|
---
Anarcoefemèrides del 2 d'agost Esdeveniments
El judici de Sante Geronimo Caserio segons el periòdic parisenc Le Petit Journal del 20 de juliol de 1894 - Judici de Caserio: El 2 i el 3 d'agost de 1894 l'anarquista italià Sante Geronimo Caserio és jutjat a Lió (Arpitània) i condemnat a mort per l'Audiència del Roine per haver apunyalat i matat, el 24 de juny de 1894, el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el «defensarà». Caserio serà guillotinat el 16 d'agost de 1894. ***
Portada sobre l'atemptat de François Salsou del periòdic parisenc Le Petit Journal del 19 d'agost de 1900 - Atemptat de Salsou: El 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París (França), l'anarquista François Salsou intenta sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en viatge oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandeix un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. ***
Capçalera
del primer número d'Spártacus - Surt Spártacus: El 2 d'agost de 1919 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del setmanari anarquista Spártacus. Era l'òrgan d'expressió del Partit Comunista del Brasil (PCB), organització llibertària nascuda, per influències de la Revolució russa, poc abans. En van ser els editors responsables José Oiticica, Santos Barbosa, Adolfo Busse, Salvador Alacid i Astrogildo Pereira. Aquesta publicació, que es va distribuí a tots els Estats brasilers pel sistema de «paquetaires», va ser llançada amb un «Festival Pro-Spártacus», on s'impartiren conferències de Fábio Luz («A imprensa e o proletariado») i d'Octávio Brandão. Hi van col·laborar, a més dels citats, I. Augusto, Bernardo Canellas, Maurício de Lacerda, Edgard Leuenroth, Joaquim Pimenta, Manuel Ribeiro i Polydoro Santos, entre d'altres. Encara que anarquista, publicà els primers textos de Lenin al Brasil. En el número 9, del 27 de setembre de 1919, es publicà el manifest «Os anarquistas brasileiros: Ao povo», signat per Zenon de Almeida, Orlando de Araújo e Silva, Djalma Fetermann, Armando Martins, Nino Martins, Orlando Martins i Polydoro Santos. En sortiren 24 números fins a gener de 1920 i deixà de publicar-se per la repressió governamental que acusà el periòdic d'atiar la mort del primer ministre britànic i envià la policia a clausurar la redacció i a prohibir la seva edició. ***
Cartell
dels actes - Xerrades
pacifistes: El 2 d'agost de 1939 se celebren a Estocolm
(Suècia) dues xerrades
pacifistes organitzades per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i
diverses organitzacions anarquistes. En un clima
prebèl·lic els organitzadors
es demanaven si el fet que Suècia s'armés i fes
maniobres militars garantia la
pau i representava un perill, decantant-se més per la segona
opció. Es va fer
una xerrada d'Albert Jensen i Ragnar Johanson a la plaça
Östermalmstorg
d'Estocolm i una altra de Bengt Hedin i de Ragnar Johanson al parc
d'Hammarby
d'Estocolm. Els actes van ser amenitzats amb música.
Naixements
Gaetano Agostino Fontana -
Gaetano Agostino
Fontana: El 2
d'agost de 1871 neix a Pisa
(Toscana,
Itàlia)
l'anarquista
Gaetano Agostino Fontana. Sos pares es deien Amerigo Fontana i Gemma
Taccola.
Era fill d'una
família molt pobra. Des de la seva joventut formà
part del moviment anarquista
i es guanyava la vida com a cotxer i grum. El 15 de setembre de 1894 va
ser
condemnat a dos anys de residència obligatòria i
en aquests anys patí diverses
detencions i amonestacions. En 1897 figurava en una llista de militants
interceptada a Errico Malatesta. El 26 de desembre de 1910
assistí al III
Congrés Regional Anarquista de Toscana que se
celebrà a Pisa. En 1916 formà
part de la comissió administrativa del periòdic L'Avvenire Anarchico. El gener de 1919
fou membre del comitè pisà per
a l'homenatge a Pietro Gori. Durant el feixisme abandonà
qualsevol militància
política, però continuà
sotmès per les autoritats a una estreta
vigilància. Gaetano Agostino Fontana va morir el 28 de setembre de 1940 a Pisa (Toscana,
Itàlia). ***
Notícia
de la detenció de Georges Mertz apareguda en el
setmanari Journal
de Fourmies del 30 de gener de 1890 - Georges Mertz: El
2 d'agost de 1871 neix a Montbéliard (Franc Comtat,
França) l'anarquista i
antimilitarista Georges Alfred Mertz. Sos pares es deien Georges Mertz,
fonedor, i Marie Bouteilles. Es guanyava la vida com a obrer fonedor
i pintor
de la construcció. El 27 de gener de 1890
boicotejà a Dijon (Borgonya, França)
el sorteig del seu servei militar i intentà cremar les
paperetes amb àcid sulfúric
al crit de «Fora les fronteres!», però
va ser detingut; jutjat per aquest fet
l'1 de febrer d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon, va ser
condemnat
a cinc dies de presó i a 15 francs de multa. El 19 de febrer
de 1892 repetí el
mateix incident en el sorteig del cantó de Dijon-Oest al
crit de «Visca l'anarquia!».
En 1892 va ser inscrit en la llista d'anarquistes de Dijon i era membre
del
grup anarquista «Les Résolus» d'aquesta
ciutat, format per Alfred Catinot, Gaillard,
Lanquetin, Jean-Baptiste Manière, Clovis Massoubre,
François Monod, Lucien Poncelet
i Rousset, entre d'altres. El 15 de març de 1894 el seu
domicili, al número 50 del carrer Berbisey de Dijon, va ser
escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1905 figurava en el
llistat d'anarquistes de Dijon. Durant la Gran Guerra lluità
als fronts. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Régis Messac retratat per Guillaume Desgranges (1938) - Régis Messac: El 2 d'agost de 1893 neix a Champagnac (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista, pacifista partidari de la no violència i escriptor Gilbert Régis Antoine Messac. Sos pares residien a La Tremblade (Poitou-Charentes, França). Seguint les passes de sa mare (Marie Gabillaud), mestra, i de son pare (Victor-Maurice Messac), inspector de primària, va esdevenir educador. Però, mobilitzat durant la Gran Guerra, va ser greument ferit al cap el 8 de desembre de 1914 i després trepanat. Es prearà de no haver utilitzat mai una arma contra l'«enemic». Acabada la guerra, va rebre la càtedra de Gramàtica. El 21 de setembre de 1922 es casà al XV Districte de París (França) amb la secretaria Denise Germine Desvachez. En aquesta època vivia al número 99 del carrer Mademoiselle de París. Va marxar, després, a Escòcia i a Canadà, on va treballar en diferents universitats. De tornada a França, en 1929, va ensenyar a l'institut de Montpeller i va obtenir el doctorat de Lletres amb una tesi sobre la literatura policíaca. Sindicalista llibertari i pacifista, criticà la pedagogia i els dogmes de l'ensenyament oficial. Militant actiu, va ser designat, en 1936, secretari de la Federació General de l'Ensenyament. L'octubre de 1936 va entrar com a ensenyant a l'institut de Coutances. Escriptor i poeta, publicà dues novel·les d'anticipació, Auinzinzinsili (1935) i La cité des asphyxiés (1937), i va col·laborar en diverses revistes llibertàries i de literatura proletària. La seva obra compta amb una trentena de títols. Durant l'ocupació alemanya, va prendre part, sempre de manera pacífica, en la Resistència, fet que implicarà la seva detenció el 10 de maig de 1943. Deportat a diversos camps de concentració amb l'etiqueta Nacht und Nebel, no en retornarà mai; va desaparèixer en una data indeterminada després del 19 de gener de 1945, al camp de Gross-Rosen o de Dora-Mittelbau. El seu nom està inscrit al Panthéon, en la llista d'escriptors morts en la Segona Guerra Mundial. ***
Alfredo López Arencibia - Alfredo López Arencibia: El 2 d'agost de 1894 neix a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el «fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el «Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquesta època es creà extraoficialment un «Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquesta època, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella –a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària–, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament –«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La «revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor. ***
Necrològica
de Joan Solà Vidal apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de gener de 1966 - Joan Solà Vidal:
El 2 d'agost de 1895 neix a Sant
Hilari Sacalm (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan
Solà Vidal.
Sos pares es deien Jaume
Solà i Genoveva Vidal. Quan era molt jove
s'instal·là al barri del
Poblenou de Barcelona (Catalunya). Obrer tèxtil,
milità en el Sindicat Tèxtil
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups
de Defensa Confederal.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en
la Columna «Terra i
Llibertat» i després de la
militarització de les milícies va ser nomenat
responsable de la 153 Brigada de l'Exèrcit Popular de la II
República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat
en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser
enrolat en les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). L'1 de febrer de 1942 va
ser
integrat en el 405 Grup de Treballadors Estrangers, sota la
matrícula 405.354,
i destinat a la Societat de Forces Motrius de la Maronne, a Corresa
(Llemosí,
Occitània), on treballà especialment als pantans
de Sent Circ i d'Argentat. En
1951 va ser enviat a treballar per la seva empresa d'Argentat a
construir la
fàbrica Solliac de Thionville, on acabà
instal·lant-se i militant en la
Federació Local de la CNT. Sa companya fou Raimunda
Pallazuelo. Joan Solà Vidal va
morir el 10 de juliol de 1965 a
l'Hospital de Thionville (Lorena, França). ***
Ángel
Borda amb sa companya Libertad i sa filla (1975) - Ángel Borda:
El 2
d'agost de 1901 neix a Entre Ríos (Regió Centre,
Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista
Ángel Borda. Quan tenia 14 anys
començà a treballar en un forn rajoler fent maons
i entrà en contacte amb el moviment llibertari. A causa
d'una baralla a ganivet,
en la qual morí un home, va ser empresonat per primera
vegada i a la comissaria
patí diverses tortures (cep, grillons i barra). Un cop
lliure, amb 15 anys,
començà a vagabundejar per la seva
província i per la de Buenos Aires. Aprengué
molts d'oficis, especialitzant-se en la feina d'estibador. Entre abril
i maig
de 1921 participà en la gran vaga de l'empresa fustera
«La Forestal», al Chaco,
on els vaguistes s'enfrontaren durament a les milícies
armades pagades per la
patronal, la Lliga Patriòtica Argentina (LPA) i el
sindicalisme groc.
