---

Anarcoefemèrides del 3 de juliol

Esdeveniments

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

- Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista; Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

***

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'1 de juliol de 1937

- I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

***

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

- Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)». Els promotors en van ser Gaston Leval i Umberto Marzocchi.

Naixements

Auguste Garnéry (1909)

- Auguste Garnéry: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche (Roche-et-Raucourt, Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste-Célestin Garnéry, conegut sota el pseudònim Garno. Sos pares es deien Nicolas Garnéry, conreador, i Joséphine Mauclair. Obrer de la indústria joiera, en 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc. El 30 de maig de 1905 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne i denunciat per «possessió d'arma prohibida» i «ultratge als agents» després d'haver cridat i xiulat en passar el seguici del rei d'Espanya, de visita a París; jutjat el juny d'aquell any per aquest fet, va ser condemnat a dos mesos de presó. Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» –crida antimilitarista als joves conscrits–, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. Durant la tardor de 1907, amb altres companys (Maurice Delesalle, Bled, Ferdinand Castagne, René de Marmande, Merheim), formà part de la direcció del grup «Liberté d'Opinion», creat a començament de 1906, per ajudar financerament els detinguts polítics i ses famílies. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap a finals de 1909 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. Durant la Gran Guerra es mostrà contrari a la «Unió Sagrada» i durant la primavera de 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau», que s'oposà al «Manifest dels Setze». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. En aquesta època Victor Griffuelhes s'hi anà a viure a la seva granja. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. L'agost de 1925 es declarà partidari de reconstruir la unitat sindical perduda. Sa companya  fou Renée Louise Bercé. Auguste Garnéry va morir el 21 d'abril de 1935 al seu domicili del llogaret de Graviers (Saclas, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Auguste Garnéry (1865-1935)

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni o Ange Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni (Jean Bandoni), marbrista, i Assunta Casarosa (Assomption Casarosa). Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà, La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el «Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic «mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola «Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Angelo Bandoni va morir el 8 de gener de 1947 a São Paulo (São Paulo, Brasil) i va ser enterrat aquest mateix dia al cementiri de Quarta Parada d'aquesta ciutat.

Foto policíaca de Raoul Chambon (26 de maig de 1894)

- Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1873 neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon, conegut com Lambert. Sos pares es deien Joseph-Didier Chambon, comerciant de confecció, i Claire-Marie Thevaut, modista. Gravador litògraf de professió, a començament dels anys noranta milità a Lió (Arpitània), especialment am Joseph Molmeret i Napoléon Lombard. Arran de la repressió desencadenada després dels atemptats de 1892-1894, el gener de 1894 s'establí, sota el nom Lambert, a París (França), allotjant-se amb la parella Molmeret, al carrer Beauregard. Aquest figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. En aquesta època mantenia correspondència amb Napoléon Lombard, refugiat a Londres (Anglaterra). El 28 de maig de 1894 va ser detingut amb Joseph Molmeret. Entre el 6 d'agost i el 12 d'agost d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París en l'anomenat «Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però, defensat per Rinon, resultà absolt. El 12 de setembre de 1932 es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) amb Anne Victorine Magdelen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raoul Chambon (1873-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Péronnet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de setembre de 1909

