---

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector «bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós «Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Les Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia orgànica de Saveur Couloubrier apareguda en el periòdic marsellès Le Jeune République del 4 d'abril de 1878

- Sauveur Couloubrier: El 2 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 8 de desembre– de 1850 neix a Marsella (Provença, Occitània) el sindicalista, socialista republicà, i després anarquista, Marius Sauveur Couloubrier. Sos pares es deien Dominique Couloubrier, forner, i Marie Eugénie Legier, modista i després domèstica. El 3 d'abril de 1875 es casà a Marsella amb la modista marsellesa Julienne Françoise Jourdan (Fanny Jourdan), amb qui va tenir un fill en 1883, Eugène Humanité Couloubrier, i que només visqué uns mesos. Es guanyava la vida com a serraller i era membre del Sindicat de Serrallers. El 5 d'abril de 1878, en una reunió dels obrers serrallers, va ser nomenat delegat, juntament amb Joseph Plumelet, per assistir a l'Exposició Universal de París. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Alger de Marsella. En 1879 va participar econòmicament en la subscripció popular per a l'elecció de Louis Auguste Blanqui com a diputat per Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1880 era membre de la comissió executiva de la Federació de les Cambres Sindicals. El març de 1880 va fer una crida per a signar el manifest «Les homes d'idées de la Commune». En les eleccions del 18 d'abril de 1880 va fer costat la llista del Partit dels Treballadors Republicans Socialistes (PTRS) de la XIII Secció de Marsella, partit creat el 29 de febrer d'aquell any. Fou un dels organitzadors, i tresorer, del Congrés Obrer Socialista del Migdia, que se celebrà a el 4 de juliol de 1880 a Marsella. L'agost de 1880 fou un dels organitzadors d'un cicle de xerrades de «La Libre-Pensée». L'octubre de 1880 fou el promotor de la creació del Grup d'Estudis Socials (GES) de Marsella. El novembre de 1880, amb Joseph Torrens, creà un grup anarquista italià a Marsella. El maig de 1881, amb Alexandre Tressaud, era membre de la comissió d'organització d'un míting a favor de Jessa Helfmann, revolucionari rus condemnat per la seva participació en l'atemptat contra el tsar. El gener de 1882 participà en l'organització, amb altres companys (Cavalier, Gaston Mazade, Plezent, Pourcelly, Toche, Joseph Torrens, etc.), d'una xerrada que es realitzà a la barri marsellès de Saint-Antoine. El 2 de març de 1882 va fer una xerrada sobre la qüestió de la solidaritat, a benefici dels vaguistes de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Entre juny de 1882 i maig de 1883 participà en les manifestacions organitzades en homenatge a Giuseppe Garibaldi. Va pronunciar un discurs elogiós a Esquirós –no sabem si a l'escriptora i periodista feminista Adèle Esquiros o a l'escriptor Alphonse Esquiros– i criticà els diputats de tota casta. En aquesta època vivia al número 88 del passeig Gouffé del barri de Castellane de Marsella. El 8 de març de 1883 va fer una xerrada anticlerical al domicili d'un tal Piston, organitzada pel Grup Anticlerical del barri de Castellane. El juliol de 1883 formà part del comitè que engegà la vaga dels serrallers de la ciutat. El 19 d'agost de 1883 assistí a l'assemblea general de la Corporació d'Obrers Serrallers de Marsella i llegí l'informe de la seva comissió executiva. El 13 d'octubre de 1883 va fer una xerrada per al Grup Anticlerical Materialista del barri de Castellane al Gran Jeu de Boules de Lambert de Marsella. En 1884 vivia al número 3 del carrer Lodi de Marsella i el seu nom figurava en un llistat de corresponsals de periòdics anarquistes i obrers (Le Paysan Révolté, Le Prolétaire, etc.). El setembre de 1884 creà el Comitè de Socors dels barris de Saint-Giniez i de Sainte-Anne de Marsella, del qual va ser nomenat president, per a contrarestar l'epidèmia de còlera que assolava la ciutat. El març de 1891 va ser nomenat president del Comitè de Vigilància del barri marsellès de Saint-Giniez. Segons els informes policíacs, ja no assistia a les reunions i només l'abril de 1891 va prendre part en les discussions sobre la participació dels anarquistes en les manifestacions del Primer de Maig, oposant-se a Sébastian Faure que atiava els treballadors a no manifestar-se. En un article publicat en el periòdic Radical, del 19 de novembre de 1893, es deia que era un antic militant anarquista que havia esdevingut patró. El juliol de 1909 va ser nomenat contramestre de l'Escola Primària Superior de Marsella. Sauveur Couloubrier va morir el 9 d'abril de 1922 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de Ferdinand Germani apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 27 de novembre de 1898

