---

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de "Le Communiste-Libertaire"

Capçalera del primer número de Le Communiste-Libertaire

- Surt Le Communiste-Libertaire: Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada per Émile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de "Die Brandfackel"

Portada del primer número de Die Brandfackel

- Surt Die Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera del primer número de "La Conquista del Pan"

Capçalera del primer número de La Conquista del Pan

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista La Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'"A Voz do Trabalhador"

Portada d'un número d'A Voz do Trabalhador

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Portada del primer número de "L'Action Anarchiste"

Portada del primer número de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

Portada de l'edició castellana, publicada a Buenos Aires (Argentina), de les resolucions del Congrés de Bolonya

Portada de l'edició castellana, publicada a Buenos Aires (Argentina), de les resolucions del Congrés de Bolonya

- II Congrés Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se celebra a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de 1919 i es definia com a una federació de grups autònoms i que entre congressos estava representada per una Comissió de Correspondència; les resolucions congressuals només eren vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la federació calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919 redactar per Errico Malatesta. Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore Bonometti, Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo Venturini, etc.), en representació de set-cents grups anarquistes, debateren en aquest II Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica, el Front Únic i l'adhesió als sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico Malatesta, que redactà la declaració de principis, basada en el seu «Programa anarquista» de 1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat d'armar-se, creació d'un «Front Únic de Subversius», nou funcionament als camps i a les fàbriques i pas de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta importància en el moviment d'ocupacions de fàbriques que es donà a Itàlia en aquell any. També es decidí abandonar en el nom de l'UCAI («organització de tendència») la referència al «comunisme», concepte desnaturalitzat pel bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió Anarquista Italiana (UAI) («organització de síntesi»). En acabar el Congrés es decidí encarregar la tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI al Grup Anarquista de Bolonya, que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva gestió tècnica (correspondència i administració), i a les d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri, pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels més importants que ha tingut la història del moviment anarquista mundial.

***

Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de La Lanterna [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera del primer número de "Prolétariat"

Capçalera del primer número de Prolétariat

- Surt Prolétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup «Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz, Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de "Volontà"

Capçalera de Volontà

- Surt Volontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament.

***

Convocatòria de la commemoració publicada en el periòdic tolosà "CNT" del 24 de juny de 1956

Convocatòria de la commemoració publicada en el periòdic tolosà CNT del 24 de juny de 1956

- Commemoració Bakunin: L'1 de juliol de 1956 se celebra a Berna (Berna, Suïssa) el 80 aniversari de la mort de Mikhail Bakunin. El grup anarquista «Le Réveil Anarchiste» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va fer la crida a totes les organitzacions, individus i simpatitzants anarquistes amb la finalitat d'aprofitar l'efemèride per prendre contacte amb els companys i companyes dispersos arreu de Suïssa i per intentar establir-hi un nexe d'unió. La jornada consistí en un dinar a la Casa del Poble de Berna, en una visita a la tomba de Bakunin i en una assemblea anarquista internacional a la Casa del Poble amb la finalitat d'impulsar el moviment llibertari i d'establir vincles. A l'acte van ser invitats companys i companyes dels moviments llibertaris italià, francès, belga i espanyol. L'esdeveniment va ser coordinat per André Bösiger des de Ginebra.

Anarcoefemèrides

Naixements

Necrològica de Georges Messager apareguda en el diari de Troyes "Le Petit Troyen" del 21 de maig de 1933

Necrològica de Georges Messager apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de maig de 1933

- Georges Messager: L'1 de juliol de 1865 neix a Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Georges Eugène Messager. Sos pares, fadrins, es deien Eugène Messager, viatjant de comerç i després venedor de fusta, i Brice Eugénie Dimanche, i la parella es casà el 14 d'agost de 1866 a Saint-Benoist-sur-Vanne (Xampanya-Ardenes, França) reconeixent l'infant. Es guanyà la vida treballant de venedor ambulant de diaris (Le Petit Troyen, La Tribune, etc.) a la zona de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). L'1 de gener de 1912 estava fitxat com a «anarquista» per la policia. També va pertànyer a la Unió de Lliurepensadors. Després de 40 anys venent diaris, rebé la Medalla d'Honor al Treball de la República. El seu últim domicili fou al número 4 del carrer Jean-de-Mauroy de Troyes. Malalt durant molt de temps, Georges Messager va morir el 20 de maig de 1933 a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Molt popular, a les seves exèquies civils al cementiri de la ciutat assistiren nombroses persones. Deixà companya (Marie-Louise Faron) i un fill (Brice Messager).

***

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

- Joseph Colombo: L'1 de juliol de 1878 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Joseph Jean Octave Colombo. Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot i del lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare reconegué l'infant, però no la mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de París i, amb 15 anys, va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En aquesta època freqüentava les reunions dels Cercle Anarquista Internacional (CAI) i, segons la policia, cantava cançons com Je n'aime pas les sergots o Le pieds plats. El 4 de març de 1893 assistí, juntament amb 500 persones a la reunió que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, l'ordre del dia de la qual fou «La misère et ses conséquences; supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893 també va estar present en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de maig d'aquell any assistí, amb una vintena de companys, a una reunió, a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, amb la temàtica «Nécessité de la propagande antipatriotique, par les écrits et par la parole». El 3 de juny de 1893, estava entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al míting de protesta contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 assistí amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre «L'inquisition bourgeoise, le passage à tabac, la tortura officialle, réclamations sur les cruatés commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb altres cinc anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis Lapeyre i Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir, no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a ser fitxat i fotografiat pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb la costurera Céline Amélie Giroud; en aquesta època treballava de capatàs i vivia a Valenton (Illa de França, França). L'última etapa de sa vida la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Joseph Colombo va morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França).

