|
---
Anarcoefemèrides del 3 de juny Esdeveniments
Louise Michel oradora - Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any. ***
Capçalera
de Reivindicación - Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruiz, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916. ***
Portada
de l'edició de la conferència (1937) - Conferència de
Peiró: El 3 de juny de 1937
l'anarcosindicalista
Joan Peiró Belis pronuncia al Gran Teatre de
València (València, País
Valencià)
la conferència «De la fàbrica de vidrio
de Mataró al Ministerio de Industria», on
va explicar la seva gestió al front del Ministeri
d'Indústria del Govern de
Francisco Largo Caballero de la II República espanyola entre
el 4 de novembre
de 1936 al 17 de maig de 1937. En aquesta conferència, que
va ser radiada a tot
l'Estat, relatà l'elaboració del decret de
col·lectivitzacions i els problemes
de la intervenció de l'Estat en la indústria,
així com el projecte de creació del
Banc de Crèdit Industrial i de tots els entrebancs posats
pels comunistes en
general i Juan Negrín López en particular. En
aquesta conferència justificà
l'entrada de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
el Govern republicà:
«Per moltes exigències de la guerra, nosaltres van
dir als treballadors que penséssim
en la guerra abans que en la revolució. També van
dir que la guerra acabaria
amb la instauració d'una República federal de
caire socialista. El triomf ha de
beneficiar tothom: sindicalistes, socialistes, comunistes, republicans,
a tots
els que han contribuït a la victòria. La factura
l'hauran de pagar l'Església,
el militarisme i els capitalistes. Just és que en acabar la
guerra els
treballadors trobin una mica de justícia social.»
Aquesta conferència es
publicà aquell mateix any per les edicions de la
Comissió de Propaganda i
Premsa del Comitè Nacional de la CNT sota el
títol De la fàbrica de vidrio
de Mataró al Ministerio de Industria. Conferència de Juan
Peiró Belis (3 de juny de 1937) ***
Convocatòria
de Nuestra
Natacha apareguda en el periòdic
tolosà Boletín
Interno de la CNT-MLEF del 6 de juny de 1945 - Representació de Nuestra Natacha: El 3 de juny de
1945, a la Sala del Conservatori de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), l'Agrupació
Artística de la Comissió de Cultura y Propaganda
de la Federació Local de
Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) representa dues sessions
de la «gran
obra pedagogicosocial» del dramaturg Alejandro
Rodríguez Álvarez (Alejandro Casona)
Nuestra Natacha, amb actuacions en els entremitjos
de l'Orquestra
Templado. Aquesta exitosa peça teatral va ser estrenada el
13 de novembre de
1935 a Barcelona (Catalunya) i va ser representada en nombroses
ocasions durant
els anys republicans. Tingué dues versions
cinematogràfiques, una espanyola de
1936 i altra argentina de 1944.
Naixements
Jean-Luis Pindy durant la
Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger - Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Sos pares es deien Louis Marie Pindy, guardià vigilant de penats, i Marie Jósephe Le Neindre. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). ***
Notícia
de la defunció de Benoît Chatain apareguda en el
periòdic parisenc La République
Française del 2 de març de 1895 - Benoît Chatain: El 3 de juny de 1842 neix a Saint-Jean-de-Bournay (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Benoît-Georges Chataing, més conegut com Benoît Chatain i Savate o Savatte. Era fill natural de la costurera Magdalaine Chataing. Obrer teixidor, milità en el grup anarquista de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Amb son germà Jules Chatain, va ser inculpat pels incidents esdevinguts el Primer de Maig de 1890 i el 8 d'agost d'aquell any, juntament amb altres nou companys (Jean Buisson, Jean Cellard, Jules Garnier, Louis Genet, Michel Huguet, Henri Lombard, Pierre Martin, Antoine Piollat i Alexandre Tennevin) i vuit companyes (Marie Béal, Rosalie Chastan, Adrienne Fustier, Marie Gagelin, Marie Huguet, Françoise Oriol, Anna Tavernier i Joséphine Tavernier) de Viena del Delfinat, va ser jutjat per l'Audiència d'Isèra. El 14 de juliol de 1891, a resultes d'una explosió, va patir un escorcoll; detingut amb altres companys (Alard, Comberousse, Garnier, Moussier, Orcelin), tots empresonats 27 dies, 17 dels quals al calabós, abans de ser alliberats tots llevat Moussier. Cap el 1892 el seu domicili, a la plaça de la Croix Rouge, va ser escorcollat sense cap resultat. Sa companya fou Émilie Buffard, de qui havia enviudat. Malat des de feia mesos d'atàxia locomotriu progressiva (neurosífilis), Benoît Chatain es va suïcidar el 30 d'abril de 1895, el dia abans del Primer de Maig, d'un tret al cap a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Deixà una mena de testament, on es reafirmava en les seves idees anarquistes i manifestava el seu desig que cap manifestació ni civil ni religiosa acompanyés son cadàver i que el seu cos fos donat a la Facultat de Medicina. Per por a una manifestació, les autoritats l'enterraren d'amagat el 2 de maig. ***
Polydore
Cassoret amb el seu harmònium en una foto publicada en el
diari de Lilla Gran
Écho du Nord del 29 de setembre de 1932. Al
medalló, Adolphe Degeyter - Polydore Cassoret:
El 3 de juny de 1849 neix a Gand
(Flandes, Bèlgica) el cantautor de carrer anarquista Polydor
Cassoret, més
conegut com Polydore Cassoret. Sos
pares es deien Jacques Philippe Cassoret i Jeanne Casterick. Es
guanyava la
vida treballant d'obrer descarregador en una filatura de
cotó de Lilla (Nord-Pas-de-Calais,
França). El 25 de novembre de 1878 es casà a
Lilla amb Virginie Caroline De
Geyter (Virginie Degeyter). Per
augmentar els ingressos, amb ajuda de sos cunyats Pierre
Chrétien De Geyter (Pierre
Christian Degeyter) i Adolphe De
Geyter (Adolphe Degeyter),
pensà a
utilitzar l'harmònium portàtil cantant pels
carrers i les colònies de minaires
de Lilla en els temps lliures o durant els períodes de
desocupació o de vaga.
