|
---
Anarcoefemèrides de l'1 d'abril Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Lutte - Surt La Lutte: L'1 d'abril de 1883 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical La Lutte. Organe anarchiste. Era continuació de L'Étendard Révolutionnaire (1882). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Els gerents van ser Lemoine, Morel, Félicien Bonnet i Louis Chautant. Entre els redactors estaven Jules Boissy, Louis Chautant, Léon Domergue i Henri Tricot, i els articles es publicaven sense signar. Entre els números 14 i 17 es publicà la sèrie «Produïts antibourgeois», que enumerava els productes explosius o inflamables més fàcilment manipulables. Durament perseguit per les autoritats, en sortiren 19 números, l'últim el 5 d'agost de 1883 i va ser continuat per Le Drapeau Noir (1883). ***
Capçalera
del primer número d'Il
Pugnale - Surt Il Pugnale: Per l'abril de
1889 surt a
París (França) el primer número del
periòdic anarquista il·legalista en llengua
italiana Il Pugnale. Editada pel
«Grup Intransigent de París i de
Londres» –Vittorio Pini (París) i Luigi
Pareggiani (Londres)–, tenia periodicitat irregular i es
distribuïa
gratuïtament. Portava els epígrafs: «A la
força bruta de la burgesia cal oposar
la força bruta, però intel·ligent i
conscient, de l'individu i de les masses» i
«Quan més homogènia sigui la propaganda
anarquista, més proper i segur serà el
triomf de la Revolució Social». Entre les seves
pàgines donà receptes de com
fabricar bombes de nitroglicerina. Aquesta publicació, que
es va finançar
gràcies als cops «socialitzadors» de
Vittorio Pini i el seu grup expropiador,
es distribuí també per l'Amèrica
Llatina. Hi trobem textos d'Achille Callidis,
Raffaele Ciucci i Frederico Rava. Només va poder sortir un
altre número, el 14
d'agost de 1889, que portava el subtítol «Giornale
anarchico» (Diari
anarquista). ***
El "Terror Verd" segons Le Petit Journal - Contra el «Terror
Verd»: L'1 d'abril de 1893, en ple
«Terror Verd», el
Laboratori Central de la Prefectura de Policia (LCPP) de
París (França) crea un Servei
Especial d'Explosius operatiu les 24 hores del dia encarregat de
neutralitzar i
de destruir els enginys perillosos. Verd era el color de la
pólvora utilitzada
en la major part dels explosius dipositats pels anarcoterroristes
(Ravachol,
Henry, Vaillant), que també feien servir dinamita. La idea
sorgí quan Charles
Girard, de l'LCPP, neutralitzà un llibre-bomba dirigit a
Jean Constans,
ministre de l'Interior francès. Finalment, davant la manca
de feina propiciada
pels anarquistes, el Servei Especial d'Explosius acabarà
desactivant els obusos
que quedaven operatius de la guerra de 1870 que sorgien durant les
excavacions
parisenques i jugarà un paper important durant la Gran
Guerra en la investigació
dels gasos tòxics. ***
Capçalera de Le Plébéien - Surt Le Plébéien: L'1 d'abril de 1894 surt a Dison (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Plébéien. Organe de combat pour l'émancipation des trevailleurs. Portava a la capçalera dos epígrafs: «De l'infern dels pobres es fa el paradís dels rics» (V. Hugo) i «El nostre enemic és el nostre amo» (Lafontaine). El gerent va ser Étienne Montulet i l'impressor G. Brandt. Víctima de la repressió policíaca, només se n'editaren quatre números, l'últim el del 13 de maig en 1894. Tornarà a reaparèixer amb el subtítol «Journal communiste-anarchiste» –més tard «Sociologie, arts, littérature»– a Vaux-sous-Olne, a iniciativa de Jean Bosson, el 6 de gener de 1895 –a partir del número 9, del 28 d'abril de 1895, a Ensival (Valònia, Bèlgica)– i n'editarà 25 números, l'últim el del 15 de desembre del mateix any. De la redacció i la gerència s'encarregava el mateix Étienne Montulet. Entre els col·laboradors de les dues sèries podem citar Jean Ajalbert, Jean Bosson, A. Cipriani, Henri Depasse, Jules Deprez, F. Domela-Nieuwenhuis, Sébastien Faure, Flaustier, Paul Guille, Jean Grave, Louis de Grammont, Ed. Henin, E. Henry, G. Jacques, Jules Jouy, P. Kropotkin, Roger Laurend, Louise Michel, G. Montorgueil, Max Nordeau, Passe-Partout, H. Patenotre, F. Pelloutier, Adolphe Peluge, Edgar de Pondrome, Victor Serfant, Severine, H. Sevrin, Spartacus, Berthe Suttner, Tristan, Vindex, Zenitram, Henri Zisly, etc. El periòdic tenia una gran difusió per l'estranger (França, Suïssa, Regne Unit, Romania, Espanya, Portugal, Amèrica del Nord i del Sud, etc.) i va editar almenys un fullet en 1895 (L'anarchie en Cour d'Assisses-plaidoirie de M. Royer). ***
Un exemplar de Ciencia Social - Surt Ciencia Social: L'abril de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual llibertari Ciencia Social. Socilogía, artes y literatura. Era continuació de la revista del mateix títol publicada a Barcelona (Catalunya) entre 1895 i 1896 i que va haver de deixar de publicar-se a causa de la repressió sorgida arran del Procés de Montjuïc. Va sortir fins al febrer de 1900. Dirigida per l'anarquista italià Fortunato Serantoni, hi van col·laborar William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, entre d'altres. Cal destacar la publicació de les classes dictades per Pietro Gori a la Facultat de Dret de la Universitat de Buenos Aires durant la seva estada argentina. També van publicar fullets, com ara el reeixit La inquisición fin de siglo. Los verdugos de Montjuich ante la justicia popular. La redacció s'ubicava al carrer Corrientes 2041. ***
Capçalera
del primer número d'El
Proletario - Surt El Proletario: L'1 d'abril de
1902 surt a Cadis
(Andalusia, Espanya) el primer número del
periòdic quinzenal anarquista El
Proletario. Hi
van col·laborar, entre altres, Raimundo Suárez,
Francisco
Guerrero, Ignacio Mondragón, Miguel Martínez,
Isabel Duran, José Jiménez i el
grup gadità «Amor y Libertad».
Publicà notícies sobre el moviment obrer, sobre
l'estranger i pàgines literàries. En van sortir
21 números, l'últim l'1 de
febrer de 1903, i un suplement al número 14;
deixà de publicar-se per manca de
mitjans i fou continuat per Germinal, que només
publicà un número el 24
de març de 1903. L'única
col·lecció completa d'El Proletario es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Portada de Le Réveil Anarchiste - Surt Le Réveil Anarchiste: L'1 d'abril de 1914 surt a Les Lilas (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Réveil Anarchiste. Era el successor de Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que s'havia publicat des del 15 de novembre de 1912 i fins a l'1 de desembre de 1913. Entre el comitè de redacció i els col·laboradors hi havia noms com Edouard Boudot, Eugène Jacquemin, Edouard Sené, Christian Cornelissen, Charles.Ange Laisant, Charles Malato, Benoit Broutchoux, Jean Wintsch, etc. L'administrador, Charles Bedouet, i els principals redactors de Le Réveil Anarchiste Ouvrier seran empresonats a la tardor de 1913, però el periòdic reapareixerà sota el nom Le Réveil Anarchiste el primer d'abril, tot i que només se n'editaren tres números, l'últim el de l'1 de maig de 1914. ***
Anagrama de la FORA V Congrés - IX Congrés de la FORA: L'1 d'abril de 1915 a Buenos Aires (Argentina) comença el IX Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1905, en ocasió del seu V Congrés, la FORA va establir expressament en la seva Declaració de Principis l'adhesió als «principis econòmics i filosòfics del comunisme llibertari». En 1915, el IX Congrés de la FORA, amb majoria sindicalista revolucionària, decideix eliminar de la Declaració de Principis l'adhesió a la finalitat del comunisme anàrquic. Aquest fet produeix la ruptura i a partir d'aleshores funcionaran dues federacions separades: la FORA del V Congrés (anarquistes) i la FORA del IX Congrés (novenarios o reformistes, amb majoria sindicalista revolucionària i minoria socialista, i després també comunista). La FORA del V Congrés, sense haver acceptat mai el terrorisme com a mètode d'acció sindical, es va adherir i es va mantenir acostada als anarquistes individualistes que realitzaren actes considerats terroristes, o als anarquistes expropiadors, com Salvador Planas –que havia atemptat contra el president Quintana–, Simón Radowitzky –que va assassinar el coronel Ramón Falcón, el repressor del Primer de Maig de 1909– o Kurt Gustav Wilckens –que va matar el coronel Héctor B. Varela en venjança dels afusellaments de la Patagònia. El sindicat més poderós i influent de la FORA del IX Congrés era la Federació Obrera Marítima (FOM). En 1922, la FORA del IX Congrés es va fusionar amb altres sindicats per formar la Unió Sindical Argentina (USA), que més tard s'integrarà en la Confederació General del Treball de la República Argentina (CGT). ***
- Vaga general a Palma: L'1 d'abril de 1919 es produeix a Palma (Mallorca, Illes Balears) una vaga general amb fortes i constants topades entre manifestants, per una banda, i l'exèrcit i el sometent que ocuparen els barris, per una altra. Els obrers mallorquins tenien plantejats diversos conflictes laborals, especialment sederes i adobers, i des del 26 de març els locals obrers estaven clausurats per ordre del governador. Ningú no va voler responsabilitzar-se del moviment vaguístic, però les acusacions com a instigadors es dirigiren contra un grup de paletes anarcosindicalistes que pocs dies abans havien aconseguit organitzar clandestinament reunions d'obrers de diferents gremis. La vaga general va durar fins el 2 d'abril. ***
Capçalera
de Germinal - Surt Germinal: L'1 d'abril de
1926 surt a Chicago
(Illinois, EUA) el primer número del periòdic en
llengua italiana Germinal.
Mensile anarchico di propaganda. Després
portarà com a subtítol «Anarchico
di propaganda» i, més tard, en canviar la
periodicitat «Quindicinale
anarchico». Va ser dirigit per Antonio Martocchia i van
participar en la seva
redacció Erasmo Abate, Gigi Damiani, Carlo Pagella, Armando
Riberi, Hugo Roland
i Silvestro Spada, entre d'altres. En sortiren 72 números,
l'últim l'1 de maig
de 1930. Anteriorment, el 7 de setembre de 1913, havia aparegut un
únic número de
distribució gratuïta de la mateixa
capçalera editat pel «Grup de Propaganda
Anarquista» i redactat per Umberto Postiglione. ***
Capçalera
d'Anarchia - Surt Anarchia:
L'1 d'abril de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del
periòdic bimensual Anarchia. Quindicinale.
Portava l'epígraf «Per totes
les llibertats i totes les rebel·lions».
Contraposà el concepte d'associació
lliure al d'organització, tot reivindicant l'autonomia del
moviment específic
anarquista del sindicalisme i la llibertat com a autonomia individual.
Va ser
editat per Aldo Aguzzi i estava finançat per Severino di
Giovanni, qui hi
col·laborà fent servir també diversos
pseudònims (Mario Vando,
Alberto Lubeni, El Albigense,
etc.). També hi van escriure Alejandro
Scarfó i América Scarfó (JAS),
entre d'altres. Portarà una secció
fixa sobre l'emancipació de la dona i parlarà
sobre diversos temes (l'antifeixisme,
els presos polítics, les dictadures americanes,
l'expropiació, l'«anarcobandidisme»,
l'il·legalisme, la premsa burgesa, etc.). Aquesta
publicació també edità
llibres i fullets de diversos autors, com ara
Élisée Reclus, Nino Napolitano,
etc. En sortiren 10 números, l'últim el 10 de
setembre de 1930, quatre dies
després del cop d'Estat del general Uriburu. En aquest
últim número s'incità a
lluitar contra el militarisme i la dictadura. L'octubre,
però, es publicà
clandestinament un darrer número, l'11, que posava, per
eludir la censura, que
estava tirat a Montevideo (Uruguai), encara que fou imprès a
Buenos Aires. ***
Capçalera del primer número de Regeneración (1937) - Surt Regeneración: L'1 d'abril de 1937 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de Regeneración. Periódico libertario. Editada per l'anarquista Efrén Castrejón, es declara hereva de la publicació editada entre 1900 i 1918 pels germans Flores Magón i òrgan del Partit Liberal Mexicà (PLM). Aquesta nova etapa, la tretzena, es va dedicar especialment a fer costat la Revolució espanyola. Es van publicar 15 números fins al 1938. ***
Capçalera del primer número de Rumbos Nuevos - Surt Rumbos Nuevos: L'1 d'abril de
1939 surt
a l'Havana (Cuba) el primer número del periòdic
mensual anarquista Rumbos Nuevos.
