---

Anarcoefemèrides del 2 de febrer

Esdeveniments

Portada de Rompete le file

Naixements

Foto policíaca de François Clidière (9 de març de 1894)

- François Clidière: El 2 de febrer –algunes fonts policíaques citen erròniament el 3 de febrer– de 1855 neix a Mialet (Aquitània, Occitània) l'anarquista François Clidière. Sos pares es deien Jean Clidière, serrador de bosc, i Marie Rose Montanton, modista. Es guanyava la vida treballant de sastre a París (França). El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, Jules-Paul Clouard, Jean Cross, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau, Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. En aquesta època vivia al número 9 del carrer de la Barre i el seu domicili va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El 9 de març de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i lliurat a les autoritats judicials que el van inculpar d'«associació criminal» amb altres anarquistes. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut pel jutge d'instrucció Meyer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'André Bizien apareguda en el diari parisenc Le Signal del 21 de juliol de 1899

- André Bizien: El 2 de febrer de 1864 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista revolucionari André Julien Bizien. Sos pares es deien Félix Marie Bizien, contramestre de manobre, i Jeanne Renée Kerjean. Es guanyava la vida treballant de fuster al port militar de Brest. En 1892 va ser un dels animadors del nucli anarquista de Lambézellec  (actualment un barri de Brest), un dels més actius del departament de Finisterre al voltant d'Adolphe Sèvre. A principis de 1892 estava subscrit al periòdic anarquista Le Falot Cherbourgeois i durant aquell any era secretari del Comitè Socialista de Brest. En una investigació de novembre de 1893, la policia el va inscriure en un llistat d'anarquistes de Finisterre que viatjaven fora del departament. En aquesta època vivia en un pis compartit («La Maisos des Anarchistes») amb altres anarquistes (Émile Hamelin, Jean-Marie Petrequin, Régis Meunier, Adolphe Sèvre, etc.) al carrer Keranfurust Izella de Lambézellec. El 3 de gener de 1894, en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista, el seu domicili va ser escorcollat i la policia trobà números de periòdics anarquistes (Le Père Peinard i La Révolte) i una ampolla d'àcid sulfúric. En el llistat de control d'anarquistes de la policia del 31 de desembre de 1894 figurava com a «anarquista perillós». Posteriorment s'encarregà de distribuir a Brest la premsa anarquista (Le Libertaire, Les Temps Nouveaux i La Sociale). En 1896, amb Jean Demeule, organitzà les conferències (antimilitarisme, antipatriotisme, anticlericalisme, antiparlamentarisme, etc.) de François Broussouloux (L'Algérien) a Brest, a les quals assistiren centenars de persones. Animador del Sindicat del Port, esdevingué membre destacat de la Confederació General del Treball (CGT) a Brest. Participà activament en el suport del capità Alfred Dreyfus, especialment el juny de 1899, quan Brest estigué vigilada per la policia i la premsa tot esperant el seu retorn de la Guaiana Francesa, per a ser novament processat a Rennes (Bro Roazhn, Bretanya). En aquesta època vivia al número 6 del carrer Parc de Brest. Detingut en una manifestació convocada el 26 de juny de 1899, el 12 de juliol va ser jutjat pel Tribunal de Policia de Brest, juntament amb els germans Charles i Paul Gosselin, i condemnat a 15 francs de multa per «crits sediciosos». A principis de segle, amb Jean Demeule, fou un dels animadors més destacats del sindicalisme revolucionari del port de Brest. El 12 de juny de 1901 es casà a Lorient (Bro-Wened, Bretanya) amb Élisa Félice Guillou i amb aquest matrimoni legitimaren sa filla, Carmen Bizien, nascuda el 9 de novembre de 1900. En aquesta època treballava de fuster al port i era militar en el servei actiu de l'exèrcit. En 1923 era cap obrer a la direcció de construccions navals a Lorient. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Lapeyre (10 de març de 1894)

- Pierre Lapeyre: El 2 de febrer de 1865 neix a Rodés (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Pierre Louis Charles Lapeyre. Sos pares es deien Josep Louis Lapeyre, baster, i Marie Garrigues. Sembla que és el mateix Lapeyre que en 1887 formava part del grup anarquista «L'Autonomie Individuelle» de París (França). El 6 de juliol de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes i vivia al número 111 de l'avinguda Daumesnil de París. El 26 de desembre de 1893 també figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 10 de març de 1894, juntament amb altres cinc anarquistes, el seu domicili del carrer Daumesnil va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigacions, però no van trobar res compromès. Detingut, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser tancat sota l'acusació d'«associació criminal», però el 13 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. El 16 de novembre de 1900 es casa al XII Districte de París amb Marie Joséphine Henriette Reymond. En aquesta època treballava d'empleat comercial i continuava vivint al carrer Daumesnil. Al final dels seus dies vivia amb sa companya al número 12 del carrer Saint Gilles. Pierre Lapeyre va morir el 19 de novembre de 1929 a l'Hospital Saint-Joseph del XIV Districte de París (França).

***

Bitllet de Mataró de 1937 amb la signatura de Ramon Molist Valls

- Ramon Molist Valls: El 2 de febrer de 1885 neix a Espinelves (Les Guilleries, Osona, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Sos pares es deien Joan Molist i Greta Valls. S'instal·là a Mataró (Maresme, Catalunya), on treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats obrers dels Tribunals Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5 de setembre de 1923 presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en Gèneres de Punt de la CNT per tractar sobre el lock-out que la patronal mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el manifest fundacional del grup editor del periòdic Vida Sindical, que sortí publicat en el número 1 del 16 de gener d'aquell any; aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella–, que va tenir molt de ressò, i que alguns han interpretat com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930 presidí, amb altres companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte al cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals, on demanaren el desarmament del sometent, la dissolució dels comitès paritaris, l'amnistia dels presos polítics i socials i el restabliment de les garanties constitucionals. Entre l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el Sindicat d'Art Fabril de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid (Espanya) i on defensà les tesis sobre les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran de la ruptura confederal, milità en el sector trentistai en els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà la guerra civil, formà part del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i del Comitè de Salut Pública (Comitè Local Antifeixista). Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de Mataró. També presidí la Junta d'Administració Municipal de la Finca Urbana mataronina. Entre desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè l'anterior, Salvador Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937 ordenà expressament la destrucció del retaule major de la basílica de Santa Maria de Mataró, desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet múltiples accions en favor de la seva preservació, i en contra de les ordres expresses del Servei de Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i del Ministeri de Justícia de la II República, que havien intervingut en l'afer a petició del Comitè Local de Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats destruïts la resta de retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa Maria, inclosa la pràctica totalitat de la documentació dels arxius de l'Obra de l'Església, de la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser venuda per fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i patí els camps de concentració, mentre que sa companya, Ramona Vila, i sa filla van anar a un refugi femení instal·lat en un convent de monges. Després, elles s'instal·laren a Lo Luc (Provença, Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps, Arpitània), on treballà de teixidor, i posteriorment tota sa família s'establí a Diá, on ell va fer de jardiner. Ramon Molist Valls va morir el 19 de gener de 1953 a Diá (Roine-Alps, Arpitània).

