|
---
Anarcoefemèrides del 3 d'agost Esdeveniments
Estàtua d'Étienne Dolet - Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet –humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament–, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses. ***
Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908) - Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants, Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers. ***
Capçalera
de Cronaca
Libertaria - Surt Cronaca Libertaria: El 3 d'agost de
1917,
en plena Gran Guerra, surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del
setmanari Cronaca Libertaria. Giornale
anarchico (Crònica Llibertària. Diari
anarquista). Aquesta publicació
s'edità, com a resposta de la comissió executiva
de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), després que el periòdic Il Libertario de La Spezia
(Ligúria, Itàlia) fos suspès sine die per les autoritats (Ministeri
de la Marina i Ministeri de l'Interior). L'administració la
portà Pasquale
Binazzi des de La Spezia i l'editor responsable fou Giuseppe
Invernizzi. Van
ser els principals redactors Carlo Molaschi (Charles
l'Ermite) i Leda Rafanelli i van col·laborar
destacats
anarquistes, com ara Fermus Argante, Camillo Berneri, Alfredo
Cancellieri, G.
Cetti, Luigi Fabbri, Sante Ferrini (Flogorite).
Bruno Filippi, Nella Giacomelli (Petit
Jardin), Adele Morigi, Renzo Novatore, O. Oradei, Zelmira
Peroni, Giovanni
Rolando i F. Rubia, entre d'altres. A més de mostrar la seva
oposició a la Gran
Guerra, el periòdic tractava els esdeveniments de la
Revolució russa,
denunciant la seva involució, i criticà la
Conferència Internacional
d'Estocolm, convocada per iniciativa dels bolxevics russos. Malgrat
nombroses
dificultats, pogué publicar, no sense censures, 14
números, l'últim l'1 de
novembre de 1917. En apèndix va editar el fullet de
Ferdinand Domela
Nieuwenhuis Van Christen tot Anarchist, en la traducció italiana (Come
da cristiano divenni anarchico),
de Carlo Molaschi, de la traducció francesa d'E. Armand. ***
Milicians
de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre
de 1936) - Columna Alcoiana:
El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià,
País
Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els
militars aixecats
i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un
milenar de combatents, entre
soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a
Pedro Abad i es
dividí en dos grups, un que es dirigí cap a
Espejo i Còrdova, encapçalada pel
tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano,
comandat per l'alferes
Melquíades Álvarez i Enrique
Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va
ser
brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el
nom de
«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels
seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel
i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de
Ferro s'hi afegiren i
amb la militarització passà a ser la 82 Brigada.
A més dels citats, van
combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres. ***
Cartell de denúncia de Radio Libertaire - Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.
Naixements
Isabel Vilà segons un dibuix de Genar - Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) –el certificat de defunció cita Llagostera (Gironès, Catalunya)– la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Era filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 –per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el «Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 d'una apoplexia cerebral al seu domicili de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents d'aquesta població. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una «Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana. ***
Giovanni Santandrea - Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a «cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). ***
Foto
policíaca de Victor Buhr (2 de març de 1894) - Victor Buhr: El
3 d'agost de 1868 neix a Colònia (Renània,
Confederació Alemanya del Nord;
actualment Rind del Nord-Westfàlia, Alemanya) el socialista
revolucionari,
anarquista i sindicalista Viktor Buhr, també conegut com Victor Buhr. Sos pares es deien Christian
Buhr, que comerciava amb
palla i pinso per als cavalls de l'exèrcit, i Anna Marie
Kraemer, i tingué dos
germans i dues germanes. El 6 de novembre de 1888 entrà a
servir en el 52
Regiment d'Infanteria estacionat a Krossen (Brandenburg). El 2 de
febrer de
1890 va ser enviat com a mesura disciplinària a la
«Divisió Obrera» de
Magdeburg (Saxònia) i el 9 d'agost de 1891 a
Königsberg (Prússia Oriental;
actual Kaliningrad, Rússia). El 30 de setembre de 1891 va
ser llicenciat del
servei militar i fins al 21 d'abril de 1893 visqué a
Berlín i posteriorment a
Johannisthal (Treptow-Köpenick, Berlín). A finals
de 1892 havia publicat a
Berlín una mena de memòries de les seves
experiències militars Der
Sozialismus in der deutschen Armee. Selbst-Erlebtes.
Es guanyava la vida com a pintor decorador. Fou un dels fundadors, amb
Gustav
Landauer i Rudolf Rocker, entre d'altres intel·lectuals
destacats del moviment
llibertari alemany, de la Verein unabhängiger Sozialisten
(VUS, Associació de
Socialistes Independents), els membres dels quals eren coneguts com
«Els
Joves», descontents i dissidents de la línia
legalista i reformista del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). El 8 de novembre
de 1891 va ser nomenat, amb Eugen Ernst, president de la VUS i el
febrer de
1892 president. En 1892 va fer nombroses conferències i
participà en reunions
dels socialistes independents a Magdeburg, on denuncià la
lluita pel «poder
polític», que només porta a la
corrupció, tot reivindicant les «vagues
internacionals» en els sindicats com a única via
d'acció per al proletariat. En
aquesta època mantingué dures
controvèrsies amb Paul Singer, líder de l'SPD.
Quan els socialistes independents es dividiren en
socialdemòcrates i
anarquistes, ell prengué una posició
contrària a l'anarquista. El 2 d'abril de
1892 va ser condemnat a quatre mesos de presó per
«incitació a l'odi cap el
govern» i el 20 de setembre de 1892 va ser detingut per
«sedició». L'estiu de
1893 abandonà, amb Eugen Ernst i Carl Wildberger, la
redacció de Der Sozialist, fortament influenciat per l'anarquisme de
Gustav Landauer. En aquest 1893 va ser condemnat a sis
mesos de presó
per haver distribuït pamflets revolucionaris entre els
soldats. L'agost de
1893, fugint d'aquesta condemna d'«incitació a
l'assassinat, al pillatge i a
l'incendi», es refugià a París
(França). Sense recursos, va ser ajudat per
companys expatriats, com ara l'escultor en fusta Jean
Frédéric Scharr i el
sabater Jean Crayer, que li donaren hospitalitat. El 3 d'octubre de
1893 llogà
un recambró moblat al número 45 del carrer
Maronites de París. En aquesta època
freqüentà reunions de socialistes i d'anarquistes
alemanys, especialment les
del «Club dels Socialistes Alemanys Independents»,
on prenia la paraula per
exposar les seves teories comunistes i anarquistes. El 26 de desembre
de 1893
el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la
Prefectura de
Policia de París. El 28 de febrer de 1894 el prefecte de
policia lliurà una
ordre d'escorcoll i d'interrogatori al seu nom, sospitós de
formar part
d'«associació criminal», i el 2 de
març el seu domicili, al número 127 del carrer
Dames de París, on vivia tot sol des del 19 de novembre de
1893, va ser
escorcollat pel comissari de policia del barri de Batignolles; en
aquesta
perquisició només es trobà una cartera
amb papers, correspondència i la seva cartilla
militar, tot en alemany, documentació que va ser
traduïda al francès. Detingut,
va ser portat a les cel·les de la Prefectura de Policia, on
va ser fitxat en el
registre antropomètric del laboratori policíac
d'Alphonse Bertillon. El 3 de
març de 1894 va ser interrogat pel jutge
d'instrucció Henri Meyer i, després de
negar ser anarquista i d'afirmar que sempre havia combatut les idees
llibertàries, va ser reclòs a la presó
parisenca de Mazas. El 29 de març de
1894 Meyer decretà la seva llibertat i se li va notificar el
decret d'expulsió
del país que havia estat signat el 8 de març
anterior i que s'havia de
materialitzar en 48 hores. Argumentà que necessitava la seva
documentació per
partir, però el prefecte li va ordenar d'abandonar
França immediatament. El 25
d'abril de 1894 va escriure, suposadament des de Londres (Anglaterra),
al
procurador de la República francesa per a intentar recuperar
els seus papers
que havien estat requisats quan va ser detingut. El 17 de juny de 1894
abandonà
França a bord del vaixell
Cité de Paris
cap a Londres. En aquesta època va ser inscrit en un
registre de «vigilància
especial» de la policia ferroviària de fronteres.
El 5 de juny de 1895 el
procurador estimà que la documentació recollida
durant l'escorcoll de casa seva
no tenia interès especial i recomanà als
instructors del cas el seu
sobreseïment, fet que es va fer efectiu dos dies
després pel jutge Meyer. El 23
de juny de 1894 emigrà als Estats Units i
s'establí a Nova York (Nova York,
EUA), on milità sobretot en el sindicalisme. En 1897 es
casà amb Carolina
Bottjer, amb qui tingué nou infants. El juliol de 1899
s'encarregà de la
recollida de fons per al suport dels tramviaris en vaga. El 3 d'octubre
de 1900
es va naturalitzà nord-americà i en aquesta
època treballava de pintor en la
construcció i vivia al número 1.145 de Tinton
Avenue, al barri novaiorquès del Bronx.
En aquests anys fou president de l'Amalgamated Painters' Union
(Sindicat de
Pintors Units) i agent comercial de la International Brotherhood of
Painters
(IBP, Germanor Internacional de Pintors). El febrer de 1917 fou membre
del People's
Conference Committee (PCC, Comitè de la
Conferència Popular), per a combatre
els preus elevats dels aliments. Victor Buhr va morir el 5 de juliol de
1923 al
barri del Bronx de Nova York (Nova York, EUA) i va ser incinerat quatre
dies
després al Fresh Pond Crematory del Middle Village d'aquesta
ciutat.