Órgano libertario.
Posteriorment va portar els subtítols
«Órgano libertario de Cuba» i
«Publicación semanal antitotalitaria».
Portà els epígrafs «Propulsor de la
cultura» i «Órgan
d'orientació social». Va ser editat per
l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), que agrupava anarquistes cubans i
espanyols
exiliats. Dirigit per Federico Marín, la gerència
la portà Rafael B. Valdés; en
la segona època, a partir de 1940, va ser dirigit per
Domingo R. Díaz i
administrat per Vicente Alea Puig; i en la tercera, a partir de 1941,
dirigit
per Marcelo Salinas i administrat per Juan R. Álvarez.
Trobem textos de Diego
Abad de Santillán, Roberto Alfonso, Domingo Alonso, John
Anderson, Julio Ayllón
Morgan, R. Bernal, José Ignacio Bustamante, Manuel
Cabanellas, Adolfo Camiño,
P. G. Campón, Álvaro César, Juan
Chávez Romero, Diosdado, L. Dulzaides, G.
Fosco, Jorge Gallart, Miguel González Inestal, Abelardo
Iglesias Saavedra,
Palmiro de Lidia, Jaume R. Magrinyà, Víctor
Marguerite, José Martí, Claudio
Martínez, Ricardo Mella, Muriel, Gregorio Ortuzar,
Damián Paredes, Rudolf
Rocker, Rafael Serra, Agustín Souchy, Jacinto Toryho i
Adrián del Valle Costa,
entre d'altres. Tractà temes molt variats, com ara economia,
anarcosindicalisme, història, biografies, cultura,
notícies orgàniques,
cròniques locals i internacionals (moltes sobre Espanya i
contra el pacte
germanosoviètic), etc. Aquesta publicació, amb el
suport de l'Associació
Cultural d'Ex-Combatents Antifeixistes (ACECC), engegà una
campanya de suport
econòmic per als anarquistes espanyols exiliats a Cuba. En
sortiren números,
almenys, fins el 30 d'octubre de 1941. ***
Portada del primer número de Le Réfractaire - Surt Le Réfractaire: L'1 d'abril de 1974 surt a París (França) el primer número de la publicació mensual Le Réfractaire. Journal de l'association «Les Amis de Louis Lecoin». Social, pacifiste, libertaire. A partir del número 11, de maig de 1975, portarà el subtítol «Organe libertaire pour la défense de la Paix et des libertés individuelles». El periòdic era una iniciativa absoluta de May Picqueray, amb el suport de Claude Eric Laporte i de Alain Grandremy. Hi van col·laborar Francis Agry, Jean Alex, Berthier, Eugène Bizeau, Marcel Doby, Bontemps, René Cavanhie, André Claudot, Jean Coudret, Alexandre Croix, Simoni Dalbano, Patrick Davanche, Dupuis, Dominique Durand, Pierre-Gabriel Fabregues, Nicolas Faucier, G. Ferdiere, Jean Gauchon, René Gieure, Alain Grandemy, Armand Guidi, Silvère Herzog, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Maurice Laisant, Claude Laporte, Paule Lejeune, Maurice Lime, Calude Maignien, Pierre Martial, Pierre Martin, Philippe Mermin, Franck Neveu, Xavier Pasquini, Erwan Picard, May Picqueray, Marcel Pourrat, Francis Ronsin, Gilbert Roth, André Royer, Magda Sagwan, Saint-Els, Jean Tavantzis, Hervé Terrace, A. Thevenet, Jacky Turiot, Émile Veran, Jean Zeller, etc. La revista està editada amb nombroses fotografies i dibuixos d'autors com Cabu, Cardon, Dominique, Effel, Escard, Giraud, Kerleroux, Kubin, J. Lap, Moisan, Plantu Soulas, Pino Zac, etc. En van sortir 83 números, l'últim el de desembre de 1983. En aquest mateix, Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula documental Écoutez May Picqueray, on nombroses seqüències estan filmades a la seu del periòdic.
Naixements
Augusto Bernardello - Augusto
Bernardello: L'1 d'abril de 1846 neix a Pontelagoscuro
(Ferrara, Emília-Romanya,
Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer
servir els
pseudònims Dott. Gilbert
i Bernardo della Zucca. Sos pares
es deien
Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys
publicà el periòdic
humorístic anticlerical La Pietra
Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de
fer estudis tècnics a
Venècia (Vènet, Itàlia)
–segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en
1863
retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable
en una empresa de transports.
En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte
d'impremta. En
1870 es traslladà amb sa família a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de
setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits
sediciosos» («Visca
Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns
dies a la presó.
A Ferrara treballà de comptable a
«Ghedini», una botiga on es venia tota mena
de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè,
xocolata, productes colonials,
espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà
també de comptable a la
impremta «Soati». En 1872 fundà la
Secció de Ferrara de l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any
envià la sol·licitud d'afiliació
de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari,
al
Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre
afirmativament. En el mateix mes participà en el
Congrés Regional de Romanya de
l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Fou un dels que
defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà
un dels seus tres fills,
acusat de ser confident de la policia. Col·laborà
en el periòdic republicà Il
Povero, del qual esdevingué el
principal redactor, i assumí la direcció d'Il
Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874.
Amb Vincenzo Dondi
dirigí La Lanterna i
col·laborà en Il
Tribuno de Salerno
(Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors
de la
constitució de la Federació Italiana de la
Central Italiana de l'AIT, però
l'any següent participà en la Lliga Universal de
les Corporacions de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes
«intransigents». En
1878 col·laborà en el periòdic
napolità de Carlo Terzaghi Rabagas,
on signà sota el pseudònim Dott.
Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi.
Finalment,
les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i
a
col·laborar en Nueva Ferrara,
en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906
publicà Racconti poliglotti
stupefacenti.
Augusto Bernardello va morir el 20 de novembre de 1907 a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Autoretrat de Charles Maurin (1890) - Charles Maurin: L'1 d'abril de 1856 neix a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Jean Baptiste Joseph Antonin Charles Maurin. Sos pares es deien Jean Antoine Maurin, empleat, i Virginie Salles. En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec –qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893–, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Piotr Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Sa companya fou Séraphine Rapicault. Charles Maurin va morir el 18 de juny –altres fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1914 a Grassa (Provença, Occitània). Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu, camí de la guillotina. ***
Foto
policíaca d'Émile Hédin (ca. 1894) - Émile Hédin: L'1 d'abril de 1869 –altres fonts citen erròniament 1865– neix a La Neuville-en-Tourne-à-Fuy (Ardenes, França) l'anarquista Émile-Jules Hédin –citat a vegades com Edit–, també conegut com Gustave Rousseau i Erdin. Sos pares es deien Louis Adolphe Hédin, manobre, i Marie-Irma Feh. Treballà en diversos oficis (barber, rellotger, restaurador, etc.). A començament de la dècada de 1890 milità en el departament del Sena. En aquests anys va ser condemnat en vuit ocasions per «abús de confiança». El desembre de 1893 es va refugiar a Londres (Anglaterra) per les seves activitats anarquistes i en 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1894 la seva rellotgeria londinenca va ser escorcollada per la policia. El 23 d'agost de 1894 va ser jutjat en absència per l'Audiència del Sena, juntament amb altres companys (Paul Lamarine, Alfred Grandidier, Édouar Bascourt i Jean Fanéon), per «robatoris i complicitat per encobriment»; ell, en concret, va ser acusat de ser la persona que negociava els títols i valors furtats pel grup anarquista expropiador. El març de 1895 vivia al costat de New Oxford Street i en 1896 residia al número 17 de Rathbone Place de Londres. El juliol de 1896 comprà el restaurant «Francis» al Dean Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Fotografia
antropomètrica de Giovanni Baldazzi - Giovanni Baldazzi: L'1 d'abril de 1883 neix a Sesto Imolese (Imola, Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Giovanni Baldazzi, també conegut d'altres maneres (Jean Baldazzi, John Baldazzi, John Bladazi, John Baldazza) i que va fer servir el pseudònim Giovanni Obdast. Sos pares es deien Luigi Baldazzi i Agata Gadoni. Va poder realitzar estudis secundaris i es va fer electricista, militant en el seu sindicat. L'agost de 1903 la policia va obrir el seu expedient i des de feia un any col·laborava en el periòdic del sector «antiorganitzador» del moviment anarquista Il Grido della Folla, sota el pseudònim Giovanni Obdast. Posteriorment va publicar textos en Il Popolino, de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), i en La Rivoluzione Sociale, de Londres (Anglaterra). Defensor de l'acció directa, el febrer de 1903 va llançar la proposta de fer un referèndum entre la població treballadora per a un dia de vaga general per a reivindicar la jornada laboral de vuit hores. En aquesta època creà un grup d'agitació anarquista amb altres companys (Pietro Chiesa, Umberto Cini, Castore Poggiopollini, Giovanni Tagliaferri, etc.), al qual s'hi va afegir el seu company de conferències a Bolonya Armando Borghi. El 20 de setembre de 1903 participà en la contramanifestació de la inauguració del monument als caiguts del 8 d'agost de 1848 a Bolonya i va ser detingut i empresonat vuit dies. En 1904 va ser condemnat a quatre mesos i 10 dies per encapçalar una manifestació i resistir-se a la detenció durant una vaga general convocada el setembre d'aquell any. En 1905 publicà en Il Grido della Folla un llarg article sota el títol Lo sciopero generale e l'esproriazione i el fullet Socialisti e anarchici. En 1906 publicà els fullets La lotta per l'esistenza e il principio di solidarietà i Le organizzazioni operaie. El febrer de 1907 deixà Bolonya i s'establí a Londres (Anglaterra), on va treballar de cambrer i col·laborà amb la revista anarcoindividualista italiana de literatura i art Vir, de Giuseppe Monanni, Leda Rafanelli i Camillo Signorini, encara que després va trencar amb questa publicació a la qual acusà de «culturalment deficitària». L'agost de 1907 vivia al número 34-36 del carrer des Cascades de París (França) i treballava com a operari en una escrivania, alhora que realitzava conferències. En aquesta època aixoplugà l'anarquista Decio Anzani i sa companya Marta Giorgi. Acomiadat de la feina, es traslladà a Argenteuil (Illa de França, França), on treballà de pintor en la construcció. En 1908 fou membre del grup anarquista italià parisenc «Grupi di Studi Sociale» i el juliol d'aquell any col·laborà en el número únic de la revista italiana Quand Même, de la qual era gerent Alfredo Consalvi. Després d'una breu estada a Itàlia a finals de 1908, s'establí novament a París, amb la intenció, sembla, d'emigrar a Amèrica. Gràcies a la seva activitat de representant comercial, es pogué moure freqüentment entre París, Londres i Itàlia. El 24 d'abril de 1910 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París a tres anys de presó per «ús de segells postals falsos» –Antonio Suardi, també processat pel mateix delicte, va ser condemnat a dos anys, Étienne Marie Peretti va ser absolt i Antonio Capellari havia enfollit i es trobava ingressat a l'asil de Sainte-Anne– i el setembre de 1912 va ser expulsat de França. Durant el seu empresonament va publicar en Novatore, editada per Libero Tancredi a Nova York (Nova York, EUA), un article sobre la seva concepció revolucionària de l'individualisme sota el títol «Egoismo e altruismo». Establert a Milà (Llombardia, Itàlia), reivindicà posicions sindicalistes llibertàries i seguí de prop les vagues dels metal·lúrgics durant la primavera de 1913, enviant cròniques a La Voix du Peuple, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) francesa. Després de la vaga general d'agost de 1913, atacà durament la gestió de Pulvio Zocchi, dirigent de la Unió Sindical Milanesa i criticà diversos aspectes de com es desenvolupava el moviment sindicalista del moment en diverses publicacions (L'Avvenire Anarchico, Il Libertario, etc.). A finals de 1913, fugint de la vigilància policíaca, passà a Basilea (Basilea, Suïssa), on va col·laborar en