|
---
Anarcoefemèrides
de l'1 d'octubre Esdeveniments
Portada del primer
númer de Freedom - Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol «Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Cartell
de l'acte -
Míting contra les
«Festes Francorusses»: L'1 d'octubre
de 1893 se celebra a la Sala Commerce de
París (França) un gran míting de
protesta contra les «Festes Francorusses»
organitzat
per la Lliga dels Antipatriotes. Les «Festes
Francorusses» celebraven l'aliança
militar entre la III República Francesa i l'Imperi Rus. A
més del tema central se'n
tractaren altres, com ara els crims del tsarisme, la vaga general,
l'atemptat
de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio
Martínez Campos a Barcelona
(Catalunya), el patriotisme, l'internacionalisme, etc. Hi van prendre
la
paraula Bastar, Brunet, Almilcare Cipriani, Couturier, Henri Deforge,
Élie
Maurin (Murmain), Jacques Prolo, Souvarine, Joseph
Tortelier i Michel Zévaco,
entre d'altres, a més de diversos diputats i regidors
municipals. ***
Portada d'un exemplar de Ciencia Social - Surt Ciencia Social: Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària. ***
Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911) -
«Tierra y
Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a
Mèxic el llibertari Partit
Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema
«Tierra y Libertad», pres dels
populistes russos, com a símbol de la seva lluita.
L'eslògan s'escriurà al
final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les
circulars i
manifests del PLM. També les milícies magonistes
usaran aquesta divisa i
l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la
insurrecció de la
Baixa Califòrnia de l'any següent. ***
Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires - Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències. ***
Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna - Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1927, a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. ***
Capçalera d'Afirmación - Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett: «No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930. ***
Capçalera
del primer número de Cultura Ferroviaria - Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria. Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934. ***
Capçalera de Frente Libertario - Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.
Naixements
Eugénie Rey-Rochat -
Eugénie
Rey-Rochat: L'1 d'octubre de 1856 neix a Le Moulinon (Sant
Sauvador de Montagut,
Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'artista
pintora, feminista i anarquista
Eugénie Louise Euphroisine Rey, més coneguda com Eugénie Rey-Rochat de
Théollier. Sos pares es deien Jean Pierre
Rey, torcedor filador, i Adéline Rochat,
domèstica a Le Moulinon. En 1889 es
casà amb Gabriel César Émile Raoul
Long, burgès propietari marsellès, amb qui
tingué un infant, Jacques Long (Jacklon),
nascut en 1890, que serà un destacat anarcoindividualista;
la parella es va
divorciar en 1892. Ella va criar tota sola son fill i en 1908
s'establí a París
(França), al número 65 del carrer Lamarck del
XVIII Districte, on visqué, amb a
germana Alézie Rey, dels rèdits que li
proporcionaven immobles que posseïa a Valença
(Valentinès, Delfinat, Occitània). Com a artista
seguí cursos de pintura
d'Eugène Grasset i es va adherir a la Union de Femmes
Artistes Peintres et
Sculpteurs (UFAPS, Unió de Dones Artistes Pintores i
Escultores). Aquesta
organització, fundada en 1882 per l'escultora
Hélène Berthaux, reivindicava
l'admissió de les dones en els cursos de Belles Arts i
muntava anualment una
exposició exclusivament amb obres de dones. La presidenta
era aleshores Anne de
Rochechouart de Mortemart, duquessa d'Uzès, feminista
reialista que havia
finançat el general Georges Boulanger, però que,
curiosament, manifestava una
oberta simpatia pel moviment anarquista. En 1908 mostrà obra
en la I Exposició
del Sindicat de Dones Pintores, celebrada als salons de l'Ajuntament
d'Enghien-les-Bains (Illa de França, França). En
aquests anys va fer nombrosos
viatges a Europa, especialment a Alemanya i Suïssa, on va fer
exposicions. Son
fill Jacques Long, estudiant de medicina, després de passar
pels «Camelot du
Roi», abandonà els estudis i s'integrà
en els cercles anarquistes
individualistes del setmanari L'Anarchie,
els quals organitzaven «Causeries
Populaires»
(Xerrades Populars) al número 22 del carrer
Chevalier de la Barre. A
partir d'aquest moment Eugénie Rey-Rochat es
dedicà a subvencionar aquest
moviment i el contracte d'arrendament del local de les xerrades estava
al seu
nom i son fill s'hi va instal·lar i va viure fins el 1910.
El 25 de juny de
1910 obrí l'Impremta
Comunista «L'Espérance», al
número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París,
de la qual
son fill va ser un dels administradors, juntament amb Miguel Almereyda,
René
Dolié, Georges Durupt, Anna Mahé i Armand Matha,
i treballà com a comptable
fins al juliol de 1911. La impremta donà feina a una dotzena
d'obrers
llibertaris i tenia com a clients habituals diversos sindicats
(fusters,
tapissers, etc.), a més de negociants i particulars. Malgrat
tot, el negoci de
la impremta no reeixí i aquest fet suscità
conflictes entre ella i Georges Durupt
sobre la gestió i
la competència dels col·laboradors.
En aquesta època col·laborà en la
revista anarquista L'Idée Libre.
Entre 1913 i 1914 fou tresorera del «Comitè
Femení
contra la Llei "Berry-Millerand", les colònies
penitenciàries
militars i totes les iniquitats socials», que havia estat
fundat el setembre de
1912 pel Sindicat de Modistes, i del qual, amb Henriette Tilly,
s'encarregà
d'organitzar les reunions feministes i anarquistes. A finals de 1913
publicà la
segona edició augmentada del fullet La
révolution
culinaire ou hygiène de l'alimentation rationnele.
