|
---
Anarcoefemèrides del 3 de maig Esdeveniments
Un dels grups que assistiren a la trobada campestre anarquista - Trobada campestre anarquista:
El 3 de
maig de 1931, organitzada pels grups anarquistes «Sol y
Vida» i «Vía Libre»,
amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), se celebra una trobada
llibertària campestre de
companyó a Barcelona (Catalunya) en honor de l'historiador
Max Nettlau i del
destacat militant Pere Mateu. En la diada es realitzà un
míting de controvèrsia
on es discutiren problemes educatius. També se
celebrà una Festa Literària en
la qual van intervenir, llegint poemes i articles, Luz arnal, Idilia
Llozas, Josep
Mateu, Rafaela Mateu, Frederica Montseny, Natura Ocaña,
Llibertat Puig i Rosa
Traveset, entre d'altres. A més es representà, a
càrrec d'Armonia Segarra i de
Placer Artigas, del quadre artístic
«Alegría Cultural»,
l'entremès Solico en el mundo.
Els actes es van
veure enterbolits per la pluja i el mal temps, encara que la
participació de la
militància llibertària va ser molt nombrosa. Trobada
campestre anarquista (3 de maig
de 1931) ***
Pilons de llambordes en una barricada al capdavall de la Rambla de Barcelona, el maig de 1937 -
Esclaten els Fets
de Maig de 1937: El 3 de maig, dilluns, a
Barcelona
(Catalunya), en un clímax de tensions entre
anarcosindicalistes i comunistes,
l'enfrontament armat entre forces d'ordre públic de la
Generalitat i militants
del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), de la
Unió General de
Treballadors (UGT) i d'Estat Català, d'una banda, i
militants de la CNT-FAI,
grups anarquistes, com «Los Amigos de Durruti», i
del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM), d'altra, s'inicià el que ha passat a la
història amb el nom de
Fets de Maig, quan Eusebi Rodríguez Salas (el
Manco), exanarquista,
expoumista i ara militant del PSUC, i comissari general d'Ordre
Públic –amb
una ordre escrita d'Artemi Aiguader, de l'Esquerra Republicana i
conseller de
l'Interior–, intentà amb tres camionetes de forces
de
guàrdies d'assalt
apoderar-se de l'edifici de la Telefònica de Barcelona a la
plaça de Catalunya,
controlat per la CNT des del 19 de juliol de 1936. Aquest edifici va
ser
confiscat al trust nord-americà American
Telegraph & Telephon,
acusant el comitè d'extralimitació en les seves
funcions en el control de les
comunicacions telefòniques. Declarada la vaga general per la
CNT –tots els
transports públics i tramvies van deixar de
funcionar–, la
lluita de
barricades als carrers va ser intensíssima. El vespre va
arribar a Barcelona el
president de la Generalitat Lluís Companys, que al
matí havia anat a Benidorn a
entrevistar-se amb el president del Govern Central, Largo Caballero. A
les 8
del vespre, Companys va convocar una reunió
extraordinària del Consell de la
Generalitat, a la qual van assistir tots els consellers, que va durar
fins a la
matinada, i on es va decidir parapetar el Palau de la Generalitat.
També al
vespre va tenir lloc una reunió comuna dels
Comitès regionals de la CNT, de la
FAI, de les Joventuts Llibertàries i del Comitè
executiu del POUM; els
representants poumistes hi van declarar que era el moment de lluitar
fins al
final, però els dirigents de la CNT i de la FAI no van
estar-hi d'acord i van
decidir treballar per a l'apaivagament. La violència es va
estendre per altres
localitats catalanes. Els combats van durar fins al 7 de maig. 6.000
guàrdies
d'assalt restabliran l'«ordre». Hi hagué
uns cinc-cents morts i més d'un
milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va
quedar lliure per a la
repressió estalinista: els comunistes del PSUC van
aconseguir l'hegemonia
enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal. ***
Més de 1.500 estudiants concentrats a la cruïlla de Saint-Michel amb el carrer de les Écoles, a cinquanta metres de la Sorbona (París, 3 de maig de 1968) - París (03-05-68): El 3 de maig de 1968 a París (França) de bon de matí la mobilització estudiantil es concentra al pati de la Sorbona convocada per les organitzacions estudiantils en solidaritat amb els companys de Nanterre. Tot el matí transcorre en calma. Aquest mateix dia, Georges Marchais, membre del comitè polític del Partit Comunista Frances (PCF), denuncia en l'editorial de L'Humanité «els petits grupuscles esquerrans» i afegeix: «Cal combatre'ls i aïllar-los, és tracta, en general, de fills de grans burgesos, són pseudorevolucionaris, que ben aviat jubilaran la flama revolucionària per anar a dirigir l'empresa de papà i explotar els treballadors», entre els quals es troba «l'anarquista alemany Cohn-Bendit». A les 15 hores, el grup d'extrema dreta «Occident», dirigit per Alain Madelin i Gérard Longuet, futurs ministres de Jacques Chirac, portant emblemes del moviment feixista, marxa pel bulevard Saint-Michel: cent manifestant armats amb pals i cascos tot cridant «Viet Cong assassí!» i «Matem tots els comunistes». S'encaminen a la Sorbona. La policia intervé sense practicar detencions i desvia la columna. Per a protegir la facultat, els estudiants organitzen grups d'autodefensa que s'instal·len a les portes d'accés armats amb les potes metàl·liques d'unes cadires que han trobat i amb cascos de motylettes. A les 15.30 hores, la policia assetja la Sorbona. A l'interior els estudiants exigeixen un amfiteatre per continuar amb el seu acte i rebutgen la demanda de l'administració d'abandonar el lloc. El rector Roche demana per escrit a la policia que bloquegi l'accés a la facultat: ja cap altre estudiant hi podrà entrar. La Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) reparteix un pamflet denunciant les provocacions dels grupuscles d'extrema esquerra; la seva actitud provoca xiulades de la major part dels presents. A les 16 hores, segona entrevista amb l'administració; resultat: la policia no només impedeix l'accés a la Sorbona, tampoc no permet sortir-ne ningú. Negada l'autorització per a reunir-se en un amfiteatre, els estudiants organitzen una asseguda, discutint les formes d'acció i les perspectives del moviment estudiantil. Es discuteixen els últims esdeveniments de Nanterre. A les 16.45 hores, el rector Roche sol·licita la intervenció de la policia. 300 membres de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) armats amb porres irrompen al pati. Per limitar els incidents i evitar la provocació, els estudiants envien una delegació –de la qual forma part el cap trotskista Alain Krivine, de les Joventuts Comunistes Revolucionàries (JCR)– a parlamentar amb els oficials. Aquests prometen que tothom podrà sortir lliurement, sense ser molestats, si ho van en completa calma. El servei d'ordre dels estudiants forma un cordó entre els companys i les forces policíaques per evitar incidents. La promesa no es compleix; gairebé comença la sortida, en calma com s'havia previst, la policia estableix un cèrcol i 527 estudiants, tots al·lots, són detinguts i introduïts en carros d'assalt –en l'últim moment el comissari decideix alliberar les al·lotes i detenir únicament els al·lots per manca d'espai en els autobusos policíacs. Tot es desencadena, quan parteixen els primers carros, a la plaça de la Sorbona, cap a la caserna de Beaujon, a la comissaria de l'Òpera i a altres indrets; la detenció dels estudiants va ser la guspira que va prendre el foc, un error que el prefecte de policia de París, Maurice Grimaud, reconeixerà a posteriori. Espontàniament es formen grups de manifestants: estudiants que no participaven de l'acte, que venien de la biblioteca tancada discretament abans d'hora pels aldarulls, joves que sortien dels instituts, vianants, reaccionen enfront de la presència policíaca a la facultat i de les detencions en massa. Bruscament es desperta el sentiment de solidaritat amb els companys detinguts. La policia carrega per a desallotjar la plaça; els manifestants, pocs nombrosos, retrocedeixen cap el bulevard Saint-Michel. Molts altres estudiants comencen a arribar al lloc, després de sentir les notícies per la ràdio, conscients de la gravetat de la situació. Durant tota la tarda es multipliquen les reaccions en cadena. Les manifestacions neixen espontàniament, bloquegen el trànsit, ataquen la policia llançant llambordes, arrencant l'enreixat protector dels arbres, recollint del terra el pots de gas lacrimogen i retornant-los. Els grups es disgreguen i tornen a formar-se espontàniament. Els seus crits: «Mori la repressió!», «Allibereu els companys!», «Gaullisme-dictadura», «CRS=SS». Per la ràdio, el ministre Peyrefitte es mostra optimista: «Només es tracta d'un grapat d'agitadors.» Cap al tard, les brigades de xoc de la policia recorren el Barri Llatí: qualsevol civil és sospitós; qualsevol jove pot ser un estudiant: el maltracten o apallissen. La Sorbona és clausurada i des d'aleshores romandrà custodiada per forts efectius policíacs. Durant la nit, es reuneixen les organitzacions estudiantils i discuteixen sobre l'estratègia a seguir. Es llança l'ordre de vaga general a totes les universitats del país, exigint la satisfacció immediata i simultània de tres punts: llibertat dels estudiants detinguts, reobertura total de les facultats i retirada de les forces policíaques del Barri Llatí. El Sindicat Nacional de l'Ensenyament Superior (SNESup) de professors universitaris se solidaritzarà amb els estudiants, convocant el professorat a la vaga general a totes les universitats i reclamant la dimissió del rector Roche.
Naixements
William T. Holmes fotografiat per Maub a Chicago - William T.
Holmes: El 3 de maig de 1851 neix a Yorkshire (Anglaterra)
l'anarquista William
T. Holmes. Sos pares es deien William Holmes i Rebecca Taylor. Quan
encara era
un infant emigrà amb sa família als Estats Units.
D'antuvi fou membre del
Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista del Treball) i amic
d'Albert
Parsons. En 1883, amb la feminista anarquista Elisabeth Mary Hunt (Lizzie) i la parella formada per Albert
Parsons i Lucy Parsons, s'afilià a l'American Group de
Chicago (Illinois, EUA)
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional dels Treballadors), coneguda també com
«Internacional Anarquista»
o «Internacional Negra», creada en 1881 i que tenia
com a finalitat ressuscitar
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), dissolta
en 1876, i de la
qual va se nomenat, el juny de 1884, el seu secretari, al costat del
tresorer
Samuel Fielden. El 7 de febrer de 1883 es casà a Chicago amb
Blache Eugenia
Beecher, que morí l'any següent, però
amb qui va tenir temps de tenir un fill,
Edward Arthur Holmes. El 25 de novembre de 1884, juntament amb Albert
Parsons,
participà en una gran manifestació que
recorregué els carrers dels barris aristocràtics,
on fou la primera vegada que s'arborà la bandera negra a
Chicago, i que s'aturà
per a protestar davant de la residència d'Elihu B Washburne,
exministre
plenipotenciari dels EUA a França que havia denigrat la
Comuna de París. El
novembre de 1895 es casà a Chicago amb Elisabeth Mary Hunt,
a partir d'ara Lizzie Holmes, que
tenia dos infants (Raphael
Ashford Swank i Gladys Ernestine Swank) del seu anterior matrimoni amb
Hiram J.
