|
---
Anarcoefemèrides
del 2 de juliol Esdeveniments
Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article «Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa. ***
Pamflet
anunciant l'acte - Gran Conferència
Pública: El 2 de juliol de 1901 se celebra a la
Sala de l'Eden (antiga Casa del
Poble) de Brussel·les (Bèlgica) una gran
conferència pública contradictòria
sota els temes de «La fallida del parlamentarisme i la
inevitable Revolució».
Els oradors de l'acte, al qual estava convidat tot el proletariat
socialista i
anarquista, van ser els anarquistes Jean Hardy i Julius Mestag (Steck). ***
Cartell
del míting - Míting ídix: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Ídix). ***
Convocatòria
del míting apareguda en el periòdic de
Lens L'Action
Syndical del 26 de juny de 1010 - Míting contra el
Biribi: El 2 de juliol de 1910 se
celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França) un míting
de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte,
organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció
Revolucionària (GEAR) de Lilla, va
tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del
sindicalista
llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp
disciplinari de
Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van
intervenir H. Juvénal, del GEAR
de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de
Lilla; Jean Golsdky, del
Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît
Broutchoux de la Federació Sindical
de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació
Revolucionària del
Nord (FRN). ***
Portada
del primer número de Renovação - Surt Renovação: El 2 de juliol de
1925 surt a
Lisboa (Portugal) el primer número de la
publicació quinzenal anarquista i
anarcosindicalista Renovação.
Revista
Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades,
òrgan de la Confederació
General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa
cultural de la Secció Editorial
del periòdic anarcosindicalista A
Batalha.
Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat
per Alexandre de
Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un
paper molt destacat Ferreira de
Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau
Batalha, Mário Domingues,
Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito,
Augusto Pinto,
António Tomás Pinto Quartin, Julião
Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar
la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira,
Stuart,
etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de
juny de 1926. L'estiu de 2009 es
realitzà una exposició sobre aquesta
publicació a l'Instituto de Ciências
Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30
aniversari de
l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada
una col·lecció de la
revista. ***
Ascaso, Durruti i Jover a la
redacció de Le
Libertaire,
pocs dies després de sortir de la presó
(París, juliol 1927) - Desbaratament
complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a
París (França), la
policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu
assassinar
el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial
a França
acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de
juny, els
anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti
i
Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats,
i la
República Argentina, que els imputa
«expropiacions», reclamaran immediatament
les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es
mobilitzaran, especialment
Louis Lecoin qui batallà davant de la classe
política francesa per evitar que
fossin lliurats als seus botxins, a més de
Sébastian Faure i l'advocat Henri
Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17
d'octubre de 1926 i
reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar
el rei per provocar
la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis
mesos de
presó per rebel·lió, per portar
passaports falsos, per dur armes prohibides i
per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins
al 14
juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que
abandonin el territori
francès en un termini de dues setmanes, fugint a
Bèlgica clandestinament
«ajudats» per la policia gala. ***
Frederica
Montseny durant el míting de Montjuïc - Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista. Míting de Montjuïc (2 de
juliol de 1977)
Naixements
Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892 - André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Coutois. Sos pares es deien Nicolas Courtois, mestre d'aixa, i Marie Clourenet. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com «Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat «Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. *** Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905) -
Charles Malato:
El 2 de juliol –algunes
fonts citen erròniament el 3 de juliol– de 1856 –la partida de
defunció i algunes fonts policíaques citen
erròniament el 7
de setembre de 1857– neix
a Foug (Lorena, França) el
destacat periodista,
escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador,
maçó i
propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio
Malato –la partida de
defunció cita Armand Antoine
Charles
Malato de Cornet–,
conegut com Charles
Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos,
La Cocarde, Talamo,
Thiosse, etc.).
Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine
Malato),
nascut a Sicília, combaté en la
Revolució italiana de 1848 i per això
s'hagué
d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament
del 2 de desembre de
1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie
Hennequin, era
natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una
fallida fraudulenta de la
seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova
Caledònia i son fill,
que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es
preparava per a estudiar
medicina, els seguí, embarcant tota sa família
l'1 de març de 1875 a bord del
vaixell Var al port de Brest
(Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato
treballà com a telegrafista i, molt
interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels
pocs
francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare
morí en la
deportació, però son pare va ser agraciat el 27
de novembre de 1879, amnistiat
l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la
metròpoli el juny de 1881.
En aquesta època Charles Malato es definia com a
«republicà internacionalista».
En arribar a París visqué als baixos fons del XX
Districte i treballà com a
redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa
econòmica i política
dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard
Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del
periòdic radicalsocialista Le
Réveil Lyonnais, però aquesta
publicació
ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a
l'Agence Continentale. En
aquesta època, a més de prendre
consciència socialista, va escriure la seva
primera novel·la de fulletó, David
Marx,
per al diari francoitalià de Raqueni La
Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer
fallida creà la seva
pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite,
que editava despatxos traduïts
de la premsa estrangera i que durà fins la seva
detenció l'abril de 1890. Entre
1884 i 1885 llegí assíduament La
Bataille,
diari socialista de l'antic communard
Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt
moderat. Durant l'estiu de 1885
assistí a un míting de l'anarquista Joseph
Tortelier que el va deixar fortament
impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una
manifestació popular
contra el diari Le Gaulois, que
havia
il·luminat la seva façana per a celebrar la
victòria reaccionària en les
eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià
el seu primer discurs de manera
improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky)
i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari
«Cercle de la Butte»
que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita,
políticament acostat al
periòdic Le Cri du Peuple,
editat per
Séverine, i que tingué la seva primera
aparició el maig de 1886 durant la
commemoració de la Comuna de París al cementiri
de Père-Lachaise. El setembre
de 1886 aparegué el primer número del
periòdic La Révolution
Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste
indépendant, que publicà quatre
números amb una tirada de 5.000 exemplars.
L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al
Grup Cosmopolita per a fer proselitisme
anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel
pensament llibertari. Després
que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear
una Lliga
Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul
Déroulède. El desembre
de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb
els manifestants
boulangistes, però el seus eslògans de
«Visca la Social!» van ser emmudits pels
de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una
campanya de mítings sota el
títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la
Social!». El juliol de 1888, amb
Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el
número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En
aquesta època
conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el
setmanari socialista
revolucionari anarquitzant L'Attaque,
amb qui començà a col·laborar amb
Sébastien Faure i Lucien Weil, entre
d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga
general» i el sindicalisme revolucionari
promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va
fer un
míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga
dels terrelloners
parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en
el Congrés
Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de
París, on parlà
sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la
insurrecció armada.
En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista
londinenc Freedom. En 1889
publicà el seu primer
llibre polític, Philosophie de
l'anarchie,
on criticà l'«ultraespontaneisme»,
característic de l'anarquisme d'aquells
anys, i on reivindicà la necessitat d'un
«programa» revolucionari
anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com
ara el refús absolut
al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La
Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per
les denúncies judicials a
causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28
d'abril va ser condemnat, amb
Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa
i aquell mateix dia
el Ministeri de l'Interior francès redactà una
decret d'expulsió al seu nom
acusat d'«agitador italià», argumentant
que son pare mai no es va naturalitzar
francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en
casar-se amb un
estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó
parisenca de
Sainte-Pélagie i poc després se sumà
Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó
per un article publicat en La
Révolte,
moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves
anteriors
disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a
evitar
un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué
la seva expulsió. Ambdós
publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves
experiències a
la presó, Prison
fin-de-siècle, i
paral·lelament publicà Révolution
chrétienne et révolution sociale,
marcadament sindicalista i pro feminista.