Especialment prengué part en l'ocupació de la
localitat de Barrancas (San
Jerónimo, Santa Fe, Argentina), amb la finalitat d'impedir
el pas dels trens
carregats de tropes amb les quals reprimir la vaga. Detingut, va ser
tancat a
la presó de Las Flores (Santa Fe, Argentina). En sortir,
retornà a la seva
província d'Entre Ríos i treballà una
temporada com a estibador al port de
Diamante, abans de marxar durant alguns anys recorrent diverses
províncies i
ciutats argentines de l'interior i portuàries (Buenos Aires,
Santa Fe, Córdoba,
Villa Iris, Bahía Blanca) a la manera dels crotos
i linyeras –persones
sense llar i
sense recursos que viatjaven als sostres dels trens de manera
gratuïta i
dormien on podien–, alhora que col·laborava en
l'organització de sindicats. Durant
aquesta època va ser detingut en diverses ocasions,
especialment a Los
Quirquinchos (Caseros, Santa Fe, Argentina). En 1926 retornà
a Diamante, on des
de l'any següent animà la Unió Obrera
Provincial (UOP). En 1929 fou un dels
fundadors, amb Juan Sánchez, Ramón
Marcé i Fortunato Medina, del Sindicat
d'Obrers Portuaris (SOP). Amb José Gebobich i
Ángel Medina, aconseguí convèncer
els companys per comprar un terreny on s'edificà el local
del Sindicat de
Diamante, lloc que esdevingué ràpidament el
centre de les reunions obreres de
la ciutat. Amb Ignacio Brest, Vicente González,
Hipólito Olivera i Ángel
Lestarpé, redactà i estampà el
periòdic mural d'aquest sindicat. Fou membre del
grup anarquista «Brazo y Cerebro» i un dels
fundadors de la Biblioteca Popular
«Nuevos Rumbos», destruïda i saquejada amb
la pujada del peronisme al poder.
També fou membre de la cooperativa fornera «La
Sindical», administrada durant
els seus tres últims anys de vida per ell, en
representació del SOP, i per
Mamerto Benítez, pel Sindicat de Forners. Fou nomenat
secretari de la Federació
Obrera Comarcal de la província d'Entre Ríos, la
qual agrupava al voltant de
setanta sindicats (portuaris, estibadors, peons rurals, etc.), i fou
l'editor
del seu òrgan d'expressió Avance
(1936). Entre 1937 i 1940 fou un dels directors del grup teatral obrer
«Esfuerzo», que realitzà nombroses
actuacions i en el qual participaren
nombrosos companys de Diamante (José Gebobich, Roberto
García, Danilo Romero,
Desiderio Murua, Félix Murua, Pablo Aciña,
Simón Arraigada, Lino Galván, Orlando
Hevia, Juan Dios, Juan Marizza, Abel Rodríguez, Clara Faini,
Adoración García,
Argentina Estévez, Joaquina de Jaime, Catalina Sommer,
etc.). Durant la dècada
dels anys vint i trenta participà activament en diverses
campanyes de
solidaritat, especialment en les de suport de Simón
Radowitzky, executor del
cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, dels
anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, dels anomenats «Presos de
Bragado», dels obrers
rajolers de San Martín i fent costat la Revolució
espanyola. Cap al 1940
s'instal·là definitivament a Buenos Aires, on
s'integrà en la Federació
d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) i de la qual va ser nomenat
membre del
seu Consell Federal. En 1941 fou un dels fundadors del
periòdic
anarcosindicalista Solidaridad Obrera,
que fou prohibit per les autoritats l'agost de 1943 arran del cop
militar de
juny d'aquell any. El juny de 1946 participà en
fundació de la revista
anarquista Reconstruir, dirigida
per
Luis Danussi. En 1950 fou un dels promotors de la vaga de les drassanes
navals
durant la qual el local de la FOCN va ser clausurat i nombrosos
militants
detinguts. En 1951 participà en la fundació de la
Federació Llibertària
Argentina (FLA) i col·laborà en el seu
òrgan d'expressió Acción
Libertaria. També fou un dels animadors del
Comitè d'Enllaç
Sindical (CES) i del periòdic Resistencia.
Durant sa vida participà en la creació de clubs
esportius, biblioteques,
periòdics locals, grups filodramàtics, etc., en
infinitat de remotes
poblacions. Tota aquesta militància el va portar nombroses
detencions (1944,
1955, 1957, etc.). D'educació autodidacte, va escriure
contes, poemes, coples, chamarritas
i cançons infantils, a més
de dedicar-se a l'escultura en fusta. Ángel Borda va morir
el 12 de març de
1980 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat a la mateixa ciutat.
Pòstumament, en 1987, l'editorial Reconstruir
publicà un recull dels seus
textos sota el nom de Perfil de un
libertario: cuentos, narraciones y poesias del litoral. Breve historia
sindical
de Entre Ríos; aquesta obra aplega un diccionari
de paraules del lunfardo i modismes
del parlar dels crotos i linyeras. En 1990 Ana Poliak
estrenà una pel·lícula basada en les
seves experiències, Que vivan los
crotos,
en la qual intervingué en la redacció del
guió Libertad, companya de Borda. ***
Foto
antropomètrica de César Pannuti - César Pannuti:
El
2 d'agost de 1901 neix a Motta San Giovanni (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista
Cesare Pannuti, també conegut com César
Pannuti –el llinatge citat de
diverses maneres (Panuti, Panutti,
Pannutti). Era fill dels
propietaris Attilio Pannuti i Italia Alecce. Analfabet, es guanyava la
vida treballant
de guixaire. En 1920 emigrà a França i
s'instal·là a Niça (País
Niçard,
Occitània), on visqué, amb Elena Constantini, amb
qui tingué un infant que va
reconèixer, al domicili de Laurent Séassau, al
camí de Saint-Philippe. Segons informes
policíacs, en els anys vint freqüentà
els cercles anarquistes. L'1 de desembre
de 1928 va ser detingut per «complicitat en
robatori», però el 10 de gener de
1929 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça. El 4
de novembre de 1931
va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a un mes
de presó i a 100 de
multa per «ferides involuntàries».
Segons un informe de la policia de Niça del
4 de juliol de 1935, en aquella època havia minvat la seva
militància política.