Swank, i la parella s'establí a Geneva (Kane, Illinois,
EUA). Quan la campanya
per a la defensa dels inculpats i condemnats a mort per la
«Tragèdia
d'Haymarket» del 4 de maig de 1886 a Chicago,
organitzà una gira de
conferències i mítings en el seu suport arreu de
l'Oest Mitjà i l'Oest dels EUA.
En 1887, juntament amb Joseph Labadie, amb qui establí
amistat, visità els
presos d'Haymarket a la presó de Chicago. Després
de l'execució l'11 de
novembre de 1887 dels «Màrtirs de
Chicago» (George Engel, Adolph Fischer, Albert
Parsons i August Spies), continuà amb sa companya
participant activament en el
moviment anarquista de Chicago. En 1892 publicà, amb altres,
el fullet The Whyt I am's. An Economic
Symposium i
en 1893 fou, amb sa companya, l'organitzador del Congrés
Anarquista que se
celebrà a Chicago. Cap el 1895 s'establí a La
Veta (Colorado, EUA) i aquest any
publicà The Historical,
Philosophical and
Economical Bases of Anarchy. Després
s'instal·là a Denver (Colorado, EUA),
on en 1897 publicà Labor Exchange
Guide.
Amb sa companya va redactar un informe sobre els
«Màrtirs de Chicago» que
s'havia de presentar entre el 19 i el 22 de setembre de 1900 al
Congrés
Antiparlamentari Internacional que s'havia de portar a terme a
París (França),
congrés que finalment va ser prohibit per les autoritats;
aquest informe es va
publicar en el número 24 del Supplément
Littéraire des Temps Nouveaux del 6 d'octubre de
1900 sota el títol
«Histoire du martyrologe de Chicago».
També en 1900 redactà l'informe «A
Short History
of the Movement in America», que es va publicar per
lliuraments en Les Temps Nouveaux
de
Jean Grave –aquest text
va sortir traduït al castellà entre 1923 i 1924 per
lliuraments en el suplement
setmanal del periòdic La Protesta
de
Buenos Aires (Argentina) i en fullet en 1938 publicat per
«Ediciones Nuevo
Mundo» de Barcelona (Catalunya) sota el títol Historia del movimiento anarquista en los Estados
Unidos hasta 1900.
Edità el periòdic The
Industrial Advocate,
on col·laborà sa companya. Lizzie Holmes va morir
en 1926. Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions anarquistes,
com ara The Alarm, Beacon,
Discontent, The
Detroit Sentinel, Firebrand,
Freedom, Free
Society, Labor Enquirer,
Liberty, Mother
Earth, The Rebel, Solidarity,
etc. William T. Holmes va morir el 13 de setembre de 1928 a Santa Fe
(Santa Fe,
Nou Mèxic, EUA) va ser enterrat amb sa companya al cementiri
de Fairview
d'aquesta població. ***
Foto policíaca de Nicolas Nikitine (ca. 1894) - Nicolas Nikitine:
El 3 de maig de 1852 neix a Kazan (Tartària, Imperi Rus;
actualment Tatarstan, Rússia)
l'impressor i
propagandista anarquista Nikolai Nikitin, més conegut per la
seva transcripció
francesa de Nicolas Nikitine. Sos
pares
es deien Dimitri Nikitin i Anna Calegnina. Emigrat a França,
a començaments de
1892 vivia al carrer Deguingand de Levallois-Perret (Illa de
França, França)
amb sa companya, la militant anarquista Louise Louis, i estava en
contacte amb
Sébastien Faure. Es va veure implicat en el
«Procés dels Trenta» i el 23 de
setembre de 1893 se li va decretar l'expulsió, encara que no
se li va
notificar. S'exilià a Londres (Anglaterra) i
visqué al domicili de Charles
Hennequin, al 43 de Bernard Street. En 1894 el seu nom figura en una
llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. A la capital anglesa freqüentà Charles
Malato, Jules Renaux i Armand Lapie
i fou l'administrador (signant L.
Nikitine) del setmanari anarquista londinenc Le
Tocsin (1892-1894), del qual Malato era el seu principal
redactor. La policia el feia membre d'un Comitè Anarquista
Internacional de
Londres, amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta i Charles
Malato,
entre d'altres, en estret contracte amb un Comitè Anarquista
Internacional de
París. Entre 1896 i 1897 col·laborà en
el periòdic való publicat a Ensival La Vérité. Organe
hebdomadaire du comunisme
libertaire. Sembla ser que és el mateix Nikitine
que col·laborà en les
revistes parisenques La
Société Nouvelle
(1894-1896) i L'Humanité Nouvelle
(1897-1899). L'octubre de 1898 vivia al barri londinenc de Clapham i
treballava
en una impremta. Un tal Nikitine va
ser confident de la policia francesa, però no sabem si es
tracta de la mateixa
persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Victor Coissac - Victor Coissac:
El 3 de maig de 1867 neix a Trainhac (Llemosí,
Occitània) el mestre i escriptor
anarcoindividualista Victor Coissac, que utilitzà els
pseudònims Marcel Illidé
i Ambroise Fournier. Havia nascut
en una família modesta, catòlica i
nombrosa (set infants). Sos pares es deien Jean-Baptista Coissac i
Marie
Perraut. Quan tenia 14 anys son pare l'envià a
París (França) per que aprengués
l'ofici de sastre, però, atret per la vida
intel·lectual de la capital
francesa, es posà a estudiar de manera autodidacta, alhora
que freqüentà els
cursos d'adults que s'organitzaven als districtes parisencs i a
l'Escola
Politècnica. Després d'acabar els estudis
universitaris de magisteri, en 1889 marxà
a Tours (Centre, França), on exercí la
docència. S'integrà en el moviment
sindicalista i cap el 1905 s'adherí al Partit Socialista
Unificat (PSU), que
feia poc s'havia creat, participant en diverses experiències
de cooperatives
obreres i d'educació popular. El febrer de 1909
fundà a Tours, amb alguns
companys socialistes, «L'Union Populaire», una mena
d'universitat popular
especialitzada en organitzar xerrades i conferències, a
més de fomentar el
teatre social, iniciativa aquesta que rebrà el suport de
l'intel·lectual
anarcoindividualista E. Armand. En aquestes anys publicà Bulletin mensuel de l'Union Populaire
(1908-1913) i Revue d'Éducation.
Petites chroniques
d'éducation, d'enseignement, de philosophie et d'art
(1912-1913). Després
de veure com els partits socialistes i els sindicats eren
incapaços de suprimir
la injustícia social, es decantà cap a una forma
de revolució no violenta
llibertària on els obrers s'alliberessin per ells mateixos
dels patrons
associant-se per a viure i per a produir tots plegats de manera
comunitària;
aquesta organització futura va ser batejada com
«L'Intégrale» (La Integral) i
va ser descrita detalladament en la seva obra La
réalisation du bonheur par l'établissement
fraduel et pacifique du
régime communiste, ou la Rénovation sociale
accomplie sans à coups ni violence (1916).
Fundà i dirigí l'editorial
«L'Intégrale» (1916-1922) i
publicà el Bulletin de
l'Intégrale, des soutiens de
l'Intégrale et de l'Union Communiste Réaliste de
France. En 1917 aquesta
associació, ja legalitzada, tingué
força èxit entre la militància i entre
els
cercles pedagògics que van adquirir accions sobre la base
d'obligacions
reemborsables a llarg termini per engegar el projecte (456 obligacions
van ser
subscrites per 160 persones). Un cop jubilat en 1922,
adquirí una finca
agrícola de 22 hectàrees, La Grange, a prop de Lo
Pui d'Agenés (Aquitània,
Occitània), on 66 sis persones visqueren durant 13 anys en
comunitat, sota els
principis del comunisme econòmic i la «camaraderia
amorosa». Entre 1926 i 1934
dirigí La Libre Pensée
Intégrale.
Però l'agricultura no reeixí i la impremta i
l'edició de llibres no fou suficient
per a finançar el projecte; només el projecte
pogué subsistir gràcies al suport
d'amics i, després de nombroses deutes i conflictes interns,
«L'Intégrale»
deixà d'existir en 1935. Es va vendre la propietat per
reemborsar els creditors
i Coissac es va retirar commocionat a Mondinet, a prop d'un llogaret
anomenat
Grazimis, al poble de Condòm (Gascunya,
Occitània), on dirigí a partir de 1935
i fins la seva mort les edicions
«L'Idéale». Publicà nombrosos
llibres, com ara
L'art de faire fortune. Exposé des
moyens
d'acquérie la richesse et l'indépendance qu'elle
confère (sd), Les
entretiens de maître Barthélemy. Dialogues
éducatifs sur les principales questions que
soulève la libre-pensée et sur les
questions sociales (sd i 1938), L'Être
vivant, son origine, sa destinée. Hypothèse
nouvelle sur les causes de la vie
et explication rationelle des phénomènes qu'elle
présente, par le système
pluraliste (sd), La
réalisation du
bonheur. Moyens pratiques d'assurer à tous, par un travail
normal, la vie
large, confortable et heureuse (sd), Les
manifestations de l'énergie. Explication scientifique
d'ensemble sur les causes
de tous les phénomènes naturels et nouvelles
théories sur l'attraction
universelle, la lumière, la chaleur,
l'électricité et la constitution intime de
la lumière (1905), Dieu
devant la
science et devant la raison. Étude critique sur les
religions, les sytèmes
philosophiques et les prétendues preuves de l'existence de
Dieu (1913 i
1932), La Nature et ses secrets
(1913), Les erreurs de la science
contemporaine. Exposé et discussion des
hypothèses erronées ayant actuellement
cours dans les milieux scientifiques. Théorie des
ondulations de la lumière et
de l'éther, théorie de la fin du monde par le
froid, théorie de la dégradation
de l'énergie, théorie cinétique des
gaz et des mouvements browniens, théorie de
la dissolution de la matière, théorie physique de
la musique, théorie de la
dissociation de la matière, théorie physique de
la musique, théorie géologique
des plissements du sol, théorie mécanique de la
puissance vive, théorie d'Einstein,
etc. (1914), L'évolution
des mondes.
La conquête de l'espace (1916), La
morale
sans Dieu. Exposé des vrais principes qui doivent servir de
base à une morale
rationnelle et des vrais motifs qui doivent déterminer
l'homme à faire le bien
(1916 i 1938), Le mariage, le
ménage et l'éducation
des enfants. Conseils aux jeunes gens par un père de famille
(1923), Histoire impartiale de la
Troisième
République véridique et par conséquent
«non conforme aux programmes»
(1925), La conquête de l'espace.