***

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

- Pere Albero Mataix: L'1 de juliol de 1886 –segons el certificat de naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa– neix a Beneixama (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero Barceló i Joaquima Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa «Corchera Internacional» de Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou un dels principals instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós i segons la policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la vida de grans propietaris d'aquesta població, però va escapar-ne amb sos companys fugint de la detenció. Després d'haver estat amagat al domicili de sa mare a Beneixama, creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses crides als obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del 30 d'abril de 1914 el qualificà d'«anarquista intel·ligent, amb certa cultura intel·lectual i amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del nomenament de Simón Sánchez Bona apareguda en el periòdic saragossà "Vida Nueva" del 7 de març de 1936

Notícia del nomenament de Simón Sánchez Bona apareguda en el periòdic saragossà Vida Nueva del 7 de març de 1936

- Simón Sánchez Bona: L'1 de juliol de 1894 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, i després comunista, Simón Sánchez Bona. Era fill de Santos Sánchez i de Marcelina Bona. Es guanyava la vida treballant en la construcció. Casat a la Península, el març de 1925 emigrà a França. Residí, amb altres anarquistes, durant dos mesos amb una llogatera espanyola al número 11 del carrer Carrerot de Pau (Aquitània, Occitània). En aquesta població s'encarregà de la difusió del periòdic anarquista espanyol publicat a París (França) Tiempos Nuevos. Treballà de manobra a l'empresa de trituració de pedra «Arcaute», regentada per un tal Orthez, a Visanòs (Aquitània, Occitània) i vivia al domicili d'un tal Lapeyre, al carrer Saint-Gilles d'aquesta població. El juny de 1925 va ser detingut per la policia municipal per «embriaguesa i destrucció de productes comestibles». Després va desaparèixer de Pau. De bell nou a la Península, acabà militant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE). L'1 de març de 1936 va ser nomenat vicepresident de la Societat de Paletes i Peons «El Trabajo» de Saragossa, adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). També, en 1936, va ser president de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) de l'UGT de Saragossa; secretari agrari del Comitè del Radio Comunista de Saragossa i comptador del buró del PCE de Saragossa. Vivia al número 17 del carrer de la Verónica de Saragossa. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pel franquistes. Simón Sánchez Bona va ser afusellat el 17 de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 16 d'octubre de 1925

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1925

- Lucien Wastiaux: L'1 de juliol de 1897 neix a l'Hotel Dieu de Roubaix (Nord-Pas-de​-Calais, França) l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut com Lucien Wastiaux i citat a vegades Vastiaux. Era fill natural d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de​-Calais, França), i va tenir un germà gran, Léon Wastiaux, que va ser militant comunista, i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser també militant anarquista, tots dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a serrador. Sembla que assistí al I Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 a París (França). El 31 de desembre de 1921 es casà a Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de​-Calais, França). Entre el 16 i el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés Regional Anarquista celebrat a Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista Llibertària de la Regió Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en el III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). També assistí als congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de 1924, i de Pantin (Illa de França, França), del 31 d'octubre al 2 de novembre de 1925. En aquests anys formà part del Buró Internacional Antimilitarista (BIA), en representació de França. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. També va col·laborar, entre 1921 i 1922, en el periòdic Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA); entre desembre de 1923 i març de 1925, en Le Libertaire; i en Revue Internationale Anarchiste. En aquests anys participà activament en el Comitè d'Acció de Roubaix en defensa dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El gener de 1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional Anarquista del Nord, celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur Vertriest va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era secretari del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis de la dècada dels trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on va fundar el grup «Les Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau), també conegut com «Paix pour les Enfants», destinat a posar en relació famílies franceses i holandeses amb els infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus padrins, i del qual va ser secretari general i tresorer. En aquesta època col·laborà en la revista Évolution. Lucien Wastiaux va morir l'11 de juliol de 1968 al seu domicili de Croix (Nord-Pas-de​-Calais, França).

***

Giulio Conte (1953)

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone, Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se a Évian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a «anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

***

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de febrer de 1990

Necrològica de Miguel Aguilar Albert apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de febrer de 1990

- Miguel Aguilar Albert: L'1 de juliol de 1900 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Aguilar Albert. Sos pares es deien Esteban Aguilar i Gregoria Albert. Milità, amb dos germans seus (Alberto i Isidoro), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Calanda (Terol, Aragó, Espanya). No estigué d'acord amb el moviment insurreccional del 8 de desembre de 1933, encara que l'acceptà per «disciplina confederal», i després del seu fracàs va ser condemnat a tres anys de presó. Tampoc no estigué d'acord amb el «Dictamen del Comunisme» sorgit en el Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de 1936 per «raquític». Durant la Revolució i la guerra també es mostrà crític amb algunes decisions confederals, com ara les nascudes al Ple de Barcelona (Catalunya), on en lloc de l'adopció d'un «salari igualitari» s'acceptà una «jerarquia salarial d'1 a 5», o les del Ple Nacional Econòmic de València (València, País Valencià), on es crearen els Comitès de Control; totes aquestes decisions van ser rebutjades pel Sindicat de Calanda. Fou regidor municipal i vocal de la Col·lectivitat de Calanda. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), amb sa companya María Peralta, continuà militant en la CNT de l'exili, fins que les seves cames no li van permetre assistir a les reunions. El 9 de gener de 1990 a caure al seu domicili de Cunhaus i, després de trencar la seva dentadura postissa, decidí no menjar més, no prendre cap medicament i deixar-se morir. Miguel Aguilar Albert va morir un mes després, el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 8 de febrer de 1990 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia orgànica de René Lustre apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 12 d'octubre de 1951

