---

Anarcoefemèrides del 2 de novembre

Esdeveniments

Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan

- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà «La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant  la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant «mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada «La Mano Negra».

***

Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)

Naixements

Federico Ravà segons un dibuix publicat en el setmanari milanès L'Emporio Pittoresco del 2 de novembre de 1873

- Federico Ravà: El 2 de novembre de 1842 neix Reggio de Calabria (Calàbria, Itàlia) l'anarquista internacionalista insurreccionalista Federico Ravà, també citat com Frédéric Rava. Era pintor artistic de professió. Entre 1866 i 1867, després d'haver intentat sense èxit el febrer de 1859 enrolar-se juntament amb sos germans Enrico i Eugenio per combatre en la II Guerra d'Independència italiana, lluità amb els garibaldins, enquadrat en el VII Regiment de Voluntaris Italians, en les campanyes del Trentino, de Creta i de Roma. Durant la guerra francoprussiana va ser tinent en la XI Companyia del II Batalló de la «Legió Ravelli» (II Brigada) de l'exèrcit dels Vosges, a la qual també va pertànyer son germà Eugenio Ravà, i posteriorment fou tinent de les tropes federades durant la Comuna de París. Vivia al número 11 del carrer Boulangers de l'XI Districte de París. Capturat per les tropes governamentals, va ser tancat a la presó de Chantiers de Versalles (Illa de França, França), on va fer amistat  amb l'oficial al comandament de la presó, a qui havia començat a esculpir el seu bust; però una discussió sobre una qüestió del reglament acabà trencant l'amistat i el bust. El 28 de febrer de 1872 va ser condemnat pel V Consell de Guerra a la deportació en recinte fortificat. El 31 de juliol de 1872 embarcà a Brest (Bro Leon, Bretanya) a bord del Garonne cap a Nova Caledònia, on arribà, sota la matrícula 321, el 5 de novembre de 1872 a Nouméa. Les autoritats del vaixell el consideraren «idòlatra». En 1873 publicà una sèrie d'articles al setmanari milanès L'Emporio Pittoresco titulats «La Nuova Caledonia. Lettere di un deportato italiano». El 12 de desembre de 1878 la pena li va ser commutada per la de 10 anys de desterrament, però finalment el 15 de gener de 1879 va ser agraciat i pogué retornar amb tres-cents amnistiats a la metròpoli el 5 de març de 1880 a Brest a bord del Loire. En arribar se li va decretar l'expulsió de França i en 1880 es va refugiar a Londres (Anglaterra), on reprengué la seva activitat artística. A finals de 1880 va ser un els signants, amb Amilcare Cipriani, Emidio Fabbri, Carlo Monticelli, Lodovico Nabruzzi, Salvatore Pallavicini, Tito Zanardelli i Giovanni Zirardini, del manifest Agli Oppressi d'Italia. L'agost de 1883 la policia britànica el tenia fitxat com a membre de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tot anotant que desitjava lluitar amb les armes a Espanya. El seu nom figurava en un llistat del Ministeri de l'Interior francès dels 28 internacionalistes més destacats. En 1889 col·laborà des de Londres amb el periòdic italià Il Pugnale. Giornale anarchico, publicat a París pels seus amics Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. Sembla que va ser condemnat a 10 anys de presó. En 1905 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)

- Ernest Pichon: El 2 de novembre de 1852 neix a Villard-la-Rixouse (Franc Comtat, França) l'anarquista Ernest Pichon. Sos pares, pagesos, es deien Félix Stanislas Pichon i Delphine Cautez-Didoz. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del Sindicat de Terrelloners del metropolità de París (França). En 1894 va ser fitxat com a anarquista. El 7 de juny de 1902 es casà al XIX Districte de París amb Florance Louise Charpentier. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la Secció de la Construcció de la Magistratura de Treball del departament del Sena i el juliol de 1914 formà part de la comissió d'investigació encarregada d'esclarir les causes de l'accident del metro de París del 15 de juny d'aquell any amb la finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures pertinents a prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat inspector del Sindicat de Terrelloners. Ernest Pichon va morir el 29 de maig de 1924 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)

- Hector Sernissi: El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília) l'anarquista Hector Sernissi. Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es guanyava la vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de França. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)