Étude
sur la possibilité des communications avec les
différentes planètes du système
solaire, communications (voyages) hardies et coûteuses, mais
non impossibles
(ca. 1928), L'évolution des
mondes. Exposé
des grandes lois qui régissent l'univers et du vaste
processus qu'elles
déterminent (ca. 1928), Contes,
nouvelles et récits et poésies philosophiques et
sociales. Résumé du système
pluraliste (1929), L'Envol (1934, amb Charles Rouch [Lesly]), Sur la
lune (1935) i L'éducation
sexuelle en dix leçons (1937), entre d'altres.
Victor Coissat va morir el 7
de març de 1941 a Mondinet (Condòm, Gascunya,
Occitània), al costat de sa
companya Suzanne Le Boudec, antiga «integralista»,
i del seu fill Georges,
nascut en 1928. En 1985 Diana Cooper-Richet i Jacqueline Pluet-Despatin
publicaren la biografia L'exercice du
bonheur, ou comment Victor Coissac cultiva l'utopie entre les deux
guerres dans
la communauté de l'Intégrale. ***
Notícia de la detenció d'un dels germans Stanchi apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 21 de juliol de 1938 - Attilio Stanchi:
El
3 de maig de 1894 neix a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria,
Itàlia) l'anarquista
i anarcosindicalista Attilio Stanchi. Obrer metal·lúrgic
de professió, milità
abans de la Gran Guerra amb son germans Carlo Stanchi i Dante Stanchi
en el
grup anarquista del suburbi industrial de Sestri Ponente de
Gènova i en l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). Durant la guerra va ser enviat a
una companyia
disciplinària del «Batalló San Marco». Durant
la post guerra milità amb sos germans
Carlo, Dante i Roberto Stanchi en el grup anarquista
«Germinal» de Sestri Ponente,
participant en vagues i en l'organització del moviment
anarquista lígur. A
partir de setembre de 1920 s'integrà en el moviment
d'ocupació de fàbriques.
Després d'haver participat en 1921 en el moviment de defensa
dels locals de la
Cambra del Treball de Sestri Ponente atacats pels feixistes, el
setembre de 1922
passà amb sos germans a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània).
En 1923 retornà amb son germà Carlo a Itàlia. El
29 de març de 1928 tingué un
fill, Walter Stanchi, que va ser resistent antifeixista enquadrat en la
Divisió
«Langhe» i morí en acció
bèl·líca el 13 de març de 1944. Durant la
primavera de
1931, a resultes de la intercepció d'un enviament
clandestí de propaganda per
la policia provinent de Marella, Attilio va ser detingut amb son
germà Carlo i
ambdós van ser deportats a l'illa de Lipari. Després de
la II Guerra Mundial
milità amb sos germans Carlo i Dante en la Federació
Comunista Llibertària
(FCL) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). Attilio
Stanchi va morir el
5 de març de 1967. ***
Émile
Ith - Émile Ith:
El 3
de maig de 1902 neix a Nyon (Vaud, Suïssa) el fuster ebenista,
psicòleg,
antimilitarista i anarquista Émile Ith. Fill d'una
família modesta originària
del cantó suís de Turgòvia,
visqué als cantons de Vaud i de Ginebra. Aprengué
l'ofici d'ebenista a Vevey (Vaud, Suïssa). Durant els anys
vint i trenta milità
en la Fédération Ouvrière du Bois et
du Bâtiment (Federació Obrera de la Fusta
i de la Construcció). Objector de consciència, en
1926 va ser condemnat per un
tribunal militar a tres mesos de presó i l'any
següent a quatre. En sortir de
la presó va ser expulsat del cantó de Vaud per
haver perdut els drets civils.
El gener de 1929 patí un tercer procés a Lausana
(Vaud, Suïssa) i fou condemnat
a sis mesos de presó, a l'expulsió de
l'Exèrcit, a cinc anys de privació dels
drets cívics i polítics i al pagament de les
despeses judicials. Durant el seu
empresonament, Lucien Tronchet s'encarregà que la FOBB
destinés un subsidi
setmanal de 35 francs a sa mare. A la presó rebé
la visita de l'escriptor i
psicoanalista Charles Baudouin, que el va introduir en aquesta
disciplina i
que, quan va ser lliure, estudià com a alumne lliure a la
Universitat de
Ginebra. El febrer de 1929 fou un dels oradors del míting
antimilitarista
organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de
l'objecció de
consciència celebrat a la Salle Communale de Plainpalais
(Ginebra, Suïssa). A
partir de 1929 col·laborà en el
periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil
Anarchiste. En
1929 se casà amb l'esperantista i pedagoga Henriette Wille
(1885-1978), autora, sota el pseudònim d'Henriette Rémi, del
llibre Hommes
sans visage (1942,
1950 i 2014), que recull
testimonis dels soldats que es quedaren mutilats sense rostre durant la
Gran
Guerra. El desembre de 1932 va ser condemnat, amb altres companys
(Francis
Lebet, Émile Luscher, Charles Meillasson, Louis Tronchet,
Edmond Scopellino) a
48 hores de presó per rebutjar sistemàticament a
pagar la taxa militar; arran
d'un recurs del procurador, la pena va ser augmentada a sis dies per a
cadascun
i a un any de privació dels drets civils. Expulsat del
cantó de Ginebra, en
1945 hi residia i estava subscrit a Le Réveil Anarchiste. El juny
de 1947 publicà «La Suisse et le servei
civil» en el número 6 de la revista de
René Bovard Suisse Contemporaine i del qual
s'edità una
separata. En aquesta època col·laborà
en el periòdic pacifista L'Essor.
En 1949 signà un manifest a favor de l'objector de
consciència Garry Davis i on
s'exigia una legislació que garantís aquest dret.
Mantingué estrets contactes
amb l'enginyer pacifista, creador del Servei Civil Internacional (SCI),
Pierre
Ceresole. Émile Ith va morir en 1965 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). ***
Lorenzo
Ruipérez Sánchez - Lorenzo Ruipérez
Sánchez: El 3 de maig de
1904 –algunes
fonts citen erròniament el 2 d'octubre de 1901–
neix a Balsapintada
(Fuente Álamo, Múrcia, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Lorenzo
Ruipérez Sánchez. Sos pares es deien Antonio
Ruipérez i Rosario Sánchez. Fill d'obrers
temporers,
començà a treballar quan tenia 11
anys. En 1917 abandonà el seu poble natal i
emigrà a França, on es reuní amb
son pare que havia estat contractat per fer feina com a manobre a les
fàbriques
metal·lúrgiques «Grammont» de
Pont-de-Chéruy (Arpitània). En aquestes
factories, on treballaven nombrosos espanyols, entrà en
contacte amb el moviment
anarquista, incorporant-se a més en «La Libre
Pensée». Després
s'instal·là a
Villeurbanne (Lió, Arpitània), on el maig de 1925
s'afilià al Nucli de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos grups
anarquistes de
militants espanyols –n'hi havia sis grups anarquistes
espanyols a la regió de
Lió aleshores–, comptant amb el padrinatge de
Francisco Ascaso Abadía en aquell
moment radicat a la capital arpitana. Més tard
participà en el grup artístic
anarquista «Tierra y Libertad», creat en 1927, i el
qual animava els mítings i
les excursions dels grups anarquistes citats. Cap el 1927
conegué Thérèse Paquin, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué tres
infants. A partir de 1928 entrà a
treballar a la fàbrica «Fil-Dynamo», de
la qual va ser acomiadat per les seves
activitats sindicals. Després es passà al sector
tèxtil i treballà com a obrer
tintorer a la fàbrica tèxtil
«Bertrand», on acabà jugant un paper
important
durant la seva ocupació obrera l'estiu de 1936. Durant la
guerra civil
espanyola destacà en els Comitès d'Ajuda a la
Revolució Espanyola i en la
colònia infantil creada la primavera de 1937 per la CNT i la
Unió General de
Treballadors (UGT), amb el suport de la Confederació General
del Treball (CGT)
de França, al Château des Halles, a prop de
Lió, i on van ser acollits i
escolaritzats una cinquantena d'infants. El 2 de desembre de 1942 va
ser
detingut per les autoritats alemanyes d'ocupació i tancat al
camp de
concentració de Vernet i després enviat al
Quarter Colonial de Bordeus
(Aquitània, Occitània) enquadrat en el Servei de
Treball Obligatori (STO) fins
a l'agost de 1944. Després de la II Guerra Mundial
retornà a Villeurbanne, on
continuà militant en la CNT de l'Exili i en la
Federació Espanyola de Deportats
i Interns Polítics (FEDIP). En 1962 va fer una
conferència a Lió. Lorenzo
Ruipérez Sánchez va morir el 19 de novembre de
1980 al VII Districte de Lió (Arpitània),
quan ocupava el càrrec de secretari de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Roine-Alps, i per exprés desig seu el seu cos
va ser donat a
l'Institut Medicolegal de Lió. Lorenzo Ruipérez
Sánchez (1904-1980) ***
Emilio
Pedrero Mardones - Emilio Pedrero
Mardones: El 3 de maig de 1911 neix a Lleó
(Castella, Espanya) el metge
anarquista i anarcosindicalista Emilio Cruz Rafael Pedrero Mardones.
Sos pares,
mestres de primera ensenyança, es deien Emilio Pedrero
Caballero i Matilde
Mardones Salazar. Son pare, sempre enfrontat al caciquisme local, era
director
del periòdic Magisterio
Leonés i
redactor en cap del diari lleonès Las
Noticias i per motius polítics va ser tirotejat el
5 de gener de 1916 a
Quirós (Astúries, Espanya) pels fills d'un altre
mestre, Florencio García,
morint dies després, el 18 de gener. Ben aviat
quedà orfe també de mare i hagué
de cuidar ses germanes Matilde i Luisa a Villaornate (Lleó,
Castella, Espanya).
Després de fer els estudis de batxillerat a Oviedo
(Astúries, Espanya),
realitzà la carrera de medicina a Valladolid, on es va
doctorar. En aquests
anys estudiantils formà part de la Federació
Universitària Escolar (FUE). El
febrer de 1932 entrà com a alumne intern en la
càtedra del professor Rafael
Argüelles López, vicerector de la facultat de
medicina de Valladolid, plaça que
obtingué per oposició. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a
partir de 1936 entrà a formar part de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El
4 de març de 1934 va ser detingut a Valladolid acusat
d'haver participat en
l'agressió mortal de l'estudiant de medicina falangista
Ángel Abella García en
acabar un acte d'unificació de les ultradretanes Falange
Española y de las
Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas (FE-JONS) celebrat al teatre
Calderón
de la ciutat i que donà lloc a importants aldarulls.
L'acusació, sense cap
fonament, no va donar lloc ni a l'obertura processal per part del
jutjat –per
aquest crim va ser condemnat el maig d'aquell any a 14 anys de
presó el mestre
anarquista Francisco Calle Blanco. El 5 d'octubre de 1934, arran dels
fets
revolucionaris que es produïren a molts indrets de la
geografia peninsular, va
ser detingut, jutjat per tinença d'armes i condemnat el 3 de
novembre d'aquell
any a vuit mesos de presó, que purgà al penal del
Dueso (Santoña, Santander,
Cantàbria, Espanya). Quan el cop feixista de juliol de 1936
s'amagà en una cova
de La Cuesta de la Maruquesa a les afores de la ciutat.