Ramon Molist Valls (1885-1953)

***

Fotografia antropomètrica de Francesc Anglada Perich (1916)

- Francesc Anglada Perich: El 2 de febrer –el 4 de febrer segons l'acta de naixement– de 1886 neix a Ullà (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Francesc Anglada Perich. Sos pares es deien Josep Anglada Juncà, agricultor, i Maria Perich Nadal. Es guanyava la vida com a jornaler i maquinyó. El 20 de juliol de 1907 es casà a Castelló d'Empúries (Alt Empordà, Catalunya) amb Assumpció Peronella Carbó, masovera del cortal Avinyó de Castelló d'Empúries, amb qui va tenir dues filles (Maria i Antònia). Cap a la tardor de 1914 emigrà a França i el 12 de març de 1915 va fer la declaració de residència a Vilanova de Raò (Rosselló, Catalunya Nord). En aquesta època treballava a la destil·leria de Juli Pons de Bages (Rosselló, Catalunya Nord) i freqüentava els anarquistes de la zona, com ara Pellicer i Tarda. Va ser fitxat per les autoritats com a «revolucionari anarquista». A començament de 1916 treballava a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a maquinyó a la carretera de l'antic Champ de Mars per a un tal Pla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Denis Bassal (ca. 1921)

- Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix al barri de Kerentrech d'An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Théodore Joseph Bassal. Fill i net de fusters de carcasses al port d'An Oriant, sos pares es deien Jean-Marie Bassal i Marie Vincente Pérennou, cuinera. També recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. El 7 de juliol de 1917 es casà a An Oriant amb Germaine Françoise Prado. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni, celebrat el 6 d'octubre de 1928 a An Oriant amb Jeanne Louise Antoinette Chevalier, marxà cap a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

Denis Bassal (1889-1948)

***

- Román Delgado Monteagudo: El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país –juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz– en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «El Águila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal, Vida Libre, Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució –juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures–, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

***

Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat

- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu). Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari –segons alguns entrà en contacte amb l'anarquisme ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner. Contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de la declaració de guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a Líbia. Va ser en aquest moment que aprengué a llegir i a escriure. Detingut després de desertar, el 3 de setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel Tribuna Militar de Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919, fugí l'any següent clandestinament a França. S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna Maria Zirolia, i son fill. Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren 16.000 francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a Lió (Arpitània), retornà a la seva població natal,on continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

Giuseppe Fancello (1896-1972)

***

Théo Besson (en segon pla amb gorra) en una manifestació de 1977

- Théo Besson: El 2 de febrer de 1901 neix a La Farleta (Provença, Occitània) l'anarquista Théodore Victorin Marius Besson. Sos pares es deien Dominique Julien Paul Besson, empleat, i Marie Félice Decugis. Nasqué a La Farleta on havia nascut sa mare, però sos pares vivien a Toló (Provença, Occitània) on cresqué. De ben jovenet s'interessà pel moviment anarquista. El 24 d'abril de 1928 es casà a Ieras amb Yvonne Joséphine Baldassare. A començament dels anys trenta freqüentà els grups anarquistes de Lió (Forez, Arpitània). Incorporat al III Regiment Aerostàtic de Privas (Vivarès, Occitània), va ser empresonat per insubordinació i revolta. En 1946 s'instal·là a Ieras. En 1973 entrà a formar part del Grup Anarquista de la Regió de Toló, adherit a la Federació Anarquista (FA), participant-ne en totes les activitats. Théo Besson va morir el 21 de març de 1984 al Centre Hospitalari General d'Ieras (Provença, Occitània).

***

Necrològica de Juan Barrientos Ruiz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'octubre de 1958

- Juan Barrientos Ruiz: El 2 de febrer de 1902 neix a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Barrientos Ruiz. Sos pares es deien Miguel Barrientos i Francisca Ruiz. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys cinquanta va caure malalt i restà hospitalitzat cinc anys. Juan Barrientos Ruiz va morir el 15 de setembre de 1958 a l'Hospital de Saint Brice de Chartres (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després.

***

Joan Serarols Pons

- Joan Serarols Pons: El 2 de febrer de 1910 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Serarols Pons –també citat erròniament Serrarols. Era fill de Josep Serarols i de Rosa Pons Casasayas. Quan tenia dos anys sa família, obrera tèxtil, s'instal·là a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on nasqué en 1915 sa germana Teresa Serarols Pons. Treballà de linotipista a la impremta Salvatella i milità en la Confederació Nacional del Treball de Terrassa. Inquiet culturalment, en 1934 va ser nomenat president de l'Associació d'Alumnes i Exalumnes de l'Escola d'Arts i Oficis de Terrassa (AEMAOT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat pels alemanys, va ser enviat, sota la matrícula 40.598, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Alta Baviera, Baviera, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.429, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on treballà a la pedrera. El 24 de gener de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 9.701, al camp de Gusen. Joan Serarols Pons va morir el 18 de maig de 1941 al camp de concentració de Gusen (Altra Àustria, Àustria). Poc abans d'exiliar-se es casà amb Maria Fonseca Vives, que quedà embarassada i pare i infant mai no es van conèixer, i malauradament el nin va morir. El 6 de maig de 2022 es va col·locar una stolpersteine, al número 22 del carrer Roger de Llúria de Terrassa, on vivia, dedicada a la seva memòria.