el periòdic Utopia. Rivista Quindicinale del Socialismo Rivoluzionario Italiano, de Benito Mussolini –en el número 1, del 22 de novembre de 1913, publicà un article sobre l'heroisme, l'audàcia, l'idealisme i el sacrifici revolucionaris de Louis Auguste Blanqui. En 1913 la Cooperativa Tipogràfica «La Scuola Moderna» de Bolonya li va publicar la conferència Il Militarismo e la Rivoluzione. Després d'una breu estada a Bolonya l'agost de 1914, emigrà als Estats Units. Establert a Nova York, l'11 d'octubre de 1914 va fer a Brooklyn la conferència «Sindicalismo rivoluzionario» per al grup anarquista «M. Bakounine» i el 25 del mateix mes per al grup «Giuventù Libertaria» de Nova York la conferència «La tecnica dello sciopero generale». El novembre de 1914 treballava en la redacció del periòdic Il Proletario a Nova York. El 26 de novembre de 1914 va fer a l'Umberto I Hall de Jersey City (New Jersey, EUA) la conferència «L'antimilitarismo». En aquesta època participà activament en tasques d'organització i fent conferències per al sindicat Bakers' Union de Nova York Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Posteriorment s'establí a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), on durant la Gran Guerra mantingué contacte epistolar amb Armando Borghi i Enrico Meledandri i organitzà i envià subscripcions al periòdic Guerra di Classe de la Unió Sindicalista Italiana (USI). En 1917 va ser detingut dues vegades per «instigació a la revolta» i el setembre d'aquell any, en el marc d'una gran operació contra els wobblies que incriminà 168 persones, va ser empresonat a petició de les autoritats federals sota l'acusació d'haver promogut, com a propagandista i membre dels IWW, vagues i agitacions en detriment de la política dels EUA i a favor «directa o indirectament dels Imperis centrals». En 1917 va fer el prefaci del fullet de Albino Braida L'Unionismo industrial, editat per «Italian IWW», del qual era membre del comitè d'administració de la seva Oficina de Publicacions. L'agost de 1919 va ser jutjat i condemnat a 10 anys de reclusió i a 35.000 dòlars de multa per «actes contraris als interessos dels Aliats i a la continuació de la guerra». En 1919 obtingué la llibertat provisional. En 1920 era secretari de la Lliga Italiana de Defensa Obrera (LIDO), mantingué correspondència amb Bartolomeo Vanzetti i col·laborà en The One Big Union Monthly. En 1922 va ser expulsat dels EUA i repatriat. Establert a Roma, entre juny de 1923 i desembre de 1930 va treballar en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista i per a la qual va ser redactor de la seva revista La Stirpe, d'Edmondo Rossoni, exanarquista i exwobblie que havia conegut als EUA, juntament amb altres membres de l'Italian Socialist Federation in North America (ISFNA, Federació Socialista Italiana als EUA). En 1926 les autoritats feixistes van proposar que fos esborrat del registre de subversius. Entre gener de 1931 i març de 1936 va entrar com a traductor en el Comitè Olímpic Nacional Italià i després en la Federació Internacional del Tècnics Agrícoles. En 1935, després de ser-li interceptada correspondència amb l'exiliat antifeixista Carlo Sforza, comte de Castel San Giovanni, i d'assabentar-se de l'intent per part d'un advocat francès d'obtenir la revocació del seu decret d'expulsió de França, va ser posat novament sota vigilància en la creença que la seva aparent lleialtat al règim mussolinià era una tapadora i que es mantenia «íntimament hostil al feixisme». El setembre de 1940 va dirigir una sol·licitud al cap del govern demanant l'anul·lació de la vigilància argumentant la seva bona conducta civil, política i professional. A partir d'aquest moment, res no sabem més d'ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
orgànica de Théophile Rimbault apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 5
de juliol de 1908 - Théophile
Rimbault: L'1 d'abril de 1887 neix al XV Districte de
París (França) l'anarquista, i confident de
la policia, Théophile François Rimbault
–a vegades citat erròniament Raimbault–,
més conegut com Marceau Rimbault. Era
fill de Charles Rimbault, serraller alcohòlic,
i de Prudence Désirée Réchaussat,
modista, i tingué set germans, dos dels quals,
Charles i Louis, també van ser anarquistes. Es
guanyà la vida com son pare,
treballant de serraller. En 1905 era comissari delegat de la
Secció Federal de
les Joventuts del Partit Socialista. Segons un informe
policíac, esdevingué
anarquista després d'haver estat exclòs del
Partit Socialista Unificat (PSU)
arran d'haver-ne dilapidat la caixa de la 42 Secció de la
qual era tresorer.
Entre 1907 i 1908 freqüentà els cercles anarquistes
individualistes de les
«Causeries Populars» (Xerrades Populars),
organitzades per Albert Libertad al
carrer Chevalier-de-la-Barre del XVIII Districte de París, i
les reunions del
Grup Anarquista del XV Districte parisenc. El novembre de 1907 va fer
una crida
per a la creació d'un «Grup Lliure» de
propaganda anarquista. El 16 de novembre
de 1907 va fer una xerrada sobre «la fallida dels partits
polítics i la
inevitable anarquia» a la Sala Ivain d'Argenteuil (Illa de
França, França). En
1908 col·laborà en L'Anarchie
i en Le Libertaire. En 1908 era assidu
del grup anarquista «Les Précurseurs» de
Livry-Gargan (Illa de França, França),
quan vivia al domicili de son germà Louis Rimbault. El 4
d'abril de 1908 va fer
una xerrada sobre «els crims del militarisme»
(consells de guerra i colònies
penitenciàries militars) a la Sala Furet de Le Raincy (Illa
de França, França).
L'11 d'abril de 1908 prengué la paraula, acompanyat del
cançonetista
Guibert-Carel, en un míting de protesta «contra
les canallades governamentals i
l'abúlia obrera» a la Sala Champy de Les
Pavillons-sous-Bois (Illa de França,
França). El 20 de maig de 1908 va fer a la Sala
Églantine Parisienne la conferència
«La femme, le mariage et son asservissement»,
organitzada pel Grup Anarquista
del XV Districte de París. El 27 de maig de 1908, a la Sala
Dutheil de Livry-Gargan,
presentà la conferència «Le Communisme
et l'Anarchie», organitzada per «Les
Précurseurs»,
i l'endemà, 28 de maig, en una assemblea celebrada a la
«Masison Commune», al
número 111 del carrer Château del XIV Districte de
París, va ser nomenat
secretari d'una federació de vuit grups anarquistes de la
regió parisenca, la
qual, el juny d'aquell any, esdevingué la
Federació Anarquista del Sena i Sena
i Oise (FA). Amb 10 grups anarquistes de París, Saint-Denis,
Levallois-Perret,
Saint-Ouen, Libry-Gargan i Argenteuil, aquesta FA, més una
xarxa que una
federació, fracassà per l'escissió
sorgida entre prosindicalistes i
antisindicalistes, dels quals ell n'era un dels representants. El 30 de
maig de
1908 participà, amb altres companys (Georges Durupt,
Guibert-Carel, Charles
Malato i René de Marmande), en l'acte «L'Anarchie,
son but, ses mouyens; après
le vote, les électeurs et les élus»,
celebrat a la Sala Scherrer, organitzat
pel Grup Anarquista del XV Districte de París. L'estiu de
1908 va fer una crida
a la militància per a la creació de la
Secció Francesa de la Internacional
Anarquista, que va ser publicada en el número del 28 de juny
de 1908 del
periòdic L'Action Syndicale. El 4 de
juliol de 1908 al local de
l'«Éducation Mutuelle» de Choisy-le-Roi
(Illa de França, França) va fer una
conferència
sobre «la societat i el dret de castigar». El 10 de
juliol de 1908 va fer, a la
«Maison Commune», la xerrada «Socialistes
et anarchistes», organitzada pels Treballadors
Llibertaris del XIV Districte de París. El 31 de juliol de
1908 va fer la
xerrada contradictòria «Pourquoi nous
répudions le collectivisme?», organitzada
per les «Causeries Populaires» dels XIX i XX
Districtes de París. L'1 d'agost
de 1908 va fer a la Sala Cassain de París la
conferència «La Fédération
Anarchiste: Son action, ses moyens et son but». Arran de la
sagnant repressió
esdevinguda el 30 de juliol de 1908 durant una vaga a
Villeneuve-Saint-Georges
(Illa de França, França), en la qual van ser
assassinats diversos obrers, accentuà
el fracàs d'aquest FA naixent; en plena
manifestació de protesta per aquests
fets, el sindicalista Alexandre Aulagnier, jutjant sospitosa l'actitud
de
Rimbault vers els gendarmes, el tractà
públicament de provocador. Detingut per
aquests fets, el 3 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Corbeil-Essonnes (Illa de França,
França) a 15 dies de presó
per «crits sediciosos» durant la citada
manifestació i tancat en aquesta
població. El 29 d'agost de 1908, quan participava en un
míting de suport als
encausats celebrat a la Sala Libre-Échange, les seves
declaracions indignaren
els sindicalistes, en desacreditar els dirigents de la
Confederació General del
Treball (CGT), paraules que van ser reiterades en un míting
celebrat a la Salle
des Sociétés-Savantes. Aquestes declaracions van
ser reprovades per la premsa
revolucionària i per la FA. El 26 de setembre de 1908 va
fer, amb Libertad, una
conferència antimilitarista a la Sala Champy de Les
Pavillons-sous-Bois,
organitzada pel grup anarquista «Les
Précurseurs» de Gargan-Livry. El setembre
de 1908, fugint de les polèmiques suscitades per les seves
desafortunades declaracions,
s'enrolà en un regiment de zuaus i va ser enviat a
Algèria. Mentrestant, es va
saber que, durant la seva detenció a Corbeil-Essonnes, havia
enviat un
telegrama a Xavier Guichard, cap de la brigada de repressió
del moviment
anarquista de la Prefectura de Policia de París, que deia:
«Estic detingut,
veniu-me a defensar»; aquest telegrama va ser comunicat a la
CGT i d'aquesta
manera es pogué demostrar que es tractava d'un confident
policíac. En la dècada
dels deu milità en la Federació Comunista
Anarquista (FCA). El 31 d'agost de
1914 es casà al XIX Districte de París amb la
domèstica parisenca Henriette
Sené i amb aquest matrimoni la parella legitimà
sa filla Suzanne Sené, nascuda
el 7 de setembre de 1913. En plena Gran Guerra, el 10 de juny de 1915
va ser
condemnat pel III Consell de Guerra de París a dos anys de
treballs públics per
deserció. Aleshores vivia al número 17 del carrer
Solitaires del XIX Districte de
París. El 24 d'abril de 1918 es divorcià al
Tribunal Civil del Sena d'Henriette
Sené. El 19 de juny de 1930 es casà a
Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França) amb la modista parisenca Fernande Pignolet,
divorciada de Jean André
Margerie, de qui enviudà. En aquesta època vivia
al número 81 de l'avinguda
Molineaux de Boulogne-Billancourt. Al final de sa vida
treballà de conseller
jurídic i visqué al número 23 del
carrer Raymond Lefevre d'Arcueil (Illa de
França, França). Théophile Rimbault va
morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital
Cochin del XIV Districte de París (França). ***
Carta de Pierre Carretier sobre objecció de consciència publicada en el periòdic tolosà Espoir del 28 de novembre de 1971 - Pierre Carretier: L'1
d'abril de 1888 neix a Montinhac (Gascunya, Aquitània, Occitània) el militar, i
militant anarquista, pacifista i resistent antifeixista, Pierre Carretetier, que
va fer servir el pseudònim Gérard. Fill d'una família pagesa, sos pares
es deien Jean Carretier, teixidor i conreador, i Marguerite Durand. Treballà de
mosso a explotacions agràries. Analfabet i fugint de la misèria, s'allistà en
l'exèrcit, on aprengué a llegir i a escriure. Lluità als fronts de la Gran Guerra.
El 3 d'octubre de 1917, quan era sotstinent temporal a l'XI Regiment
d'Infanteria, es casà a Montalban (Guiena, Occitània) amb Isabelle Henriette
Geneviève Roques, de qui es va divorciar el 15 d'abril de 1930 a Agen
(Aquitània, Occitània). Acabà la I Guerra Mundial amb el grau de comandant i
amb la Greu de Guerra. Gràcies a la lectura de Le Libertaire i de La
Patrie Humaine, i de l'amistat de l'anarquista E. Armand, esdevingué
pacifista. En 1936, quan havia de desfilar a París, a cavall i amb el sabre
desenfundat i a l'aire, decidí trencar el seu sabre i llançar els trossos
davant la tribuna oficial on es trobaven destacats polítics (Léon Blum, Albert Lebrun
i Maurice Thorez), però va ser E. Armand qui el va dissuadir, argumentant que
no era bona idea deixar el seu lloc a un altre oficial. Destinat al protectorat
francès del Marroc, en 1937 es casà a Fes amb Marie Louise Pascaline Deschamps,
de qui es va divorciar el 3 de juny de 1950. En esclatar la II Guerra Mundial,
s'encarregà de la defensa passiva del departament del Sena a l'Estat Major.
