---

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article «Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Pamflet anunciant l'acte

Pamflet anunciant l'acte

- Gran Conferència Pública: El 2 de juliol de 1901 se celebra a la Sala de l'Eden (antiga Casa del Poble) de Brussel·les (Bèlgica) una gran conferència pública contradictòria sota els temes de «La fallida del parlamentarisme i la inevitable Revolució». Els oradors de l'acte, al qual estava convidat tot el proletariat socialista i anarquista, van ser els anarquistes Jean Hardy i Julius Mestag (Steck).

***

Cartell del míting

Cartell del míting

- Míting ídix: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Ídix).

***

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens "L'Action Syndical" del 26 de juny de 1010

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens L'Action Syndical del 26 de juny de 1010

- Míting contra el Biribi: El 2 de juliol de 1910 se celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) un míting de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte, organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció Revolucionària (GEAR) de Lilla, va tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del sindicalista llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van intervenir H. Juvénal, del GEAR de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de Lilla; Jean Golsdky, del Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît Broutchoux de la Federació Sindical de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació Revolucionària del Nord (FRN).

***

Portada del primer número de "Renovação"

Portada del primer número de Renovação

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de "Le Libertaire", pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de Le Libertaire, pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès "L'Écho de Lyon" del 17 d'agost de 1892

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Sos pares es deien Nicolas Courtois, mestre d'aixa, i Marie Clourenet. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com «Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat «Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