Joan Serarols Pons (1910-1941)

***

Necrològica de Joana Florensa Vicent apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de novembre de 1984

- Joana Florensa Vicent: El 2 de febrer de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joana Florensa Vicent, coneguda com Juanita Florencia. Sos pares es deien Joan Florensa i Lluïsa Vicent. Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, on continuà militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa. Son company fou Narcís Costa. Joana Florensa Vicent va morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 d'octubre– de 1984 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Cuende Castroviejo

- Félix Cuende Castroviejo: El 2 de febrer de 1912 neix a Estella (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Cuende Castroviejo. Sos pares es deien Félix Cuende García, traginer, i Francisca Castroviejo Sierra. Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Quan el cop feixista de 1936, participà en els combats als carrers i especialment en la presa de la caserna de Loiola de Sant Sebastià. Després lluità en diversos combats al front de Guipúscoa fins a la caiguda de la zona a mans de les tropes franquistes. Pogué fugir de la repressió i arribà a Bilbao (Biscaia, País Basc). A La Casilla de Bilbao, fou un dels organitzadors dels batallons confederals i un dels oficials responsables del «Batalló Bakunin». Després de la caiguda de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner; tancat al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), va ser jutjat i condemnat a mort, però la pena fou finalment commutada per una de 20 anys de presó. Cap el 1944 aconseguí la llibertat provisional i s'instal·là a Sant Sebastià, on s'integrà en la CNT clandestina fent servir una acadèmia com a tapadora. A finals dels anys quaranta passà a França i s'establí a París, formant part de la CNT de la tendència «col·laboracionista». En aquesta època ocupà càrrecs de responsabilitat, com ara la secretaria de la Federació Local de la CNT de París, membre del Comitè Regional de la CNT basca en l'exili i les secretaries del Grup Confederal Basc de París i de l'Aliança Sindical del País Basc, formada per la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT), i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). També col·laborà en els periòdics CNT del Norte i, després de la reunificació confederal de 1960, en Le Combat Syndicaliste i Umbral. Vivia a Aubervilliers (Illa de França, França). Venint d'una estada a Brioude (Alvèrnia, Occitània), on havia passat les vacances, Félix Cuende Castroviejo patí un atac de cor fulminant mortal el 15 d'agost de 1971 a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Dugny (Illa de França, França).

***

Dona cenetista

- María García Díaz: El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant anarcosindicalista María García Díaz. Sos pares es deien Sebastià García Ramos, jornaler, i Luisa Díaz Zafón. De nina es traslladà amb sa família a Madrid (Espanya). Afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), venia la premsa llibertària pels carrers. Durant la guerra civil va lluitar en les files de Cipriano Mera Sanz. En 1939 va aconseguir fugir a Orà (Algèria) pel port d'Alacant (Alacantí, País Valencià). Va patir els camps de concentració del nord d'Àfrica. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys setanta, i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). María García Díaz va morir el 13 de març de 1998 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Baldrich Forné

- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra –actualment El Pla de Santa Maria– (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Sos pares, pagesos de pagesos de cal Salas, es deien Josep Baldrich Vila i Francesca Forné Miquel; era el fill major i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya Ramona Llort Ollé es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà –unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945–, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. El 6 de febrer de 1998 renuncià a la nacionalitat espanyola per l'andorrana. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana –lloc que feien servir de refugi–, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la «II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Vivia a Escaldes-Engordany (Andorra). Joaquim Baldrich Forné va morir l'1 de gener de 2012 a Andorra la Vella (Andorra) i va ser enterrat a Escaldes-Engordany.

***

Necrològica de Francisco Bonilla Castillo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de maig de 1986

***

Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

- Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista «Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i «Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la «Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

Defuncions

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 2 de febrer de 1890 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Havia nascut el 14 d'octubre de 1828 a Atenes (Grecia). Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües –n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz –després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars–; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme –també anomenada «Escola Lliure»–, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario.  El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El Àguila Mormona) –per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec– i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 –després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena– retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus «Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria –la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). Després de patir una malaltia degenerativa i de sol·licitar una feina al president José de la Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2 de febrer de 1890 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat. Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

***

Boris Engelson

- Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 és executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut el 15 de gener de 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) –altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia). Era fill d'una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk –o a Bialystok, segons la font–; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

Boris Engelson (1881-1908)

***

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball –Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el «Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

***

Ernest Gégout (1872)

- Ernest Gégout: El 2 de febrer de 1936 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Havia nascut el 16 de març de 1854 a Vézelise (Lorena, França). Sos pares, propietaris pagesos, es deien François Joseph Gégout i Eugénie Can. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Casat amb Louise Henriette Marguerite Garneur, de qui es va divorciar, es casà novament amb Marie Léonie Deraut. Ernest Gégout va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1936 al seu domicili del IV Districte de París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936)

***

Foto policíaca de Lluís Nicolau Fort (ca. 1923)

