|
---
Anarcoefemèrides del 3 de març Esdeveniments
Portada d'un exemplar de Der Eigene - Surt Der Eigene: El 3 de
març de 1896 surt a
Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer
número de la revista anarcoindividualista
de cultura homosexual Der Eigene
(L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand,
està considerada la
primera publicació homosexual de la història. Els
10 primers números sortiren trimestralment
i després la revistà tingué una
periodicitat mensual. Portà diverses subtítols,
com ara «Ein
Blatt für Alle und Keinen»
(Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift
für Kunst und Leben»
(Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt
für männliche Kultur, Kunst
und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura
masculines), «Zeitschrift
fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei
de l'amistat i de la
llibertat), etc. El títol de la publicació
està tret de l'obra Der Einzige
und sein Eigentum (L'Únic
i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max
Stirner. A més de
tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats
d'idees, tant
polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com
culturals (art,
literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga
(naturisme, cultura
física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista
arribà a tenir uns
1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura,
especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que
criminalitzava des del
1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges
obertament gais en el
pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la
revista va ser
il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i
de temàtica homosexual. El
gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova
numeració i maquetat segons l'estil
art nouveau. En 1903, arran de la
publicació d'un poema titulat «Die
Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià
atacà directament la revista; denunciada, durant el
procés Adolf Brand revelà
que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment,
la causa
va ser sobreseguda. A part del número únic
enquadernat que sortí en 1906, la
revista continuà publicant-se de manera irregular i entre
1907 i 1909, arran de
l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos
militars i civils d'importants
membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia
acusats de comportament
homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la
publicació durant la Gran
Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el
1932. En aquesta nova època la
revista abandonà la línia llibertària
i passà a fer costat la democràcia
liberal de la República de Weimar i especialment el
Sozialdemokratische Partei
Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A
partir de 1920
s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand
mantingué estretes
relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus
Hirschfeld,
però se n'allunyà quan els seus treballs
científics deixaren de ser
«estètics».
En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser
escorcollat i
assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus
arxius van
ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst
Röhm. Hi trobem
articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst
Burchard,
Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict
Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher,
Eduard
von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann
Höppener (Fidus), Ewald
Horn, Eugenie Jacobi,
Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry
Mackay, Klaus
Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz
Oppenheimer,
Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich
Schmitt, Sascha
Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981
l'editorial
Foerster en publicà una edició
facsímil de tota la col·lecció. ***
Capçalera de Der Mistral - Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil. ***
Octaveta
anunciant la conferència - Conferència de
Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra
a la sala del Restaurant «Zur
Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric,
Suïssa), una conferència
contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni
sota el títol Come
farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran
Guerra. En l'acte, organitzat
pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a
oposar-s'hi
al conflicte bèl·lic. ***
Capçalera
de L'Amico del
Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud - Surt L'Amico del Popolo: El 3 de
març de 1946
surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el
primer número del periòdic L'Amico
del Popolo. Edito dalla Federazione
Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti
–que feia menys
d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable
Vincenzo Toccafondo i el
seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Lígur (FCLL), organització
fundada l'any anterior i adherida a la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer
número d'aquesta
publicació porta la especificació
«Número únic», en sortiren
bimensualment,
però de manera irregular, números fins el 30 de
maig de 1950, en que fou
substituït de qualque manera per Guerra
di Classe, l'òrgan de la reconstituïda
Unió Sindical Italiana (USI). A
partir del número de l'11 de novembre de 1946 el
subtítol serà «Periòdic de
la
Federació Anarquista Lígur», sense
referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto
Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti,
entre
d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint
pel moviment
anarquista italià. ***
Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat - Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria. ***
Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig» - Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR). ***
Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976) - Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats. ***
Cartell de l'acte - Sopar-Debat
«Vigència de l'anarcosindicalisme»: El 3 de març de 2012 se celebra als locals
de l'«Espai Obert» de Barcelona (Catalunya) el Sopar-Debat «Vigència de
l'anarcosindicalisme». En aquest acte, organitzat per la revista llibertària La
Rosa dels Vents, hi participaren membres dels sindicats Confederació
Nacional del Treball (CNT) i Solidaritat Obrera (SO).
Naixements
William Godwin - William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà. ***
Foto
policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894) - Casimir Iwanowski:
El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya,
França) l'anarquista
Casimir Iwanowski –també citat
erròniament Ivanowski–,
conegut com Pierre Kasnin. Era fill
del polonès Stanislas Iwanowski,
professor de llengües al
Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne
Langlois. Fou alumne, fins a
1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París
(França) i
posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de
l'Escola Polonesa. El
18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de
França, França) amb la modista
Geneviève
Ginisty (Rose). En aquesta
època
treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel
de Vanves. En els anys vuitanta
milità en el moviment anarquista de París, on
vivia al número 16 del carreró Vandal
del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors
del grup anarquista
del XIV Districte de París, també conegut en 1891
per «La Revanche de Fourmies»,
que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del
carrer Gaité, i del qual
formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres.
També en
aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista
del XV Districte de
París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser
escorcollat arran del
robatori d'un dipòsit de dinamita a
Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18
de març de 1892, en un control
de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en
fuita». El 26 de desembre de
1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació
d'anarquistes. El 6 de
març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al
número 16 del carreró Vandal
de París, i va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla
de 20
anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals
de 1894 figurava en
un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents
fora de
França. En el registre de recapitulació
d'anarquistes del 31 de desembre de 1896
s'anotà que vivia al número 253 del carrer
Fourneaux de París. Al final de sa
vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del
carrer Castagnary del
XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de
maig de 1898 a
l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París
(França). ***
Foto
policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894) - Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894) - Célestin Nic:
El 3 de març de 1873 neix a
Conflans-Sainte-Honorine
(Illa de França, França) l'anarquista
Célestin Nic. Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire
i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es
guanyava la vida com a
embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei
militar.
El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia
escorcollà el seu domicili, al número 22 del
carrer Norvins de París, però
només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair,
on parlava de
l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat
aquell mateix dia en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon.
El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de
novembre de 1894 va
ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897
tornà a
la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII
Districte de París amb la
modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En
aquesta època treballava
d'empleat. Durant
la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de
març de 1915 i el 8 de gener
de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França,
França). En 1925,
sembla, era empleat municipal a París. Célestin
Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de
Taverny (Illa de
França,
França). ***
Notícia
de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 27 d'abril de 1923 - Alice Marcellin:
El 3 de
març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes,
França)
l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son
company. Era filla de
François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise
Bertelière. Amb son
company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida
fent de
firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda
llibertària arreu França. L'octubre
de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes,
França),
juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville
(Xampanya-Ardenes,
França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on
havien deixat una
caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells
anarquistes. En
aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos,
colorants, pols per
encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres
eines.
El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del
Loira, França) i
portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès,
Occitània), on estava
reclamada per un jutge d'instrucció per
«associació criminal». A Nimes
(Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats
com a «anarquistes molt
perillosos» per la policia i posats sota
vigilància, de la qual van poder fugir
el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella
(Provença, Occitània) i
se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va
ser fitxada en diversos
llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va
formar part
amb son company del grup «La Jeunesse
Internationale» (Maurice Chaumel, Jules
Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre
Jacob, Frédéric Gros,
Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità
el febrer de 1897 la tercera
època del periòdic anarquista
marsellès L'Agitateur.
El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia,
França), població on residia
aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier,
Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin,
Pépin, els germans Camille
i Émilien Tarlier, etc.), en una petita
manifestació on recorregueren la
població amb un carro que representava «Le Capital
écrassant le Travail» (El
Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren
paperets multicolors amb
textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni
criat!», «Fora l'autoritat!
Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola
del crim», «La dona és igual a
l'home»,
«La propietat és un robatori. Fora la
propietat!»). L'estiu de 1901 va ser
processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els
germans Camille i
Émilien Tarlier, per «injúries a
l'exèrcit», però finalment tots van ser
exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el
Migdia com a venedora
ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in
extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que
ell es trobava
malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del
número 42 del carrer
parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies
després a
l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir
son company. El seu
últim domicili va ser al número 15 de Villa
Poissonnière de París. Alice
Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital
Lariboisière de París
(França) i va ser incinerada quatre dies després
al cementiri parisenc de Père
Lachaise. ***
Foto
policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894) - Fernand Solier: El
3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de
França, França) l'anarquista
Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família
benestant, sos pares es deien
Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine
Ursule Buchère,
que vivien a París (França), però que
decidiren tenir l'infant a casa dels avis
materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus
estudis de clàssiques,
entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de
professió,
treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al
número 69 de
l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació
requisada a casa d'anarquistes
fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es
desencadenaren en
els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer
trobà un cert nombre de
cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la
violència», esbossos
d'articles dirigits als periòdics Le
Père
Peinard i La Révolte,
i una carta
dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una
d'aquestes missives
havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de
gener de 1894 el
comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre,
el va detenir quan
tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons
la premsa, la
policia va trobar periòdics il·lustrats relatant
diverses detencions d'anarquistes,
nombrosos números de Le
Père Peinard,
de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach
du Père Peinard de 1894,
fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una
barba postissa.
Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no
militava en
cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de
l'anarquista
Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats
francesa.
