---

Anarcoefemèrides del 2 de gener

Esdeveniments

Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc "La Lanterne" del 3 de gener de 1897

Ressenya de la festa apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de gener de 1897

- Festa familiar nocturna artisticonaturista: El 2 de gener de 1897 se celebra a la Casa del Poble de París (França) una festa familiar nocturna artisticonaturista. L'acte va ser organitzat per les associacions «Art Libre» i «Union Artistique» i comptarem amb les intervencions dels anarconaturistes d'Émile Gravelle, que parlà sobre l'Art i la Natura, i de Louis Martin, que dissertà sobre el capital i el treball. La vetllada acabà amb un concert-espectacle i amb un ball.

***

Port de Barranquilla

Port de Barranquilla

- Vaga portuària a Barranquilla: Entre el 2 i el 3 de gener de 1918, després d'un període de relativa calma que coincideix amb la Gran Guerra i que finalitza després dels esdeveniments revolucionaris a Rússia, esclata un violent moviment vaguístic als ports de Barranquilla (Carib, Colòmbia); seran les primeres vagues generals que es donaran en aquest país. Els portuaris de la regió caribenya colombiana en vaga bloquejaran les vies públiques, formaran piquets de vaga i impediran la eina dels esquirols. Les formes d'acció de l'anarcosindicalisme –la vaga general, l'acció directa, el sabotatge i el boicot– són utilitzades pels vaguistes: tallen el subministrament d'aigua a Puerto Colòmbia i aixequen les vies del ferrocarril. Destacaments de l'exèrcit i patrulles de «guàrdies civils» compareixen per mantenir l'«ordre» als carrers. Davant les proporcions assolides pel moviment sindicalista revolucionari, els patrons es veuen obligats a concedir un 50% d'augment sobre els jornals. Més tard es prohibirà per llei el dret a vaga dels treballadors.

***

Portada del primer número de "Brazo y Cerebro"

Portada del primer número de Brazo y Cerebro

- Surt Brazo y Cerebro: El 2 de gener de 1932 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Brazo y Cerebro. Órgano de los Sindicatos de la comarca de Tarrasa. Portavoz de la Confederació Nacional del Trabajo. AIT. El primer número portà l'epígraf d'Arthur Schopenhauer «El cervell humà és més temible que l'urpa del lleó.». Publicà notícies sobre sindicalisme, antirepressió, qüestions orgàniques, etc. Trobem articles de Delfín Badía, S. Badía, L. Barbedette, J. Cavallé, J. Cuatrecasas, Libertario Díez, Ricard Domènech, Carolina Gaspar, J. Jové, Llops, Julio Llorca, Louis Loreal, Gregorio Marañón, J. Martí Alcaraz, Leopoldo Martínez, Antònia Maymon, Santiago Navarro, O. Orraván, Espartaco Puig, M. Rigo, J. Rusiñol i J. Torres, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 13 de febrer de 1932.

***

Capçalera del primer número d'"Adelante"

Capçalera del primer número d'Adelante

- Surt Adelante: El 2 de gener de 1937 surt a Reus (Baix Camp, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Adelante. Órgano de la CNT y de la FAI en Tarragona y su provincia. Portavoz de los trabajadores en general. A partir del número 2 (16 de gener de 1937) portarà el subtítol «Órgano de la CNT y de la FAI en Reus y su región» i després «Órgano de la CNT y de la FAI de la IV Región. Portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Catalunya (CNT-AIT)». Cristóbal fou el redactor en cap. Trobem articles de J. Higueras, Ginés García, Cienfuegos, Beltran, Luisa Alba, A. Menéndez Aleyxandre, entre d'altres. El número 38 (20 de novembre de 1937) és un extra dedicat a Buenaventura Durruti. En sortiren 52 números, l'últim el 29 de gener de 1938.

***

Capçalera d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera d'Alba Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Alba Roja: El 2 de gener de 1937 surt a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Alba Roja. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Premiá de Mar. Portavoz de la CNT i de la FAI-AIT; després portarà el subtítol «Órgano de las oficinas de propaganda local de CNT-FAI-FIJL-AIT». El director sembla ser que fou Francesc Botey i hi trobem articles d'Errico Malatesta, Germinal Ácrata, Francisco Uribe Sánchez, Francesc Botey, Eduardo Vizcaya, J. Cahué, Adolfo Ballano, entre d'altres. A vegades s'ha citat com a Alba Rosa. En sortiren vuit números, l'últim el 2 de juliol de 1937. En el llibre de Jordi Amat i Teixidó Premià de Mar (1931-1945). República, Guerra Civil i primer franquisme (2001) es reprodueix la col·lecció completa d'aquesta publicació en facsímil.

***

Notícia sobre l'atemptat apareguda en "La Vanguardia" del 3 de gener de 1965

Notícia sobre l'atemptat apareguda en La Vanguardia del 3 de gener de 1965

- Atemptat a Nàpols: Durant la nit de l'1 al 2 de gener de 1965 una bomba plàstica explota al Consolat d'Espanya a Nàpols (Campània, Itàlia). L'explosió produí desperfectes a l'entrada del Consolat i en una tanca propera, trencant tots els vidres de l'edifici. El renou de l'explosió pogué sentir-se a tot el centre de Nàpols i esquinçar els vidres de l'hotel Mediterrani, de diverses botigues de la via San Giacomo i d'altres indrets dels carrers del barri on es troba el Consolat. L'acció va ser reivindicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE), format per les organitzacions Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Al lloc s'escamparen manifests i pamflets. La declaració deia: «Mentre el poble ibèric continuï oprimit per la dictadura feixista, la dinamita recordarà que la veu de la llibertat no pot ser ofegada. Visca l'anarquia!» Aquesta acció va ser durament criticada pel periòdic comunista L'Unità i per la cúpula del Partit Comunista Italià (PCI).

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Georges Guignard (15 de març de 1894)

Foto policíaca de Georges Guignard (15 de març de 1894)

- Georges Guignard: El 2 de gener de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista Jules Auguste Georges Guignard, conegut com Gustave Colombier. Era fill natural de la modista Victorine Francine Colombier i l'infant va ser reconegut pel matrimoni d'aquesta amb el fuster Hippolyte Guignard celebrat el 25 de febrer de 1860 a Neuilly-sur-Seine. Es guanyà la vida treballant de lampista del gas a París (França). En 1892 vivia al número 5 del carrer Garnier-Guy i ja havia estat condemnat en tres ocasions. L'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb altres companys (Victor Bague, Joseph Decaudain, Léon Dolez, Adolphe Mathieu i Gustave Simon), acusat de pertànyer a una banda de lladres i d'encobridors organitzada; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició de residència. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia i vivia al número 4 del carrer Papin del III Districte de París. El 15 de març de 1894 el seu domicili, al número 9 del carrer Auger de Pantin (Illa de França, França), on vivia amb sa companya, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; va ser posat en llibertat l'1 de maig d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 16 d'abril de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Georges Guignard (1858-?)

***

Foto policíaca d'Armand Chapin (1 de març de 1894)

Foto policíaca d'Armand Chapin (1 de març de 1894)

- Armand Chapin: El 2 de gener de 1864 neix a Épeigné-sur-Dême (Centre, França) l'anarquista Louis Armand Chapin. Sos pares es deien Louis Aguste Chapin, boter, i Cuphrasie Elisa Fournier. Es guanyava la vida treballant de carreter a París (França). Fill de vídua, va ser dispensat de fer el servei militar. El juny de 1886 vivia a Pontoise (Illa de França, França). A partir del 10 d'abril de 1887 visqué al número 21 del carrer Vitruve de París. El 23 de juliol de 1887 es casà amb Alphonsine Fougeron, amb qui tingué un infant, però de la qual se separà. El 6 de maig de 1893 assistí, amb altres tres-centes persones, a un míting anarquista a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Temple. El 12 d'agost de 1893 assistí amb altres companys a una reunió al domicili de l'anarquista Eugène Daguenet, al número 10 del carrer Vignoles, per preparar una aferrada de cartells. A partir del 19 de desembre de 1893 visqué al número 92 del carrer Pyrénées de París i tenia per companya Antoinette Gaillié, que regentava una botiga de venda de pa i de cistelleria al número 4 del carrer Planchat. El 22 de desembre de 1893 era present amb altres anarquistes en un bar situat al cantó entre els carrers Haies i Planchat, on explicà que vivia, amb Bernard Surgand, de la venda de taps per als vinaters. El 29 de desembre de 1893 assistí a una reunió d'anarquistes al bar del número 28 del carrer Vignoles. L'1 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 25 anarquistes, i el seu domicili escorcollat per la policia sense cap resultat; inculpat per «pertinença a associació criminal», es declarà «anarquista teòric» i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 14 d'abril de 1894 va ser inscrit en un registre general d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, ja que aleshores estava separat i en vies de divorci. El 19 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de maig de 1894 es divorcià al IV Districte de París d'Alphonsine Fourgeron. En aquesta època treballava de negociant de vi. Figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París dels anys 1894, 1896 i 1901. En 1901 vivia al número 34 del bulevard de Charonne. El 6 de setembre de 1907 el Tribunal de Comerç de Compiègne (Illa de França, França) declarà la fallida del seu negoci i el 2 de juny de 1908 l'Audiència de l'Oise el condemnà a dos anys de presó per «bancarrota simple». El 6 d'octubre de 1928 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb Julie Nathalie Leduc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Capçalera de "L'Avvenire Anarchico"

Capçalera de L'Avvenire Anarchico on col·laborava Edoardo Monaci

- Edoardo Monaci: El 2 de gener de 1883 neix a Castel del Piano (Toscana, Itàlia) el sastre anarquista, i després feixista, Edoardo Monaci, conegut com Vindice. Sos pares es deien Salvatore Monaci i Cecilia Gianneschi. D'antuvi socialista, en 1908 es traslladà a Piombino (Toscana, Itàlia), on s'acostà a l'anarquisme. En aquesta ciutat milità en el grup anarquista juvenil «L'Alba dei Liberi» i participà activament en la gran vaga siderúrgica portada a terme entre 1910 i 1911, època en la qual va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia). Per aquestes dates començà a portar la corresponsalia del periòdic pisà L'Avvenire Anarchico, signant els articles sota el pseudònim Vindice. El 24 de setembre de 1912 va publicar un número únic, sortit com a suplement del periòdic sindicalista Il Martello, per a commemorar l'aniversari de la mort de l'anarquista Alfredo Lecci, mort en un enfrontament amb les forces de l'ordre durant la vaga de l'any anterior. Quan la Gran Guerra, signà, amb altres sis anarquistes de Piombino, una carta d'adhesió a la intervenció militar publicada el 25 de novembre de 1914 en el periòdic Il Popolo d'Italia, que va ser durament criticada pels sectors antimilitaristes llibertaris. També, en aquesta conjuntura, fou gerent responsable de Libertà!, òrgan del Fascio Piombinese d'Azione Internazionalista (FPAI, Fascio de Piombino d'Acció Internacionalista). La seva posició d'«intervencionisme revolucionari» inicial continuà amb el temps decantant-se per posicions nacionalistes, fins acabar, durant la postguerra, en una ferma adhesió al feixisme. El gener de 1922 es va afiliar al Fascio de Combat de Piombino, del qual va ser nomenat secretari. Entre el 27 i el 29 d'octubre de 1922 participà en la «Marxa sobre Roma». El març de 1923 va haver de dimitir del seu càrrec perquè estava afiliat a la maçoneria i es va veure obligat, a desgrat, a retirar-se a la vida privada. El 4 de febrer de 1933 es va reafiliar al Partit Nacional Feixista (PNF) i el desembre de 1934 va ser esborrat del registre de «subversius» de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