Sa germana, I. Pannuti, estava casada amb l'anarquista Carlo Valdiserri
(Charles
Valdiserri). Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
de Juan Fuentes Torres apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1970 - Juan Fuentes Torres:
El 2 d'agost de 1902 neix a Carboneras (Almería,
Andalusia,
Espanya) l'anarcosindicalista Juan Fuentes
Torres. Sos pares es deien Juan Fuentes i Ana Torres. Emigrat
a l'Argentina,
milità en la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). De bell nou a la
Península, s'instal·là amb sa
família a Catalunya, on milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages,
Catalunya) i participà en la
col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser
greument ferit al front i quedà no
apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
amb sa companya María Ruiz s'instal·là
a Carmauç, on
milità en la Federació Local de la CNT. Juan
Fuentes Torres
va morir el 25 de febrer de 1970 al seu domicili de Carmauç
(Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després. ***
Notícia
de la detenció de Léon Boissin publicada en el
diari marsellès Le
Petit Marseillais del 2 de maig de 1921 - Léon Boissin:
El 2 d'agost de 1903 neix
a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i
antimilitarista Alphonse Léon Louis Boissin. Sos pares, que
s'havien casat el gener
d'aquell any, es deien Alphonse Boissin, forner, i Marcelline
Thérèse
Antoinette Banon, perruquera. Entre el 15 d'abril de 1920 i el 15 de
maig de
1921 treballà de manobre a l'Administració
Municipal de Marsella. En aquesta
època vivia al número 333 del carrer
marsellès d'Endoume. En 1921 era secretari
del Grup de les Joventuts Anarquistes de Marsella. El 2 de juny de 1921
va ser
condemnat pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó per
«provocació de
militars a la desobediència» i va ser inscrit en
el «Carnet B» dels
antimilitaristes com a «perillós per a la
seguretat pública». Va ser un dels
fundadors del periòdic marsellès Terra
Libre (1922), òrgan de la Federació
Anarquista del Sud (FAS),
l'administrador el qual va ser André Viaud i el gerent
Pierre Le Roux. Durant
la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921, amb Charles Aigon i
Édouard
Arestein, va ser sorprès per guàrdies de la pau
quan aferrava a les parets de
l'edifici de Correus els cartells antimilitaristes «Contre la
guerre, contre le
crime», signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la
Unió Anarquista
(UA) per al «Primer de Maig»; jutjat pel Tribunal
Correccional de Marsella per
«provocació de militars a la
desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser
condemnat a dos mesos de presó –els seus companys
a només un mes. El 25 de
febrer de 1922 resultà ferit al front pel trencament d'un
vidre durant la
violenta baralla que es va desencadenar en un míting de la
Confederació General
del Treball Unitària (CGTU) celebrat a la Borsa del Treball
de Marsella i en la
qual resultà mort el jove xofer comunista algerià
Raymond Salah. En 1939 vivia
al número 31 del bulevard Henri Saver, al barri de
Saint-Mitre de La Pena
d'Evèuna (Provença, Occitània), que va
ser el seu domicili definitiu, i
treballava d'empleat en una almàssera de Marsella. El 18 de
febrer de 1933 es
casà a Marsella amb Maria Antoinette Léopoldine
Jourdan. Durant l'Ocupació, va
ser denunciat anònimament i el 12 de desembre de 1941 el seu
domicili va ser
escorcollat per la gendarmeria d'Aubanha, que va trobar gran quantitat
de documentació
anarquista (els quatre volums de l'Encyclopédie
anarchiste, 86 cançons antimilitaristes i
revolucionàries, 21 números de L'En
Dehors, etc.). Detingut, encara que
convalescent de tifus, va ser enviat al camp d'internament de Sant
Somplesi (Llenguadoc,
Occitània), on va restar sis mesos i del qual
pogué sortir gràcies a una
petició al seu favor signada pel veïnatge del seu
barri. Léon Boissin va morir
el 15 de juny de 1977 a l'Hospital d'Aubanha (Provença,
Occitània) –algunes fonts
citen erròniament el 21 de juny de 1977 a La Pena
d'Evèuna (Provença,
Occitània). Una part de la seva biblioteca va ser recuperada
pel Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. ***
Vittorio Órtore - Vittorio Órtore:
El 2 d'agost de 1904 neix a Pont-Canavese (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Vittorio Órtore. Sos pares es deien Giuseppe
Órtore i Teresa
Betassa. Obrer mecànic torner, començà
a militar de molt jove en la Unió
Anarquista del Piemont. Durant la Gran Guerra participà
activament en
l'aixecament revolucionari obrer de Torí (Piemont,
Itàlia) i per aquest motiu
va ser buscat per la policia. Durant el Biennio
Rosso (Bienni Roig), entre els anys 1919 i 1920,
destacà en el moviment
d'ocupació de fàbriques. En 1920 va ser detingut,
jutjat i condemnat a set
mesos de reclusió. L'any següent fugí
clandestinament a França. El 3 de
setembre de 1926 va ser detingut a París
(França), amb el també anarquista
Giovanni Milani, i acusat de nombrosos desvalisaments de caixes fortes
comesos
durant mesos a Sèvres, Meudon i Ville-d'Avray (Illa de
França, França). En 1928
l'Audiència de Versalles (Tribunal Departamental de Seine i
Oise) el condemnà a
10 anys de reclusió per «robatori a mà
armada» després d'haver reconegut que
formava part d'una banda anarquista de perforadors de caixes fortes
(Ewrice
Blascovich, Catano Anzonini, Gennaro d'Onofrio, François
Fissore, Carlo
Antonielli, Giovanni Milani i Arnaldo Cassini). Durant el seu
empresonament es
dedicà a l'estudi i a l'escriptura, deixant un llibre
inèdit (La Chiesa cattolica e la
civiltà occidentale)
a hores d'ara desaparegut. El setembre de 1936 va ser alliberat i
marxà cap a
Bèlgica, on residia sa germana major Rosa, també
anarquista i refugiada: però 7
de novembre, amb altres companys que residien a la capital belga
(Marcello
Bianconi, Ugo Guadagnini, Cesare Teofoli, etc.), deixà
Brussel·les i marxà com
a voluntari a lluitar a la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya),
s'allistà
en la Secció Italiana de la «Columna
Ascaso». Des del front d'Aragó envià
diversos articles a L'Adunata dei
Refrattari, de Nova York; a Guerra
di
Classe, de Barcelona; i a Il
Risveglio, de Ginebra. També al front va escriure
l'assaig 7.1.37, Monte FAI. Fatti e critiche.
Mantingué correspondència amb Camillo Berneri.
Vittorio Órtore va ser abatut el
8 d'abril de 1937 en l'assalt al castell de Becha durant la batalla del
Carrascal de Chimillas (Osca, Aragó, Espanya). L'anarquista
Camillo Sartoris
envià des de Bèlgica un subsidi a sa
família a Itàlia, però aquest va ser
confiscat per les autoritats feixistes. ***
Notícia del
nomenament de Joan Busquets Queralt apareguda en La
Vanguardia
del 8 de novembre de 1936 - Joan Busquets Queralt: El 2 d'agost de 1908 neix a Valls (Alt Camp, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Busquets i Queralt, conegut com Xerí. Sos pares es deien Joan Busquets Vilanova, llaurador, i Maria Queralt Prats. A partir de 1925 fou membre de la cooperativa Societat Agrícola i en 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià al Sindicat de Treballadors del Camp, adscrit a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i es decantà per la tendència trentista. Va ser nomenat vocal de la junta de la Societat Agrícola i entre 1934 i 1938 en fou president. Regidor de l'Ajuntament de Valls, entre 1936 i 1938 presidí la comarcal de la Federació de Sindicats Agrícoles de l'Alt Camp (FESAC). Durant la seva gestió, va desenvolupar una intensa tasca en la formació de la cooperativa agrícola local que va permetre mantenir les terres productives i dignificar el treball dels camperols vallencs. Després va ser cridat a files i marxà al front bèl·lic. Capturat per les tropes franquistes a Cardona, fou portat al camp de presoners d'A Pobra do Caramiñal (la Corunya, Galícia). Durant el judici militar se li van imputar fets que no va cometre, com ara que havia estat membre del Comitè Antifeixista de Valls i que havia perpetrat diversos crims en la reraguarda republicana. Va ser condemnat a mort a causa de les pressions d'alguns comerciants vallencs que no veien de bon grat la seva magnífica gestió al front de la Societat Agrícola que s'enfrontà als seus interesso especulatius. Les imputacions falses que van cometre sis dels 13 acusadors, motivà que haguessin de tornar a declarar, avalats en aquest segon cas per les manifestacions i insinuacions del segon alcalde vallenc de la postguerra, Josep M. Fàbregues Cisteré. Malgrat que els sis denunciants van ser declarats perjurs pel propi consell de guerra que ho va jutjat, va ser condemnat a mort. Els perjurs mai no van ser jutjats. Joan Busquets Queralt va ser afusellat el 9 de novembre de 1940 a la muntanya de l'Oliva de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2005 Antoni Gavaldà i Torrents publica el llibre biogràfic Joan Busquets Queralt, afusellat. La repressió franquista a Valls. ***
Marià Casasús Lacasta - Marià Casasús Lacasta: El 2 d'agost de 1911 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Marià Casasús Lacasta. Sos pares es deien Bonifacio Casasús i Verísima Lacasta. Era fill d'una família d'expagesos de Larrés (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) que havien emigrat a Saragossa, Barcelona, Portbou i de bell nou a Saragossa on s'establiren. Quan tenia 13 anys començà a fer feina i en 1927 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir de 1929 ingressà en el Sindicat de Professions Liberals cenetista, d'on fou l'encarregat dels comptes. En 1931 participà en la «Peña Salduba» de Saragossa amb Ramon Acín Aquilué i poc després va fer el servei militar en els artillers de Girona amb Manuel Lecha Aparisi. Instal·lat a Catalunya, en 1935 col·laborà en el Centre Obrer Aragonès de Barcelona. Quan esclatà la guerra lluità en la Columna Carod-Ferrer i amb la militarització fou nomenat capità de l'Estat Major en la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. A finals de 1936 va fer feina en la redacció madrilenya de CNT i l'any següent, amb Manuel Salas Blasco, dirigí a Alcanyís el periòdic Cultura y Acción. Després del triomf franquista, entre 1944 i 1945, dirigí a Barcelona i a València la clandestina Solidaridad Obrera, de la qual aconseguí editar 15.000 exemplars, i mantingué relacions amb el grup de Ginés Camarasa García. En aquesta època pertanyé al clandestí «Grupo Levante» de la CNT. Durant els anys setanta fou membre del grup barceloní «Los Maños» i es lligà la tendència dels editors de Frente Libertario de França. Fou un dels pocs militants cenetistes clandestins que mai no fou detingut. En 1976 assistí a l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la reconstrucció de la CNT després de la dictadura. Enrolat en la CNT escindida acudí a diverses conferències a Narbona –amb José María Berro Uriz a la de 1983. Comissionat per la Biblioteca Pública Arús, viatjà a l'Argentina per fer-se càrrec dels fons documentals de Diego Abad de Santillán i, gràcies a la seva mediació, també es portà els fons d'Ildefonso González Gil per a la mateixa biblioteca barcelonina. En 1990 mantingué una conversa amb Víctor Alba que fou transcrita per Xavier Febrés i publicada per l'Ajuntament de Barcelona l'any següent sota el títol Víctor Alba, Marià Casasús. Diàlegs a Barcelona. Sa companya, Gregoria Aramendiría (Goya). Marià Casasús Lacasta va morir el 21 de juliol de 2004 a la Residència Casa Pairal de Vilassar de Mar (Maresme, Catalunya) i deixà dit que el seu cos fos donat a la ciència mèdica. ***
Asunción
García Navarro
- Asunción
García
Navarro: El 2 d'agost –algunes fonts
citen erròniament el 6 d'agost– de 1912
neix a Masarró (Múrcia,
España)l'anarcosindicalista
María Asunción García Navarro.