Entre l'1 i el 15 de
febrer de 1914 va fer una exposició a la Galerie
Doute-de-Monvel de París
d'obres diverses (decoracions murals, decoracions en cuiro i vidre,
aquarel·les, olis, estampes, etc.). El 21 de febrer de 1914
va fer la xerrada
«Le travail au point de vue hygiénique»,
a la Sala Églantine Parisienne,
organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París i
el Cercle d'Estudis
de la Cooperativa Comunista. El juliol de 1914 abandonà
París i s'instal·là a
Valença, al número 7 del carrer Vernoux. En 1915
col·laborà en l'Associació
Franco-Belga i fundà un taller laboral per a obreres belgues
i franceses
refugiades a causa de la Gran Guerra. En 1916 participà en
els «Foyers
Alsaciens-Lorrains» de París ensenyant als infants
evacuats la llengua a través
de recitacions, cançons i mímica. En 1918
col·laborà amb la Societat
Vegetariana de França. Deprimit i malalt, son fill Jacques
Long es va suïcidar
el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de
França,
França) després d'ingerir cianur de potassi i de
deixar dues cartes de comiat;
tres dies després va ser enterrat al cementiri de
Mandres-les-Roses. Sa mare no
va creure en el seu suïcidi i posà una
denúncia per assassinat, ja que pensava
que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i
després de
l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la
investigació de la gendarmeria
de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el
suïcidi. Publicà un Cours
d'Art Décoratif en vint lliçons. Eugénie
Rey-Rochat va morir el 4 de gener de 1924. Pòstumament, el
setembre de 1925, obra
artística seva es va mostrar en l'Exposició
Internacional
d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada al Gran Palais de
París, i
en 1927 es publicà el seu poemari Les
yeux ouverts. ***
Fernand Pelloutier - Fernand Pelloutier: L'1 d'octubre de 1867 neix al XVII Districte de París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Les Temps Nouveaux, L'Enclos, La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França). ***
Antonio
Carrera - Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides. ***
Àngel
Ferrer Jordà - Àngel Ferrer Jordà: L'1 d'octubre de 1895 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Sos pares es deien Bernat Ferrer Gómez, jornaler, i Roser Jordà Jordà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de professió, el gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i s'instal·là a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco Jordà. Malalt durant molts d'anys, Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània). Àngel Ferrer Jordà (1895-1976) ***
La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921 - Pere Cané Barceló: L'1 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1896 neix Sant Martí de Provençals, actualment Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Pere Miquel Cané Barceló, també conegut com El Noi. Sos pares es deien Pere Cané Roca, jornaler, i Bàrbara Barceló Vallès. Des de jove va viure a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual, La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquesta època se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis del cincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles. Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic). ***
Notícia
de la detenció d'Édouard de Mulder apareguda en
el diari de Lilla Le
Grand Écho du Nord de France del 16 de juliol
de 1933 -
Édouard de
Mulder: L'1 d'octubre de 1904 neix a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista
Édouard Albert de Mulder. Sos pares es deien
Théophile Louis de Mulder,
sabater, i Angèle Rose Stéphanie Devey,
obrera
encarregada d'una bàscula. El
24 d'octubre de 1925 es casà a Lilla amb la bitllaire
Augusta Henriette
Deboever. En aquesta època treballava de jornaler i de
manobre i vivia al
número 156 del carrer Wazemmes de Lilla. El 22 de juliol de
1930 va ser
detingut amb altres companys (André Bouhoure, Charles Lepez
i Arthur Tesson) a
la sortida d'una reunió celebrada al cinematògraf
de la place Verte de Lille
sobre la vaga dels metal·lúrgics i que
acabà amb un enfrontament amb guàrdies
mòbils; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 15 dies de
presó per
«ultratges i rebel·lió a
l'autoritat». Amb altres companys (Achille Blicq,
Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou
animador del grup de Lilla de la
Unió Anarquista (UA), que es reunia al número 319
del carrer Léon Gambetta, i
en 1932 en va ser nomenat secretari, el tresorer del qual era Dubar,
càrrec que
encara mantenia en 1935. El 14 de juliol de 1933 va ser detingut
després de
col·locar una bandera roja de tres metres en una bastida
instal·lada al
campanar de l'església de Saint-Maurice de Lilla i d'agredir
Jean-Baptiste
Ducatillon, sagristà de la mateixa; jutjat per aquest
delicte, va ser condemnat
a 15 dies de presó i a indemnitzar el sagristà
amb 200 francs. Posteriorment
visqué al número 56 bis del carrer
Iéna de Lilla. Després de la II Guerra
Mundial milità en el grup de Lilla de la
Federació Anarquista (FA). En 1948
vivia al número 66 del carrer Meuniers. Édouard
Mulder va morir el 6 de juny de
1980 al seu domicili de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). ***
Mariano
Sanjuán Cuchí - Mariano Sanjuán
Cuchí: L'1 d'octubre de 1905 neix a Mequinensa
(Baix Cinca, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí
–algunes fonts citen erròniament el
segon llinatge com Cueto–,
sovint
catalanitzat com Marià Sanjuan
Chuchí,
i conegut com El Canero. Sos
pares es
deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia
22 anys, després d'haver fet el
servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay),
emigrà a Viladecans (Baix
Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer
feina de peó a la foneria
«Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com
a esmaltador. Ràpidament
s'integrà en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i participà en les
lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de
Rivera. Va
ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de
Gavà (Baix Llobregat,
Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va
ser nomenat
comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932
es casà a Móra la Nova
(Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech
Pérez. Va ser reclòs al
vaixell-presó Argentina
pels fets
revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT,
fou
nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va
ser nomenat alcalde
segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en
representació de la
CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des
d'aquesta
data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la
signatura
dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant
pel seu suport al
procés col·lectivitzador. Fou membre del
Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores»
quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat
de
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc,
Occitània), població on havia
nascut sa companya, militant en la Federació Local de la
CNT. En 1947 va ser
delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de
Bedarius
i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al
Congrés de la CNT que se celebrà a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán
Cuchí va morir el 5 d'abril de
1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrat dos
dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans
porta en el seu
nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil. Mariano Sanjuán Cuchí (1905-1987) ***
Jean
Michel Beaufond -
Jean Michel Beaufond:
L'1 d'octubre de 1910 neix a Roiat (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista i
lluitador antifeixista Jean Michel Beaufont –conegut com Jean
Beaufont
o Jean Benfont. Sos pares es deien Amable Beaufond,
obrer especialitzat
en cautxutar, i Antoinette Marie Ligne. Després de fer el
servei militar en
Infanteria, treballà d'ensinistrador de cavalls. A mitjans
dels anys trenta
vivia a Riam (Alvèrnia, Occitània) i
posteriorment va ser detingut en diverses
ocasions per «vagabunderia». Quan
esclatà la guerra civil espanyola, decidí
presentar-se voluntari per lluitar contra el feixisme. El 28 de
novembre de 1936
arribà a la Península i va ser integrat en el I
Companyia del XIII Batalló («Batalló
Henri Barbusse») de la XIV Brigada Internacional
(«La Marsellesa»). Fins a
finals de 1936 combaté a Lopera (Jaén, Andalusia,
Espanya) i el gener de 1937 a
Las Rozas de Madrid i a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). El 13 de
febrer de
1937 desertà, amb altres 18 francesos voluntaris, per
integrar-se en una unitat
llibertària de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), però va ser detingut i
enviat el 15 d'abril de 1937 a la presó de
València (València, País
Valencià).
