|
---
Anarcoefemèrides del 3 de setembre Esdeveniments
Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh - Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General –comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions– continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris. ***
Cartell
de l'acte -
Conferència de
Jahn: El 3 de setembre de 1898 se celebra al bar de
L'Alhambra de Marsella
(Provença, Occitània) una conferència
pública i contradictòria antipatriota del
destacat propagandista anarquista Octave Jahn sota el títol
«Le fin du
militarisme. Le desarmament general. La réponse au
czar» (La fi del
militarisme. El desarmament general. La resposta al tsar). Al acte, per
a
portar la contradicció, van ser convidats determinats
defensors declarats del
patriotisme, com ara Colombet, president de les Societats
Patriòtiques; el
comandant Vidal, president de la Lliga Antisemita; i el pastor Houter. ***
CNT-UGT - Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament. ***
Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924 -
Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un
intent d'agressió per
part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a
França,
Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà
feixista Gino Jeri. Detingut, va
ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a
França per ajudar-lo, però
finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la
impressionant
campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de
juny de
1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però
la defensa de l'advocat
Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent
testimonis (Alphonse
Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi,
Cantorelli, Emilio Canzi,
Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le
Pen, Marius
Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i
l'al·legació de legítima
defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la
Federació Anarquista (FA) i
la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a
la Grande Salle de
la Mutualité de París, on parlaren Armando
Borghi, secretari de la Unió
Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma,
de la
Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la
Unió Anarquista (UA); Cané, del
Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de
Refractaris. El 28
de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10
anys de prohibició de
sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a
París un únic número del
periòdic
en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e
Bonomini –Ernesto
Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per
assassinar el 20 de
febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista
Nicola
Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa
de França, França)
i a Melun (Illa de França, França). L'agost de
1927 es va beneficiar d'una
reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927. ***
Manifestació
contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de
setembre de 1983) - Manifestació en
suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983
unes cinc mil persones es manifesten a París
(França) per protestar contra
l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost
d'aquell any a París per ordre del govern del Partit
Socialista Francès. Altres
manifestacions de suport es van realitzar arreu del món:
Atenes, Barcelona,
Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.
Naixements
Francesco Ortore -
Francesco Ortore:
El 3 de setembre de 1846 neix a Adria (Vèneto,
Itàlia) el garibaldí, republicà,
i després socialista llibertari i polític,
Francesco Ortore. Sos pares es deien
Giuseppe Ortore, negociant de coure, i Carlotta Salmistrari, i fou el
tercer de
cinc germans (Bernardo, Giuseppe, Alcibiade i Rosa). Després
d'haver acabat els
estudis de matemàtiques sense graduar-se, es
dedicà a diferents activitats
(agent d'assegurances, empresari, defensor dels Jutjat
d'Instrucció d'Adria, periodista,
etc.). En 1866 participà en la III Guerra
d'Independència italiana enquadrat en
les files de Giuseppe Garibaldi. En 1873 era membre de la junta
directiva de
l'associació «Nucleo Repubblicano» (NR,
Nucli Republicà) d'Adria, creada el
gener d'aquell any segons el model de la societat seguidora del
pensament de
Giuseppe Mazzini «Pensiero-Azione» (PA,
Pensament-Acció), de Gènova (Ligúria,
Itàlia), el lema de la qual era «Rispetto alla
donna, rispetto alla libertà,
educazione per tutti» (Respecte per la dona, respecte per la
llibertat,
educació per a tothom). L'NR organitzà una escola
per als socis, promogué actes
en memòria de la República Vèneta i
del garibaldí Angelo Brunetti (Ciceruacchio),
afusellat pels austríacs a Ca' Tiepolo (Porto Tolle,
Vèneto, Itàlia). L'1 d'agost
de 1874, juntament amb altres anarquistes i socialistes locals, es
reuní en
diverses ocasions al restaurant «Tre Stelle»
d'Adria amb Andrea Costa i Alceste
Faggioli. El 15 d'agost de 1874, sospitós d'haver participat
en la insurrecció
promoguda per Andrea Costa, va ser detingut, juntament amb altres
companys
anarcosocialistes (Pietro Belloni, Gaetano Brancaleon, Antonio Chilese,
Guglielmo Pasotto, Gherardo Perocco, Vincenzo Rizzieri i Pietro
Turazzini), per
«atemptat contra la seguretat interna de l'Estat
mitjançant conspiració» i,
després de dos mesos de detenció preventiva, el
18 d'octubre de 1874 va ser
posat en llibertat. En aquesta època mantingué
estretes relacions amb els
internacionalistes del Vèneto. El novembre de 1874 va ser
inscrit la
candidatura de l'advocat Francesco Bottoni en la llista d'Adria per a
les
eleccions generals i durant trenta anys participà en
eleccions municipals. En
1877 conegué l'internacionalista Carlo Monticelli a Adria el
qual li demanà
suport econòmic per a la publicació del diari Il
Diritto que s'estava
gestant. El juliol de 1878 va ser inclòs en el registre
policíac dels membres
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la
província de Rovigo.
