|
---
Anarcoefemèrides de l'1 de juny Esdeveniments
Portada de la segona
edició de L'union
ouvrière -
S'edita L'union
ouvrière:
L'1 de juny de 1843 es publica a
París (França), després de moltes
dificultats, L'union ouvrière, de
l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les
precursores de
l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers
al·legats a favor
dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir
una
organització internacional obrera dirigida a les classes
obreres on les dones
jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera
edició va distribuir
3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i
el 10 de juliol, va
rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien
presentat
per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als
4.000
exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com
Béranger, Victor Considérant, Eugène
Sue, George Sand, Hortense Allard,
Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet,
els Didot,
Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores,
criades,
porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va
apuntar els noms dels
personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers,
Eugène
Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte,
Garnier-Pagés, Dupin, el
baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de
difondre la idea d'Unió Obrera, va
projectar una gira propagandística de presentació
del seu llibret arreu de
França amb la intenció d'animar el proletariat a
la creació de comitès locals
d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació
destinada a defensar els drets
de la classe obrera, i que començarà el 12
d'abril de 1844. ***
Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung - Surt Chicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuvi òrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919. ***
"Tienda
de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de
Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola - Vaga de Cananea:
L'1 de juny de
1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una
importantíssima vaga minera contra
l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper
Company (CCCC),
propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene.
Aquest esdeveniment s'ha
considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana
de 1910 i a la
ciutat de Cananea com al «Bressol de la
Revolució». En començar el segle XX, la
indústria minera era la més importat a
Mèxic i les explotacions més importants
radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els
EUA. Els propietaris
de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les
polítiques
impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel
contrari, els obrers mexicans que
treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de
pobresa, sense
gairebé drets laborals. Durant més de dues
dècades, qualsevol oposició al
porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar
el nou segle, un
grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal
Ponciano Arriaga»,
impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del
periòdic anarquista Regeneración,
impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de
Mèxic, no aturarien fins
derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup
opositor, format sobretot
per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a
finals de 1903 a
causa de la persecució política i la
supressió de la llibertat de premsa a
Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el
periòdic Regeneración, primer a
San Antonio (Texas, EUA) i que després es
traslladà a Saint Louis (Missouri,
EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit
Liberal
Mexicà (PLM), els opositors a Díaz
començaren a preparar la insurrecció armada,
després de considerar que ja no era possible transformar el
sistema polític
mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest
context arribaren a
Cananea Enrique Bermúdez, José López i
Antonio de Pío Araujo, activistes del
PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la
propaganda en l'organització
obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El
Centenari», però quan
els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de
la mina i hagueren
de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca
Calderón, Manuel
M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que
formaren l'organització secreta «Club
Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar
la revolució
contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360
treballadors de la CCCC
d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels
salaris als dels seus 2.200
companys miners nord-americans que també treballaven per a
la mateixa companyia –els mexicans cobraven 3.50 pesos
diaris, mentre els nord-americans 5
pesos
diaris pel mateix treball– i unes jornades laborals de vuit
hores. Com
que
aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida
a la
vaga, acció que mai no s'havia vist en la
història de Mèxic i que marcarà una
fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a
símbols la bandera
mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat
demandada com a
salari mínim. El moviment fou encapçalat pels
treballadors Juan José Ríos,
Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els
quals cridaren a la vaga just en
el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa
d'aquest a
venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en
passar per una fusteria
de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i
descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant
nombrosos obrers
ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans
atacaren amb pedres,
resultant morts diversos miners nord-americans –entre
ells
William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler
i els germans George– i entaulant-se una batalla campal entre
els
obrers
rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu
del
poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els
mexicans calaren
foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant,
acudí al
cònsol nord-americà, qui demanà ajuda
al govern del veí Estat d'Arizona i un
escamot de 275 rangers, comandat pel capità
Thomas H. Rynning, fou
enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup
entrà armat en
territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya
–establiment comercial en una hisenda o
explotació, on es venen mercaderies als
treballadors a compte dels seus salaris– i les
instal·lacions mineres, i, amb
el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren
qualsevol
vaguista que oferís resistència. Els minaires
acudiren al governador de Sonora,
Rafael Izábal, per exposar les seves demandes,
però en el trajecte van ser
agredits pels rangers, escampant-se el combat pel
poblat. Durant la nit,
les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu
país. El 3 de juny
es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment
quedà gairebé controlat. Els
líders miners, com ara Baca Calderón i altres
integrants del PLM, van ser
agredits i tancats a la presó política de San
Juan de Ulúa. El resultat de les
dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més
de 50 detinguts i
centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres
tornarien a
la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la
Cananea li
seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una
Revolució Social a
Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i
reprimida per la policia
política de Porfirio Díaz i per detectius
nord-americans. El pla subversiu
llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als
indis yaquis, va
haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb
el seu
carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig
Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de
Cananea que
rememora l'incident. Actualment la presó municipal de
Cananea,
construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el
«Museu de la Lluita Obrera»,
on es realitzen exposicions sobre la història del moviment
obrer de la
indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat
escenari de disputes
obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que
durà cinc mesos. ***
Portada del primer número de Revolución - Surt Revolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri. ***
Portada
del primer número d'Ámanhã - Surt Ámanhã:
L'1 de juny
de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del
periòdic quinzenal Ámanhã.
Revista popular de orientação racional (Demà. Revista
popular d'orientació
racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim,
aquesta publicació
anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de
l'època, realitzat
apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia
llibertària, de
l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova
ortografia, etc. Hi
van col·laborar António C. Altavila, Augusto
Casimiro, Bento Casimiro, Bento
Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José
Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto
Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes
Vieira, Joã Branco,
Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira,
Araujo
Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso
de Bourbon,
Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes
Assunção, José Simões
Coelho, Antonio
da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr
Kropotkin, entre d'altres. El número 4
n'és un especial dedicat a Élisée
Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15
d'agost de 1909. ***
Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste - Surt La Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada. ***
Portada
del primer número de Le Bulletin Libertaire - Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any. ***
Capçalera
de l'últim número de Marinarbetaren - Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra un és una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta. ***
Capçalera
del primer número de Reconstruir - Surt Reconstruir: Durant la primera
quinzena
de juny de 1946 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer
número del periòdic anarquista
Reconstruir. Por el socialismo y la
libertad. Estava editat per la Federació Anarco
Comunista Argentina (FACA)
i la Federació Llibertària Argentina (FLA).
Tractava temes de l'actualitat
política i social des del punt de vista llibertari.
Administrat per Luis
Danussi, comptà amb les col·laboracions de Diego
Abad de Santillán, Miguel
Ángel Angueira Miranda, Fierre Ansart, Dardo Batuecas,
Ángel Cappelletti, Alex
Comfort, Juan Corral, Generoso Cuadrado Hernández, Luis
Danussi, Luis Di
Filippo, Luce Fabbri, Pietro Ferrúa, Luis Franco, Daniel
Guerin, Valentín
Kunica, René Lamberet, Arthur Lehning, Gastón
Leval, Carlos Machado, Jacobo
Maguid, Sebastián Marota, Oscar Milstein, Fidel
Miró, Vladimiro Muñoz, Carlos
Manuel Rama, Eugen Relgis, Horacio Elite Roqué, Helmut
Rüdiger, Mara Elena
Samatan i Héctor Woolands, entre d'altres. La
publicació patí diversos
processos per desacatament i segrests d'edicions, traslladant la seva
impressió
a Rosario (Santa Fe, Argentina). Edità 60 números
fins el novembre de 1952 i
entre novembre de 1955 i 1959 edità entre els
números 61 i 90. També es creà
una editorial del mateix nom que publicà desenes de fullets
i llibres.
Posteriorment, entre 1959 i 1976, s'edità una segona
època amb la mateixa
capçalera que publicà 101 números. ***
Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès - Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta. ***
Cartell
de l'acte - Concert de Léo
Ferré: L'1 de juny de 1991 se celebra al Palais
des Sports de París (França) un
concert extraordinari del cantautor anarquista Léo
Ferré. L'acte, organitzat
per la Federació Anarquista (FA) francesa, es
realitzà per celebrà el desè
aniversari de Radio Libertaire. Va ser un dels últims
concerts del cantautor.
Naixements
Nínxol d'Albert Laisant - Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant i de Clara Cécile Guichard. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El 2 d'abril de 1908 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Marie Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i les seves cendres van ser dipositades al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Foto
policíaca d'Émilien Ségard (2 de
juliol de 1894) - Émilien Ségard: L'1 de juny de 1875 neix a Salouël (Picardia, França) l'anarquista Émilien Ségard. Era fill natural de l'obrera fabril Fidéline Marie Léonie Mécrent i el 21 de setembre de 1880 l'infant va ser legitimat pel matrimoni a Saloul (Picardia, França) d'aquesta amb l'anarquista Philogene Ségard (Alexandre Ségard). Ben igual que son pare, fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França). Es guanyava la vida com a pintor de carruatges. En 1894 va ser inscrit en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El febrer de 1898 va ser detingut a Amiens amb 10 companys (Bordenave, Carlier, Desprez, Dumont, Goullencourt, Lebrun, Morel, Pasquet, Pechin i Warlin) després d'haver desencadenat una baralla durant una conferència organitzada per catòlics; denunciat per aquest fet, va ser condemnat a 20 dies de presó. A començament de segle la policia el donà com a desaparegut a Amiens. En 1904 era un dels responsables de la Secció d'Amiens de l'Associació Antimilitarista i en aquesta època vivia al número 69 del carrer Saint-Germain. En 1905 col·laborà amb el periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Cap el 1912 vivia al número 10 del carrer Jourdel d'Amiens i aleshores la policia el definia com a «anarquista, poc militant». El 21 d'octubre de 1914 es casà a Amiens amb Gabrielle Charlotte Gaffet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Édouard
Sené (1912) - Édouard
Sené: L'1
de juny de 1887 neix al III Cantó de Nantes (País
del Loira, França) el
periodista i dibuixant i militant anarquista i sindicalista
Édouard Louis Marie
Sené, que va fer servir els pseudònims Sen
i Édouard Lebreton. Sos
pares es
deien Édouard Sené, cirurgià dentista,
i Marie Louise Tallandeau. Sergent del
25 Regiment d'Infanteria, el 19 de maig de 1910, quan estava de
permís per una
convalescència, va ser detingut a la plaça de la
République de París (França) per
«escàndol nocturn» durant una
manifestació organitzada pel Sindicat d'Empleats
de la Regió Parisenca. El juliol d'aquell any va ser
llicenciat per ferides
produïdes en servei. Destacat redactor,
col·laborà durant molts d'anys en la
premsa anarquista i sindicalista (Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
La Vie Ouvrière, etc.).
En aquesta època
vivia al número 65 del carrer Lepic de París. El
9 de desembre de 1910 va ser
nomenat membre de la comissió de La
Voix
du Peuple per a la seccions de borses del treball de la
Confederació
General del Treball (CGT). A partir de 1911 fou redactor de La Bataille Syndicaliste i en 1912 fou
un dels fundadors, amb Édouard Boudot i Eugène
Jacquemin, de Le Réveil Anarchiste
Ouvrier. Dins de la
CGT va estar més proper al sector de Victor Griffuelhes i de
Georges Yvetot que
del d'Alphonse Merrheim i Pierre Monatte, i simpatitzà amb
Francis Delaisi.
