---

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitateur

- Surt L'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses –el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael, Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 –l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de Le Naturien

- Surt Le Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retour à la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà un èxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat «Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

***

Full volant de l'acte

- Conferència de Goldman: L'1 de març de 1932 se celebra a la Musikersälen de Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya) la conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman «Das kind un seine feinde» (L'infant i els seus enemics). L'acte, emmarcat en una gira de conferències a Alemanya, va ser organitzat per l'Anarcho-Syndikalistischer Frauenbund (ASF, Lliga Anarcosindicalista de Dones).

Naixements

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez: L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època –entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes– que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow –a qui va conèixer personalment– i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i amb ànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir– i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta època quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal, El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad –apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria, La Alarma, La Anarquía, Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo, El País, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia –oficialment «meningomielitis aguda»– i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche de l'1 de desembre de 1921)

- Giuseppe Russo: L'1 de març de 1873 neix en un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe Russo, també conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar a bord del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria notificat a cap municipi, però en altres ocasions declarà haver nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria, Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó de Diamond i de Hammond (Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado, Pennsilvània, Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior (Montana, EUA), entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador i va viure a Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine, etc.). En 1911 formava part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Los Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya contra la repressió desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana Tràgica». En 1913 col·laborà econòmicament des de Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la construcció d'un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat per la Universitat Popular de Luigi Molinari. Col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, fent servir els pseudònims L'Unico i Augustus Antonio Leon. En 1913 l'anarquista Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York, EUA), l'acusà de ser un agent provocador i un espia i la polèmica que es desencadenà en la premsa llibertària nord-americana durà anys. Després d'una estada als EUA de 25 anys, en 1921 va ser expulsat del país. En 1922 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i va ser condemnat a set mesos i quinze dies de presó per «ultratges i amenaces als agents de la força pública». Considera un «irreductible enemic del regim feixista», va ser inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1926 va ser detingut per «activitat antifeixista», juntament amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a l'illa de Lipari. En acabar la pena retornà a Torí i s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto, Carlo Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario Neggia, Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar expatriacions il·legals del país, en reclutar milicians per lluitar a Espanya i en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser detingut de bell nou per «activitat antifeixista i propaganda anarquista» i condemnat a confinament durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat en quatre ocasions per negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la condemna va ser novament detingut i només aconseguí la llibertat en 1943 amb la caiguda del règim feixista. Durant l'època de la resistència, distribuí a les fàbriques de la regió el periòdic clandestí torinès Era Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial va ser el promotor del «Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la intenció de publicar l'obra completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en 1957.

Giuseppe Russo (1873-1957)

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: L'1 de març de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Sos pares es deien Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells Étienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de 1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

***

Notícia de la detenció de Paul Burcklé apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de gener de 1902

- Paul Burcklé: L'1 de març de 1885 neix a Dieuze (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França) l'anarquista i anarcosindicalista Paul Burcklé –també citat erròniament Burklé–, que va fer servir el pseudònim de Paul Changleur. Sos pares es deien Antoine Durcklé i Marie Louise Kramer. De nacionalitat alemanya, es guanyà la vida treballant d'obrer fuster en la construcció. Implicat en el robatori i l'assassinat per ofegament d'una rendista, Mathilde Gin (vídua Grobéty), el 24 de gener de 1902 a Nancy (Lorena, França), va ser detingut el 29 de març de 1902 a Dieuze, juntament amb son còmplice Eugène Adrien André. L'estat francès va demanar la seva extradició, però com a ciutadà alemany i menor d'edat no va ser autoritzada. Jutjat pel Tribunal Criminal Regional de Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va ser condemnat l'1 de maig de 1902 a 12 anys de presó per «robatori i assassinat» --Eugène Adrien André va ser extradit a França, jutjat i condemnat a mort l'agost de 1902. Tancat a la presó de Mulhouse (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment pertany a França), va aconseguir fugir-ne i passar a França. L'Estat alemany va demanar la seva extradició, que en 1905 va ser rebutjada i posteriorment acceptada per l'Estat francès. Desertor de l'exèrcit alemany, en 1916 va ser detingut a Charlottenburg (Berlín, Imperi Alemany), moment en el qual va declarar anomenar-se Paul Changleur i ser de nacionalitat francesa, essent internat a la presó berlinesa de Moabit. En 1919 s'instal·là a Estrasburg, on milità en el moviment anarquista. Entre 1925 i 1934 col·laborà en Le Libertaire. En 1928 va ser nomenat secretari del Sindicat Lliure de Fusters d'Estrasburg. En 1930 col·laborà amb poemes en el periòdic d'Estrasburg Freie Presse. Sozialistisches Organ für den Nieder-Rhein und für Lothringen. En els anys trenta visqué al número 8 del carrer Hunswihr, al barri de Neudorf d'Estrasburg, i al número 17 del carrer Île-de-Epi, i formà part del grup d'Estrasburg de la Unió Anarquista (UA). Casat amb Caroline Kraus, l'11 d'octubre de 1934 tingué una filla, Francis. En 1937 figurava en un llista d'anarquistes de la Direcció General de Seguretat com a «terrorista» sospitós de cometre atemptats en els viatges oficials dels sobirans i personalitats polítiques estrangeres. Després de la II Guerra Mundial, sota el nom de Paul Changleur, fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) d'Estrasburg. En els anys cinquanta col·laborà en Le Combat Syndicalista i en els seixanta sostingué el periòdic Contre Courant, de Louis Louvet. Fou un dels qui va posar en contacte el militant anarquista René Fugler amb la Federació Local de la CNT espanyola en l'exili. Paul Burcklé va morir el 18 de febrer de 1968 a l'Hospital Universitari d'Estrasburg (Alsàcia).

***

Àngel Samblancat Salanova

- Àngel Samblancat Salanova: L'1 de març de 1885 –segons l'acta de naixement reconstituïda, nasqué el 19 d'agost de 1886– neix a Graus (Osca, Aragó, Espanya) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Sos pares es deien Joaquín Samblancat Campo i Mariana Samblancat Español. Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari «Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys –no es matriculà en les assignatures de religió– i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz, La Lucha, La Libertad, Los Aliados, El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia «Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer –entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia «Justícia» de Barcelona–, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris «Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva, Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquesta època dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquesta època col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el «Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint –coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)– nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal, Boletín Informativo, La Campana de Gràcia, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva, Heraldo de España, Inquietudes, La Lucha, Lucha Social, El Mercantil Valenciano, Mi Revista, El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía, Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944). Àngel Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Serafí Castelló Pena