- Charles Malato: El 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 3 de juliol de 1856 –la partida de defunció i algunes fonts policíaques citen erròniament el 7 de setembre de 1857 neix a Foug (Lorena, França) el destacat periodista, escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador, maçó i propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio Malato –la partida de defunció cita Armand Antoine Charles Malato de Cornet, conegut com Charles Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos, La Cocarde, Talamo, Thiosse, etc.). Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine Malato), nascut a Sicília, combaté en la Revolució italiana de 1848 i per això s'hagué d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament del 2 de desembre de 1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie Hennequin, era natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una fallida fraudulenta de la seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova Caledònia i son fill, que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es preparava per a estudiar medicina, els seguí, embarcant tota sa família l'1 de març de 1875 a bord del vaixell Var al port de Brest (Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato treballà com a telegrafista i, molt interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels pocs francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare morí en la deportació, però son pare va ser agraciat el 27 de novembre de 1879, amnistiat l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la metròpoli el juny de 1881. En aquesta època Charles Malato es definia com a «republicà internacionalista». En arribar a París visqué als baixos fons del XX Districte i treballà com a redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa econòmica i política dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del periòdic radicalsocialista Le Réveil Lyonnais, però aquesta publicació ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a l'Agence Continentale. En aquesta època, a més de prendre consciència socialista, va escriure la seva primera novel·la de fulletó, David Marx, per al diari francoitalià de Raqueni La Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer fallida creà la seva pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite, que editava despatxos traduïts de la premsa estrangera i que durà fins la seva detenció l'abril de 1890. Entre 1884 i 1885 llegí assíduament La Bataille, diari socialista de l'antic communard Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt moderat. Durant l'estiu de 1885 assistí a un míting de l'anarquista Joseph Tortelier que el va deixar fortament impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una manifestació popular contra el diari Le Gaulois, que havia il·luminat la seva façana per a celebrar la victòria reaccionària en les eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià el seu primer discurs de manera improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky) i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari «Cercle de la Butte» que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita, políticament acostat al periòdic Le Cri du Peuple, editat per Séverine, i que tingué la seva primera aparició el maig de 1886 durant la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El setembre de 1886 aparegué el primer número del periòdic La Révolution Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste indépendant, que publicà quatre números amb una tirada de 5.000 exemplars. L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al Grup Cosmopolita per a fer proselitisme anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel pensament llibertari. Després que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear una Lliga Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul Déroulède. El desembre de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb els manifestants boulangistes, però el seus eslògans de «Visca la Social!» van ser emmudits pels de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una campanya de mítings sota el títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la Social!». El juliol de 1888, amb Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En aquesta època conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el setmanari socialista revolucionari anarquitzant L'Attaque, amb qui començà a col·laborar amb Sébastien Faure i Lucien Weil, entre d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga general» i el sindicalisme revolucionari promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va fer un míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga dels terrelloners parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de París, on parlà sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la insurrecció armada. En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1889 publicà el seu primer llibre polític, Philosophie de l'anarchie, on criticà l'«ultraespontaneisme», característic de l'anarquisme d'aquells anys, i on reivindicà la necessitat d'un «programa» revolucionari anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com ara el refús absolut al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per les denúncies judicials a causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28 d'abril va ser condemnat, amb Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa i aquell mateix dia el Ministeri de l'Interior francès redactà una decret d'expulsió al seu nom acusat d'«agitador italià», argumentant que son pare mai no es va naturalitzar francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en casar-se amb un estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie i poc després se sumà Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó per un article publicat en La Révolte, moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves anteriors disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a evitar un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué la seva expulsió. Ambdós publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves experiències a la presó, Prison fin-de-siècle, i paral·lelament publicà Révolution chrétienne et révolution sociale, marcadament sindicalista i pro feminista. En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig engegada per Sébastien Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que provocaren la primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de ser detingut, exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó, desembarcà a Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs, sovint va fer servir el pseudònim Polydore Barbanchu i a la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de francès i exercint de secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també exiliat. Durant aquesta època mantingué la corresponsalia de Londres per al periòdic L'Intransigeant, signant les col·laboracions sota els pseudònims Cosmos i La Cocarde. El desembre de 1892, amb Nicolas Nikitine, creà Le Tocsin, periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la violència política i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que perdurà fins l'octubre de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty Review, freqüentà Émile Pouget i els cercles anarquistes francesos, italians i britànics; especialment milità en el grup «L'Avant-Garde», amb Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També formà part del comitè organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1 d'abril de 1893, on estrena el vodevil en un acte Mariage par la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893, amb Errico Malatesta i Josep Delorme (Bercknell), marxà cap a Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un eventual cop de mà en ocasió d'una vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de gener de 1894 marxà cap al nord d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un aixecament en un moment de revoltes populars, però amb vuit companys abandonà la regió de Biella (Piemont, Itàlia) sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres. Aquest mateix any, publicà la seva autobiografia De la Commune à l'anarchie. Després de l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir una entrevista al periòdic Le Matin, que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de mostrar la seva «admiració» i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia atemptat contra l'Assemblea Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats d'Émile Henry. Després de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890 encara era vigent, essent alliberat dos dies després. També va ser detinguda i alliberada poc després la seva companya Louise-Léonie Louis. Entrà com a redactor de L'Intransigeant, d'Henri Rochefort, on va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra colonial a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL) i participà en totes les campanyes que portà a terme fins la seva dissolució el març de 1897. Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol, engegà una campanya per l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats del carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de Montjuïc»). El 28 de desembre de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel CFCL a favor de la revolució cubana i contra la «Inquisició espanyola». En 1897, a instàncies d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de professor al seu projecte d'escola llibertària. En aquesta època publicà Les joyeusetés de l'exil, crònica humorística de la vida i de les dissensions dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898 partí cap a Catalunya, on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió del revolucionari anarquista Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc, temptativa que resultà un fracàs. Després passà a València (País Valencià), on el juliol d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a Cuba, i a Cartagena, també en agitació. Amb les mans buides, retornà a França. En ple «Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant, que havia esdevingut una publicació antisemita, i col·laborà en L'Aurora, d'Ernest Vaughan, on també escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i Urbain Gohier. L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert, Pierre Bertrand, Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct, Pascal Fabérot, Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri Leyret, Armand Matha, Octave Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget, Valéry) el manifest de la Coalició Revolucionària, que arreplegava republicans, demòcrates, lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la reacció (clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i en 1899 entrà en Le Journal du Peuple, diari dreyfusard d'extrema esquerra fundat per Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué part en la manifestació de defensa de la República a Longchamp (París, França), que acabà en desordres i on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el condemnà a 50 francs de multa per portar «arma prohibida» (un vit de bou). El desembre de 1899, després de la fallida de Le Journal du Peuple, retornà a L'Aurora i durant uns anys es mantingué al marge del moviment anarquista, ben igual com li va passar a Sébastien Faure després del «Cas Dreyfus». En aquesta època participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la Libre-Pensée i en la francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme, i consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense èxit, l'admissió de les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut en una manifestació anticlerical en plena campanya contra les congregacions religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué la direcció de L'Aurore, abandonà el diari i va escriure durant un temps en L'Action, esforçant-se per viure de les seves obres dramàtiques i de les seves novel·les. En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest període de compromís de Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat pel moviment anarquista, des de Jean Grave en Les Temps Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le Libertaire, recalcava que malgrat la seva iniciació maçònica mai no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i això, en 1908 presentà la seva dimissió de la francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la campanya orquestrada per Émile Pouget dins de la Confederació General del Treball (CGT) per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905 vingué marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»: durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu llançà dues bombes al seguici del president de la República francesa Émile Loubet i del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París, i com a resultat 17 persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat sortiren indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser l'anarquista català que responia al nom fals d'Alejandro Farrás Pina (o Eduardo Aviñó Torner) i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com Fernando Vela. El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja que el 25 de maig havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez, Fernando Palacios, Jesús Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat l'atemptat. La justícia francesa inculpà també a Malato i al sabater Eugène Caussanel, que jugà el paper de bústia per a la correspondència entre el primer i el moviment llibertari espanyol i que havia rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al carrer Rohan. Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals se'n va desfer, i que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de 1905, quan encara era a la presó, publicà La Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles sindicalistes enfeinats en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat Albert Wilm i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand Matha, Henri Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien Descaves, Amilcare Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure, Liard-Courtois, Charles Martel, Léon Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante, Francis de Pressensé, Aristide Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del Mármol, Alejandro Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions policíaques espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop lliure, s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de Maig i el 22 d'abril participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un gran míting dirigit als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de juny prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil, Albert Lévy, Émile Janvion i René de Marmande, en un míting d'empleats en vaga. També va fer promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un article per al número únic del periòdic d'Errico Malatesta Verso l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant activament en els actes del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Durant la tardor de 1906 col·laborà en L'AIA, el butlletí d'aquesta organització antimilitarista editat per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També col·laborà en La Guerre Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé. Durant el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien Faure, una campanya a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort per «complicitat» amb l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 12 de juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i marxà cap a París per a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro Ferrer tingué tant de ressò internacional que la Junta del Partit Liberal Mexicà (PLM), animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per Ricardo Flores Magón, anomenà Malato portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de tant en tant articles sobre la situació social mexicana. En 1908 heretà per sorpresa 100.000 francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners proposà a Émile Pouget la publicació d'un periòdic. Però Malato en aquest moment passava dificultats econòmiques ja que no treballava en L'Aurore i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment només lliurà entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution, publicació en la qual Malato fou un dels seus redactors principals durant els seus dos mesos d'existència. A partir de 1908, amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle, formà part del Comitè Francès de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la tardor de 1909 prengué part activa en la campanya per l'alliberament de Ferrer, qui finalment va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux contra els treballs forçats als batallons africans (Biribi). En 1911 abandonà La Guerre Sociale, encara que mantingué una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell any esdevingué un dels pilars de la redacció de La Bataille Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la paraula en nombrosos mítings de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i col·laborà en Le Libertaire, incloent un llarg editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el número del 20 de maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en un «complot» per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per les pròpies autoritats i, després que el seu nom sortís en els diaris, Malato denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu ajudant Lucien-Célestin Mouquin, responsables de les «filtracions» a la premsa. Entre 1913 i 1914 prengué part en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat italià que havia disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la Tripolitana. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels que des del si de La Bataille Syndicaliste reivindicà les posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però després modificà la seva opinió fent una crida a transformar la guerra imperialista en guerra civil a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra esdevingué una de les firmes més bel·licistes i patriotes de La Bataille Syndicaliste i de La Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del «Manifest dels Setze». A començament de 1918 passà uns mesos a Londres amb son nebot i intentà ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa de la seva edat. No obstant això, es presentà voluntari a França i va ser incorporat el 8 de juny de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer tasques a l'Escola Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del Lycée Michelet de Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial col·laborà en Les Temps Nouveaux i Plus Loin, òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la «Unió Sagrada». En aquesta època es guanyà la vida com a corrector a l'Assemblea Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de Correctors, on trobà nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de «La Escuela Moderna», que continuava amb la tasca pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de març de 1938 publicà en el diari Le Peuple la seva autobiografia sota el títol «Mémoires d'un libertaire». És autor d'Avant l'heure (1887), Philosophie de l'anarchie (1889), Prison fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie (1891, amb Ernest Gegout), Révolution chrétienne et révolution sociale (1891), Mariage par la dynamite (1893, inèdit), De la Commune à l'anarchie (1894), Contes néocalédoniens (1897, sota el pseudònim Talamo), Les joyeusetés de l'exil (1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César. Pièce satirique en 2 actes (s.d.), La sape. Pièce sociale en 3 actes (1900), Barbapous. Drame satirique en 2 actes (1900), Les mémoires d'un gorille (1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté (1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5 tableaux (1904, inèdita i prohibida per la censura), La Grande Grève (1905), En guerre! Pièce de théâtre (1905), Les classes sociales au point de vue de l'évolution zoologique (1907), Pierre Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de Ferrer. Éclaircissements (1911), Les Fiancés de l'An II (1911), Le général Vendémiaire (1911), Les Comuneros (1912), Maria Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes (1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