També animà els carrers de Dunkerque (Flandes del
Sud) en companyia de ses dues
filles randaires Adolphine i Marie Cassoret, una cantant i l'altre
venent
cançons. Va ser al seu harmònium on el juny de
1888 es va compondre l'himne L'Internationale,
musicat per Pierre
Degeyter amb lletra d'Eugène Pottier, paternitat que va ser
també reivindicada
per son germà Adolphe Degeyter. En 1890 va ser naturalitzat
francès. Sa filla
Philomène Françoise Cassoret també va
ser una destacada cantant anarquista. Polydore
Cassoret va morir l'11 de febrer de 1933 al seu domicili de Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais, França). ***
Nota
sobre la defunció d'Hervé Le Minez apareguda en
el diari de Rennes L'Ouest-Éclair
del 2 de desembre de 1905 - Hervé Le Minez:
El 3 de juny de 1858 neix a
Lambézellec (actualment
pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) l'anarquista
Hervé
Marie Le Minez. Sos pares es deien Jean Marie Le
Minez,
jornaler al port, i Françoise Ravaloc. Es guanyà
com son pare, treballant
d'obrer ajustador al port de Brest, i vivia al número 15 del
carrer de Brest del
barri de Kérinou de Lambézellec. El 30 d'abril de
1892 va ser detingut,
juntament amb els companys Claude Marie Barre i Rolland Alexis Le
Moigne, per
haver aferrat cartells anarquistes cridant a la manifestació
del Primer de Maig;
processats, el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1892
testimonià en
el judici celebrat a l'Audiència de Finisterre, a Kemper
(Bro Kernev,
Bretanya), contra l'anarquista Paul-Pierre Martinet per
«excitació a
l'assassinat i provocació a la indisciplina en
l'exèrcit». En 1893 militava en
el grup anarquista local (André Bizien, François
Delaunay, Émile Hamelin, Rolland
Lemoigne, Eugène Marion, Régis Meunier, Pierre
Paubert, Jean-Marie Petrequin,
etc.), la correspondència dels membres del qual va ser
escrupolosament vigilada
per l'oficina de correus. El novembre de 1893 va ser inscrit en el
primer
inventari d'anarquistes del departament de Finisterre i en el segon
inventari,
aixecat a finals de 1894, va ser qualificat
d'«alcohòlic». Hervé Le Minez
va
morir el 29 de novembre de 1905 a l'Hospital Marítim de
Brest (Bro Leon,
Bretanya). Sa companya, Francine Feurmour, morí en 1936
pensionista de la
Marina. ***
Raniero
Cecili - Raniero Cecili: El
3 de juny de 1873 neix a Ancona
(Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano
Raniero Cecili.
Sos pares es deien Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida
fent de
bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment
revolucionari d'Ancona.
Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio
Maiolini, en un atemptat amb dinamita contra el consolat
francès el 16 d'agost
de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució
de l'anarquista Sate
Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser
deportat a l'illa de Ponça per 10
anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest
delicte juntament amb sos dos
companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el
condemnà a dos anys i
set mesos de presó per «associació
criminal». La primavera de 1899 retornà a
Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena
efervescència
en aquesta població (judici contra Errico Malatesta,
mobilitzacions contra la
carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, etc.). Integrat en la
redacció de L'Agitazione,
en 1900 en va ser nomenat
administrador, en substitució de Giò Batta
Carboni, que, en perill de ser
detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues condemnes,
una per «robatori»
i una altra per «associació criminal»,
fet pel qual quedà fora de joc durant
més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui
tingué tres infants (Spartaco,
Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament
diferent a
la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com «intimidant i
violent», el
febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port.
Quatre
mesos després, va ser denunciat per
«resistència a un funcionari públic,
incitació a l'odi de classe i temptativa de
desordres» i condemnat a 10 mesos
de presó. El Tribunal d'Apel·lació li
va reduir la pena a dos mesos per
«possessió il·legítima
d'arma de foc». En sortir de la presó
visità Pietro Gori
a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt malalt de
tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta
anarquista en
representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà
al moviment sindicalista i
entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del
consell assessor de
la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat vicepresident de la
Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment
anarquista local. Després
dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va
ser processat per «incitació
a la violència», però la
sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per
manca de
proves. El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la
Federació de
Bastaixos del Port. L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es
posà a fer feina
al port de Blaia (Aquitània, Occitània), on a
més de treballar en la descàrrega
de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians.
Després del conflicte
bèl·lic retornà a Ancona i va ser
nomenat membre del comitè executiu de
Correspondència de la Unió Anarquista Italiana
(UAI). El juny de 1919, després
d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del
Treball, va dimitir
a causa de la seva detenció per
«desordres» durant les reivindicacions
engegades pel nou augment dels preus. Després
s'establí a Milà (Llombardia,
Itàlia), on donà suport al periòdic Umanità
Nova, i a Parma (Emília-Romanya,
Itàlia), on participà en el Congrés
Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta
època lluità per
aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia.
El 28 de juny de 1920 va ser
detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port
d'Ancona cap a Albània. Com
a membre del Comitè d'Agitació Pro
Víctimes Polítiques de la Cambra del
Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les
pàgines d'Umanità Nova,
la intervenció immediata a
favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien
començat una vaga de fam.
En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu
de la Cambra del
Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques
qüestions de la postguerra
(desocupació, encariment de la vida, etc.). Davant
l'avanç feixista, demanà la
col·laboració de totes les forces antifeixistes
per enfrontar-se als escamots.
Va fer costat la crida llançada des d'Imola
(Emília-Romanya, Itàlia) per
l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del
Treball), per impedir
l'avanç del feixisme mitjançant una lluita
eficaç, i va difondre a Ancona el
«Manifest nacional» elaborat durant la seva primera
reunió d'abril de 1921.
L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida
a la
vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la
resta d'Itàlia.
Obligat a fugir, s'establí a París
(França) com a exiliat polític i
mantingué
correspondència amb Errico Malatesta. El desembre de 1930 va
ser expulsat de
França i es va refugiar, primer, a Brussel·les
(Bèlgica) i, després, a
Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va revocar el decret
d'expulsió francès i
retornà a París, on va entrar en contacte amb
altres nombrosos exiliats
llibertaris italians. En aquesta època rebé el
suport de la Lega
Italiana dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament
de 1935 se li va
decretar l'expulsió de França, juntament amb
Virgilio Gozzoli, Alfredo
Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà
una intensa
campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de
Defensa Social (CDS). El
5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat
italià de París, va
ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya d'aleshores,
i
Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de
França, França) sota
l'acusació de «fabricació de moneda
falsa»; jutjat per l'Audiència del Sena, va
ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la
presó de Melun (Illa de
França, França), on mantingué
correspondència amb sa família, la qual esperava
la seva repatriació i que complís la pena a
Itàlia. En 1937, però, es va
fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat,
degenerà en una greu
infecció que li va provocar una semiparàlisi a
les dues cames. Són les últimes
notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es trobava en
una llista
francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto
Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro
Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem la data i el
lloc de
la seva defunció. ***
Notícia
de la condemna de Ferdinand Labrande apareguda en el setmanari
parisenc Le
Signal del 22 de març de 1908 - Ferdinand Labrande:
El 3 de juny de 1875 neix a Toló
(Provença, Occitània) l'anarquista i
antimilitarista Ferdinand Marius Labrande.