- Serafí Castelló Pena: L'1 de març de 1893 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Serafí Castelló Pena. Sos pares es deien Salvador Castelló i Mercè Pena. Picapedrer, en 1920 s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) de Tarragona, amb Formós Plaja Saló i altres, i va col·laborar en la revista Fructidor (1919-1920) i Los Galeotes (1921) de Tarragona. Més tard milità a Valls (Alt Camp, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera regentà una llibreria. El desembre de 1925 romania tancat a la presó de Vendrell (Baix Penedès, Catalunya) i rebé el suport de la «Subscripció Internacional a favor dels presos per qüestions socials» que gestionava La Revista Blanca. Entre 1927 i 1929 fou tresorer del Comitè Nacional clandestí de la Confederació Nacional del Treball (CNT) encapçalat per Joan Peiró Belis i en 1928 formà part del grup «Solidaridad». En 1929 a causa de la repressió passà amb Pere Cané Barceló a França. L'abril de 1931 fou president de la comissió reorganitzadora del Sindicat Únic de Treballadors de Tarragona. L'agost de 1931 assistí al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona. El setembre de 1933 participà en la reunió constitutiva de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Valls, signant els estatuts en nom de la comissió organitzadora. Per la seva natura malaltissa no lluità als fronts durant la guerra civil i des de setembre de 1936 fou redactor del periòdic Acció Sindical. Portaveu de la CNT de la comarca de Valls-Montblanch. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Tarragona en representació de la CNT i des de febrer de 1937 i fins el final del conflicte bèl·lic fou secretari de la Federació Local de Tarragona de la CNT. L'abril de 1937 formà part de la Comissió Especial per a l'Administració de la Propietat Urbana de Tarragona. El 26 de maig de 1937 fou un dels fundadors, amb Josep Alomà Sanabras, Josep Caixal Llauradó, Salvador Rueda Contreras i Julio Casanovas García, de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes. CNT». En 1937 també fou delegat interventor de la socialitzada «Empreses d'Obrers Picapedres i Marbristes de Tarragona». En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va fer de pagès al departament de l'Eure. Serafí Castelló Pena va morir el 14 d'abril –alguns citen erròniament el 4 d'abril– de 1943 d'una congestió pulmonar a Beuzeville (Alta Normandia, França).

***

Necrològica d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 13 de gener de 1972

***

Notícia de la detenció d'Ángel Continente Faure apareguda al periòdic madrileny El Imparcial del 18 de desembre de 1931

- Ángel Continente Faure: L'1 de març de 1901 neix a Velilla de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Continente Faure –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Franc o Saura. Sos pares es deien Agustín Continente Domínguez, jornaler, i Josefa Faure Lapuente. De ben jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà al port descarregant carbó mineral i destacà com a membre del Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 17 de desembre de 1931, amb altres companys (Antoni Anglès, Ismael Montoliu, Josep Balaguer Salvador i Felip Cano Pallarès), va ser detingut amb possessió d'una pistola després d'un tiroteig entre guàrdies i obrers durant una vaga del transport al moll de Ponent de Barcelona; en aquest fet resultà mort el treballador Luis Menéndez García. El 10 de març de 1932, des de la presó de Barcelona, signà un manifest contra Ángel Pestaña Núñez i la seva estratègia trentista. El març de 1936 fou un dels oradors que participaren en el míting portuari quan es reorganitzaren les seccions del port de Barcelona del Sindicat del Transport de la CNT. El juliol de 1937 va ser elegit vocal de la Junta de Secció del Carbó Mineral del Sindicat de les Indústries d'Aigua, Gas, Electricitat i Combustibles de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i passà pels camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial visqué a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i entre 1959 i 1960 col·laborà en la revista parisenca Nervio. En aquests anys parisencs, formà part de «Los sin pasaporte», grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) que comptava amb destacats militants (José Pascual Palacios, Jesús Imbernón, Bernabé Esteban, Olavarri, Josep Rossell, J. Martínez, etc.). Quan es jubilà s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Ángel Continente Faure va morir el 27 d'agost de 1976 a Sent Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània) –alguns citen Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París (França).

Otto Wolf

- Otto Wolf: L'1 de març de 1902 neix al barri de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia) l'anarcosindicalista Otto Wolf. Quan en 1905 morí l'avi, la família es va traslladar a la ciutat saxona de Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant («Zur Wolfsschlucht») i d'una petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare tingué una caiguda mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels negocis, però l'assegurança no es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar l'escola primària i posar-se a fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la construcció a la ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a formar part de la Freie Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia acabat de crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució Espartaquista. En 1921 participà activament en les accions armades dels treballadors i les ocupacions de fàbriques de Leuna durant l'anomenada «Märzkämpfen» (Lluita de Març), que fou durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte de Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de maig de 1921 a un any de presó, que purgà fins el 13 de març de 1922, data en la qual fou alliberat. Els treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir difícil per trobar feina i restà durant llargs períodes inactiu. En 1927 es va casar i el seu primer fill, Peter, nasqué un any després. Fugint de la fam, conreà una petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També formà part dels Naturfreunde (Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en 1895 a Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft proletarischer Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors), de la qual esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels militants més destacats de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de diferents ciutats (Bitterfeld, Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue, Plauen, Saalfeld, Jena, Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una curta temporada en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels nacionalsocialistes, una nit dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu domicili fou escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai no trobaren res per a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions clandestines i lloc de distribució de literatura prohibida. Distribuí l'obra del seu amic Ferdinand Götze, literatura anarquista i el periòdic Sozialistische Revolution (Revolució Socialista). El 2 de juny de 1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir tortures a l'Ajuntament de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any a Berlín i condemnat per «alta traïció» a tres anys i sis mesos de reclusió que purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a més de ser privat dels seus drets civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la privació dels drets de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre de 1940 fou alliberat sota vigilància constant i aconseguí un lloc de feina en una planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la seva vigilància es va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment llibertari i distribuí informació als treballadors ucraïnesos i polonesos que feien feina amb ell. El 15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós «Batalló 999», unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats sumàriament per la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de transport on estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí aliat. El 19 de gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del comandant de la seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del naufragi.

***

Necrològica de Francisco Brualla Solano apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1988

***

Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

- Eutilio Vignoli: L'1 de març de 1905 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Eutilio Vignoli. Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini. Va fer estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el moviment anarquista. Treballà com a dependent i després com a mecànic. En 1929, fugint de la repressió feixista, s'exilià clandestinament a França, on continuà militant en el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la guerra d'Espanya, s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre de 1937 retornà a França. A Niça se li decretà l'expulsió per «sojorn irregular» i el maig de 1938 embarcà clandestinament per a Tunísia, on restà un any. Pocs dies abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, retornà a França, però va ser detingut per infracció al decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de presó. Un cop lliure, va ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol de 1941 va ser extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que l'1 de juny de 1942 va ser commutada per una amonestació i posat en llibertat. Eutilio Vignoli va morir l'1 de novembre de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Eutilio Vignoli (1905-1993)