En 1882 representà els socialistes dins del
Comitè Radical Provincial (CRP),
creat a Rovigo pels republicans, els radicals i els socialistes per a
sostenir la
candidatura d'Agostino Bertani, Giovanni Bovio, Felice Cavallotti i
Giuseppe Ceneri
a les eleccions polítiques, candidatura que va ser
denunciada pel procurador
reial que considerava el programa electoral del CRP «una
amenaça de destrucció
de l'actual ordre monàrquic constitucional»; en la
instrucció declarà que no
pertanyia a l'AIT sinó als cercles socialistes. L'octubre de
1882 es reuní amb
republicans, radicals i internacionalistes (Vittorio Panzacchi) al
domicili del
metge Nicola Badaloni a Trecenta (Vèneto, Itàlia)
per a elaborar una estratègia
d'acció comúna. El novembre de 1882
creà i presidí a Adria un Comitè Obrer
(CO),
organisme assembleari que sol·licità al Govern
mesures de protecció per als
damnificats pel desbordament del riu Adige. Denunciat i jutjat per
«infracció
de la Llei del Segell» –no havia pagat els cinc
cèntims del segell del permís
d'una assemblea–, el 10 de juliol de 1883 va ser absolt.
D'octubre de 1883 a
setembre de 1894 portà a Adria una viva polèmica
contra el prefecte Mattei, que
defensava l'ensenyament de la religió catòlica a
les escoles públiques.
Denunciat pel prefecte per «libel i injúries
públiques», va ser condemnat en
primera instància a sis mesos de presó i a una
multa de 200 lires; el novembre
de 1885, però, el Tribunal
d'Apel·lació de Venècia
(Vèneto, Itàlia) va sobreseure
el cas. Continuà la seva lluita contra la laïcitat
de l'escola pública a
l'Ajuntament de Adria. A principis de 1884 promogué la
constitució a la zona
del Baix Polesine (Vèneto, Itàlia) nombroses
Societats Democràtiques (SD),
organitzacions populars organitzadores del moviment camperol anomenat
«La Boje»,
i en aquesta època col·laborà, sota
diversos pseudònims (Brontolon, Checco,
Marco II, Uno per tuti, tuti per uno,
Veritas, etc.), en
el periòdic Il Barababao, amb articles
polèmics i sarcàstics. El 15 de
juliol de 1884 el seu domicili, ben igual que el d'altres
internacionalistes i
socialistes de la zona (Pietro Belloni, Pietro Pegolini, Gaetano
Ragazzi,
Enrico Raule, Silvano Scarpa, etc.), va ser escorcollat per ordre el
prefecte. Animador
del Partit Socialista a Adrià, durant la primavera de 1885
va ser processat
juntament amb altres 20 vaguistes de «La Boje» i
condemnat pel Tribunal de Rovigo
a quatre mesos de presó, pena que va ser reduïda el
18 de novembre de 1885 pel
Tribunal d'Apel·lació de Venècia a un
mes de reclusió. A finals d'any, publicà
l'opuscle Parole di Francesco Ortore. Ricordo ai popolani di
Borghetto,
que conté el discurs pronunciat l'1 de novembre de 1885 en
la inauguració del
bust dedicat a Giuseppe Mazzini al Borghetto di Adria. En 1886 era
membre del
Comitè de la Federació d'Associacions
Democràtiques (CFAD) que, a diferència
dels clericals moderats, va fer costat les candidatures radicals,
guanyant els
quatre escons de Polesine a la Cambra de Diputats. El juliol de 1887 es
presentà com a candidat a l'Ajuntament d'Adria i per un vot