L'anarquista André Girard va prendre el pseudònim
Victor Buhr a partir de l'1
d'octubre de 1894, quan treballava
d'empleat en les oficines de la Prefectura de Policia; sota aquest
pseudònim
col·laborà en el periòdic La Cocarde;
quan la seva identitat va ser descoberta, va ser acomiadat de la seva
feina a
la Prefectura i a partir d'aquest moment treballà de
corrector d'impremta. ***
Notícia
de l'empresonament de Philomène Cassoret apareguda en el
diari parisenc La
Verité del 29 de març de 1919 - Philomène
Cassoret: El 3 d'agost de 1882 neix a
Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista
Philomène
Françoise Cassoret. Sos pares es deien Polydor
Cassoret, domador de
cavalls i cantant belga, i Virginie Caroline Degeyter. En 1890 tota sa
família
va ser naturalitzada francesa. A principis de segle vivia al
número 82 del
carrer Arras de Lilla. En 1903 s'encarregà de les
subscripcions d'un futur
periòdic anarquista (La Mistoufle),
que finalment no es materialitzà i aquestes es desviaren a
altres publicacions
(Le Libertaire, Le
Réveil Syndical i Les
Temps
Nouveaux). Durant tres anys es dedicà a cantar
pels carrers de Nancy
(Lorena, França). Tingué com a company Edmond
Louis Ferdinand Ledieu,
negociant, divorciat de Marie Felgen Lauer, amb qui el 6 de maig de
1910 tingué
a Nancy una filla natural, Jahel Renée Anne Cassoret. En
1912 la parella
s'instal·là a Épinal (Lorena,
França), on obrí un petit magatzem de
quincalleria,
tot venent petites articles de basar pels mercats de la
regió. El comissari
especial d'Épinal la vigilà per les seves
declaracions anarquistes i perquè
freqüentava llibertaris, com ara Auboin i Louis Mougel. Abans
de la Gran
Guerra, començà a relacionar-se amb l'escola
llibertària «La Ruche» de
Sébastien Faure i es dedicà a distribuir pamflets
anarquistes. Entre 1914 i
1916, en plena guerra, es mostrà prudent ja que els serveis
de Seguretat
General de l'Exèrcit d'Est la tenia vigilada. Durant 1917 va
fer nombrosos
viatges a París, on es trobà amb
Sébastien Faure en diverses ocasions. El
desembre de 1917 visità la seu del periòdic Ce
qu'il faut diré, al bulevard de Belleville, on
demanà cent exemplars del Manifeste
aux travailleurs de villes et de
la campagne, publicat per la Federació Comunista
Anarquista de Suïssa
Romanda en 1907 i reeditat en 1913 a Flémalle-Grande
(Flémalle, Lieja, Valònia);
també visità «La Ruche», d'on
es portà petits pamflets («Du pain ou la
paix»)
que repartí entre els amics. Denunciada per un particular,
el gener de 1919 va
ser empresonada preventivament a Épinal per un cas
d'avortament i el març
d'aquell any encara romania tancada. Segons informes
policíacs el 13 d'octubre
de 1919 s'instal·là a Lilla i el 6 de gener de
1920 retornà a Épinal. El 4 de
març de 1920 es casà a Lilla amb son company
Edmond Ledieu i legitimà amb el
matrimoni sa filla Jahel. En aquesta època vivia al
número 12 del carrer
Vieux-Marché-aux-Chevaux de Lilla. Posteriorment sembla que
deixà de militar.
En 1959, ja vídua, regentava una botiga de novetats i de
llenceria al número 65
del carrer Passy de París. Philomène Cassoret va
ser trobada morta el 3 de
novembre de 1968 al seu domicili, al número 7 del carrer
Paul Bodin, del XVII
Districte de París (França). ***
Leon
Larson - Leon Larson:
El 3
d'agost
de 1883 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el
poeta i escriptor anarquista,
i després socialista, Bror Leo Ambrosius Larsson, conegut
com Leon Larson. Sos pares
es deien Karl August Larsson,
ferrer, i Emma Gustafva Isaksdotter, i tingué dues germanes
(Ragnhild i Tira) i
un germà (Emerik). En morí son pare en 1892, sa
mare es traslladà amb sos
quatre infants a Malmö (Escània,
Suècia), on hagué de treballar en una
fàbrica
de filatures. Després de fer els estudis primaris, ell
hagué de posar-se a fer
feina. Atacat de piromania, quan tenia 15 anys, l'estiu de 1899, va
calar foc
l'àtic de casa seva i dependències de la ferreria
Andersson & Ekberg on
treballava com a aprenent; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a
un any
de presó, que purgà en un reformatori. A
principis de segle participà
activament amb el grup «Norra Klubben» (Club del
Nord) dels Ungsocialisterna
(Joves Socialistes), que arreplegava socialistes i anarquistes, i en
diversos
grups llibertaris. En aquests anys col·labora en la revista Brand dels Ungsocialisterna. En 1905 va
estar a estar relacionat amb un intent revolucionari a
Finlàndia i tingué
contacte amb finesos que participaren en atracaments per
finançar les
activitats revolucionàries, allotjant-los amb complicitat de
son germà Emerik a
casa seva. També es va veure involucrat en atracaments amb
dinamita a Estocolm
i en contraban des d'Alemanya. En un escorcoll de casa seva es trobaren
dinamita i altres materials compromesos; detingut, va ser posat en
llibertat
degut a certes influències. En 1906 publicà el
recull de poemes Hatets
sånger. En 1907
trencà amb els Ungsocialisterna
i entrà a formar part de la
Socialdemokratiska
Ungdomsförbundet (SDUF, Unió de la Joventut
Socialdemòcrata), encapçalada per Zeth
Höglund, de Malmö, i col·laborà
en les revistes Arbetet i Fram.
En 1909 publicà la novel·la Samhällets
fiende. Ur en ung arbetares
utvecklingshistoria, on explicà la seva
militància anarquista i denúncia
antics companys d'Ungsocialisterna com a perillosos per a
Suècia, fet que li va
portar un rebuig dels sectors polítics d'esquerra, nombroses
crítiques i
amenaces de tota casta. Aquesta agra polèmica el va
submergí en una forta
depressió i durant una estada al sanatori de Sundsholm a
Mahult (Breared,
Halmstad, Halland, Suècia) s'autoorganitzà un
atemptat amb explosius contra
ell, però finalment va confessar que havia estat ell mateix
que l'havia
orquestrat per donar-se publicitat, fer-se la víctima i
culpabilitzar els Ungsocialisterna.
Viatjà als Estats Units amb la intenció de
fugir de la polèmica i fer-hi carrera, però hi
retornà 10 mesos després a
Suècia. Durant la dècada dels deu,
publicà alguns llibres i col·laborà en
diferents periòdics, però restà
oblidat del públic, ja que els sectors anarquistes
i socialistes no oblidaven el que consideraven una
traïció i aleshores no
interessaven les seves dèries existencials. En aquests anys
va fer costat
l'organització nacionalista Svenska Folkförbundets
(Unió del Poble Suec) i
col·laborà en Svenska Folkviljan,
revista reaccionària, patriotera i
antiobrera. El 13 d'octubre de 1910 es casà amb Freja
Engström, amb qui tingué
una filla, Brita Iselin Larsson, però el 3 d'abril de 1913
sa companya morí. El
10 de novembre de 1917 es casà amb Ingrid Linnea Hedberg.
Entre les seves
obres, a més de les dites, podem destacar Ur djupet
(1906), En dåres
visor (1907), Septembermorden (1907), Valda
dikter (1907), Barrikad-sånger
(1908), I ljus och mörker. Sånger
(1908), Revolt. Skådespel i tre
akter (1908), Skuggor (1908), Adrian
Glaff. Hans liv och leverne
i tolv korta kapitel (1909), En
förrädare och några andra historiar
(1909),
Samhällets fiende. Ur en ung arbetares
utvecklingshistoria (1909), Törnen
och tistlar (1911), Det heliga hornet och andra
berättelser från
ofredens dagar (1914), Syndikalismen. Ett
varningsord af en arbetare
(1916), En avgrundseld som sargar och
förtär. Samlade verk (2011,
pòstum), entre d'altres. Malalt d'una pneumònia,
agreujada per la grip
espanyola, Leon Larson va morir el 21 de març
de 1922 a Spånga
(Estocolm, Suècia) i només es publicaren petites
notes sobre aquesta defunció a la
premsa. A l'Alemanya d'Adolf Hitler es van traduir poemes seus,
sobretot un
poema de forts trets antisemites, que va tenir molt de
ressò. El conegut
periodista i escriptor Herman Lindqvist és net seu. ***
António
Gonçalves Correia en l'època de la
fundació de la "Comuna da Luz" - António
Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a
São Marcos da
Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
l'assagista,
poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista
António Gonçalves Correia.
Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de
professió, en 1916 fundà a
Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista
A Questão
Social, on defensà la llibertat i
l'emancipació de la dona, el naturisme,
els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni,
la no
violència, l'antimilitarisme, la condemna de la
caça i el consum d'alcohol,
etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente,
petit manual del
pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any
comprà una gran extensió
de terreny i fundà la «Comuna da Luz»
–situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago,
a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas–,
d'inspiració
tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la
primera
comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava
a
l'agricultura i a la fabricació de calçat,
practicant el vegetarianisme i el
nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes
pedagògics de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Els
membres
d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de
Vale de
Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves
fou detingut i la
comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da
Luz» també es va veure
associada a la mort de Sidónio Pais, president de la
República portuguesa,
assassinat per José Júlio da Costa,
pagès de Garvão que fou el mediador entre
les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En
1923
Gonçalves publicà el fulletó A
felicidade de todos os seres na sociedade
futura, on defensà la
col·lectivització de la propietat, la
modernització
de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses
ocasions per la Policia
Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura
d'António de
Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar
en publicacions
àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,
A Aurora, O Rebelde,
etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926,
després d'una
d'aquestes sortides de la presó, creà la
«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de
Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es
dedicà a la
floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la
dissidència contra
la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics,
però a principis dels
anys trenta es dissolgué a conseqüència
de divisions internes entre els seus
membres. António Gonçalves Correia, l'home que
comprava ocells engabiats per
alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal).
En 2000
Alberto Franco publicà la biografia A
Revolução é a minha namorada.
Memória
de António Gonçalves Correia, anarquista
alentejano. Des de 2003 existeix
en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal)
un
Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves
Correia». António
Gonçalves Correia (1886-1967) ***
La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent - Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi –sos pares s'havien suïcidat–, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953. ***
Artur
Ballester Marco - Artur Ballester
Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València
(València, País Valencià) el
dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i
simpatitzant
llibertari, Artur Ballester Marco. Sos pares es deien Francisco
Ballester i Concepción Marco. Estudià Belles
Arts,
primer a l'Escola
d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de
València i, posteriorment, a
Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en
l'«Exposició Nacional de Pintura,
Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat
–el 7 de juny de 1913
inaugurà la Cercle de Belles Arts de València
l'exposició Mis amigos–,
sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas
Carbó. La seva primera exposició individual fou
al Cercle de Belles Artes de
Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs
de cartells del
Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de
València.
Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar
a ser un dels
cartellistes més importants del moment: cartell del
projectat Palau de les Arts
de València (1915), Fira de València (1922), Fira
del Llibre (1923). També
destacà en la il·lustració de llibres,
treballant per a diverses editorials
(Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats
(Vicent
Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo,
etc.), i de revistes, com ara
El Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles
Noves (1912), Blanco y Negro
(1917), etc. Durant la
dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a
Barcelona (Catalunya),
on adquirí fama com a retratista de la burgesia
intel·lectual (Elisabeth
Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona
exposa a les Galeries
Laietanes. Amb la proclamació de la II República
espanyola en 1931 retornà a
València, on treballà en la publicitat i
col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica,
etc.). Políticament
membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent
Blasco
Ibáñez, Nicolás Salmerón
Alonso i Alexandro
Lerroux García, i del seu Partit
d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936
s'afilià
al Sindicat Únic de
Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i engegà una
important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei
del
moviment
anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT,
Federació Anarquista Ibèrica,
Federació Regional
Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció
Pública i
Treball, Conselleria de
Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell
Exportador
d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el
màxim cartellista
durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts
podem citar Un marino, un héroe;
Campesino, trabaja para el pueblo que te ha
liberado; Si queréis
evitar las colas;
Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad;
Campesino: éste es tu puesto;
El País Valencià a
l'avantguarda d'Ibèria;
Cómo ayudar a los hospitales de
sangre;
etc. També col·laborà per a la premsa
llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio,
Umbral, etc.) i
il·lustrà postals (sèrie
«Tarjetas Postales
Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937
elaborà un gran
mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de
València sobre els Hospitals de
Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a
València, sobrevivint fent
retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de
pintura, allunyat de
tota activitat pública i reclòs a la seva
casa-taller del número 22 del carrer
Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se
li va encarregar un mural a
l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976,
mort ja el dictador Francisco
Franco, va participar en l'exposició «Spagna,
avanguardia artistica e realtà
sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En
1979 se celebrà una exposició
de la seva obra del període bèl·lic a
la galeria «Val i 30» de València. La
seva obra es va veure influenciada en una primera època pel
modernisme que es
practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com
a Josep Renau
Berenguer, durant el conflicte bèl·lic;
posteriorment la seva obra va ser
definida com a «decorativa». Estava casat amb
Concepció Aucejo Gallent, amb qui
va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui
no es parlava,
també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé
cec i paralític, venint venir
la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de
València. Artur Ballester
Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a
l'Hospital
Provincial de València (València, País
Valencià), d'una cirrosi hepàtica,
complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat
en un nínxol al Cementiri
Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa
companya i del
seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco
Ibáñez; al seu enterrament només
acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i
intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de
València li va dedicar un
carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar
fill il·lustre.
Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut
Valencià d'Art Modern
(IVAM) de València i l'abril de 1986 la
«Fundació La Caixa» li dedicà
una
exposició retrospectiva a la mateixa ciutat. Artur Ballester Marco (1892-1986) ***
Esteban
Méndez Guerra - Esteban Méndez
Guerra: El 3 d'agost de 1896 neix a
Concepción del Oro (Zapatecas,
Mèxic) el
revolucionari magonista i propagandista anarquista Esteban
Méndez Guerra. De molt
jove començà a treballar a les mines de la zona.
En 1914 s'incorporà a les
milícies revolucionàries de José
Doroteo Arango Arámbula (Pancho
Villa) i l'any següent lluità en la
batalla d'El Ébano (San
Luis Potosí, Mèxic). Al començament de
la dècada dels vint, es va traslladar a
Villa Cecilia (actual Ciudad Madero, Tamaulipas, Mèxic), on
treballà a la
refineria petroliera «El Águila» i en
1924 participà en el comitè de vaga d'aquesta
refineria. Cap el 1922 s'integrà en el grup anarquista
magonista «Hermanos
Rojos», creat per Librado Rivera, un dels companys de lluita
dels germans
Flores Magón, i participà especialment en el seu
«Comitè Pro Presos». Aquesta
agrupació va ser molt activa en l'àmbit
propagandístic i cultural i va posar
les bases de l'organització de sindicat anarcosindicalistes
dins l'anomenada
Confederació de Treballadors. Dirigí peces
teatrals del grup, incloses dues
peces de Ricardo Flores Magón (Tierra
y
Libertad i Verdugos y
víctimes),
una de l'anarquista italià Pietro Gori (El
1º de Mayo), una de l'escriptor llibertari
francès Octave Mirbeau (Los malos
pastores), una dels espanyols
Félix González i José Franco
Rodríguez (El
pan del pobre) i dos de l'espanyol José Fola
Igurbide (El sol de la humanidad i La
muerte de un tirano). Les obres de teatre es feien
diàriament en un teatre
de Villa Cecilia i eren molt populars entre la classe obrera de la
regió. També
creà el grup anarquista «Luz del
Esclavo». Amic íntim de Librado Rivera,
col·laborà en els periòdics
anarquistes Sagitario.
Mensual sociológico (19241927) i ¡Avante!
Quincenal de idees, doctrina y combate (1927-1930), editats
per aquest a
Villa Cecilia amb la intenció de difondre el pensament
anarquista entre els
obrers del petroli. A finals d'octubre de 1927, juntament amb Pedro
Gudiño,
Gonzalo Ruiz Carrio, Santiago Vega, tots membres d'«Hermanos
Rojos», marxà cap
a Monterrey (Nuevo León, Mèxic), on
s'integrà en el Sindicat Metal·lúrgic
d'Obrers de l'Acer d'aquesta ciutat, que s'havia unit a la
Federació Local de
la Confederació General del Treball (CGT). Allà
van publicar els tres primers
números d'¡Avante!,
però van ser
amenaçats per la policia i es van veure obligats a retornar
a Villa Cecilia, on
Librado Rivera assumí la direcció de la
publicació a partir de febrer de 1928.
El 14 de juliol de 1929 va ser detingut, amb son fill de vuit anys,
Librado
Rivera i José Inés Mena, i torturat brutalment
pel general Eulogio Ortíz als
soterranis del comandament militar de Tampico (Tamaulipas,
Mèxic) en negar-se a
donar informació sobre la impremta clandestina d'¡Avante!. Una setmana
després va ser alliberat gràcies a les
protestes dels treballadors del petroli. En 1930 edità El Preso Social. Fou president del
Consell Local de Tampico i
Ciudad Madero de Solidaritat Antifeixista (SA), creat a mitjans d'agost
de
1937, secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA), que entre 1938
i 1940 edità el periòdic La
Voz
Antifascista, per a informar sobre la Revolució
espanyola i la immediata
postguerra. En 1938, durant el procés
d'expropiació de petroli mexicà, va ser
delegat de la Secció Núm. 1 («El
Águila») del Sindicat de Treballadors
Petroliers de la República Mexicana. Entre 1940 i 1943
edità el periòdic Ruta.
Publicación mensual de ideas, doctrina
y combate i en 1950 Horizonte
Libertario. El juliol de 1968 participà en el X
Congrés de la Federació
Anarquista Mexicana (FAM), de la qual era membre. Esteban
Méndez Guerra va
morir el 10 de gener de 1970 –algunes fonts citen
erròniament 1979– a Tampico
(Tamaulipas, Mèxic) en un accident
automobilístic on tota sa família resulta ferida.
El seu arxiu es troba
dipositat a l'Institut d'Investigacions Històriques de la
Universitat Autònoma
de Tamaulipas, a Ciudad Victoria (Tamaulipas, Mèxico). Esteban Méndez Guerra (1896-1970) ***
Angiolo
Bruschi - Angiolo Bruschi:
El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Angiolo Mario
Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo
Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno
Toccafondi i Ernesto
Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici,
que formaren
una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una
petita fàbrica
artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915
Angiolo Bruschi s'instal·là
amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria,
Itàlia) i en 1917 freqüentà els
anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi
i
Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni
Roig», prengué part en
les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria,
Itàlia) i reparticions d'aquestes
a la població organitzades per les Cambres del Treball;
processat per saqueig,
finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei
militar en la Marina
Reial a bord del Pisa,
retornà a
Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de
pintor a la
construcció. Segons la policia milità dos anys en
el Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22
de desembre de 1922
–altres fonts citen a començaments de
1925–, fugint de les represàlies dels escamots
feixistes, passà a França i
s'instal·là a La Sanha (Provença,
Occitània). En
aquesta època estava subscrit a Pensiero
e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava
a Roma (Itàlia). Considerat
per la policia com «el cap del grup comunista
italià», el 29 de juny de 1925 se
li va decretar l'expulsió del país i
fugí cap a París (França), on
residí al
número 229 del carrer de Crimée. A
començament de 1926 visità clandestinament
un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una
protesta
a l'Arc del Triomf de París contra la celebració
de l'onzè aniversari de
l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i
escortat a la frontera
belga. Durant els anys posteriors viurà a
Bèlgica, on treballarà a l'editorial
anarquista «Editions FrancoBelges» de
Brussel·les i a la zona minera e Mons
(Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929,
juntament amb Pietro
Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette
(Esch-sur-Alzette,
Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels
llocs de trobada dels
anarquistes de la zona, contribuí a la
distribució de fullets i de periòdics i
en la recaptació de fons per al suport dels presos
polítics. El juny de 1930,
arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de
l'Ambaixada
italiana, es traslladà a Brussel·lès
(Bèlgica), on freqüentà el
cafè Au Roy,
lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931
participà en una manifestació
convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra
l'execució a Itàlia de l'anarquista
Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El
setembre d'aquell
any, el tribunal de Mons el condemnà per
«possessió d'arma il·legal» a
vuit
dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128
francs de multa i
l'expulsà del país. Sembla que fou en aquesta
època que, amb Pietro Bruzzi i
Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma
part de l'Oficina
Llibertària de Correspondència, dirigida per
Rafael Martínez. De bell nou a
Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per
violació del decret
d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut
l'endemà per la
policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a
França. A
principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota
l'epígraf de
«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va
ser detingut a Brussel·les
sota el nom fals d'Ernesto Torres i
durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el
vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara
Pasquale
Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El
8 de març
de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de
Brussel·les i un cop alliberat
l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va
ser ajudat per l'anarquista
Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre
Diana del 23
de març de 1921, i participà en el
Comitè d'Ajuda a les Víctimes
Polítiques
(CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per
«violació del decret
d'expulsió» i condemnat a dos mesos de
presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser
alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al
Congrés Anarquista
Italià («Congrés d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà
a Sartrouville (Illa de França, França) i on
assistiren destacats anarquistes (Giulio
Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella,
Antonio
Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli,
Ribelle
Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En
aquesta
època participà en diverses reunions clandestines
a París amb destacats
militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste
Mombello,
Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936
s'adherí al
Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba,
Umberto Marzocchi,
Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any
partí cap a
Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de
Monte Pelado,
al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya), i en altres combats
(Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va
estrènyer l'amistat amb Luigi
Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i
venir
entre la Península i França, ocupant-se de
l'enrolament de voluntaris per a les
columnes confederals. Després, sembla, passà al
«Batalló Garibaldi» de la XII
Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser
hospitalitzat a
Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna
redactà
un informe on el va qualificar d'«actiu
propagandista», «individu molt
turbulent», «violent» i
«fanàtic». Després de la
caiguda de Barcelona a mans de
l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser
internat al camp de
concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista
«Libertà o Morte»
(Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro
Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor,
Guglielmo
Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però
el 30 d'abril de 1939 va ser
detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i
15 dies de reclusió
per infracció del decret d'expulsió de juny de
1925 i tancat a la presó de
parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939,
tres dies
després de la declaració de guerra. A
començament de 1941 va ser detingut
durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la
llista de sospitosos de
la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la
Caserna de
les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat
forçat per a realitzar
tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes,
França). El juny de 1944, durant una
llicència a París, s'adherí al
Comitato Italiano de Liberazione Nazionale
(CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de
Vincennes-Saint-Mandé (Illa de
França, França). Després de
l'Alliberament, retornà a París i
entrà a formar
part del moviment antifeixista «Italia Libera».