Segons el periòdic catòlic La
Croix,
era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va
ser
posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al
seu domicili de
Cernay-la-Ville
(Illa de França, França). ***
Jean-Louis
Chambon - Jean-Louis
Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise
(Alvèrnia, Occitània) el jornaler
agrícola, apicultor i militant anarquista i
anarcosindicalista Jean-Louis
Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien
François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la
Federació de Treballadors de la
Terra (FTT) del Borbonès,
organització independent de la Confederació
General del Treball (CGT) fundada
en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista,
amb Antoine Dumont,
va ser un dels militants més favorables a
l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en
el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908,
aquesta proposició
va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar
diluïts dins del gran
sindicat, però també perquè, arran
d'una manifestació a la regió de la CGT
contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van
vendre
els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont,
projectà la creació
d'una comunitat comunista llibertària. En 1910
col·laborà en Le
Travailleur Rural,
on va escriure
contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a
Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània)
amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra
lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment
Territorial
d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis
bacteriana el 6
de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia,
Occitània) a
resultes de
les ferides patides al front de guerra. ***
Foto
policíaca de Florentino de Carvalho - Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista. Florentino de Carvalho (1883-1947) ***
Manifest
abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer
número de La
Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906 - Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Auguste Lambin - Auguste Lambin: El 3 de març de 1883 neix a Saint-Gilles (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Auguste Lambi, que va fer servir diversos pseudònims (Henri Beaumanoir, Auguste Gibout, Le Grand Charles). Sos pares es deien Désiré-Alexandre Lambin, capatàs de filatura, i Marie-Zélanie Gibout, modista. En 1899 es traslladà a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) i treballà en una fàbrica de gènere de punt i com a mosso de laboratori en una apotecaria. Seguí cursos de química del professor Errard i freqüentà la biblioteca municipal, on demanà obres que tractaven sobre explosius. El 12 de juny de 1900 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó, amb llibertat provisional gràcies a la «Llei Bérenger», per robatori i possessió d'explosius. El 12 d'agost de 1901 explotà una bomba a prop l'altar de l'església de Saint-Nizier, barri popular de Troyes; el púlpit, els bancs, els vitralls i un confessionari van ser trabucats i trencats. Al seu domicili del carrer de la Grande-Tannerie, on vivia amb l'anarquista barceloní Felip Franquet (Villanueva), va ser escorcollat; la policia trobà materials explosius, però la investigació no pogué demostrar la participació dels inculpats en l'atemptat. En el judici davant el Tribunal Correccional Lambin rebutjà la defensa d'un advocat i declarà que únicament ell era capaç de fabricar una bomba, amb la finalitat d'exculpar son company, però va negar ser l'autor de l'atemptat. El 10 de desembre de 1901 va ser condemnat a 18 mesos de presó i a cinc anys de residència obligada per possessió de materials explosius i Franquet va ser absolt. El 6 de juliol de 1903 sortí de la presó cel·lular de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França) després d'haver purgat dos penes de sis i de 18 mesos, ja que s'havia posat fi a la suspensió de la condemna. Després d'anar a veure sos pares a Reims (Xampanya-Ardenes, França), es traslladà a París (França) a la recerca de feina i visqué al carrer Compans, al barri de Belleville sota el nom d'Henri Beaumanoir. El 18 de maig de 1903 es desencadenà una baralla a l'església de Saint-Jean-Baptiste de Belleville entre partidaris de la Libre Pensée i congregacions religioses, quan un jesuïta hi predicava mentre hi havia una circular de l'11 d'abril d'aquell any que ho prohibia, i nombrosos manifestants resultaren ferits. El 31 d'octubre de 1903 una bomba, col·locada al caixonet de les almoines de l'església, esclatà; entre les restes de l'explosió hi havia fragments del periòdic Le Libertaire i, aferrada a una columna, una petita etiqueta que posava: «Primera advertència». El 14 de novembre de 1903 va ser detingut a Cherbourg (Baixa Normandia, França) durant un control efectuat en ocasió de l'arribada dels reis d'Itàlia. Traslladat a París, va ser inculpat de l'atemptat de l'església de Belleville. Tot i que les bombes de Troyes i de Bellville eren d'idèntica fabricació («bombes d'inversió»), el jutge d'instrucció no pogué provar la seva participació en l'atemptat i el 9 de desembre de 1903 el cas acabà sobresegut. Durant la instrucció declarà al jutge: «Les meves idees anarquistes m'han portat a estudiar especialment los àcids explosius, però d'aquí a l'acció hi ha molt...». El 26 de febrer de 1904 va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó per «robatori d'aparadors» i, dies després, el 28 de febrer va ser detingut, juntament amb Arthur Boucher i Louis Guignard, pel robatori en una botiga de queviures del carrer Marcadet de París. En aquesta època vivia al carrer Flandre de París i al número 1 de la plaça Philibert-Pompée d'Ivry (Illa de França, França). Durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 una capsa prop del domicili del comissari de policia Laurent va ser descoberta a Lieja (Valònia), però quan el comandant d'artilleria Papin, que havia vingut per a desactivar-la, donà ordre de transportar-la a una zona sense perill, es va produí l'explosió, ferint mortalment el comandant i altres sis persones. El 22 de març d'aquell any, un nou atemptat es va produir a Saint Nicolas (Lieja, Valònia): una bomba va ser descoberta a la finestra del domicili del comissari de policia Binet i en aquesta ocasió s'immergí la bomba per fer-la esclatar, provocant amb l'explosió el trencament d'algunes finestres. El 23 de març de 1904 va ser detingut amb Paul René Gudefin a la sala dels passos perduts de l'estació central de Lieja. Hi havia entrat a Bèlgica sota el nom de Maurice Bouché, que aleshores era el company de sa germana Célina Lambin, també anarquista. A la seva maleta la policia descobrí retalls del diari Le Matin referents a l'atemptat contra l'església de Belleville, a més d'un tractat de química i discursos de l'anarquista Émile Henry. A la seva habitació es va trobà un quadern on figuraven fórmules químiques per a la fabricació de bombes. Després del primer atemptat, Lambin havia enviat al periòdic La Meuse una carta amenaçant de cometre un de nou si l'anarquista belga detingut Georges Thonar no era alliberat immediatament. En el judici del 18 de maig de 1904 davant l'Audiència de Lieja només reconegué la participació en el segon atemptat, però va ser condemnat a mort, juntament amb Paul Gudefin, pena que va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat perquè a Bèlgica no s'aplicava la pena capital –també va ser jutjat el carboner Modeste Boutet. Després de 25 anys de presó, va ser amnistiat i un cop lliure retornà a França. El 10 d'agost de 1929 es va casà amb Eugenie Jeanne Firaud a Bourges (Centre, França), ciutat on visqué tranquil·lament allunyat de tota militància. El 27 de desembre de 1931, però, va ser detingut, ja que havia estat declarat insubmís de la lleva de 1903 a Châlons-sur-Marne (actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França). El seu últim domicili va ser a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). Sa companya fou Eugénie Jeanne Giraud. Auguste Lambin va morir el 3 d'abril de 1959 a l'Hospital Albert-Chenevier de Créteil (Illa de França, França). ***
Abba
Gordin
- Abba Gordin: El 3
de març de 1887 neix a Mikhalishki (Vílnius,
Vílnius, Imperi Rus; actual pertany
a Bielorússia) l'escriptor i poeta en llengua jiddisch,
pedagog i filòsof
anarquista Abba Leibovich Gordin, també conegut com Alexander Lvovich Gordin. Fill d'una
família jueva, quan tenia 10
anys amb aquesta es va traslladar a Ostrów Mazowiecka
(Masòvia, Imperi Rus;
actualment Polònia), on son pare, Yehuda Leib Gordin, va ser
nomenat rabí. S'educà
en la tradició judaica (Talmud, Torà, filosofia,
etc.) i també estudià hebreu,
llengües, literatura i ciència. Després
del pogrom de Chișinău (Bessaràbia,
Imperi Rus; actualment Moldàvia) de 1903 s'acostà
al sionisme espiritual d'Ahad
Ha'Am i va fer costat el sionisme polític de Theodor Herzl i
de Max Nordau.
Quan esclatà la Revolució russa de 1905
marxà a Moscou i s'integrà en el
moviment antitsarista, patint detencions i empresonaments. En aquesta
època
adoptà un estil de vida naturista i vegetarià i
abandonà les seves relacions
amb el grup socialista moderat Tzeirei Zion (Joves Sionistes) i amb el
moviment
sionista. Molt influenciat pels clàssics anarquistes (Max
Stirner,
Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Lev
Tolstoi), decidí
lluitar pels drets dels jueus de l'Imperi Rus des de la barricada
llibertària.
En 1908 amb son germà Wolff Leibovich Gordin (Vladimir
Lvovich Gordin) fundà a Smorgon (Hrodna, Imperi
Rus; actual
Bielorússia), malgrat l'oposició dels jueus
ortodoxes de la zona, un centre
escolar hebreu inspirat en l'escola d'Iàsnaia Poliana de Lev
Tolstoi,
introduint ensenyaments innovadors i idees progressistes entre els
alumnes.