no va ser regidor;
però en les eleccions de l'any següent
aconseguí la regidoria. En 1888 publicà
un opuscle sobre el vagantivo (Il
vagantivo. Considerazioni e
Proposta di risoluzione), antic dret civil de
caça, pesca i recol·lecció de
canyes de les zones pantanoses vènetes que havia estat
suprimit per la
privatització de les valls de la zona, dedicat a Francesco
Bocchi. En 1889
resolgué els conflictes interns entre els liberals
demòcrates, presentant a les
eleccions administratives d'Adria una llista autònoma de
socialistes denominada
Partit Obrer (PO). En 1889 publicà l'opuscle Per
un patriota, dedicat a
Pietro Pegolini. Membre en 1889 de la Congregació de Caritat
i soci de la
Societat de Pagesos i Obrers d'Adria, a principis dels anys noranta
col·laborà
en el setmanari socialista Il Polesine i en el
setmanari
democràtico-radical La Concordia. En
1892 va ser candidat de la
Democràcia Social (DS) a l'Ajuntament d'Adria,
però li mancaren vots. El 7 de
novembre de 1892 va morir sa companya, Santa Donà (Santina),
deixant-lo
amb nou fills (Carlotta, Giuseppe, Ilda, Odone Giulio, Ofelia Carlotta,
Orazio,
Oreste, Ortensia Carlotta i Ottorino Ovidio), el més gran
dels quals nomes
tenia 17 anys. En 1893 les relacions polítiques i personals
amb el nounat
Cercle Obrer Socialista (COS) es trencaren ja que,
contràriament als socialistes
oficialistes, havia donat suport a l'aliança amb els
radicals en les lluites
electorals. A partir de 1894 col·laborà en
setmanari socialista La Primavera
della Democrazia Sociale. Fitxat com a
«socialista» per la policia,
representà durant més de quaranta anys, amb
discursos, mítings, articles
periodístics, etc., l'esquerra d'Adria. Francesco Ortore va
morir el 26 de juny
de 1905 a Adria (Vèneto, Itàlia). En 1911 va ser
esborrat del registre policíac
de subversius de la província. ***
Foto policíaca d'Octave Havart (1 de març de 1894) -
Octave Havart: El
3 de setembre de 1868 neix a Hédouville (Illa de
França, França) l'anarquista
Octave Onésime Havart, més conegut com Octave
Havard –ell signava així. Era fill
d'Onésime Havart, serrador
de bosc, i d'Aline Devie, modista. Es guanyava la vida com a polidor de
metalls
i orfebre a Saint-Denis (Illa de França, França).
En 1888 va ser sortejat a Saint-Denis
i va ser declarat acte per al servei auxiliar. El gener de 1891 vivia
al número
6 del carrer Quatre Setembre de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893
figurava
en el llistat d'anarquistes i vivia al número 6 de la
plaça de l'Square Adolphe
Thiers. L'1 de març de 1894, juntament amb altres 25
anarquistes a diferents
indrets de la regió parisenca, va ser detingut al seu
domicili sota l'acusació
d'«associació criminal» i fitxat en el
registre antropomètric del laboratori
policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser
alliberat cinc dies després. Entre
1894 i 1896 figura en els llistat recopiladors d'anarquistes i vivia al
número
34 del carrer del Canal. El 20 de maig de 1899 es casà a
Saint-Denis amb la
jornalera i domèstica Léontine Georgette
Pelletier, amb qui tingué dos infants.
