|
---
Anarcoefemèrides
de l'1 de febrer Esdeveniments
Capçalera del primer número d'O Pensamento Social - Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872
surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari
internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres
sem direitos, não mais direitos sem deveres
(El Pensament Social. No més deures sense drets, no
més
drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de
l'Associação de Resistência
«Fraternidade
Operária» (FO, Associació de
Resistencia
«Fraternitat Obrera»), adscrita a
l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i
sorgí arran dels
estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit
per José
Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la
redacció José Correia
Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i
José
Tedeschi i en l'administració
figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el
propietari nominal. Antero
Quental publicà el fullet O que
é a
Internacional per a costejar les primeres despeses de la
publicació de O Pensamento Social.
Trobem articles de Jaime
Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto
Fuschini, Tomás González
Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph
Proudhon i Antero
de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la
influència bakuninista
i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel
socialisme
marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4
d'octubre de 1873. ***
Capçalera d'El Productor - Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista, òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català –polèmica amb Le Revolté de Ginebra– a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una tercera època entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...). ***
Capçalera
del primer número de La Révolution - Surt La Révolution: L'1 de febrer de
1909 surt a París (França)
el primer número del diari La
Révolution. Quotidien de lutte sociale.
Aquesta publicació fou fundada i animada per
Émile Pouget. Va tenir com a
gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de
30.000 exemplars
dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul
Ader, Charles
Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste
Berthon,
Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide
Briand, Fritz Brupbacher, Amédée
Catonné (Amédée Dunois),
Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri
Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean
Duchene, Henri
Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri
Fuss-Amoré, Henri
Gauche (René Chaughi), Paul Guille,
André Girard, Victor Griffuelhes,
James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy),
Léon Jouhaux,
Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir),
Henri
Leyret,
Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse
Merrheim, Pierre
Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile
Pouget, Protat, Pierre Quillard,
Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph
Roumanille, Séverine,
Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch,
Alexandre Zevaes, etc. Com a
il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice
Girard, Grandjouan,
Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo).
Publicà fulletons de G.
Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,
É. LeRoy, Marius Rety,
J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles,
etc. En sortiren
56 números, l'últim el 28 de març de
1909. ***
Premsa
llibertària - Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar. ***
Capçalera
de Le Combat - Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936). ***
Capçalera
de L'Espagne
Nouvelle - Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de
1937 surt a Nimes (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic L'Espagne
Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation
Ouvrière. Aquest
setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol
i de periodicitat: «Bulletin
d’information paraissant tous les lundis»,
«Organe pour la défense des
militants, des conquêtes et des principes de la
révolution espagnole
(bimensuel)», «Organes réunis pour la
défense des militants des conquêtes et
des principes de la révolution sociale
ibérique» i «Organe de
défense des
militants, des conquêtes et des principes
révolutionnaires en Espagne». Sortí
per substituir la desapareguda L'Espagne
Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent)
d'aquesta
publicació fou sempre André Prudhommeaux i
l'administrador P. Jolibois. Membres
del comitè de redacció van ser Jean Dautry,
Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé,
entre d'altres. Publicà articles d'altres
periòdics, com ara Pan, La
Révolution Prolétarienne, Solidaridad
Obrera, Spain and the World
o Tierra y Libertad. De la primera
sèrie
en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de
1937. Després, el 12 d'abril de
1937, sortí un número-cartell fora de
numeració que anunciava la nova sèrie, el
primer número de la qual sortí el 19 d'abril de
1937. A començaments de 1938
aquesta publicació es va fusionar amb Le
Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne
Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van
col·laborar
Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri,
Félicien Challaye, Édouard
Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem
Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn,
José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric
Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul
Lapeyre,
René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De
Malander, Martin, Hoche
Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre
Piller (Gaston Leval),
André Prudhommeaux, Joan
Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker,
Lucía Sánchez-Saornil,
Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan),
etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de
qualitat, per la
seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats
aspectes de la
Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les
seva pàgines publicà
diversos articles i notícies sobre les maniobres
estalinistes que es
realitzaren al front d'Aragó i altres indrets –un
article
acabava amb
l'eslògan «Per vèncer Franco, cal
vèncer Stalin». Simpatitzà amb les
posicions
del grup català «Los Amigos de Durruti»,
alhora que engegaren diatribes molt
dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de
col·laboracionista i oportunista per la
participació ministerial de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El periòdic fou força crític
amb el «Decret-llei
Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de
1938 pel qual es reforçava el
control policíac, s'agreujava la legislació sobre
els estrangers i penava els
ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació
irregular –dedicà
en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al
citat decret-llei. L'últim
número, triple 67-69 en format revista sota el
títol L'Espagne
Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939
–en
aquest
últim número es publicaren dos articles de Jaume
Balius, secretari de «Los
Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup
dissident. Publicà el
fulletó L'anarchisme et
l'insurrection
des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus,
que restà
incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva
publicació s'alternà
amb Terre Libre.
Naixements
Michel Zévaco - Michel Zévaco: L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Sos pares es deien Antoine Zevaco, sastre –algunes fonts diuen que era militar–, i Lucie Savona. Després de brillants estudis, va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité, òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» –en va fer més de 1.400–, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. El 7 de novembre de 1907 es casà a Clichy (Illa de França, França) amb la italiana Francisca Maria Carolina Passerini; amb aquest matrimoni va legitimar els seus quatre infants (Louis Antoine, Michel André, Micheline i Marie Rose). L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918 al seu domicili. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques. ***
Notícia
sobre Amélie Planteline apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 24 de juny de 1923 - Amélie
Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de
París (França)
l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A
començament dels anys vint fou membre
de la secció minoritària sindicalista
revolucionària del Sindicat d'Empleats
del Sena de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU) i membre de la
Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de
1923 va ser nomenada
membre de la comissió executiva de la Unió dels
Sindicats Unitaris del Sena. En
aquesta època col·laborà en L'Égalité
(1923-1924), òrgan de la Unió
Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la
secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del
21 de juny de 1923,
però no va ser elegida acusada de comunista. En aquesta
època fou membre dels
Comitès d'Acció i prengué la paraula
en nombrosos actes organitzats per aquesta
organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923
assistí com a delegada
del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional
(Extraordinari) de la
CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i
tingué un paper molt destacat
en la Conferència Femenina que se celebrà el dia
abans d'inaugurar-se el citat congrés.
Després d'aquest congrés, abandonà la
CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels
Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels
«Amics de La Bataille Syndicaliste».
Entre 1924 i
1926 treballà com a secretària
mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la
Construcció del Sena. Durant la Conferència de
Saint-Ouen (Illa de França,
França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida
membre de l'executiva (tresorera)
de l'UFSA. Membre del «Comitè de
l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i
col·laborà
en el butlletí mensual de la Confederació General
del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) La Voix du
Travail
(1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la
gerència. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Jules
Erlebach - Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Era fill de Reynold Erlebach, petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família, i d'Emma Madelaine Ducrest. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixà esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades. ***
Notícia
de la detenció de Joseph Unger apareguda en el diari
d'Amiens Le
Progrés de la Somme de l'11 de setembre de 1911 - Joseph Unger: L'1
de febrer de 1885 neix a Lespinoy (Pas-de-Calais, França)
l'anarquista Joseph
Eugène Onésime Unger, també conegut
com Joseph
Émile Unger. Era fill natural de la jornalera Eude
Florine Alphonsine Hanse
i l'infant va ser legitimat amb el seu matrimoni amb Eugène
Charles Unger,
celebrat el 13 d'octubre de 1885 a Lespinoy. El 28 d'agost de 1909 es
casà amb
Angeline Deguisne. Ajustador a la Companyia de Ferrocarrils del Nord,
va ser
acomiadat durant una vaga de ferroviaris. Quan treballava als
ferrocarrils
conegué l'anarquista Barthélémy
Baraille. Posteriorment va fer de firaire a
París (França), on vivia al número 285
del carrer Clichy. Durant la tardor de
1909 s'establí a Amiens (Picardia, França) i va
ser inscrit per la policia en
les llistes d'anarquistes del departament del Somme. En 1911 vivia al
número 5
de la plaça Louis-Dewailly d'Amiens. L'11 de setembre de
1911 va ser condemnat
Pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó
sense llibertat provisional
per «ultratge de paraula i violències»
arran d'una manifestació contra
l'encariment de la vida celebrada dos dies abans. En 1912 vivia al
número 6 del
carrer Saint-Leu d'Amiens. El 30 de març de 1912 va ser
detingut a Amiens per a
ser interrogat sobre la seva amistat amb l'anarquista
Barthélémy Baraille,
membre de la «Banda Bonnot». Joseph Unger va morir
el 6 de setembre de 1963 a
Anet (Centre, França). ***
Renée