Quan esclatà la Gran Guerra l'escola hagué de
tancar i els dos germans vagaren
de ciutat en ciutat al llarg del riu Dnieper i d'Ucraïna
treballant en
diferents activitats, sobretot fent classes particulars. En 1917 Abba
Gordin va
arribar a Moscou, s'integrà en la lluita
revolucionària i va ser empresonat per
negar-se a servir en l'exèrcit tsarista. Un cop lliure
aquest mateix any, amb
son germà fundà a Petrograd (Rússia;
actual Sant Petersburg) el grup
anarcocomunista «Sojuz Pjati Ugnetennyh»
(Unió dels Cinc Oprimits) –amb un
«Manifest pansocialista»–, que feia
referència a les categories humanes més
explotades (l'obrer, les nacions oprimides, les dones, la joventut
estudiant i
l'individu) per les institucions més explotadores (l'Estat,
el capitalisme, el
colonialisme, l'escola i la família). Els germans Gordin,
que signaven molt de
textos conjuntament sota el pseudònim Br.
Gordin («Br», per Brat,
germà),
anomenaren aquesta filosofia, marcada per un
antiintel·lectualisme profund i un
rebut de la cultura europea, el «pananarquisme» i
publicaren alguns números del
periòdic Beznachalie
(Sense
Autoritat). En 1918 els germans Gordin s'establiren a Moscou en plena
Revolució
russa i s'adheriren a la Federació de Grups Anarquistes
(FGA), que havia estat
fundada el març de 1917, participant, especialment amb
Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov
(Lev Txernyi),
en la difusió de propaganda, especialment en els clubs dels
barris obrers de la
capital, i en la redacció de l'òrgan de l'FGA Anarkhia. També va publicar el
periòdic Burovestnik
(L'Ocell de les Tempestes), a més de organitzar
conferències i xerrades. En aquesta època Wolff
Gordin va inventar una nova llengua
universal, monosil·làbica, l'Ao.
Quan
esclatà la guerra civil russa Abba Gordin es posà
dels costat de les forces
armades anarquistes i de la «Guàrdia
Negra», i lluità a diferents fronts (Moscou,
Petrograd, Dvinsk, etc.), caient ferit. Durant aquesta època
va escriure
dotzenes de volums, en diferents idiomes (jiddisch, hebreu,
anglès, etc.),
sobre ciències socials i ètica, on expressava la
seva negació tant al
capitalisme com al marxisme, sempre sota la influència dels
pensadors
anarquistes clàssics. En 1920 els germans Gordin, amb
Germann Askarov i Fedor
Krasavtchikov especialment, fundaren a Moscou un nou grup anarquista,
la
«Secció Panrussa dels Anarquistes
Universalistes», conegut com «Els
Universalistes», que es declarava a favor dels bolxevics i
d'«una dictadura
provisional», necessària i transitòria,
abans d'arribar al comunisme sense
Estat. Aquest suport al poder soviètic no va impedir que els
germans Gordin i
els seus seguidors fossin detinguts i empresonats una temporada en
aquesta
època. En 1924 Abba
Gordin va obtenir permís
per abandonar el país i després d'un perible de
dos anys (Samara, Irkutsk,
Harbin, Xangai), on va fer conferències sobre la
situació a l'URSS i sobre
l'anarquisme, va arribar als Estats Units en 1926.
Instal·lat a Nova York (Nova
York, EUA), organitzà grups anarquistes, publicà
poesies i llibres de teoria
anarquista en jiddisch. Entre 1936 i 1957 edità a Nova York
la revista
filosòfica i literària en jiddisch Yiddische
Shriften (Textos Jueus),
marcadament antimarxista.
També col·laborà regularment en el
periòdic anarquista jiddisch Freie
Arbeiter Stimme. Son germà, qui en 1925 havia
estat internat per les
autoritats bolxevics en un psiquiàtric,
aconseguirà més tard establir-se als
EUA, on esdevingué un missioner místic
protestant. A Nova York, Abba Gordin,
participà en la redacció de Freie
Arbeiter Stimme, edità el seu propi
periòdic The Clarion (1932-1934) i
continuà desenvolupant un cert
antiintel·lectualisme i considerant el nacionalisme,
més que la lluita de
classes, com el motor de la societat moderna. En aquesta
època fundà la Jewish
Ethical Society (JES, Societat Ètica Jueva) i
col·laborà en el periòdic
jiddisch Der Freie Gedank, que el Grup Anarquista
Jueu de París
(França), animat per David Stettner, editava des de 1949.
Publicà dos llibres
de memòries Zikhroynes un Kheshboynes (1917-1924)
(1955-1957,
«Reminiscències i reclams (1917-1924)»)
i Draysik Yor in Lite un Poyln:
Oytobiografye (1958, «Trenta anys a
Lituània i Polònia. Autobiografia).
L'octubre de 1958 s'instal·là a Ramat Gan (Tel
Aviv, Israel), on fundà
l'Agudath Yiddische Schochrei Chofesh (ASHUACH, Cercle Anarquista
Jiddisch
"Amics de la Llibertat"), que comptà uns 150 membres, tenia
una
biblioteca amb els clàssics de l'anarquisme en diferents
llengües (hebreu,
jiddisch, polonès, etc.) i una gran sala de
conferències, on s'organitzaren
nombrosos debats sobre l'anarquisme. A partir de 1959
començà a publicar a Tel
Aviv la revista mensual en jiddisch i hebreu Problemen-Problemot,
que
dirigí fins a la seva mort –a partir de 1964 va
ser reemplaçat en la direcció
per Shmuel Arbarbanel i posteriorment per Joseph Luden. Abba Gordin va
publicar
més de trenta volums en jiddisch de filosofia, poesia,
assaig i teoria
anarquista, molts d'ells traduïts a l'hebreu, i molts dels
seus textos en rus
es traduïren a l'hebreu. Entre les seves obres podem destacar Sotsiale
Ibergloyberay un Kritik (1941, «Supersticions i
crítiques socials»), Eseyen
(1951, «Assaigs»), In Gerangl far Frayhayt:
Rusland (1956, «En la
lluita per la llibertat. Rússia»), Yidish
Lebn in Amerike (1957, «Vida
jueva a Amèrica») i S. Yanovsky
(1864–1939) (1957, biografia sobre
l'intel·lectual anarquista jueu Saul Yanovsky).
També traduí al jiddisch moltes
obres de Piotr Kropotkin i el Discours de la servitude
volontaire
d'Étienne de La Boétie. Abba Gordin, que mai no
es va casar i no va tenir descendència,
va morir el 23 d'agost de 1964 a l'Hospital Tel Hashomer
Ramat Gan (Tel
Aviv, Israel) i va ser enterrat al cementiri de Kiryat Shaul de Tel
Aviv. ***
Necrològica
de Dimas González Caldevilla apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 22 de
març de 1964 - Dimas González Caldevilla: El 3 de març de 1894 neix a Sama de Langreo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Dimas González Caldevilla. Sos pares es deien Gumersindo González i Josefa Caldevilla. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva regió natal, rebel des de la seva joventut, amb 25 anys ja s'havia recorregut la Península. En 1933, des d'Adrall (Ribera d'Urgellet, Alt Urgell, Catalunya), col·laborà en una recaptació de la Comissió Pro Presos de Catalunya. En 1936 treballava en la companyia elèctrica «Luz y Fuerza» a Adrall i milità en el sindicat confederal que actuava en aquesta empresa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració. Posteriorment es guanyà la vida a les muntanyes occitanes i milità en la Federació Local d'Ausat (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Enriqueta Samartino. Dimas González Caldevilla va morir el 20 de desembre de 1963, quatre anys després de retirar-se, d'una bronquitis que es va complicar, al seu domicili de Vic de Sòs (País de Foix, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Angelo
Callea - Angelo Callea: El
3 de març de 1900 –algunes fonts citen
erròniament 1909– neix a Motta San
Giovanni (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Angelo
Callea, que va fer servir els
pseudònims de Francesco Aberza
i Giovanni Catanoso. Sos pares es
deien
Carlo Callea i Clelia Romeo. Fill d'una família de petits
propietaris pagesos,
quan tenia set anys morí sa mare. Després del
terratrèmol de 1908, son pare el
va confiar a l'orfenat «Pio X» de Roma
(Itàlia), on va romandre fins 1914, després
d'aconseguir una titulació tècnica de segona
classe. En 1919 es traslladà a
Savona (Ligúria, Itàlia) per qüestions
de feina i poc després emigrà
clandestinament a França. En 1926 va ser condemnat a
Marsella (Provença,
Occitània) a vuit dies de presó per
«embarcament clandestí». El 19 de juliol
de
1928 el Tribunal Correccional de Niça (País
Niçard, Occitània) el condemnà a 15
dies de presó per «possessió d'arma
prohibida». A Sant Rafèu (Provença,
Occitània) les autoritats sospitaren que va ser l'autor d'un
atemptat contra el
marquès Giacomo De Muro, vicecònsol
italià en aquella població, perpetrat el 22
d'agost de 1928. Detingut l'1 de setembre de 1928, sota el nom de Francesco Aberza, al domicili d'un
compatriota anomenat Giannini a Pierafuec (Provença,
Occitània), rebé el suport
del periodista i escriptor exiliat Luigi Campolonghi i l'ajuda
econòmica de la
Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home);
jutjat el 10 d'abril de 1929 per l'Audiència de Draguinhan
(Provença,
Occitània), va ser absolt per manca de proves. El 21 d'abril
de 1931 va ser
detingut al seu domicili de Toló (Provença,
Occitània), al número 29 del carrer
Pomet, sota el nom de Giovanni Catanoso,
per infracció del decret d'expulsió i per
possessió d'un revòlver automàtic
carregat, carnets d'identitat en blanc, tampons falsos de la Prefectura
de
Policia dels Alps Marítims, pots amb tintes de diferents
colors, dues petites bombes
casolanes, correspondència amb altres anarquistes, un
quadern manuscrit de la seva
mà, i publicacions anarquistes i comunistes (Bataglia
Sindicali, La
Défense, L'Humanité,
Lotta Anarchica, Le
Réveil Anarchiste, etc.);
jutjat per diverses acusacions (infracció al decret
d'expulsió, fabricació i
possessió d'enginys explosius, ús delictiu de
segells, possessió de
documentació falsa, etc.), el 17 de juliol de 1931 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Toló a tres anys de presó i a 100
francs de multa, pena que va
ser augmentada un any més el 6 de novembre de 1931 pel
Tribunal d'Apel·lació d'Ais
de Provença (Provença, Occitània).