- Fernandino Germani: El 2 d'octubre de 1859 neix a Arce (Laci, Itàlia) l'anarquista Fernandino Germani, més conegut com Ferdinand Germani i que va fer servir el pseudònim Mimmuccio. Era fill de Domenico Germani i d'Anna Casciano (o Casanio). Es guanyava la vida treballant de tipògraf. Cap el 1879 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia), on s'acostà al socialisme. Posteriorment, a la recerca de feina, s'instal·là a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb la militància de l'Associació Internacional del Treball (AIT), dedicant-se discretament a la propaganda. En aquesta època va ser amonestat per primer cop per les autoritats. En 1881 va ser acomiadat de la impremta on feia feina i en 1882 retornà a Nàpols, on des d'allà embarcà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després d'un temps a Lió (Arpitània), el 20 de setembre de 1882 es va decretar la seva expulsió de França i passà a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà de tipògraf. El juliol de 1883, amb Jean-Louis Pindy, va ser delegat de Lausana al Congrés Anarquista que se celebrà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Posteriorment treballà a diferents ciutats (Roma, Nàpols, Marsella, Brussel·les) i el novembre de 1886 retornà a Lausana, on fundà el periòdic socialista L'Italiano all'estero, òrgan dels obrers italians a l'estranger i que, sota la seva direcció, es decantà per la tendència llibertària, però que acabà prohibit per les autoritats. Condemnat dues vegades per delictes de premsa, el 8 de setembre de 1891 va ser expulsat del Cantó de Vaud. Aleshores passà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà en diverses impremtes i es mostrà especialment actiu en el Cercle d'Estudis Socials (CES), fet pel qual va ser constantment vigilat per la policia. A la Confederació Helvètica es casà amb la suïssa Marie Thérèse Jeanne Imhoff, la qual va morir el 18 de desembre de 1923 a Lió. Cap el 1895 fundà a Neuchâtel la seva pròpia tipogràfica, la Imprimerie Commerciale, on també treballà son germà Joseph-Victor Germani. En 1895 publicà L'orange, conte de Noël i en 1897 edità la seva traducció Le Premier Mai d'Edmond De Amicis. Entre 1897 i 1898 publicà en periòdic en llengua francesa L'Âne. A resultes de les revoltes de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia), l'11 de maig presidí una assemblea de treballadors italians, organitzada per la Secció Socialista i pel CES a l'hotel Beau-Séjour de Neuchâtel, on es van fer discursos força violents i on es recaptaren fons de suport. En 1898 a la seva tipogràfica Imprimerie Commerciale es va imprimir el periòdic L'Agitatore, en el qual col·laboraven destacats anarquistes (Giuseppe Ciancabilla, Felice Vezzani, Domenico Zavattero, etc.), així com el número únic del periòdic de setembre de 1898 Il Profugo. A resultes d'un article de Giuseppe Ciancabilla aparegut en L'Agitatore, on defensava l'anarquista Luigi Luccheni que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi, el 10 de setembre de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el 19 de setembre de 1898 va ser detingut, juntament amb tres companys (Ernest Boffino, Giuseppe Colombelli i Francesco Merlo), i tancat a la presó du Château de Neuchâtel i el 23 de setembre va ser expulsat, juntament amb un grup de 35 companys, de Suïssa. Aleshores passà a França i s'instal·là a Oyonnax (La Bresse, Arpitània), on va ser contractat a la Imprimerie Populaire. El 19 de novembre de 1898 va ser detingut a Nantua (La Bresse, Arpitània) i se li va notificar que l'antic decret d'expulsió de 1882 encara estava en vigor; el 21 de novembre va ser enviat a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) i embarcat cap a Londres (Anglaterra). El desembre de 1898 la seva impremta «Imprimerie Commercial» de Neuchâtel passà a mans de Walter Biolley, redactor de La Sentinelle. A la capital anglesa, a més de mantenir la corresponsalia per al periòdic Le Sentinelle, intentà sense èxit fer un recurs contra la seva expulsió de Suïssa. Malgrat tenir prohibida l'entrada a Suïssa, sembla que hi entrà i publicà a Neuchâtel el periòdic L'Eco d'Italia, òrgan dels treballadors italians a l'estranger. A principis de segle es definia com a socialista i no com a anarquista, afirmació que va subscriure el periòdic Le Révil Anarchista de Ginebra. El setembre de 1901 parlà en el funeral de l'obrer Séraphin Dotto, mort en accident de feina, a Lió. Establert a Oyonnax, fou un dels fundadors de la Societat Mutual Italiana d'aquesta població, la qual presidí, i durant el seu mandat afavorí la construcció dels habitatges obres anomenats «La Cité», al carrer Industrie d'Oyonnax. En 1903 s'adherí a la Societat para la Propagació de l'Esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de la Gare d'Oyonnax i treballava d'obrer en l'elaboració de pintes, alhora que militava en el Sindicat d'Obrers de Pintes. En 1912 regentava «L'Oyonnaxienne», una de les millors impremtes de la zona, i inventà diverses novetats que milloren les rotatives. Entre el 9 i el 12 d'octubre de 1919 assistí com a president de la Societat Immobiliaria d'Oyonnax al Congrés de l'Habitatge celebrat a Lió. Va ser un dels fundadors, el 14 de gener de 1920, de la Societat Anònima «Crédit Immobilier» del Cantó d'Oyonnax, de la qual va ser membre del seu consell d'administració. El 3 de juny de 1920 fou un dels fundadors, juntament amb altres companys (Edmond Celle, Louis Durand, Arthur Lamy, Joseph Maire, Élie Paget, François Rochaix, Marius Salluron i Daniel Sonthonnax), de la «Cooperativa obrera de compra de materials indispensables per a la indústria de la pinta i d'altres objectes de banyes, cel·luloides, etc.», de la qual va ser secretari, tot inventant un procés de modelatge de cel·luloide que contribuí al desenvolupament de la indústria de matèries plàstiques, guanyant diversos premis d'iniciatives industrials. També fou president d'honor de la Societat dels Naturalistes d'Oyonnax. En 1929 els serveis d'Intel·ligència del consolat d'Itàlia, que havien perdut el seu rastre des de 1909, assenyalaren la seva presència a França com a «anarquista a vigilar». Sense feina i malalt, el setembre de 1934 va ser desnonat del seu domicili d'Oyonnax i rebé el suport del Sindicat de Llogaters, del Comitè de Desocupats de la població i dels comunistes locals. Fernandino Germani va morir el 17 de novembre de 1935 al seu domicili, 180 del carrer Anatole France, d'Oyonnax (La Bresse, Arpitània) i enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta d'Albert Pélegrin enviada al diari algerí La Dépêche Algérienne del 31 de maig de 1898