***

Ángel Ruiz de Pinedo González

- Ángel Ruíz de Pinedo González: L'1 de març de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el metge anarcosindicalista Ángel Adrián Ruíz de Pinedo González –el seu nom apareix citat de diverses maneres (Ángel R. De Pinedo, Ángel Pinedo, etc.). Sos pares es deien Anselmo Ruiz de Pinedo, republicà radical, i Petra González. Estudià el batxillerat a Àlaba i després medicina a les universitats d'Oviedo (Astúries, Espanya), entre 1923 i 1924; de Barcelona (Catalunya), entre 1924 i 1929; i Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), entre 1929 i 1932. Durant la seva estada a Barcelona entrà a formar part del moviment llibertari i quan estudiava a la Universitat de Santiago va ser nomenat president del Sindicat de Sanitat de Santiago de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou, amb José Rodríguez Portugal, membre de la Comissió Organitzadora que el 10 de setembre de 1931 lliurà els estatuts del sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Quan exercia de facultatiu a Pobes (Àlaba, País Basc), visitava freqüentment son amic Isaac Puente Amestoy, metge llibertari que vivia aleshores a Maeztu (Àlaba, País Basc), desplaçant-se amb bicicleta. Fou un metge molt interessat en la higiene i el control de la tuberculosi, malaltia social per excel·lència. El gener de 1933 es va veure implicat en l'obscur assumpte de les bombes d'Igualada (Anoia, Catalunya) i va ser empresonat governativament des del 18 de gener. El 23 de juliol de 1933 va ser detingut amb 157 militants de la CNT, dels quals més de seixanta (David Alday, Albino Arpón, Constantino García, Nicolás González, Antonio Hernández, Faustino Herrera, Sabino Landa, Antonio López de Calle, Joaquín Manzano, Pedro Olazagutia, Isaac Puente, Braulio Quintana, Félix Ruiz, Teodosio San Miguel, Víctor Varela, Bernabé Villambiste, etc.) acabaren a la presó, clausurant-se la seu del sindicat. Quan el cop militar feixista de 1936, va ser detingut i tancat el 28 de juliol al Convent dels Carmelites d'Àlaba. Sembla que no va ser «passejat» perquè era membre d'una coneguda família de Vitòria. Cap a finals de la guerra va estar pres a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, el 29 de febrer de 1940 va ser condemnat, gràcies a influents persones que l'avalaren, només a quatre anys de presó i aquell mateix mes va sortir sota llibertat vigilada. Un cop lliure continuà militant en la clandestinitat i treballà de manera irregular al sanatori antituberculós de Leza (Àlaba, País Basc), en col·laboració amb el doctor Carreras, que el protegia. També es va amagar en una bodega d'aquesta població. En 1944 va ser detingut a Vitòria, juntament amb el metge anarquista Cándido López de Ullíbarri, i va ser alliberat un any després en espera de judici. El 23 d'agost de 1945 va novament detingut i empresonat, juntament amb una vintena de resistents, acusats tos d'«associació il·lícita i propaganda il·legal»; el 24 de novembre d'aquell any va ser alliberat. Després de casar-se el febrer de 1946 amb Felisa Bartolomé Berasategui, marxà cap a París (França), on la seva relació professional amb l'ambaixador de Veneçuela li va facilitar l'exili en aquest país des del 2 de setembre de 1948. A Veneçuela visqué a Caracas, San Carlos i, sobretot, a Mérida, on treballà de metge en un hospital i a la universitat. Participà de manera destacada en la campanya andina contra la tuberculosi. En 1953 obtingué la nacionalitat veneçolana. En 1973 retornà a la Península. Ángel Ruíz de Pinedo González va morir el 7 de maig de 1975 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat al panteó familiar del cementiri de Santa Isabel d'aquesta població.

***

- Marie-Louise Berneri: L'1 de març de 1918 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) la psicòloga, periodista, escriptora, editora i militant anarquista i antimilitarista Maria Luisa Adalgisa Giovanna Berneri, més coneguda com Maria-Louise Berneri, Marisa o Marie-Louise Richards, pel llinatge de son company. Era filla dels destacats intel·lectuals i militants anarquistes Camillo Berneri i Giovanna Caleffi. El nom de Maria Luisa li ve en record d'una tia, germana de son pare, morta en 1906. Quan tenia vuit anys es va veure obligada a emigrar amb sa mare i sa germana Giliana per trobar-se amb son pare a França, que havia passat clandestinament la frontera perseguit pel govern feixista. S'establiren al carrer Terreneuve de Montreuil (Illa de França, França). Durant l'exili la família visqué moments molt difícils a causa de les contínues detencions de son pare que esdevingué un dels exiliats més perseguits d'Europa. Quan tenia 13 anys conegué a París (França) Vero Recchioni, fill d'Emidio Recchioni, company llibertari de son pare; també va fer amistat amb Louis Mercier Vega. Fou aleshores que canvià el seu nom italià Maria Luisa per la versió francesa Marie-Louise. En 1932 publicà en la revista Frente Libertario el seu assaig «Revolución social en México». Compaginà els seus estudis ajudant en la petita botiga de queviures que sa mare va obrir en 1933 a prop de la plaça de la Nation de París. En 1934 la policia va obrir el seu expedient per les seves incipients activitats anarquistes. Ja en aquesta temprada època començà a interessar-se per l'educació i la psicologia infantils. Després d'acabar els estudis de secundària es matriculà en psicologia infantil a la Facultat de Lletres de la Sorbona, però l'abril de 1936 el consolat de Londres (Anglaterra) confirmà que vivia al número 21 del carrer Greek del Soho, en una casa propietat del destacat anarquista Francesco Galasso. Emma Goldman vivia al primer pis del mateix edifici i al segon pis hi havia les oficines de Vero Recchioni i la redacció del periòdic subversiu anarquista Spain and the World, del qual ella prengué la secretaria. No obstant això, segons el seu passaport i les cartes d'aquesta època, sembla que també estava per París, Viena (Àustria) i Fontainebleau (Illa de França, França). Quan esclatà la guerra civil a Espanya, son pare fou un dels primers a anar a fer costat la revolució i ella viatjà en un parell d'ocasions a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana Camillo Berneri va editar el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di Classe. Entre 1936 i 1939 fou redactora del periòdic Spain and the World i del seu successor Revolt! (febrer i juny de 1939). L'abril de 1937 va ser inscrita en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de «recerca». Arran de l'assassinat de son pare el 5 de maig de 1937 a mans de la reacció estalinista durant els «Fets de Maig», s'adonà que havia de continuar amb la seva tasca intel·lectual i propagandística. Amb l'ajuda de Louis Lecoin regularitzà els seus documents i amb sa mare pogué assistir als funerals de son pare a Barcelona, que esdevingueren una gran manifestació de denúncia de la contrarevolució comunista. A Barcelona van ser rebudes per Umberto Marzocchi. El setembre de 1937 s'instal·là a Londres i el desembre es casà amb Vero Recchioni, adquirint la nacionalitat britànica. En 1938 va editar, amb Julien Coffinet, Lucien Feullade, Nicolas Lazarévitch, Louis Mercier Vega i Jean Rabaut, el fugaç periòdic (sis números) Révision. Revue d'études révolutionnaires, del qual hi redactà el seu manifest i on col·laborà. També col·laborà en l'encara més fugaç Il Pensiero, un número (juny de 1938) publicat a París. Gràcies a la seva capacitat d'oratòria i al seu encant personal, esdevingué una peça clau en el moviment anarquista britànic i una de les animadores de la Unió de Grups Anarquistes de Gran Bretanya. Entre 1939 i 1945 fou redactora del periòdic Freedom, l'únic òrgan antimilitarista durant la guerra i on col·laboraren destacats intel·lectuals (Herbert Read, George Woodcock, etc.), i fou una de les creadores de l'editorial «Freedom Press» En 1940 amb sa mare intentà prendre contacte amb els companys llibertaris de la regió parisenca i es dedicà a recaptar fons per als orfes de la guerra espanyola. Estudiosa del sistema social i econòmic soviètic, en 1944 publicà un recull d'escrits sobre el tema sota el títol Workers in Stalin's Russia i alguns articles publicats en War Commentary per als llibres Anarchism i The Russian Myth. Emprengué una intensa campanya de propaganda contra la guerra i l'abril de 1945 va ser un dels quatre editors (Marie-Louise Berneri, John Hewetson, Vernon Richards i Philip Sansom) de War Commentary que van ser jutjats per «activitat sediciosa» i per «instigació a la insubmissió», però, a causa d'un tecnicisme legal –un article de la llei anglesa precisa que una dona no pot conspirar amb son marit–, va ser absolta i no va ser empresonada, però sí son company Vero Recchioni (Vernon Richards) i els altres dos companys que van ser condemnats a nou mesos de reclusió. Empresonats els seus companys, ella va assumir en solitari la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. En sortir de la presó, Vernon Richards es trobà sense la seva feina d'enginyer i la parella decidí dedicar-se professionalment a la fotografia. Poliglota, durant i després de la II Guerra Mundial, mantingué una estreta correspondència amb companys europeus i americans. Els seus interessos pel que fa a la psicologia la portaren a ser una de les primeres divulgadores al Regne Unit de l'obra de Wilhelm Reich, amb el seu article «Sexuality and Freedom», publicat en 1945 en la revista Now. També va participar en les activitats del grup dels surrealistes. El desembre de 1948 donà a llum una filla, però va morir poc després del naixement i ella mai no es va recuperar. Marie-Louise Berneri va morir el 13 d'abril de 1949 a Londres (Anglaterra) a causa d'una infecció vírica contreta durant el part i va ser incinerada el 21 d'abril al cementiri londinenc de Kensal Green. Dos dies després, davant la presència de sa mare i dels companys, Vernon Richards i sa germana Giliana escamparen les seves cendres entre dos antics arbres del parc de Ken Wood del barri londinenc d'Hampstead. Va deixar inacabades una traducció de Mikhail Bakunin en col·laboració amb George Woodcok, notes de son pare sobre sexualitat, investigacions sobre els aspectes revolucionaris del marquès de Sade i nombrosos escrits inèdits sobre l'afer Sacco-Vanzetti. En morir es va crear per iniciativa de «Freedom Press» un Comitè («Marie Louise Berneri Memorial Committee») en la seva memòria que es dedicà a publicar la seva obra: Marie Louise Berneri (1918-1949). A tribute (1949); Journey through Utopia (1950), ressenya dels aspectes llibertaris de la tradició utopista; i Neither East nor West (1952), antologia dels seus articles publicats entre 1939 i 1948. Entre 1951 i 1957 una colònia llibertària d'infants, creada per sa mare i Cesare Zaccaria a Piano di Sorrento (Campània, Itàlia), portà el seu nom (Colonia «Maria Luisa Berneri»). Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History d'Amsterdam i altra a l'Archivio Famiglia Berneri-Aurelio Chessa a la Biblioteca Panizzi de Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia). En 2004 es va publicar el llibre Il seme del caos. Scritti sui bombardamenti di massa (1939-1945), recull d'articles que va publicar amb Vera Brittain sobre els bombardeigs aliats a Europa durant la II Guerra Mundial.