Entre el 22 i el 24 de juny de 1911 assistí, en
representació de les borses del
treball de La Sanha (Provença, Occitània) i de
Gwened (Bro Gwened, Bretanya) a
la Congrés Extraordinari de les Federacions Nacionals i de
les Borses del
Treball. També representà de bell nou la Borsa
del Treball de La Sanha en el
Congrés Extraordinari Especial de Federacions i de les
Borses del Treball
celebrat l'1 d'octubre de 1911. El 29 de setembre de 1911 va ser
jutjat,
juntament amb Auguste Dauthuille, per l'Audiència del Sena
per dos articles
apareguts en Le Libertaire del 6 de
maig anterior. Ell va ser acusat d'«injúries cap a
l'exèrcit» per un article
anticolonialista sobre el Marroc. Ambdós es negaren a
assistir al judici per no
haver-se de seure al costat de l'exgerent Jean Dudragne, acusat de ser
confident de la policia, i van ser condemnats en rebel·lia,
ell a tres anys de
presó i a 3.000 francs de multa i Dauthuille a tres mesos de
presó i a 500
francs de multa. Entre març i maig de 1912 formà
part del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la
Federació Revolucionària
Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en
les eleccions municipals
de maig. El CAR arreplegà 25 personalitats destacades del
moviment anarquista i
del sindicalisme revolucionari. En aquesta època
portà a terme, en La Bataille
Syndicaliste, la campanya
per l'alliberament del sindicalista revolucionari Victor Bintz,
aleshores purgant
una pena en un batalló disciplinari. L'octubre de 1912 va
fer campanya des de
les pàgines de La Bataille
Syndicaliste
contra la visita a París d'Alfons XIII d'Espanya, a qui
acusà de ser l'assassí
de Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va ser denunciat per
l'ambaixada
d'Espanya i que el portà de bell nou davant els tribunals.
L'11 de novembre de
1912, malgrat ser defensat per Mes Lafont i Pierre Laval, va ser
condemnat per
l'Audiència del Sena a un any de presó i a 3.000
francs de multa per un article
sobre un accident mortal esdevingut en el 31 Regiment d'Infanteria. El
desembre
de 1912, a resultes dels atacs del «Comitè
Bintz», encapçalat per Émile
Janvion, que el van acusar d'haver boicotejat la campanya de suport a
Bintz,
d'estar connectat amb L'Action
Française
i de haver lliurat un informe complet del cas a Maurice Pujo, secretari
dels
«Camelots del Rei», va ser censurat pels
responsables de La Bataille Syndicaliste.
El 29 de gener de 1913, quan encara
estava empresonat, va ser novament jutjat per l'Audiència
del Sena per dos
articles apareguts en La Bataille
Syndicaliste, un contra Alfons XIII i altre sobre abusos
comesos en un
regiment, i va ser condemnat, juntament amb Eugène Morel,
gerent del periòdic,
a dues penes de cinc anys de presó i 3.000 francs de multa
cadascun. Malalt, no
pogué assistir al judici i l'endemà del veredicte
va haver de ser ingressat a
l'Hospital Cochin de París. En aquella època es
parlava d'una possible amnistia
pels delictes de premsa, però aquesta mai no
arribà i davant la perspectiva de
passar 10 anys de presó es desencadenà una
campanya de premsa (L'Action
Française, La Bataille
Syndicaliste, L'Humanité,
L'Intransigeant, Le
Libertaire, L'Oeuvre, Le Rappel, etc.) reclamant el seu
alliberament. Sota aquesta pressió, el Ministeri de
Justícia acceptà examinar
el «Cas Sené». El 9 d'octubre de 1913
fou testimoni en el judici d'Eugène
Morel, que va tenir el suport de destacats intel·lectuals
(Anatole France,
Urbain Gohier, Marcel Sembat, Séverine i Gustava
Téry), i després de la defensa
de Pierre Laval i Ernest Lafont, Morel va ser absolt. L'alliberament de
Sené no
es produïa i el 14 d'octubre de 1913 el Sindicat de Premsa de
París intercedí
al seu favor davant el ministre de Justícia. Finalment el 17
d'octubre de 1913
la gràcia presidencial arribà i va ser alliberat
aquell mateix dia de la presó
parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al
número 14 del carrer Nicolet. El
6 de març de 1914 provocà una petita crisi en el
si de La Bataille Syndicaliste quan
va publicar un article anunciant que
10 presos polítics (Èdouar Boudot, Roger
Fourcade, Louis Lecoin, André
Mournaud, Pierre Ruff, etc.) serien «candidats de la
llibertat» en les
eleccions legislatives d'abril i maig, fet que disgustà L'Humanité i la
direcció de Le
Combat Syndicaliste es va veure obligada a desmarcar-se de
les seves opinions.
Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del
departament del Sena, quan
esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 25 Regiment
d'Infanteria de
Nantes i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i al 12 Grup
d'Autometralladores
del Sector 31 a Boulogne-sur-Seine (Illa de França,
França). El 22 d'agost de
1914 es casà a Nantes amb Armande Céline Martin.
D'antuvi partidari de la «Unió
Sagrada», evolucionà cap a posicions pacifistes.
En aquesta època dirigí el
periòdic satíric Tacatacteufteuf,
editat pels grups d'autometralladores. En acabar la guerra va ser
desmobilitzat. En 1920 col·laborava en L'Atelier
i en La France Libre. Entre 1921 i
1923 fou secretari de redacció de Le
Peuple. En 1922 va ser esborrat del «Carnet
B» perquè no representava cap
perill per a la seguretat de l'Estat. Fou un dels fundadors del diari Le Quotidien, del qual era secretari de
redacció en 1923, i col·laborà en Le
Petit Niçois, del qual fou secretari general.
Posteriorment entrà com a
periodista en el periòdic Détective,
qualificat per Le Libertaire
d'«infame libel policíac», del qual
arribà a ser redactor en cap, i en 1929 va
fer un reportatge a Alemanya. Divorciat, el 29 de setembre de 1931 es
va casar al
XIV Districte de París amb la secretaria italiana Antonia
Cresta. En aquesta
època vivia al número 76 del carrer des Plantes
de París, que va ser el seu
últim domicili. Malalt, després de patir una
seriosa intervenció quirúrgica
d'esplenectomia a finals de 1931, Édouard Sené va
morir el 19 de gener de 1932
a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser
enterrat dos dies després al
cementiri de Pantin (Illa de França, França). Édouard
Sené (1887-1932) ***
Louis
Bouffanais - Louis
Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph
Bouffanais. Sos
pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie
Verrieras. En 1914
arribà a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a
l'Arsenal d'Armament per a
treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses
fàbriques de la regió.
Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia
al número 86 del
carrer de París. A finals dels anys vint intentà
constituir un grup anarquista
a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA),
fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de
la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). També fou
administrador-gerent del restaurant cooperatiu
«Le Prolétarienne de Tarbes», al
cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en
1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un
restaurant per a donar de
menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria.
Va
pertànyer, a més a més, a la
Unió Local de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la
Federació Comunista Llibertària
(FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant,
sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats
per
haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant
pacifista
Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal,
pamflets de l'FCL
contra la guerra, la mobilització i per la vaga general
insurreccional. En un
informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de
«militant
anarquista perillós» i en aquesta època
vivia al Chemin de la Sendere, amb sa
companya Amélie Jeanne Marie Isola i sos dos infants. La
policia assenyalà que estava
en relació amb la
Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic
íntim de
l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del
periòdic La Révolte
de Bordeus (Aquitània,
Occitània) al qual estava subscrit. La policia
també el considerà com el
principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels
Alts
Pirineus. Durant la Revolució espanyola,
participà en l'enviament de roba per a
les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II
Guerra
Mundial, distribuí el pamflet Paix
immédiate. Nouveau manifeste contre la
guerre, publicat per
l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin.
Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels
albergs, d'una associació
esportiva llibertària i acollí al seu domicili
nombrosos companys i refugiats,
especialment espanyols i polonesos. També va ser membre
actiu de la Ligue
Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i
col·laborà en el seu
òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais,
alumne de l'Institut de Tarbes,
animà en aquests anys un grup de les Joventuts
Llibertàries. Louis Bouffanais
va morir el 3 de març de 1971 al seu domicili de Tarba
(Bigorra, Gascunya,
Occitània). ***
Necrològica
de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972 - Simone
Lerousseau: L'1 de juny de 1898 neix al V Districte de
París
(França) la militant
anarquista Simone Augusta Guymard, més coneguda com
Simone Lerousseau.
Sos pares es deien Jean Marie Guymard,
guardià de la Pau, i Gabrielle Adéle Commissaire,
taquígrafa. Estigué casada amb René
Martial Lerousseau, de qui enviudà. Amb son company, el
també anarquista
Maurice Langlois,
regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira,
França). Ambdós, amb Berthe
Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van
veure amb
vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després
de la II Guerra Mundical, fou
membre del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». Quan la parella es
retirà, s'establí a «La
Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània,
Occitània), on rebien la visita dels vells companys. Simone
Lerousseau va morir de càncer el 17 d'abril –altres
fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1972 al seu domicili
de Lembrac (Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de David Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de novembre de 1969 - David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca d'avellaner a la finca de La Carle, a Mondonville (Llenguadoc, Occitània), on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes. ***
Manuel
Vales Fernández -
Manuel Vales
Fernández: L'1
de juny
de 1905 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Vales
Fernández. Sa mare es deien
Esperanza Fernández
Seijo, i tingué un germà, Francisco, i dues
germanes, Arminda i Adelina. En
1920 havia emigra a l'Havana (Cuba). Es guanyava la vida treballant de
jornaler
i després de cambrer al quiosc «El
Tarán» de Betanzos. Va fer el servei militar
a Lleó (Castella, Espanya). Milità en el Sindicat
d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i era
distribuïdor i corresponsal de la
premsa obrera i anarquista (CNT, Solidaridad
Obrera, etc.). A principis
de 1933 organitzà una recol·lecta popular per
ajudar les víctimes dels fets
sagnants de Casas Viejas. Quan la vaga general del 9 de maig de 1933 va
ser detingut
amb altres companys i va ser empresonats uns dies. En aquesta
època vivia amb la
fruitera Emilia García Amor. Arran del cop militar de juliol
de 1936, Manuel
Vales Fernández va ser detingut per un escamot feixista,
juntament amb José
Rilo Garabal, també confederal; ambdós van ser
portats fins a Teixeiro i assassinats
a la carretera de Curtis a Sobrado (La Corunya, Galícia).