Durant la seva captivitat, va ser condemnat
a un any suplementari per baralles i lesions. En 1936 va ser posat en
llibertat
i, després d'un temps a Niça,
s'establí a París (França), on
conegué
l'anarquista partidari de la violència Dante Fornasari, amb
qui treballà de terrelloner
una temporada a la mateixa obra. Inscrit en el registre de subversius i
terroristes, el 23 de març de 1936 tornà
il·legalment a Itàlia, però va ser
detingut al Ponte San Luigi, a la frontera de Ventimiglia
(Ligúria, Itàlia), i
traslladat a Reggio de Calàbria (Calàbria,
Itàlia). Durant el seu
interrogatori, negà haver participat en l'atemptat de Sant
Rafèu i haver tingut
explosius. Considerat dement per les autoritats, va ser internat a
l'hospital
psiquiàtric, on va romandre d'abril a octubre de 1936,
però un cop lliure va
ser novament detingut. El 4 de desembre de 1936 la Comissió
Provincial de
Reggio de Calàbria li va assignar cinc anys de confinament
per «activitats
antifeixistes a l'estranger» i enviat a l'illa de
Ponça. El 27 d'abril de 1937
va ser internat al manicomi de Nàpols (Campània,
Itàlia) per «demència
precoç»
i el 30 de maig va ser alliberat del confinament i ingressat al
manicomi de
Reggio de Calàbria, on, després d'una breu estada
a l'asil psiquiàtric de
Girifalco (Calàbria, Itàlia) a principis dels
anys quaranta, el 27 de març de
1942 encara restava ingressat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. Angelo Callea (1900-?) ***
Notícia de la detenció de César Rosa Bermúdez apareguda en el diari madrileny La Voz del 30 de novembre de 1932 - César Rosa
Bermúdez: El 3 de març de 1902 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista César Mariano Rosa Bermúdez –el primer
llinatge citat erròniament de diferents maneres (Rosas, Roza, Rozas).
Era fill de Rafael Rosa Ramírez i de Presentación Bermúdez Bermúdez. Es guanyà
la vida treballant de metal·lúrgic a les drassanes navals «Factories Vulcano»
de Vigo (Pontevedra, Galícia). Durant la II República espanyola milità en el
Sindicat del Metalls de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts
Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Vigo. Acomiadat de
la feina per les seves activitats anarquistes, patí les «Llistes de la fam» de
la patronal i hagué de fer feina de taxista amb un vehicle adquirit per la CNT
de Vigo. Va ser nomenat secretari del Sindicat de Xofers de la CNT. En aquesta
època vivia al número 4 del carrer San Bernardo de Vigo, seu del Sindicat de
Boters de la CNT. El 9 de juny de 1932 va ser detingut per «incitació a la
vaga» després de repartir uns fulletons i l'agost d'aquell any representà el
Sindicat del Metall i el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el Ple Regional
de la CNT celebrat a Ferrol (La Corunya, Galícia). El 30 de novembre de 1932 va
ser detingut a Vigo, juntament amb Eduardo Fernández Díaz i Ricardo Vega Álvarez,
per «tinença d'armes i d'explosius» i tancat a Pontevedra. En 1932 col·laborà
en El Luchador i en 1933 en Solidaridad Obrera, i també en CNT
en aquesta època. L'abril de 1933, quan era secretari de la Federació Local de
Vigo, va ser empresonat a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) sota l'acusació de
col·locació d'explosius durant un conflicte pesquer de Bouzas (Vigo, Pontevedra,
Galícia), però el juny d'aquell any va ser absolt. En 1933 va fer diversos
mítings a Galícia (Beade, Chapela, Vigo). L'agost de 1934 va ser detingut per
atiar una vaga de xofers i per atacar vehicles esquirols. El 7 de novembre de
1934 va ser novament detingut per «reunió clandestina» i d'haver participat en la
vaga revolucionària de l'octubre anterior. El 24 d'octubre de 1935 va ser
jutjat per portar armes i cartutxos de dinamita al seu taxi. Entre l'1 i el 10
de maig de 1936, con a secretari general, va ser delegat del Sindicat d'Oficis
Diversos de Vigo al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa (Aragó, Espanya).
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí l'assalt a la caserna de
la Guàrdia Civil de Teis de Vigo, a més de l'assalt a l'armeria «Cosmopolita» i
de les Duanes dels carrabiners del port, i lluità a les barricades fins a la
caiguda de la població. Amagat durant tota la guerra, participà en diverses
accions guerrilleres, sempre perseguit per les autoritats franquistes. César
Rosa Bermúdez va ser localitzat per la Guàrdia Civil i forces del Regiment
d'Infanteria local el 3 d'abril de 1939 al domicili de Lucía Domínguez Eiroa a Foxos
(Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) on s'amagava i se suïcidà d'un tret,
juntament amb l'anarcosindicalista Antonio Iglesias González, abans de ser
detingut, tot deixant un text escrit justificant la seva acció i exonerant la propietària
del domicili per evitar les represàlies. ***
Necrològica
de Pedro Fernández Alonso apareguda en el
periòdic Espoir
del 25 de juny de 1967 - Pedro Fernández
Alonso: El 3 de març de 1905 neix a Madrid
(Espanya) l'anarcosindicalista Pedro
Fernández Alonso, conegut com Madriles.
Sos pares es deien Manuel Fernández
i Agustina Alonso. Quan era aprenent d'ebenisteria s'afilià
a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Després de la
proclamació de la II
República espanyola emigrà a Barcelona
(Catalunya), on milità en el Sindicat de
la Fusta confederal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà
com a milicià i lluità al front
d'Aragó. En 1937 col·laborà en El
Frente,
òrgan de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»). A principis de 1938 va ser
comissari de la 121 Brigada Mixta de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola i membre del Tribunal Militar
Permanent. En acabar la
guerra, el març de 1939, aconseguir embarcar des d'Alacant
(Alacantí, País
Valencià) cap a Orà (Algèria) i va ser
internat en diversos camps algerians
(Morand) i en el de Bouarfa (Figuig, Marroc). Després de la
II Guerra Mundial
continuà militant en el Nucli de la CNT algerià.
En 1962, amb la independència
d'Algèria, va ser repatriat a França i
s'instal·là a Grenoble (Delfinat,
Arpitània), on formà part de la
Federació Local de la CNT. Pedro Fernández
Alonso va morir el 3 de març de 1967, el dia del seu
aniversari, al Centre
Hospitalari Universitari de Grenoble de La Tronche (Delfinat,
Arpitània) i va
ser enterrat tres dies després al cementiri del Grand-Sablon
de La Tronche. ***
Juan
Manuel Ballestero Ballestero - Juan Manuel
Ballestero Ballestero: El 3 de març de 1914
neix a Santolea (Castellote, Terol,
Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Ballestero
Ballestero, conegut
com El Bicicleta. Va ser membre del
Comitè de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Santolea durant la
Revolució espanyola i després va combatre al
front d'Aragó. Sembla que va ser
fet presoner i el març de 1938 va ser condemnat a mort,
però aconseguir escapar
i el 25 d'abril de 1939 passà a França. Va ser
internat al camp de concentració
d'Argelers sota la identitat de Juan
Manuel Ballesteros Ballesteros i pogué fugir-ne.
Durant l'Ocupació
participà en la Resistència i en la lluita de
l'Alliberament de la zona oest
francesa. Després de la II Guerra Mundial milità
en el Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Juan Manuel Ballestero Ballestero va morir en 1971. ***
Antoni Ginestet Sanfeliu - Antoni Ginestet
Sanfeliu: El 3 de març de 1914 neix a
Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès,
Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i esperantista Antoni Ginestet Sanfeliu. Sos pares
regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer
metal·lúrgic i des de ben jovenet
milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en
l'Agrupació Esperantista.