Dunan fotografiada per Henri Martinie - Renée Dunan: L'1 de febrer de 1892 neix a Avinyó (Provença, Occitània) la periodista, escriptora, poetessa, crítica literària, feminista, pacifista, naturista i anarquista Renée Dunan, que va fer servir nombrosos pseudònims (Chiquita, Luce Borromée, Georges Damian, Louise Domienne, Laure Héron, Ky, A.-R. Layssa, Léa Saint-Didier, Ethel Mac Singh, William Stafford, Monsieur de Steinthal, Esther Sybra, etc.), alguns d'ells atribuïts (Rennée Camera, Marcelle La Pompe, Jean Spaddy, Paul Vorgs, etc.), però no confirmats. Filla d'una família d'industrials, estudià amb les monges i, en sortir del convent, treballà en una fàbrica de la zona fins la mort de son pare. En 1917 es traslladà a París (França) i entrà a treballar com a secretària d'un taumaturg anomenat Talazar. Poc a poc començà a escriure i esdevingué periodista (Amitiés Franco-Canadiennes, Beauté-Magazine, Cahiers de la Femme, Feuilles Libres, La Revue des Lettres, La Vie des Lettres, etc.), a més de treballar en diverses oficines de mecanògrafa. Dadaista, es relacionà amb la flor i la nata del moviment (Louis Aragon, André Breton, Paul Éluard, Francis Picabia, Philippe Soupault, etc.) i col·laborà en la seva revista Projecteur. El 13 de maig de 1921, convidada per André Breton, Benjamin Péret i Tristant Tzara per a testimoniar en el «procés» contra Maurice Barrès, no s'hi presentà. En 1923 participà en el llibre de Georges-Anquetil i Jane de Magny L'amant légitime ou la bourgeoise libertine, on es tractava el tema de la poligàmia i la poliàndria. Entre 1923 i 1927 col·laborà en Le Progrés Civique, setmanari del «Cartel des Gauches» (Cartel d'Esquerres). En 1925 participà en el fullet d'André Lorulo L'impôt sur le capital sera-t-il bienfaisant? En 1926 prologà el llibre de Tullio Murri L'enfer du bagne contra les colònies penitenciàries d'ultramar. Durant els anys trenta fou membre de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP). Durant sa vida viatge molt i en 1929, a causa de les seves dificultats financeres, hagué de vendre una part de la seva biblioteca. En un curt període de temps, entre 1922 i 1934, va escriure una cinquantena d'obres, a raó de vuit títols per anys, de temàtica molt variada (aventures, ciència ficció, erotisme, esoterisme, novel·la fantàstica, història, novel·la policíaca, prehistòria, psicologia, etc.). Publicà novel·les en revistes, com ara Floréal o Les Oeuvres Libres, i col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Ça Ira, Le Clameur, Le Crapouillot, L'En-dehors, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, Notre Voix, L'Ordre Naturel, Le Semeur de Normandie, Le Sourire, etc. Com a naturista publicà els assaigs Le nudisme, revendication révolutionnaire? (1928) i Le nudisme et la moralité (1933). Crítica literària reputada, publicà les seves ressenyes en diferents publicacions (Action, Le Disque Vert, Floréal, Images de Paris, Rives d'Azur, etc.). En 1933 publicà La philosophie de René Boylesve, un assaig sobre aquest escriptor. Visqué a Sainte-Maxime (Provença, Occitània). A més de les citades, podem destacar les següents obres: La triple caresse (1922), La culotte en jersey de soie (1923), Le Prix Lacombyne (1924), Baal ou la magicienne passionnée. Livre des ensorcellements (1924), Le brigand hongre (1924), Kaschmir. Jardin du bonheur (1925), La dernière jouissance (1925), La flèche d'amour (1925), L'amant trop aimé (1925), Mimi Joconde ou la belle sans chemise (1925), Le stylet en langue de carpe (1926), Magdeleine (1926), Les nuits voluptueuses (1926), Au temple des baisers (1927), Entre deux caresses (1927), Je l'ai échappé belle! (1927), Ces dames de Lesbos (1928), Le sexe et le poignard. La vie ardente de Jules César (1928), La confession cynique (1928), Éros et Psyché (1928), Cantharide. Roman de mœurs parisiennes (1928), Les caprices du sexe ou les audaces érotiques de Mademoiselle Louise de B... (1928), L'extraordinaire aventure de la Papesse Jeanne (1929), Les amantes du diable (1550) (1929), Le masque de fer ou l'amour prisonnier (1929), Une heure de désir (1929), Les jeux libertins (1930), La chair au soleil (1930), Le mystère du léopard (1931), Les marchands de volupté (1932), Le meurtre du milliardaire (1934), etc. Realment se sap molt poc de sa vida, ja que intentà esborrar totes les pistes possibles, no va escriure memòries i se'n conserva molt poca correspondència. Renée Dunan va morir, sembla, el 8 d'agost de 1936 a Avinyó (Provença, Occitània). Malgrat tot, en els anys quaranta, un cert Georges Dunan afirmà ser l'autor de les obres signades per Renée Dunan. ***
Laurentino
Tejerina Marcos
- Laurentino Tejerina Marcos:
L'1 de febrer de 1893 neix a
Villamartín de Don Sancho (Lleó, Castella,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut
com Peñaubiña.
Sense pare reconegut, fou educat per un avi malentranyat que
l'obligà a deixar
la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a
treballar com a dinamiter a les
mines de Santa Lucía de Gordón (La Pola de
Gordón, Lleó, Castella, Espanya).
Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà en els
moviments vaguístics de l'època. Cap el 1915 va
fer amistat amb Buenaventura
Durruti, que després es perllongarien epistolarment
(1917-1919). Es negà a anar
al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló
disciplinari africà durant
tres anys; al Protectorat del Marroc conegué el tinent
Ramón Franco Bahamonde,
a qui prestà obres revolucionàries. De bell nou a
Lleó, fou empresonat en
diverses vegades. S'uní sentimentalment a la mestra Rosina
García, amb qui
tingué quatre infants, i adquirí de manera
autodidacta coneixements
d'arquitectura i de construcció que li ajudaren
força i li donaren un cert
prestigi professional. En 1918 fundà un grup anarquista a
Lleó. Entre 1919 i
1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis
Diversos de la CNT, fet
que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les
presons
d'Oviedo i de Burgos. En aquests anys col·laborà
en La Revista Blanca i en Solidaridad
Obrera. El maig de 1923 fou detingut, amb Santiago Durruti i
altres
companys, arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando
González Regueral, però va ser alliberat per
manca de proves. El 7 de gener de
1925 va ser novament detingut a Burgos (Burgos, Castella, Espanya) per
propaganda il·legal. Després de ser posat en
llibertat en 1926, s'establí un
temps a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya) amb
Julián Floristán
Urrecho, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel
qual li
demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer.
Fugint de la
possibilitat de la presó, passà amb
Floristán a França, aprofitant que estava
en llibertat condicional. Per aquest fet, van detenir sa companya i
l'enviaren
al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassada
d'un
segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní en 1927 a
«Villa Marthe», en una
petita casa obrera al barri de Chassain d'Anglet, prop de Biarritz
(Lapurdi,
País Basc), on Tejerina vivia sota el nom de Valentín
Castillo. En
aquesta època es declarà vegetarià i
anarconaturista. A França milità en
diversos grups anarquistes i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i fou
detingut en 1927 arran de les manifestacions en suport dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, encara que
a França
tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana
i retornà a la
Península. A Lleó engegà una enorme
activitat militant i orgànica. El desembre
de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou
processat per una vaga a
Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i
per la
qual acabà empresonat el 4 de gener 1934. Fou nomenat en
diverses ocasions
secretari de la Federació Local de la CNT de
Lleó. Amb l'aixecament feixista,
el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria de la
Jurisdicción (Onzonilla, Lleó,
Castella, Espanya), poble de Rosina, però conscient de
l'enemistat de la
família sa companya, fugí cap al Nord, deixant
amb pena pel camí sa filla
Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la
resistència, fou
nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de
Villamanín (Lleó,
Castella, Espanya) passà a comandar el Batalló de
Caçadors 206 («Batalló
Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que
rebé una menció especial
per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña (Lena,
Astúries, Espanya) –d'aquí ve
el seu malnom Peñaubiña. El
febrer de 1937 fou nomenat subdelegat de
Treball per a Lleó, després d'haver estat nomenat
secretari del Front Popular.
Amb la presa del front Nord durant la tardor de 1937, es
mostrà partidari de
restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una
breu estada a Buiza
(La Pola de Gordón, Lleó, Castella, Espanya), a
casa del seu vell company
Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de
Rosina, Ángela. Malalt
de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les
seqüeles de la guerra, i
amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre
anys en un clot excavat en una
habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls
policíacs i de l'odi
dels seus nebots. A finals de 1941, gravíssim, fou portat
amb taxi pel seu fill
Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel
García. Després d'11 dies
hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els
seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a
Viloria de
la Jurisdicción (Onzonilla, Lleó, Castella,
Espanya) i fou enterrat al mateix
clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945
son fill Antonio
Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar
el cos
de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota
tortura d'algun
dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van
ser
portades en una caixa al cementiri, però el
capellà d'Onzonilla es negà a
sepultar-lo en sagrat per «heretge» i fou soterrat
en una sagristia en runes
que després fou incorporada al cementiri. Sa companya,
Rosina García, va morir l'octubre
de 1963 en l'exili. El 19 de juliol de 2009 a Viloria de la
Jurisdicción
companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els
companys de
patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,
és militant anarcofeminista. Laurentino Tejerina Marcos (1893-1944) ***
Rafael
Domeque Ibor - Rafael Domeque Ibor: L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). ***
Necrològica
de José Domeque Nadal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 18 de desembre de 1977 - José Domeque Nadal:
L'1 de febrer de 1897 neix a Gurrea
de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista José Domeque Nadal. Sos pares es
deien Alejandro Domeque Sus i Valera Nadal Larraseca. Es
guanyava la vida treballant de carter. En
els anys trenta milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) del seu poble
natal. A mitjans de 1932
col·laborà econòmicament amb una
subscripció a favor dels presos. El 14 de
desembre de 1933 va ser empresonat a causa de la revolució
llibertària que
s'havia produït; jutjat, el 10 de gener de 1934 va ser absolt,
però restà a
disposició governativa. El juliol de 1936
aconseguí evadir-se. En aquesta
època, son germà Alejandro Domeque Nadal, va ser
afusellat pels feixistes. El
juliol de 1938 va ser nomenat Guàrdia del Cos de Seguretat.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració de
Vernet. Després de la II Guerra Mundial treballà
en la construcció del pantà de
Gnioure (Llenguadoc, Occitània), encarregant-se,
especialment, de menar el
funicular que portava el personal a l'obra. En aquesta època
era membre de la
Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània)
de la CNT. José Domeque Nadal
va morir el 13 d'agost de 1977 a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània). ***
Noach
Menachem - Noach Menachem: L'1 de febrer –el 13 de febrer segons
altres fonts– de 1897
neix a Łódź (Tsarat de Polònia, Imperi Rus; actualment
pertany al voivodat de Łódź,
Polònia)
l'anarquista Noach Menachem –el
llinatge també citat de diferents maneres (Menac,
Manachem,
etc.). Fill d'una família jueva nombrosa, sos
pares es deien Manes Iossif
Menachem i Riwka Brot Flatto (Rebeka).