Els seus cossos van
ser trobats per una veïna dies després i enterrats
al cementiri de Santa Aia de
Curtis. Estava casat amb Esperanza Seoane García, amb qui
tingué un fill,
Manuel. Manuel Vales Fernández (1905-1936) ***
Notícia
d'una xerrada de Maurice Lavorel publicada en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 2 de desembre de 1937 - Maurice Lavorel: L'1 de juny de 1911 neix al V Districte de Lió (Forez, Arpitania) l'anarquista comunista i sindicalista Maurice François Louis Lavorel. Sos pares es deien Marius-Edmond Lavorel, representant comercial, i Marie-Louise Jourdan. En 1931 va fer el seu servei militar. El 10 d'agost de 1933 es casà al VII Districte de Lió amb la sindicalista Yvonne Marguerite Germaine Pierre. En aquesta època treballava d'empleat com a cobrador dels transports municipals lionesos i vivia al número 12 del Quai Arloing de Lió. Posteriorment treballà d'obrer metal·lúrgic i milità en el Sindicat del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), de tendència anarquista comunista, i havia estat partidari la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). Entre 1934 i 1936 fou un dels animadors del grup de Lió de la Unió Anarquista (UA) i entre 1936 i 1939 del grup anarquista del barri lionès de Vaise. En 1936, sense feina, es dedicà a la venda ambulant de diaris pels carrers. En les eleccions legislatives del 26 d'abril de 1936 es presentà com a candidat anarquista per al II Circumscripció de Lió i obtingué dos vots. A resultes d'una topada que va tenir amb la policia durant una manifestació, el desembre de 1936 va ser condemnat a un mes de presó per «rebel·lió». En el Congrés de l'UA celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 a París, va ser reelegit com a secretari de l'UA i el desembre d'aquell any va ser nomenat secretari adjunt de la secció lionesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant aquests anys col·laborà en Le Libertaire. Entre 1936 i setembre de 1939 va ser secretari de l'UA de Lió, que comptava una cinquantena de membres que militaven en quatre barris. El 7 de juliol de 1938 reivindicà el Front Revolucionari (FR), que s'havia acabat de crear i que arreplegava, entre altres forces, l'UA i el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP). El 2 de juliol de 1938 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a un mes de presó per «cops a agents i rebel·lió». Durant la vaga general del 30 de novembre de 1938 contra els decrets-llei d'Édouard Daladier per al reforçament el control policíac, va ser detingut, juntament amb Jean Lafond, i inculpat de «cops a agents». El 5 de febrer de 1939 jugà un paper important en el Congrés de la Federació de Lió de l'UA, on justificà la participació governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) espanyoles a causa del moment històric. Quan esclatà la II Guerra Mundial la Federació de Lió de l'UA cessà totes les activitats. A mitjans de 1941 treballava de distribuïdor del diari Paris-Soir. Després de la guerra va ser un dels animadors de la Federació Anarquista (FA) a la regió lionesa, milità en la 17 Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i col·laborà en Le Libertaire. Presidí el III Congrés de la FA, celebrat entre el 9 i l'11 de novembre de 1947 a Angers (País del Loira, França). En el Congrés de la FA celebrat entre el 23 i el 25 de maig de 1953, va ser nomenat, amb altres companys (Bonnet, Guy Bourgeois, Coudert i Christian Lagant), membre de la Comissió de Conflictes. Arran de la victòria dels partidaris de Georges Fontenis, va pertànyer en 1953 un temps a la Federació Comunista Llibertària (FCL), però l'any següent se separà i s'adherí a la Federació Anarquista (FA), reconstituïda al voltant de Maurice Joyeux. En els anys seixanta fou membre del grup «Élisée Reclus» de la FA i milità en la CNTF. Maurice Lavorel va morir el 27 de juliol de 1988 al seu domicili de Sainte-Foy-lès-Lyon (Forez, Arpitània). ***
Louis
Recoules - Louis Recoules:
L'1 de juny de 1911 neix al V Districte de París
(França) l'anarquista
Louis Jean Recoules –el seu llinatge citat erròniament
Recoule i Recoulis.
Era fill
natural, de pare desconegut, de la domèstica Pauline Louise
Émile Recoules i va
ser reconegut per sa mare el 22 de setembre de 1991 al XI Districte de
París.
Fou company de la militant llibertària Suzanne Hans i amb
dos van ser membres
del Grup del XIII Districte de París de la Unió
Anarquista (UA). La parella
vivia al número 165 del carrer Nationale i van tenir dues
filles, nascudes en
1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina
respectivament. Quan
s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la
parella marxà a
finals de setembre a la Península i ambdós
s'integraren com a milicians
voluntaris en la «Centúria Sébastian
Faure», pertanyent al Grup Internacional
de la «Columna Durruti». Louis Recoules, juntament
amb sa companya Suzanne Hans
i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri,
etc.), va morir el 8 d'octubre
de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una
ofensiva de les tropes
franquistes. També és possible que la parella
morís el 16 d'octubre de 1936 a
Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya). ***
Antoni
Abarca Càmara - Antoni Abarca Càmara: L'1 de juny de 1921 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Sa companya fou Bonaventura Solé Guimó. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat. ***
Christian
Lagant (ca. 1960) - Christian Lagant: L'1 de juny de 1926 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) el corrector d'impremta, dibuixant i militant anarquista i esperantista Christian Robert Lagant, conegut sota els pseudònims Cri Cri, Christian Lag i Christian Lague. Era fill natural de la domèstica Marthe François Quénouault i va ser legitimat el 26 d'agost de 1926 pel matrimoni al XVIII Districte de París d'aquesta amb Robert Lagant. Després de la II Guerra Mundial formà part del Groupe Artistique Montmartrois (GAM, Grup Artístic de Montmartre) de París (França) i del grup surrealista «Les enfants du paradis» (Els infants del paradís), que es desintegrà ràpidament a causa de les disputes entre anarquistes i comunistes. Actiu en el moviment dels albergs de joventut de la regió parisenca, fou membre del grup «Espero», i participà en l'escissió que donà lloc al naixement del Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), col·laborant en el seu òrgan d'expressió Regain (1951-1967). Esperantista convençut, fou membre de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). A començament dels anys cinquanta freqüentà el local de la Federació Anarquista (FA) de París i col·laborà amb dibuixos en el periòdic Le Libertaire, òrgan de la FA, sota la signatura Cri Cri. Esdevingué militant actiu del grup anarquista del XVII Districte de París de la FA, defensant una «concepció social de l'anarquisme». En el Congrés de la FA de 1951 va ser nomenat membre del Comitè de Lectura de Le Libertaire, amb Charles Devançon (Charles Kramer), René Lustre, Gilbert Devillard (Cédar) et Georges Fontenis, i en el Congrés de la FA de maig de 1953, quan Georges Fontenis prengué el control de l'organització, va ser nomenat membre de la Comissió de Conflictes del nou Comitè Nacional i continuà la seva militància en el grup de París-Nord de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després de la publicació l'agost de 1954 pel grup «Kronstadt» d'un memoràndum de denúncia de les maquinacions dels seguidors de Georges Fontenis reagrupats en el grup secret Organitsation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla) i la decisió de l'FCL de participar en les eleccions del gener de 1956, el grup «Kronstadt», al qual ell pertanyia, va ser exclòs de l'FCL el març de 1955. Després de participar en el congrés de maig de 1955, dimití de l'organització, juntament amb els companys dels grups de Saint-Germain-en-Laye i de Mâcon. El novembre de 1955 fou un dels fundadors dels Grups Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR) i fou el director del seu òrgan d'expressió Noir et Rouge (1956-1970). Va escriure un text crític, «La FCL et les élections du 2 janvier 1956», que es publicà en Noir et Rouge i que en 1971 es reedità pel grup d'Arles de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) quan els contactes i temptatives d'acostament entre aquest grup i el Moviment Comunista Llibertari (MCL) de Georges Fontenis. El maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16 de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. Arran de la retirada de la FA, aquest comitè es renovà amb el nom de Comitè d'Acció Revolucionària (CAR), que agrupà nombrosos grups, partits i sindicats de l'esquerra extraparlamentària i anarquistes. En 1960 els GAAR ampliaren el seu radi d'acció i es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), però en 1961 la FAC s'escindí i en dos grups, un majoritari que amb el nom d'Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC) s'integrà com a tendència en la FA, i un altre minoritari, en el qual ell formà part, que decidí mantenir-se al marge de la FA i concentrar-se en l'edició de Noir et Rouge, esdevenint aquesta un lloc obrer als debats teòrics i a les anàlisis del moviment llibertari i que tingué una certa influència en els fets de «Maig de 1968». En l'últim número de Noir et Rouge, de juny de 1970, publicà el text «Sur le néo anarchisme», on explicà el naixement de la revista. En aquesta època, amb altres membres del grup, col·laborà i participà en les reunions del grup Informacions i Correspondències Obreres (ICO), la finalitat del qual era arreplegar els obrers desconfiats amb les organitzacions obreres, partits i sindicats tradicionals i que reivindicava l'autogestió. A més, participà en el grup Joventuts Llibertàries (JL), amb Paul Barrère, René Bianco, Helyette Bess, Élisée Georgev, Tomás Ibañez, Pierre Labous (Pierric), Marc Prevotel, Néstor Romero, Marcel Viaud i altres, i en les seves activitats clandestines, com ara l'ajuda a insubmisos i desertors durant la guerra d'Algèria, suport a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en les seves lluites antifranquistes, creació d'una xarxa que realitzava vasectomies i avortaments, etc.; també, entre 1953 i 1967 col·laborà en el butlletí Jeunes Libertaires, òrgan d'expressió d'aquesta organització. Durant els anys seixanta col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en el butlletí Recherches Libertaires (1966-1972), publicat per Michel Hirtzler i Annie Piron. En 1971 participà en la creació de l'editorial en llengua castellana «La Hormiga», amb Tomás Ibáñez Gracia, Conchita Nadal Mongai, Frank Mintz, Salvador Gurucharri, José Morató Inglés, Montserrat Turtos, Agustín Sánchez, Paco Gómez, Antonio Cascarosa i Ramón Safont, entre d'altres. Arran de l'assassinat de Salvador Puig Antich, el 18 de març de 1974 publicà un article en Libération on criticava la blanesa i la immobilitat de certs grups anarquistes davant aquest fet. Corrector d'impremta durant molts d'anys, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació General del Treball (CGT). Fou autor de nombrosos dibuixos surrealistes –en 2004 es va fer una edició de Les Chants de Maldoror, d'Isidore Ducasse, amb il·lustracions seves–, molts dels quals encara resten inèdits. El 2 de desembre de 1978, en un moment en que la seva diabetis crònica s'havia accentuat, Christian Lagant se suïcidà al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i el seu cos va ser trobat tres dies després. ***