- Baldomer Oller i Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta Segarra, Anoia, Catalunya) l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares es deien Antoni Oller i Ceruti, cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una família nombrosa de sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que s'instal·là a Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb un sastre del carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època s'aparellà lliurement amb Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals només suraren dos, Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la «Subscripció a favor dels autonomistes que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica» que organitzà el periòdic Diari Català. Entre el 15 i el 20 de juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional Socialista («Congrés Possibilista») de París (França) en representació de la Societat Obrera dels Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896 va ser detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i republicans, i 18 hores després es produí l'atemptat amb bomba del carrer dels Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi. Restà tancat a la presó del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut agitador terrorista de gran influx entre els d'aquesta classe» i després fou enviat al castell de Montjuïc, juntament amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida arran del citat atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres destacats anarquistes, com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del Mármol, Bautista Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de les tortures que li van infligir a Montjuïc perdé dos dits de la mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de denúncia de la situació que patien que van ser publicats a la premsa (El País, El Nuevo Régimen, La Justicia, El Diluvio, El Pueblo, El Socialista, etc.), fet que va permetre l'inici de la campanya contra el «Procés de Montjuïc» tant a la Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va ser un dels 75 signants d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant garanties processals i la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una de les 28 penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que tingué lloc entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència definitiva va ser dictada per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina el 28 d'abril de 1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou complerta el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda feta en els seus discursos» fou condemnat a 20 anys de presó. Després d'un temps tancat a Montjuïc, va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat a 20 anys, al presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del Marroc. La campanya a favor dels condemnats del «Procés de Montjuïc» tingué el seu efecte i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela commutà les penes de presó dels condemnats per les d'«estranyament perpetu o temporal del territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat a París, però el 27 d'abril de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb altres companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat, contra la voluntat del govern britànic, a Londres (Anglaterra), instal·lat al barri del Soho. A la capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent cotilles. Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc articles («Cartes de Londres») al diari La Publicitat, on explicava les grans diferències que existien entres les condicions de treball dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat com a corresponsal a Londres del citat periòdic barceloní. En aquesta època participà activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres (Tarrida del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle Obrer Internacional (COI), mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris parisencs i barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa família a París per coordinar la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de fer a la capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro Vallina. Aquest mateix any les autoritats franceses decretaren la seva expulsió, però finalment aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí mantenir-se al marge de la repressió desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el president francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del 31 de maig de 1905. Bon amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà activament en la campanya de suport a París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador de l'atemptat contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat per Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un míting pro-Ferrer que se celebrà al Gran Orient de París, amb assistència d'unes 1.200 persones. En aquests anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux, entaulà amistat amb el líder socialista Jean Jaurès i altres destacats radicals (Gaston Doumergue, els germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse i en el setmanari barceloní La Cataluña. Després dels fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de Ferrer i Guàrdia en 1909 es retirà de la militància activa, però no de la propaganda. Atret pel món de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a motor que batejà «Catalunya» i patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de José Echegaray. El febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del germà i de la filla de Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva herència. Cap als anys vint s'instal·là amb sa família a Barcelona. En els anys republicans s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona de la CNT demanà ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa va morir el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa companya, a Barcelona (Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure al Casal de Calaf l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista calafí a Montjuïc», que tingué com a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i comptà amb el suport de Josep M. Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.

Baldomer Oller i Tarafa (1859-1936)

Antoni Dalmau i Ribalta; Josep M. Solà i Bonet: «Baldomero Oller (1859-1936), anarquista, periodista i inventor calafí». Revista d'Igualada, 29 (Setembre 2008)

***

Notícia de la detenció de Charles Guermann apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 16 de novembre de 1892

- Charles Guermann:  El 2 de novembre de 1861 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Isidore Charles Guermann, conegut com Charlot. Sos pares es deien Pierre Guermann, sabater, i Elisa Rigaux, cosidora de botines. Es guanyava la vida com a mecànic. El 14 de novembre de 1892 va ser detingut, juntament amb Joseph Ouin i Jules Rousset, per «amenaces» i van romandre tres dies tancats a comissaria. La primavera de 1895, amb Jean-Baptiste Louiche, va ser acusat de «robatori» i detingut al domicili de Prosper Thiébaud on romania. El 17 de juny de 1895 va ser jutjat per l'Audiència del Sena, juntament amb 22 companys i companyes més, sota l'acusació de pertànyer a una banda de lladres anarquistes i el 25 de juny d'aquell any va ser absolt d'aquest delicte. En 1896 va ser controlada per la policia la seva assistència a reunions anarquistes de París i segons aquests informes policíacs era amic del llibertari Louis Léveillé. El febrer de 1903 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Aimé Bovet apareguda en el diari de La Chaux-de-Fonds La Sentinelle del 23 d'abril de 1938

- Aimé Bovet: El 2 de novembre de 1863 neix Pailly (Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Aimé Bovet. Sos pares es deien Jean-Jacob Bovet i Louise Eindiguer. Establert a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), al número 16 del carrer Charrière, es guanyava la vida treballant de gravador rellotger. En 1889 participà en la redacció, amb Albert Nicolet, del Manifeste des anarchistes suisses, manifest bilingüe imprès a París (França) per Jean Grave amb una tirada de 10.000 exemplars i que durant la nit del 17 al 18 d'agost de 1889 va ser aferrat a les principals ciutats suïsses (Basilea, Biel, Ginebra, Lausana, Olten, Thun, etc.). Aquesta declaració reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació d'un càrrec de procurador genera de la Confederació Helvètica i al reforçament de la policia política. El Primer de Maig de 1891 pronuncià un discurs a La Chaux-de-Fonds on denunciava el socialisme reformista. En 1893 participà amb Albert Nicolet i altres en la difusió d'un manifest als anarquistes del Jura, reprovant que el Primer de Maig hagués esdevingut una simple passejada mancada de reivindicacions. El 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França en cas de ser detingut. En 1895, amb Albert Nicolet i Auguste von Gunten, va ser expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. Des de 1904, després de la intervenció de l'exèrcit en la vaga de paletes de La Chaux-de-Fonds, va ser president de la Unió Obrera d'aquesta població, càrrec que ocupà fins el 1907, data en la qual els socialistes en reprengueren el poder a la Cambra del Treball. En un informe policíac del 8 de juny de 1904 s'informà de la seva assistència el dia anterior en una reunió de Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds, on van ser presents 12 anarquistes (Édouard-Auguste Linder, Henri Maire, Louis-Adolphe Maire, Albert Nicolet, Charles-Alfred Reuge, etc.).  Sempre membre del grup llibertari local, la policia el considerà com el cap dels anarquistes de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Georges Corlet, Louis Kneuss i Charles Rouiller. El 7 de juny de 1910 mantingué una conferència contradictòria amb E. Paul Graber sobre la Federació d'Indústria en l'assemblea general de la Federació Mixta d'Obrers Constructors d'Esferes de Rellotges de La Chaux-de-Fonds. En 1911 intenta crear una Unió Sindical Independent (USI) i, entre febrer i juliol de 1912, pogué publicar sis números del periòdic L'Union Syndicale. Organe du droit et des libertés des travailleurs. L'agost de 1912 prengué la paraula en una reunió a La Chaux-de-Fonds en protesta contra la detenció de Luigi Bertoni a Zuric (Zuric, Suïssa). En 1913 col·laborà en La Voix du Peuple. El 27 de juliol de 1913 participà en el Congrés de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa). Fins a 1931 col·laborà en Le Réveil i participà activament en «La Libre Pensée Internationale», amb seu a Lausana. Aimé Bovet va ser morir el 22 d'abril de 1938 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Foto policial d'Henri Zisly (26 de febrer de 1894)