Després trobà refugi al
domicili d'una família «amiga» a canvi
d'importants quantitats de diners que
les lliurà Eloisa Mardones, tia d'Emili i resident a
Lleó, a través del bisbe
d'aquesta ciutat. Quan els diners s'acabaren, la família
«amiga» l'engegà al
carrer. El 23 de setembre de 1937, després de 14 mesos
amagat, va ser reconegut
en un bar i detingut. Després de patir dures tortures, va
ser portat a Las
Cocheras, lloc de detenció instal·lat a les
cotxeres dels tramvies de
Valladolid. El seu aspecte era tan lamentable per mor dels turments
(sense
dents, amb els ulls destrossats, completament desfigurat, sense sentit)
que els
detinguts mostraren la seva protesta, en un moment en el qual tots els
confinats volien passar desapercebuts a causa del règim de
pallisses, saques i terror que s'hi
vivia. Posteriorment
va ser portat a la Cárcel Nueva de Valladolid, on
José Getino, metge i company
seu a la universitat, en tingué cura fins que aquest va ser
afusellat. Pedrero,
desesperat, intentà suïcidar-se penjant-se de les
canonades del bany amb uns
cinturons, però un detingut, un pres comú
anomenat El Chaval, encarregat de
vigilar el bany, ho va evitar mantenint-lo
en joli fins que arribaren els guàrdies. Després
va ser enviat a la cel·la que
ocupaven els menors. Jutjat en consell de guerra el 17 de gener de
1938, va ser
condemnat a mort per «adhesió a la
rebel·lió». Emilio Pedrero Mardones va
ser
afusellat el 2 de juny de 1938 a les pedreres del Campo de San Isidro
de Valladolid
(Castella, Espanya), juntament amb Ángel Egaña;
ambdós van ser enterrats en una
fossa comuna del cementiri del Carmen de Valladolid. ***
Josep
Prat Closa (primer per l'esquerra) al penal de Burgos, en 1958,
juntament a altres presos llibertaris (Juan Gómez Casas
és el primer per la dreta) i alguns familiars - Josep Prat Closa: El 3 de maig de 1912 neix a Santpedor (Bages, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya)– l'anarcosindicalista Josep Prat Closa –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Closas. Sos pares es deien Josep Prat Prat, llaurador, i Maria Closa Rovira. Obrer fabril, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. Durant la Guerra Civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 153 Brigada Mixta. Després de la victòria franquista va ser detingut, fou jutjat en consell de guerra el 14 de desembre de 1939 a Terrassa amb altres 41 companys per «rebel·lió militar» i condemnat i empresonat durant alguns anys. En els anys cinquanta formà part de la CNT clandestina de Terrassa i el juliol de 1956, amb Lluís Font Cunill, Higinio González Rostoy i sa companya Montserrat Cavall Cunill, viatjaren clandestinament a Tolosa de Llenguadoc per assistir a un míting de la CNT al Palau d'Esports en commemoració de la Revolució espanyola. El gener de 1957 va ser detingut amb sa companya i altres confederals en una important agafada destinada a desmantellar els grups de suport del guerriller anarquista Francesc Sabaté Llopart (Quico) i en la qual van ser detinguts 43 militants cenetistes. Jutjat en consell de guerra el 14 de juliol de 1958 a Barcelona, va ser condemnat a 12 ans i un dia de presó per rebel·lió, tinença de material subversiu i pertinença a la clandestina CNT, condemna que purgà a al penal de Burgos; sa companya fou condemnada a un any i mig de presó per pertinença a les Joventuts Llibertàries. En 1964 va ser alliberat i s'establí a Terrassa. Després de la mort del dictador Francisco Franco, continuà militant amb sa companya en la CNT de Terrassa. Josep Prat Closa va morir el 25 de maig de 1983 d'un infart al seu domicili de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta localitat. ***
Gumersind Dilmé Amagat - Gumersind Dilmé
Amagat: El 3 de maig de 1915 neix a Banyoles (Pla
d'Estany, Catalunya)
l'anarcosindicalista Gumersind Albert Salomó
Dilmé Amagat. Sos pares es deien
Carles Dilmé Visi, llaurador, i Clara Amagat Brusi.
Milità des de la seva
adolescència en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació s'integrà en la Resistència
com a membre de la XI Brigada de Guerrillers, que actuà al
departament llenguadocià
d'Erau, participant en actes de sabotatge a Agde i Viàs. El
1 de maig de 1944
va ser detingut i el 2 de juliol d'aquell any va entrar al camp
d'internament
de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia,
França) i tres dies després va
ser deportat, sota la matrícula 77.949, al camp de
concentració de Dachau
(Baviera, Alemanya), on va romandre fins el 30 d'abril de 1945, quan va
ser
alliberat per les tropes aliades. Repatriat a França, va ser
guardonat amb diverses
condecoracions (Legió d'Honor, Medalla Militar, Medalla de
la Resistència i
Medalla de la Deportació). Va ser membre de la
Federació Espanyola de Deportats
i Internats Polítics (FEDIP) i de l'Amical d'Antics
Guerrillers Espanyols a
França de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). A
l'exili es guanyà la vida
treballant de mecànic. Sa companya fou Carme Queralt.
Gumersind Dilmé Amagat va
morir el 24 de gener de 1991 a la Policlínica du Parc de
Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), ciutat on residia, i va ser enterrat dos dies
després al cementiri
de Lardenne d'aquesta població. ***
María
Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga - María Pérez Lacruz: El 3 de maig de 1917 neix a Terol (Aragó, Espanya) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la «Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims: «caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València –mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i «desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María «La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom. ***
Necrològica
de Juan Campoy Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de juny de 1977 - Juan Campoy Fernández: El 3 de maig de 1919 neix a Huércal-Overa (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Campoy Fernández. Sos pares es deien Juan Campoy i Dolores Fernández. Quan tenia nou anys emigrà a Catalunya i residí a Reus (Baix Camp, Catalunya) i Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1933 formà part del grup artístic «Prometeo». En 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant els anys bèl·lics fou orador en nombrosos mítings i conferències realitzats a Catalunya (Barcelona, Verdun-Nou Barris, Roda de Ter, La Batlloria, Vilapiscina-Nou Barris, Roses de Llobregat, etc.) i Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració i en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller, on fundà una família amb María del Carmen Juana Arbós i milità en la Federació Local de la CNT. Juan Campoy Fernández va morir a conseqüència d'una intervenció quirúrgica a l'estómac el 30 de març de 1977 al Centre Hospitalari Universitari Saint Eloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
Defuncions
El cadàver de Vladimir Striga al lloc de l'explosió - Vladimir Lapidus:
El 3 de maig
de 1906 mor al bosc de Vincennes de París
(França), a prop de la porta de
Charenton, l'anarquista il·legalista Vladimir Lapidus,
més conegut com Vladimir
Striga (o Stryga) o també com Katz.
Havia nascut cap al 1885 a Minsk
(Bielorrúsia, aleshores Imperi Rus) en una
família jueva benestant. A
començaments del segle XX, en acabar els estudis,
freqüentà els cercles
socialdemòcrates, que abandonà tot d'una per
entrar a formar part del grup
anarcocomunista «Txernoe Znamia» (Bandera Negra),
l'organització
anarcoterrorista més important de l'Imperi Rus, de Bialystok
(Podlàquia,
actualment Polònia), que reivindicava la
violència anarquista contra la
burgesia. Aviat creà el grup dissident
«Kommunary» (Communards), que
lluitava contra l'aïllament de l'acció
revolucionaria i feia una crida a
l'aixecament de les masses i a la proclamació d'una nova
Comuna de París a
Bialystok. Mantingué relacions amb el grup
«Neprimirimye» (Intransigents)
d'Odessa, que aplegava anarquistes i partidaris del revolucionari
polonès Jan
Waclaw Machaiski. Arran de diversos atemptats comesos per
«Txernoe Znamia» –bombes a l'Hotel
Bristol de Varsòvia i al cafè
Liebman d'Odessa, entre
d'altres– i la mort de nombrosos militants d'aquesta
organització a mans de la
policia tsarista, en 1905 fugí a l'estranger i es
refugià a París (França), on
continuà amb la seva activitat subversiva. El 3 de maig de
1906 es reuní amb son
company, l'estudiant i anarquista rus Alexandre Sokolov (Vladimir
Suvarov,
Bussirop, etc.), al bosc de Vincennes,
però una de les bombes que
transportava explotà accidentalment ferint-lo mortalment al
ventre. Després
d'una hora d'agonia morí i la policia va fer explotar
l'altra bomba que portava
a la butxaca. La petita, però potent, bomba del tipus pinya
era semblant
a les emprades en l'atemptat comès el 31 de maig de 1905
contra Alfons XIII i
Émile Loubet. Alexandre Sokolov només va resultar
ferit lleument a les cames.
També van ser detinguts com a còmplices Victor
Sokolov, cosí d'Alexandre, i sa
companya, Sofia Sperauski, filla d'un conseller imperial de
Rússia. Tots tres
van ser jutjats entre el 16 i el 17 de juliol d'aquell any a
l'Audiència del Sena, però només fou
punit Alexandre Sokolov i condemnat a cinc anys de presó i a
500 francs de
multa per un delicte de «possessió
d'explosius». Joseph Lapidus, germà de
Vladimir i també militant anarquista, se
suïcidà a començaments de 1909 a
Tottenham (Londres, Anglaterra) abans de ser detingut per la policia
que el
perseguia després d'una acció expropiadora
dirigida contra el comptable d'una
fàbrica. ***
Foto policíaca de Pierre Gaillard (15 de març de 1894) - Pierre Gaillard: El 3 de maig de 1908 mor a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França) l'anarquista Pierre Auguste Gaillard. Havia nascut el 25 d'agost de 1846 a Fontanjas (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Louis Gaillard, propietari i comerciant, i Margueritte Eugénie Dumathieu. El 24 de setembre de 1872 es casà al XVIII Districte de París (França) amb la cosidora Marie-Léontine Laurent. En aquesta època treballava de droguer i vivia al número 29 del carrer Myrha de París. El 4 de setembre de 1893 assistí a una reunió anarquista, al domicili d'Émile Méreaux, al número 14 del carrer Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França). Va recomanar els companys d'assistir, armats amb bastons, a les reunions que organitzés el Partit Obrer durant la campanya electoral i es mostrà satisfet dels resultats obtinguts per la campanya abstencionista. El 18 de desembre de 1893 comentà al domicili de Méreaux la detenció de l'anarquista Jacques Merigeau. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat recopilador d'anarquistes i aleshores vivia al número 12 del carrer Pont Vert de Bagnolet. El 13 de març de 1894 un informe del control general de la Prefectura de Policia assenyalava que, malgrat la seva notorietat com a anarquista declarat, cap escorcoll s'havia portat a terme al seu domicili. En aquesta època feia de contramestre en una fàbrica. El 15 de maig de 1894 va ser detingut, moment en el qual va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. Pierre Gaillard va morir el 3 de maig de 1908 al seu domicili, número 75 de la Grande Avenue, a Neuilly-Plaisance (Illa de França, França). ***
Notícia
sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de
Lens L'Action
Syndicale del 17 de maig 1908 - Albert Sauvanet:
El 3 de maig de 1908 és assassinat a Lens
(Nord-Pas-de-Calais, França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet,
més conegut com Albert Sauvanet.