Quan el febrer de 1948 son amic
Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa
família i un any més
tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37
anys tenint cura dels seus
fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va
morir el 8 d'agost de 1986 al seu domicili del XI Districte de
París (França). Les
informacions que diuen que va caure
l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis
són del tot errònies. ***
Notícia
de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari
parisenc Le
Petit Parisien del 28 de maig de 1927 - Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per «infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Lola Iturbe i Juanel (Brussel·les, 1928) -
Juan Manuel Molina
Mateo: El 3 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 4 d'agost– de
1901 neix a Jumella
(Múrcia, Espanya) el militant
anarquista Juan Manuel Molina Mateo, més conegut com Juanel. Sos
pares es deien Manuel Molina i Josefa Mateo. De
petit
treballava les terres paternes i amb menys de 15 anys ja havia llegit
els
escriptors anarquistes. Va militar al Centre Obrer, fundat en 1910, del
seu
poble, i del qual va arribar a ser vicepresident amb 18 anys. Detingut
per
primera vegada en 1919 –ho serà en 17
ocasions–, va
rebutjar fer el servei
militar i amb documentació falsa es va traslladar a
Barcelona, on milità en
sindicats i en grups anarquistes. En aquesta ciutat serà
membre del Comitè
Nacional de la CNT i secretari de la Comissió Nacional
Provisional de Relacions
dels Grups Anarquistes arran del ple anarquista català de
1922. Va col·laborar
en la premsa llibertària i va conèixer la
militant anarcosindicalista Lola
Iturbe, que es convertirà en sa companya per a tota la vida.
Va
treballar en una
cooperativa de material de construcció de Granollers i de
Barcelona. Després de
la fabricació amb poc èxit de bombes de
mà, va haver de fugir en 1926 a França,
on serà secretari general dels Grups Anarquistes de Llengua
Espanyola mentre
treballava en la construcció a París. Detingut,
va estar tancat a diverses
presons abans de ser expulsat de França.
Instal·lat a Brussel·les amb Ascaso i
Durruti fins a començaments de 1930, serà membre
del Comitè de Defensa
Anarquista Internacional i col·laborarà en La Voz Libertaria.
De tornada
a Barcelona, ocuparà la secretaria de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
entre 1930 i 1935 en substitució de José
Elizalde, amb un incís d'un any de
presó en 1932. Durant la República
dirigirà i administrarà Tierra y Libertad i
Tiempos Nuevos. Detingut el 19 de juliol de 1936, és
alliberat el
mateix dia. Representarà els llibertaris en el
Comitè d'Abastos i fins a maig
de 1937 serà subsecretari de Defensa de Catalunya. Va
rebutjar el càrrec de
comissari del Tribunal Militar de l'Exèrcit i va actuar com
a comissari dels
cossos X i XI de l'Exèrcit. Exiliat en 1939, va ser delegat
aquest any del
Comitè General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per
als camps de
concentració. Va participar en els grups d'acció
de Ponzán i de Remiro –l'abril de 1939 a Nimes amb
Ponzán va preparar un pla
d'actuació a Espanya,
però que va ser rebutjat l'any següent pel
Comitè General del MLE i que va
suposar la seva ruptura amb Germinal Esgleas– i va exercir de
delegat
de
l'Exterior del Comitè Nacional clandestí de
Pallarols, facilitant que molts
perseguits poguessin arribar a França. Detingut en diverses
ocasions entre 1940
i 1943, va ser un dels primers que va participar en la
reconstrucció de la CNT
a França, essent present en els primers plens clandestins, i
serà el primer
secretari general de la CNT exiliada. Es decantarà per les
tesis
col·laboracionistes dominants a Espanya, fet que el va
situar en el centre de
les disputes de l'època, convertint-se en la
bèstia negra dels ortodoxos. No va
voler presentar-se a la reelecció durant el
Congrés parisenc de 1945 i quan es
va consumar l'escissió es va alinear amb el
Subcomitè del qual va ser delegat a
Espanya. El febrer de 1946 va entrar clandestinament a la
península i assumeix
la Secretaria de Defensa del Comitè Nacional
clandestí i, el març, de l'Aliança
Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Detingut l'abril
d'aquest any, va ser
condemnat a 15 anys dels quals en va complir diversos a
Alcalá,
San Miguel, Ocaña,
Buitrago i Fuencarral (1946-1952). Alliberat, va marxar a
França, i s'instal·là a Tolosa de
Llenguadoc. Durant molt de temps
va romandre al
marge de la militància activa, però sense
abandonar les idees, fins al 1976,
quan retornà mogut per la reconstrucció
confederal
a Espanya. Per a molts ha
estat el màxim representant de les tesis
col·laboracionistes –famosa és la
seva Ponència Juanel– entre 1939 i 1945, i per
tant molt
criticat per
esgleistes i puristes. Va escriure infinitat d'articles per a diverses
publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, Asturias,
El Comunista Libertario, Cultura
Obrera, Historia Libertaria,
Redención, Solidaridad
Obrera, Suplemento a Tierra y Libertad,
Tiempos Nuevos, Tierra
Libre, Tierra y Libertad i
La
Voz Libertaria, entre altres. Va
col·laborar en la Historia en
fascicles d'Abad de Santillán. És autor de
llibres com La
insurrección
anarquista del 8 de diciembre de 1934 (Barcelona,
1934), Noche sobre
España. Siete años en las prisiones de Franco (Mèxic, 1958), España
Libre (Mèxic, 1966;
recopilació i traducció de textos de Camus), El
movimiento clandestino en España (1939-1949) (Mèxic, 1976), El comunismo
totalitario
(Mèxic,
1982), entre altres. Juan Manuel Molina va morir el 20
de setembre de 1984 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i
va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac,
Vallès Occidental, Catalunya). Juan Manuel
Molina Mateo ***
Foto policíaca de Nieves Gracia Aznar (desembre de 1933) - Nieves Gracia
Aznar: El 3 d'agost de
1910 neix a
Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Nieves Gracia Aznar. Sos pares es
deien
Anastasio Gracia i María Aznar. Tingué com a
company l'anarquista José
Logroño Larios. Membre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan
l'aixecament revolucionari de desembre
de 1933 va ser detinguda juntament amb Pilar Carrasco Sesé i
Isabel Logroño
Larios al domicili d'Agapito Lorente Marín. Totes van ser
jutjades sota
l'acusació haver transportar armes amagades sota els seus
vestits i condemnades
el 19 de desembre de 1933 a tres mesos d'arrest major com a
«encobridores de
delicte contra la forma de Govern». Després de la
mort del dictador Francisco
Franco, milità en el Sindicat de Jubilats de Saragossa de la
CNT. Nieves Gracia
Aznar va morir el 29 d'abril –algunes fonts citen
erròniament el 30 d'abril– de 1986 al seu domicili
de Tarazona (Saragossa,
Aragó, Espanya) i va
ser incinerada el 2 de maig a Saragossa, escampant-se les seves cendres
pel riu
Ebre. Nieves Gracia
Aznar (1910-1986) ***
Adelita
del Campo - Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Era filla de Francesc Carreras Milanta i de Joaquima Taura Aparicio. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán, òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del «Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 24 de juny de 1999 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) –algunes fonts citen erròniament el 14 de maig de 1999 a Mutxamel– i fou enterrada al cementiri de Mutxamel (Alacantí, País Valencià), on en 2007 el seu company es reuní amb ella. Adela Carreras Taurà (1916-1999)
***
Necrològica
de Julia Rodríguez Rodríguez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 7 de
juliol de 1987 - Julia Rodríguez
Rodríguez: El 3
d'agost de 1918 neix a la II Secció de Bordeus
(Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Julia Rodríguez Rodríguez,
també coneguda com Juliette
Rodríguez.
