|
---
Anarcoefemèrides del 2 de maig Esdeveniments
Teatre Goya (Barcelona) - Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 2 de maig de 1937 al Teatre Goya de Barcelona (Catalunya) l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu segon míting de propaganda –el primer havia estat el 18 d'abril d'aquell any– sota el títol «19 de julio - Una fecha y un hombre - Durruti». L'acte fou presidit per De Pablo. D'antuvi es projectà la pel·lícula 19 de julio, on es recullen els moments més interessants i emotius d'aquesta jornada històrica, i després el president de l'acte dirigí unes paraules sobre la significació històrica i política d'aquesta data. Jaume Balius llegí unes quartilles sobre el paper jugat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) en les jornades revolucionàries de juliol de 1936 i posà en guàrdia el proletariat d'una possible contrarevolució. Llibert Callejas després parlà sobre la personalitat de Buenaventura Durruti i en recomanà l'exemple de la seva vida. Finalment Francisco Carreño relatà la història revolucionària de Durruti i el seu esperit àcrata. De Pablo clausurà l'acte amb l'entusiasme del nombrós públic que omplia la sala. Aquest mateix dia, una reunió de joves de tots els partits polítics, convocada pel Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries, per apaivagar els ànims exaltats d'aleshores, acabà precipitadament quan es presentaren dos joves amb un company agonitzant, víctima d'un escamot d'Estat Català; era el preludi dels «Fets de Maig de 1937». ***
La
tribuna del míting -
Míting per
l'«Espanya Lliure»: El 2 de maig de
1965 se celebra al Palladium de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) un míting del
Comitè per l'Espanya Lliure per a
denunciar la violació dels humans a l'Espanya franquista.
L'acte va estar
presidit per Ludger Pinet, president de la Lliga dels Drets de l'Home,
i van
intervenir el pacifista anarquista Charles-Auguste Bontemps; l'advocat
Yves Deschezelles;
Aristide Lapeyre, de la Federació Anarquista (FA); Morvan
Lebesque, de Le Canard
Enchaîné i Ramón Liarte Viu,
de la Confederació Nacional del Treball (CNT);
també es va llegir un missatge
de Denis Forestier, del Syndicat National des Instituteurs (SNI,
Sindicat
Nacional d'Ensenyants), que no va poder assistir. Al final del
míting es van
enviar dos telegrames al Govern francès a fi i efecte que
intervingués
favorablement per l'alliberament dels tres estudiants anarquistes Guy
Battoux,
Bernard Ferri i Alain Pecunia, aleshores detinguts per les autoritats
franquistes.
També s'envià un telegrama al prefecte de l'Erau
per a evitar l'expulsió de dos
ciutadans espanyols de Balaruc amenaçats
d'expulsió. Al míting, al qual
assistiren unes dues-mil persones, hi van participar o van fer costat
diverses
organitzacions, com ara Federació Obrers Laics (FOL),
«Forum de Montpellier»,
«Libré Pensée», SNI, la
Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF),
Unió
Racionalista, etc. ***
"Jornades d'estudi sobre l'imperialisme" (Nanterre, 2 de maig de 1968) - París (02-05-68): El 2 de maig de 1968 a la Facultat de Nanterre (París, França) la contestació estudiantil, encetada el mes de març, s'amplifica. Unes «Jornades d'estudi sobre l'imperialisme» organitzades pel «Moviment 22 de març» s'havien d'inaugurar aquest dia, però la Universitat serà tancada per ordre del degà Grappin i el curs suspès sine die. Al matí el periòdic setmanal d'extrema dreta Minute fa una crida a expulsar de la Universitat els enragés, els «falsos estudiants» i els «agitadors professionals», especialment el «jueu alemany» Daniel Cohn-Bendit; aquest mateix matí un local de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) a la Sorbona és incendiat pel grup feixista «Occident». Cohn-Bendit juntament amb altres sis militants del moviment seran amenaçats d'expulsió i citats a comparèixer davant un tribunal universitari. Mentrestant el primer ministre Georges Pompidou marxarà de viatge a Iran i Afganistan. Amb Nanterre tancat, la reacció revoltosa dels estudiants es traslladarà l'endemà a la Sorbona.
Naixements
Necrològica de Marie-Louise Fischer apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste de setembre de 1945 -
Marie-Louise
Fischer: El 2 de maig de 1862 neix a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) l'anarquista Marie-Louise
Fischer, també coneguda com Louise
Borgeaud. Vídua d'un tal Borgeaud, es guanyava la
vida treballant de
bugadera i surà tres infants tota sola. Assídua
dels cercles llibertaris francesos,
el 5 d'octubre de 1894 se li va decretar l'expulsió
«preventiva» de França en
cas que ser localitzada. Posteriorment formà part del grup
editor del periòdic Le
Réveil Anarchiste de Ginebra. Durant
la II Guerra Mundial sembla que visqué a la zona rural de
l'Alta Savoia
(Arpitània), on acollí i albergà
diversos companys antifeixistes perseguits.
Marie Louise Borgeaud va morir l'estiu de 1945. ***
Foto antropomètrica de Mariano Alcaraz Torrijo (11 de desembre de 1916) -
Mariano Alcaraz
Torrijo: El 2 de maig de 1869 neix a Fuensalida (Toledo,
Castella, Espanya)
l'anarquista Mariano Alcaraz Torrijo –el primer llinatge
citat a vegades com Alcaray. Sos
pares es deien Juan Alcaraz
i Ignacia Torrijo. Sabater de professió, cap el 1913
emigrà a França des de
Barcelona (Catalunya). Durant la tardor de 1916 treballava de sabater a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a
l'anarquista Basilio Corbacho
Vázquez. L'11 de desembre de 1916 va ser fitxat per la
Comissaria Central de
Perpinyà com a «revolucionari d'idees
anarquistes». Estava casat amb Rosa
Gómez. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Tomba
d'Ariovisto Pezzotti a Ancona - Ariovisto
Pezzotti: El 2 de maig
de 1871
neix a Ancona (Marques, Itàlia) el
propagandista anarquista Ariovisto Pezzotti. Sos pares es deien Mariano
Pezzotti i Ginevra
Zaninelli. Orfebre de professió, entre els anys 1880 i 1890
va ser un dels propagandistes
anarquistes més destacats d'Ancona, juntament amb Diomede
Gabrielli, Vincenzo
Matteuzzi, Aldemaro Rumori i Augusto Tacchini. Entre 1890 i 1892 va ser
denunciat en diferents ocasions per «apologia del crim en
premsa», però sempre
obtingué l'absolució. Membre del
«Cercle 11 Novembre», fou gerent del setmanari
L'Art. 248, dirigit per Emidio Recchioni i publicat
entre el 7 de gener
i l'11 de març de 1894, i del número
únic Il Commercio (12 de febrer de
1894). Entre el 7 i el 9 de gener de 1894 participà
activament en les
manifestacions de suport dels «Fasci Siciliani» i
el 16 de febrer d'aquell any
el Tribunal d'Ancona el condemna a nou mesos i 18 dies de
presó per «crits
sediciosos i instigació al crim» –amb
ell van ser processats altres companys (Eugenio
Ansevini, Ariodante Bertini, Umberto Borromei, Giovanni Cesanelli,
Gaspare
Fabretti, Angelo Fulgenzi, Antonio Mazzacampagna, Napoleone Pellegrini,
Romolo
Pellegrini, Emilio Santarelli, Vitaliano Sbernini i Angonio Schiavoni).
Entre
maig i juliol de 1894 va ser condemnat dues vegades més per
delictes de premsa,
però en rebel·lia, ja que passà a
Fiume (Imperi Austrohongarès; actualment Rijeka,
Croàcia). Després viatjà a Budapest i
finalment a Bucarest. Durant la seva estada
als Balcans treballà en diferents feines (obrer en una
hisenda vinícola,
ajudant d'orfebreria, cambrer). Durant la tardor de 1897
marxà cap a Istanbul
(Imperi Otomà; actualment Turquia), però va ser
interceptat per la policia
austríaca i el va deportar a Itàlia.
Purgà la primera de les seves condemnes a
la presó d'Ancona i l'agost de 1898 va ser alliberat.
Marxà cap a Fiume i després
a Bulgària i a Romania, d'on va ser expulsat uns mesos
després. A Ancona patí
quatre mesos més de presó, a compte de les
condemnes de 1894, i després se li
va assignar la residència durant tres anys. L'1 de febrer de
1899 arribà deportat
a l'illa de Ventotene, on va romandre vuit mesos, i després
va ser traslladat a
l'illa de Pantelleria. El 14 de març de 1900
pogué retornar a Ancona en
llibertat condicional. No obstant estar constantment vigilat per les
autoritats, pogué col·laborar en el
periòdic L'Agitazione. Fou un dels
fundadors
de la Cambra del Treball local, jugant un paper important com a
representant
dels anarquistes, juntament amb Adriano Nisi i Alfredo Sorica, en
preparar
l'assemblea fundacional el 4 de juliol de 1900 i entre 1901 i 1902 com
a membre
de les dues primeres comissions executives d'aquesta Cambra del
Treball. A
principis de segle patí dues noves condemnes. El 27 de gener
de 1901 va ser
també detingut en una taverna, juntament amb son
germà Estevane Pezzotti i altres
companys (Alberico Angelozzi, Federico Frassinetti, Alfredo Lazzari i
Enrico
Moresi), sota l'acusació d'haver preparat un complot per
assassinar Gonnella,
el president del Tribunal de Gènova, però el cas
va ser finalment sobresegut.