Sos pares es deien Andrés García i Sebastiana
Navarro. En
1913
s'instal·là amb sa família a Barcelona
(Catalunya).
En 1928 s'uní sentimentalment amb l'anarquista Gabriel
Binimelis
Castell. Quan esclatà
la guerra civil s'allistà voluntària com a
miliciana a la
«Columna Ortiz». En
1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sos infants
María i Jaime i patí
els camps de concentració (Ribesaltes, Vals, Mausac i Muret)
fins la derrota
alemanya. Després de la II Guerra Mundial fou una de les
reorganitzadores de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). Amb son company i sa filla María
creà
un trio artístic que,
fins al maig de 1947, recorregué França recaptant
fons
per al Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Ansunción García Navarro va morir
el 18
de juliol de 1999 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Asunción García Navarro (1912-1999) ***
Antonia Ugeda Fuentes (ca. 1936) - Antonia Ugeda Fuentes: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 21 d'agost– de 1917 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Antonia Ugeda Fuentes. Filla d'una família obrera nombrosa de cinc infants, sos pares es deien Francisco Ugeda Amorós, jornaler, i Virtudes Fuentes Moltó. Amb vuit anys començà a treballar fent de mainadera, primer a Villena durant dos anys i, després, amb els mateixos amos, dos anys més a Albacete (Castella, Espanya) fent de serventa. Després decidí deixà la vida de criada i entrà a fer feina com a aprenenta d'envernissadora en una fàbrica de mobles de Villena. Quan tenia 14 anys, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a començaments de 1936 engegà una vaga de les envernissadores en solidaritat amb una acomiadada. En aquesta època també entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Durant la guerra civil, després de fer un curset d'infermeria, treballà d'infermera a l'Hospital de Sang que es creà a Villena. El 29 de maig de 1938 es casà a Villena amb Joaquín García Navarro. Amb el triomf franquista, s'amagà fins el 4 de maig de 1939 a Villena, data en la qual, després d'una delació, va ser detinguda, restant empresonada fins el maig de 1943, un any a Redovà i tres a Alacant. Aquest mateix any trencà amb Joaquín García i es traslladà a Barcelona (Catalunya) amb el suport dels companys Ginés Camarasa García i Antonio Olaya Bellod. A la capital catalana treballà d'envernissadora i quan Ginés Camarasa quedà vidu de Francisca Camús hi formà parella. Durant els anys de lluita clandestina ajudà activament son companys, destacat militant confederal, i fou l'encarregada de tenir cura de les «Tres Tombes» (Ferrer Guàrdia, Durruti i Ascaso) al cementiri de Montjuïc. Entre 1990 i 2004 col·laborà en la revista anarquista Orto. Antonia Ugeda Fuentes va morir el 23 de novembre de 2006 al seu domicili de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrada a Villena. Antonia Ugeda Fuentes (1917-2006) Ginés Camarasa García (1898-1972) ***
Tony
Smythe - Tony Smythe: El 2 d'agost de 1938 neix a Londres (Anglaterra) l'anarcopacifista i activista social Clifford Anthony Smythe (Tony Smythe). Era fill de Clifford John Smythe, empleat de publicitat en un periòdic, i de Florence May Howarth. Després de fer els estudis en la University College School (UCS) de Londres (Anglaterra) es dedicà a lluitar contra el servei militar obligatori. En 1958 va ser empresonat tres mesos com a objector de consciència, rebutjant no només el servei militar sinó també el servei social substitutori. En sortir de la presó entrà a formar part de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) de Londres, de la qual va ser nomenat subsecretari. El desembre de 1960 fou un dels organitzadors de la Conferència Triennal de la WRI que se celebrà a Gandhigram (Índia). També jugà un paper important en l'organització de la Conferència de Beirut que se celebrà el gener de 1962 amb la finalitat de crear una Brigada per la Pau al Món, la qual intervindria de manera no violenta a les zones de crisi i de conflicte. Participà activament en les campanyes antibel·licistes britàniques i fou un dels fundadors del «Comitè dels 100», creat en 1960 a iniciativa del filòsof Bertrand Russell i de l'activista Michael Scott, per lluitar contra les «armes de destrucció en massa» de manera no violenta. L'agost de 1961 va ser empresonat, juntament amb una quarantena de membres del citat comitè, entre ells Beltrand Russell, Alex Comfort, Christopher Logue, Arnold Wesker i Robert Bolt. En aquests anys es guanyà la vida com a mestre d'escola. En 1966 fou nomenat secretari general del National Council of Civil Liberties (NCCL, Consell Nacional de les Llibertat Civils; actualment «Liberty»), organització que sota la seva influència i la de Martin Ennals augmentà les seves actuacions (drets dels infants, contra el racisme, drets dels homosexuals, drets civils a Irlanda del Nord, etc.) i el nombre d'afiliats. En 1968 publicà, amb Devi Prasad, el llibre Conscription: A world survey, publicat per la WRI. En 1971 abandonà l'NCCL i s'integrà en «Mind», organització que treballava amb persones amb problemes de salut mental i que arribà amb la seva empenta a tenir un gran ressò públic. En 1973 va ser un dels impulsors de Disability Alliance (DA, Aliança de la Discapacitat) i en 1974 publicà, amb Donald Madgwick, ell llibre Invasion of privacy. En els últims anys de sa vida participà activament en el Haringey Solidarity Group (HSG, Grup de Solidaritat de Haringey), grup activista que actuava al barri londinenc de Haringey i que treballava especialment els temes de marginació econòmica (desocupació, pressió fiscal, okupació, etc.), la repressió i l'antifeixisme. En 1979 va ser un dels capdavanters del Markfield Project al barri de Haringey, independent Centre de Recursos per a la Família per a gent de totes les edats i amb especial incidència sobre la gent amb problemes mentals i amb dificultats d'aprenentatge o d'exclusió social i discriminació. Durant els anys vuitanta continuà lluitant contra la guerra, en el moviment antinuclear i per la sanitat. Quan esclatà la guerra dels Balcans, visità la zona en conflicte establint bases i contactes amb els activistes dels drets humans i pacifistes. La mort en 2001 de la seva companya Jeanne, amb qui havia tingut cinc filles, fou un cop del qual mai no es va recuperar. Tony Smythe va morir el 27 de març de 2004 a Londres (Anglaterra). ***
Alfonso
Nicolazzi en un acte de la FAI - Alfonso
Nicolazzi: El 2 d'agost de 1942 neix a
Premosello-Chiovenda (Piemont, Itàlia)
el tipògraf anarquista i sindicalista Alfonso Nicolazzi,
conegut com Alfo. Son pare,
immigrant als EUA, en
1915 s'enrolà «voluntari» per lluitar en
la Gran Guerra. Quan tenia 13 anys Alfonso
marxà del seu poble cap a Torí (Piemont,
Itàlia) a cercar feina. Dos anys
després, en acabar els estudis a l'Escola d'Hoteleria,
emigrà buscant fortuna a
diversos indrets (Suïssa, Alemanya i Londres) i
s'embarcà en vaixells de
passatge com a cambrer. En 1960 es traslladà a Roma
(Itàlia), on treballà en
diversos hotels curtes temporades fins que en 1965 va ser contractat
com a assistent
de vols intercontinentals per a la companyia Alitalia. En 1968, durant
les
primeres vagues, es deixà créixer un gran
mostatxo, aleshores prohibit per les
rígides normes internes de la companyia aèria, i
amb altres companys posà en
pràctica protestes radicals. En 1969, arran de l'assassinat
del militant
anarquista Giuseppe Pinelli, s'acostà al moviment anarquista
i establí contacte
amb la redacció del setmanari Umanità
Nova, òrgan de la Federació Anarquista
Italiana (FAI). A partir d'aquest
moment, les seves reivindicacions en Alitalia tindran com a base
l'autogestió i
el rebuig a l'acció delegada. Entre un vol i altre, visita
l'Espanya franquista
i, dotat d'un equip de minsa qualitat, enregistrà testimonis
de vells militants
anarquistes protagonistes de la Revolució de 1936-1939,
entrevistes que en 1996
van ser editades per l'editorial Zero di Condota sota el
títol Chi c'era racconta.