Era fill d'Antoine Labrande, jornaler al port,
i de Virginie Josephine
Vidal, bugadera. Obrer forjador de l'Arsenal de Toló, vivia
al número 4 del
carrer Peyre Ferri del barri de Saint Roch. En 1906 va ser fitxat per
la
policia com a propagandista anarquista i antimilitarista que
freqüentava
assíduament les reunions. El 20 de març de 1908
va ser condemnat en rebel·lia
pel Tribunal Correccional de Toló a un mes de
presó per haver entrat en un post
de policia i haver injuriat els agents; quan va ser detingut portava
fullets
anarquistes i antimilitaristes i fórmules
químiques per a la fabricació
d'explosius. Aquesta condemna va implicar el seu acomiadament de
l'Arsenal de
Toló. El 12 de juny de 1909 es casà a
Toló amb Marie Rose Gabrielle Granier,
amb qui tingué un fill, Ernest Augustin Marius Labrande. En
aquesta època
estava en la reserva militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
d'Agustín Álvarez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 19 de
juny de 1978 -
Agustín Álvarez: El 3 de juny de 1880 –algunes
fonts
citen el 31 de desembre de 1882– neix a Riofrío
(Àvila, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista
Agustín Álvarez. Emigrà
a
l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament
anarquista. Va fer la guerra
d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va
romandre vuit anys a
les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de
Súria
(Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus.
Sastre de professió i
aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de
Malats i Mutilats d'Aymare
(Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). Sa companya fou Ángela Rodríguez.
Agustín Álvarez va morir el 28 de març
–algunes fonts citen
erròniament el 31 de març– de 1978 al
seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Diego
Pérez Hernández - Diego Pérez
Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar
(Cartagena, Múrcia,
Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez
Hernández. Pel seu activisme
anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat
d'atemptat a
l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918
s'instal·là a França. Aquest
mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947
fou
nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), del sector
ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després
se'n perd el seu rastre. ***
Isaac
Puente Amestoy - Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Era fill de Lucas Puente García, farmacèutic carlista molt creient, i de Josefa Amestoy Hermoso de Mendoza. Va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes –García Oliver especialment– van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción, CNT, Crisol, Despertad, Estudios, Ética, Iniciales, Inquietudes, Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto, El Pájaro Azul, La Revista Blanca, Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu. ***
Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París - Antoine Salis: El 3 de juny de 1897 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Sa companya fou Marie Louise Charitat. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom. ***
Josep
Bellobí Jamàs - Josep Bellobí Jamàs: El 3 de juny de 1900 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el republicà federal, anarquista i anarcosindicalista Josep Bellobí i Jamàs –el primer llinatge citat erròniament Belloví i Bellubí i el segon llinatge citat també erròniament de diverses maneres (Jamas, Jamens, James, etc.)–, conegut com El Bellobí. Era fill de Pere Bellobí Mulet i de Vicenta Jamàs Ventura. Es guanyava la vida treballant de torner mecànic. Vidu amb dues filles, vivia al número 22 del carrer de Francesc Macià de Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya). A partir de 1931 milità en Esquerra Republicana Federal (ERF), en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sant Sadurní d'Anoia. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i per la qual cosa va ser detingut i tancat al vaixell-presó Uruguay, fondejat al port de Barcelona (Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes. El 19 de maig de 1937 es divorcià de Teresa Valldepérez Bonavida. Durant la guerra treballà a la «Fàbrica Z» (Cal Benach), dedicada a la construcció de carros d'assalt i a la reparació de tancs i de camions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan les tropes franquistes s'acostaven a Catalunya, traslladà la maquinària de la «Fàbrica Z» a Bescanó (Gironès, Catalunya). El 28 de gener de 1939 creuà els Pirineus pel coll de Pertús (Vallespir, Catalunya Nord). Procedent de França, el 4 d'abril de 1939 es va presentar a les autoritats franquistes de Figueres (Alt Empordà, Catalunya). El 21 de juny de 1939 va ser detingut a casa seva de Sant Sadurní d'Anoia i fins a mitjans de setembre va estar ingressat a l'Hospital Comarcal a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) afectat de nefritis. Durant els interrogatoris mai delatà ningú i sempre va negar qualsevol relació amb els fets que se li imputaven (instigador de col·lectivitzacions, escorcolls, robatoris de maquinària i d'eines d'un taller, cobrament de diners a famílies benestants, participació en assassinats, etc.). Posteriorment va ser tancat a la Presó Model de Barcelona. El 16 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra pel III Tribunal Militar Territorial de Barcelona i condemnat a mort per «rebel·lió militar». Josep Bellobí Jamàs va ser afusellat el 14 de novembre de 1940 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna del Fossar de la Pedrera de la ciutat. ***
Joseph
Taitz (1964) - Joseph Taitz: El 3
de juny de 1913 neix a Sant-Étienne
(Forez, Arpitània) l'anarquista, maçó
i
resistent antifeixista Joseph Taitz, conegut
com Jotz o J.
Jotz.
Sos pares, no casats, es deien Movka Schaïe Maurice Taitz,
estudiant d'origen
lituà, i Marie Alphonsine Alice
Dupuis, i l'infant va ser legitimat amb el matrimoni de la parella
celebrat el 21 de desembre de 1914 a Sant-Pierre-les-Églises
(Chauvigny, Poitou-Charentes, França). Durant el
període
d'entreguerres assistí
a les conferències de
Sébastien Faure. Acompanyà son pare, representant
comercial, arreu de nombroses
poblacions, entre elles Clarmont d'Alvèrnia
(Occitània), i fou aquí quan
començà a militar en el moviment anarquista. En
1936, quan esclatà la Guerra
Civil Espanyola, participà amb altres companys (Eliane
Auboire, François Minet,
Rémy Dugne, Eliane Auboire, Antoine Fonfraid i Menachem), en
la reunió
organitzada pels llibertaris de la regió, que
tingué lloc al bosc de Thiers,
amb la finalitat d'organitzar l'ajuda a la Revolució
espanyola i enviar combois
d'avituallament. Quan l'ocupació nazi de França,
va ser tancat a la presó de
Clarmont d'Alvèrnia pel govern filofeixista del general
Philippe Pétain i
d'aquest empresonament li van quedar seqüeles
físiques, psíquiques i morals
durant la resta de sa vida. Un cop lliure, s'enrolà en la
Resistència i per
aquest fet va ser guardonat amb diverses condecoracions: Creu del
Combatent
«GIG», Medalla de la Victòria
«Liberation», Medalla del Soldat Voluntari de la
Resistència 1941, Creu del Clandestí Refractari
(STO) i, entre d'altres, en
1990, amb la Legió d'Honor pel general François
Binoche. Es guanyà la vida com
a dibuixant i fou membre de l'Associació Fraternal de la
Premsa Republicana
(AFPR). El 12 de juny de 1944 es casà a Chauvigny
(Poitou-Charentes, França) amb Madeleine Pouvreau,
amb qui
tingué dos infants
(Nicole i Michel). Al final de sa vida es retirà a
Niça i
establí contacte amb
l'historiador anarquista René Bianco. També
ajudà el Grup d'Acció i d'Estudis
Llibertaris (GAEL) de Clarmont d'Alvèrnia en els seus
estudis i en la
recopilació de materials gràfics. Joseph Taitz va
morir el 23 de febrer de 2011 a la residència de la tercera
edat «Beauséjour» de
Levenç
(Provença,
Occitània) i donà el seu cos a la
ciència. ***
Gilbert
Roth fotografiat per Éric B. Coulaud al CIRA (Marsella,
octubre de 2012) - Gilbert Roth:
El 3
de juny de 1945 neix al XIV
Districte de París (França) el llibreter
anarquista Gilbert Jean Maurice Roth. Sos pares es deien Charles
Amédé Louis Roth, agent tècnic, i
Yvonne Marie
Cini, i vivien a Colombes (Illa de França,
França). Son
avi per
part de mare, l'italià Attilio Cini (1868-1926), va ser un
destacat anarquista. El 26 de juliol de 1969 es casà a
Franconville (Illa de França, França) amb
Danièle
Gabrielle Mauricette Cini, de qui es va divorciar el 4 de gener de
1973.