El 5 de juny de 1937 va ser reintegrat en el XI Batalló. Un
tal Jean
Beauford estava tancat el setembre de 1938 a la
presó de Castelldefels
(Baix Llobregat, Catalunya), però no sabem si és
la mateixa persona. En tornar a
França visqué a Roiat i després
s'instal·là a París, on
treballà de criat a
l'Hospici Paul Brouse del XII Districte. Va fer feina de criat la resta
de sa
vida. Jean Michel Beaufond va morir el 2 d'octubre de 1961 a l'Hospital
Lariboisière del X Districte de París
(França). Jean Michel Beaufond (1910-1961) ***
- Antonio Moreno Ronchas: L'1 d'octubre de 1910 neix a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Sos pares es deien Antonio Moreno Fernández, jornaler, i Julia Ronchas Morales, i era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París (França). Son pare, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià –presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola– i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). El 3 de gener de 1978 es casà amb Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats –sos pares i sa germana major, socialistes. Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquesta època va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya Lorenza Ronchas Martín i els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 al Centre de Long Séjour de Morcens (Aquitània, Occitània), on residia, i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal. ***
Aguigui Mouna (1981) - Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Savoia, Arpitània; actualment pertany a Annecy, Savoia, Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André-Lucien Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Sos pares, pagesos, es deien André Dupont i Jeanne Adélaïde Brisgaud. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica, i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. El 5 de juny de 1939 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb Blanche Renée Marcelle Guyon, de qui es va divorciar el 13 de juny de 1946. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per «excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un «caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell, «l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a «no-candidat», tot reivindicant la seva «Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'Hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève). ***
Notícia
d'Élisée Perrier apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 26 de maig de 1950 - Élisée Perrier: L'1 d'octubre de 1913 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Élisée Perrier. Sos pares es deien Marcel Émilien Perrier i Marie Hélène Pourreau. Amb 13 anys començà a treballar d'obrer agrícola a la vinya. En 1927, a resultes d'una acció, va ser condemnat a una pena de presó amb llibertat provisional. En els anys trenta milità, juntament amb son germà Paul Perrier, en el grup llibertari d'Aimargues i en el Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles, animat pels anarquistes locals. Membre de la Comissió de Finances del sindicat, negocià en diferents ocasions els conflictes laborals i socials. En 1933, quan el Consell de Revisió celebrat a Vauvèrd (Llenguadoc, Occitània), amb altres companys d'Aimargues (Étienne Chatellier, André Roux, etc.), van rebre el prefecte tot cantant L'Internationale. En 1939 no va acudir a la crida de mobilització i va ser declarat insubmís en una comunicació del Comandant del Dipòsit Colonial d'Infanteria de Toló (Provença, Occitània) al Prefecte de Policia del departament del Gard. El gener de 1940 va ser detingut per la gendarmeria d'Apt (Provença, Occitània) i presentat davant el Tribunal Militar de la XV Regió de Marsella (Provença, Occitània); jutjat, va ser condemnat a cinc anys de presó per insubmissió i reclòs en un camp de concentració durant tota la guerra. En 1944 son germà Paul Perrier va morir en un camp de concentració de Marsella deportat pel Govern de Vichy. Després de la II Guerra Mundial participà en la reconstrucció del grup llibertari i milità en el grup local de la Federació Anarquista (FA), a més de formar part del sindicat autònom reconstituït, efímer a conseqüència de la implantació de la Confederació General del Treball (CGT) durant la postguerra. En aquests anys col·laborà en Ce qu'il faut dire. Va ser un dels animadors del Sindicat d'Obrers Agrícoles de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i participà activament en diferents moviments vaguístics (juny de 1947, abril de 1948 i maig de 1950), dels quals va fer cròniques per als periòdics Le Combat Syndicaliste i Le Libertaire. Quan la important vaga d'obrers vitícoles d'Aimargues desencadenada a mitjans d'abril de 1948, formà part del Comitè de Vaga, del qual n'eren membres cinc anarcosindicalistes de la CNT i cinc sindicalistes de la CGT. Passades unes setmanes, la discòrdia es desencadenà i els anarquistes van acusar Joseph Chatellier, l'alcalde comunista d'Aimargues, d'intentar enterrar el moviment vaguístic. Va ser en aquest moment quan els comunistes l'acusaren d'haver malversat els diners de la caixa de la vaga i Pierre Jacquelin, secretari general de la CNT, i la Comissió Sindical de la FA sortiren en la seva defensa. El 19 d'agost de 1949 publicà en Le Libertaire la necrològica del seu amic anarquista Paul Roussenq. Durant la primavera de 1950 participà activament en la vaga d'obrers agrícoles d'Aimargues que va ser convocada per la CNTF, la CGT i treballadors no sindicats a resultes d'una assemblea general celebrada el 6 de maig i que aconseguí després de cinc setmanes de vaga un augment de 10 francs l'hora. El 20 de maig de 1950, a resultes d'una intervenció brutal de membres de Companyia Republicana de Seguretat (CRS) contra uns 350 vaguistes, es desencadenà una vaga general; al principi de la vaga es creua una «sopa popular» que funcionà durant tot el conflicte. En aquesta època viva al carrer Clémenceau d'Aimargues. En els anys cinquanta col·laborà en el periòdic de Louis Louvet Contre Courant. Sa companya fou Jeanne Mari. Élisée Perrier va morir el 10 d'octubre de 1992 a l'Hospital General d'Usès (Llenguadoc, Occitània). ***