- Eugène Péronnet: El 3 de juliol de 1880 neix a Luynes (Centre, França) l'anarquista Louis Eugène Péronnet. Era fill de Louis Péronnet, carter local, i de Marie Alexandrine Marquet, modista. Entre 1900 i 1902 no passà les revisions mèdiques per a fer el servei militar per «feblesa» i va ser classificat als serveis auxiliars. Abans de 1900 visqué a Tours (Centre, França), on son pare havia estat destinat com a carter, data en la qual s'instal·là a París (França), on treballà de pintor decorador. El 15 de març de 1900 passà a viure al número 100 del bulevard Rochechouart del XVIII Districte de París. El juliol de 1904 vivia al número 12 del carrer Orsel del XVIII districte de París, ben a prop dels locals del periòdic Le Libertaire, publicació que llegia regularment. En 1905 freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i va fer costat econòmic regular al periòdic L'Anarchie d'Albert Libertad. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, anarquista andalús implicat en l'atemptat contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne de París arran d'una manifestació organitzada pel periòdic La Guerre Social en suport dels amotinats del 17 Regiment d'Infanteria, però el seu cas va ser sobresegut. El 3 de setembre de 1907 es casà al XVIII Districte de París amb la parisenca Justine Marie Roblin. En aquesta època continuava vivint al número 12 del carrer Orsel i era membre de la redacció de Le Libertaire. El 15 de febrer de 1909 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual havia estat un dels principals fundadors, en substitució de Louis Grandidier; també aquest any, va ser membre de la Federació Revolucionària (FR), amb Georges Durupt i René de Marmande, entre d'altres. A principis de 1909 va ser un dels signats de la crida del CDS «Un crime judiciaire» a favor del «Cas Girard-Jacquart». L'11 de juny de 1909 el seu domicili del carrer d'Orsel va ser escorcollat per la policia en el marc d'una investigació sobre l'ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 30 de juliol de 1909 va presidir al Tivoli-Vauxhall un míting organitzat per l'FR i el CDS contra l'arribada del tsar Nicolau II a París, en el qual prengueren la paraula destacats anarquistes (Sébastien Faure, François Marie, René de Marmande, Jean-Louis Thuillier, Georges Yvetot, etc.) i assistiren dues-mil persones; en sortir del míting, una manifestació s'acostà al diari Le Matin, que havia publicat un article a favor del tsar. El 7 d'octubre de 1909 va ser detingut durant una manifestació automobilística organitzada pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola del qual era membre. El novembre de 1909 va ser processat per l'edició d'uns cartells del CDS a favor de l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella, però no va ser condemnat. En aquesta època col·laborà en el periòdic Les Révoltés, de Georges Durupt. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signant del cartell «À bas Biribi», imprès pel CDS per reclamar justícia en el «Cas Aernoult-Rousset»; processats, els 16 companys van ser absolts el 4 de juliol d'aquell any a l'Audiència del Sena. Duran la primavera de 1910 fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat gerent de Le Libertaire, en substitució d'Émile Dulac. El 13 d'octubre de 1910, amb altres companys (Beaulieu, Combes, Douyau, Goldsky, Ruff, etc.), participà en la fundació de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). En aquesta època vivia al número 33 del carrer Saint-Vincet del XVIII Districte de París. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjat per un article sobre el Biribi («L'enfer»), publicat el 5 de juny en Le Libertaire, però va ser absolt, juntament amb la gerent Hélène Lecadieu. El 17 de gener de 1911 abandonà la gerència de Le Libertaire. Entre 1911-1912 s'ocupà activament, en nom del CDS, del «Cas Aernoult-Rousset». El setembre de 1911, gràcies al suport econòmic de La Bataille Syndicaliste i La Guerre Sociale, va fer una estada a Orà (Algèria) amb la finalitat d'investigar sobre la mort del soldat Brancoli. En 1912 col·laborà en La Vie Ouvrière i el gener d'aquest any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1912 va ser membre de la comissió que preparà les exèquies d'Aernoult i el setembre d'aquell any, amb Arthur Bodechon, acollí Rousset a Marsella (Provença, Occitània), en retornar d'Algèria. Entre març i maig de 1912 formà part el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, el qual portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig; aquest CAR arreplegà 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris amb Henri Combes com a secretari i Lucien Belin com a tresorer. L'abril de 1913 passà a viure, amb sa companya Renée Bornil, al número 31 del carrer de París de Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França). Col·laborà en Le Réveil Anarchiste Ouvrier i va fer costat «L'Entraide», caixa de resistència als detinguts polítics i als seus familiars sostinguda per l'FCA. El 28 de març de 1914 parlà, amb altres companys (Émile Aubin i Thuillier), en el gran míting del CDS celebrat a la Maison des Syndiques de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 14 de gener de 1915 va ser declarat apte per al servei i integrat en el 33 Regiment d'Artilleria. El 23 de març de 1915 va ser destinat al 9 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 13 d'agost de 1915 va ser enviat als serveis auxiliars per «saturnisme». El 16 de febrer de 1917 va ser destinat a la fàbrica aeronàutica Letort de Meudon (Illa de França, França) i l'1 de juliol de 1917 al Dipòsit del 27 i del 32 de Dragons. En 1919 encara militava en el CDS i assistia a les seves reunions. En aquesta època treballava a la Cooperativa Obrera «Le Travail», al número 50 del carrer Joseph-de-Maistre del XVIII Districte de París. En 1921 abandonà la militància i aleshores vivia al número 31 del carrer de París de Soisy-sous-Montmorency. El maig de 1922 va ser esborrat del «Carnet B». Eugène Péronnet va morir el 14 de desembre de 1923 a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França).