- Albert Pélegrin: El 2 d'octubre de 1871 neix a Carpentras (Provença, Occitània) l'anarquista Félix Albert Pélegrin –a vegades citat erròniament Pellegrin–, conegut com Perretti. Sos pares es deien Pierre Eugène Pélegrin, contractista d'obres públiques, i Marie Rose Bourret, i nasqué amb un germà bessó, Eugène Alexandre Pélegrin. Quan tenia quatre anys sa mare morí. Sabater de professió, cap a 1890 emigrà a Mustapha (Alger, Algèria Francesa; actualment Algèria), on milità en el Grup Anarquista de Mustapha (Jean Claude Chapoton, Louis Dietrich, Étienne Caulas, Victor Hayard, Pierre Labille, Étienne Lamoine, Alphonse Lauze, Claude Leagay, Gaspar Lemoine, Joseph Michelier, Oriol, Henri Rabotin, Joseph Rageaud, Rasséguier, Paul Salicis, Pierre Sarcelle, Antoine Souche, Julien Xixonet, etc.). En 1892 fou un dels distribuïdors del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 30 d'abril de 1892, com a prevenció de la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig, va ser detingut a Alger amb altres nombrosos companys del Grup Anarquista de Mustapha sota l'acusació de «complot contra la seguretat de l'Estat». Fou gerent de l'únic número del periòdic dels Grups Anarquistes d'Alger-Mustapha La Marmite Sociale, publicat el 15 de gener de 1893 a Alger. Sospitós de tenir substàncies explosives, el febrer de 1893 el seu domicili, al número 36 del carrer de Costantine, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat, però la perquisició al domicili de la seva companya, Reine Porte, que treballava amb sa filla a la fàbrica de cartutxos de la Direcció d'Artilleria d'Alger, va permetre descobrir un motlle de guix per a la fabricació de monedes de cinc francs, fet pel qual va ser inculpada per «associació criminal» i per «fabricació de moneda falsa». El 15 d'agost de 1893, en ocasió de les eleccions legislatives del 20 d'agost i el 3 de setembre d'aquell any, Albert Pélegrin assistí, amb Benoît Auriol i Michelin (Joseph Michelier ?), a una reunió a la Borsa del Treball d'Alger on manifestà el seu antielectoralisme. A finals de 1893 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia trobà una plagueta manuscrita on contenia la fórmula de fabricació de la dinamita i de diversos explosius. El 10 de maig de 1894 es casà a Mustapha amb Marguerite Cardona, descendent de menorquins, amb qui tingué un infant i de qui es va divorciar el 18 de març de 1903. En 1894 vivia al número 58 del carrer Michelet. A partir de 1895 va ser responsable del periòdic socialista Le Combat Algérien, on denunciava l'antisemitisme d'Édouard Drumont i els seus sequaços i dels jesuïtes. Rebé les crítiques dels periòdics antisemites d'Alger L'Antijuif Algérien. Organe de la Ligue Antijuive i La Trique Antijuive. El 5 de juny de 1898 va escriure una carta, com a redactor en cap de Le Combat Algérien, a l'escriptor Émile Zola demanant-li suport en la seva lluita contra Édouard Drumont. En 1898 col·laborà en Le Libertaire de París. El 6 de gener de 1899 El Tribunal Correccional d'Apel·lació d'Alger reduí la pena de vuit dies de presó a una multa de 50 francs per «ultratge als agents». El maig de 1900 acudí, amb Charles Noton, a una reunió a la Casa del Poble d'Alger, a la qual assistiren unes tres-centes persones, per parlar sobre les properes eleccions municipals on reivindicà l'abstenció i condemnà la democràcia representativa. El juny de 1900 assistí a una reunió anarquista a la Casa del Poble per parlar sobre la contractació de mà d'obra estrangera i els obrers d'origen francès i va ser nomenat, amb Charles Noton, assessor del buró encarregat de la gestió. En 1901 formà part de la comissió executiva dels Grups Anarquistes de Mustapha, els quals rebutjaren enviar delegats al Congrés Socialista Algerià d'aquell any. Posteriorment visqué a diverses poblacions, com ara Oued Rhiou (1903) i Blida (1907), i en 1909 vivia al Marroc. El gener de 1914 va ser esborrat de la llista de control d'anarquistes residents a Algèria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Boirin apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de setembre de 1905

- Albert Boirin: El 2 d'octubre de 1883 neix a L'Étang-Vergy (Borgonya, França) l'anarquista Albert François Boirin. Era fill de Martial Boirin, ferrador, i d'Anne Trevenot. Es guanyava la vida treballant de ferrador com son pare. Insubmís al servei militar a França, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles llibertaris. El 26 d'agost de 1905 va ser nomenat tresorer de la Cambra Sindical d'Obrers Ferradors del cantó de Ginebra. El 29 de març de 1907 va ser detingut a Ginebra durant una vaga d'obrers metal·lúrgics. En 1913 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech Millan i Joaquima Navarro Ibarz. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu, Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Julien Rogati apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de juny de 1938

- Julien Rogati: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1906 neix a  Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Armand Julien Rogati. Sos pares es deien François Rogati, conreador, i Irma Adrienne Pattus. Durant els anys trenta, amb son germà François Rogati, formà part del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Joseph Deschamps, Marcellin Mary, Paul Perrier, etc.). En 1936 vivia al carrer Carnot d'Aimargués i mantenia relacions amb l'anarquista André Prudhommeaux de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 2 de maig de 1937 presentà la seva dimissió del càrrec de secretari del Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles d'Aimargues. El 21 de juny de 1938 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i a 225 francs de multa per «violències i insults» comesos el 20 de març anterior durant una baralla amb dues persones que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. ambé fou membre del grup local d'Aimargues de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En una carta del 29 de setembre de 1939 de la policia de Nimes el qualificava d'«anarquista perillós, susceptible de trasbalsar l'ordre públic» i, de fet, va estar vigilat per la policia especial i el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes perillosos per a la seguretat nacional. En 1939 va ser reservista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1937

- Albert Lagier: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1914 neix al II Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert Lagier. Sos pares es deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com a obrer mecànic a l'empresa «Citroën» de París (França) i vivia a Courbevoie (Illa de França, França), al número 70 del carrer Danton. En 1937, amb Félix Guyard (Felo), fou un dels animadors dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa (FAF) que actuaven a les fàbriques, ell especialment a la secció de fàbriques de l'empresa «Renault» i hi havia organitzat una secció de metal·lúrgics de tota la regió parisenca. Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en aquesta època uns 1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938 es casà a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de qui es va divorciar el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de França, França), al número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un dels alliberats de la FA i s'encarregava de la redacció de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 5 del carrer de l'Asile Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta adreça figurava en els anys cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia. També en aquesta època fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine (Illa de França) de la FA. El 24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne Aimée Villédary. Enginyer retirat, visqué l'última part de sa vida al barri d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril de 1996 al Centre Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 –alguns autors citen 1917– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc –assistí al Ple Regional de Barakaldo– per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat erròniamet, fins i tot en el certificat de defunció, com Bassa. Sos pares es deien Esteve Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Sa companya fou Maria Martins. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat i, després de tres mesos i dues operacions, va morir el 24 de juliol de 1980 a l'Hospital Pays d'Aix d'Ais (Provença, Occitània), essent enterrat dos dies després a Gardana (Provença, Occitània), localitat on residia.