En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig
engegada per Sébastien
Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que
provocaren la
primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de
ser detingut,
exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó,
desembarcà a
Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs,
sovint va fer servir
el pseudònim Polydore Barbanchu
i a
la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de
francès i exercint de
secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també
exiliat. Durant aquesta
època mantingué la corresponsalia de Londres per
al periòdic L'Intransigeant,
signant les
col·laboracions sota els pseudònims Cosmos
i La Cocarde. El desembre de 1892,
amb Nicolas Nikitine, creà Le
Tocsin,
periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la
violència política
i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que
perdurà fins l'octubre
de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty
Review, freqüentà Émile Pouget
i els cercles anarquistes francesos,
italians i britànics; especialment milità en el
grup «L'Avant-Garde», amb
Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També
formà part del comitè
organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1
d'abril de 1893, on
estrena el vodevil en un acte Mariage par
la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893,
amb Errico Malatesta i Josep
Delorme (Bercknell),
marxà cap a
Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un
eventual cop de mà en ocasió d'una
vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de
gener de 1894 marxà cap al nord
d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un
aixecament en un moment de revoltes
populars, però amb vuit companys abandonà la
regió de Biella (Piemont, Itàlia)
sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres.
Aquest mateix any,
publicà la seva autobiografia De
la
Commune à l'anarchie. Després de
l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir
una entrevista al periòdic Le Matin,
que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de
mostrar la seva «admiració»
i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia
atemptat contra l'Assemblea
Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats
d'Émile Henry. Després
de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França
i el 26 d'abril d'aquell any
va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890
encara era vigent,
essent alliberat dos dies després. També va ser
detinguda i alliberada poc
després la seva companya Louise-Léonie Louis.
Entrà com a redactor de L'Intransigeant,
d'Henri Rochefort, on
va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra
colonial
a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra
el moviment anarquista. El 10
de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels
fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure
(CFCL) i participà en totes les
campanyes que portà a terme fins la seva
dissolució el març de 1897.
Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol,
engegà una campanya per
l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats
del
carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de
Montjuïc»). El 28 de desembre
de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel
CFCL a favor de la
revolució cubana i contra la
«Inquisició espanyola». En 1897, a
instàncies
d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de
professor al seu projecte d'escola
llibertària. En aquesta època publicà Les
joyeusetés de l'exil, crònica
humorística de la vida i de les dissensions
dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898
partí cap a Catalunya,
on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió
del revolucionari anarquista
Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc,
temptativa que
resultà un fracàs. Després
passà a València (País
Valencià), on el juliol
d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a
Cuba, i a
Cartagena, també en agitació. Amb les mans
buides, retornà a França. En ple
«Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant,
que havia esdevingut una publicació antisemita, i
col·laborà en L'Aurora,
d'Ernest Vaughan, on també
escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i
Urbain Gohier.
L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert,
Pierre Bertrand,
Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct,
Pascal Fabérot,
Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri
Leyret, Armand Matha, Octave
Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget,
Valéry) el manifest de la
Coalició Revolucionària, que arreplegava
republicans, demòcrates,
lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la
reacció
(clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i
en 1899
entrà en Le Journal du Peuple,
diari dreyfusard d'extrema esquerra
fundat per
Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué
part en la manifestació de
defensa de la República a Longchamp (París,
França), que acabà en desordres i
on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el
condemnà a 50 francs
de multa per portar «arma prohibida» (un vit de
bou). El desembre de 1899,
després de la fallida de Le
Journal du
Peuple, retornà a L'Aurora
i
durant uns anys es mantingué al marge del moviment
anarquista, ben igual com li
va passar a Sébastien Faure després del
«Cas Dreyfus». En aquesta època
participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la
Libre-Pensée i en la
francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al
periodisme, i
consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense
èxit, l'admissió de
les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser
detingut en una
manifestació anticlerical en plena campanya contra les
congregacions
religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué
la direcció de L'Aurore,
abandonà el diari i va
escriure durant un temps en L'Action,
esforçant-se per viure de les seves obres
dramàtiques i de les seves novel·les.
En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin
du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest
període de compromís de
Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat
pel moviment
anarquista, des de Jean Grave en Les Temps
Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi
du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le
Libertaire, recalcava que malgrat la seva
iniciació maçònica mai
no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i
això, en 1908
presentà la seva dimissió de la
francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la
tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat
l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la
campanya
orquestrada per Émile Pouget dins de la
Confederació General del Treball (CGT)
per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905
vingué
marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»:
durant la nit del 31 de maig a
l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu
llançà
dues bombes al seguici del president de la República
francesa Émile Loubet i
del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París,
i com a resultat 17
persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat
sortiren
indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser
l'anarquista
català que responia al nom fals d'Alejandro
Farrás Pina (o Eduardo
Aviñó Torner)
i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com
Fernando Vela.
El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja
que el 25 de maig
havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez,
Fernando Palacios, Jesús
Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat
l'atemptat.
La justícia francesa inculpà també a
Malato i al sabater Eugène Caussanel, que
jugà el paper de bústia
per a la
correspondència entre el primer i el moviment llibertari
espanyol i que havia
rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al
carrer Rohan.
Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals
se'n va desfer, i
que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de
1905,
quan encara era a la presó, publicà La
Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles
sindicalistes enfeinats
en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de
novembre de
1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena
l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato,
Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat
Albert Wilm
i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand
Matha, Henri
Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien
Descaves, Amilcare
Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure,
Liard-Courtois, Charles Martel, Léon
Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante,
Francis de Pressensé, Aristide
Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del
Mármol, Alejandro
Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions
policíaques
espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop
lliure,
s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de
Maig i el 22 d'abril
participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un
gran míting dirigit
als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de
juny
prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil,
Albert Lévy, Émile
Janvion i René de Marmande, en un míting
d'empleats en vaga. També va fer
promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un
article per al
número únic del periòdic d'Errico
Malatesta Verso
l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant
activament en els actes
del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i
sindicalistes
revolucionaris. Durant la tardor de 1906
col·laborà en L'AIA,
el butlletí d'aquesta organització
antimilitarista editat
per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També
col·laborà en La Guerre
Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé.
Durant
el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien
Faure, una campanya a favor de
Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort
per «complicitat» amb
l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El
12 de
juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i
marxà cap a París per
a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro
Ferrer
tingué tant de ressò internacional que la Junta
del Partit Liberal Mexicà (PLM),
animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per
Ricardo Flores Magón, anomenà Malato
portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de
tant en tant
articles sobre la situació social mexicana. En 1908
heretà per sorpresa 100.000
francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners
proposà a Émile Pouget
la publicació d'un periòdic. Però
Malato en aquest moment passava dificultats
econòmiques ja que no treballava en L'Aurore
i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment
només lliurà
entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution,
publicació en la qual Malato fou un dels seus
redactors principals durant els seus dos mesos d'existència.
A partir de 1908,
amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle,
formà part del Comitè
Francès de la Lliga Internacional per a
l'Educació Racional de la Infància
(LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la
tardor de 1909
prengué part activa en la campanya per l'alliberament de
Ferrer, qui finalment
va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910
col·laborà
en el número especial de Les Temps
Nouveaux contra els treballs forçats als batallons
africans (Biribi). En 1911
abandonà La Guerre Sociale,
encara que mantingué
una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell
any esdevingué un
dels pilars de la redacció de La
Bataille
Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la
paraula en nombrosos mítings
de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i
col·laborà en Le
Libertaire, incloent un llarg
editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el
número del 20 de
maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en
un «complot»
per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per
les
pròpies autoritats i, després que el seu nom
sortís en els diaris, Malato
denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu
ajudant Lucien-Célestin Mouquin,
responsables de les «filtracions» a la premsa.
Entre 1913 i 1914 prengué part
en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat
italià que havia
disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la
Tripolitana.
L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels
que des del si de La Bataille Syndicaliste
reivindicà les
posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però
després modificà la
seva opinió fent una crida a transformar la guerra
imperialista en guerra civil
a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra
esdevingué una de
les firmes més bel·licistes i patriotes de La
Bataille Syndicaliste i de La
Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del
«Manifest dels
Setze». A començament de 1918 passà uns
mesos a Londres amb son nebot i intentà
ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa
de la seva edat. No
obstant això, es presentà voluntari a
França i va ser incorporat el 8 de juny
de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer
tasques a l'Escola
Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del
Lycée Michelet de
Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial
col·laborà en Les Temps
Nouveaux i Plus Loin,
òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la
«Unió
Sagrada». En aquesta època es guanyà la
vida com a corrector a l'Assemblea
Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de
Correctors, on trobà
nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de
«La
Escuela Moderna», que continuava amb la tasca
pedagògica de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de
març de 1938 publicà en el
diari Le Peuple la seva
autobiografia
sota el títol «Mémoires d'un
libertaire». És autor d'Avant
l'heure (1887), Philosophie
de l'anarchie (1889), Prison
fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie
(1891, amb Ernest Gegout), Révolution
chrétienne et révolution sociale
(1891), Mariage par la dynamite
(1893, inèdit), De la Commune
à
l'anarchie (1894), Contes
néocalédoniens (1897, sota el
pseudònim Talamo),
Les joyeusetés de l'exil
(1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César.