La Rivoluzione
libertaria nella Spagna del 1936. En 1973, després
d'haver promogut una assemblea permanent (Collettivo dei Lavoratori
Alitalia) de
dos mil treballadors d'Alitalia i de posar entre l'espasa i la paret la
companyia i l'Estat, que va veure amb preocupació el
possible contagi del
fenomen en altres fàbriques, deixà la feina per
dedicar-se exclusivament a la
militància. Establert amb sa germana Paola i son amic
Gilbert a Carrara
(Toscana, Itàlia), feu tradicional del moviment anarquista
italià, comprà de
segona mà maquinària tipogràfica i en
un antic graner darrere de l'històric
teatre Animosi instal·là en 1974 una impremta
(Cooperativa Tipolitografica «Il
Sem», després «Anarchia») que,
amb el temps, esdevingué una de les més
importants del moviment anarquista italià, on es van
imprimir nombrosos
periòdics (Umanità Nova,
Volontà, A
Rivista Anarchica, Senza
Patria, Anarres, Il Peccato, Il
Seme, Musiche, etc.),
llibres
de diverses editorials (Antiestato, Eleuthera, Biblioteca Franco
Serantini, etc.) i infinitat de manifests
polítics de tota casta. En aquests anys, a més de
la FAI des de març de 1979,
milità en els Gruppi Anarchici Riuniti (GAR, Grups
d'Anarquistes Reunits). Militant
del Comitè Antinuclear de Carrara, a partir de 1975 es
dedicà, amb una
meticulosa tasca de contrainformació, a lluitar contra
l'amenaça d'instal·lació
d'una planta química a Massa-Carrara, tot això
abans del desastre de Seveso
(1976) i de Bhopal (1984), en un període on encara no
estaven de «moda» les
lluites ecologistes. Durant molts anys lluità per
l'alliberament de Marco
Camenish, anarcoecologista pres primer a Itàlia i
després a Suïssa. A principis
dels anys noranta, fou dels primers a defensar la seu
històrica de la «Biblioteca
Arxiu Germinal», a la Piazza Farini de Carrara, atacada per
una empresa que
volia reestructurar l'històric palau Politeama; el
març de 1990, després de
tres mesos d'ocupació, la policia irrompé a la
seu de la FAI destrossant tot el
que trobà. En plena tensió, el maig de 1991
explotà el cotxe de l'enginyer Alberto
Dazzi, president de l'empresa Caprice, copropietaria del Politeama, que
morí,
i, evidentment, les sospites es dirigiren cap el moviment anarquista,
encara
que posteriorment es va demostrar que havia estat una acció
de la Màfia.
Gràcies a conèixer molts idiomes
(anglès, francès, castellà, etc.), que
havia
adquirit en els seus vols internacionals, en els anys vuitanta
col·laborà amb
la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions
Anarquistes (CRIFA),
en la preparació de congressos de la Internacional de
Federacions Anarquistes
(IFA) i en la traducció simultània de nombroses
trobades anarquistes
internacionals. Alfonso Nicolazzi va morir d'un atac de cor fulminant,
mentre
acabava d'imprimir el número d'Umanità
Nova, el 13 de setembre de 2005 a Carrara (Toscana,
Itàlia) i fou enterrat dos
dies després al cementiri de Turigliano de la localitat amb
els honors de la
banda municipal que tocava cançons llibertàries i
de milers de companys. Deixà
companya (Ruxundra), dues filles i un fill. En 2006 el seu testimoni va
ser
recollit en el documental d'Antonio Morabito Non
son l'uno per cento. ***
Josep
Ramon Muñoz Sisó (primer per l'esquerra de la
filera de
davant) en el IV Congrés de la CGT de Catalunya (Lleida,
1992) - Josep Ramon Muñoz Sisó: El 2 d'agost de 1958 neix a Alcarràs (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ramon Muñoz Sisó. Sos pares es deien Vicente Muñoz Haro, llaurador andalús, i Mercè Sisó Canadell. Militant de la Confederació Nacional (CNT) a Galícia, a finals dels anys vuitanta s'afilià a la CNT de Lleida (Segrià, Catalunya). Posteriorment, amb l'escissió, entrà a formar part de la Secció Sindical de Correus del Sindicat de Transport de la Federació Intercomarcal de la Confederació General del Treball (CGT) de Lleida. Entre 2004 i 2008 fou secretari general de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida. Fou membre de l'Associació de Veïns de Cappont, en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ramon Muñoz Sisó va morir el 30 de novembre de 2012 al seu domicili de Lleida (Segrià, Catalunya) i va ser incinerat en aquesta població. ***
Igor
Podshivalov - Igor Podshivalov:
El 2 d'agost de 1962 neix a Angarsk (Irkutsk, URSS; actualment
Rússia) el periodista i
militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. En 1979 es
matriculà a la
Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981,
mentre
estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En
aquesta època
publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin en samizdat (publicacions
clandestines
autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha.
En
aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es
llicencià en
filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no
trobà feina de la seva
especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels
fundadors
del Club Socialista, primera organització legalitzada a
Irkutsk que incloïa
militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la
creació de la
Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació
d'Anarcosindicalistes)
i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta
organització, assistí
a tots els seus congressos –incloent la
Conferència
d'Anarquistes Siberians de
l'estiu de 1990 a Baikal– fins la seva dissolució
a mitjans
dels anys noranta.
A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del
carrer Fourier, quan
les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va
ser jutjat
i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la
seva llibertat. Durant
la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones
d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga
dels miners de
Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades
anarquistes a prop de la
Casa Blanca de Moscou –compartí barricada amb
Ignasi de
Llorens, de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre– contra el cop d'Estat que
intentà
liquidar la Perestroika. A mitjans
dels anys noranta
destacà en la lluita ecologista i prengué part en
els campaments antinuclears
de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de
Txèquia (1997) i de
la península de Kola (1998). Durant molts anys
treballà com a periodista en
diaris de la regió d'Irkutsk i
col·laborà, sobretot amb articles
d'història del
moviment anarquista –arribà a arreplegar tots els
llibres
en rus sobre Nestor
Makhno–, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact,
Obschina, Pryamaya
Rech, Sibirsky Trakt, Svecha, Volya,
etc. És autor d'un llibre sobre
les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara
inèdit. Igor
Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a
l'autopista Kultukskom
d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia)
i, a causa de les nombroses i importants
ferides, morí quatre dies després en un Hospital
Regional d'Shélejov; fou
enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres
fills, que tingué
amb sa companya Podshivalova. Igor Podshivalov (1962-2006)
Defuncions
Enrique Messonier Álvarez - Enrique Messonier Álvarez: El 2 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 12 d'agost– de 1916 mor a l'Havana (Cuba) el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Havia nascut el 22 d'abril de 1856 a l'Havana (Cuba) –algunes fonts citen erròniament en 1845 a Catalunya. Sos pares, naturales de Santa Cruz de Tenerife (Tenerife, Illes Canàries, es deien Enrique Messonier González i Antonia Álvarez Hernández. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la «Cámara de Sangre» –similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli–, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí –aquest li dedicà poemes–, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges, Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic ¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la «Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes. ***
Portada
del llibre de Gabriel Grandjean (Simplice) - Gabriel
Grandjean: El 2 d'agost de 1919 mor a
Jully-lès-Buxy (Borgonya, França) el
propagandista anarquista Gabriel Granjean. Havia nascut el 20 d'agost
de 1862 a
Lux (Borgonya, França; en aquesta data pertanyia a Servey,
Borgonya, França). Sos
pares es deien Jean Marie Claude Grandjean, geòmetra, i
Amélie Françoise Marie
Roberjot. Es guanyava la vida com son pare de geòmetra. Sota
el pseudònim
de Simplice col·laborà
assíduament en el periòdic anarquista
de Jean Grave Les Temps Nouveaux, que
començà a aparèixer el 4 de
maig de 1895. En 1912 publicà el fullet Les
conditions du travail dans
la société actuelle. Vidu de Marie
Julienne Roux, Gabriel Grandjean va
morir el 2 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 21 de juliol– de 1919 al
seu domicili del barri de Quart-en-Haut de Jully-lès-Buxy
(Borgonya, França). ***
Mécislas Charrier
durant el seu procés -
Mécislas Charrier: El 2
d'agost de 1922 és executat a París
(França) l'anarquista
individualista i il·legalista Mécislas Jacques
Charrier.
Havia nascut el 2 de maig de 1895 al V Districte de
París (França). Era fill de
l'anarquista Mécislas Golberg i de l'estudiant Berthe
Charrier. No reconegut
per son pare, tanmateix va ser criat per aquest, a causa de la manca de
mitjans
de sa mare, fins als cinc anys. Malgrat una salut fràgil, va
efectuar diverses
feinetes, sobre tot d'ajudant de pastisser, entre París,
Marsella (Provença,
Occitània) i Orà (Algèria). Es va
embarcar com a mariner en un vapor que feia
la línia amb Marroc, però quan va emmalaltir de
tuberculosi va ser desembarcat
a Marsella. Mobilitzat el desembre de 1914, va ser destinant a una
secció
d'infermers i, després d'una revifalla de la seva
tuberculosi, restà
convalescent. Va ser condemnat a sis mesos de presó en un
consell de guerra per
una temptativa de xantatge a un antic company, i llicenciat a causa de
la seva
tuberculosi l'1 de juny de 1915. Una nova estafa a Marsella a la seva
antiga
companya li va fer passar vuit mesos tancat a la presó de
Nimes (Llenguadoc,
Occitània), de la qual va sortir el febrer de 1918. Enviat
als batallons disciplinaris
d'Àfrica («Bat' d'Af»), va haver de ser
repatriat, víctima d'una congestió
pulmonar, i desmobilitzat. Després, mitjançant un
subterfugi, va aconseguir
cobrar sis vegades la prima de desmobilització,
però descobert, va ser
condemnat a dos anys de presó a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Alliberat el
juny de 1921, va participar com a guaita, durant la nit del 24 al 25 de
juliol
de 1921, amb dos còmplices (Bertrand i Thomas)
més que havia conegut a la presó
de Grenoble, en l'atracament a un vagó de primera classe del
tren ràpid núm. 5
París-Marsella, entre Dijon i Lió, per a
desvalisar-ne els viatgers.