***

Franklin Rosemont parlant en un congrés del Movement for a Democratic Society (MDS) a Chicago (10 de novembre de 2007)

- Franklin Rosemont: El 2 d'octubre de 1943 neix a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, poeta, artista surrealista, activista anarquista i historiador del moviment llibertari nord-americà Franklin Rosemont. Fill d'una família modesta, son pare, Henry, era un impressor anarcosindicalista afiliat al Sindicat de Tipògrafs que jugà un paper molt important durant la gran vaga d'impressors de premsa (1947-1949), i sa mare, Sally, intèrpret de jazz que va tocar a locals clandestins durant la dècada dels vint i que anys més tard va ser presidenta d'un sindicat local de dones músiques. De ben jove seguí l'exemple de sos pares i s'afilià a l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Després d'estudiar el batxillerat a l'institut de Maywood –barri de Chicago–, freqüentà la biblioteca del Chicago's Art Institute i s'especialitzà en diversos temes: el moviment dels drets civils als Estats del Sud, l'afroamericanisme, la revolució cubana, el jazz, el còmic polític, el surrealisme, etc. Quan tenia 15 anys, sota la influència de Jack Kerouac i els escriptors de la Beat Generation, va fer autoestop fins a Califòrnia per conèixer Lawrence Ferlinghetti i altres autors beats. En 1962 començà a estudiar antropologia a la Roosevelt University, on prengué part en el moviment estudiantil afiliat als Studens for a Democratic Society (SDS, Estudiants per una Societat Democràtica). En 1964 participà activament, editant material gràfic (cartells, fullets, periòdics, pamflets, etc.), en la vaga dels collidors de nabiu a Michigan organitzada pels wobblies. En aquests anys també formà part del grup Rebel Worker i participà en les activitats de la llibreria Solidarity Bookshop. Durant l'hivern de 1965 abandonà la carrera i marxà a París amb sa companya, l'escriptora i pintora automatista llibertària Penelope Rosemont. A la capital francesa entrà en contacte amb André Breton i el grup surrealista parisenc. De bell nou a Chicago, amb el pintor Gerome Kamrowki i el poeta Philip Lamantia, artistes amb els quals havia participat en la revista VVV, i altres joves escriptors (Paul Garon, Joseph Jablonski, etc.), fundà el Chicago Surrealist Group (CSG, Grup Surrealista de Chicago), amb un caràcter políticament llibertari i en un país on la tradició surrealista era inexistent. En 1968 realitzà a la Gallery Bugs Bunny de Chicago l'Exposició Surrealista Mundial, barreja d'art i de política. En 1970 publicà la revista Radical America. Surrealism in the service of the Revolution. En 1976 organitzà l'exposició surrealista internacional Marvellous freedom - Vigilence of desire, que agruparà al voltant de 150 artistes de 31 països. En 1978, amb un editor anònim de San Francisco, publicà a Chicago la revista Arsenal. Surrealist Subversion, on trobem textos nombrosos surrealistes nord-americans i estrangers i de diferents escriptors (Jayne Cortez, Philip Lamantia, Paul Garon, T-Bone Slim, Nancy Joyce Peters, Nelson Algren, Paul Buhle, Marcel Duchamp, Robert Green, C. L. R. James, Ted Joans, Georges Bataille, Benjamin Paul Blood, André Breton, Luis Buñuel, Leonora Carrington, Benjamin Péret, Dave Roediger, Karl Marx, George Orwell, Mary Low, Errico Malatesta, Herbert Marcuse, etc.) i de la qual van sortir quatre números fins al 1989. En 1978 edità What is surrealism? Selected writings, d'André Breton, la primera antologia d'obres de l'escriptor francès a l'anglès. Entre abril i maig de 1992 el CSG manifestà el seu suport a les revoltes populars que es van produir a Los Ángeles. A més de les citades, edità nombroses revistes i publicacions, com ara Surrealism The Octopus Typewriter, Cultural Correspondence, Bulletin of Surrealist Information, International Surrealist Bulletin, Race Traitor, etc. És autor de nombroses monografies –moltes elles editades per la Charles H. Kerr Publishing Company, una de les editorials obreres més antigues dels EUA i que dirigí amb sa companya–, com ara Surrealism & Revolution (1966, amb altres), The morning of a machine gun. Twenty poems and documents (1968), Apple of the automatic zebra's eye (1971), In memory of Georg Lukacs (1973, amb altres), Marvelous freedom - Vigilance of desire. Catalog of the 1976 World Surrealist Exhibition (1976), André Breton and the first principles of Surrealism (1978), 100th Anniversary of Hysteria. Catalog of 1978 Intl Surrealist Exhibition (1978), Surrealism and its popular accomplices (1980), Mr. Block. Twenty-Four IWW Cartoons (1984, amb Ernest Riebe), You have no country! Workers' struggle against war (1984), Juice is stranger than friction. Selected writings of T-Bone Slim (1985, edició), Haymarket Scrapbook (1986, amb David Roediger), The Surrealist Movement in the United States, in conjunction with the International Surrealist Movement presents Arsenal Surrealist Subversion (1989), Lamps hurled at the stunning algebra of ants (1990), Isadora speaks. Writings and speeches of Isadora Duncan (1994, edició), Paschal Beverly Randolph (1996, amb John Patrick Deveney), Penelope. A poem (1997), The forecast is hot! Tracts and other collective declarations of the Surrealist Movement in U.S. (1997, amb sa companya Penelope Rosemont), Hobohemia. Emma Goldman, Lucy Parsons, Ben Reitman and other agitators and outsiders in 1920/30s Chicago (2000, amb Frank O.), An open entrance to the Shut Palace of Wrong Numbers (2003),l The Rise & Fall of the Dil Pickle: Jazz-Age Chicago's wildest & most outrageously creative hobohemian nightspot (2003, edició), Joe Hill. The IWW & The making of a revolutionary working class counterculture (2003), Revolution in the service of the marvelous (2003), Dancin' in the streets!. Anarchists, IWWs, surrealists, situationists & provos in the 1960s (2005), Jacques Vaché and the roots of surrealism. Including Vache's war letters and other writings (2007), The Big Red Songbook (2007, amb altres), Black, Brown & Beige. Surrealist writings from Africa and the diaspora (The Surrealist Revolution) (2009, amb Robin D. G. Kelley), etc. Franklin Rosemont va morir el 12 d'abril de 2009 a Chicago (Illinois, EUA) a causa d'un aneurisma cardíac.