Durant la primera dècada del segle, va ser present a totes
les manifestacions i
conferències anarquistes que es realitzaren a Ancona, i va
ser promotor de la
societat humanitària i filantròpica
«Secretariat del Poble» i, més tard, de
la reconstrucció
del cercle llibertari «Studi Sociali» (Estudis
Socials). En 1913 era el
representant de la també societat filantròpica
Comitato di Soccorso Fraterno
(CSF, Comitè de Socors Fratern) d'Ancona.
Participà en els disturbis de la
«Settimana Rossa» (Setmana Roja) de juny de 1914 i
el desembre d'aquell any
testimonià a favor d'Errico Malatesta i de la resta
d'imputats en l'anomenat
«Procés de l'Aquila». Després
de la Gran Guerra, els informes policíacs sobre
ell minven, tot i que continuà militant en el moviment
anarquista. En 1922 era
membre del Comitè Local de Víctimes
Polítiques i en 1926 secretari del Patronat
Nacional, on continuà treballant durant els anys trenta.
Durant el feixisme reduí
al mínim la seva activitat política,
però continuà vigilat per la policia. Ariovisto
Pezzotti va morir el 20 de desembre de 1946 a Ancona (Marques,
Itàlia) i va ser
enterrat, amb un funeral de primera classe pagat per l'Ajuntament
d'Ancona, al cementiri
de Tavernelle de la ciutat. Des de 1962 un carrer d'Ancona porta el seu
nom,
destacant les qualitats de «benefactor i filantrop»
i «apòstol de la caritat». ***
Notícia sobre l'assassinat de Léon Arcos apareguda en el periòdic parisenc La Politique Coloniale del 6 de setembre de 1905 - Léon Arcos:
El 2
de
maig de 1879 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista
il·legalista León Édouard Arcos,
també
citat erròniament com Argos,
i que va
fer servir el pseudònim de Jean
Casairoli
o Casseroli. Sos pares es deien
Alexandre
Jacques Arcos, empleat comptable, i Thérèse
Louise Augustina Mourey. Sos
germans Henri i Louis també van ser anarquistes militants.
L'1 de febrer de
1898, en ple «Cas Dreyfus», Léon Arcos
participà en una baralla que es donà a
la Brasserie Marseillaise, al carrer Saint Basile de Marsella, durant
un acte
privat organitzat per la Lliga Antisemita, on intervingueren una
cinquantena
d'anarquistes (Maurice Chaumel, Marius Escartegigue,
Sébastien Faure, Fenaglia,
Théodore Jean, etc.) amb la intenció de sabotejar
l'acte i que acabà amb la
intervenció de la policia i la seva detenció
juntament amb els anarquistes
Maurice Chaumel i Fenaglia. El 13 de juliol de 1897 va ser condemnat
pel
Tribunal Correccional de Toló (Provença,
Occitània) a 15 dies per «cops i
ferides» i el 16 de desembre d'aquell any va ser novament
sentenciat pel Tribunal
d'Apel·lació d'Ais de Provença
(Provença, Occitània) a 15 dies de
presó per «ultratge»
a un capellà catòlic. L'abril de 1898 el Tribunal
d'Apel·lació d'Ais de
Provença el condemnà a sis mesos e
presó per «complicitat en robatori per
encobriment».
Poc després, el 31 d'agost d'aquell any, el Tribunal
Correccional de Marsella
l'envià un mes a presó per
«possessió d'arma prohibida». El 14 de
març de 1900
el Tribunal Correccional de Marsella el sentencià a tres
mesos de presó per
«insults i ultratges» a dos agents. El 16 de gener
de 1901 es declarà insubmís,
però el febrer d'aquell any va ser esborrat del llistat
d'insubmisos perquè es
trobava detingut a la Presó Central de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a resultes
d'una pena de 13 mesos de presó per
«robatori» –havia agredit el 10 de juliol
de 1900 el mariner Émile Simon al Lazaret de Marsella per
robar-li juntament
amb dos còmplices– pronunciada pel Tribunal
Correccional de Marsella el 8
d'agost de 1900. En sortir de la presó, el 10 d'agost de
1901, va ser escortat
per gendarmes i incorporat al V Batalló d'Infanteria
Lleugera d'Àfrica («Bat'
d'Af», batalló disciplinari africà). Al
seu batalló de Batna (Tunísia;
actualment Algèria), el 25 de febrer de 1902 va ser
condemnat pel Consell de
Guerra de la Divisió d'Ocupació de
Tunísia a dos anys de presó per
«pillatge de
mercaderies amb violència». El 22 de
març de 1904 aquest mateix consell de
guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort
i a un any de presó per
«insults i agressió» a un sergent durant
el servei i per «trencament» de pena
de presó. El 23 de gener de 1904 havia desertat.
S'establí a Gènova, sota la
falsa identitat de Jean Casairoli,
nascut a Bastia (Còrsega), i es guanyava la vida com a
acròbata. El 24 d'agost
de 1905 Léon Arcos va ser assassinat de quatre trets de
revòlver a la plaça de
l'Acquasola de Gènova (Ligúria,
Itàlia) pel mariner Marius Gerdanne. Aquest estava
en ordre de busca i cerca a Canes (Provença,
Occitània) per un crim i s'havia
refugiat a Itàlia amb sa companya
Thérèse Aquin, la qual, maltractada,
l'abandonà, juntant-se amb Léon Arcos, que va ser
assassinat per Gerdanne per
gelosia, fugint aquest sense deixar rastre. ***
Mécislas Charrier
durant el seu procés -
Mécislas Charrier: El 2 de maig de 1895 neix al
V Districte de
París (França) l'anarquista
individualista i il·legalista Mécislas Jacques
Charrier. Era fill de
l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe
Charrier. No reconegut
per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de
mitjans
de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va
efectuar diverses
feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París,
Marsella (Provença,
Occitània) i Orà (Algèria). Es va
embarcar com a mariner en un vapor que feia
la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de
tuberculosi va ser desembarcat
a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una
secció
d'infermers i, després d'una revifalla de la seva
tuberculosi, restà
convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un
consell de guerra per
una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de
la seva
tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a la seva
antiga
companya li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de
Nimes (Llenguadoc,
Occitània), de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat
als batallons disciplinaris
d'Àfrica («Bat' d'Af»), va haver de ser
repatriat, víctima d'una congestió
pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un
subterfugi, va aconseguir
cobrar sis vegades la prima de desmobilització,
però descobert, va ser
condemnat a dos anys de presó a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Alliberat el
juny de 1921, va participar com a guaita, durant la nit del 24 al 25 de
juliol
de 1921, amb dos còmplices (Bertrand i Thomas)
més que havia conegut a la presó
de Grenoble, en l'atracament a un vagó de primera classe del
tren ràpid núm. 5
París-Marsella, entre Dijon i Lió, per a
desvalisar-ne els viatgers.