***

Pau Vila Dinarès (1977)

- Pau Vila Dinarès: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 29 de juny– de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Pere Vila Dinarès. Sos pares es deien Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, i Antonia Dinarès Casasayas. Va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935), Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937), La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965), Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques (Catalunya, Colòmbia i Veneçuela), el seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

***

Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic CNT del 20 d'octubre de 1957

- Florencio Entrialgo Ortiz: El 3 de juliol de 1892 neix a Pión (Villaviciosa, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Sos pares es deien Lorenzo Entrialgo Vallejo, llaurador, i Ramona Ortiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació.  Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri. Florencio Entrialgo Ortiz va morir el 27 de setembre de 1957 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramón Jacinto Prades Ribera

- Ramón Jacinto Prades Ribera: El 3 de juliol de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramón Jacinto Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó, amb dos militants anarcosindicalistes. Llaurador de professió, milità activament durant els anys republicans en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Junta del Centre Obrer del seu poble natal, que havia estat fundat per son pare i altres companys en els anys vint. Estava casat amb Asunción Cañizar Agut, amb qui tingué una filla, Pilar Prades Cañizar, i un fill, Germinal Prades Cañizar, que morí als cinc mesos de néixer. Quan la Revolució, fou president del primer Comitè Revolucionari i un dels principals impulsors de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, de la qual fou secretari a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on s'havia traslladat amb sa família. L'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per la contrarevolució estalinista contra les col·lectivitats llibertàries; traslladat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), va ser empresonat el 12 d'agost de 1937 a la Torre del Bosque. Un cop lliure retornà a Massalió i reorganitzà la col·lectivitat, de la qual fou president. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, es va refugiar amb sa família a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 4 de novembre de 1940 va ser jutjat en rebel·lia per «responsabilitat política» per les autoritats franquistes i condemnat a 12 anys d'inhabilitació absoluta i a 2.000 pessetes de multa. Acabà instal·lant-se a Mehun-sur-Yèvre, on continuà militant en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari. Ramón Jacinto Prades va morir l'1 de febrer de 1950 al seu domicili de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França).

***

Necrològica de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 d'abril de 1973

- Carlos Ortuño Cuenca: El 3 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 18 de setembre– de 1908 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Carlos Fernando Ortuño Cuenca. Sos pares, alacantins, es deien Miguel Ortuño Sánchez, jornaler, i Rita Cuenca Planellas. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. S'establí a Rubelles (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de Melun de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Montserrat Amposta, encara que havia estat casat anteriorment amb Concepción Botella Arrecibita. Carlos Ortuño Cuenca va morir el 14 de març de 1973 a l'Hospital de Melun (Illa de França, França) i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Carlos Marcos Alarcón

- Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

***

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

- Fernand Métaut: El 3 de juliol de 1915 neix a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Fernand Albert Métaut –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Metant, Metaut, Metaux, etc.). Sos pares, residents a Mennecy (Illa de França, França), es deien Félix Léon Auguste Métaut, ensostrador, i Germaine Alice Grard, i tingué dos germans, Léon Louis Georges Métaut i René Émile Robert Métaut. En els anys trenta residí al número 98 del carrer Château des Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 col·laborà en Le Libertaire. Quan esclatà la guerra d'Espanya, s'hi presentà voluntari com a milicià i l'octubre de 1936 estava lluitant en la «Columna Durruti». El 18 de desembre de 1936 el trobem, amb altres milicians francesos lluitadors de la guerra d'Espanya (Coudry, Manssini i Mohamed Saïl), fent un míting a Livry-Gargan (Illa de França, França), organitzat pel «Comitè per l'Espanya Lliure» i el grup local de la Unió Anarquista (UA). De bell nou a Espanya, lluità com a milicià en la Secció Francesa del «Grup Sacco i Vanzetti» de la «Columna Sud Ebre», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, especialment al front d'Aragó. Partí el 9 de gener de 1937 de la Caserna «Espartaco» de Barcelona (Catalunya), juntament amb altres companys francesos (Marcel Boillot, Maurice Paul Donzelot, Paul Louis Estève, etc.), cap a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). L'estiu de 1937 va ser detingut per la reacció comunista i tancat a la Presó Model de Barcelona. El 29 de març de 1938 es casà a Barcelona amb Cecilia Santolaya. Posteriorment passà a França. Durant l'Ocupació Fernand Métaut va ser deportat al camp de concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya), on va morir oficialment l'1 d'abril de 1945.