Luigi
Carlizza emmanillat amb son fill Fricche - Luigi Carlizza: L'1 de juny de 1933 neix a Villa Romana (Carsoli, Abruços, Itàlia) el metge anarquista Luigi Carlizza. Sos pares es deien Francesco Carlizza, metge, i Annita Brunelli. Son pare morí durant l'expedició militar italiana a l'URSS i l'orfe es traslladà a Roma, on amb grans sacrificis es llicencià en medicina. Gràcies a la influència d'Ugo Scattoni, entrà a formar part de molt jove en el moviment anarquista. Es relacionà amb el grup que donà lloc als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini que s'oposaven a la visió tradicional de l'anarquisme representat per la Federació Anarquista Italiana (FAI). A començament de la dècada dels cinquanta constituí amb altres companys el grup «Roma Centro», que s'adherí a la FAI, i participà en les activitats dels GAAP, els quals representà com a delegat-observador, amb Sirio Del Nista i Ugo Scattoni, en el V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Entre 1954 i 1955 formà part del grup que estudià la reforma agrària italiana i per a aquesta finalitat seguí un curs a l'Institut Gramsci de Roma; també col·laborà en Impulso i en L'Agitazione, butlletí internet dels GAAP. En aquests anys de frenètica activitat política, participà en gairebé tots els congressos i reunions dels GAAP, fins i tot quan aquests decidiren confluir amb el moviment Acció Comunista (AC), una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. Després de la sortida de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga d'AC, romangué en l'organització fins just abans de mitjans dels anys seixanta, quan deixà el grup per la prevalença de les posicions leninistes expressades pel grup d'Arrigo Cervetto i Lorenzo Parodi. En 1964 formà part del «Comitè italià per la veritat sobre els crims de l'estalinisme» i signà, amb altres companys, la crida «200 comunisti italiani tra le vittime dello stalinismo». A finals dels anys seixanta es reconcilià amb el moviment anarquista i a començament dels anys setanta fou un actiu militant del grup «Lluita Proletària», adherit a la FAI. El 2 de juny de 1972 signà a Carrara (Toscana, Itàlia), amb altres companys, el manifest «Per una riscoperta dell'anarchismo nell'attualità sociale. Lettera aperta ai compagni sullo stato del Movimento». En 1981, arran de la polèmica suscitada arran de la reactivació de la Unió Sindical Italiana (USI), abandonà la FAI ja que no volia participar en les disputes de les diferents tendències. Va fer costat l'USI, encara que no s'afilià. Des de la seva professió de metge a l'Istituto Materno Regina Elena, milità en el Sindicat dels Metges Italians (SMI), lluità per la reforma del sistema sanitari i fou molt actiu en les reivindicacions de la sanitat pública, participant en nombroses manifestacions. Col·laborà amb articles de diversa temàtica en Volontà i Umanità Nova, entre d'altres. Setmanalment es trobava amb els vells companys, sobretot expartisans, com ara Dario Bessi, Mario Saurini i Peppe Zelli, amb qui els lligà una gran amistat, però de mica en mica abandonà el compromís polític. És autor de La ricerca cromosomica nelle malformazioni congenite di interesse medico-sociale (1968). Luigi Carlizza va morir, a resultes d'una sobtada malaltia, el 20 d'abril de 1993 a Roma (Itàlia) i fou enterrat al cementiri del Verano. Son fill Francesco Carlizza (Fricche) és també un destacat militant anarquista. ***
Lucienne
Domergue - Lucienne
Domergue: L'1 de juny de 1933 neix a Tirent e Pontejac
(Gascunya, Aquitània,
Occitània) la professora i hispanista llibertària
Lucienne Henriette Victorine
Fortin, més coneguda com Lucienne
Domergue. Sos pares es deien Louis Joseph Jean Baptiste
Fortin, fuster, i
Françoise Suzanne Agnès Monferran,
domèstica. Estudià espanyol a la Facultat de
Lletres de la Universitat de Tolosa. El 15 de març de 1961
es casà amb el
prestigiós arqueòleg miner Claude Philippe
Émile Domergue a Rabat (Marroc), on ambdós
eren professors d'institut, i amb qui tingué quatre infants.
Professora de
castellà i catedràtica d'institut,
s'especialitzà en estudis hispanistes,
esdevenint una de les màximes autoritats en els estudis del
segle XVIII espanyol,
sobretot pel que fa l'estudi de la censura, l'evolució
ideològica en la
Il·lustració espanyola i la Guerra de
Successió. Entre 1963 i 1967 fou investigadora
vinculada a l'àrea d'Història Moderna de la Casa
de Velázquez de Madrid
(Espanya). En 1969 es doctorà amb la tesi Jovellanos
à la Société Economique des Amis du
Pays de Madrid (1778-1795). Dirigí
l'Institut d'Estudis Hispànics i Hispanoamericans de la
Universitat de Tolosa-Le
Mirail i fou professora emèrita de diverses universitats.
Altra de les seves
facetes d'estudi, pel que fa el camp llibertari, va ser l'exili
republicà
espanyol a Tolosa, publicant llibres específics i
assessorant en diverses
exposicions. En els anys setanta recollí testimonis i
documentació dels
anarquistes exiliats i esdevingué la millor especialista
sobre les
manifestacions culturals dels anarcosindicalistes a
Occitània. En 1978, amb Michel
Camprubi, Jean Cobos i Marie Laffranque,
organitzà l'exposició «La labor
cultural de los libertarios españoles exiliados en Toulouse
(1939-1975)», que
se celebrà entre el 25 d'abril i el 12 de maig de 1978 al
vestíbul de la
Universitat de Tolosa-Le Mirail. En 1992 participà en el
documental Exilios. Refugiados españoles en el
Mediodía de Francia. També
fou una gran coneixedora de l'obra de Juan Goytisolo Gay, publicant
sobre el
tema De Sur a Sur (1994) i Aujord'hui l'Espagne. Regards croisés
sur
l'altérété (1995). En 2007
edità el llibre de Joan Montseny Carret (Federico
Urales) El castillo maldito.
Tragedia. Trobem textos seus en nombroses
publicacions científiques especialitzades (Arbor,
Bulletin Hispanique, Bulletin
d'Histoire Contemporaine de
l'Espagne, Cahiers du Monde
Hispanique et Luso-brésilien, Dieciocho,
Estudios de Historia Social, Historia 16, Mélanges
de la Casa de Velázquez, Moneda
y Crédito, Revista de
Literatura, etc.). Entre les seves obres podem destacar Jovellanos à la
Société Economique des Amis
du Pays de Madrid (1971, la seva tesi doctoral), Les démêlés de
Jovellanos avec l'Inquisition et la
Bibliothèque de l'Instituto (1971), Els anarquistes, educadors del poble. «La
Revista
Blanca» (1898-1905) (1977, amb altres), Tres
calas en la censura dieciochesca (Cadalso, Rousseau, prensa
periòdica) (1981),
Censure et Lumières dans l'Espagne
de
Charles III (1982), Le livre en
Espagne au temps de la Révolution française
(1984), Histoire des Espagnols
(1985 i 1991, amb altres), Un tratado de
educación ilustrado rechazado por la censura hacia 1780 (1986),
España y
la Revolución francesa
(1989, amb
altres), Historia de los
españoles
(1989, amb altres), L'Espagne, de
l'immobilisme à l'essor (1989, amb altres), Après 89. La Révolution,
modèle ou repoussoir (1990), El
anarquismo español y sus tradiciones
(1995, amb altres), La censure des livres
en Espagne sous l'Ancien Régime (1996), Pueblo,
nación y elites. España contemporánea (1996, amb altres), Crónica festiva de dos reinados en la Gaceta
de Madrid (1700-1759) (1998, amb
altres), L'exil républicain
à Toulouse
(1939-1975) (1999), Goya: Des
délits
et des peines (2000), La España de la
Ilustración (1700- 1833) (2001,
amb Jean-Pierre Amalric (2001), L'Alcade et le malandrin.
Justice et société
en Espagne au XVIIIe siècle (2001,
amb
Antonio Risco), Cuentos de amor y otros cuentos anarquistas
en La Revista Blanca
(1898-1905) (2003,
amb Marie Laffranque), La cultura del exilio
republicano español de 1939 (2003, amb altres), El exilio republicano español en
Toulouse (1939-1999) (2003, amb Alicia
Alted Vigil), Républicains
espagnols en
Midi-Pyreénées. Exil histoire et
mémorie (2004, amb altres), Una
de las dos Españas. Representaciones de
un conflicto identitario en la historia y en las literaturas
hispánicas
(2007, amb altres), etc. Lucienne Domergue va morir sobtadament el 17
d'abril
de 2007 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Pòstumament,
en 2012, es publicà el llibre La
cultura
del exilio anarcosindicalista espanyol en el sur de Francia,
amb Alicia
Alted Vigil. Existeix una beca del Madrid Institute for Advanced Study
(MIAS) que
porta el seu nom. ***
Bernard
Pensiot - Bernard Pensiot:
L'1 de juny de 1948 neix
a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista
i anarcosindicalista Bernard Dominique Pensiot. Sos pares es deien
Roger Eugène Pensiot i Marie Lucie Maillet. En
1971, després de llegir Le Monde
Libertaire, s'adherí a París
(França) al Grup «Louise Michel» de la
Federació Anarquista (FA). En 1973 abandonà
París i s'establí a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on treballa en el seu ofici de
paleta i de
mesurador en una empresa de construcció i fou delegat de la
Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1974, amb
l'insubmís Patrick
Gervasoni, desplegà una pancarta («Non
à toutes les armées», No a tots els
exèrcits) des del campanar de la catedral de San Joan de
Perpinyà; detingut per
aquest fet, va ser condemnat a tres mesos de presó amb
llibertat provisional i
son company va ser condemnat a tres mesos de presó i 45 de
llibertat
provisional. A Perpinyà participà activament en
el suport al moviment
llibertari espanyol en els anys finals del franquisme, especialment amb
el grup
editor del periòdic Frente
Libertario,
passant material de propaganda, diners, armes i militants –de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), del Movimento Ibérico de
Liberación (MIL), dels Grups
d'Acció Revolucionària Internacionalista
(GARI) i dels Grups Autònoms Llibertaris (GAL)– a
través de la frontera, sovint
en companyia d'Esteve Ballester i d'Enric Melich Gutiérrez.
Entre 1975 i 1976
col·laborà en Acción
Anarcosindicalista.
El 31 de juliol de 1977 assistí
a la manifestació antinuclear de
Creys-Malville (Creys-Mépieu, Delfinat,
Arpitània). En 1978 va ser detingut a
Barcelona (Catalunya) –amb altres companys francesos
(Isabelle Loeb, Oscar
Magro i Victor Simal) i amb Josep Palau, secretari de la CNT de Manlleu
(Osona,
Catalunya)– en una agafada contra els cercles llibertaris, i
va ser torturat i
empresonat durant vuit mesos a la Presó Model de Barcelona.
Membre de la Coordinadora
de Presos En Lluita (COPEL) i del Comitè Anti
Repressió (CAR), participà en un
motí i en dues temptatives d'evasió. A resultes
d'una vaga de fam de 28 dies i
de pagar una fiança de 10.000 pessetes, va ser expulsat del
país cap a França. A
Perpinyà participà en totes les lluites
(antimilitarista, feminista,
antinuclear, ràdios pirates, etc.) i animà un
sindicat d'interins del sector de
la construcció. Entre el 14 i el 15 d'abril de 1979
intervingué en la II
Conferència Nacional Anarcosindicalista que se
celebrà a Lió (Arpitània). En
1981 fou un dels fundadors de la ràdio lliure anarquista de
Perpinyà «Radio du
Fond de la Ville», participà en les accions contra
el cop d'Estat de Wojciech
Jaruzelski a Polònia i assistí al
Càmping Internacional que se celebrà a Le
Bourdigou (Torrelles de la Salanca, Rosselló, Catalunya
Nord). En 1984, amb
altres militants del Grup «Puig Antich» de la FA,
animà el Comitè Anti Feixista
(CAF). En 1986 s'establí amb sa companya Nicole a
Lió, on s'adherí al
Col·lectiu Utilitari Lionès (CUL) del barri de la
Croix-Rousse on vivia.