El 29 de juny de 1899 va ser esborrat del llistat d'anarquistes. El seu
últim
domicili fou al número 7 del carrer Denfert-Rochereau de
Saint-Denis. Octave
Havart va patir un accident mortal el 5 de juny de 1902 en treure el
cap quan viatjava
al tramvia de l'estació del Nord, fracturant-se el crani
contra un dels pilars
del pont Marcadet i morint l'endemà, 6 de juny de 1902, a
l'Hospital Fort de
l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França). ***
Madeleine Vernet - Madeleine Vernet: El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Clémentine Victorine Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Sos pares es deien Pascal Fréderic Jean Baptiste Cavalier, jardiner, i Amélie Eugénie Blondel. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Louis Tribier. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. El 12 d'octubre de 1909 es casà a Épône amb Jean Louis Tribier. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917), L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França). Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom. ***
Vincenzo
Simoncelli - Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Foto
policíaca de Climent Aradas Farró (15 d'abril de
1914) -
Climent Aradas
Farró: El 3 de setembre de 1890
–algunes fonts citen erròniament 1891–
neix a Banyoles (Pla
d'Estany, Catalunya) l'anarquista Climent Baldiri Llorenç
Aradas
Farró. Sos pares es
deien Francesc Aradas Roura i Lluïsa Farró
Gratacós. Paleta de
professió, l'agost de 1912,
fugint de la seva incorporació a files, passà a
França. Va fer la seva
declaració d'estrangeria el 29 d'agost de 1912 a
Tesà (Rosselló, Catalunya
Nord), on treballava quatre mesos per al constructor Léon
Marty. Posteriorment
emigrà a Algèria, però el 16 d'abril
de 1913 retornà a la metròpoli via
Marsella (Provença, Occitània) procedent
d'Orà. Treballà durant sis mesos per a
Bazies, empresari de la construcció. La policia
l'acusà d'estafar en el joc,
juntament amb Josep Gispert i Pedro Marzo, alguns compatriotes. A
començament
de 1914 vivia a Sant Llorenç de la Salanca
(Rosselló, Catalunya Nord), on
treballava per un tal Joan Roig. L'abril de 1914 va ser fitxat com
«anarquista
militant molt perillós, capaç de cometre un
atemptat» i segons la policia
formava part d'un «comitè secret»
encapçalat per Emmanuel Serra. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Manuel
Lapeña Altabás - Manuel Lapeña
Altabás: El 3 de setembre
de 1892 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lapeña
Altabás. En 1913 es graduà
a l'Escola de Veterinària de Saragossa (Aragó,
Espanya). El 14 de desembre de 1925
va ser nomenat manescal titular i inspector d'Higiene i Sanitat
Pecuàries de
Villarroya de la Sierra i de les viles de Vadillo i Horcajo. Va ser
fundador i membre
destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
zona. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, va ser capturat pels feixistes a El
Orcajo
(Villarroya de la Sierra, Saragossa, Aragó, Espanya) i
traslladat a Calataiud.
Manuel Lapeña Altabás va ser afusellat el 27 de
juliol de 1936 per un escamot
falangista al Barranco de la Bartolina de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya)
i llançat a una fossa comuna de la zona. Son
germà, Antonio Ramiro, també
confederal, va ser afusellat poc després, l'11 de juny de
1987, també a
Calataiud. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de
1959 i
enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo
de El
Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita
judicialment per que
les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud. ***
Giovanni
Bassoli
- Giovanni
Bassoli: El 3 de setembre de 1893 neix a San Giacomo
Roncole (Mirandola,
Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista
anarquista Giovanni Bassoli, conegut
com Giuvanin. Sos pares es deien
Celso i Angela. En 1896 amb sa família es
traslladà a Cividale (Mirandola,
Emília-Romanya, Itàlia). Ben conegut com a
anarquista per les autoritats, es
guanyava la vida fent de peó. El febrer de 1920 va ser
denunciat a les
instàncies judicials de Mirandola per delicte de premsa a
causa d'un article
«violent i atiador de la revolta» aparegut en el
setmanari de la Cambra del
Treball Sindicalista La Bandiera Operaia.
Amb Giuseppe Luppi, fou l'animador principal de la sucursal de la
Mirandola de
la Cambra del Treball Sindicalista de Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). El març
de 1920 la Prefectura de Milà (Llombardia,
Itàlia) el definia com a un dels
principals membres del Comitè Central de la Unió
Sindical Italiana (USI) i
relacionat amb Errico Malatesta. Bon orador i actiu propagandista, va
fer una
subscripció a favor del diari anarquista Umanità
Nova. L'abril de 1923 va ser apallissat greument a Cividale
per un escamot
feixista comandat per Negrelli, home de confiança del
jerarca Alberto
Paltrinieri. Va ser agredit mentre anava a casa seva, amb porres i cops
de peu
al ventre, amb la manifesta intenció de matar-ho a l'acte,
però des d'una
granja propera dues dones d'avançada edat sortiren en la
seva ajuda armades de
forques. Sense adonar-se de la gravetat del seu estat,
intentà arribar a casa
pel seu peu amb la finalitat de no espantar sa vella mare,
però va caure
inconscient abans d'arribar-hi. Un setmana més tard, el 30
d'abril de 1923, Giovanni
Bassoli va morir a la seva casa de Tramuschio (Mirandola,
Emília-Romanya,
Itàlia) a conseqüència de les greus
ferides patides. El dia del funeral els
feixistes envaïren la casa de Bassoli, plena de familiars i
amics, i
ultratjaren el cos del difunt amb insults i escopinades; més
tard, quan el
transport del cos al cementiri, els feixistes, amb el suport d'un
esquadró de carrabiners
a cavall, dispersaren el seguici fúnebre amb porres i cops
de sabre. Deixà
vídua, Carmelina Roveda, i un fill de 10 dies, que
morí amb tres anys. En 1927
sa família emigrà a Màntua
(Llombardia, Itàlia). L'1 de maig de 1946
s'inaugurà
una làpida al cementiri de la Mirandola en el seu record. ***
Fioravante
Moscadelli -
Fioravante
Moscadelli: El 3 de setembre de 1893 neix a Empoli
(Toscana, Itàlia) el sabater
anarquista Fioravante Moscadelli. Son pare es deia Giovanni Moscadelli.