També va ser membre de l'agrupació esperantista
de Santa
Coloma. En 1936 feia
el servei militar a Maó (Menorca, Illes Balears),
però
quan l'aixecament
feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la
seva
ciutat natal i
intervingué en la resposta popular contra els feixistes,
participant en el
setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després
s'incorporà a la
Columna «Tierra y Libertad», com a conductor de
blindats (tiznaos), i va
combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Fou membre del
Comitè
de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del
grup que tallà a
Tarancón la fuita des de Madrid del Govern
republicà cap a València, salvant la
vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la
II
República. El març de 1937 deixà la
Columna i es traslladà a Barcelona
(Catalunya), on s'integrà en el Comitè
Peninsular, amb Fidel Miró Solanes i
Félix Martí Ibáñez, de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest any
entrà
a formar part del grup «Constantes» de Barcelona,
adherit a la FAI, i després
en el grup «Z». El juliol 1937 es va reintegar a la
Columna, que amb la
militarització fou batejada com 153 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, primer com a soldat i
després com a tinent ajudant del XX
Batalló («Leal») de la 103 Brigada
Mixta. En aquesta brigada destacà com a
organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la
rereguarda. L'ofensiva feixista
l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni
Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de
març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa,
Aragó, Espanya) d'una explosió de
morter. Antoni Ginestet
Sanfeliu (1914-1938) ***
María Lozano Molina - María Lozano
Molina: El 3 de març
de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la
poetessa i militant anarquista María Gregoria Lozano Molina.
Sos
pares es deien Esteban Rufo Lozano i Ángela
Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i
es relacionà per
qüestions familiars amb el grup d'acció
«Los Solidarios». També
mantingué
contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo
Solórzano a través de la casa
de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El
24 de novembre de
1932 es casà civilment a Saragossa (Aragó,
Espanya) amb el militant anarquista Ángel
Mombiola Allué, amb qui tingué una filla. El
juliol de 1936 participà en la
lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà
momentàniament
d'Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Després
s'enrolà en la Columna Durruti i
més tard entrà a formar part de la
col·lectivitat agropecuària de Sarinyena
(Osca, Aragó, Espanya). Quan acabà la guerra
passà a França i fou internada al
camp de concentració de Galhac (Llenguadoc,
Occitània), del qual aconseguí
fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la
zona de l'Alta Garona, juntament
amb son company Ángel Mombiola Allué, qui
morí afusellat pels nazis el 20
d'agost de 1944 a prop d'Ondas (Llenguadoc, Occitània). En
1945, un cop acabada
la guerra, retornà clandestinament a la Península
per trobar sa filla; en
tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans
dificultats. Instal·lada a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ca seva es
convertí en refugi d'activistes
llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts
Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques
per a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). També
ajudà la guerrilla llibertària (Francesc
Sabaté Llopart) i diversos grups autònoms
d'acció (MIL, GARI). En 1972
participà en la fundació de l'arxiu de
documentació llibertària Centre de
Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre
l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva
mort. Participà
activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada
a terme
pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de
manifestacions i de mítings fins poc
abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de
febrer de 2000 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i cinc dies
després les seves cendres van ser
escampades al riu Garona. María Lozano Molina (1914-2000) Ángel Mombiola Allué (1908-1944) ***
André Laude - André Laude: El 3 de març de 1936 neix al XIV Districtre de París –algunes fonts citen erròniament Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França)– l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Jean Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, Ferdinand Laude, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Marie Louazon (Olga Katz), jueva polonesa, és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París, és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, on és sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per «col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista Planète. Estava divorciat de Marie Béatrice Germaine Antoinette Jacqueline Montastier. En la misèria, André Laude va ser trobat mort el 24 de juny de 1995 al seu domicili del XX Districte de París (França); incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, les seves cendres van ser escampades al Sena.
Defuncions
Josef Peukert fotografiat per Scholl (Chicago, 1906) - Josef Peukert: El
3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el
propagandista anarcocomunista
Josef Peukert, també citat com Joseph
Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice
nad Orlicí
(Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment
Txèquia). Fill d'una família molt
pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis
anys ajudava son pare en
la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys
abandonà l'escola per a
treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i
recorregué l'Imperi
austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines
ocasionals (pintor
en la construcció, etc.) i estudiant pintura
artística. En 1874 retornà a casa
i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia
acabat de crear. En 1877, un cop
mort son pare, passà tres mesos a Metz i després
va anar caminant fins a París,
on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En
aquesta aventura aprengué el francès
perfectament i participà activament en el moviment
anarcocomunista gal, on va
fer servir els pseudònims Jacques
Bernard
i Eduard Pohl i entaulà
amistat amb
Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto
Rinke. Atret pel moviment anarquista
espanyol, des de Bordeus passà a la Península,
però va haver de tornar poc
després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva
que es desencadenà
a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i
marxà a Suïssa on
començà a militar en el moviment anarcocomunista
local de caire kropotkià. En
1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés
Internacional de Londres
(Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann
Most, el
5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la
intenció de crear una organització
secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador,
assolí un cert prestigi
tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre,
però, va ser detingut i
empresonat per «conspiració» fins al 6
de març de 1882. El juliol de 1882 fou
nomenat pels editors director del periòdic Die
Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de
la socialdemocràcia
austríaca, i també va fer un cicle de
conferències a Viena. A finals d'agost de
1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer
Merstallinger» –atac
i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de
1882–; jutjat el
21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou
redactor de Der Rebell (El Rebel).
Convençut de la
inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme,
reivindicà la violència i
el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie
d'atemptats contra les
forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la
intensificació de la
repressió i la detenció de la major part dels
dirigents socialdemòcrates,
moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de
1884 a fugir de
l'Imperi austrohongarès el dia abans de la
promulgació d'una llei d'excepció
antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres
(Anglaterra), on aquest mateix
any publicà el fullet Gerechtigkeit
in
der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat
en 1910. A la capital
anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un
dels fundadors, amb P.
Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen,
del periòdic Die Autonomia.
Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.
Òrgan Anarcocomunista), portaveu
del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub
«Autonomie» (Club Anarquista
Alemany «Autonomia»), de caràcter
kropotkià. En aquesta època formà part
de la
Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista
socialista Theodor
Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave,
que no es refiava de
Reuss, situació que portà tensions en la Lliga
Socialista. El febrer de 1887
Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on
el segon va passar
informació a la policia que portà a la
detenció de l'anarcocol·lectivista
Johann Neve a Lieja i a la seva condemna l'octubre
d'aquell any a 15 anys de presó;
aquest episodi danyà severament la reputació de
Peukert, però també la de Dave –aquest
tèrbol incident va ser tractat per John Henry
Mackay en el seu llibre Die Anarchisten.
Kulturgemälde aus dem Ende
des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura
de finals del
segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb
Claus Timmermann el
periòdic Der Anarchist
(L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya
per guarir-se i,
abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus,
París i Londres. A
principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova
York (Nova York, EUA).
Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i
entrà a formar part de la Radikale
Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de
l'Autonome Gruppen
Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els
constants conflictes amb Johann
Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes
anarquistes fos impossible
i fins i tot s'arribà a parlar de
«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va
fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es
dividís en dos grups
irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb
Emma Goldman i Alexander Berkman,
encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El
setembre de 1893 assistí
com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups
Autònoms Units) de
Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de
Chicago i, com que la
policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en
l'intent
d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman,
s'instal·là en aquesta
ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club
de Debat
de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara
quedaven actius
a la ciutat, va triar un comitè d'investigació
format per sis membres per
presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades
amb
l'«Afer Never»; un any més tard, el
comitè va concloure que totes les denúncies
contra Peukert eren calúmnies basades en mentides,
però molts d'anarquistes no
van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren
sota sospita el
propi comitè –Freiheit
s'abstingué
de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va
morir el 3 de març
de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa
i marginat per
gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en
nombroses ocasions
de ser un agent provocador, acusació a la qual
s'intentà disculpar en les seves
memòries Erinnerungen eines
Proletariers
aus der revolutionären Arbeiterbewegung
(Memòries d'un proletari del
moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en
1913 a Berlín per Gustav
Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un
gran ressò
i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que
considerava
que la precisió historiogràfica de les seves
afirmacions eren força discutibles.
L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of
Social
History (IISH) d'Amsterdam. ***
Victor Pengam - Victor Pengam: El 3 de març de 1920 mor a
Kerguérec (Lambézelle; actualment pertany a
Brest, Bro
Leon, Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista,
neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor
François Marie Pengam. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a
Brest (Bro Leon, Bretanya). Sos pares es deien Jean Marie Pengam,
sastre, i Marie
Anne Gordol. Orfe, es
va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a
aprenent a
l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear
una
secció de la Joventut Sindicalista de França,
grup format per una seixantena
d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda
maltusiana,
alhora que en l'agitació i la propaganda
revolucionària, i que organitzava
sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques.
El 4 de juliol de
1904 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i va ser-ne
elegit
tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser
castigat a
cinc mesos sense feina per «incitació a militars a
la desobediència» en un acte
organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a
l'Audiència de Finisterre per aquest delicte,
però va ser absolt, gràcies a la
creació d'un Comitè de Defensa Social (CDS) que
es va crear en el seu suport.
Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet
B». Va ser secretari
general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del
Treball de Brest.
Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou
sindicat
anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup
d'Estudis
Racionals, creat pels anarquistes
Groult i Gosselin, i que
agrupava militants
anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en
la
creació del Cercle Neomaltusià, al
número 9 del carrer Fautras de Brest, i va
organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia,
fisiologia,
embriologia, alimentació racional, higiene
física, etc.). Durant la primavera
de 1910 formà part de la campanya
antiparlamentària i fou candidat
abstencionista per la I Circumscripció de Brest. El desembre
de 1910 va ser
nomenat secretari de la Borsa del Treball de Bres en
substitució de Jules
Reullier. En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista
«Les Temps
Nouveaux», que va adherir-se en la Federació
Comunista Anarquista (FCA) i va
participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda,
que va organitzar a
partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam
serà
anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam
i Paul Gourmelon van
ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el
segon per
sabotatge; les multes van ser
pagades pel CDS. En
1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any
següent va
abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se
a
l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions
culturals, esportives,
musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats
neomaltusianes.
Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig
interpretant
peces com L'Hymne au 17e, L'Internationale,
etc. Mobilitzat en la
Infanteria Colonial en 1914, formà part del sector defensor
de la «Unió
Sagrada»; va ser ferit en combat en dues ocasions i va
contreure la
tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en
règim de
cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon,
el
moviment llibertari a Brest. El 25 de novembre de 1918 es
casà a Brest amb al
comercianta Marie Renée Malijag, vídua de Jean
Noêl Levénez. En aquesta època
vivia al numero 69 del carrer Louis Pasteur de Brest. Victor Pengam va
morir el
3 de març de 1920 a Kerguérec
(Lambézelle; actualment pertany a Brest, Bro
Leon, Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de
març de 1920, van donar
lloc a una gran manifestació de dol on van participar
més de 15.000 persones.
Un important carrer de Brest porta el seu nom. ***
Ettore Aguggini - Ettore Aguggini: El 3 de març de 1929 mor a l'Alguer (Sardenya, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Havia nascut el 23 de març de 1902 a Milà (Llombardia, Itàlia). Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia). ***
Nota
necrològica d'Étienne Coudereau apareguda en el
diari de Bourges Centre-Express
del 5 de març de 1929 -
Étienne
Coudereau: El 3
de març de 1929 mor a
Bourges (Centre, França)
l'anarquista i antimilitarista Étienne Coudereau. Havia nascut el 29
de setembre de 1883 a Bourges
(Centre, França). Sos pares
es deien Jean
Coudereau, jornaler i obrer dels centres militars, i Marie Brunet,
jornalera. En
1895 aconseguí el certificat d'estudis a l'escola del carrer
Paradis de
Bourges. Posteriorment es guanyà la vida com a escultor en
fusta i segons la
policia era un «anarquista convençut».
Vivia al mateix domicili de l'anarquista
Achille Légeret i es casà amb Rosalie Voisin,
filla de l'anarquista Louis
Voisin. En 1904,
com a «obrer d'art» va ser dispensat durant dos
anys de fer el servei militar. En
1905 era, amb Jean Pagés, el gerent del periòdic Les Semailles, el principal redactor del
qual fou Achille Légeret.
El 8 d'octubre de 1905 el seu domicili, al número 90 del
carrer Nationale de
Bourges, va ser escorcollat per la policia a la recerca de cartells de
l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906,
segons informes
policíacs, havia rebut un lot de cartells a favor de
l'abstenció. També va
promoure la cooperativa «L'Entente
Économique» (El Pacte Econòmic), a la
qual
s'adheriren anarquistes de Bourges. En 1911 s'establí a
Châteauroux (Centre,
França), on continuà militant. Posteriorment
retornà a Bourges. Condemnat el 21
de juliol de 1926 per «abús de
confiança» a dos mesos de presó i a 25
francs de
multa, després d'haver demanat en préstec el 25
d'agost de 1925 un carretó de
mà a André Denis a l'estació de
Vierzon (Centre, França) i no haver-lo
retornat, el 22 de setembre de 1926 el Tribunal Correccional de Bourges
reduí
la pena a un mes de presó. Étienne Coudereau va morir el 3 de
març de 1929 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Bourges
(Centre, França). ***
Shalom Schwartzbard - Shalom Schwartzbard: El 3 de març de 1938 mor a Ciutat del Cap (Sud-àfrica) l'escriptor i militant llibertari jueu Shalom Schwartzbard, també conegut com Samuel Schwartzbard o Sholem Shvartsbard. Havia nascut el 18 d'agost de 1886 a Izmail (Bessaràbia) –actualment Ucraïna. Rellotger de professió, durant la Revolució de 1905 va participar com a activista revolucionari en la resistència contra els pogroms als territoris ocupats per Rússia (Bessaràbia i Polònia, especialment), on l'organització de suport els presos polítics Creu Roja Anarquista va ser fundada aquell any –més tard serà reanomenada Creu Negra Anarquista (CNA). Fuig de Bessaràbia en 1906 després del col·lapse de la rebel·lió i arriba a França en 1910. Participarà en la Gran Guerra allistat en la Legió Estrangera francesa i va ser ferit i llicenciat amb honors i condecorat amb la Creu de Guerra. En 1917 va tornar a Odessa (Ucraïna) i quan va esclatar la Revolució i la guerra civil va unir-se com a guerriller a l'Exèrcit Revolucionari Insurgent anarcocomunista d'Ucraïna (ERIU), a les ordres de Nèstor Makhno. L'ERIU alliberà aproximadament set milions de persones al sud d'Ucraïna i va controlar grans extensions de territori en una dura guerra contra cinc fronts: contra els nacionalistes burgesos ucraïnesos, contra els invasors austrohongaresos, contra l'Exèrcit Blanc contrarevolucionari, contra l'Exèrcit Roig bolxevic i contra les bandes de bandits errants. En 1919, 14 membres de la família de Schwartzbard van ser assassinats en un pogrom antijueu instigat per Simon Petliura, president de la burgesa República Nacional Ucraïnesa entre 1918 i 1920 i un dels principals enemics dels maknovistes. Almenys 60.000 jueus ucraïnesos van morir en pogroms en aquella època. Schwartzbard va actuar com a guerriller de l'ERIU en l'organització de l'autodefensa de les comunitats jueves rurals contra els atacs, gairebé la mateixa feina que la CNA feia a les ciutats. En 1920 marxa a París, poc abans de la desfeta makhnovista de 1921, on milita en els grups anarquistes jueus. Amb un grup d'exiliats russos i d'altres militants, entre ells Alexandre Berkman, Piotr Arshinov i Nèstor Makhno, fundarà la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris (La Plataforma). Petliura, que havia aconseguit fugir d'Ucraïna en 1923, s'havia instal·lat a París l'octubre de 1924, on al Barri Llatí, va encapçalar el govern de la República Nacional Ucraïnesa en l'Exili com a ataman o hetman (cap dels cosacs) i va publicar el periòdic Tryzub (El Trident). Quan Schwartzbard, que va aconseguir la ciutadania francesa en 1925, s'adonà que Petliura vivia a París, va decidir atemptar contra la seva vida. El 25 de maig de 1926 assassinarà de diversos trets Simon Petlioura en mig del bulevard de Saint Michel, deixant clar que el matava en venjança pels pogroms, i esperà tranquil·lament la policia. Jutjat a París el 18 d'octubre de 1927 i defensat pel famós advocat esquerrà nord-africà Henri Torrès –que ja havia defensat els anarquistes Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover, i d’independentista català Francesc Macià, durant la dictadura de Primo de Rivera– serà finalment absolt per haver comès un «crim passional». Fugint de la popularitat que li havia aportat el judici, es va fer viatjant de comerç per a una enciclopèdia jiddisch i es va consagrar a la lluita contra l'antisemitisme, creant la Lliga Internacional Contra l'Antisemitisme (LICA). En 1938 per qüestions de feina va visitar Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i poc després, el 3 de març de 1938, Shalom Schwartzbard hi moria a conseqüència d'un infart. Va ser enterrat amb gran cerimònia al cementiri jueu de Maitland i va ser l'enterrament públic més gran celebrat a Ciutat del Cap fins a la data. És autor de l'obra en jiddisch Troymen un Virklikhkayt (Somnis i realitat, 1920), En Krig Mit Zikh Aleyn (En guerra amb mi mateix, 1933) i la seva autobiografia In'm Loyd Fun Yorn (En el curs dels anys, 1934), entre d'altres. Schwartzbard havia sol·licitat el dret a instal·lar-se a la Palestina ocupada pels britànics, però va ser rebutjat. En 1967, un comitè israelià va demanar que les restes d'Schwartzbard fossin desenterrades i sepultat de bell nou a l'Acre dels Herois a Natanya, últim llar per als herois militars jueus; però la seva làpida original encara pot ser visitada a Maitland, on cada any la comunitat jueva local fa una cerimònia en record seu. El maig de 2000, anarquistes sud-africans van visitar el cementiri parisenc de Père-Lachaise on estan enterrades les cendres de Makhno i van col·locar-hi un pamflet anarquista en llengua zulu en un gerro en honor de les idees makhnovistes i del lluny que aquestes han arribat. ***
Notícia
de la detenció de Raoul Héro apareguda en el
diari de Reims L'Indépendant
Rémois del 15 de setembre de 1901 - Raoul Héro: El 3 de març de 1944 mor a Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Havia nascut el 2 de març de 1882 a Orleans (Centre, França). Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). ***
Roberto
Giménez Ferrer
- Roberto Giménez Ferrer: El 3 de març de 1964 mor a París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Roberto Giménez Ferrer. Havia nascut el 6 d'abril de 1915 a Barcelona (Catalunya). Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Quan la guerra va combatre en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola; ferit, patí l'amputació del braç esquerre. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut. Interrogat i apallissat a Burgos (Castella, Espanya) durant un desena de dies, va ser traslladat a Barcelona. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per un llarg empresonament. Una desena d'anys després va ser alliberat i passà a França, on continuà militant en la CNT de l'exili. A partir de 1954 fou membre de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili (LMIGEE). Roberto Giménez Ferrer va morir el 3 de març de 1964 a París (França) a conseqüència de les seqüeles de les tortures que tingueren com a conseqüència l'oblació d'un pulmó. Deixà esposa i tres fills. Roberto Giménez Ferrer (1915-1964)
***
Augusto
Masetti - Augusto Masetti:
El 3 de març de 1966
mor a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista i antimilitarista
Augusto Masetti. Havia
nascut el 12 d'abril de 1888 a Sala Bolognese
(Emília-Romanya, Itàlia). Fill
d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i
Giacinta Montanari.