Pièce satirique en 2 actes
(s.d.), La sape. Pièce sociale en
3 actes
(1900), Barbapous. Drame satirique en 2
actes (1900), Les
mémoires d'un gorille
(1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission
de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté
(1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5
tableaux (1904,
inèdita i prohibida per la censura), La
Grande Grève (1905), En
guerre! Pièce
de théâtre (1905), Les
classes
sociales au point de vue de l'évolution zoologique
(1907), Pierre
Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de
Ferrer.
Éclaircissements (1911),
Les
Fiancés de l'An II (1911),
Le général
Vendémiaire (1911), Les
Comuneros (1912), Maria
Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes
(1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938
al seu domicili del XIV Districte de París
(França) i va
ser incinerat quatre dies després al cementiri de
Père-Lachaise. ***
Foto
policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894) - Eugène Lefebvre:
El 2 de juliol de 1866 neix a Saint-Pierre-d'Autils (Normandia,
França)
l'anarquista Eugène Anatole Octave Lefebvre. Sos pares es
deien Denis Théodore
Lefebvre, paleta, i Louis Délaïde Delavigne,
modista. Es guanyava la vida com a
escultor en fusta a París (França).
Assistí regularment a reunions anarquistes.
El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de
recapitulació d'anarquistes
de la Prefectura de Policia amb adreça desconeguda. En el
llistat d'anarquistes
del 14 de juliol de 1894 vivia al número 161 del carrer
Charenton des d'agost
de 1893. L'1 de juliol de 1984 el seu domicili, com el d'altres 155
anarquistes, va ser escorcollat pel comissari Archer. En aquesta
època vivia al
número 33 del carrer 3 Frères. Malgrat
l'escorcoll resultés negatiu, va ser
portat a comissaria i l'endemà fitxat en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a
disposició judicial,
va ser encausat per «associació
criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava
en el registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al
número 20 del carrer
Tholozé. En els anys posteriors canvià de
domicilis. No sabem si es tracta del
mateix E. Lefebvre (Le Chatouilleux)
que
fou l'impressor gerent del periòdic parisenc Le
Camarade (1899). Eugène Lefebvre va morir el 2 de
novembre de
1926 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de
França, França). ***
Nella Giacomelli - Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Sos pares es deien Paolo Giacomelli i Maria Baggi. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).
Josep
Gené Figueras - Josep Gené Figueras: El 2 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 4 de juliol– de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Lluís Gené Figueres –son primer llinatge també citat erròniament com Jané o Gener. Sos pares es deien Joan Gené Cervera, pastor i forner, i Maria Figueras Ribera. Estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT –durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral «Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser incinerat al Panteó Civil de Dolores; considerant-se mexicà, mai no va voler tornar a Catalunya. ***
Necrològica
d'Antoni Signes Mengual apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 29 de gener de 1991 - Antoni Signes Mengual: El 2 de juliol de 1897 neix a Dénia (Marina Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Antoni Signes Mengual. Sos pares es deien Antoni Signes Torno, jornaler, Rosa Mengual Botella. Mariner de professió, recorregué el món embarcat. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de passar per camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), d'antuvi visqué a Lanamesa (Bigorra, Gascunya, Aquitània, Occitània) i a partir de 1945 a Marsella, on milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Dolors Solà Millàs, de qui enviudà. El seu últim domicili va ser al barri de La Valbarelle de Marsella. Antoni Signes Mengual va morir el 29 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 31 de desembre– de 1990 al X Districte de Marsella (Provença, Occitània) i va ser incinerat. ***
Nino
Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats
(Favignana, 15 de desembre de 1926) - Nino Malara: El 2
de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria
(Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i
propagandista anarquista Antonio
Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou
Francesco Malara i sa
mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la
postguerra de
la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un
propagandista anarquista força
actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de
gener de
1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels
ferroviaris
enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i
participà en els
sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a
l'Exèrcit Blanc rus
dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser
fitxat
per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per
participar en
les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi,
fundà
el periòdic L'Amico del Popolo i l'any
següent s'instal·là a Cosenza, on
treballà com a obrer temporal a la companyia
«Ferrovie Calabro-Lucane». El 20
de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb
alguns comunistes,
va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de
l'Estat», juntament amb
Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser
alliberat,
però amb l'obligació de viure a Reggio de
Calàbria. Després tornà a Cosenza i
va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie
Cosentine» i participà
activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de
Rende,
com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser
condemnat
a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es
dedicà en cos i ànima
a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la
guerra
d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini
visità Consenza, fou
cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la
II Guerra Mundial,
continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les
línies ferroviàries de
Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels
fundadors
del «Front Únic per la Llibertat» de
Cosenza, que arreplegà antifeixistes de
diverses ideologies i en el qual el sector anarquista
s'adherí com a «Unitat
Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944,
amb Pio Turroni i Giordano
Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista
de Cosenza, que
tingué com a finalitat establir les bases de la
reorganització del moviment
anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de
1945,
participà, com a representant del Grup Llibertari de
Cinquefrondi, amb Giacomo
Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara,
que donà lloc a la creació de
la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys
següents participà en
diversos congressos i plens nacionals de la FAI –Bolonya
(1947),
Rimini
(1947), Canosa (1948)– representant a la Federació
Calabresa. Durant aquests
anys lluità per la readmissió dels treballadors
calabresos acomiadats per
motius polítics i formà part del
Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto
Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini,
fundà la Federació
Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que
després esdevingué Federació
Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment
serà
dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia
traslladat. A
finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan
sorgí en conflicte
entre «organitzadors» i
«antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí
al sector
organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir
de 1968 milità en
el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà
força actiu en el moviment estudiantil
i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de
la Piazza Fontana i
l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà,
el grup es va
veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico
Malatesta». En 1973 aquest
grup i altres de la regió fundaren l'Organització
Anarquista Calabresa (OAC),
formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de
Calàbria
i que serà especialment activa en la campanya de
denúncia de l'anomenada
«estratègia de la tensió» i
en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara
va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia).
En 1995 es va publicar un
recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo
anarchico
(1919-1945). A quelli che rimasero. ***
Manuel
Maroño Calvo - Manuel Maroño
Calvo: El 2 de juliol –algunes fonts
citen
erròniament el 5 de
juliol– de 1899 neix a Santiago
de Compostel·la (la Corunya, Galícia) el
socialista i militant confederal Manuel
José Maroño Calvo.
Sos pares
es deien Benito Maroño Novais,
emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo
Hermida. De bona
formació cultural, en 1919 entrà a treballar de
tipògraf a la impremta del
Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a
l'Associació Tipogràfica de Santiago
de Compostel·la, adherida a la Confederació
Regional Galaica (CRG) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident,
posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president.
També fou
un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera.