Durant
el Bienni Roig (1919-1920) s'acostà al moviment anarquista
freqüentant els
cercles subversius de la seva ciutat. Amb l'arribada del feixisme
s'emigrà,
primer a Alemanya i després a França, on
continuà la seva militància política i
per aquest motiu va ser inscrit en el registre de fronteres de la
policia amb
l'odre de detenció. Va estar constantment controlat per les
autoritats fins a
finals de 1943. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
d'Iside Pallarès Mestre apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 28 d'abril de 1966 - Isidre Pallarès
Mestre: El 3 de setembre de 1894 neix a
Puigpelat (Alt Camp, Catalunya)
l'anarcosindicalista Isidre Pallarès Mestre. Sos pares es
deien Pau Pallarès i Rosa Mestre. Es guanyava la vida com a
agricultor i barber.
En els anys trenta milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu
poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fou membre
del
Comitè de Milícies Antifeixistes i president del
Sindicat de Treballadors del
Camp de la CNT local. Entre l'octubre de 1936 i el gener de 1937 fou
regidor municipal,
encarregat de la presidència de la Comissió de
Guerra i de les confiscacions de
les propietats urbanes en nom del Sindicat Cooperatiu
d'Edificació. El gener de
1938 fou delegat al Ple Regional de Pagesos de la CNT celebrat a
Barcelona
(Catalunya). El novembre de 1938 es va reincorporar a l'Ajuntament en
substitució d'un regidor que havia estat destinat al front.
En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. En acabar la
II Guerra Mundial, després d'un
temps militant en la Federació Local de Sent Roman de Sarnon
(Roergue,
Occitània), s'establí a Millau, on
ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT,
com ara el de tresorer de la Federació Local de la CNT
d'aquesta població. Sa companya fou Teresa Solé.
Després
d'una llarga malaltia, Isidre Pallarès Mestre va morir el 8
de març de 1966 a Millau
(Roergue, Occitània). ***
Alfredo
Lusvardi -
Alfredo Lusvardi:
El 3 de setembre de 1900 neix a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) el ferrer i
paleta anarquista Alfredo Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni
Lusvardi i
Maddalena Bertoni. Era membre d'una família nombrosa de
germans anarquistes: Medardo
(1897), Filippo (1899), Aldebrando (1902) i Bruno (1904).
S'adherí al Circolo
Giovanile Anarchico Comunista (CGAC, Cercle Juvenil Anarcocomunista)
del barri
de Madonnina de Mòdena. En aquest mateix grup
també militava Vittorio Ascari i
Aldo Gilioli, que posteriorment van ser condemnat per l'assassinat, el
21 de
gener de 1921 a Mòdena, del feixista Mario Ruini. Encara que
Alfredo i Filippo
van ser sospitosos de l'homicidi de Ruini i del posterior tiroteig que
tingué
lloc durant els funerals d'aquest que causaren la mort d'altres dos
feixistes,
van ser alliberat per manca de proves. En 1924 la Comissaria de Policia
de
Mòdena el va definir com a «anarquista
perillós i capaç d'accions», mentre que
la Prefectura de Policia anotà que «durant
l'agitació bolxevic en aquesta
província desenvolupà molta activitat,
però amb l'arribada del feixisme decidí
no actuar i el juliol de 1922, amb un passaport en regla, es
traslladà a
França». D'antuvi
s'establí a Amiens
(Picardia, França), després a Nancy (Lorena,
França) i finalment a París, on
trobà feina de paleta. A París es casà
amb la francesa Françoise Budros. Va ser
inscrit en el registre de fronteres i en el butlletí de
recerca amb l'ordre de
detenció. En 1934 una nota de la Prefectura de Policia de
Mòdena informava que
continuava militant en el moviment llibertari i antifeixista, mentre
que un
informe confidencial informava a la policia política que
havia expressat
«intencions d'atemptar contra les autoritats
diplomàtiques consulars italianes
i contra els dirigents feixistes de París».