- Henri Zisly: El 2 de novembre de 1872 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista naturista i defensor de les colònies llibertàries Henri Gabriel Zisly. Fill d'una família obrera que vivia en unió lliure i només va ser reconegut per sa mare, Stéphanie Désirée Zisly, barretaire de senyores. Va assistir a l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de manera autodidacta. Als 17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895 redactà un diari manuscrit, Le Paria, del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard decidí dedicar sa vida a reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia del moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile Gravelle editarà entre 1895 i 1898 la revista La Nouvelle Humanité, seguida de Le Naturien i després per Le Sauvage (1898); i, encara, el novembre de 1905 publicarà un número d'una nova revista, L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques. Va col·laborar en el periòdic L'Anarchie amb articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu rebuig al vegetarianisme, que considerava «anticientífic», va provocar una gran debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de la colònia anarquista de Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França); però aquesta experiència de comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats (Élisée Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice Donnay, etc.), no va reeixir i va acabar en 1906. El 22 d'agost de 1908 es va casar al XVIII Districte de París amb Marie Lucie Dusolon, barretaire de senyores i divorciada de Jules Marguet. Ferroviari de la Companyia de Ferrocarrils del Nord des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de 1915 per un article antipatriòtic publicat en La Bataille Syndicaliste, que li portà a més vuit dies de presó que purgà a la caserna de Reuilly (Centre, França). Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra en els periòdics individualistes (Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée) i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire, Le Semeur, La Revue Blanche, La Revista Blanca, etc.), tot editant el seu propi periòdic La Vie Naturelle. Després es va adherir a la Federació Anarquista Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire (CQFD). Va ser autor de nombrosos articles i fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de Naturie (1900), Rapport sur le mouvement naturien (1901), Réflexions sur le naturel et l'artificiel (1901), Libres critiques sur la science et la nature (1902), Contes et croquis (1904), La conception du naturisme libertaire (1920), Naturisme practique dans la civilisation (1928), Panoramas célestes (1929), entre d'altres. Henri Zisly va morir el 3 de gener de 1945 a l'Hospital Tenon de París (França). Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un precursor del que s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i «anticientificisme».

Henri Zisly (1872-1945)

***

Notícia de la condemna d'Eugène Bosson apareguda en el diari de Chartres La Dépêche d'Eure-et-Loir del 14 de juliol de 1904

- Eugène Bosson: El 2 de novembre de 1875 neix a Pacy-sur-Eure (Normandia, França) l'anarquista Eugène Désiré Bosson. Sos pares es deien Eugène Bosson, sabater a Dreux (Centre, França), i Désirée Leconte. Es crià a Dreux i es guanyà la vida com son pare treballant de sabater. L'11 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dreux a un mes de presó per «ultratges» al guàrdia Valentin. El 7 de setembre de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dreux, juntament amb son germà petit Louis Bosson i Gaëtan Buguet, a 16 francs de multa i quatre mesos de presó per apallissar el ferroviari Esnault en una baralla durant una festa popular. Instal·lat a París (França), vivia al número 9 del carrer Aligre del XII Districte. A principis de la dècada dels deu va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 10 d'abril de 1913 es casà al XIII Districte de París amb la sabatera Berthe Victorine Louise Didier, aleshores malalta, i amb el matrimoni la parella legitimà sa filla Eugènie Berthe Bosson, nascuda el 4 de febrer d'aquell any al XIV Districte de París. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Industrie. Quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a l'ordre de mobilització, fet pel qual va ser condemnat el 2 de setembre de 1915 per un consell de guerra parisenc a tres anys de presó per «insubmissió». En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de Neuchâtel del 18 de setembre de 1914