Havia nascut el 18
d'abril de 1887 a Comentriac (Alvèrnia,
Occitània) –va ser registrat
erròniament amb el llinatge Sauvannet.
Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie
Clairet. Orfe
de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys
començà a treballar de
mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a
la fàbrica de tubs
metàl·lics de Montluçon
(Alvèrnia, Occitània) i dos anys
després va sortir com
a ferrador i forjador. El gener de 1907
s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar
de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais,
França). Visqué
primer a Billy-Montigny i després a Rovroy
(Nord-Pas-de-Calais, França),
militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat
Jove», encapçalat per l'anarquista
Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys
(Jules Cormeray,
Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de
Liévin
(Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action
Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del
diputat socialista
Émile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat
per un grup de
seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els
quatre anarquistes van ser
lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de
maó a la templa
dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb
un
fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els
anarquistes. Els
gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la
comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès.
Finalment, hores
després, arribà un metge, però ja no
va poder fer res. Albert Sauvanet va morir
el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França)
envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia
a l'hospital, va ser portat a
la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies
després va ser
enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i
amb discursos de
Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest
mateix dia 6 de
maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del
Poble de Lens, on
assistiren unes 1.500 persones. L'Action
Syndicaliste edità quatre postals en el seu
record: una del «diputat-obrer»
Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una
quarta del seu
funeral. ***
Notícia
sobre la mort de Manuel Grau Aliaga apareguda en el diari
madrileny El
Debate del 8 de maig de 1920 - Manuel Grau
Aliaga:
El 3 de maig de 1920 és assassinat a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Manuel Grau Aliaga. Havia nascut cap el 1894 a Barcelona (Catalunya).
Sos pares es deien Pau Grau i Fermina Aliaga. Vivia al barri del Clot
d'aquesta ciutat amb sa companya Carme Torroja. Militant del Sindicat
de
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, es dedicava a cobrar les
quotes de
cotització del seu sindicat. L'abril de 1920 va ser detingut
amb Manuel Segura
per Antoni Soler Martorell (El
Mallorquí)
i portat a la comissaria de les Drassanes. Després de
nombroses pallisses i
tortures «cantà» massa i
passà a ser confident del grup parapolicíac
encapçalat
per Rudolf Stallman (Baró de
Köenning).
Gràcies a les seves confessions la policia pogué
parar un parany al membres del
grup d'acció confederal encapçalat pels germans
Rodenas Rodríguez, destacats
anarquistes que van ser detinguts. Descobert, Manuel Grau Aliaga va ser
executat per un grup d'acció confederal el 3 de maig de 1920
al carrer Mitjana
de Sant Pere de Barcelona (Catalunya). D'antuvi es pensà que
era Francisco
Barro Expósito, ja que el mort portava la seva
documentació amb aquest nom amb
la intenció de fugir a l'estranger. La policia va sospitar
que el grup d'acció
que donà mort Grau estava encapçalat per Ramon
Casanellas Lluch i per Pere
Mateu Cusidó. Va ser enterrat al cementiri de
Montjuïc de Barcelona. ***
El Park Row Building, a l'lesquerra, des d'on va ser llançat Salsedo - Andrea Salsedo: El 3 de maig de 1920 és defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Havia nascut el 21 de setembre de 1881 a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília). Sos pares es deien Giuseppe Salsedo i Silvestra Pavia. Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció «antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol de L'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest «suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat. ***
Notícia
de la detenció d'Eugène Cornil apareguda en el
diari parisenc La
Liberté del 16 de desembre de 1920 - Eugène Cornil:
El 3 de maig de 1945 mor a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista, després comunista i
posteriorment novament anarquista,
Eugène Cornil. Havia nascut el 24 d'abril de 1874 a Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Era fill natural de la domèstica
Zoé Pauline Desmarchelier i del
triador de residus Alfred Liévin Joseph Cornil, i l'infant
va ser reconegut pel
matrimoni de la parella celebrat el 25 de setembre de 1876;
tingué un germà
petit, Victor Cornil, que treballa de cabareter i va ser testimoni dels
seus
tres matrimonis. D'antuvi, Eugène Cornil es
guanyà la vida com son pare,
destriant objectes per reciclar de les deixalles. Entre 1896 i 1907
milità en
el grup socialista de Roubaix. El 24 de novembre de 1900 es
casà a Roubaix amb
la debanadora Marie Justine Demilt i amb aquest matrimoni
legitimà un infant,
Eugène Jean Baptiste Charles Cornil, que havia nascut el 19
de juny de 1900 a
Roubaix. En 1907 signà, amb altres companys, una
declaració antimilitarista que
va ser publicada en La Guerre Sociale, fet que
provocà la irritació dels
dirigents del Partit Socialista del Nord que el van suspendre de
militància
durant sis mesos. Aleshores, amb altres companys, es passà
al moviment anarquista.
El 7 de gener de 1908 es divorcià de Marie Demilt davant el
Tribunal Civil de
Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i el 31 de juliol de 1909
es casà a Roubaix
amb la domèstica Irma Marie Virginie Marez. En aquesta
època encara treballava
en la tria de deixalles. L'11 de desembre de 1910 va ser un dels
fundadors del
Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de
Roubaix, que agrupà la minoria
sindicalista revolucionària del departament quan el sector
seguidor de Jules Guesde
dominava la Confederació General del Treball (CGT); el GAES,
animat pels anarquistes,
tenia la seva seu al número 104 del carrer Bernard de
Roubaix. Destacà com a
orador en els mítings llibertaris i neomaltusians i el gener
de 1911 va ser un
dels promotors de la nova sèrie del periòdic Combat.
Organe communiste révolutionnaire
du Nord, animat pel grup anarquista de Roubaix. L'agost de
1911, en plena
crisi d'Agadir, i en ocasió del Congrés de la
Federació del Tèxtil, el GAES
organitzà un míting contra la guerra al Marroc
amb oradors revolucionaris de la
CGT (Désiré Caïti, Chauvière,
Oscar Descamps, Charles Dhooghe, Raymond Péricat,
etc.). El 7 de setembre de 1911 els sindicalistes afiliats a la Borsa
del
Treball de Roubaix votaren una resolució amb la qual
s'apartaven de les accions
del GAES i aquest va respondre amb una circular crítica.
Aleshores recaptador
del Sindicat del Tèxtil, el 5 d'octubre de 1911 en va ser
exclòs en una
assemblea d'aquest sindicat. Aquest fet va provocar una important crisi
i
centenars de sindicats se'n desafiliaren i crearen un sindicat
dissident
revolucionari, la Unió de Treballadors, el qual no es va
federar i que tenia el
local al número 57 del carrer Champs. Ben aviat sorgiren
equivalents a altres
poblacions del departament del Nord-Pas-de-Calais, com ara Lilla i
Tourcoing.
El 9 d'octubre de 1911, quatre dies després de la seva
exclusió del Sindicat
del Tèxtil, va ser condemnat per distribució de
fulles anarquistes. El 12 de desembre
de 1912 va ser novament condemnat per «manteniment de
concubina al domicili
conjugal». El 27 de febrer de 1914 es divorcià
d'Irma Marez. Durant el primer
trimestre de 1914, quan Alphonse Merrheim va ser exclòs del
Sindicat del Metall
del Sena, Le Combat va fer campanya
crítica contra la CGT i va posar en
paral·lel el cas de Cornil, també
exclòs per un «delicte
d'opinió», i Georges
Dumolin intervingué al seu favor, però sembla que
no va ser reintegrat abans de
l'esclat de la Gran Guerra. Durant la guerra no va ser mobilitzat. El
27 d'abril
de 1918 es casà a Roubaix amb la calcetera Blanche
Dendiével, divorciada d'Henri
Cosntantin Bultjauw, de qui va enviudar el gener de 1944. En aquesta
època
treballava de viatjant de comerç i vivia al
número 9 del carrer Charpentiers de
Roubaix. Partidari de la Revolució russa, a finals de 1919
va ser un dels
animadors dels Grups Soviètics de Roubaix-Croix-Wasquehal i
el grup anarquista
de Roubaix envià un delegat, Émile Bouchez, al
Congrés Nacional dels Soviets
Francesos celebrat el 25 de desembre a París. El juliol de
1920 s'adherí,
juntament amb altres anarquistes al voltant de Combat,
com ara Oscar
Descamps, al Comitè de la III Internacional creat al Nord.
En 1920 estava
subscrit al periòdic Bulletin Communiste
i signava amb l'eslògan «Fora
totes les pàtries». El 17 de desembre de 1920 el
Tribunal Correccional de Lilla
el condemna a un mes de presó i 500 francs de multa per
«introducció il·legal a
França de propaganda comunista bolxevic» des de
Bèlgica. El desembre de 1920,
després del Congrés de Tours (Centre,
França) i l'escissió entre socialistes i
comunistes, el periòdic La Vie Ouvrière
llançà un debat entre anarquistes
i sindicalistes revolucionaris sobre la conveniència o no
d'entrar en la Secció
Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i ells se'n
mostrà partidari. En
1922 sembla que tornava a militar en el grup anarquista de Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França) i en la Secció
Comunista de Roubaix, i en aquesta
època treballava de venedor ambulant de botelles, feina que
restà la
definitiva. El 29 d'octubre de 1930 la Prefectura del Nord l'esborra
del
«Carnet B» dels antimilitaristes. Posteriorment
col·laborà en Terre Libre,
que l'agost de 1936 esdevingué òrgan de la
Federació Anarquista Francesa (FAF).