- Lluís Nicolau Fort: El 2 de febrer de 1939 és assassinat a la Riba d'Olvan (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Miquel Marcos Nicolau i Fort –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Nebot–, que va fer servir diversos pseudònims (Leopoldo Noble, Adolfo Díaz Herráez, Sampere, etc.). Havia nascut el 26 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril– de 1895 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc Nicolau Sacall, jornaler, i Magdalena Fort Llevat. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), es guanyà la vida com a viatjant, treballador tèxtil i electricista. El 18 de març de 1920, segons la premsa, es va casar al Centre Catòlic d'Obrers de la Sagrada Família de Barcelona amb Llúcia Fors, coneguda de diverses maneres (Llúcia Fors Felip, Llúcia Felip, Lucia Joaquina Concepción Forn, Francisca Mateos, Marta Beadín, La Rubia, etc.). Membre dels grups acció del barri de Gràcia de Barcelona, a començament de la dècada dels vint milità en el Sindicat Únic del Metall de la CNT de Barcelona. Amb Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanellas Lluch, companys en el sindicat dels metal·lúrgics, participà el 8 de març de 1921 en el magnicidi a Madrid (Espanya) del president del Govern espanyol Eduardo Dato Iradier, comès en resposta a l'assassinat de l'advocat sindicalista Francesc Layret Foix i a l'aplicació de la «llei de fugues» als obrers a mans del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido. Un cop pogué fugir de Madrid després de l'atemptat, es va refugiar amb sa companya a casa de l'anarquista Amor Archs Serra a Barcelona, d'on marxà cap a l'Escala (Alt Empordà, Catalunya) i, després de creuar la frontera, a Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord). Acabà instal·lant-se a finals de setembre de 1921 a Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya). El 29 d'octubre de 1921 va ser detingut per les autoritats alemanyes, que cobraren un milió de pessetes en concepte de «recompensa», i, després d'un gran debat sobre la seva extradició entre la classe política germànica, lliurat a la justícia espanyola amb la condició, segons el dret internacional, que no fos executat. La parella arribà a Madrid el 23 de febrer de 1922. Jutjat entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 a la Presó Model de Madrid sota estrictes mesures de seguretat, l'11 d'octubre va ser condemnat a mort, pena que va ser ratificada el 4 de gener de 1924 pel Tribunal Suprem, però que va ser commutada a finals d'aquell mes pel dictador Miguel Primo de Rivera per la de cadena perpètua i enviat al Penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). A la presó es dedicà a l'estudi i s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però no acabà adaptant-se a la vida carcerària i va publicar ressentit dos articles en el setmanari tradicionalista i òrgan oficiós dels Sindicats Lliures La Protesta, fet pel qual va ser desqualificat definitivament en els cercles llibertaris. Amnistiat en 1931 per la II República espanyola, se li va fer el buit en la CNT barcelonina i es va establir a Gironella (Berguedà, Catalunya), on va ser acollit per l'obrer tèxtil anarcosindicalista Manuel Guixé Pijoan, i membre del grup anarquista «Espartaco» de la FAI, i la seva companya Petronil·la Dalmau. Les relacions entre els dos amics s'embrutaren quan Guixé s'adherí al sector trentista i la companya d'aquest, Petronil·la Dalmau, esdevingué companya de Nicolau. Les desavinences portaren a la divisió del moviment llibertari de Gironella en dos grups, un encapçalat per Nicolau arrenglerat al voltant de l'Associació «Amor y Verdad» i del Sindicat Únic de la CNT i de la FAI, i un altre proper al comitè de redacció del periòdic Luz y Vida i del Sindicat d'Oficis Diversos trentista atiat per Guixé. El 27 de juliol de 1936, en ple procés revolucionari, Manuel Guixé Pijoan va ser detingut a Gironella per un escamot de la FAI sota l'acusació d'haver-se apropiat de diners de la CNT local i abatut d'un tret per l'espatlla a la seu del Comitè Revolucionari, morint l'endemà a l'hospital; Nicolau va ser implicat directament en aquest fet. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de Gironella, especialment a la fàbrica «Filats i Teixits Fuster» de Cal Bassacs. A començaments de 1939, quan el triomf franquista era un fet, fugí cap al bosc per a escapar de les lleves que el govern republicà havia decretat per tal d'enfortir les defenses al front, emboscant-se amb una quarantena de persones a les Heures de la Quart (Berguedà, Catalunya). Lluís Nicolau Fort va morir el 2 de febrer de 1939 a la Riba d'Olvan (Berguedà, Catalunya), juntament amb altres persones, quan tropes republicanes obriren foc contra aquest grup d'emboscats els quals consideraven desertors.

Lluís Nicolau Fort (1895-1939)

***

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

- Ricardo Alandete Palomares: El 2 de febrer de 1942 mor a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Havia nascut el 23 de novembre de 1895 a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià). Era fill de Pascual Alandete Pelliser, llaurador, i de Carmen Palomares Miñana. Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per «escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i Rafael Álvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca»– i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert.

***

Pio Menghi

- Pio Menghi: El 2 de febrer de 1942 mor a Fiumicino (Laci, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Pio Menghi. Havia nascut el 8 de febrer de 1866 a Santo Stefano (Ville Unite, Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Marco Menghi i Luigia Rossi. Vivia a la veïna població de Campiano (Ravenna, Emília-Romanya, Itàlia). Son pare el va introduir en el pensament anarquistes i des de molt jove milità en el moviment llibertari. Cap el 1882 fundà el grup anarquista de Campiano, que arreplegà uns 45 membres. El 23 d'agost de 1894 va ser detingut, en ocasió de l'execució de Sante Caserio, per haver distribuït manifests anarquistes i haver exhibit una bandera amb inscripcions que contenien «apologia de l'assassinat polític». Condemnat a 18 mesos de deportació, els purgà primer a la colònia penal de Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia), després a l'arxipèlag de Tremiti i finalment a l'illa de Ponça. L'11 de novembre de 1896 va ser alliberat i retornà a Ravenna, on dies després declarà davant la Prefectura de Policia d'aquesta ciutat que continuaria amb els seus principis anarquistes. El desembre de 1897 parteix a Fiumicino (Laci, Itàlia) per a unir-se a la Societat General dels Obrers Jornalers de Ravenna, que defensa sobretot els treballadors que feien feina en la neteja i rehabilitació dels camps, ocupació laboral que es feia en condicions molt difícils. El 12 de març de 1898 fou un dels signants del manifest «Al popolo italiano», elaborat pels anarquistes de la Federació Socialista-Anarquista de Romanya (FSAR) de Campiano i publicat en el número d'abril del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), on es reivindicava el dret a la lliure associació i expressava la solidaritat amb Errico Malatesta i altres detinguts que esperaven judici pels fets de gener d'aquell any a les Marques. El novembre de 1898, quan es trobava desocupat, les autoritats l'obligaren a retornar a Ravenna. Vuit mesos després, però, el trobem a Fiumicino, on va romandre fins el novembre de 1901, quan, per motius de feina, es traslladà a Gavorrano (Toscana, Itàlia). El maig de 1902 retornà a Campiano. Va ser elegit membre de la Comissió de Control de la Federació de la Lliga dels Jornalers de l'Ajuntament de Ravenna. Dos anys més tard, es va subscriure a L'Aurora, primer periòdic anarquista de Ravenna, per al qual va enviar esporàdicament articles sobre qüestions sindicals dels jornalers i sovint polemitzant amb el periòdic republicà La Libertà. En aquests anys d'intensa activitat organitzativa, el 5 de novembre de 1905 participà en el Congrés de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), que arreplegà la gairebé totalitat dels grups llibertaris de Romanya, Bolonya i Ferrara; organitzat per el grup editor de L'Aurora, preparà un programa conjunt sobre com afrontar l'organització i les mobilitzacions sindicals, des d'un punt de vista revolucionari i antimilitarista i sempre amb la intenció de contrarestar l'hegemonia socialista amb propaganda, cultura i educació. Poc després, el 26 de novembre de 1905, la Lliga de Jornalers de Campiano, de la qual ell era un dels màxims exponents, va promoure una reunió antimilitarista on estaven convocades totes les associacions de jornalers de la zona de Ville Unite. En un memoràndum de la Prefectura de Policia del 4 d'abril de 1906 es donava compte de la constitució a Campino d'un cercle antimilitarista, del qual Pio Menghi era un dels «socis més influents». El juny de 1906 entrà a formar part, com a membre de la Federació de la Lliga dels Jornalers, d'una comissió encarregada d'avaluar la possibilitat de portar a terme obres de neteja i rehabilitació de camps a Sardenya. Constantment vigilat, en els anys previs a la Gran Guerra, estava subscrit als principals periòdics «subversius», i no només de la tendència llibertària i organitzadora (La Demolizione), i col·laborà ocasionalment amb L'Agitatore. El maig de 1915 participà en les manifestacions antimilitaristes de Campiano i el 31 de desembre de 1916 fou el portaveu dels anarquistes locals al Congrés d'Emília-Romanya, promogut pel grup llibertari «Emilio Covelli» de Bolonya, celebrat a la Cambra Confederal del Treball de Bolonya, per a concretar un pla de mobilitzacions contra la guerra en curs i recaptar fons per a la publicació d'un òrgan regional; aquesta reunió marcà l'acte fundacional de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. En acabar la guerra, fou víctima d'un cas d'abús policíac, afer del qual fins i tot es va fer ressò el Parlament italià. Son fill Colombo, també anarquista, acusat de deserció, de passar-se a l'enemic i de ser un «agent provocador bolxevic», i condemnat en rebel·lia a ser afusellat per l'esquena, va ser detingut el 3 de juny de 1919 a Innsbruck (Tirol) i empresonat a Trento (Trentino, Itàlia). El 13 de juliol de 1919 aconseguí fugir i son pare va ser acusat per part de la Prefectura de Ravenna d'haver amagat son fill a casa de qualque company anarquista i per aquest motiu s'establí que fos acompanyat dia i nit per una patrulla de carrabiners vestida de paisà. El gener de 1920 el diputat socialista Umberto Bianchi preguntà al ministre de l'Interior perquè «l'honest ciutadà Pio Menghi» estava sotmès a aquest tractament vexatori. Per evitar més problemes a son pare, Colombo Menghi es va lliurar al Districte Militar de Ravenna i el tribunal militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) el va absoldre del delicte de passar-se a l'enemic per manca de proves i el va condemnar a dos anys de presó per «deserció simple», pena que va ser suspesa per cinc anys. Tota aquesta maniobra no va desviar-lo de la seva militància política. El desembre de 1920 la Cooperativa de Jornalers de Campiano, de la qual era el responsable, signà una subscripció de 250 lires en suport del periòdic Umanità Nova. El 16 d'octubre de 1921 assistí al Congrés Anarquista de Romanya, reunit a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), amb la finalitat de reconstituir el moviment anarquista de la zona de cara a fer front l'ofensiva d'actuació dels escamots feixistes; en aquest congrés es va decidir la constitució de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i votà un document per la «pacificació obrera» a Romanya, on es convidava a totes les forces populars a deixar de banda les diferències mútues amb la intenció de formar un front comú contra l'amenaça feixista. El febrer de 1923, fugint de l'assetjament dels escamots feixistes, es traslladà de bell nou, ara de manera definitiva, a Fiumicino. Amb la consolidació de la dictadura de Benito Mussolini, la militància es va haver de minvar, encara que mantenint-se fidel al pensament anarquista. El 8 d'abril de 1928 va ser detingut a Fiumicino per «ofenses al Primer Ministre i al Règim Feixista»; jutjat pel tribunal de Roma, va ser condemnat a un any, dos mesos i cinc dies de reclusió, a més d'una multa de 2.000 lires. La pena va ser reduïda en l'apel·lació i fou alliberat el 9 de setembre de 1928. Ancià, portà la resta de la seva vida apartat, sempre sota l'estreta vigilància de la policia feixista. Pio Menghi va morir el 2 de febrer de 1942 a Fiumicino (Laci, Itàlia). Durant els anys seixanta i setanta existí a Campiano un Grup Anarquista «Pio Menghi».