Marie-Louise Berneri (1918-1949)

***

Rafael Zarza Ballugera

- Rafael Zarza Ballugera: L'1 de març de 1947 neix a Saragossa (Saragossa, Aragó, Espanya) l'arquitecte, artista, dissenyador, documentalista, comissari d'exposicions i activista cultural anarquista Rafael Ángel Miguel Manuel Zarza Ballugera –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Vallugera. Fill d'una família intel·lectual i artística, sos pares es deien Daniel Zarza Vázquez, apotecari, i Balbina Vallugera Montalvo, i era nebot net del pintor Daniel Vázquez Díaz. Després de fer els estudis de secundària a la Deutsche Schule de Madrid, es matriculà a l'Escola Universitària d'Arquitectura i a la Facultat de Ciències de la Informació de Madrid. Des dels anys setanta es guanyà la vida com a dissenyador. En 1976 va ser un dels organitzadors –entre ells son germà Daniel Zarza Ballugera, catedràtic d'urbanisme– de l'exposició «El racionalismo madrileño. Luis Lacasa (1920-39)», al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Madrid. Fins a 1981 fou grafista en el Pla General d'Ordenació Urbana de Madrid. En 1983 presentà l'audiovisual La cartografia como conocimiento del espacio, en el marc de l'exposició «Cartografía madrileña (1635-1982)», celebrada al Museu Municipal de Madrid, i aquest mateix any va fer al mateix lloc l'audiovisual de l'exposició «El arquitecto D. Ventura Rodríguez (1717-1785)». En 1984 dirigí el muntatge de l'exposició «Recuerdo de Picasso», al Círculo de Bellas Artes de Madrid, i en 1987 de l'exposició «José Moreno Villa (1887-1955)», a la Biblioteca Nacional de Madrid. En 1988 fou el comissari del Pavelló Espanyol de l'Exposició Universal de Brisbane (Queensland, Austràlia). En 1999, amb el seu íntim amic Francisco Rivas Romero-Valdespino (Quico Rivas), fou comissari del «II Salón Refractario», a la Galeria Buades de Madrid. també amb Quico Rivas, projectà en 2003 l'exposició Las otras galerías: del panóptico de Bentham al panóptico digital (la cárcel y las belles artes en la época moderna), per al Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo (MEIAC), ubicat a l'antic penal panòptic de Badajoz (Extremadura, Espanya). A partir de 2006 fou administrador de l'empresa «Ojo Movil y Asociados», dedicada a activitats culturals i d'oci. En 2007 fou comissari de l'exposició «Kindel. Fotografía de arquitectura», sobre el fotògraf Joaquín del Palacio Juncosa (Kindel), i també 2007 estrenà el documental Scenario: Gran Vía. Estreno todos los días, sobre la història d'aquesta avinguda madrilenya. En 2009, amb Fernando González de Canales y López-Obrero, estrenà el documental El deseo y la realidad. Imágenes y palabras de los poetes del 27, que inclou imatges procedents d'un enregistrament inèdit, realitzat per Juan Guerrero Ruiz, sobre alguns membres de la Generació del 27, entre ells Rafael Albertí Merello, Luis Cernuda Bidón, Federico García Lorca i Jorge Guillén Álvarez. En 2010 projectà refer l'escultural Monumento a los pájaros damunt el Cerro Almodóvar, al barri madrileny de Vallecas, obra d'Alberto Sánchez Pére (Alberto), de l'anomenada «Escola de Vallecas», destruïda en els bombardeigs de la Guerra Civil, per a la qual ideà diverses maquetes i que finalment no es materialitzà, però que donà lloc a una exposició «Monumento a los pájaros. Hito y mito», de la qual fou comissari. També en 2010 participà en el debat «Arquitectura en movimiento», a l'Studio Banana de Madrid, i estrenà el documental Hablaremos de esto dentro de cien años, sobre la Residència d'Estudiants de Madrid. El 24 de febrer de 2011 participà en la «Jornada de Arquitectura y Fotografía» celebrada al Col·legi Oficial d'Arquitectes d'Aragó de Saragossa (Aragó, Espanya). Col·laborà en diverses activitats de la Fundación Anselmo Lorenzo (FAL) i del Colectivo de Trabajadorxs Anónimxs del Libro (COTALI). En 2013 publicà, amb Luis Martínez Artieda (Koldo Artieda), el llibre Diseño sin diseño. Cincuenta objetos anarquistes. Fou responsable de diverses publicacions llibertàries, com ara Refractor, Vacaciones en Polonia, etc. En 2013 patí un ictus que el castigà força. Rafael Zarza Ballugera va morir el 18 d'abril de 2020 a Madrid (Espanya).