Charles Malato (1856-1938)

***

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lefebvre: El 2 de juliol de 1866 neix a Saint-Pierre-d'Autils (Normandia, França) l'anarquista Eugène Anatole Octave Lefebvre. Sos pares es deien Denis Théodore Lefebvre, paleta, i Louis Délaïde Delavigne, modista. Es guanyava la vida com a escultor en fusta a París (França). Assistí regularment a reunions anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia amb adreça desconeguda. En el llistat d'anarquistes del 14 de juliol de 1894 vivia al número 161 del carrer Charenton des d'agost de 1893. L'1 de juliol de 1984 el seu domicili, com el d'altres 155 anarquistes, va ser escorcollat pel comissari Archer. En aquesta època vivia al número 33 del carrer 3 Frères. Malgrat l'escorcoll resultés negatiu, va ser portat a comissaria i l'endemà fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, va ser encausat per «associació criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 20 del carrer Tholozé. En els anys posteriors canvià de domicilis. No sabem si es tracta del mateix E. Lefebvre (Le Chatouilleux) que fou l'impressor gerent del periòdic parisenc Le Camarade (1899). Eugène Lefebvre va morir el 2 de novembre de 1926 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nella Giacomelli

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Sos pares es deien Paolo Giacomelli i Maria Baggi. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

Josep Gené Figueras

Josep Gené Figueras

- Josep Gené Figueras: El 2 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 4 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Lluís Gené Figueres –son primer llinatge també citat erròniament com Jané o Gener. Sos pares es deien Joan Gené Cervera, pastor i forner, i Maria Figueras Ribera. Estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT –durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser incinerat al Panteó Civil de Dolores; considerant-se mexicà, mai no va voler tornar a Catalunya.

***

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de gener de 1991

Necrològica d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de gener de 1991

- Antoni Signes Mengual: El 2 de juliol de 1897 neix a Dénia (Marina Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Sos pares es deien Antoni Signes Torno, jornaler, Rosa Mengual Botella. Mariner de professió, recorregué el món embarcat. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de passar per camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), d'antuvi visqué a Lanamesa (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a partir de 1945 a Marsella, on milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Dolors Solà Millàs, de qui enviudà. El seu últim domicili va ser al barri de La Valbarelle de Marsella. Antoni Signes Mengual va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre de 1990 al X Districte de Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerat.

***

Nino Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats (Favignana, 15 de desembre de 1926)

Nino Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats (Favignana, 15 de desembre de 1926)

- Nino Malara: El 2 de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un propagandista anarquista força actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico del Popolo i l'any següent s'instal·là a Cosenza, on treballà com a obrer temporal a la companyia «Ferrovie Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de viure a Reggio de Calàbria. Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie Cosentine» i participà activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es dedicà en cos i ànima a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les línies ferroviàries de Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la Llibertat» de Cosenza, que arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual el sector anarquista s'adherí com a «Unitat Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del Grup Llibertari de Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara, que donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys següents participà en diversos congressos i plens nacionals de la FAI –Bolonya (1947), Rimini (1947), Canosa (1948)– representant a la Federació Calabresa. Durant aquests anys lluità per la readmissió dels treballadors calabresos acomiadats per motius polítics i formà part del Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan sorgí en conflicte entre «organitzadors» i «antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí al sector organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir de 1968 milità en el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà força actiu en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la regió fundaren l'Organització Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà especialment activa en la campanya de denúncia de l'anomenada «estratègia de la tensió» i en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia). En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo anarchico (1919-1945). A quelli che rimasero.

