---

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de març de 1911

- Conferència de Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Luigi Galleani llegeix la conferència «Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA). El 26 de maig d'aquell any repetí la conferència a l'Arlington Hall de Nova York, sempre amb gran èxit de públic.

***

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

Naixements

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

- Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

Constant Martin (1839-1906)

***

Isidore Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants

- Isidore Guillemin-Remy: El 2 d'abril de 1854 neix a Aiglemont (Ardenes, França) el simpatitzant anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Sos pares es deien Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche, domèstica i filla de clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels avis i es dedicà a la fabricació d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es casà amb Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert, Célina, Élise, Jules, Félicie i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat regidor municipal d'Aiglemont, càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En el novembre de 1903 un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco Dossena) des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la colònia anarquista d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de 1903 es va subscriure a la publicació anarquista Les Temps Nouveaux i en 1913 encara n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC du Libertaire, En comunisme, La Question Sociale i Grève et sabotage) de la colònia d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes en suport d'aquesta publicació. Quan es va desmuntar la colònia anarquista d'Aiglemont en 1909, comprà una part dels mobles de la casa, que els conservà fins a la seva defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de 1922 al seu domicili d'Aiglemont (Ardenes, França).

Isidore Guillemin-Remy (1854-1922)

***

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista «L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup «L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la «Maison Marcy» i creà el «Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de «regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la «donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Foto policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894)

- Jules Vendel: El 2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx, Arpitània) l'anarquista Jules Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette Larderaz. Establert a París (França), treballà de mosso de cuina al restaurant «La Ménagère», del restaurador Legros, al bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat en la lleva de 1882 a Gèx (País de Gèx, Arpitània) i va ser llicenciat per «malaltia». Cap el 1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe, Duchesne, Barate). El 21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «ultratge i rebel·lió als agents», delictes comesos durant una manifestació a la plaça de l'Opéra en ocasió de la representació de Lohengrin. Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala Horel i es relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry Dupont, Louis Duprat, Édouard Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de Chalbert i d'Auguste Faugoux, i amb aquest últim assistí  en 1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb aquests últims formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la Recuperació), especialitzat a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius Koënigstein (Ravachol), va ser acusat d'haver participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer de 1892 i d'haver repartit cartutxos entre diversos companys de París i de la regió parisenca; detingut el 29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després de cinc dies a comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a Corbeil-Essonnes (Illa de França, França), on trobà diversos companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes militants del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà com a coartada que el dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV Batalló de Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets van ser corroborats el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de calabós a pa i aigua per haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el reglament penitenciari. El 16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va ser sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat després de trair els companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminal»; l'endemà la policia es presentà al seu domicili, però no va trobar res incriminable. Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas; el 12 de juliol va ser posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel departament de l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant davant el públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents en el II Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full «Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de «mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats «antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els «organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la «perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article «Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a «dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre –algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca.

***

Notícia d'una de les comdemnes de Fernand Fortin apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 21 de juliol de 1936