Sos pares,
emigrants espanyols, es deien Félix Rodríguez,
manobre, i Cayetana Rodríguez,
domèstica. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), el 4 de
novembre de 1944 es casà a Peçac amb
l'anarcosindicalista exiliat Vicent
Llansola Renau. Julia Rodríguez Rodríguez va
morir el 19
de maig de 1987 a l'Hospital Saint-Martin de Peçac
(Aquitània,
Occitània). Vicent Llansola
Renau (1915-1996) ***
Hayden Carruth - Hayden Carruth: El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectes és el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA). ***
Jacques
Maurice - Jacques Maurice:
El 3
d'agost de 1934 neix al XX Districte de París
(França)
l'hispanista, especialitzat en la
història del moviment anarquista espanyol, Jacques Maurice.
Sos pares es deien Camille Alexandre Maurice i Madeleine Blanche Lorne.
Estudià a l'Escola Nacional Superior de
Lletres i Humanitats de Saint-Cloud (Illa de França,
França) i em 1959 obtingué
l'agregació d'espanyol. Va fer classes a l'institut de
Châlons-sur-Marne,
actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes,
França), i l'institut parisenc
de Janson de Sailly, on ensenyà fins 1967, amb 16 mesos
d'interrupció a causa
del seu servei militar entre setembre de 1961 i febrer de 1963. En 1985
presentà a Besançon (Franc Comtat,
Arpitània), sota la direcció de Noël
Salomon
i d'Albert Dérozier, la seva tesi doctoral Recherches
sur l’anarchisme rural
en Andalousie de 1868 à 1936.
Fou catedràtic de Civilització i Literatura
Espanyola en les universitats de
Dijon (Borgonya, França), París 8 de Saint-Denis
(Illa de França, França) i
París X de Nanterre (Illa de França,
França), on es va jubilar el juny de 1998
i continuà com a catedràtic emèrit
fins a la seva mort. Entre 1973 i 1992
dirigí el grup de recerca «Pratiques culturelles
des groupes sociaux dominés
dans l'Espagne contemporaine» d'hispanistes francesos que
publicaren diverses
obres col·lectives sobre història
contemporània d'Espanya. Participà de manera
destacada en els Col·loquis de la Universitat de Pau
(Aquitània, Occitània),
organitzats per l'historiador Manuel Tuñón de
Lara. En 1988 organitzà el
col·loqui internacional «Peuple, mouvement ouvrier
et culture dans l'Espagne
contemporaine - Pueblo, movimiento obrero y cultura en la
España contemporània»,
publicat en 1990. Va ser membre de l'Associació
d'Hispanistes Francesos. En
2006 fundà, amb altres hispanistes francesos i espanyols, la
revista electrònica
especialitzada en la història espanyola
contemporània Cahiers de
Civilisation Espagnole Contemporaine.
El 29 de juny de 2009, reconeixem de la seva tasca, el
Govern espanyol
li atorgà la Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. De formació marxista no
dogmàtic, criticà el caràcter
mil·lenarista i «arcaic»
que altre historiador marxista, Eric John Ernest Hobsbawm,
atribuïa a
l'anarquisme espanyol en el seu llibre Primitive Rebels.
Studies in Archaic
Forms of Social Movement in the 19th and 20th centuries
(1959, 1968 i 1971),
traduït al francès en 1967 sota el títol
Les Primitifs de la révolte dans l'Europe
moderne. Com a hispanista, va traduir escriptors com
José Manuel Caballero
Bonald, José Agustín Goytisolo i José
Ángel Valente, entre d'altres. Trobem
articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara
Bulletin
d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers de
Civilisation Espagnole
Contemporaine, Cahiers d'Histoire de l'Institut
Maurice Thorez, Crisol,
Estudios de Historia Social, Historia
Agraria, Historia Contemporánea,
Langues Néo-latines, Matériaux
pour l'histoire de notre temps, Le
Mouvement Social, Revista de Estudios Regionales,
etc.). Entre les
seves obres podem destacar L'Anarchisme espagnol
(1973), La reforma
agraria en España en el siglo XX (1900-1936) (1975
i 1978), Historia y
leyenda de Casas Viejas (1976, amb Gérard Brey), Joaquín
Costa. Crisis
de la Restauración y populismo (1875-1911) (1977,
amb Carlos Serrano
Serrano), Anarquismo y
poesía en Cádiz bajo la Restauración (1986, amb
altres), Un anarchiste entre la légende et
l’histoire : Fermín Salvochea (1842-1907)
(1987, amb altres, publicat
en castellà en 2009 sota el títol Fermín Salvochea. Un anarquista entre
la leyenda y la historia),
L'Espagne
au XXe
siècle
(1990,
amb Carlos Seco Serrano), Peuple, mouvement
ouvrier, culture dans l'Espagne contemporaine (1990, amb
altres), El
anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistes (1868-1936)
(1990, versió en
castellà sintetitzada de la seva tesi doctoral de 1985), Regards
sur le XXe
siècle espagnol (1993, director), El
anarquismo andaluz, una vez más
(2006, col·lecció de 12 articles publicats per la
Universitat de Granada), Apóstoles,
publicistas, hombres de acción y sindicalistas en la
historia del anarquismo español
(2012), entre d'altres. Jacques
Maurice va morir el 28 de
juliol de 2013 al Centre Mèdic Jeanne Garnier del XV
Districte de París (França). Deixà
vídua, Jacqueline Ricoula Covo, i dos infants,
Sylvain i Claire. ***
Jean-Pierre
Duteuil (2018) - Jean-Pierre Duteuil:
El 3 d'agost de 1944 neix a París (França) el
professor, editor i militant
anarquista Jean-Pierre Duteuil. Era fill d'un oficinista, que va caure
presoner
durant la II Guerra Mundial, que pogué evadir-se i que
posteriorment milità en
la Confederació General del Treball (CGT) i durant un temps
en el Partit
Comunista Francès (PCF). Jean-Pierre Duteuil
estudià a l'Institut
Jean-Baptiste-Say de París, on simpatitzà amb el
Front Universitari
Antifeixista (FUA), que lluitava contra les accions de
l'Organització Armada
Secreta (OAS) i per la independència d'Algèria.
En 1962, després de suspendre
el batxillerat, viatjà algunes setmanes per
Itàlia, on establí contacte amb cercles
anarquistes del país. Lector de Le
Monde Libertaire,
entre 1963 i 1964 estudià a l'Institut de Nanterre (Illa de
França, França) i
participà en diverses accions antimilitaristes i contra la
cursa armamentista
nuclear, com ara la invasió del terreny de joc durant un
partit de rugbi entre
França i Anglaterra a Colombes (Illa de França,
França) davant les càmeres de
televisió. A començament de 1964
esdevingué estudiant de sociologia a la
Facultat de Lletres de l'acabada d'inaugurar Universitat de Nanterre i
fou un
dels fundadors del seu grup anarquista. El setembre d'aquest mateix
any, a
resultes d'una crida publicada en Le
Monde Libertaire, aquest grup s'integrà en la
Liaison des Étudiants
Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants Anarquistes), creada
l'any anterior per
Tomás Ibáñez Gracia i Richard
Ladmiral, entre d'altres. La LEA es reunia al
local de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
espanyola en l'exili, al
carrer Sainte Marthe. En 1965 el grup anarquista de Nanterre, que no
estava
format únicament per cercles estudiantils,
s'adherí a la Federació Anarquista
(FA). Aquest grup estudiantil llibertari es declarava anarcocomunista i
rebutjava la «síntesi» i
l'individualisme anarquista, molt present en la FA,
intervenint especialment en els nous mitjans d'agitació
universitaris (happenings, discursos
salvatges,
interrupcions de classes i d'intervencions, refús
sistemàtic de tot poder,
crítica virulenta de l'ensenyament, etc.). El grup
anarquista de Nanterre
participà en la reflexió estudiantil sobre la
qüestió del sindicalisme en la
universitat i les seves contradiccions. L'abril de 1966
participà a París en
una trobada europea de la jove militància anarquista i
s'integrà en el comitè
de lectura de Le Monde Libertaire.
En
aquell mateix 1966 la militància de la LEA
abandonà la tendència minoritària de
la Unió Nacional d'Estudiants/es de França
(UNEF), dirigida per seguidors de Pierre
Lambert, per fundar la Tendència Sindicalista
Revolucionària Federalista (TSRF)
que prengué, mancada de militància, el control de
diversos sectors (filosofia,
sociologia i psicologia) de l'UNEF a Nanterre. La LEA i el grup
anarquista de
Nanterre estaven propers a la revista Noir
et Rouge animada per Pascale Claris, Richard Ladmiral,
Christian Lagant,
Frank Mintz, Jean-Pierre Poli i Pierre Tallet, entre d'altres.
Paral·lelament,
entre 1965 i 1967, participà en diferents
càmpings i reunions internacionals de
joves militants anarquistes, sovint promogudes per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Amb la LEA participà en la
creació del Comité de Liaison
des Jeunes Anarchistes (CLJA, Comitè d'Enllaç
dels Joves Anarquistes) que
federà la militància de diverses organitzacions
(FA, UGAC, Noir et Rouge,
autònoms, etc.) desitjosa de reviscolar el moviment
anarquista. En 1966 entrà a formar part del
comitè de redacció de Le
Monde Libertaire. En aquesta època el
grup anarquista de Nanterre edità la revista ciclostilada L'Anarcho de Nanterre, que la
militància comunista intentà evitar
per tot els mitjans, fins i tot físics, la seva
distribució. En 1967, arran del
congrés de Bordeus (Aquitània,
Occitània), abandonà la FA amb una quinzena
d'altres grups titllat de situacionistes o de marxistes, que es
federaren
durant un temps sota el nom de «L'Hydre de Lerne»,
en desacord amb la concepció
organitzativa que va prevaler a la FA sota el nom de
«síntesi». El grup de
Nanterre i la jove militància que acabava d'abandonar la FA
s'acostaren al grup
editor de Noir et Rouge, creant un
«grup no grup». En aquesta època
participà en totes les lluites portades a
terme al campus universitari de Nanterre, com ara l'ocupació
de les oficines
administratives el 22 de març de 1968, que es
desenvolupà després de la
manifestació contra l'American Express i on s'exigia
especialment
l'alliberament de Xavier Langlade que havia estat detingut. Aquesta
ocupació
donà lloc al «Moviment del 22 de
març» i, juntament amb Daniel Cohn-Bendit,
René Riesel i altres cinc estudiants d'aquest grup, va ser
convocat el 6 de
maig de 1968 davant un consell disciplinari universitari de la Sorbona.