Nino Malara (1898-1975)

***

Manuel Maroño Calvo

Manuel Maroño Calvo

- Manuel Maroño Calvo: El 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 5 de juliol– de 1899 neix a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia) el socialista i militant confederal Manuel José Maroño Calvo. Sos pares es deien Benito Maroño Novais, emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo Hermida. De bona formació cultural, en 1919 entrà a treballar de tipògraf a la impremta del Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a l'Associació Tipogràfica de Santiago de Compostel·la, adherida a la Confederació Regional Galaica (CRG) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident, posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president. També fou un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera. Simultàniament tingué un paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital Provincial de Santiago de Compostel·là de la Unió General de Treballadors (UGT) i figurà en la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de Constructors de Calçat (secretari en 1922), la Unió Protectora d'Artesans (secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta directiva en 1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la Societat d'Infermers (president en 1934). Fou secretari-comptador i president de l'Agrupació Socialista de Santiago de Compostel·la i desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de Santiago de Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la vaga general revolucionària de 1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de l'autoritat militar per haver participat en una reunió clandestina a la taberna «Padre Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va ser acomiada de la seva feia a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va ser absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al Congrés del Ple Regional Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de 1935 a Ourense (Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi, però declarant-se socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part, en representació dels sindicats, del Comitè Executiu del Front Popular de Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la defensa i protecció del convent del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa núvia, va ser empresonat a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els altres 11 membres del Comitè Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat a mort. Manuel Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als murs del cementiri de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la Corunya, Galícia), juntament amb son germà José Maroño Calvo i altres militants esquerrans (Fernando Domínguez Caamaño, Rafael Frade Peña, José Germán Fernández, Luís Martínez Nouche, Rafael Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i Luis Rastrollo González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro publicà la biografia Manuel Maroño Calvo. Maroño o boó.

Manuel Maroño Calvo (1899-1936)

***

Just Parés Salvans

Just Parés Salvans

- Just Parés Salvans: El 2 de juliol de 1900 neix a Folgueroles (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Just Francesc Joan Parés Salvans. Sos pares es deien Francesc Parés Llusà, pedraire, i Teresa Salvans Bugues. Mecànic i pedraire de professió, vivia a Roda de Ter (Osona, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Acusat pels franquistes de pertànyer a les Patrulles de Control, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Just Parés Salvans va ser afusellat, juntament amb l'anarquista Josep Teixidó Pous, l'11 de juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera d'aquesta ciutat.

***

José Abiol Clavería

José Abiol Clavería

- José Abiol Clavería: El 2 de juliol de 1913 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Abiol Clavería. Sos pares es deien José Albiol Oliván, llaurador, i Urbana Clavería Valles. Llaurador de professió com son pare, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Capturat pels feixistes a casa seva juntament amb son germà Francisco Abiol Clavería, va ser tancat el 22 de juliol de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol Clavería va ser afusellat el 18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat en una fossa comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El dia abans havia estat afusellat son germà Francisco.

***

Germinal Sánchez i Susanna (1997)

Germinal Sánchez i Susanna (1997)

- Germinal Sánchez Sola: El 2 de juliol de 1936 neix al barri de Cuevas del Ángel de Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez Sola. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra. Sos pares es deien Antonio Sánchez Díaz, paleta i militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Isabel Sola Fernández. En 1933 son pare va ser empresonat arran d'una vaga i al final de la guerra civil va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements el seu nom orignal va ser canviat pel de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid (Espanya) per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà a Rabat (Marroc), on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. Milità en la CNT del Marroc. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió (Arpitània) i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França a la zona de Lió alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT) –durant molts d'anys tingué tres carnets sindicals: la CNT espanyola, la CNT francesa i la CGT. Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez Sola va morir d'un càncer el 22 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 28 de juliol– de 2000 al III Districte de Lió (Forez, Arpitània).

***

Emilio José García Wiedemann

Emilio José García Wiedemann

- Emilio José García Wiedemann: El 2 de juliol de 1959 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòleg llibertari Emilio José García Wiedemann, conegut com Pichín. Era fill del destacat militant anarquista José Luis García Rúa i de Gisela Wiedemann. Es doctorà en filologia hispànica a Granada (Andalusia, Espanya) i llicencià en «Lingue e Letterature Straniere Moderne»  a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1984 i 1986 fou professor permanent a les universitats de Catània (Sicília), entre 1986 i 1987 de Torí (Piemont, Itàlia) i posteriorment professor visitant de diferents universitats del món (Bolonya, Moscou, Päivölä Kansanopisto, Lahti, Tetuan, Bogotà, Vercelli, etc.), fins acabar de catedràtic de llengua espanyola de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Granada, on també entre 2009 i 2012 dirigí cursos i màsters sobre Comunicació. Dins de l'àmbit editorial dirigí les col·leccions «Caballo de Cartón» i de «Narrativa» de l'editorial Arial. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1988 i 1993 presidí la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL), per a la qual signà diversos acords de col·laboració amb institucions estatals. Entre 1988 i 2009 fou membre del consell de redacció d'Archipiélago, revista de la qual va ser un dels seus cofundadors. Va fer nombroses conferències de temàtica llibertària i col·laborà en diversos programes radiofònics de diverses emissores (Radio Granada, Cadena Ser, Cope-Granada, Onda Cero Granada, etc.). En els anys noranta fou redactor del periòdic CNT. En els seus últims anys fou un dels promotors de la denúncia col·lectiva contra els autors del Diccionario biográfico espanyol, editat per la Reial Acadèmia de la Història, per «apologia del genocidi». Les seves inquietuds intel·lectuals abraçaren camps d'allò més diversos (filologia, crítica literària, sociolingüística, filosofia, comunicació, retòrica, història, història de l'art, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Alfar, Bicel, Campus, CNT, Cenit, El Comercio, El Correo de Andalucía, Foro de las Ciencias y de las Letras, Ideal, Letras, Moda y Sociedad, El Olivo del Búho, Orto, Revista de Calidad Asistencial, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. Coordinà els llibres De arte y de anarquia (1995) i Verba volant, scripta... manent. Doce voces disonantes del Sistema (2005). És autor de Para una edición crítica de los «Proverbios y cantares» de. A. Machado (1990), Concordancias y frecuencias en el léxico poético de los «Proverbios y cantares» de Antonio Machado (1994), El habla de Granada y sus Barrios (1995, amb Juan Antonio Moya Corral), Los tiempos de la libertad (1998, edició), Así lo vi. Espampas mundanas de fin de siglo (2005), Palabras y cosas (2005), Desde esta orilla. Una mirada entre dos siglos (2006), Estudio sociolingüístico del habla de Granada (2007, 2008 i 2009) i Los «Proverbios y cantares» de Antonio Machado (2009 i 2014), Notas inactuales. A contratiempo (2009), entre altres. Malalt de leucèmia durant tres anys, Emilio José García Wiedemann va morir el 3 de setembre de 2012 a l'Hospital Ruiz de Alda de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta localitat, on també reposa sa mare. Fou pare de dues filles de dos matrimonis.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Carlo Pisacane dibuixat per Barbens