***

Notícia de la detenció d'Arturo Parera Rodríguez apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 12 de desembre de 1933

- Arturo Parera Rodríguez: El 3 de juliol de 1915 neix Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Arturo Parera Rodríguez de Trujillo. Sos pares es deien Arturo Parera Mallí, destacat propagandista anarquista, i María Luisa Rodríguez de Trujillo Grijuela, de família aristocràtica. Orfe de mare amb set anys i un pare lliurat completament al moviment anarquista, tingué una infància difícil a Madrid i a Saragossa (Aragó, Espanya), i passà temporades amb famílies de companys. Quan son pare es casà novament, visqué la vida itinerant de la nova família: Barcelona, França (1926-1927), Altsasu, La Rioja, etc. A València (València, País Valencià), començà a treballar venent per mercats i carrers i, novament a Barcelona, començà a fer feina en el sector tèxtil i s'integrà en el moviment llibertari i en els ateneus llibertaris. El setembre de 1932 va ser empresonat vuit dies per les seves activitats. En 1932 col·laborà en Solidaridad Obrera. Quan l'aixecament anarquista esdevingut entre el 8 i el 12 de desembre de 1933 va ser detingut el dia 11, amb Conrado Hernández Mazalbete, per obligar a tancat algunes indústries de la barriada barcelonesa de Gràcia. Milità en els grups anarquistes del barri barcelonès de Sants. Durant aquest període va ser empresonat en diverses ocasions (Barcelona, València i Burgos) i en 1935 patí set mesos de tancament. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà empresonat a València i un cop lliure marxà a Barcelona, on entrà d'infermer en una clínica. Mentrestant, son pare va ser assassinat pels feixistes. Poc després, s'enrolà en la Columna «Hilario Zamora» i marxà cap al front d'Aragó (Casp, Sástago, etc.) al cap de la Comissió d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de l'Ebre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on defensà les col·lectivitzacions i la Revolució. En 1939, amb el triomf franquista, decidí no exiliar-se i retornà clandestinament a Barcelona i posteriorment amb sa companya Luzdivina Arias Fernández a Galícia. De bell nou a Barcelona, s'integrà en la CNT clandestina i entre 1943 i 1946 formà part (secretari), amb Josep Colet i Joan Grau, de la Federació del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. En 1946 va ser detingut i empresonat set mesos. A finals de 1948 s'exilià a França. Instal·lat a Le Havre (Normandia, França), defensà l'estratègia confederal de l'Interior. En 1950 sa família, que havia quedat a la Península, passà a França i es pogué reunir amb ell. Posteriorment s'instal·là a la regió parisenca, on treballà primer de peó en la construcció i després de guixaire, lliurant-se més a tasques intel·lectuals i literàries que a la militància. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1976 retornà a Barcelona i s'afilà al Sindicat Fabril de la CNT, oposant-se als elements més radicals. En 1977 col·laborà en Blanco y Negro. En el V Congrés de la CNT de 1979 defensà la necessitat de la unió de l'anarcosindicalisme. En aquests anys col·laborà en la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.). En els anys noranta participà en xerrades de la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona. És autor dels llibres Alejandro y el amor libre (1977), Jóvenes anarquistas (1977), El Pueblo. 50 números de El Pueblo en la clandestinidad (1978), Cauces de la revolución. ¡La escuela emancipadora! Por una educación libre en la razón humana (1979) i Marisa: la leyenda de la libertad. Vida, pasión y muerte de una mujer emancipada (1981). Deixà diversos textos inèdits com ara Biografía de Arturo Parera. Contribución a la historia del anarcosindicalisme español (1912-1936) i Memorias, reflexiones y confesiones de un viejo anarquista español, protagonista de la guerra civil y de la Revolución española. Artura Parera Rodríguez va morir el 10 de juny de 2007 al domicili de sa filla a Combs-la-Ville (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament a Barcelona.