Amadeo Casares Coloner - Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Sos pares es deien José Casares Sevilla i Rosa Colomer Marín. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser incinerat en aquesta població. Amadeo Casares Colomer (1915-2004) ***
Pepito Rosell (dreta) amb Maurice Joyeux en un congrés (Madrid, 1983) - Josep Rosell
Pivingut: L'1 d'octubre de 1918 neix a Hostalric (Selva, Catalunya)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan Àngel Rosell
Pivingut, conegut com Pepito Rosell. Era fill de Francesc Rosell
Carreras, llaurador socialista, i d'Emília Pivingut Pous, i tingué tres germans
(Francesc, Narcís i Salvador). Després de tenir problemes amb el bisbat, que havia
posat família Rosell en la llista negra per haver-se negat de deixar passar una
processó, aquesta es va traslladar a Barcelona (Catalunya), al barri
d'Hostafrancs. Ben aviat, els quatre germans entraren a formar part del
moviment llibertari. En 1934, quan estudiava a l'institut, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Becat a la Universitat de Barcelona,
amb altres tres estudiants llibertaris, participà en 1936 en les activitats del
Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT; quan les accions de suport a les
vagues, es va adherir a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936, es presentà voluntari en la «Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. El novembre de 1936 va ser nomenat membre de l'Estat
Major dels tres grups del seu destacament de la columna que es trobaven a
Madrid (Espanya), on va fer amistat amb Cipriano Mera Sanz, que va ser ampliada
posteriorment en l'exili. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un
fet, passà a França per la Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i va ser
tancat primer a Montlluís i després al camp de concentració de Vernet, com la majoria
dels membres de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Aconseguí fugir-ne i es reuní amb els companys
confederals a Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època va ser ferit en
un enfrontament amb la policia francesa. Obligat a fugir de Marsella, va fer
servir la xarxa d'evasió clandestina organitzada per Suzanne Juliette Berthe
Goubard (Suzy Chevet), passant per Angers (País del Loira, França) i Sant-Maloù
(Bro Sant-Maloù, Bretanya), població on vivia, a més de son germà gran Francesc
Rosell Pivingut, una gran colònia de catalans antifeixistes exiliats. En
aquesta població conegué Claudette Marthe Juliette Rousseau, la filla de Suzy
Chevet, que esdevingué sa companya i amb qui tingué tres infants (Ninon, Thyde
i Wally). A Bretanya, durant la II Guerra Mundial, organitzà la «Xarxa Robur»,
formada per militants llibertaris espanyols, que es dedicà a perpetrar atemptats
i sabotatges, a recollir informació sobre la construcció del «Mur de l'Atlàntic»
i a engegar una xarxa d'evasió per als presoners dels camps de treball forçat
de les illes de Jersey i Guernsey. L'agost de 1944 el seu grup de resistents
anarquistes participà en la batalla per l'alliberament de Sant-Maloù i del nord
de Bretanya. En 1945, acompanyà sa companya Claudette Rousseau a Rennes (Bro
Roazhon, Bretanya) pels seus estudis i després a París (França), on participà
en la reconstrucció de la CNT. Després de fer un curs de formació, treballà de calderer
i de tècnic en calefacció en la construcció. En aquests anys milità tant en el
moviment llibertari francès com en l'espanyol. Molt proper a la CNT espanyola
en l'exili, es relacionà força amb destacats companys, com ara Josep Ester
Borràs, Fernando Gómez Peláez, Cipriano Mera Sanz, José Pascual Palacios, Josep
Peirats Valls, entre d'altres. En 1949 va ser condemnat a vuit dies de presó
per «violència contra la força pública», fet que li va impedir obtenir la nacionalitat
francesa. El desembre de 1949 es casà amb Claudette Rousseau i visqueren al
XVIII Districte de París. Per la seva situació familiar com a gendre de Suzy
Chevet i de Maurice Joyeux, freqüentà assíduament la llibreria «Château des
Brouillards» animada per Joyeux, fent amistat amb destacats personalitats (Georges
Brassens, Léo Ferré, Roger Grenier, Daniel Mayer, Michel Ragon, etc.). En 1954,
com a membre del grup «Louise Michel», s'adherí a l'acabada de crear Federació
Anarquista (FA), on va rebutjar tenir responsabilitats orgàniques, però en la
qual milità la resta de sa vida. En 1958 es traslladà al número 87 del carrer
Pouchet del XVII Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. Com
a obrer de la construcció, s'afilià a la Confederació General del Treball -
Força Obrera (CGT-FO), integrat en la minoria anarcosindicalista, on ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica, com a membre de la comissió executiva de
la Unió Departamental de París i membre de la Federació de la Construcció,
participant en diferents congressos. En els anys cinquanta i seixanta, la seva
doble militància sindical entre la CNT i FO va ser útil als companys espanyols
exiliats enfront de la repressió franquista, intervenint amb Maurice Joyeux,
davant les autoritats franceses en favor de perseguits, com ara Octavio
Alberola Suriñach o Josep Peirats Valls. En 1960, després de la reunificació
confederal, s'integrà en Defensa Interior (DI), grup encarregat de les accions,
els atemptats i els sabotatges a l'Espanya franquista. Es va oposar a
l'operació que dugué a la detenció i l'execució dels anarcosindicalistes
Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez, però va participar
activament l'abril de 1966 en el segrest del nunci apostòlic espanyol davant el
Vaticà Marcos Ussía Urruticoechea. Poc després va trencar amb el «Grup Primer
de Maig» (Octavio Alberola Suriñach, Luis Andrés Edo, Lucio Urtubia Jiménez).