Carlo Pisacane dibuixat per Barbens

- Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia). Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

***

Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11 de febrer de 1912)

Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11 de febrer de 1912)

- Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 és assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Dentcho Palazov

Dentcho Palazov

- Dentcho Palazov: El 2 de juliol de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el camperol anarquista Vasil Dentcho Palazov. Havia nascut en 1905 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) i arran de la Gran Guerra quedà orfe. Pagès empobrit, milità en el moviment llibertari. Detingut en plena tasca agrícola, fou assassinat per les autoritats búlgares.

***

Necrològica de Charles Rodari pubicada en el periòdic "Le Réveil Anarchiste" del 20 de juliol de 1935

Necrològica de Charles Rodari pubicada en el periòdic Le Réveil Anarchiste del 20 de juliol de 1935

- Charles Rodari: El 2 de juliol de 1935 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Ambrogio Carlo Rodari, conegut com Charles Rodari. Havia nascut el 7 de desembre de 1875 a Trevisago (Llombardia, Itàlia; actualment Cocquio-Trevisago, Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida treballant de fuster i ebenista. Es casà amb l'anarquista Lucia (Lucie Rodari), amb qui tingué dos infants, Germana i Roberto. Emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el 9 d'octubre de 1902 va ser detingut al seu domicili i fitxat com a anarquista. En 1903, en un registre de la policia francesa, el seu nom figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. Amb el metge, professor universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean Wintsch va ser un dels fundadors el juliol de 1910 de l'«Escola Ferrer» de Lausana (Vaud, Suïssa), centre educatiu inspirat en el pensament pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i en l'anomenada «Educació Integral» (Sébastien Faure, Paul Robin, etc.), i de la qual va ser, entre 1910 i 1919, data de la seva clausura, membre de la comissió pedagògica i on sos dos infants van ser escolaritzats. En 1911 i 1914 informes policíacs informaven les seves activitats sindicalistes en la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). Posteriorment s'instal·là a Chamblandes (Pully, Vaud, Suïssa). En 1913 morí sa companya Lucia de tuberculosi. Cap el 1914 s'establí definitivament a Lausana. En els anys vint estava subscrit al periòdic Le Réveil Anarchiste. Malalt, Charles Rodari va morir el 2 de juliol de 1935 a Lausana (Vaud, Suïssa) i en el seu funeral prengué la paraula Jean Wintsch.

***

Gabriel Buades Pons

Gabriel Buades Pons

- Gabriel Buades Pons: El 2 de juliol de 1938 –moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol– és afusellat a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Havia nascut el 6 de maig de 1903 a Inca (Mallorca, Illes Balears) en una família nombrosa pagesa, de can Sot –ell era el tercer de set germans–, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc –una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta –ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure– i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà –fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo– en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta, Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938). El 20 de febrer de 2020 s'inaugurà a la Sala de Vidre del Claustre de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició «Gabriel Buades i Pons 81903-1938). Compromís llibertari» en la seva memòria.

Gabriel Buades Pons (1903-1938)

***

Notícia sobre el judici de Benigno Piquero Noval i altres companys apareguda en el diari "El Heraldo de Madrid" del 9 de novembre de 1935

Notícia sobre el judici de Benigno Piquero Noval i altres companys apareguda en el diari El Heraldo de Madrid del 9 de novembre de 1935

- Benigno Piquero Noval: El 2 de juliol de 1938 és afusellat a A Guarda (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Benigno Piquero Noval. Havia nascut cap el 1885 a Aramil (Siero, Astúries, Espanya). Sos pares es deien Manuel Piquero i Ignacia Noval. El maig de 1908 va ser declarat pròfug al servei militar. Metal·lúrgic a Pola de Siero (Siero, Astúries, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residia a La Corte (Lieres, Siero, Astúries, Espanya). Quan al Revolució d'Octubre de 1934, formà part del Comitè Revolucionari de Lieres. El 9 de novembre de 1935 va ser jutjat per un consell de guerra celebrat a Gijón (Astúries, Espanya) i en el qual el procurador demanà cadena perpètua, juntament amb altres 11 companys, per la seva participació en els fets revolucionaris asturians de l'any anterior, però finalment va ser absolt. L'estiu de 1936 va ser nomenat alcalde adjunt de Pola de Siero. Detingut posteriorment per les tropes franquistes, juntament amb son fill Francisco Piquero Cocana i Ángel Cocana Moro, tots van ser internats al camp de concentració de Camposancos (A Guarda, Pontevedra, Galícia). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Benigno Piquero Noval va ser afusellat el 3 de juliol de 1938 al costat del cementiri d'A Guarda (Pontevedra, Galícia). El seu nom figura en la placa col·locada a la fossa comuna del cementiri d'A Guarda.