Notícia orgànica de René Lustre apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 d'octubre de 1951

- René Lustre: L'1 de juliol de 1924 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista, i després trotskista, René Gabriel Lustre. Nasqué amb un germà bessó. Era fill del parisenc Georges Lustre, empleat d'autobusos, i de la luxemburguesa Julie Colbert. Comptable de professió, després de la II Guerra Mundial s'integrà en el Grup Anarquista de París-Est (Roger Caron, André Moine, Cécile Moine, etc.), adherit a la Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1947 es casà a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) amb Jeanine Gilberte Gruss, de qui es va divorciar el 21 de maig de 1963. En 1949 va ser un dels fundadors de l'Organisation Pensée Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla), grup secret comunista llibertari dins de la FA encapçalat per Georges Fontenis i Jean Senninger (Serge Ninn), creat amb la finalitat d'orientar la FA cap el comunisme llibertari. En el congrés entre el 27 i el 29 de maig de 1950 a París va ser nomenat secretari d'Arxius i de Documentació del Comitè Nacional de la FA. L'abril de 1951, en el congrés de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser reelegit, com a secretari de Gestió, membre del Comitè Nacional de la FA. En el congrés celebrat entre el 31 de maig i el 2 de juny de 1952, celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser reelegit en l'anterior càrrec, així com el congrés celebrat entre el 23 i el 25 de maig a París –en aquest últim congrés es ratificaren els nous estatuts de la FA que transformaven aquesta en una organització «comunista llibertària», rebatejada mesos més tard com Federació Comunista Llibertària (FCL). Va ser tresorer i membre permanent de la FA i després de l'FCL. Entre juny de 1951 i desembre de 1953 va ser administrador del periòdic Le Libertaire, que havia esdevingut l'òrgan de l'FCL, i entre novembre de 1952 i març de 1954 gerent. En aquests anys també va ser responsable de Le Lien. Bulletin intérieur de la Féderation Anarchiste. El juny de 1952 va ser administrador del setè, i últim número, de la revista Études Anarchistes (1948-1952). En 1953 participà, amb altres membres de l'OPB (Roger Caron, Georges Fontenis, André Moine i Serge Ninn), en la redacció d'una sèrie d'articles sobre «problemes essencials» aparegut en Le Libertaire per publicar-los en fullet independent sota el títol Manifeste du communisme libertaire. A finals de novembre de 1953, després d'haver estat acusat de trotskista i de «gestió negligent», va ser suspès de l'OPB i reemplaçat com a membre permanent per Jacques Tanforti. El març de 1954 publicà el fullet Pourquoi j'ai quitté la FCL, on va explicar que s'havia passat al Partit Comunista Internacionalista (PCI) de Pierre Boussel (Pierre Lambert) després de constatar la contradicció en la qual es trobava l'FCL d'intentar conciliar l'anarquisme i la «disciplina revolucionària». El 28 de març de 1964 es casà a Stains (Illa de França, França) amb Aline Hélène Petit. En 1989 es va jubilar. La seva última etapa visqué a Argenteuil (Illa de França, França). René Lustre va morir el 5 de novembre de 2017 al Centre Hospitalari de Plaisir (Illa de França, França) i va ser enterrat al Cementiri del Centre d'Argenteuil.

***

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

Dario Bernardi durant la Trobada Anarquista Internacional de Venècia (setembre de 1984)

- Dario Bernardi: L'1 de juliol de 1950 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Dario Bernardi. Cap el 1974 començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» i ben aviat esdevingué un actiu militant del grup «Bandiera Nera», adherit als Gruppi Anarchici Federati (GAF, Grups Anarquistes Federats). Participà en la primera època de la Llibreria Utopia, oberta en 1976, i des de la seva fundació en 1977 fou membre de la cooperativa editorial «Editrice A» (A, Libertaria, etc.). Formà part del Comitato Spagna Libertaria (CSL, Comitè Espanya Llibertària) i col·laborà en les edicions Antistato i en les publicacions Eleuthera, A i Bollettino Archivio G. Pinelli. També fou membre de la redacció de les revistes Volontà, de la qual va fer la catalogació dels números publicats entre 1946 i 1996, a més d'edició del número especial I cinquant'anni di Volontà, i Libertaria. Fou un dels fundadors, en 1976, del Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli», on s'ocupà especialment de l'organització de nombroses exposicions, com ara «Errico Malatesta» (1982), «Arte e Anarchia» (1984), «Turpitudini Sociali» (sobre les Turpitudes Sociales de Camille Pissarro), etc. Durant els anys vuitanta, amb un grup de companys dissenyadors, animà el col·lectiu milanès «Studio A», el qual treballà força en l'organització de la Trobada Anarquista Internacional de setembre de 1984 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Entre 1985 i 1986 contribuí a la realització del «laboratori artístic» d'Enrico Baj, del qual derivà l'espectacle Re Ubu a Chernobyl, da Pinelli all'Apocalisse. Dario Bernardi va morir el 15 de març de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa d'un càncer i fou incinerat dos dies després al cementiri milanès de Lambrate.