El seu últim domicili va ser al número 59 del
carrer Bétume de Roubaix. ***
Odón
de Buen - Odón de Buen y del Cos: El 3 de maig de 1945 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el científic, naturalista, introductor del darwinisme, fundador de l'oceanografia espanyola i simpatitzant llibertari Odón de Buen y del Cos. Havia nascut el 18 de novembre de 1863 a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya). Fill de Mariano de Buen Ropín, sastre de professió, i de Petra del Cos Corroza, va estudiar batxillerat becat a l'institut de Saragossa, ciutat a la qual es va traslladar sa família per a facilitar-ne l'educació. Posteriorment, amb una altra beca, es traslladà a Madrid per a fer la carrera de Ciències Naturals. Pensionat per l'Ajuntament de Zuera, va ampliar estudis amb Máximo Laguna i José Macpherson, amb els quals es va iniciar en els estudis de petrografia a la serra madrilenya. En aquesta època, i per a ajudar-se econòmicament, va començar a fer classes particulars, essent un dels seus alumnes Miguel Primo de Rivera. Durant aquest període realitzà estudis d'herbes i de plantes que inclouria més tard en els Anales de Historia Natural (1883). Al costat de Vicente Castelló, va crear l'Anuario Científico Español. Després d'un viatge a la seva terra natal, on el 1885 s'havia declarat una epidèmia de còlera, de la qual va morir el seu pare, cosa que l'obligà a fer-se càrrec de la seva família, tornà a Madrid on va rebre la notícia d'haver estat seleccionat per a realitzar investigacions científiques a bord d'una vella fragata, Blanche, supervivent de la batalla del Callao. Aquest viatge, preparat per la Marina de Guerra, havia estat pensat per a donar la volta al món com a instrucció de guardamarines, però per raons pressupostàries es va reduir a un viatge en dues etapes: la primera pel nord d'Europa, i la segona pel mediterrani i el nord d'Àfrica. En ambdós viatges, en els quals no van faltar les penalitats, es va formar la seva vocació oceanogràfica. Durant aquest viatge va recollir importants materials que van servir per a classificar; i entre ells dues espècies d'isòpodes que van ser classificats, en al·lusió a ell, com Metropontus Bueni i Porcelio Bueni. Afeccionat a escriure, va relatar les peripècies del viatge en l'obra Kristanía a Tuggurt: impresiones de un viaje, obra que ell va trobar més tard ingènua i plena de defectes, però d'interès per al públic que havia començat a afeccionar-se a aquests mena de relats. Després d'aquest viatge va buscar una estabilitat econòmica que li permetés casar-se, i el 1889, després d'altres intents, va obtenir la càtedra de Zoologia a la Universitat de Barcelona, plaça que va ocupar fins 1911 quan es va traslladar a Madrid. Durant la seva estada a Barcelona va reformar completament l'ensenyament de les ciències a aquesta universitat: va introduir material científic avançat, va establir pràctiques de laboratori i sortides al camp i va establir relacions estretes amb l'Estació Biològica de Banyuls de la Marenda. Els seus extensos manuals explicaven els fenòmens naturals amb plantejaments evolucionistes i sense embuts. Va introduir les doctrines darwinistes a Espanya, però això li va valer l'oposició del cardenal Casañas, que va declarar els seus ensenyaments herètics. L'oposició del cardenal va aconseguir la seva separació de la càtedra, però fou acollit pel govern francès qui el va nomenar oficial d'instrucció pública. Participà activament en política, difonent idees republicanes i lliurepensadores –fou senador entre 1907 i 1910 en les files de Nicolás Salmerón i regidor d'Esquerra Republicana a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser col·laborador de Los Dominicales del Librepensamiento que dirigiria Fernando Lozano y Montes, amb la filla de les quals, Rafaela Lozano Rey, es va casar el 1889. El matrimoni va tenir sis fills homes. Va publicar una Historia Natural completa (Zoologia, Botànica i Geologia) amb il·lustracions i gravats que va tenir gran acceptació tant a Espanya com a Amèrica, malgrat que els sectors més conservadors de l'ensenyament van promoure la prohibició d'aquests llibres com contraris a les doctrines de l'Església catòlica, que els va incloure a l'Índex. La seva separació de la càtedra va produir nombroses protestes i revoltes entre els estudiants, que van arribar a apedregar la casa del bisbe i la d'altres persones notòries pel seu clericalisme. Traslladà les seves classes al saló del Centre Federal i va continuar amb les seves sortides al camp, però els disturbis no cessaven i al final, durant les vacances de Nadal, el Govern, aconsellat pel general Valerià Weyler, capità general de Catalunya, va disposar que reprengués les seves classes. El 1906 va inaugurar un laboratori oceanogràfic a Porto Pi (Mallorca) i més tard altres a Màlaga, Vigo i Santa Cruz de Tenerife, en els quals es van formar generacions de oceanògrafs. Fundà més tard l'Institut Espanyol d'Oceanografia, iniciant així el camp de la investigació oceanogràfica a Espanya. A partir de 1908 va realitzar una sèrie de campanyes marítimes a bord de l'Averroes, vaixell ben equipat que pertanyia a la Marina de Guerra, i amb el qual va poder traçar cartes de navegació, estudiar els fons de l'Estret de Gibraltar i analitzar els corrents, la fauna i la flora mediterrànies. Durant aquest període va sumar-se al projecte llibertari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer Guàrdia, de qui era amic personal, amb altres científics, entre els quals estaven Ramón y Cajal i Martínez de Vargas. Va col·laborar en el seu Boletín i es va integrar al seu patronat, va impartir nombroses conferències i va escriure cinc llibres de Ciències Naturals, que van servir de llibres de text en aquest centre. En la premsa anarquista, republicana i lliurepensadora (Boletín de la Escuela Moderna, Dominicales del Librepensamiento, Humanidad Nueva, El Radical, La Voz del Obrero, etc.), sobretot, va fer servir el pseudònim Polemófilo. El 1907 va formar part de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis. En aquesta època rebé nombrosos premis i condecoracions tant nacionals com estrangeres. En 1910 assistí a Barcelona al I Congrés Lliurepensador, on redactà una ponència en la qual reivindicava una escola neutra, cosa que l'allunyà del moviment pedagògic ferrerià. En 1911 es va traslladar a Madrid on va continuar la seva obra pedagògica defensant sempre l'ensenyament científic, completa i experimental. En aquesta ciutat es va reprendre la seva amistat amb Ramón y Cajal i amb el seu antic alumne Miguel Primo de Rivera. Durant tot aquest temps es va preocupar també per millorar Zuera, aconseguint la creació d'una biblioteca pública. L'escultor Marià Benlliure va modelar un bust per a aquest centre, del que en el seu moment va ser lliurada una reproducció a la Universitat de Saragossa que l'exhibeix en el seu paranimf com a homenatge. Una altra còpia és al mausoleu erigit a Zuera. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va crear la Direcció general de Pesca, a la qual es va agregar l'Institut d'Oceanografia, i en fou nomenat director general, conservant aquest càrrec durant la II República Espanyola. El 1934 li arribà l'edat de la jubilació després de quaranta-cinc cursos d'ensenyament ininterromput, havent passat per les seves aules 25.000 estudiants. No obstant això, no abandona la investigació. La Guerra Civil espanyola el sorprèn a Palma (Mallorca) treballant en el seu laboratori, i és capturat pels revoltats; després de restar un any tancat a la presó dels Caputxins de Palma, és canviat per la germana i la filla del general finat Miguel Primo de Rivera –el setembre de 2004, en desgreuge, serà nomenat fill il·lustre de Palma. En acabar el conflicte es troba a Banyuls de la Marenda, però marxà de seguida a Mèxic. Odón de Buen y del Cos va morir el 3 de maig de 1945 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En aquest país viuen encara la major part dels seus nombrosos descendents. El 4 d'abril de 2003 les seves restes mortals van ser trasllades a Zuera, el seu poble natal, per a ser inhumades en un mausoleu del cementiri. En l'actualitat un vaixell de l'Institut Oceanogràfic Espanyol duu per nom «Odón de Buen». L'obra de Odón de Buen és molt extensa i es troba totalment dispersa a causa de l'exili. A més de la seva magna obra científica, va traduir les memòries de Giuseppe Garibaldi i una biografia de Ignacio Jordán de Asso, a més d'ajudar en la traducció espanyola d'El hombre y la tierra d'Élisée Reclus. La Institución Fernando el Católico i l'Ajuntament de Zuera han iniciat la tasca de recopilar la seva obra, de reeditar alguns dels seus llibres, com ara Síntesis de una vida política y científica (1998) i Mis memorias (2003). Odón de Buen va redactar les seves memòries a Banyuls amb 76 anys, i foren guardades les 1.177 quartilles per la seva família fins a l'actualitat. La Biblioteca de Zuera ha emprès la tasca de recopilar la seva obra, comptant ja amb un important fons a la disposició d'estudiosos i d'investigadors. ***
Necrològica
de Joaquín Corbí Ramírez aparegua en
el periòdic tolosà España Libre
del 22 de maig de 1955 - Joaquín Corbí
Ramírez: El 3 de maig de 1955 mor a Alger (Algèria) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquín Corbí Ramírez, conegut com Cuarteró i Chasmi.
Havia
nascut el 21 d'agost de 1898 a Monòver (Vinalopó
Mitjà, País Valencià). Sembla
que s'exilià a França durant la dictadura de Primo de
Rivera i retornà a la
Península en 1931 amb la proclamació de la II
República espanyola. Secretari
del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Monòver, a partir d'agost de 1936, quan la
Revolució, dirigí la
col·lectivitat socialitzada local, que arreplegava nombroses
activitats
productives (indústria del marbre i granits, licors, espart,
boteria, sabons,
glicerines, etc.). També fou membre del Comitè d'Ordre
Públic i regidor per la
CNT del Consell Municipal de Monòver, tot militant en la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A més, va ser membre de la Junta
Qualificadora d'Expropiació de
Finques Rústiques en representació de la CNT i vocal dels
consells
d'administració i socialització dels béns de
Leoncio Corbí Poveda. En 1937 era
membre de la Comissió Comarcal de Propaganda Unificada de la
CNT, de la FAI i
de les Joventuts Llibertàries. El 15 de juliol de 1937 fou
delegat del SUT al
Congrés Regional de la CNT. El 10 de novembre de 1938
s'incorporà al front com
a soldat de la 147 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria,
primer a Orà i després a
Alger, on milità en la Subdelegació de l'Àfrica
del Nord de la CNT. La Causa
General franquista l'acusà de dos assassinats durant la seva
etapa a Monòver.
Entre 1949 i 1955 participà des de Alger en la
«Subscripció Pro Espanya». Amb
sa companya María, tingué dues filles, Minerva i Remi.