***

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

- Decio Anzani: El 2 de juliol de 1940 mor a aigües atlàntiques l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Anziani, Carlo Anziani, D'Anzani, Dani, Emilio Millet, Giovanni Servadu, Jacomit Servadu, Giovanni Servadei, Jacomi Servadei). Havia nascut el 10 de juliol de 1882 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia). Fill de pares desconeguts –sembla que nounat va ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la ciutat–, va ser criat per una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a l'orfenat de Forlì i posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de la seva infantesa va aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí d'Itàlia per a no fer el servei militar i, després d'un pas per Suïssa, s'establí a França. En 1902 col·laborà econòmicament des de París (França) en la campanya «Pel sufragi universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser detingut a Lió (Arpitània); jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver participat a París en els preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de Maig i se li va decretar l'expulsió de França. Passà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco. El febrer de 1907 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos abans de passar de bell nou a França. Acusat d'«emissió de moneda falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de París. En aquesta època vivia amb l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va ser novament detingut per robar uns llençols en un hotel de l'avinguda Parmentier de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó, sentència que va ser confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser expulsat de França i reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per vagabunderia i portat a la frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de busca i cerca per «deserció», va ser empresonat un any a Nàpols (Campània, Itàlia). L'1 de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a fer el servei militar, però desertà. Cinc mesos després el trobem novament a París sota el nom d'Emilio Millet, però va ser detingut per «infracció al decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911, va ser portat a Chambéry (Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per abandonar França. El 7 d'octubre de 1911 un confident des de París comunicà a la policia italiana que havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit. S'instal·là definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un negoci de sastreria femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al Soho, al número 99 de Charlotte Street. Participà activament, juntament a Errico Malatesta, en reunions contra la guerra i en les conferències organitzades pel «Gruppo Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià d'Estudis Socials). En 1916 es casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les (Bèlgica), amb qui tingué una filla, Renée. En aquesta època regentava una sastreria al número 25 de Great Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al número 3 de Caroline Place, al barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la colònia d'exiliats. El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats anarquistes (Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i Vittorio Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel periòdic feixista londinenc La Cronaca. També, amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual es reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari honorari. Va ser molt amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio. Dedicà tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat italià feixista realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats antifeixistes italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al número 9 de Pollen Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit Laborista i amb Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la distribució de fullets de denúncia de la repressió que s'exercia a Itàlia. En aquests anys va estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori i Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard. En 1935 la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini done to the Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo italiano). Freqüentà les reunions que es realitzaven a la botiga Emidio Recchioni, amb Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938 sol·licità la ciutadania britànica, però li va ser rebutjada. Acabà regentant un famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i els seus afamats models es mostraven a la revista Vogue Magazine. El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia declarat la guerra als aliats el dia anterior, va ser detingut «per error» com a «enemic estranger» i internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500 civils italians, molts d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps reclòs a la caserna londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser embarcat a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir el 2 de juliol de 1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell britànic SS Arandora Star va ser torpedinat i enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les costes irlandeses, per un submarí alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La injusta mort de Decio Anzani, un més que evident antifeixista –se sap que abans de l'esclat de la II Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració d'un llistat d'antifeixistes italians per al Govern britànic per estar protegits en cas de conflicte–, va ser denunciada al Parlament britànic per diverses personalitats (William Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva història va ser explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des de 2006 una avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del Partit Democràtic (PD) italià porta el seu nom.

Decio Anzani (1882-1940)

***

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

- Juan Navarro Pérez: El 2 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Havia nascut el 23 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril de 1901 a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de José Navarro Hernández, jornaler, i d'Encarnación Pérez Osorio. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen a partir del 24 de gener de 1941, on morí.

***

Notícia de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) "Cronaca Sovversiva" del 9 d'abril de 1904

Notícia de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'abril de 1904

- Gesualdo Crisafi: El 2 de juliol de 1954 mor a Palerm (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Havia nascut l'11 de febrer de 1867 a Caltagirone (Sicília). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília).