- Giulio Bignasci: El 2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, també conegut com Jules Bignasci i el llinatge citat a vegades com Binasci. Sos pares es deien Giuseppe Bignasci i Clara Rossi. Guixaire i pintor de la construcció, d'antuvi treballà a Lausana (Vaud, Suïssa), però després es traslladà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on milità activament en la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR), destacant també en la propaganda antimilitarista. El gener de 1910 va ser fitxat per la policia i aquest mateix any, amb Henri-Ernest Bornand, Jules Fernekes i altres, ajudà a al condicionament de l'Escola Ferrer. El 3 de novembre de 1911 es va casar a La Chaux-de-Fonds amb la cuinera Julia-Maria Bergeon, amb qui tingué dos infants. En 1912, amb Aimé Bovet, Fritz Graber, Paul Janner i altres, envià una salutació a Luigi Bertoni aleshores empresonat. El 16 de setembre de 1914 va ser condemnat com a civil pel Tribunal Militar Territorial de la II Divisio de Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per «insults a l'exèrcit» i per haver «convidat els soldats a la desobediència i al rebuig del servei» del post militar de Les Pargots (Neuchâtel, Suïssa) –el socialista Fritz Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser condemnat a un mes per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació, desobeint així una ordre militar. Durant l'hivern de 1915 va ser expulsat del cantó de Neuchâtel i es va refugiar a Yverdon (Vaud, Suïssa), a casa del company Auguste Philippin. El maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat en el tumult originat per a exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. En 1918 signà una carta, publicada en el periòdic Le Réveil, on es protestava contra el decret federal que autoritzava els cantons a ocupar a la força els refractaris a l'exèrcit i desertors estrangers en treballs d'utilitat pública; aquesta carta rebé l'adhesió de 17 grups anarquistes suïssos –el grup anarquista de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va proposar de demanar l'asil polític d'aquests perseguits al govern soviètic. En 1919 va ser nomenat president de «La Libre Pensée» de Neuchâtel. Més tard emigrà a França i cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França), on va escriure Carlo Vanza per a demanar-li informacions sobre el periòdic anarquista Vogliamo! que aquest publicava a Biasca (Ticino, Suïssa). En 1952 encara vivia a Vitry-sur-Seine. Giulio Bignasci va morir el 30 d'agost de 1978 al seu domicili de Villers-le-Lac (Franc Comtat, França).

***

Jean Roumilhac

- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Lavaud-Coutheillas (Comprenhac, Roergue, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Sos pares, pagegos llemosins, es deien Jean Roumilhac i Marie Chasseneuil. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. El 16 de setembre de 1915 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Annie Morton. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), a conseqüència d'un accident de cotxe.

***

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Dionís Eroles (1937)

- Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades com Aroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes –Arnau va ser absolt–, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup «Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats –segons alguns va ser el seu secretari general–, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI –signà Pedro Herrera–, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió –les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiena, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.

***

- Francisco Hervera Sanz: El 2 de novembre de 1905 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hervera Sanz –el primer llinatge citat erròniament Herbera en la partida de defunció. Sos pares es deien José Hervera Citoler i Antonia Sanz Monter. Quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Duran la Revolució fou un dels animadors de la Col·lectivitat de Binacet, com a responsable d'un grup de feina. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en l'exili. El 30 de juliol de 1940 les autoritats franquistes el condemnaren en rebel·lia per «fugit» a una multa de 2.000 pessetes i a la inhabilitació absoluta per vuit anys i un dia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà amb sa companya María Murillo Teres a Binacet i milità en la Federació Local de Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Francisco Hervera Sanz va morir el 24 de setembre de 1988 al seu domicili de Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Necrològica de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 26 de gener de 1988

- Manuel Canalís Ferrer: El 2 de novembre de 1910 neix a Almudàfar (Ossó de Cinca, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Canalís Ferrer. Sos pares es deien Pascual Canalís i Tomasa Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Montalban (Guiena, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Manuel Canalís Ferrer va morir el 18 de novembre de 1987 a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània) després de patir un atropellament per un cotxe en una avinguda de la ciutat.

***

Valero Chiné Bagué

- Valero Chiné Bagué: El 2 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. Sos pares es deien Baltasar Chiné Vera, llaurador, i María Bagué Lapeña. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per «desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 al seu domicili de Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i va ser enterrat al Cementiri Municipal d'aquesta població.

Valero Chiné Bagué (1918-2007)

Defuncions

Foto policíaca de François Hannedouche (1 de gener de 1894)

- François Hannedouche: El 2 de novembre de 1901 mor a París (França) l'anarquista François Hannedouche. Havia nascut el 14 de novembre de 1861 a Lillers (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien François Hannedouche, jornaler, Appoline Dave. Casat amb Blanche Clémence Bouzac, era pare de tres infants, Es guanyava la vida fent de pintor-decorador en la construcció i visqué a les zones parisenques de Grenelle i d'Auteuil. Fou membre de la Societat dels Drets de l'Home i del Cercle d'Estudis Socials d'Auteuil. En 1892 habitava al número 87 del carrer Thiers de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). El 28 de juliol de 1892 el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar 44 exemplars del fullet Ravachol anachiste? Parfaitement. L'1 de gener de 1894, com a conseqüència de les agafades d'anarquistes portades a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats, el seu domicili va ser novament escorcollat i ell detingut i fitxat com a anarquista; en aquest escorcoll es trobaren fullets, periòdics (Le Père Peinard, La Révolte, etc.), manifests antimilitaristes, correspondència i manuscrits compromesos. François Hannedouche va morir el 2 de novembre –algunes font citen erròniament el 3 de novembre– de 1901 al seu domicili del XV Districte de París (França).