L'atracament va sortir malament i el jove tinent i estudiant de
l'escola
Politècnica Carabelli que es va resistir va morir d'un tret
al pit. Va ser
detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol
en un hotel del
carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va
trobar una suma de diners i el
plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets
i va denunciar els seus dos
còmplices, que van ser abatuts el mateix dia
després d'haver estat detinguts
per la policia ja que havien mort l'inspector Curnier en la topada. El
procés
va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència
de Versalles (Illa de França,
França) i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal,
va justificar davant
el tribunal el seu il·legalisme anarquista davant la seva
inculpació de
«robatori i de complicitat voluntària
d'homicidi», essent condemnat a mort
l'endemà. El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on
exposava les seves conviccions
llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 2
d'agost –algunes fonts
citen erròniament el 3 d'agost– de 1922
Mécilas Charrier va ser guillotinat al
pati de la presó de La Santé de París
(França); va marxar cap a la mort cantant
L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser
l'últim anarquista executat legalment per
l'Estat francès. Mécislas
Charrier (1895-1922) ***
Magí
Marimon Vidal - Magí Marimon Vidal: El 2 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 d'abril o l'1 de maig– de 1897 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Magí Francesc Ambrosi Marimon Vidal, conegut com El Fusteret. Sos pares, tradicionalistes i carlistes, es deien Pau Marimon Ferrer, jornaler, i Càndida Vidal Fabregat. Fuster de professió, va créixer en l'ambient tradicionalista de sa família i s'afilià al sindicat catòlic «Unión Profesional de Oficios Varios» (UPOV). El 19 de setembre de 1914 participà en un enfrontament entre militants confederals i membres de l'UPOV que volien sabotejar un míting de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) al local de les Societats Obreres d'Igualada; en aquesta baralla resultà ferit de bala l'obrer anarcosindicalista Joan Fabregat Llosas i ell al cap d'una garrotada; detingut, va ser posat en llibertat a les 72 hores. El 12 d'agost de 1920, a resultes d'una batussa el dia anterior a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on havien resultat morts el cenetista Joan Figuerola i el membre del sometent Pere Portas Teus, va ser detingut després que la policia l'escorcollés a la taverna Mitja Gorda de l'Hospitalet de Llobregat i trobés segells de cotització, un carnet i una nominació de sergent dels requetès al seu nom. Posteriorment, i no sabem ben bé quines circumstàncies portaren aquest canvi, capgirà la seva manera de pensar totalment i s'integrà en els grups d'acció anarquistes, enfrontant-se als seus antics companys i als pistolers del «Sindicat Lliure». La policia sospità de la seva participació, amb Alfons Vila Franquesa (Joan Baptista Acher o Shum) i Ferran Sánchez Rojas (El Negre de Gràcia), en la temptativa d'assassinat del dirigent carlista Salvador Anglada Llongueras, assessor del governador de Barcelona Severiano Martínez Anido. També, segons la policia, va ser qui va lliurar els diners a Vicente Barrientos, José Martín Cobos, Salvador Sansenech i Cap de Turi, per a finançar l'assassinat el 9 d'abril de 1921 a Barcelona d'Emili Puig Casanovas, encarregat del forn de vidre de «Rubert Hermanos» del barri barceloní de les Corts i membre del sometent, i també qui va organitzar l'atemptat mortal l'1 de juny d'aquell any de Ramon Gironès Vallespir, encarregat del forn de vidre de la fàbrica Tarrida i membre del Cercle Tradicionalista. Sota l'acusació de pertinença al grup anarquista del carrer Toledo, el 20 d'octubre de 1921 va ser detingut al seu domicili, al número 11 de la plaça d'Osca de Barcelona, juntament amb Darius Panadès Sisart i Joan Enseñat Rico (El Mallorquí), i salvatgement torturat amb corrents elèctriques als testicles i canells, restant posteriorment 44 dies vomitant sang incomunicat a la Presó Model de Barcelona. Acusat per la policia de ser un dels militants que recaptaven les cotitzacions de la CNT i de ser membre dels grups d'acció sindicalistes, també va ser inculpat de possessió d'explosius. Durant aquesta detenció, l'1 d'abril de 1922, va morir son primer fill acabat de néixer. A finals de juny de 1922 va ser absolt de l'acusació de «possessió d'explosius», però restà tancat sota l'acusació de possessió de sis bombes «Orsini», amb complicitat amb Desideri Trilla Mariné, cas del qual finalment va ser absolt el 24 d'octubre de 1922. Segons algunes fonts, per altres delictes, va ser condemnat a vuit anys de presó. Exiliat a França, la policia sospità que havia participat en l'assassinat l'1 de març de 1926 a Barcelona del pistoler Enrique del Cacho. En 1930 col·laborà en Solidaridad Obrera. Entre 1930 i 1936 visqué amb sa companya Antònia Mas Giménez al número 7 del carrer Negrell del barri de la Mare de Déu del Port de Barcelona. Durant la Revolució i la guerra sembla que formà part d'una milícia i segons alguns fou xofer de Lluis Companys Jover. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El juliol de 1939 va ser enviat a la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a La Condomine i el febrer de 1940 a Gorze (Lorena, França). El juliol de 1940, quan l'avançada de les tropes alemanyes, passà a Lió (Arpitània) i després aconseguí arribar a La Ròca d'Òlmes (Llenguadoc, Occitània). L'agost de 1940 va ser internat i després enrolat en la 544 CTE per a treballar de fuster a les poblacions occitanes de Pàmies i Fogats e Barrinòu. El juny de 1941 tornà a La Ròca d'Òlmes, on treballà a la fusteria de mobles de Carlos i Elisa Guijarro. L'estiu de 1943 es trobava a la zona de Biàrritz (Lapurdi, País Basc), sembla que enviat a treballar forcat a les obres del «Mur de l'Atlàntic» per l'«Organització Todt» –grup de construcció i d'enginyeria creat pel nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme esclavitzà milions de persones dels països ocupats per la Wehrmacht. El juny de 1944 sembla que se n'evadí i que retornà a La Ròca d'Òlmes, on residí la resta de sa vida. En 1946 s'integrà en activitats clandestines antifranquistes amb grups anarquistes. Restà a l'exili i finalment pogué retrobar-se amb sa companya i sa filla. Magí Marimon Vidal va morir el 2 d'abril de 1953 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Magí Marimon Vidal
(1897-1953) ***
Josep
Robusté Parés, sotscomissari general de
l'Exèrcit de Terra -
Josep Robusté
Parés: El 2 de maig –algunes fonts
citen erròniament l'1 de maig– de 1900 neix
a Valls (Alt Camp, Catalunya) el periodista i militant anarquista i
anarcosindicalista Josep Robusté i Parés, conegut
com Xel i que va fer servir el
pseudònim José Redena
Mallet. Sos pares es deien Joan Robusté i Josepa
Parés.
Fill d'una família carlista, en 1916 es traslladà
a Barcelona (Catalunya) i a
l'any següent ja va ser desterrat a Osca (Aragó,
Espanya) per les seves
activitats llibertàries. En 1921 va ser enviat a fer el
servei militar a
Melilla, però va fugir i es va refugiar a París
(França), on treballà de
comptable i es va integrar en els grups d'anarquistes exiliats. Durant
la nit
del 16 al 17 de desembre de 1922, amb altres companys (Vicente
Barriendos, Josep
Domenech, Josep Foix, José Tardes i Pere Torres), assaltaren
a mà armada la
sala de jocs del Cafè du Balcon de
Puègserguièr (Llenguadoc, Occitània)
amb la
finalitat de fer-se amb els diners del bacarà; en aquest
atracament resultà
mort David Ferrand, propietari de l'establiment, que sembla que va ser
assassinat per una venjança, i ferit un dels jugadors.
Detinguts a la frontera
de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord), van ser processats i
condemnats el 5 de
maig de 1923 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) per
l'Audiència d'Erau a diferents
penes de presó. Condemnat a vuit anys de treballs
forçats, va ser deportat a la
Guaiana Francesa –algunes fonts citen Bata (Guinea
Equatorial)–, on va romandre
sis anys. Retornà a Catalunya i l'abril de 1931 fou un dels
fundadors del
Sindicat de Treballadors Industrials de Valls, que posteriorment
s'adherí a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), i va ser nomenat
vicesecretari del
Sindicat Únic de Valls i delegat al Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. En
aquesta època milità en diversos grups
anarquistes i es relacionà força amb la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Assistí com a membre del Comitè Regional de
Catalunya a III Congrés de la CNT celebrat entre l'11 i el
16 de juny de 1931 a
Madrid (Espanya) i fou delegat suplent de Valls a la
Conferència Regional de
Catalunya que se celebrà entre maig i juny de 1931.
També fou delegat al Ple
Regional de Catalunya d'agost de 1931 i el 3 d'agost d'aquell any
intervingué
en un míting pro presos. En 1931 fou
el delegat
espanyol, amb Eusebi Carbó Carbó, Manuel
Pérez
Fernández i Ángel Pestaña
Núñez,
en el Congrés Internacional de l'Associació
Internacional
dels Treballadors
(AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El 30
d'agost d'aquell any
participà en un míting a Barcelona. El novembre
de 1931 substituí Felipe Alaiz
de Pablo en la direcció de Solidaridad
Obrera.
En aquell 1931 va fer diverses conferències: «Los
presidios de Francia» (10 de
setembre, a l'Ateneu Federal de Barcelona),
«Método y tácticas de la CNT»
(octubre, a Martorell) i «De París a la Guayana
francesa» (29 d'octubre, al
Sindicat Fabril). També participà en un homenatge
a Francesc Ferrer i Guàrdia a
Girona i en un acte a Esparraguera. El 29 de novembre de 1931 fou
orador en un
míting celebrat al barri de Gràcia de Barcelona,
juntament amb Joan García
Oliver i altres. El desembre de 1931 va fer les conferències
«La mujer y el
amor» a l'Ateneu Llibertari del Clot i
«Consideraciones sobre el liderismo» al
Poblenou. El 21 de desembre de 1931 va fer la conferència
«Necesidad de la
cultura en la clase obrera» a Vilafranca del
Penedès. Replicà els oradors en un
míting d'Esquerra Republicana al Poblenou. El desembre de
1931, amb Felipe
Alaiz de Pablo, fou delegat de Solidaridad
Obrera a la Conferència Regional de Catalunya i
parlà al míting de cloenda.
Entre 1932 i 1933 col·laborà en Cultura
Libertaria. Dirigí Solidaridad
Obrera
en la seva reaparició el març de 1932 i l'abril
d'aquell any assistí per Solidaridad
Obrera al Ple de Sindicats
de Catalunya que se celebrà a Sabadell . Entre abril i maig
de 1932, membre
dirigia Solidaridad Obrera, va ser
detingut. El maig de 1932 va fer la conferència
«Reminiscencias de moral
burguesa en las actuaciones de los anarquistes» a Sant
Adrià del Besòs i el
juny d'aquell any «El apoliticismo de la CNT» a
Granollers. El juliol de 1932
va ver conferències a Igualada («De parts endins.
Els militants i els
sindicats») i a Vilanova i la Geltrú
(«L'organització confederal i llur
ideologia»). El 6 de novembre de 1932 participà en
les Jornades Sindicals de
Manresa i l'abril d'aquell any en el Ple Regional de Catalunya. Durant
tot el
1932 va fer mítings i conferències arreu de
Catalunya i la Península (Badalona,
Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant Adrià de
Besòs, Valls, Terrassa, Saragossa,
Vilassar de Dalt, Puig-reig, Gironella, Colònia Rosal,
Montblanc, Sabadell,
Manresa, Castellvell, Valls, Badalona, Torrelló, etc.). En
1933 va fer mítings
i conferències a diverses poblacions (Pla de Cabres, Santa
Coloma de Cervelló,
Manlleu, Igualada, Santa Coloma de Queralt, Sallent, Manresa,
Mataró, Alcoi,
etc.) i entre 1933 i 1934 col·laborà en Sindicalismo.
Quan els fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser detingut i tancat
a la
Presó Cel·lular de Barcelona. Quan la crisi
confederal defensà la conciliació
entre les faccions, però finalment el maig de 1933
signà amb una cinquantena de
sindicalistes moderats un manifest en suport d'Àngel
Pestaña Núñez. Ingressà a
l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i treballà a
l'Editorial Espasa.