***

Paco Vidarte

- Paco Vidarte: L'1 de març de 1970 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el filòsof, escriptor, traductor, professor universitari i activista gai llibertari Francisco Javier Vidarte Fernández, més conegut com Paco Vidarte. Era fill de Marcelino Vidarte Zabala, metge, i de Carmen Fernández Martínez. Actiu militant de la Radical Gai (RG), en 1993 es llicencià en Filosofia (Premi Extraordinari de Llicenciatura) per la Universitat Pontifícia de Comillas (UPC) de Madrid. Entre 1993 i 1996 va fer un màster en Teoria Psicoanalítica per la Universitat Complutense de Madrid. El 27 de novembre de 1998 va ser nomenat doctor en Filosofia (Premi Extraordinari de Doctorat) per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) amb un tesi sobre el filòsof Jacques Derrida. El 28 d'octubre de 2002 esdevingué professor titular del Departament de Filosofia de la Facultat de Filosofia de la UNED i fou secretari adjunt de la Facultat de Filosofia. Impartí curos i seminaris sobre la teoria queer, Derrida i el pensament francès contemporani. Va escriure i traduir, entre ells moltes obres de Derrida, més de vint llibres i articles sobre diversos temes, i participà amb nombroses ponències en congressos i seminaris filosòfics internacionals. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Anthropos, Cahiers de l'Herne, Convivium, Daimon, Éndoxa, Maristán, Postdata, Prosopopeya, Volubilis, etc. Va ser el primer docent a portar a la universitat els estudis sobre el moviment queer (teoria sobre el gènere que afirma que l'orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d'una construcció social). Després de les reformes legislatives del Govern socialista a l'Estat espanyol que legalitzaren els matrimonis de les persones del mateix sexe, centrà els seus esforços a transmetre la idea que la lluita del moviment Lesbià, Gai, Transsexual, Bisexual i Queer (LGTBQ) no acabava amb això. El seu llibre Ética marica. Proclamas libertarias para una militancia LGTBQ (2007), escrit en tres setmanes, és un intent de mantenir vives les reivindicacions d'aquest moviment. Paco Vidarte va morir el 29 de gener de 2008 a l'Hospital Quirón de Madrid (Espanya), víctima d'un càncer del sistema limfàtic relacionat amb la infecció per virus de la immunodeficiència humana (VIH), i va ser incinerat al Crematori de Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya). És autor de Jacques Derrida (1998, amb Cristina de Peretti), Homografías (1999, amb Ricardo Llamas), Marginales. Leyendo a Derrida (2000, ed.), Extravíos (2001, amb Ricardo Llamas), Derritages. Une thèse en déconstruction (2001), Guerra y filosofía. La concepción de la guerra en el pensamiento filosófico (2002), Filosofías del siglo XX (2005, amb F. Rampérez), Teoría queer (2005, amb altres) i ¿Qué es leer? La invención del texto en filosofía (2006).

Defuncions

Argante Salucci

- Argante Salucci: L'1 de març de 1896 és assassinat a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), l'obrer anarquista Argante Salucci. Havia nascut el 27 de maig de 1868 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira Macconi. A mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa família a la localitat toscana de Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista perillós», a finals de 1895 se li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti. Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un enfrontament entre els presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos anarquistes (Pasquale Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo Pappini, Alfredo Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van ser imputats una trentena de llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli –absolt durant la instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El cas de Salucci i el procés que es desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a iniciar una campanya pública contra les assignacions de residència forçada i contra la llei d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran de l'atemptat de l'anarquista Sante Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta lluita, molt present en la premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília), que denuncià la brutalitat de la repressió i les dures condicions de vida dels desterrats. El febrer de 1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de Salucci la poesia Elegia del sangue. Anys més tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il Libertario del 3 de març de 1904, publicà l'article «L'eccidio di Tremiti. 1º marzo 1896! Alla memòria di Argante Salucci», on, emocionadament, recordava l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A Santa Croce sull'Arno, ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà el nom «Argante Salucci» i un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.

Argante Salucci (1868-1896)

***

Librado Rivera

- Librado Rivera: L'1 de març de 1932 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), de resultes d'un accident d'automòbil, el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Havia nascut en el 17 d'agost de 1864 a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México). Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. Un any abans de la seva mort, va crear un nou periòdic El Paso.

***

Foto policíaca de Rodolfo Gunscher

- Rodolfo Gunscher: L'1 de març de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Rodolfo Gunscher, conegut com Rudi i que va fer servir els pseudònims Rodolfo Gunsar, Bixio Sorbi i Jean Herlay. Havia nascut el 29 de desembre de 1902 a Trieste (Friül). Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia Zupancich. Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920 buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però en 1921 va ser exclòs per «indisciplina». Aleshores passà al moviment llibertari i fou un dels distribuïdors dels periòdics Fede! i Libero Accordo. Formà part del grup anarquista (Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto Tommasini, etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un temps treballà com a mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti, organitzà una secció local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí que molts grups de joves comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925, després d'una breu estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on, animat per Ludovico Blokar –que més tard es descobrirà que era un confident de la policia feixista– intentà formar el grup d'acció revolucionari «Fiamme Libere» de Trieste. El novembre de 1925 fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a confinament, purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i Lipari. El 26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes a Trieste, passà per diversos països europeus (Iugoslàvia, Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al cantó de Ticino (Suïssa). A Lugano, gràcies al republicà Randolfo Pacciardi, treballà com a ajudant de cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes Assunto Zamboni, sobre el qual les autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra Benito Mussolini, Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també treballà com a traductor per a una agència de turisme. L'octubre de 1932 desemmascarà un agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i organitzà manifestacions contra el periòdic italià Giornale del Popolo que es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de gener de 1933, amb Randolfo Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un atemptat contra el ministre de Gràcia i Justícia de la Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la «indignació» i denúncia del Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS). A mitjans de febrer de 1933 s'establí a Marsella i més tard a París (França), on va fer feina en una vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans Gilioli, als quals estava força lligat, en les activitats conspiradores de l'exili, mostrant-se partidari de col·laborar amb les altres forces antifeixistes, com ara Giustizia e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser expulsat de França sota la sospita de preparar un atemptat contra el cònsol italià de París. El 6 d'abril de 1935, sota el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale, juntament amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a Ginebra, fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean Herlay, s'establí a París on participà en diverses reunions organitzades pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb Angiolo Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres, formà part del Comitè Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i s'enrolà com a milicià metrallador en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de diferents combats al front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19 d'agost de 1936. Després de la dissolució de la Secció Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi, comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat capità de tres centúries que actuaren al Vallès Oriental (Catalunya). La seva malaltia respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de pneumònia l'1 de març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

Rodolfo Gunscher (1902-1938)

***

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: L'1 de març de 1942, a les 10 del matí, mor a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia), d'un fulminant atac cardíac, el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Havia nascut el 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia), i era fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano. Va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij,  el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac» i morirà poc després sol en un asil. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Foto antropomètrica de Samuel Lefèvre (1908)