Simultàniament tingué un
paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital
Provincial de
Santiago de Compostel·là de la Unió
General de Treballadors (UGT) i figurà en
la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de
Constructors de Calçat (secretari en 1922), la
Unió Protectora d'Artesans
(secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta
directiva en
1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la
Societat d'Infermers
(president en 1934). Fou secretari-comptador i president de
l'Agrupació
Socialista de Santiago de Compostel·la i
desenvolupà càrrecs de responsabilitat
en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de
Santiago de
Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la
vaga general revolucionària de
1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de
l'autoritat
militar per haver participat en una reunió clandestina a la
taberna «Padre
Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va
ser acomiada de la seva feia
a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va
ser
absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al
Congrés del Ple Regional
Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de
1935 a Ourense
(Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi,
però declarant-se
socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 formà
part, en representació dels sindicats, del Comitè
Executiu del Front Popular de
Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la
defensa i protecció del convent
del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa
núvia, va ser empresonat
a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els
altres 11 membres del Comitè
Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat
a mort. Manuel
Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als
murs del cementiri
de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la
Corunya, Galícia), juntament amb son
germà José Maroño Calvo i altres
militants esquerrans (Fernando Domínguez
Caamaño, Rafael Frade Peña, José
Germán Fernández, Luís
Martínez Nouche, Rafael
Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i
Luis Rastrollo
González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro
publicà la biografia Manuel
Maroño Calvo. Maroño o boó. Manuel Maroño
Calvo (1899-1936) ***
Just
Parés Salvans - Just Parés Salvans: El 2 de juliol de 1900 neix a Folgueroles (Osona, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Just Francesc Joan Parés Salvans. Sos pares es deien Francesc Parés Llusà, pedraire, i Teresa Salvans Bugues. Mecànic i pedraire de professió, vivia a Roda de Ter (Osona, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Acusat pels franquistes de pertànyer a les Patrulles de Control, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Just Parés Salvans va ser afusellat, juntament amb l'anarquista Josep Teixidó Pous, l'11 de juliol de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Fossar de la Pedrera d'aquesta ciutat. ***
José
Abiol Clavería - José Abiol
Clavería: El 2 de juliol de 1913 neix
a
Almudèver (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista José Abiol
Clavería. Sos pares es deien José Albiol
Oliván, llaurador, i Urbana Clavería Valles.
Llaurador de
professió com son pare, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Capturat pels
feixistes a casa seva
juntament amb son germà Francisco Abiol Clavería,
va ser
tancat el 22 de juliol
de 1936 a la Presó Provincial d'Osca. José Abiol
Clavería va ser afusellat el
18 d'octubre de 1936 a Osca (Aragó, Espanya) i va ser
enterrat en una fossa
comuna del cementiri de Las Mártires d'aquesta ciutat. El
dia abans havia estat
afusellat son germà Francisco. ***
Germinal
Sánchez i Susanna (1997) - Germinal Sánchez Sola: El 2 de juliol de 1936 neix al barri de Cuevas del Ángel de Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez Sola. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra. Sos pares es deien Antonio Sánchez Díaz, paleta i militant de les Joventuts Llibertàries i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Isabel Sola Fernández. En 1933 son pare va ser empresonat arran d'una vaga i al final de la guerra civil va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements el seu nom orignal va ser canviat pel de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid (Espanya) per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà a Rabat (Marroc), on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. Milità en la CNT del Marroc. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió (Arpitània) i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França a la zona de Lió alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT) –durant molts d'anys tingué tres carnets sindicals: la CNT espanyola, la CNT francesa i la CGT. Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez Sola va morir d'un càncer el 22 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 28 de juliol– de 2000 al III Districte de Lió (Forez, Arpitània). ***
Emilio
José García Wiedemann - Emilio José
García Wiedemann: El 2 de juliol de 1959 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) el
filòleg llibertari Emilio José García
Wiedemann, conegut com Pichín.
Era fill del destacat militant
anarquista José Luis García Rúa i de
Gisela Wiedemann. Es doctorà en filologia
hispànica a Granada (Andalusia, Espanya) i
llicencià en «Lingue e Letterature
Straniere Moderne» a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1984 i 1986 fou
professor permanent a les
universitats de Catània (Sicília), entre 1986 i
1987 de Torí (Piemont, Itàlia)
i posteriorment professor visitant de diferents universitats del
món (Bolonya,
Moscou, Päivölä Kansanopisto, Lahti, Tetuan,
Bogotà, Vercelli, etc.), fins
acabar de catedràtic de llengua espanyola de la Facultat de
Filosofia i Lletres
de la Universitat de Granada, on també entre 2009 i 2012
dirigí cursos i
màsters sobre Comunicació. Dins de
l'àmbit editorial dirigí les
col·leccions
«Caballo de Cartón» i de
«Narrativa» de l'editorial Arial. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1988 i 1993
presidí la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL), per a la qual signà diversos acords
de col·laboració amb
institucions estatals. Entre 1988 i 2009 fou membre del consell de
redacció d'Archipiélago,
revista de la qual va ser
un dels seus cofundadors. Va fer nombroses conferències de
temàtica llibertària
i col·laborà en diversos programes
radiofònics de diverses emissores (Radio
Granada, Cadena Ser, Cope-Granada, Onda Cero Granada, etc.). En els
anys
noranta fou redactor del periòdic CNT.
En els seus últims anys fou un dels promotors de la
denúncia col·lectiva contra
els autors del Diccionario
biográfico espanyol,
editat per la Reial Acadèmia de la Història, per
«apologia del genocidi». Les
seves inquietuds intel·lectuals abraçaren camps
d'allò més diversos (filologia,
crítica literària,
sociolingüística, filosofia,
comunicació, retòrica, història,
història de l'art, etc.). Trobem textos seus en diferents
publicacions periòdiques,
com ara Alfar, Bicel,
Campus, CNT,
Cenit,
El Comercio, El
Correo de Andalucía, Foro
de las Ciencias y de las Letras, Ideal,
Letras, Moda
y Sociedad, El Olivo del
Búho, Orto, Revista de Calidad Asistencial, Siembra,
Solidaridad Obrera, etc.
Coordinà els
llibres De arte y de anarquia
(1995)
i Verba volant, scripta... manent. Doce
voces disonantes del Sistema (2005). És autor de Para una edición crítica de
los «Proverbios y cantares» de. A. Machado
(1990), Concordancias y frecuencias en el
léxico poético de los «Proverbios y
cantares» de Antonio Machado (1994), El
habla de Granada y sus Barrios (1995,
amb Juan Antonio Moya Corral), Los
tiempos de la libertad (1998, edició), Así
lo vi. Espampas mundanas de fin de siglo (2005), Palabras y cosas (2005), Desde
esta orilla. Una mirada entre dos siglos (2006), Estudio sociolingüístico del
habla de Granada (2007, 2008 i 2009) i
Los «Proverbios y
cantares» de Antonio
Machado (2009 i 2014), Notas
inactuales. A contratiempo (2009), entre altres. Malalt de
leucèmia durant
tres anys, Emilio José García Wiedemann va morir
el 3 de setembre de 2012 a
l'Hospital Ruiz de Alda de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser
enterrat al
cementiri de San José d'aquesta localitat, on
també reposa sa mare. Fou pare de
dues filles de dos matrimonis.
Defuncions
Carlo Pisacane dibuixat per
Barbens - Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia). Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada –Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills– que el «raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane, és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms –el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció. ***
Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11 de febrer de 1912) - Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 és assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular. ***
Dentcho
Palazov - Dentcho Palazov: El 2 de juliol de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el camperol anarquista Vasil Dentcho Palazov. Havia nascut en 1905 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) i arran de la Gran Guerra quedà orfe. Pagès empobrit, milità en el moviment llibertari. Detingut en plena tasca agrícola, fou assassinat per les autoritats búlgares. ***
Necrològica
de Charles Rodari pubicada en el periòdic Le Réveil Anarchiste
del 20 de juliol de 1935 -
Charles Rodari: El
2 de
juliol de 1935 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Ambrogio
Carlo Rodari, conegut
com Charles Rodari.
Havia nascut el 7 de
desembre de 1875 a Trevisago (Llombardia, Itàlia;
actualment Cocquio-Trevisago,
Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida treballant
de fuster i ebenista. Es casà amb l'anarquista Lucia (Lucie Rodari), amb
qui
tingué dos infants, Germana i
Roberto. Emigrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el
9 d'octubre de 1902 va ser
detingut al seu domicili i fitxat com a anarquista. En 1903, en un
registre de
la policia francesa, el seu nom figurava en un llistat confidencial
d'anarquistes
estrangers no expulsats residents fora de França. Amb el
metge, professor
universitari, mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean
Wintsch va
ser un dels fundadors el juliol de 1910 de l'«Escola
Ferrer» de Lausana (Vaud,
Suïssa), centre educatiu inspirat en el pensament
pedagògic de Francesc Ferrer
i Guàrdia i en l'anomenada «Educació
Integral» (Sébastien Faure, Paul Robin, etc.),
i de la qual va ser, entre 1910 i 1919, data de la seva clausura,
membre de la
comissió pedagògica i on sos dos infants van ser
escolaritzats. En 1911 i 1914
informes policíacs informaven les seves activitats
sindicalistes en la Federació
d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). Posteriorment
s'instal·là a Chamblandes
(Pully, Vaud, Suïssa). En 1913 morí sa companya
Lucia de tuberculosi. Cap el 1914
s'establí definitivament a Lausana. En els anys vint estava
subscrit al
periòdic Le Réveil Anarchiste.