El maig
de 1968 el seu testimoni va ser recollit amb el d'altres
(Hervé Bourges, Daniel
Cohn-Bendit, Alain Geismar i Jacques Sauvageot), en el llibre La révolte étudiante. Les
animateurs parlent
i participà en un col·lectiu de membres del
«Moviment del 22 de març» que
publicà entre 1968 i 1969 tres números del
periòdic Passer Outre.
En 1968 publicà, amb Daniel Cohn-Bendit, Bertrand
Gérard i Bernard Granautier, el fullet Pourquoi
des sociologues?. Posteriorment s'adherí
formalment al grup editor de Noir et Rouge
i participà activament en Informations
et Correspondance Ouvrière
(ICO), fins a la dissolució del grup. En 1970
esdevingué professor de
psicologia social a la Universitat de París-Dauphine. En
1974, amb Pierre
Blachier, Heloisa Castellanos, Eduardo Colombo, Claude Orsoni i Monique
Rouillé,
entre d'altres, fundà la revista La
Lanterne Noire. Revue de critique anarchiste, que
dirigí. Aquest mateix any
abandonà París i s'establí amb altres
al Berry i en 1977 en un llogaret de
Viena del Delfinat, on es dedicà amb un refugiat
argentí a la cria de cabres. En
1978 s'afilià a l'Organització Comunista
Llibertària (OCL), nou nom de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA),
que acabava d'abandonar la seva
posició «plataformista» i s'havia
acostat al grup editor de La Lanterne Noire,
publicant un número
comú sota el títol Les
raisons de la
colère. En 1979 s'establí al
País Basc, on la seva companya treballava de
professora, i l'any següent abandonà l'ensenyament.
Amb Christine Maynard i
militants de la joventut basca, fundà a
Pèirahorada (Aquitània, Occitània) el
periòdic Erran. Pays Basque Nord.
Journal
d'expression libertaire i participà, a la vall de
Zuberoa, en el periòdic
de contrainformació Abil. Bulletin
mensuel d'expression locale et d'information de la Soule.
Després de fundar
amb altres dos joves militants bascos una impremta associativa,
esdevingué
impressor. A més d'integrar-se en el moviment abertzale,
participà activament en la lluita antinuclear a
Golfuèg
(Llenguadoc, Occitània) i, després d'establir-se
al Poitou a partir de 1995,
contra la central nuclear de Civaux. Continuà participant en
els càmpings
llibertaris i prengué part en els que va organitzar l'OCL,
dels quals va ser un
dels seus principals animadors entre 1978 i 2008. Entre 1979 i 1980 fou
responsable del butlletí Italie-Infos,
publicat pel Secretariat de Relacions Internacionals de l'OCL. A partir
de
novembre de 1980 participà en el periòdic Le
Courant Alternatif, de l'OCL, que havia reemplaçat
Front Libertaire, on
publicà nombrosos articles sobre la
qüestió
basca. En 1982 fundà les edicions
«Acratie» i en 1988 publicà el llibre Nanterre
1965-66-67-68. Vers le mouvement du 22 mars,
amb un prefaci de Daniel Cohn-Bendit. El febrer de 1991, quan la
Guerra del Golf, fou un dels signats del manifest «Guerra a
la guerra», on es
feia una crida a la insubmissió civil i militar. Entre el 12
i el 16 de
novembre de 2007 participà en la trobada «Mayo del
68. El comienzo de una época»
que se celebrà a La Cartuja de Sevilla (Andalusia, Espanya)
organitzada per la
Universitat Internacional d'Andalusia (UNIA). En 2008
s'edità el seu llibre Mai
1968, un mouvement politique i en 2009
col·laborà en Réfractions.
En
2013 el seu testimoni va ser recollit en el documental de Philippe
Roizès Docs
ad Hoc. Lutter... Ici et maintenant!.
Defuncions
Filippo Filippetti - Filippo
Filippetti: El 3 d'agost de 1921 mor a Liorna (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Filippo Filippetti. Havia nascut el 24 d'octubre de
1892 a
Liorna (Toscana, Itàlia). Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió,
milità en la Unió Sindical
Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els
«Arditi del Popolo».
El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga
general antifeixista unitària
organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment
ferit a prop de
Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que
realitzaven
una «expedició punitiva» a Liorna, i un
grup dels «Arditi del Popolo». En
aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el
regidor
municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli,
de tendència
llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor
socialista Luigi
Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va
morir
durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana,
Itàlia). El 6 de
gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria
de Filippetti en una
conferència que realitzà a Nova York (Nova York,
EUA). Durant la potsguerra, un
grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa
portant el nom de
les set víctimes va ser col·locada a iniciativa
de l'Associació Nacional dels
Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). ***
Raffaele
Virgulti - Raffaele Virgulti:
El 3 d'agost de 1922 mor a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Raffaele Virgulti. Havia nascut el 9 de gener de
1894 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Analfabet,
aprengué a llegir i a escriure amb el suport i
l'estímul dels seus companys
llibertaris. Després de lluitar en la Gran Guerra,
hagué d'abandonar la feina
de pagès a causa de les nombroses ferides i va viure un
llarg període desocupat
fins que va obtenir, com a mutilat de guerra, un feina de
peó al ferrocarril. D'antuvi
acostat al Partit Socialista d'Itàlia (PSI), en els remoguts
anys vint s'incorporà
a l'anarcosindicalista Cambra del Treball Sindicalista i al moviment
anarquista. Contribuí econòmicament en el
Comitè Pro Víctimes Polítiques i
estava
subscrit a la premsa llibertària, especialment en Sorgiamo!. Durant la vaga
unitària nacional del 2 d'agost de 1922, en
una «expedició punitiva» d'un escamot
feixista, un dels seus joves militants, l'estudiant
Andrea Tabanelli, resultà mort d'un tret, gairebé
amb tota seguretat
accidentalment pels seus propis companys. No obstant això,
aquest feixistes
culparen d'aquesta mort els anarquistes d'Imola Diego Guadagnini i el
seu cosí
Enrico Guadagnini. Feixistes de tota la ciutat vingueren a centenars a
venjar-se i atuparen amb extrema violència tots els
«subversius» que trobaren
als carrers de la ciutat. Raffaele Virgulti va ser brutalment
apallissat a cops
de bastó i de garrots de ferro a la plaça
Vittorio Emanuele (avui Matteotti) i,
després d'una nit d'angoixa, va morir el 3 d'agost de 1922 a
Imola (Emília-Romanya,
Itàlia). ***
Foto policíaca de Francesco Ghezzi - Francesco Ghezzi: El 3 d'agost de 1942 mor a Vorkuta (Komi, Rússia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Havia nascut el 4 d'octubre de 1893 a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta. En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat. ***
Paul Roussenq - Paul Roussenq: El 3 d'agost de 1949 mor a Baiona
(Iparralde,
País Basc)
el militant i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq,
conegut com L'Inco. Havia nascut el 28 de
setembre –moltes fonts citen
erròniament el 18 de setembre– de 1885 a Sant
Gèli (Provença, Occitània).
Sos pares es deien Henri Roussenq, conserge de l'Ajuntament
de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove
les idees
anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le
Libertaire, Le Père
Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els
textos d'Élisée Reclus que li
van esperonar a l'aventura –als 14 anys ja
havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan
tenia 16
anys abandonà sa família i es dedicà a
fer de rodamón. Va ser detingut i
condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de
Provença (Provença,
Occitània) a tres mesos de presó per
vagabunderia. Condemnat una altra vegada
per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry
(Savoia, Arpitània), al Tribunal
d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va
llançar un crostó de pa al cap del
procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió
ferma que va purgar
entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes,
França). En
sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al
«Biribi» disciplinari,
al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af),
sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar
foc el seu uniforme
de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el
tribunal militar el va
condemnar a la degradació militar, a 15 anys de
prohibició de residència i a 20
anys de treballs forçats a colònia
penitenciària per «destrucció
voluntària de
béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13
de gener de 1909 va arribar a bord del
vaixell Loire al presidi de Caiena
(Guaiana Francesa) amb el número de matrícula
37.664. Malgrat tot el que van
fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una
actitud
forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes
i als
altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco,
de L'Incorregible, nom que li van posar els seus
carcellers, va pagar un
alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i
aigua. Després
d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert
Londres sobre el
presidi titulat Au bagne (1923) i
la
mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq
va ser finalment
amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de
conferències al sud de França i entre agost i
novembre de 1933 va fer una
estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la
Rússia soviètica, la
denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus
escrits en els mitjans
marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al
costat
dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels
Anarquistes de la Regió del
Midi (ALARM). En 1934 publicà 25
ans de
bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del
periòdic anarquista
fundat per André Prudhommeaux Terre Libre.
En 1936 publicà Au pays des soviets.
Després decidirà
viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda
anarquista arreu. Fitxat
com a «sospitós» durant la guerra, va
ser internat a Fort Barreaux i al camp de
concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que
aprofitarà per escriure
les memòries, L'enfer du bagne, editades
en 1950. Després de
l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant.