- Fernand Fortin: El 2 d'abril –el certificat de defunció cita erròniament l'1 d'abril– de 1899 neix a Loches (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Fernand Félix Fortin, també conegut com Ferdinand Fortin. Sos pares es deien Narcisse Marie Félicien Fortin, empleat de comerç, i Angèle Louise Girard. En 1924 fou un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) de Loches, establert al número 1 del carrer de la République. A partir de 1925 tingué com a companya Georgette Kokoczinski. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé (1925-1926), dirigit per André Colomer. S'instal·là a París (França), on visqué al número 11 del carrer Jules Lamaitre, i treballà com a corrector d'impremta en els periòdics Le Quotidien i L'Ère Nouvelle, d'on va ser acomiadat per les seves absències. En aquesta època participà en les activitats del moviment neomaltusià i fou partidari de l'amor lliure. Fou un dels animadors de les Joventuts Anarquistes Autònomes (JAA), fundades el setembre de 1925 per Louis Louvet i Simone Larcher, i de les quals va ser secretari en 1929. Entre 1927 i 1935 va ser condemnat en diverses ocasions per actes violents i ultratges, molts d'aquests censurats fins i tot pels seus companys anarquistes. El juny de 1928 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), però va ser expulsat més tard després d'una baralla amb son col·lega Nicolas Platon-Argyriadès. Durant la primavera de 1928 va ser condemnat a una pena de presó i a una multa per protestar contra la presó per deutes a la qual havia estat castigat un jove company seu de 20 anys. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarcoindividualista L'En Dehors, d'E. Armand, i cofundà, amb l'anarquista il·legalista Georges Salanson, La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action (1929-1936), publicació no lligada a cap organització, en la qual hi participaren nombrosos individualistes, i que, segons la policia, es finançava dels lladronicis de Salanson. Des de 1930 aquesta revista tingué el suport d'una xarxa de lectors i de simpatitzants («Les Amis de La Revue Anarchiste»), que intentà durant un temps transformar en un nou grup anarquista sota el nom de l'«Entente Anarchiste». Com a col·laborador i gerent d'aquesta publicació, patí nombroses condemnes, com ara la del 5 de juliol de 1935 pel Tribunal Correccional (sis mesos de presó i 200 francs de multa) per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; la de juny de 1936 (dos mesos de presó i 200 francs de multa, més dos anys de presó i 1.000 francs de multa); la del 20 de juliol de 1936 (tres mesos de presó i 100 francs de multa) per haver reproduït en La Revue Anarchiste fragments del Manuel du Soldat de Georges Yvetot; etc. L'abril de 1930 assistí al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). El 19 de juliol de 1930 es casà amb Léa Feldmann a Gennevilliers (Illa de França, França), de qui es va divorciar l'11 de juny de 1935. El novembre de 1931 va ser admès en la Federació Francesa de Treballadors del Llibre (FFTL). En 1932, després de la detenció de Georges Salanson, assumí, amb G. Syyr-Nhair, la direcció de La Revue Anarchiste. Durant els anys trenta vivia al número 11 del carrer Jules Lemaitre del XII Districte de París i figurava en una llista de domicilis d'anarquistes a vigilar. Entre 1933 i 1935 intentà, sense èxit, obtenir un passaport per anar a Espanya per a instal·lar-s'hi. El 10 d'agost de 1935 intervingué en la Conferència Nacional contra la Guerra, arran de la «Declaració Stalin-Laval», que se celebrà a Saint-Denis (Illa de França, França). Voluntari durant la guerra civil espanyola el novembre de 1936, fou membre de la Secció Francesa del Comitè Anarquista Internacional (CAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i col·laborà en l'edició francesa del Bulletin d'Information CNT-AIT (1936-1938), publicat a Barcelona pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En el número 19 d'aquest butlletí llançà la consigna de «disciplina integral», que va ser molt criticada per alguns companys, com ara Hem Day. El 17 de desembre de 1936 participà en el gran míting internacional celebrat al Gran Price de Barcelona. El 9 de març de 1937 intervingué en una reunió de milicians i del Grup Internacional on, en nom de la Secció Francesa, demanà als milicians triar entre «acceptar la militarització o abandonar Espanya». Durant la seva estada a Barcelona també va dirigir les emissions franceses d'«ECN1» (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament entre les 22 i les 22.30 hores, i on va defensar les posicions oficials dels Moviment Llibertari Espanyol (MLE), emissions que van acabar el maig de 1937 amb el tancament de la radio per la Generalitat de Catalunya. En el número del 21 de novembre de 1936 La Voix Libertaire assenyalà la mort, el 17 d'octubre anterior, de la seva excompanya Georgette Kokoczinski (Mimosa), que havia anat a participar en la guerra d'Espanya com a infermera del Grup Internacional de la «Columna Durruti». Amb Félix Danon i G. Styr-Nhair, creà un grup francès de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) anomenat «Mimosa», en homenatge a la seva antiga companya, l'objectiu del qual era neutralitzar en les assemblees les hostilitats contra el governamentalisme confederal. El gener de 1937 va ser nomenat, per Bernat Pou Riera i Augustin Souchy, delegat de Propaganda de la Secció Francesa de la CNT-FAI. El 9 de gener de 1937 creà, amb Félix Danon i G. Syr-Nhair, el «Grup Francès de la CNT», que pretenia agrupar els sindicalistes confederals francesos –ell estava afiliat en el Sindicat de Periodistes– amb l'objectiu de sostreure'ls de la influència del grup barceloní de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), molt crítica davant el governamentalisme confederal; aquest grup tingué un paper molt important a l'hora de protegir els estrangers amenaçats per la repressió estalinista. El gener de 1937, amb G. Styr-Nhar, publicà un manifest titulat Les individualistes d'action. L'11 de febrer de 1937, amb Marcel Schlauder, va ser nomenat secretari de la Secció Francesa i com a tal copresidí la reunió extraordinària de milicians que se celebrà el 9 de març destinada a respondre a les crítiques sorgides contra la militarització de les milícies i a gestionar els problemes que aquesta ocasionava als voluntaris estrangers; Marcel Schlauder, però, intenta crear una nova Secció Francesa amb companys de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la CGT-SR, però aquesta no va ser reconeguda per la CNT i el 13 de maig de 1937 es va dissoldre arran del «Fets de Maig» de 1937. El març de 1937 la CNT va delegar en ell la «Llar del Francès Antifeixista», que s'ocupava dels combatents francesos a Barcelona i, com a delegat dels presoners antifeixistes, s'encarregà de les visites als presos reclosos a la Presó Model de Barcelona (Félix Danon, Samuel Kaplan Milgram, etc.) arran dels «Fets de Maig». També s'encarregà del tràfec d'armes que venia de França i gestionà una xarxa d'espionatge llibertari al si de les Brigades Internacionals. Després de la mort de Buenaventura Durruti Domínguez, edità el fullet Buenaventura Durruti, en el qual redactà l'article «Durruti et la "Section Française"». El febrer de 1939 restà fins l'últim moment en el seu càrrec de responsable de Propaganda Exterior i quan ja els franquistes eren a Barcelona passà a França amb els últims representants de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT-FAI. Creuà la frontera amb un camió amb una ínfima part de l'arxiu de l'MLE, que posteriorment, després de moltes peripècies, va ser confiat la l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Malgrat ser francès, va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on col·laborà en la revista SIA. Un cop lliure, fou secretari de la Federació de Llogaters. El gener de 1940 va ser readmès en el Sindicat de Correctors i en 1941 fou membre del Comitè Sindical de Correctors de la CGT. En aquesta època estava estretament vigilat per la policia del Govern de Vichy i un informe policíac de gener de 1941 assenyalava que el Comitè Sindical de Correctors el considerava «bolxevitzant». Després de la II Guerra Mundial fou subscriptor regular de Le Libertaire. En 1948 el seu domicili, al número 54 del bulevard de Bellville de París, figurava en les llistes de domicilis anarquistes a vigilar. El 27 de desembre de 1951 es casà al XX Districte de París amb Aurora Salud Pilar Prats. L'octubre de 1964 es va jubilar. Fernand Fortin va morir el 28 d'octubre de 1987 a l'Hospital de Saint-Maurice (Illa de França, França).