François Hannedouche (1861-1901)

Paul Berthelot

- Paul Berthelot: El 2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Marcel Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre (Borgonya, França) –altres fonts citen erròniament el 3 de novembre de 1880 a París (França). Sos pares, forners, es deien Paul Berthelot i Marie Vigreux –algunes fonts citen que era fill il·legítim del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador, òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte –dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després–, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà les últimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

***

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia). Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Francesco Paolo Covelli, advocat, i Carolina Soria. Va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Notícia de l'accident de Dominique Cristini apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal de l'11 de gener de 1905

- Dominique Cristini: El 2 de novembre de 1920 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Dominico Cristini, més conegut com Dominique Cristini. Havia nascut el 20 de desembre de 1846 a Lucéram (Piemont-Sardenya; actualment País Niçard, Occitània). Era fill de Pietro Cristini, moliner, i de Marianna Peirani, pagesa. Es guanyava la vida treballant de forner i de jornaler a Marsella (Provença, Occitània). Durant la tardor de 1893 va ser fitxat com a «anarquista perillós», ja que, segons la policia, freqüentava les reunions llibertàries marselleses i es mostrava força violent. El gener de 1894 el seu domicili, ben igual que el de molts altres anarquistes, va ser escorcollat. El 10 de gener de 1905 va ser atropellat per un tramvia a Marsella i resultà greument ferit al cap. Sa companya fou Jeanne Dominique Adélaïde Rous. Dominique Cristini va morir el 2 de novembre de 1920 al seu domicili, 36 del carrer Juranny, de Marsella (Provença, Occitània).

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lefebvre: El 2 de novembre de 1926 mor a Nanterre (Illa de França, França) l'anarquista Eugène Anatole Octave Lefebvre. Havia nascut el 2 de juliol de 1866 a Saint-Pierre-d'Autils (Normandia, França). Sos pares es deien Denis Théodore Lefebvre, paleta, i Louis Délaïde Delavigne, modista. Es guanyava la vida com a escultor en fusta a París (França). Assistí regularment a reunions anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia amb adreça desconeguda. En el llistat d'anarquistes del 14 de juliol de 1894 vivia al número 161 del carrer Charenton des d'agost de 1893. L'1 de juliol de 1984 el seu domicili, com el d'altres 155 anarquistes, va ser escorcollat pel comissari Archer. En aquesta època vivia al número 33 del carrer 3 Frères. Malgrat l'escorcoll resultés negatiu, va ser portat a comissaria i l'endemà fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, va ser encausat per «associació criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 20 del carrer Tholozé. En els anys posteriors canvià de domicilis. No sabem si es tracta del mateix E. Lefebvre (Le Chatouilleux) que fou l'impressor gerent del periòdic parisenc Le Camarade (1899). Eugène Lefebvre va morir el 2 de novembre de 1926 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

***

Lorenzo Viani (ca. 1908-1910). «Je susi las de souffrir» (Estic cansat de sofrir)