Va fer costat una
vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però,
envellit
prematurament i malalt, Paul Roussenq va
suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu
Ador de Baiona (Iparralde,
País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies
després, el 5 d'agost, data oficial
de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de
Saint-Esprit, i va
ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon
d'aquesta població. En 1998
Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de
Saint-Gilles i en 2015 una nova
edició del seu llibre
autobiogràfic 25 ans de bagne. Paul Roussenq (1885-1949) ***
Notícia
de Nelly Uni apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Corrier
de Saône-et-Loire del 8 de març de
1913 - Nelly Uni: El 3
d'agost de 1965 mor a Corti (Còrsega) l'anarquista Anna
Augustine Nelly Uni,
també coneguda com Nelly Gauzy,
pel
llinatge de son company. Havia nascut l'1 de desembre de 1885 a Nimes
(Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Louis Uni,
conreador, i Sylvie
Antoinette Ravel. El 29 de març de 1902 es casà a
Nimes amb Antoine Scipion
Gauzy, amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Tots dos
anarquistes
individualistes, visqueren al número 163 del carrer
París del barri Le
Petit-Ivry d'Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), on regentaren una petita
botiga, i entraren a formar part amb el grup anarquista
il·legalista anomenat
«Banda Bonnot». Era coneguda perquè
cantava a totes hores i a tota veu cançons
anarquistes. El 24 d'abril de 1912 Jules Bonnot, cap del grup,
abaté al
domicili de la parella el sotsdirector de la Seguretat, Jouin, que
l'havia
vingut a detenir. Ambdós van ser detinguts per Guichard, cap
de la Seguretat,
qui va apallissar Antoine Gauzy i aconsellà Nelly Uni de
dedicar-se a la
prostitució per a sobreviure. Processada, el seu cas va ser
sobresegut. El
febrer de 1913 demanà judicialment la separació
de bens de son company. Nelly Uni va morir el 3 d'agost de
1965 al seu domicili de Corti
(Còrsega). ***
Necrològica
de Francisco Valero Quinto apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 d'octubre de 1967 - Francisco Valero
Quinto: El 3 d'agost de
1967 mor a Orlhac (Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Francisco Valero Quinto. Havia nascut el 16 de
desembre de 1905 a
València (València, País
Valencià). Sos pares es deien Miguel
Valero Real
i Vicenta Quinto Valero. Militant de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT),
s'exilià. Acabà instal·lat a Orlhac
(Alvèrnia, Occitània), on treballà de
gravador i milità en la Federació Local de la
CNT. Després de diverses
intervencions quirúrgiques, Francisco Valero Quinto va morir
el 3 d'agost de
1967 a Orlhac (Alvèrnia, Occitània). ***
Necrològica
de Juan Alarcón Ortega publicada en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 16 de gener de 1975 - Juan Alarcón Ortega: El 3 d'agost de 1974 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alarcón Ortega. Havia nascut el 31 d'octubre de 1915 a Los Gallardos (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Juan Alarcón Gallardo i Isabel Ortega Collardo. Després de passar la seva infantesa a Múrcia, cap el 1930 s'instal·là a la barriada del Bon Pastor de Barcelona (Catalunya), on treballà primer portant cabassos i després en una fàbrica de pintures. En aquesta època s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Com que patia paràlisis infantil en una cama des que tenia tres anys i no pogué anar al front, durant la guerra civil romangué a la reraguarda com a delegat de la CNT en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1941 s'establí a Riam, on va fer de cuiner d'un grup de sabaters enrolats en una CTE; després treballà de manobre i més tard de torner en una fàbrica d'alumini. En 1942 fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT clandestina de Riam, on ocupà càrrecs de responsabilitat després de la II Guerra Mundial. Sa companya fou Isabel Borrego Benítez. Juan Alarcón Ortega va morir el 3 d'agost de 1974 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània) d'una crisi cardíaca. ***
Andrés
López Ayesa - Andrés López Ayesa: El 3 d'agost de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Havia nascut el 27 de desembre –el 28 de desembre segons el certificat de defunició– de 1906 a Barcelona (Catalunya). Era fill de Juan López i de Teodora Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Sa companya fou Adela Fernández. Andrés López Ayesa va morir el 3 d'agost de 1980 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Notícia
de la detenció d'André Scheck apareguda en el
diari parisenc L'Oeuvre
del 2 d'octubre de 1938 -
André Scheck: El
3 d'agost de 1987 mor a
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i sindicalista André Scheck
–algunes fonts policíaques
citen Marcel de segon nom, però aquest
no apareix a l'acta de naixement.
Havia nascut el 20 de
març de 1909 a l'Hospital de la Pitié
del V Districte de París
(França).
Sos pares es deien Charles Scheck, pastisser, i Marie Trochet,
xocolatera. Torner
matricer de professió, milità en el Sindicat de
Metal·lúrgics de la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU) i després en
la Confederació General del
Treball (CGT) reunificada. També formà part de la
Joventut Anarquista Comunista
(JAC) i del grup anarquista de Colombes (Illa de França,
França). L'octubre de
1931, en el Congrés de la Unió Anarquista
Comunista Revolucionària (UACR),
celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat
membre de la Comissió
Administrativa d'aquesta organització i
s'encarregà especialment de la correspondència
amb els grups del sud-oest i de l'oest. A partir del 31 de desembre de
1931
reemplaçà Pierre Marie Perrin (Perrin
Odéon) com a secretari de l'UACR.
Participà en la major part dels congressos nacionals i
regionals de la
Federació Anarquista de París (abril de 1932, 4
de juny de 1933, etc.). El 2
d'abril de 1932 es casà a Colombes amb Noëlla
Henriette Barbarou. El maig de
1932 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives. Va
ser
nomenant membre de la Comissió Administrativa de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC) en el congrés celebrat entre el 20 i el 21 de maig de
1934 a París. En
aquesta època es trobava en una llista de
verificació de domicilis
d'anarquistes de la regió parisenca de la policia. El juny
de 1936 era secretari
d'una secció sindical a la fàbrica
«Hispano-Suiza». En 1936 també va ser
candidat
abstencionista per la I Circumscripció del XX Districte de
París a les eleccions
legislatives. En 1937 creà a Colombes una secció
de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). En el congrés celebrat entre el 30
d'octubre i l'1 de
novembre de 1937 va ser novament nomenat membre de la
Comissió Administrativa de
la Unió Anarquista (UA) i el novembre designat administrador
de Le
Libertaire. En aquesta època vivia al
número 3 bis del carrer Victor-Hugo.
Secretari del grup anarquista de Colombes de l'UA, va ser nomenat
tresorer
d'aquesta formació i, a partir de setembre de 1938, membre
permanent de l'UA a
la redacció de Le Libertaire, aleshores
al número 9 del carrer de Bondy.
El 12 de desembre de 1938 va ser condemnat en rebel·lia,
juntament amb altres companys
(Charles Louis Anderson, René Frémont i Fernand
Vintringer), a sis mesos de
presó per «difusió de pamflets
antimilitaristes» (Travailleurs, refusez-vous
au massacre). Els inculpats van apel·lar i el cas
s'allargà fins que
esclatà la II Guerra Mundial i la sentència
s'aixecà. En aquest mateix procés,
celebrat davant el XII Tribunal Correccional, també van ser
condemnats a sis
mesos de presó Nicolas Faucier i Louis Lecoin per articles
apareguts en Le
Libertaire i en SIA. Quan
esclatà la guerra era ocupava la
tresoreria de l'UA. En un informe policíac de l'estiu de
1941 s'assenyalava que
havia estat tornat a cridar a files el quart dia de la
mobilització, però que
no havia retornat al seu domicili, al número 18 de
l'avinguda Lorme de Colombes,
des de l'armistici. En acabar la II Guerra Mundial no
reprengué el contacte amb
el moviment anarquista que es reconstituí i només
conservà relacions personals
amb alguns militants. Posteriorment s'instal·là a
Saint-Étienne (Forez,
Arpitània), on milità activament en el Sindicat
del Metall de Força Obrera
(FO). Es jubilà a La Sanha (Provença,
Occitània) i s'instal·là a Palavàs (Llenguadoc, Occitània).
André Scheck va morir el 3 d'agost de 1987 a l'Hospital de Saint-Éloi de Montpeller
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 d'octubre de 1989 -
Ramon Huguet
Cañelles: El 3
d'agost de 1989 mor a Bellegarde (Sent Naufari, Guiena,
Occitània)
l'anarcosindicalista Ramon Huguet
Cañelles. Havia
nascut el 6 de
març de 1897 a Sant Martí de Maldà
(Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme
Cañelles. Pagès
de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat
de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) on milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa,
organitzà des
del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al
Prat de Llobregat. Va
ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou
un dels
responsables de la col·lectivitat agrícola local.
Sa companya, Josefina Rofes, dirigí
en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del
Prat de Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de
Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet
Cañelles va morir el 3
d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena,
Occitània). ***
Necrològica
de Ramona Munné Colom apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 24 d'octubre de 1989
-
Ramona Munné Colom: El 3
d'agost de 1989 mor a Montalban (Guiena, Occitània)
l'anarcosindicalista
Ramona Maria Josepa Munné Colom. Havia nascut el 16 de juny
de 1922 a Igualada
(Anoia, Catalunya).