***

Giorgio Sacchetti

- Giorgio Sacchetti: El 2 d'octubre de 1951 neix a Castelfranco di Sopra (Castelfranco Piandiscò, Toscana, Itàlia) l'historiador del moviment anarquista Giorgio Sacchetti. En 1983 es va graduar en ciències polítiques a la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia) amb la tesi sobre el moviment anarquista Sovversivi in Toscana (1900-1919) i en 2002 es va doctorar a Teramo (Abruços, Itàlia) amb l'estudi Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacalinelle miniere del Valdarno Superiore (1915-1958). Ha estat professor associaciat universitari d'història contemporània i a partir de 2006 la seva activitat didàctica i d'investigació es desenvolupà a les universitats de Trieste, Pàdua i Rio de Janeiro. Membre de diversos comitès científics italians i estrangers, entre 1994 i 2004 dirigí de la Rivista Storica dell'Anarchismo. Ha estat becat per la Fundació «Luigi Salvatorelli» i ha col·laborat amb l'Escola Francesa de Roma. Des de 2014 és professor de la Universitat de Pàdua. És membre de la Societat Italiana per l'Estudi de la Història Contemporània i soci fundador de la Societat Italina d'Història del Treball i de la Societat Històrica Aretina. Actualment és redactor de l'espanyola Germinal. Revista de estudios libertarios i de la revista francesa Dissidences. Ha publicat assaigs i monografies sobre diversos camps d'investigació, especialment sobre la història social i política dels segles XIX i XX, la història dels moviments obrer i subversiu, el sindicalisme revolucionari, l'antifeixisme i l'anarquisme. Ha estat redactor del Dizionario biografico degli anarchici italiani i del Dizionario del Futurismo i a col·laborat en nombroses publicacions acadèmiques i llibertàries (A, Ammentu, Annali Aretini, Atti e memorie della Accademia Petrarca di lettere, arti e scienze, Diacronie, Germinal, Giornale di Storia Contemporanea, Bollettino del Museo del Risorgimento, Dissidences, Il Mestiere di Storico, Notizie di Storia, Officina della Storia, Pagine Altotiberine, Quaderni Risorgimentali, Revista Ameríndia, S-Nodi Pubblici e Privati nella Storia Contemporanea, Storia e Futuro, Studi Emigrazione, Toscana Novecento, Zapruder, etc.). Entre les seves obres podem destacar Presenze ebraiche nell'Aretino dalla fine del XVIII al XX secolo (1990, amb altres), Otello Gaggi Vittima del fascismo e dello stalinismo (1992 i 2015), Il Sindacato Ferrovieri Italiani dalle origini al fascismo (1907-1925) (1994, amb altres), Camicie nere in Valdarno. Cronache inedite del 23 marzo 1921 (Guerra sociale e guerra civile) (1996), Il minatore deputato. Priamo Bigiandi (1900-1961) (1998), Presenze anarchiche nell'aretino dal XIX al XX secolo (1999), L'imboscata. Foiano della Chiana (1921). Un episodio di guerriglia sociale (2000), Ugo Fedeli. Congressi e convegni della Federazione Anarchica Italiana. Atti e documenti (1944-1995) (2001), Sovversivi agli atti. Gli anarchici nelle carte del Ministero dell'interno. Schedatura e controllo poliziesco nell'Italia del Novecento (2002), Ligniti per la Patria. Collaborazione, conflittualità, compromesso. Le relazioni sindacali nelle miniere del Valdarno superiore (1915-1958) (2002), Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986) (2005), Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957) (2008, amb altres), Macchinista ferroviere. Il giornalismo sindacale di categoria in Italia durante la guerra europea (1914-1918) (2008), Sovversivi e squadristi (1921). Alle origini della guerra civile in provincia di Arezzo (2010), Un libertario in Europa. Camillo Berneri: fra totalitarismi e democrazia. Atti del convegno di studi storici, Arezzo, 5 maggio 2007 (2010, amb altres), Elementi libertari nel Risorgimento livornese e toscano. Atti del convegno di studi di Livorno, 26 marzo 2010 in memoria di Luigi Di Lembo (2012, amb altres), Lavoro, democrazia, autogestione. Correnti libertarie nel sindacalismo italiano (1944-1969) (2012), Renicci 1943. Internati anarchici. Storie di vita dal Campo 97 (2013), L'anarchismo italiano nella crisi di fine secolo. Atti del convegno di studi storici (Carrara, 29 ottobre 2011) (2013, amb altres), Carte di gabinetto. Gli anarchici italiani nelle fonti di polizia (1921-1991) (2015), Vite di partito. Traiettorie esistenziali nel PCI togliattiano. Priamo Bigiandi (1900-1961) (2016), Eretiche. Il Novecento di Maria Luisa Berneri e Giovanna Caleffi (2017), Pugni chiusi. Storia transnazionale di un Sessantotto di periferia (2018), Anarchia e violenza nella biografia politica di Errico Malatesta (2018), Sans frontière. Umberto Marzocchi (1900-1986), penseu et acteur de l'anarchisme internationale (2020), Arezzo e la Tosana nell'Italia repubblicana (1946-1990) (2020), Umanità Nova (1920-2020). Atti della giornata di studi «Un secolo d'informazione anarchica» (2020), Il futuro altrove. Lavore e transizioni novecentesche nel territorio aretino (2022), «Piombo con piombo». Il 1921 e la guerra civile italina (2023),  etc.

Defuncions

Notícia del nomenament de Louis Coriol apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de setembre de 1906

- Louis Coriol: El 2 d'octubre de 1907 mor a París (França) l'anarquista i antimilitarista Louis Coriol. Havia nascut el 27 de febrer de 1858 a l'antic X Districte de París (França). Sos pares es deien François Coriol, pintor de persianes, i Julie Françoise Bernard. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. En 1886 vivia al número 43 del carrer Thermopyles de París. En 1904 va ser acomiadat de la seva feina a la Companyia de Tramvies de Tunis (Tunísia) i, sense recursos i malalt, va demanar en una carta enviada a Georges Yvetot, secretari de la Borsa del Treball, suport econòmic per a ser repatriat. El setembre de 1906, en substitució de V. Casse, va ser nomenat secretari de la Secció del X Districte de París de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Va ser un dels 21 signants del cartell «Aux soldats», editat pel Grup Lliure de Propaganda Antimilitarista, agrupació dissident de l'AIA, que va ser aferrat durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907 als carrers de París, i on es feia una crida als soldats a desobeir i a no reprimir la manifestació del «Primer de Maig». Dels 12 signants del manifest processats (Louis-Alexandre Aulagnier, Camille Binet, Louis Coriol, Charles-Gaston Delpech, François Grauvogel, Raoul Lelong, Eugène Moucheboeuf, Lucien Prieur, Firmin Salles, Henri Turpin, Auguste Vallet i André Veber), va ser l'únic que, després d'un temps tancat a la infermeria de la presó parisenca de Fresnes, va ser posat en llibertat provisional per mor del seu delicat estat de salut. Jutjat tot el grup entre el 24 i el 25 de juny de 1907 per l'Audiència del Sena per un delicte de «provocació a la desobediència de militars», finalment tots van ser absolts. Sembla que estava subscrit a la revista L'Avenir Social de Madeleine Vernet. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà a Amsterdam (Països Baixos). Era vidu de Rose Veroile. El seu últim domicili fou al número 19 del carrer Faubourg du Temple. Greument malalt del cor, Louis Coriol va morir el 2 d'octubre de 1907 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