Detingut per la policia francesa,
el novembre de 1940 va ser lliurat a les autoritats alemanyes,
juntament amb
son germà Filippo. Després de tres mesos a la
presó parisenca de La Santé i 17
mesos en un camp de concentració nazi, ambdós van
ser lliurats a les autoritats
italianes. L'abril de 1942 la Comissió Provincial els va
condemnar a dos anys
de confinament a Pisticci (Basilicata, Itàlia).
Gràcies a una reducció de la
pena en un terç de la condemna, va ser alliberat i l'agost
de 1943 arribà a
Mòdena. Després de la proclamació de
l'armistici del 8 de setembre de 1943, amb
sos germans Filippo i Bruno s'uní amb Albano Franchini i
Aurelio Ferrari a la
recerca de grups armats de la resistència als quals
afegir-se. Arribaren a
Coscogno (Pavullo nel Frignano, Emília-Romanya,
Itàlia) i després d'uns dies
amb la mare de Ferrari sense trobar-ne cap grup de
resistència organitzada al
qual agregar-se, retornaren a la ciutat. Després de la II
Guerra Mundial tornà
a instal·lar-se a París. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Battista
Saroglia - Battista Saroglia: El 3 de setembre de 1904 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i resistent antifeixista, Battista Carlo Giuseppe Saroglia. Sos pares es deien Giacinto Saraglia i Angela Gaitanavi. Es guanyava la vida fent de mecànic i obrer matricer. Encalçat pels escamots feixistes, el 20 de setembre de 1929, sota el nom fals de Nino Marengo, emigrà a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on mantingué contactes amb els companys anarquistes torinesos, amb Luigi Bertoni de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i amb Giulio Bacconi de Marsella (Provença, Occitània). A Lió es mostrà força actiu dins de la petita comunitat d'exiliats llibertaris torinesos, de la qual formaven part Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Umberto Rossi, els germans Cesare i Tito Salvatori, i Gemisto Vallesi, a la qual s'afegiren més tard Luigi Ravenni i Marino Ripoli. Formà part, amb altres companys (Marcello Basso, Socrate Franchi, Mario Garello, Giovanni Matteozzi, Alvaro Pietrucci, Luigi Mario Ravenni, Marino Ripoli, Tito Salvadori i Gemisto Vallesti) del Cercle «Sacco i Vanzetti» de Lió, molt relacionat amb el grup ginebrí de Luigi Bertoni. Un dels seus germans petits, Giovanni Saroglia, obrer mecànic, també es va refugiar a la zona de Lió i a començament de la dècada dels trenta figurava en la llista de militants buscats per les autoritats feixistes. En 1934, quan ja tenia la nacionalitat francesa, Battista Saroglia intentà entrar amb passaport francès a Itàlia amb sa companya, Angiolina Chiavazza, també fitxada com a anarquista per la policia italiana, expatriada i també amb nacionalitat francesa, però les autoritats feixistes li van denegar l'entrada a la frontera de Moncenisio (Piemont, Itàlia). En 1937 el trobem com a voluntari de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya). Com a sergent de Metralladores de la IX Batalló de la XIV Brigada Mixta combaté a la Casa de Campo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Argante i Guadalajara, on fou delegat de Secció; també a Aragó i a la batalla de l'Ebre, on fou comissari del Servei Sanitari, com a responsable del Sector de Transportes d'Ambulàncies, de la XII Brigada «Garibaldi». El novembre de 1938 retornà a França. Durant l'Ocupació s'integrà en un grup del maquis, com a comandant del Batalló «Henri-Barbusse» (150 partisans) dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant el 27 d'agost de 1944 en la insurrecció de Villeurbanne, que fou alliberada el 2 de setembre, i, amb una unitat del maquis d'Aiguebelette, en l'alliberament de Lió. Durant la postguerra destacà com a sindicalista i sembla que s'acostà al Partit Comunista Italià (PCI). Fou president del Comitè d'Assistència dels Italians (Co.as.it; actual Comitè dels Italians a l'Estranger de la Circumscripció Consular de Lió - Com.it.es), encarregat de defensar els drets dels immigrants italians, i creà a Lió l'associació «Garibaldini», que presidí. Battista Saroglia va morir el 8 d'agost de 1991 al seu domicili de Villeurbanne (Lió, Arpitània). ***
Notícia
sobre José Germán González apareguda
en el periòdic parisenc España Libre
apareguda el 17 de maig de 1959 - José Germán González: El 3 de setembre de 1910 neix a Amposta (Montsià, Catalunya) l'anarcosindicalista José Germán González, conegut com Pepe Germán. En els anys trenta milità en la Federació Comarcal d'Amposta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità dins les files de la «Columna Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i posteriorment enviat a treballar a Aynes, al peu de l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Amb altres companys (José Berruezo Silvente, Juan Escoriza Martínez, José García Vivancos, Manuel Morey Blanch, etc.) participà activament en la reconstrucció de la CNT en l'exili. Des del 1941 fou l'encarregat d'emetre les primeres circulars signades per la Comissió de Reorganització, establerta a l'embasament de l'Aigle, i de la qual formaven part