Després de l'armistici, s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va
adquirir un vell hotel que posà en marxa. Empleat a la zona del traçat de la
línia de demarcació a les Landes, ajudà molta gent a passar la línia. Denunciat,
el maig de 1941 va ser detingut a París pels alemanys i tancat 11 mesos a la
presó de Fresnes. En contacte amb l'advocat socialista i membre de la
resistència Gaston Defferre, que freqüentava el seu hotel, se li va encarregar,
sota el pseudònim Gérard, el comandament del maquis de Provença, que
exercia des d'una capella a Tretz (Provença, Occitània). El 18 d'agost de 1944
el seu grup destruí un comboi alemany de municions d'una trentena de camions
que es dirigien cap a Toló (Provença, Occitània) i pocs dies després va fer,
gairebé sense combat, uns tres-cents presoners. L'1 de setembre de 1944 el batalló
de Provença es va integrar en la IX Divisió d'Infanteria Colonial i va ser
destinat al combat al front de l'est. En tornar a Marsella a finals d'any, Jean
de Lattre de Tassigny, un dels caps de l'Exèrcit d'Alliberament, li va proposar
un càrrec d'adjunt a Pierre Georges (Coronel Fabien), comandant d'un
regiment de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), però rebutjà l'oferta i l'estiu
de 1946 abandonà l'exèrcit. Durant els anys cinquanta regentà un bordell a Niça
(País Niçard, Occitània). Membre de la Unió Sindical de Treballadors
Anarquistes (USTA), col·laborà en el seu butlletí parisenc L'Anarchie
(1954), publicat conjuntament amb Le Rail Enchaîne, publicació en la
qual també col·laborà. En els anys cinquanta va ser membre de la Federació
Anarquista (FA). El 31 de juliol de 1958 es casà a Niça amb Renée Paule
Mienville. Entre 1958 i 1959 va ser l'administrador del butlletí L'Ordre Social,
publicat pel grup anarquista «Élisée Reclus», el gerent del qual va ser Paul
Rassinier. En 1960 trencà, de mala manera, amb Paul Rassinier. En els anys
seixanta participà activament en la campanya de Louis Lecoin en favor de
l'objecció de consciència. Retirat al seu xalet de Niça, rebia la visita de
nombrosos companys i va ajudar econòmicament la premsa de la Unió dels
Pacifistes de França (UPF) i Le Libertaire de Maurice Laisant.
Apassionat per la lluita d'alliberament de les dones, va difondre el llibre de
la feminista Benoîte Groult Ainsi soit elle. El 24 d'octubre de 1971,
amb 83 anys, engegà una vaga de fam en suport de la que realitzaven a Nantes (Bro
Naoded, Bretanya) el desertor Armel Gaignard i l'insubmís Dominique Valton.
Pierre Carretier va morir el 16 de desembre de 1989 al seu domicili de Niça
(País Niçard, Occitània) i, després d'haver exigit que no es fes cap cerimònia,
llegà el seu cos a la ciència. ***
Gusmano
Mariani durant la guerra civil espanyola (Monte Pelado, 10 d'octubre de
1936) - Gusmano Mariani:
L'1 d'abril de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el
propagandista anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Gusmano Mariani. Sos pares es
deien
Amerigo Mariani i Armida Paradossi. De jove entrà en
contacte amb el pensament
llibertari a la perruqueria del vell internacionalista Raffaello
Parenti. En
1908 formà part del grup juvenil llibertari
«Grammichele» de Pisa i
col·laborà
en Il Grido della Folla de
Milà
(Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a obrer
vidrier. Unit lliurement
amb Selica Fontana, filla de l'anarquista Priscilla Poggi, en 1910 la
parella
tingué un fill, Germinal. En aquesta època
formava part del grup juvenil
anarquista més important de la ciutat,
«L'Avvenire», al barri popular pisà de
Porta a Piagge. El 26 de desembre de 1910 participà en el
III Congrés Regional Anarquista
de Toscana i de la Maremma que tingué lloc a Pisa. L'1 de
maig de 1911 va ser
fitxat per la policia. Col·laborà en la
fundació de la Tipografia Cooperativa
de Pisa, on es va imprimir el setmanari L'Avvenire
Anarchico, en el qual va col·laborar, i entre el
29 de maig de 1913 i 20 de
març de 1914 en fou gerent responsable, per a passar, en
1916, a formar part de
la comissió administrativa. Entre finals de 1913 i
començament de 1914 va fer
costat el «Comitè Contra els Locauts de
Carrara» creat a Pisa en estret contacte
amb la Cambra del Treball i que recaptà fons a les
fàbriques i barris populars
de la ciutat. El 24 d'abril de 1915 va ser condemnat a dos mesos i 15
dies de
presó per «amenaces». Oposat a la guerra
i força actiu en la propaganda
antimilitarista, el 23 de setembre de 1916 va ser detingut a Venturina
Terme
(Toscana, Itàlia) quan participava en una reunió
clandestina contra la guerra i
va ser tancat a Volterra i a Florència (Toscana,
Itàlia) fins al 25 d'octubre
de 1916. L'octubre de 1917 va ser detingut a Venturina Terme durant una
reunió
clandestina d'anarquistes locals. Destinat al 69 Regiment d'Infanteria,
desertà
i passà a la clandestinitat. El 12 d'abril de 1919 va ser
detingut i lliurat a
les autoritats militars, però el 10 de setembre d'aquell any
va ser alliberat
gràcies a una amnistia. De bell nou a Pisa, es
posà a treballar d'estibador al
«Canal dei Navicelli» i engegà una
intensa activitat propagandística entre els
treballadors del barri popular de Porta a Mare. Entre 1920 i 1922
col·laborà en
el periòdic Germinal de
la Cambra del
Treball Sindical de Pisa, adherida a l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI). En aquesta època fou secretari de la Cambra
Sindical de Pisa.
Entre 1920 i 1921 va fer nombroses conferències i reunions a
les zones de Pisa
i de Liorna. Va ser un dels principals organitzadors del
Congrés Anarquista de
Toscana que va tenir lloc el 16 de gener de 1921 a Pisa. El 22 de gener
de 1922
va ser detingut per «ultratge» a un comandant de la
comissaria de carrabiners
de Porta a Mare; jutjat, va ser condemnat a cinc dies de
presó. Amb l'arribada
del feixisme al poder, emigrà legalment amb sa
família i son cunyat Vasco
Fontana a França. Establert d'antuvi a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), el
febrer de 1923 va ser contractat com a obrer a la fàbrica de
vidre «Saint-Gobain».
Desenrotllà una intensa tasca propagandística
anarquista entre la comunitat d'italians
exiliats, especialment a Lió (Forez, Arpitània),
i a principis dels anys trenta
va ser nomenat director, amb Attilio Scaltri, del periòdic Insorgiamo!. El 14 de desembre de 1930
intervingué en una reunió
del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió en
la qual representants de diverses
tendències (anarquistes, maximalistes, bordigistes i
reformistes), com ara
Marcello Bianconi, Antonio Bonito, Alfredo Bonsignori, Socrate Franchi,
Primo
Lastrucci, Aldo Lecci, Marino Ripoli, Umberto Rossi, Giovanni Saroglia,
Giuseppe Scarmagnan i Gemisto Vallesi, decidiren engegar una campanya
internacional de premsa per aconseguir la llibertat dels anarquistes
Francesco
Ghezzi i Alfonso Petrini, empresonats des de feia molt de temps a
l'URSS. L'1
de desembre de 1931 participà, amb Socrate Franchi, Giovanni
Matteozzi, Italo
Ragni i Attilio Scaltri, en una reunió celebrada al bar
lionès Genévein
convocada per a redactar del número 4 del
periòdic anarquista Insorgiamo!,
i segons informes
policíacs, els presents es declaren preparats per tornar a
Itàlia tot d'una que
esclatés la revolta contra el feixisme. El juliol de 1933 la
policia assenyalà
en un informe que havia abandonat Saint-Priest (Forez,
Arpitània) cap a una
destinació desconeguda. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935
assistí al Congrés
Anarquista Italià («Congrés d'Entesa
dels Anarquistes Emigrants Europeus») que
se celebrà a Sartrouville (Illa de França,
França) i va ser nomenat membre del
Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària (CAAR), juntament amb Camillo Berneri,
Carlo Frigerio, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa i Bernardo
Cremonini,
que resultà ser un infiltrat de la policia. En
relació amb Camillo Berneri,
quan esclatà la Revolució espanyola,
marxà cap a la Península amb son cunyat
Vasco Fontana. Integrat en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso», de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
dirigida
per Carlo Rosselli, entre agost i setembre de 1936 participà
en les batalles de
Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i
Almudèver (Aragó, Espanya). Després de
la
dissolució de la columna i la militarització de
les milícies,
decebut del procés de la guerra civil espanyola condicionat
a «hipòcrites
defensors de la República» i «falsos
amics» (democràcies occidentals i l'URSS),
retornà a França. Va ser ingressat a l'Hospital
Édouard Herriot de Lió per a
una intervenció quirúrgica.
Col·laborà en el número
únic de La Società
Nuova. Periodico d'azione e
propaganda libertaria, publicat el 26 de maig de 1937 a
París i editat pels
grups italians de la regió parisenca per a denunciar la
contrarevolució
comunista a Barcelona (Catalunya) i els assassinats de Francesco
Barbieri i
Camillo Berneri. Després col·laborà en
la pàgina italiana («La voce
dell'antifascismo italiano») del periòdic parisenc
SIA. Durant l'Ocupació
visqué a la zona de Villeurbanne (Lió,
Arpitània) a casa d'una de ses filles i, encara que
col·laborà amb la
Resistència de la zona, es va mantenir al marge d'activitats
polítiques, molt
afectat arran de les morts de son fill Germinal en accident laboral el
maig de
1939 i de sa companya Selica Fontana el març de 1942 a Pisa
després d'una
delicada operació quirúrgica. Després
de la II Guerra Mundial participà en la
reconstitució del moviment anarquista i en les iniciatives
de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), sempre com representant dels grups
llibertaris
italians a Lió. També milità en el
Moviment Anarquista Italià (MAI), en la
Federació Anarquista (FA) de França i en la
Confederació Nacional del Treball
de França (CNTF). Entre el 17 i el 18 de març de
1946 representà els
anarquistes de Lió en el I Congrés Nacional de la
FAI celebrat a Florència. El
21 de juliol de 1946 parlà en un míting de
commemoració de la Revolució
espanyola que es va celebrar a la Sala de La Mutualité de
París. Durant un
temps retornà a Pisa, on va continuà amb les
seves tasques propagandístiques. Entre
el 16 i el 20 de març de 1947 representà la
Federació Anarquista de Carrara i
els grups anarquistes de la FAI a França en el II
Congrés Nacional de la FAI
celebrat a Bolonya i on va ser nomenat representant de la FAI en el
Comitè de
Relacions Internacionals establert a París. El 27 d'abril de
1947 va ser ponent
en una reunió commemorativa en ocasió del retorn
del cos de Gino Lucetti
celebrada a la plaça homònima (avui
plaça Alberica) de Carrara (Toscana,
Itàlia). Fins a 1948 fou subsecretari de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) per a Europa Occidental, moment en que va ser
reemplaçat per
Celso Persici. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 fou delegat de la
Federació Anarquista de Pisa al Congrés de la FAI
que se celebrà a Canosa di
Puglia (Pulla, Itàlia) i aquest mateix any va fer diverses
conferències
propagandístiques. Entre l'1 i el 4 de juny de 1961
representà el Grup
Anarquista de Lió en el VII Congrés Nacional de
la FAI celebrat a Rosignano
Solvay (Toscana, Itàlia). Gusmano Mariani va morir el 4
d'octubre de 1964 a
Sesto Fiorentino (Toscana, Itàlia). ***
Umberto
Lanciotti - Umberto
Lanciotti: L'1 d'abril de 1894 neix a Forano (Sabina,
Laci, Itàlia)
l'anarquista expropiador Umberto Lanciotti. Sos pares es deien Emidio
Lanciotti,
ferroviari, i Angela Di Mario. En 1897 sa família es
traslladà a Sassoferrato
(Marques, Itàlia), on son pare va ser destinat. En aquesta
ciutat Umberto
freqüentà l'Escola Tècnica i segueix amb
simpatia les peripècies de
l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti. En 1913 emigrà
a França i
posteriorment als EUA. A Scranton (Pennsilvània, EUA)
treballà de miner i en
una refineria de carbó, i s'uní als anarquistes
antioganitzadors que publiquen
el periòdic Cronaca Sovversiva
a
Barre (Vermont, EUA). En 1914 va ser cridat a files per a lluitar en la
Gran
Guerra, però es va declarar desertor i va romandre als EUA.