El juny de 1933 fou membre del Comitè dels Sindicats
d'Oposició i posteriorment
defensà el sindicalisme rebutjant la presència
anarquista, polemitzant el
novembre de 1935 amb la FAI. S'afilià a la
Federació Sindicalista Llibertària
(FSL), de la qual es donà de baixa el març de
1934, i acabà militant en el
Partit Sindicalista (PS). Fou el primer president del Comitè
Nacional del PS i a
partir del 24 de juliol de 1936 formà part del consell
executiu de Barcelona,
dirigint el seu òrgan d'expressió Mañana.
També col·laborà en El
Sindicalista. Entre
1936 i 1937 col·laborà en Hora
Sindicalista, òrgan del PS de Catalunya. Durant la
guerra civil fou
comissari delegat de Brigada de la 33 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, comandada per Eduardo Medrano Rivas, i
va ser ferit a
Siétamo. El 5 de setembre de 1937 participà en el
Ple Regional de la Federació
Catalana del PS que se celebrà a Barcelona, on es
discutí la crisi economia de Mañana.
Presidí la Cooperativa
«Puertaferrisa», organitzada per membres del PS. En
1938 va ser nomenat sotscomissari
general de l'Exèrcit de Terra i
col·laborà en el periòdic El Frente. En els últims mesos
del conflicte bèl·lic fou cap de la
Inspecció General per a l'Evacuació de Ferits de
Guerra. Amb el triomf
franquista passà a França i el juliol de 1939
pogué embarcar amb la seva
companya Ana Ventura Colomer (Anita)
a bord del Mexique cap al port de
Veracruz (Veracruz, Mèxic). S'establí a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic), on rebé el
suport de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE). En 1947
estava
afiliat a la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i era membre a
l'«Agrupació de la CNT». En 1966
retornà a Barcelona i va fer costat
l'estratègia cincpuntista.
Segons
alguns, sense massa fonaments, en els anys setanta formà
part del Sindicat
Vertical franquista. En 1975, amb Pere Serrat Beltran,
refundà el Partit
Sindicalista a Barcelona, el quan es presentà en 1980 a les
eleccions al
Parlament de Catalunya en coalició amb el Partido Socialista
del Pueblo
Extremeño (PSPE). En aquesta època
col·laborà en Historia
y Vida. Josep Robusté Parés va morir el
2 de gener de 1981
al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat a Caracas
(Veneçuela). Son germà Alberto Robusté
Parés també va ser militant anarquista i
anarcosindicalista. Josep Robusté Parés
(1900-1981) ***
Joaquim
Lino Balagué -
Joaquim Lino
Balagué: El 2 de maig de 1901 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Joaquim Lino Balagué –algunes
fonts
citen erròniament el segon llinatge com Balaguer.
Sos pares es deien Pere Lino i Rosa Balagué. En 1932 era
tresorer de l'Ateneu Sindicalista
Llibertari
de Barcelona. Durant la guerra civil lluita al front de Badajoz
(Extremadura,
Espanya) i a finals de 1937 al de València (País
Valencià). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local d'Orà (Algèria) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
on, amb el company Àngel Ferrer Jordà,
constituí una important biblioteca. En
1961, a causa de la guerra civil, retornà a
França. Després s'instal·là
a
Aubervilliaers (Illa de França, França) i
milità a
la zona
de París. Amb Luis Andrés Edo defensà
en aquests anys l'Aliança Sindical amb la
Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Rosa
Travesset Agell
(1909-1982). Joaquim Lino Balagué va morir el 8 de juny de
1985
a l'Hospital Ballanger-la-Pépinière de
Villepinte
(Illa de França, França) i deixà
escrites unes memòries que abracen des dels
anys 1938 a 1950. ***
Necrològica
de Cinta Blanch Blanch apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 d'octubre de 1986 - Cinta Blanch Blanch: El 2 de maig de 1905 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Jacinta Blanch Blanch, coneguda com Cinta Blanch. Sos pares es deien Joan Blanch Villaubí i Maria Cinta Blanch Espinach. Amb son company Agustí Pons Vergé, son germà Joan Blanc i altres companys, fou un dels pilars de la col·lectivitat agrícola d'Aldover durant la Revolució espanyola. A l'exili s'establí a La Gajea (Mondonville, Llenguadoc, Occitània). Jacinta Blanch Blanch va morir el 20 de maig –algunes fonts citen erròniament 24 de maig– de 1986 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Enric Marco Nadal - Enric Marco Nadal: El 2 de maig –el certificat de defunció cita erròniament el 3 de maig– de 1913 neix a València (València, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Sos pares es deien Salvador Marco Balles, jornaler, i Assumpció Nadal Romero. Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Capturat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó –gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra–; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seus últims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir d'un atac cardíac el 13 de novembre de 1994 al Centre Geriàtric Sant Antoni del Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià), on estava ingressat; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades al crematori de València. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico (1966), Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947) (1982) i La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista. ***
- Maria Malla Fàbregas: El 2 de maig de 1918 neix a Alguaire (Segrià, Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Sos pares es deien Josep Malla i Enriqueta Fàbregas. Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre –com a dramaturga i com a actriu– i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit, CNT, Las Noticias, Solidaridad Obrera, etc. És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres. Maria Malla Fàbregas va morir el 31 de desembre de 1995 al seu domicili de La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, França). ***
Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich - Paul Wulf: El 2 de maig de 1921 neix a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». Paul Wulf va morir el 3 de juliol de 1999 a Münster (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca. El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme. ***
Roger Boussinot - Roger Boussinot: El 2 de maig de 1921 neix a Tunis (Tunísia) l'humanista llibertari, escriptor, guionista i historiador del cinema Roger Boussinot. Sos pares es deien Charles Jean Boussinot, d'escola anarquista que s'havia refugiat a Tunísia durant la Gran Guerra, i Marie Françoise Casanova. Després dels estudis a Bordeus i a París, com a gran apassionat de la gran pantalla esdevé periodista, s'especialitza en cinema, funda en 1946 la revista L'Écran Français i serà director de l'Agència Literària i Artística de París. Escriptor de talent, és autor d'una vintena de novel·les algunes de les quals seran adaptades al cinema o a la televisió, com ara Les guichets du Louvre, que narra la batuda de jueus del Velòdrom d'Hivern durant la Segona Guerra Mundial (París, 16 i 17 de juliol de 1942) i que va ser censurada; Le treizième caprice (1962); Les violons du bal (1973); Vie et mort de Jean Chalosse, moutonnier des Landes (1976); Marie-Jeanne des Bernis (1978); Les enfants dans les arbres, portada a la pantalla en 1994, etc. Admirador de Diderot i historiador erudit, va publicar en tres volums en 1967 una Encyclopèdie du cinèma, seguida d'un Dictionnaire des synonymes, analogies et antonymes i d'un petit abecedari Les mots de l'anarchie (1982). Llibertari de cor, però també pròxim a certs comunistes, serà alcalde de Pondaurat entre 1977 i 1995, on intentarà compartir la seva passió per la cultura amb el món rural. En 1992 serà també candidat a les eleccions regionals en una candidatura ecologista. Sa companya fou Nicole Achard. Roger Boussinot va morir el 14 de maig de 2001 al seu domicili de Bassanne (Aquitània, Occitània). ***
Gianni
Costanza - Gianni Costanza:
El 2 de maig de 1951 neix l'anarquista
Gianni Costanza, conegut
com Mustang. Milità activament en el
grup «Nestor Makhno» de Palerm, creat en 1968 i
adherit a la Federació Anarquista
Italiana (FAI). Durant els anys de la repressió contra el
moviment anarquista italià
de finals dels anys seixanta i principis dels setanta es
dedicà a contrarestar
la contrainformació i denunciar els muntatges
policíacs. Com a membre destacat del
Comitè Anarquista de Defensa (CAD) de la FAI, es
dedicà, entre altres tasques,
a gestionar la solidaritat amb els presos antimilitaristes. Durant la
dècada
dels setanta participà en diversos congressos de la FAI i en
1971 entrà a formar
part de la Comissió del Moviment Estudiantil d'aquesta
organització. En aquesta
època portà a terme una intensa activitat de
conscienciació en els instituts i
centres d'ensenyament que donà lloc a la creació
de diversos grups anarquistes
en el sector estudiantil. En 1972 denuncià l'assassinat del
militant anarquista
Franco Serantini a mans de la policia de Pisa (Toscana,
Itàlia) i aquell mateix
any, durant del procés contra Giovanni Marini
–jove llibertari que en llegítima
defensa matà un feixista durant una
agressió–, s'implicà activament en el
seu
comitè de defensa. En 1975 va ser nomenat responsable de la
Comissió de
Correspondència del grup anarquista «Nestor
Makhno». Entre 1977 i 1978 fou
membre de la redacció del periòdic Nient'al
più che, obert al les
reivindicacions i a la dissidència ciutadana. Entre finals
dels anys setanta i
principis dels vuitanta formà part de la redacció
i de l'administració del
setmanari anarquista Umanità Nova. En
aquesta època fou un dels
fundadors de la Federació Anarquista de Palerm (FAP).