Malalt, Charles Rodari va morir el 2 de
juliol de 1935 a Lausana (Vaud, Suïssa) i en el seu funeral
prengué la paraula Jean
Wintsch. ***
Gabriel
Buades Pons - Gabriel Buades
Pons: El 2 de juliol de 1938 –moltes fonts citen
erròniament el 22 de juliol–
és afusellat a Inca (Mallorca, Illes Balears)
l'anarcosindicalista Gabriel
Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel
Sot, i com Enjolras
en la premsa llibertària. Havia nascut el 6 de maig de 1903
a Inca (Mallorca,
Illes Balears) en una família nombrosa pagesa, de can Sot
–ell era el tercer
de set germans–, i sos pares es deien Gabriel Buades
Bisellach (de can
Sot
d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit
anys
començà a treballar com a aprenent de fuster en
un taller veí de casa seva i quan
tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de
Can Misseta, ofici
que exercirà la resta de sa vida. Com a militant
anarcosindicalista, entre el
febrer i l'abril de 1919, participà activament en les
protestes i la vaga
general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921
figurava com a
subscriptor de Cultura Obrera, setmanari
anarcosindicalista editat a
Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador
revolucionari» i tancat uns dies.
En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la
dictadura de Primo de
Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en
un taller dels germans Llobera
Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i
l'Arc del Triomf parisenc –una germana d'aquests, Margalida,
es convertirà amb el
temps en sa esposa. Sense
estudis, es formà de manera autodidacta
–ensenyà
sa germana Aina a llegir i a
escriure– i a París aprengué el
francès, llegí els clàssics de
l'anarquisme
(Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a
la literatura social
i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe,
Kant, Ibsen,
Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es
casà amb Margalida
Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de
sabater tot sol per a
Can Gil. En aquests anys col·laborà
–fins
l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras,
com el personatge d'Els Miserables, de Victor
Hugo–
en diferents
publicacions llibertàries, com ara Adelanta,
Avance, Cultura
Obrera, Fructidor o La Revista
Blanca, sobretot amb articles
sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del
Poder (Església, Estat,
Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.),
la revolució social, la cultura
com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic
de l'escriptor anarquista
inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser
nomenat secretari de la
Societat Obrera «La Justicia», poderós
sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran
dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries,
va ser detingut
unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo
Cultural Inquense», centre
obrer força complet instal·lat al pis de dalt del
local de «La Justicia», amb
cafè, biblioteca, companyia teatral («La
Estrella»), cor musical, etc., del
qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets.
Arran de
l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos
germans
Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar
per diversos
centres de detenció (vaixell presó Jaime
I al port de Palma, Can Mir i presidi
del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser
sobresegut en dues
ocasions, però un jutge va revocar aquestes
sentències i el 12 de març de 1938
va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma,
sense
que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per
«adhesió a la
rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser
afusellat el 2 de juliol de 1938 a les
tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears);
deixà vídua i un fill,
Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix
un
Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu
familiar Joan
Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades
i Pons. Pol·len
llibertari (Inca, 1903-1938). El 20 de febrer de 2020
s'inaugurà a la Sala
de Vidre del Claustre
de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició
«Gabriel Buades i
Pons 81903-1938). Compromís llibertari» en la seva
memòria. Gabriel Buades Pons (1903-1938) ***
Notícia
sobre el judici de Benigno Piquero Noval i altres companys apareguda en
el diari El
Heraldo de Madrid del 9 de novembre de 1935 - Benigno Piquero Noval:
El 2 de juliol de 1938 és
afusellat a A Guarda (Pontevedra, Galícia)
l'anarcosindicalista
Benigno Piquero
Noval. Havia nascut cap el 1885 a Aramil (Siero, Astúries,
Espanya). Sos pares es deien Manuel Piquero i Ignacia Noval. El maig de
1908 va ser declarat pròfug al servei militar.
Metal·lúrgic a Pola de Siero (Siero,
Astúries, Espanya), milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Residia a La Corte (Lieres, Siero, Astúries, Espanya). Quan
al
Revolució
d'Octubre de 1934, formà part del Comitè
Revolucionari de
Lieres. El 9 de
novembre de 1935 va ser jutjat per un consell de guerra celebrat a
Gijón
(Astúries, Espanya) i en el qual el procurador
demanà
cadena perpètua,
juntament amb altres 11 companys, per la seva participació
en
els fets
revolucionaris asturians de l'any anterior, però finalment
va
ser absolt. L'estiu
de 1936 va ser nomenat alcalde adjunt de Pola de Siero. Detingut
posteriorment
per les tropes franquistes, juntament amb son fill Francisco Piquero
Cocana i
Ángel Cocana Moro, tots van ser internats al camp de
concentració de
Camposancos (A Guarda, Pontevedra, Galícia). Jutjat en
consell
de guerra, va
ser condemnat a mort. Benigno Piquero Noval va ser afusellat el 3 de
juliol de
1938 al costat del cementiri d'A Guarda (Pontevedra,
Galícia).
El seu nom
figura en la placa col·locada a la fossa comuna del
cementiri
d'A Guarda. ***
Denzio
Anzani al seu taller de sastreria - Decio Anzani: El
2 de juliol de
1940 mor a aigües atlàntiques l'anarquista Decio
Anzani, que va fer servir
diversos pseudònims (Charles Anziani,
Carlo Anziani, D'Anzani,
Dani, Emilio
Millet, Giovanni
Servadu, Jacomit Servadu,
Giovanni Servadei, Jacomi
Servadei). Havia nascut el 10 de juliol de 1882 a
Forlì
(Emília-Romanya,
Itàlia). Fill de pares desconeguts –sembla que
nounat va
ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la
ciutat–, va ser criat per
una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a
l'orfenat de Forlì i
posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de
la seva infantesa va
aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent
freqüentà els cercles socialistes i
anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí
d'Itàlia per a no
fer el servei militar i, després d'un pas per
Suïssa, s'establí a França. En
1902 col·laborà econòmicament des de
París (França) en la campanya «Pel
sufragi
universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser
detingut a Lió (Arpitània);
jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver
participat a París en els
preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de
Maig i se li va
decretar l'expulsió de França. Passà a
Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud,
Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco.
El febrer de 1907 marxà cap
a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos
abans de passar de bell nou a
França. Acusat d'«emissió de moneda
falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt
d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de
París. En aquesta època vivia amb
l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va
ser
novament detingut per robar uns llençols en un hotel de
l'avinguda Parmentier
de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de
presó, sentència que va ser
confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser
expulsat de França i
reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per
vagabunderia i portat a la
frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de
busca i
cerca per «deserció», va ser empresonat
un any a Nàpols (Campània, Itàlia).
L'1
de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) per a fer el
servei militar, però desertà. Cinc mesos
després el trobem novament a París
sota el nom d'Emilio Millet,
però va
ser detingut per «infracció al decret
d'expulsió» i condemnat a tres mesos de
presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911,
va ser portat a Chambéry
(Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per
abandonar França. El 7
d'octubre de 1911 un confident des de París
comunicà a la policia italiana que
havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit.
S'instal·là
definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un
negoci de sastreria
femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al
Soho, al número 99
de Charlotte Street. Participà activament, juntament a
Errico Malatesta, en
reunions contra la guerra i en les conferències organitzades
pel «Gruppo
Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià
d'Estudis Socials). En 1916 es
casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les
(Bèlgica), amb qui tingué una
filla, Renée. En aquesta època regentava una
sastreria al número 25 de Great
Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al
número 3 de Caroline Place, al
barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la
colònia d'exiliats.
El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats
anarquistes
(Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i
Vittorio
Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il
Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel
periòdic
feixista londinenc La Cronaca.
També,
amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca
de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual
es
reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari
honorari. Va ser molt
amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio.