Foto policíaca de Carlo Colombo

- Carlo Colombo: El 2 d'octubre de 1911 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Carlo Luigi Colombo. Havia nascut el 17 de març de 1855 a Merate (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Serafino Colombo i Giuseppa Consonni. Es guanyà la vida fent de sabater i de porter i fou un dels anarquistes més actius de Milà, mantenint correspondència amb els llibertaries d'altes ciutats italianes i estrangeres, sobretot a Londres (Anglaterra) i Paterson (Nova Jersey, EUA). Es va fer amb la flor i la nata dels anarquistes del seu temps, com ara Pietro Gori, Giovanni Baracchi, Enrico Carrara, Felice Mazzocchi, Giovanni Vignati, Francesco Cafassi, Amos Mandelli, Carlo Frigerio, Arcangelo Faccà, etc. Signà, amb centenars d'anarquistes d'arreu d'Itàlia, la crida «Al popolo italiano!», que aparegué com a suplement del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) L'Agitazione del 31 de març de 1898. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut i involucrat en l'atemptat de Gaetano Bresci acusat de complicitat amb el regicidi, però va ser absolt per manca de proves. A la presó va contreure una greu pleuresia que minà irremissiblement la seva salut. Quan en 1902 s'inicià la publicació del setmanari Il Grido della Folla, la policia considerà aquest «perillós anarquista individualista» com el «capità» del seu grup editor, encara que, com sabem, foren altres els encarregats de l'edició, però com que era un dels màxims difusors de la premsa anarquista (L'Avvenire Sociale, L'Agitazione, etc.), se li encolomà l'autoria. Repetidament incriminat i empresonat, i malmenat per diaris locals (Il Tempo, L'Italia del Popolo, etc.), fins el punt que son advocat parlés de «persecució sistemàtica», el maig de 1902 va ser sorprès, amb Artur Vaj, quan volia enviar 1.500 exemplars d'un número segrestat i condemnat a un mes de presó. L'any següent, amb Giovanni Straneo, va ser condemnat més durament per difusió d'un manifest programàtic d'Il Grido della Folla. El maig de 1903, també va ser detingut, amb altres companys (Giovanni Straneo, Gaetano Abbiati, Ricciotti Longhi i els germans Mazzocchi) pels anomenats «Fets del carrer Legnano». El desembre de 1905 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i visqué al domicili de l'anarquista Diego Bottazzi. A Ginebra formà part del grup «Germinal» i col·laborà en el mensual L'Azzione Anarchica, destacant la seva posició antisindicalista, contraposada amb la d'Il Risveglio Socialista Anarchico, de Luigi Bertoni. Després passà un temps a Berna (Berna, Suïssa). De bel nou a Milà el setembre de 1906, assumí la gerència d'Il Grido della Folla. Fugint d'una nova detenció, el juny de 1907 s'exilià a París (França), on visqué amb Angelo Emilio Scolari, i, després d'una estada a Berna (juliol), passà a Lugano (Ticino, Suïssa), on visità el 29 de juliol sa filla Silvia acompanyat de Giuseppe Campagiorni, i a Niça el setembre i octubre de 1908 (País Niçard, Occitània), fins que retornà a Milà, on va ser novament detingut el 12 d'octubre de 1908 amb un fullet sobre fabricació d'explosius a la butxaca, passant un mes a la presó a causa d'una vella condemna. El 29 de març de 1909, durant la campanya electoral, va ser detingut, amb Armando Luraghi, Angelo Ambrosoli i altres 16 anarquistes, per haver xiulat un míting del socialista Filippo Turati. Les dificultats, la mala salut i l'obsessiu control policíac li van produir una mena de mania persecutòria que el va portar a viure enfollit i de manera clandestina. A Milà restà hospitalitzat per la seva tuberculosi durant dos mesos. El març de 1910 el trobem a Roma i després novament hospitalitzat a Milà. El 5 d'abril de 1910 assistí a una conferència de Lorulot a Ginebra i el maig de 1910 passà a París, on visqué malalt i ajudat econòmicament pels companys. El 6 d'abril de 1911 tornà a Milà amb sa filla Silvia ja molt malalt. Carlo Colombo va morir el 2 d'octubre de 1911 a l'Hospital Major de Milà (Llombardia, Itàlia). Sa companya fou Angela Molteni.

Carlo Colombo (1855-1911)

***

Félix Benito Martínez

- Félix Benito Martínez: El 2 d'octubre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Benito Martínez. Havia nascut el 12 d'agost de 1910 a Sartaguda (Navarra). Sos pares es deien Ignacio Benito Iglesias i Sinforosa Martínez Sola. Jornaler de professió, militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sartaguda. Estava casat amb Felisa Moreno, amb qui tingué una filla Felisa Benito Moreno. Capturat pels feixistes, va ser obligat a formar part del «Tercio Legión General Sanjurjo». Félix Benito Martínez va ser assassinat pels feixistes el 2 d'octubre –algunes fonts citen el 10 d'octubre– de 1936, juntament amb son germà major Francisco Benito Martínez, i molts altres companys, a Saragossa (Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat.

***

Càndid Ros Llimona al terrat de casa seva

- Càndid Ros Llimona: El 2 d'octubre de 1942 és afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Càndid Ros Llimona. Havia nascut el 15 de març de 1911 a Molins de Rei (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ros Casanoves i Isabel Llimona Planas i la parella tingué cinc infants (Josep, Enric, Agustí, i els bessons Càndid i Joan). Va fer estudis al Seminari Conciliar de Barcelona i el 13 de setembre del 1929 va prendre l'hàbit de monjo com a novici al monestir de Montserrat amb el nom de Narcís Maria. Posteriorment, el 16 de gener de 1930, va haver de deixar el monestir per raons de salut. A Barcelona treballa a la casa Pagès i Rocafort. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Molins de Rei i es guanyà la vida gràcies a una botiga familiar situada al mateix domicili on vivien. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'inscrigué en les Milícies Antifeixistes i el 28 d'agost de 1936 ingressà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, servint a la 126 Brigada Mixta. Un mes més tard s'allista a la divisió Ascaso i lluità als fronts d'Osca, Llevant i Extremadura, obtenint la graduació de tinent. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de presoners de Ciudad Real (Castella, Espanya) i al Reformatori d'Adults d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya). El 30 de març de 1940 va ser traslladat a la Presó Provincial de les Comendadoras de Madrid, i el 25 de febrer de 1941, a la presó Palacio de las Misiones de Barcelona. Durant la seva estada fou cantant solista del cor de la presó. Jutjat en consell de guerra el 7 de juliol de 1942, va ser condemnat a mort sota l'acusació de pertànyer al Comitè Revolucionari i a les Patrulles de Control de Molins de Llobregat. Càndid Ros Llimona va ser afusellat el 2 d'octubre de 1942 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Son germà Enric, militant de la Unió General de Treballadors (UGT) i regidor de l'Ajuntament de Molins de Llobregat durant la guerra, fou condemnat a 12 anys i un dia de reclusió.