Amb la nova escissió de la CNT, entrà a formar part del grup editor del
periòdic Frente Libertario. A partir de la mort del dictador Francisco
Franco en 1975, assistí als congressos de la CNT espanyola que es reorganitzava
i posteriorment en els de la Confederació General del Treball (CGT). Participà
activament en les campanyes contra la repressió del moviment llibertari a
Espanya («Cas Scala», fàbrica Michelin, etc.). Va donar suport a l'escola
llibertària «Bonaventure» a l'illa d'Oléron. En 1978, arran d'un acomiadament, representà
la Federació de la Construcció de FO en la comissió administrativa de la Borsa
del Treball de París. En 1997 el seu testimoni va ser recollit en el llibre
col·lectiu Le hasard et la nécessité ou comment je suis devenu libertaire.
Josep Rosell Pivingut va morir el 3 d'octubre de 1999 a Chaucre (Saint-Georges-d'Oléron,
Poitou-Charentes, França) i va ser incinerat el 16 d'octubre a l'illa d'Oléron.
Son fill Wally Rosell i sa filla Thyde Rosell són destacats militants
anarquistes. Josep Rosell
Pivingut (1918-1999) Salvador Rosell
Pivingut (1905-1989) ***
Inés
Ajuria de la Torres
- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. Sos pares es deien Celestino Ajuria i Inés de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba. Inés Ajuria de la Torre (1920-2007) ***
Plácida Aranda Yus - Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos Yagüe, Josep Peirats Valls i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Son germà Pablo Aranda Yus també fou militant llibertari. ***
Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994 - Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya)l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Sos pares, murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques, es deien Francisco Vázquez i Isabel García. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb María Luisa Isabel Omella Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 23 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 24 de juliol– de 1994 a l'Hospital de Pau (Aquitània, Occitània). ***
Alberte
de Esteban Gracia - Alberte de Esteban Gracia: L'1 d'octubre de 1949 neix a Ribadeo (Lugo, Galícia) el professor i militant anarquista i anarcosindicalista Alberte de Esteban Gracia, conegut com Alberte o Roxo. Fill d'anarquistes aragonesos, va estudiar nàutica a la Corunya (la Corunya, Galícia) i navegà arreu del món com a oficial de màquines quatre mesos a l'any entre 1968 i 1980. En 1971 conegué la militant anarquista Rosa Bassave Roibal, amb qui es casà civilment l'any següent. En 1973, encara que anarquista, s'uní a la Unión do Povo Galego (UPG, Unió del Poble Gallec) i fou membre d'un escamot que col·laborava en tasques de propaganda amb el front militar. En 1976 va estar un mes pres i entre aquest any i 1978 fou membre dels comitès central i executiu d'aquest partit, fins a la seva expulsió en 1978. Mentre compaginava aquesta faceta nacionalista, passà temporades a Londres (Anglaterra), París (França) i Barcelona (Catalunya), fins que s'establí a Santiago de Compostel·la, on estudià entre 1974 i 1978 la carrera d'història. En 1979 s'integrà en la Federació Anarcocomunista Gallega (FAG). En 1980 abandonà la marina i treballà amb sa companya i Martín Blanco García en la Societat Cooperativa «Reprografia 1846». En 1981 fou un dels promotors de la revista anarquista Arco da Vella. Pensamento libertario galego. En 1983 participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago de Compostel·la, de la qual va ser secretari de Premsa en diverses ocasions. Durant tres anys fou actor en la cooperativa teatral «Antroido» i des de 1984 va fer classes de llengua i literatura gallegues a diversos instituts de Galícia (Lugo, Pontevedra, A Guarda, A Estrada i Padrón). En 1989 va ser nomenat secretari general de la CNT de Santiago de Compostel·la. Va ser delegat als congressos confederals de Granada (Andalusia, Espanya) i de Perlora (Carreño, Astúries, Espanya), i assistí a reunions del sector de l'ensenyament. Entre 1993 i 1996 participà en ambaixades de solidaritat amb Amèrica Llatina. En aquests anys participà activament en l'Ateneu Llibertari de Santiago de Compostel·la. Assistí a la reunió llibertària gallega que se celebrà el novembre de 2000 a Santiago de Compostel·la. En 2001 va fer nombroses conferències i mítings a diverses poblacions gallegues (Padrón, Muros, la Corunya, Ribadeo, Vigo, Ferrol, Moaña, etc.) i peninsulars (Vitòria, Madrid, etc.). Membre de l'Associació Gallega de la Llengua, el juliol de 2009 signà el «Manifest per l'hegemonia social del gallec». Entre el 18 i el 22 de febrer de 2014 participà en les XII Jornades Llibertàries de Ferrol (la Corunya, Galícia). Traductor al gallec d'Ángel Cappelletti (A ideoloxía anarquista) i de Félix Rodrigo Mora (O atraso político do nacionalismo autonomista galego), trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Anarquista, Arco da Vella, CNT, A Nosa Terra, Oustrasvozes, A Protesta, etc.