Conegué Raffaele
Schiavina, freqüentà Nicola Recchi i
col·laborà amb els l'Industrial Workers of
the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) en
diverses activitats
d'agitació i de propaganda. Canvia de treball, primer com a
operari a la
fàbrica de xapes de metall Monessen i després de
comptable de banca. Denuncià
la Gran Guerra, tot seguint la consigna de Luigi Galleani:
«Contra la guerra,
contra la pau, per la Revolució Social».
Posteriorment treballà en una fàbrica
automobilística a Detroit (Michigan, EUA) i
participà activament en la campanya
de suport a Carlo Tresca. Entra com a cambrer al vaixell Andrea
Costa i el juny de 1920 retornà a
Itàlia, desembarcant a
Gènova. Marxà cap a Loreto (Ancona,
Itàlia), on es reuní amb sos pares. En
aquesta ciutat treballà en la construcció de la
línea del ferrocarril entre
Loreto-Porto Civitanova, però va ser acomiadat set mesos
després per haver
participat en una vaga. Després va fer feina un temps amb un
majorista vitícola
a Zadar (Dalmàcia). El novembre de 1922 a Ancona (Ancona,
Itàlia) es va veure
obligat a enfrontar-se amb un escamot feixista i resultà
ferit. Fugint de ser
detingut com a desertor, a finals d'any s'embarcà
clandestinament altra vegada
a l'Andrea Costa cap als
Països
Baixos. Cridat pel destacat anarquista Emidio Recchioni,
s'embarcà cap a
Londres. A la capital anglesa treballà fins al
març de 1925, quan va haver
d'embarcar-se clandestinament al vaixell Arlanza
cap a l'Argentina després d'haver donar un seriós
correctiu a l'empresari que
el tenia contractat i volia acomiadar-lo. A Buenos Aires
treballà de cambrer al
restaurant de la botiga «Harrods» i es
relacionà amb les colònies d'anarquistes
italians i espanyols, establint una relació especial amb
Nicola Recchi i Aldo
Aguzzi. Entrà en contacte amb els grups anarquistes
expropiadors, com ara els
de Miguel Arcángel Roscigna, Severino Di Giovanni, Pere
Boadas Rivas, els
germans Antonio i Vicenzo Moretti, Emilio Uriondo i els germans Paulino
i
Alejandro Scarfó, amb els quals va realitzà
nombroses accions d'expropiació,
atemptats amb dinamita, alliberament de companys presos,
falsificació de
moneda, etc. El 23 de juny de 1930, després d'una cadena
d'atemptats
anarquistes, va ser detingut a la trattoria
Vesuvio, amb Emilio Uriondo i Juan López
Dumpiérrez; jutjat, va ser condemnat a
dos anys de presó que purgà a la
colònia penitenciària d'Ushuaia (Terra del
Foc, Argentina). El 13 de juliol de 1932, en plena dictadura del
general José
Félix Uriburu, «martell» dels
anarquistes, va ser alliberat, però novament
detingut en 1933 a Rosario (Santa Fe, Argentina), va ser acusat de
calar foc un
cotxe per a cobrar l'assegurança, durament torturat i
deportat a la Itàlia
feixista en aplicació de la Llei de Residència.
Arribà a Nàpols el 24 d'octubre
de 1933 i va ser jutjat i condemnat el 28 de desembre d'aquell any per
un
tribunal militar romà per deserció a un any de
presó i, posteriorment, a cinc
anys de confinament. Deportat a l'Illa de Ponça (Illes
Poncianes, Laci,
Itàlia), no es doblegà davant els feixistes i va
ser de bell nou condemnat, el
14 de febrer de 1935, a tres mesos per «contravenir les
obligacions del
confinament». El 5 de juliol de 1937 va ser traslladat a les
illes de Tremiti
(Pulla, Itàlia), continuà negant-se a saludar a
la romana en la formació i patí
nombrosos càstigs. Després va ser empresonat a
Lucera (Pulla, Itàlia) fins al
gener de 1938. El 5 de març de 1939 va ser traslladat a
Bernalda (Basilicata,
Itàlia) i el 30 de març d'aquell any retornat a
Tremiti. El 5 de febrer de 1940
va ser alliberat, però sense feina,
s'instal·là a Milà (Llombardia,
Itàlia), on
va romandre cinc anys amb Recchi. Després de la II Guerra
Mundial tornà a
prendre el seu lloc en el moviment anarquista i participà en
nombrosos
congressos i reunions, fent constat la premsa llibertària.
Un informe policíac
del 5 d'octubre de 1956 informava que vivia com a ajudant de paleta. En
1964 es
traslladà a Follonica, on freqüentà els
anarquista Renato Palmizzi i Andrea
Anelli. Contrari a la Federació Anarquista Italiana (FAI),
en 1966 s'integrà en
els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Umberto Lanciotti va morir el
9 de
juny de 1974 a Follonica (Toscana, Itàlia). El seu testimoni
va ser recollit
per Alberto Prunetti per al llibre Potassa.
Storie di sovversivi, migranti, erranti, sottratti alla polvere degli
archivi
(2004). ***
Notícia
sobre l'accident de Raoul Colin apareguda en el
periòdic Le
Libertaire del 29 de novembre de 1930 - Raoul Colin: L'1
d'abril de 1895 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista
neomaltusià i
sindicalista revolucionari Raoul Ernest Colin. Sos pares es deien
Charles
Ernest Colin, jornaler, i Clarisse Clémence Villette. Es
guanyà la vida
treballant de metal·lúrgic i vivia al
número 31 del carrer Murlins d'Orleans.
Després de participar en la Gran Guerra enquadrat en el 42
Regiment
d'Infanteria, en la qual va ser condecorat amb diferents distincions,
el 21
d'octubre de 1918 es casà a Orleans amb Marcelle Suzanne
Camboutet, empleada a
la Manufactura de Tabacs, amb qui va tenir un infant (Roger Colin).
Entre 1922
i 1939 participà activament en el grup d'Orleans de la
Unió Anarquista
Comunista (UAC), del qual va ser nomenat secretari, i va ser delegat en
nombrosos congressos anarquistes, com ara el celebrat entre el 30
d'octubre i
l'1 de novembre de 1927 a París (França) i el del
12 al 15 d'agost de 1928 a
Amiens (Picardia, França). També, entre els anys
1925 i 1926, milità en la
Confederació General de Treball Unitària (CGTU),
organització de la qual va ser
tresorer de la Unió Departamental. En els anys vint va ser
responsable del Grup
Estudis Socials (GES) d'Orleans, que es reunia setmanalment al seu
domicili del
número 31 del carrer Murlins. Es va presentar com a candidat
anarquista pel I
Districte d'Orleans a les eleccions legislatives del 20 d'abril de
1928. El 2
de febrer de 1929 participà en una conferència
del GES sobre «Les causes de la
criminalité». El novembre de 1930 patí
un important accident del qual pogué
recuperar-se. En els anys trenta col·laborà en Le Flambeau i Le
Libertaire.
Entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 participà en el
Congrés Nacional de la
Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR)
que se celebrà a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En la primavera de 1932, a resultes
de la pallissa mortal
per part de la policia de l'ancià obrer ferroviari Henry
Legay, va ser nomenat
secretari del «Comitè Henry Legay», que
arreplegava anarquistes i radicals que
demanaven justícia per aquest assassinat –un altre
comitè («Les Amis d'Henry
Legay»), presidit per l'anarquista Marius Berger,
denuncià la presència de
membres del Partit Radical en aquell primer comitè. Arran
del cop militar
feixista d'Espanya, viatjà a la Península i a
finals de 1936 es trobava al
front d'Aragó. El març de 1937 va ser interrogat,
com a responsable de la
Secció Local d'Orleans de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA), per la
policia en una investigació sobre el robatori el mes
anterior d'unes metralladores
de l'Escola d'Aplicació de Cavalleria de Saumur
(País del Loira, França), que
havien anat a parar als locals del Comitè «Espagne
Libre» abans de ser enviades
a Espanya. El 23 de març de 1937 son fill Roger Colin va
morir en un accident. En
1939 treballava de manobre i era secretari del grup d'Orleans de la
Unió
Anarquista (UA), que segons informes policíacs estava format
per una
cinquantena de membres. Des del punt de vista de la seva
militància
neomaltusiana, va fer campanya per evitar els embarassos no desitjats i
per les
seves activitats abortives va ser condemnat a dos anys de
presó. En 1940, quan
l'ocupació alemanya, es trobava empresonat i un cop lliure
va ser novament
detingut pels nazis. Acusat de mantenir relacions amb la
Resistència, va ser
deportat a Alemanya. Raoul Colin va morir el 22 de maig de 1943 al camp
de concentració
d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). ***
Notícia
sobre Paul Lavaur apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
23 de setembre de 1937 - Paul Lavaur: L'1
d'abril de 1895 neix al barri de Brésis
d'Alès (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Paul Pierre
Lavaur. Sos pares es deien Louis Cyprien
Lavaur, empleat
de comerç, i Marie
Fabrègue. Es guanyava la vida treballant de miner. Militant
del grup anarquista
d'Alès, a finals dels anys vint va ser en diferents ocasions
president de
diverses conferències anarquistes que es celebraren a
Alès, com ara la de Jules
Chazoff (febrer de 1926), Nicolas Lazarévitch (gener de
1928) o Sébastien Faure
(abril de 1929). En aquesta època estigué en
relació amb André Prudhommeaux de
Nimes (Llenguadoc, Occitània). Segons la policia,
s'encarregava de «reclutar»
militants per a la Unió Anarquista (UA). En 1934 era membre
del grup d'Alès de
l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió de
Migdia (ALARM), el secretari
del qual era Paul Prade, i rebia al seu domicili, al número
9 del carrer de la Cavalerie
d'Alès, periòdics i impresos llibertaris. En 1937
era secretari del grup
anarquista d'Alès de l'UA i col·laborava
regularment en el seu òrgan
d'expressió Le Libertaire.
En 1938
vivia de firaire d'objectes de merceria i cada setmana
distribuïa una vintena
d'exemplars de Le Libertaire. El 13
de juny de 1940 el II Tribunal de la XV Regió de Marsella
(Provença, Occitània)
el condemnà a dos anys de presó i a 2.000 francs
de multa per
«intrigues anarquistes». El febrer de
1942 el jutge d'instrucció d'Alès
emeté una ordre de detenció contra ell, son
germà Raoul Lavaur i altres militants anarquistes de la
regió, però ell restà
introbable. Paul
Lavaur va morir el 6 d'octubre de 1971 al Centre
Hospitalari Alès-Cévennes
d'Alès (Llenguadoc,
Occitània). ***
Francisco Ascaso Abadía - Francisco Ascaso Abadía: L'1 d'abril de 1901 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la CNT Francisco Ascaso Abadía. Era el membre més jove d'una família confederal. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) i és de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació a Àfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits –va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera– es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences. ***
Necrològica
de Mariano Martínez García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 17 de
novembre de 1963 - Mariano Martínez
García: L'1 d'abril de 1901 neix en alguna de
les poblacions anomenades
Castejón de Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano Martínez García,
conegut com El Maño.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 no pogué
fugir de Saragossa i
acabà mobilitzat en l'exèrcit franquista. Al
front de Tardienta (Osca, Aragó,
Espanya), amb altres quatre companys, desertà i
passà a zona republicana, on va
combatre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. S'establí a Le Mans, on
treballà de peó en la construcció i
milità en
la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Analfabet, Mariano
Martínez García va morir, de sobte, el 21
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament el 22 d'octubre–
de 1963 al seu domicili de Le Mans (País del
Loira, França). ***
Notícia
de la condemna d'Yvan Bégout apareguda en el diari
parisenc Le
Journal del 14
d'agost de 1927 - Yvan Bégout:
L'1 d'abril de 1906
neix a Perigús
(Aquitània, Occitània) l'anarquista i
sindicalista Pierre Jean Yvan Bégout. Sos pares es deien
Pierre Bégout, fuster, i Marguerite Belay, costurera. El 3
d'octubre
de 1921 entrà com a aprenent de ferroviari als tallers la
xarxa París-Orleans
de Perigús de la Société Nationale des
Chemins de Fer Français (SNCF, Societat
Nacional dels Ferrocarrils Francesos) i amb altres dos companys, Pierre
Chaumeil i Calès, creà una secció
sindical de joves de la Confederació General
del Treball Unitària (CGTU). L'1 d'agost de 1924 va ser
acomiadat per
«propaganda sindical i comunista» al seu centre
d'aprenentatge. El 5 de juliol
de 1927 va ser detingut a Saint-Laurent-sur-Manoire
(Aquitània, Occitània) amb
tres companys per repartir pamflets antimilitaristes; jutjat per
això, el 13
d'agost de 1927 va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50
francs de multa.