***

Antoni Guardiola Quiles

- Antoni Guardiola Quiles: El 3 de juliol –algunes fonts citen el 7 de juliol– de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Guardiola Quiles, conegut com Alejandro. Son pare es deia Alexandre Guardiola Manso. Milità al barri del Fort Pienc de Barcelona en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou membre dels grups de Defensa Confederal. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la «Columna Ascaso» i lluità als front d'Aragó. Posteriorment, enquadrat en una unitat comandada per Valentín González González (El Campesino), lluità a la batalla de l'Ebre i més tard a la defensa de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Amb l'esclat de la II Guerra Mundial, passà a treballar a les feines de fortificació de la «Línia Maginot». El 6 de juny de 1940 va ser capturat pels alemanys i enviat com a presoner de guerra a l'Stalag VIII-C a Żagań (Lubusz, Polònia) fins a l'octubre de 1940 i més tard a l'Stalag XII-D a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya). El 22 de gener de 1941 va ser traslladat amb un comboi de 775 republicans espanyols cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on arribà tres dies després sota la matrícula 4.177. El 20 d'octubre de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 13.821. Antoni Guardiola Quiles va morir el 25 de desembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1946 la seva família va ser informada de la seva mort per la Creu Roja.

***

Necrològica de José Ariza Vargas apareguda en el periòdic madrileny CNT de maig de 1981

- José Ariza Vargas: El 3 de juliol de 1919 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Ariza Vargas. Era fill de José Ariza, militant confederal, i d'Ana Vargas. Formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla i jugà un paper important en el rellançament confederal després del franquisme, ocupant càrrecs de responsabilitat orgànica. Posteriorment milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionista de la CNT de Sevilla. José Ariza Vargas va morir el 4 d'abril de 1981 d'una aturada cardíaca a l'Hospital Universitari de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta ciutat.

***

Ángel Oset Palacios

- Ángel Oset Palacios: El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ángel Oset Palacios –el seu nom i llinatges citat sovint erròniament d'altres maneres (Jorge, José, Osset, Palacio, etc.). Sos pares es deien Sancho Oset i Ángela Palacios. Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Ángel Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Necrològica de Joan Colomé Ill publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de juliol de 1978

- Joan Colomé Ill: El 3 de juliol de 1925 neix a Cubelles (Garraf, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya)– l'anarcosindicalista Joan Colomé e Ill. Sos pares es deien Pau Colomé i Teresa Ill. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carres de Barcelona (Catalunya) i posteriorment s'encarregà de l'administració de la col·lectivitat de Vilanova i la Geltrú. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial treballà en el camp i en la construcció, militant a Santa Marta (Aquitània, Occitània) i fou secretari de la Federació de París (França) de la CNT, col·laborant en l'administració del periòdic Le Combat Syndicaliste i en la seva llibreria. Més tard es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), realitzant diferents viatges a la Península un cop mort el dictador Francisco Franco. Sempre milità en la CNT i ja malalt, quan estava a punt de morir, es traslladà a Vilanova i la Geltrú. Joan Colomé Ill va morir el 29 d'abril  –oficialment el 6 de desembre– de 1978 al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat.

***

Larry Portis

- Larry Portis: El 3 de juliol de 1943 neix a Bremerton (Washington, EUA) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Fill d'una família obrera, son pare, Everett Eugène Portis, feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber, i sa mare, Jacqueline Ann Gates, treballava de secretària ocasionalment. Va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitari The Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdic underground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses –història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne, Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan, Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Pierre Jeanne Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politique étrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili del Mas de la Carrièrre de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

Defuncions

Cavatori, de Carlo Galleni

- Davide Musetti: El 3 de juliol de 1931 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. Havia nascut el 8 de setembre de 1860 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia). En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància.

***

Notícia sobre l'assassinat d'Antonio Guntín Dapena apareguda en el diari catòlic madrileny El Siglo Futuro del 4 de juliol de 1935