Dedicà
tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat
italià feixista
realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats
antifeixistes
italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al
número 9 de Pollen
Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit
Laborista i amb
Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la
distribució de
fullets de denúncia de la repressió que s'exercia
a Itàlia. En aquests anys va
estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori
i
Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard.
En 1935
la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini
done to the
Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo
italiano).
Freqüentà les reunions que es realitzaven a la
botiga Emidio Recchioni, amb
Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938
sol·licità
la ciutadania britànica, però li va ser
rebutjada. Acabà regentant un
famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i
els seus afamats models
es mostraven a la revista Vogue Magazine.
El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia
declarat la guerra als
aliats el dia anterior, va ser detingut «per error»
com a «enemic estranger» i
internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500
civils italians, molts
d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps
reclòs a la caserna
londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser
embarcat
a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir
el 2 de juliol de
1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell
britànic SS Arandora Star
va ser torpedinat i
enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les
costes irlandeses, per un submarí
alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La
injusta mort de Decio
Anzani, un més que evident antifeixista –se sap
que abans de l'esclat de la II
Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració
d'un llistat d'antifeixistes
italians per al Govern britànic per estar protegits en cas
de conflicte–, va
ser denunciada al Parlament britànic per diverses
personalitats (William
Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva
història va ser
explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli
ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des
de 2006 una
avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del
Partit Democràtic
(PD) italià porta el seu nom. Decio
Anzani (1882-1940) ***
Acta
de defunció de Juan Navarro Pérez - Juan Navarro Pérez: El 2 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Havia nascut el 23 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1901 a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de José Navarro Hernández, jornaler, i d'Encarnación Pérez Osorio. Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen a partir del 24 de gener de 1941, on morí. ***
Notícia
de Gesualdo Crisafi publicada en el periòdic de Barre
(Vermont, EUA) Cronaca
Sovversiva del 9 d'abril de 1904 - Gesualdo Crisafi: El 2 de juliol de 1954 mor a Palerm (Sicília) l'anarquista Gesualdo Crisafi, que va fer servir diversos pseudònims (Ego Sum, Gilliat, Salvatore Spanò, Spartaco, etc.). Havia nascut l'11 de febrer de 1867 a Caltagirone (Sicília). Sos pares es deien Giuseppe Crisafi i Rosa Nicolaci. S'establí a Palerm per a completar estudis i ben aviat seguí les idees de republicanes de Giuseppe Mazzini, que posteriorment radicalitzà. El 17 d'octubre de 1985 va ser absolt per manca de proves pel Tribunal de Palerm del càrrec d'«incendi voluntari d'edificis públics» i de «possessió de materials explosius»; però, aquell mateix mes, va ser condemnat a 10 dies de presó per «ultratge». Després de deixar els estudis, esdevingué escrivent i un reconegut periodista, corresponsal de diversos periòdics, d'àmbits local i estatal. Destacà especialment en les seves col·laboracions en L'89, publicació de Gènova (Ligúria, Itàlia), fent costat el seu director Carlo Santoni (Oscar Lantoni), al qual seguí al Il Grido del Popolo, de Foligno (Úmbria, Itàlia), i en la seva adhesió a l'anarquisme, moviment polític contra el qual havia polemitzat fortament abans. Entre finals de 1891 i principis de 1892 assumí un paper central en el moviment anarquista de Palerm, intentant mitjançar entre les desavinences dels diferents grups i esdevenint la principal figura de l'anomenat «anarquisme antiorganitzador». Entre març i abril de 1893 va ser considerat per la policia, juntament amb Giuseppe Genova, el principal artífex d'una ona de bombes que es col·locaren a les portes dels principals edificis públics de la ciutat. Detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», juntament amb altres 14 anarquistes de Palerm (Vincenzo Arena, Girolamo Astorino, Giuseppe Attardi, Adolfo Bartoli, Antonion Ceraulo, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Andrea Giardina, Gaetano Messina, Salvatore Nasta, Giuseppe Purpura, Gioacchino Riggio, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro), la Prefectura de Policia es va veure obligat a posar-lo en llibertat el 9 de maig de 1893 per a no destapar els seus confidents –tots els detinguts van ser finalment alliberats per manca de proves. El 30 d'abril de 1894 va ser absolt a Palerm del càrrec de «falsificació de lletres de canvi i frau». En un informe de la Prefectura de Policia del 9 de juny de 1894 s'anotava que el moviment anarquista de Palerm estava format per una vuitantena d'individus, els més perillosos dels quals eren Salvatore Cagliari, Gesualdo Crisafi, Giuseppe D'Albis, Giuseppe Genova, Salvatore Nasta, Ignazio Salemi, Cristofaro Trovato i Salvatore Vaccaro. El 9 d'agost de 1894 va ser absolt pel Tribunal de Torí (Piemont, Itàlia) de l'acusació de «delictes d'opinió i contra l'ordre públic». El novembre de 1894 va ser un dels fundadors, amb els anarquistes Antonino Ceraulo i Giuseppe Genova, i el socialista Francesco Colnago, de la «Lega della Llibertà» (Lliga de la Llibertat) de Palerm, que es reunia al domicili del tipògraf anarquista Giuseppe Amenta. Les relacions entre anarquistes i socialistes es trencaren arran d'uns articles del periòdic socialista La Riscossa on es criticaven les teories i les accions llibertàries. En aquesta època mantenia nombrosa correspondència amb destacats militants anarquistes (Amilcare Cipriani, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). De bell nou a Caltagirone, hi va crear un grup anarquista «intransigent». En la seva correspondència amb els periòdics Sempre Avanti!, de Liorna (Toscana, Itàlia), i amb L'Ordine, de Torí, es va posicionar contra el moviment sindicalista dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Fascis dels Treballadors). Quan es proclamà l'estat de setge se li va assignar la residència, però, gràcies a amistats influents, la mesura va ser revocada. Animà els anys següents a Palerm els grups anarquistes que es van crear i atiar en molts de grups el trencament amb la Federació Socialista. El desembre de 1896, amb altres anarquistes (Calderoni, Achille Maniscalco, Cristofaro Trovato, etc.), creà el Circulo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Palerm, que edità pamflets. El febrer de 1897 marxà cap a Candia (Creta), on estava en marxa la insurrecció contra els turcs. Decebut dels gir dels esdeveniments, el maig retornà a Palerm. El 30 d'agost de 1897, amb altres anarquistes (Caliterone, Achille Maniscalvo, Giuseppe Miceli, Ernesto Orcel, Priamo, Giuseppe Spinnato, Cristofaro Trovato, Salvatore Vaccaro, etc.), va debatre sobre l'obertura del CSS als socialistes revolucionaris que havien abandonat el Cercle Socialista i fins i tot acceptar algun socialista «legalista» a fi i efecte de ver propaganda anarquista en el seu cercle. En 1898 mantingué un estret contacte amb Errico Malatesta. En aquests anys col·laborà en els periòdics L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília) i La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). A finals de 1901 constituí el grup socialista anarquista «I Vespri», que realitzà tasques propagandístiques entre les files obreres. Per problemes familiars (pare de nou infants, amb dona i un oncle vell) i econòmics, s'allunyà progressivament de la militància activa. En 1907 acceptà una feina municipal d'escombrador de carrers. Continuà partidari de les idees anarquistes i freqüentà elements subversius, tot i que no volgué mostrar un especial protagonisme. En 1919 va ser un dels fundadors de la lliga comunista anarquista «Spartaco». En 1925 es va afiliar al Partit Socialista Italià (PSI). El 22 de març de 1928 va ser destituït de la seva feina, però finalment va ser restituït el 27 de juliol de 1929. Sempre vigilat per la policia feixista, no volgué destacar-se. Gesualdo Crisafi va morir el 2 de juliol de 1954 a Palerm (Sicília). ***
Arthur
Henriet - Arthur Henriet: El
2 de juliol de 1954 mor a Jouarre (Illa de França,
França) l'anarquista,
sindicalista i cooperativista, i després socialista i
polític comunista, Paul
Arthur Henriet. Havia nascut el 23 de març de 1866 a Senuc
(Ardenes, França).
Era fill d'Alexandre Antoine Léon Henriet, conreador, i de
Marie Élisabeth Adin.
Es guanyà la vida treballant d'artesà cisteller.