***

Arthur Henriet

Arthur Henriet

- Arthur Henriet: El 2 de juliol de 1954 mor a Jouarre (Illa de França, França) l'anarquista, sindicalista i cooperativista, i després socialista i polític comunista, Paul Arthur Henriet. Havia nascut el 23 de març de 1866 a Senuc (Ardenes, França). Era fill d'Alexandre Antoine Léon Henriet, conreador, i de Marie Élisabeth Adin. Es guanyà la vida treballant d'artesà cisteller. Vidu de Délia Elvire Pauline Guiot, en 1893 ja convivia amb la bugadera, i després domèstica i empleada, Marie Juliette Tanret. En 1893 vivia al carrer Dague de Charleville (Ardenes, França), al domicili de l'anarquista Jean-Baptiste Tisseron.  Aquest mateix any fundà amb altres companys el grup anarquista «Les Libertaires Ardennais» i el 8 de juny de va ser condemnat per «ultratges a agents» a dos dies de presó per haver insultat el 26 d'abril anterior uns policies. Aquest mateix estiu de 1893 s'instal·là a París (França) i visqué al número 12 del carrer Mathis del XII Districte. En 1893 va ser, amb Clovis Hugues, candidat abstencionista i en aquesta època mantingué contactes amb el grup anarquista «Les Déshérités» de Nouzon (Ardenes, França) i amb l'anarquista Gustave Bouillard (Le Grand Bouillard). L'1 de gener de 1894 va ser detingut durant l'escorcoll del domicili de Jean-Baptiste Tisseron i la policia li va trobar periòdics anarquistes i el fullet Riches et pauvres; processat per «associació criminal», reivindicà el seu anarquisme i, sembla, va ser tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Posteriorment s'establí a Bellot (Illa de França, França), on estava subscrit a Le Père Peinard i la policia el tenia fitxat com a «anarquista militant». En 1895 era administrador de la societat «La Prévoyance» de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França), que arreplegava més de cinc-centes famílies, i va ser delegat al Congrés de Cooperatives celebrat a París, on es va crear la Borsa de Cooperatives Socialistes (BCS). En 1897, segons informes policíacs, treballava en una empresa de cistelleria, el taller de la qual estava al passatge Buisson Saint-Louis de París. En 1898 vivia al número 24 del carrer Émile Augier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). El 7 d'octubre de 1900 assistí com a delegat suplent de la nova BCS al Comitè General d'Organitzacions Socialistes Franceses. En aquests anys va ser secretari i comptable de l'Associació d'Obrers Cistellers de París. Cap el 1902 va ser nomenat administrador de «La Bellevilloise», gran cooperativa socialista del XX Districte de París i, amb aquest càrrec, va ser un dels fundadors i un dels primers administradors dels Magatzems a l'Engròs de Cooperatives de França. En aquesta època esdevingué una figura clau en el consell de la BCS. En 1910 assistí com a delegat de la BCS al Congrés Internacional Cooperativista celebrat a Hamburg, en el qual havia triomfat la tendència a l'autonomia i a la independència del moviment cooperativista, i esdevingué en un ferm defensor de la unitat d'aquest moviment, entrant com a membre del Comitè Confederal de la Federació Cooperativa de París i contínuament mantenint conflictes amb els antics companys de «La Bellevilloise», més fidels a les posicions polítiques de la BCS. El 17 de juny de 1913 es casà al XX Districte de París amb sa companya Marie Juliette Tanret i amb aquest matrimoni legitimà dues filles –Marcelle Élisa Germaine (París, 1893) i Blanche Paule (Bellot, 1895)– i un fill –Georges (París, 1903)– de la parella. En aquesta època vivia al número 48 del carrer Ramponeau de París. Sembla que es el mateix Henriet que en 1913 participà en les activitats del «Grupe des Mille Communistes» (Georges Butaud, Madeleine Pelletier, Marcel Liénard, Henriette Tilly, etc.). Durant la Gran Guerra visqué a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). En 1920 esdevingué administrador de «La Famille Nouvelle», cooperativa de restaurants obrers fundada el maig de 1900 per un grup de treballadors del Sindicat de l'Automòbil. En tots els congressos nacionals de cooperació celebrats entre 1919 i 1925 representà la minoria revolucionària. A principi dels anys vint es mostrà partidari de la Rússia bolxevic i, adoptat posicions que va combatre en 1910 i 1912, s'acostà al comunisme. En 1920 va publicar Coopération et communisme. Rapport du délégué de «La Famille Nouvelle» au congrés de Strasbourg (1920). En aquests anys col·laborà en L'Humanité. Va ser nomenat membre del comitè director del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC) en el II Congrés d'aquest, celebrat entre el 15 i el 20 d'octubre de 1922 a París. En 1922 participà en la creació del Comitè de Cooperatives Comunistes i el novembre d'aquell any viatjà a Moscou (Rússia, Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques; actualment Rússia), on assistí al Congrés Internacional de Cooperatives Comunistes, alhora que formà part de la delegació francesa al IV Congrés Mundial de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922 a Moscou i a Petrograd, participant en la Sessió 23 referent a les cooperatives. Va ser nomenat diputat comunista per la II Circumscripció del Sena en les eleccions de l'11 de maig de 1924, càrrec que mantingué fins el 31 de maig de 1928, participant com a membre de les comissions d'Agricultura, d'Assegurances i de Previsions Socials, de Duanes i de Convenis Comercials. Assistí al IV Congrés del PCF, celebrat entre el 17 i el 21 de gener de 1925 a Clichy-sous-Bois (Illa de França, França), on es va crear el Consell Pagès Francès (CPF) i del qual va ser membre consultiu del seu buró. A finals d'agost de 1925 va ser enviat pel PC a Algèria per a participar en una gira de propaganda contra la guerra del Marroc. El setembre de 1925 va ser detingut a Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat» i, després d'uns dies empresonat, va ser traslladat a Orà i posat en llibertat. L'octubre de 1925 va ser un dels signatari de la «Carta dels 250», enviada al comitè executiu de la Internacional Comunista, on es criticaven els mètodes i les decisions de la direcció del PC-SFIC, fet pel qual va ser marginats dels cercles dirigents. En 1925 era fou gerent de Le Coopérateur. Organe mensual de la Fédération Nationale des Cercles de Coopérateurs Révolutionnaires. Participà en el V Congrés del PC, celebrat entre el 20 i el 26 de juny de 1926 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), però no va ser elegit per cap càrrec. El juliol de 1927 el grup parlamentari comunista l'encarrega investigar uns incidents a la Presó Marítima de Toló (Provença, Occitània), però el prefecte de Policia es negà a rebre'l. En 1928 s'anuncià la seva candidatura comunista per a la II Circumscripció de Meaux (Illa de França, França), però finalment va ser André Bolze el candidat i ell no se'n presentà. En aquesta època, després d'abandonar totalment la vida política, treballà en el seu ofici d'artesà cisteller a Jouarre (Illa de França, França). Vidu de Marie Juliette Tanret es casà amb Catherine Victorine Lallemand. Un cop jubilat passà a viure en una residència de la tercera edat de Jouarre. Arthur Henriet va morir el 2 de juliol de 1954 a l'Hospital-Hospici de Jouarre (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 26 d'agost de 1971

Necrològica de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 26 d'agost de 1971

- Josep Serres Amposta: El 2 de juliol de 1971 mor a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Maria Serres Amposta. Havia nascut el 13 de gener de 1891 al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Josep Serres Segura, sereno, i Rosa Amposta Martí. De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació March a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre. Josep Serres Amposta va morir el 2 de juliol de 1971 al seu domicili de Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]

Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]

- Llorenç Cobos Lluy: El 2 de juliol de 1976 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Havia nascut el 24 de març de 1919 a la Vila d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears). Sos pares es deien Antoni Cobos González, carrabiner, i Francesca Lluy Rebaje, i tingué tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28 de novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel camp de concentració de Vernet. El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de «presoner per mesures de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el final de la II Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a França, treballà durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Posteriorment va residir a Évecy (Baixa Normandia, França) i a Megève (Cantó de Sallanches, Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de juliol de 1976 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la qual s'havia traslladat uns mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà pòstumament en 2013 el llibre Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, on explica la història del seu familiar.

Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)

***

Necrològica d'Antonio Romero García publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de juliol de 1981

Necrològica d'Antonio Romero García publicada en el periòdic tolosà Espoir del 26 de juliol de 1981

- Antonio Romero García: El 2 de juliol de 1981 mor a Les Archers (Solhac, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Romero García. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a Ariza (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Romero i Máxima García. Quan tenia dos anys quedà orfe i va ser criat per un avi despòtic. Fugí i vagabundejà per Saragossa i per Madrid. Es guanyà la vida venent aigua durant les corregudes de bous i quan tenia set anys entrà en un seminari. Més tard aprengué l'ofici de barber i s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Escatrón (Saragossa, Aragó, Espanya) conegué sa futura companya Guadalupe Victoria Royo Falcón. Quan el cop militar de juliol de 1936 va ser detingut pels feixistes, però aconseguí fugir i arribar a la zona republicana. S'enrolà en la «Columna Durruti» i lluità al front d'Aragó (Farlete, Osera, El Burgo, Los Monejos, Bujalance, Belchite, etc.). En 1938 es casà amb Guadalupe, amb qui en 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Va ser internat en diversos camps de concentració i integrat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan esclatà la II Guerra Mundial es trobava a Solhac (Llenguadoc, Occitània), amb sa companya i son primer infant Néstor que acabava de néixer. Després de l'Alliberament milità a Virçac (Aquitània, Occitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània), on en 1946 nasqué son segon fill. Posteriorment s'instal·là amb sa família a París (França), on continuà militant en la CNT. Antonio Romero García va morir el 2 de juliol de 1981 a Les Archers (Solhac, Llenguadoc, Occitània).

***

David Stettner (1957)

David Stettner (1957)

- David Stettner: El 2 de juliol de 2002 mor a Saclas (Illa de França, França) el periodista anarquista d'origen jueu Derso Stettner, conegut com David Stettner –el seu llinatge també citat Stetner. Havia nascut el 26 de setembre de 1914 a Cernăuți (Bucovina, Imperi Austrohonagarès; actualment Txernivtsí, Txernivtsí, Ucraïna). Era fill d'una família culta originària de la Bucovina que s'havia instal·lat a Budapest. Son pare, Mono Stettner, estava empleat al Mont de Pietat i sa mare, Etta Salzbero, era força aficionada a la literatura alemanya. En 1920 sa família va ser expulsada de la capital hongaresa i hagué de retornar a Txernivtsi, ciutat de la Bucovina ara annexionada a Romania. Quan tenia 14 anys començà a treballar en una fàbrica tèxtil i als 17 anys començà a interessar-se pels pensaments anarquista i jueu, estudiant les obres de Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, Pierre-Joseph Proudhon, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Gracchus Babeuf, entre d'altres. En aquests anys participà en reunions clandestines que es realitzaven als boscos dels voltants de Txernivtsi. En 1934 decidí viure de primera mà l'agitada II República espanyola, però se li va negar el passaport perquè estava a punt de entrar a files. Decidí fugir clandestinament a Polònia, però va ser detingut i enviat a Romania, on un tribunal militar el condemnà per deserció. El gener de 1937 va ser alliberat i allistat en els Fusellers de Marina a Galati, però el juny d'aquell any, desertà novament i, travessant mitjà Europa, arribà clandestinament a França. Instal·lat a París, compartí un petit apartament amb un refugiat búlgar i visqué com un simple immigrant il·legal sense papers. Desitjós de fer realitat el seu vell projecte, el secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a França el dissuadí, però, d'anar a lluitar a la guerra d'Espanya, ja que la reacció estalinista havia destruït els fonaments de la Revolució llibertària que s'havia gestat. Poc abans d'esclatar la II Guerra Mundial conegué Golda Konstantyn, la qual esdevindrà sa companya la resta de sa vida. Durant l'ocupació alemanya, sense documentació, ambdós aconseguiren amagar-se i lliurar-se de la deportació. Sa família, però, que havia restat a Romania, va morir tota, llevat d'una germana, als camps  d'extermini nazi. No obstant això, Golda va ser detinguda en un control amb documentació falsa i condemnada 18 mesos a la presó de Caen. En acabar la guerra, Stettner treballà com a assistent social per als supervivents de la Xoà, una feina que el marcà profundament. Un cop pogué reprendre la seva militància, participà en les activitats del Grup Anarquista Jueu de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Col·laborador habitual de Le Libertaire, setmanari de la Federació Anarquista (FA), en 1949 fundà, amb el suport de Rudolf Rocker, el periòdic anarquista en jiddisch Der Freie Gedank (El Pensament Lliure). Aquesta publicació, sorgida de la necessitat d'analitzar des d'un punt de vista anarquista la identitat jueva, s'edità fins al 1966 tirant uns mil exemplars i en la qual van escriure Jacques i Rosa Doubinsky i Nicolas i Léa Txorbadiev, i deixà de publicar-se perquè els joves immigrants jueus militants s'estimaven més llegir en les llengües d'acollida (francès, anglès, etc.). El 24 de juliol de 1958 es naturalitzà francès. Fins a finals dels anys setanta el Grup Anarquista Jueu de París es reunia a casa del matrimoni Stettner, on participaven, entre altres, Golda Konstantine, Charles Fieber, David Jacobs, Johef Kahan, Israël Rubin, Shmuel Ringel, Gui Malouvier i Rosa Doubinsky. També va col·laborar en el periòdic en jiddisch Problemen, editat a Tel Aviv per Alexandre Thorn i Josef Loden, on reivindicà el moviment dels quibuts i lluità contra les maniobres neofeudals dels líders àrabs i palestins. Durant els anys noranta va ser l'editorialista del periòdic socialista parisenc en jiddisch Unser Stimme (La Nostra Veu), òrgan bundista, on expressà en total llibertat el seu pensament llibertari. En 1986 va fer una crida a la solidaritat amb el moviment israelià de resistència a la guerra i per un apropament mutu entre jueus i àrabs. L'abril de 2000 publicà una «Breve nota autobiografica di David Stetner» en el número 15 del Bolletino Archivio G. Pinelli. David Stettner, que mantingué la fidelitat a la seva identitat jueva i a les seves conviccions anarquistes fins al final, va morir el 2 de juliol de 2002 a la Clínica «La Marette» de Saclas (Illa de França, França).

---


[01/07]

Anarcoefemèrides

[03/07]

Escriu-nos


Actualització: 02-07-24