Joaquín Corbí Ramírez va morir el 3 de maig de
1955 a Alger (Algèria). ***
Notícia
de l'escorcoll del domicili de Remi Cocogne apareguda en el diari
d'Alger La
Dépêche Algérienne del 8
de juny de 1913 - Remi Cocogne: El 3 de maig de 1957 mor a Orly (Illa de França, França) l'anarquista Remi André Cocogne –el primer nombre també citat erròniament René. Havia nascut el 6 de desembre de 1876 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Era fill de Remi Cocogne, serraller, i de Marie Billion, cosidora i modista. Es guanyava la vida com son pare, treballant de serraller. Començà molt jove a militar en el moviment llibertari. Entre el 16 i el 17 d'agost de 1890 va ser delegat de Grenoble al Congrés Anarquista celebrat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es van reunir una vintena de delegats francesos i suïssos (Pierre Chomat, Octave Jahn, Zograffoz, etc.), i on es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries (FIRP), que no tingué cap activitat posterior. Segons un informe policíac, amb un altre delegat de Grenoble, litògraf, ambdós eren «dissidents del grup blanquista». El 16 de novembre de 1897 s'incorporà al 75 Regiment d'Infanteria de Grenoble per a fer el servei militar i el 20 de setembre de 1899 va ser destinat com a «soldat obrer armer». El 27 de març de 1900 va ser llicenciat per esdevenir «fill major de vídua». El novembre de 1901 s'establí a París (França), on visqué al número 31 del carrer Juge del XV Districte de París. L'octubre de 1902 vivia al número 3 del carrer de l'Avre del XV Districte i el febrer de 1903 al XIX Districte, al número 59 del carrer Flandre. El 16 d'agost de 1904 es casà al XIX Districte amb la parisenca Louise Charlotte Marguerite Kock. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic i vivia al número 102 del carrer Aubervilliers. El setembre de 1905 vivia al número 29 del carrer Mathis del XIX Districte. En 1913 era secretari del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París, adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913 el seu domicili, al número 44 del carrer Curial del XIX Districte de París, on vivia des de gener de 1911, en el marc d'una gran acció contra el moviment antimilitarista a resultes de l'agitació a les casernes el mes anterior, va ser escorcollat per la policia, la qual trobà fullets antimilitaristes i correspondència amb soldat. El novembre de 1911 participà en una subscripció econòmica organitzada per Le Libertaire en suport de la Revolució mexicana. El novembre de 1913 entrà a formar part, amb altres companys de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i de Les Temps Nouveaux (Lucien Belin, Pierre Martin, André Schneider, Ernest Togny, Albert Vigneau, etc.), d'una comissió per a l'adquisició i legalització d'uns terrenys a Belleville per a la creació d'un local i d'una impremta de propaganda. El desembre de 1913 el seu grup del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte es va adherir a la Unió Regional Parisenca (URP) de la FCAR, que havia estat creada el 31 d'agost d'aquell any. Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 7 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat el 16 de setembre de 1914 al 105 Regiment d'Infanteria Territorial de Grenoble. El 2 d'octubre de 1915 va ser destinat a les fàbriques de la «Societé des Chantiers du Temple» de Cherbourg (Baixa Normandia, França). L'1 de juliol de 1917 va ser integrat en el 25 Regiment d'Infanteria. L'11 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i en 10 de novembre de 1925 va ser lliurat de les seves responsabilitats militars. Remi Cocogne va morir el 3 de maig de 1957 al seu domicili, 191 de l'avinguda Choisy, d'Orly (Illa de França, França). ***
Gérard Lacaze-Duthiers - Gérard Lacaze-Duthiers: El 3 de maig de 1958 mor a París (França) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Étienne Marie Joseph Lucien Gérard Lacaze-Duthiers. Havia nascut el 26 de gener de 1876 al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània). Nascut en un família de la vella noblesa, sos pares es deien Étienne Lacaze-Duthiers, professor de Belles Lletres, i Marei Catherine Elina Lapeyre. Va terminar els seus estudis a París (França), llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El 31 de març de 1927 es casà al XIII Districte de París amb Angèle Victoire Quinard, de qui va enviudar. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la «Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. El 28 de gener de 1932 es casà al V Districte de París amb Marie Clémence Grandjean. En aquesta època era professor a l'Institut Buffon. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre, Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913), La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931), Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934), Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946), Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946), Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers les âges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze-Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 al seu domicili del V Districte de París (França). Gérard
Lacaze-Duthiers (1876-1958) ***
Luis
Cano Pérez - Luis Cano Pérez: El 3 de maig de 1972 mor a Guayaquil (Guayas, Equador) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. Havia nascut el 20 de juliol de 1904 a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya). Era fill de José Manuel Cano Fernández (Calores) i de Carmen Pérez Martínez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. ***
Albano Franchini - Albano Franchini:
El 3 de maig de 1984 mor a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
antifeixista Albano Franchini, també
conegut com Paolo Romanelli. Havia
nascut el 23 d'agost de 1901 a Castelnuovo Rangone (Mòdena,
Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Franchini i Marcellina
Bompani. Actiu en
el moviment anarquista de Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia), en 1918 constitueix
un grup juvenil anarcocomunista. Obrer fuster a l'Oficina
Mecànico Industrial
(OMI), a finals de 1920 va ser cridat a files, però quan
torna a Mòdena, el
juliol de 1922, per mor del seu pensament llibertari, no fou
readmès. Aquest
mateix any intentarà crear un comitè per a la
defensa de les víctimes i dels
presos polítics, reprenent la lluita anarquista. Detingut
dels feixistes per
distribució de propaganda anarquista i empresonat entre 1923
i 1924, decideix
emigrar a França. L'any següent tornarà
a Mòdena i serà de bell nou detingut el
1926 en ocasió de l'atemptat d'Anteo Zamboni a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia)
contra Benito Mussolini. Un cop lliure el desembre de 1926, com altres
anarquistes de Mòdena, en no existir una
organització llibertària específica
per continuar lluitant contra el feixisme per haver estat totes
desmantellades,
entra en contacte amb l'estructura clandestina del Partit Comunista
Italià
(PCI). El desembre de 1930 va ser denunciat al Tribunal Especial i fou
condemnat l'abril de 1931 a quatre anys de presó per
«propaganda comunista».
Serà alliberat l'octubre de 1932 gràcies a una
amnistia, però tornarà ser
detingut el juny de 1937 en una reunió clandestina de
«subversius», tot i que
només serà amonestat. Aleshores va entrar en
contacte amb membres del grup
«Justícia i Llibertat» amb els quals va
participar en la resistència. El juliol
de 1943 va ser de bell nou detingut. Més tard
serà novament buscat per
activitats antifeixistes, però aquest pic passarà
a la clandestinitat tot
fugint. Participarà en la Resistència enquadrat
en la Brigada «Mario Allegretti»,
Divisió Mòdena Muntanya, sota el nom de Paolo
Romanelli, i en
representació dels resistents entrarà a formar
part de la primera junta
democràtica de la Mòdena alliberada per part del
Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Durant la
postguerra no va
participar en cap moviment que no fos llibertari. El seu arxiu
està dipositat a
l'Istituto Storico della Resistenza e della Società
Contemporanea in provincia
di Modena. Albano Franchini va morir el 3 de maig de 1984 a
Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Remo Tartari - Remo Tartari: El 3
de maig de 1997 mor a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista
Remo Tartari. Havia nascut el 7 d'octubre de 1902 a Santa Maria
Maddalena (Occhiobello, Vèneto, Itàlia). Sos
pares, jornalers anarquistes, es deien Gaetano Tartari i
Primina Bodoni. Quan era jove s'instal·là a
Pontelagoscuro (Emília-Romanya,
Itàlia) i en 1929, per la seva activitat
llibertària, es va veure obligat a
exiliar-se a França. S'establí a
Pont-à-Mousson (Lorena, França), on
treballà
de manobra quatre mesos, i després visqué com
pogué a París (França). En 1931
va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de presó. En
1934 se li va
decretar l'expulsió de França, però hi
restà. Detingut novament, purgà un any
més de presó. Segons la policia, en 1935
retornà a Itàlia. Segons algunes
fonts, en 1936 marxà a la Catalunya
revolucionària i lluità als fronts. De bell
nou a Itàlia, en 1949 vivia a Ferrara
(Emília-Romanya, Itàlia), on va ser
advertit formalment per règim feixista per les seves
crítiques a aquest. Participà
en la Resistència i va ser empresonat pel règim
feixista. Després de la II
Guerra Mundial, el setembre de 1945 fou un dels fundadors de la
Federació
Anarquista Italiana (FAI) en el Congrés de Carrara.
També milità en la
Federació Comunista Llibertària de Ferrara, la
qual representà en diversos
congressos anarquistes. Treballà en una fàbrica
de l'empresa «Eridania» i
durant un breu període de temps milità en el
Partit Comunista d'Itàlia (PCI).
De bell nou en el moviment llibertari, fou un destacat militant a
Ferrara i
participà en diversos congressos nacionals, com ara el de
desembre de 1962 a
Senigallia (Ancona, Itàlia). En 1968 va ser processat per
participar en les
manifestacions estudiantils d'aquell any. En 1994 Marco Felloni
estrenà el
documental Quando si beveva l'acqua del Po, sobre
la seva vida i amb la
seva participació. Remo Tartari va morir el 3 de maig
–algunes fonts citen el 7
de maig– de 1997 a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) i fou enterrat al Cementiri
Comunal de Pontelagoscuro. Els seus llibres van ser donats a
l'Instituto di
Storia Contemporanea (ISC, Institut d'Història
Contemporània), el qual creà el
«Fons Remo Tartari». En 2011 es creà a
Ferrara el «Gruppo Libertario Remo
Tartari» i el 20 d'octubre de 2012 aquest grup li
reté un homenatge a la Sala
de Conferències de la Residenza Santo Spirito de Ferrara. ***
Agustín
Roa Ventura - Agustín Roa Ventura:
El 3 de
maig de 1999 mor a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Agustín Roa
Ventura. Havia nascut el 4
d'abril de 1915 a Almeria (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Agustín Roa i Ana Ventura. Quan era infant
emigrà amb sa
família a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat
secretari de la Federació
Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona,
càrrec que ocupà fins al final de
la guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer.
Órgano del Comité de
Enlace CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo
(1938-1939). Quan les
tropes feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939
assistí, en
representació del Comitè de Defensa de les
Joventuts Llibertàries, a l'última
reunió del Moviment Llibertari barceloní on
proposà dinamitar la capital
catalana. Amb la Retirada passà a França i fou
internat al camp de concentració
de Sant Cebrià. L'agost de 1939 fou traslladat al camp de
Barcarès i després
deportat al Nord d'Àfrica i tancat al camp de Djelfa
(Algèria), on restà tres
anys. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou
alliberat per
aquestes tropes i s'enrolà en la 361 Companyia del Pioneer
Corps de l'Exèrcit
britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra
Mundial. Un cop
llicenciat s'establí a Londres (Anglaterra), on
muntà un negoci de llibreria de
vell i treballà com a tipògraf per als
periòdics The Times i The Sun.
Fou durant molts d'anys secretari de la CNT, secretari de la
Comissió de
Relacions de la CNT de Gran Bretanya i formà part del
Comitè de Relacions de la
CNT i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT).
Ocupà càrrecs
regionals i estatals en diversos sindicats britànics
(Sindicat d'Arts Gràfiques
de les Trade Unions, etc.). En 1960 va ser un dels fundadors de
l'Associació
d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit
Britànic de Londres, del qual
fou nomenat secretari en 1962, i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió Boletín
de la Spanish Ex-Servicemen's Association. En 1960
assistí al Congrés
Confederal Intercontinental com a delegat de Gran Bretanya. El 10 de
juliol de
1960 fou un dels oradors en el míting de Trafalgar Square en
protesta contra la
visita del ministre franquista Fernando María Castiella.