Dissenyador gràfic i
publicista de professió, en els anys setanta
treballà en l'agència «APM» i
posteriorment fundà amb Maurilio Carracci i Francesco Paolo
Romito l'estudi de
publicitat «RC&C»; posteriorment fou
professor adjunt de Ciències de la
Comunicació a la Facultat d'Educació de la
Universitat de Palerm i també va fer
tasques vinculades al món de la comunicació i del
màrqueting publicitari, que
sempre va posar al servei del moviment llibertari, dissenyant logotips,
cartells, etc. En els seus últims anys participa activament
en les activitats
del grup anarquista «Alfonso Failla» de Palerm. Va
seguir amb interès el debat
que va precedir el XXX Congrés de la FAI, on es
plantejà la necessitat d'una
profunda renovació d'aquesta organització. Gianni
Costanza va morir el 30
d'abril de 2019 a Palerm (Sicília) i el seu funeral laic se
celebrà el 2 de
maig al cementiri de Rotoli d'aquesta ciutat.
Defuncions
Francesco Piccinini -
Francesco
Piccinini: El 2 de maig de 1872 és assassinat a
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el
sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco
Piccinini. Havia
nascut el 18 de setembre de 1839 a Lugo (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del
nacionalisme
de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de
l'exèrcit de Giuseppe
Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la
Campanya de l'Agro Romà
per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i
de Mentana.
En 1870, però, no prengué part en
l'expedició de Garibaldi a França
(Exèrcit
dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en
periòdics «republicanosocialistes»,
que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione
Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya,
Itàlia) en 1868, del qual
portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà
en 1871 un periòdic de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
També fou un dels fundadors
el 4 de juliol de 1868 de La Plebe.
Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi
(Llombardia,
Itàlia), publicació republicana, racionalista,
socialista, anticlerical i atea.
En 1871 fundà a Lugo la «Società della
Pleble» (Societat de La Plebe),
que es dedicà a difondre
aquest periòdic arreu la Romanya.
Col·laborà també en Il
Martello i Il Gazzettino
Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment
socialista, es a dir
internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871
participà en la reunió
clandestina a Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia), considerada com el primer congrés
de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la
regió que tenia com
a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar
noves seccions de la
Internacional, a més d'incrementar l'acció de les
ja existents. Foren els fets
de la Comuna de París (França) que precipitaren
la seva separació del pensament
mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes
llibertàries. En
aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En
els mesos
posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio
Obrer) de Lugo i participà en
nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces
contra els
seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments.
Francesco
Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del
cafè Europa de
Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut
li disparà un tret de
revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el
matà d'una punyalada.
Estava casat i tenia una filla, que havia nascut
en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione
(República Igualtat Raó); i després de
la seva mort en nasqué Argia, sa altra
filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT
creà un Comitè de Socors per ajudar
econòmicament sa família. Segons les
investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de
Mazzini de
Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli,
l'autor material del crim, que
va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani,
que fugí a Londres
(Anglaterra), després a França i finalment a
Espanya, on fou detingut.
Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou
commutada per
la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat
de Piccinini tingué un
gran ressò en la premsa italiana i internacional.
Giosuè Carducci va escriure
el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser
posat en la seva
làpida: «Els germans, els companys i els amics /
aquesta memòria / signe d'amor
i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i
covards.»; en aquest text s'usa
per primera vegada en la història la paraula
«companys» en el sentit que
posteriorment serà emprat en el llenguatge de la
família socialista
(anarquista, socialista i comunista). Piccinini està
reivindicat tant per
anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un
grup anarquista
«Francesco Piccinini», que mantingué un
estret contacte amb Argia, sa filla
petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per
iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo
una solemne
commemoració amb la inauguració d'un monument,
obra d'Alfeo Bedeschi i amb el
text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels
anarquistes de Lugo destacant el caràcter
antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme
italià. Francesco Piccinini (1839-1872) ***
Edmond
Duchemin - Edmond Duchemin: El 2 de maig de 1913 mor a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) el metge anarquista Edmond Michel Lucien Duchemin, que va fer servir el pseudònim Michel Petit. Havia nascut el 22 d'abril de 1867 a Châteauroux (Centre, França). Sos pares, rendistes, es deien Arthur François Guillaume Duchemin, militar, recaptador de contribucions indirectes i cavaller de l'Ordre Imperial de la Legió d'Honor, i Bertha Maria de Jesus Harouard, de pare francès i mare mexicana, casats durant les guerres del II Imperi francès. Passà la seva infantesa entre Châteauroux i Laval (País del Loira, França). Estudià medicina a París (França) i passà temporades a Dinan (Bro Sant-Maloù, Bretanya), on residia sa família. En 1894 llegí la seva tesi «Contribution à l'étude de la rétention d'urine au cours de la blennorrhagie». Un cop titulat en medicina, exercí d'antuvi a París, a la seva consulta al número 46 del bulevard de Haussmann, i després a Bièvres (Illa de França, França). El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart publicat en diversos diaris parisencs. El 27 d'abril de 1901 es casà al VI Districte de París amb Marie Anne Philomène Le Luez. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Grands Augustins. En 1904 s'instal·là a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i després a Maël-Carhaix (Cornualla, Bretanya). En 1904 també començà a col·laborar en el setmanari anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux, del qual era lector des de feia anys. Sembla que va ser Jean Grave que va demanar la seva col·laboració per a una secció sobre higiene laboral. Entrà en la redacció com a especialista en medicina, però la seva col·laboració no es va limitar a aquesta disciplina i durant set anys signà més de cent articles, la major part sota el pseudònim Michel Petit. En 1905 col·laborà en L'Almanach de la Révolution pour 1906. Atret per la pedagogia llibertària, mantingué contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i col·laborà amb l'editorial de l'Escola Moderna de Barcelona (Catalunya) amb textos que signà sota pseudònims. En 1909, com a membre del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, participà activament en les protestes que es desencadenares contra el processament de Francesc Ferrer i Guàrdia i quedà molt afectat quan un tal Michel Petit va ser detingut a París per participar en aquestes protestes, demanant a Jean Grave que s'informés sobre aquest Augustin-Michel Petit amb la intenció d'ajudar-lo. Va fer molta publicitat de Les Temps Nouveaux entre els seus amics (metges, professors, mestres, etc.). També mantingué estretes relacions amb el periòdic anarquista Le Réveil de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1909 publicà el fullet higienista Les habitations qui tuent!. Cap el 1910 caigué malalt i hagué de minvar les seves col·laboracions en el periòdic, encara que va escriure articles sobre la Revolució mexicana. En 1911 publicà el fullet d'higienisme Le nourisson i aquest any també col·laborà amb la revista La Grande Revue en una investigació sobre la influència de la caserna sobre la joventut amb un informe molt crític. Edmond Duchemin va morir el 2 de maig de 1913 a l'île-de-Bréhat (Goueloù, Bretanya) i va ser enterrat dos dies després al cementiri antic de l'illa. Deixà inèdita una autobiografia sota el títol Un bourgeois déchu. Pòstumament, en 1932, es va publicar el seu llibret de narracions infantils La petit chemin, amb il·lustracions d'Aristide Delannoy. ***
Pierre Chardon segons una xilografia de Louis Moreau - Pierre Chardon: El 2 de maig de 1919 mor a Déols (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Clément Jules Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Havia nascut el 3 de novembre de 1892 a Châteauroux (Centre, França). Sos pares es deien Auguste Casimir Charron, criat, i Honorine Mariotat. L'11 d'abril de 1914 es casà a Châteauroux amb Jeanne Blanche Marie Louise Lemoine. En 1914 serà donat de baixa de l'exèrcit per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'E. Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya Jeanne Lemoine va morir el 1918 de la grip espanyola. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie(1925, pòstum), entre d'altres. Pierre Chardon va morir el 2 de maig de 1919 al seu domicili de Déols (Centre, França). Pierre Chardon (1892-1919) ***
Gustav Landauer - Gustav Landauer: El 2 de maig de 1919 és assassinat a Munic (Baviera, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Havia nascut el 7 d’abril de 1870 a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya). Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l’Edat Mitjana d’inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d’Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l’any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d’editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l’Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d’avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d’unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n’era una altra—exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades –una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d’alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l’agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l’Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l’anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l’honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d’una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l’Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d’intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l’Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l’atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l’Estat com a la negació de l’amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d’un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d’una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l’existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat fins la mort. El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït. ***
Leo
Bianconcini - Leo Bianconcini: El 2 de maig de 1920 mor a Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Havia nascut el 26 de juliol de 1898 a Sassoleone (Casalfiumanese, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Vito Bianconcini i Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i després aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat, juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser apallissats i perseguits pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista. El 2 de maig de 1920 s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a Andrea Costa. En aquest esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la concentració obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se després en la caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els carrabiners refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta acció Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà. Després d'aquest sagnant episodi, el govern va haver de reforçar de manera significativa el nombre de carrabiners presents a la població, per poder fer front als actes d'hostilitat que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el número del 15 de maig de 1920 del periòdic Sorgiamo! i promogué una col·lecta que recaptà la important suma de 4.000 lires que va ser lliurades a la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir més de vuit mil persones i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio Miceti, per part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres vuitanta associacions i grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo Anarchico Giovanile (GAG, Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i socialistes. ***
Paniu Entchev Dragnev - Paniu Entchev Dragnev: El 2 de maig de 1925 és assassinat a Tírnovo, actual Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària), l'estudiant anarquista Paniu Entchev Dragnev. Havia nascut en 1902 a Liaskovetz (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família benestant. Durant el feixisme participà en les reunions clandestines de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1925 prengué part en una conferència a Gorna Orehovitza (Veliko Tarnovo). Arran de l'atemptat amb bomba del 16 d'abril de 1925 a la catedral d'Sveta-Nedelya de Sofia, que desencadenà una obra repressiva sense precedents, va ser detingut com molts altres companys (Dimitar K. Matrov, Kosta Kasandjiev, Marine Prapinov, Christo Roguev, Georges Pargov, etc.) pels militars. El 2 de maig de 1925 Paniu Entchev Dragnev va ser torturat i estrangulat fins la mort amb un fil telefònic als soterranis de la caserna de Tírnovo. ***
- Luigi Peotta: El 2
de maig de 1945 mor a Ebensee
(Traunviertel, Alta Àustria, Àustria)
l'anarcoindividualista il·legalista Luigi
Enrico Peotta, conegut sota diversos pseudònims (Biondino, Bimbo,
Garibaldi Pedrocco, Garibaldi
Pedrocca, Giulio Coccari,
Singru, Zingaro,
etc.). Havia nascut el 16 de maig de 1901 a Grancona
(Vèneto, Itàlia) –altres
fonts citen el 8 de maig de 1901 a Vicenza (Vèneto,
Itàlia). Sos pares es deien
Eugenio Peotta, obrer metal·lúrgic que treballava
a l'Alfa Romeo, i Almerica
Marconato. Quan era un infant sa família
s'instal·là a Novi Ligure (Piemont,
Itàlia), on son pare havia trobat feina en una
fàbrica metal·lúrgica. Quan sos
pares es traslladaren a Sesto San Giovanni (Llombardia,
Itàlia), ell restà a
Novi Ligure, on treballà de manobre en una foneria.