Posteriorment s'uní al Comitè de Suport als
Insubmisos, participà en les
mobilitzacions de protesta contra la visita del papa Joan Pau II i va
fer
costat el moviment d'okupacions del barri de la Croix-Rousse. En 1990
entrà a
formar part del grup anarquista de Lió de la FA,
encarregant-se especialment de
la Llibreria «La Plume Noire». En els anys
posteriors participà activament en
les activitats dels grups de la Unió Local de la FA i en el
programa radiofònic
«Idées Noires» de Radio Canut. A finals
dels anys noranta va ser durant dos
anys, amb altres companys lionesos, membre del comitè de
redacció de Le Monde Libertaire.
Entre l'1 i el 4 de
novembre de 1995 assistí al Col·loqui Nacional
sobre l'Anarquisme que se
celebra a Perpinyà organitzat pel Grup «Puig
Antich» i participà en la
publicació de les seves actes L'Anarchisme,
images et réalités. Actes du colloque de
Perpignan, 1er au 4 novembre 1995
(1996). En 2003 fou un dels atiadors de l'organització de la
protesta contra la
reunió del G8 que se celebrà a
Évian-les-Bains, formant part de la Convergència
de Lluites Anti Autoritàries i Anticapitalistes Contra el G8
(CLAAACG8) i del
«Village Alternatif, Anticapitaliste et
Antiguerres» (VAAAG) a Annemasse. El
juny de 2004, en el marc d'una dimissió
col·lectiva de grups de Lió, abandonà
la FA i s'adherí un temps a la Coordinadora de Grups
Anarquistes (CGA), restant
com a president de l'Associació «La Plume
Noire». Cap el 2008, després de la
seva jubilació professional, s'establí a
L'Abergement-de-Varey, on participà,
segons els postulats del «municipalisme llibertari»
en l'ajuntament de la
població. En la seva última època,
milità en el Col·lectiu Llibertari de l'Ain
(CLA), en el Col·lectiu «Les Joyeux» i
fou delegat a L'Abergement-de-Varey del Syndicat
du Traitement des Eaux d'Ambérieu et Son
Agglomération (STEASA). Bernard
Pensiot va morir el 6 de maig de 2018 a L'Abergement-de-Varey
(Roine-Alps,
França) d'una crisis cardíaca quan circulava amb
bicicleta i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Laura
Vicente Villanueva (2021) - Laura Vicente
Villanueva: L'1 de juny de 1958 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) la
historiadora i militant anarquista, anarcosindicalista i
anarcofeminista Laura
Vicente Villanueva. Després de fer el batxillerat a
l'Institut Pignatelli de
Saragossa, entre 1975 i 1980 estudià història a
la universitat d'aquesta ciutat.
En 1975 s'integrà en els Comitès d'Estudiants
(CCEE) i entre 1976 i 1977 formà
part de l'Assemblea per l'Autonomia Obrera. Posteriorment
començà a militar en
el moviment llibertari i en 1977 va ser una de les fundadores de
l'Ateneu
Llibertari del barri de Las Fuentes de Saragossa on vivia. Afiliada al
Sindicat
d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
en 1980 entrà a
formar part de «Mujeres Libertarias».
També s'integrà en l'Assemblea Ecologista
de Saragossa i en diverses iniciatives culturals, com ara les sessions
de
cinema al Centre Obrer de Formació (CODEF) del barri
saragossà de Las Delicias.
En 1982, després d'obtenir plaça d'ensenyant en
un institut, s'instal·là a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya) i en 1985 a Vilanova i la
Geltrú (Garraf,
Catalunya). En aquests anys mantingué la seva
militància en la CNT i
posteriorment s'afilià a la Confederació General
del Treball (CGT). En 1990 es
doctorà en història en la Universitat de
Saragossa amb la tesi Movimiento
obrero en Zaragoza capital (1914-1923). En 2001
obtingué el màster en «Estudis
de les Dones» per la Universitat de Barcelona. L'octubre de
2007 intervingué en
la Jornada d'Homenatge a «Mujeres Libres» celebrada
a Saragossa. En 2010 va ser
nomenada catedràtica de l'Institut d'Ensenyament Secundari
«Manuel de Cabanyes»
de Vilanova i la Geltrú. En 2011 participà
activament en les assemblees populars
del «Moviment 15M». Entre 2011 i 2014 va ser membre
de l'Assemblea
d'Ensenyament Secundari del Garraf, coordinada en l'Assemblea
Interzones de
Catalunya. En 2014, el ple «Procés sobiranista de
Catalunya», es donà de baixa
de la CGT per discrepàncies sobre el nacionalisme assumit
per aquest sindicat a
Catalunya. Com a historiadora i investigadora s'ha especialitzat en el
moviment
obrer, l'anarquisme i el feminisme. Des de 2015 realitzà el
bloc «Pensar en el
margen». El novembre de 2018 va ser una de les fundadores de
REDES, grup de
debat i de reflexió anarcofeminista. Fins a 2022
formà part de la redacció de
la revista Libre Pensamiento. Trobem textos seus en
diferents
publicacions, com ara Arenal, Arraona,
Cercles, Crisis,
Cultura de la República, Historia
Social, Libre Pensamiento,
Revista de Humanidades y Cultura, XIX y
Veinte, etc. Entre les
seves obres podem destacar Sindicalismo y conflictividad
social: Zaragoza (1916-1923)
(1993), Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista
anarquista
(2006), Aproximación a Mujeres Libres
(2008), Pisa como excusa.
Repensar la evaluación para cambiar la enseñanza
(2009, amb Carles Monereo),
La participación de las mujeres en lo
político. Mediación, representación y
toma de decisions (2011, amb altres), Historia del
anarquismo en España
(2013), Tejedoras de ciudadanía. Culturas
políticas, feminismos y luchas
democráticas en España (2014, amb
altres), En el alba del anarquismo.
Anselmo Lorenzo (1914-2014) (2017, amb altres), Mujeres
libertarias de
Zaragoza. El feminisme anarquista en la Transición
(2017), Activistas,
militantes y propagandistas. Biografías en los
márgenes de la cultura republicana
(1868-1978) (2018, amb altres), Teatre anarquista.
Felip Cortiella
(2018, pròleg), Mujer contra mujer en la
Cataluña insurgente. Rafaela
Torrents (1838-1909) y Teresa Claramunt (1862-1931) (2018), La
revolución de las palabras. La revista Mujeres
Libres (2020), Emma Goldman. La unión apasionada
de pensamiento y vida (2022), etc.
Defuncions
Hristo Botev fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig de 1875) - Hristo Botev:
L'1 de juny –el 20 de maig segons el calendari
julià búlgar de l'època– de
1876
mor a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi
Otomà; actualment Bulgària)
el poeta, revolucionari nacionalista i introductor de l'anarquisme a
Bulgària
Hristo Botov Petkov, més conegut com Hristo
Botev, i considerat un dels herois nacionals
búlgars. Havia nascut el 6 de
gener –el 25 de desembre segons el calendari julià
búlgar de l'època– de 1848 a
Kalofer (Plovdiv, Bulgària). Era fill d'una
família cultivada i progressista,
que havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es
deia
Ivanka Stoykova Driankova i era coneixedora de més de
tres-centes cançons
populars del folklore búlgar. Son pare, el professor,
periodista i traductor
literari Botyo Petkov, fou una de les figures més importants
del moviment
anomenat «Renaixement Nacional Búlgar»,
dedicat a lluitar contra la dominació
otomana a Bulgària. Son pare, que havia estudiat a
Rússia, dotà la biblioteca
escolar de Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès,
llibres que
exerciren una gran influència en el petit Hristo i en Ivan
Vazov, altre dels
futurs grans poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863,
després d'acabar els
estudis primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son
pare a
Kalofer, va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel
lingüista Nayden Gerov,
aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la
secundària al II Institut d'Odessa
(Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels
més prestigiosos de la ciutat,
on s'introduirà de valent en la literatura russa,
però també en els reglaments
cruels i els càstigs corporals de l'educació
d'aleshores. Considerà que aquest
institut era una mena de «colònia
penitenciària» i l'abandonà, fent
estudis
durant un any a les facultats d'història i de filologia de
la Universitat d'Odessa.
Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a
Bessaràbia (Zadounaevka) i és en
aquesta època quan començà a escriure
els seus primers poemes, alhora que establí
contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A
començaments
de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com
a professor a son
pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de
la festa dels sants
Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs
públic improvisat
en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de
la burgesia búlgara; arran
d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa,
però la manca de diners el
portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa
colònia d'exiliats
búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania)
treballà amb Dimitar Panitchkov per al
periòdic Dunavska Zora
(Alba del
Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi
Dimityr i Stefan Karadzha.
L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat
de Jeliu Voyvoda,
del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es
matriculà en la facultat
de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar
per qüestions econòmiques. Sense
recursos, hagué de viure de manera bohèmia i
durant un temps compartí
penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la
insurgència búlgara, fent vida en un
molí abandonat a prop de Bucarest. Entre
febrer de 1869 i maig
de 1871, sempre en
contacte amb el moviment revolucionari búlgar,
treballà, gràcies al suport de
Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria,
Izmaïl, etc.) fent
classes de búlgar. A Izmaïl conegué el
revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els
fets de la Comuna de París el marcaren profundament i
decidí adaptar la seva
estructura política a la realitat búlgara. El 10
de juny de 1871 començà a
editar el periòdic revolucionari Duma
na
Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants
búlgars), on publicà
poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió
anual de l'Associació del
Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran
amistat amb el revolucionari
rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu).
L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de
conspiració, va ser tancat
durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i
aprofità la seva
reclusió per a col·laborar i establir relacions
amb el moviment revolucionari
rus. Col·laborà amb el periòdic
revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda
(Llibertat), on també treballà
com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis,
especialment
lingüístics (rus, romanès,
francès) i establí contactes amb revolucionaris
russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els
cercles
bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària.
Es dedicà a
escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail
Bakunin a Rússia i
a Romania, on creà el primer grup anarquista del
país. Sobretot difongué l'obra
de Bakunin Estatisme i Anarquia,
llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del
seu
domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest
l'efímer (només
sortiren tres números) periòdic
satíric Budilnik
(Despertament), on fou molt crític amb els estaments
enriquits búlgars que no
feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de
1872 Vasil Levski,
organitzador del Comitè Central Revolucionari
Búlgar (CCRB), òrgan encarregat
d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que
operava des de Romania,
va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el
19 de
febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí
en dos grups: el
que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov,
Panayot
Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben
Karavelov).
Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada
per Levski i treure
partir de la situació internacional de lluites entre
l'Imperi Otomà, Rússia i
Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità
el periòdic Zname
(Bandera) i a partir del 15 de
gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La
rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà
Botev i
Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia
atreure la
intervenció de les grans potències. A
començaments de 1875, en substitució de
Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la
insurrecció búlgara
contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875
començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es
casà amb
Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876
nasqué sa filla Ivana. El
setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora,
però a començaments de
1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania
consideraven que
l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana
a Bulgària era
imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de
Bechet organitzà una companyia
armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup
«Els
Apòstols», organitzadors de la
insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a
Romania i el varen convèncer perquè
enviés a la zona la companyia que estava
organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els
combatents
arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat
prematurament. Els reclutes
demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els
voivodes), com ara Filip
Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però
aquests rebutjaren
l'oferta per raons polítiques i, així les coses,
Botev assumí el comandament,
amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia
Militar Nikolaev i que
havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig
de 1876 decidiren
partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples
obrers i amagant
les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els
seus
instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que
després
prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert
Engländer, convençut
per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia
desembarcà a prop de
Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia
produït, però si la
resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars
i
irregulars (els mercenaris baxi-bozuq).
Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les
muntanyes de Vratza mentre
s'organitzava l'aixecament popular, però la
població, temorosa davant l'aclaparant
presència otomana, no es revoltà. La companyia
patí nombrosos i intermitents
atacs dels baxi-bozuq i el 18 de
maig
de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta
quilòmetres del Danubi,
l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels
rebels. L'1 de juny de
1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop
de la muntanya Okaltchitza.
Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses
pèrdues a les tropes turques,
la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els
qui no
aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure
aquest dia
a la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària). Des del punt
de vista poètic, la
seva obra està considerada una de les més
importants de la literatura búlgara
de tots els temps. Els seus escrits, recollits pòstumament
en tres volums, molt
influenciats pels escriptors russos i els fets de la Comuna de
París, reflecteixen
els sentiments de solidaritat de les classes humils, l'amor a la
llibertat, el
rebuig a totes les tiranies i la rauxa revolucionària. El
seu pensament
llibertari, existent a tots els seus escrits i poesies, va ser amagat
per tots
els règims búlgars, especialment pel comunista,
que només s'han encarregat de
remarcar el caire nacionalista de la seva lluita. Hristo Botev
és omnipresent
arreu Bulgària, centenars d'escoles, biblioteques, centres
socials, etc.,
porten el seu nom i no hi ha poble, per petit que sigui, que no tingui
un
carrer o un monument dedicat a la seva figura. Paradoxalment i
malauradament,
Botev també és un personatge reivindicat per
l'extrema dreta nacionalista
búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol
referència al seu pensament
llibertari. ***
Lucien
Jean - Lucien Jean: L'1 de juny de 1908 mor a París (França) l'escriptor anarquista Antoine Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Havia nascut el 20 de maig de 1870 al XVIII Districte de París (França). Fill d'una modesta família d'origen alsacià, sos pares es deien Alphonse Diudonné, policia municipal, i Françoise Muckensturm. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos, L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 al seu domicili del IV Districte de París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, Emma Anne Françoise Archambault, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre. ***
Ugo del Papa - Ugo del Papa: L'1 de juny de 1916 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Havia nascut el 18 de setembre de 1875 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista. ***
Attilio Bulzamini - Attilio Bulzamini:
L'1 de juny de
1938 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Attilio Bulzamini. Havia nascut l'11 de novembre de 1890 a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Ercole Bulzamini i Agnese Zuffa.
Després de fer els
estudis primaris, durant l'adolescència s'acostà
al
moviment anarquista. Després
de la Gran Guerra marxà a Milà on
treballà com a
maquinista dels ferrocarrils i
milità en els grups llibertaris de la capital llombarda. En
1920
participà
activament en el moviment d'ocupació de fàbriques
i la
policia el qualificà de
«destacat propagandista revolucionari». En aquests
anys
esdevingué amic íntim
d'Errico Malatesta, amb qui mantindrà
correspondència
durant tota sa vida.
Després de l'atemptat al teatre Diana del 23 de
març de
1921, formà part dels
grups de suport als companys detinguts. Constantment vigilat i
perseguit, va
ser acusat per les autoritats d'ajudar els militants cercats a
exiliar-se
clandestinament. En 1923, després de ser violentament
agredit
per un escamot
feixista, va ser acomiadat dels ferrocarrils i es va veure obligat a
viure en
la semiclandestinitat, treballant a l'empresa
«Breda» a
Sexto San Giovanni
(Llombardia, Itàlia), però continuant amb la
militància. L'octubre de 1927,
després de ser novament acomiadat, emigrà
clandestinament
a Suïssa, on treballà
com a mecànic en la indústria
metal·lúrgica. D'antuvi
s'instal·là a
Ginebra i
al cantó de Valais i després a Zuric. A
Suïssa
s'assabentà que son germà
Pasquale, també militant anarquista, havia resultat mor el
31
d'octubre de 1928
a Viareggio (Toscana, Itàlia) arran de l'agressió
que
patí a mans d'un escamot
feixista uns dies abans. Malgrat les condicions penoses que
patí
a Suïssa
(llargs períodes de desocupació, problemes de
salut
causats per la seva úlcera
duodenal, amenaça permanent d'expulsió, etc.),
continuà militant en el moviment
llibertari, sempre amb el suport de sa companya Carolina Bafarra.
Mantingué
estrets contactes amb el grup de Luigi Bertoni, que editava el
periòdic Il
Risveglio / Le Réveil, i continuà amb
la
correspondència amb Malatesta i sa
companya Elena Melli. Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933
representà, amb
Giuseppe Spotti i Guido Rusconi, els anarquistes italians refugiats a
Suïssa en
el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians que
tingué
lloc a Puteaux (Illa
de França, França) i que donà lloc a
la
Federació Anarquista dels Pròfugs
Italians (FAPI). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou el delegat de
Zuric
en el Congrés Anarquista Italià celebrat a
Sartrouville
(Illa de França,
França), promogut per Camillo Berneri i on es va fundar el
Comitè Anarquista
d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936,
en
assabentar-se de
l'aixecament feixista a Espanya, abandonà Suïssa i,
amb
Berneri i altres, marxà
immediatament a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la
Secció Italiana de la
Columna Ascaso. Responsable d'una bateria al front d'Aragó,
l'agost de 1936
participà en els combats de Monte Pelado. El setembre
d'aquell
any, a
instàncies de Berneri, s'integrà en el grup
italià
«Errico Malatesta», adherit
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
També va
ser membre del grup «Michele
Angiolillo». El novembre de 1936 marxà a
Suïssa per
veure sa companya i renovar
el seu permís de residència, però va
ser
immediatament detingut i expulsat amb
sa parella per «violació de la neutralitat
suïssa». Ambdós es refugiaren a
França i ell després passà a
Catalunya. Amb
l'anarquista Pio Turroni, també
milicià en la Columna Ascaso, i altres companys,
presentà
a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) un
projecte d'atemptat contra Benito Mussolini, però no va ser
acceptat per la
dificultat organitzativa. Retornà al front enquadrat en la
28
Divisió, però el
gener de 1937 va ser hospitalitzat a Barcelona per a ser operat de la
seva
úlcera duodenal. El març d'aquell any, acabada la
convalescència, retornà als
fronts. El setembre de 1937 obtingué una
llicència i va
fer una estada a
Marsella per reunir-se amb sa companya i després de bell al
camp
de batalla.
Molt dèbil físicament, al front va contreure la
febre
tifoide. Ingressat,
Attilio Bulzamini va morir l'1 de juny de 1938 en un hospital de
Barcelona
(Catalunya). ***
Necrològia
d'Antoni Gisbert Berdux apareguda en el periòdic
barcelonès Solidaridad
Obrera del 29 de juny de 1938 - Antoni Gisbert
Berdux: L'1 de juny de 1938 mor en combat a Saünc
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Antoni Gisbert Berdux. Havia nascut a Alcoi
(Alcoià, País
Valencià). Milità activament en el Sindicat
Fabril d'Alcoi de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). A començament de 1934 era
secretari de l'Ateneu
Sindicalista Llibertari. Durant la guerra civil fou milicià
i des de la
militarització de les milícies fou
capità de la 102 Brigada Mixta de la 43
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. ***
Joan
Cantó Rico (ca. 1942) - Joan Cantó Rico:
L'1 de juny de 1967 mor a Veracruz (Veracruz, Mèxic)
l'escultor anarcosindicalista
Joan Cantó Rico, conegut com Cullà.
Havia nascut en 1907 a Monòver (Vinalopó
Mitjà,
País Valencià). Marbrista de
professió,
també realitzà escultures. Durant els anys de la
II
República espanyola milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la
Revolució de 1936 fou
membre del Consell Municipal de Monòver i destacà
en el
procés de
col·lectivització dels camps integrat en la
col·lectivitat de treballadors
camperols. Dirigí el Consell d'Agricultura de la CNT i el
novembre de 1936 fou
membre del Comitè de Confiscacions de la CNT. En 1939, amb
el
triomf franquista,
passà a França i en 1942 aconseguí
arribar a
Veracruz a bord del Nyassa. A
Mèxic, especialment a Veracruz
i a la Ciutat de Mèxic, tingué un gran
ressò com a escultor. El 4 de gener de
1947 creà a la Ciutat de Mèxic, amb altres
militants (Juan Gallego Crespo,
Navarro Beltrán, Enrique Tineo, Rafael
Ibáñez, Francisco de Pablo, Juan Roger,
Emilio Maldonado, Manuel Jimeno i Antonio Villanueva), el Grup Regional
de
Llevant de l'Agrupació de la CNT d'Espanya a
Mèxic. En 1966 era membre de
l'Agrupació de Militants de la CNT en l'exili. Joan
Cantó Rico va ser
assassinat, juntament amb sa companya, l'1 de juny de 1967 a Veracruz
(Veracruz, Mèxic). Son germà, Josep
Cantó Rico, també marbrista i confederal,
va ser afusellat pel franquisme el febrer de 1942. ***
Frank
Tannenbaum - Frank Tannenbaum:
L'1 de juny de 1969 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'historiador,
sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
Havia nascut el 4 de març de 1893 a Brody
(Galítsia, Imperi austrohongarès;
actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família
jueva pagesa. En 1904
emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle)
als Estats Units
d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great
Barrington, Massachusetts,
EUA) passà la infància i assistí a
l'escola elemental, alhora que estudià les
bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys
marxà a la ciutat de Nova
York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista,
cobrador
d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de
Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista,
coneixent a diferents
activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman,
Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910
s'afilià al sindicat
anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del Món), del qual esdevingué
ràpidament un destacat militant. L'1
de març de 1914 encapçalà una marxa de
l'Exèrcit dels Desocupats, grup format
per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà
pacíficament l'església
de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i
sostre;
dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres
concentracions a
altres esglésies, demanant una jornada laboral
màxima de vuit hores diàries i
un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut
per aquest fet, va ser portat a
la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici
es
defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars de
multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes
de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a
«agitador» –Emma Goldman va escriure
sobre la seva detenció i empresonament en
les seves memòries Living my life
(1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el
periòdic Masses,
òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. El seu arxiu es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia. ***
Pasquale
Orselli - Pasquale
Orselli: L'1 de juny de 1975 mor a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Pasquale Orselli. Havia nascut el
14 de
març de 1913 a Mezzano (Ravenna, Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares van ser
l'anarquista Giovanni Orselli i Clotilde Martoni. Mecànic de
professió, de ben
jovenet s'adherí a les idees llibertàries i
antifeixistes. Durant el
desembarcament dels aliats a la Península italiana,
s'integrà com a civil en
les tropes canadenques a Campobasso (Molise, Itàlia) i
després prengué un paper
força actiu en la Resistència a Ravenna com a
partisà en la 28 Brigada
Garibaldi «Mario Gordini», destacant com a
intèrpret i agent d'enllaç de les
tropes angleses. El seu domicili serví de refugi dels
membres dels Gruppi
d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció
Patriòtica) que operaven a la zona.