Defuncions
Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894) -
Ivan Aguéli: L'1
d'octubre de 1917 mor a Barcelona (Catalunya) el pintor impressionista,
filòsof,
orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii,
més conegut
com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh
'Abd
al-Hadi Aqhili. Havia nascut el 24 de maig de 1869 a Sala
(Comtat de
Västmanland, Suècia) en una família
burgesa. Sos pares es deien Johan Gabriel
Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant,
passà per diverses
escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i
abandonà els estudis en acabar
l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia
ser artista, però son pare es
va oposar. No obstant això assistí a l'escola
Praktiska Arbetsskolan, al barri
de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a
l'illa bàltica de
Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent
en les seves primeres obres,
fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh,
Karl Nordström i
Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890
s'establí a París
(França), on es relacionà amb el comerciant de
pintures i quadres Julien
François Tanguy (Père
Tanguy), proper
al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh,
Renoir,
Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser
admès al taller del pintor Émile
Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment
en el qual prengué el
pseudònim artístic d'Ivan
Aguéli. A
més d'aquesta vocació artística,
filosòficament s'interessà pel corrent
espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser
admès en la secció
francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el
grup teosòfic «Ananta»
(E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena
Blavatsky i
d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel
moviment anarquista, sovintejant
els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a
Suècia,
passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr
Kropotkin. Freqüentà la
Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on
llegí sobre
orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i
escrigué «poemes en colors»,
inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a
París i mantingué
una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora
dels dret
dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu
domicili Charles Chatel, gerent
de L'En Dehors i
col·laborador de La Revue
Anarchiste. Víctima de les
«Lois Scélérates» (Lleis
Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver
allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i
per
haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat
quatre mesos a
la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest
període de
reclusió, començà a estudiar l'hebreu,
l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de
valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894
per
l'Audiència del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta», el setembre de
1894 va
ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a
Alexandria i El Caire
(Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats
dels habitants.
Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada
vegada més es consagrà a
l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors
(Dionís l'Areopagita,
Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.),
però sense
deixar de banda la seva obra artística. També
estudià amb detall l'hebreu,
l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a
l'Escola Especial de Llengües Orientals,
on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista
Joseph Derenbourg, el va
introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar
al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896
i 1913 va
escriure cròniques sobre les novetats artístiques
per a l'Encyclopédie Contemporaine
Illustrée, revista creada per Anatole
Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot.
Després de la mort de
son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà
a Suècia per a
veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a
París. En aquesta
època es va convertir a l'islam, però
també va estudiar el budisme, el taoisme
i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a
l'Índia i Colombo (Ceilan; actual
Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie
Contemporaine Illustrée. A Colombo
visqué en una madrassa. Sense recursos,
que li enviava sa mare regularment a París, hagué
de tornar a França, però
acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4
de juny de 1900, amb el
suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la
tauromàquia en plena
Exposició Universal, disparà amb un
revòlver contra el torero francès
Félix
Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda
Tejero (Chato Laborda) quan hi
anaven amb un
cotxe que els transportava a la plaça de braus de
Deuil-la-Barre (Illa de
França, França), on s'havia de celebrar la cursa;
Chato Laborda resultà
lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per
aquest fet, va ser posat
en llibertat provisional després de passar unes setmanes de
reclusió preventiva
a la presó de Pontoise (Illa de França,
França) i de ser condemnat a una multa
i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es
desencadenà per aquesta acció
antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la
regió parisenca.
Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir
una polèmica sobre el
tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà
d'idiota per afirmar
que la dona era inferior a l'home. En 1900
col·laborà en La Revue
Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation.
A París, en 1901, conegué el metge,
lingüista i
militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la
mateixa passió per
Orient, i ambdós projectaren la creació d'una
mena d'aliança entre els pobles
musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós
s'instal·laren a Egipte, on publicaren
els periòdics anarquistes i anticolonialistes
bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il
Convito, on Ivan Aguéli, sota la
signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili,
publicà nombrosos articles, així com traduccions
en italià de tractats
esotèrics islàmics. En 1903 rebé al
Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907
conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh
El-Kebîr, seguidor del ritus
malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el
va
iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd
al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem
(representant de la confraria sufí
xadhilita). A començament de 1909
començà a partir un sordesa creixent,
però
que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam
esotèric i
exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà
dramàticament de Marie Huot a
Marsella (Provença, Occitània) i
viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a
finals de 1910 conegué l'orientalista René
Guénon, que aleshores dirigia la
revista La Gnose, en la qual
col·laborà
entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la
publicació de l'assaig
«L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911
cofundà amb René Guénon a
París
la societat secreta sufí «El-Akbariyah»,
destinada a l'estudi del mestre
andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911
visità Suècia i assistí
esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a
Estocolm. En 1912
exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única
ocasió de la seva vida en la qual
mostrà les seves obres en públic, però
el mateix dia de la inauguració de
l'exposició tornà a París. En 1913
visità la Turena i pintà paisatges de la
vall del Loira. En 1914 retornà, per última
vegada, a Egipte, on, a més de fer
de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es
consagrà a la pintura de
paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les
autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de
l'Imperi Otomà i va
ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya,
país neutral. A
finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però
mancat de recursos finances
no pogué retornà a Suècia i
s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat,
Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan
Aguéli
va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a
l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir
quan acabava
d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense
cap
prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la
via i per tant
assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data
en la
qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus
islàmics al cementiri
antic de la seva ciutat natal. La major
col·lecció de les seves obres d'art es
troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de
Belles Arts
d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres
seus van
ser reproduïts en segells suecs.