Dario Bernardi (1950-2010)

***

Valentín González Ramírez

Valentín González Ramírez

- Valentín González Ramírez: L'1 de juliol de 1958 neix a València (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Valentín González Ramírez. Fill d'una família treballadora, era el major de dos germans. Sos pares es deien Valentín González Hermoso, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Remedios Ramírez Barral. Després de fer els estudis primaris, canvià en diverses ocasions de feina, fins que, amb 18 anys, entrà a treballar amb son pare a les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos de València. S'afilià l'1 d'agost de 1977 a la CNT. El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (València, País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Valentín González Ramírez va morir per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia. El seu assassinat es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on hi participava. Son pare hi era present. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. Mesos després el policia va ser jutjat i se li va condemnar a pagar una indemnització d'un milió de pessetes a la família i va ser destinat al País Basc, on poc després va morir en un atemptat d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). En 2009 la Confederació General del Treball (CGT) instal·là una placa al centre del Mercat recordant els fets i en 2014, per commemorar el 35 aniversari del seu assassinat, la CNT-València i les Joventuts Llibertàries muntaren una exposició en el lloc de la seva mort amb fotografies i retalls de premsa de l'època.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Mikhail Bakunin

Mikhail Bakunin

- Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig –el 18 de maig, segons el calendari julià– de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van enviar a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost' i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Foto antropomètrica de Jean-Jacques Liabeuf (1909)

Foto antropomètrica de Jean-Jacques Liabeuf (1909)

- Jean-Jacques Liabeuf: L'1 de juliol de 1910 és guillotinat a París (França) l'anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Sos pares es deien André Louis Liabeuf, venedor d'objectes de segona mà, i Marie Vignal. Acomiadat de la feina de sababer per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris (França). Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies –l'agent Deray–, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig –els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici–, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 3.40 hores de l'1 de juliol de 1910 als afores de la presó de La Santé de París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Francisco Jordán Gallego (1911)

Francisco Jordán Gallego (1911)

- Francisco Jordán Gallego: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego –també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) –altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia –alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat–; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado –fullet reeditat en 1922 a Mèxic–, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)

Foto policíaca d'Alfred Grugeau (9 de març de 1894)

- Alfred Grugeau: L'1 de juliol de 1922 mor a París (França) l'anarquista Alfred Alphonse Grugeau. Havia nascut el 19 d'agost de 1864 a Tours (Centre, França). Sos pares es deien François Grugeau, sabater, i Marie Augustine Antoinette Lehoux, barretaire de senyores. Treballà, com son pare, de sabater a París (França). El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. El seu domicili, al número 4-6 del carrer Plateau, va ser escorcollat sense cap resultat. Portat a comissaria, el 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 27 de maig de 1894, quan es trobava amb un germà seu, també sabater anarquista, a la taverna de Nicoud, al carrer Pyrénées, ambdós es posaren a cridar cançons anarquistes i lloà els anarquistes Ravachol i Auguste Vaillant, tot insultant el president de la República Sadi Carnot; Nicoud intentà treure'ls del local i acabà copejat; jutjat per aquests fets, el 26 de juny de 1894 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional sota la inculpació de «cops i ferides» i condemnat a un mes de presó. El 31 de desembre de 1894 figurava en un registre d'anarquistes aixecat per la Prefectura de Policia. Dos anys després el seu nom era en un altre llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 26 del carrer Duris. També en 1901 figurava en un altre registre policíac. El seu últim domicili fou al número 4 de l'Impasse Questre del XI Districte de París. Alfred Grugeau va morir l'1 de juliol de 1922 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

Alfred Grugeau (1864-1922)

***

Notícia de la mort d'Isidore Pouget publicada en el diari "L'Écho d'Alger" del 5 de juliol de 1933

Notícia de la mort d'Isidore Pouget publicada en el diari L'Écho d'Alger del 5 de juliol de 1933

- Isidore Pouget: L'1 de juliol de 1933 mor a Salles-la-Sources (Guiena, Occitània) el científic anarquista Laurent Isidore Stanislas Pouget. Havia nascut el 15 de desembre de 1863 a Lo Pont de Salars (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jean Joseph Louis Pouget, notari de Salles-la-Sources, i Clémentine Boissonnade, i son germà fou el conegut revolucionari anarquista Émile Pouget. A començaments de la dècada del noranta del segle XIX vagabundejà arreu Occitània. En 1894 fou membre del grup llibertari de Seta (Llenguadoc, Occitània). Aprofitant el seu càrrec de professor a l'Institut de Seta, ajudà nombrosos companys. Més tard fou nomenat professor de la Facultat de Ciències de Rennes (Bretanya), on participà activament en la campanya a favor del capità Aldred Dreyfus. Destinat a la Facultat de Ciències d'Alger (Algèria), realitzà importants treballs científics sobre les malalties de la vinya i sobre la utilització de l'energia solar. Sa companya fou Anna Morlay. Isidore Pouget va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1933 al seu domicili de Salles-la-Sources (Guiena, Occitània).