***

Francisco Simancas Rozas

- Francisco Simancas Rozas: El 2 d'abril de 1902 neix a Pampliega (Burgos, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament 1900 en un poble de Palència (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Francisco Simancas Rozas –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament com Rosas o Rojas. Sos pares es deien Segundo Simancas i Ovidia Rozas. Passà una dura infància a Burgos i en 1917 es traslladà a Madrid (Espanya) per estudiar a l'Escola de Comerç, on es va treure el títol de peritatge mercantil. A Madrid abandonà la seva fe catòlica i visqué la bohèmia. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut per la seva vida dissoluta i tancat a la Presó Model de Madrid, on entrà en contacte amb les idees anarquistes. En sortir de la garjola s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i freqüentà l'Ateneu de Divulgació Social. Sense feina, el 22 de setembre de1931 va ser detingut davant el Ministeri d'Instrucció Pública per proferir crits contra el Govern i tancat cinc dies a la Direcció General de Seguretat per «provocador». El 15 de febrer de 1932 va ser detingut, amb els companys confederals Ambrosio Cabo de Miguel i Antonio Rodríguez Sarabia, amb possessió de bombes-pinya, pistoles i pamflets cridant a la vaga general. D'antuvi va ser tancat a la Presó Model de Madrid, on va fer amistat amb el banquer mallorquí Joan March i Ordinas, qui va oferir diners i armament als anarquistes per derrocar la II República espanyola, i després als penals de Burgos, El Dueso i Mislata. El març de 1936 recobrà la llibertat i intervingué en la vaga de la construcció, però va ser novament empresonat i ja no sortí fins el juliol de 1936. A la guerra lluità com a milicià i participà en l'avituallament del Madrid assetjat, però amb la militarització de les milícies, que no acceptà, marxà cap a València i col·laborà en les col·lectivitzacions de Foios (Horta Nord, País Valencià). En aquests anys bèl·lics va fer de corresponsals per alguns periòdics. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i patí diversos camps de concentració i presons: Torrijos, Talavera (dues condemnes a mort), Madrid (dos intents de fugida) i Carabanchel. En 1946 va ser indultat i retornà a Burgos, on treballà en el ram de l'alimentació. Poc després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on tingué problemes amb la policia per la seva relació amb Manuel Pareja, del grup guerriller de Quico Sabaté, i decidí exiliar-se. A França visqué dos anys, sobretot a París, i després passà a l'Argentina. A Buenos Aires visqué vint anys, guanyant-se la vida com a inspector d'autobusos públics, i en 1970, ja retirat, retornà a la Península, on es dedicà a escriure, editar i vendre els seus llibres a les parades dels encants de Madrid, de Recoletos i de Vallecas. A Madrid formà part de la Federació Local de CNT i de l'Ateneu Llibertari de Vallecas i en aquests anys col·laborà en la premsa llibertària (CNT, Historia Libertaria, Juventud Libre, etc.). És autor de nombrosos assaigs i alguns poemaris, com ara Parnasillo (sd), Acracia. Grandezas y miserias de la CNT (198?), Estelas sangrientas. Ascaso y Durruti (1978), Hombres en la lucha. C. Mera, F. Ascaso y B. Durruti (1979), Hombres en la lucha. Pedro y Valeriano Orobón Fernández. Mauro Bajatierra (ca. 1979), Antología poética (1980), Cipriano Mera, albañil y anarquista (1980), Grandezas y miserias de la CNT (1980), Poesías (1980), Poesías. Libro III (Casas Viejas. Seisdedos. Canto de amor y tragedia y otras) (1980, amb el pseudònim Teófilo de Rozas), Cárceles y prisiones españolas. Décadas (1920-1930) (1981), Pablín, el asturiano (1981), Poesías IV (1981, amb Clemente Sancho), Colectividades y persecuciones (1937) (1983), Presos de la República (1983), Briyantes i karbones de la ZNT (1984), Karapálida (1984), Esperpentos (1985), El Grillo, alevín de anarquista (1987), Trapisondalia (1988), Yo acuso (1988), Viaje a Estocolmo (1989), Actualización de la rebelión de las masas (1990), Colectividades (1994), etc. Francisco Simancas Rozas va morir el 26 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre– de 1998 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat.