Treballà de paleta com son pare i també de
sabater i milità en la Cambra del
Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El
març de 1908 emigrà
a França en busca de feina, però hagué
de retornar a Itàlia per fer el servei
militar. A començaments del setembre de 1910 va ser
llicenciat i l'abril de
1911 retornà a la seva feina de paleta i passà
alguns mesos a França. El 26 de
setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena
aventura imperialista italiana a
Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en
l'expedició enquadrat en un
regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector
assidu de la
publicació anarquista Rompete le
file!,
el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna
Cialdini de
Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia,
disparà, al crit de
«Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i,
dirigint-se als companys, «Germans,
rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a
Tripolitània!», un tret de
fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes,
ferint-lo a
l'esquena de poca consideració, ja que 20 després
va ser donat d'alta. Quan va
ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista
que
feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats
pels
oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un
oficial superior», durant
l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i
antimilitarisme. Immediatament
el moviment anarquista creà per a la seva defensa el
Comitè Nacional Pro
Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del
qual
formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi.
També periòdics
anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro
de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme.
Davant el clima de
suport que es va desencadenà, el govern italià va
tenir por de crear un màrtir
si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal
militar
per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos
psiquiatres que van ser nomenats
pel Tribunal Militar de Venècia perquè
declaressin Masetti, segons les
extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com
a un
«subjecte degenerat», que havia actuat sota un
«morbós furor» per un «agut
estímul passional», i que era incapaç
de discernir entre el bé i el mal. L'11
de març de 1912 va ser declarat com a «no
punible» i internat al manicomi
judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb
l'anarcoindividualista
Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei
Humbert
I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí
que fos traslladat al manicomi
civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al
Comitè i
negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial
del Tribunal de
Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al
manicomi de Brusegana. El gest
rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport
de
socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió
Sindical Italiana
(USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional
que acabà en 1914 en
l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja).
L'abril de 1915, gràcies al
suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué
gaudir d'un grau
de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions
anarquistes
organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant
això, el sotsprefecte
obligà el director del manicomi a portar un règim
i una teràpia més rigorosos.
L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la
seva custòdia a una família
d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva
vida, casant-se amb la vídua de
guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa,
Cesare i Franco).
El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades
militars
organitzades pel règim feixista a favor de la guerra
d'Etiòpia i va ser jutjat
el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i
condemnat a cinc anys de
confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser
novament
imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de
Sassari
durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i
pogué retornar a
Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb
altres 49 antifeixistes
en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la
presó sa San
Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser
novament detingut l'11
de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare,
partisà de
la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el
portà de bell nou al
manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de
«psicosi paranoide». L'1 d'abril de
1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra
continuà la seva
activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va
morir el 3 de març
de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver
estat atropellat, quan colcava
amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia
urbà. En 2003 Laura De Marco
publicà la biografia Il soldato
che disse
no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966). Augusto Masetti (1888-1966) ***
Necrològica
de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1967 - Vicenç Llop Serrano:
El 3 de març de 1967 mor a Vierzon
(Centre, França) l'anarcosindicalista
Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge com Llop.
Havia nascut el 17 d'octubre de 1886 a Ascó
(Ribera
d'Ebre, Catalunya). Sos pares es deien Miquel Llop i Francesca Serrano.
Militant
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva
població natal, durant
la Revolució participà en la
col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a
Vierzon, treballà de pagès i milità en
la
Federació
Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet,
amb qui
tingué dos infants, Miguel i José,
també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano
va morir
el 3 de març de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon
(Centre, França). ***
Louis
Bouffanais - Louis
Bouffanais: El 3 de març de 1971 mor a Tarba
(Bigorra, Gascunya,
Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i
antimilitarista Louis Joseph
Bouffanais. Havia nascut l'1 de juny de 1890 a Siecq
(Aquitània, Occitània). Sos
pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie
Verrieras. En 1914
arribà a Tarba
(Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a
l'Arsenal d'Armament per a
treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses
fàbriques de la regió.
Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia
al número 86 del
carrer de París. A finals dels anys vint intentà
constituir un grup anarquista
a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes
Anarquistes (AFA),
fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de
la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). També fou
administrador-gerent del restaurant cooperatiu
«Le Prolétarienne de Tarbes», al
cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en
1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un
restaurant per a donar de
menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria.
Va
pertànyer, a més a més, a la
Unió Local de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la
Federació Comunista Llibertària
(FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant,
sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el
«Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats
per
haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant
pacifista
Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal,
pamflets de l'FCL
contra la guerra, la mobilització i per la vaga general
insurreccional. En un
informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de
«militant
anarquista perillós» i en aquesta època
vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya
Amélie Jeanne Marie Isola i sos dos infants. La policia
assenyalà que estava
en relació amb la
Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic
íntim de
l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del
periòdic La Révolte
de Bordeus (Aquitània,
Occitània) al qual estava subscrit. La policia
també el considerà com el
principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels
Alts
Pirineus. Durant la Revolució espanyola,
participà en l'enviament de roba per a
les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II
Guerra
Mundial, distribuí el pamflet Paix
immédiate. Nouveau manifeste contre la
guerre, publicat per
l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin.
Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels
albergs, d'una associació
esportiva llibertària i acollí al seu domicili
nombrosos companys i refugiats,
especialment espanyols i polonesos. També va ser membre
actiu de la Ligue
Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i
col·laborà en el seu
òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais,
alumne de l'Institut de Tarbes,
animà en aquests anys un grup de les Joventuts
Llibertàries. Louis Bouffanais
va morir el 3 de març de 1971 al seu domicili de Tarba
(Bigorra, Gascunya,
Occitània). ***
Necrològica
de José Vicente Burillo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 8 de maig de 1977 - José Vicente
Burillo: El 3 de març de 1977 mor a La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista
José Vicente Burillo. Havia nascut el 18 de març
–algunes fonts
citen el 17 de març– de 1916 a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen
erròniament Villanueva de Gállego
(Saragossa, Aragó, Espanya). Sos
pares es deien Pedro Vicente i Ángela Burillo. Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Villanueva de Gállego
(Saragossa, Aragó, Espanya),
quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí
fugir i arribar a zona
republicana travessant les muntanyes. Enrolat en la «Columna
Durruti»,
participà en combats als fronts d'Aragó i de
Catalunya –segons algunes fonts el
30 de novembre de 1936 estava destinat, amb son germà Pedro
Vicente Burillo, en
la II Columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
al destacament
d'Alcubierre al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat als
camps de concentració de
Vernet i de Sètfonts. El desembre de 1939 va ser enviat a
treballar a les mines
de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). En 1942, durant
l'Ocupació,
participà en les vagues dels miners i va ser novament
internat al camp de
Vernet fins el 5 de juny de 1944, quan els nazis l'enviaren al camp
disciplinari de l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand
del canal de la
Mànega, aleshores ocupada pel nazis, d'on el 18 d'agost
d'aquell any aconseguí
fugir-ne. Entre el 10 i el 12 de maig de 1945 participà en
el Congrés de
Federacions Locals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se
celebrà a
París (França). En 1947 es va reintegrar a les
mines de La Grand Comba i milità