José Asens Giol i José Berruezo Silvente, entre d'altres. En el primer ple clandestí de la CNT celebrat el 6 de juny de 1943 a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on acudí com a responsable de la Zona Lliure, mentre José Berruezo Silvestre ho va fer com a responsable de la Zona Ocupada, va ser nomenat membre del Comitè de Relacions, encarregat especialment dels contactes amb la resistència francesa. El 19 de setembre de 1943 a Tourniac (Alvèrnia, Occitània) va ser nomenat secretari del Comitè Regional i assistí com a delegat del Cantal al ple celebrat el desembre a Marsella (Provença, Occitània). El març de 1944 participà, amb Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) i Bernardo Merino Peris a la reunió amb els responsables de la resistència que se celebrà a Roanne (Forêz, Arpitània). Secretari del Comitè Regional Núm. 3 (Cantal), en 1944 participà en el Ple de Muret (Llenguadoc, Occitània). Detingut, va ser internat en un camp disciplinari, del qual va poder fugir gràcies a l'actuació d'un escamot de la resistència. Destacà en el reclutament dins de les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE) de membres per al maquis i en els combats per l'alliberament, especialment en la resistència, amb Domingo Barboa, al Pic Violent, al sud de les muntanyes d'Alvèrnia, a prop de Mauriac, fets pels quals va ser condecorat i nomenat capità de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Entre juliol de 1944 i novembre de 1947 col·laborà en el periòdic del Comitè Regional de Cantal de la CNT Exilio, primera capçalera editada a França pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El 5 d'agost de 1944, quan es dirigia amb Evangelista Campos a Nòuvic (Aquitània, Occitània) a una reunió amb el Comitè Nacional de la Resistència, patí un greu accident de motocicleta, resultant ferit greument en una cama i hagué de ser traslladat a una clínica clandestina instal·lada a Cheilada (Alvèrnia, Occitània). El maig de 1945 participà en el I Congrés de la CNT en l'exili celebrat a París (França), on denuncià «la ineficàcia del Consell General de l'MLE». Quan l'escissió confederal, sembla que es decantà per la tendència «col·laboracionista». Cap el 1949 emigrà a Veneçuela, on creà a Caracas la «Constructora Germán Hermanos», on Manuel Mora Torres treballà de conductor de vehicles. També fou president de la Casa d'Espanya de Caracas. Viatjà amb freqüència a França i les seves bones relacions amb el Govern francès ajudaren que aquest pressionés les autoritats franquistes i evitessin l'execució d'Enric Marco Nadal. En 1966 ocupà una secretaria en el Comitè de la CNT de Veneçuela que va expulsar, el 19 d'abril d'aquell any, Vicente Sierra Ruiz i Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García). En els anys setanta formà part del sector que feia costat el periòdic parisenc Frente Libertario. José Germán González va morir el 7 de gener de 1992 a Veneçuela. ***
Necrològica
de Manuel Gordillo Chacón apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 31
d'octubre de 1976 - Manuel Gordillo Chacón: El 3 de setembre de 1911 neix a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gordillo Chacón. Sos pares es deien Manuel Gordillo Soto, jornaler, i Dolores Chacón Gil. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Segurament es tracta del Manuel Gordillo que en 1939, amb el triomf franquista, es va refugiar a Algèria. Durant la primavera de 1947 va ser nomenat secretari de Defensa del Comitè del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Nord d'Àfrica amb seu a Orà (Algèria). Posteriorment es va instal·lar a Canes, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Manuel Gordillo Chacón va ser enterrat el 19 d'agost de 1976 a Canes (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Ramon Abella Pla, i d'altres companys, apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 6
d'octubre de 1992 - Ramon Abella Pla: El 3 de setembre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Abella Pla. Sos pares es deien Josep Abella i Mercè Pla. Durant la guerra civil milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1944 va ser nomenat responsable del Comitè de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que tenia la seu al bulevard Marengo de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mantingué correspondència amb les Joventuts Llibertàries escampades per tot arreu. En els anys cinquanta i seixanta va ser un dels animadors del grup artístic «Iberia» de la Federació Local de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Antònia Hernández. Ramon Abella Pla va morir el 16 de juliol de 1992 a La Devèze (Bèlpuèg, Llenguadoc, Occitània). ***
Joan
Jordà Godo -
Joan Jordà Godo: El
3 de setembre de 1929 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix
Empordà, Catalunya)
l'artista llibertari Joan Jordà Godo. Fill d'una
família anarquista dedicada a
la indústria surera, sos pares es deien Víctor
Jordà Vinadell, militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), i Antònia Godo Tomàs, modista.