- Samuel Lefèvre: L'1 de març de 1966 mor a Sant Quintí (Picardia, França) l'anarquista Clodomir Samuel Lefèvre. Havia nascut el 18 de juliol de 1880 a Grougis (Picardia, França). Sos pares es deien Jules Achille Lefèvre, teixidor, i Célina Bleux, domèstica. Ajustador de professió, passà una temporada a Lieja (Valònia), d'on va ser expulsat per la seva militància anarquista. Posteriorment es va instal·lar al cafè Lyonnais, regentat per Georges Pierre a Charleville (Ardenes, França). Entre el 3 de maig i el 8 de setembre de 1907 treballà a la fàbrica Dérué de Charleville. A Nancy (Lorena, França) va caure malalt i retornà el 10 d'abril de 1908 a les Ardenes per a instal·lar-se a la colònia anarquista «L'Essai» d'Aiglemont. Entre el 15 i el 26 d'abril de 1908 s'allotjà al cafè Lyonnais. El juny de 1908 ja vivia a la colònia llibertària d'Aiglemont, participant en les tasques agrícoles i nodrint les vaques. El 27 de juny de 1908 marxà cap a Nancy; trobà feina amb el mecànic Fabius Henrion de Jarville-la-Malgrange (Lorena, França) i visqué a la pensió Belle Croix. El 7 de juliol de 1908 el comissari de policia de Nouzon (Ardenes, França) escorcollà el domicili de l'anarquista Henri Gualbert i trobà un diamant de vidrier a la butxaca d'un pardessú de Lefèvre. El 28 de juliol de 1908 la policia escorcollà el seu domicili i la fàbrica on treballava a Jarville-la-Malgrange; detingut pel comissari Mottié i els inspectors de policia Marcot i Naudin, explicà que el diamant de vidrier pertanyia a la colònia d'Aiglemont i que l'havia oblidat a la butxaca quan hi va sortir de manera violenta a resultes de divergències amb Fortuné Henry sobre la seva actitud davant alguns colons. El jutge d'instrucció el va inculpar d'un robatori que s'havia comès al domicili d'un dentista de Charleville, però la investigació demostrà que res tenia a veure amb la qüestió i el 18 d'agost de 1908 va ser posat en llibertat. El juliol de 1909 vivia a Sant Quintí i en 1953 a Grougis.

Samuel Lefèvre (1880-1966)

***

Alfredo Donnay Gómez fotografiat per Gallur

- Alfredo Donnay Gómez: L'1 de març de 1986 mor a Vitòria (Àlaba, País Basc) el poeta, compositor i militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo Donnay Gómez –a vegades citat erròniament Donay. Havia nascut el 21 de gener de 1894 a Vitòria (Àlaba, País Basc). Son pare, Carlos Donnay Iriarte, era d'origen belga i d'Iparralde, i sa mare, Petra Gómez del Val, burgalesa. Amb només 12 anys era vocal de l'Agrupació Obrera Republicana de Vitòria i com a tal signà el 21 de juliol de 1907 una petició d'indult per al periodista José Nakens Pérez dirigida al ministre espanyol de Gràcia i Justícia. En 1911 emigrà a l'Argentina, on vivia sa germana Ascensión. S'instal·là a Buenos Aires i després a Pigüe. En 1913 retornà a la Península. El 7 de novembre de 1915 es casà amb Águeda Monreal Martínez, amb qui tindrà quatre fills i tres filles. En 1917 s'integrà en la xaranga «Los Gitanos» i a partir de 1918 compongué la lletra i la melodia per a les comparses del carnaval de Vitòria, tasca que es perllongà fins a la suspensió del carnestoltes arran de la Guerra Civil. Sabé compaginar la seva feina de ebenista –entre el gener de 1921 i el febrer de 1922 va fer feina a la fàbrica de mobles de Sixto Arrieta a Vírgala Mayor, poble veí a Maeztu, i posteriorment a la fusteria de Gabino Cuevas– amb la militància anarquista i anarcosindicalista. Va ser un dels creadors de la Societat Obrera de Resistència «La Fraternal», que tindrà un paper destacat en les protestes de 1915 per la pujada del preu del pa i l'assalt de fleques. En aquests anys formà part, amb Cosme Aranguren, Alberto Prestamero, Jesús Eseverri, Manuel Zavala, Juan Murga, León Jiménez, Isauro Hidalgo, Martín Ibáñez, Vicente Navarro, Indalecio Díaz i Juan Aranguren, del grup anarquista «Los Conscientes». L'1 de març de 1920 fou un dels refundadors, amb Juan Aranguren, Juan Murga, Daniel Orille i altres, del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vitòria, destacant posteriorment en el Sindicat de la Fusta. Va ser corresponsal del periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao, destacant la seva secció de poesies revolucionàries «Lacras sociales». Fou l'introductor a l'anarquisme, amb Daniel Orille, del metge Isaac Puente, ja que Águeda Monreal patia d'artritis i va ser atesa per aquest a Birgara, circumstancia que facilità el tracte entre el poeta i el metge. En 1929 començà cantar com a tenor en l'«Orfeón Vitoriano», dirigit per Joaquín Eseberri amb qui aprengué música quatre anys. En 1937 creà el cor «La Armonía», el qual divulgà les seves composicions. En un determinat moment abandonà la militància llibertària i es dedicà plenament a la creació poètica i musical; per aquesta raó, no patí represàlies de la dictadura franquista en acabar la Guerra Civil. Durant sa vida es dedicà a crear un cançoner de senzills compassos i melodies, de temes ingenus que tractaven dels paisatges i dels paisans d'Àlaba, i que entraren a formar part del cançoner popular alabès (Del solar alavés, Los Chinos, Zurbano, Blancas como palomas, Viejo molino, Recordando, Marcha de los montañeros alaveses, Himno al Deportivo Alavés, etc.). El 28 de juliol de 1978 l'Ajuntament de Vitòria batejà amb el seu nom un carrer del barri d'Arriaga de Vitòria. Entre els cançoners que publicà destaquen Senderos de ilusión (1930), Nuevas y viejas canciones alavesas (1942), Nuevas canciones vitorianas (1960), Selección de canciones (1971), Senderos de ilusión. Prosa y verso (1974), Mis canciones (1977) i Del solar alavés (1992, pòstum). Alfredo Donnay Gómez va morir l'1 de març de 1986 a la residència Nuestra Señora de las Nieves de Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'El Salvador. El 9 de novembre de 1992 va ser nomenat fill predilecte d'aquesta ciutat. A partir de 1994, amb motiu del centenari del seu naixement, es va crear el «Premi Alfredo Donnay», que premia l'alabès i l'alabesa més destacats de l'any. És un personatge de la novel·la Las ruinas de la catedral nueva (2008), de Juan Ibarrondo.

Alfredo Donnay Gómez (1894-1986)

***

Necrològica de José Martínez Ramón (Vileta) apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 d'abril de 1987

- José Martínez Ramón: L'1 de març de 1987 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Jose Martínez Ramón, més conegut com Vileta. Havia nascut el 13 de febrer de 1909 a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Sos pares es deien José Martínez Vila, llaurador, i Teresa Ramón Orts. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarca de la Costera. Durant la Revolució del 1936 participà activament en el procés col·lectivitzador de Xàtiva i s'enrolà en la Columna Durruti, lluitant als fronts d'Aragó i de Madrid. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després lluità en la clandestinitat a Foix (Llenguadoc, Occitània) i detingut per la Gestapo, va ser reclòs als camps de concentració nazis d'Alemanya. Després de l'Alliberament s'establí a Foix i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Josep Martínez va morir l'1 de març –algunes fonts citen erròniament el 3 de març– de 1987 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat a Saint-Pierre-de-Rivière, a prop de Foix.