Gaetano Gervasio a casa de Cesare Zaccaria (Capo Misero, setembre de 1964)

- Gaetano Gervasio: El 2 de gener de 1886 neix a Monteverde (Campània, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Gaetano Gervasio. Fill d'una família nombrosa pagesa composta pels pares (Vincenzo Gervasio i Elena Gervasio), cinc germans i una germana. Assistí a l'escola elemental fins a tercer curs i aprengué a llegir, a escriure i a fer els comptes. Més tard adquirí una important cultura autodidacta. A partir dels vuit anys treballà al camp, ajudant son pare, i quan tingué 11 anys abandonà Monteverde i marxà a Rapolla (Basilicata, Itàlia), on entrà com a aprenent de fusteria en un taller. El mestre del taller, militant socialista, el va introduir en els moviments socials. En 1899 es traslladà a Cerignola (Pulla, Itàlia) i entrà a fer feina en un gran taller de fusteria. En aquesta localitat conegué el sindicalista revolucionari Giuseppe Di Vittorio, amb el qual establí una gran amistat i entrà a militar en el seu cercle. En 1902 es traslladà d'antuvi a Venècia (Vèneto, Itàlia), on aprengué l'ofici d'ebenisteria i les arts de l'escultura, la marqueteria i la intàrsia; i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on residí fins al 1911. Tant a Venècia com a Milà formà part del moviment anarcosindicalista que donarà lloc a la Unió Sindical Italiana (USI), participant activament en les campanyes contra la guerra de Líbia i contra el reformisme de Filippo Turati. A Milà assistí a classes nocturnes a la Universitat Popular establerta a la Società Umanitaria, on conegué el professor socialista Ugo Guido Mondolfo, el qual l'ajudà en els seus estudis d'història i de literatura. En aquests anys establí una bona amistat amb Errico Malatesta, el qual el decantà definitivament pel moviment anarquista, i entrà a treballar en el Consell dels «Probi-viri» –mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per resoldre els conflictes laborals– de Milà, aconseguint una bona experiència sindical. També s'introduí en el món cooperativista i fou un dels primers membres de la Cooperativa Sassetti de Milà. Participà activament en la vaga general milanesa de 1904, reivindicant sempre l'acció directa, i fou detingut per primera vegada. En 1911 marxà a Suïssa i prengué part en els moviments sindical i anarquista a diverses ciutats (Zuric, Ginebra i Lugano). A Suïssa treballà de paleta i conegué nombrosos exiliats (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), entre ells Benito Mussolini. En aquests anys s'interessà per la pintura, l'escultura, les arts gràfiques i el teatre, esdevenint un pintor i escultor aficionat força creador. A finals de 1911 emigrà a Amèrica i en 1912 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Entrà en contacte amb els grups anarquistes nord-americans, però no participà en la lluita sindical ja que no compartia els seus mètodes d'acció. Aquesta època novaiorquesa fou força dolorosa, ja que patí fam i humiliacions de tota casta. En 1913 retornà a Milà i milità en la Federació Nacional dels Treballadors de la Fusta. Entre el 7 i el 14 de juny de 1914 participà entusiasmat en la «Setmana Roja». Després, entre el començament de 1915 i finals de 1920, visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on milità en el moviment anarquista i en l'USI, esdevenint secretari administratiu d'aquesta central anarcosindicalista. En aquesta època abandonà la seva feina d'ebenista i, després de titular-se en mecànica, entrà a treballar en un taller fent de mecànic. Des de llavors i fins a la seva jubilació va fer feina en el sector mecànic i metal·lúrgic, encara que mai no abandonà la seva afició i realitzà tota mena de mobles, talles i incrustacions. A Torí col·laborà en el naixement dels Consell de Fàbrica i conegué Antonio Gramsci. En 1919, amb sindicalistes revolucionaris, socialistes i treballadors de la Federació dels Metal·lúrgics de la Cambra del Treball, participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. El fracàs d'aquest moviment i la pèrdua de la feina el van obligar a exiliar-se. Visqué a París (França) fins al 1923, any en el qual fou expulsat per les autoritats gal·les per les seves activitats polítiques i sindicals. De bell nou a Milà, no pogué trobar feina i fou perseguit per la policia feixista. Aconseguí obrir un taller de fabricació de maquinària, on donà feina a companys malvistos pel feixisme. Va ser nomenat secretari administratiu de l'USI, amb la finalitat de gestionar el fons de solidaritat dels companys empresonats o expatriats, com ara Armando Borghi. La seva casa milanesa es convertí en lloc de refugi dels companys obligats a passar-se a la clandestinitat. Durant aquests primers anys del feixisme participà, amb son nebot Giuseppe Gervasio, en diverses trobades clandestines antifeixistes, anarquistes i socialistes. En una d'aquestes reunions, son nebot va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 13 anys de presó que purgà a Turi (Pulla, Itàlia), a la mateixa presó que Gramsci. A Milà va ser detingut en diverses ocasions, però sempre fou alliberat després de pocs dies d'arrest. Malgrat els intents de reconversió dels productes a fabricar, en 1935 el seu taller va fer fallida. Després passà a dirigir una fàbrica de maquinària cinematogràfica lligada a l'empresa Zeiss-Ikon, propietat d'un jueu italià. Quan esclatà la guerra no volgué participar en la indústria de guerra i acabà d'obrer especialitzat en una fàbrica de taps per ampolles de gasosa. Pacifista convençut, del sector llibertari anomenat «educacionista», i malgrat estar en contacte amb tots els sectors antifeixistes (anarcosindicalistes, socialistes, comunistes, membres del Partit d'Acció, etc.), mai no prengué part en la lluita armada. Participà en la vaga de març de 1944 i per aquests fets va ser detingut i internat al camp de concentració de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Un mes després, amb el suport d'un escamot partisà, pogué fugí amb un grup de detinguts quan estava a punt de ser enviat amb tren al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya). Un company de treball l'amagà al seu apartament de Pavia (Llombardia, Itàlia) fins al final de la guerra. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 assistí al I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant la postguerra, creà els Comitès de Defensa Sindical (CDS). Giuseppe Di Vittoria li proposà formar part del Consell Directiu de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que en nom de la «unitat dels treballadors» acceptà, però també formà part del Consell Directiu de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Treballadors Metal·lúrgics) de Milà. Quan acabà la seva gestió, rebé la medalla d'or per part d'aquestes dues organitzacions per la seva participació en les «batalles sindicals» i en la gestió dels problemes obrers. Col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Guerra di Classe, Il Libertario i Volontà. En els anys finals de sa vida fou membre d'un grup anarquista amb Virgilio Galassi, Carlo Doglio, Livio Azzimonti, Pino Tagliazucchi, Alberto Moroni i Leonida Guberti; formà part del Sindicat de Pensionistes de la CGIL i participà en les activitats culturals del Centre Educatiu Italosuís de Rimini i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer». Gaetano Gervasio va morir el 25 de novembre de 1964 a Nàpols (Campània, Itàlia). En 2011 es publicà el llibre autobiogràfic Un operario semplice. Storia di un sindicalista rivoluzionario anarchico (1886-1964), editat per sa filla Giovanna Gervasio.

Gaetano Gervasio (1886-1964)

***

Necrològica d'Eugenio Girolo apareguda en el periòdic ginebrí "Il Risveglio Anarchico" del 10 d'abril de 1937

Necrològica d'Eugenio Girolo apareguda en el periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico del 10 d'abril de 1937

- Eugenio Girolo: El 2 de gener de 1886 neix a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Fill d'una família pagesa molt empobrida, sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani. Emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre «Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig, Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per «vagabundejaria» arran dels fets del «Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per «possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni, «el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per «deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de «preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París –on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni– marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Rekem (Lanake, Flandes). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

***

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

Elise Otessen-Jensen fotografiada per Sverre Børretzen

- Elise Ottesen-Jensen: El 2 de gener de 1886 neix a Hoyland (Rogaland, Noruega) l'escriptora, feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen, més coneguda com Elise Ottesen-Jensen i també com Ottar. Fou la dissetena filla d'una família de 18 infants; son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe. Elise es negà a fer la confirmació, plena de dubtes religioses arran de la lectura de fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland, etc.), i després renegà totalment de la religió. Quan tenia 17 anys començà a fer estudis d'odontologia, però en una explosió en un laboratori de la seva escola perdrà dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte d'esdevenir dentista. Després escriurà per diversos diaris (Nidaros, Ny tid,  Arbeidet), dedicant-se un temps al periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista i agitador pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment, però no es casarà fins molts anys després  –Albert era sobretot anarcosindicalista i Elise era més partidària de l'anarcocomunisme kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra també farà amistat amb l'anarcosindicalista danès Christian Christensen. Després que Albert fos expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion, la parella marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un infant, que morirà dos dies després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919 per «activitats revolucionàries», la parella s'establí a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors de Suència) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Arbetaren, amb articles anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar. En 1925, en desacord amb els editors d'Abertaren, publicà la seva pròpia revista, Vi kvinnor (Nosaltres, les dones) –anys més tard publicarà en la revista anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la problemàtica de les famílies nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita Magnhild a resultes de veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a Dinamarca, esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel control de natalitat mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el diafragma, que havia après a usar gràcies al metge Anton Nyström –en va repartir 1.800 durant les seves gires propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i conferències arreu Suècia, contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i política a les dones i a lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els mètodes contraceptius, que finalment serà derogada en 1937. En 1933 fundà a Suècia, amb un grup de metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet för Sexuell Upplysning (RFSU, Associació Nacional per a la Conscienciació Sexual), societat que presidirà fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per la difusió dels mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels homosexuals. Durant la II Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International Rescue and Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de Rescat) i ajudà nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi –un orfenat a Or Akiva (Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta, aconseguí federar diverses organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood Federation (IPPF, Federació Internacional de Planificació Familiar), institució que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta editarà i col·laborarà en la revista Populär Tidskrift för Psykologi och Sexualkunskap (Revista Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial li vindrà donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa en medicina per la Universitat d'Uppsala –en 1951 ja havia rebut la medalla «Illis Quorum». En 1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de la Pau, però aquell any el Comitè Nobel de Noruega decidí no enviar cap candidat per aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm, etc.), publicà diversos llibres –Ovälkomna barn: ett ord till kvinnorna (1926), Människor i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932), ABC för ett lyckligt äktenskap (1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció d'articles publicats en Arbetaren i en Brand durant els anys vint)– i unes memòries Och livet skrev (1965) i Livet skrev vidare (1966). Elise Ottesen-Jensen va morir el 4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986, centenari del naixement d'Ottar, el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita seva («Somio amb el dia que tots els infants que vinguin al món siguin desitjats, que tots els homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una expressió d'amor, d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys s'erigí a la ciutat noruega de Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari Rolfsen.