***

Fráňa Šrámek

Fráňa Šrámek

- Fráňa Šrámek: L'1 de juliol de 1952 mor a Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia) el periodista, novel·lista, dramaturg i poeta anarquista Fráňa Šrámek. Havia nascut el 19 de gener de 1877 a Sabotka (Jičín, Hradec Králové, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia). Era fill de František Šrámek, funcionari fiscal i d'impostos, i d'Anna Šrámková, i fou el segon fill de sis germans. La família canvià de residència en diferents ocasions i en 1885 s'instal·là a Písek (Bohèmia Meridional). Estudià a l'Escola General de Písek i després va fer els estudis secundaris, completant aquests a l'Escola de Gramàtica de Roudnice nad Laben (Litoměřice, Bohèmia), on es va graduar en 1896. Després va començar els estudis de dret a la Universitat Carolina de Praga (Bohemia). En 1899 va ser incorporat un any per a fer el servei militar al III Batalló del 28 Regiment d'Infanteria a České Budějovice (Bohemia Meridional), però per les seves actituds antimilitaristes el seu servei militar es va allargar un any que passà a Àustria. Retornà als estudis de dret, però no els va acabar. Decidí lliurar-se a la carrera literària i en 1903 s'instal·là a Praga, on s'integrà en el grup literari encapçalat per l'anarquista Stanislav Kostka Neumann i altres (František Gellner, Karel Toman, etc.) i la revista llibertària Nový Kult (1897-1905), a més de participar activament en el moviment anarquista dins del marc de la generació dels anomenats «Anarchističtí Buřiči» (Rebels Anarquistes). Dirigí la revista Práce i col·labora en Omladina. En 1905 va ser detingut dues vegades i empresonat sis dies per participar en manifestacions estudiantils anarquistes. En aquest any de 1905 conegué Miloslava Hrdličková, que esdevingué la seva companya i amb qui es casà. Autor de cançons anarquistes revolucionàries, en 1906 publicà el llibre de poemes antimilitaristes Modrý a rudý. L'agost de 1914, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i enviat al front rus, però malalt de reumatisme va ser hospitalitzat a Brno (Moràvia). En 1915 va ser enviat als fronts d'Itàlia i de Romania. Va contreure la grip espanyola, però superà la malaltia. Cap al final de la guerra va ser traslladat al departament de premsa de guerra a Viena. Després del conflicte bèl·lic, entra a formar part del cercle intel·lectual al voltant de Karel Čapek. Establert a Praga, sovint retornava a la seva regió natal. En 1926 traduí al txec l'obra d'Anatole France El crim de Sylvester Bonnard. Durant l'ocupació nazi, gairebé no sortí del seu apartament de Praga en senyal de protesta. Després de la guerra, en 1946, va ser nomenat Národní Umělec «Artista Nacional» per les autoritats comunistes. Entre les seves obres poètiques destaquen Života bído, přec tě mám rád (1905), Splav (1916 i 1922), Básně (1926), Nové Básně (1928), Ještě zní (1933), Rány, růže (1945) i Rozbolestněný ženami. Mladistvé verše (1964, pòstum); entre les seves obres en prosa Stříbrný vítr (1910), Osika (1912), Křižovatky (1913), Sláva života (1919), Tělo (1919), Klavír a housle (1920), Žasnoucí voják (1924), Prvních jedenadvacet (1928) i Past (1931); i entre les seves obres dramàtiques, d'inspiració impressionista, Léto (1915), Hagenbek (1920), Měsíc nad řekou (1922) i Plačící satyr (1923) –algunes d'aquestes obres van ser adaptades al cinema per Václav Krška. Malalt dels pulmons a conseqüència del tabaquisme, Fráňa Šrámek va morir l'1 de juliol de 1952 al Sanatori Estatal del barri d'Smíchov de Praga (Txecoslovàquia; actualment Txèquia) i va ser enterrat al cementiri de Sobotecky de la seva població natal de Sobotka, on existeix el «Muzeum Fráni Šrámka», que guarda el seu arxiu, a més de portar un teatre el seu nom.

Fráňa Šrámek (1877-1952)

***

Notícia de la condecoració de Louis Maîtrejean apareguda en el diari parisenc "La Liberté" del 29 de setembre de 1917

Notícia de la condecoració de Louis Maîtrejean apareguda en el diari parisenc La Liberté del 29 de setembre de 1917

- Louis Maîtrejean: L'1 de juliol de 1953 mor a París (França) l'anarquista individualista i il·legalista Louis Auguste Maîtrejean. Havia nascut el 17 d'agost de 1880 a Fresne-Saint-Mamès (Franc Comtat, Arpitània). Era fill de Pierre Maîtrejean, baster, i de Marie Joséphine Dupuis. Es guanyava la vida com son pare, treballant de baster i albarder a París (França). Cap el 1905, segons informes policíacs, començà a freqüentar els «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per l'anarcoindividualista Albert Joseph (Albert Libertad). El 6 de novembre de 1905 va ser condemnat a sis dies de presó per «possessió d'armes». En aquesta època començà a viure amb la modista anarquista Anna Henriette Estorges (Rirette Maîtrejean), amb qui es casà el 13 de setembre de 1906 al XX Districte de París (França) i amb aquest matrimoni la parella legitima sa filla Henriette Maîtrejean (Maud), nascuda el 16 de gener d'aquell any al X Districte de París. L'octubre de 1906 nasqué una nova filla, Sarah Maîtrejean (Chinette). En aquesta època vivia al número 1 del carrer Tlemcen del XX Districte de París. En 1908 Rirette Maîtrejean abandonà son espòs i passà a viure a Champrosay (Draveil, Illa de França, França) amb l'anarquista Maurice Vandamme (Mauricius), que col·laborava en L'Anarchie i animava diverses tertúlies anarquistes. Louis Maîtrejean, que treballava regularment i estava afiliat al Sindicat d'Adobers i Assaonadors de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser secretari, es decantà per l'acció il·legalista. El maig de 1909 va ser detingut, jutjat amb altres companys i el 9 de juny de 1910 condemnat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) a cinc anys de presó i 100 francs de multa per «fabricació i emissió de moneda falsa». En 1913 aconseguí la llibertat i s'instal·là al barri parisenc de Belleville, on reprengué la seva professió de baster. El 6 de novembre de 1913 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Rirette Maîtrejean, que es casà amb l'anarquista Victor Kibaltchiche (Victor Serge), aleshores empresonat a Melun. Durant la Gran Guerra lluità voluntari els quatre anys del conflicte als fronts, va ser ferit en diverses ocasions i va ser condecorat amb la Creu de Guerra per la seva valentia com a agent d'enllaç durant l'ofensiva del 16 d'agost de 1917. Un cop acabada la conflagració, retronà a treballar de baster al seu taller, al número 69 del carrer Belleville, on nombrosos joves militants anarquistes li retien visita. En els anys vint participà assíduament, amb les seves filles adolescents, a les vetllades i excursions organitzades pel periòdic Le Libertaire a la regió parisenca. Al final de sa vida visqué al número 68 del carrer Romain-Roland de Les Lilas (Illa de França, França). Sempre anarquista, Louis Maîtrejean va morir l'1 de juliol de 1953 a l'Hospital de Saint-Louis del X Districte de París (França).