- Antonio Guntín Dapena: El 3 de juliol de 1935 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Antonio Guntín Dapena –el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Gundín, Guitín, Quintín, etc.) i el segon erròniament a vegades com Capena. Havia nascut cap el 1906 a Ferrol (la Corunya, Galícia). Estibador el port, milità en el Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ferrol. Durant la primavera de 1934 fou un dels fundadors de l'Ateneu Cultural «Ferrol Viejo», lligat al Sindicat de Transports de la CNT, on es realitzaren conferències i obres teatrals i on funcionava una petita escola. Durant una vaga dels treballadors portuaris, Antonio Guntín Dapena va ser assassinat la nit del 3 de juliol de 1935 al moll Concepción Arenal de Ferrol (la Corunya, Galícia), en un enfrontament amb un escamot falangista, per Nicasio Pérez Rodríguez, militant de les Juntes d'Ofensiva Nacional-Sindicalistes (JONS) i fill de Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, cònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, qui havia estat assassinat en 1921 en un atemptat atribuït a militants anarquistes. L'enterrament d'Antonio Guntín Dapena va ser una demostració d'indignació de la classe obrera de Ferrol. Nicasio Pérez Rodríguez va ser condemnat l'agost de 1935 per «homicidi» a tres anys de presó menor. Nicasio Pérez Rodríguez continuà la saga familiar i fou un dels empresaris més destacats de Ferrol, propietari d'una consignatària de vaixells, casat amb María del Pilar Franco, vicecònsol d'Itàlia; l'avinguda principal del polígon industrial d'A Gándara de Ferrol porta el nom de Nicasio Pérez Rodríguez.

***

Miguel Correia al seu despatx. Foto de Salon da Graça de Lisboa (ca. 1925)

- Miguel Correia: El 3 de juliol de 1940 mor a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic) el periodista i ferroviari anarcosindicalista Miguel Maria de Almeida Correia. Havia nascut el 30 d'abril de 1889 a Beja (Alentejo, Portugal). Va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal i tingué una educació autodidacta. Entrà a treballar a la Companyia de Ferrocarrils Portuguesos i, després de fer feina a diverses petites localitats de l'Alentejo, s'establí a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal), on es casà i tingué set infants. Posteriorment entrà com a telegrafista a l'estació de Barreiro de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos del Sud i Sud-est. Durant els anys de la I República portuguesa defensà els interessos dels treballadors ferroviaris i fou un dels sindicalistes més destacats de la seva època. En aquests anys va col·laborar en la premsa anarcosindicalista (A Aurora, A Batalha, Germinal, A Questão Social, Rail, etc.). En 1917 creà l'associació sindical Oficinas Gerais (OG, Tallers Generals), de majoria anarcosindicalista, i aquest mateix any fou delegat a la Conferència Obrera Nacional. En 1918 va ser nomenat secretari general de l'acabada de crear Confederació General del Treball (CGT). El novembre de 1918, gairebé coincidint amb l'armistici de la Gran Guerra, fou un dels convocants d'una gran vaga general, que deixà sense trens el sud de Portugal durant dies, però finalment la vaga resultà un fracàs i ell, juntament amb altres companys, acabà empresonat. Entre 1918 i 1926 patí nombrosos empresonaments de manera intermitent. En 1919 fundà a Barreiro, amb altres companys (Tomás Fernandes Calheiros da Gama, José Nobre Madeira, António José Piloto, Jorge Teixeira, etc.), el periòdic O Sul e Sueste, Órgão da Classe Ferro-Viária, quinzenal d'antuvi i després setmanal, del qual fou el seu redactor principal. En 1919 va ser nomenat secretari adjunt del primer Comitè Confederal de la CGT i aquell mateix any fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Obrer. El novembre de 1919 fou membre de la comissió organitzadora del Congrés Ferroviari de la CGT. Entre 1919 i 1920 va fer costat, amb altres companys (Leopoldo Calapez, José Nobre Madeira, António José Piloto, etc.), una onada de vagues, entre elles la coneguda com «Vaga dels 72 dies», que donà lloc a acomiadaments en massa dels treballadors que quedaren en una situació molt tràgica. El 30 d'octubre de 1920, amb António José Piloto i altres ferroviaris, parlà en una grandiosa assemblea clandestina a Alto da Paiva de Barreiro de més de 800 ferroviaris. Durant anys fou l'animador del Congrés Ferroviari que se celebrava a la Societat Geogràfica de Lisboa, on participaven especialment delegats francesos. Segons alguns, a començament de la dècada dels vint coquetejà amb el Partit Comunista Portuguès (PCP), però sense gaire convenciment. L'estiu de 1921 fou membre de la Comissió Pro Subscripció Nacional a favor d'Alexandre Vieira i Alfredo Marques, aleshores malalts. Assistí al Congrés Obrer de 1922. Entre 1922 i 1926, amb Mário Castelhano, fou redactor del periòdic A Federação Ferroviaria. Orgão da Classe Ferroviária. Propriedade da Federação Nacional de Transportes dos Caminhos de Ferro de Portugal e Colónias. En 1925 va ser novament acomiadat de la Companyia dels Ferrocarrils Portuguesos. En el cop militar del 28 de maig de 1926, els ferroviaris, desil·lusionats amb la I República, cooperaren en el transport del comandant José Mendes Cabeçadas i les seves tropes, vinguts del sud per a prendre el poder a Lisboa. No obstant aquest suport, el 18 de setembre de 1926 la dictadura militar el va deportar a l'Illa de São Vicente (Cap Verd). Després de tornar a la metròpoli el 14 de gener de 1933, gràcies a una amnistia, l'abril d'aquell any va ser empresonat novament sota l'acusació de «propaganda il·legal». En 1933 es declarà partidari del «sindicalisme integral» i adversari dels comunistes. Patint tota classe de penúries, decidí emigrar amb sa família a Moçambic, desembarcant el 6 de juny de 1935, a bord del vapor Mousinho, a Lourenço Marques. A la capital moçambiquesa treballà de rellotger i després d'empleat forense. A partir de juliol de 1936, i fins 1937, fou cap de redacció del diari O Jornal, on signà els articles com MC. També va col·laborar en diversos periòdics com ara Notícias. A principis de 1937 es va veure afectat per una terrible malaltia que el deixà semi paralitzat. Miguel Correia va morir, malalt i en la més extrema pobresa, el 3 de juliol de 1940 a Lourenço Marques (Moçambic; actual Maputo, Moçambic).