***

Giuseppe Alticozzi

Giuseppe Alticozzi

- Giuseppe Alticozzi: El 2 de gener de 1887 neix a Mòdica (Ragusa, Sicília) l'anarquista Giuseppe Alticozzi, conegut com Peppino Alticozzi. Sos pares es deien Raimondo Alticozzi i Emanuela Cataldi. Emigrà als Estats Units, on s'integrà en els cercles de l'emigració italiana i esdevingué anarquista. A finals de 1922, a causa de la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i contra la lleis de segregació dels immigrants, en va ser expulsat, juntament amb altres cinc-cent compatriotes. Es va establir a Mòdica on va enfortir el grup anarquista local. Patí les agressions dels escamots feixistes, responsables de l'assassinat el 29 de maig de 1921 de set pagesos, entre ells els anarquistes Carmelo Pollara i Carmelo Vacirca, que hi anaven al capdavant d'una manifestació que tornava d'una reunió celebrada al camp obert. El febrer de 1923 va ser acomiadat del bar on treballava de cambrer, el qual va ser tancat pels feixistes que el consideraven un cau de subversius. Amonestat formalment per les autoritats, per trobar feina passà il·legalment a França, on contactà amb l'anarquista Paolo Schicchi. El juliol de 1926 va decidir retornar a Itàlia, però traït per un confident, va ser detingut a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat a l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que el va acusar de complicitat en l'atemptat de l'11 de setembre anterior de Gino Lucetti contra Benito Mussolini. Durant dos mesos va recórrer les presons de Nàpols, Palerm, Agrigent i Mòdica, per acabar en la de Regina Coeli de Roma (Itàlia). Amonestat durant dos anys més per «comunista», retornà a Mòdica, on treballa precàriament tot assetjat constantment pels escamots feixistes i les autoritats. En 1937 va ser detingut preventivament durant la visita de Benito Mussolini a la ciutat. En 1941 va ser novament detingut i tancat durant un any a Bagnoli Irpino (Campània, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. Entre desembre de 1944 i gener de 1945 prengué part en la revolta antimilitarista anomenada «Nonsiparte» (Non si parte), quan els joves sicilians van ser cridats a files per a lluitar contra els alemanys. Entre 1945 i 1946 promogué la creació de quatre grups anarquistes a Mòdica i Mòdica Alta («29 Maggio 1921», «La Diana», «Liberi Pensatori» i «I Senza Patria») que, juntament amb els grups de Comiso, Ispica, Ragusa i Vittoria, el 20 de setembre de 1946 fundaren en un Congrés Provincial la Federació Anarquista de la Sicília Sud Oriental (FASSO), inicialment adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en estret contacte amb Intensa Anarchica Siciliana (IAS, Entesa Anarquista Siciliana), i de la qual va ser delegat en cap i on participaren destacats anarquistes (Giovanni Barone, Alfonso Failla, Aristide Morales, Vincenzo Scapellato, etc.). El 19 de desembre de 1946 la FASSO publicà el número únic La Diana, i els tres anys següents va portar, juntament amb Vicenzo Scapellato, una intensa tasca propagandística i d'agitació. En aquests anys participà activament en nombroses lluites populars i sindicals, com ara l'ocupació de l'Ajuntament, realitzada amb les dones dels barris menys afavorits, per a reivindicar serveis (aigua, clavegueram, construcció de carrers i d'un casal popular, etc.). Fins als seus últims dies, juntament amb Franco Leggio, participà en un projecte d'editar un periòdic anarquista, que finalment es va concretar en la publicació el febrer de 1957 de L'Agitazione del Sud. Giuseppe Alticozzi va morir l'11 de febrer de 1963 a Mòdica (Ragusa, Sicília).

***

Notícia d'una de les detencions de Frédéric Ferrero apareguda en el diari marsellès "Le Petit Marsellais" del 17 de desembre de 1907

Notícia d'una de les detencions de Frédéric Ferrero apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 17 de desembre de 1907

- Frédéric Ferrero: El 2 de gener –oficialment el 5 de gener de 1892 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Frédéric Pierre Ferrero, conegut com Mimi. Era fill de Pierre Dominique Ferrero i d'Eugénie Octavie Rouche. Pescador de professió, vivia al número 43 del carrer Aubagne del I Districte de Marsella. Patí diverses condemnes de presó. El 16 de desembre de 1907 va ser detingut per «possessió i distribució de moneda falsa». El 14 de març de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida». El 12 d'abril de 1912 va ser condemnat a un mes de presó per «abús de confiança». L'11 de febrer de 1913 va ser detingut sota l'acusació de «robatori a mà armada» i va ser jutjat el 24 d'abril d'aquell any per l'Audiència de les Boques del Roine per «robatori qualificat». En aquesta època vivia al número 21 del carrer Honnorat de Marsella. El març de 1920 va ser detingut sota l'acusació de «robatori» d'un quadre. En aquesta època treballava de peixater i vivia al número 177 del bulevard National de Marsella, que va ser el seu darrer domicili. En 1922 treballava de manobre per a un tal Flanchon, al carrer Vacon del I Districte de Marsella, i freqüentava les reunions de la Unió Anarquista (UA). Frédéric Ferrero va morir el 17 de maig de 1919 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 5 de novembre de 1967

Necrològica de Mariano Gimeno Pablo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de novembre de 1967

- Mariano Gimeno Pablo: El 2 de gener de 1893 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Mariano Gimeno Pablo. Sos pares es deien Gregorio Gimeno i Gracia Pablo. Emigrà a Girona (Gironès, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1944 milità en la Federació Local de La Bastida de Lèvis (Llenguadoc, França) de la CNT i en la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Pilar Acerete. Mariano Gimeno Pablo va morir el 17 d'agost de 1967 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc, Occitània).

***

Una obra de Louis Dorlet ("Samuel Vergine")

Una obra de Louis Dorlet (Samuel Vergine)

- Louis Dorlet: El 2 de gener de 1905 neix a Cizely (Borgonya, França) el militant anarquista i pacifista Louis Lucien Dorlet, també conegut com Samuel Vergine. Sos pares es deien Lazare Dorlet, pagès, i Marie Beauton. Nasqué a casa dels avis de Cizely, però sos pares vivien a Bona (Borgonya, França), població on es va criar. Va poder realitzar estudis superiors a la Sorbona de París. Coneixedor de nombroses llengües, va trobar feina al banc Saint-Phalle de París. Durant els anys 20 va esdevenir anarquista. En 1925, quan feia el servei militar a Alemanya, va ser condemnat per «deserció a l'estranger, en un país en Estat de setge, amb abandó d'uniforme». Entre 1927 i 1932 va col·laborar habitualment amb Le Réfractaire, òrgan de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres». En 1932 va organitzar un comitè de suport amb els 3.000 aturats a Drancy, a prop de París, que organitzarà una gala per treure diners amb l'ajuda dels artistes de La Muse Rouge i editarà un full, Le Chômeur (quatre numeros entre agost de 1932 i gener de 1933). També, amb el suport de Médard Ferreiro, antic redactor de Le Libertaire en 1914 i membre de la municipalitat socialista, va crear una cooperativa de consum que va estar dirigida molt de temps per l'anarquista Courtois. Membre de la Unió Anarquista, va esdevenir el maig de 1934 secretari de redacció de Le Libertaire. També va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Flambeau, L'Éveil Social, Le Semeur, Terre Libre, La Conquête du pain, Combat Syndicaliste, etc. En 1936 va fundar, amb Paul Marmande, La Revue Populaire, que només va treure tres números (l'últim el gener de 1937). En 1939 va ser mobilitzat i destinat en un hospital veterinari a Alsàcia on tenia cura dels cavalls, però va caure presoner 15 dies després de l'armistici i enviat a un camp de concentració (Stalag IIIA) a Luckenwalde, en un comando de treball a prop de Berlín, d'on intentarà nombroses vegades fugir; enviat a fer feina als ferrocarrils alemanys, va aconseguir escapar amb alguns companys i va ser detingut per les tropes soviètiques, aconseguint arribar lliure a França el juliol de 1945. Després de la guerra, en 1945, retornà a Bona (Borgonya, França) i treballà de llibreter. El 5 de gener de 1946 es casà a Bona amb Irma Toutoundji. Continuà amb la seva col·laboració en Le Libertaire i en Défense de l'Homme, de Louis Lecoin, del qual arribarà a ser el director en 1955, signat els seus articles amb nombrosos pseudònims (Serge, Louis Dorival, Louis Dey). El 8 de juny de 1954 es casà a Bona amb Germaine Regine Vaudou. En 1965 va participar en el grup de vells militants que van crear el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Instal·lat a prop de Cannes amb sa segona companya, una mestra, va adquirir un terreny a Golfe-Juan, on va construir ca seva amb les pròpies mans, convertint-se l'indret en alberg de nombrosos companys i companyes. En els últims anys de sa vida, malalt de la vista i retirat a la Gascunya, va col·laborar en Liberté, de Louis Lecoin, en L'Union Pacifiste, Espoir i Le Libertaire. És autor de nombrosos fullets, com ara L'Inquisition en Espagne en 1935 (1935), Le sabre et la soutane (1936), L'antidote: les bases scientifiques de l'individualisme et les conclusions qui en découlent (1969), L'esprit tropeau et ses conséquences (1971), Autopsie de la Bible (1971), Parlamentarisme, violence individualle et violence étatiste (1973); i d'un llibre, Au fil de mes souvenirs: propos libertaires (1986). Louis Dorlet va morir el 18 de miag de 1989 a Dacs (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de maig de 1980

Necrològica de Manuel Sánchez Reguera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Manuel Sánchez Reguera: El 2 de gener –el certificat de defunció cita erròniament l'1 de gener de 1905 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Rafael Sánchez Reguera. Sos pares es deien Juan Sánchez Martínez, jornaler, i Enriqueta Reguera Torres. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), militant als barris de les Corts i d'Hostafrancs. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la presa de la caserna de Pedralbes. Son germà petit Juan Sánchez Reguera, també militant de la CNT enrolat en la «Columna Ascaso», va morir al front el 9 d'octubre de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Agde (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia García. Manuel Sánchez Reguera va morir el 24 d'abril de 1980 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 25 d'abril de 1980 a Agde (Llenguadoc, Occitània).

***

Sol·licitud de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940)

Sol·licitud de Manuel Calzada de la Rosa per a exiliar-se a Mèxic (1940)

- Manuel Calzada de la Rosa: El 2 de gener de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1907– neix a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Manuel Calzada de la Rosa. Sos pares es deien Mariano Calzada i Filomena de la Rosa. A partir de juliol de 1928 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya). Posteriorment va ser nomenat secretari del Sindicat de Gastronomia de Sant Sebastià de la CNT i delegat de la Federació Local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat al camp de concentració de Gurs. En 1940, des de París (França), va demanar asil a Mèxic, sol·licitud que al final va ser denegada pel Govern de Vichy. En 1945 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Quimperlé (Bro Gwened, Bretanya) de la CNT, població on residia. Sa companya fou Camelia Merodio. Malalt durant molt de temps, Manuel Calzada de la Rosa va morir el 19 de febrer de 1956 a l'Hospital Pontchaillou de Rennes (Bro Roazhn, Bretanya).