***

Carlos Soriano Águila (1935)

- Carlos Soriano Águila: El 2 d'abril de 1905 neix a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Sos pares es deien Pedro Soriano, comerciant socialista de classe mitjana, i Rosario Águila. Quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos a Écija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir de la seva cardiopatia el 14 de maig de 1980 a l'Hospital Clínic de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat.

Carlos Soriano Águila (1905-1980)

***

Xesús Labandeira Pérez

- Xesús Labandeira Pérez: El 2 d'abril –erròniament en algunes fonts el 6 d'abril– de 1906 neix a Vilariño (Vilasantar, la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Xesús Labandeira Pérez, –citat sovint el seu nom en castellà Jesús i el llinatge primer erròniament com Lavandeira–  conegut com O Ladrillo i Dapena. Sos pares es deien Manuel Labandeira Fandiño, llaurador, i Andrea Pérez Casal. Treballava de criat i de jornaler a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) i cap el 1931 s'instal·là a Betanzos (la Corunya, Galícia), on treballà com a jardiner municipal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de 1932, fou al sindicat, a la Casa del Poble de Betanzos, on aprengué a llegir i a escriure. També fou membre del grup «Plantas Nuevas» (1934-1936), adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'agost de 1934 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Betanzos, càrrec que mantenia en 1936. Arran dels enfrontaments contra els militars aixecats el 22 de juliol de 1936 a Betanzos, fugí a les muntanyes i formà part d'un grup guerriller confederal que actuà a les comarques de Puentedeume i de Betanzos. En 1937 se sumà a Curtis (la Corunya, Galícia) al grup encapçalat per Benigno Andrade García (Faucellas) i després de la dissolució d'aquest, s'integrà en el comandat per José Neira Fernández (Neira). Després de la mort de Neira, en 1944 abandonà la guerrilla tot rebutjant d'integrar-se en un grup sota les ordres de Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), de la IV Agrupació Guerrillera del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Visqué amagat, però l'agost de 1945 va ser detingut a Porzomillos-Oza (la Corunya, Galícia); jutjat en consell de guerra en 1946 a la Corunya, va ser condemnat a mort, sentència que fou commutada per la de 20 anys de presó, que purgà al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). El 23 d'octubre de 1953 aconseguí la llibertat provisional. Sa companya fou Julia Louriño García. Xesús Lavandeira Pérez va morir el 5 de gener de 1991 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Son germà Lois Labandeira Pérez també fou militant confederal. En 1992 Félix Sancho Gracia va escriure el guió fílmic Huidos, inspirat en la seva vida.

Xesús Labandeira Pérez (1906-1991)

***

Necrològica de Francisco Navarro Perié apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de juny de 1990

- Francisco Navarro Perié: El 2 d'abril de 1906 neix a Lanaja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Navarro Perié. Sos pares es deien Santiago Navarro i Dominga Perié. Xofer de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i el juny d'aquell any tancat a la presó d'Osca. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a reclusió perpètua. Posteriorment va ser traslladat a les presons de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i Barcelona (Catalunya). Cap el 1945 va ser posat en llibertat condicional i ràpidament passà clandestinament a França, on milità en la Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1958 fou un dels delegats de la FAI al Congrés Internacional Anarquista que se celebrà a Londres (Anglaterra). Després de lluites intestines del moviment llibertari i de problemes familiars, deixà de militar. Sa companya fou María Angela Lorenza Artigas. Francisco Navarro Perié va morir el 24 de març de 1990 al seu domicili de Fleury-les-Aubrais (Centre, França).