Estudià a Lausana (Vaud, Suïssa),
on en 1922 es casà amb Zosia Rozental (Sofia)
i on nasqué sa primera
filla Penina (Nana). En 1924
s'instal·là a Lió
(Arpitània), on es guanyà
la vida de negociant. A Lió tingué dos fills
més, Michel i Alexandre. Entre
1936 i 1939 col·laborà en Le Libertaire.
Durant la Revolució espanyola
participà, amb altres companys (Éliane Auboire,
Rémy Dugne, Antoine Fonfraid, François
Minet, Joseph Taitz, etc.) en la reunió d'anarquistes de la
regió celebrada als
boscos de Tièrn (Alvèrnia, Occitània)
amb la finalitat d'organitzar l'ajuda als
llibertaris espanyols. Posteriorment passà a Espanya i
lluità com a milicià en
les columnes anarquistes, on va ser amic personal de Buenaventura
Durruti Domínguez.
Retornà d'Espanya totalment desanimat i s'establí
a Lió. Noach Menachem va
morir el 14 d'octubre de 1940 al seu domicili, al número 39
del carrer Centrale,
del II Districte de Lió (Arpitània). ***
Marià
Cardona Rosell - Marià Cardona
Rosell: L'1 de febrer de 1900 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista
Marià Cardona Rosell –a vegades el seu segon
llinatge citat com Rossell o Roselló–, que va fer
servir el pseudònim Lysis.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
treballà d'administratiu, comptable i economista, i parlava
francès, anglès i
esperanto. En 1932 viva a Madrid (Espanya). A finals de setembre de
1936 entrà
a formar part, com a secretari de la Secció d'Economia, en
el Comitè Nacional
de la CNT i el novembre d'aquell any participà, amb Horacio
Martínez Prieto, en
les negociacions amb el president de la II República
espanyola, el socialista
Francisco Largo Caballero, per a la incorporació d'una
representació confederal
en el seu Govern. Representà la CNT en la
Comissió Executiva del Servei
Nacional de Crèdit Agrícola. El 31 de gener de
1937 va fer, al Cine Coliseum de
Barcelona, la conferència «Aspectos
económicos de nuestra revolución», que
va
ser publicada en fullet aquell mateix any. L'agost de 1937
representà
l'Associació Nacional de Tècnics en el I Ple
Regional de Tècnics de la CNT. En
1937 representà el Comitè Nacional i el
Comitè Regional de Sindicats d'Ensenyament
del Centre, del qual era secretari, en el Ple de València
que constituí la Federació
Nacional d'Indústria d'Ensenyament (FNAIE) i on va formar
part de les ponències
d'estatuts i de relacions amb la Unió General del Treball
(UGT), tancant la
reunió. El gener de 1938 assistí al Ple Nacional
Econòmic Ampliat de València,
on defensà els avantatges d'un banc sindical,
redactà la ponència sobre salari
familiar i formà part de la ponència sobre
planificació de la indústria, i per
la Federació Nacional de Treballadors de la Banca (FNTB)
intervingué en el punt
de mútues i assegurances. També en 1938 va ser
nomenat secretari del Consell
Econòmic Confederal Nacional; assistí al Ple de
Regionals del Moviment
Llibertari de Barcelona, el març al Ple de CNT, on
exposà les seves tasques
realitzades vers la creació del Banc Sindical
Ibèric, i l'agost al Ple de
Regionals confederals. A finals de 1938 redactà amb Horacio
Martínez Prieto i Diego
Abad de Santillán un avantprojecte de Consell Nacional
d'Economia Mixt amb
representació patronal, obrera i estatal. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i des d'allà a
Mèxic, arribant, amb sa companya María
Pagán
Arévalo i sa mare Dolors Rosell Estrada, al port de Veracruz
(Veracruz, Mèxic)
a bord del Mexique el 27 de juliol
de
1939. El novembre de 1941 va fer una conferència sobre les
col·lectivitzacions
el Centre Iberomexicà de Mèxic. Adscrit al Grup
Regional del Centre confederal,
formà part de la ponència contra la
Delegació del Moviment Llibertari i el 18
d'abril de 1942 va fer costat la moció de Joan
García Oliver, que pretenia el
suport de la CNT al govern de la II República en l'exili,
presidit per Juan
Negrín López. En 1947 militava en
l'«Agrupació de la CNT», favorable a la
línia
seguida per la CNT de l'Interior. Trobem articles seus, especialment
sobre les
col·lectivitats agràries i sobre el Consell
Nacional d'Economia, en CNT, Cenit,
España Libre, Horizontes i Solidaridad
Obrera, i en 1937 publicà «Tres
certidumbres», en el llibre col·lectiu De julio a julio. Un año de lucha,
que
va ser editat l'any següent en francès amb el
títol «Trois certitudes», en Dans la tourmente. Un an de guerre en
Espagne. Marià Cardona Rosell va morir en 1966 a Mèxic. ***
Necrològica
d'Ignacio Garciandía Echavarría apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 20 de
setembre de 1983 - Ignacio Garciandía Echavarría: L'1 de febrer de 1901 neix a Arraia (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Ignacio Garciandía Echavarría –algunes fonts citèn erròniament el segon llinatge com Echevarría. Sos pares es deien Juan Garciandía i María Echavarría. Des que començà a treballar s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista, pogué passar-se a zona republicana el 2 d'agost de 1936. Durant la guerra civil lluità al front del nord enrolat en el Batalló «Bakunin». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Gurs, de Sètfonts i, des de 1941, de Noé. Durant l'ocupació alemanya formà part de la Resistència i l'estiu de 1944 participà en els combats per a l'alliberament de Montalban. Instal·lat en aquesta ciutat, milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Stepha Rawiez. Ignacio Garciandía Echavarría va morir el 10 de juliol de 1983 al seu domicili de Montalban (Gueina, Occitània) i va ser incinerat tres dies després a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània). ***
Jacinto
Toryho (1936) - Jacinto Toryho:
L'1
de febrer de 1902 neix a Villanueva del Campo (Zamora, Castella,
Espanya) –alguns citen 1911 a Palència
(Castella)– el periodista i
escriptor
anarquista Jacinto Torío Rodríguez,
més conegut com Jacinto Toryho.
Estudià
al col·legi de frares agustins de València de Don
Juan (Lleó) i després marxà a
Madrid, on col·laborà en nombrosos
periòdics de notícies (Norte de Castilla,
La Gaceta Regional, El Adelantado,
El Heraldo de Madrid, El
Heraldo de Zamora, etc.). Després d'estudiar en la
primera promoció de
l'Escola de Periodisme d'El Debate, fundada pel
sacerdot Ángel Herrera
Oria, en 1926 entrà com a redactor d'aquest rotatiu
catòlic i monàrquic, però
l'abandonà per qüestions ideològiques i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid. A començaments dels anys trenta va
ser membre del grup
«A» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), amb Ricard Mestre, Alfredo
Martínez, Abelardo Iglesias i Aso
Ibáñez, entre d'altres. En 1932
participà en
la creació de les Joventuts Llibertàries
madrilenyes. Entre 1933 i 1934,
gràcies a Liberto Callejas, va ser redactor i corresponsal
de Solidaridad
Obrera a Barcelona i fou un dels fundadors del
periòdic Revolución
(1933-1934). Fou assidu de l'agrupació cultural
llibertària «Faros». En 1934 es
traslladà de Barcelona a Madrid per informar-se sobre la
revolució asturiana,
mostrant-se partidari de l'Aliança Obrera. En 1935
entrà a formar part de la
redacció del barceloní Tiempos Nuevos
i treballà en El Día Gráfico.
El gener de 1936 representà el Sindicat d'Espectacles
Públics de Barcelona en
la Conferència de la CNT catalana. Durant la guerra
representà la CNT en el Comitè
de l'Escola Nova Unificada (CENU) i va ser secretari de la Oficina de
Premsa i
Propaganda de CNT-FAI. Entre 1937 i 1938, després de Liberto
Callejas i de
Jaume Balius, dirigí Solidaridad Obrera,
publicació que professionalitzà –encara
que amb periodistes «sospitosos»– i
sanejà econòmicament, passant
d'un tiratge de 30.000 a 200.000 exemplars i imprimint amb tres
rotatives i 20
linotípies. El 28 de març de 1937
defensà la línia oficial de
col·laboració
governamental de la CNT i la «censura de guerra» en
la Conferència Nacional de
Premsa Confederal i Anarquista i el setembre d'aquell any
polemitzà amb Josep
Peirats en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries de
Catalunya. En 1937
també participà en la fundació del
periòdic vespertí en català Catalunya.