Començà a interessar-se pel moviment llibertari
abans de «Maig del 1968» i
començà a militar en 1969, formant part de la
Federació Anarquista (FA), de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), de la
Comissió Organitzadora de les
Jornades de Reflexió Antiautoritària (COJRA) i de
la Unió Pacifista de França
(UPF). Fou un dels animadors, amb altres companys llibertaris, de
l'alberg del
Moviment Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ) situat al costat
del metro
Laumière del XIX Districte de París, lloc de
trobada d'insubmisos a l'Exèrcit,
de reunió de diversos grups i individualitats, de debats,
etc. Amb Helyette
Bess, participà durant molts de temps en les activitats de
la llibreria
anarquista Le Jargon Libre, al carrer de la Reine Blanche del XIII
Districte
parisenc, i que funcionà entre 1974 i 1984. Va tenir una
filla, Cécile, però
posteriorment esdevingué maltusià i
marxà cap a Suïssa on es va fer la
vasectomia; en tornar, va fer propaganda entre els companys
perquè segueixin el
seu exemple. En 1974, arran de la detenció de nombrosos
membres dels Grups
d'Acció Revolucionaris Internacionalistes (GARI),
participà en diverses accions
espectaculars de solidaritat reivindicades pel Grup d'Acció
Revolucionària
Ocasionalment Terrorista (GARROT), com ara la mutilació de
l'estàtua de cera de
l'aleshores príncep Juan Carlos, l'atemptat contra
l'estàtua de Sant Lluís del
Palau de Justícia, el sabotatge d'una cursa
hípica a Auteuil, etc. Durant
aquests anys treballà en diferents oficis (electricista,
taxista, ordenança,
representant de vins, etc.) i muntà una Societat Cooperativa
i Participativa
(SCOP) d'informàtica a l'Illa de França,
integrant-se en el moviment
cooperativista. Aquesta experiència en el món
empresarial acabà en un vet
bancari durant molts d'anys. Acusat amb l'insubmís
Joël Chapelle d'un
desvalisament a casa d'un notari de Montmorency (Illa de
França, França) durant
la nit del 9 al 10 de desembre de 1972, va ser empresonat i processat
el juliol
de 1975; en el seu judici comptà amb el testimoni de
«moralitat» de destacats
llibertaris (May Picqueray, Léo Campion, etc.) i
l'únic prova de càrrec contra
ell va ser una palanqueta que la policia trobà al seu
domicili; finalment va
ser absolt després de passar quatre mesos tancat en
presó preventiva. En 1998,
seguint el consell de René Bianco, s'integrà en
les activitats del Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella
(Provença,
Occitània), especialment pel que feia a la
informatització dels fons, i representà
aquest arxiu en diferents reunions de la Federació
Internacional dels Centres
d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Fou el
promotor de les
famoses anyades de vi «Élisée
Reclus» de Grave de Vayres, amb el suport de
destacats dibuixants (Nicoulaud, Wolinski, Tardi, Pétillon,
Soulas, Charmag i
Babouse) que dissenyaren les etiquetes, i els ingressos de les quals
serviren
per a finançar en part l'adquisició d'un local
per al CIRA en 2011. Assistí a
nombroses fires del llibre llibertari d'arreu d'Europa
(París, Lisboa, Gand,
Tolosa de Llenguadoc, Florència, Merlieux,
Saint-Dié, Nancy, Cuisery, Lió, Pau,
Llemotges, etc.). Trobem col·laboracions seves en diferents
revistes
llibertàries, com ara Cocherule
o Le Réfractaire, i
publicà diferents
textos en calendaris, fullets i llibres editats pel CIRA (Alexandre
Jacob,
Élisée Reclus, Han Ryner, propaganda pel fet,
etc.). En 2006 engegà un cicle de
discussions sota el títol «Les quatre saisons de
l'anarchisme» i en 2008 fou un
dels fundadors del CIRA-Llemosí a Llemotges, que
organitzà un col·loqui i
llibreries rurals. També inicià i
animà diverses biblioteques llibertàries, com
la Biblioteca Associativa de Malakoff (BAM), inaugurada l'1 d'octubre
de 2014.
Aparegué en dues pel·lícules, Ni vieux ni
traîtes (2006), de Pierre Carles i Georges
Minangoy, i De la
propiété (2008), curtmetratge de Till
Roeskens. Malalt de
càncer, no volgué passar per hospitals inhumans.
Gilbert Roth va morir durant
la nit del 13 al 14 d'abril de 2015 mentre dormia a la seu del
CIRA-Llemosí de
Llemotges (Llemosí, Occitània) i fou incinerat el
20 d'abril al cementiri de
Landouge d'aquesta ciutat. En el moment de la seva defunció
ocupava el càrrec
de secretari del CIRA-Llemosí.