El 8 d'agost de 1938 va ser reintegrat en l'SNCF, gràcies a
la llei d'amnistia votada
pel Front Popular i conforme a la decisió de la
comissió paritària. Obrer al
magatzem de la xarxa París-Sud-Oest, milità
activament en la Federació de la
Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Vivia al
número 31 del carrer
des Mobiles de Perigús. Durant la dècada dels
trenta fou membre del grup local
de Perigús de la Unió Anarquista (UA), on
militaven Élie Bonnet, Albert Perier
(Germinal) i André
Rouleau, entre
d'altres. Durant la II Guerra Mundial, entrà a formar part
de la Resistència,
exercí càrrecs de responsabilitat en les
comitès popular i posteriorment
esdevingué responsable del sector de
París-Sud-Oest. Després de la guerra, aquest
compromís va ser agraït amb la medalla de la
Resistència i el diploma d'honor
de l'SNCF pels serveis retuts als ferrocarrils i a l'Estat
francès. L'1 de
gener de 1948 entrà a fer feina com a conductor
elèctric de maniobres als
magatzems de l'estació París-Austerlitz, lloc de
feina que mantingué fins a la
seva revocació en 1952. Després
prengué diverses responsabilitats sindicals,
primer com a delegat de primer grau i cosecretari del sindicat a la
xarxa
París-Sud-Oest i en 1948 esdevingué secretari
general d'aquest sindical i
secretari general del sector. Per la seva militància, va ser
sancionar en
diferents ocasions, especialment amb retencions financeres. Malgrat
aquests
càrrecs orgànics, sempre va ser un militant de
base i animador de moviments
reivindicatius i de diverses vagues. L'endemà de la
manifestació del 17 de
febrer de 1950, marcada per dos hores d'aturada de treball, va ser
amenaçat de
revocació de la feina i portant davant un consell
disciplinari,
desencadenant-se una forma mobilització solidària
per part dels ferroviaris
cegetistes. Durant la vaga de març de 1951 va ser novament
sancionat. Jugà un
paper molt important en la vaga del 4 de juny de 1952, engegada
sobretot per protestar
contra la detenció de Jacques Duclos i André
Still; en aquesta ocasió la
revocació va ser immediata i sense
apel·lació. No va ser restablert dels seus
drets de ferroviari fins trenta anys més tard, arran de la
amnistia de 1981,
anys després de la seva defunció. A partir de
1952 entrà a formar part del
Comitè Regional d'Acció Social (CRAS) i
treballà, fins al 1967, en una fàbrica
d'aparellatge elèctric. L'octubre de 1967 es va
casà amb Thérèse Antoinette Tissot al
XIII
Districte de París. ***
Ramon Vila Capdevila - Ramon Vila Capdevila: L'1 d'abril –moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Peguera (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada, Peus Llargs, Capità Raymond, Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i «Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del «Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català. Ramon Vila Capdevila (1908-1963) ***
Necrològica
de
Francisco Rodríguez Caro apareguda en el periòdic
tolosà Cenit de
l'1 de maig de 1987 - Francisco Rodríguez
Caro: L'1 d'abril –el certificat de
defunció cita erròniament el 19 de
març– de 1909 neix a Écija
(Sevilla, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Francisco Rodríguez Caro.
Sos
pares es deien Amador Rodríguez Rodríguez,
jornaler, i Dolores Caro Tirado. Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936 aconseguí fugir del seu poble per les
muntanyes i passar a zona
republicana, on va ser immediatament mobilitzat en una
batalló de cavalleria.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i deixà a la Península sa
companya, Dolores Jiménez Reyes, amb qui havia
tingut tres infants.
A França va ser internat en diversos
camps de concentració. Després de la II Guerra
Mundial residí a Romanhac
(Alvèrnia, Occitània) i milità en la
Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 18 de gener de
1945 sa
companya Dolores Jinénez Reyes aconseguí que el
donessin per
desaparegut oficialment. Francisco
Rodríguez Caro va morir el 8 de
gener –algunes fonts citen erròniament el 9 de
gener– de 1987 a l'Hôtel-Dieu de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). ***
Julia
Hermosilla Sagredo - Julia Hermosilla Sagredo:
L'1 d'abril –alguns citen erròniament el 30 de
març– de 1916
neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i
resistent
antifranquista Julia Hermosilla Sagredo. Sos pares es deien
Juan
Hermosilla Cantabrana, jornaler, i Carmen Sagredo Bóveda.
Son pare era
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
ella,
quan tenia 14
anys, s'afilià a aquest sindicat. Es relacionà
amb la
destacada família
anarcosindicalista dels Aransáez, distribuí
premsa
llibertària, milità en les
Joventuts Llibertàries i participà en les
activitats del
Grup Artístic Confederal
de Santurtzi. Arran de la insurrecció llibertària
de
l'hivern de 1933, ajudà els
companys de la Rioja a creuar els Pirineus. Prestà suport al
moviment
revolucionari d'octubre de 1934 a Santurtzi, ajudant Vicente Cuesta i
els
Aransáez. Quan esclatà la Guerra Civil
s'enrolà
com a miliciana en un batalló
confederal i fou destinada al front d'Otxandio. Se li va confiar la
missió de
internar-se en territori enemic per rescatar el doctor Isaac Puente,
però finalment
aquest fou detingut i afusellat. Durant el bombardeig d'Otxandio li van
esclatar els timpans i restà sorda durant molt de temps. En
1937
va fer
d'actriu en el Grup Artístic Confederal de Santurtzi. Quan
la
zona nord
peninsular fou ocupada per les tropes feixistes, aconseguiren
embarcar-se amb
sa família cap a França. Considerades com a
«roges», no van aconseguir
desembarcar immediatament. Després de dos mesos a
França,
creuà els Pirineus
amb sa família i continuà la lluita a Catalunya.
En 1939,
amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus i patí diversos
camps de
concentració. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Baiona amb
son
company Julián Ángel
Aransáez Caicedo i milità en la CNT de
tendència
«col·laboracionista». També
participà
activament en la lluita antifranquista, fent d'enllaç amb
l'Interior amb missions
orgàniques a la Península i, fins i tot,
participà
en, com a mínim, dos intents
d'atemptats contra el dictador Francisco Franco: l'«atemptat
aeri» de setembre
de 1948 i el del Palau d'Ayete de Sant Sebastià de 1962. A
començament dels
anys seixanta col·laborà amb Defensa Interior
(DI).
Durant els anys setanta,
juntament amb son company, milità en la tendència
que
editava el periòdic Frente
Libertario i assistí anualment a les reunions que
aquest grup celebrà a
Narbona. Un cop mort Franco, ajudà a la
reconstrucció de la CNT al País Basc
peninsular. El 10 de novembre de 2001 morí son company
Ángel Aransáez a Anglet (Lapurdi, Iparralde,
País Basc),
on vivien. El 18 de juny de 2006 va rebre un homenatge a Artxanda amb
altres lluitadors
antifranquistes. Julia Hermosilla Sagredo va morir el 10 de gener de
2009 a l'Hospital de la Côte Basque de
Baiona
(Lapurdi, Iparralde, País Basc). El seu testimoni va ser
recollit en
el llibre d'Aitor
Azurki Maizales bajo la
lluvia. Testimonios de los últimos gudaris y
milicianos de la Guerra Civil en Euskadi (2011). Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009) ***
Josep
Dot Arderiu - Josep Dot
Arderiu: L'1 d'abril de 1921 neix a Prats de
Lluçanès (Osona, Catalunya)
l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifranquista Josep Dot
Arderiu,
conegut com Athos. Quan tenia vuit
anys es traslladà amb sa família a Sallent
(Bages, Catalunya), on va fer els
estudis primaris a les escoles nacionals. Després es
posà a fer feina
d'aprenent a la barberia Pallarès. Més tard
entrà com a peó de fosa als tallers
de construcció de maquinària «Oxigeno y
Construcciones Metálicas del Llobregat»
i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a les Joventuts Llibertàries
de Sallent. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es va
inscriure en
una centúria organitzada per Esquerra Republicana de
Catalunya (ERC), amb
destinació al front de Madrid (Espanya), tot assegurant que
tenia 18 anys, però
l'alcalde l'esborrà de la llista. En 1937 va ser nomenat
secretari de les
Joventuts Llibertàries de Sallent. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i fou internat en diversos camps de
concentració (Argelers, Barcarès,
Sètfonts). Entre gener i juny de 1940 va ser enviat a
treballar a les Acereries
i Forges de Firminy (Alvèrnia, Occitània). A
mitjans de 1940 entrà a treballar
a les mines de carbó a la conca de les Cevenes, a prop
d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània), i després va ser enrolat en les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) com a obrer en una pedrera i llenyataire a Saint
Galmier
(Alvèrnia, Occitània) i Chevrières
(Picardia, França). A partir de l'estiu de
1941 es posà a fer feina a les mines de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània).
Detingut, va ser jutjat i condemnat per «estada
irregular» a sis mesos de presó,
ja que no es podia moure d'Alèst. Després
passà a An Oriant (Bretanya) i a
Bordeus (Aquitània, Occitània). Entre 1944 i 1947
realitzà nombroses missions a
l'interior de la Península, on va ser enviat per la
Secció de Defensa del
Secretariat Intercontinental (SI) del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE).
Delegat de l'MLE, amb Ignacio Zubizarreta Aspas (Zubi)
i Ángel Marín Pastor, fou membre del
«Comitè França-Espanya»,
creat per a lluitar contra el reformisme al si de la CNT. En 1945
prologà el
llibre d'Augustin Souchy El movimiento
cooperativista en Suecia. L'abril de 1945 passà a
la Península, amb José
Galdó i Ignacio Zubizarreta Aspas, amb la finalitat
d'establir contacte amb el
Comitè Nacional de la CNT clandestí
instal·lat a Madrid. A finals d'octubre de
1945 va ser detingut a Barcelona (Catalunya), juntament amb
Ángel Marín Pastor
i José Galdó. Va ser interrogat durant dos mesos
a la Prefectura de Policia i,
després d'haver-se compromès a donar informacions
al cap de la Brigada Politicosocial
Eduardo Quintela Bóveda sobre les activitats dels comunistes
espanyols a
França, va ser posat en llibertat. El juliol de 1946
participà en el Ple
clandestí de la Federació Ibèrica de
Joventut Llibertàries (FIJL) que se
celebrà a les Planes de Vallvidrera de Barcelona. Amb el
suport de Raúl
Carballeira Lacunza, el desembre de 1946, retornà a
França amb Liberto Sarrau
Royes. Col·labora amb el Comitè Nacional de
l'FIJL i en el Comitè Nacional de
Coordinació de CNT, i en 1947 participà amb un
impressor en la fabricació de
documentació falsa. També s'encarregà
de la preparació d'una emissora de ràdio
instal·lat a la colònia llibertària
d'Aymare (Guiena, Occitània) per a emetre a
l'interior de la Península. A començament de 1948
era membre de la Federació de
Grups Artístics de l'Exili i, juntament amb la professora de
música i
compositora Paquita Galcerán, Antonio García
Birlán, Teodoro Monge Villar i
Joan Puig Elías, formà part del jurat del Concurs
d'Art Teatral i Líric
organitzat pel secretariat de Cultura i Propaganda del MLE-CNT. El maig
de 1948
entrà novament a la Península amb Manuel
Benítez Jiménez, Francisco Martínez
Márquez, els germans Francesc i Josep Sabaté
Llopart, Alejandro Tiburcio Pueyo,
Carles Vidal Pasanau i Ramon Vila Capdevila. De bell nou a
França, s'instal·là
a Bordeus, on visqué la número 3 del carrer des
Bouviers, i esdevingué
administrador, amb Ildefonso González Gil, de l'editorial
«Tierra y Libertad».
Després d'un temps a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), s'establí a París
(França),
on abandonà la militància activa
–alguns atribueixen aquest fet a les reticències
sorgides arran del ràpid alliberament a Barcelona–
i treballà, amb Ildefonso
González Gil, com a engreixador en una indústria
d'automòbils Renault i després
com a mecanògraf. Més tard entrà com a
traductor per a la UNESCO i la ONU i va
fer carrera de funcionari en aquests organismes com a traductor,
revisor i
editor d'actes, assistint a nombroses reunions internacionals (Nairobi,
París,
Belgrad, etc.). Amic i col·laborador d'Albert Camus,
traduïa al castellà
articles seus que publicava per al periòdic parisenc Solidaridad Obrera i en 1958 va publicar
un recull d'aquests sota
el títol La sangre de la libertad.