L'atracament va sortir malament i el jove tinent i estudiant de
l'escola
Politècnica Carabelli que es va resistir va morir d'un tret
al pit. Va ser
detingut, sota el nom de Dujardin, el 30 de juliol
en un hotel del
carrer Fossés-Saint-Jacques de París i se li va
trobar una suma de diners i el
plànol de l'atac del tren. Va reconèixer els fets
i va denunciar els seus dos
còmplices, que van ser abatuts el mateix dia
després d'haver estat detinguts
per la policia ja que havien mort l'inspector Curnier en la topada. El
procés
va començar el 28 d'abril de 1922 a l'Audiència
de Versalles (Illa de França,
França) i Charrier, que no va ser l'autor del tret mortal,
va justificar davant
el tribunal el seu il·legalisme anarquista davant la seva
inculpació de
«robatori i de complicitat voluntària
d'homicidi», essent condemnat a mort
l'endemà. El 26 de maig va publicar en Le Libertaire una carta on
exposava les seves conviccions
llibertàries. A les quatre hores de la matinada del 2
d'agost –algunes fonts
citen erròniament el 3 d'agost– de 1922
Mécilas Charrier va ser guillotinat al
pati de la presó de La Santé de París
(França); va marxar cap a la mort cantant
L'Internationale, L'hymne au 17e i La Carmagnole. Va ser
l'últim anarquista executat legalment per
l'Estat francès. Mécislas
Charrier (1895-1922) ***
Mario Corghi - Mario Corghi: El
2 d'agost de 1937 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i lluitador
antifeixista Mario Corghi, conegut com Marino.
Havia nascut el 4 de maig de 1902 Corregio (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares
es deien Fedele Corghi i Elvira Forni. Només
pogué estudiar fins el quart curs
d'elemental i es guanyava la vida fent de venedor ambulant de teixits.
Enemic
declarat del feixisme, abans de l'anarquisme passà pel
socialisme i el
comunisme en 1921. El gener de 1936, juntament amb un amic,
s'expatrià
clandestinament d'Itàlia. A França
rebé el suport de l'anarquista Ciro
Beltrandi i immediatament després, gràcies a
l'ajuda del Comitè Antifeixista de
Chambéry (Savoia, Arpitània), passà,
juntament amb altres companys (Giuseppe
Pasotti, Edel Squadranientre i Randolfo Vella), l'agost de 1936 a
Catalunya per
fer costat la revolució. S'enrolà, amb Giovanni
Bruschi, com a voluntari en la
«Columna Durruti» i lluità al front
d'Aragó. Amb la militarització de les
milícies passà a la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. A Osca (Aragó, Espanya) va caure malalt i va ser
traslladat per
rebre atenció mèdica a Barcelona.
Signà un document on rebutjava la seva declaració
d'«inhabilitació total» per lluitar i
manifestà la seva intenció d'integrar-se
de bell nou al front. Malgrat tot, Mario Corghi va morir el 2 d'agost
de 1937 –algunes
fonts citen erròniament 1938– a l'Hospital General
de Catalunya de Barcelona
(Catalunya), probablement de septicèmia. En honor a la seva
figura, els
anarquistes italians de Barcelona imprimiren, en ocasió del
seu funeral, una
foto seva de record i a la part posterior la seva
declaració, com a demostració
de la seva determinació i dels seus ideals. Tot i que la
notícia de la seva
mort es va publicar en el periòdic anarquista Guerra
di Classe, la policia italiana continuà
investigant sobre
ell fins al març de 1942. El 25 d'abril de 2004 al Parco
della Memoria, a la
via Fazzano de Correggio, s'inaugurà, per iniciativa de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), un monument a la seva memòria. ***
Necrològica d'Adamas apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste de l'11 de setembre de 1953 - Adamas: El 2 d'agost de 1953 mor a Lieja (Valònia) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Baptiste Schaut, més conegut com Adamas. Havia nascut el 6 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 7 d'agost– de 1869 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares, flamencs, es deien Jean-Baptiste Schaut, filador, i Marie Christine Robert, domèstica. En 1893 s'instal·là a Gant (Flandes Oriental, Flandes), on es guanyà la vida venen diaris. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions i a partir de 1908 participà en organitzacions sindicalistes revolucionàries locals, com ara el «Vrije Groep» (Grup Oci), que es reunia a la Sala Parnassus, i l'aliança formada pels grups «Onafhankelijke Schildersbond» (Societat de Pintors Independents), «Vrije Gemengde Vakbond» (Unió Mixta per al Lliure Comerç) i «Vrije Dokwerkersbond» (Grup d'Associacions Lliures), que adoptà un programa revolucionari. Destacat orador, el febrer de 1909 participà en un míting a Brussel·lès (Bèlgica) on intervingué en flamenc. El 25 de desembre de 1925 fou delegat de Gant en el II Congrés Anarquista Belga que se celebrà a Amay (Lieja, Valònia) i on lamentà l'absència d'un sindicalisme federalista fort. Entre 1926 i 1927 col·laborà habitualment, sota el pseudònim Adamas, en el periòdic Le Combat, antic L'Emancipateur. En 1926 fou membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC) francesa i l'agost participà en un míting a Amay a favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El 23 d'abril de 1927 participà, amb Ferandel, Hem Day i Marchand, en un gran míting «Contra la repressió mundial», organitzat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), que se celebrà a la sala Lion d'Or de Brussel·les. També col·laborà en la revista holandesa Recht voor Allen (Dret per Tothom). Participà regularment en les reunions del grup «L'Action Commune Libertaire», creat el 2 de novembre de 1952 a instàncies de l'anarcosindicalista Jean De Boë i que reunia destacats militants (Guy Badot, Luis Broecke, Hem Day, Joseph De Smet, Georges Simon, etc.), i estigué molt pròxim al grup «Pensée et Action» (Pensament i Acció). ***
Crida a l'amnistia d'Eugène Bévant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juny de 1923 - Eugène Bévant: El
2 d'agost de 1961 mor a París (França) l'anarquista i pacifista Marie-Eugène
Bévant –el llinatge citat sovint erròniament Bévent. Havia nascut el 22
de juny de 1884 a Minzier (Savoia, Arpitània). Era fill de Pierre Bévant,
conreador, i de Marie Pierrette Jeantet, domèstica. Va ser educat en la religió
catòlica. Es guanyava la vida treballant de carnisser. Cap el 1902 esdevingué
anarquista. El 12 de novembre de 1905, quan s'havia d'incorporar a files per a
fer el servei militar en el 30 Regiment d'Infanteria, es declarà insubmís i va
ser declarat desertor el 13 de desembre d'aquell any. S'amagà a París (França),
on conegué l'anarcopacifista Alphonse Barbé. Pressionat per sos pares, el 13 de
gener de 1906 acceptà integrar-se en l'exèrcit i el 6 de març d'aquell any va
ser jutjat en consell de guerra per la XIV Regió Militar per insubmissió i
condemnat a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «deserció a
l'estranger en temps de pau». Enviat a la caserna, desertà quatre dies després.