***

Noël Aversenq

- Noël Aversenq: El 2 de febrer de 1945 mor a Dachau (Baviera, Alemanya) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Pierre Donatien Jean Noël Aversenq i va ser conegut com Noël Aversenq i Pierre Aversenq. Havia nascut el 24 d'agost de 1886 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Era fill natural de la modista Joséphine Aversenq, que reconegué l'infant el 17 de setembre de 1886. Obrer tipogràfic, a partir de 1903 freqüentà, juntament amb son germà Antonin Aversenq, els cercles anarquistes de montpellerins. En 1904 va ser inscrit com a «anarquista» i militant de la Confederació General del Treball (CGT) en un registre de la policia del departament d'Erau i també s'assenyalava que havia proferit expressions públiques antiparlamentàries. L'1 d'agost de 1904 va ser jutjat, amb l'escultor Henri Roure, a l'Audiència d'Erau per «robatori qualificat». El 21 d'agost de 1909 es casà a Montpeller, amb son germà Antonin Aversenq com a testimoni, amb Julie Étiennette Galtier. En 1914 va ser mobilitzat i enviat al front; sembla que va ser ferit poc després i repatriat. En 1917, amb el tipògraf Léon Méric, imprimí il·legalment el manifest socialista antimilitarista de la Conferència Internacional de Kienthal, celebrada a Reichenbach im Kandertal (Berna, Suïssa). En 1919 formà part de l'ala esquerrana del moviment sindicalista del departament d'Erau i en 1921 era un dels membres més destacats del sindicalisme unitari montpellerí. En 1927, 1928 i 1929 va ser el candidat del sector unitari per a la secretaria general de la Borsa del Treball de Montpeller i aleshores militava en el Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 22 de juliol de 1928 intervingué en el Comitè Regional de Llenguadoc sobre qüestions organitzatives. L'1 d'agost de 1929 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra sota l'acusació d'«incitació a la guerra civil» i el seu domicili i la impremta van ser escorcollats. D'antuvi tipògraf del diari radical Le Petit Méridional, a partir de 1927 restà desocupat i amb problemes econòmics. A principis de 1931 va ser exclòs «per alta traïció» del PC, però entre 1934 i 1935, quan l'amenaça feixista era un fet, es tornà a acostar-hi. En 1938 era responsable de l'associació «Amics de la Unió Soviètica» i aleshores dirigia la «Imprimerie de la Presse» de Montpeller, que imprimia Le Travailleur du Languedoc, òrgan regional del PC-SFIC, i Le Midi Vinicole, entre d'altres publicacions. A finals de 1939, després de l'esclat de la II Guerra Mundial, s'afilià al nou Partit Comunista de França (PCF). Durant l'Ocupació participà activament, juntament amb son fill André Aversenq, però sense treballar junts, en la clandestinitat comunista, imprimint L'Humanité i Les Cahiers du Communisme. El 27 de gener de 1941 va ser detingut i internat a Ais de Provença (Provença, Occitània); jutjat, el 13 de setembre de 1941 va ser condemnat per la Secció Especial del Tribunal Militar Permanent de la 16 Regió, juntament amb altres companys (François Campestre, Hervé Fuste i Jean-Marie Melet), a cinc anys de presó, mil francs de multa i privació dels drets cívics. El 15 d'octubre de 1943 va ser enviat al centre reclusió d'Eysses de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i posteriorment va ser deportat a Alemanya. Noël Aversenq va morir el 2 de febrer de 1945 al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Son fill André Aversenq també va morir en la deportació.

Noël Aversenq (1886-1945)

***

Adolf Brand (ca. 1930)

- Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg» –seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Jack White (ca. 1930)

 - Jack White: El 2 de febrer de 1946 mor a Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Havia nascut el 22 de maig de 1879 a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht, òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formada únicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc «Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de «Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

Jack White (1879-1946)

***

Necrològica de Louis Chauvet a pareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de febrer de 1953

- Louis Chauvet: El 2 de febrer de 1953 mor a París (França) l'esperantista, pacifista, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Chauvet. Havia nascut el 5 de gener de 1892 al X Districte de París (França). Era fill natural de la serventa Louise Chauvet i en el part va tenir bessonada –son germà bessó petit es deia Marcel Chauvet. Exempt de la quinta de 1912, en 1915 va ser incorporat en un regiment d'infanteria, del qual va ser llicenciat el 18 d'agost de 1919. L'11 d'agost de 1914 es casà al XII Districte de París amb Marie Pouzol, obrera en una fàbrica de sacs. Milità en els moviments cooperativista i esperantista. Tipògraf de professió, s'afilià al Sindicat General de la Impremta Tipogràfica de la Confederació General del Treball (CGT). En el període d'entreguerres, treballà a la impremta de l'escola «La Ruche», de Sébastien Faure, i fou cap de taller de la cooperativa d'impremta «La Fraternelle», també atiada per Sébastien Faure, i en de la qual tenia una acció. Posteriorment fou cap de correcció del Journal Officiel i el 13 d'abril de 1931 s'afilià al Sindicat de Correctors. Després de la II Guerra Mundial vivia al número 14 del carrer Rottembourg de París. Encara que no era membre de la Federació Anarquista (FA), freqüentà el local i els seus membres. Es considerava «fill espiritual» de Sébastien Faure i fou membre del grup «Les Amis de Sébastien Faure», destacant sobretot, amb son amic Pierre Lentente, en la reedició de les seves obres; en 1948 n'era el tresorer. Durant la tardor de 1952, amb Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la «Salle des Sociétés Savantes» de París. Louis Chauvet va morir el 2 de febrer de 1953 a l'Hospital Rothschild de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 2 de febrer de 1964 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Manises (Horta Oest, País Valencià). En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Magí Marcé Segarra

- Magí Marcé Segarra: El 2 de febrer de 1967 mor a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Magí Pere Marcé Segarra –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Marcet–, que va fer servir el pseudònim Magín Vidal Ribas. Havia nascut el 29 d'abril de 1880 a Vilanova i la Geltrú (El Garraf, Catalunya). Sos pares es deien Magí Marcé Mestres, jornaler, i Teresa Segarra Lluís. Estudià amb els clergues de les Escoles Pies i a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú, mentre feia d'ajudant de filador de son avi. Amb 12 entrà a fer feina d'aprenent de manyà a Cal Minaire, petit taller metal·lúrgic de Sabadell propietat de la família Balsach i posteriorment va fer feina a Cal Francesc i als Tallers Desveus. Aviat començà a militar en el moviment llibertari, i tingué com a companys de lluita destacats militants, com ara Teresa Claramunt Creus, Francesc Layret Foix, Joan Peiró Belis, Ángel Pestaña Núñez, Salvador Seguí Rubinat, etc. Amb només 13 anys, va ser detingut per la seva suposada complicitat en l'atemptat del 23 de setembre de 1893 a la Gran Via de Barcelona contra el seguici del general Arsenio Martínez Campos. En 1901 es casà amb Àngela Tomàs, amb qui tingué dues filles, Solidaritat i Benvinguda, i un fill, Benvingut. En aquests anys col·laborà regularment en el quinzenal anarquista El Trabajo (1897-1912), portaveu de la Federació Obrera de Sabadell (FOS). Participà activament en la vaga general de 1902. En 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. El 15 de juliol de 1907 va ser detingut després de l'atemptat de Mateu Morral Roca contra Alfons XIII i va romandre en presó incomunicada fins el maig de 1908 sota l'acusació de convinença amb l'anarquista Joan Rull Queraltó i per possessió d'un petit torn que la policia assegurava s'emprava per fabricar bombes. Poc abans dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, s'afilià de manera efímera a l'Agrupació Socialista de Sabadell (ASS) i tingué un paper destacats en aquests fets en aquesta població. Fugint de la repressió s'exilià a París (França), on, amb col·laboració de Rossend Vidal Bosch i Antoni Fabra Ribas, va escriure uns articles sota el títol «La revolt ouvrière a Espagne» publicats en el diari L'Humanité, que van ser traduïts al castellà en 1910 per Luis Simarro Lacabra i publicats sota el títol El proceso Ferrer y la opinión europea. A París va romandre dos anys. En tornar a Sabadell, abandonà la militància socialista i retornà al moviment llibertari, moment en el qual es creava la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre juliol i el desembre de 1910 participà activament en les anomenades «Vague de Seydoux», participant en diversos mítings. En un d'aquests mítings es va comprometre a abandonar el seu ofici de manyà si no s'aconseguia la jornada de nou hores, promesa que va complir poc després. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 representà la Unió Metal·lúrgica de Sabadell en el congrés de constitució de la CNT celebrat a Barcelona. Jugà un paper important en les campanyes per la llibertat de diversos obrers empresonats amb el suport de la Lliga dels Dret de l'Home. En 1911 col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de la vaga general revolucionària del 18 de setembre de 1911 convocada per la CNT en protesta de la guerra del Marroc, va ser detingut. També participà en la vaga intersectorial de juliol de 1913, fet pel qual va ser detingut i acusat d'atiar la rebel·lió. A començament de 1916 va ser detingut en un míting per l'augment salarial a Madrid (Espanya) i el desembre d'aquell any va ser empresonat després de la seva participació en una vaga general convocada per la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests temps es dedicà a la venda ambulant a domicili de cafè, però acabà traspassant el negoci a son nebot del Cafè Líric i arrendant el cafè «El Diluvio», que posteriorment prengué el nom d'«El Trolley», a la cruïlla de la carretera de Barcelona i la de Rubí, lloc de trobada destacat de l'esquerra local i que esdevingué refugi durant la vaga revolucionària de 1917. Per mor d'aquests fets, va ser jutjat en rebel·lia, però el 30 de novembre de 1917 va ser amnistiat. En aquest local, que regentà durant molts d'anys, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) llogà una part de l'immoble des de la seva creació. Forma part del Círcol Republicà Federal (CRF), secció sabadellenca del Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), en la candidatura de la Coalició d'Esquerres Republicanes (CER) a les eleccions d'abril de 1931 i participà en l'alcaldia. L'1 de febrer de 1934, en representació del CRF, va ser nomenat alcalde per unanimitat del consistori, del qual formà part, a més del PRDF, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i un representant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i un per primera vegada una dona, Fidela Renom Soler, del CRF, assolia una regidoria municipal. Poc mesos després, aquest consistori va ser suspès per l'autoritat militar a conseqüència dels «Fets d'Octubre» de 1934. En aquests anys mantingué una gran enemistat amb Josep Moix Regàs. Amb el triomf de les esquerres a les eleccions del 16 de febrer de 1936, retornà a l'alcaldia, però per motius de salut abandonà el càrrec l'abril d'aquell any i va ser substituït per Joan Miralles Orrit. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. A finals de 1940 retornà a Catalunya gràcies a l'aval de l'alcalde franquista Josep Maria Marcet Coll, que argumentà que durant la guerra havia acollit i protegir a casa seva persones perseguides per mor de les seves creences; jutjat en consell de guerra, el seu cas va ser sobresegut. Després d'un temps vivint a Barcelona, s'instal·là definitivament a Sabadell. Amb problemes cardíacs, Magí Marcé Segarra va morir el 2 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 3 de febrer– de 1967 al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. A partir del 22 de desembre de 1993 una plaça del barri de Can Feu de Sabadell porta el seu nom.

Magí Marcé Segarra (1880-1967)

***

Emma Neri

- Emma Neri: El 2 de febrer de 1978 mor a Imola (Emília-Romanya) la mestra anarquista Emma Neri. Havia nascut el 5 de setembre de 1897 a Cesena (Emília-Romanya). Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil –Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

Emma Neri (1897-1978)

Nello Garavini (1899-1985)

***

Notícia de l'atemtat a la casa de Justo Val Franco apareguda en el periòdic madrileny ABC del 19 de juliol de 1934

- Justo Val Franco: El 2 de febrer de 1978 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Val Franco. Havia nascut el 12 de novembre de 1902 a Albalate de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Val i Justa Franco. Fill d'una família benestant, tingué una bona educació, però encara adolescent s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà en diversos oficis, especialment en la construcció. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), representant el sindicat a la fàbrica i a la Junta Sindical. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, la seva militància l'obligà a exiliar-se a França. S'establí a Occitània, on col·laborà en les activitats insurgents contra la dictadura peninsular, participant activament el 7 de novembre de 1924 en l'aixecament de Bera, en el qual va ser ferit i detingut. El 13 de gener de 1927 va ser jutjat en consell de guerra per aquests fets, juntament amb altres 32 companys, i fou condemnat a 10 anys de presó. Restà més de sis anys empresonat, temps que aprofità per conrear-se culturalment. Un cop lliure, l'abril de 1931 retornà a Albalate de Cinca, on entrà a formar part del grup anarquista al voltant de Félix Carrasquer Launed, amb qui efectuà gires de conferències, col·laborant en els seus projectes pedagògics, propagandístics, sindicals i teatrals. Durant els anys republicans fou primer secretari de la CNT d'Albalate i del Comitè Comarcal del Cinca. Per aquestes activitats va ser empresonat, però fou alliberat per la pressió popular. Abans de la guerra, s'integrà en una col·lectivitat al seu poble i s'uní lliurement amb Esperanza Casado, fet molt cridaner en una societat rural com aquella. Participà en la insurrecció anarquista de desembre de 1933 i fugint de la repressió –el 18 de juliol de 1934 la seva casa d'Albalate de Cinca va ser incendiada com a represàlia–  visqué a Lleida fins juliol de 1936. Durant els anys de la Revolució espanyola fou secretari comptable en una col·lectivitat pagesa lleidatana, alhora que ajudà a organitzar les col·lectivitats del seu poble. El 22 d'agost de 1936 assistí, amb José Alberola Navarro i Manuel Lozano Guillén, a l'assemblea que se celebrà a Albalate de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. També fou membre del Comitè Provincial de Lleida de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i després de les penalitats típiques de tots els refugiats, acabà instal·lant-se a Carpentràs (Provença, Occitània), on treballà de pagès. Durant els anys seixanta s'establí a Perpinyà, on, molt fatigat, va ser feina de paleta. En l'exili sempre milità en el moviment llibertari, però no exercí càrrecs orgànics. Justo Val Franco va morir el 2 de febrer de 1978 al seu domicilli de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Joaquim Casas Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1980

- Joaquim Casas Pla: El 2 de febrer de 1980 mor a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Josep Àngel Casas Pla. Havia nascut l'1 de febrer de 1917 a Banyoles (Pla d'Estany, Catalunya). Sos pares es deien Silvestre Casas Feliu, llaurador, i Carme Pla Pinadell. Ben aviat s'adherí a les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil fou milicià de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut pels alemanys, aconseguí fugir del tren que el portava a la deportació al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després s'integrà en el maquis que actuà a la zona de Loches (Centre, França), on va romandre fins el final del conflicte bèl·lic. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. De salut fràgil, passà els seus últims anys reclòs als hospitals de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) i de Tolosa de Llenguadoc. Joaquím Casas Pla va morir el 2 de febrer de 1980 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) als braços de Josep Mercader, son millor amic, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Édouard Arestein publicada en el diari marsellès Le Petit Marseillais del 2 de maig de 1921

- Édouard Arestein: El 2 de febrer de 1983 mor a Sarlat e la Canedat (El Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista Édouard Clément Arestein. Havia nascut el 15 de maig de 1902 a Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Théophile Marius Arestein, conreador i graner, i Marie Bouyssou. Es guanyava la vida com a tamisador de farina. En 1919 s'establí a Marsella (Provença, Occitània) i en 1921 formava part del Sindicat d'Obrers Moliners, que s'havia adherit al Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR), creat durant el congrés celebrat a Lió (Arpitània), que reintegrà els opositors a la majoria en el si de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la nit del 30 d'abril de 1921, amb Charles Aigon i Adolphe Boissin, va ser sorprès per guàrdies de la pau quan aferrava a les parets de l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la guerre, contre le crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat a un mes de presó. Arran d'aquesta condemna, va ser acomiadat de la farinera Roger, al barri de la Timone de Marsella, on treballava amb son pare fent de tamisador de farina, i a partir d'aquell moment es dedicà a la feina de mosso de restaurant. En 1922 era un dels membres més actius del grup de la Joventut Anarquista, que es reunia al Bar du Coq de Marsella. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Minimes amb son pare, sa tia, son germà i sa germana. El 8 de juny de 1929 es casà al XV Districte de París amb la serventa ginebrina Ernestine Gigandet. En aquesta època treballava de cellerer. L'11 de gener de 1964 es casà al XV Districte de París amb Rosa Mees. Édouard Arestein va morir el 2 de febrer de 1983 al Centre Hospitalari «Jean Leclaire» de Sarlat e la Canedat (El Perigord, Aquitània, Occitània).

***

- Giuseppe Raffaelli: El 2 de febrer de 1984 mor a Montignoso (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Raffaelli. Havia nascut el 30 de gener de 1892 a La Soggetta di Cerreto (Montignoso, Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Romualdo Raffaelli i Maria Chioni. Pedrapiquer a les pedreres de Carrara (Toscana, Itàlia), quan encara era adolescent s'adherí al moviment anarquista, esdevenint un fervent propagandista de les idees llibertàries. Va fer el servei militar durant la Gran Guerra. En 1921 fou un dels organitzadors dels «Arditi del Popolo» de Montignoso, on s'adheriren una seixantena de militants antifeixistes (anarquistes, socialistes i comunistes), que poc després hagueren de fugir a les muntanyes. El juliol de 1921 va ser greument ferit a Cerreto durant una topada amb un escamot feixista i els carrabiners. Fou, amb l'anarquista Giuseppe De Freo, en 1921 l'autor, amb música d'un cant militar d'artilleria, de l'himne dels «Arditi del Popolo» Figli dell'Officina, encara molt popular; la peça va ser composta a Viareggio (Toscana, Itàlia), al domicili de De Freo, amic de la infància, on s'havia refugiat escapant dels grups feixistes. El maig de 1923, fugint de la persecució dels escamots feixistes, passà a França. A les poblacions provençals de Niça, on va romandre entre 1923 i 1928, i d'Antíbol, on visqué entre 1928 i agost de 1936, treballà en diverses professions (paleta, pedrapiquer, pagès, electricista, etc.). El 12 de gener de 1927 va ser detingut per la policia per possessió d'una pistola i condemnat a una multa. Es va veure implicat en el robatori d'una joieria i va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per robatori en una oficina notarial. El 26 de març de 1927 va ser fitxat per la Prefectura de Massa Carrara (Toscana, Itàlia), posant de relleu la seva «pèssima conducta moral i política», la seva «intensa activitat antinacional i antifexista» i les seves relacions amb l'anarquista Alberto Meschi. Inscrit en la llista de persones a detenir de la Policia i en el registre de la policia ferroviària de fronteres, en 1933 va ser afegit al registre de «terroristes amb capacitat de cometre atemptats amb explosius». El 17 d'agost de 1936, arran de l'aixecament feixista a Espanya, passà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la «Columna Italiana», de majoria anarquista, en la mateixa brigada de Libero Battistelli, comandada pel republicà Mario Angeloni. El 24 d'octubre de 1936 va ser ferit per l'esclat d'una granada a Tardienta, al front d'Aragó, i va ser hospitalitzat quatre mesos a Barcelona i, segons algunes fonts, enviat el 24 de febrer de 1937 a París (França) per continuar les cures. El 26 de febrer de 1937 retornà a Niça, sense documentació i ferit, i després s'establí oficialment a Antíbol (Provença, Occitània). Després de la rendició de França a les tropes alemanyes, el 17 de gener de 1942 va ser detingut a Antíbol pel govern col·laboracionista del mariscal Henri Philippe Pétain i l'endemà internat al camp de vigilància especial de Vernet. L'octubre de 1942 el cap del camp li va semblar favorable el seu alliberament en considerar-lo «simpatitzant comunista». El 14 de gener de 1943 va ser extradit a Itàlia i interrogat per la Prefectura de la Policia de Massa (Toscana, Itàlia). El 15 de febrer de 1943 se li va assignar confinament per cinc anys per «combatent antifranquista a Espanya» i deportat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, arran de la caiguda de Benito Mussolin, recobrà la llibertat i participà en la resistència. Durant la postguerra creà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso i prengué part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà el setembre de 1945 a Carrara. Participà activament en la FAI i representà el Grup Anarquista «Né Dio, né padrone» de Montignoso en els congressos de Liorna (Toscana, Itàlia), d'abril de 1949, d'Ancona (Marques, Itàlia) de desembre de 1950, i en les conferències nacionals de Pisa (Toscana, Itàlia), de desembre de 1959, i de Senigallia (Marques, Itàlia), de desembre de 1962. Arran del Congrés de la FAI de Carrara de novembre de 1965 sembla que s'acostà a les posicions dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), en desacord amb la tendència organitzativa. El 19 de desembre de 1965 assistí al Congrés de Pisa, convocat pels dissidents i on van ser invitats els companys i els grups que havien rebutjat les decisions del Congrés de Carrara i el nou «pacte associatiu» de la FAI.

Giuseppe Raffaelli (1892-1984)

***

Necrològica de Basilio Sanz de Lucas apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de març de 1994

- Basilio Sanz de Lucas: El 2 de febrer de 1994 mor a La Renaudié (Albi, Albigès, Occitània) el militant anarcosindicalista Basilio Sanz. Havia nascut el 9 de gener de 1909 a Aguilafuente (Segòvia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Sanz i Vicenta de Lucas. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 lluità a Barcelona contra el cop feixista i immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti, amb la qual va fer tota la guerra ja com a 26 Divisió. El febrer de 1939 passà els Pirineus i fou tancat al Fort de Mont-Louis i als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Després va fer feina de pagès al Tarn i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Camaux. Més tard s'establí a Albí i va fer feina de sabater. Basilio Sanz de Lucas va morir el 2 de febrer de 1994 a la residència d'ancians de La Renaudié, a Albi (Albigès, Occitània), després que sis mesos abans li amputessin una cama, i fou enterrat a Monestiés (Albigès, Occitània).

***

Necrològica de Joan Giné Pedrol apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1979

***

Luis Rubio Chamorro (2005)

- Luis Rubio Chamorro: El 2 de febrer de 2010 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Havia nascut el 4 de març de 1918 al barri de Las Letras de Madrid (Espanya). Sos pares es deien Cayo Rubio Palacios, empleat, i Jacinta Chamorro Martínez. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació «Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la Clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.