Vidu de Délia Elvire Pauline
Guiot, en 1893 ja convivia amb la bugadera, i després
domèstica i empleada,
Marie Juliette Tanret. En 1893 vivia al carrer Dague de Charleville
(Ardenes, França),
al domicili de l'anarquista Jean-Baptiste Tisseron. Aquest
mateix any fundà amb altres companys el
grup anarquista «Les Libertaires Ardennais» i el 8
de juny de va ser condemnat per
«ultratges a agents» a dos dies de presó
per haver insultat el 26 d'abril
anterior uns policies. Aquest mateix estiu de 1893
s'instal·là a París
(França)
i visqué al número 12 del carrer Mathis del XII
Districte. En 1893 va ser, amb
Clovis Hugues, candidat abstencionista i en aquesta època
mantingué contactes
amb el grup anarquista «Les
Déshérités» de Nouzon
(Ardenes, França) i amb l'anarquista
Gustave Bouillard (Le Grand Bouillard). L'1 de gener
de 1894 va ser
detingut durant l'escorcoll del domicili de Jean-Baptiste Tisseron i la
policia
li va trobar periòdics anarquistes i el fullet Riches
et pauvres;
processat per «associació criminal»,
reivindicà el seu anarquisme i, sembla, va
ser tancat a la presó parisenca de
Sainte-Pélagie. Posteriorment s'establí a
Bellot (Illa de França, França), on estava
subscrit a Le Père Peinard i
la policia el tenia fitxat com a «anarquista
militant». En 1895 era
administrador de la societat «La
Prévoyance» de Le Pré-Saint-Gervais
(Illa de
França, França), que arreplegava més
de cinc-centes famílies, i va ser delegat
al Congrés de Cooperatives celebrat a París, on
es va crear la Borsa de
Cooperatives Socialistes (BCS). En 1897, segons informes
policíacs, treballava en
una empresa de cistelleria, el taller de la qual estava al passatge
Buisson Saint-Louis
de París. En 1898 vivia al número 24 del carrer
Émile Augier de Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França). El 7 d'octubre de 1900 assistí com
a delegat suplent de la nova BCS al Comitè General
d'Organitzacions Socialistes
Franceses. En aquests anys va ser secretari i comptable de
l'Associació
d'Obrers Cistellers de París. Cap el 1902 va ser nomenat
administrador de «La
Bellevilloise», gran cooperativa socialista del XX Districte
de París i, amb
aquest càrrec, va ser un dels fundadors i un dels primers
administradors dels Magatzems
a l'Engròs de Cooperatives de França. En aquesta
època esdevingué una figura
clau en el consell de la BCS. En 1910 assistí com a delegat
de la BCS al
Congrés Internacional Cooperativista celebrat a Hamburg, en
el qual havia
triomfat la tendència a l'autonomia i a la
independència del moviment
cooperativista, i esdevingué en un ferm defensor de la
unitat d'aquest moviment,
entrant com a membre del Comitè Confederal de la
Federació Cooperativa de París
i contínuament mantenint conflictes amb els antics companys
de «La
Bellevilloise», més fidels a les posicions
polítiques de la BCS. El 17 de juny
de 1913 es casà al XX Districte de París amb sa
companya Marie Juliette Tanret
i amb aquest matrimoni legitimà dues filles
–Marcelle Élisa Germaine (París, 1893)
i Blanche Paule (Bellot, 1895)– i un fill –Georges
(París, 1903)– de la parella.
En aquesta època vivia al número 48 del carrer
Ramponeau de París. Sembla que
es el mateix Henriet que en 1913 participà en les activitats
del «Grupe des
Mille Communistes» (Georges Butaud, Madeleine Pelletier,
Marcel Liénard, Henriette
Tilly, etc.). Durant la Gran Guerra visqué a La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de
França, França). En 1920 esdevingué
administrador de «La Famille Nouvelle»,
cooperativa de restaurants obrers fundada el maig de 1900 per un grup
de
treballadors del Sindicat de l'Automòbil. En tots els
congressos nacionals de
cooperació celebrats entre 1919 i 1925 representà
la minoria revolucionària. A
principi dels anys vint es mostrà partidari de la
Rússia bolxevic i, adoptat posicions
que va combatre en 1910 i 1912, s'acostà al comunisme. En
1920 va publicar Coopération
et communisme. Rapport du délégué de
«La Famille Nouvelle» au congrés de
Strasbourg (1920). En aquests anys
col·laborà en L'Humanité.
Va ser
nomenat membre del comitè director del Partit Comunista -
Secció Francesa de la
Internacional Comunista (PC-SFIC) en el II Congrés d'aquest,
celebrat entre el
15 i el 20 d'octubre de 1922 a París. En 1922
participà en la creació del
Comitè de Cooperatives Comunistes i el novembre d'aquell any
viatjà a Moscou
(Rússia, Unió de Repúbliques
Socialistes Soviètiques; actualment Rússia), on
assistí al Congrés Internacional de Cooperatives
Comunistes, alhora que formà
part de la delegació francesa al IV Congrés
Mundial de la Internacional
Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922 a
Moscou
i a Petrograd, participant en la Sessió 23 referent a les
cooperatives. Va ser
nomenat diputat comunista per la II Circumscripció del Sena
en les eleccions de
l'11 de maig de 1924, càrrec que mantingué fins
el 31 de maig de 1928,
participant com a membre de les comissions d'Agricultura,
d'Assegurances i de
Previsions Socials, de Duanes i de Convenis Comercials.
Assistí al IV Congrés
del PCF, celebrat entre el 17 i el 21 de gener de 1925 a
Clichy-sous-Bois (Illa
de França, França), on es va crear el Consell
Pagès Francès (CPF) i del qual va
ser membre consultiu del seu buró. A finals d'agost de 1925
va ser enviat pel
PC a Algèria per a participar en una gira de propaganda
contra la guerra del
Marroc. El setembre de 1925 va ser detingut a Alger (Algèria
Francesa; actualment
Algèria) sota l'acusació de «complot
contra la seguretat de l'Estat» i, després
d'uns dies empresonat, va ser traslladat a Orà i posat en
llibertat. L'octubre
de 1925 va ser un dels signatari de la «Carta dels
250», enviada al comitè
executiu de la Internacional Comunista, on es criticaven els
mètodes i les
decisions de la direcció del PC-SFIC, fet pel qual va ser
marginats dels
cercles dirigents. En 1925 era fou gerent de Le
Coopérateur. Organe mensual de
la Fédération Nationale des Cercles de
Coopérateurs Révolutionnaires.
Participà
en el V Congrés del PC, celebrat entre el 20 i el 26 de juny
de 1926 a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), però no va ser
elegit per cap càrrec. El juliol
de 1927 el grup parlamentari comunista l'encarrega investigar uns
incidents a
la Presó Marítima de Toló
(Provença, Occitània), però el
prefecte de Policia es
negà a rebre'l. En 1928 s'anuncià la seva
candidatura comunista per a la II
Circumscripció de Meaux (Illa de França,
França), però finalment va ser André
Bolze el candidat i ell no se'n presentà. En aquesta
època, després d'abandonar
totalment la vida política, treballà en el seu
ofici d'artesà cisteller a
Jouarre (Illa de França, França). Vidu de Marie
Juliette Tanret es casà amb Catherine Victorine Lallemand. Un
cop jubilat
passà a viure en una
residència de la tercera edat de Jouarre. Arthur Henriet va
morir el 2 de juliol de 1954 a l'Hospital-Hospici de Jouarre (Illa de
França,
França). ***
Necrològica
de Josep Serres Amposta apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 26 d'agost de 1971 - Josep Serres Amposta: El 2 de juliol de 1971 mor a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Maria Serres Amposta. Havia nascut el 13 de gener de 1891 al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya). Sos pares es deien Josep Serres Segura, sereno, i Rosa Amposta Martí. De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació March a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre. Josep Serres Amposta va morir el 2 de juliol de 1971 al seu domicili de Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Llorenç
Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy] - Llorenç Cobos
Lluy: El 2 de juliol de 1976 mor a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos
Lluis,
etc. Havia nascut el 24 de març de 1919 a la Vila d'Eivissa
(Eivissa, Illes
Balears). Sos pares es deien Antoni Cobos González,
carrabiner, i Francesca Lluy Rebaje, i tingué tres germans
(Lluïsa
Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al
carrer
Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet
treballà de
sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els
Pirineus i va ser
reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28
de novembre de 1939 hi sortí
per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE)
Núm. 123.