Es refugià a Suïssa, on va restar any i mig. Freqüentà els cercles anarquistes
i el gener de 1907 participà en una campanya antimilitarista contra la nova
llei militar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fet pel qual va ser expulsat del país
el desembre de 1907. Passà a Alemanya, on entrà en contacte amb els cercles
llibertaris. Tres anys més tard, va ser declarat «indesitjable» i el 31 de
desembre de 1907 desembarcà a Londres (Anglaterra). A la capital britànica
formà part del Grup d'Insubmisos i Desertors (Georges Ozon, A. Pedu, P. Robert,
Marcel Viriaut, etc.). El seu domicili, al carrer Manette, va ser utilitzat pel
Grup d'Estudis Socials (GES) per a distribuir la revista artística anarquista Action
d'Art. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a la crida
general, però dos dels seus germans van ser mobilitzats i tots dos van morir al
front. Detingut a Londres per la policia britànica, el 15 de desembre de 1916
va ser lliurat a les autoritats franceses. El 24 de gener de 1917 un consell de
guerra a Grenoble (Delfinat, Arpitània) el condemnà a cinc anys de treballs públics,
pena que va ser suspesa i enviat al front el 12 de febrer de 1917 amb el 140
Regiment d'Infanteria. Desertà novament el 15 de març de 1917 i s'amagà a
París. Amb Alphonse Barbé participà activament en activitats pacifistes del
grup «Les Amis du Libertaire». El 25 de desembre de 1918 va ser novament
detingut a París i tancat a la presó militar de Grenoble. El 8 de març de 1919
va ser condemnat a sis mesos de presó i 500 francs de multa pel Tribunal
d'Apel·lació de París per «declaracions alarmistes». El 28 de juny de 1919
intentà evadir-se, però es trencà la cama esquerra i va quedar esguerrat
d'aquesta la resta de sa vida. Novament jutjat en consell de guerra, el 18
d'agost de 1920 a Grenoble, va ser condemnat, malgrat el testimoni al seu favor
d'Alphonse Barbé, a 18 mesos de presó i enviat a un batalló disciplinari
(Biribi) a Algèria. El periòdic Le Libertaire va obrir una subscripció
popular al seu favor. El 2 de setembre de 1920 va ser traslladat al Fort
Saint-Nicolas de Marsella (Provença, Occitània) a l'espera del seu trasllat a
Algèria. El 21 de setembre de 1920 va ser integrat al Taller de Treballs
Públics de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). El seu
testimoni va ser recollit en el fullet Les anarchistes et le cas de
conscience, publicat per la Unió Anarquista (UA). Després d'aconseguir mesos
de remissió de pena, l'1 de gener de 1924 va ser destinat al 6 Batalló de
Caçadors a Peu. El 19 de maig de 1924 va ser posat en llibertat a la
penitenciaria militar d'Aïn Beïda (Oum El Bouaghi, Algèria Francesa; actualment
Algèria), però l'exèrcit l'exigí l'acompliment de dos anys de servei militar
suplementari a les penes de presó. El Comitè de Defensa Social (CDS) es va
mobilitzar, sense èxit, per aconseguir la seva amnistia. Va ser integrat en el
159 Regiment d'Infanteria Alpina acantonat a Briançon (Provença, Occitània), però,
a causa de la seva lesió a la cama, va ser enviat el 25 d'abril de 1924 al 14
Esquadró del Tren d'Equipatges. El 22 d'octubre de 1924 desertà novament i es
va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), des d'on va enviar un relat de la seva
història a Le Libertaire que va ser publicat en el número del 4 de novembre
de 1924. Sembla que va ser novament detingut en 1926 a tancat a Albertville (Savoia,
Arpitània) i que els anarquistes Émile Bauchet i Claude Content idearen un pla
per a la seva evasió que fracassà. El 22 de juny de 1934 va ser esborrat dels
registres de controls de deserció. A finals dels anys trenta va estar subscrit
al periòdic anarquista SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Eugène Bévant va ser trobat mort el 2 d'agost de 1961 al seu domicili, al
número 17 del Passage Cardinet, del XVII Districte de París (França). ***
Joan
Arans Nin - Joan Arans Nin: El 2 d'agost de 1965 mor a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin –citat a vegades erròniament com Araus. Havia nascut el 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1893 a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya). Sos pares es deien Serafí Arans, masover, i Madrona Nin. Quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga –del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931– dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir el 2 d'agost de 1965 –algunes fonts citen erròniament l'1 d'agost de 1964– al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Natale Cicuta - Natale Cicuta: El 2 d'agost de 1973 mor a Menton (Provença, Occitània) l'anarquista Natale Cicuta. Havia nascut el 21 de desembre de 1894 a Oneglia (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Gerolamo Cicuta i Adelaide Rossi. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Pedro García García apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
novembre de 1973 - Pedro García García: El 2 d'agost de 1973 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro García García. Havia nascut el 19 de maig de 1912 a Cofrents (Vall d'Aiora, País Valencià). Sos pares es deien Francisco García Arocas i Herminia García Ponce. Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 18 anys s'adherí a les Joventuts Libertàries de Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya) i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil, va ser greument ferit i mutilat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Marsella i en la Federació Comarcal de la CNT de Vall-de-roures en l'Exili. En el moment de la seva mort ocupava el càrrec de delegat departamental de Boques del Roine de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya. Malalt, després de passar per diversos hospitals, Pedro García García va morir el 2 d'agost de 1973 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri marsellès de Saint-Jerome. Deixà companya, Carmen Berrueca Goyache, i una filla, Dulcinea. Alguns autors el citen com autor del llibre Informes sobre orientación colectivista (1938), editat per l'Oficina Provincial de Cooperatives de València a Madrid (Espanya), confonent-lo amb l'homònim Pedro García García (Cofrents, 1882 – Caracas, 1948), mestre socialista, creador del Centre Obrer d'Alzira, un dels fundadors de la Federació Nacional de Treballadors de la Terra (FNTT) en 1930, membre del Comitè Nacional de la Unió General de Treballadors (UGT) en la dècada dels trenta, diputat socialista en les eleccions de 1931 i 1936, gerent del Consell Llevantí Unificat d'Exportació Agrícola i col·laborador de La Voz del CLUEA, Colectivismo i Adelante. ***
Juan
Ruiz Martín - Juan Ruiz Martín: El 2 d'agost de 1983 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ruiz Martín. Havia nascut el 27 de novembre de 1911 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Ruiz Lina, jornaler, i Concepción Martín Gómez. D'educació autodidacta, treballava de jornaler. Estudià magisteri, però no pogué acabar la carrera a causa dels empresonaments per la seva militància. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el març de 1932 fou elegit segon secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, càrrec que encara mantenia quan esclatà la guerra el juliol de 1936. Membre dels primers Comitès Antifeixistes, el setembre de 1936 formà part del Comitè d'Enllaç, del Comitè del Front Popular i del Comitè d'Abastiments fins a la caiguda de Màlaga el gener de 1937. Després fou oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República en el front de l'Ebre, on caigué ferit. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), d'on pogué fugir, però va ser detingut per la policia i deportat als camps de concentració magribins. En 1941, al camp de Djelfa (Algèria), fou ajudant d'infermeria i membre del comitè del camp. S'enrolà en l'Exèrcit britànic i quan acabà la II Guerra Mundial restà a Anglaterra, juntament amb altres militants (Agustín Roa Ventura, Antonio Vargas Rivas, etc.). Es guanyà la vida treballant a la cuina d'un hotel i la seva militància es concretà en organitzar l'ajuda als companys de la Península. El 3 d'abril de 1948 es casà a Londres amb Lilli Berndt. Expert en pedagogia infantil, va fer conferències sobre el tema en universitats angleses. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, España fuera de España, Faro o Nervio. Juan Ruiz Martín va morir el 2 d'agost de 1983 –algunes fonts citen erròniament el 22 d'agost– al Croydon General Hospital del barri de Thornton Heath de Londres (Anglaterra) i va ser enterrat al cementiri londinenc de Putney. ***
Necrològica de Martín Andújar López apareguda en el periòdic tolosa Cenit del 4 de novembre de 1986 - Martín
Andújar López: El 2 d'agost de 1986
mor a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord) el barber anarcosindicalista
Martín Andújar López.
Havia nascut el 3 de gener de 1906 a Mula (Múrcia, Espanya).
Sos pares es deien
Diego Andújar i María de Jesús
López. De ben jovenet marxà amb sa
família a
Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva barberia de
Sallent va
servir com a centre de reunió clandestí. La seva
militància el portà diverses
ocasions a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). El 9 de
juny de 1934 va ser
jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per
«tinença il·lícita
d'arma» i
condemnat a un any i un dia de presó. Durant la guerra civil
se significà molt
a Sallent i el gener de 1939, quan entraren les tropes feixistes a la
localitat, com que no el van trobar, afusellaren son pare. Amb el
triomf feixista,
passà els Pirineus i s'integrà en el maquis
antinazi del Cos Franc de la
Muntanya Negra (Occitània). Després de la II
Guerra Mundial, s'establí a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord) i milità en la
Federació Local de la CNT de l'Exili d'aquesta
població i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).
A finals de 1975
reconstituí la Federació Local de la CNT de
Ribesaltes. Sa companya fou Isabel
González. Martín Andújar
López va morir el 2 d'agost –algunes fonts citen
erròniament el 4 d'agost– de 1986 a l'Hospital
Civil de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) –algunes fonts citen erròniament
Ribesaltes (Rosselló,
Catalunya Nord). ***
Juan
García Pla - Juan García Pla:
El 2 d'agost de
1987 mor a Cocentaina
(Comtat, País Valencia) l'anarquista i anarcosindicalista
Juan de Dios García
Pla, conegut com Marres. Havia nascut el 22 de
desembre de 1900 a Cocentaina
(Comtat, País Valencia). Sos pares es
deien Vicente
García Segura,
llaurador, i Teresa Pla Soriano. Sabater de professió,
també va fer de xofer de
camions. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), fou primer
secretari de la Federació Local de Cocentaina, i
també fou membre de la
societat d'oficis diversos i entitat sociocultural «El
Despertar», on acudien
anarcosindicalistes i socialistes. També va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El 20 de juny de 1925 es
casà amb Dolors Pla Albors (La
Negra), amb qui tingué dos infants (Elena i
Mario). El 29 de desembre de
1929 va ser detingut per primera vegada per les seves activitats
sindicalistes i
en 1934 va ser empresonat sota l'acusació d'haver impulsat
l'assalt a la caserna
de la Guàrdia Civil. El gener de 1935 va ser acusat de
distribuir fulls
subversius incitant a la rebel·lió. Amb
l'aixecament feixista de juliol de
1936, va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari i
president del Comitè de
Defensa, exercint d'alcalde del Consell Municipal de Cocentaina entre
novembre
de 1936 i gener de 1939, data en la qual s'incorporà al
front. També presidí el
consell d'administració de la Indústria del
Calçat Socialitzada de Cocentaina i
fou membre de la Junta Qualificadora d'Expropiació de
Finques Rústiques
d'aquesta població. El març de 1937 fou delegat
de la Federació Local de
Cocentaina al Ple de Federacions Locals i Comarcals i el 14 de gener de
1938 al
Ple Regional de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet, el 19 de
març de
1939 embarcà a bord de l'African Trader
cap a Algèria. Després de passar
39 dies al port d'Orà sense desembarcar, en passà
uns dies al camp del port i
després va ser traslladat amb altres companys al camp de
concentració de Camp
Morand (Boghari, Alger, Algèria) amb un vagó de
bestiar. L'abril de 1940 va ser
traslladat a Birkhadem (Alger, Algèria), on, en un grup de
80 treballadors,
muntà una fàbrica de producció de
botes per a l'exèrcit francès. Va ser
traslladat 10 mesos després al camp de Suzzoni a Boghar
(Medea, Algèria), on
passà l'hivern de 1941. En aquesta època va ser
hospitalitzat un temps.