Sos pares es deien Miquel
Munné Vilanova i Maria Colom Ponnau. Quan era molt jove s'afilià a les
Joventuts
Llibertàries del barri del Clot de
Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra,
aconseguí arribar al
nord d'Àfrica. A Orà (Algèria)
esdevingué companya del militant
anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè
Continental de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys
seixanta va ser repatriada a França i amb son company
s'instal·là a Montalban,
on la parella continuà militant en la Federació
Local de la CNT d'aquesta
població. Ramona Munné Colom va morir de
càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban
(Guiena, Occitània) i va ser enterrada civilment dos
dies després. ***
Necrològica
d'Emili Antó apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de novembre de 1991 - Emili Antó: El 3 d'agost de 1991 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Emili Antó. Havia nascut el 15 de febrer 1915 en un poble de Tarragona (Catalunya). Era sastre de professió. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer la guerra civil en la «Columna Durruti» i en la 119 Brigada com a milicià de la Cultura. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Fou el primer secretari departamental de les Joventuts Llibertàries de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), que havia fundat amb altres companys (Eduardo Aliaga, Juan Delgado, Adolfo Fernández, Paquita Frias, etc.). En 1945 representà la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT en el Ple Confederal de la Regional Núm. 2, que arreplegava 6.000 afiliats, i participà en la comissió encarregada de redactar una resposta al manifest Con España o contra España, signat el 27 d'octubre d'aquell any per secretaris de les Regionals cenetistes contra el Comitè Nacional de Frederica Montseny i Germinal Esgleas i que significà la ruptura definitiva del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou l'inspirador de la idea de construir l'Escola de Militants en el si de la CNT de Montalban. A finals de 1948 assumí la responsabilitat del mas Tartas, base guerrillera d'Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord). El 4 de juny de 1949 va ser detingut, amb els guerrillers Ramon Vila Capdevila (Caracremada), Manuel Sabaté Llopart i Helios Ziglioli, per la gendarmeria francesa; jutjats, ell i Ramon Vila van ser condemnats a tres mesos de presó i els dos restants a dos mesos, per tinença d'armes i explosius. Durant els anys setanta fou membre de la Comissió de Relacions de Montalban i entre 1971 i 1972 fou secretari de la seva Federació Local de la CNT. En els seus últims anys fou soci de l'«Amicale de la 26 Divisió - Durruti». Sa companya fou la militant anarcosindicalista Mercedes Roa (1923-1981). Emili Antó va morir el 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 5 d'agost– de 1991 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Mines de plom de l'Ardecha - Salvador Clement Marco: El 3 d'agost de 2000 mor a Montelaimar (Delfinat, Occitània) el militant anarcosindicalista Salvador Clement Marco –el certificat de defunció cita el segon llinatge Marco com a primer nom. Havia nascut el 24 de juny de 1916 a València (València, País Valencià) –algunes fonts citen que nasqué en alguna població de la Canal de Navarrés (País Valencià). Sos pares es deien Joan Clement i Maria Marco. Autodidacta i revolucionari, va començar a militar en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat al barri de les Corts de Barcelona (Catalunya), va ser el responsable de la programació del cinema Vallespir. Participà activament en la Revolució de 1936 i en acabar la guerra es va exiliar a França, passant pels seus camps de concentració. Visqué a Valon i Lo Borg de Sant Andiòu (Vivarès, Occitània), treballà a les mines de plom de Vanhans (Vivarès, Occitània) i de Sen Jan de Ceba (Llenguadoc, Occitània), i fundà una família amb Lucienne Henriette Brun, continuant la seva activitat militant en la CNT. Durant els seus últims anys encara mantenia la subscripció al periòdic Cenit i va morir després d'una llarga malaltia. Son germà Manuel Clement Marco també va ser militant anarcosindicalista. Salvador Clement Marco va morir el 3 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 4 d'agost– de 2000 a Montelaimar (Delfinat, Occitània). ***
Guy Bourgeois (1950) - Guy Bourgeois: El
3 d'agost de 2004 mor a Mâcon (Borgonya, França) el resistent antifeixista,
lliurepensador, anticolonialista i militant comunista llibertari Guy Jean
Bourgeois, conegut com Gérard en la clandestinitat. Havia nascut el 9
d'abril de 1927 a Mâcon (Borgonya, França). Era fill de Paul Eugène Bourgeois,
escultor, i de Marie Joséphine Guillerminet, comercianta de moda femenina, i sa
família regentava un negoci de mobles, ofici que ell heretà. En 1943, quan
estudiava al liceu de Mâcon, dirigí una xarxa de la resistència de les Forces
Unides de la Joventut (FUJ), la feina de la qual consistia especialment en transportar
els desertors de la Wehrmacht, txecs i iugoslaus, de l'estació de Mâcon a la de
Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França), on un intermediari els esperava i els integrava
en un maquis de la zona. També les FUJ rebien a l'estació de Mâcon la premsa
clandestina (Combat, Franc-Tireur, Libération, Témoignage
Chrétien, etc) que venia de Lió (Arpitània), dissimulada a les caixes de
verdura; sense oblidar aferrades de cartells antinazis i contra la Milícia
Francesa, col·lectes d'armes o de cartilles de racionament per al maquis.
Aquest grup de les FUJ va ser traït i desmantellat, i ell pogué fugir de ser
detingut per la Milícia Francesa. Després d'un temps amagat, pogué integrar-se
en un grup del maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial descobrí Le
Libertaire, que acabava de reaparèixer, i ben aviat entrà a formar part de
la Federació Anarquista (FA) naixent, tot animant el grup de Mâcon. El 19 de
gener de 1948 es casà a Mâcon amb Arlette Duné, de qui es va divorciar el 21 de
juliol de 1982. Participà activament en les lluites portades per la FA en
aquells anys, com ara les vagues de 1947 o l'oposició a la guerra d'Indoxina.
Era de l'opinió que les estructures de la FA adoptades a partir de 1945
necessitaven una actualització i en 1953 es mostrà partidari de la transformació
de la FA en la Federació Comunista Llibertària (FCL), encapçalada per Georges
Fontenis. A partir de la insurrecció algeriana de l'1 de novembre de 1954,
coneguda com «Toussaint Rouge» (Tots Sants Roig), va ser un dels responsables
del Comitè de Lluita Anticolonialista (CLA), especialment animat per comunistes
llibertaris. El grup de l'FCL de Mâcon mantingué estretes relacions amb els
obrers algerians i aquests, juntament amb militants del Moviment pel Triomf de
les Llibertats Democràtiques (MTLD) de Messali Hadj, distribuïen Le
Libertaire de Mâcon, òrgan local de l'FCL, així com el setmanari llibertari
L'Algérie Libre. Després de la «Toussaint Rouge», l'organització de
Messali Hadj desaparegué progressivament i va ser substituïda pel Front de Libération
Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional), organització a la qual l'FCL va
fer costat sempre de manera crítica. En aquests anys va ser secretari departamental
de «La Libre Pensée» i amb aquesta infraestructura muntà una xarxa de suport
(«Willaya 3») de la Federació de França de l'FLN, a la zona de Roine-Alps i sud
de Borgonya. A més de la impressió clandestina de fullets, aquesta xarxa
s'encarregà de passar a Suïssa perseguits polítics (desertors, militants
algerians, etc.), com ara els anarquistes André Bösiger i Pietro Ferrua.
Aquesta xarxa comptà amb l'ajuda d'un inspector de la Direction de la
Surveillance du Territoire (DST, Direcció de Vigilància del Territori) que era
francmaçó i que els prevenia dels escorcolls. Després de la guerra d'Algèria,
continuà la lluita antiimperialista des dels «Comitès Vietnam». El desembre de
1955, nombrosos grups de l'FCL (Grenoble, Mâcon, Maison-Alfort, etc.), en
desacord amb la presentació d'aquesta organització a les eleccions legislatives
de gener de 1956, abandonaren l'organització, creant els anomenats Grups
Anarquistes d'Acció Revolucionària (GAAR), que editaven la revista Noir et
Rouge. Després dels fets de maig de 1958, quan el cop d'Estat larvat del
general Charles de Gaulle, els GAAR van fer una crida a la vaga general el 16
de maig i impulsaren un Comitè de Coordinació Llibertària (CCL), que agrupà la
FA, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries. En
1960 els GAAR es transformaren en la Federació Anarquista Comunista (FAC), que
es va escindir l'any següent. El maig de 1961 una part de militants, entre ells
ell, s'integraren com a tendència dins de la FA «de síntesi» sota el nom d'Unió
dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), i el grup que es negà a aquesta
integració restà editant Noir et Rouge. L'UGAC, molt marcada per les
tesis «tercermundistes» i de la qual ell va ser un dels principals animadors, en
1964 prengué autonomia de la FA i desenvolupà des d'aquell moment tesis cada
cop més «heterodoxes», organitzant accions amb sectors comunistes (trotskistes,
maoistes, etc.). Interessat per l'autogestió iugoslava, entre 1966 i 1968 organitzà
nombrosos viatges a Iugoslàvia. Entre 1966 i 1972 col·laborà en la revista Recherches
Libertaires. En 1968 s'adherí a la Lliga dels Drets de l'Home. Proper a
Georges Fontenis, assistí a la sessió constitutiva del Moviment Comunista
Llibertari (MCL) celebrada entre el 17 i el 18 de maig de 1968, que reagrupava exmilitants
de l'FCL i del nou moviment comunista anarquista. A finals de 1969 l'UGAC prengué
el nom de Tendència Anarquista Comunista (TAC) i publicà la revista Tribune
Anarchiste Communiste (TAC). Entre 1979 i 1981 dirigí Floréal. Bulletin
de liaison des comunistes autogestionnaires. El 22 de desembre de 1982 es
casà a Cruzille (Borgonya, França) amb Micheline Brigitte Fouchard. El maig de
1989 va ser un dels 100 primers signants de l'«Appel pour une alternative
libertaire» (Crida per a una alternativa llibertària), que pretenia unificar el
moviment comunista llibertari, i entre 1989 i 1990 col·laborà en Pour una
Alternative Libertaire. Bulletin de débat. La TAC participà en les discussions,
però finalment es retirà del procés. En 1992 el seu testimoni va ser recollit
en el llibre L'Insurrection algérienne et les communistes libertaires. En
1993 la revista Tribune Anarchiste Communiste (TAC) deixà de publicar-se.
Animà a Mâcon el grup «Action-Mâcon». Entre 1997 i finals de 2003 va ser
president departamental de Lliga dels Drets de l'Home. Durant molts d'anys animà
diverses emissions radiofòniques a Mâcon. El seu últim domicili va ser a Hurigny
(Borgonya, França). Guy Bourgeois va morir el 3 d'agost de 2004 al Centre
Hospitalari de Mâcon (Borgonya, França). ***
Henri Cartier-Bresson - Henri Cartier-Bresson: El 3 d'agost de 2004 mor a Montjustin (Provença, Occitània) el fotògraf llibertari Henri Georges Cartier-Bresson. Havia nascut el 22 d'agost de 1908 al Château de Fontenelle de Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França). Sos pares es deien André Léon Louis Cartier-Bresson, industrial, i Marie Marthe Leverdier. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin (Illa de França, França), va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. El 18 de maig de 1937 es casà al VI Districte de París amb l'estudiant Carolina Jeanne Eicke, nascuda a Batavia (Índies Orientals Neerlandeses; actualment Jakarta, Indonèsia). En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina –durant els sis primers mesos de la Xina Popular–, i per Indonèsia –arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. El 19 de febrer de 1969 se separà de Carolina Eicke i el 29 d'abril de 1970 es casà al I Districte de París amb Martine Franck. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa –l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 –moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost–, a la seva residència «Le Claux» de Montjustin (Provença, Occitània), i va ser enterrat l'endemà en aquesta població. ---
|
![[02/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/08]") |
|
![[04/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/08]") |
|
|
| Actualització: 24-10-24 |