També va passar pel camp de concentració de
Vernet. El juliol de 1941 va ser
destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions
del Mur
de l'Atlàntic. En qualitat de «presoner per
mesures de repressió» va ser
enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners
republicans
espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand
del canal de la
Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de
Norderney fins a
l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat
al Fort
Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el
final de la II Guerra Mundial
realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a
França, treballà durant molts
d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye
(Illa de França,
França). Posteriorment va residir a Évecy (Baixa
Normandia, França) i a Megève
(Cantó de Sallanches, Arpitània).
Tingué un fill, Laurent, de sa companya
Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de
juliol de 1976 al Centre Hospitalari de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la
qual s'havia traslladat uns
mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà
pòstumament en 2013 el
llibre Els nostres deportats. Republicans
de les Balears als camps nazis, on explica la
història del seu familiar. Llorenç Cobos Lluy (1919-1976) ***
Necrològica
d'Antonio Romero García publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de juliol de 1981 - Antonio Romero
García: El 2
de juliol de 1981 mor a Les Archers (Solhac, Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio
Romero García. Havia nascut el 10 de juny de 1911 a
Ariza (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien
Mariano Romero i Máxima García. Quan tenia
dos anys quedà orfe i va ser criat per un avi
despòtic. Fugí i vagabundejà per
Saragossa i per Madrid. Es guanyà la vida venent aigua
durant les corregudes de
bous i quan tenia set anys entrà en un seminari.
Més tard aprengué l'ofici de
barber i s'afilià a les Joventuts Llibertàries i
a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). A Escatrón (Saragossa, Aragó,
Espanya) conegué sa futura
companya Guadalupe Victoria Royo Falcón. Quan el cop militar
de juliol de 1936
va ser detingut pels feixistes, però aconseguí
fugir i arribar a la zona
republicana. S'enrolà en la «Columna
Durruti» i lluità al front d'Aragó
(Farlete, Osera, El Burgo, Los Monejos, Bujalance, Belchite, etc.). En
1938 es
casà amb Guadalupe, amb qui en 1939, quan el triomf
franquista era un fet,
creuà els Pirineus. Va ser internat en diversos camps de
concentració i
integrat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan
esclatà la II
Guerra Mundial es trobava a Solhac (Llenguadoc, Occitània),
amb sa companya i
son primer infant Néstor que acabava de néixer.
Després de l'Alliberament
milità a Virçac (Aquitània,
Occitània) i a Bordeus (Aquitània,
Occitània), on
en 1946 nasqué son segon fill. Posteriorment
s'instal·là amb sa família a
París
(França), on continuà militant en la CNT. Antonio
Romero García va morir el 2
de juliol de 1981 a Les Archers (Solhac, Llenguadoc,
Occitània). ***
David Stettner (1957) - David Stettner: El
2 de juliol de 2002 mor a Saclas (Illa de França,
França) el
periodista anarquista d'origen jueu
Derso Stettner, conegut com David
Stettner –el seu llinatge també citat Stetner.
Havia nascut el 26 de
setembre de 1914 a Cernăuți
(Bucovina, Imperi Austrohonagarès; actualment
Txernivtsí,
Txernivtsí, Ucraïna). Era fill d'una
família
culta originària de
la Bucovina que s'havia
instal·lat a Budapest. Son pare, Mono Stettner, estava
empleat al Mont de
Pietat i sa mare, Etta Salzbero,
era força aficionada a la literatura alemanya. En 1920 sa
família va ser
expulsada de la capital hongaresa i hagué de retornar a
Txernivtsi, ciutat de
la Bucovina ara annexionada a Romania. Quan tenia 14 anys
començà a treballar
en una fàbrica tèxtil i als 17 anys
començà a interessar-se pels pensaments
anarquista i jueu, estudiant les obres de Mikhail Bakunin, Rudolf
Rocker,
Pierre-Joseph Proudhon, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Lev
Tolstoi i
Gracchus Babeuf, entre d'altres. En aquests anys participà
en reunions
clandestines que es realitzaven als boscos dels voltants de Txernivtsi.
En 1934
decidí viure de primera mà l'agitada II
República espanyola, però se li va
negar el passaport perquè estava a punt de entrar a files.
Decidí fugir
clandestinament a Polònia, però va ser detingut i
enviat a Romania, on un
tribunal militar el condemnà per deserció. El
gener de 1937 va ser alliberat i
allistat en els Fusellers de Marina a Galati, però el juny
d'aquell any,
desertà novament i, travessant mitjà Europa,
arribà clandestinament a França.
Instal·lat a París, compartí un petit
apartament amb un refugiat búlgar i
visqué com un simple immigrant il·legal sense
papers. Desitjós de fer realitat
el seu vell projecte, el secretari de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) a
França el dissuadí, però, d'anar a
lluitar a la guerra d'Espanya, ja que la
reacció estalinista havia destruït els fonaments de
la Revolució llibertària
que s'havia gestat. Poc abans d'esclatar la II Guerra Mundial
conegué Golda
Konstantyn, la qual esdevindrà sa companya la resta de sa
vida. Durant
l'ocupació alemanya, sense documentació,
ambdós aconseguiren amagar-se i
lliurar-se de la deportació. Sa família,
però, que havia restat a Romania, va
morir tota, llevat d'una germana, als camps d'extermini nazi.
No obstant
això, Golda va ser detinguda en un control amb
documentació falsa i condemnada
18 mesos a la presó de Caen. En acabar la guerra, Stettner
treballà com a
assistent social per als supervivents de la Xoà, una feina
que el marcà
profundament. Un cop pogué reprendre la seva
militància, participà en les
activitats del Grup Anarquista Jueu de Le Pré-Saint-Gervais
(Illa de França,
França). Col·laborador habitual de Le
Libertaire, setmanari de la Federació
Anarquista (FA), en 1949 fundà, amb el suport de Rudolf
Rocker, el periòdic
anarquista en jiddisch Der Freie Gedank (El
Pensament Lliure). Aquesta
publicació, sorgida de la necessitat d'analitzar des d'un
punt de vista
anarquista la identitat jueva, s'edità fins al 1966 tirant
uns mil exemplars i
en la qual van escriure Jacques i Rosa Doubinsky i Nicolas i
Léa Txorbadiev, i
deixà de publicar-se perquè els joves immigrants
jueus militants s'estimaven
més llegir en les llengües d'acollida
(francès, anglès, etc.). El 24 de juliol de 1958
es naturalitzà francès. Fins a finals
dels anys setanta el Grup Anarquista Jueu de París es reunia
a casa del
matrimoni Stettner, on participaven, entre altres, Golda Konstantine,
Charles
Fieber, David Jacobs, Johef Kahan, Israël Rubin, Shmuel
Ringel, Gui Malouvier i
Rosa Doubinsky. També va col·laborar en el
periòdic en jiddisch Problemen,
editat a Tel Aviv per Alexandre Thorn i Josef Loden, on
reivindicà el moviment
dels quibuts i lluità contra les maniobres neofeudals dels
líders àrabs i
palestins. Durant els anys noranta va ser l'editorialista del
periòdic
socialista parisenc en jiddisch Unser Stimme (La
Nostra Veu), òrgan
bundista, on expressà en total llibertat el seu pensament
llibertari. En 1986
va fer una crida a la solidaritat amb el moviment israelià
de resistència a la
guerra i per un apropament mutu entre jueus i àrabs. L'abril
de 2000 publicà
una «Breve nota autobiografica di David Stetner» en
el número 15 del Bolletino
Archivio G. Pinelli. David Stettner, que mantingué
la fidelitat a la seva
identitat jueva i a les seves conviccions anarquistes fins al final, va
morir
el 2 de juliol de 2002 a la Clínica «La
Marette» de Saclas (Illa de França,
França). |
![Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lagitatore.jpg "Capçalera de \"L'Agitatore\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]](http://www.estelnegre.org/documents/cobos/cobos04.jpg "Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]")
![[01/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[01/07]") |
|
![[03/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/07]") |
|
|
| Actualització: 02-07-24 |