***

Sidney Solomon fotografiat per Casey Orr

- Sidney Solomon: L'1 de març de 2004 mor al Queens de Nova York (Nova York, EUA) l'artista, pintor impressionista, dissenyador gràfic i editorial i propagandista i editor anarquista Sidney Solomon, conegut com Sid i que va fer servir el pseudònim Sidney Morrison. Havia nascut el 8 de desembre de 1911 a Pogost (Minsk, Imperi Rus; actualment Minsk, Bielorússia). Fill d'una família jueva, son pare, barber de professió, fugí en 1911 als Estats Units per a no ser reclutat per l'exèrcit tsarista i dos anys més tard sa mare, amb Sidney Solomon i dos germans més grans, seguiren el pare; posteriorment nasqué una germana seva als EUA. Els Salomon s'instal·laren al Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i ell assistí a l'Escola Pública Núm. 50 i a l'Institut de Secundària Núm. 61, on va ser convidat a participar en un grup experimental encapçalat pel professor socialista Louis Klein. Aquest grup tenia un Club de Pintura, que practicava al parc del Bronx, i un Club de Ciències. Després de la graduació, amb Tommy Dolgoff, també membre del grup experimental, van ser seleccionats per a anar a la Townsend Harris High School, prestigiosa escola de secundària al Queens de Nova York per a «estudiants dotats». El Bronx era un barri amb una intensa activitat socialista i comunista i quan estudiava secundària s'uní a la Young Communist League (YCL, Lliga Juvenil Comunista), però fugí horroritzat de com funcionava el grup, amb un rígid control i sense que existís la discussió lliure. El sector trotskista de la YCL funcionava ben igual i decidí unir-se al «Cercle Núm. 1» de la influent Young People's Socialist League (YPSL, Lliga Juvenil Socialista) del Bronx. En aquest grup es podia discutir, però la figura de Karl Marx sempre era present i, després de llegir-lo, no va compartir el seu autoritarisme. Necessitat d'acció, i després de parlar amb Sam Dolgoff i Lou Slater, es decantà per l'anarquisme. En aquesta època, a més de tocar la bateria en un grup de jazz anarquista, amb Abu Bluestein, Tommy Dolgoff, Louis Genin i Louis Slater, creà el grup llibertari «Friends of Freedom» (Amics de la Llibertat), que organitzava mítings als cantons i xerrades al centre anarquista de la Segona Avinguda de New York. A finals de 1931 assistí, amb Lou Slater, Tommy Dolgoff, Albert Weiss i altres, a la reunió de fundació del Vanguard Group (VG, Grup Vanguard), a casa de l'anarquista Clara Freedman, filla de Samuel Freedman, deixeble de Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker a Londres (Anglaterra) i després secretari de la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), que esdevingué sa companya. Aquest grup estava format majoritàriament per fills d'immigrants jueus russos, però també hi havia xinesos (Eddie Wong), afroamericans (Glenn Carrington), italians (Bruno L'Americano), irlandesos (Gilbert Connolly, John Pinkman), novaiorquesos (Albert Mullady), etc., i organitzà debats i conferències amb socialistes, trotskistes i comunistes amb la finalitat d'atreure els descontents d'aquests sectors cap a l'anarquisme. En aquestes conferències van intervenir Edward Dahlberg, Sam Dolgoff, Dorothy Dudley, James Farrell, Arturo Giovannitti, Harry Kelly, Dwight Macdonald, Max Nomad i Mark Schmidt, entre d'altres. Amb Abe Bluestein i Roman Weinrebe, Sidney Solomon va fer propaganda al City College i intentà organitzar els treballadors, anat a les fàbriques d'acer de Youngstown i a diverses ciutats (Boston, Filadèlfia, etc.); Louis Genin també va participar en aquestes gires propagandístiques. El VG tingué a partir de 1932 el seu òrgan d'expressió mensual, la revista Vanguard, publicació que no feia distinció entre anarcocomunisme i anarcosindicalisme, però que no es declarava anarcoindividualista. En Vanguard col·laborà sota el pseudònim Sidney Morrison. En 1936, quan el debat sobre la Guerra Civil espanyola, Vanguard arribà a tenir una tirada de tres-mil exemplars. Amb Mark Schmidt, Roman Weinrebe i Jack White, col·laborà en el periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides) i dirigit per Warren S. Van Valkenburgh; també es relacionà amb Maximiliano Olay (o Ollay, conegut com Juan Escoto), que tenia una oficina a la Quinta Avinguda de Nova York i publicava un butlletí informatiu sobre la Revolució espanyola en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època mantingué estrets contactes amb diversos grups editors de publicacions anarquistes, com ara Fraye Arbeter Shtime, Il Martello, Cultura Proletaria, L'Adunata dei Refrattari, etc. Amb Roman Weinrebe, mantingué molt bona relació amb Carlo Tresca, a qui consideraven una anarquista pràctic i d'acció i no purament teòric, i ell s'encarregà de l'edició de la pàgina anglesa del seu periòdic Il Martello. Amb Carlo Tresca i Roman Weinrebe, realitzaren una gran tasca de propaganda antifeixista, especialment en el cas d'Athos Terzani, taxista novaiorquès acusat de la mort del seu company del grup editor d'Il Martello Antonio Fierro durant l'assalt d'un míting el 14 de juliol de 1932 a la Columbus Hall d'Astoria (Queens, Nova York) de la feixista Khaki Shirts of America (KSA, Camises Caquis d'Amèrica) i que finalment va ser absolt. L'associació entre VG i Il Martello creà dissensions dins del grup, ja que molts s'estimaven més L'Adunata dei Reffratari, i unit a divergències personals amb Mark Schmidt, que boicotejava la participació en tasques organitzatives amb el sindicat socialista International Ladies Garment Workers Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit), va fer que el VG es dividís i Abe Blustein fundà un grup que edità la revista Challenge. Amb la pèrdua de pes del VG, l'esclat de la II Guerra Mundial, la marxa d'alguns dels seus membres (Audrey Goodfriend, Dave Koven, Melvin Greig, etc.), les febres reumàtiques que va contreure sa companya Clara i el naixement d'un nou fill, va fer que s'anés apartat del moviment llibertari de mica en mica. En 1939 la revista Vanguard deixà de publicar-se i en 1941, amb sa companya i fent servir els pseudònims Sidney Morrison i Clara Fredricks, publicaren dos números del periòdic Libertarian Views, on, malgrat les crítiques dels companys pacifistes, feien costat la guerra contra el feixisme. Després de la guerra, participà en el «New Trends Group» i col·laborà en el seu periòdic mensual New Trends. A Magazine of Modern Thought and Action, publicat per Alexandre Schapiro, però que només va treure 10 números entre el setembre de 1945 i l'agost de 1946. Posteriorment, i fins els anys vuitanta, fou, amb Paul Avrich, Sam i Esther Dolgoff, Sara i Bill Taback, i Valeria Isca, un dels màxims animadors del Libertarian Book Club (LBC, Club del Llibre Llibertari), per al qual dissenyà llibres i distribuí literatura anarquista. En 1979 fundà l'empresa de disseny i d'agència editorial Publishers Creative Services i l'editorial Solomon Press. En els últims anys de sa vida milità, amb sa companya Clara, en l'Atlantic Anarchist Circle (ANC, Cercle Anarquista Atlàntic). Quan en 2000 morí Clara Solomon Freedman, amb son fill Raymond Solomon creà la revista Free Voices en el seu honor. Sidney Solomon va morir l'1 de març de 2004 al Queens de Nova York (Nova York, EUA) i son fill Ray Solomon continuà amb Free Voices i la Solomon Press.