Miguel Correia (1889-1940)

***

Notícia del judici a Cristóbal Díaz Díaz apareguda en el diari madrileny Ahora del 30 de juliol de 1935

- Cristóbal Díaz Díaz: El 3 de juliol de 1966 mor a Sélestat (Alsàcia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Landete (Conca, Castella, Espanya). Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia Díaz. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena –un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del «Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es casà amb Joaquina Sánchez Ramos. Cristóbal Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de 1966 al seu domicili de Sélestat (Alsàcia, França).

***

Notícia referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

- Pierre Bertelletto: El 3 de juliol de 1973 mor a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto, també citat erròniament Berteletto i Bertheletto. Havia nascut el 10 de juliol de 1886 a Chambéry (Savoia, Arpitània). Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise Ferraris, domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Victor Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat d'aquesta localitat. Durant la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del XIII Districte de París (França). La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Lucien Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí com a delegat de l'UA, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de «contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de Pantin (Illa de França, França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux. En 1923 la correspondència de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques) arribava al seu domicili i va ser responsable del número únic de Primo Maggio, publicat que aquest comitè. Entre gener i setembre de 1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de París; acusat d'haver desviat 22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a donar explicacions davant el consell d'administració de la llibreria, va ser substituït per André Colomer i es va publicar un comunicat en Le Libertaire explicant aquesta feta.

***

- Rafael Hernández Padua: El 3 de juliol de 1975 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Rafael Hernández Padua. Havia nascut el 16 d'agost de 1910 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Rafael Hernández i Antonia Padua. Començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. Posteriorment es traslladà a Màlaga (Andalusia, Espanya), on continuà militant. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resposta popular en contra. En 1937 col·laborà en Libertad de Conca (Castella, Espanya). Després de la caiguda del front malagueny, es va refugiar a Gibraltar. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on va aconseguir reunir-se amb sa companya Amalia Trigo Arroyo i son fill i va continuar militant en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització de la qual va ser secretari molts d'anys. Invàlid després de patir l'amputació d'una cama, Rafael Hernández Padua va morir el 3 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Necrològica de Lorenzo Deza de la Hoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Lorenzo Deza de la Hoz: El 3 de juliol de 1978 mor a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza de la Hoz. Havia nascut el 12 de setembre de 1892 –el certificat de defunció cita erròniament 1893– a Judes (Sòria, Castella, Espanya). Sos pares es deien Demetrio Deza Sarmiento i Lorenza de la Hoz Huerta. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza de la Hoz va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a «Les Vergnes» de Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

- Paul Wulf: El 3 de juliol de 1999 mor a Münster (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya). Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a «anarquista i comunista». El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