***

Necrològica de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de novembre de 1994

Necrològica de Pilar Barduzal Oto apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1994

- Pilar Barduzal Oto: El 2 de gener de 1910 neix a Grañén (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María del Pilar Barduzal Oto. Sos pares es deien Jesús Barduzal Biarge i Pilar Oto Lafuente. Era companya del militant llibertari Lorenzo Bernal Gavin, amb qui en 1937 tingué un infant, Mariano. En 1938, per les circumstàncies bèl·liques, es va separar de son company. En 1949, després que son company aconseguí fugir del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) en 1945 i passar a França, la parella s'hi pogué reunir. A Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i a Plasença de Toish milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els comicis confederals sempre albergava els companys a casa seva. Pilar Barduzal Oto va morir el 29 de setembre de 1994 al seu domicili de Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Perales León, de jove i de gran

Juan Perales León, de jove i de gran

- Juan Perales León: El 2 de gener de 1914 neix a Alcalá de los Gazules (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Perales León. Sos pares es deien Francisco Perales, traginer, i Margarita León. Son pare va morir quan ell tenia cinc anys. Arran de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. Quan esclatà la guerra, malgrat patir per sa vida, restà al poble per por que matessin sa mare. Reclutat forçosament, fou enrolat en l'Exèrcit feixita, però desertà als pocs mesos i aconseguí arribar a zona republicana. Testimoni de la pèrdua de Màlaga, fugí a peu fins a Almeria, on entrà a formar part del batalló anarquista dels germans Arcas, on arribarà a tinent. Ferit d'un tret a la boca que el desfigurarà el rostre terriblement, el final de la guerra l'agafà en la seva convalescència a l'hospital. Tornà a la localitat d'Alcaudete (Jaén), on li esperava sa esposa i, fent-se passar per un cosí seu d'idèntic nom, aconseguí eludir momentàniament la presó. Un cop descoberta la seva vertadera identitat, fou detingut el 18 d'agost de 1939, jutjat i condemnat a 12 anys de presó per «auxili a la rebel·lió». El 7 de desembre de 1942 sortí de la garjola, però fou detingut de bell nou l'estiu de 1945 per la seva activitat política clandestina. Després de sofrir terribles tortures, passà per les presons de Jaén i de Guadalajara, d'on sortí a finals de 1946. Durant tota sa vida fou fidel al pensament anarquista. Juan Perales León va morir el novembre de 2003.

***

Grup de confederals de Vitòria al camp de concentració de Miranda de Ebro (agost de 1940). Abel Ramírez Romeo és el tercer per la dreta dels aixecats

Grup de confederals de Vitòria al camp de concentració de Miranda de Ebro (agost de 1940).
Abel Ramírez Romeo és el tercer per la dreta dels aixecats

- Abel Ramírez Romeo: El 2 de gener de 1917 neix a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. Sos pares es deien Francisco Ramírez Crespo i Juana Leonor Romeo Ruiz. En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons «Bakunin» i «Ingenieros I». El setembre de 1937 fou capturat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector «reformista» o «col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria. El seu últim domicili va ser a Drancy (Illa de França, França). Sa companya fou María del Rosario Martíenz de Antonana y Fernández de Romarategui. Abel Ramírez Romeo va morir el 24 de juliol de 1995 a la Clínica Gallieni de Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França).

Abel Ramírez Romeo (1917-1995)

***

Txema Bofill (2014)

Txema Bofill (2014)

- Txema Bofill: El 2 de gener de 1953 neix a la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el pedagog, documentalista, anarquista il·legalista i activista social Josep Maria Lluís Jaume Condom Bofill –el 10 de novembre de 1982 capgirà els llinatges al jutjat i passà a anomenar-se oficialment Josep Maria Bofill Condom–, més conegut com Txema Bofill i també com Sabata. Sos pares es deien Josep Condom Segarra, manescal, i Rosa Bofill Dalmau. Fill de família burgesa, estudià a l'escola nacional i després sis anys al Seminari de Girona (Gironès, Catalunya), lloc que abandonà per estudiar medicina, carrera que deixà per la de lletres, que seguí a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (Catalunya). En aquests anys d'estudiant participà en grups de teatre independent de Girona. Després de passar per diversos grups marxistes (comunistes, trotskistes, maoistes, etc.) i de llegir el llibre d'Heleno Saña Alcón El anarquismo, de Proudhon a Cohn-Bendit es declarà anarquista i a finals dels anys seixanta i començament dels setanta, participà activament en col·lectius estudiantils llibertaris barcelonins, relacionant-se amb destacats militants, com ara Miquel-Dídac Piñero Costa (Bombetes), Enric Casasses Figueres, etc. Durant la primavera de 1973, després de ser detingut a Girona per realitzar pintades denunciant l'assassinat de l'obrer Manuel Fernández Marqués, va ser empresonat i poc després marxà cap a França per evitar una condemna del Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que el volia tancar per negar-se a fer el servei militar. A França es relacionà amb el moviment llibertari de l'exili, amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), amb destacats militants (Octavio Alberola Suriñach, Christian Lagant, Miguel Moreno Patiño, Jean-Marc Rouillan, Hortensia Torres Cuadrado, etc.) i participà en les «Ediciones de Mayo del 37» i en la revista Basta. De bell nou a Catalunya, es lliurà de la gran agafada de març de 1974 i retornà a l'exili. En 1975 va ser detingut, acusat de relacionar-se amb els Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i empresonat durant un any a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1977 retornà a Catalunya i després realitzà diversos viatges: Suècia (on va ser empresonat un any per possessió de talons bancaris falsos), Canàries, Gaza, Israel, Veneçuela, etc. En 1986 es doctorà en pedagogia amb la tesi Le théâtre de la these. Autoformation a travers le théâtre. En 1988 marxà cap a Nicaragua per fer costat el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN, Front Sandinista d'Alliberament Nacional) i fer front la contrarevolució, treballant sobretot com a educador. Després visqué 10 anys a Guainía (Colòmbia), on treballà de guia turístic i de professor i establí contactes amb les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). En 2001 retornà a Catalunya i treballà com a educador de carrer i en cadenes televisives. Realitzà entrevistes a històrics anarquistes i anticapitalistes destacats i documentals de temes històrics i socials. Entre 2009 i 2015 formà part del consell de redacció de Catalunya, òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT) catalana. En els seus últims anys participà en les activitats de l'Ateneu Llibertari de la Bisbal d'Empordà, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i del grup editor del Col·lectiu Tramuntana i estava afiliat la Sindicat Intercomarcal d'Oficis Diversos de la CGT gironina. Arribà a fer-se amb una gran biblioteca, que volia fer pública en forma d'ateneu als baixos de la casa seva de la Bisbal, i publicà el bloc «En contra: els poders i els seus servidors». Txema Bofill va morir el 7 de desembre de 2015 en un accident de trànsit a la Pera (Baix Empordà, Catalunya) i va ser incinerat tres dies després a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Marius Baudy ("Le Monde Illustré", 25 de març de 1905)

Marius Baudy (Le Monde Illustré, 25 de març de 1905)

- Marius Baudy: El 2 de gener de 1912 mor a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Havia nascut el 18 d'octubre de 1875 a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània). Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind.  Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Marius Baudy (1875-1912)

***

Paul Adam fotografiat per Manuel (ca. 1919)

Paul Adam fotografiat per Manuel (ca. 1919)

- Paul Adam: El 2 de gener de 1920 mor a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Havia nascut el 7 de desembre de 1862 al III Districte de París (França). Fill d'una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare, Henri Auguste Adam, fou el director dels Correus de la Casa Imperia; sa mare es deien Alphonsine Louise Marie Dufour. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància i ús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. Sa companya fou Marthe Sarah Meyer. Paul Adam va morir el 2 de gener –oficialment l'1 de gener de 1920 al seu domicili del XVI Districte de París (França). L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.

***

Albin Villeval

Albin Villeval

- Albin Villeval: El 2 de gener de 1933 mor a París (França) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Albin Paul Antoine Villeval. Havia nascut el 18 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 18 de desembre– de 1870 al XIX Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien Albin Joseph Villeval (Albin), tipògraf, militant de la Internacional i communard d'origen belga que acabà deportat a Nova Caledònia, i Céline Alexandrine Rodriguez, bugadera. Criat pels seus oncles Paul i Denis, amb 14 anys, després de realitzar els estudis primaris al barri de Plaisance, al XIV Districte de París, entrà com a aprenent a la impremta tipogràfica Lahure, on treballaven els seus oncles, i amb 17 anys se sindicà. Durant l'hivern de 1888 i 1889, fou un dels fundadors al barri de Plaisance del  Partit Socialista Revolucionari (PSR), on milità Paul Delesalle, company d'escola, i d'aquest grup es creà un cercle anarquista que s'encarregà d'animar i que estigué en estret contacte amb el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París. En 1891 va ser nomenat administrador del periòdic bimensual anarquista Le Forçat i el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació a la mort i al pillatge». A començaments de 1892 creà, redactà i edità l'efímer periòdic La Misère. Insubmís al servei militar, decidí exiliar-se i s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on ja existia un nodrit grup de refractaris a la guerra i de desertors, i com son pare era d'aquest país, adoptà la nacionalitat belga. Amb el suport del seu oncle Denís, edità a Brussel·les La Misère, que va publicar 10 números entre el 9 d'abril i el 24 de setembre de 1892 i que fou administrat per Jean Profiter. Aquest mateix any, imprimí a Saint-Gilles (Brussel·les, Bèlgica) l'únic número que es publicà de L'Antipatriote, que serà reprès en 1894 per Charles Herkelboeck a Saint-Josse-ten-Noode (Brussel·les, Bèlgica). A la Impremta Villeval estampà nombrosos fullets anarquistes. En 1892 fundà el grup llibertari «Art Social», que publicà la revista L'Art pour l'Art (de desembre de 1892 a maig de 1893), on un dels seus redactors fou el seu oncle Denis. El febrer de 1893 va ser condemnat per un delicte de premsa a dos anys de presó i a una multa, però aconseguí fugir de Bèlgica amb el suport de militants del Partit Obrer Belga (POB). Després visqué clandestinament a Chimay (Hainaut, Valònia) i a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França), on hi treballà de tipògraf, però on no hi pogué desenvolupar propaganda. Després d'una ràpida estada a París, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb Fernando Tarrida del Mármol, que havia conegut a Brussel·les; però, ignorant la llengua i sense feina, decidí establir-se al Llenguadoc (Occitània), passant per diverses localitats (Seta, Besiers, Nimes i Montpeller) i treballant en diversos oficis (mosso de cafè, figurant teatral, aferrant papers pintats, etc.). Descobert, va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó, però ràpidament fou amnistiat; malgrat tot, va ser processat per insubmissió, jutjat en consell de guerra i condemnat a sis mesos de treballs comunitaris el quals acomplí. Un cop lliure després d'haver de fer el servei militar, fundà una família i reprengué la seva professió de tipògraf, especialment en el periòdic dreyfusard parisenc Le Journal du Peuple (1899), dirigit per Sébastien Faure, i va fer reaparèixer La Misère (1898). El 9 de gener de 1900 es casà al II Districte de París amb la venedrora de magatzem parisenca Jeanne Reine Goujon. En aquesta època viva al número 2 del carrer Chabanais de París. En 1902 fou gerent de la Revue sociale des travailleurs du Livre, òrgan mensual durant un any de la minoria revolucionària del sector editorial. Sota la influència de Gustave Franssen, esdevingué corrector i l'1 de setembre de 1904 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París, organització a la qual li donà un gran impuls i on assentà les bases programàtiques de la «Carta d'Amiens». Encapçalà aquest sindicat i lluità contra la direcció reformista de la Federació del Llibre. Entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 participà en el XIV Congrés Nacional Corporatiu, VIII de la Confederació General del Treball (CGT), que se celebrà a Bourges (Centre, França), on es manifestà contra la representació proporcional. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 participà en el X Congrés de la CGT celebrat a Marsella (Provença, Occitània) i posteriorment en els de Lió (1919) i Orleans (1920). Entre 1905 i 1910 fou responsable del Sindicat de Correctors, i entre 1913 i gener de 1920 –durant la Gran Guerra organitzà la solidaritat amb les famílies dels correctors víctimes del conflicte bèl·lic–, i finalment, entre juny de 1932 i la seva mort. En 1911 publicà, en lliuraments dins L'Humanité, el fullet Les amours d'un communard. Entre gener de 1920 i novembre de 1921 fou secretari adjunt de la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL), en substitució de Claude Liochon. En aquests anys col·laborà en l'òrgan de la CGT, La Bataille Syndicaliste (1911-1915), i en La Bataille (1922-1925), òrgan de les minories sindicalistes de la CGT. Entre abril i maig de 1918 col·laborà en La Plèbe, que reagrupava els antibel·licistes. Influenciat per la Revolució russa, en 1921 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'abandonà ràpidament. El març d'aquell any col·laborà en el triple número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Piotr Kropotkin. En 1924 entrà a formar part del grup editor de La Révolution Prolétarienne i durant els anys 1930 i 1931 va fer costat la crida del «Comitè dels 22», que pretenia la reunificació sindical. Albin Villeval va morir el 2 de gener de 1933 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i fou incinerat tres dies després al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc "L'Humanité" del 6 de gener de 1949

Necrològica de Georges Alusse publicada en el diari comunista parisenc L'Humanité del 6 de gener de 1949

- Georges Alusse: El 27 de juliol de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Georges Henri Joseph Alusse –també citat erròniament Aluse. Sos pares es deien Henri Joseph Alusse, agent de policia, i Joséphine Augustine Gevraise, domèstica. A mitjans dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista comunista». El 23 de setembre de 1924 es casà a Saint-Méen-le-Grand (Bro Sant-Maloù, Bretanya) amb Jeanne Louise Barré, de qui es va divorciar el gener de 1949 a Gap (Provença, Occitània). El 2 de novembre de 1927 la camioneta de repartiment que conduïa a París es pujà a la vorera i matà una nina i ferí greument altres quatre persones, i va ser detingut per homicidi imprudent. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Arbalète i treballava de venedor de patates a l'engròs. Posteriorment treballà de terrelloner en la construcció i visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Entre 1936 i 1939 lluità en la guerra d'Espanya, al principi enquadrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». Durant l'Ocupació nazi, formà part dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de Sarthe. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista de França (PCF). Malalt de tuberculosi, Georges Alusse va morir el 2 de gener de 1949 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat el 5 de gener en aquesta població, amb la presència de delegacions de l'Amical d'Antics Voluntaris d'Espanya, dels FTPF i del PCF, i André Breton va fer l'elogi fúnebre.

***

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 6 de desembre de 1923

Notícia sobre la condemna de Raoul Lenôtre apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de desembre de 1923

- Raoul Lenôtre: El 2 de gener de 1950 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Émile Lenôtre, conegut com Beaudoin. Havia nascut el 13 de febrer de 1883 a Le Havre (Alta Normandia, França). Era fill de Louis Auguste Hippolyte Lenôtre (Le Nôtre) i d'Héloïse Euphrasie Alexandrine Vivran, vídua des de 1880 del mariner Pierre Victor Joseph Beaudouin, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni dels pares el 7 d'agost de 1885. El 4 d'abril de 1908 es casà amb Madelen Marie Alphonsine Herubert. El març de 1912 fou, amb Louis Parisot, un dels principals animadors del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» de Le Havre; aquest grup, format per una cinquantena de militants, distribuí el periòdic i organitzà reunions públiques, festes i excursions, i tingué una gran influència en la Joventut Sindicalista. El 26 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena Inferior. Descarregador del moll de professió, després de la Gran Guerra, fou un dels membres més destacats de la tendència minoritària en el si de la Unió Local de Le Havre de la Confederació General del Treball (CGT) i del Sindicat de Treballadors del Port. L'abril de 1920 fou un dels fundadors, amb Georges Burgat, Julien Goirand, Raymond Lachèvre, Jean Le Gall, A. Lemonnier, Henri Offroy, del Grup Llibertari Comunista o Grup Llibertari Le Havre (GLH), adherit a la Federació Anarquista (FA). Membre influent dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), el 17 de gener de 1922 va ser nomenat secretari adjunt dels estibadors i, poc després, adherí a través d'una votació l'organització a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En aquesta època portà a terme una intensa activitat sindical als molls, desencadenant diversos moviments de vagues de baixa productivitat (grèves perlées) encaminats a obligar els patrons a signar un nou contracte laboral. Amb Auguste Hervieu, participà activament en la gran vaga dels metal·lúrgics. El 21 de febrer de 1922 fou un dels obrers que promogué l'alentiment de la càrrega de municions a bord del vaixell Francisca, que va fer que vuitanta obres es retiressin del carregament. Detingut després de l'escaramussa sagnant del 26 d'agost de 1922, un cop lliure va promoure la votació entre els descarregadors del moll del projecte atiat pel militant llibertari Jean Le Gall que exigia a la CGTU no adherir-se a la Internacional Sindical Roja (ISR) sense mantenir certes reserves. Un informe del cap de la Brigada Núm. 1 de la policia de Le Havre el qualificà d'«orador mediocre, però violent». A començament de 1923 va ser reelegit secretari adjunt dels estibadors i a partir de l'estiu rellançà l'agitació als molls. Estretament vigilat per la policia, el 15 de novembre de 1923 va ser processat i condemnat el 4 de desembre pel Tribunal Correccional de Le Havre a sis mesos de presó per «entrebancar la llibertat del treball». Un cop lliure, encara que restà a Le Havre, sembla que va abandonar en aquesta època la militància sindical. No obstant això, en un informe policíac del 9 de juliol de 1935 diu que «és sempre un militant actiu, propagandista revolucionari, de tendència netament llibertària i que exerceix influència entre els treballadors del moll». El 7 d'octubre de 1937 es casà a Le Havre amb Fernande Simone Charlotte Fabbe, de qui es va divorciar en 1943. Encara que restà fidel al pensament llibertari, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà tota mena de militància. Raoul Lanôtre va morir el 2 de gener de 1950 a Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Isaac Steinberg

Isaac Steinberg

- Isaac Steinberg: El 2 de gener de 1957 mor sobtadament a Nova York (Nova York, EUA) l'advocat, escriptor, editor, activista cultural, socialista revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més conegut per Isaac Nachman Steinberg. Havia nascut el 13 de juliol de 1888 a Dinaburg (Curlàndia, Imperi rus) –actual Daugavpils (Letònia). Fou fill d'una família de comerciants jueus –son pare es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev– i s'educà en la religió del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a Moscou, en un refinat ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder (escola judaica) de Pernov –actual Pärnu (Estònia). En 1906 començà la carrera de Dret a la Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista Revolucionari (PSR, conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva militància i deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després s'exilià i a la Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus estudis de doctorat en Dret. En 1910 retornà a Rússia i treballà com a advocat, especialitzant-se en els víctimes jueves del règim tsarista. En 1914 es casà amb Nekhama Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la revolta. En 1917 va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el grup local del PSR. Quan esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser elegit membre del comitè executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc després va ser nomenat membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El desembre de 1917 va ser nomenat narkom (comissari del Poble) de Justícia del govern de Vladímir Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del PSR i els bolxevics. S'encarregà personalment de frenar la repressió sistemàtica contra la dissidència revolucionària i les actuacions de la Txeca. Políticament era anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser d'esquerra» o «norodnik (populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà una federació de sindicats de treballadors, de consells i de cooperatives absolutament descentralitzada, on els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i amb càrrecs revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran majoria de llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que s'encarregués de la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per desmantellar l'Estat i arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un mínim d'institució. Va alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder en la federació que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del sindicalisme. Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental, l'ànima i el cos del socialisme revolucionari, i no un programa polític concret amb un objectiu final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de Brest-Litovsk, dimití del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà força crític amb la revolució bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i tancat més de quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el funeral de Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les autoritats comunistes li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor que la seva vida corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa família. En 1933, quan els nazis van arribar al poder, s'instal·là a Londres (Anglaterra) amb sa esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica va ser un dels cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization (Lliga de la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva), que es dedicava a trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La Freeland League comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres quadrats) de terres agrícoles i ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest d'Austràlia, per a instal·lar 75.000 jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla Kimberley), ideat per Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos absolutament oficial i que tingués el suport de la població i de les institucions per raons humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a Perth i a començaments de 1940 bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa, importants personatges, etc.) li feia costat, però també sorgí una oposició clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes. El juny de 1943 abandonà Austràlia i es reuní amb sa família al Canadà. Entre 1943 i 1957 dirigí Afn Shvel (En el Límit), òrgan d'expressió en jiddisch de la Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment pel primer ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern australià posava a l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la exclusivament al poble jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps, continuà amb la idea i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el govern dels Països Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a Saramacca (Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van suspendre les negociacions del Saramacca Project fins al «total esclariment de la situació internacional», negociacions que mai no van ser represes. Va ser una de les peces claus de l'anomenat «territorialisme jueu», basat en el model autogestionari dels assentaments, però sempre rebutjà la idea d'Estat-Nació jueu i va ser força crític amb el sionisme; el seu judaisme era espiritual, entès com a cultural i secular, i no religiós i estatista. Quan es va fundar l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació binacional israeliana i palestina, alhora que reivindicà la instauració d'un assentament jueu autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà. És autor d'obres en rus, jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem fun der Revolutsye (1923, La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a Folks-komisar (1931, Memòries d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en 1935 sota el títol Spiridonova. Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in Oystralye (1943, El viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The umpromised land (1948), Mit Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951, Amb un peu a Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh un Yid (1952, Home i jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution (1955), etc. Isaac Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova York, EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat qualificat per alguns com «anarcosionisme». Son fill, Zalman-Leib Steinberg, més conegut com Leo Steinberg (1920-2011), va ser un reputat crític i historiador de l'art.

Isaac Steinberg (1888-1957)

***

Necrològica de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el periòdic tolosà "CNT" de l'1 de febrer de 1959

Necrològica de Benigno Cabanas Sánchez apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'1 de febrer de 1959

- Benigno Cabanas Sánchez: El 2 de gener de 1959 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Benigno Cabanas Sánchez. Havia nascut el 12 de novembre de 1900 a la Corunya (La Corunya, Galícia). Sos pares es deien Jesús Cabanas Pérez, destacat militant confederal, i Francisca Sánchez. Paleta d'ofici, treballava en la construcció de nínxols al cementiri de la Corunya. El 5 de novembre de 1923 es va veure implicat amb altres companys en un intent d'atemptat. En 1936 era membre del Sindicat de la Construcció de la Corunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després d'enfrontar-se al cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir cap a les muntanyes amb un grup de companys. Posteriorment, després del triomf franquista, pogué creuar els Pirineus amb sa companya i dos infants. D'antuvi s'instal·là a Baiona (Lapurdi, País Basc) i després a Agen (Aquitània, Occitània), on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat durant la primavera de 1948 secretari. En 1957 impulsà una temptativa de reorganització en l'exili de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT que fracassà. Un mes després de ser operat, Benigno Cabanas Sánchez va morir el 2 de gener de 1959 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 18 de juny de 1972

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Romualdo Garcés Aragüés: El 2 de gener de 1972 mor a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo Garcés Aragüés, conegut com Luesiano. Havia nascut el 23 de juny de 1901 a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya). Era fill d'Alejo Garcés i de Carolina Aragüés. Quan era un infant s'instal·là amb sa família a Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de seguretat. Abans de la instauració de la II República espanyola, va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per agressió a votants d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de desembre d'aquell any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de 1934. Va ser membre del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934; jutjat en consell de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys d'Uncastillo, el març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol de 1936, quan era president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de la Guàrdia Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans feixistes, passà per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i altres companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953 militava a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després s'instal·là a Sant Andrieu de Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen. Malalt durant molts d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Jean De Boe

Jean De Boe

- Jean De Boe: El 2 de gener de 1974 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Havia nascut el 20 de març de 1889 al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica). Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista «L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» –literalment «Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache (guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per «encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònims G. Dem i Georges Demos, en el bimensual anarquista Le Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletí Droit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletí Correspondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindical Le Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revista SIA dedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des de L'Anarchie a Réveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica: La Révolution en Espagne! (1938), Un siècle de luttes syndicales (1852-1952) (1952), Propos subversifs (1967), etc. La seva divisa va ser: «Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

Necrològica de Josep Pedrol Chandre apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de març de 1975

Necrològica de Josep Pedrol Chandre apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1975

- Josep Pedrol Chandre: El 2 de gener de 1975 mor a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Pedrol Chandre –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Chondre i també apareix citat com Xandre. Havia nascut el 9 de novembre de 1912 a Montsonís (Foradada, Noguera, Catalunya). Era fill de Josep Pedrol Amorós, llaurador i difunt en néixer, i de Magdalena Chandre Fernando. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola de Vallfogona de Balaguer (Noguera, Catalunya), on residia, i fou membre, amb altres companys (Pere Agelet Trimons, Ramon Barril Illa, Josep Bonet Farré, Antoni Comenge Simonet, Rossend Saries Valls i Isidre Verges Bertran), del Comitè Revolucionari. El 15 d'octubre de 1936 entrà a formar part, en nom de la CNT, com a conseller del nou consistori i va romandre en el càrrec fins el 14 d'agost de 1937. Posteriorment lluità al front com a milicià de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf feixista, passà a França i patí els camps de concentració. Instal·lat a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània), milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Josefa Conejero Ujeda (Josefina). Josep Pedrol Chandre va morir el 2 de gener de 1975 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània).

***

Necrològiva de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de maig de 1976

Necrològiva de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de maig de 1976

- Vicent Vallés Puig: El 2 de gener de 1976 mor a Lanobre (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres. Havia nascut el 12 d'octubre de 1900 a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Rosalia Dalla i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts d'anys, participà activament en la Federació Local de Bòrt (Llemosí, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En 1971 el seu cos quedà paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir el 2 de gener de 1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Josep Robusté Parés, sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra

Josep Robusté Parés, sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra

- Josep Robusté Parés: El 2 de gener de 1981 mor a Barcelona (Catalunya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut com Xel i que va fer servir el pseudònim José Redena Mallet. Havia nascut el 2 de maig –algunes fonts citen erròniament l'1 de maig– de 1900 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Joan Robusté i Josepa Parés. Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i a l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó, Espanya) per les seves activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el servei militar a Melilla, però va fugir i es va refugiar a París (França), on treballà de comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant la nit del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente Barriendos, Josep Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren a mà armada la sala de jocs del Cafè du Balcon de Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània) amb la finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest atracament resultà mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors. Detinguts a la frontera de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i condemnats el 5 de maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per l'Audiència d'Erau a diferents penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs forçats, va ser deportat a la Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea Equatorial)–, on va romandre sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat vicesecretari del Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època milità en diversos grups anarquistes i es relacionà força amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí com a membre del Comitè Regional de Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la Conferència Regional de Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931. També fou delegat al Ple Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any intervingué en un míting pro presos. En 1931 fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel Pérez Fernández i Ángel Pestaña Núñez, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30 d'agost d'aquell any participà en un míting a Barcelona. El novembre de 1931 substituí Felipe Alaiz de Pablo en la direcció de Solidaridad Obrera. En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los presidios de Francia» (10 de setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona), «Método y tácticas de la CNT» (octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana francesa» (29 d'octubre, al Sindicat Fabril). També participà en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou orador en un míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona, juntament amb Joan García Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències «La mujer y el amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i «Consideraciones sobre el liderismo» al Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència «Necesidad de la cultura en la clase obrera» a Vilafranca del Penedès. Replicà els oradors en un míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de 1931, amb Felipe Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i parlà al míting de cloenda. Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura Libertaria. Dirigí Solidaridad Obrera en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril d'aquell any assistí per Solidaridad Obrera al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig de 1932, membre dirigia Solidaridad Obrera, va ser detingut. El maig de 1932 va fer la conferència «Reminiscencias de moral burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant Adrià del Besòs i el juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a Granollers. El juliol de 1932 va ver conferències a Igualada («De parts endins. Els militants i els sindicats») i a Vilanova i la Geltrú («L'organització confederal i llur ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en les Jornades Sindicals de Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant tot el 1932 va fer mítings i conferències arreu de Catalunya i la Península (Badalona, Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa, Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal, Montblanc, Sabadell, Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En 1933 va fer mítings i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa Coloma de Cervelló, Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa, Mataró, Alcoi, etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo. Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat a la Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi confederal defensà la conciliació entre les faccions, però finalment el maig de 1933 signà amb una cinquantena de sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel Pestaña Núñez. Ingressà a l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a l'Editorial Espasa. El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats d'Oposició i posteriorment defensà el sindicalisme rebutjant la presència anarquista, polemitzant el novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), de la qual es donà de baixa el març de 1934, i acabà militant en el Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè Nacional del PS i a partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell executiu de Barcelona, dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana. També col·laborà en El Sindicalista. Entre 1936 i 1937 col·laborà en Hora Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la guerra civil fou comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i va ser ferit a Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el Ple Regional de la Federació Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es discutí la crisi economia de Mañana. Presidí la Cooperativa «Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En 1938 va ser nomenat sotscomissari general de l'Exèrcit de Terra i col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos del conflicte bèl·lic fou cap de la Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de Guerra. Amb el triomf franquista passà a França i el juliol de 1939 pogué embarcar amb la seva companya Ana Ventura Colomer (Anita) a bord del Mexique cap al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), on rebé el suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947 estava afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a l'«Agrupació de la CNT». En 1966 retornà a Barcelona i va fer costat l'estratègia cincpuntista. Segons alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà part del Sindicat Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran, refundà el Partit Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les eleccions al Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista del Pueblo Extremeño (PSPE). En aquesta època col·laborà en Historia y Vida. Josep Robusté Parés va morir el 2 de gener de 1981 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas (Veneçuela). Son germà Alberto Robusté Parés també va ser militant anarquista i anarcosindicalista.

Josep Robusté Parés (1900-1981)

***

Necrològica d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de maig de 1987

Necrològica d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1987

- Ángel Galindo Urrea: El 2 de gener de 1987 mor a Aush (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Ángel Galindo Urrea. Havia nascut el 15 de setembre de 1902 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ángel Galindo Lorte i María Urrea Tarouchel. En 1929 s'instal·là a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es casà amb Pilar Ibáñez. Durant la guerra civil participà amb tota sa família en la col·lectivitat agrícola d'Esplucs. L'agost de 1937, quan la repressió comunista contra les col·lectivitats, va ser detingut per tropes de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i empresonat a Casp i a Barbastre. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1944 fou un dels fundadors de la Federació Local d'Aush de la CNT. Ángel Galindo Urrea va morir el 2 de gener de 1987 a la Llar d'Avis de La Ribère d'Aush (Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de José Fernández Valcarce apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 22 de març de 1988

Necrològica de José Fernández Valcarce apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 22 de març de 1988

- José Fernández Valcarce: El 2 de gener de 1988 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista José Fernández Valcarce. Havia nascut el 14 de juliol de 1903 a Veiga de Forcas (Pedrafita do Cebreiro, Lugo, Galícia). Sos pares es deien Pedro Fernández i María Manuela Valcarce. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità contra els sicaris del pistolerisme patronal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i passà pels camps de concentració (Vernet, etc.) i per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Bordeus, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT d'aquesta ciutat. En la seva última etapa vital patí depressions nervioses. José Fernández Valcarce va morir el 2 de gener de 1988 a l'Hospital Saint-André de Bordeus (Aquitània, Occitània). Son germà Francisco Fernández Valcarce també fou militant anarcosindicalista i exiliat.

***

José Mérida Rafols (ca. 1939)

José Mérida Rafols (ca. 1939)

- José Mérida Rafols: El 2 de gener de 1990 mor a Marsella (Provença, Occitània). Havia nascut el 16 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 17 d'abril– de 1911 a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista José Gonzalo Posidio Mérida Rafols, conegut com Joseph. Sembla que abandonat pels seus pares en nàixer, va ser criat per una família pagesa de Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià). A mitjans dels anys vint retornà a Barcelona i quan tenia uns 12 anys entrà com a aprenent en una barberia. A partir de 1931 treballà de barber al número 365 del carrer de les Corts de Barcelona. El juliol de 1937 enrolà com a soldat d'artilleria i en els serveis sanitaris de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Sant Cebrià. Fins el juliol de 1941 treballà com a obrer agrícola a Senta Orsa (Aquitània, Occitània). En 1942 va ser requerit pels alemanys per a complir el Servei de Treball Obligatori (STO) enquadrat en l'«Organització Todt» i internat al camp de treball de l'illa normanda de Jersey, del qual va ser alliberat el 20 d'agost de 1944. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de barber al camp militar de Frejús i a la base americana de l'estany de Reáltor a Calàs. Entre el 22 de desembre de 1944 i el 31 de maig de 1945 treballà com a estibador i entre gener i agost de 1945 va ser membre de la Confederació General del Treball (CGT). L'octubre de 1944 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Marsella, de les quals va ser tresorer adjunt. Va ser delegat en nombrosos congressos, com ara el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En aquests anys participà, amb companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en un intent de cooperativa obrera en una barberia al número 7 del carrer Thubaneau de Marsella. Cap el 1948 sembla que deixà de militar i treballà com a mosso d'hotel. A començament dels anys cinquanta esdevingué gerent de la barberia «Joseph», del carrer Thubaneau, la qual era molt freqüentada per membres del moviment llibertari i on romangué fins el 1987. Fou membre de la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes). Estava divorciat de Angela Celestina Salzano. José Mérida Rafols va morir el 2 de gener de 1990 a la Clínica «Les Quatre Saisons» de Marsella (Provença, Occitània). 

José Mérida Rafols (1911-1990)

***

Avelino Fernández Roces

Avelino Fernández Roces

- Avelino Roces: El 2 de gener de 1990 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Andrés Avelino Fernández Roces, més conegut com Avelino Roces, i que va fer servir diversos pseudònims (Luis de Rivals, Yamir, etc.). Havia nascut el 18 de maig de 1911 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) –algunes fonts citen erròniament l'11 de maig de 1911 a Otero (Pando, Langreo, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Fermín Fernández Argüelles i Elvira Roces García. Autodidacte, des dels 18 anys treballà en l'empresa siderúrgica «Duro Felguera» a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 començà a col·laborar en la premsa anarcosindicalista, especialment en Solidaridad Obrera, on tenia la secció «Viñetas Asturianas», i en CNT, òrgan d'expressió de la Regional asturiana confederal. El 25 d'octubre de 1932 va ser jutjat per la mort de Manuel Fernández el 18 d'abril d'aquell any durant una discussió d'aquest amb sa mare, María Roces Iglesias; però el tribunal popular considerà que havia actuat en legítima defensa seva i de sa mare i va ser absolt. L'agost de 1933 fou un dels signants del manifest d'Eleuterio Quintanilla Prieto que l'oposició asturiana va envair al Ple de la Regional de Catalunya d'Oposició demanant el retorn a la CNT. El gener de 1934 va ser condemnat a Oviedo, amb altres companys (Fernando Argüelles Felgueroso, Ramón Collado Borbolla, Severino Díaz García, Maximino Román López Tejedor, Pedro Vilarchoa Iglesias), a quatre anys, dos mesos i un dia de presidi menor per «col·locació d'explosius». Participà activament en la Revolució d'Octubre de 1934 i en 1936 va fer una gira propagandística per les zones mineres i industrials d'Astúries (Ciaño, Santa Ana, Mieres, La Felguera, Gijón, etc.), amb Frederica Montseny Mañé i Avelino González Mallada, organitzada pel Comitè Regional d'Astúries i el Comitè Nacional de la CNT. En 1936 formà part, en nom de la CNT, del Comissariat Polític del Consell Interprovincial d'Astúries i Lleó i en 1937 exercí de comissari de Brigada i de comissari general interí del XVII Cos d'Astúries de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola durant els últims mesos de la defensa d'Astúries. En aquesta època militava en el grup «Orto», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), d'Astúries. A partir d'octubre de 1937 es traslladà a Catalunya i comandà el 569 Batalló d'Infanteria i la 19 Brigada Mixta als fronts de Lleida i de Tarragona. També fou comandant major durant la batalla de l'Ebre. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser tancat durant dos anys i mig pel Govern feixista de Vichy a les presons de Castres (Llenguadoc, Occitània) i de Lopiac de la Rèula (Aquitània, Occitània), fins al seu alliberament en 1944 de la presó de Gaillac (Llenguadoc, Occitània) per part del maquis francès. Establert a Albi (Llenguadoc, Occitània), el setembre de 1944 formà part, en nom de la CNT, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT, establert a la Casa del Poble d'Albi. L'octubre de 1944 assistí al Ple de Tolosa de Llenguadoc i entre l'1 i el 12 de maig de 1945, com a secretari del departament del Tarn, al Congrés de Federacions Locals de la CNT de París (França). En 1945 va fer la conferència «Por España, para España». Quan l'escissió es decantà pels reformistes. S'establí a Tolosa de Llenguadoc, on treballà, fins a la seva jubilació anticipada als 60 anys, a la fàbrica de productes químics «Office National Industriel de l'Azote (ONIA, Oficina Nacional Industrial de l'Azot). Entre 1945 i 1946 va fer conferències i mítings a diferents poblacions (Albi, Lió, Montalban, Tolosa, etc.). El 23 de gener de 1948 fou un dels 17 signants del «Manifiesto por un Partido Libertario». El 19 de novembre de 1949 havia de parlar en nom de la CNT en un míting de l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE) a Albi, però va ser suspès per les pressions portades a terme pel dirigent comunista Rodolfo Llopis Ferrándiz. En 1957 assistí a una reunió de comitès regionals confederals reformistes i en 1960 abandonà la CNT. En 1962 s'afilià a les seccions tolosanes del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i de la Unió General de Treballadors (UGT). En 1964 representà les agrupacions socialistes de diverses poblacions (Merinhac, Roquefort, Noèr, La Sala i Lanjac) al IX Congrés del PSOE en l'exili. En 1967 representà La Sala i Tolosa en el X Congrés del PSOE. L'agost de 1968 assistí al X Congrés de la UGT i va ser nominat suplent en el Consell General del sindicat. Entre 1968 i 1971 fou vocal de les comissions executives del PSOE i de la UGT en l'exili. En 1970 representà Tolosa, Noèr i Valença en el XI Congrés del PSOE. Després de l'escissió socialista de 1972, entrà a formar part del PSOE (Històric), assistint al seu XII Congrés celebrat el desembre d'aquell mateix any com a delegat de Tolosa, Austràlia i Canadà, essent elegit vocal de la Comissió Executiva, càrrec que mantingué fins el 1974. Posteriorment ingressà al PSOE (Renovat). Trobem escrits seus en diferents publicacions, com ara Antena, CNT, España Libre, Exilio, El Socialista, Le Socialiste, Solidaridad Obrera, etc. En 1985 publicà Hombres y coses. Entre sorbo y sorbo. Cronicas viajeras. Selección de artículos periodísticos publicados, recopilació dels seus articles publicats en la premsa llibertària i socialista. Avelino Roces va morir el 2 de gener de 1990 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Estava casat amb l'anarcosindicalista Isabel Consolación Montserrat Ginel. La seva biblioteca es conserva a la Fundació «José Barreiro» d'Oviedo.

Avelino Fernández Roces (1911-1990)

***

Aristide Lapeyre i André Arru (dreta) a Bordeus (circa 1972)

Aristide Lapeyre i André Arru (dreta) a Bordeus (circa 1972)

- André Arru: El 2 de gener de 1999 mor a Marsella (Provença, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Gaston Saulière, més conegut com André Arru. Havia nascut el 6 de setembre de 1911 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sos pares es deien Louis Saulière, empleat comercial, i Gabrielle Boirie, modista. En 1914 sa mare es va instal·lar a París (França) per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar son fill als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra (adoptat per l'Estat el 4 de març de 1919). Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. El 7 de gener de 1937 es casà amb Colette Tilleux, de qui es va divorciar el 16 de juny de 1948. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. L'1 de desembre de 1953 es casà a Marsella amb Simone Élise Lucie Ratour, de qui es va divorciar el 15 de març de 1960. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. Sa companya fou Sylvie Élisabeth Sabine Knoerr. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del X Districte de Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fructuoso Fernández Ungo quan feia el servei militar (Mataró, 1933)

Fructuoso Fernández Ungo quan feia el servei militar (Mataró, 1933)

- Fructuoso Fernández Ungo: El 2 de gener de 1999 mor al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Fructuoso Fernández Ungo, conegut com Madriles. Havia nascut el 18 de desembre de 1912 a Gueñes (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Saturnino Fernández i Felipa Ungo. Emigrà amb sa família a Madrid (Espanya) i després al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Quan tenia 14 anys entrà a fer feina a la «Papelera Española», coneguda com «La Paperera», i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 va ser un dels militants més destacats en la col·lectivització d'aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra, condemnat a 15 anys de reclusió menor i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Posteriorment va ser traslladat a Madrid per a fer treballs forçats. En 1943 va ser desterrat a València (València, País Valencià). En 1947, un cop lliure després d'un indult, retornà al Prat de Llobregat. En 1976 participà activament en la reorganització de la CNT al Prat de Llobregat. Sa companya fou Antònia Pere Amigo. Fructuoso Fernández Ungo va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Anna Maria Martínez Sagi

Anna Maria Martínez Sagi

- Anna Maria Martínez Sagi: El 2 de gener de 2000 mor a Santpedor (Bages, Catalunya) la poetessa, periodista, atleta, feminista, catalanista i simpatitzant anarquista Anna Maria Martínez Sagi, coneguda com La Sagi i La Aristócrata. Havia nascut el 16 de febrer e 1907 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Martínez Tatxé, industrial tèxtil progressista, i Consol Sagi Barba, dona molt conservadora. Filla d'una família de l'alta burgesia barcelonina, va ser educada exquisidament a l'escola de les Germanes de Saint Josep de Cluny, estudiant en castellà i en francès, però no en català, llengua que sa família no considerava culta. En l'adolescència patí un desequilibri hormonal que l'estava fent engreixar sense límit i sa família la portà al doctor Gregorio Marañon Posadillo, que li va receptar tintura de iode, dieta i esport. Entre 1929 i 1932 mantingué una relació sentimental amb l'escriptora Elisabeth Mulder Pierluisi, amb qui realitzà durant la Setmana Santa de 1932 un viatge a Alcúdia (Mallorca, Illes Balears), i sa família, en assabentar-se'n, les separà violentament; aquesta relació fou en gran part la inspiració de la seva poesia. Amb Josefina Carabias Sánchez-Ocaña, va ser una de les periodistes més importants en els anys de la II República espanyola. Fou periodista del Servei de Premsa de l'Ajuntament de Barcelona i col·laborà en nombroses capçaleres, com ara Crónica, Deportes, La Libertad, Mediterráneo, Mujeres Españolas, La Noche, El Tiempo, Las Noticias, La Rambla, etc. Entrevistà tota mena de personatges (vagabunds, prostitutes, polítics, dones destacades i treballadores, etc.) i destacà especialment en els seus reportatges sobre el sufragi femení. En 1930 va ser entrevistada per César González-Ruano i el seu testimoni publicat en el llibre Caras, caretas y carotas. Molt atreta pel feminisme francès, fundà el primer club de dones treballadores de Barcelona i destacà en l'alfabetització d'aquestes. En 1932, després de la mort de son pare, s'independitzà de sa família. Com a esportista destacà en el llançament de javelina (en 1931 fou campiona d'Espanya) i de disc, l'atletisme, la natació, el basquet, el tennis i l'esquí, el rem, etc. En 1928 fou una de les fundadores del Club Femení i d'Esports de Barcelona i en 1931 va ser nomenada secretària de la seva Comissió de Cultura. En 1934 va ser triada membre de la directiva del Futbol Club Barcelona, encapçalada per Josep Suñol Garriga, esdevenint la primera dona que aconseguia una posició destacada en esport dominat pels homes, i intentà crear una secció femenina en aquest club, projecte que fracassà i que la va portar a dimitir en 1935 del seu càrrec. Per a ella l'esport era una manera d'acostar les dones a la modernitat. En 1934, després d'escoltar Buenaventura Durruti Domínguez en un míting al Palau de Pedralbes, s'acostà al moviment llibertari, col·laborant en la seva premsa (CNT, El Combate, La Noche, Nuevo Aragón, Solidaridad Obrera, etc.), això sense deixar de banda la seva pertinença al Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya, al voltant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on militava des de 1932. Mantingué relació amb destacats intel·lectuals i artistes de la seva època, com ara Mario Arnold, Pío Baroja Nessi, Federico García Lorca, César González Ruano, Santiago Rusiñol Prats, Miguel de Unamuno Jugo, Margarita Xirgu Subirà, etc. En 1936 participà en l'organització de l'Olimpíada Popular de Barcelona. Quan esclatà la guerra civil, abandonà la seva plaça de mecanògrafa a l'Ajuntament de Barcelona, i marxà com a reportera en la «Columna Durruti», on mantingué una estreta amistat amb Buenaventura Durruti Domínguez i on era coneguda com La Aristócrata. Al front, sempre en primera línia, va ser ferida en diferents ocasions. Els seus articles d'aquesta època van ser enaltidors de la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i establí a la regió parisenca i a Chartres (Centre, França), on treballà en diversos oficis (dependenta en una peixateria, traductora, lectora i assessora d'editorials, etc.). Durant l'Ocupació participà en la Resistència, sobretot en les xarxes d'evasió, que salvaren molts de jueus entre la Península i França, i en 1942, quan va caure el seu grup, va estar a punt de ser detinguda per la Gestapo. Després de la II Guerra mundial va ser condecorada per Moshe Dayan, en representació de l'Estat d'Israel, per les vides jueves que salvà. En aquests anys, després de llicenciar-se en filologia francesa i espanyola, es guanyà la vida com pogué, fent classes de castellà –entre els seus alumnes comptà André Maurois–, treballant en editorials i com a locutora de l'exili espanyol. En 1947 marxà cap a Canes (Provença, Occitània), on vivia venent pels carrers quadres i fulards que pintava i va conèixer Yvonne Blanche Labrousse (La Begum Om Habibeh Aga Khan), l'esposa de l'Aga-Khan III, i acabà decorant la seva mansió i la d'altres adinerats de la zona. Amb els calers guanyats, que van ser bastants, es va retirar a Montaurós (Provença, Occitània), on es construí una casa al camp i conreà flors aromàtiques (lavanda i llessamí) per a la fabricació de perfums. En aquesta època mantingué un romanç amb un enginyer de camins anomenat Claude, amb qui tingué una filla (Patrícia), però que morí de meningitis amb sis anys. Després d'una breu estada a Suècia marxà cap a Amèrica. En els anys cinquanta s'establí als EUA, on va fer classes de castellà i de francès en el prestigiós centre privat d'elit Knox College d'Illinois i en la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign. En tots aquests anys mai no deixà d'escriure. En 1969 va fer un viatge a la Península i en 1977, després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilada, retornà a Catalunya. Visqué uns vint anys a Mallorca, on tenia familiars, i després, fugint de Barcelona, s'apartà de la vida pública instal·lant-se a Moià (Moianès, Catalunya). Des del punt de vista poètic publicà poemaris, molt influenciats per l'estil de poetesses americanes (Juana de Ibarbourou, Gabriela Mistral, Alfonsina Storni, etc.), marcats per la desesperació i l'angoixa i que van tenir molt d'èxit. Entre els seus poemaris podem destacar Caminos (1929), Inquietud (1931), Estiu (1932, l'únic que va escriure en català), Canciones de la isla (1932-1936), País de la ausencia (1938-1940), Amor perdido (1933-1968), Jalones entre la niebla (1940-1967), Los motivos del mar (1945-1955), Visiones y sortilegios (1945-1960) i Laberinto de presencias (1969). Anna Maria Martínez Sagi va morir el 2 de gener de 2000 a la residència de gent gran Sant Francesc de Santpedor (Bages, Catalunya) on passà la darrera part de sa vida. L'escriptor Juan Manuel de Prada l'havia entrevistat en diferents ocasions des del 1997 i tres mesos després de la seva defunció publicà la novel·la Las esquinas del aire. En busca de Ana María Martínez Sagi, recuperant la seva memòria i traient-la de l'anonimat. En 2019 es va publicar La voz sola, recull de les seves obres inèdites, i s'estrenà el documental La Sagi, una pionera del Barça, de Francesc Escribano Royo i Josep Serra Mateu. En 2022 Juan Manuel de Prada publicà en dos volums la biografia El derecho a soñar. Vida y obra de Ana María Martínez Sagi. Un carrer de Barcelona porta el seu nom.

Anna Maria Martínez Sagi (1907-2000)

***

Giuseppe Ruzza

Giuseppe Ruzza

- Giuseppe Ruzza: El 2 de gener de 2003 mor a Gattinara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Ruzza, conegut com Beppe i que va fer servir els pseudònims Vincenzo Della Valle i Ciò Digo. Havia nascut el 6 de maig de 1923 a Adria (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Ruzza i Caterina Vianello. Estudià en un col·legi dirigit per religiosos, però en 1939 va ser expulsat per rebel. En 1940, amb altres joves rebecs d'Adria, fundà el grup antifeixista «Gioventù Italia Libera» (Joventut Itàlia Lliure), que principalment distribueix pamflets i realitza pintades a la ciutat contra Benito Mussolini i el règim feixista. Es guanyava la vida fent de sastre. Durant la primavera de 1943 va ser cridat a files i fou destinat a Ístria. El setembre de 1943 retornà a casa i va ser enrolat per la feixista República Social Italiana (RSI), però es va negar i es va fer partisà, sota el nom de guerra de Ciò Digo, actuant a la província de Udine (Friül). Capturat en data imprecisa, va ser reclòs a la presó «Paolotti» de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Posteriorment va ser traslladat provisionalment a Novara (Piemont, Itàlia) mentre esperava ser enviat a un camp de treball alemany. El juny de 1944, amb dos companys, aconseguí fugir i, després d'alguns dies de viatge, arribà a Borgosesia (Piemont, Itàlia) quan els escamots partisans estaven preparant l'ocupació de tota la Valsesia (Piemont, Itàlia). Integrat en la Brigada Garibaldi «Giuseppe Osella» i després en la Brigada Garibaldi «Strisciante Musati», sempre sota el comandament de Cino Moscatelli, participà en les lluites contra les tropes nazi feixistes, especialment durant la primavera de 1945, quan totes les formacions partisanes de la Valsesia atacaren alhora Varallo, Borgosesia, Romagnano i Fara. El 15 de març de 1945, a Romagnano, lluità contra una guarnició feixista de l'X MAS, que acabà rendint-se. En aquesta època conegué Delfina Stefanuto, correu partisana que actuava a Valsesia i a Valdossola, zones frontereres amb Suïssa utilitzades, fins i tot després de la guerra, per al pas clandestí, que esdevingué sa companya per a la resta de sa vida. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Gattinara (Piemont, Itàlia), on continuà amb la seva feina de sastre i militant en el moviment anarquista. En aquests anys mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Dino Fontana, realitzant un intensa propaganda llibertària a la Valsesia. El juliol de 1948, arran de l'atemptat contra Palmiro Togliatti, ocupà, juntament amb altres anarquistes de la zona, la fàbrica «Ceramica Pozzi» de Gattinara, enfrontant-se, amb les armes a la mà, amb un destacament de carrabiners; per evitar la detenció, fugí a França, amb Giuseppe Marola (Pino Marola), on restà gairebé 40 dies, i un cop es calmà l'ambient retornà a Itàlia. Durant els anys cinquanta fou un dels organitzadors dels campaments anarquistes internacionals, que se celebraren a Bedizzano, Marina di Carrara i Cecina. Entre 1953 i 1954 imprimí i distribuí el periòdic anarquista ciclostilat Voce Anarchica. Per la seva intensa tasca llibertària va ser posat sota vigilància com a «individu perillós per a l'ordre democràtic de l'Estat» i el 10 de febrer de 1953 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) a nou mesos de reclusió militar per «instigació pública contínua de militars a la desobediència a les lleis». El 27 de juny de 1953 va ser multat per un jutge de Vercelli (Piemont, Itàlia) a 1.000 lires per haver distribuït un periòdic sense peu d'impremta. Entre el 28 i el 29 de juny de 1953 assistí, en representació del grup anarquista de Gattinara, al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1954 i 1955 va ser condemnat en diverses ocasions per haver distribuït manifests sense autorització, per repartir premsa clandestina i per insultar a les Forces Armades. També va ser detingut en diverses ocasions per activitats de contraban a la zona fronterera amb Suïssa. Va fer costat sa companya quan ocupà la fàbrica tèxtil on treballava i de la qual havia estat acomiadada per haver difós entre els obrers la notícia d'una imminent reestructuració de l'empresa i la consegüent reducció de plantilla entre els treballadors empleats. Solidari amb la lluita dels anarquistes espanyols contra el règim de Francisco Franco, el 15 de gener de 1957 va ser detingut sota la sospita d'haver participat en un robatori a un banc de Villanova Monferrato (Piemont, Itàlia) per part d'aquests exiliats espanyols per al finançament de les seves activitats i per aquest motiu, el 12 d'abril de 1960, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont, Itàlia) a quatre anys i sis mesos de reclusió i a pagar una multa de 110.000 lires. Un cop lliure l'abril de 1964, retornà a Gattinara i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquista a través de la premsa. El setembre de 1968 assistí al Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI. El març de 1969 va ser detingut sota l'acusació d'haver organitzat i instigat un atemptat, comès per un grup de joves anarquistes, contra la prefectura de policia de Vercelli (Piemont, Itàlia). L'octubre de 1978 engegà la publicació, sempre en ciclostil, del periòdic L'Agitatore, especialitzat en la contrainformació sobre les presons i en solidaritat amb els companys detinguts; aquesta publicació passà a ser editada pel Cercle Llibertari «L. A. Scribante» de Gattinara, que havia creat amb sa companya, quan, el 17 de setembre de 1983, va ser detingut, juntament amb Delfina, sota la imputació de «participació en la banda armada denominada Comunisti Organizzati per la Liberazione Proletaria» (COLP, Comunistes Organitzats per l'Alliberament Proletari), per haver «organitzat una vasta xarxa de vincles subversius», especialment amb els grups Prima Linea, Autonomia Operaia i Azione Rivoluzionaria, i per haver «utilitzat la seva màquina d'escriure per a fer un pamflet de caràcter subversiu». Malgrat la seva avançada edat i la precarietat de la seva salut, ambdós van ser empresonats a l'espera de judici i ell només va ser alliberat el juliol de 1984, quan la detenció va ser substituïda per arrest domiciliari. El 24 d'octubre de 1984, l'Audiència de Torí l'absolgué per manca de proves, però sa companya Delfina Stefanuto va ser condemnada a tres anys i sis mesos de presó, sentència que va ser substituïda per arrest domiciliari.

***

Mercedes Bateller Monios

Mercedes Bateller Monios

- Mercedes Bateller Monios: El 2 de gener de 2015 mor a Baiona (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Mercedes Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller. Havia nascut el 5 d'agost de 1918 a Birkhadem (Alger, Algèria francesa; actualment Algèria). Era filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión Monios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passà pels camps de concentració d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de concentració de Rieucros conegué l'anarcosindicalista i membre de la resistència Serafí Querol Reverter, que esdevingué son company. En els anys cinquanta visqué a Briude (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là amb son company a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc).

---

[01/01]

Anarcoefemèrides

[03/01]

Escriu-nos


Actualització: 16-05-24