Necrològica
de Ricardo Álvarez Portela publicada en el
periòdic
tolosà Espoir
del 29 de desembre de 1974 - Ricardo Álvarez Portela: L'1 d'octubre de 1974 mor a Alèst (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ricardo Álvarez Portela. Havia nascut el 8 de juny de 1918 a Reparada (Ourense, Ourense, Galícia). Sos pares es deien José Álvarez i Benita Portela. En 1935 emigrà amb sa família buscant feina i entrà a treballa a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari el juliol de 1936. Lluità als fronts contra l'exèrcit franquista i quan la guerra es perdé passà a França, on va se internat al camp de concentració d'Argelers. El gener de 1940 sortí del camp per a treballar com a miner de fons a la mina del Pontil (La Val, Llenguadoc, Occitània). El novembre 1946, malalt de silicosi, hagué de deixar la feina i s'establí a Pradel (La Val, Llenguadoc, Occitània). Milità amb càrrecs orgànics (membre de comitès locals, departamentals i regionals; secretari de Premsa i Propaganda, etc.) en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), a la qual representà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de França de 1947. Posteriorment s'instal·là a Alèst. Ricardo Álvarez Portela va morir l'1 d'octubre de 1974 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Deixà companya (Julia Moya) i fills (Violeta i Ricardo). ***
Elvira Catello - Elvira Catello:
L'1
d'octubre de 1979 mor a Miami (Florida, EUA) l'editora, dramaturga i
militant
feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també
coneguda per Elvira Perrini, pel
seu marit, i que va
fer servir el pseudònim Una madre.
Havia nascut el 18 de gener de 1888 a Locorotondo (Pulla,
Itàlia). De pares
desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser
abandonada al torn de
l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la
va confiar a
Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a
Contrada Serralta (Locorotondo,
Pulla, Itàlia) i ja gran començà a
tenir contactes amb el moviment socialista
de la zona de Pulla, que es desenvolupà força
arran de la construcció de la
línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la
creació de la Cambra del
Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo
Perrini, es
va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig
de 1907 la parella
es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En
1910 Elvira
Catello obrí la llibreria i editorial
«Lux» a la Primera Avinguda del barri de
Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un
important punt de
trobada dels anarquistes i subversius nord-americans
–Raffaele Schiavina, Carlo
Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren
habituals. Durant els anys de
la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i
pacifista, hagué
de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats
nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi.
Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai.
Mantingué un
estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari
i
coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb
son company, formà
part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on
desenvolupà una intensa
tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica
Moderna» –que prenia
el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a
determinades obres més compromeses
i que acabà tenint com a seu els locals de
«Lux»– només representava
obres
escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello,
Maria
Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals
només actuaven dones,
com ara Il ribelle, La
figlia dell'anarchico, etc. També
participà
activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya
de suport
dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti.
Quan son
company morí de tuberculosi, s'encarregà de la
llibreria-editorial juntament
amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de
teatre, com ara el drama
en quatre actes Il trionfo della
verità (sulla
religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra
en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També
col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves
edicions destaca la publicació de la traducció a
l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i
l'edició anual del Calendario
Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1
d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate,
Jennifer
Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira
Catello e la «Lux» tra utopia e libertà,
Una pacifista pugliese
a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu
nom. ***
Necrològica
de José Vilas Camarasa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 31 d'octubre de 1989 - José Vilas
Camarasa: L'1 d'octubre de 1989 mor a
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França)
l'anarcosindicalista José Vilas Camarasa. Havia nascut el 16
de març de 1900 a Vallobar
(Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Juan Antonio Vilas
i María Camarasa. Durant els anys de la guerra civil fou
regidor municipal per
la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ossó
de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). El novembre de 1937 va ser nomenat president e la CNT.
Lluità als
fronts i treballà en la Col·lectivitat. En 1939,
amb el triomf franquista,
passà a França. S'establí a
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França), on
milità en la Federació Local de la CNT. Sa
companya fou Pilar Moret. José Vilas
Camarasa va morir l'1 d'octubre de 1989 al seu domicili de Les Varennes
de
Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) a
conseqüència d'un atac cardíac. ***
Notícia
de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al
periòdic madrileny La Libertad del 4
de febrer de 1932 - Julio Ayora
Aznar: L'1 d'octubre de 1992
mor a Agde
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Julio Ayora
Aznar,
conegut com Cherol. Havia nascut el
12 d'abril –oficialment el 17
d'abril– de 1909 –algunes fonts citen
erròniament 1914– a Montoro
(actual
Montoro de Mezquita, Villarluengo, Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es
deien José Ayora i Joaquina Aznar. Fill d'una
família nombrosa de
12 germans, dels quals sis morien poc després de
néixer. Son pare, acostumat que
els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el
registrà fins el 17
d'abril, data oficial del seu naixement. Començà
a treballar de molt jove als
camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es
reuní amb son germà gran a
París (França), on entrà a treballar
als magatzems La Samaritaine. Després
d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment
llibertari,
especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats
anarquistes, hagué de fugir de França i
retornà a la Península. Obrer
terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va
ser contractat per
la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i
Madrid i tingué
l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol
(Alcorisa, Ejulve,
Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries.