Entre 1962 i 1964
edità a Londres, amb Antonio Vargas Rivas, el
butlletí España fuera de
España. Boletín anarquista de
orientación e información, destinat als
treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a
diferents països
europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França,
Holanda, etc.). El 5 de
setembre de 1964 participà a Trafalgar Square en l'acte de
protesta contra la
condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a Fernando Carballo (30
anys)
pel règim franquista. En 1965 assistí al
Congrés Confederal Intercontinental,
que abandonà, fent costat aleshores les tesis de
l'Aliança Sindical Obrera
(ASO). Fou corresponsal al Regne Unit de nombrosos òrgans de
premsa
d'organitzacions de l'exili (Portobello 317, Geranio,
etc.). A
mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb l'obra
titulada Triunfo
del dolor. En 1978 publicà a Barcelona el llibre Agonía
y muerte del
franquismo. Una memoria. L'agost de 1987 retornà a
Catalunya i s'instal·là
a Sitges (Garraf, Catalunya), on acabà militant en el Partit
dels Socialistes de
Catalunya (PSC).
En 1984 publicà a Barcelona El mundo de Julio
Campos. Trobem articles
seus, molts signats sota el pseudònim Germen,
en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Bicel, Direct
Action, Espoir, Nueva
Senda, Reconstrucción, Ruta,
Solidaridad Obrera, etc. Agustín Roa
Ventura va morir el
3 de maig de 1999 a l'Hospital Residència San Camil
de Sant
Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) –alguns citen
erròniament l'1 de maig i altres poblacions. Agustín Roa Ventura (1915-1999) ***
Pascual
Castejón Aznar (1988) - Pascual Castejón
Aznar: El 3 de maig de
2005 mor a
Calanda (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista
Pascual
Castejón Aznar. Havia nascut el 28 de febrer de 1914
a Calanda (Terol, Aragó,
Espanya).
Sos pares es deien Sebastián Castejón Marco,
llaurador, i Miguela Aznar Moliner. Militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT),
després de lluitar als fronts durant
la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de
passar pels camps de concentració gals, s'enrolà
en la 89 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a la
«Línia Maginot» i durant la
primavera de 1940, amb l'ocupació nazi, va ser capturat.
Després d'un temps a
l'Stalag XI-B de Fallingbostel, el 8 de setembre de 1940, sota la
matrícula
4.435, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen
i el març de 1941,
sota la matrícula 1.209, al de Gusen. El 8 de novembre de
1942, quan només
pesava una trentena de quilos, formà part, sota la
matrícula 38.844, d'un
comboi d'uns dos-cents deportats, molts d'ells antics membres de les
Brigades
Internacionals, com ara Hans Landauer (Juanito),
que van ser traslladats al camp de concentració de Dachau i
només aconseguí la
llibertat amb l'alliberament del camp per les tropes aliades el 29
d'abril de
1945. Restà a viure a França, on
treballà en una fàbrica i formà part
de la Federació
Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP),
col·laborant en el seu òrgan
d'expressió Hispania. Ja
gran,
retornà al seu poble natal. Sa companya fou Miguela
Barberán Solans, amb qui tingué un infant.
Pascual Castejón
Aznar va morir el 3 de maig –algunes
fonts citen erròniament el 25 d'abril– de
2005 a la Residència «Milagro de
Calanda» de Calanda (Terol, Aragó,
Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. Pòstumament,
l'octubre de 2005, es
publicaren les seves
memòries de la deportació, editades
per Joaquín Mindán Navarro, sota el
títol Memoria
en carne viva. Memorias de juventud, de la Guerra Civil y de los cinco
años
pasados en los campos de exterminio de Mauthausen, Gusen y Dachau. Pascual Castejón Aznar (1914-2005) ***
Hanon
Reznikov amb Judith Malina - Hanon Reznikov: El
3 de maig de 2008
mor al barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor,
dramaturg,
cineasta i anarquista Howard Reznick, més conegut com Hanon Reznikov. Havia nascut el 23 de
setembre de 1950 al barri de
Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA) en una família jueva.
En 1968, quan acabava
els estudis de biofísica a la Universitat de Yale,
assistí a la representació
de l'obra Paradise Now del grup
escènic anarquista The Living Theatre al Lower East Side de
Nova York i quedà tan
profundament impressionat que començà a escriure
obres per a la companyia i en
1977 n'entrà a formar part. Fou un gran defensor dels
Theaters Against War
(THAW, Teatres contra la Guerra) durant el conflicte
bèl·lic amb Vietnam. En
1985, després de la mort de Julian Beck, creador de The
Living Theatre,
n'assumí la direcció amb Judith Malina,
vídua de Beck i amb qui es casà en
1988. Estudià i introduí noves formes creatives
per involucrar encara més el
públic en els espectacles d'aquesta companyia i en aquests
anys va escriure i
va dirigir diverses produccions teatrals, com ara Strike
support oratorium (1973), The money
tower (1975), The
yellow Methuselah (1982), Poland/1931
(1988), Clearing the streets (1989),
The tablets (1989),
The body of God (1990), Tumult,
or clearing the street (1990), Rules
of civility and decent behavior in company and in conversation
(1991), Waste (1991),
The zero method (1992), Anarchia
(1993), And then the heavens closed
(1995), Utopia (1995), Capital changes (1998), Resistenza
(2000), Resist now (2001), A dream of
water (2003), Enigma
(2003), Code Orange Cantata (2004),
Howling in the street (2005), Refugee Blues (2005) i Eureka
(pòstum). En 2006 estrenà la
pel·lícula Thanks.
El 13 d'abril de
2008 patí un vessament cerebral, que es va veure agreujat
amb una pneumònia i
que implicà la necessitat d'un coma induït per
ajudar la seva respiració. Hanon
Reznikov morí poc després, el 3 de maig de 2008,
al barri de Manhattan de Nova
York (Nova York, EUA). Fou enterrat al jueu Cedar Park Cemetery de
Paramus (New
Jersey, EUA) i la seva tova tomba porta les següents paraules:
«Hanon Reznikov
(1950-2008). Autor director poeta / pacifista anarquista
/ estimat germà / dramaturg
utòpic». Pòstumament, en 2009,
l'editorial Automedia publicà el recull Living
on Third Street: Plays of the Living
Theatre (1989-1992). Hanon Reznikov (1950-2008) ***
Antonia
Lisbona Celma - Antonia Lisbona
Celma: El 3 de maig de 2012 mor a Forques
(Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista María Antonia Lisbona Celma. Havia
nascut el 21 de juny
de 1914
a la Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent). Filla de
família llibertària, sos
pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir
de 1922
visqué amb sa família a Calanda (Terol,
Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys
començà a treballar de serventa. Posteriorment
s'ocupà de la cura d'infants a
Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El
juliol de 1936 retornà
a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts
Llibertàries, en el
grup teatral «Renacer» i en la
col·lectivitat local. El desembre de 1937 es
casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú.
Quan el triomf franquista es
trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada
fins el
novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos,
va ser
novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu
poble i internada
al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de
dones. A resultes de
les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25
de gener de 1943 va
ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de
presó. Va ser
especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en
l'incendi
del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava
armada, va
ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en
l'execució de 14
persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de
les Corts de
Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) i
a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal
va ser assassinat
pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la
revisió del seu procés,
obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el
2 de febrer de
1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats
pels franquistes. L'abril
de 1946 passà a França i es pogué
reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
amb son company que no veia des que es casaren. La parella
visqué a les
poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i
Montalban, abans
d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on
s'integrà en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). La parella
tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i
Amapola). Amb son company
va escriure els llibres autobiogràfics Luchas,
amor, esperanza (dos vidas
unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona
(1988) i Memorias
completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma (1914-2012) ***
Dalia
Sanz Sánchez fotografiada per Rafael Maestre Marín - Dalia Sanz
Sánchez: El 3 de maig de 2019 mor a
Besiers (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista i esperantista Dalia Sanz Sánchez. Havia nascut el 13 de juny de 1928 a
Aubervilliers (Illa de França, França). Sos pares, emigrants
llibertaris espanyols de Fuembellida (Guadalajara, Castella, Espanya), es deien Mariano Sanz i Rosalía Sanchez i
era la
major de tres germans (Dalia, Delio i Eliseo). En 1931, amb la
proclamació de
la II República espanyola, retornà amb sa
família a Fuembellida. En els anys
bèl·lics estudià a l'Escola Moderna de
la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya), regentada per les germanes Igualdad
i Natura Ocaña Sánchez.
En 1938, després de la mort de son pare al front de
Belchite, milicià de la l'anarquista
«Columna del Rosal», passà amb la resta
de sa família França i van ser acollits
per la Creu Roja. Finalment pogueren viure amb uns oncles a Cramoisy
(Picardia,
França). En 1942, en plena ocupació nazi, gracies
a la Creu Roja, pogué
reunir-se amb sa mare que vivia i treballava a La Sala
(Provença, Occitània).
Amb 14 anys entrà a treballar en un comerç
cooperatiu i posteriorment de
costurera pantalonera. En aquesta època entrà a
formar part de les Joventuts
Llibertàries. En 1951 es casà amb el fuster
anarcosindicalista Emeterio
Vilamosa Marco (Armand
Vilamosa Marco)
i la parella, i son germà Eliseo,
el novembre d'aquell any s'establí, amb el suport de la
International Refugee
Organization (IRO, Organització Internacional dels
Refugiats), amb Porto Alegre
(Rio Grande do Sul, Brasil), on treballà en el
comerç de modes. La parella
s'integrà en la colònia d'anarquistes espanyols
exiliats i va fer amistat amb el
pedagog anarquista Joan Puig Elías. En 1966
retornà a França i
s'instal·là a
Besiers (Llenguadoc, Occitània). Força activa,
amb son company, en la Colònia
Espanyola de Besiers, participaren activament en les activitats
organitzades
pels grups anarquistes, especialment amb la companyia teatral
«Amor al Arte».
També tingué molta amistat amb les parelles
llibertaries Sara Berenguer Laosa i
Jesús Guillén Bertolín (Guillembert) i Marcela Franco
Román i Emili
Valls Puig. Col·laborà amb la
«Fundació Salvador Seguí» i
el setembre de 1993
participà en el «Col·loqui sobre
l'exili llibertari a França» que tingué
lloc a
Besiers. El seu testimoni va ser recollit en els llibres La guerre dei
bambini. Da Sarajevo a Sarajevo (1998), de Maria Cristina
Giuntella i
Isabella Nardi; La voz de
los vencidos. El exilio republicano de 1939 (2005),
d'Alicia Alted Vigil; i Voces
libres. Historia oral del movimiento libertario español
(2021), de Rafael Maestre Marín. Dalia Sanz
Sánchez va morir el 3 de maig de 2019 al seu domicili de
Besiers (Llenguadoc, Occitània), pocs dies
després de la mort de son company
Armand Vilamosa Marco, amb qui havia tingut un fill, Helios, i una
filla,
Ingrid. ---
|
![[02/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/05]") |
|
![[04/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/05]") |
|
|
| Actualització: 20-12-24 |