***

Necrològica de Domingo Díaz Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 01 de març de 1988

- Domingo Díaz Ferrer: El 2 d'abril de 1908 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Domingo Díaz Ferrer. Instal·lat a Andalusia, de jove entrà a fer feina als ferrocarrils, fent de factor de trens de mercaderies i, ocasionalment, de cap d'estació. Afiliat a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es mostrà força actiu i reivindicatiu, ocupant càrrecs de responsabilitat. Entre el 28 i el 30 d'abril de 1932 representà la subsecció de Jerez en el Ple del Comitè de Relacions d'Andalusia de ferroviaris. Entre el 30 d'abril i el 4 de maig de 1932 fou delegat per Jerez en el Ple Regional de Ferroviaris d'Andalusia i presidí algunes sessions. En 1933 es traslladà a Alacant, on continuà la seva feina de ferroviari. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, representà la CNT en la Comissió d'Ordre Públic d'Alacant. Poc després se sumà voluntàriament a les milícies confederals i arribà a ser comissari en el Cos de Sanitat de la «Columna de Ferro». El 20 de novembre de 1936 va ser un dels testimonis de l'execució del cap falangista José Antonio Primo de Rivera. A partir de febrer de 1937 va ser nomenat, en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i juntament amb Antonio Ortega Corbí, membre de la Conselleria Provincial de València. Després fou nomenat comissari de Salut dels hospitals valencians. Durant la guerra proveí de paper i de maquinària el periòdic alacantí Liberación. En acabar la guerra aconseguí arribar a Algèria i establert en 1945 a Orà va fer de pastisser. En aquesta època va ser nomenat responsable del Comitè Regional Provisional de l'FNIF d'Àfrica del Nord i en 1947 secretari politicosocial del Comitè Departamental de l'Àfrica del Nord de la CNT en l'Exili. Després de la independència d'Algèria, s'instal·là a Niça (Provença, Occitània), on treballà de pastisser. Durant els anys setanta col·laborà en el periòdic parisenc Frente Libertario. Més tard s'establí a Tolosa de Llenguadoc, sempre militant en la CNT. Durant els seus últims anys, mantingué subscripció i contactes amb la revista barcelonina Polémica. Sa companya fou Maria Soler. Domingo Díaz Ferrer va morir el 26 d'agost de 1987 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser incinerat al cementiri de Cornebarrieu (Llenguadoc, Occitània).

***

Vicente Tamborero Torres

- Vicente Tamborero Torres: El 2 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Vicente Tamborero Torres. Sos pares es deien Andrés Tamborero i Francisca Torres. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i després de la militarització de les milícies lluità com a soldat en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, sembla, passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Capturat per les tropes alemanyes, després d'un temps en un camp d'Estrasburg (Alsàcia), el 13 de desembre de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.325. Després de l'alliberament de camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriat a França i s'instal·là a Barbentana, on milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Vidu de Glòria Cruselles Marsà, es casà amb Jeanne Marie Marcelle Sauvant. Vicente Tamborero Torres va morir el 16 de maig de 1977 al seu domicili de Barbentana (Provença, Occitània).  

***

Necrològica de Miquel Dalmau Vidal apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 18 de juny de 1991

- Miquel Dalmau Vidal: El 2 d'abril de 1913 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Dalmau Vidal. Sos pares es deien Enric Dalmau i Consolació Vidal. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble. Durant la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració i enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, va ser requerit per les autoritats i enviat a zona ocupada per a treballar en les fortificacions al Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità alguns d'anys. Després, per qüestions de feina, s'establí a Alèst, on formà part de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Maria Teresa Parramon. Miquel Dalmau Vidal va morir el 28 de febrer de 1991 a l'Hospital General de Alèst (Llenguado, Occitània).

John Brailey

- John Brailey: El 2 d'abril de 1934 neix al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà «Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).

Defuncions

André Alavoine

- André Alavoine: El 2 d'abril de 1909 mor a Palaiseau (Illa de França, França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Havia nascut el 16 de febrer de 1843 al barri de Belleville de París (França). Sos pares es deien Charles Joseph Alavoine, impressor empleat de la Impremta Nacional, i Catherine Foix, modista. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

Maurice Dommanget

- Maurice Dommanget: El 2 d'abril de 1976 mor a Senlis (Picardia, França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Jules Ernest Dommanget. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a l'IX Districte de París (França). Sos pares es deien Jules Charles Albert Dommenget, carnisser, i Marie Anne Mathilde Roussel. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. L'1 d'agost de 1912 es casà al XIX Districte de París amb Eugenie Desirée Marie Germain. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). El seu últim domicili va ser a Orry-la-Ville (Picardia, França). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a l'Hospital de Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

***

Eva Schwartz amb companys llibertaris quebequesos, com ara el fotògraf anarcosindicalista Alex Primeau (primer per l'esquerra)

- Eva Schwartz: El 2 d'abril de 1982 mor a Mont-real (Quebec) l'anarquista Eva Schwartz. Havia nascut a Polònia en una família jueva. Durant la Revolució russa va està lligada al cercle de Rudolf Rocker, Mollie Steimer i Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin). Participà en el primer soviet de Petrograd (Rússia; actual Sant Petersburg) i posteriorment en la Revolució maknovista a Ucraïna. Sembla que després va venir a la Península durant la Revolució i, segons alguns, ocupà càrrecs de responsabilitat en «Mujeres Libres». Després s'instal·là al Quebec, on fou una de les fundadores de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual va ser nomenada presidenta.