Gràcies a aquesta feina acabà
com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En
1931 va
fer un míting a Andorra amb Ramón
Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría
i
constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i
Joaquín Gasión, el grup anarquista
«Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de
gener de 1932 va ser
detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué
beneficiar-se de l'amnistia de
març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre
de 1933, passant
22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament
detingut
arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra
i
Alcorisa, experiència que narrà en el
periòdic Campo Libre del
28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb
Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934
organitzà un Comitè
de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a
Antonio Barranco Hanglin,
l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la
defensa jurídica dels
presos. El febrer de 1936, després de la victòria
electoral del Front Popular,
va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
participà en la
resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i
el 24 de juliol va ser ferit
en un braç durant l'atac a Segura de los Baños
(Terol, Aragó, Espanya). Segons
algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i
a diversos pobles
de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats
de
Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de
les Col·lectivitats d'Aragó
que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó,
Espanya), participant en l'elaboració
de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure
presoner a Alacant
(Alacantí, País Valencià) i internat
al camp de concentració d'Albatera, d'on
aconseguí escapar amb un altre company. Després
d'una marxa de 63 dies, pogué
passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc,
Occitània). Gràcies al seu
perfecte domini del francès, pogué trobar feina i
buscar sa companya, internada
al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels
delegats
de la Federació Local de Besiers al II Congrés
del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A
França treballà en diverses
professions, com ara de dinamiter, especialment en la
construcció d'un pantà a
l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc.
En l'exili col·laborà
en Espoir i Solidaridad.
Sa companya, Elisa Torres Blasco, també militant de la CNT,
morí el
3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992
a Agde
(Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet
Elisa, el seu cos a la
Facultat de Medicina de Montpeller. ***
Necrològica
de Francisco Juan Mora apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 3 de novembre de 1992 - Francisco Juan Mora:
L'1 d'octubre de 1992 mor a Alacant (Alacantí,
País Valencià)
l'anarcosindicalista Francisco Juan y Mora. Havia nascut el 20 de maig
de 1905 a Iecla (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Miguel
Juan i
Concepción Mora. Des de molt jove s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Es guanyava la vida com a marbrista i estava afiliat a
la Secció
d'Obrers Marbrista del Sindicat de la Construcció d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat
a diversos camps de concentració. Posteriorment
retornà a la Península i milità
en la Federació Local d'Alacant de la CNT. Francisco Juan
Mora va morir d'un
infart l'1 d'octubre de 1992 a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i va ser
enterrat en aquesta població. ***
Autobiografia de José Sequeira - José Sequeira: L'1 d'octubre de 1999 mor a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. Havia nascut el 28 de juny de 1907 a Silves (Faro, Algarve, Portugal). En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó –«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. ***
Bernardo López García - Bernardo López
García: L'1 d'octubre de 2003 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista Bernardo López García. Havia nascut el 3 de novembre de
1913 a Águilas (Múrcia, Espanya). Era fill de José María López Sánchez,
jornaler, i de Margarita García Navarro. D'infant estigué a la cura dels porcs
i de les cabres de la família i treballà l'espart. Quan tenia 10 anys emigrà
amb sa família a Alacant (Alacantí, País Valencià), on treballà l'espart. Amb
14 entrà a fer feina de ceramista i d'obrer en escaiola en una bòbila i en 1930
s'afilià al seu sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del
qual va ser secretari durant els anys republicans. En aquesta anys milità en
les Joventuts Llibertàries, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a
l'Ateneu Llibertari. En 1933 va ser empresonat per participar en una vaga alacantina
en solidaritat amb la madrilenya del seu gremi. A finals de 1933 va ser
detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó per participar en l'aixecament
revolucionari del desembre. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intervingué
en la col·lectivització de l'empresa ceràmica «El Sol», del comitè de la qual
en formà part. Després va ser nomenat delegat del seu sindicat en el Comitè
Provincial de la Creu Roja i s'encarregà de l'administració i de la direcció
d'un hospital de sang. Posteriorment, malgrat que antimilitarista convençut,
s'integrà voluntàriament en la 148 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on va ser enllaç d'un batalló amb la Plana Major; no va voler
promocionar i acabà la guerra de simple soldat. En 1937 col·laborà en Liberación
i en Nosotros.
Amb el triomf franquista intentar passar desapercebut,
però, per mor d'una delació, va ser detingut per un
escamot falangista que
l'apallissà de valent a la Diputació. El 23 de desembre
de 1939 va ser jutjat
en consell de guerra a Alacant i condemnat a 12 anys i dia de
presó menor per
«auxili a la rebel·lió». Tancat al
Reformatori d'Adults d'Alacant, el 13 de
març de 1940 va ser tancat a la presó d'Oriola (Baix
Segura, País Valencià) i
el 25 de juny de 1941 va ser enviat de nou al Reformatori d'Alacant. El
28 d'abril
de 1953 obtingué la llibertat condicional, amb desterrament, i
el 6 d'agost de
1948 se li va concedir l'indult. Un cop lliure, es guanyà la
vida com a jugador
de futbol («Hércules» i «Gimnàstic de
Tarragona»). Posteriorment s'establí a Vilanova
i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on treballà en una
fàbrica de pneumàtics, on
arribà a ser cap de servei i on es va jubilar amb 59 anys.
Finalment retornà a
Alacant. En 1992 publicà el llibre En las cárceles de Franco no vi a Dios...
Memorias de la represión carcelaria (1929-1943). A partir de 1997 formà
part de la comissió redactora de la revista alacantina Siembra, de la
qual fou secretari general. Deixà inèdits diversos llibres autobiogràfics (Memorias
de un aprendizaje anarquista, Memorias de la guerra civil i Memorias
de la postguerra). Bernardo López García va morir l'1 d'octubre de 2003 a
l'Hospital General d'Alacant (Alacantí, País Valencià). ---
|
![[30/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[30/09]") |
|
![[02/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[02/10]") |
|
|
| Actualització: 01-10-23 |