***

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 31 de juliol de 1958

Necrològica de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 31 de juliol de 1958

- Salvador Llorens Estruch: L'1 de juliol de 1958 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Havia nascut el 5 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 6 d'octubre– de 1906 a Vilallonga (Safor, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Llorens Orlandis i Amparo Estruch Nadal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili milità en la Federació Local del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Malalt, Salvador Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Lorenzo Bernal Gavín

Lorenzo Bernal Gavín

- Lorenzo Bernal Gavín: L'1 de juliol de 1971 mor a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Lorenzo Bernal Gavín. Havia nascut el 4 de juliol de 1908 a Grañen (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Bernal Oliván, carreter, i Raimunda Gavín Paul. Mecànic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual era secretari del seu sindicat en 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 forma part del Comitè Revolucionari del seu poble. Durant la guerra civil fou milicià de la 125 Brigada de la Divisió «Ascaso» als fronts d'Aragó i d'Extremadura. Després fou responsable de transmissions de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 tingué un fill, Mariano, amb sa companya María del Pilar Barduzal Oto, també militant confederal. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser internat entre abril i la tardor de 1939 al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó i passà per a diverses presons (València, Osca, Saragossa, El Dueso). Aconseguí evadir-se del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). El 25 de febrer de 1944 son germà Ramon Bernal Gavín va ser executat pels franquistes. A Barcelona (Catalunya) treballà amb documentació falsa uns mesos i participà en la lluita clandestina. L'octubre de 1945 passà a Andorra i després clandestinament a França amb Antonio López. Treballà en la construcció d'una central elèctrica a Corbera la Cabana (Rosselló, Catalunya Nord) i milità amb càrrecs en la CNT local. L'agost de 1949 es traslladà a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on es reuní amb sa companya i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual fou secretari. En 1956 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT de la qual va ser tresorer uns anys. En 1961 fou membre de la Comissió de Relacions de la Regional de l'Ebre (Aragó, Rioja i Navarra) en l'exili. Posteriorment la parella s'establí a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània). Lorenzo Bernal Gavín va morir sobtadament a la feina l'1 de juliol de 1971 a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

Lorenzo Bernal Gavín (1908-1971)

***

Antoni Abarca Càmara

Antoni Abarca Càmara

- Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut l'1 de juny de 1921 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc Abarca i Ramona Càmara. Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat. Sa companya fou Bonaventura Solé Guimó. Antoni Abarca Càmara va morir l'1 de juliol de 1988 a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat al Cementiri Municipal de Sant Pere d'aquesta ciutat.

***

Trinitat Ulldemolins Segura

Trinitat Ulldemolins Segura

- Trinitat Ulldemolins Segura: L'1 de juliol de 1991 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Trinitat Ulldemolins Segura. Havia nascut el 20 de febrer de 1912 a Pena-roja (El Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Josep Ulldemolins i Maria Segura. Abans de la guerra civil visqué a Arnes (Terra Alta, Catalunya) amb son company, l'anarcosindicalista José Cuello. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França on fou reclosa en un refugi a Sarlat (Aquitània, Occitània) mentre que son company va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Més tard visqué amb una família de refugiats en una granja situada entre Montinhac i Tenon (Aquitània, França), on a començaments de 1944 aconseguí arribar Cuello. Durant els combats de l'Alliberament José Cuello va ser assassinat i el seu cos cremat per les tropes alemanys en retirada. En 1945 s'instal·là a Cardenous (Las Cabanas, Llenguadoc, Occitània), on esdevingué companya de Lope Massaguer Bruch, participant en les activitats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Trinitat Ulldemolins Segura va morir l'1 de juliol de 1991 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), després de patir dues operacions, i fou enterrada al cementiri de Las Cabanas.

Trinitat Ulldemolins Segura (1912-1991)

***

Simón Bondio

Simón Bondio

- Simón Bondio: L'1 de juliol de 1992 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer servir els pseudònims El Petiso, Señor Tavelli i Tavelli. Havia nascut el 27 d'octubre de 1904 a Ponte in Valtellina (Llombardia, Itàlia). En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà activament en els moviments antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista de Severino de Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves accions. Fou membre de «Italia Libre» i de la «Unione e Benevolenza» i estava afiliat a l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions Navals. Participà, amb destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo Giusti, Manuel Martín Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte comunitari llibertari de reserva natural «Cerro Negro» (Córdoba, Argentina), on plantà un milió de pins –finalment aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc de vacances de l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques d'aforestació, mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a Villa General Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més tard retornà a Buenos Aires.