Durant la primavera de 1938, arran de les tensions sorgides en un Ple
de
Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), abandonà
la direcció de Solidaridad
Obrera i va ser substituït per Josep Viadiu. A
finals de 1938 passà a
França i després aconseguí embarcar
cap a Cuba, però el clima insular no li va
anar bé i més tard passà a Nova York.
En 1941, per consell de Waldo Frank,
s'instal·là definitivament a Buenos Aires
(Argentina) on treballà de periodista
en diverses publicacions (Crítica, La
Nación, Clarín, La
Razón, etc.), a més de dirigir
informatius radiofònics i el noticiari de la
cadena de televisió argentina «Canal 7».
Trobem articles seus en CNT, Despertar,
Pro, La Revista Blanca, Solidaridad,
Tiempos Nuevos,
Timón, La Tierra,
etc. Entre les seves obres podem citar Cómo
viven y cómo mueren las prostitutas (sd), Joaquin
Costa y la revolución
española (sd), Memorias de un seminarista
(sd), L'11 de setembre
del 1714 i la guerra antifeixista d'avui. Conferència
(sd), La hora de
las juventudes (1933), Reportajes. La libertad de
expresión en el
periodismo contemporáneo (1935), Apuntes
históricos de Solidaridad
Obrera (1937?, amb Salvador Cánovas Cervantes), Informe
que el camarada
Jacinto Toryho, somete a la consideración de los sindicatos
de la Confederación
Regional del Trabajo de Cataluña como
director de Solidaridad Obrera
(1938), La independencia de España (Tres etapas de
nuestra historia)
(1938), En los caminos de la libertad (1939?, amb
Álvaro de Albornoz), La
traición del señor Azaña:
después de la tragedia (1939), Una
traición al
proletariado mundial. El pacto entre Hitler y Stalin (1939), Stalin.
Anàlisis espectral (1946), Anverso y
reverso de la Unión Soviética
(1947), Aramburu. Confidencias. Actitudes. Propositos
(1973), Historia
política argentina (1973), No
éramos tan malos. Memorias de la guerra
civil española (1936-1939) (1975), Del
triunfo a la derrota. Las
interioridades de la guerra civil en el campo republicano revividas por
un
periodista (1978), etc. Jacinto Torío
Rodríguez va morir el 5 de maig de
1989 a Buenos Aires (Argentina) a causa de problemes
cardíacs. ***
Notícia
de la detenció de Pompeo Franchi apareguda en el diari
parisenc Le
Matin del 27 de setembre de 1925 - Pompeo Franchi:
L'1
de febrer de 1905 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista i resistent
antifeixista
Pompeo Franchi. Sos pares es deien Luigi Franchi i Giovanna Mattu. Es
guanyava
la vida com a pintor decorador. Va ser condemnat per
violències contra els
carrabiners. Exiliat a França, s'establí a
París, on treballà d'emblanquinador
i vivia al número 73 del carrer Rébeval. El 25 de
setembre de 1925 va ser
detingut, juntament amb altres companys, en una manifestació
anarquista contra
la guerra del Marroc a l'estació parisenca de Saint-Lazare.
Arran d'aquests
fets se li va decretar l'expulsió del país per
«activitats comunistes». El 22
d'octubre de 1925 va ser ressenyat a la Prefectura italiana com a
individu a
detenir i a escorcollar en cas que tornès a
Itàlia. En comptes de sortir del
país, es va refugiar al domicili parisenc de son
germà Ferdinando Franchi. Denunciat
per insubmís, en 1928 intentà passar sense
èxit a Suïssa. El 30 d'octubre de
1932 va ser detingut a Fontenay-sous-Bois (Illa de França,
França), juntament
amb altres companys (Ruggero Cingolani, Bruno Gualandi, Ulisse Merli i
Emilio
Predieri), durant una reunió convocada amb la finalitat de
reprendre la
publicació del periòdic anarquista Umanità
Nova. Jutjat, el 2 de novembre de 1932 va ser condemnat a dos
mesos de
presó per «violació del decret
d'expulsió». A principis de 1934 els informadors
de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo
(OVRA,
Organització per a la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), li van
atribuir la intenció de repatriar-se amb la finalitat de
cometre un atemptat, amb
el suport d'altres companys (Francesco Barbieri, Ugo Boccardi, Bruno
Borghini, Domenico
Lodovici, Guido Lodovici i Edel Squadrani), i el 9 de febrer de 1934 el
cap de
la policia feixista ordenà als prefectes que prenguessin
mesures de vigilància
amb la finalitat d'arrestar-lo, però aquesta
notícia, transmesa per confidents,
no tenia cap fonament i de fet ell va restar a França. En
1934 vivia a Marsella
(Provença, Occitània) i l'octubre d'aquell any
treballava de pintor decorador a
Canes i a La Rocca (Provença, Occitània).
L'octubre de 1935 va ser acusat de
preparar un atemptat contra Benito Mussolini, juntament amb sa companya
Eugenia
Lina Simonetti, que havia estat detinguda per mor de les activitats de
l'espia
Senofonte Cestari, però aquesta vegada també la
delació tampoc no tenia
fonament. En aquesta època va estar en estret contacte amb
el grup anarquista
de Francesco Barbieri (Bruno Borghini, Michele Centrone, Vico Annibale
Ludovici, Vindice Rabitti i Emidio Recchioni). A principis d'agost de
1936, en
plena Revolució espanyola, creuà els Pirineus i a
Barcelona (Catalunya)
s'enrolà en la Secció Italiana de la
«Columna Ascaso», majoritàriament
anarquista, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 26
d'agost de 1936 va
ser ferit, el primer de la Secció Italiana, a la cama al
front d'Aragó durant
la batalla de Monte Pelado. Pompeo Franchi va morir el 17 de setembre
de 1936 a
l'Hospital de Lleida (Segrià, Catalunya), després
d'una dolorosa agonia
produïda per la gangrena de ferida, davant de son
germà Ferdinando Franchi,
també milicià de la Secció Italiana. ***
Necrològica
de Joaquín Mayora Castán apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6 de maig
de 1986 - Joaquín Mayora
Castán: L'1 de febrer de 1905 neix
a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Joaquín Mayora
Castán. Sos pares es deien
Joaquín Mayora Solanes, pagès, i
María Castán Mur. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) a Fraga,
amb el franquisme s'exilià. Sa companya fou Ramona Tello.
Joaquín Mayora Castán
va morir el 26 de març de 1986 al seu domicili de
Banhèras de Bigòrra
(Llenguadoc, Occitània). ***
Ricard
Pascual Gimeno - Ricard Pascual Gimeno: L'1 de febrer de 1914 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ricard Josep Pascual Gimeno. Sos pares es deien Lluís Pascual Cané, jornaler, i Secundina Gimeno Alegre. Fill d'una família obrera, a 16 anys quedà orfe de pare i abandonà els estudis per ajudar sa família econòmicament. Entrà a treballar de mecànic i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la repressió desencadenada arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc després va ser detingut per la policia i apallissat. En aquesta època era secretari de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les Joventuts Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a nombroses reunions clandestines i de participar en el tràfic d'armes per la frontera pirinenca. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la incautació del seu taller de feina per a la indústria de guerra i, més tard, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès, del qual intentà fugir en diverses ocasions. Després treballà de mecànic en la indústria de guerra a Nevers (Borgonya, França) fins la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà cap a Tolosa de Llenguadoc, on establí contacte amb Josep Ester Borràs i visqué clandestinament fins la seva detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van enviar al camp de concentració de Noé, del qual aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori (STO), aconseguí fugir dels camps de treball del mur de l'Atlàntic i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial representà, amb Martínez, Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit anys ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de la República Espanyola. El 8 de juny de 1946 es casà a Tolosa de Llenguadoc amb María del Pilar del Río. El 20 de setembre de 1984 recuperà la nacionalitat espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División i La Voz de los Olvidados. En 2000 vivia a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Ricard Pascual Gimeno va morir el 7 de maig de 2011 a la Residència «Loge de Mer» de Canet (Rosselló, Catalunya Nord). Deixà inèdites unes memòries, Esta fue mi vida. ***
Necrològica
de Joaquim Casas Pla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1980 - Joaquim Casas Pla:
L'1
de febrer de 1917 neix a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Josep Àngel Casas Pla. Sos pares es deien Silvestre
Casas Feliu, llaurador, i Carme Pla Pinadell. Ben aviat
s'adherí
a les Joventuts
Llibertàries. Durant la guerra civil fou milicià
de la
«Columna Durruti». En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers. Posteriorment passà per
una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Detingut pels alemanys, aconseguí fugir
del
tren que el
portava a la deportació al camp de concentració
de
Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria). Després s'integrà en el
maquis que
actuà a la zona de Loches (Centre,
França), on va romandre fins el final del conflicte
bèl·lic. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Tarascon (Llenguadoc,
Occitània) i milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta població. De
salut
fràgil, passà els seus
últims anys reclòs als hospitals de
Pàmies
(Llenguadoc, Occitània) i de Tolosa
de Llenguadoc. Joaquím Casas Pla va morir el 2 de febrer de
1980
a Tarascon
(Llenguadoc, Occitània) als braços de Josep
Mercader, son
millor amic, i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Juan
José Caba Pedrazo - Juan José Caba Pedrazo: L'1 de febrer de 1920 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Juan José Caba Pedrazo, citat sovint erròniament el seu segon llinatge com Pedraza, i conegut com Juanjo. Sos pares es deien Manuel Caba i Miguela Pedrazo. Milità activament en la zona del triangle Membrilla-Manzanares-Valdepeñas de Ciudad Real (Castella, Espanya). En la postguerra formà part del Comitè Nacional clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encapçalat per Enric Marco Nadal, i patí nombroses detencions per la policia franquista. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el juliol de 1941 va caure en una gran agafada policíaca; jutjat l'octubre de 1942 a Madrid, va ser condemnat a 15 anys de presó. Es caracteritzà per les seves contínues i espectaculars fugides de les presons, gràcies a l'habilitat per a falsificar documentació oficial i que ajudà la CNT a alliberar nombrosos presos. Tancat a Ciudad Real i a la presó madrilenya de Porlier, va ser portat a la de Yeserías. El febrer de 1947, però, pogué fugir d'aquesta presó madrilenya. El maig de 1947 va ser novament detingut a Madrid i el 8 de maig de 1948 pogué escapar de la presó d'Ocaña amb 11 companys, entre ells Antonio Ejarque Pina, Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gabiz, Germán Horcajada Manzanares, Francisco García Nieto, José Yáñez García, Manuel Martínez Rodriguez i Pedro González Calero. Detingut poc després per mor d'una delació, va ser reclòs a la penitenciaria de Sant Miquel dels Reis. El febrer de 1949 va ser jutjat amb Marco Nadal i el juny de 1952, amb Joaquín Pueyo Moreno, tornà a escapar i, a través de Girona, pogué creuar els Pirineus. A París (França) treballà de muntador de calefacció central i continuà militant en l'anarcosindicalisme. Sa companya fou María Luisa Rene Gasca. Juan José Caba Pedrazo va morir el 19 de gener de 1970 a l'Hospital General d'Amboise (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament la seva mort en 1959 a París (França). ***
Claudette
Gruson en una manifestació estudiantil antimilitarista
(Lilla, 1973) - Claudette
Gruson: L'1 de febrer de 1939 neix a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista Claudette Odette Gruson, coneguda com Brassens.