Defuncions
Notícia de la detenció de Nicolas Chevry apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord et du Pas-de-Calais del 9 d'abril de 1892 - Nicolas Chevry: El 3 de juny de 1898 mor a l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) l'anarquista Nicolas Valéry Anatole Chevry. Havia nascut el 20 de novembre de 1859 a Buxières-lès-Clefmont (Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Valéry Théodore Chevry, mestre, i Marie Clémence Mustel. Es guanyava la vida com a agent de negocis. Visqué sis mesos a Orleans (Centre, França) i a Luzarches (Illa de França, França). Cap el 1885 s'instal·là a Angers (País del Loira, França) i vivia, amb sa companya Marie Artel, vídua de Mathurin François Ledu, al número 33 del carrer París. A començament de la dècada dels noranta milità activament en el grup anarquista d'Angers, participant en les vetllades familiars. Abans de la seva última condemna de 1894, va ser sentenciat set vegades per diversos delictes (estafas, ultratges, cops i ferides, etc.). Considerat per la policia com a una «perillós» propagandista anarquista, va ser sotmès a una estreta vigilància arran de la visita de Joseph Tortelier a Angers en 1889. Durant la nit del 5 al 6 d'abril de 1892 un cartutx de dinamita col·locat a la finestra de la comissaria de policia de la plaça Cupif d'Angers explotà i un agent resultà ferit. Va ser automàticament acusat per la policia d'aquest atemptat, però va ser posat en llibertat per manca de proves. El 22 de desembre de 1893 va ser detingut amb possessió de 18 cartells (Les dynamitards aux panamitards), un pot de cola i un pinzell; malgrat els indicis que li incriminaven, va ser posat en llibertat ja que només se li podia acusar d'una temptativa d'aferrada de cartells. El 20 d'abril de 1894, quan la gran onada contra el moviment anarquista a França, va ser detingut definitivament a Nantes sota l'acusació de possessió de propaganda anarquista, ja que se li havien trobat exemplars de Le Père Peinard i de La Révolte al seu domicili, i de mantenir una estreta relació amb l'anarquista Albert Philippe (Volke), acusat aquest d'haver fet un discurs violent el 15 de novembre de 1893 en un local llogat a Angers. El 30 de maig de 1894 va ser condemnat, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) del desembre anterior, per l'Audiència d'Angers a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, i deportat a Caiena (Guaiana Francesa) sota la matrícula 26.657. Els anarquistes de Trélazé (País del Loira, França), partidaris d'una propaganda no violenta, el consideraven un «canalla» per les seves idees de «propaganda pel fet». Nicolas Chevry va morir el 3 de juny de 1898 a la colònia penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa), de disenteria, segons l'anarquista Auguste Liard-Courtois a les seves memòrires Sovenirs du bagne. ***
Noticia
de l'assassinat d'Alfred Bienfait apareguda en l'anuari parisenc de
successos L'Oeil
de la Police de 1908 - Alfred Bienfait: El 3 de juny de 1908 és assassinat a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Alfred Ernest Bienfait, que va fer servir el pseudònim Blondel. Havia nascut el 15 de setembre de 1873 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Era fill natural de la jornalera Adéline Hermance Bienfait. Es guanyava la vida treballant de manobre i va ser un dels principals distribuïdors de la premsa anarquista (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.) a Reims. En 1893 va ser condemnat a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) a sis mesos de presó per «vagabunderia» i el novembre d'aquell any va ser detingut a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) per haver trencat els vidres d'un aparador amb la finalitat de ser detingut i passar un temps a la garjola; jutjat, el 21 de novembre de 1893 va ser condemnat per l'Audiència de Troyes a quatre mesos de presó. En 1894, quan feia el servei militar, es va abstenir de tasques propagandístiques, però, segons el Prefecte de Policia, va fer tot el possible per eludir el servei argumentant malalties. L'abril de 1898 va ser declarat «desaparegut» del departament del Marne per la policia. Quan sortí després d'un temps tancat al correccional de Châlons-sur-Marne marxà cap a Chartres (Centre, França). El 24 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) a quatre mesos de presó per «mendicitat en grup» i va ser enviat a principis de gener de 1898 a la presó de Châlons-sur-Marne. A principis de 1899, sota el llinatge Blondel, vivia amb sa companya Sidonie Guibert (Sidonie Gaillard, de casada), amb qui tingué tres infants, i que, segons informes policíacs, feia servir diversos llinatges (Giffart, Mangin, Pousin, etc.) i estava buscada per la policia per diverses condemnes; detinguda, va ser tancada a Reims. El novembre de 1899 va ser condemnat a un mes de presó per apallissar sa companya, de qui s'havia separat. L'octubre de 1900 va ser enviat a fer una estada militar de 28 dies a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1902 vivia al número 39 del carrer Marfy de Reims. L'octubre de 1903 va ser enviat de bell nou per una estada militar de 28 dies al 151 Regiment de Línia a Verdun (Lorena, França). En 1906 estava domiciliat al número 10 del carrer Moulins de Reims. Al final de sa vida treballava de descarregador al port fluvial i de maleter i vivia al número 20 del carrer Créneaux de Reims. Alfred Bienfait va ser assassinat el 3 de juny de 1908 d'una ganivetada al coll en una baralla amb un veí seu, el cantant ambulant Gabriel Schwartz, a l'edifici de Reims (Xampanya-Ardenes, França) on vivia. ***
Nota
de la mort de Louis Farsac publicada en el Journal Officiel de la
République Française del 17 de
juliol de 1922 - Louis Farsac:
El
3 de
juny de 1917 mor a
Craonne (Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista i
sindicalista Louis Jules Farsac. Havia nascut el 23 d'agost de 1877 a
Marcilhan (Llenguadoc, Occitània). Era fill de François
Farsac, conreador a Marcilhan
i després treballador del port a Toló
(Provença, Occitània), i de Catherine
Mathilde Delfieu, i tingué una germana, Élisabeth
Louise Julie Farsac. L'1 d'abril
de 1892 entrà a treballar d'aprenent a la caldereria de
l'Arsenal Marítim de
Toló. El 3 de setembre de 1904, quan feia el servei militar,
es casà a Toló amb
la corsa Rachel Marie Antoinette Sartori, amb qui tingué un
infant, Léon
François Farsac. En 1907 formava part del grup anarquista de
Toló «La Jeunesse
Libre» (Antoine Bertrand, Toussaint Flandrin, etc.). A
principis dels anys deu
figurava en un llistat d'anarquistes de Toló i aleshores
vivia al número 14 del
carrer Nicolas Laugier. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i el 3
de
setembre de 1915 va ser destinat com a «obrer
mobilitzat» a l'Arsenal de
Mourillon de Toló. En 1916 va fer difusió del
periòdic de Sébastien Faure Ce
qu'il faut diré. Prengué part en el
moviment d'agitació pacifista de 1916;
durant la repressió d'aquest, va ser detingut per
«actes de propaganda
antimilitarista», juntament amb altres companys (Antoine
Bertrand, Joseph
Chandre, etc.), i processat el 10 de desembre per «propaganda
derrotista». El
12 de febrer de 1917 el seu cas va ser sobresegut pel Tribunal
Marítim, però va
ser acomiadat de la seva feina a l'Arsenal i la seva
pròrroga militar anul·lada.