***

Necrològica de Francesc Climent Barberan apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de setembre de 1992

Necrològica de Francesc Climent Barberan apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- Francesc Climent Barberan: L'1 de juliol de 1992 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Climent Barberan, conegut com Germinal. Havia nascut el 25 d'octubre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Era fill del destacat militant llibertari Emili Climent Pons i de Josepa Barberan. Estudià a l'Escola Racionalista del barri barcelonès del Clot, fundada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Joan Puig Elías i sa companya Emília Roca Cufí. En 1939, amb el triomf franquista, pogué exiliar-se amb sos pares a Algèria. Milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili a Orà (Orà, Algèria) i participà en el grup artístic i cultural «Ideales». En 1947 era secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Àfrica del Nord, juntament amb Oliverio Fernández (Relacions), Conrado Lizcano Montealegre (secretari) i José Manzanares (Propaganda). A Orà conegué la militant anarcosindicalista Ramona Munné Colom, que esdevingué sa companya. En 1957 nasqué son fill Germinal i el gener de 1964 son fill Floreal morí a Orà. A finals dels anys seixanta retornà, amb sa companya i son fill Germinal, a França i s'establí Montalban, on continuà militant en la Federació Local de la CNT. El 3 d'agost de 1989 sa companya Ramona Munné Colom va morir a Montalban. Francesc Climent Barberan va morir l'1 de juliol de 1992 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) d'un atac de cor fulminant.

***

David T. Wieck

David T. Wieck

- David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) –en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) –The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquesta època també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli –que esdevingué sa companya–, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

***

Chicho Sánchez Ferlosio

Chicho Sánchez Ferlosio

- Chicho Sánchez Ferlosio: L'1 de juliol de 2003 mor a Madrid (Espanya) el cantautor, primer comunista i després anarquista, José Antonio Julio Onésimo Sánchez Ferlosio, més conegut com Chicho Sánchez Ferlosio. Havia nascut el 8 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya). Era fill de Rafael Sánchez Mazas, escriptor i fundador de Falange Espanyola, i de la italiana Liliana Ferlosio, i era el menor de cinc germans, entre ells el matemàtic i filòsof Miguel Sánchez Ferlosio i l'escriptor Rafael Sánchez Ferlosio. Rebé una exquisida educació al Liceu Italià de Madrid i ben aviat prengué un camí ben diferent al de son pare, integrant-se en l'oposició antifranquista. Començà a estudiar Dret en la Universitat de Salamanca i Ciències Polítiques i Filosofia i Lletres en la Universitat Central de Madrid, carreres que mai no va acabar. En 1960 es va casà amb Ana Guardione Arranz (Margarita) i aquell mateix any tingué son primer fill, Marcos Sánchez Guardione. En 1961 publicà el que va ser el seu únic llibre, Narraciones italianas, que arreplega 19 històries curtes. En aquest 1961 va ser empresonat per primer pic per haver cantat una cançó considerada blasfema. Entre març i agost de 1962 va fer el servei militar al Sàhara i, pels seus problemes visuals, entre setembre i novembre de 1962 va ser enviat a un campament militar a Guadalajara (Castella, Espanya). El 28 d'agost de 1963 va ser detingut in fraganti mentre feia una pintada amb la paraula «Huelga» i el 28 de setembre d'aquell any va ser detingut en una agafada amb altres intel·lectuals (Fernando Sánchez Dragó Ángel de Lucas, Javier Pradera Cortázar, Gabriela Sánchez Ferlosio, Julio Ferrer Mariné i sa esposa Ana Guardione Arranz). En 1964 morí son primer fill, Marcos, ofegat en una piscina, en 1966 nasqué son segon fill, Andrés Sánchez Guardione, i en 1968 sa seva única filla. En aquell any participà en el «Maig Francès». En 1970, amb sa companya i sos dos infants, marxà cap a l'Índia en una furgoneta durant cinc mesos. En 1973 se separà de la seva esposa Ana. En 1975 nasqué son fill Pablo Sánchez Guardione, que restà amb paràlisi cerebral a causa d'una negligència mèdica, i en 1977 morí sa filla a resultes d'una caiguda de cavall. El seu talent poètic el portà a escriure cançons antifranquistes, que a partir de juny de 1963 començà a enregistrar en un magnetòfon casolà; l'any següent, l'escriptor Alfonso Grosso portà a Estocolm (Suècia) aquestes cançons, on es publicà anònimament el disc de llarga durada Spanska motståndssånger (Cançons de la resistència espanyola), que porta peces que han passat al patrimoni popular (Gallo rojo, gallo negro, La paloma de la paz, etc.), i que va ser distribuït clandestinament a la Península. A partir dels anys setanta començà a treballar amb altres cantautors i poetes (Jesús Munárriz, Javier Krahe, Joaquín Sabina, Alberto Pérez, Amancio Prada, Soledad Bravo, Luis Eduardo Aute, Rosa León, Rolando Alarcón, Teresa Cano, Quilapayún, Agustín García Calvo, Isabel Escudero, etc.), escrivint cançons i col·laborant en els seus enregistraments i recitals poètics. Políticament, d'antuvi, milità entre 1961 i gener de 1964 en el Partit Comunista d'Espanya (PCE), després s'acostà uns mesos sense afiliar-se al Frentre de Liberación Popular (FLP, Front d'Alliberament Popular, conegut com FELIPE), i més tard nou mesos, a partir d'octubre de 1964, en el Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) [PCE (m-l)], partit leninista-maoista des qual es desvinculà arran d'un viatge a la República Popular de Albània; després passà lleugerament per un grup d'inspiració trotskista, per a, finalment, a partir de 1976 acabar en l'anarquisme «heterodox» i col·laborant en ateneus llibertaris i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 publicà A contratiempo, reeditat pòstumament en 2007, disc que reprodueix una de les seves actuacions en directe. Amb la companya Rosa Jiménez Díaz, amb qui durant molts anys actuà habitualment als locals nocturns (La Aurora, La Mandrágora, Estar, Café Manuela, Vihuela, Sol de Malasaña, Elígeme, La Taberna Encantada, Toldería, etc.) i als carrers madrilenys interpretant cançons i poemes, fou protagonista en 1981 de la pel·lícula documental Mientras el cuerpo aguante, de Fernando Trueba, enregistrada a la seva casa de Sóller (Mallorca, Illes Balears), localitat en la qual visqué uns anys. En 1982, amb Rosa Jiménez Díaz, enregistrà el disc de curta durada Coplas retrógradas. Durant els anys vuitanta continuà component cançons satíriques i de protesta i col·laborant en la premsa (El País, Diario 16, El Mundo, ABC, etc.), tractant temes diversos (corrupció, guerra bruta, sindicalisme, guerra d'Iraq, etc.). Durant sa vida treballà en diferents feines (corrector de impremta, d'estil, traductor, redactor publicitari, comentarista radiofònic i televisiu, conserge nocturn d'hotel, cambrer, etc.) i, interessat per les matemàtiques i la lingüística, inventà nombrosos jocs i trencaclosques. El 1999 col·laborà en Buenaventura Durruti, anarquista, d'Albert Boadella i Jean Louis Comolli, documental que segueix el grup teatral «Els Joglars» durant els assaigs d'una obra dedicada al revolucionari i on interpreta el Romancero de Durruti, que mai no es va editar comercialment. En 2003 col·laborà en la versió cinematogràfica de la novel·la de Javier Cercas Soldados de Salamina, dirigida per David Trueba, on s'interpreta a si mateix i parla sobre l'obra poètica de son pare. Entre les seves cançons destaquen Afró Tambú, A la huelga, La anarquía vencerá, Balada de las prisiones del verano de 1968, Baraka, Canción adúltera, Canción de Grimau, Canción de soldados, Canta garganta, El cantar tiene sentido, El canto Arval, Coplas del tiempo, Coplas retrógradas, 19 de noviembre, Durruti, Ascaso y García Oliver, Gallo rojo, gallo negro, La gracia nevando, Ha triunfado el frente obrero, Hay un fuego en Asturias, La hierba de los caminos, Hoy no me levanto yo, Ladinadaina, Llegarás por los calveros, Malditas elecciones, Maremma, Pa la sangre, La paloma de la paz, La quinta brigada, Seguidillas castellanas, El Ser, Si las cosas no fueran, Son para turistas, Zumba que zumba, etc. Chicho Sánchez Ferlosio va morir l'1 de juliol de 2003 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer que patia des de feia temps i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. En 2005 el seu amic, el cantautor Amancio Prada, li dedicà un disc d'homenatge, Hasta otro día, Chicho Sánchez Ferlosio, on recull diverses composicions seves, i en 2008 sortí el llibre pòstum Canciones, poemas y otros textos, recull de la seva producció poètica i musical.