Treballà fent estores i alforges d'espart que venien a la
població local. L'agost
de 1942 intentà amb un grup fugir-ne una nit,
però capturats van ser tancats en
un cel·la de càstig durant tres mesos a pa i
aigua. El desembre de 1942, amb
Manuel Segura, va ser alliberats del camp de Suzzoni i enviats a Alger
per a
treballar en una fàbrica de sabates, on feien feina
espanyols que havien sortit
del camp de concentració de Sersell (Tipaza,
Algèria). Amb l'arribada de les
tropes aliades va ser alliberat. Després treballà
en diversos oficis (sabater,
obrer de fleca, pagès, etc.). El febrer de 1950
aconseguí reunir-se amb sa
companya i en 1953 muntà un taller de sabateria amb
Francisco Martínez (Caliche).
Posteriorment creà una cooperativa de sabateria
(«Chausures Linda») amb altres
companys espanyols. Amb la independència
d'Algèria la seva companya retornà el
8 de juliol de 1962 a la Península, on restà uns
mesos, i la cooperativa «Chausures
Linda» es transformà en «L'Avenir
Argelien». L'octubre de 1967 aconseguí el
passaport
i el 18 de desembre retornà amb sa companya a la
Península. En arribar a Cocentaina
la Guàrdia Civil li aconsellà residir a Alcoi,
fet pel qual el gener de 1968 retornà
a Orà. El març de 1970
s'instal·là definitivament a Cocentaina. Malat
d'arterioesclerosi
crònica, Juan García Pla va morir el 2 d'agost de
1987 al seu domicili de Cocentaina
(Comtat, País Valencia) d'una aturada
cardiorespiratòria i va ser enterrat al
cementiri d'aquesta població. Deixà
inèdit un text autobiogràfic (Memorias
de un exiliado español), que en 2020
s'edità digitalment. ***
Necrològica
de José Bescós Rodrigo apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 8 de
setembre de 1992 - José
Bescós Rodrigo: El 2
d'agost de 1992 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista José Bescós.
Havia nascut el 7 d'abril de 1901 a Alberuela de Laliena (actualment
pertany a Abiego,
Osca, Aragó, Espanya). Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà
a Vic (Osona, Catalunya), on
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball
Obligatori (STO) a
treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes.
Després de la II Guerra
Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA).
Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad.
José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost
de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc,
Occitània) on vivia. ***
Félix Álvarez Ferreras (1942) -
Félix Álvarez
Ferreras:
El 2 d'agost de 2009 mor a Prada (Conflent,
Catalunya Nord) l'anarquista
i anarcosindicalista Felicísimo (Félix)
Álvarez Ferreras. Havia nascut el 8 de
juny de 1921 a la granja Le Val-du-Vignes de Velaurs
(Provença, Occitània).
Fill d'immigrants lleonesos
anarquistes, sos pares es deien Felicísimo
Álvarez i
Florentina Ferreras. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola, sa
família tornà a la Península i
s'instal·là a Tolosa (Guipúscoa,
País Basc).
Atret per l'anarquisme des de l'adolescència, en 1934
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
participà en els fets revolucionaris
d'octubre d'aquell any. Durant la guerra civil lluità al
front basc i després
de la caiguda del front nord, creuà els Pirineus, passant
per Baiona i després
per Saint-Nazaire. En 1937 entrà a Catalunya i
lluità al front d'Aragó. Quan la
derrota era un fet, el febrer de 1939 passà els Pirineus per
Puigcerdà i fou
internat, d'antuvi, al camp de les Guinguetes i després als
de Setfonts i Gurs.
Més tard va ser enrolat en la 142 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i
enviat a Chalon-sur-Saône. Després
passà a la 552 CTE, establerta a
Pontanevaux. En 1942 realitzà missions per al maquis de
Cluny. Detingut, fou
internat al Fort de Chapoly de Saint-Genis-les-Ollières i
després a Mâcon, per
ser deportat a Alemanya, però aconseguí escapar i
amagar-se fins la victòria
aliada, participant en l'alliberament de Mâcon.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Montluçon
(Borbonès, Occitània), on va fer
feina a la fàbrica Dunlop. L'1 de febrer de 1947 es
casà a Montluçon
amb l'exdeportada polonesa Hélène Slawinski, amb
qui
tindrà quatre fills. En
aquesta època fou secretari de la Federació Local
de la CNT en l'Exili,
secretari i administrador de les Joventuts Llibertàries de
Montluçon i
responsable de Propaganda de la CNT del Massís Central.
Entre 1950 i 1956 fou
l'editor responsable del butlletí de la Regional.
També fou membre del grup «Cultura
y Acción» de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), amb Salvador Fernández
Canto i son germà Juan Álvarez Ferreras (Íbero
Galo). En 1956 emigrà al
Canadà i s'instal·là a Calgary
(Alberta), on realitzà diverses feines. També
residí temporalment a Saint Michel i Mont-real, i en 1963 va
estar a punt de
tornar a Europa per mor de les dificultats econòmiques.
Entre 1963 i 1969
publicà la revista La Escuela Moderna i
entre 1966 i 1967 participà en
el Bulletin de la Commission préparatoire du
Congrès International de
Fédérations Anarchistes. Entre 1971 i
1984 començà l'edició d'uns
fulletons, «Piedra y Alarido». En 1984
retornà a Europa i s'instal·là a Sant
Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya Nord), on
fundà el grup cultural
«Sembrador» i reprengué, en 1985,
l'edició de La Escuela Moderna.
Políglota, contribuí a l'edició
castellana de l'Encyclopédie Anarchiste,
col·laborà en nombroses capçaleres de
la premsa llibertària (Boletín Interno
CIR, Boletín Ródano-Alpes,
Cenit, CNT, Le Combat
Syndicaliste, Espoir, Ideas-Orto,
Ráfagas, Reconstruir,
Ruta, Siembra, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
Umbral, etc.) i, també, en publicacions
literàries (Boreal, Clarín,
El Eria, Gemma, etc.). A partir
de 1998 reemplaçà Tomás
Marcellán
Martínez, que havia mort l'any anterior, en la
direcció del setmanari
confederal Cenit. És autor de Antología
miliciana (1971, amb
Ángel Samblancat i Campio Carpio), Francisco
Ferrer y la pedagogía
antiautoritaria (1971, amb altres), Eugen Relgis,
el hombre y su obra
(1974, amb altres), Las maravillas de los países
socialistas autoritarios
(1977), Caminos para la revolución
ibérica. Porvenir del pensamiento
libertario (1978, amb Campio Carpio), Cuaderno
poético (1979), El
gran canto de los poetas universales. Única
antología poética de nuestro tiempo
(1982), entre d'altres. En 1970 publicà el llibre
autobiogràfic Vicisitudes
de la lucha, i en 1975 edità, sota el mateix nom,
una acurada selecció de
les seves cartes rebudes en 10 quaderns, que van ser reeditats en 2005
sota el
títol Cartas
del exilio libertario.
Epístolas de anarquistas ilustres a
través del mundo.
En 1992 donà la
seva
biblioteca i arxiu a la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. L'última etapa de sa vida
la
passà a Vinçà (Conflent, Cataluya
Nord).
Félix Álvarez
Ferreras va morir el 2 d'agost
de 2009 a l'Hospital de Prada (Conflent, Catalunya Nord), on es trobava
ingressat des del 30 de juny. Félix Álvarez Ferreras (1921- 2009) Juan Andrés Álvarez Ferreras (1916-1999) ***
Josep Fortuny Ferrer - Josep Fortuny Ferrer: El 2 d'agost de 2011 mor a Ussel (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Havia nascut el 6 de desembre de 1919 a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya). Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). El seu últim domicli fou a Pèira Levada (Llemosí, Occitània). Josep Fortuny Ferrer va morir el 2 d'agost de 2011 al Centre Hospitalari Haute-Corrèze d'Ussel (Llemosí, Occitània) –algunes fonts citen erròniament 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada– i fou enterrat cinc dies després a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco. ***
Josep
Escribano Saurat - Josep Escribano
Saurat: El 2 d'agost de 2017 mor a Palajan (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Escribano i Saurat
–el segon
llinatge també citat erròniament Saura–,
conegut
com Pepito. Havia nascut el 4
d'octubre –algunes fonts citen
erròniament el 5
d'octubre– de 1918 a Roses (Alt Empordà,
Catalunya). Sos
pares es deien Jesús
Escribano Portillo i Filomena Saurat Simarro. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de
1936
s'enrolà en la «Columna Durruti».
Després de la militarització de les
milícies,
va ser integrat en la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió
l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola, on va fer de xofer d'un
camió eruga amb el qual
passà en 1939 a França en la Retirada. Internat
al camp de concentració de
Vernet, gràcies a un parent, trobà feina de
camioner a la zona de Portvendres
(Rosselló, Catalunya Nord). Amb sa companya Josefa Zaporta
Gil (Josefina), s'establí
a l'Alta Savoia, on
durant l'Ocupació continuà treballant de xofer
repartidor, alhora que participà
en l'avituallament dels grups de la resistència. El 15 de
maig de 1944
s'integrà com a sergent en el I Batalló de la
Companyia 93-44 dels Francs
Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la
Resistència. Durant els
combats per l'Alliberament, va ser ferit al genoll en l'atac a la
presó
d'Annecy (Savoia, Arpitània). El 13 de juny de 1992 va ser
condecorat amb la «Creu
de Combatent (1939-1945)» per les seves accions de guerra en
la Resistència en
un acte celebrat a Praiòls (País de Foix,
Occitània). Josep Escribano Saurat va
morir el 2 d'agost de 2017 al seu domicili de Palajan (Llenguadoc,
Occitània). ---
|
![[01/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[01/08]") |
|
![[03/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[03/08]") |
|
|
| Actualització: 03-08-24 |