A diferència de Bertrand i Chandre, que es negaren a
reintegrar-se a l'exèrcit,
ell acceptà. Enviat al front com a sergent i cap de
secció del 64 Batalló de
Caçadors, Louis Farsac va ser mort en acte de guerra el 3 de
juny de 1917 a
Craonne (Xampanya-Ardenes, França). ***
Àgape
familiar de «La Muse Rouge» a la Maison de la
Coopération de Paris (27 d'abril de 1920): - Fernand Colladant: El 3 de juny de 1935 mor a París (França) el cançonetista i propagandista anarquista Albert Fernand Colladant –més conegut com Fernand Coladant i citat a vegades Ferdinand Coladant. Havia nascut el 31 de març de 1881 a Vouzon (Centre, França) i patia una paràlisi a les cames des del naixement. Sos pares es deien François Colladant, jornaler, i Catherine Silvine Pâques –Joséphine Pasquier segons la partida de defunció. Cap el 1905 marxà cap a París, on es guanyava la vida fent d'albarder. El 2 de febrer de 1913 participà en un concert a la sala de la Universitat Popular de París en suport del moviment anarquista i el 3 de desembre de 1916 en el concert «Punch Goguette» a la Salle de la Maison Commune de París en suport de la Joventut Sindicalista del Sena. En col·laboració amb altres cançonetistes revolucionaris, fou gerent de la publicació Nos chansons, de la qual sortiren una vintena de fascicles entre 1918 i 1933 i que era un dels òrgans d'expressió del grup artístic revolucionari «La Muse Rouge» (La Musa Roja) on es recollien periòdicament les seves creacions, com ara «Chants de révolte», de Sébastien Faure; «La berceuse du dormant», «Premier de Mai» i «L'odeur de fumier», de Gaston Gouté; «La Commune a passé per là», d'Eugène Pottier; «Bonhomme Misère», de Charles D'Avray. També col·laborà en Muse Rouge. Revue de propaganda révolutionnaire par les arts, altre dels òrgans de «La Muse Rouge». Fou molt amic de Gaston Couté. Quan esclatà la Gran Guerra rebutjà la «Unió Sagrada» i fou propagandista revolucionari alhora que cada dimecres, durant quatre anys, continuà amb les cançons revolucionàries. Durant la postguerra seguí amb la seva propaganda per la cançó i defensà les idees pacifistes. En els anys vint i trenta participà en els concerts organitzats per «La Chanson de París». Cap el 1933 participà en una gala per recaptar fons per al Comitè de Suport dels Desocupats de Drancy (Illa de França, França), que publicava el periòdic Le Chômeur (1932-1933). El 17 de febrer de 1934 participà en l'homenatge a Xavier Privas que se celebrà a la sala Noctambules de París organitzat per «La Chanson de Paris». Fernand Colladant va morir el 3 de juny de 1935 a l'Hospital Lariboisière de París (França) d'una crisis d'urèmia. Dos dies després, uns quaranta militants llibertaris, membres de «La Musa Rouge» i de «La Vache Enragée» assistiren al moment que se'n portaren el cadàver. ***
Rafael
Gutiérrez Caro - Rafael Gutiérrez
Caro: El 3 de juny de 1940 és
afusellat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Rafael Gutiérrez Caro –a
vegades el segon llinatge citat Cano.
Havia nascut el 19 de juny de 1912
a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya). De família
anarquista, son pare, Manuel Gutiérrez, va
estar detingut en diferents ocasions, i sa mare es deia Isabel Caro.
Fins als 13 anys
assistí a l'escola i amb
15 començà a treballar de pagès,
entrant a formar part del moviment anarquista,
però militant alhora en el Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE). Perseguit
per les seves idees, abandonà el seu poble natal buscant
feina. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a
Carmona, Almeria, Alacant, La Manxa i en el Sindicat de la
Construcció de
Madrid. Va ser detingut en diferents ocasions, com ara arran de la vaga
general
de 1932. També va fer feina de xofer. Quan
esclatà la guerra de 1936, després
d'haver sufocat la resistència feixista a Carmona, va
lluitar a la Sierra
Morena i al front malagueny amb la «Columna
Andalusia-Extremadura», que va
ajudar a organitzar, i comandà el
«Batalló Ascaso» al front de
Màlaga. Quan la
militarització de les milícies, va ser nomenat
cap del 280 Batalló de la 70
Brigada Mixta (antiga «Columna Espartacus») de la
XIV Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Posteriorment
substituí Eusebio Sanz
Asensio, amb el grau de comandant, al front de la 70 Brigada Mixta i
intervingué
en les batalles de Brihuega i de Brunete. Comandà la 149
Brigada Mixta i la XIV
Divisió, en substitució de Cipriano Mera Sanz.
L'octubre de 1937 va ser nomenat
major de Milícies. El març de 1939 va fer costat
el cop antiestalinista del
coronel Segismundo Casado López. Amb el triomf feixista va
ser capturat per les
tropes franquistes, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort.
Rafael
Gutiérrez Caro va ser afusellat el 3 de juny de 1940 a
Alcalá de Henares
(Madrid, Castella, Espanya) i enterrat a la Fossa Comuna
Núm. 21 del cementiri
d'aquesta població. Rafael Gutiérrez Caro (1912-1940) ***
Juan
García Giner -
Juan García
Giner: El 3 de
juny de 1941 mor a
Vernet (Llenguadoc,
Occitània) el
naturista, maçó, georgista i anarquista Juan
Antonio José García Giner, conegut com Juanito.
Havia nascut el 16
de setembre de 1876 al barri de la
Barceloneta de Barcelona (Catalunya).
Fill d'una família acomodada,
sos pares, d'origen valencià, es deien Juan
García González i Vicenta Giner
Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt.
Quan tenia 14 anys la
família retornà a València
(València, País Valencià), on al
carrer de Gràcia
crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment
i
posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut
Lluis
Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer
classes a l'Escola
Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou
tresorer de la seva
junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat
desesperat de
salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el
llibre de
Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar
sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els
seus
consells naturistes i vegetarians recuperà la salut
integralment. A partir
d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir
revistes naturistes
estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de
vista llibertari. El
gener de 1916 fundà a València la revista
naturista vegetariana llibertària Helios,
primera publicació a l'Estat
espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a
finalitat popularitzar
entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El
gener de
1918 creà, amb altres companys (Francisco
Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo,
Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael
Nogué, Vicente Pinazo, Francisco
Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana
Naturista de València»,
la qual presidí, i que tingué com a
òrgan d'expressió la revista Helios.
Aquesta societat de mica en mica
es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia,
etc.). A
més de seguir els postulats de Louis Kuhne,
mantingué una estreta relació amb
el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una
consulta a València. El 6
d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de
València» inaugurà una
nova seu social al carrer de la Tapineria de València.
Sempre fent costat les
activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls
els diners
necessaris per a la publicació del primer número
de la nova etapa de Solidaridad Obrera
editat a València. A
partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola
Naturista Beniatlà», fundat per
José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo
Guillén a Dènia
(Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14
de setembre de 1925 presidí
el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao
(Biscaia, País Basc). Posteriorment,
davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar
les
seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure,
conferències, acampades,
banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un
terreny
anomenat «El Pantà», al municipi de
Torrent (Horta Oest, País Valencià).
Abandonà,
amb Antònia Maymón Giménez i Juan
Ramón Moreno, el II Congrés Naturista
Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de
1927 a Màlaga
(Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament
trofològica –la trofologia
es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels
aliments– que
volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i
José Castro Blanco.
En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol
que se celebrà dins dels
actes paral·lels a l'Exposició Internacional de
Barcelona. En aquesta època
col·laborà estretament amb el cenacle espiritista
naturista barceloní «El
Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932
assistí a la inauguració del
Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País
Valencià). Entre el 16 i el 19 de
maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola
celebrada a
Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de
1934 fou
un dels fundadors de la Secció de València de la
Lliga Georgista Espanyola, de
la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el
comitè organitzador
del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà
entre el 8 i l'11 de juliol de
1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la
conferència de
clausura «Naturismo filosófico social» a
l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En
aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista
de València» va
entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes
d'ordre
ideològic sobre l'acceptació o no de la
trofologia. En 1935 assistí al Congrés
Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on presentà
una ponència molt discutida («Catecismo
naturista») que finalment es va aprovar.