Anarquista individualista i
autodidacte, entrà en contacte amb els cercles llibertaris i
s'integrà en el
grup il·legalista de Sante Pollastri (o Pollastro, com ell
signava), on també
hi participava Marco Ventura, Achille Casalegno, Martino Massari i
Abele
Rizieri Ferrari (Renzo Novatore),
amb els quals participà en
diverses expropiacions i tiroteigs amb la policia, com ara el de la nit
del 18
de juny de 1926 a Lomellina (Llombardia, Itàlia) i el 6 de
desembre de 1926 a
prop de Vintimiglia (Ligúria, Itàlia), on havien
matat a trets Nino Gavarino,
empleat feixista del consolat general d'Itàlia a
Niça (Provença, Itàlia), quan
intentaven passar a França. En 1926, sota el nom de Garibaldi
Pedrocco, visqué a París
(França) amb Caterina Piollatto, que coneixia de
Novi Ligure i era l'excompanya de l'il·legalista Giuseppe Di
Luisi. En aquesta
època va anar i venir entre París,
Ligúria i Bèlgica. El 11 d'agost de 1927 va
ser detingut per la policia judicial francesa a Lieja
(Valònia) amb possessió
d'un passaport a nom de Giulio Coccari;
jutjat, va ser
considerat el «lloctinent» de Pollastri i condemnat
a uns quants mesos de presó
per ús de documentació falsa. L'abril de 1928 va
ser extradit a Itàlia, on va
ser jutjat el 7 d'octubre de 1929 i condemnat a cadena
perpètua, amb cinc anys
d'aïllament en una cel·la. El 10 de desembre de
1929 va ser traslladat a la
penitenciaria de Porto Longone, actual Porto Azzurro, a l'illa d'Elba
(Toscana,
Itàlia). A començament dels anys quaranta, va ser
enviat al camp de
concentració de Fossoli (Emília-Romanya,
Itàlia), on, a resultes d'un
bombardeig aliat, va perdre una cama. L'abril de 1944 va ser traslladat
a la
presó de Parma (Emília-Romanya,
Itàlia) i el 17 de juny d'aquell any lliurat a
les autoritats alemanyes. El 24 de juny de 1944 va ser deportat al camp
de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) sota la matrícula 76.668.
Luigi Peotta va morir el 2 de maig de 1945 al camp auxiliar d'Ebensee
(Traunviertel, Alta Àustria, Àustria), depenent
del de Mauhausen –algunes fonts
citen el camp de concentració de Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). Hi ha
teories que diuen que podria haver sobreviscut a la II Guerra Mundial i
que
morís, sota una falsa identitat, en 1965 a Sesto San
Giovanni. ***
Necrològica
de Cristóbal Rodríguez Pérez apareguda
en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 23 de maig de 1953 - Cristóbal Rodríguez Pérez: El 2 de maig de 1953 se suïcida a Vermenton (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Cristóbal Rodríguez Pérez. Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Igualeja (Málaga, Andalusia, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Durant la guerra civil va ser adscrit al Servei de Tren Automòbil del X Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Exiliat, treballà de llenyataire a Sacy (Borgonya, França). Desesperat per la malaltia que patia, Cristóbal Rodríguez Pérez es va suïcidar el 2 de maig de 1953 llançant-se a les vies del tren a l'indret anomenat «Le Champ du Noyer» de Vermenton (Borgonya, França). ***
Necrològica
de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de juny de 1963 -
Félix Arcal
Berenguer: El 2
de maig de 1963 mor a Lo Mont
(Aquitània,
Occitània) l'anarcosindicalista
Félix Arcal Berenguer.
Havia nascut l'11 de juny de
1904 a Bujaraloz
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es
deien Mariano Arcal i
Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment
llibertari i al
Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
A començaments de la guerra civil formà part del
Comitè Revolucionari del seu
poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats
«Fantasmas», unitats
integrades en la «Columna Durruti» encarregades de
detenir i executar militants
franquistes i clericals de la regió. El capellà
de Bujaraloz sembla que va ser
una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni,
Buenaventura Durruti Domínguez
no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions.
Quan la
militarització de les milícies, a la qual ell
s'oposà, marxà cap a Barcelona
(Catalunya), però finalment retornà als fronts.
El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. També passà per les
Companyies de Treballadores Estrangers (CTE).
Durant l'Ocupació nazi, participà en la
Resistència, enquadrat en un grup
guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Lo
Mont (Aquitània, Occitània), on
continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt,
i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné
de Lo Mont, Félix Arcal
Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont
(Aquitània,
Occitània). ***
Fitxa de Jules Scarcériaux de la policia alemanya -
Jules Scarcériaux:
El 2 de maig
de 1963 mor a Los Angeles (Califòrnia, EUA) l'escriptor,
escultor, ceramista i propagandista anarquista Jules
Scarcériaux, també conegut
com Jules Fontaine. Havia nascut el 22 de juliol de 1873 a Wasmuel (Quaregnon, Hainaut,
Valònia). Sos pares es
deien Désiré Scarcériaux i Pauline
Fontaine. Durant la tardor de 1900 participà
en les reunions anarquistes celebrades al cafè Leborgne, al
número 36 del
carrer Vandamme de París (França). En aquesta
època treballava en el mateix
taller del cançonetista anarquista François-Henri
Jolivet. En 1901 fou assidu
del restaurant cooperatiu
«L'Émancipation», al número
38 del carrer de
l'Église, i a les reunions dominicals de la Biblioteca
Comunista del XV
Districte de París, antic grup «Les
Trimardeurs». El 15 de març de 1902 va ser
expulsat de França i passà a Alemanya. El 8 de
febrer de 1904 el seu domicili
de Bonn (Prússia) va ser escorcollat en la seva
absència i es trobaren llibres
i periòdics anarquistes; detingut a la sortida del taller,
va ser empresonat
unes setmanes i el 14 de maig de 1904 va ser posat a la frontera belga.
Finalment, en 1905, emigrà als Estats Units.
Després de passar per Boston (Massachusetts,
EUA) i per Nova York (Nova York, EUA),
s'instal·là a Trenton (Nova Jersey, EUA).
Conegué Clément Duval, després de la
seva evasió de la colònia
penitenciària,
del qual va fer la seva necrològica en 1935 per al
periòdic Man!.
Col·laborà en Les Temps
Nouveaux, de Jean Grave, fet que va portar a principis de
juny de 1909 una polèmica amb Jules Derbaix i Louis Goaziou
i L'Union des Travailleurs,
publicació en
la qual també col·laborava. Sembla que
també col·laborà en Volkszeietung
i, amb Margaret Levan i Oscar Maes, en la «Communistic
Library» de Trenton. A més de tot això,
s'encarregà de coordinar les
conferències d'Emma Goldman a Trenton. Entre 1910 i 1911
col·laborà en el
setmanari L'Insurgé.