En
1962, quan la visita de Nikita Khrusxov a París, com molts
altres militants
espanyols, va ser deportat a Còrsega. En 1999 residia amb sa
companya a Sant Cebrià
de Vallalta (Maresme, Catalunya) i en 2004 a Oms (Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Aurora
Molina Iturbe - Aurora Molina Iturbe:
L'1 d'abril de 1923 neix
a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Aurora Vidal Iturbe,
més coneguda
com Aurora Molina Iturbe, amb el
llinatge del seu padrastre. Sos pares, militants anarquistes, es deien
Faustino
Vidal (Vidalet) i Dolores Iturbe
Arizcuren (Lola Iturbe,
Kiralina). L'any
següent
de néixer son pare va morir d'una tuberculosi de gola i sa
mare, sis mesos
després, s'uní sentimentalment amb l'anarquista
Juan Manuel Molina (Juanel), que
esdevindrà, de fet i oficialment, son
pare, i la parella s'instal·là a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya). En
1926, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de
Rivera, la parella
amb sos fills –Aurora havia tingut un germà,
Helenio– passà a França.
Després
d'uns mesos a Saix (Poitou-Charentes, França) i Saint Alby
(Aigafonda,
Llenguadoc, Occitània), el 19 de novembre de 1926 la
família s'instal·là a Drancy
(Illa de França, França). Aurora
aprengué el francès a l'escola, però
aviat van
ser expulsats i s'hagueren de refugiar a Bèlgica, on va
seguir la seva
escolaritat en flamenc. Quan la Dictablanda
la família retornà a Barcelona. Entre 1927 i 1939
visqué a diferents indrets de
Barcelona, però especialment a les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri d'Horta.
Estudià, amb son germà Helenio, a l'Escola
Racionalista «Natura» del barri
barceloní del Clot, coneguda com «La
Farigola», dirigida pel pedagog anarquista
Joan Puig Elías. Durant la guerra civil, fou
secretària de son pare quan aquest
ocupà la subsecretaria de Defensa. Durant els
«Fets de Maig» de 1937 estigué a
la seu de la Telefònica i recorregué part del
front amb sa mare, que aleshores
feia de corresponsal de guerra. En 1939, amb el triomf franquista,
passà amb sa
família a França. Una família francesa
apadrinà i ajudà els Molina Iturbe i Aurora
acabà casant-se amb un dels seus fills, Émile
Dumas, socialista i secretari de
l'Ajuntament de Nimes (Llenguadoc, Occitània).
Émile Dumas va morir poc
després, havent-li deixat sa primera filla, Violeta.
Vídua, conegué a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) el militant llibertari
Ramón Álvarez Palomo, també vidu
i pare d'una filla petita, Diana, que esdevingué son company
a partir de 1945 i
per a la resta de sa vida. La nova família es
traslladà a París, on les
oportunitats laborals eren majors. Ambdós militaren
activament en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1946, quan son
pare va passar clandestinament
a la Península per motius orgànics i va caure
pres a mans de la policia
franquista, fou ella la que s'encarregà, gràcies
a la nacionalitat francesa que
havia obtingut pel seu primer matrimoni, de realitzar viatges i
així poder
visitar son pare, que passà set anys reclòs a les
presons franquistes. Aquesta
activitat militant va minvar quan va tenir dos fills petits (Dalia i
Floreal) a
finals dels anys cinquanta. Havia de compaginar la seva feina als
tallers de
confecció amb les tasques a la llar. En 1975, amb la mort
del dictador
Francisco Franco, la família retornà a la
Península i s'instal·là el 6 d'agost
de 1976 a Gijón. A la ciutat asturiana muntaren
«Confederal ExpoLibro», una
modesta llibreria al carrer Cangas de Onís, i participaren en la
reconstrucció de la CNT. Un
cop es jubilaren, traspassaren la llibreria i es dedicaren en cos i
ànima a la
CNT i, posteriorment, després del Congrés de la
Casa de Campo de Madrid
(Espanya) de 1979, a la Confederació General del Treball
(CGT). El seu
testimoni va ser recollit en els documentals Vivir
la utopia (1997), de Juan Gamero, i Memoria
de nuestras abuelas (2011), de Juan Luis Ruiz i
Lucía
Herrera. En 2003 son company Ramón Álvarez Palomo
va morir i en 2012 sa filla
Violeta ho va fer de sobte; Aurora patí un fort cop del qual
mai no es va
recuperar. Aurora Molina Iturbe va morir el 10 d'abril de 2014 al seu
domicili de
Gijón
(Astúries, Espanya); incinerada, les seves cendres van ser
enterrades el 12
d'abril al cementiri de Cabueñes de la citada ciutat.
Documentació seva es
conserva a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. Aurora Molina Iturbe (1923-2014) ***
Björn Söderberg - Björn Söderberg: L'1 d'abril de 1958 neix a Spanga, prop d'Estocolm (Suècia), el militant de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), Björn Mikael Söderberg. Va dirigir d'una campanya de la SAC en contra d'un substitut làctic que havia causat la mort de centenars d'infants. El 12 d'octubre de 1999 va ser assassinat de tres trets al cap, en sortir de ca seva, a Satra, suburbi d'Estocolm (Suècia). La mort d'aquest militant antifeixista està lligada a la seva feina. Söderberg havia denunciat en la premsa les relacions entre Rober Vesterlund, delegat de personal en l'empresa Svanströms de repartiment on treballava, i el grup neonazi Ariska Broderskapet (Germanor Ària), fet que va obligar a dimitir Vesterlund del Sindicat d'Empleats de Comerç on militava. Els tres detinguts com a responsables de l'assassinat (Hampus Hellekant, Bjorn Lindberg Hernlund i Jimmy Niklasson) eren militants feixistes i connectats directament amb Vesterlund. El 23 d'octubre de 1999 la SAC va realitzar una gran manifestació de protesta pels carrers d'Estocolm sota el lema «¡No pasarán!», i també va haver concentracions davant les ambaixades i consolats de moltes ciutats europees. Aquest mateix dia, un atemptat feixista va destruir el Museu Joe Hill, oficines locals de la SAC de Gävle i un lloc simbòlic per a l'anarquisme suec i nord-americà, ja que va ser lloc de naixement del conegut militant anarcosindicalista de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) Joe Hill; no va haver víctimes, però parts de l'immoble van quedar totalment destruïdes. Malauradament el Museu Joe Hill ha patit nombrosos atacs feixistes posteriorment.
Defuncions
Tomba de Paul Brousse al cementiri de Père-Lachaise - Paul Brousse: L'1 d'abril de 1912 mor a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Marie Louis Paul Brousse. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Victor Léon Brousse, professor agregat a la Facultat de Medicina, i Clotilde Catherine Étienne Bonnet. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un «Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país. Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling –és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes–, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Va estar casat en primeres núpcies amb Nathalie Landsberg, de qui enviudà, i en segones amb Julie Joséphine Aveline. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 al seu domicili de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom. ***
Autoretrat de Charles Angrand (1892) - Charles Angrand: L'1 d'abril de 1926 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Havia nascut el 19 d'abril de 1854 a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França). ***
Émile Derré fotografiat per Nadar - Émile Derré: L'1 d'abril de 1938 mor a Niça (Provença, Occitània) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Havia nascut el 22 d'octubre de 1867 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània). ***
Máximo
Franco Cavero - Máximo Franco
Cavero: L'1 d'abril de 1939 se suïcida al port
d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista
Máximo Franco Cavero, que va fer
servir el pseudònim Éufrates
X.
Havia
nascut el 18 de novembre de 1913 a Alcalá de Gurrea (Osca,
Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Sebastián Franco
Almudévar,
apotecari del poble, i Clotilde Cavero Garcés. Educat en un
ambient conservador, quan
tenia 15
anys, gràcies a uns treballadors del canal dels Monegres,
conegué el pensament
llibertari, fet que el portà molts de problemes amb sa
família. Bon estudiant i
d'àmplia cultura autodidacta,
col·laborà en la premsa llibertària.
Es guanyà la
vida com a practicant. Ben aviat entrà a formar part de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i participà activament els
aixecaments revolucionaris de gener de
1933 i de finals d'aquell any, proclamant el comunisme llibertari el 9
de
desembre al seu poble. En 1934 col·laborà, a
vegades fent servir el pseudònim Éufrates
X, en el diari d'Osca El Pueblo.
L'abril de 1934 va ser jutjat
pel Tribunal d'Urgència d'Osca i condemnat a tres anys i mig
de presó, a 21
dies de desterrament i a 1.000 pessetes de multa per
«injúries greus, escrit i
publicitat». Detingut el setembre de 1934, va ser empresonat;
jutjat l'1 de
setembre de 1935, va ser condemnat a sis anys de presó.
Aconseguí fugir de la
presó d'Osca, però novament capturat, va ser
tancat a la penitenciaria
madrilenya d'Alcalá de Henares, d'on sortí el
febrer de 1936 arran del triomf
electoral del Front Popular. Un cop lliure, representà
Alcalá de Gurrea en el
Congrés de Saragossa de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En aquesta
època col·laborà en Tierra
y Libertad
i Despertar Campesino. L'aixecament
feixista
de juliol de 1936 l'agafà al seu poble i, després
d'una impossible resistència,
aconseguí passar a zona republicana. Immediatament
s'incorporà a les milícies
confederals, primer com a delegat de grup i després com a
cap de la XIV Centúria
(«Ayerbe-La Peña») de la
«Columna Roja i Negra». Amb la
militarització de les
milícies, amb la qual estava completament en contra,
comandà la 127 Brigada
Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola, que es convertí en
refugi dels anarquistes que fugien de la repressió
republicana. Arran dels fets
de «Maig de 1937», organitzà, amb Miguel
Lozano Guillén i Miguel García
Vivancos, una columna per a defensar els companys contra els
estalinistes a
Barcelona, però va ser interceptada a Binèfar
(Osca, Aragó, Espanya) per Juan
Manuel Molina (Juanel), delegat del
Comitè Nacional de la CNT i subsecretari de Defensa de la
Generalitat de
Catalunya, i per Gregorio Jover Cortés que el van
convèncer de retornar. Durant
la conferència de militants aragonesos del 21 de maig de
1937 celebrada a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya)
mostrà el seu desacord amb el Consell Regional
de Defensa d'Aragó («Consell
d'Aragó») i proposà la
creació d'un organisme
revolucionari per a Aragó format per CNT-FAI i les divisions
confederals. Entre 1937 i 1938 col·laborà
en Frente y Retaguardia.
Órgano de las Juventudes Libertarias de la
província de Huesca y de las del Frente.
L'agost de 1937
tingué com a ajudant adjunt son gran amic Evaristo
Viñuales Larroy durant les
operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa.
El 12 de maig de 1938, després de l'enfonsament del front
d'Aragó (Olleta,
Aloza i Alcorissa), l'estalinista Juan Guilloto León (Modesto) el destituí i
intentà jutjar-lo per mor del seu marcat
anticomunisme, però fou rehabilitat i passà a
comandar la 71 Divisió, amb la
qual el març de 1939 va vèncer a Ciudad Real
(Castella, Espanya) els comunistes
contraris al Consell Nacional de Defensa comandat pel coronel
Segismundo Casado
García. Quan la
derrota republicana era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes
feixistes, Máximo Franco Cavero i Evaristo
Viñuales Larroy es
van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i
amb la pistola a la dreta,
l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià).