en la Federació Local de la CNT. Amb una silicosi del 100%,
va ser declarat no
apte per a la feina, però continuà militant fins
el seu final. Sa companya fou
Basilia Anita Miral, amb qui tingué dos infants, Anna i
Colette. José Vicente
Burillo va morir el 3 de març de 1977 al seu domicili de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Asunción Hernández Gil aparegua en el
periòdic tolosà Cenit del 14
d'abril de 1987 -
Asunción
Hernández Gil: El 3 de
març de 1987 mor a Trelhissac
(Poitou-Charentes, França)
l'anarcosindicalista Asunción Hernández Gil,
coneguda com María de Tonio. Havia nascut el 15
d'agost de 1904
Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien José Hernández i Francisca
Gil. Emigrà a Barcelona (Catalunya)
molt jove. Militant de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), conegué a
Jorge Casado Meler (Jorge de Soladas),
també militant anarcosindicalista
del seu poble, que esdevingué son company. En 1939, amb el
triomf franquista
passà a França i, després de diverses
penalitats, aconseguí reunir-se amb sa
família. S'instal·la a Perigús
(Poitou-Charentes, França) amb son company, on
el seu domicili esdevingué lloc de refugi dels perseguits,
tot militant en la
CNT. Asunción Hernández Gil va morir el 3 de
març de 1987 a l'Hospital de Trelhissac
(Poitou-Charentes, França). ***
Bernard Merino Peris en el Congrés de la SAC (Estocolm, 1953) - Bernat Merino Peris: El 3 de març de 1988 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Bernat Merino Peris, més conegut com Nardo. Havia nascut el 28 de setembre de 1912 a València (País Valencià). Sos pares es deien Bernat Merino Valero i Benvinguda Peris Montañés. Paleta de professió, de molt jove començà a militar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. En 1936 fou delegat per Gandia en el Ple de la Regional de Llevant d'aquesta organització, on s'oposà a les tesis partidàries a col·laborar en els governs de Juan López Sánchez; en aquest ple fou elegit, amb José Pros Manzonis i Juan López, representant de la regional en el Ple Nacional. Durant la guerra civil va ser membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i secretari de la Regional de Llevant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i participà activament en el procés col·lectivitzador. L'octubre de 1938 representà la Regional de Llevant en el Ple de Regionals de Barcelona. El final de la guerra l'agafà a Alacant i pogué passà els Pirineus després de creuar tota la Península. A França fou internat en camps de concentració. Després participà en la reorganització de la CNT en l'Exili i en la resistència des dels nuclis de Marsella. L'octubre de 1943 fou nomenat membre del Comitè Regional clandestí a Marsella i delegat del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del pantà de l'Aigle, dedicat especialment a les relacions amb la resistència francesa. El desembre d'aquell any representà Marsella en el Ple de Regionals clandestí cenetista realitzat a La Fare de Marsella, en el qual les regionals de la zona ocupada i l'anomenat Comitè de Besiers s'oposaren a la creació de l'Aliança de Forces Democràtiques (AFD). El març de 1944 participà en el Ple de Muret, on fou nomenat per formar part de la Secretaria Nacional de la CNT, i a final de mes participà en una reunió amb la FAI a Tolosa. L'octubre de 1944 fou elegit en el Ple de Tolosa secretari d'Organització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre d'aquell any intervingué en un míting a Tolosa i el 23 d'aquest mes signà, en nom de la CNT i del MLE l'Acta de Constitució del Comitè de França de la Junta Española de Liberación (JEL) i el novembre va fer un míting a Tolosa. El gener de 1945 fou nomenat responsable de la secció d'Organització del Comitè Nacional de l'MLE a França. El maig 1945, amb Manuel Buenacasa Tomeo i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), formà part de la comissió organitzadora del Congrés de Federacions Locals de París (Congrés del Palau de la Química) i formà part de la ponència sobre el trienni bèl·lic, però rebutjà formà part del Comitè Nacional que s'hi creà. En aquesta època defensà la línia minoritària partidària de col·laborar amb les forces polítiques republicanes exiliades. Després de l'escissió cenetista de novembre de 1945 entre partidaris de la col·laboració (sector minoritari) i els de la no col·laboració (sector majoritari), formà part de la CNT «col·laboracionista», essent nomenat secretari general de l'organisme d'ajuda Solidaritat Confederal; també participà en el Fons Humanitari Espanyol. En 1946 va escriure per España Libre. Entre el 13 i el 30 de setembre de 1953 representà el Subcomitè Nacional de la CNT de l'Exterior en el congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) a Estocolm. Més tard defensà la reunificació cenetista, que es concretarà en 1960. Quan es jubilà s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i assistí a congressos i conferències confederals i d'exiliats. En morir Franco creuà els Pirineus per assistir a actes del moviment llibertari. Sa companya fou Simona Brunet. Bernat Merino Peris va morir el 3 de març de 1988 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Els Arxius Cinematogràfics de la Resistència de Torí (Piemont, Itàlia) conserven una entrevista filmada seva. Bernat Merino Peris (1912-1988) ***
Léo
Malet - Léo Malet:
El 3 de març de 1996 mor a Châtillon (Illa de
França,
França) el novel·lista i poeta, d'antuvi,
llibertari, després, trotskista i,
finalment, conservador, Léon Jean Malet, més
conegut
com Léo
Malet i que en
la seva obra va fer servir diferents pseudònims, com ara Frank Harding, Léo
Latimer, Lionel Doucet, Jean de Selneuves, Noël Letam,
Omer Refreger, Louis Refreger i, amb els escriptors Serge
Arcouët
i Pierre Ayraud, el col·lectiu John-Silver Lee.
Havia nascut el 7 de
març de 1909 a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Era fill natural de la modista Louise Nathalie
Refréger i l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta
amb
el funcionari Jean Marie Gaston Malet celebrat el 6 de juny de 1910. Un
germà seu va morir de tuberculosi quan
encara no havia fet
els tres anys. Orfe, va ser criat per Omer Refreger, son avi boter, que
l'introduí de manera autodidacta en el món de la
literatura. Un cop obtingué el
certificat d'estudis primaris en 1923, es posar a fer feina com a
venedor de
teixits i, a partir dels 15 anys, com a empleat d'un banc. En 1925
assistí a
una conferència de l'anarquista André Colomer al
Cercle d'Estudis Socials (CES)
de Montpeller titulada «Deux monstres, Dieu et la Patrie,
ravagent l'humanité»
(Dos monstres, Déu i la Pàtria, assolant la
humanitat) que l'influí força i el
decantà pel pensament anarquista. Després
d'això seguí una correspondència amb
el conferenciant. Decidí que necessitava nous aires i l'1 de
desembre d'aquell
mateix 1925 arribà a París. A la capital francesa
començà a actuar com a
cantautor a Montmartre, especialment al cabaret «La Vache
Enragée», i s'introduí
en els cercles anarquistes, especialment el «Foyer
Végétalien» (Fogar
Vegetarià) del carrer de Tolbiac, on dormia, i que
més tard serà protagonista
de moltes de les seves novel·les. A més de
cantar, va fer de tot: oficinista, empleat
bancari, netejador d'ampolles a l'empresa Félix Potin,
manobre, gerent de
botigues de moda, figurant de cinema, telefonista, venedor ambulant de
diaris,
embalador a l'editorial Hachette, secretari d'un cantant, etc. Es
resguarda del
fred a la biblioteca de Sainte-Geneviève. En 1926 va ser
detingut per
vagabunderia i tancat a la Petite Roquette de París; en
sortir de la presó
intentà arribar a Montpeller pujant als trens sense pagar,
però en arribar a
Mâcon s'assentà en un bordell. També va
fer de periodista per a publicacions
llibertàries (En
Dehors, L'Insurgé, Journal de l'Homme aux
Sandales, La Revue Anarchiste, etc.) i de
«negre» d'escriptors
reconeguts. En 1928 conegué Paulette Doucet, que
esdevindrà sa companya. El seu
interès per la poesia el portà entre 1930 i 1949
a participar en les
publicacions del moviment surrealista, fet que el va acostà
al trotskisme i
entre 1936 i 1939, amb Benjamin Péret, milità en
el Partit Obrer
Internacionalista (POI) d'aquesta tendència comunista.
Assidu del cafè Cyrano,
fou íntim d'André Breton, Jacques
Prévert, René Magritte, Yves Tanguy,
Dalí i
altres artistes surrealistes. En 1936 va ser detingut amb uns amics per
esbroncar l'actriu Marcelle Géniat. El 16 d'abril de 1940 es
casà amb Paulette Léonce Doucet –Oscar
Domínguez i Jacques Prévert van ser els
testimonis de les noces– i ambdós
fundaren el «Cabaret du Poète Pendu». El
25 de maig de 1940 va ser detingut per
«atemptat contra la seguretat interior i exterior de
l'Estat» per haver signat
un pamflet subversiu i tancat a la presó de Rennes,
però els guardes
l'alliberaren davant la proximitat de les tropes alemanyes. Un cop
lliure va
ser detingut pels nazis quan tornava a París a peu pensant
que era un desertor
i fou reclòs només 18 mesos al camp de
concentració de Sandbostel [Stalag X-B]
(Baixa Saxònia, Alemanya) ja que un metge seguidor dels
surrealistes li va fer
un diagnòstic mèdic fals. A
començaments dels anys quaranta
començà a escriure
novel·les policíaques, negres i de
«capa i espasa». Durant l'Ocupació
formà
part de l'organització semiclandestina «La Main
à Plume» que intentava mantenir
l'esperit surrealista durant la guerra. En 1942
s'instal·là a Châtillon, on el
13 de juliol nasqué son fill Jacques. Aquest mateix any, amb
la novel·la
policíaca 120,
rue de la Gare posarà
en escena el detectiu Nestor Burma, que serà protagonista de
33 obres seves i
portarà l'autor a la popularitat. Aquest personatge
inspirarà una sèrie
televisiva i quatre obres seves seran portades al cinema. En 1948 va
ser
guardonat amb el «Gran Premi de Literatura
Policíaca», en 1958 la seva sèrie de
novel·les Les
Nouveaux Mystères de Paris aconseguí el
«Gran Premi de l'Humor Negre» i en 1984
rebé el «Gran Premi del
Club dels Detectius». El dibuixant llibertari Jacques Tardi
adaptarà algunes de
les seves obres al món del còmic. En 1981 sa
companya Paulette Doucet morí. Una
entrevista seva publicada en el diari Libération de l'11 de juny de 1985
causà un gran escàndol per les seves declaracions
considerades xenòfobes i racistes. En 1988
publicà la seva autobiografia La
vache enragée.
Léo Malet va morir el 3 de març de 1996 al seu
domicili de
Châtillon (Illa de
França, França) d'una crisi cardíaca.
Pòstumament, en 1997, va ser publicat el
seu Journal
secret. --- |
![Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/lamicodelpopolo1946.jpg "Capçalera de \"L'Amico del Popolo\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![[02/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/03]") |
|
![[04/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/03]") |
|
|
| Actualització: 03-03-24 |