Obrer
porcellaner en una fàbrica de sindicació
obligada, es va veure forçat a
afiliar-se en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana del Treball) i l'agost de 1910 va ser
elegit delegat de la
Unió Central de Trenton, en la secció de 45
obrers porcellaners. Partidari del
sindicalisme d'acció directa, ràpidament
entrà en conflicte amb la direcció de
l'AFL, que l'acusà de formar part dels anarcosindicalistes
dels Industrial
Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)
i de fer
propaganda contra el sindicalisme reformista; finalment va ser expulsat
de
l'AFL amb un document signat pel mateix Samuel Gompers. Com a membre
dels IWW
destacà pels seu domini de diferents idiomes. Cap a finals
dels anys deu animà
un curs de ceràmica a l'Escola Moderna d'Stelton (Nova
Jersey, EUA). A finals de
la Gran Guerra, en 1918, s'instal·là a Richmond
(Califòrnia, EUA), on va ser
estretament vigila per la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina
Federal
d'Investigació). A finals dels anys vint
s'instal·là a Los Angeles (Califòrnia,
EUA). Amenaçat amb la deportació per les
autoritats nord-americanes, ben igual
que moltes d'altres militants, intentà, per
intervenció de l'anarquista Humbert
Rullière (Laurent Casas),
que la seva
prohibició de residència a França fos
revocada, però, malgrat les gestions de
la Lliga dels Drets de l'Home, es mantingué la
interdicció; finalment, pogué
restar als EUA. Participà activament en les campanyes a
favor dels militants italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A partir dels anys trenta,
formà part del «Grup
Kropotkin», del «Workman Circle», de Los
Angeles, del qual eren membres destacats
llibertaris, com ara Henry Cohen, Cassius V. Cook, Walter Holloway,
Hans Rossner,
Alfred Sanftleben, Sprading i Swartz,, entre d'altres; així
com de la «Walt
Whitman School». En aquests anys
col·laborà en nombroses revistes
llibertàries,
(L'Adunata dei Refrattari, Défense de l'Home, L'En-Dehors, International
Socialist Review, Le Libertaire,
Man!, Mother
Earth, Plus Loin, La Revue du Travail, Road
to Freedom, Why?, etc.),
per a les quals va fer traduccions. Durant els anys
cinquanta fou subscriptor del periòdic parisenc Le Libertaire. Mantingué
contractes amb la Confederació Nacional
del Treball Francesa (CNTF) i amb el grup editor de Le
Combat Syndicaliste. Com a escultor va que flaques de
ceràmica
amb l'efígie de coneguts anarquistes (Bakunin, Bell, Godwin,
Kropotkin,
Malatesta, Reclus, Thoreau, Tolstoi, etc.). També
treballà fent decorats de
pel·lícules de Cecil B. De Mille, i d'altres
directors de Hollywood, i finançà
l'edició de premsa i de llibres anarquistes. El 24 de
març de 1963 va morir sa
companya, la polonesa Sabina Lowenthal. Jules Scarcériaux va
morir el 2 de maig
de 1963 a Los Angeles (Califòrnia, EUA). Deixà
tota la seva fortuna a la premsa
anarquista. ***
Ernst Friedrich - Ernst Friedrich: El 2 de maig de 1967 mor a Bry-sur-Marne (Illa de França, França) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Havia nascut el 25 de febrer de 1894 a Breslau (Silèsia, Polònia). Va ser el tretzè fill d'Ernest Friedrich, baster, i d'Ernestine Schulz, bugadera. Va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè» i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m2 per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Sa companya fou Marthe Marie Laurentine Saint-Pierre. Ernest Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a l'Hospital Saint-Camille de Bry-sur-Marne (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Joan Almela apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de jny de 1969 -
Joan Almela: El 2
de maig de 1969 mor a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Joan
Almela –a vegades el seu nom citat com José.
Havia nascut cap el 1887 a València (València,
País Valencià). Es guanyava la
vida com a tècnic en agricultura. El 29 de març
de 1914, en representació de la
Unió Obrera de Sueca (Ribera Baixa, País
Valencià), va fer un míting, amb Enrique
Arlandis, Antonio Loredo Martínez i altres, a Cullera
(Ribera Baixa, País
Valencià) en pro dels presos. A finals de 1914
intervingué en un acte de
propaganda a Cullera. Després d'un temps per
França, a mitjans de 1915 retornà
a Sueca. A finals de 1915 envià un donatiu al
periòdic Tierra y Libertad.
En 1918 representà el Comitè de la
Federació
Regional Agrícola de València en el VI
Congrés de la Federació Nacional
Agrícola (FNA) de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), on participà en
diversos debats: adhesió a la CNT, abolició de la
propietat privada, publicació
del periòdic La Voz del Campesino
i
fusió de la CNT amb la Unió General de
Treballadors (UGT), a la qual es mostrà
escèptic. Aquell mateix any participà en una gira
nacional de propaganda. El
gener de 1919 va fer mítings a diverses poblacions del
País Valencià (Utiel, Xiva,
Bunyol, Requena, València) i 2 de setembre d'aquell any va
ser detingut a
València amb Eusebi Carbó Carbó. El
desembre de 1919 representà a la comarcal
de Castelló i al Sindicat de Transports de
València en el II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia) que se celebrà
a Madrid (Espanya). El setembre de 1936
va ser nomenat secretari del Congrés Regional de Camperols
de Llevant. Durant
el procés revolucionari jugà un paper important
en la Federació Nacional Camperola
(FNC), sobretot a partir de juny de 1937 quan en va ser nomenat
secretari, i en
les col·lectivitats agrícoles del País
Valencià. En 1938 assistí, en
representació de l'FNC, al Congrés Nacional
d'Agricultors de França que se
celebrà a París. El març de 1939 va se
nomenat a València membre del Comitè
Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i
s'encarregà, amb José
Grunfeld, de les qüestions sindicals i econòmiques.
En 1939, amb el triomf
franquista, aconseguí passar al Nord d'Àfrica, on
milità durant anys al Marroc.
Ja major, va ser repatriat a França i visqué a la
llar d'avis «Beau Séjour»
d'Ieras (Provença, Occitània), alhora que era
secretari de la Federació Local
de CNT i membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En
1969 Joan
Almela marxà cap a Marsella (Provença,
Occitània), on, un mes més tard, el 2 de
maig de 1969 va morir i va ser enterrat l'endemà al
cementiri de Saint-Pierre
d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Fermín Aliacar Garralaga apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1 de
novembre de 1970 - Fermín Aliacar
Garralaga:
El 2 de maig de 1970 mor a
Savardun (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Fermín Aliacar Garralaga. Havia nascut
el 7 de juliol de 1909 a El Burgo de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos padres es deien Leoncio
Aliacar i
Teresa Garralaga. Treballador del camp, de molt
jove entrà a formar
part del moviment llibertari i sempre intentà fugir de la
feina pagesa. Quan la
proclamació de la II República espanyola,
intervingué en la confiscació de les
terres comunals furtades pels cacics. Arran de l'aixecament militar
feixista de
juliol de 1936, després de l'afusellament del
germà major Ignacio, hagué de
fugir amb sos altres tres germans (Bernabé, Félix
i Germán) i s'uní amb les
primeres tropes que trobà. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
amb sos tres germans, on patí els camps de
concentració. Durant l'Ocupació va
ser denunciat com a comunista i va ser requisat pel Servei de Treball
Obligatori (STO) per a treballar a Alemanya en dues ocasions
–la segona fugida
d'un tren bombardejat pels aliats tingué èxit,
però resultà ferit. Després de
la II Guerra Mundial s'independitzà laboralment i
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Nuviola
Abas. Malalt,
patí tres operacions,
però de l'última no
pogué recuperar-se. Fermín Aliacar
Garralaga va morir el 2 de maig de
1970 a la seva granja de Rochefort a Savardun (Llenguadoc,
Occitània) i
va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Necrològica
de José García Jiménez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 28
d'octubre de 1973 - José
García
Jiménez: El 2 de maig de 1973 mor a Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista José García
Jiménez. Havia nascut el 18 de febrer de 1912 a La Carlota
(Còrdova, Andalusia, Espanya). Era fill d'una
família llibertària que havia
fundat la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La
Carlota i son pare, José García,
construí
el local del sindicat, i sa mare es deia Carmen Jiménez. En
1936, quan els franquistes arribaren a
Còrdova, fugí
a les muntanyes i lluità contra el feixisme. Exiliat a
França, després de la II
Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la
Federació Local de
Sarlat (Aquitània, Occitània) de la CNT,
població on residia a «Les Pechs».
José García Jiménez va morir el 2 de
maig –algunes fonts citen
erròniament el 8 de maig– de 1973 a l'Hospital de
Bordeus
(Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Miguel Salvador apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985 -
Miguel Salvador: El
2 de maig de 1985 mor a Aquitània (Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel
Salvador. Havia nascut cap el 1926 a Queretes (Matarranya, Franja de
Ponent). En
1939, en
acabar la guerra civil, s'exilià amb sos pares.
Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). ***
- Paul Lapeyre: El 2
de maig de 1991 mor a Burela (Lugo, Galícia)
el militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul
Lapeyre. Havia
nascut el 28 de maig de 1910 a Monguilhem (Gascunya,
Occitània). Sos pares es
deien Thomas Lapeyre, conreador que esdevingué carter, i
Maria Dulhoste. Va fer
de barber després d'haver estat obligat a deixar el seu lloc
com a mestre a
causa del seu antimilitarisme. A finals de novembre de 1926, amb sos
germans
Aristide i Laurent, participà en la constitució
de la Confédération
Générale du
Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR,
Confederació General del
Treball - Sindicalista Revolucionària), creada per Pierre
Besnard, i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió Le
Combat
Syndicaliste, participant en el V Congrés
(novembre de 1934) i el VI
Congrés (22 de gener de 1937) d'aquesta
confederació sindical. En 1935, quan esclata
l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus», son
germà Aristide va ser
empresonat i fou ell qui assegurarà l'aparició de
La Révolte, periòdic
anarquista del Sud-Oest. Quan comença la
Revolució espanyola, el 19 de juliol
de 1936, organitzà amb sos germans una xarxa per enviar
armes, medicaments,
queviures, etc., als companys anarquistes de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Durant els anys de la
Revolució espanyola, desenvolupà una intensa
tasca en el seu suport i fou
orador en nombroses reunions al seu favor, com ara el míting
que es realitza
l'agost de 1936 a la sala Wagram de París organitzat pel
«Comitè Anarcosindicalista
per a la Defensa i l'Alliberament del Poble Espanyol», on va
explicà la seva
estada a Espanya, o la gira propagandística que
realitzà en nom de la CGT-SR
entre el gener i el març de 1937 a Algèria, on va
fer una dotzena de
conferències en suport de la Revolució espanyola.