Sos pares es deien Henri Robert Gruson i Hélèna
Marie
Galle. La seva gran admiració pel cantautor Georges
Brassens, que va inspirar
sempre la seva manera de viure, la portà a prendre el
llinatge d'aquest com a
pseudònim. Després de participar en els fets de
«Maig del 1968» a Lilla, va ser
membre del Grup Anarquista Autònom d'aquesta
població, fet pel qual va ser
denunciada per les autoritats en diferents ocasions sota
l'acusació de diversos
delictes (degradació de monuments públics,
incidents a la via pública, atemptat
amb explosius, desvalisaments, etc.). Acomiadada de la seva feina
d'ajudant d'infermeria
a l'Hospici General de Lilla per haver agafat un bocí de
formatge que havia
deixat un pacient, es dedicà a l'artesania, fabricant
objectes de cuiro
(braçalets, cinturons, bosses, etc.) que venia davant els
grans magatzems Le
Printems. En 1972 desafià Jean-Paul Sartre, aleshores
director de Libération.
En 1980 col·labora en L'Aminoir.
Journal d'expression libertaire,
région Nord-Picardie. A finals dels anys noranta
es va retirar amb son
company Jean-Pierre Lucien Colomna a Bouvignies (Nord-Pas-de-Calais,
França),
on mantingué l'anonimat. Claudette Gruson va morir el 21 de
març de 2018 al
Centre Hospitalari Universitari de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) i va ser
incinerada el 30 de març al crematori d'Herlies
(Nord-Pas-de-Calais, França). ***
Monica Gruszka - Monica Gruszka: L'1
de febrer de 1948 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) la música,
pianista i militant anarquista Monique Arlette Gruszka, coneguda com Monica
Gruszka i que va fer servir el pseudònim d'Arlette Grumo. Filla
d'una família jueva exiliada originària de l'Imperi rus i de Polònia, sos pares es deien
Lejzer Moszebe (Moshe) Gruszka (Maurice Gruszka) i Fanny Khavous. Apassionada per la música, va
arribar ser una pianista de talent. Després d'una experiència vital en un quibuts,
s'implicà en diferents iniciatives socials, com ara una associació de llogaters,
cursos d'alfabetització organitzats per la Federació d'Associacions de
Solidaritat amb Tots els Immigrants (FASTI), Amnistia Internacional, etc.
S'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), que abandonà un any després per
centralista i antidemocràtic. S'integrà en el Sindicat de Correctors, on hi
havia molts d'anarquistes que la van introduir en el pensament llibertari, i en
aquest conegué l'anarquista Fernand José Gomez (Freddy Gomez), fill de
l'anarcosindicalista espanyol exiliat Fernando Gómez Peláez, que esdevingué son
company i que adoptà Sarah Gruszka, la filla que ella havia tingut en 1985.
Entre 1999 i 2001 publicà amb son company diversos cassets musicals amb textos
poètics i posteriorment algunes d'aquestes cançons van ser banda sonora del
documental Vivir de pie. Las guerres de Cipriano Mera (2009), de Valentí
Figueres Jorge. Entre 2000 i 2014, i posteriorment en format digital, amb son
company, edità el butlletí de crítica bibliogràfica anarquista À contretemps.
Revue de critique bibliographique et d'histoire du mouvement libertaire, on,
sota el pseudònim d'Arlette Grumo, col·laborà amb traduccions,
recensions, entrevistes, estudis, etc. Malalta de càncer, Monica
Gruszka va morir el 28 de desembre de 2016 a l'Hospital Diaconesses del XII
Districte de París (França) i el 6 de gener de 2017 va ser incinerada al
crematori del cementiri parisenc de Père-Lachaise, on son company Freddy Gomez
va llegir un text que ella havia redactat per a l'ocasió.
Defuncions
Foto
policíaca de François Kaision (9 de
març de 1894) - François Kaision:
L'1 de febrer de 1906 mor a
París (França)
l'anarquista
François Joseph Kaision,
conegut com Titi.
Havia nascut el 23 de febrer
de 1855
a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Sos
pares es deien Joseph
André Kaision, filador, i
Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la
vida treballant
de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a
París (França) a 25
francs de multa per «embriaguesa i ultratges a
agents». En 1890 vivia a
Saint-Denis (Illa de França, França), on
treballava a la fàbrica Claparède, més
tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta
fàbrica, segurament,
congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin)
que hi
treballava de mecànic i era també membre del grup
anarquista de Saint-Denis.
L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys
(Ernest
Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i
Philogéne Ségard), com a
«anarquistes perillosos» que organitzaven la
manifestació del «Primer de Maig»
a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux,
gerent
del periòdic anarquista Le Père Peinard,
per a fer-hi propaganda,
especialment entre els soldats. La policia el va qualificar
d'«anarquista militant
preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de
1890 vivia al número
149 del carrer Barbatre de Reims
i era secretari del
grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de
març de 1894, quan vivia al número 49
del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la
policia en l'anomenat
«Fitxer Bertillon». François Kaision va
morir l'1 de febrer de 1906 a
l'Hospital Tenon de París (França). ***
Étienne Faure - Étienne Faure: L'1 de febrer de 1911 mor a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Étienne, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Havia nascut el 23 d'agost de 1837 a Sant-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien Joseph Faure, torner, i Mathie Alexandrine Lagnès. Sabater de professió, va dirigir en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, va prendre part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Étienne i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Étienne on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant els últims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a l'Hospital de La Charité de Sant-Étienne (Forez, Arpitània), d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Sant-Étienne. ***
Fitxa
policíaca de Joseph Renard (1912) - Joseph Renard: L'1
de febrer de 1913 és executat a Versalles (Illa de
França, França) l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Léon Renard,
conegut com Bouquet i Oscard Wild. Havia nascut el 26 d'abril
–la partida de defunció
cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de
gener– de 1885 al vilatge de
Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França). Sos pares
es deien François
Renard (Patat) i Marguerite Royet.
En
1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal
d'Iguerande i amb 13
anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona.
Quan tenia 15 anys
deixa el poble natal i marxà cap a París i
Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà
com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A
partir de
1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes
il·legalistes i va fer amistat
amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva
documentació, i Léon Bergeal. També
es lligà amb Octave Garnier (Le
Terrassier), un dels membres de la «Banda
Bonnot» amb qui visqué a París,
Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov).
El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no
es presentà al seu destí per a
fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica,
però va ser detingut. Jutjat
el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser
condemnat a nou
mesos de presó per un delicte d'insubmissió i
tancat a la presó militar
d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29
de desembre de 1909
li redimí de la resta de la pena i fou alliberat.
Després entrà a treballar de
terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les
(Bèlgica), on la policia
d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant
la nit del 30 al 31 de gener de
1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de
l'economat de l'estació
dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs
després d'haver forçat
els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de
saltar a
un tren en marxa cap a París. A l'estació
d'Étampes la policia esperava el
tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar
d'un tret el
brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la
situació, un desertor que
viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure
amb els
anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia,
acabà suïcidant-se d'un
tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció
contrària perseguits pels
agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat
erròniament per la policia
com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat
pantanós de Le Petit-Saint-Mars,
entre Étampes i Angerville; Renard va ser detingut arribant
a l'estació
d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu
nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que
les armes que portaven
provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del
carrer Lafayette,
com les pistoles brownings que
havien
trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a
la seu del
periòdic L'Anarchie.