Chicho Sánchez Ferlosio (1940-2003)

***

Amadeo Casares Coloner i sa companya Paquita (2001)

Amadeo Casares Coloner i sa companya Paquita (2001)

- Amadeo Casares Colomer: L'1 de juliol de 2004 mor a València (València, País Valencià) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Havia nascut l'1 d'octubre de 1915 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien José Casares Sevilla i Rosa Colomer Marín. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat en aquesta població.

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

Pepita Martín Luengo

Pepita Martín Luengo

- Josefa Martín Luengo: L'1 de juliol de 2009 mor a Salamanca (Castella, Espanya) la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda com Pepita. Havia nascut el 19 de setembre de 1944 a Salamanca (Castella, Espanya). Sos pares es deien Cándido Martín García, paleta, i Carmen Luengo Peñaranda. De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició –primera de la seva promoció– una plaça de professora d'Educació General Bàsica en l'ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d'un petit col·lectiu de persones i d'una cooperativa i després d'uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d'Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d'unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries, com ara A Rachas, Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres Libertarias, Palante, Revuelta, La Samblea, etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d'un càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Clínic Universitari de Salamanca (Castella, Espanya) i va ser incinerada.

Josefa Martín Luengo (1944-2009)

***

Václav Tomek

Václav Tomek

- Václav Tomek: L'1 de juliol de 2022 mor l'historiador i filòsof anarquista Václav Tomek. Havia nascut el 4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia Meridional, Txèquia). En 1963 es va graduar en la Facultat d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es doctorà en filosofia en la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va treballar a l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de Ciències. En 1981 defensà la seva tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre l'anarquisme txec i s'especialitzà en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En 1990 amb la nova etapa política i la nova Acadèmia de Ciències de la República Txeca passà a ocupar el càrrec de secretari científic i participa en grups de treball sobre la història txeca més recent i la filosofia europea actual. Participa en el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der Anarchie» (Berlín, 1994). Els seus estudis se centren en la història i la filosofia del pensament anarquista txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia europea, en realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments socials, etc. També ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de Karel Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic. Traduí obres de Alexander Berkman, Murray Bookchin, Emma Goldman, Paul Goodman, Gustav Landauer, Rudolf Rocker i Colin Ward. Entre les seves obres destaquen Ideologie ceského anarchismu (1988), Filozofické otázky vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb Günter Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych spolecenskych procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia (1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk! Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen zum tschechischen Anarchismus von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie jako idea naprosté volnosti (1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest der tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve jménu svobody. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (1999), Svoboda nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925) (2002), O ceském anarchismu. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2003), Stopy a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu (2003), Anarchismus. Svoboda proti moci (2006, amb Ondřejem Slačálkem), Pruvodce anarchismem. Myslenky - proudy - osobnosti. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2006, amb Ondřejem Slačálkem), Anarchismus v proměnách dvacátého století (2012), Anarchismus v konfrontaci (2014), Der Anarchismus. Absicht un Tat (2016), Mozkem nebo pěstí? Horizont českého anarchismu na přelomu 19. a 20. století (2018), etc.

---

[30/06]

Anarcoefemèrides

[02/07]

Escriu-nos


Actualització: 17-08-24