Càndid Ros Llimona (1911-1942)

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 2 d'octubre de 1944 mor a Barcelona (Catalunya) el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Havia nascut el 23 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1900 a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de José Rodríguez Gerez i de María González García. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Francisco Suárez mort en una foto de la Guàrdia Civil

- Francisco Suárez Salvador: El 2 d'octubre de 1945 cau abatut a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Francisco Suárez Salvador, conegut com El Químico. Havia nascut el 20 de gener de 1915 a Sahelices (Cistierna, Lleó, Castella, Espanya; actualment Sahelices de Sabero, Sabero, Lleó, Castella, Espanya). Sos pares es deien Agustín Suárez Castro, jornaler, i Elena Salvador del Corral. Militant de les Joventuts Llibertàries d'Olleros de Sabero (Lleó, Castella, Espanya), treballava de miner. A finals de 1936 s'enrolà a la caserna de Cármenes (Lleó, Castella, Espanya) i quan la caiguda del front asturià, retornà a Lleó, pel bosc lleonès de Pardomino, amb els germans Calixto i Andrés López Abad, els germans Ovidio i Felipe García Valladares, Jesús Monje González i altres. Tots minaires i militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), formaren, al voltant de Ramiro de Cabo Arenas (Ramirón), un dels grups més nombrosos i actius de la guerrilla lleonesa que actuà als anys quaranta. Calixto López Abad (Zara) prengué la direcció del grup, el qual actuà a la zona de Riaño i de La Vecilla. Suárez Salvador fou l'instigador del segrest, el 29 de setembre de 1945, en una finca de Santibáñez de Porma (Valdefresno, Lleó, Castella, Espanya), d'Emilio Zapico Arriola, enginyer agrònom director dels Serveis d'Agricultura de la Diputació de Lleó i membre d'una de les famílies més riques i ultradretanes de la província. Per al seu alliberament, la guerrilla exigí un rescat de dos milions de pessetes. Les autoritats decidiren entrebancar el lliurament del rescat i el 2 d'octubre de 1945 el capità de la Guàrdia Civil, Francisco Martínez Gallo i dos números, tots disfressats de dones, marxaren amb cotxe cap la trobada dels guerrillers. A l'alçada de la granja d'El Carrizal, a la carretera de Lugán (Vegaquemada, Lleó, Castella, Espanya), el cotxe va ser aturat per tres guerrillers disfressats de Guàrdia Civil i s'entaula un tiroteig. Francisco Suárez Salvador va caure abatut, mentre un agent de la Guàrdia Civil fou ferit. Els altres dos guerrillers aconseguiren fugir i la resta del grup, que observà la topada des d'un turó proper, decidiren executar el segrestat. El 7 de març de 1947 van ser garrotats a la presó de Lleó, acusats d'haver participat en la mort d'Emilio Zapico Arriola, els guerrillers Leon Sacundino Rodríguez (El Practicante), Manuel Ferreras Díez (Madruga), Higinio Nicolás Bayón (El Italiano) i Aurelio Suárez Robles (Manzaneda).

***

Jean Michel Beaufond en la guerra d'Espanya

- Jean Michel Beaufond: El 2 d'octubre de 1961 mor a París (França) l'anarquista i lluitador antifeixista Jean Michel Beaufont –conegut com Jean Beaufont o Jean Benfont. Havia nascut l'1 d'octubre de 1910 a Roiat (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Amable Beaufond, obrer especialitzat en cautxutar, i Antoinette Marie Ligne. Després de fer el servei militar en Infanteria, treballà d'ensinistrador de cavalls. A mitjans dels anys trenta vivia a Riam (Alvèrnia, Occitània) i posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per «vagabunderia». Quan esclatà la guerra civil espanyola, decidí presentar-se voluntari per lluitar contra el feixisme. El 28 de novembre de 1936 arribà a la Península i va ser integrat en el I Companyia del XIII Batalló («Batalló Henri Barbusse») de la XIV Brigada Internacional («La Marsellesa»). Fins a finals de 1936 combaté a Lopera (Jaén, Andalusia, Espanya) i el gener de 1937 a Las Rozas de Madrid i a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). El 13 de febrer de 1937 desertà, amb altres 18 francesos voluntaris, per integrar-se en una unitat llibertària de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però va ser detingut i enviat el 15 d'abril de 1937 a la presó de València (València, País Valencià). El 5 de juny de 1937 va ser reintegrat en el XI Batalló. Un tal Jean Beauford estava tancat el setembre de 1938 a la presó de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), però no sabem si és la mateixa persona. En tornar a França visqué a Roiat i després s'instal·là a París, on treballà de criat a l'Hospici Paul Brouse del XII Districte. Va fer feina de criat la resta de sa vida. Jean Michel Beaufond va morir el 2 d'octubre de 1961 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

Jean Michel Beaufond (1910-1961)

***

Necrològica d'Emili Llorens Caballer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de desembre de 1969

- Emili Llorens Caballer: El 2 d'octubre de 1969 mor a Adge (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Emilli Llorens Caballer, conegut per València. Havia nascut el 12 de desembre de 1901 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Eugeni Llorens Suay, corredor de grans, i Maria Isabel Caballer Marí. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. Establert al barri de la Sagrera de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya), milità en la Secció d'Estampadors del Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una centúria d'una columna confederal. Després de la militarització de les columnes, va se nomenat comissari de l'Agrupació d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destacada al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local d'Agde de la CNT. Després d'una llarga malaltia i diverses operacions, Emili Llorens Caballer va morir el 2 d'octubre de 1969 al seu domicili d'Adge (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Maria Pons) i tres filles (Aurora, Carmen i Eugenia).

***

Necrològica d'Eustaquio Bravo Linacero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre 1970

- Eustasio Bravo Linacero: El 2 d'octubre de 1970 mor a Caen (Normandia, França) l'anarcosindicalista Eustasio Bravo Linacero –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Eustaquio. Havia nascut el 29 de març de 1899 a Dueñas (Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien Cipriano Bravo i Felisa Linacero. De família llibertària, sos germans Emiliano, Mariano i Vicente van ser destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fuster de professió, en 1917 entrà a formar part de la CNT a Santander (Cantàbria, Espanya). A finals de la dècada dels vint s'establí a Sevilla (Andalusia, Espanya), on milità en la CNT, i en 1931 retornà a Santander. Lluità als fronts durant la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1945 formà part dels grups organitzats llibertaris a Bordeus (Aquitània, Occitània) i posteriorment s'establí a Caen, on milità en la Federació Local de CNT. Sa companya fou Josefa Solana Rumoroso. Eustasio Bravo Linacero va morir el 2 d'octubre de 1970 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat tres dies després en aquesta localitat.