- Lorenzo Viani: El 2 de novembre de 1936 mor a Òstia (Roma, Laci, Itàlia) el pintor, gravador i escriptor anarquista Lorenzo Viani. Havia nascut l'1 de novembre de 1882 a Viareggio (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Rinaldo Viani i Emilia Ricci. Passà la seva infància a la Villa Reale de Viareggio, ja que son pare treballava al servei de Carles de Borbó. Només va estudiar fins al tercer grau de primària, donat la seva incapacitat de suportar la disciplina escolar. Quan son pare va ser acomiadat, la família Viani conegué la misèria. En 1893 entrà a treballar com a aprenent en la barberia de Fortunato Primo Puccini, on conegué personatges importants, com ara Leonida Bissolati, Andrea Costa, Menotti Garibaldi, Giacomo Puccini, Gabriele D'Annunzio. També va conèixer el pintor Plinio Nomellini, que exercí una gran influència sobre la seva formació artística. Començà a dibuixar i un retrat que va fer al music Giovanni Pacini fou molt popular. Quan tenia 12 anys va sentir a la plaça del seu poble la història de de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, contada per un «poeta errant», probablement Pilade Salvestrini, una experiència tant forta que a partir d'aquell moment es declarà llibertari. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes del seu poble, importants aleshores, i amb llibertaris més amb més edat, com ara el professor Giuseppe Di Ciolo, escultor de talent que fundà una escola d'arts i oficis i l'associació «In arte libertà»; el violinista i barber Narciso Fontanini, amb qui entrà com aprenent; o Guglielmo Morandi, que havia lluitat amb Amilcare Cipriani per la llibertat de Grècia. Aquest grup anarquista organitzà una manifestació per al Primer de Maig de 1893 a Viareggio i cridà Pietro Gori perquè fes una conferència sobre la qüestió social que tingué un gran ressò. Pietro Gori retornà a començaments de març de 1898 en un acte per rememorar Felice Cavalloti quan el seu fèretre passà pel poble; en aquest acte intervingué Lorenzo Viani recordant l'anterior visita de Gori. En aquells anys altres destacats anarquistes passaren per Viareggio en missió propagandística, com ara Ulisse Barbieri, Giovanni Gavilli o Salvestrini. També tingué relació amb Vico Fiaschi i Luigi Salvatori. El seu domicili i «Il Casone», un edifici semiabandonat al carrer Pinciana on vivien vagabunds i persones fora de la llei, esdevingueren els llocs de reunió dels joves anarquistes del poble. Entre 1900 i 1903, per consell del seu amic i pintor Plinio Nomellini, estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Lucca (Toscana, Itàlia), on conegué Moses Levy i Spartaco Carlini. Cap el 1900, a «Il Casone», es constituí el grup socialistaanarquista «Delenda Carthago» –«Delenda est Carthago, és una frase atribuïda a Cató el Vell sinònim de «guerra total»–, on a més d'ell participaren Egisto Ghilarducci, Ovidio Canova i Manlio Baccelli, entre d'altres. La primera aparició pública d'aquest grup tingué lloc en la cerimònia de commemoració de Giuseppe Verdi; la policia, desconcertada, demanà que els joves s'identifiquessin i va ser detingut juntament amb Ovidio Canova. El juny de 1901 membres del grup «Delenda Carthago» (Lorenzo i Mariano Viani, Ovidio Canova, Manlio Baccelli, etc.) signaren un manifest publicat en el periòdic anarquista L'Agitazione en solidaritat amb Errico Malatesta i altres companys, processats a Ancona (Marques, Itàlia). Per iniciativa dels joves de «Delenda Carthago», el setembre de 1903 es realitzà una manifestació en honor de Percy Bysshe Shelley, que causà un gran escàndol, i s'imprimí un número únic d'un periòdic amb un retrat dibuixat per Viani. En aquest acte intervingué l'anarquista pisà Gino Del Guasta i a partir d'aquell moment mantingué una estreta relació amb el grup anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1904 va ser admès a l'Escola Lliure de Nu, contigua a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència (Toscana, Itàlia), on seguí els cursos d'Arturo Calosci i de Giovanni Fattori, però sempre demostrant la seva indisciplina acadèmica. En aquesta època col·laborà amb il·lustracions en les revistes Precursor. Rivista quindicinale anarchica i Repubblica d'Apua i es relacionà molt amb el pintor Plinio Nomellini i el poeta Ceccardo Roccatagliata Ceccardi, ambdós anarquistes i que vivien en poblacions properes. A Torre del Lago (Toscana, Itàlia), entrà a formar part de la «Compagnia della Bohème» (Societat de la Bohèmia), on freqüentà Giacomo Puccini, qui tractava amb ironia els seus dibuixos, i Plinio Nomellini. Amb Ceccardo Roccatagliata Ceccardi col·laborà en el diari maçó i anticlerical Il Popolo, fundat a Florència per Luigi Campolonghi, i que reté un homenatge el febrer de 1907 a Giordano Bruno. En aquesta època conegué l'escriptor anarquista Enrico Pea i el literat Pietro Ferrari. Quan el grup «Delenda Carthago» deixà d'existir és creà el grup anarquista «Né Dio né patrone» (Ni Déu ni amo). Exposà alguns dibuixos en la VII Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) i participà en l'Exposició Nacional d'Art Humorístic de Messina (Sicília), on rebé la seva primera medalla. El novembre de 1907, amb Luigi Campolonghi, edità a Gènova (Ligúria, Itàlia) la revista La Fionda, on denuncià mitjançant dibuixos el militarisme i el clericalisme. A començament de 1908 col·laborà en la publicació genovesa La Pace, d'Ezio Bartalini. També a Gènova preparà les il·lustracions de llibre de Fransuà Muratorio I ribelli. Aquest any de 1908 fou molt important per a ell, ja que, a més d'anar per primera vegada a París (França), participà activament en les mobilitzacions de suport de la gran vaga pagesa parmesana, que jugarà un paper molt important  en la seva novel·la Ritorno alla patria. A París pogué visitar una retrospectiva de Van Gogh, visqué a «La Ruche» i es relacionà amb molts artistes, fins i tot Picasso. De bell nou a Viareggio, després de la seva estada parisenca, reprengué la seva militància en el moviment llibertari local i promogué manifestacions de solidaritat amb Francesc Ferrer i Guàrdia i contra la visita del tsar. Juntament amb el republicà Pietro Nenni, parlà en l'acte celebrat el 25 d'octubre de 1909 al Politeama de Viareggio per protestar contra l'autòcrata rus, reunió que va ser interrompuda pel delegat de la seguretat pública. Dies després es va convocar un nou acte per protestar contra aquesta mesura on, a més dels dos citats, intervingueren l'anarquista Domenico Zavattero i el socialista revolucionari Luigi Salvatori. Entre desembre de 1911 i meitat de gener de 1912 