Eva Schwartz (¿-1982)

***

- Cosme Paúles del Toro: El 2 d'abril de 1993 mor a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile) l'escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Cosme Paúles del Toro, que va fer servir diversos pseudònims (Cosmos, Francisco Javier de Toro, Javier de Toro). Havia nascut el 17 de desembre de 1917 a Aguada de Pasajeros (Cienfuegos, Cuba). Fill d'un aragonès i d'una canària, des dels tres anys visqué a Osca (Aragó, Espanya) i quan era adolescent, agitat per un propagandista anomenat Perico, entrà a formar part del moviment anarquista. A partir de 1933 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). Detingut sota l'acusació de «terrorisme», va ser alliberat gràcies a Ramón Acín Aquilué. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava a Tardienta i participà activament en la reacció contra aquest. Dies després, s'integrà a Barcelona (Catalunya) en la comunista «Columna Trueba-Del Barrio» i lluità al front d'Aragó (Almudébar i Osca). A partir de novembre de 1936 lluità en la «Columna Durruti». Ferit al front de Madrid (Espanya), passà mesos hospitalitzat a Barcelona. A la capital catalana s'uní a l'Agrupació Anarquista «Faros», on fou molt actiu en l'organització juvenil. El maig de 1937, després de les barricades, va ser segrestat i torturat en una txeca situada al Casal Carlos Marx i salvà la vida gràcies al descobriment i desmantellament d'aquest centre. Fins el final de la guerra participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Gurs. Poc després, gràcies a la seva nacionalitat cubana, aconseguí un passatge cap a Amèrica. Després de passar per diversos països americans (Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Perú i Equador), en 1947 s'establí a La Calera (Quillota, Valparaíso, Xile). El 8 de desembre de 1947 es casà amb Silvia Vercellino Cacini, de qui tingué dues filles, María i Lily. Més tard es reunirem amb ell sos germans i sa mare. A Xile ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica tant en el moviment anarquista xilè com en el de l'exili espanyol. Durant els anys cinquanta i seixanta milità, amb Francisco Pauner Sospedra, en la Federació Anarquista Internacional (FAI) de Xile. Formà part del grup editor d'El Libertario, que s'edità entre juliol de 1954 i juliol de 1956. Entre 1958 i 1961 publicà a La Calera la revista Presencia Anarquista,  òrgan del grup anarquista «Libertad» i on col·laboraren, entre d'altres, J. Federico Cortés N. i Fernando Solano Palacio. En 1960 era secretari general de la CNT de Xile i destacà sobretot en el camp propagandístic. En 1960 prologà el poemari Jardín de acracia de Fernando Solano Palacio i Astru Astur. En aquests anys col·laborà en les activitats del Centre Republicà Espanyol. Durant la dictadura militar d'Augusto Pinochet es va veure obligat a minvar la militància i a reduir les seves col·laboracions en premsa. A La Calera dirigí el periòdic Libertad i mantingué un servei de llibreria. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes americanes i europees, com ara AIT, Boletín de los Amigos de la AIT, Boletín de los GGDDC, Boletín de Información de SIA, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Fructidor, Guángara Libertaria, Libertad, La Nouvelle Idéale, Presencia Anarquista, La Protesta Obrera, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, Voluntad, etc. És autor de nombroses novel·les, com ara Bajo la tempestad, Cadáveres en el monte, Trágico retorno, Vengado, La tragedia de Castillejas del Valle (1934 i 1937), Un jazmín en la serranía (1937), Él era un rebelde (1937), Sombras en la retina (1937), La venganza de los parias (1937), Vengé! (1956), Sous la tempête (1956), Grupo Anarquista Libertad (1959, amb altres), Presencia anarquista (1959, amb altres), Tragique retour. Roman historique (1959), Interpretación del anarquismo (1969, amb altres), etc. Cosme Paúles del Toro va morir d'un infart de miocardi el 2 d'abril de 1993 a Temuco (Cautín, L'Araucania, Xile).