Participà en l'alliberament de Ravenna, conduint el primer
destacament de
partisans («Operació Teodora») que
entrà el 4 de desembre de 1944 a la ciutat.
El 29 de desembre de 1944 va ser llicenciat de la seva
formació i va ser
contractat com a empleat municipal, encarregant-se durant
més de trenta anys de
la calefacció hivernal de l'escola i de la
fabricació de gel per al Mercat
Cobert. Durant la postguerra fou un dels militants més
actius del moviment
anarquista de Ravenna, col·laborant amb corresponsalies per
al setmanari
anarquista Umanità Nova
i participant
en nombrosos congressos i reunions de la Federació
Anarquista de Romanya (FAR),
formant part de la seva Comissió de
Correspondència. Com a delegat de la FAR,
assistí a conferències i congressos nacionals de
la Federació Anarquista Italiana
(FAI), com ara el Conferència de Liorna (entre l'1 i el 2 de
maig de 1954), el
VI Congrés de Senigallia (entre l'1 i el 4 de novembre de
1957) o la
Conferència de Pisa (entre el 6 i el 7 de desembre de 1959).
Durant la primera meitat
dels anys setanta participà regularment en reunions dels
grups de Romanya que
generalment es celebraven al Cercle «Pio Menghi» de
Campiano (Ravenna,
Emília-Romanya, Itàlia). Fou membre fundador i
promotor de l'Istituto Storico
della Resistenza (ISR, Institut Històrica de la
Resistència) de Ravenna. Pasquale
Orselli va morir l'1 de juny de 1975 en un hospital de Bolonya
(Emília-Romanya,
Itàlia) on havia estat portat d'urgències. ***
Notícia
del processament de Pierre Le Flaouter apareguda en el
periódic Le
Populaire de Paris del 22 de març de 1924 - Pierre Le Flaouter:
L'1 de juny de
1981 mor a Vertou (País del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista
revolucionari Pierre Marie Le Flaouter, conegut com Flotter.
Havia nascut el 17 de març –algunes fonts citen
erròniament el 18 de març– de
1884 a An Oriant (Ar
Mor-Bihan, Bretanya). Sos pares es deien Jean Pierre Marie Le Flaouter,
ferrer al Fort d'An
Oriant, i Marie Françoise Scuiller. Entre 1906 i 1907,
durant el seu servei militar,
assistí
nombroses vegades vestits de militar d'Artilleria a la Borsa del
Treball d'An
Oriant i participà en la creació de les Joventuts
Sindicalistes. Un cop
llicenciat, esdevingué carter rural a Plourin
(Cantó de Ploudalmézeau,
Bretanya), on era considerat com un «republicà
avançat». A finals de 1909 entrà
com a obrer auxiliar a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de
guerra) i
s'instal·là en aquesta població. Cap
el 1911 esdevingué secretari del Sindicat
de la Construcció i, segons la policia, fomentà
totes les vagues de la
construcció que tingueren lloc a la localitat en aquells
anys. El febrer de
1913 va ser nomenat dipositari del periòdic L'Ouest-Éclair,
a Le Mans (País del Loira, França). El 17 de maig
de 1910 es va casar a Brest
amb Louise Rannou i pocs dies després, 24 de maig, va ser
inscrit per les
autoritats franceses en el «Carnet B» dels
antimilitaristes. Durant la Gran
Guerra, sota el nom de Flotter,
col·laborà en Le
Libertaire. El març
de 1923 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa
Social (CDS), que
ràpidament es va transformar en el Comitè General
per l'Amnistia (CGA). El
desembre de 1923 abandonà el citat càrrec. En
aquesta època regentà una
llibreria al número 46 del bulevard Beaumarchais de
París (França) i esdevingué
confident de la policia, tenint com a enllaç de la
Prefectura de Policia
l'inspector general Auguste Lannes, cunyat de Raymond
Poincaré, aleshores
president del Consell de Ministres francès. Implicat en
l'«Afer Daudet», molts
consideraren, entre ells André Colomer, que havia estat ell
qui havia denunciat
Philippe Daudet a la policia i que aquesta l'havia assassinat; en 1925
publicà
la seva versió dels fets en el llibre Comment
j'ai tué Philippe Daudet. Contribution personnelle
à l'enquête sur la mort d'un
jeune homme. El 21 de gener de 1925 va ser condemnat a sis
mesos de presó i
a 2.000 francs de multa per «tràfic d'objectes
obscens i ultratge a les bones
costums» arran d'haver trobar el soterrani de la seva
llibreria parisenca una
col·lecció d'obres i gravats considerats
pornogràfics. Un mes després, abandonà
París i marxà cap a Nantes (País del
Loira, França). Cap el 1927 va fer de
pastisser a Douarnenez (Douarnenez, Bretanya). En 1935 figurava en una
llista
d'anarquistes del Baix Loira, on es citava que treballava de venedor
ambulat i
vivia a Nantes. Posteriorment es traslladà a Vertou i es
relacionà amb
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). En 1979 la revista La Bretagne Réellle li
publicà el llibre Pour vivre
très vieux en bonne santé! Pierre Le
Flaouter va morir
l'1 de juny de 1981 al seu domicili de Vertou (País del
Loira,
França). Segons May Picqueray, va
morir portant-se el secret d'«Afer Daudet». ***
Cristóbal Parra
Román - Cristóbal Parra
Román:
L'1 de juny de 1984 mor a
Charlaval (Provença, Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Cristóbal
Parra Román. Havia nascut el 28 d'abril de 1912 a Biar (Alt
Vinalopó, País Valencià)
–algunes
fonts citen
erròniament Elda (Vinalopó Mitjà,
País
Valencià). Sos pares es deien Lucio Parra i
Ángela
Román. Començà a militar molt jove en
el moviment
llibertari d'Elda,
destacant en les Joventuts Llibertàries i en el Sindicat de
la
Construcció de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la junta
rectora
del qual fou
membre. Quan la vaga general de maig de 1933 a Elda va ser detingut,
jutjat i
absolt l'agost de 1934. Entre 1935 i 1936
col·laborà en
la revista Proa,
fundada per Vicente Galindo (Fontaura). El febrer de
1936 fou delegat
per Elda en el Ple Regional de la CNT i fou un dels redactors de la
ponència
que acordà el retorn dels Sindicats d'Oposició
confederals. En acabar la guerra
passà a França i, després d'estar
internat en diversos camps de concentració i
de d'un temps tancat en un camp disciplinari per haver escapat d'una
Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), visqué a Montalban
(Guiena, Occitània) i,
a partir de 1940, a Tolosa (Guiena, Occitània), on
treballà en una fàbrica
d'espardenyes i participà activament en la
reorganització de les Joventuts
Llibertàries en l'Exili. En 1945
col·laborà en la revista Impulso
de
Tolosa, creada per Felipe Alaiz i Ildefonso Rodríguez per
oposar-se a la moció
col·laboracionista adoptada arran d'una assemblea
plenària portada a terme a
Tolosa en 1944. A la tardor de 1945, després de
l'escissió del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), s'encarregà de les relacions amb
els militants
originaris de la província d'Alacant (País
Valencià) i fou un dels delegats
provincials del Comitè de Relacions de la Regional de
Llevant de la CNT en
l'exili, els secretaris del qual foren Antonio Alorda i Enrique Ruiz.
En 1946
va ser nomenat responsable de Propaganda de la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i s'encarregà de portar les
estadístiques del Comitè de
Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. El
març de 1946,
arran del Congrés de l'FIJL de Tolosa, fou nomenat secretari
general d'aquesta
organització i desaprovà el Comitè
Regional escindit de les Joventuts
Llibertàries lligades a la tendència
col·laboracionista. En 1947 col·laborà
en Inquietudes.
Revista de las Juventudes Libertarias. En el
Congrés de 1947 fou nomenat
director del setmanari de l'FIJL Ruta, en
substitució de Rodríguez
Zurbarán. En aquests anys participà en nombrosos
mítings (Montalban,
Montpeller, Lió, Clarmont d'Alvèrnia, Marsella,
etc.), moltes vegades amb Joan
Sans Sicart, Alejandro Lamela i els germans Lapeyre. En 1948, amb sa
companya
Azucena Adell Surinach, filla del militant llibertari Rafael Adell
Flos,
s'instal·là a
Charlaval, on va fer feina de pagès. Rebutjà la
direcció de Ruta i en
1952 la secretaria de les Joventuts Llibertàries,
lliurant-se únicament a la
militància en el sindicat anarcosindicalista. Fou nomenat
secretari de la
Federació Local de la CNT d'Alleins (Provença,
Occitània) i en 1962 fou el
responsable de Propaganda de la Zona A (Provença i Costa
Blava), càrrec que
ocupà també en 1968 i a començament
dels anys vuitanta. Trobem articles seus en
CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,
Inquietudes, Nueva
Senda, Proa, Ruta, Solidaridad
Obrera, Umbral,
etc. Cristóbal Parra Román va morir l'1 de juny
de 1984 al seu domicili de Charlaval (Provença,
Occitània). Cristóbal
Parra Román (1912-1984) ***
Josep Aparisi Ivars - Josep Aparisi
Ivars: L'1
de juny de 1993 mor a Alcoi (Alcoià, País
Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Aparisi Ivars –el
certificat de naixement cita com a llinatge Aparici. Havia
nascut el 12 de novembre de 1893 a Alcoi
(Alcoià, País Valencià). Sos pares es
deien Francesc Aparisi Abad i Consolació Ivars Aznar.
Teixidor de
professió, entre
1911 i 1915 creà, amb Vicent Tortosa i Francesc Villaplana,
el grup anarquista
«Juventud Rebelde Anarquista» d'Alcoi, i
més tard formà part de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1920 era tresorer de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) alcoiana, la qual presidí en els anys trenta.
Va ser tancat arran
dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. Adscrit a la
tendència trentista,
entre 1935 i 1936 dirigí la
revista alcoiana Boletín CNT-AIT
Oposición. Órgano mensual del Sindicato de la
Industria Textil y Fabril de
Alcoy. Durant la guerra civil fou responsable de l'armament
de la caserna
confiscada a Alcoi i més tard
encapçalà el departament de fabricació
tèxtil del
Comitè de Confiscació de la Indústria
Tèxtil i Fabril que produí cel·lulosa
per
a la fàbrica de pólvora de Múrcia.