***

Notícia necrològica sobre Elvira Gamisans Fainé apareguda en el periodic parisenc Frente Libertario de juny de 1976

- Elvira Gamisans Fainé: El 2 d'octubre de 1975 mor a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarcosindicalista Elvira Antònia Rosa Gamisans Fainé –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Camisan. Havia nascut el 14 d'agost de 1899 a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Cristòfol de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya). Sos pares es deien Cristòfol Gamisans i Coloma Fainé. Era companya del militant llibertari Josep Rosell Solé. En acabar la guerra civil passà a França i fou internada amb sos infants en un camp, per després ser lliurada a les autoritats franquistes. Posteriorment aconseguir passar els Pirineus clandestinament i reunir-se amb son company a Le Havre. Ambdós militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Elvira Gamisans Fainé va morir el 2 d'octubre de 1975 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Foto policíaca d'André de Blasüs (2 d'abril de 1912)

- André de Blasüs: El 2 d'octubre de 1976 mor a Versalles (Illa de França, França) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Blasüs, citat de diverses maneres (De Blasiis, De Blasius, Deblassus, etc.) –el certificat de defunció cita De Blasiis. Havia nascut el 24 de març de 1884 a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya). Era fill d'Andréa de Blasüs, artista músical, i d'Anna Antonia Lauletto, parella italiana que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels «germans De Blasüs» i el nom de «Léonard de Blasüs» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà a Baiona (Lapurdi, País Basc) amb Élisabeth Dameshoy. El 5 de setembre de 1925 es casà novament a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França) amb Marie Rose Lagadec. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École, on  encara treballà de sabater. En 1932, segons la policia, era tresorer de la «cèl·lula comunista» local. André de Blasüs va morir el 2 d'octubre de 1976 a l'Hospital Richaud de Versailles (Illa de França, França).

***

Guillem Gally Grivé (1939)

- Guillem Gally Grivé: El 2 d'octubre de 1981 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Havia nascut el 27 de juliol de 1907 a Barcelona (Catalunya). Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto o Árbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic.

Guillem Gally Grivé (1907-1981)

***

Necrològica de Luis Amat Picón apareguda en el periòdic tolosà Cenit de l'11 de febrer de 1986

- Luis Amat Picón: El 2 d'octubre de 1985 mor a Airaga (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Luis Amat Picón. Havia nascut cap el 1918 a, sembla, Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya). En 1935 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries d'Almeria (Andalusia, Espanya). Després de la caiguda de la població a mans franquistes, aconseguí escapar de la repressió i passar a zona republicana. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la 133 Brigada Mixta de l'Exèrcit popular de la II República espanyola. Ferit, estava hospitalitzat en acabar la guerra, però aconseguí passar a França, on va ser internat en diversos camps de concentració abans de ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser obligat a treballar en una base de submarins alemanys a Marsella (Provença, Occitània). En relació amb la Resistència, participà en un sabotatge i per fugir a la repressió passà a la Península, on va ser immediatament detingut per la Guàrdia Civil i enviat a fer el servei militar a Àfrica. Un cop alliberat tres anys després, passà clandestinament a França i s'establí a Airaga, on milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de diverses intervencions quirúrgiques, Luis Amat Picón va morir el 2 d'octubre de 1985 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà, Rafael Amat Picón, també va ser militant anarcosindicalista.

***

Eduard Acamer Pérez

- Eduard Acamer Pérez: El 2 d'octubre de 1994 mor a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià) l'anarcosindicalista Eduard Acamer Pérez. Havia nascut el 27 de gener de 1914 a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià). Sos pares es deien Josep Acamer Queralt, llaurador, i Marta Pérez Queralt. Jornaler de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, lluità com a voluntari en la «Columna Torres-Benedito», en una unitat anarcosindicalista. Casat amb Amèlia Nadal Meri, tingué un únic fill, Eduardo Acamer Nadal. Eduard Acamer Pérez va morir d'una aturada cardiorespiratòria el 2 d'octubre de 1994 a Quart de les Valls (Camp de Morvedre, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Georges Bourdet (Bobby Bourdet)

- Georges Bourdet: El 2 d'octubre de 1995 mor a Arle (Provença, Occitània) l'anarquista Georges Esprit Bourdet, conegut com Bobby Bourdet. Havia nascut el 30 de setembre de 1920 a Arle (Provença, Occitània). Es guanyava la vida treballant de perruquer. Abans de la II Guerra Mundial formà part de la Unió Anarquista (UA) i, amb sa companya Mireille, participà en operacions militants de vasectomia. Després de la guerra va ser secretari del grup d'Arle de la Federació Anarquista (FA) i membre de «La Libre Pensée» de la població, organització de la qual va ser president. A principis dels anys setanta, amb Michel Navarro, va ser un dels fundadors del grup «Louise Michel» d'Arle de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), participant en nombroses trobades d'aquesta organització. La seva perruqueria, al número 19 del carrer Suisses d'Arle, albergà diverses reunions locals i regionals. Els locals de «La Libre Pensée» d'Arle, del qual va ser un dels responsables, també van ser utilitzats per trobades de l'ORA. Apassionat per la fotografia, animà el taller fotogràfic de la «Maison des Jeunes» i sa filla Wally Bourdet va ser model per al llibre Née dans la vague (1968) de Lucien Clergue. Entre el 26 d'abril i el 10 de maig de 1970 el grup «Francisco Ferrer» de «La Libre Pensée» de Marsella (Provença, Occitània) realitzà una exposició de les seves fotos als seus locals, amb dibuixos originals de Laurent Raymond publicats en L'Idée Libre i 25 quadres sobre la història dels càtars realitzats per Villanova. En 1995 intentar salvar sense èxit els arxius històrics de «La Libre Pensée». Malalt durant molts d'anys, rebutjar estar enllitat. Georges Bourdet va morir a causa d'un aneurisma el 2 d'octubre de 1995 a Arle (Provença, Occitània) quan va anar a saludar un company a la Place du Forum. Va ser incinerat a Aurenja (Provença, Occitània) i les seves cendres llançades al riu Roine, al lloc on solia fer fotos.