Sidney Solomon (1911-2004)

***

Joëlle Aubron

- Joëlle Aubron: L'1 de març 2006 mor a París (França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Jeanne-Marie Guillemette Aubron. Havia nascut el 28 de juny de 1959 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Filla d'una família burgesa i religiosa, sos pares es deien Jean-Noël Aubron i Madeleine Jeanne Marie Germaine Poulle. De joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. El 21 de desembre de 1982 es casà a la presó de Fleury-Mérogis (Illa de França, França) amb Régis Bernard Roland Schleicher. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubron és detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 15 de maig de 2002 es va divorciar d'Schleicher. El 14 de juny de 2004, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral, va ser finalment alliberada. S'instal·la a Turny (Borgonya, França), però finalment la malaltia pogué amb ella. Joëlle Aubron va morir l'1 de març 2006 al Centre Mèdic Jeanne Garnier del XV Districte de París (França).

***

Philippe Coutant en la en la Coordination Nationale des Collecties Chômeurs/euses et Précaires (Lille, 30 de setembre de 2012)

- Philippe Coutant: L'1 de març de 2015 mor a Saint-Herblain (País del Loira, França) el filòsof, psicoanalista i militant anarquista i anarcosindicalista Philippe Coutant. Havia nascut el 22 de gener de 1952 al castell de Corbilly, a Arthon (Centre, França). Son pare, René Coutant, era el jardiner i sa mare, Jeanne Ducoudray, la cuinera del castell. Va fer els estudis secundaris al petit seminari de Neuvy-sur-Barangeon (Centre, França), ja que aleshores volia fer-se sacerdot, i després el batxillerat a l'Institut Agrícola de Chàteauroux (Centre, França), on obtingué diverses titulacions en tècniques agrícoles. Entre 1973 i 1981 estudià sociologia i filosofia a la Universitat de Poitiers (Poitou-Charentes, França), on obtingué un Diploma d'Estudis Universitaris Generals (DEUG), i una llicenciatura de sociologia a Tours (Centre, França), alhora que treballava. En 1990 reprengué el seus estudis de filosofia a Nantes (País del Loira, França), obtenint-ne la llicenciatura, i en 2007 un màster. Entre 1975 i 1981 treballà de peó i entre 1981 i 1985 va fer feina a París (França). En 1982 entrà en el Ministeri de Finances, on va fer de programador informàtic en 1983, i, després d'un trasllat, a Nantes, on residí fins a la seva mort. Sa companya fou Nelly Blanchard, amb qui tingué dos infants abans de la seva separació; després Catherine Le Groux fou la seva companya. El seu cristianisme primerenc es va veure transformat quan conegué un professor llibertari a l'institut i un militant maoista a Poitiers. A l'institut participà en l'agitació estudiantil que es desenvolupà després dels fets de «Maig del 68». A finals de 1973 s'afilià al grup maoista Combat Comunista (CC) de Poitiers, on milità fins al 1981. Entre 1986 i 1998 formà part del Groupement Accueil Service et Promotion du Travailleur Immigré (GASPROM, Grup d'Acollida Servei i Promoció del Treballador Immigrat) i de l'Association de Solidarité avec Tout-te-s les Immigré-e-s (ASTI, Associació de Solidaritat amb Totes els/les Immigrants/es) de Nantes. A més, fou membre de l'oficina confederal de la Féderation des Associations de Solidarité avec Tout-te-s les Immigré-e-s (FASTI) i de la Comissió Residència i de la Comissió Formació de la FASTI París fins al 1996. També, entre 1987 i 1995, milità en el Grup Comunista Revolucionari (GCR). Entre 1993 i 2000 col·laborà en el grup local de la Section Carrément Anti-Le Pen - No Pasaran (SCALP-No Pasaran). En 1995 participà en la creació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Nantes, amb Georges Birault, Christian Veron, Thierry Septembre, entre d'altres, i en la del local autogestionat al número 17 del carrer Paul Bellamy de Nantes, conegut com «Bellamy 17» o «B17». En 1997 fou un dels creadors de la revista de CNT Les Temps Maudits, de la qual fou membre del seu consell de redacció. El juliol de 2001 creà la pàgina web Nouveau millénaire, défis libertaires. A partir de 2001 representà el Sindicat Intercorporatiu de Nantes i la seva Regió (SINR) de la CNT, conegut com «CNT Interco 44», en l'assemblea de «B17». En aquest local participà en l'Infoquiosc i en nombrosos grups de reflexió, com ara «Constellatio», sortit del grup de filosofia del laboratori artístic, tecnològic i teoricotransdisciplinari «APO33». Creador i animador des de 1997 del programa «Magazine Libertaire» de Radio AlterNantes, el 26 de febrer de 2006 va ser jutjat per difamació, juntament amb Chantal Thomas de la CNT-AIT, denunciat pel director de l'establiment d'acollida de minusvàlids «Mindin», arran d'una emissió el 20 d'octubre de 2005 d'un programa sobre aquest centre, però el procés va ser declarat nul pel procediment. En 2008 continuava afiliat a la CNT i era militant de la Federació Anarquista (FA). Participà activament en la Zona À Défendre (ZAD, Zona A Defensar) de Notre-Dame-des-Landes (País del Loira, França), oposant-se a la construcció de l'aeroport en aquesta localitat. Estudiós de la psicoanàlisi, participà durant 15 anys en els seminaris de l'Escola Psicoanalítica de Bretanya i des de 2012 s'implicà en els estudis de filosofia política del Centre de Réflexion et de Documentation sur les Philosophies Plébéiennes  (CRDPP, Centre de Reflexió i de Documentació sobre les Filosofies Plebees). El setembre de 2011 presentà en la Universitat París 7 el màster en sociologia i filosofia política, sota la direcció de Martine Leibovici, «De quelques injonctions normatives de capitalisme contemporain». Entre el 29 i el 30 de setembre de 2012 participà en la Coordination Nationale des Collecties Chômeurs/euses et Précaires (CNCCP, Coordinació Nacional dels Col·lectius de Desocupats/des i Precaris/es) a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre el 21 i el 22 de setembre de 2013 participà en el col·loqui La philosophie dans tous ses éclats a la Ferme Courbet a Flagey (Borgnoya-Franc Comtat, França). En 2014 formà part de la Comissió Nacional d'Ajuda a la Creació de la CNT. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions llibertàries, com ara Alternative Libertaire, Bulletin du Gasprom, Chimères, Mouvements, No Pasaran, Reflexes, Temps Critiques, Les Temps Maudits, etc. És autor de Poétique(s) du numérique (octubre de 2008, amb altres), Le sujet et le capitalisme contemporain (gener de 2011) i Gérer sa vie. De la force de travail au capital humain (setembre de 2014).  Philippe Coutant va morir durant la nit del 28 de febrer a l'1 de març de 2015 a l'Hospital Laënnec de Saint-Herblain (País del Loira, França), a conseqüència d'un accident vascular cerebral, i fou enterrat al cementiri de Saint-Sébastien-sur-Loire (País del Loira, França).

---