Lluità contra la centralització que els
comunistes volien imposar a les col·lectivitats i
aconseguí del Govern central
el permís perquè les fàbriques d'oli i
vi, com ara «Rodes Hermanos», produïssin
armes per a l'exèrcit republicà.
Participà en gires propagandístiques fent
conferències a diferents poblacions (Madrid, Canals, Anna,
Énguera, l'Alcúdia
de Crespins, etc.). També va ser regidor de l'Ajuntament
d'Alcoi fins al final
de la guerra i des de març de 1937 membre del Consell
Econòmic Polític i Social
(CEPS) fins el final del conflicte. El març de 1939 va fer
costat la Junta
Nacional de Defensa (JND). El 5 d'abril de 1939 va ser capturat pels
feixistes
i reclòs a la presó d'Alcoi. El 15 de novembre de
1941 va ser enviat al
Reformatori d'Alacant (Alacantí, País
Valencià) esperant judici. El 27 de
setembre de 1941 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 16 de
presó
menor per «auxili a la
rebel·lió». El 22 de desembre de 1943
obtingué la
llibertat condicional amb desterrament a Sabadell (Vallès
Occidental,
Catalunya), mesura que s'aixecà el 9 de març de
1944. El 19 de novembre de 1946
se li va concedí l'indult. Durant la dècada dels
quaranta rebutjà la invitació
de sumar-se al sindicat vertical franquista. El desembre de 1947 va ser
detingut amb altres companys en el març d'una gran agafada
contra la CNT
clandestina. Acusat de ser el secretari administratiu de la CNT, va ser
enviat
pres al Reformatori d'Alacant, sortint en llibertat el 4 de febrer de
1948.
Després de la mort del dictador Francisco Franco, malgrat la
seva avançada
edat, participà en la reconstrucció de la CNT.
Josep Aparisi Ivars va morir d'arterioesclerosi generalitzada l'1
de juny de 1993 al seu domicili d'Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta
localitat. Son fill Celoni Aparisi Aracil
també va ser militant anarcosindicalista. Josep Aparisi Ivars (1893-1993) ***
Quico
Rivas - Quico Rivas: L'1
de juny de 2008 mor a Ronda
(Màlaga, Andalusia,
Espanya) el crític d'art, comissari
d'exposicions, artista plàstic,
escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Francisco Antonio
Ramón Félix y Voto Rivas
Romero-Valdespino, més conegut com Quico
Rivas o Kiko Rivas i que
va fer
servir nombrosos pseudònims (Francisco
Jordán, Mateo,
Segundo Mateo, El
Tramposo de Sevilla, Víctor
Nero, etc.). Havia nascut el 29
de maig de 1953 a Conca
(Castella, Espanya).
De família noble i benestant, era el
fill primogènit d'Adolfo
Rivas Jiménez Laiglesia, comte de la Salceda i advocat, i de
María de Gracia Romero Valdespino
Ruiz, i tingué quatre germans i cap germana. En 1955 es
traslladà a Sevilla
(Andalusia, Espanya) amb sa família, ciutat on es va criar.
Entre 1968 i 1969
estudià els últims cursos del batxillerat a
l'acabat d'inaugurar Institut
Fernando de Herrera, on va conèixer Juan Manuel Bonet
Planes, amb qui li va
unir una gran amistat. Amb 16 anys s'inicià com a
crític d'art i participà en
la fundació de col·lectius artístics,
com ara «Equipo Múltiple», amb Juan
Manuel Bonet Planes i Alberto García-Alix, que
actuà entre 1969 i 1972, i de tallers
de creació, com el «Centro de Arte
M-11», fundat en 1974 amb Juan Manuel Bonet
Planes, José Guardiola i Manuel Salinas. El 15 de juny de
1972
es casà a Sevilla amb María Rosa Doblado. En 1973
s'instal·là a Madrid (Espanya),
on edità nombroses publicacions d'agitació
artística (B de Anarquía,
La Escoria,
El Plante, Refractor,
etc.) i participà en l'organització i en el
comissariat
d'infinitat de exposicions, com ara En la
pintura (1977), 1980
(1979), Madrid, Madrid, Madrid
(1980), García-Alix
(1981), Alberto Greco (1985), Manuel
Quejido (1997), Cárcel
de mujeres
(2005), Los fantasmas de Madrid
(2008), etc. Durant sa vida promocionà el treball de
diversos creadors
(artistes, grups musicals i teatrals, escriptors, etc.). Els seus
interessos
contraculturals i la seva agitació política se
centraren des de perspectives
llibertàries en temes com l'antipsiquiatria, el sistema
penitenciari, la
bohèmia, etc. Creà col·lectius
d'inspiració situacionista
(«Margen»), o anarcofuturista («La
Infiltración», «Refractor»).
També conreà el
món de l'edició i promogué bars que
arribarien a ser llegendaris en allò que es
batejà com La Movida,
com ara Cuatro Rosas, amb Gabinete
Caligari, i La Mala Fama, amb Ana
Isabel Fernández
Álvarez (Ana Curra) i
Alberto García
Alix. Els seus caus de creació artística
(pintura, novel·la, poesia, etc.) van
ser nombrosos (Buenos Aires, L'Escala, Formentor, Grazalema, La Palma,
Sierra
de Guadarrama, Sóller, València, etc.). Renitent
a la publicació de llibres, els
seus textos literaris, poètics i creatius es troben
dispersos en innombrables
diaris (ABC Dominical, Amén, El
Correo de Andalucía, Diario
16, El País, Pueblo, etc.), publicacions, revistes (Artefacto, La
Bañera, Batik,
Comercial de la Pintura, Correo
de las Artes, Cyan, Disco Exprés, Diwan,
El Europeo, La
Luna, Revista de Occidente,
Separata,
Ziggurat, etc.) i
catàlegs
d'exposicions. El 13 de novembre de 1998 la seva casa de Los Molinos
(Madrid,
Castella, Espanya) es va calar foc i gran part de la seva pinacoteca,
biblioteca i arxiu (textos, dibuixos, documents, diaris personals,
treballs en
curs, etc.) va ser pastura de les flames. Encara que es definia com
«anarcoindividualista stirnerià i
anarcofuturista», des de 1976 –abans havia
militant en el grupuscle situacionista
Acció Comunista (AC)– i fins a la seva mort, va
estar afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) –fou tresorer de la
Secció de Televisió del seu
sindicat. En 1977 va ser un dels impulsors de la Promotora d'Artistes
Plàstics Societat
Anònima (APSA) de Madrid, com a embrió d'un futur
Sindicat Únic de la Cultura, la
Confederació Sindical d'Artistes Plàstics (CSAP).
També va participà en una
campanya contra la Llei de Perillositat Social i
col·laborà amb el Col·lectiu
de Presos en Lluita (COPEL). En 2003, a instàncies de la
CNT, va fer l'exposició
BasurArte en solidaritat amb
personal
treballador de la neteja pública sevillana de Tomares, a
més de participar a la
vaga de fam que aquests portaren a terme, i en 2006
organitzà amb la CNT una
subhasta a El Salón del Carbón de Sevilla de
dues-centes obres donades per 180
artistes per a sufragar la caixa de resistència del personal
treballador del
servei municipal d'aparcament i de grues de la ciutat en vaga. L'abril
de 2008,
en el curs d'una revisió mèdica, se li va
diagnosticar un càncer terminal i els
seus últims mesos s'enclaustrà a la seva
mansió familiar de Grazalema (Cadis,
Andalusia, Espanya). El 29 de maig de 2008 organitzà una
gran festa
d'aniversari amb l'exposició Before
the
Poison a Sevilla on assistiren molts d'amics i coneguts; tres
dies després,
l'1 de juny de 2008, Quico Rivas va morir a l'Hospital General
Básico de la
Serrania de Ronda
(Màlaga, Andalusia,
Espanya); incinerat l'endemà al crematori del cementiri
madrileny de La
Almudena, les seves cendres van ser finalment dipositades a l'ermita de
Grazalema. Deixà nombrosa obra inèdita i part del
seu arxiu es troba custodiat
al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid.
Pòstumament, en 2011
s'edità una recopilació de la seva obra
crítica sota el títol Cómo
escribir de pintura sin que se note,
en 2014 la seva biografia Reivindicación
de don Pedro Luis de Gálvez a través de sus
úlceras, sables y sonetos, i en
2020 el seu poemari El poeta sordo. 55
jaiqús. Quico Rivas
(1953-2008) ***
César
Galiano Royo fotografiat per Jonathan Herreros - César Galiano
Royo: L'1 de juny de 2012 mor a Barcelona (Catalunya)
l'escriptor i guionista
de còmics llibertari César Mariano Galiano Royo,
conegut
com El César i que va
fer servir el pseudònim Mariano
Rubio. Havia nascut el 27 d'abril de 1962 a
Palència
(Castella, Espanya) l'escriptor i guionista de còmics
llibertari César Galiano
Royo, conegut com El César
i que va
fer servir el pseudònim Mariano
Rubio. Sos pares es deien José Galiano i Jacinta
Royo.
Quan tenia tres mesos es traslladà amb sa família
a Nájera (La Rioja, Espanya),
població on es crià. De jove
s'instal·là a Barcelona (Catalunya) per realitzar
estudis universitaris i es guanyà la vida en diferents
feines (discjòquei,
conserge en la UNED, etc.) i moltes en el camp audiovisual.
Posteriorment
s'instal·là a Girona (Gironès,
Catalunya). Durant molts anys fou guionista de
còmics, moltes vegades junt al dibuixant Pedro Espinosa o
per a son germà Jose
Luis, en importants revistes, com ara El
Chou, Pasaje al Planeta Clandestino,
Lo mejor de cada casa, Litteracómics, El
Jueves, El Víbora
o Makoki. En 2002
aparegué la revista
contracultural i satírica El
Cacique,
la qual dirigí. Trobem textos seus en diferents publicacions
periòdiques, com
ara Fábula. Revista literaria.
És
autor de diferents novel·les, algunes de temàtica
llibertària, com ara El exilio
está aquí (2001 i 2011), La
generación inexistente (2008), El
día de Barcelona. Crónica del inicio de
una revolución (2008), Diario
del
hospital (no te fíes del de la bata verde) (2009),
Laureano Cerrada, el empresario anarquista
(2009), Las aventuras de Bakunin y los
internacionalistas de la región española
(2011), El frontón de Shanghai
(2011), Diarios
y escritos dispersos (2001-2011) (2011) i Mi
descubrimiento de América (del norte) (2012).
També mantingué
una gran activitat com a escriptor de blocs digitals. César
Galiano Royo va
morir l'1 de juny de 2012 en un hospital de Barcelona (Catalunya) a
resultes
d'un càncer de laringe que arrossegava d'anys enrere. ---
|
![[31/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[31/05]") |
|
![[02/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/06]") |
|
|
| Actualització: 01-06-24 |