Cosme Paúles del Toro (1917-1993)

***

Antonio Ortiz Ramírez (París, desembre de 1944)

- Antonio Ortiz Ramírez: El 2 d'abril de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Havia nascut el 13 d'abril de 1907 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya) de pares valencians (Pedralba). Sos pares es deien Pedro Ortiz i Teresa Ramírez. Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poblenou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup «Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» –també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»– d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 –encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes– i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles –una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945–, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la Residència per a Gent Gran del barri de la Verneda de Barcelona (Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

***

Notícia sobre l'absolució d'Émile Burgard apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 9 de juny de 1930

- Émile Burgard:El 2 d'abril de 1998 mor a Colmar (Alsàcia, França) el comunista, socialista, anarquista i antimilitarista Émile Burgard. Havia nascut el 7 d'agost de 1912 a Colmar (Alsàcia, Imperi Alemany; actualment pertany a França). Sos pares es deien Robert Burgard i Berthe Steib. Perruquer de professió, vivia al número 35 del carrer Chêne de Colmar. En 1930 era secretari de les Joventuts Comunistes del departament de l'Alt Rin. El 7 de juny de 1930, després d'haver estat detingut el febrer d'aquell any, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Colmar, juntament amb el soldat Brunaud, comunista dissident, per haver repartit el desembre de 1929 als soldats del 152 Regiment d'Infanteria de Colmar el periòdic revolucionari L'Avant-Garde; ell va ser absolt, membre que Brunaud va ser condemnat a 13 mesos de presó i 300 francs de multa; un altre acusat, André Marcel Bourdon (Roger), va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 2.000 francs de multa. En 1930 abandonà el comunisme i s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El maig de 1931 va ser nomenat secretari del Comitè de Premsa del departament de l'Alt Rin de periòdic Le Populaire. En 1932 era secretari de la Secció de Colmar del Partit d'Unitat Proletària (PUP) i en 1933 militava en la Federació Comunista Independent de l'Est (FCIE). En 1934 era el responsable de l'edició regional alsaciana («Edició de l'Est») del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF). El 16 de juliol de 1934 es casà a Colmar amb Rosa Sahr. L'abril de 1935, amb Philipp Urban, s'encarregà de l'edició de Terre Libre en llengua alemanya sota el títol Freie Erde. Émile Burgard va morir el 2 d'abril de 1998 a l'Hospital Louis Pasteur de Colmar (Alsàcia, França).

***

Salvador Benítez Griñó a Argelers

- Salvador Benítez Griñó: El 2 d'abril de 2004 mor a Arles (Vallespir, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Salvador Benítez Griñó –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament com Benito–, conegut com sota diversos pseudònims (Botones, Pajaritos, Lo Boig de Matarranya). Havia nascut el 22 de novembre de 1917 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Era fill de Joaquín Benítez, ajudant d'enginyer sevillà, i de Concepción Griñó Pitarque, de Vall-de-roures, i tingué un germà (Salvador) i una germana (Elisa). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures i arran del cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Local. Després va lluitar com a comissari d'una companyia de metralladores del 383 Batalló al front de Terol (Aragó, Espanya) i a partir de la primavera de 1938 al front del Llevant peninsular. A principis de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar al port de València (València, País Valencià) cap a Barcelona (Catalunya), però no pogué desembarcar-hi perquè la ciutat va caure a mans feixistes i hagué de desviar-se a França, on va ser internat als camp de concentració de Barcarès i d'Argelers. L'1 de setembre de 1940 s'enrolà a la 93 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació nazi, entrà en contacte amb la resistència i el febrer de 1942 va ser detingut a Montgivray (Centre, França) i enviat al camp de Merignac (Bordeus, Aquitània, Occitània) per repartir propaganda de la resistència. Després d'un any empresonat a Fort-du-Hà (Bordeus, Aquitània, Occitània) i a la presó parisenca de Fresnes, i passar per diversos camps de trànsit, el 13 de maig de 1943 va ser deportat, sota la matrícula 29.925, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 2 de juliol de 1943 va ser destinat al camp auxiliar de Sankt Lambrecht (Alta Àustria, Àustria), on aconseguí sobreviure fins l'alliberament del camp el 12 de maig de 1945. Repatriat a França, va ser membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Instal·lat a París (França), treballà de pintor de cotxes en un taller mecànic fins a la seva jubilació anticipada per mor de les seqüeles de la guerra i el camp de concentració. Va enviudar en dues ocasions i sa tercera companya fou Angelines Cano. Era conegut com Lo Boig de Matarranya a causa de la seva afició a disfressar-se amb una levita plena de botons i amb un paraigua i assistir a diversos esdeveniments (festes populars, sorteigs de Nadal, Nit de cap d'any a la Puerta del Sol de Madrid, Expo de Sevilla de 1992, etc.). Al final de sa vida es va domiciliar a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord). Salvador Benítez Griñó va morir el 2 d'abril de 2004 d'una aturada cardíaca a la Casa de Repòs «Le Château Bleu» d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord) i el seu cos va ser incinerat, llançant-se l'1 de maig les seves cendres al riu Matarranya al pas per la seva població natal.