La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de
l'associació i el triomf franquista
dissolgué definitivament la societat i perseguí
els seus membres. Detingut per
l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva
pertinença a la maçoneria
(tenia el grau novè dins la lògia «Paz
y Justicia» de València), però
finalment
va poder passar a França. Gràcies a un familiar,
en principi, evità els camps
de concentració, però finalment hi va ser
reclòs. Juan García Giner va morir el
3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de
Vernet (Llenguadoc,
Occitània). ***
Nicola Quintavalle - Nicola Quintavalle: El 3 de juny de 1947 mor a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Francesco Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli o Niccòlo. Havia nascut el 25 de febrer de 1865 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia). Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista «Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.). ***
Francisco Denís Díez - Francisco Denís Díez: El 3 de juny de 1949 mor a Sallent (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Denís Díez, conegut com Català. Havia nascut en 1899 a Sòria (Castella, Espanya) –alguns apunten Lleó (Castella, Espanya). Establert a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra lluità com a comissari en el 482 Batalló de la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) de l'Exèrcit Republicà. El gener de 1939 va ser ferit en combat a Montsech. Amb el triomf franquista, passà a França. A partir de 1943 començà la seva activitat com a guerriller antifranquista, destacant com a guia i enllaç fronterer amb el maquis llibertari que actuava a Catalunya, especialment els grups de Josep Lluís Facerías, Francesc Sabaté Llopart i «Los Maños». En 1948 va portar a França el doctor Josep Pujol Grúa, Josep Lluís Facerías, Tomás Germinal Gracia Ibars, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Guillermo Ganuza Navarro, Pere Adrover Font, etc., i l'any següent Sabaté i «Los Maños». El 29 de maig de 1949 entrà clandestinament per enèsima i última vegada a la Península. Interceptat per les forces de repressió franquistes el 3 de juny a prop de Gironella (Berguedà, Catalunya) quan marxava cap a Manresa en missió orgànica, Francisco Denís Díez va ser portat a la caserna de la Guàrdia Civil de Sallent (Bages, Catalunya) on se suïcidà amb una càpsula de cianur que portava amagada per a aquesta situació en un botó de la seva roba per evitar delatar en la tortura els seus companys. Francisco Denís Diez (1899-1949) ***
Necrològica
de Norberto Miguel Pardo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'octubre de 1962 - Norberto Miguel Pardo: El
3 de juny de 1962 mor a Carcassona
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Norberto
Miguel Pardo. Havia nascut el 6 de juny de 1910 a Zuera (Saragossa,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Luciano Miguel i
Agustina
Pardo. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de
1936
aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada
i arribar a zona
republicana, on s'enrolà en les milícies. En
1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va ser internat en diversos
camps de concentració i enrolat en
les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de
la II Guerra
Mundial s'instal·là a La Bruguièira
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia
traslladat a Carcassona. Sa companya fou María Dolores
Solano. Norberto Miguel Pardo va morir el 3 de juny de 1962 a
l'Hospital de
Carcassona (Llenguadoc, Occitània). ***
René-Louis
Lafforgue - René-Louis Lafforgue: El 3 de juny de 1967 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) el cantant, compositor i actor llibertari Renato Luis León Francisco Lafforgue y Durudeau, més conegut com René-Louis Lafforgue. Havia nascut el 13 de març de 1928 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Era fill de l'industrial Sylvain Lafforgue, de Baiona (Lapurdi, País Basc), i de la parisenca Lucie Durudeau. Després de la guerra civil la família passà a França. Amb 16 anys, en 1944, entra en la resistència contra els nazis, igual que son germà Sylvain Lafforgue, també llibertari, que tindrà menys sort i morirà en acció. Instal·lat a Cachan, a prop de París, i després de treballar en multitud d'oficis –el que més temps li va durar va ser el de carnisser–, esdevé actor de teatre, cantant i compositor. Durant els anys 50 el seu talent va ser reconegut. Va actuar en les primeres parts dels recitals de Georges Brassens i després a l'Olympia en 1955; també va fer una gira amb el mim Marceau. Cançons com Julie la Rousse (1957), van aconseguir una enorme popularitat. Amb sa companya Claudie va obrir el cabaret L'École Buissonnière, lloc on els llibertaris i pacifistes realitzaven les seves festes. En el cinema i en la televisió va interpretar 13 pel·lícules, moltes als Estats Units. Va pertànyer a la lògia maçònica «L'Estrella Polar». René-Louis Lafforgue va morir el 3 de juny de 1967 a Albi (Llenguadoc, Occitània) d'un accident de cotxe i es troba enterrat a Cachan. ***
Foto
policíaca d'Anna Dondon - Anna Dondon: El 3 de juny de
1979 mor a Body (Illa de França, França) l'anarquista
individualista i il·legalista Thérèse
Anna Dondon. Havia nascut
el 27
d'agost de 1884 a Decize
(Borgonya, França).
Sos pares es
deien Jean Baptiste Bondon, cisteller, i Marie Duret. Quan era nina
s'instal·là
amb son pare a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on ell treballà en el
seu ofici de cisteller. En acabà l'escola, entrà
a treballar a la fàbrica de
corones de Monier-Baptiste a Clarmont d'Alvèrnia i en una
casa de confecció. De
jove marxà cap a París (França) i tot
d'una s'introduí en els cercles
llibertaris, especialment a partir de 1905 en el del grup editor de L'Anarchie
i en de les «Causeries Popularies» (Xerrades
Populars), organitzades per Joseph
Albert (Libertad). També
formà part
del «Comitè de Socors als Detinguts». En
1907 va ser detinguda, juntament amb
son germà Joseph Georges Dondon, també
anarquista, per emissió de moneda falsa;
jutjada, va ser condemnada en 1908 a cinc anys de presó i
tancada a la presó de
Rennes (Bretanya). En llibertat condicional a partir del 7 d'octubre de
1909,
tornà a París amb son germà. En 1910
esdevingué companya de l'anarquista René
Valet, secretari de la Joventut Revolucionària, amb qui
visqué a partir de la primavera
de 1911 a la comuna llibertària de Romainville (Illa de
França, França), on la
parella conegué els membres de la «Banda
Bonnot». Fou detinguda la nit del 15
de maig de 1912 a la vil·la de Nogent-sur-Marne (Illa de
França, França) on
s'havien refugiat els membres de la banda Octave Garnier i
René Valet. També
fou detinguda Marie Félicie Vuillemin (Marie la
Belge), companya de
Garnier. Durant
l'assalt de la policia i del batalló de zuaus, Garnier
morí i Valet, ferit, fou
rematat per la gentada que acudí a l'escena. No fou
processada per pertànyer a
la «Banda Bonnot». En el període
d'entreguerres freqüentà els cercles
anarquistes, assistí assíduament a les
conferències de Sébastien Faure i durant
els caps de setmana a les excursions als voltants de París
organitzades per Le Libertaire i
«Amis de Ce qu'il faut dire».