Jutjat el 10 de
novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise,
va ser condemnat a
la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser
guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de
França, França) i
enterrat a la secció dels executats del cementiri dels
Gonards. Joseph Renard (1885-1913) ***
Necrològica
de Léon Rouget apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 3 de febrer de 1925 - Léon Rouget: L'1
de febrer de 1925 mor a Villejuif (Illa de França,
França) l'anarquista Léon
Gustave Élisée Rouget. Havia nascut el 14 d'abril
de 1887
a Nance (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares, mestres, es
deien
Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine
Adelaïde
Cordier. Científic de
formació, treballava al laboratori de
química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la
guerra va fer de
mestre a «La Ruche», colònia
llibertària creada per Sébastien Faure a
Rambouillet
(Illa de França, França), i va
col·laborar en el seu òrgan
d'expressió Le
Bulletin de "La Ruche".
El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de
París
amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite
Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta
època
viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre
1921
i 1922
col·laborà en Le
Libertaire. També fou secretari de
redacció de La Revue Anarchiste
(1922-1925), on també hi col·laborà
amb articles científics i estadístics. En
1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach
du militant. A partir de 1922 la malaltia
l'allunyà progressivament de la
militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de
febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif
(Illa de França, França) i la
cerimònia fúnebre, celebrada dos dies
després, va
ser vigilada estretament per la policia. ***
Severino
Di Giovanni portat a judici - Severino Di Giovanni: L'1 de febrer de 1931 és afusellat a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Havia nascut el 17 de març de 1901 a Chieti (Abruços, Itàlia). Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la «carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les «expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista. ***
Henri-Gabriel
Ibels retratat per Toulouse-Lautrec (1892-1893). Metropolitan Museum of
Art (Nova York) - Henri-Gabriel Ibels: El l'1 de febrer de 1936 mor a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Havia nascut el 30 de novembre de 1867 al X Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Joseph Guillaume Alphonse Ibels, caixer i propietari, i Élisa Catherine Frescarode, barretaire de senyores, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de desembre de 1868. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard, La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche, Le Cri de Paris, Le Courrier Français, L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. El 16 de febrer de 1893 es casà al X Districte de París amb Ida Eugénie Delaporte, vídua de Charles Alexandre Héricourt. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Chabrol. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 al seu domicili del V Districte de París (França). ***
Teresa
Mañé i Miravent - Teresa Mañé Miravet: L'1 de febrer de 1939 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) la pedagoga, militant i propagandista anarquista Teresa Paula Antònia Mañé i Miravet, més coneguda sota el pseudònim de Soledad Gustavo. Havia nascut el 29 de novembre de 1865 –el certificat de defunció cita erròniament el 30 de novembre de 1874– a Cubelles (Garraf, Catalunya) –fins fa poc es pensava que havia nascut a Vilanova i la Geltrú. Sos pares es deien Llorenç Mañé Cruset i Antònia Miravet Vidal. La seva acomodada família regentava la Fonda del Jardí a Vilanova i la Geltrú, coneguda com «la de les tres noies», ja que eren les tres filles que s'ocupaven d'atendre la clientela. Son pare era un fidel partidari del republicanisme federal de Pi i Margall i se sentia orgullós de la relació que amb ell mantenia. A partir de 1883, Teresa Mañé va estudiar Magisteri a Barcelona i en 1886, amb l'ajuda del lliurepensador Bartomeu Gabarró, del Centre Democràtic Federalista, va obrir la primera escola laica de Vilanova, i va ser membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. En aquesta època va col·laborar en El Vendaval de tendència republicanofederal. Mitjançant contactes amb lliurepensadors va conèixer Josep Llunes i Pujals, Teresa Claramunt, Tárrida del Mármol, Pere Esteve i altres destacats militants anarquistes, participant en gires propagandístiques i actes públics i col·laborant en les publicacions llibertàries que dirigien (La Tramontana, El Productor, La Tronada, etc.). En 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre i es va convertir en portaveu de les idees àcrates juntament amb Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo i altres. Gràcies a una poesia llegida en un enterrament laic va conèixer Joan Montseny (Federico Urales), amb qui es casarà civilment el 19 de març de 1891, poc temps després que aquesta classe de matrimonis fossin legalitzats. La parella es va instal·lar a Reus, d'on era Montseny, on van obrir una escola laica mixta i en la qual ambdós van fer de professors. A Reus també vivia Carme, una de les germanes de Teresa, que viurà amb ells totes les dificultats de la seva militància anarquista fins a la seva mort. El 24 de setembre de 1893 es produeix l'atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona i Paulí Pallàs n'és acusat; Joan Montseny escriurà un fullet a favor del detingut i serà detingut. Aleshores Mañé realitzarà una campanya per aconseguir-ne la llibertat, però un cop alliberat, va ser novament detingut en 1896 implicat en el «Procés de Montjuïc». Des de la presó del castell de Montjuïc, Joan Montseny escriu, sota diferents pseudònims, cartes a la premsa on reivindica la innocència dels processats; Mañé serà l'encarregada de treure aquestes cartes i fer-les arribar a la premsa, i de fer les gestions necessàries per aconseguir la llibertat de tots els detinguts. És a partir d'aquestes cartes que Joan Montseny serà Federico Urales. Finalment Montseny serà alliberat, però desterrat a Londres –Teresa Claramunt i Tárrida del Mármol també hi són–, i Mañé, en 1897, es va reunir amb ell, posant-se a fer feina de bordadora. Per reivindicar la revisió del procés, van retornar clandestinament el 28 de novembre de 1897 i Montseny s'instal·larà a Madrid i Mañé a Vilanova, fins que poc temps després marxarà amb sos pares (Llorenç i Antònia) i sa germana Carme a Madrid. A la capital de l'Estat moriran sos pares i naixerà, en 1905, sa filla Frederica Montseny. Durant la seva estada a Madrid, la parella va editar La Revista Blanca (1898-1905) i poc després Tierra y Libertad (1902-1905), realitzant la funció d'administradora encara que pel fet de ser dona la llei no ho permetés. En 1901 Mañé va participar, juntament amb Azorín, Mendinaveitia i Urales en un cicle de conferències a l'Ateneu de Madrid sobre «La Societat Futura», en representació de les idees anarquistes. A més de participar activament en les campanyes a favor dels encausats en els processos de Jerez i de la «Mano Negra», va participar en una gira per Andalusia en suport dels detinguts en aquests processos, allotjant-se a casa de Sánchez Rosa. La parella també va participar activament en la defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica. Quan va esclatar el conflicte legal entre Arturo Soria, el creador de la «Ciutat Lineal de Madrid», que s'acusen d'estafa i d'engany, la parella s'instal·larà a Catalunya en 1912. La intenció era fundar una acadèmia al barri barcelonès d'Horta, però el boicot de la reacció local va fer que es dediquessin a viure d'una granja agrícola i a instal·lar-se a Cerdanyola, on va traduir molt (Louisa Michel, Cornelissen, Labriola, De la Hire, Mirbeau, Praycourt, Sorel, Marguery, Lichtemberg, Lavrov, Donnay, Descaves, etc.) i va copiar textos per a companyies teatrals. A Catalunya van tornar a editar La Revista Blanca (1923), Tierra y Libertad, i engegaran diversos projectes editorials: «La Novela Ideal», que publicava dues novel·letes cada quinze dies, amb un tiratge de 50.000 exemplars i que va arribar a comptar amb 600 números; «La Novela Libre», amb relats més extensos i que va tenir un tiratge de 30.000 exemplars; «El Mundo al Día», mensual; i un nou diari, El Luchador, que durarà fins a la Guerra Civil. Mañé serà l'encarregada d'administrar aquestes publicacions, mentre Montseny i sa filla escriuran articles, novel·les, memòries, etc. A poc a poc, conforme el protagonisme de Frederica Montseny es feia palès, Mañé va passar a un segon pla. Durant la Guerra Civil un càncer de còlon va començar a minar-ne sa vida. En 1939 la família creua la frontera cap a l'exili francès on es disgrega. Mañé, malalta, es trenca una cama i es portada amb ambulància a l'Hospital de Sant Louis de l'Haut-Vernet de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morirà sola l'1 de febrer –gairebé totes les fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1939 víctima del càncer. Teresa Mañé va publicar nombrosos escrits en La Revista Blanca, ja fos en «Almanaque» o en «Suplementos», però també se'n troben col·laboracions en diferents periòdics anarquistes de finals del segle XIX i de principis del XX: El Corsario, Los Dominicales del Libre Pensamiento, El Obrero, El Productor, Redención, El Cosmopolita, Justícia y Libertad, El Trabajo, La Tramuntana, etc. Entre les seves obres podem destacar La sociedad futura (1889), Las preocupaciones de los despreocupados (1891, amb Urales), Dos cartas (1891), A las proletarias (1896), El amor libre (1904), Las diosas de la vida (1904), El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1932), entre d'altres. ***
Ramón
Jacinto Prades Ribera - Ramón Jacinto
Prades Ribera: L'1 de febrer de 1950 mor a
Mehun-sur-Yèvre (Centre, França)
l'anarcosindicalista Ramón Jacinto Prades Ribera. Havia
nascut el 3 de juliol
de 1905 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares
es deien Julio
Prades Perfagés i María Rosa Ribera
Costó, amb dos militants
anarcosindicalistes. Llaurador de professió,
milità activament durant els anys
republicans en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
en la Junta del
Centre Obrer del seu poble natal, que havia estat fundat per son pare i
altres
companys en els anys vint. Estava casat amb Asunción
Cañizar Agut, amb qui
tingué una filla, Pilar Prades Cañizar, i un
fill, Germinal Prades Cañizar, que
morí als cinc mesos de néixer. Quan la
Revolució, fou president del primer
Comitè Revolucionari i un dels principals impulsors de la
Federació Comarcal de
Col·lectivitats del Matarranya, de la qual fou secretari a
Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent), on s'havia traslladat amb sa
família. L'agost
de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya) per la
contrarevolució estalinista contra les
col·lectivitats llibertàries; traslladat
a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), va ser empresonat el 12
d'agost de 1937 a
la Torre del Bosque. Un cop lliure retornà a
Massalió i reorganitzà la
col·lectivitat, de la qual fou president. L'abril de 1938,
quan l'avanç
feixista, es va refugiar amb sa família a Barcelona
(Catalunya), on s'adherí a
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França amb sa
família i va ser internat al camp de
concentració de Bram. El 4 de novembre de 1940 va ser jutjat
en rebel·lia per
«responsabilitat política» per les
autoritats franquistes i condemnat a 12 anys
d'inhabilitació absoluta i a 2.000 pessetes de multa.