***
Evaristo Viñuales Larroy - Evaristo Viñuales Larroy: L'1 d'abril de 1939 se suïcida al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) el mestre anarquista i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Havia nascut el 22 de juny de 1912 a Lagunarrota (Peralta de Alcofea, Osca, Aragó, Espanya). Fill d'Evaristo Viñuales Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los Serós, va fer els estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès. Després va fer el batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de magisteri a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre d'altres, de Ramón Acín Aquilué. Més tard va fer de mestre a Berbegal, on conegué sa futura companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que arribarà a ser directora del Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la proclamació de la II República, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses ocasions: febrer de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell mateix any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat a dos anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de febrer de 1936 sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936 fundà amb Eusebi Carbó Carbó i Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Durant el període revolucionari comprés entre 1936 i 1939 ocupà càrrecs de responsabilitat. Lluità a la Divisió Ascaso i fou capità de l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre de 1936 fou nomenat mestre a Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de la Conselleria d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell d'Aragó. Aquest mateix mes organitzà la vinguda a Aragó de Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la Federació Comarcal de la CNT de Monsó. El març de 1937 assistí al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més suport i comprensió vers la tasca revolucionària del Consell Regional de Defensa d'Aragó. El juliol de 1937, com a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes d'Aragó, assistí al Ple Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època col·laborà en Cultura y Acción i Titán, que s'editaven a Alcanyís, i en Nuevo Aragón. L'agost de 1937, arran de la destrucció de les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique Líster, va haver de fugir de la repressió estalinista a Híjar, on tenia la base d'operacions la 25 Divisió. Després, a Callén, s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero, en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»). L'agost de 1937 fou ajudant adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de Zuera al front de Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els combats finals com a capità d'Intendència i fou delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part del Comitè Nacional de l'MLE. Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes feixistes, Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero es van suïcidar plegats, agafats de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril de 1939 al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). «Aquesta és la nostra última protesta contra el feixisme», van ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i sa filla Zeïka Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren passar els Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar Ponzán, però van acabar detingudes per la Gestapo i internades al camp de concentració de Le Vigan fins al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la resistència de Ponzán. ***
Attilio
Diolaiti - Attilio Diolaiti:
L'1 d'abril de 1944 és afusellat a Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio
Diolaiti. Havia
nascut el 17 de setembre de 1898 a Baricella
(Emília-Romanya, Itàlia). Sos
pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la
vida com a venedor
ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista
«Emilio Covelli» de
Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.),
que es
mostrà força actiu durant la campanya contra la
Gran Guerra. Pel seu activisme
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en
1916 va ser fitxat per
la policia. En aquesta època
col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire
Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors
del Congrés
Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del
Congrés Regional celebrat a finals
d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de
difusió d'un manifest
d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I
d'Itàlia, va ser detingut i
processat per «apologia del crim
polític», però va ser alliberat el
gener de
1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per
un
consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al
llogaret de San
Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a
tres
anys de presó per deserció i internat a la
presó de Savona (Ligúria, Itàlia);
després d'una remissió de la pena, el juny de
1919 va ser alliberat. Posteriorment
participà en la campanya contra la carestia de la vida a
Romanya, mantenint en
aquesta època una important correspondència amb
nombrosos militants, com ara
Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del
Comitè Pro Víctimes
Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés
celebrat entre el 28 i el 29
d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del
Consell
Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou
secretari administratiu
de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto,
Itàlia), adherida a l'USI. De bell
nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal,
tingué moltes
dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del
poder per part del
feixisme, sembla que es desinteressà per la
política, però el 23 d'agost de
1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc
anys,
passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener
de 1930,
amb un carnet d'identitat que l'identificava com a
«perillós en la línia
política». Va ser secretari de la
Federació Anarquista Italiana (FAI) en
diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat,
va ser
detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a
«possible autor
d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades
circumstàncies. En
1936 participà activament en la campanya a favor de la
Revolució espanyola i
recaptà fons per a la «Brigada
Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora
Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi.
Quan esclatà la
II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda
llibertària i en l'arreplec
d'armament, encara que constantment vigilat per agents de
l'Organizzazione per
la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la
Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El
juliol de 1941 va ser cridat a
files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana
(Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne
d'Itàlia), però finalment obtingué un
permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943
va ser empresonat per haver
promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost
d'aquell any. Com
a representant dels companys bolonyesos, participà en el
Congrés Anarquista
clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943
a Florència (Toscana, Itàlia).
Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943,
participà en la
formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP)
«Gianni Garibaldi» de Bolonya. A
Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia)
organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36
Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un
molí, que realitzà nombrosos
sabotatges, com ara els portats a terme a la línia
telegràfica per a impedir
les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser
cridada a Bolonya per
a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però
en realitat era una trampa
parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la
Guàrdia Nacional
Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc
membres del GAP (Francesca
De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i
Ferdinando Grillini)
i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio
Diolaiti va ser afusellat
amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a
l'1 d'abril de 1944 a
la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
El seu cos es troba sepultat
al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i
recordat
al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació
Anarquista de
Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu. ***
Fernand
Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba
d'uns companys a Farlete (1936) - Fernand Métaut:
L'1 d'abril de 1945 mor a Bergen-Belsen (Baixa Saxònia,
Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador
antifeixista Fernand
Albert Métaut –el seu llinatge sovint citat
erròniament de diferents maneres (Metant,
Metaut, Metaux,
etc.). Havia nascut el
3 de juliol de 1915 a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de
París
(França).
Sos pares, residents a Mennecy (Illa de França,
França), es deien Félix Léon Auguste
Métaut, ensostrador, i Germaine Alice Grard, i
tingué dos germans, Léon Louis
Georges Métaut i René Émile Robert
Métaut. En els anys trenta residí al
número
98 del carrer Château des Rentiers del XIII Districte de
París. En 1935
col·laborà en Le
Libertaire. Quan
esclatà la guerra d'Espanya, s'hi presentà
voluntari com a milicià i l'octubre
de 1936 estava lluitant en la «Columna Durruti». El
18 de desembre de 1936 el
trobem, amb altres milicians francesos lluitadors de la guerra
d'Espanya (Coudry,
Manssini i Mohamed Saïl), fent un míting a
Livry-Gargan (Illa de França,
França), organitzat pel «Comitè per
l'Espanya Lliure» i el grup local de la
Unió Anarquista (UA). De bell nou a Espanya,
lluità com a milicià en la Secció
Francesa del «Grup Sacco i Vanzetti» de la
«Columna Sud Ebre», comandada per
Antonio Ortiz Ramírez, especialment al front
d'Aragó. Partí el 9 de gener de
1937 de la Caserna «Espartaco» de Barcelona
(Catalunya), juntament amb altres
companys francesos (Marcel Boillot, Maurice Paul Donzelot, Paul Louis
Estève,
etc.), cap a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó,
Espanya). L'estiu de 1937 va ser
detingut per la reacció comunista i tancat a la
Presó Model de Barcelona. El 29
de març de 1938 es casà a Barcelona amb Cecilia
Santolaya. Posteriorment passà
a França. Durant l'Ocupació Fernand
Métaut va ser deportat al camp de
concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia,
Alemanya), on va morir
oficialment l'1 d'abril de 1945. ***
Necrològica
de Cristino Nieto Maniega apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera
del 23 d'abril de 1959 - Cristino Nieto Maniega:L'1
d'abril de 1959 mor a Tarba (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Cristino Nieto Maniega. Havia nascut el 12 de juliol de 1910 a Belmonte
de Campos (Palència, Castella, Espanya). Era fill natural de
Práxedes Nieto Maniega. Militant de la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT), en
1939, amb el triomf franquista, passà a França.
S'allistà en la Legió Estrangera
i va ser capturat pels alemanys. Després de la II Guerra
Mundial milità en la
Federació Local de la CNT de Pèirahita e
Nestalàs (Llenguadoc, Occitània),
població on
residí tota la resta de sa vida, i en
la Federació Nacional de la Indústria
Ferroviària (FNIF) de la CNT. Posteriorment
treballà
d'obrer fabril. Cristino
Nieto Maniega va morir l'1 d'abril de 1959 a l'Hospital de Tarba
(Llenguadoc,
Occitània) i va ser enterrat al cementiri de
Pèirahita e Nestalàs. ***
Necrològica
de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7
d'agost de 1966 - Francesc
Garrofé Capdevila:
L'1 d'abril de 1966 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista
Francesc Garrofé Capdevila. Havia nascut el 28 de febrer de
1892
a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell,
Catalunya). Sos pares es deien Antoni
Garrofé Mirets i Dolors
Capdevila Serra. Mai no va poder anar a escola, abandonà
molt jove
el
seu poble
natal i s'integrà ràpidament en el moviment
llibertari.
En 1923 emigrà a Cuba i
restà a l'Havana fins el juny de 1926, data en la qual
s'embarcà cap a França.
Milità en el moviment anarquista francès fins la
proclamació de la II República
espanyola l'abril de 1931, moment en el qual retornà a
Catalunya. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França.
Instal·lat a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), continuà militant
en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). Malalt durant vuit anys, Francesc Garrofé
Capdevila va morir l'1
d'abril de 1966 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Plácida
Aranda i Luis Sos (Tolosa, anys seixanta) - Luis Sos Yagüe:
L'1
d'abril de 1971 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i
anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Havia
nascut el 28
d'octubre de 1924 –algunes fonts citen erròniament
el 28
de febrer de 1928– al barri de Casablanca de Saragossa
(Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Sos
Pequerul,
jornaler, i Margarita Yagüe Cardona. Amb el
triomf feixista s'exilià amb sos
pares, militants de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), a França i va
ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a
formar part del moviment
llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en
la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser
nomenat secretari
d'Administració de la Comissió de Relaciones de
l'FIJL. Entre el 15 de juliol i
el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració
Juvenil Internacional
Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals
de 1960 fou
secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb
Marcelino Boticario
Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de
la delegació de
l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de
Joventuts Socialistes d'Espanya en
l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis
on vivia amb sa
companya Plácida Aranda Yus, també militant
llibertària, serví com a refugi i
dipòsit d'armes del Moviment Popular de
Resistència – Comitè d'Ajuda a la
Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI).
L'11 de setembre
de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va
ser detingut per
la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar
bombes en les oficines
de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres
mesos a París. Entre
1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries
en la comissió esclaridora de
les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Entre
el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a
delegat de Tolosa de Llenguadoc
al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT
en l'Exili a
Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient
d'expulsió de França
juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats
i Makno Cuevas),
però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos
Yagüe va morir l'1
d'abril de 1971 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Marcelino
García Álvarez - Marcelino García Álvarez: L'1 d'abril de 1977 mor a Nova Jersey (EUA) el propagandista anarquista Marcelino García Álvarez. Havia nascut el 5 de juny de 1893 a Brañes (Oviedo, Astúries, Espanya). Era fill natural de Josefa García Álvarez i sa mare morí durant el part. Son pare militava en les files socialistes, però ell de nin es decantà vers l'anarquisme. Cap al 1906 emigrà il·legalment als Estats Units i amb 15 anys començà a treballar a les mines de zinc de Virgínia Occidental; després farà diverses feines (descarregador de molls, fuster, fogoner, mosso d'ascensor, etc.) per diversos indrets nord-americans. En 1924 s'instal·là a Nova York, on conegué el tipògraf anarquista català Pere Esteve, director de Cultura Obrera. Quan aquest morí a l'any següent, Marcelino García continuà la seva obra, dirigint Cultura Obrera en diverses ocasions i editant Cultura Proletaria, periòdic anarquista continuador del primer durant més de vint anys. Formà part, com a coordinadors dels diversos grups àcrates hispanoparlants vinculats al periòdic Cultura Proletaria, de les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) i es va fer popular en mítings, en picnics i gires anarquistes, especialment durant la campanya contra els processos de Sacco i de Vanzetti en la dècada dels vint. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1937 passà unes setmanes a Espanya, on s'entrevistà amb Emma Goldman. Després, amb les seves experiències, publicà diversos articles en Cultura Proletaria sobre la Revolució llibertària i pronuncià discursos per recaptar diners per enviar a la Península. En aquests anys fou vicepresident del Comitè Antifeixista Espanyol (CAE) dels EUA. En 1952 deixà de publicar-se Cultura Proletaria i uns anys més tard sa companya, Gloria, patí un vessament cerebral que la deixà paralitzada. Sa família s'instal·là a Palmerton (Pennsilvanià), on malauradament morí sa companya després de cinc anys de patiment i son fill deixà la vida en 1975 en un accident. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Despertar, Espoir, Tierra y Libertad, etc. ***
Julián
Méndez Gorines - Julián
Méndez
Gorines: L'1 d'abril de 2010 mor a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Julián Méndez Gorines. Havia nascut el 22 de
novembre de 1954 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien
José María Méndez i Amparo Gorines.
Llicenciat en biologia, va fer estudis d'enginyeria
informàtica i treballà en
la Secció de Subestacions del metro de Madrid. De
formació marxista, en els
anys vuitanta milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i es va
comprometre amb el moviment revolucionari Frente Farabundo
Martí para la
Liberación Nacional (FMLN) d'El Salvador i amb la
revolució sandinista de
Nicaragua, països als quals viatjà sovint amb sa
companya Loli. Posteriorment
treballà a la Secció de Comunicacions del metro
madrileny i passà a formar part
de la Secció Sindical del Metro de Solidaridad Obrera i
participà activament en
l'edició del seu òrgan d'expressió Contramarcha.
Malalt d'un càncer cerebral des de desembre de 2009, va ser
internat en
diverses ocasions. Julián Méndez Gorines va morir
l'1 d'abril de 2010 a
l'Hospital Gregorio Marañón de Madrid (Espanya) i
donà el seu cos a la
Universitat Complutense per a la investigació
científica. Part de la seva
biblioteca científica va ser donada a l'Ateneu Llibertari de
Vallecas de
Madrid. ---
|
![[31/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[31/03]") |
|
![[02/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/04]") |
|
|
| Actualització: 04-01-24 |