s'estigué a París, on conegué destacats anarquistes, com ara Luigi Campolonghi, Amilcare Cipriani, Alceste De Ambris –qui exercí una forta i especial influència en la seva personalitat–, Jean Grave i Octave Mirbeau, entre d'altres. La resposta popular contra la guerra imperialista de Líbia i la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), donà un nou impuls al moviment anarquista i ell prengué part en l'agitació amb les seves il·lustracions. El febrer de 1912 col·laborà amb dibuixos en l'àlbum d'Alceste De Ambris Alla gloria della guerra!, que va ser imprès a la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i tingué una gran difusió en els ambients subversius. Per aquesta obra va ser detingut i empresonat, i només va poder aconseguir la llibertat gràcies al suport de Luigi Salvatori i altres amics, però va ser processat per «injúries a l'Exèrcit i les institucions», augmentant així la seva popularitat entre el moviment antibel·licista. A partir d'aquest moment, les seves obres seran habituals en la premsa obrera (Bandiera del Popolo, Il Cavatore, L'Internazionale, Lavoratore, Versalia, etc.). El maig de 1912 un informe policíac deia d'ell: «Forma part del grup anarquista d'aquesta ciutat i és un dels caps més influents. És íntim dels seus correligionaris Pietro Fabiani i Ovidio Canova, individus violents i perillosos.». La seva popularitat és tal que va ser nomenat president del gran míting contra la guerra que se celebrà al Politeama de Pisa. Col·laborà amb Ovidio Canova en el ressorgiment de la Cambra del Treball local que encaminaren cap a l'acció directa en estreta conjunció amb la Cambra del Treball de Carrara (Toscana, Itàlia) dirigida per Alberto Meschi. En aquesta època conegué Giovanni Papini, Giuseppe Ungaretti, Giosuè Borsi i Ottone Rosai. Per deixà clar el seu compromís, traslladà el seu taller d'artista a una de les estances de la Cambra del Treball de Viareggio. En aquesta època participà activament, amb Alberto Meschi, Savatori Bachini i Virgilio Salvatore Mazzoni, en el fort moviment vaguístic que es donà aleshores. Presentà, en nom dels grups anarquistes de La Versilia (Toscana, Itàlia), Errico Malatesta que parlà a Viareggio i a Pietrasanta sobre el tema de l'organització anarquista. El febrer de 1915 va fer costat Cesare Battisti en un tumultuós míting al Politeama de Viareggio, exposà xilografies en la III Secessió de Roma i entre octubre i novembre d'aquell any mostrà, gràcies al suport de Franco Ciarlantini, 624 obres al Palazzo delle Aste de Milà. En 1916 va ser cridat a files i, després de participar en diversos fronts bèl·lics, en 1919 va ser llicenciat; durant aquests tres anys, sempre que pogué, no aturà de dibuixar i de pintar. El 2 de març de 1919 es casà amb Giulia Giorgetti i s'instal·là a Montecatini (Toscana, Itàlia), on ella treballava de mestra d'escola. Durant la postguerra, després de fluctuar entre posicions extremes, s'acostà als socialistes i entrà en l'òrbita de Gabriele D'Annunzio, que es presentava com a la solució de la crisi italiana. L'agost de 1922 s'encarregà de l'edició d'un únic número (P. B. Shelley) dedicat al centenari de la mort a Viareggio de Percy Bysshe Shelley; en aquesta publicació col·laboraren Alceste De Ambris i Gabriele D'Annunzio. Arran de la «Marxa sobre Roma» (octubre de 1922), per influències de Franco Ciarlantini, socialista revolucionari que es passà al feixisme i que s'encarregava de «reclutar» artistes i intel·lectuals per a la seva nova fe, s'acostà als cercles culturals feixistes, on es podia publicar sense dificultats. En 1925 sortí el seu llibre Parigi, on testimonià la seva estada parisenca i en 1926 donà classes a Renato Santini. En els primers mesos de 1927 inicià la seva col·laboració regular amb el diari Il Corriere della Sera, dirigí la revista Riviera Versiliese i publicà I vàgeri. El 27 de maig de 1927 inaugurà a Viareggio el Monument als Caiguts per la Pàtria «I Galeottus», realitzat conjuntament amb Domenico Rambelli. En aquest mateix any publicà en el diari Il Popolo Toscano, una mena de reconstrucció de la seva trajectòria revolucionària que plenament encaixava amb el feixisme. No obstant això, els feixistes locals no van veure amb bons ulls aquesta «conversió», ja que sempre s'havia comportat irreverentment amb la classe notable del poble. En 1928 publicà Angiò uomo d'acqua i Roccatagliata, exposà 11 obres en la XVI Biennal de Venècia i una important selecció de la seva producció al Palazzo Paolina di Viareggio. En aquesta època començaren els seus atacs d'asma i hagué de freqüentar diferents centres de salut. En 1930 publicà la seva novel·la autobiogràfica Ritorno alla patria, que fou premiada, ex aequo amb Anselmo Bucci, amb el Premi Viareggio; també publicà Il figlio del pastore. En aquest 1930 participà en la XVII Biennal de Venècia i en una exposició al Palazzo Paolina de Viareggio que va ser inaugurada amb un discurs de Filippo Tommaso Marinetti. En 1931 exposà Il volto santo en la I Quadriennal de Roma, on el mateix Benito Mussolini mostrà un gran interès per l'obra i per l'autor. L'agost de 1931 exposà les seves obres a l'Stablimento Nettuno de Viareggio. En 1932 publicà Il «Bava», obra inspirada en les gestes del navegant Raffaello Martinelli, i exposà en la XVIII Biennal de Venècia, i també a Liorna i a Viareggio. La revenja dels notables del seu poble vingué a finals de 1932 quan el van acusar d'haver orquestrat una campanya de desprestigi contra l'alcalde Salviati i es va veure obligat, fugint d'una anunciada agressió, a la casa de repòs de Nozzano (Toscana, Itàlia) amb l'excusa dels continus atacs d'asma que li turmentaven; a Nozzano va romandre mesos dedicat a retratar els infeliços reclosos en un manicomi veí. Aquestes obres de l'anomenat «Cicle de Nozzano», que expressen desesperació i dolor, van ser exposades l'estiu de 1933 a Viareggio. En 1934, en un últim acte de rebel·lia anarquista, rebutjà el gran honor de pertànyer a l'Acadèmia d'Itàlia. Lorenzo Viani va morir, d'un violent atac d'asma que li va afectar el cor, el 2 de novembre de 1936 a Òstia (Roma, Laci, Itàlia), on realitzava una sèrie de murals per al Col·legi «IV Novembre» d'Òstia que havien de ser inaugurats l'endemà per Benito Mussolini. Quatre anys més tard, amb motiu de recaptar bronze per a la empresa bèl·lica, els feixistes intentaren destruir el «Monument als Caiguts», ja que veien en ell la exaltació «d'un subversiu posés per la idea d'un comunisme incendiari», però la demolició va ser impedida per «disposicions superiors» que arribaren en l'últim moment des de Roma.