Després de viure la guerra civil a Santa Coloma
de Farners (La Selva, Catalunya), on vivia sa família
materna, el gener de 1939
s'exilià amb sa mare i sa germana a França i,
esperant notícies del pare encara
al front, passà pels camps de concentració. Son
pare, en entrar a França, va
ser reclòs al camp de concentració de Bram.
Després de la II Guerra Mundial sa
família s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). De formació autodidacta,
després d'adquirir determinats coneixements
artístics amb un exiliat anomenat
Hernández, entre 1954 i 1957 cursà com alumne
lliure a l'Escola de Belles Arts
de Tolosa. Aquests estudis els compaginà amb el seu ofici de
sastre. Estudià
pintura i gravat a la Secció Lliure de
l'Acadèmia, amb els professors Raymond Espinasse,
Pierre Letaudy i Louis Louvrier. En els anys setanta va de diverses
exposicions
col·lectives i en 1976 la seva primera individual. En 1979
fou un dels
fundadors del grup Coordination des Artistes Plasticiens de Toulouse
(CAPT,
Coordinació dels Artistes Plàstics de Tolosa),
format per 10 pintors que
treballaven en aquesta ciutat i la seva zona, amb la finalitat de
promoure i
dinamitzar la pintura contemporània. Sota els auspicis
d'aquest grup va exposar
a diferents indrets de França. Durant la dècada
dels vuitanta accentuà les
seves temàtiques socials i polítiques de la seva
pintura, amb temes recurrents
(«La Retirada», bombardejos, guerra, camps de
concentració, presos, violència,
totalitarisme, crucificats, pietats, degollats, corridas,
etc.). La seva obra ha estat qualificada com a
neoexpressionista, amb fortes influències cubistes,
surrealistes i de l'art
brut. En 1987 pintà la seva visió particular de Las Meninas de Velázquez. En
escultura treballà la pedra, la fusta,
metalls diversos, terra, ciment, etc. Formà part del Centre
Tolosà de
Documentació sobre l'Exili Espanyol (CTDEE) de Tolosa,
població on residia. També
treballà a l'empresa aeronàutica
Bréguet a Tolosa. També va il·lustrar
nombrosos llibres de diferents autors (Joseph Delteil, Miguel
Hernández, Pépé
Hillo, Serge Pey, Arthur Rimbaud, Boris Schreiber, etc.). És
autor de l'escultura
en bronze L'exode des républicains
d'Espagne, situada al centre de Tolosa. En 2000
retornà per primer cop a Catalunya
i hi va realitzar diverses exposicions. En 2004 Josep Jornet
realitzà el
documental Le voyage de Joan Jordà
i
2009 René Pinies edità el llibre Joan
Jordà, peintre et sculpteur. El novembre de 2019
exposà el tríptic Casas
Viejas a l'Institut Cervantes de
París. Sa companya fou Amapola Zapata, també
filla de família llibertària. Malalt
dels pulmons, Joan Jordà Godo va morir de la covid-19 el 27
de novembre de 2020
a la Clínica La Croix du Sud de Quint e Fontssagrivas
(Llenguadoc, Occitània) i
va ser incinerat el 4 de desembre d'aquell any al cementiri de
Cornebarrieu
(Llenguadoc, Occitània). Joan Jordà Godo
(1929-2020) ***
Elsa
Delia Martínez Duthil - Elsa Delia Martínez Duthil: El 3 de setembre de 1938 neix a Arroyo Corto (Saavedra, Buenos Aires, Argentina) la periodista i militant anarquista Elsa Delia Martínez Duthil. