---

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

 

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau –ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

- Ernest Augendre: El 2 de març de 1856 neix a Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya, França) l'anarquista René Augendre, més conegut com Ernest Augendre. Sos pares es deien Charles Augendre, jornaler, i Simone Brodat. Des de gener de 1893 treballava de paleta per a l'empresari Guillemot, del carrer Joufrroy d'Abbans de París (França). L'1 de març de 1893 el seu domicili, al número 11 del carrer Simart, va ser escorcollat per la policia; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», protestà enèrgicament argumentant que no era anarquista. El desembre de 1893 el seu nom figurava com a anarquista militant en el registre d'anarquistes departamental de la Prefectura de Policia. També figurava en una llista d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, indicant que estava separat de sa companya i que tenia dos infants, del 20 de febrer de 1894 i en aquesta època vivia al número 6 del carrer Simart. A més a més, també estava inscrit en un llistat d'anarquistes que havien fet propaganda. L'1 de març de 1894 va ser detingut sota la inculpació d'«associació criminal» i el comissari Labat, del barri de la Goutte d'Or, escorcollà sense èxit el seu domicili, al número 6 del carrer Eugène Sue; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat el 7 de març d'aquell any. L'1 de juliol de 1894 patí un nou escorcoll al mateix domicili sense cap resultat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i en un llistat d'anarquistes del XVIII Districte. El 31 de desembre de 1896 el seu nom estava inscrit en un estat de recapitulació d'anarquistes. En 1900, segons la Prefectura de Policia, vivia al número 51 del carrer Mont-Cenis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Sos pares es deien Jean Delesderrier, joier, i Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquesta època vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 2 de març de 1882 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final –algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie Anne Élisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celedonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista «Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions «col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT «ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània).

***

Nicèfor Llumà Vila

- Nicèfor Llumà Vila: El 2 de març de 1913 neix a Súria (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Nicèfor Joan Rafael Llumà Vila. Sos pares es deien Miquel Llumà Gras, paleta, i Tomasa Vila Silvestre. Establert a Manresa (Bages, Catalunya), treballà de tallador de pells i de xofer. Fou un gran aficionat al ciclisme i va córrer en certàmens d'aquest esport, aconseguint diversos premis. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 29 de desembre de 1932 es casà a Manresa amb Francesca Ferrer Jené. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió per «auxili a la rebel·lió», pena que li va ser rebaixada a nou anys. El 16 de juny de 1939 entrà a la presó i en va sortir el 16 de juny de 1941, passant per les penitenciaries de Manresa i la Presó Model de Barcelona (Catalunya). Un cop obtinguda la llibertat provisional, va ser desterrat a Saragossa (Aragó, Espanya). La llibertat definitiva l'obtingué el 31 de gener de 1951. Son germà Joan Llumà Vila també va ser empresonat. Nicèfor Llumà Vila va morir el 15 de setembre de 1986 a Manresa (Bages, Catalunya).

***

Necrològica d'Antonio Lorente Soriano publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de febrer de 1980

- Antonio Lorente Soriano: El 2 de març de 1917 neix a Cella (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Lorente Soriano, conegut com El Gordo. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Francisco Lorente i Josefa Soriano. Quan tenia 14 anys emigrà a Catalunya. Entrà a treballar en una vidrieria de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), població on residia. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. Després d'haver participat en els combats a Barcelona (Catalunya) contra l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Durruti», formant part del grup «La Banda Negra». Va ser ferit al front i després de la militarització de les milícies retornà a Barcelona, on participà en les Patrulles de Control. Després tornà al front enquadrat en el Cos del Tren de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va fer de xofer fins el final de la guerra. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità a la zona de l'Arieja i en la Federació Local de Florença (Gascunya, Occitània) de la CNT. En 1948 pogué reunir-se amb sa família. Posteriorment passà a París (França) on continuà militant més de vint anys. Després de la seva jubilació anticipada s'establí a Launaguet (Llenguadoc, Occitània) amb sa germana Francisca Lorente Soriano (Paquita) i milità en la Federació Local de Balmar (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També fou membre de l'«Amicale de la 26 Divisió». Malalt, Antonio Lorente Soriano va morir el 26 de desembre de 1979 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Romà Meler Artigas

- Romà Meler Artigas: El 2 de març de 1919 neix a Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Sos pares es deien Josep Meler i Maria Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà (Bergadà, Catalunya). Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal. El seu últim domicili va ser a Val-de-Saâne (Alta Normandia, França). Sa companya fou Elisa Berckx. Romà Meler Artigas va morir el 25 de juliol de 2011 a l'Hospital de Dieppe (Alta Normandia, França).

***

Franco Leggio (París, 1971)

- Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial «La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini –jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió–, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».

Franco Leggio (1921-2006)

 

Defuncions

Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)

- Pablo Biel Gimeno: El 2 de març de 1959 mor a Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre –el certificat de defunció cita l'11 de novembre– de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Biel Gonzalvo i Apolonia Gimemo Escucha. Milità en el Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) fou desmobilitzat i el juliol de 1940 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on existia un important nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'Ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), s'amagaren als pallers pel rector de Sent Laurenç de Trevas (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Florentina Marco Millán. Malalt d'una úlcera d'estomac i després de patir intervencions quirúrgiques, Pablo Biel Gimeno va morir el 2 de març de 1959 al seu domicili de Las Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament l'1 de març de 1959 a Alèst (Llenguadoc, Occitània).

Pablo Biel Gimeno (1900-1959)

***

Necrològica de Domènec Bachero Piñón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Domènec Bachero Piñón: El 2 de març de 1965 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Bachero Piñón, també citat amb el seu nom en castellà com Domingo Bachero Piñón. Havia nascut el 25 de gener de 1895 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Pascual Bachero i Clara Piñón. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents ocasions. L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel Farreras Munner, Josep Gardeñas Gil (Petroli), Elisa Gimeno, Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera Ordeix i Esteban Turó, del comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de Catalunya (OPAC), promoguda per la CNT, però que no comptà amb el suport de la FAI. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució milità en el Sindicat Únic de la Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va ser posat en llibertat vigilada i continuà militant en la CNT clandestina, fet pel qual patí diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de març de 1965 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica d'Àngel Palagos Pujol apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 d'octubre de 1966

- Àngel Palagos Pujol: El 2 de març de 1966 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Àngel Palagos Pujol. Havia nascut el 26 de novembre de 1913 a Navata (Alt Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Emili Palagos i Maria Pujol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Posteriorment es traslladà a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on visqué la resta de sa vida. L'estiu de 1949 va ser nomenat secretari de la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A començament dels anys seixanta va ser nomenat secretari de SIA. Àngel Palagos Pujol va morir el 2 de març –algunes fonts citen erròniament l'1 de març– de 1966 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Gregorio Benet Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1968

- Gregorio Benet Martínez: El 2 de març de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Benet Martínez. Havia nascut el 12 de març de 1887 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Sos pares es deien Ramón Benet Martínez i María Martínez Galdón. Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya Maria Cros. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Sa companya fou María Cros. Gregorio Benet Martínez patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cartell de la Ligue International des Combattants de la Paix

- Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França). Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

***

Necrològica de Joan Vidal Fontanet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de maig de 1971

- Joan Vidal Fontanet: El 2 de març de 1971 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Vidal Fontanet. Havia nascut el 5 de novembre de 1900 a Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Sos pares es deien Manuel Josep Vidal i Antonieta Fontanet. Fill d'una família llibertària, son germà Josep Vidal Fontanet també va ser un destacat militant confederal. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 era membre del grup anarquista «Sacco i Vanzetti», que comptava nou membres. A principis dels anys trenta, amb Ramon Bou Canalda i Jesús Robles, cofundà el Centre d'Estudis Socials. En la dècada dels trenta s'instal·là a França. Durant la Revolució fou un dels animadors del Comitè Antifeixista d'Ajuda a Espanya d'Agde (Llenguadoc, Occitània), el qual es dedicà a recol·lectar diners i queviures per a les milícies llibertàries dels fronts. En 1944 milità en la Federació Local d'Agde de la CNT. En 1962 s'oposà a la temptatives de «politització» de la CNT. En els anys seixanta col·labora en Botetín Interno CIR i en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Josefina Sánchez –algunes fonts citen María Bordas Moles (1902-1958), que en realitat va ser la companya de son germà Josep, també exiliat. Joan Vidal Fontanet va morir el 2 de març de 1971 al seu domicili d'Agde (Llenguadoc, Occitània), moment en el qual ocupava la tresoreria de la Federació Local de la CNT, i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. En les fonts de l'exili és difícil de saber a quin dels dos germans es refereixen ja que només solen citar els llinatges.

***

Necrològica de Pedro Fernández Agüero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de setembre de 1972

- Pedro Fernández Agüero: El 2 de març de 1972 mor a Crançac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Fernández Agüero. Havia nascut el 14 d'abril de 1905 a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Diego Fernández i Maria Agüero. Quan era molt jove emigrà a Catalunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità als fronts durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a treballar a les mines de carbó de Crançac. Hi va treballar fins que va ser declarat «inepte per a la feina» i rebé una pensió per la seva silicosi del cent per cent. Milità en la Federació Local de Crançac de la CNT. Sa companya fou Pilar García Martínez. Pedro Fernández Agüero va morir el 2 de març de 1972 al seu domicili de La Rengade de Crançac (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Puig i Antich

- Salvador Puig Antich: El 2 de març de 1974 és executat a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista l’anarquista Salvador Puig i Antich. Havia nascut el 30 de maig de 1948 a Barcelona (Catalunya) en el si d’una família treballadora de classe mitjana i era el tercer de sis germans. Sa mare es deia Immaculada Antich Parellada i son pare, Joaquim Puig Quer, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l ’atracament d’un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l’últim pres polític executat a l’Estat espanyol amb aquest sistema) en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

***

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Josep Faure Aliana: El 2 de març de 1989 mor a Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Faure Aliana. Havia nascut el 20 de juny de 1895 a Sanui (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Miquel Faure i Salvadora Aliana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 era secretari de la CNT d'Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Acabà a l'exili francès, instal·lat a Aush. Sa companya fou Dolors Montserrat Rufàs. Josep Faure Aliana va morir el 2 de març de 1989 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Miguel Fernández Piñero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 de maig de 1994

***

Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

- Aldo Vinazza: El 2 de març de 1995 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese. Havia nascut el 16 de gener de 1926 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de carreteres, i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria «Ansaldo-Fossati», al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu grup de sindicalistes revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Participà en la vaga de 1942 i en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup de Sestri Ponenti. En 1949 començà a col·laborar, sota el pseudònim Rilievi, en el periòdic Umanità Nova i també en la revista ciclostilada dels joves anarquistes de Sestri Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine (1948-1949). En el congrés de la Federació Anarquista Ligur (FAL), celebrat el març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell i els seus companys van ser elegits per encarregar-se de la Comissió de Correspondència de la FAL. En aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus seguidors (joves comunistes llibertaris «plataformistes») acordaren amb Mario Mantovani col·laborar en Il Libertario. Fins a finals de 1953, dels 317 articles d'Il Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells dedicats a la política exterior. També realitzà nombroses activitats per a difondre aquest periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per número. En aquesta època destacà en l'emissió de correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta organització, amb seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització. També col·laborà en l'òrgan dels GAAP L'Impulso. A començaments de 1953 va ser acomiadat de la fàbrica on treballava de peó i va ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i secretari del Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova. Mentrestant, el juny de 1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el Comitè Nacional durant la II Conferència dels GAAP, així com en les successives conferències fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí, juntament amb Mario Filosofo, en representació dels GAAP, a la Conferència Internacional d'Organitzacions Llibertàries que se celebrà a París (França) i on es promogué la constitució de la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII Conferència, de l'aleshores anomenada Federació Comunista Llibertària (FCL), celebrada l'abril de 1957, es decidí la confluència amb el Movimento della Sinistra Comunista – Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista – Acció Comunista) i ell formà part de la comissió encarregada de la fusió. L'MSC-AC resultà ser una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno Fortichiari, Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i Giulio Seniga, participà en la publicació d'aquesta tendència Azione Comunista. Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de la redacció d'un nou diari i hi va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959 s'instal·là de bell nou a Gènova, on tornà a treballà en el Sindicat de Mossos de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball); però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any, va ser expulsat de la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no perdonà el seu passat polític. Desanimat, abandonà tota activitat política i només es centrà en tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment col·laborà amb temes politicosindicals, sota el pseudònim Aldo Genovese, en Lotta Comunista i en Battaglia Comunista, d'Onorato Damen, alhora que mantingué correspondència amb els vells companys (Bruno Fortichiari, Pier Carlo Masini, etc.).

***

Miguel Vorobieff fotografiat per Kati Horna durant la Revolució espanyola

- Michel Vorobieff: El 2 de març de 1996 mor a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Mikhaïl Vorobiev, més conegut com Michel Vorobieff o Miguel Vorobieff. Havia nascut el 30 d'octubre de 1901 a Astracan (Astracan, Imperi Rus; actualment Rússia). Era fill de Pavel Vorobiev i de Nadejda Lischina. Estudiant de l'Acadèmia de Mines de Moscou (República Socialista Federativa Soviètica de Rússia; actualment Rússia), esdevingué un dels principals animadors, amb Piotr Mikhailov i Ivan Yudin, del grup d'Estudiants Anarquistes Unificats (EAU) moscovita. El 18 de març de 1921 va ser detingut durant una reunió del secretariat de l'EAU i el setembre d'aquell any, amb una desena de companys anarquistes empresonats (Senya Fleshin, Grigorij Maksimov, etc.), engegà una vaga de fam. Gràcies a la intervenció de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN (Internacional Sindical Roja [ISR]), va ser posat en llibertat i expulsat de l'Estat soviètic amb altres nou militants (Abraham Feldman, Grigorii Gorelik, Grigorij Maksimov, Piotr Mikhailov, Mark Mratchny, Alexandre Tcherniakov, Volin, Efim Yarchuk i Ivan Yudin,). El gener de 1922 arribà a Hamburg i va ser detingut per les autoritats alemanyes. Després d'un temps empresonat a Alemanya, s'establí a França, on s'integrà en la Unió Anarquista (UA) i, a partir de 1936, en la Federació Anarquista Francesa (FAF). Durant la Revolució espanyola, actuà com a voluntari a Barcelona (Catalunya), treballant de traductor en l'Oficina de Propaganda Exterior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), juntament amb altres companys (Abe Bluestein, Fernández Vega, Fernand Fortin, Martín Gudell, Ilse Jünemann, Miguel Jorge Langoff i Agoustin Souchy). També fou editor, amb Nikita Romash, del butlletí en llengua russa de la CNT. A la Península conegué Léo Eichenbaum (Léo Volin), tercer fill de Volin. També entrà a formar part del Grup Francòfon de la FAI («Grup Mimosa»), creat el 31 de maig de 1937. Visqué al barri de Gràcia de Barcelona. En 1938 col·laborà en Nouvelle Espagne Antifasciste de París i en Solidaridad Obrera de Barcelona. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Gurs. El març de 1939, amb Karl Brauner, Paul Czakon, Egon Illfeld i Helmut Klose, formà part de l'anomenat «Comitè de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava exvoluntaris estrangers de la Revolució espanyola que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats estalinistes que controlaven el citat camp. Durant l'Ocupació nazi participà en la resistència francesa. Posteriorment milità en el Grup Anarquista «Louise-Michel» del XVIII Districte de París, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquests anys, i fins la resta de sa vida, va estar domiciliat al número 5 del carrer Briquet del XVIII Districte de París. Durant els anys seixanta participa en les reunions del grup anarquista que es reunia al carrer Robert-Planquette del XVIII Districte de París i venia Le Monde Libertaire pels carrers. Sa companya fou Claire Lucienne Vicherat. El seu últim domicili va ser a Chelles (Illa de França, França). Michel Vorobieff va morir el 2 de març de 1996 al Centre Hospitalari de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

Michel Vorobieff (1901-1996)