Acabà instal·lant-se a
Mehun-sur-Yèvre,
on continuà militant en la Federació Local de la
CNT, de la qual va ser nomenat
secretari. Ramón Jacinto Prades Ribera va morir
l'1 de
febrer de 1950 al seu domicili de
Mehun-sur-Yèvre (Centre, França). ***
Necrològica
de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 23 de febrer de 1961 - Ladislau Bellavista Gual: L'1 de febrer de 1961 mor a Aspres de Buèch (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Mataró (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Josep Bellavista i Joaquima Gual. Treballador tèxtil, en la dècada dels 1910 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a delegat de Mataró i com a president de l'Associació Local d'Obrers de Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes (La Selva, Catalunya), en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal des del 1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de producció vidriera «Cristalleries de Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un dels signats del manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Va ser un dels oradors del míting del 16 d'abril de 1931. Durant els anys de la II República espanyola defensà l'estratègia trentista i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les «Cristalleries de Mataró». Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal («Consell d'Autonomia») de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de «Maig de 1937», fou regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa companya Secundina Costa i sa única filla Palmira Bellavista Costa, la qual morí posteriorment durant un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses malalties que li van donar mala vida. Ladislau Bellavista Gual va morir l'1 de febrer de 1961 al seu domicili d'Aspres de Buèch (Provença, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 21 de juliol de 1926 - Marius Theureau: L'1 de febrer de 1969 mor a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Havia nascut el 4 de març de 1893 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després. ***
Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana] - Higinio Noja
Ruiz: L'1 de febrer de 1972 mor a València
(País Valencià) el
mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que
va fer
servir els pseudònims José
López Herrero i Fructuoso Vidal.
Havia nascut el 8 de novembre de 1894 –algunes fonts citen
erròniament 1896– a Nerva (Huelva,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Joaquín Noja,
químic que treballava per a l'empresa britànica
«Río Tinto Company Limited», i Aurora
Ruiz, i
era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després
d'acabar els estudis
primaris i dos anys de batxillerat elemental,
començà a fer feina per a
l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben
jovenet
s'interessà per l'anarquisme i a començament de
la dècada dels deu participà en
les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva
(Andrés R. Alvarado,
Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds
literàries,
especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates
començà a
estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau,
Pestalozzi,etc.),
a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa
llibertària. En 1913
participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de
l'empresa britànica.
Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913
mateix s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un
taller de vidre i
després en el túnel de Vallvidrera.
Començà a col·laborar en Tierra
y
Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador
Seguí, Eusebi
Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja
despuntà com a
escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles
llibertaris. En
1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra
y Libertad. Posteriorment
intervingué en actes de controvèrsies amb
socialistes. En 1917 va fer un míting
en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà
en una gira
propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la
serra cordovesa. Entre
1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de
Peñarroya i redactà la
publicació Vía Libre. En 1918
dirigí a Huelva aquesta publicació. En
1921 publicà el fullet Brazo y cerebro.
Durant els anys vint residí en diferents
localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova,
on mantingué escoles.
Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat
a Portugal per evitar ser
mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys
publicà fullets en la
«Biblioteca de Renovación Proletaria» de
la localitat cordovesa de Pueblonuevo
del Terrible. Després es traslladà al
País Valencià, on muntà una escola al
barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta,
País Valencià), fins a
la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre
1923 i 1933 visqué a
cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en
una botiga de
fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa
Calpe, i Tarragona
(Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci
fotogràfic, amb estades a París
(França). En 1927 participà en la
conferència fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En
1933 retornà al País
València, on va fer de mestre racionalista a Alginet.
Establert a la ciutat de
València, col·laborà en la revista Estudios
i s'encarregà de la secció
editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez
l'introduí en el món de
l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de
Regionals de la FAI i formà
part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre
els plans a seguir
pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris.
L'octubre de
1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente
–amb qui mantingué importants
disputes– i José María
Martínez,
d'una comissió de la FAI encarregada de
redactar un document programàtic, que finalment no es
realitzà. Poc després de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,
òrgan
del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys
bèl·lics formà part del
Consell d'Economia de València, institució per a
la qual redactà informes i
fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa
econòmic revolucionari.
Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art
Gràfiques, continuà la seva tasca
propagandística. En 1937 va ser nomenat president de
l'Associació d'Amics de
Mèxic a València. A partir de gener de 193
participà, amb Joan García Oliver,
Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de
conferències organitzades per
«Radio CNT» i les Oficines d'Informació
i Propaganda de la CNT-FAI per a la
formació militant de la joventut obrera. El 21 de
març de 1937 impartí al
cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El
arte en la Revolución». Entre
1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València
i altres localitats. El març
de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de
març de 1939 el Comitè
Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la
seva inclusió,
juntament amb Juan López i Julián
Martínez, en la delegació que havia d'enviar
als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la
guerra, però
finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a
Alacant.
Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser
condemnat a presó,
pena que purgà al castell alacantí de Santa
Bàrbara. En 1943 se li va concedí
la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes
particulars, on
tingué com a alumne Vicente Martí
Verdú. Trobem articles sues en nombroses
publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,
Cenit, El
Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,
La Guerra
Social, L'Imdoptable, Libre
Estudio, Mañana, Nosotros,
Nuevo Rumbo, El Obrero de Río
Tinto, Psiquis, Reivindicación,
Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,
Solidaridad Obrera,
La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses
obres podem citar Balanza
de Themis (sd), Los consejos de la
economía confederal (sd), La
libertad y la nueva constitución española
(sd), La Santa de Valdespinos
(sd), Por la enseñanza. Conferencia
(1915), Prosa de combate
(1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los
galeotes del amor
(1923), La palanca de Arquímedes (1923),
Comunismo (1925), Los
sombríos (1925), El Gracián
que asesinó (1926), Polvo y humo
(1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre
(1928), El azote
implacable (1928), En mis horas perdidas
(1928), Marivent. La que
supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila
(1929), Gandhi,
animador de la India (1932), El problema agrario en
España (1932), Un
puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso
y sangriento. El
instinto de conservación a través de la historia
(1932), Hacia una nueva
organización social (1933), Control y
colectivización (1936), El
arte en la revolución (1937), España:
su lucha y sus ideas (1937,
amb altres), La libertad y la nueva construcción
de la revolución
(1937), La obra constructiva de la Revolución
(1937), La revolución
actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres
(1937), Amor
y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo
(1938), Mi primer amor.
Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La
revolución
española. Labor constructiva en el campo (1938), La
Armonía o la escuela
en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà
nombroses obres inèdites,
com ara Alba de una época, Babel
(1955), La casa de la colina,
chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,
Cumbres nevadas
(1952), Disquisiciones trascendentales, La
eme-doble (1955), Ensayos
y conferencias, Epistolario de Ricardo
Garzón, Evolución y
revolución, La fuerza nuclear,
El hombre tétrico, Memòrias
de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas
cortas, Seducción
(1954), Sociología. El derecho a la salud,
Sylock (1955), etc. Higinio
Noja Ruiz va morir l'1 de febrer de 1972 al seu domicili de
València
(País Valencià) d'un infart de miocardi i va ser
enterrat al cementiri del Grau de València. A Alginet
hi ha una ronda que porta el seu nom. ***
Necrològica
de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1975 - Vicent Planells Cosme:
L'1
de febrer de 1975 mor a Lo Puget de Frejús
(Provença,
Occitània)
l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Havia nascut el 13 d'agost
de 1893 a Alfafar (Horta
Sud, País Valencià). Sos pares es deien Vicent
Planells i
Mariana Cosme. Obrer de la fusta, començà a
militar molt
jove en el
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València
(València, País Valencià). En 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Fréjus
(Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou
Concepción Navarro. Vicent
Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo
Puget de Frejús (Provença,
Occitània). ***
Lucien
Charbonneau (1920) - Lucien Charbonneau:
L'1 de febrer de 1984 mor a
Villeparisis
(Illa de França, França) l'anarquista i
anarcosindicalista Lucien Georges Luther
Charbonneau. Havia nascut el 18 de setembre de 1896 al XVIII Districte
de París (França). Era fill de Georges
Léon Charbonneau, lampista
i destacat militant
socialista i cofundador de L'Humanité, i
de Claire Céline Faucault,
llevadora. En néixer sos pares li van fer un
«baptisme republicà». Va ser un
alumne brillant, primer en 1904 a París i després
en 1905 a Boran-sur-Oise
(Picardia, França), on sos pares es van retirar per a viure
de rendes. En 1909
obtingué el seu certificat d'estudis i passà a
educar-se en una pensió privada
a Les Lilas (Illa de França, França), sembla que
lligada a la maçoneria, on va
obtenir el Gran Premi del Consell General i va ser enviat a la Sorbona,
on sos
pares volien que estudiés arquitectura. No obstant
això, ell en va fugir i,
després d'un temps vivint al carrer, passà a fer
feina de lampista, com son pare,
a la construcció. Quan la Gran Guerra, el 12 d'abril de 1915
va ser incorporat
en el 82 Regiment d'Infanteria i participà en les batalles
de Verdun i del
Chemin des Dames, on el
10 de juny de
1917 va ser ferit a les dues cames per l'esclat d'una granada. Va ser
enviat
als Balcans, a Bulgària, on va rebre una medalla de Romania
per «serveis
prestats a la pau en temps de guerra». El 8 d'octubre de 1919
va ser desmobilitzat
i condecorat amb la Creu de Guerra. S'instal·là
al número 134 del carrer Temple
de París i s'adherí a l'Associació
Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 5
de setembre de 1921 va ser nomenat membre del consell del Sindicat de
Lampistes
i Ensostradors del Sena. Arran de l'escissió confederal de
desembre de 1921, a
finals de gener de 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de
Lampistes i Ensostradors
de París de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Entre el 25 de
juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat en el I Congrés
de la CGTU celebrat
a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 14
d'octubre de 1922 es casà al IV
Districte de París amb la domèstica
llibertària Anne Marie Guillou, amb qui va
tenir dues filles (Nancy i Simone) i de qui acabà enviudant.
El març de 1923 va
ser nomenat secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB,
Sindicat Únic de la
Construcció) del Sena, el qual va unificar la major part
dels sindicats de la
construcció. El 24 de juliol de 1923 entrà a
formar part de l'executiva del
Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i aquest mes
abandonà la seva residència
del carrer Temple i s'instal·là al
número 22 del carrer Roses, amb sa mare ja
vídua, on va restar fins a la seva jubilació.
Entre el 4 i el 7 de juliol de
1923 assistí al IX Congrés Federal de la
Construcció de la CGTU celebrat a
París, on els anarcosindicalistes confirmaren la seva
majoria; en aquest
congrés ell presentà una moció hostil
a les comissions sindicals comunistes,
que va ser adoptada per unanimitat menys dos vots. Va ser designat
delegat, amb
Louis Lecoin i Julien Le Pen, en l'assemblea general del SUB del Sena
celebrada
el 21 d'octubre de 1923, al Congrés Confederal de la CGTU,
que s'havia de
celebrar entre el 12 i el 17 de novembre de1923 a Bourges (Centre,
França). El
novembre de 1924, la Federació de la Construcció,
de caire anarcosindicalista,
trencà amb la CGTU i es passà a l'autonomia;
finalment, el novembre de 1926,
cofundà la Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària
(CGT-SR), però ell no va creure en l'èxit
d'aquesta organització sindical. El
17 de juliol de 1927, en una assemblea general del SUB del Sena,
presentà una
moció apel·lant a la integració del
SUB a la CGT; l'assemblea general següent
de l'endemà, votà el manteniment del SUB en la
CGT-SR i ell hi continuà
militant. En 1924 participà en la campanya de defensa dels
revolucionaris
empresonats a l'URSS i durant un temps acollí Nestor Makhno
quan es va refugiar
a França. En aquests anys va estar lligat al grup anarquista
espanyol «Los
Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan
García Oliver,
Gregorio Jover, etc.), als membres dels quals refugiava i feia serveis.
En 1924
s'encarregà de recollir els fons per al periòdic Liberion,
òrgan de la
Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola, que
finançava en gran part
«Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de
Rivera, s'encarregà de rebre la
correspondència dels responsables de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
en l'exili. Segons un informe policíac de 1930, rebia de
Barcelona (Catalunya)
paquets de fullets, periòdics i diners, i en altre informe
de 1933 palesava les
seves relacions epistolars amb l'anarquista Felipe Sandoval Cabrerizo,
expulsat
de França i tancat a la Presó Model de Madrid. En
1929 s'adherí al «Grup
d'Amics de l'Encyclopédie Anarchiste»
de Sébastien Faure i s'encarregà
de rebre els abonaments per a la seva difusió. Entre 1930 i
1936 fou tresorer
del «Comité de l'Entraide»
(Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa
de socors per als empresonats polítics i les seves
famílies. En aquesta època
col·laborà en Le Libertaire i
La Voix Libertaire. En 1931, distribuí
la premsa revolucionària a molts deportats a la Guaiana
Francesa a través dels
seus advocats. L'11 de gener de 1931 intervingué, en nom del
SUB, en
l'anomenada «Conferència dels 22»,
celebrada a la Borsa del Treball de París,
amb la intenció d'aconseguir la unitat sindical.
Destacà coma declamador dels
poemes de Gaston Couté a les vetllades de «La Muse
Rouge» i en els matinals
artisticoliteraris de «L'Entraide». El 20 de
setembre de 1941 es casà al XVIII
Districte de París amb l'empleada de banca Lucienne
Ambrosine Joséphine Dauly,
vídua de Maurice Marcel Eugène Martin. Durant la
II Guerra Mundial, participà
en la xarxa de la resistència
«Libération-Nord» i distribuïa
els insubmisos al
Servei de Treball Obligatori (STO) cap els grups del maquis. El seu
domicili va
ser en diverses ocasions escorcollat, però mai va ser
detingut. Després de la guerra,
el novembre de 1944, va ser nomenat tinent en cap de la
Secció de les Milícies
Patriòtiques de la Guàrdia Cívica
Republicana i formà part del Comitè de
Depuració del XVIII Districte de París. En 1946
va ser un dels fundadors de la
CNT francesa. En els anys cinquanta i seixanta va fer costat la premsa
anarquista i anarcosindicalista (Le Combat Syndicaliste,
Contre
Courant, Liberté, Le
Réfractaire, etc.). Mantingué una
estreta amistat amb Maurice Rémond, anarquista proper a la
«Banda Bonnot». A
principis dels anys seixanta va fer costat la lluita de Louis Lecoin
per
l'objecció de consciència. En 1962 es va jubilar
i s'instal·là a Villeparisis.
Cedí els seus llibres al bibliobús de
«La Libre Pensée». El febrer de 1970
enregistrà nombrosos textos de Gaston Couté i de
Maurice Hallé per a un disc
que va ser editat en 1993 per Radio Libertaire. Durant els anys setanta
milità
en la CNTF. Lucien Charbonneau va morir l'1 de febrer de 1984 al seu domicili de
Villeparisis
(Illa de França, França) i va ser enterrat al
cementiri municipal d'aquesta
població al costat de sa segona companya. Son net, Franck
Thiriot, és un destacat
militant anarquista. ***
Ennio
Manzini - Ennio Manzini: L'1 de febrer de 1985 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Havia nascut el 30 de setembre de 1926 a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada «Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena. ***
Vicent Martí Llorens - Vicent Martí Llorens: L'1 de febrer de 1986 mor a Avinyó (Provença, Occitània). Havia nascut el 18 de gener –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1902 al barri del Grau de Gandia (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Martí Llorens. Sos pares es deien Vicent Martí Llorens, llaurador, i Carme Llorens Cardona. Cap al 1915 marxà al Grau de València, on entrà a treballar com a aprenent de metal·lúrgic i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys vint visqué a Madrid. En 1924 conegué la militant anarcosindicalista Julia Verdú Quiles, que esdevingué sa companya. En 1927 retornà a València i s'establí als Poblats Marítims. En 1932 es traslladà a Llombai, on va fer feina de xofer d'autobusos. A causa de la seva activitat sindical canvià en diverses ocasions de residència i en 1934 visqué a Alzira. Durant els anys republicans milità en el Sindicat de Transports de la CNT valenciana. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí com a observador al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Com a conseqüència de l'aixecament feixista de juliol de 1936 ingressà en la Columna de Ferro, on s'encarregà de la reparació del material de transport. El setembre de 1936 va ser ferit en un braç. També participà en el procés col·lectivitzador de la indústria a Alzira. En 1937 col·laborà en el transport col·lectivitzat al País Valencià. A finals de 1939 va ser detingut pel franquisme triomfant i fou tancat a la presó de València on fou torturat. Nou mesos després, gràcies a haver-se perdut el seu expedient, va ser alliberat i pogué reunir-se amb sa família. Lluità en la clandestinitat fins al 1947 en què hagué d'exiliar-se a França. Va militar en la CNT de l'Exili fins al 1970, any en el qual es donà de baixa voluntària en la CNT d'Avinyó a causa dels conflictes interns. Un cop jubilat, en 1972 retornà a la Península on establí contacte amb antics companys (Francisco Barea, Julián Martín, etc.). Entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 assistí com a observador al V Congrés de la CNT a Madrid. Posteriorment s'instal·là a Bedarrida (Provença, Occitània). Vicent Martí Llorens va morir l'1 de febrer de 1986 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença, Occitània). ---
|
![Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/noja/noja02.jpg "Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]")
![[31/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[31/01]") |
|
![[02/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/02]") |
|
|
| Actualització: 14-10-24 |