També col·laborà en el
setmanari SIA, òrgan de
la Secció Francesa
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundat i animat per
Nicolas
Faucier i Louis Lecoin, i efectuà nombrosos viatges a
Espanya en nom de la
CGT-SR. En aquesta època col·laborà en
dos periòdics publicats a Bordeus
(Aquitània, Occitània) sota el títol L'Espagne
Antifasciste. El 16 de setembre de 1938 va ser inscrit com a
«anarquista»,
ben igual que son germà Laurent, en el «Carnet
B» dels antimilitaristes. El
maig de 1939 fou nomenat delegat de Propaganda de la
Federació Anarquista de
Llengua Francesa (FAF), que s'havia constituït entre el 15 i
el 16 d'agost de
1936 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) a resultes de
l'escissió que es va
produir dins de la Unió Anarquista (UA). A finals d'agost de
1939 va ser mobilitzat
i va ser enviat a Alsàcia; va caure presoner de
l'exèrcit alemany i va ser
enviat a un camp de concentració prop d'Hamburg (Hamburg,
Alemanya). Després
d'un intent d'evasió que resultà un
fracàs, va ser enviat successivament a
quatre camps d'internament. El juny de 1945 va ser alliberat per les
tropes
britàniques. Després de la II Guerra Mundial
representà el grup anarquista de
Bordeus en el congrés que donà lloc a la nova
Federació Anarquista (FA) que se
celebrà entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 a
París (França). En aquesta època
era secretari de la Unió Local Bordelesa. El 17 de setembre
de 1946 es casà a
Bordeus amb la militant anarquista Jeanne Pantais. Entre el 7 i el 9 de
desembre de 1946 participà en el Congrés
Constitutiu de la Secció Francesa de
la Confederació Nacional del Treball (CNT-F) de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT), continuadora de la CGT-SR i sempre inspirada per Pierre
Besnard,
i va ser nomenat secretari de la VIII Unió Regional de la
CNT-F. Entre finals
de 1947 i principis de 1948 al departament de la Gironda, prengué part en
l'intent de fusió que donà
lloc a un Comitè Departamental de Coordinació de
Sindicats que havien abandonat
la CGT i que reagrupava, entre altres forces, la Unió
Regional de CNT, els
«Amics de Força Obrera», els
Comitès d'Acció Sindicalistes i la
Unió
Departamental de Sindicats Independents. En 1952 era delegat de
Propaganda de
la Unió Regional de la CNT-F. A resultes del
congrés de la Federació Anarquista
(FA) que se celebrà entre el 31 de maig i el 2 de juny de
1952 a Bordeus, va
ser exclòs de la FA, ben igual que altres companys
(André Arru, MauriceFayolle,
Maurice Joyeux, Aristide Lapeyre, Georges Vincey, etc.), pel seu
enfrontament
amb Georges Fontenis. La FA, que desaparegué per donar lloc
a la Federació
Comunista Llibertària (FCL) dirigida per Georges Fontenis,
va ser reconstituïda
en el congrés que se celebrà entre el 25 i el 27
de desembre de 1953 a París. L'agost
de 1955 participà en la IV Concentració
Internacional Juvenil que se celebrava
a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiena,
Occitània), on va fer les
conferències «Darwin-Kropotkine » i
«L'éthique et la morale anarchiste». La
seva tasca militant va ser continuada, juntament amb son
germà Aristide, en
«Libre Pensée», realitzant nombroses
conferències i esdevenint un dels seus
oradors nacionals principals. També va fer nombroses
conferències a l'Escola
Racionalista «Francisco Ferrer», animada pel grup
anarquista de Bordeus. La
seva barberia, al carrer de La Fusterie de Bordeus, fou centre de
difusió de la
premsa anarquista. En tots aquests anys sempre participà
activament amb les
activitats de Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. A
començament dels
anys setanta un infart el retirà de la militància
activa i s'instal·là a Barçac
(Aquitània, Occitània), a la regió
vitícola de Sauternes. Trobem escrits seus en
nombroses publicacions llibertàries, com ara La
Brochure Mensuelle, Les
Cahiers de Terre Libre, Ce qu'il
faut
dire, Le Combat Syndicaliste,
L'Entente Anarchiste,
L'Espagne Antifasciste, L'Espagne
Nouvelle, Germinal, L'Idée Libre, Lucifer,
Le Monde Libertaire, Monde
Nouveau, Rébellion,
La Révolte, etc. Entre
les seves obres
podem destacar Jésus-Christ, Dieu soleil
(1933), Le 6 février
(1934), Jésus-Christ a-t-il existé?
(1936), Ce qu'est le syndicalisme
révolutionnaire (1937), Lueurs sur
l'Espagne. Révolution
et contre-révolution en Espagne républicaine
(1938), De Gaulle tout nu! (1946), Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier (1983, amb Marc
Prévôtel), Étienne
de la Boétie. De la servitude volontaire ou le
contr’un. Étude (ca. 1996,
pòstum). Paul
Lapeyre va morir el 2 de maig de 1991 a l'Hospital de Burela (Lugo,
Galícia; actualment Cervo, Lugo, Galícia) on
havia estat portat després de patir un accident
automobilístic en una carretera
gallega el dia d'abans. Conforme les seves últimes
voluntats, el seu cos va ser
donat a la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la
(La Corunya,
Galícia). ***
Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en La Vanguardia del 7 de maig de 1935 - Carlos Monte Villalba: El 2 de maig de 1991 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Monte Villalba –el seu primer llinatge a vegades citat erròniament com Montes. Havia nascut el 22 de novembre de 1913 a Barcelona (Catalunya) –altres fonts citen erròniament Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Vicente Monte i Rosa Villalba. Quan era infant passà a viure amb sa família a Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà en la indústria tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. La seva militància i compromís van fer que fos acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes d'elles amb son germà José, també militant llibertari. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per «pertorbar el treball» a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després com a comissari de Batalló en la 153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot seu morí als seus braços), Terol i altres zones aragoneses. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i patí els camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant als pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa companya, Josefa Arias, i s'instal·là a diversos indrets (Champclauson, Trescol) fins establir-se definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània). Participà en la Resistència quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de la CNT. El febrer de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de La Grand Comba. Posteriorment ocupà diversos càrrecs orgànics (tresorer, etc.) en la Federació Local de la CNT de la citada població i fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte Villalba va morir el 2 de maig de 1991 a l'Hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània) després de patir una greu malaltia. ***
- Ángel Urzáiz Simón: El 2 de maig de 1998 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Urzáiz Simón. Havia nascut el 22 de maig de 1918 a Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament el 31 de maig de 1918 a Terol (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ángel Urzáiz i Carmen Simón. De ben jovenet entrà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari dels barris madrilenys de La Guindalera i La Prosperidad. En 1933 ingressà en les Joventuts Llibertàries i participà en les manifestacions madrilenyes d'octubre de 1934 en suport de la insurrecció. En 1935 formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries del Centre. Participà en la reacció contra cop feixista de juliol de 1936, sobretot a la madrilenya Casa de Campo, i posteriorment s'enrolà en la «Columna Del Rosal», combatent al front de Madrid. En 1937 ingressà a l'Escola Militar de la II República espanyola de València, on esdevingué oficial. Destinat al sector de Porcuna-Lopera, a Jaén (Andalusia, Espanya), combaté en 1938 al front d'Extrema, participant en la batalla de Monterrubio. Va ser amic íntim de Cipriano Mera. Amb el triomf franquista va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, encara que la pena va ser commutada. Durant el seu captiveri conegué la militant anarcosindicalista i de les Joventuts Llibertàries Consuelo Zabala, que esdevindrà sa futura companya i amb qui tindrà dos infants. Cap el 1943 va ser posat en llibertat condicional i entrà a treballar de fuster en uns estudis cinematogràfics. En aquesta època milità en la Federació Local de la CNT madrilenya i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) clandestines. En 1947 assistí, amb Josep Peirats Valls, al Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) clandestí celebrat a Madrid. El 27 de desembre de 1947 va ser detingut, juntament amb Gabriel Cruz Navarro, quan exercia de secretari de Defensa del Comitè Peninsular de la FAI; jutjat l'1 de juliol de 1949 en consell de guerra, juntament amb Juan Gómez Casas i altres, va ser condemnat a 30 anys de presó, que purgà al penal d'Ocaña i a Sant Miquel dels Reis. Quan en 1959 aconseguí la llibertat, entrà a treballar com a administratiu en empreses de construcció. S'oposà a la maniobra cincpuntista i en els anys setanta milità en el Sindicat de la Construcció de Madrid. Un cop mort el dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1977 fou membre del Comitè Regional de la CNT del Centre i en 1984 del Comitè Nacional confederal. Prologà el llibre col·lectiu Evasión del penal de Ocaña (1993) i els autobiogràfics de Juan Giménez Arenas De la Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía (1996) i de Joan Busquets Verges Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cárceles de Franco (1998). En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Juan Gamero en el seu reportatge documental Vivir la utopía –erròniament surt com José Urzáiz. En els últims anys de sa vida, col·laborà intensament amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). Trobem textos seus en El Aguilucho, Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Construcción, Fragua Social i Solidaridad Obrera. Ángel Urzáiz Simón va morir el 2 de maig de 1998 a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid (Espanya) d'un infart cardíac i fou incinerat al cementiri madrileny de La Almudena. ---
|
![[01/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[01/05]") |
|
![[03/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/05]") |
|
|
| Actualització: 02-05-24 |