Lorenzo Viani (1882-1936)

***

Fernando Sancho Gracia

- Fernando Sancho Gracia: El 2 de novembre de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) el republicà i anarcosindicalista Fernando Sancho Gracia. Havia nascut el 19 d'agost de 1898 a Cucalón (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Sancho Casan i María Gracia Marín. Moliner com son pare, gaudia d'una situació econòmica benestant. Durant la II República espanyola freqüentà el Casino Republicà, s'afilià al Partit Republicà Radical Socialista (PRRS) i va ser elegit primer alcalde republicà d'Almonacid de la Cuba (Saragossa, Aragó, Espanya), repartint les terres comunals entre els pagesos més pobres. Quan esclatà la Revolució espanyola, Almonacid de la Cuba va ser controlat per les milícies anarquistes i adscrit al Consell d'Aragó. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà com a regidor en el Consell Municipal de la població. Quan l'11 de març de 1938 les tropes feixistes ocuparen la població, aconseguí fugir cap a Barcelona (Catalunya), però sa companya i sos infants restaren a la població. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser integrat en la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a treballar a les defenses frontereres a Toet de Var (Provença, Occitània). El febrer de 1940 va ser enviat amb la seva companyia a les tasques de reforç de la «Línia Maginot». Capturat pels alemanys, va ser reclòs primer al Frontstalag 140 de Belfort i després a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 va ser enviat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 6.538 i el 17 de febrer de 1941, sota la matrícula 10.617, va ser traslladat al camp auxiliar de Gusen. Fernando Sancho Gracia va morir el 2 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

Fernando Sancho Gracia (1898-1941)

***

José Quero Robles

- José Quero Robles: El 2 de novembre de 1944 mor a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista José Quero Robles, conegut com Pepe Quero. Havia nascut en 1911 en Granada (Andalusia, Espanya). Fill d'una família modesta que vivia al barri granadí de l'Albaicín dedicada a la venda de carn al carrer Panaderos. Després del cop militar de juliol de 1936 i de la caiguda de Granada a mans dels feixistes, aconseguí arribar a zona republicana amb sons germans Antonio i Pedro. Tots tres ingressaren el la 78 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular republicà, destacada en Diezma (Granada, Andalusia, Espanya), i formaren part del grup guerriller «Los Niños de la Noche», especialitzats en missions en la reraguarda franquista. En aquests anys bèl·lics s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Amb el triomf franquista va ser detingut i empresonat amb son germà Antonio a la presó granadina de La Campana. El juny de 1940, amb son germà Antonio, aconseguí evadir-se per la taulada i ambdós s'integraren amb el grup de militants de la CNT que encapçalava Juan Francisco Medina García (Yatero), que actuava a les serres granadines de Quentar, Tocón i Padules. En 1941, amb son germà Antonio i l'anarcosindicalista Modesto Delgado Hidalgo (Modesto), formaren un grup propi, amb la base a Purullena (Granana, Andalusia, Espanya), conegut com Los Queros, que actuà a les zones granadines de La Zubia, Los Ogijares i Huerto Vega, i que es caracteritzà pels seus espectaculars cops (atracaments, segrests, atacs a la Guàrdia Civil i als confidents, etc.) i perquè els diners que obtenien o bé eren per a la resistència antifranquista o per a les famílies necessitades. El grup rebé el suport del seu germà Francisco, d'Antonio Velázquez Murillo (Antonio el de Güejar) i de Baldomero de las Torres Torres (Mecánico), que havien aconseguit fugir de la presó. José Quero Robles, considerat el cervell d'Els Quero, va ser abatut el 2 de novembre –altres fonts citen 6 de novembre– de 1944 en un magatzem del Carril del Picón de Granada (Andalusia, Espanya) pel fill d'un industrial granadí quan es resistia al seu segrest. Estava casat amb Gracia Hidalgo i tenia dos fills.

***

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de novembre de 1964

- Vicente Mora Samper: El 2 de novembre de 1964 mor a Cervera (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Havia nascut el 4 de juliol de 1889 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Necrològica de Valentín Jáudenes Pla apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de gener de 1969

- Valentín Jáudenes Pla: El 2 de novembre de 1968 mor a Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània) l'anarcosindicalista Valentín Jáudenes Pla. Havia nascut l'11 de setembre de 1899 a Beniopa (Gandia, La Safor, País Valencià). Sos pares es deien Valentín Jáudenes Expósito i Trinidad Pla Malonda. Després de la guerra civil passà a França, s'instal·là a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) i milità en la Federació Local de Valença-Rumans de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Valentín Jáudenes Pla va morir el 2 de novembre de 1968 a la Clínica Pasteur de Guilherand e las Granjas (Roine-Alps, Occitània).

***

Eusebio Pinós Regalado al camp de concentració d'Argelers

- Eusebio Pinós Regalado: El 2 de novembre de 1976 mor a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Havia nascut el 6 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Eusebio Pinós i Ampara Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 2 de novembre de 1976 a l'Hospital-Hospici de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

***

Necrològica de Vicent Català Balaguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de març de 1980

- Vicent Català Balaguer: El 2 de novembre de 1979 mor a Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Vicent Català Balaguer. Havia nascut el 13 de novembre de 1916 a València (València, País Valencià). Sos pares es deien Facund Català i Dolors Balaguer. Exiliat, visqué a Sant Tiorre i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María de la Paz Felicidad Altemir. Vicent Català Balaguer va morir el 2 de novembre de 1979 al seu domicili de Sant Tiorre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.