***

Yoann Isambert

- Yoann Isambert: El 2 d'abril de 2020 mor a Créteil (Illa de França, França) el professor i militant anarcosindicalista Yoann Frank Marcel Isambert, conegut com Ghjuvanni Bastiacciu. Havia nascut l'11 de maig de 1988 Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Era fill de Gérard Michel Nicolas Isambert, pastisser, i de Florence Gilles, auxiliar de puericultura. Va ser professor d'història i geografia a l'Institut de Les Mouseaux de Villepinte (Illa de França, França). Gràcies a la seva participació en les lluites en suport dels presos polítics bascos i corsos conegué militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa i fou un dels animadors del Sindicat de Treballadors de l'Educació del departament de Sena-Saint Denis de la CNT. Participà activament en nombroses lluites per l'autodeterminació dels pobles (basc, bretó, canac, català, cors, gallec, kurd, palestí, sard, etc.). A partir de 2011 col·laborà en Radio Paese. El desembre de 2017 fou l'ànima de la participació de la CNT en la marxa per a la fi del règim d'excepció dels presos bascos a les presons franceses. Mantingué una estreta relació amb la Confederació General del Treball (CGT) del Regne d'Espanya. En la darrera etapa de sa vida fou membre del secretariat internacional de la CNT i vivia a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França). Yoann Isambert va morir de covid-19 el 2 d'abril de 2020 a l'Hospital Henri Mondor de Créteil (Illa de França, França).

***

Luca Villoresi

- Luca Villoresi: El 2 d'abril de 2021 mor a Calvi dell'Umbria (Úmbria, Itàlia) el periodista anarquista Luca Villoresi. Havia nascut el 14 de maig de 1950 a Roma (Itàlia). Era fill del pintor Franco Villoresi. En 1969 es va unir al moviment llibertari arran de l'assassinat de l'anarquista Giuseppe Pinelli, participant en la lluita contra el «terrorisme d'Estat» des de les pàgines del periòdic Umanità Nova, tot desarmant el muntatge policíac de la massacre de la Piazza Fontana. Militant de la Federació Anarquista Italiana (FAI), durant la tardor de 1969 va ser detingut i tancat a la presó romana de Regina Coeli. Participà activament en el moviment anarquista al costat de destacats membres, com ara Libero Fantazzini, Umberto Marzocchi, Attilio Paratone, Anna Pietroni, Veraldo Rossi, etc. Amb Emilio Bagnoli i Giuseppe Banavolontà, va ser un dels portaveus de l'Organització Anarquista Romana (OAR). Després de la dissolució de l'OAR en 1973, amb Attilio Paratore i Massimo Tennenini, fundà la Unió de Comunistes Anarquistes (UCA), grup que es reunia al número 27 del carrer Taurini, seu d'Umanità Nova, que es va dissoldre arran de la creació de l'anomenat «Moviment del 77». En 1974 va cobrir el judici de l'anarquista Giovanni Marini a Salern (Campània, Itàlia). També va participar en el moviment de ràdios lliures a Roma. Es guanyà la vida com a periodista en el diari romà La Repubblica, a més de col·laborar en nombroses publicacions i ràdios públiques (Corriere della Sera, L'Espresso, Geo, Linus, Merien, Il Mondo, Nationala Geographic, Panorama Mese, Radio Tre, Rai1, Vie del Mondo, etc.). El 15 de desembre de 1975 va ser inscrit professionalment en l'«Ordine dei Giornalisti del Lazio» (Ordre dels Periodistes del Laci). Durant la dècada dels vuitanta denuncià a través de la premsa les tortures perpetrades als detinguts polítics, com ara els membres de les Brigades Roges, per part de l'Estat italià, fet pel qual va ser detingut en diferents ocasions després de negar-se a revelar les seves fonts d'informació. En 1990 publicà, amb Luciano D'Angelo i Aldo Musacchio, el llibre Finestre dal Cielo. Colori e Luci d'Abruzzo. A partir de 1991 participà en les reunions del «Circolo Bakunin», fundat en el vintè aniversari de la creació de l'OAR, i participà en el film documental École Bonaventure, a més de diverses conferències sobre anarquistes històrics (Camillo Berneri, Francesc Ferrer i Guàrdia, Giovanni Passannante). Fou un dels fundadors de la revista Libertaria, que es publicà arran de la desaparició de la revista Volontà. Un cop jubilat, es retirà al camp, dedicant-se a l'agricultura i la jardineria. En aquests anys portà el bloc «Pietre, piante, parole». En 2004 participà en la sèrie documental de la televisió italiana Blu Notte. En 2016 col·laborà en el llibre col·lectiu A-cerchiata. Storia veridica ed esiti imprevisti di un simbolo. El 9 de maig de 2017 va ser convocat a una audiència de la comissió parlamentària d'investigació sobre el segrest i assassinat d'Aldo Moro, arran dels seus articles publicats en el diari La Repubblica. En 2019 publicà el llibre Purché non manchi la stalla. Il presepio in cento parole. Malalt de càncer, Luca Villoresi va morir sobtadament mentre feia la compra el 2 d'abril de 2021 a Calvi dell'Umbria (Úmbria, Itàlia). Deixà companya, Patrizia Schisa, i una filla, Giulia, i un fill, Patrizio.

Luca Villoresi (1950-2012)