|
---
Anarcoefemèrides de l'1 de maig Esdeveniments
Capçalera del primer número de Le Travailleur - Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic mensual anarquista Le Travailleur. Revue socialiste révolutionnaire paraissant tous les mois. S'estampà a l'impremta del periòdic rus bakuninista Rabotnik (1875-1876). Van ser membres del comitè de redacció Nicolas Joukowsky, Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée Reclus, i, encara que els articles anaven sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin Avrial, Mikhail Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz, Charles Perron, Élie Reclus, Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En sortiren 12 números, l'últim l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de mitjans. Piotr Kropotkin es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia la competència al Bulletin de la Fédération Jurassienne (1872-1878) en el qual col·laborà. ***
Portada
de l'últim número de L'Autonomie Individuelle - Surt L'Autonomie Individuelle: Pel maig de
1887 surt a París (França) el primer
número de la publicació
anarcoindividualista L'Autonomie
Individuelle. Revue mensuelle des idées an-archiques.
Es pot considerar la
primera revista de la tendència individualista anarquista
francesa, encara que en
1882 havien sortit dos números de la revista L'Individu
Libre, però que no tingué cap
influència. Els principals
redactors de L'Autonomie Individuelle
van ser André Carteron, Georges Deherme, Jean-Baptiste
Louiche i Charles
Schaeffer. Hi van col·laborar Colline, Alain Gouzien, C.
Henry, Joris-Karl
Huysmans, Julendré, Némo, Paul Paillette,
Patrick, Lucien Pemjean, Jean
Richepin, A. Rougé, Henri Riocreux, Aurélien
Scholl, Alexandre Tennevin i Émile
Zola, entre d'altres. En el primer número Lucien Pemjean
publicà un article
reclamant un congrés per definir l'estratègia que
devia seguir el moviment
anarquista davant una guerra europea. Tingué una forta
polèmica amb Jean Grave
i la seva publicació Révolté;
L'Autonomie Individuelle defensava
que
el comunisme era l'antítesi de l'anarquia i que,
contràriament, l'individualisme
n'era el seu corol·lari, la seva quintaessència.
En sortiren nou números,
l'últim el març de 1887. Georges Deherme i
Charles Scaeffer fundaran posteriorment
la revista La Coopération des
Idées i
el moviment de les «Universitats Populars». ***
Un exemplar de L'International - Surt L'International: Pel maig de 1890 surt al Soho de Londres (Anglaterra) el primer número del bimensual en francès L'International. Aquesta publicació clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven 2.000 exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables ni sobre els col·laboradors, però estava editada per G. A. Bordes, Luigi Parmeggiani i Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà una carta de Jean Grave on expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i els seus mitjans revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi, etc.). El darrer número, el novè, apareixerà el gener de 1891, i portarà un fulletó que serà reimprès l'any següent en un opuscle que portarà per títol «L'indicateur anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i consells útils molt precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i càpsules de fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a destruir prioritàriament el dia de la revolució, i donava diverses tècniques per dur la correspondència secretament. ***
Capçalera de Le Pot à Colle - Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de
1891 surt
a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França)
el primer número del periòdic
llibertari Le Pot à Colle. Organe
corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número
5 passarà a publicar-se
cada quinze dies. Portà diversos subtítols:
«Organe corporatif mensuel»,
«Organe corporatif paraissant tous les quinze
jours» i, a partir del número 6,
«Organe corporatif publié par les soins de l'Union
Syndicale de l'Ébénisterie
et du Meuble esculpté». Va ser fundat per
l'ebenista i propagandista anarquista
Lucien Guérineau i comptà amb el suport
d'ebenistes i de fusters que treballaven
als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara
François
Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic
Bertrant, Fraisse, etc. El
articles i poemes es publicaren anònimament, però
trobem col·laboracions de
Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn,
Jules Jouy, Ernest Lecocq,
Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre
d'altres. Dos dels seus
gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes.
En
sortiren 19 números, l'últim el 26 de
març de 1892. En sortí a París una
segona
sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899
que publicà 10
números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin),
el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la
policia durant
una vaga. Aquesta vegada els
articles
anaven signats, però només amb inicials o amb
pseudònims. Hi trobem
col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri
Couthier, Henry
Curel, Amédée Denéchère,
André
Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie,
Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar,
amb
l'epígraf «Ni Déu, ni Amo.
Educació i
Revolució», una tercera sèrie a
París
entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que
publicà
sis números,
sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000
exemplars
i cap article va anar
signat. ***
Capçalera de L'Insurgé - Surt L'Insurgé: L'1 de maig de
1896 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual L'Insurgé.
Organe anarchiste paraissant tous
les quinze jours. Portava els epígrafs
«Si Déu existís, caldria
abolir-lo»
i «El nostre enemic és el nostre
patró». La gerència va ser portada per
Émile
Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules
Pigeon, René Praet
i Georges De Behogne (Georges Thonar).
El segon número, del 15 de maig, critica durament el
refús que aquesta
publicació tingué entre els socialistes que la
prohibiren als seus locals. Es
publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de
1896. ***
Capçalera de Ribelliamoci! - Surt Ribelliamoci!: L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer i únic número del periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal Comitato Socialista di Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en trilingüe (italià, francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una crida als treballadors europeus perquè s'oposin a la repressió exercida per les autoritats helvètiques que aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a Suïssa. ***
Capçalera de L'Exploitée [CIRA - Lausana] - Surt L'Exploitée: L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer número del periòdic mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant dans les usines, les ateliers et les ménages. Editat per Margarethe Faas-Hardegger, tindrà una gran influència en la sindicació de les obreres, especialment en les «faiseuses d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per això esdevindrà el seu òrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre de 1907 sota el subtítol «Organe officiel de la Fédération des faiseuses d’aiguilles» –a partir del número 8 de desembre de 1907 portarà com a subtítol «Organe officiel de la fédération ouvrière des aiguilles». A més de tractar temes sindicals, lluitarà per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes. Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van col·laborar, entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon Chillarbes, A. Dodel, Valentin Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice Marchin, Joseph Meckler, Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar Schwitzguebel, A. Sinner, Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge passà dels 10.000 exemplars del primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18 números, l'últim el de setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de Ginebra en publicà una edició facsímil. ***
Un moment del míting al Teatre Iris - Míting de
Solidaritat
Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del
barri de Sant Martí
de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting
organitzat per l'organització
Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de
Maig, es parlà en
contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida
arran del muntatge
policíac de la «Banda Rull», i sobre la
preparació del primer congrés de
Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es
van celebrar mítings
d'aquesta organització a les localitats catalanes de
Badalona i Sabadell. ***
Capçalera del primer número de Liberación - Surt Liberación: L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer número de Liberación. Periódico anarquista y de propaganda sindicalista. Aquesta publicació fou l'òrgan d'expressió dels tres grups llibertaris que existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la tipografia de José Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del número 4 (21 de juliol de 1912) passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven anarquistes, en política; socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen articles d'Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles Martínez, Antonio García Birlán, Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van realitzar una rifa el premi de la qual fou El hombre y la tierra, d'Élisée Reclus. En sortiren 11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912. ***
Capçalera de Der Freie Arbeiter - Surt Der Freie Arbeiter: L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el primer número del periòdic anarquista en llengua alemanya Der Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der Sozialistischen Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i Voluntat. Publicació de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter Maier, J. Köppen, J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr. Kniestedt. Els editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i Jorge Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm, Spartakus, Weltenbummler, Echte Homo, Capitao Satanaz), fou Friedrich Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer, Fritz Linow, Errico Malatesta, William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus, Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi apareixerà quinzenalment, però passarà a publicar-se irregularment –amb una prohibició entre març i juny de 1925– fins esdevenir mensual en 1927. En sortiren 214 números, l'últim en 1930, i serà continuat per Aktion en 1933. ***
Capçalera
de Le
Réveil de l'Esclave - Surt Le Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de 1920 surt a Pierrefitte (Illa de França, França), el primer número de Le Réveil de l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les tyrannies –a partir del número 3 portarà el subtítol Organe mensuel de propagande, d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe mensuel d'Éducation individualiste et libertaire. Dirigit per André Lorulot, serà substituït a partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre els seus nombrosos col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand, Banville d'Hostel, E. Bizeau, P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V. Coissac, J. L. Delvy, M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L. James, G. De Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel Michaud, Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix, Robert Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault, Bertrand Russel, O. A. Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner, Charles Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números, l'últim l'abril de 1925. ***
Capçalera del número 5 de Germinal, l'únic que es conserva - Germinal: L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el número 5, únic conegut, del periòdic mensual en llengua francesa Germinal. Organe d'éducation ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs français des Etats-Unis. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Socialista de Llengua Francesa dels Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees anarquistes. Portava l'epígraf «L'emancipació dels treballadors només és possible per l'educació». El responsable de la redacció fou A. Champion des de Danville i l'administració la portà Félix Clément des de Johnston City. Hi van col·laborar, entre altres, Julia Trigalet i Anna Lecomte. ***
Capçalera de La Voix Libertaire - Surt La Voix Libertaire: L'1 de maig de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic La Voix Libertaire, òrgan mensual de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La redacció la portà Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van sortir 10 números fins al febrer de 1929. L'1 de març de 1929 l'administració (Adrien Perrissaguet i L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille Laberche, Martin Navarini i André i R. Lansade) i la redacció (René Darsouze) del periòdic seran transferides a Llemotges on van aparèixer 394 números fins al juliol de 1939 amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les tendències de l'anarquisme i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin, A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein, Alphonse Barbé, L. Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer, Benoît-Perrier, Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E. Bizeau, Jacques Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc Bregliano, Max Bruno, Georges Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand Damaye, René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps, Martial Desmoulins, Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges Duchemin, Rémy Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H. Geuffroy, G. Goujon, E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot, L. Huart, Maurice Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De Lacazé-Duthiers, A. Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G. Lencontre, Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus Mercereau, Pierre Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux, Fernand Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F. Rondelet, Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini, Alex Sadier, Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro, Marguerite Sepsa, Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau, Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier, Madeleine Vernet, Volin, Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La capçalera serà represa després de l'Alliberament. ***
Capçalera del primer número d'El Libertario - Surt El Libertario: L'1 de maig de
1931 surt
a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El
Libertario. Semanario anarquista, òrgan
d'expressió de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en
van ser
administradors José Fuentes i Serafín
González. Entre agost i novembre de 1931
i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la
publicació a causa de la
repressió desencadenada pel govern de la II
República espanyola. A més de les
suspensions governatives, patí denúncies i
confiscacions de les edicions. A part
d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de
crítica
política, publicà un full de les Joventuts de la
FAI. Trobem col·laboracions de
Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo,
José España, Santiago A.
Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A.
Martínez, Antonio Morales, Sánchez
Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio
Serrano, Vega Álvarez, etc.; i
molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En
sortiren 68 números,
l'últim el 10 de maig de 1933. El Libertario (1931-1933) ***
Portada del primer número de Tierra Libre - Surt Tierra Libre: L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va ser dirigit per Lluís Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón, Clinio Carrasco, Toni Debe, Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel Martínez, J. Pallarés, Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans econòmics només sortiren quatre números, l'últim el 25 de maig de 1935. ***
Diversos exemplars de Mujeres Libres - Surt Mujeres Libres: L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista Mujeres Libres: cultura y documentación social, òrgan d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles del grup «Mujeres Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista, nascuda dos mesos abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà ràpidament per la qualitat dels seus textos –escrits exclusivament per dones (les col·laboracions de Hernández Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser rebutjades) i dirigits exclusivament a dones– i l'esperit revolucionari que l'animarà durant els 13 números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La redacció la portaven Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i Lucía Sánchez Saornil, i entre les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel, Frederica Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso Portales, Etta Federn, Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse, entre altres. Aquesta publicació també va editar uns fulletons molt elementals dirigits a un públic amb poca preparació. La revista va rebre escàs suport de determinats sectors llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan sols va publicar la propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de «projecte separatista». L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la Secció Guerra Civil de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca. ***
Emma Goldman parlant al Hyde Park (1 de maig de 1937) - Emma Goldman per la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres (Anglaterra) durant la gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el «Primer de Maig», primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma Goldman, sota els auspicis del Comitè de Londres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), parla sobre l'experiència revolucionària i col·lectivista que s'estava portant a terme a la Península Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les vivències sorgides per aquesta militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres. ***
- Surt Germinal: L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic Germinal. Giornale anarchico, editat pel grup anarquista «Germinal» a instàncies d'Umberto Tommassini. Era continuació de la publicació sorgida en 1907 i que durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es publica quatrimestralment. ***
Portada
de Solidaridad
Proletaria - Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de
1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic
número del
periòdic anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la Confederación Regional
del Trabajo de Andalucia.
Aquesta publicació clandestina, òrgan de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts. ***
Càrrega de flics contra estudiants - París (01-05-68): L'1 de maig de 1968 a París (França) desenes de milers de persones, convocades per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la Plaça de la República fins a la Bastilla. És la primera vegada des de feia 14 anys que les organitzacions obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la tradició. La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), la Fédération de la Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació de l'Esquerra Democràtica i Socialista), la Federació de l'Educació Nacional (FEN) i Força Obrera (FO) no havien convocat manifestació perquè no entrava en la seva línia i perquè la presència comunista no era del seu grat. Quan els trotskistes, els comunistes proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes de la manifestació, intenten penetrar en la comitiva, l'impressionant servei de l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la bandera negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest mateix dia, el dirigent estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a comparèixer el 6 de maig davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran Nanterre l'endemà gràcies als reforços que han vingut d'altres bandes de l'Estat, els estudiants, amb el suport dels «Comitès Vietnam» ocuparan les facultats en massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa. ***
Portada
del número pilot de Ruta - Surt Ruta: L'1 de maig de
1979 surt a
Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y
combate de la F. Comarcal de las Juventudes
Libertarias de Barcelona. Era una nova època del
portaveu de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van
col·laborar Octavio Alberola,
Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere
Solà i
Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números
i l'últim, el 15,
sortí l'abril-maig de 1982.
Naixements
Foto policíaca de Lucie Bécu (22 de febrer de 1894) - Lucien Bécu: L'1 de maig de 1867 neix a La Comté (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Lucien Justin Joseph Bécu. Era fill natural de Justine Mortellet i el legitimà amb el matrimoni, celebrat el 9 de novembre de 1872 a Divion (Nord-Pas-de-Calais, França), amb Henri François Joseph Bécu, miner a Bruay-la-Buissière (Nord-Pas-de-Calais, França). S'establí a París (França), on treballà de cambrer a cafès i milità en la «Société des Égaux Révolutionnaires Antipropriétaires» (Societat dels Iguals Revolucionaris Antipropietaris). El 18 de juliol de 1887 va ser detingut per haver participat en un «desnonament clandestí» de mobles embargats al domicili de la confeccionista Delacour, al número 38 del carrer Abbesses, on s'enfrontà violentament al conserge Gagelin que intentà impedir l'acció. Inculpat de «desviació d'objectes embargats», va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però després d'una reclusió preventiva d'un mes, el seu cas va ser sobresegut, com els d'altres companys (Laurent Ansiaux, Lucien Bécu, Pierre Dufour, Paul Laumesfelt, Jules Leroux i Louis Thérion), mentre la confeccionista Delacour va ser condemnada el 18 d'agost de 1887 per la X Cambra del Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó i Jean Couchot a quatre mesos. L'11 de juny de 1887, en sortir, juntament amb Charles Malato i Louis Voguera, d'una reunió organitzada pel grup «L'Égalité Sociale», amb el suport de La Révolution Cosmpolite, a Choisy-le-Roi (Illa de França, França), van ser agredits per un grup de reaccionaris i per repel·lir l'atac va disparar uns trets amb el seu revòlver; detinguts, Bécu i Malato van ser posats en llibertat provisional poc després, però no així Voguera per ser italià. La premsa donà una versió tergiversada del cas, versió que Bécu i Malato desmentiren en un article publicat el 17 de juny de 1887 al diari parisenc Le Cri du Peuple. Jutjat per aquests fets, el 9 de setembre de 1887 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal d'Apel·lació de París a un mes de presó, mentre que son company Luigi Voghera va ser condemnat a vuit dies de presó i a 50 francs de multa. A començament de març de 1888 va ser detingut després d'haver estat arrestat a casa del company Louis Duprat, al carrer Raincy. Segons informes policíacs, hauria participat, amb altres companys (Bidault, Brunet, Cahuzac, Cardeilhac, Despin, Lucas, Marchaldier, Quinque, Sourisseau, etc.), a començament d'abril de 1888, en l'aferrada d'uns cartells on es feia una falsa convocatòria de l'obertura d'una oficina de col·locació el 7 d'abril a la plaça de la Concorde de París i a la qual assistiren entre 400 i 500 desocupats, i també d'uns cartells signats pels Ministeri de Marina on es convocaven treballadors de la marina sense feina. La policia sospità que l'octubre de 1888 havia estat enviat pels companys de l'alimentació parisenca (Léopold Espagnac, Edouard Soudey, etc.) a la conca hullera de Verviers (Valònia) per a procurar-se d'explosius per a preparar una ona d'atemptats contra les oficines de col·locació que s'engegà al mes següent, però no va poder ser localitzat perquè havia tornat a Bèlgica. El 12 de novembre de 1888 va ser incorporat com a soldat al 110 Regiment de Línia establert a Dunkerque (Flandes del Sud), on va romandre fins el 24 de setembre de 1891. A començament de la dècada dels noranta vivia al número 111 del carrer Montmartre de París amb Jeanne Montaron, que treballava fent feines a les cases, i amb qui acabà casant-se i tenint almenys dos infants. L'abril de 1892 era membre del «Cercle Anarquista Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel del carrer Aumaire. El seu nom figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia el 26 de desembre de 1893. Quan les gran agafades d'anarquistes de l'1 de gener de 1894, l'escorcoll de casa seva va ser infructuós. El 22 de febrer de 1894 el seu domicili del carrer Montmartre va ser escorcollat de bell nou pel comissari de policia de la barriada i dos agents; detingut, juntament amb altres companys (Élisée Bastard, Lucien-Pierre Lagasse, Charles Meyer i Henri-Léon Guérin), sota l'acusació d'haver posat una bomba, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 5 de març de 1894 va ser novament detingut per «associació criminal» i el 28 de març, per requeriment del jutge d'instrucció Meyer, el seu correu va ser segrestat per l'administració de correus i portat a la policia. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert el 31 de desembre de 1894. En els anys posteriors visqué a diferents adreces. Un informe policíac de 1900 afirmava que només freqüentava les reunions anarquistes de manera intermitent. El 18 de març de 1905 la Comissió Especial militar el va llicenciar per «emmagriment». Lucien Bécu va morir el 30 de desembre de 1911 al seu domicili del número 8 del carrer Biscornet del XII Districte de París (França). ***
Pedro
Luis de Gálvez
- Pedro Luis de
Gálvez: L'1 de maig de 1882 –algunes
fonts citen erròniament altres dates– neix a
Màlaga
(Andalusia, Espanya) l'escriptor,
poeta, dramaturg, assagista, llibretista de sarsueles, periodista,
pintor i
activista anarquista Pedro Apostol María del Carmen
José Luis de
Gonzaga Antonio de Pedro Rafael Francisco de Paula Gregorio
Ramón
Felipe de la Santísima Trinidad de Gálvez
López (Pedro Luis de Gálvez),
que va fer servir diversos
pseudònims (Antifaz, Chicot, etc.). Sos pares es deien Pedro
Luis de
Gálvez, exgeneral
carlista molt religiós, i María del Carmen
López Domínguez.
Estudià al Seminari Conciliar de la
seva ciutat natal, dirigit aleshores per jesuïtes, del qual va
ser expulsat
després d'escriure una sàtira en vers contra un
dels professors. Es traslladà
per motius laborals amb sa família a Albacete (Castella,
Espanya) i en 1898 a
Madrid (Espanya), on ingressà a la Real Escuela de Bellas
Artes de San Fernando.
Expulsat d'aquest centre per rebel segons uns o per assetjar les models
segons
altres, va ser reclòs per son pare al Correccional de Santa
Rita. Intentà
entrar en el món del teatre com a meritori en la companyia
de Rosario Pino
Bolaños, però sa família va impedir
que hi continués al Teatro de la Comedia. En
aquesta època era íntim amic de l'escriptor i
dramaturg Maximiliano Muñoz Monje
(Maximino M. Monje), amb qui va
escriure obres de teatre i va fer mítings. En 1901
il·lustrà el llibre
anticlerical de José Ferrándiz y Ruiz Memorias
de una monja, sor Teresa. Aquest mateix any marxà
a peu cap a París
(França), on visqué la bohèmia i la
pobresa. De bell nou a la Península,
gràcies al passatge de tornada pagat per l'escriptor Enrique
Gómez Carrillo, en
1905 es relacionà a Irun (Guipúscoa,
País Basc) amb els cercles antimonàrquics
i recorregué Andalusia fent propaganda republicanofederal i
anarquista pels
carrers i atacant durament la monarquia. Aquell mateix any va ser
detingut a
Pueblonuevo del Terrible (actual Peñarroya-Pueblonuevo,
Andalusia, Espanya) per
la Guàrdia Civil; jutjat per l'Audiència de Cadis
(Andalusia, Espanya)
l'octubre de 1905, va ser condemnat per ofenses al rei i a
l'exèrcit a 14 anys
de presó –l'11 de febrer de 1905 havia participat
en un míting republicà a San
Fernando (Cadis, Andalusia, Espanya), on havia qualificat el rei
«sifilític»
com «el major cretí del regne».
Reclòs al penal d'Ocaña (Toledo, Castella,
Espanya), encapçalà un motí i va ser
encadenat a les parets de la cel·la durant
tres anys. Durant l'empresonament pogué escriure la
novel·la Existencias atormentadas
i relats (En la cárcel,
etc.), i un d'aquests (El ciego de la flauta)
guanyà el primer
premi del III Concurs Nacional de Contes del diari El
Liberal, que li donà popularitat i amb el qual
aconseguí
l'indult. El maig de 1908 va ser posat en llibertat i nombrosos
periòdics i
revistes li demanaren col·laboració,
però el treball fixe no li va motivar
gaire i restà en la penúria econòmica.
Després d'un temps per Portugal, on
treballà pel diario O Mundo,
marxà a
cobrir la guerra del Marroc per al diari El
Liberal. Bohemi de mena, era assidu de la tertúlia
del cafè Madrid. Es casà
amb la meritòria d'actriu Carmen Sanz, amb qui
tingué un fill que nasqué mort.
Recorregué Europa: Portugal; França, a
París conegué Guillaume Apollinaire,
Pablo Ruiz Picasso i José Victoriano
González-Pérez (Juan Gris);
Bèlgica; Països Baixos; Alemanya, a
Berlín visqué de la pintura i el dibuix;
Itàlia, on conegué Filippo Tommaso Marinetti i
Gabriele D'Annunzio; etc. En
1914, després de fer costat el príncep Guillem de
Wied d'Albània contra la
revolta turca que es desencadenà pel seu nomenament,
retornà a la Península.
Entre 1915 i 1927, apart d'anades i tornades a altres ciutats,
visqué a
Barcelona (Catalunya). Quan la Gran Guerra es declarà
germanòfil. En 1916 fundà
a Madrid el periòdic En la Puerta
del Sol,
escrit íntegrament per ell, que per la persecució
policial només pogué editar
el primer número. En aquesta època
visqué com a negre
literari, venen poesies autògrafes, escrivint per
encàrrec,
vivint de gorra i escandalitzant la societat madrilenya amb el seu
bisexualisme, les seves gateres i la seva vagabunderia. En 1920 fou
corresponsal del diari madrileny El Pueblo
i a Sevilla (Andalusia, Espanya) es relacionà amb els poetes
del grup «Ultra».
Durant la dècada dels vint començà a
estabilitzar-se. En 1923 conegué a
Barcelona l'anarcofeminista Dolores Iturbe Arizcuren (Lola
Iturbe) i el periodista anarquista Mateo Santos Cantero. A la
capital catalana treballà en una fira realitzant exhibicions
de vol en globus i
venent sonets autografiats a pesseta. En aquells anys
intensificà el seu
anarquisme, col·laborant en publicacions i editorials
llibertàries (Sanxo, Lux,
etc.), i escrivint sonets polítics. El juliol de 1925 va ser
detingut per haver
fet xantatge i apallissar l'escriptor llibertari i bohemi Antonio de
Hoyos i
Vinent. En 1926 publicà El demonio
de San
Miguel, on es deixa entreveure el seu anarquisme, i
comença l'edició de les
seves Obras completes, amb Negro y azul. L'abril de 1926
organitzà
una campanya entre intel·lectuals i periodistes per demanar
l'indult de
l'escriptor Alfonso Vidal y Planas. L'1 de març de 1930 va
ser detingut en una
manifestació estudiantil antimonàrquica. Durant
la II República espanyola la
seva vida es centra més i la seva militància
anarquista s'accentua. El 6 de
juny de 1931 presentà el destacat anarcosindicalista
Àngel Pestaña Nuñez en un
acte a l'Ateneu de Madrid i posteriorment s'afilià al Partit
Sindicalista (PS) encapçalat
per aquest. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
prestà el seus
serveis a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre
1936 i 1938 fou
redactor de la barcelonesa Mi Revista.
També en aquesta època
col·laborà en el periòdic
valencià El Pueblo,
sobretot amb poemes, i en El Sindicalista.
Segons alguns entrà a formar part d'una brigada
anarquista repressiva, el «Grup Cervantes».
L'octubre de 1938 s'instal·là a
València (València, País
Valencià). Quan el triomf franquista era un fet, es
negà a abandonar Espanya, pensant que no patiria
represàlies. Denunciat
a Madrid pel porter Ricardo
Valdegrama Romo, l'11 d'abril de 1939 va ser detingut a
València i tancat a la
presó madrilenya de Yeserías i després
a la de Porlier. Compartí presidi amb el
seu amic Antonio de Hoyos y Vinent. Acusat de infinitat de crims (mort
de Pedro
Muñoz Seca, assassinat de «desenes» de
monges, creació d'una sala de tortures,
etc.) i no defensat per gent a la qual havia salvat la vida
–respongué per Ricardo
Zamora Martínez i Ricardo León y Román
es refugià a casa seva– o havia signat
avals, Pedro Luis de Gálvez va ser jutjat en consell de
guerra el 24 de
novembre de 1939, condemnat a mort el 5 de desembre per
«conspiració marxista i
altres càrrecs més» i afusellat el 30
d'abril de 1940 a les tàpies del
cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) –algunes fonts citen
erròniament que va
ser afusellat el 20 d'abril de 1940 a la presó madrilenya de
Porlier. Sa
companya en els seus últims 22 anys, amb qui mai no es va
casar, fou Teresa
Espíldora Codes, amb qui tingué dos nins (Pedro i
José). Trobem textos seus en
infinitat de publicacions periòdiques, com ara Los Aliados, Alrededor
del
Mundo, Azul, Cádiz-San Fernando, Los
Contemporaneos, El Diluvio,
La Esfera, Grecia,
La Hoja de Parra,
Hojas Selectas, El
Liberal, Luz y Vida, Madrid Cómico, Mi
Revista, Motor, Nuevo Mundo, Nosotros,
Pero Grullo, Renovación,
El Sindicalista, Solidaridad
Obrera, Vida Socialista, La Voz, etc. És autor d'El agua brava (sd), Ayer
(sd), Desconocidos
(sd), La mano roja (sd), Martín Clavijo (sd), Los payasos (sd), La
prisión (sd), Redención
(sd), La señorita bohemia
(sd), La última posta
(sd, amb Pedro Mata), La Virgen de la
Montaña (sd, amb
Fernando Clemente), Alma bohemia. Juguete
cómico en un acto en verso (1904, amb Maximiliano
M. Monje), La cabeza. Drama en tres actos en
prosa
(1904, amb Maximiliano M. Monje), Boceto
de estudio sobre el Alma andaluza (1905), La
cochambrosa (1906 i 2018), En
la cárcel. Diario de un preso político
(1906), Existencias atormentadas. Los
aventureros del arte (1907), La
chica del tapicero (1910), Las
hembras de las Vistillas (1910), Por
los que lloran. Apuntes de guerra del
Rif (1910, amb Francisco Martínez), La
santita de Sierra Nevada (1910, signada per ell, en realitat
l'autor és
Javier Bueno Bueno), La rosa blanca
(1911), Los siete pecados capitales
(1911
i 1925), La tragèdia de Don
Íñigo (1911
i 1920), La casa verde (1913), Los caballos negros. La tragedia del juego
(1922), La que no supo elegir
(1922),
¡Buitres! (1923), Las figures del Congreso Eucarístico
(1923), La corte del rey Assuero
(1924, amb Tomás Casals Marginet), El
sable. Arte y modos de sablear (1925 i 2018), El
demonio de San Miguel (1926), La
reina del Barrio Chino (1926, amb Salanova i
Álvarez
Cienfuegos), Poesías seleccionadas
(1927), La cazalla (1928, amb
Roberto
del Real), Gerona (1928), Negro y azul (1929 i 1996), Juan Jacobo Rousseau (1930), Sonetos de guerra (1938), etc.
L'anarquista José Maria Puyol Albéniz, bon amic
seu, publicà diversos textos
biogràfics sobre ell en la publicació parisenca Solidaridad Obrera. En 1996 l'escriptor
Juan Manuel de Prada Blanco
el convertí en protagonista de la seva novel·la Las máscaras del héroe
i el seu nét, l'escriptor Pedro Gálvez Ruiz,
ha reivindicat la seva figura. Pedro Luis de
Gálvez (1882-1940) ***
Fitxa policíaca d'Eugène Dieudonné - Eugène Dieudonné: L'1 de maig de 1884 neix a la Casa dels Socors de Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista, membre de la «Banda Bonnot», Camille Eugène Marie Dieudonné, també conegut com Aubertin. Sos pares es deien Charles Pierre Marie Dieudonné, sabater, i Cécile Aubertin. Fuster de professió, el 20 de juliol de 1907 es casà a Nancy (Lorena, França) amb la planxadora i cosidora anarquista Louise Kaiser. Va freqüentar el cercle anarcoindividualista de Romainville (Illa de França, França), on s'edita el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia llibertària és on coneixerà els membres de la «Banda Bonnot». Detingut el 29 de febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat General del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat a mort el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de Raymond Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que intentaren exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena perpètua a treballs forçats. Dieudonné, que sempre va declarar la seva innocència, intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el seu divorci de Louise Kaiser. En 1924 va ser assignat a Caiena (Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de l'administració. El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga, aconseguirà fugir de l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12 dies lluitant contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va arribar a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de la seva participació en una reunió a favor de Nicola Sacco i de Bartolomeo Vanzetti, empresonat a Para Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de ser extradit a França. Gràcies a les campanyes del conegut periodista Albert Londres i de Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París, esdevindrà fabricant de mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928 assistirà al catorzè banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus Loin, i aquest mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de treballs forçats i que havia participat, com ell, en una de les seves temptatives d'evasió del presidi. El 31 de gener de 1928 es casà al XI Distrcte de París de bell nou amb la seva anterior companya Louise Kaiser, de qui es va divorciar definitivament el 7 de desembre de 1934. És autor del llibre La vie des forçats (1930). Albert Londres li dedicarà el llibre L'homme qui s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo intentarà sense èxit a causa de problemes econòmics portar-ne l'aventura al cinema sota el títol Évadé du bagne. Eugène Dieudonné va morir el 21 d'agost de 1944 a l'Hospital d'Eaubonne (Illa de França, França). ***
Robert Collino, segons un
gravat de Jean Lebedeff (1937) - Robert Collino:
L'1 de maig –el certificat de defunció cita
erròniament el 3
de maig en confondre l'acta de naixement amb la data de
naixement– de 1886 neix a Marsella (Provença,
Occitània) el pensador
anarcoindividualista i escriptor de literatura d'anticipació
Baptistin Robert Collino,
també conegut com Ixigrec.
Sos pares es deien Eugène Albert Marie Collino, empleat
d'apotecaria
nascut a Torí (Piemont, Itàlia), i Marie
Prévot. Cap al 1906
es va interessar per les qüestions socials i
filosòfiques, i arran d'escoltar
les conferències en aquesta ciutat de l'anarquista
individualista Jean Marestan
va esdevenir anarquista i lector del periòdic L'Anarchie,
de Libertad. A
començaments dels anys 1910 va participar a la
colònia llibertària de Georges
Butaud a Bascon, a prop de Château-Thierry (Picardia,
França), que va resultar
un fracàs. En aquesta època va
col·laborar, sota el pseudònim Ixigrec, en el periòdic mensual La
Vie
Anarchiste, publicat per Henri Richard i Georges Butaud entre
juny de 1911
i agost de 1914. Després de la Gran Guerra es va
instal·lar a París (França),
on va fer feina de decorador i va col·laborar en diferents
periòdics
llibertaris, com ara L'Anarchie, de Simone Larcher
i Louis Louvet; L'En-dehors,
d'E. Armand; La Revue Anarchiste, de Fernand
Fortin; i Le Libertaire,
òrgan de la Unió Anarquista. El 8 de desembre de
1929, amb Soubervielle i
Armand, participà en el debat «Le travail
sanctifiant et l'illégalisme
anarchiste» al Club Scientifique de la Semaille de
París. El 24 de febrer de
1930 va fer la conferència «De la pratique de la
sociabilité à l'ésotérisme
de
la morale personnelle», el 28 de juliol de 1930, amb E.
Armand, l'anomenada
«Discussion contradictoire sur les colònies
comunistes et cooperatives et
certaines thèses y ayan rapport» i el 13 d'octubre
de 1930 la titulada «Mon
point de vue du "Naturisme et de ses
dérivés"», totes tres a la seu
parisenca de L'En-dehors. Va
redactar
diverses entrades de l'Encyclopédie Anarchiste,
de Sébastien Faure,
relatives a la mort i a la raó, que publicarà
més tard en forma de fulletons –Qu'est-ce
que la mort? (1931) i Qu'est-ce que la raison? (1933).
En 1935
il·lustrà, amb Lliano Florez, el llibre de Denis
Parazols Rêve à
Vénus. Anticipation sociale. En 1940 va publicar
el llibre Panurge
au pays des machines, que és una obra de
ciència ficció satírica contra el
totalitarisme, inspirada en Rabelais, que serà continuada en
1966 per Les
essais fantastiques du docteur Rob. En acabar la II Guerra
Mundial,
instal·lat a Provença (Occitània), va
reprendre les seves col·laboracions es
diversos títols de la premsa llibertària: L'Unique,
L'Homme et la Vie, Défense de
l'Homme, Contre
Courant, Ego, Le Monde
Libertaire, etc. Fou membre, amb altres destacats llibertaris
(P.-V.
Berthier, Eugène Bizeau, Hem Day, René Guillot,
Lauron-Néjean, Mauricius,
Marcel Sauvage, etc.), del grup «Amis d'E. Armand».
Pintor amateur, va
especialitzar-se en natures mortes. Altres obres seves són L'avenir
est-il
prévisible? (1949), Absolu et compromis
(1956), Le vrai Sade (1957)
i Les problèmes de la cruauté (2002,
pòstum). Casat, era pare d'un o dos
infants. Robert Collino va morir el 30 de setembre de 1975 al seu
domicili de Les Turquières a Torretas,
a prop
de Faiença (Provença, Occitània), quan
preparava dues obres d'anticipació. ***
Patricio
Redondo Moreno - Patricio Redondo
Moreno: L'1 de maig de 1886 –algunes fonts citen
1899– neix a El Cubillo de
Uceda (Guadalajara, Castella, Espanya) el pedagog anarquista i
anarcosindicalista Patricio Redondo Moreno, que va fer servir el
pseudònim Paco Itir. Sos
pares es deien Pascual
Redondo, recaptador de contribucions, regidor i empresari de guix, i
Casta
Moreno. Estudià el batxillerat a l'Institut Cardenal
Cisneros de Guadalajara i
a Madrid. En 1901 començà estudis a la Facultat
de Ciències de la Universitat
Central de Madrid, els quals abandonà al primer any,
matriculant-se
posteriorment a l'Escola Normal de Magisteri d'aquesta ciutat.
L'octubre de
1905 entrà com a interí a l'escola de Condemios
de Arriba (Guadalajara,
Castella, Espanya). En 1907 va fer una conferència
contradictòria a les alumnes
de l'Escola Normal de Mestres de l'Institut Científic
Literari i Artístic
«Cardenal Cisneros» de Madrid i el juny d'aquell
any altra, sota el títol
«Educación moral», a l'Escola Normal de
Mestres d'aquella ciutat, organitzada
per l'Ateneu Normalista. En 1907 col·laborà en el
setmanari Flores y Abejas de
Guadalajara amb
articles sobre renovació pedagògica. En 1910 fou
director de les escoles
d'ensenyament racionalista i laic del Centre Instructiu Obrer
Republicà de Cuatro
Caminos de Madrid, on va fer diverses conferències. El juny
de 1911 creà, amb Jesús
Barbosa i altres, la Nova Institució Escolar, de la qual va
ser secretari. A
partir de 1912 col·laborà en el setmanari de
Guadalajara La Palanca sobre temes
pedagògics. En 1916 entrà com a professor
especial de cal·ligrafia a escoles normals.
Després de diversos intents
d'oposició frustrats d'entrar com a professor d'escola, en
1920 aprovà a la
Universitat de Barcelona (Catalunya) i el desembre d'aquell any
entrà com a
mestre a l'Escola Unitària de Puigvert (Segrià,
Catalunya), on intentà aplicar
les seves idees pedagògiques llibertàries, fet
pel qual tingué diversos
problemes amb l'administració i amb el capellà
del poble. En 1925 aprovà
oposicions restringides i s'integrà en el primer
escalafó docent. En aquests
anys formà part del grup de mestres renovadors
«Batec» (Herminio Almendros
Ibáñez, Salvador Ambrós,
Fermí Palau, Maria Dolors Piera Llobera, José de
Tapia
Bujalance, Pepita Úriz Pi, etc.). En 1927 va escriure i
publicar, amb José de
Tapia Bujalance, la novel·leta Él
y ella.
L'octubre de 1930 va ser nomenat representant de la revista lleidatana Escuelas de España. Membre de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), la seva participació en els preparatius de la
insurrecció revolucionària
de desembre de 1930 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) el
portà a la presó de Lleida
(Segrià, Catalunya), de la qual va sortir amb la
proclamació de la II República
espanyola. El novembre de 1931 participà en actes
confederals a Agramunt
(Urgell, Catalunya) i a Artesa Baix Espadà, Catalunya), i el
maig de 1932 a
Alguaire (Segrià, Catalunya). En aquesta època
col·laborà a Lleida amb la
Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la
Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'aprovar en 1933 a Madrid un
concurs d'oposició
per a director d'escoles graduades, i després d'un temps
provisional a
Vilafranca del Penedès (Penedès, Catalunya), el
gener de 1934 va se nomenat
director de l'Escola Nacional Graduada de Vilanova i la
Geltrú (Garraf, Catalunya),
càrrec que ocupà fins a 1939. Atret per la
tècnica experimental pedagògica de
Célestin
Freinet, en 1933 assistí a les dues conferències
que aquest va fer a l'Escola
d'Estiu de l'Escola Normal de la Universitat de Barcelona i aquest
mateix any
s'integrà en la Cooperativa Espanyola de la
Tècnica Freinet (CETF). Amb José de
Tapia Bujalance, fou el promotor del I Congrés de la
Cooperativa Espanyola de
la Tècnica Freinet («I Congrés de la
Impremta a l'Escola»), celebrat el juliol
de 1934 a l'Escola Normal de Lleida. El juliol de 1934 també
intervingué en un
míting cultural celebrat al Teatre Comtal de Ripoll
(Ripollès, Catalunya) i va
difondre la tècnica Freinet a l'Escola d'Estiu celebrada a
Barcelona. L'estiu
de 1934 assistí, amb altres mestres, al Congrés
de la Cooperativa d'Ensenyament
Laic (CEL) celebrada a Montpeller (Llenguadoc, Occitània),
on aprengueren les
tècniques Freinet del grup francès. Defensor de
la pedagogia llibertària, però
alhora de l'escola pública, en 1934 mantingué una
polèmica amb un mestre
d'escola anarquista a les pàgines d'Acracia.
En 1935 col·laborà en la revista Cooperación,
editada per la CETF. El 10 de juliol de 1935 va ser detingut
després
d'escorcollar el seu domicili i trobar una pistola per a la qual no
tenia
llicència i va ser tancat a la Presó Model de
Barcelona; jutjat per «propaganda
extremista i tinença il·lícita
d'armes», va ser absolt, però no va poder
assistir al II Congrés de la Tècnica Freinet, que
es va celebrar a Osca (Aragó,
Espanya) quan era a la presó. En aquests anys va estar
afiliat a la Federació
Local de Sindicats de la CNT, on va proposar estratègies
pedagògiques. El gener
de 1937 intervingué en actes públics confederals
i va fer conferències
radiofòniques. Durant la Guerra Civil
col·laborà en el Butlletí
del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la
Geltrú, a més
d'altres publicacions (¡¡Campo!!,
Solidaridad Obrera, Vida
Nueva, etc.). Crític en un principi amb Consell de
l'Escola
Nova Unificada (CENU) de Catalunya, posteriorment s'hi
integrà, presidint a
partir del 26 d'agost de
1936, amb Artur
Planas Masdeu, la Delegació Comarcal a Vilanova i la
Geltrú. Entre desembre de
1936 i juny de 1937 fou conseller mestre del Consell Nacional
d'Assistència
Social del Ministeri de Sanitat i Assistència Social
encapçalat per Frederica
Montseny Mañé. Després d'acabar la
seva gestió política va reconèixer que
el
seu lloc era l'aula i no el despatx. En aquesta època
col·laborà en L'Éducateur
Prolétarien. El gener de
1938, l'Escola Graduada Núm. 1 de Vilanova i la
Geltrú que dirigia va ser
declarada oficialment Escola d'Assaig amb Tècnica Freinet.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració. Després de passar per refugis de
Grenoble i d'Arcaishon, va ser
acollit al domicili de Célestin Freinet. El 19 de juny de
1940 embarcà a
Bordeus (Aquitània, Occitània) a bord del vaixell
Cuba cap a la República
Dominicana, però finalment el dictador Rafael
Leónidas Trujillo Molina va negar l'entrada al
país als nou-cents exiliats i a
bord del Saint Domingue
partí des de
Fort-de-France (Martinica) cap a Puerto México (actual
Coatzacoalcos, Veracruz,
Mèxic), on va desembarcar el 26 de juliol de 1940. Acollit
pel govern mexicà,
amb altres exiliats, s'establí a San Andrés Tuxla
(Veracruz, Mèxic), on es
dedicà a ensenyar als infants del carrer, la majoria
indígenes, a l'ombra d'un
mango, mentre rebia suport de la Junta d'Auxili als Republicans
Espanyols
(JARE). En 1941 va ser contractat per l'Escola Secundària
per Cooperació de San
Andrés Tuxla, alhora que llogà un local i
adquirí una premsa, creant
l'anomenada «Escola Experimental Freinet», la
primera a Amèrica, que ensenyà de
manera gratuïta infants i adults. En 1944 aconseguí
que el govern mexicà
reconegués oficialment la pedagogia Freinet i en 1948
l'Estat mexicà assumí la
retribució del professorat de les escoles que havia creat.
En 1948, a més
d'establir una regular relació epistolar i de
documentació amb Célestin
Freinet, publicà nombrosos quaderns pedagògics (Alba, Mexicanitos,
Mi afán, Nacú,
Tonatiuh, Xóchitl,
etc.) i assistí al Congrés Freinet celebrat a
Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Es dedicà a formar
ajudants (Hermila de la Cera, Julio
i Eulogio Chigo, Emilio i Norma Turrent de López, etc.), que
completaren els
seus estudis a l'Institut Federal de Capacitació.
Acabà moderant les seves
posicions polítiques i entre el 2 i el 4 de novembre 1951
intervingué en la
Congrés Espanyol de la Pau celebrat a la Ciutat de
Mèxic. El setembre de 1952
signà com a «antic dirigent de la CNT»
el manifest «Por la amnistia de los
presos antifranquistas». En 1954 va ser convidat per
l'Institut Nacional
Indigenista (INI) per aplicar els seus mètodes
pedagògics al Centre Coordinador
Indigenista Tzetzal-Tzotzil de Chiapas. En 1960 es matriculà
a l'Escola de Pedagogia
de la Universitat de Xalapa (Veracruz, Mèxic), on
obtingué el títol de Mestre en
Pedagogia després de presentar la seva tesi sobre la
Tècnica Freinet. En 1965,
ja amb la nacionalitat mexicana, visità Espanya. Malalt,
Patricio Redondo
Moreno va morir el 31 de març de 1967 a San
Andrés Tuxla (Veracruz, Mèxic), el
seu enterrament va ser multitudinari i va ser declarat «fill
adoptiu» de la
ciutat. L'11 d'octubre de 1969 s'inaugurà el nou edifici de
l'Escola
Experimental Freinet que encara perdura. En 1974, editat per Ramon
Costa Jou,
es publicaren la seva tesi i els seus escrits biogràfics
sota el títol Patricio Redondo y
la técnica Freinet, i
en 2015 Daniel Suárez de la Cera publicà Relatos.
Patricio y su escuela experimental Freinet. Un auditori
municipal de San
Andrés Tuxla porta el seu nom i les seves escoles actualment
continuen en
actiu. Patricio Redondo
Moreno (1886-1967) ***
Necrològica
d'Antonio López Sánchez aparegueda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1977 - Antonio López
Sánchez: L'1 de maig de 1897 neix a
Almansa (Albacete, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio López Sánchez. Sos pares es deien Francisco
López Sánchez, jornaler, i
María Belén Sánchez Sánchez. Quan era un infant
s'instal·là amb sa família al Poblenou
de
Barcelona (Catalunya). Posteriorment milità en el Sindicat
del Metall i en el
Sindicat Fabril (Ram de l'Aigua) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Durant la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i
patí els camps de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Participà en la
reorganització de
la CNT. Milità a Roanne (Forêz,
Arpitània), on fou secretari de la Federació
Local de la CNT, i des de 1971 a Marinhana. Sa companya fou Antonia
María
Abadías. Malalt durant anys, Antonio López
Sánchez va morir el 3 de desembre de
1976 al seu domicili de Marinhana (Provença,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de José Marco Mercadal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 14 de juliol de 1987 - José Marco Mercadal:
L'1 de maig de 1901 neix a Blesa (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista José
Marco Mercadal –el segon llinat a vegades citat
erròniament Marcadal.
Sos
pares es deien Saturnino Marco i Amalia Mercadal. Quan era
molt jove emigrà a Barcelona
(Catalunya) on treballà de taxista per a l'empresa
«David» i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936 s'integrà en la «Columna
Durruti» com a xofer d'aquesta i de José
Manzana Vivó. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i treballà en
diverses obres de l'Électricité de France (EDF,
Electricitat de França) a
diversos pantans (Gnioure, Ussat-les-Bains, Aston). En aquesta
època es pogué
reunir amb sa companya, Casimira Guillén, i
família. Després de la II
Guerra
Mundial formà part de la
Federació Local de Las Cabanas (Llenguadoc,
Occitània). José Marco Mercadal va
morir el 22 d'abril de 1987 al seu domicili d'Acs (Llenguadoc,
Occitània);
incinerat, les seves
cendres van ser enterrades al cementiri de Sabart (Tarascon,
Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Julio López López apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de novembre de 1990 - Julio López López: L'1 de maig –algunes fonts citen erròniament el 2 de maig– de 1904 neix a A Torre (O Páramo, Lugo, Galícia) l'anarcosindicalista Julio López López, a vegades citat erròniament com Juan López. Era fill natural de María Flor López López. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Durant II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 9 de juny de 1941 es casà a Bordeus amb Lucía Ruiz Roves. Julio López López va morir el 10 de setembre de 1990 a Senon (Aquitània, Occitània). ***
Joaquim Penina Sucarrats -
Joaquim Penina
Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts
citen 1901– neix a Gironella
(Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Penina
Sucarrats. De formació autodidacta, era
vegetarià, no fumava ni bevia i es
declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es
guanyà la vida fent feina de
paleta i milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) al costat de Josep
Viladomiu Viñoles i Prudenci
Pey Xandri. Cap al 1923,
fugint del servei
militar, s'exilià
a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i
s'instal·là a Rosario
(Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant
rajoles i venen llibres i diaris
anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del
Libro». S'afilià a la
Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de
1927, durant la
campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i
Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930) ***
Aquilino Baragaño Montes - Aquilino
Baragaño Montes: L'1 de
maig de 1910 neix a
Candanéu (Astúries, Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Aquilino Baragaño Montes, conegut com Quilinín i El
Ruiseñor de
Lada, a causa de la bona veu per al cant. Son pare, Crisanto
Baragaño Fernández, es casà
amb Francisca Montes Miranda, amb qui tingué cinc infants
(José, Reinerio,
Aquilino, Orive i Nuncia), i d'un segon matrimoni, amb Pilara,
tingué cinc
infants més (Honorino, Eudosia, Secundino, Elena i Zulima).
Estudià a les
escoles de Peñarrubia (Langreo, Astúries,
Espanya) i començà a cantar a l'Orfeó
de Mieres. Emigrà a l'Argentina, on arribà el 7
d'octubre de 1929 al port de
Buenos Aires a bord del Monte Cervantes,
però sembla que aviat retornà a
Astúries. El 24 de desembre de 1935
començà a
treballar d'aprenent de miner al «Pozo
Fondón» de l'empresa «Duro
Felguera» a
Sama (Langreo, Astúries, Espanya); l'1 de gener de 1930
passà a ajudant de
picador i, finalment, l'1 de novembre de 1933 a picador. Afiliat a la
Federació
Local de Langreo de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), participà
activament en revoltes mineres i en la Revolució de 1934. Es
casà amb Asunción
Espina i la parella s'establí a Lada (Langreo,
Astúries, Espanya), on nasqueren
ses dues filles. Quan del cop militar feixista de juliol de 1936
participà en
l'assalt a les casernes de la Guàrdia Civil de Sama i de La
Felguera i el 21
d'agost en els atacs a les casernes de Gijón
(Astúries, Espanya). L'1 de
setembre de 1936 s'allistà oficialment en la Companyia
«Amanecer» del «Batalló
X», d'Higinio Carrocera Mortera, unitat de voluntaris de la
CNT de la zona i
d'evadits de Lleó, que posteriorment prengué el
nom de «Batalló Carrocera Núm.
210». Caporal després de la
militarització de les milícies, en un combat el
21
de març de 1937 a la muntanya Folgueras, a la zona de
Quintoños, va caure
greument ferit al cap. Capturat pels feixistes, Aquilino
Baragaño Montes va
ser portat a Cornellana (Salas, Astúries,
Espanya) i després a l'Hospital Militar de Salas, segurament
amb la intenció
d'interrogar-lo, on va morir el 22 de març de 1937. Va ser
enterrat a La
Barrosa de Godán (Salas, Astúries, Espanya). El 2
de juliol de 1959 el seu cos
va ser desenterrat i, sense demanar permís a sa
família, que s'havia establert
a Catalunya fugint de la repressió, van ser enterrats al
Valle de los Caídos
(Serra de Guadarrama, San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella,
Espanya)
sota el número 10.032, al columbari 2.135. Sa
família mai no va tenir
coneixement d'on es trobava el cadàver. Després
de ser localitzats les restes
pels seus néts, i després de 10 anys de demandes
a diverses institucions, entre
elles el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i l'ONU, el novembre de
2019 el
consell d'administració del Patrimoni Nacional
autoritzà l'exhumació de les
restes mortals de 31 combatents antifeixistes inhumats sense
l'autorització de les
respectives famílies al Valle de los Caídos. Aquilino Baragaño
Montes (1910-1937) ***
Libero
Roncoroni
- Libero
Roncoroni: L'1 de maig de 1910 neix a Zuric (Zuric,
Suïssa) l'anarquista i
lluitador antifeixista Libero Roncoroni, citat a vegades com Liberto Roncoroni. Sos pares es deien
Saverio
Roncoroni, militant anarquista, i després socialista,
propietari d'una botiga
de delicadeses a Brussel·les (Bèlgica), i Eugenia
Panozzo. L'octubre de 1936
marxà cap a Espanya i s'enrolà com a
milicià voluntari en el Batalló Francobelga
de la XIII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Destinat
al front de Madrid com a oficial, posteriorment passà a la
XIV Brigada. El 13
de gener de 1937 va ser ferit greument a Majadahonda (Madrid, Castella,
Espanya). Libero Roncoroni va morir el 29 de març de 1937 a
l'Hospital de Sang
de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri madrileny de
Fuencarral.
Algunes fonts el citen com a comunista. ***
Gabriel
Neira Espejo
- Gabriel Neira Espejo: L'1 de maig de 1913 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Gabriel Neira Espejo. Sos pares es deien Francisco Neira i María Josefa Espejo. Estudià amb els salesians del seu poble. Fuster de professió, fou secretari de la Secció de Fusters del Sindicat de Construccions i Afins de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera, on desenvolupà tasques orgàniques en la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, feia poc que havia acabat el servei militar i hagué de fugir pels camps davant la possibilitat de ser militaritzat per l'exèrcit franquista. Lluità en la guerra civil com a comissari de companyia en el II Batalló «Ascaso» de la 149 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, companyia coneguda com «La Pana», ja que tots els milicians anaven vestits amb aquest teixit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Barcarès; posteriorment va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat a l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 8 de setembre d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) amb la matrícula 4.387. El 5 de maig de 1945 el camp va ser alliberat i repatriat a França s'instal·là a Izeaux (Delfinat, Arpitània), on milità en la Federació Local de CNT. Poc després es casà i treballà d'ebenista a la fàbrica Allimand de Rives (Delfinat, Arpitània), població on residia. Sa companya fou María Encarnación Martínez Rubio, amb qui tingué dos infants. Diabètic, Gabriel Neira Espejo va morir el 27 de gener de 1988 al Centre Hospitalari Universitari de Grenoble de La Tronche (Delfinat, Arpitània) a causa d'una crisi cardíaca. Gabriel Neira Espejo (1913-1988) ***
Francesc
Roldan Almagro - Francesc Roldan Almagro:
L'1 de maig de 1914 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Roldan Almagro. Militant de la
Confederació
Nacional del
Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França. En 1947
s'instal·là a Drancy (Illa de França,
França). Administrà la llibreria de la
CNT de París (França) i participà en
l'enviament de la premsa confederal des de
la impremta de Gondoles de Choisy-Le-Roy (Illa de França,
França). Aficionat a
la poesia, col·laborà en Cenit,
Le Combat Syndicaliste i Terra Lliure. Francesc Roldan Almagro va
morir el 12 de març de 2010 a l'Hospital Europeu «La
Roseraie» d'Aubervilliers (Illa de França,
França). ***
Necrològica
de Victoriano Martínez Rusás apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 4 d'octubre de 1988 -
Victoriano
Martínez Rusás: L'1
de maig de 1921
neix a
Badalona (Barcelonès,
Catalunya)
l'anarcosindicalista Victoriano Tomás Martínez
Rusás, conegut com Tianet.
Era fill de Tomás
Martínez Viruete, militant
del Sindicat de la Pell de
Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de
Dolores Rusás Cuté.
Vivia a «Els 40 pisos»,
edifici modernista del barri del Gorg de Badalona. De molt jove
s'adherí a les
Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Pell de la CNT.
Cap el 1937 va ser
mobilitzat en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola, amb la qual, en 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Va ser internat al camp de
concentració d'Argelers. En sortir
dels camps s'instal·là a Peliçana, on
establí amb Ana Castro una família de quatre
infants (Violeta, J. Tomás, Federico i Roberto). Durant
l'Ocupació participà en
la Resistència. Després de la II Guerra Mundial,
milità en el Sindicat d'Oficis
Diversos de Peliçana de la CNT, de la qual va ser secretari
durant les dècades
setanta i vuitanta. Victoriano Martínez Rusás va
morir
el 22 de juliol de
1988 al seu domicili de
Peliçana (Provença, Occitània). ***
Paul
Chenard (esquerra) amb Thierry (París, anys vuitanta) - Paul Chenard: L'1 de maig de 1932 neix a Redon (Bro Gwened, Bretanya) el
propagandista anarcoindividualista
Paul Ernest Chenard –també signà com Chaul
Chenille, Pol
Chenille, Pol
Chenard o Paulo Chenard–,
conegut simplement com Polo. Fill d'una
família anarquista; son
padrí va ser un blanquista que es passà al
moviment llibertari i era fill de
Raoul Chenard (1896-1960), conegut com Chenard
père, cofundador de la Confederació
General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR), militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
després de la II Guerra Mundial i col·laborador
de Le Monde Libertaire, i sa mare es deia Alphonse Marie Bougouin. Paul
Chenard milità en el grup del XIV
Districte de París de la Federació Anarquista
(FA) i en el Sindicat de
Metal·lúrgics de Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF) de París.
Sota el pseudònim de Le
Père Peinard
col·laborà regularment en Le
Monde
Libertaire i, amb Maurice Joyeux i Francis Agry, en el
programa «Les
Chroniques du Père Peinard» de Radio
Libertaire de París. En 1969
s'encarregà de l'edició de La
morale anarchiste, de Piotr
Kropotkin, per a la FA. El febrer de 1971 edità a
París l'únic número de Fais
pas le zouve! Journal antimilitariste
unique et gratuït, à distribuer, à
comenter et à afficher, òrgan del Grup
Llibertari
«Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat
per «propaganda
antimilitarista i crida a la deserció». Trobem
articles seus en L'Insurgé,
L'Organisation Libertaire, La
Rue, entre d'altres. També
col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables anarchistes. Histoire(s) de
l'anarchisme,
des anarchistes, et de leur foutues idées au fil de 150 ans
du Libertaire et du
Monde libertaire. Molt influenciat per pensadors
anarcoindividualistes (Han
Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps, Aristide
Lapeyre, Lorulot,
etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i l'anarcosindicalisme, es
definia
com «individualista anarquista tintat de
sindicalisme». Paul Chenard va morir el
19 de juny de 1993 a la Residència Neyret de Ceton (Baixa Normandia,
França),
fou
incinerat el 25 de juny al cementiri
parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades
davant el Mur dels
Federats en presència de nombrosos companys.
Defuncions
Foto policíaca de Gabriel Cabot -
Gabriel Cabot: L'1 de maig de 1918 mor a l'Hospital Pitié
Salpêtriere de París
(França)
l'anarquista
individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument. Havia nascut el
22 de setembre de 1859 a Charolles (Borgonya, França).
Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard
–Charles Malato
deia que era fruit d'una «relació
adúltera». Va créixer a
Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França), on aprengué l'ofici
d'ebenista, encara que després es va
fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira
paterna, s'integrà en
un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de
1886 i finals de
desembre de 1887 treballà de tipògraf a
l'Impremta Nacional de París (França),
data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la
feina.
Després fou gerent d'una impremta, situada al
número 62 del carrer Marais de
París. Més tard s'encarregà de la
impremta, al número 33 del carrer
Trois-Bornes, on s'estampà La
Révolte
de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el
material
pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i
que subministrava els fons
necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del
«Comitè de
Socors a les Famílies i Detinguts
Polítics», el secretari del qual era
Benoît
Morel. En aquesta època va difondre el fullet La
défense et le procés de Pini i vivia al
número 145 del passeig
Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí
diversos manifests
abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del
«Cercle Anarquista
Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer
Clignancourt. Participà en
la preparació, i assistí, al Congrés
Anarquista Internacional que se celebrà
entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de
París. El 22 de
setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell
abstencionista a
la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29
d'octubre de 1889
participà en una reunió celebrada al
número 13 del carrer Clignancourt per a
organitzar els actes del «Primer de Maig» i la
impremta del carrer Trois-Bornes
redoblà l'activitat, contractant quatre componedors
més dels habituals, per a
realitzar diferents cartells relatius al «Primer de
Maig», com ara el manifest
«Vive la Grève Générale.
Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat
pel grup «La Revanche des Mineurs» i
atribuïda la seva redacció a Joseph
Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels
anarquistes italians Saverio
Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet
anarquista «Aux
soldats», la policia pogué demostrar que aquests
fulls havien estat impresos a
la seva impremta i va ser detingut juntament amb els
tipògrafs Joseph Dumont i
Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir
cartells,
pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del
delicte de
«provocació de militars a la
desobediència» i d'«incitació
a l'assassinat i al
pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El
5 de juny de
1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió
sobre la detenció de
militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage,
al número 29 del
carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet,
Milet,
Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per
apallissar els redactors d'un article on s'acusava
els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren
destrossats. Es
declarava «individualista» en una època
en la qual encara no s'havia plantejat
el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet.
Després de l'ona
de detencions del «Primer de Maig» La
Révolte decidí estampar el
periòdic en altra impremta. Argumentant un
defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se
davant
l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser
condemnat en rebel·lia a
dos anys de presó i a 3.000 francs de multa.
Només Dumont es presentà davant el
tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En
una
revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser
reduïda a tres
mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890
cosignà,
juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis
Duffour,
Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph
Tortelier),
una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda
en 31 d'agost de
1890 en el periòdic Le
Révolté.
Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de
Saint-Étienne», arran de
la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a
la presó parisenca
de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles
Malato. En sortir de la
presó muntà una nova impremta la
número 49 del carrer Maronites, on es van
imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891
va ser
processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat
quatre
anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó i a 3.000 francs
de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala
Gros-Boeuf, al carrer
Greneta, a la primera reunió del grup «Les
Peinards». Com molts altres
anarquistes, de París i d'arreu França, va ser
detingut preventivament el 22
d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer
de Maig». L'estiu de 1892,
amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer
difusió del manifest «Fête du
14 juillet», que hauria rebut del grup
«L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra).
Entre desembre de 1893 i febrer de 1894
col·laborà en La Revue
Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener
de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat
d'Auguste
Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en
l'escorcoll
de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En
aquesta
època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva
companya, al número
12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en
el periòdic individualista La
Renaissance, editat, molt
provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre
desembre de 1895 i
juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article
contra el comunisme en
el periòdic L'Esprit d'Iniciative,
també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un
grup individualista
que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès,
Alexandre Katsner,
Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era
col·laborador habitual del periòdic
individualista L'Homme, fundat per
Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va
ser definit per Henri Zisly en Le Semeur,
durant el període d'entreguerres, com a
«individualista burgès». El seu
últim domicili va ser al carrer Élisée
Reclus de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França,
França). Gabriel Cabot va
morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié
Salpêtriere de París
(França). ***
Foto
policíaca d'Émile Fournier (13 de març
de 1894) - Émile Fournier:
L'1 de maig de
1919 mor a París
(França) l'anarquista Émile Christophe
Fournier. Havia nascut el 25 de juliol de 1867 a Chantaud (Sent
Marçau de la
Vavetz, Llemosí,
Occitània). Era fill de
Jacques Auguste Fournier, comerciant de vi a l'engròs, i
d'Élisabeth Nicolas.
Serraller de professió, milità en el moviment
anarquista de Levallois-Perret
(Illa de França, França). El 2 de desembre de
1890 es casà a Levallois-Perret
amb Caroline Léonie Renault. En aquesta època
vivia al número 9 del carrer Marché.
El 13 de mars de 1894 va ser detingut i el seu domicili, al
número 116 del
carrer Chevallier de Levallois-Perret, va ser escorcollat; inculpat
d'«associació criminal i de robatori»,
el 14 d'abril d'aquell any va ser posat
en llibertat. El seu nom figurava en una llista d'anarquista de
Levallois-Perret aixecada per la policia en 1895 (o 1896) i en aquella
època
vivia al número 136 del carrer Bois. El 14 d'agost de 1897
enviudà de la seva
primera esposa i el 29 de maig de 1906 es casà al XII
Districte de París amb la
brodadors Marie Marguerite Émilie Lontin. En aquesta
època i fins el seu final
visqué al número 9 del carrer Moreau.
Émile Fournier va morir l'1 de maig de
1919 al seu domicili del XII Districte de París
(França). ***
Necrològica de Louis Pelaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936 - Louis Pelaud:
L'1
de maig de 1936 mor a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) l'anarquista Louis
Ferdinand Pelaud. Havia nascut el 23 de febrer de 1870 a
Avinyó (Provença,
Occitània). Sos pares es deien François Isidore Pelaud,
sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor
en fusta. A
començament
de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a
Avinyó, on
participava activament en les reunions llibertàries. El 16
de febrer de 1895 es
casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine
Gapiand. En 1897 va ser
controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en
1903 pertanyia al grup
anarquista cultural «Réveil des
Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època
col·laborà econòmicament amb Les Temps
Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX
figurava, amb altres
companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en
una llista
d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època
vivia al número 41 del carrer
Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de
sabater. Pel seu caràcter erudit,
en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa
del Treball de
Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari,
fou autor de nombrosos textos i
era membre del grup artístic «Les Amis des
Muses». Era conegut a Saint-Étienne
pel seu amor als animals. Louis Pelaud va morir l'1 de maig de 1936 a
l'Hospital
de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). ***
José Alberola poc abans de ser assassinat - José Alberola Navarro: L'1 de maig de 1967 és assassinat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Havia nascut el 5 de juny de 1895 a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Celedonio Alberola Villas i Manuela Navarro García. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins que fou assassinat. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola Navarro (1895-1967) ***
Necrològica
de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1973 - Francisco
Arruego Dubon: L'1 de maig de
1973 mor a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Havia nascut el 7 de
juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament
1905– a Sástago
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro
Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil
lluità com a
voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120
Brigada Mixta de la
26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser
detingut per la Gestapo i enviat
a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània)
com a membre del Servei de
Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial,
milità en la
Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego
Duvon va morir de càncer l'1 de maig de
1973 al seu domicili de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Adriago Botelho (ca. 1970) - Adriano Botelho: L'1 de maig de 1983 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. Havia nascut el 12 de setembre de 1892 a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal). En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário. Adriano Botelho (1892-1983) ***
Joan
Pujalte Berenguer - Joan Pujalte
Berenguer: L'1 de maig de 1990 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Havia nascut el 15 de
febrer de 1906 a Benimarfull
(Comtat, País Valencià). Sos pares es deien Joan
Pujalte i Francesca Berenguer. Emigrà a
Barcelona (Catalunya), on
milità en el Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el
grup
llibertari «Sol i Vida», al barri
barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista
Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de
Valentín Obac Puyol i d'Antonio
Zapata Córdoba. Durant la Revolució,
participà especialment
en la col·lectivització de les
«Indústries Ibèria» de sucre,
de les quals va
ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser reclòs
en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en
1942
retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina.
Durant els anys
seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista
confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui
tingué un fill, Arístides
Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una
llarga malaltia
l'1 de maig de 1990 a la Ciutat Sanitària Vall d'Hebron de
Barcelona (Catalunya) i
fou incinerat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac
(Vallès Occidental, Catalunya). Joan Pujalte Berenguer (1906-1990) ***
Henri
Michelet
-
Henri Michelet: L'1
de maig de 2014 mor a La Ménitré (País
del Loira, França) l'anarquista i
sindicalista revolucionari. Havia nascut el 20 de març de
1906 a Saint-Barthélemy-d'Anjou
(País del Loira, França). Henri Léon
Michelet, conegut com Zoulou. Sos
pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie
Chanteloup, cosidora. Després de fer estudis primaris,
començà a treballar
d'obrer pissarrer. El 22 de setembre de 1928 es casà amb
Madeleine Perrichet i
la parella no tingué descendència. A finals dels
anys trenta vivia al barri de
La Lignery de Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre maig de 1936 i
octubre de 1937
fou tresorer del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de
Trélazé (País del
Loira, França), adscrit a la Confederació General
del Treball Sindicalista
Revolucionària (SGTSR), fet pel qual va ser fitxat l'any
següent en el «Carnet
B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira.
També fou membre de la
Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). En un informe de
la Comissió
Especial de la Policia de gener de 1939 se'l definia com a
«perillós» i
«militant molt actiu de la CGTSR». En aquesta
època fou tresorer del Sindicat
dels Obrers Pissarrencs de la CGTSR. Mobilitzat, va ser fet presoner i
intentà
l'evasió en dues ocasions. Henri Michelet va morir, amb 108
anys, l'1 de maig
de 2014 a la llar de jubilats de La Ménitré
(País del Loira, França). Son germà
Marcel també fou militant de la CGTSR i sa germana Marie fou
la companya de
l'anarquista Raymond Pantais. ---
|
![Capçalera de "L'Exploitée" [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lexploitee.jpg "Capçalera de \"L'Exploitée\" [CIRA - Lausana]")
![[30/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/04]") |
|
![[02/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/05]") |
|
|
| Actualització: 01-05-24 |