***

Albert Balagué Martí (ca. 1998)

- Albert Balagué Martí: El 3 de juliol de 2000 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista, esperantista i maçó Albert Balagué Martí. Havia nascut el 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Àngel Balagué i Palmira Martí. Fill d'una família llibertària i francmaçona –son avi matern va ser membre de la Lògia «Lealtad» i anarquista; son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes. Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal «Columna Libertad», l'agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al front de Madrid. Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat. També esdevingué amic del comunista André Marty, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la Resistència francesa. El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional «Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre l'Ebre, on va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Allà rebé la notícia que son avi Martí Martí havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d'hospital. Quan esclatà la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment d'Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun (Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy (Lorena, França) i internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà fins l'alliberament d'aquest per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure s'instal·là a Nimes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Unió Racionalista (UR), en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920 «L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la Lògia «L'Écho du Grand Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges a Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques. Gràcies a complicitats amb l'administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península. També organitzà una conferència clandestina de CM esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània), població on residia, al costat de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats.

***

Germán Arrué Calvo als anys 2000

- Germán Arrué Calvo: El 3 de juliol de 2007 mor a Donapaleu (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Germán Arrué Calvo, conegut com Tiroi, José Ortega i El Mejicano. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Benaguasil (Camp de Túria, País Valencià). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Germán Arrue, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Rosalía Calvo. En 1936 formava part de les Joventuts Llibertàries i quan el cop militar feixista de juliol d'aquell any es trobava a la zona de Terol (Aragó, Espanya) fent feina amb altres companys de Benaguasil a la collita del blat. Mobilitzat en el V Regiment d'Artilleria Lleugera, s'encarregà del transport de municions amb camions a diversos fronts (Terol, Lleida i Ebre). El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Barcarès i Argelers). Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en un polvorí. Quan l'ocupació de França per les tropes alemanyes, encara que es trobava a la Zona Lliure, s'integrà en la Legió Estrangera; traslladat al Nord d'Àfrica, va ser enviat a combatre a Tunísia. Després de l'armistici, ben igual que nombrosos altres exiliats espanyols, desertà de la Legió Estrangera i s'integrà en l'exèrcit de la França Lliure. En 1943, quan es creà la II Divisió Blindada (II DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque, sota el nom de José Ortega, entrà a formar part de la IX Companyia del III Regiment (La Nueve), formada gairebé pràcticament per republicans espanyols, molts d'ells llibertaris. Rebutjà qualsevol grau militar i restà com a simple soldat en el semieruga Teruel. El 24 d'agost, amb els companys de La Nueve formà part dels primers vehicles (Ebro, Guadalajara, Teruel, etc.) de la II BD que penetraren al París insurgent i arribaren els primers a l'Ajuntament parisenc. Després d'haver participat en l'anihilació dels nuclis de resistència alemanys i en la desfilada pels Camps Elisis el 26 d'agost amb el general Charles de Gaulle, continuà amb La Nueva en diverses accions bèl·liques, com ara la presa d'Estrasburg (Alsàcia) el setembre de 1944, l'alliberament del camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) o la presa del «Niu de les Àguiles» d'Adolf Hitler a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya), amb diversos companys llibertaris (Martín Bernal, Daniel Hernández, Manuel Lozano, Federico Moreno i Fermín Pujol). Després de rebutjar continuar amb accions de guerra amb el general Leclerc a la Indoxina, va ser desmobilitzat, refusant prendre la nacionalitat francesa. Després de treballar de perruquer a París, es casà amb Claire Marie Jeanne Dupont, que havia conegut després de la II Guerra Mundial, i s'instal·là a Lió (Arpitània), on, després de treballar uns mesos en una fàbrica de maons, esdevingué conductor de camions. Més tard, per qüestions burocràtiques, es nacionalitzà francès. Un cop jubilat s'instal·là a casa d'un dels fills a Mehaine (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc). Germán Arrué Calvo va morir el 3 de juliol de 2007 al Centre Hospitalari de Donapaleu (Iparralde, Navarra Baixa, País Basc); una part de les seves cendres van ser dipositades al cementiri de Benaguasil i una altra van ser escapades en una terra que va conrear. El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La Nueve, 24 août 1944. Ces Républicains espagnols qui ont libéré Paris (2011).

Germán Arrué Calvo (1917-2007)

---