Anna Dondon passà
els últims anys de sa vida en una residència a
Bondy (Illa de França, França),
on morí el 3 de juny de 1979 a resultes d'una
operació. ***
Isabel
Hernández Marichal -
Isabel Hernández Marichal: El 3 de juny de 1983
mor a Santa Cruz (Tenerife, Illes
Canàries) l'anarcosindicalista Isabel
Hernández Marichal, coneguda com La
Tabaquera. Havia nascut el 23 de febrer de
1909 a Hermigua (La Gomera,
Illes Canàries). Sos
pares es deien José Hernández i Laura Marichal i
era la major de tres
germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan
era petita son pare emigrà a
Cuba i la resta de la família es traslladà a
Tenerife (Illes Canàries). Quan
tenia 12 anys començà a treballar com a
tabaquera, passant per diverses
fàbriques durant sa vida, com ara «La
Lucha» i «La Arautápala», a
Santa Cruz de
Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran
Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al
Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que
acabà presidint.
El sindicat l'ajudà en l'autoformació
intel·lectual i participà activament en
vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac,
assessorant les companyes a
les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara
el celebrat el Primer de Maig
de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A
causa de la seva
militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el
cop militar
feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes
aixecades. Va ser
jutjada en rebel·lia en el procés realitzat
contra 64 militants de la CNT del
qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va
ser
condemnada per un «delicte de
rebel·lió» a 12 anys i un dia de
presó. Aconseguí
embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a
la cambra d'una
pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la
identitat de sa
germana Rosa començà a treballar de bell nou a
les fàbriques de tabac. En 1943
s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia,
militant de la CNT de Las Palmas,
amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un
indult concedit en
1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de
sang, la
parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva
condemna li fou
atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a
Veneçuela. Després
de la mort del dictador Francisco Franco participà en el
rellançament de la CNT
i parlà en el primer míting públic
després del franquisme que se celebrà l'1 de
maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer
costat la Coordinadora
Feminista i participà en la commemoració del 8 de
març de 1979. En els seus
últims anys la demència senil minvà
molt les seves facultats. Isabel Hernández
Marichal va morir el 3 de juny de 1983 a l'Hospital de Santa
Cruz (Tenerife, Illes
Canàries). Isabel
Hernández Marichal (1909-1983) ***
Yves Chapus - Yves Chapus: El 3 de juny de 1989 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista Yves Chapus. Havia nascut el 26 de setembre de 1929 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Joseph Chapus i Yvette Hermine Philip. Després de la II Guerra Mundial fou, amb Ludovic Pradier, un dels esperonadors de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del grup anarquista de Nimes. En 1956 s'integrà en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA). Sa companya fou Marie-Rose Toiron. Yves Chapus va morir el 3 de juny de 1989 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una embòlia. ***
Necrològica
de Jorge Casado Meler apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de setembre de 1992 - Jorge Casado Meler: El 3 de juny de 1992 a Perigús (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Jorge Casado Meler, conegut com Jorge de Soladas. Havia nascut el 17 de maig de 1904 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Casado i Isidora Meler. El petit de quatre germans, tots militants confederals, emigrà d'antuvi a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), on vivia una germana, i després a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta, arran del moviment insurreccional a Aragó, quan quatre companys d'Albalat de Cinca estaven empresonats a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), els visità a la presó per a lliurar-les el resultat d'una col·lecta popular realitzada a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després treballà com a obrer agrícola en una granja i aconseguí poder reunir-se amb sa família –estava casat amb la militant confederal Asunción Hernández Gil (María de Tonio). Després de la II Guerra Mundial fou un dels reorganitzadors de la CNT en el exili a la Borgonya i milità en la Federació Local de Perigús de la CNT. Jorge Casado Meler va morir el 3 de juny de 1992 a l'Hospital de Perigús (Poitou-Charentes, França). ***
Vincenzo Mantovani fotografiat per sa filla Alice Montavani - Vincenzo Mantovani: El 3 de juny de 2023 mor a Milà (Llombardia,
Itàlia) el traductor, crític literari, periodista, escriptor i simpatitzant llibertari
Vincenzo Mantovani. Havia nascut el 1934 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). Abandonà
la seva carrera de periodista a Ferrara i en 1959 es traslladà a Milà per dedicar-se
a la traducció. Gràcies a les seves relacions amb l'important agent literari Erich
Linder, desenvolupà una intensa activitat com a traductor de l'anglès per a les
principals editorials italianes (Bompiani, Einaudi, Feltrinelli, Garzanti, Mondadori,
Rizzoli, Il Saggiatore, etc.) de destacats escriptors (Bill, Adler, Isaac
Asimov, Saul Bellow, Charles Bukowski, Truman Capote, Peter Carey, Charlie
Chaplin, Seamus Deane, Joan Didion, William Faulkner, Francis Scott Fitzgerald,
Richard Ford, James Grady, Josephine Hart, Ernest Hemingway, Herny James, Jack
Kerouac, Jerzy Kosinski, Harper Lee, Doris Lessing, Ross MacDonald, Norman
Mailer, William Manchester, Henry Miller, Robert C. North, Edna O'Brien, Amos
Oz, Edgar Allan Poe, Philip Roth, Salman Rushdie, Budd Schulberg, Alan
Sillitoe, Steve Sohmer, Gore Vidal, Kurt Vonnegut, Charles Webb, William Carlos
Williams, etc.). Com a crític literari, introduí nombrosos escriptors italians
(Ettore Capriolo, Delfino Cinelli, Bruno Oddera, Fernanda Pivano, Elio
Vittorini, etc.) en el món literari en llengua anglesa. És autor de novel·les i
d'estudis històrics sobre el moviment anarquista italià i col·laborà en la
revista anarquista A, amb l'editorial Elèuthera i amb Centro Studi
Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de Milà. Entre el 24 i el 25 de setembre
de 1982 participà en el congrés «Pensare e vivere l'anarchia», organitzat per
l'Archivio Giuseppe Pinelli, per al cinquantenari de la mort d'Errico Malatesta.
Entre les seves obres podem destacar Una maledetta cosa (1963), Morte
in negativo (1968), La diavolassa (1970), Bersaglio Martin Luther
King (1973), Mazurka blu. La strage del Diana (1979), Roosevelt
(1983), La donna che diventò mio marito (1988), La piscina (1991),
Il cattivo maestro (1997) i Anarchici alla sbarra (2007), entre
d'altes. Malalt durant molt de temps, Vincenzo Mantovani va morir el 3 de juny
de 2023 a Milà (Llombardia, Itàlia). ---
|
![[02/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/06]") |
|
![[04/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/06]") |
|
|
| Actualització: 23-08-24 |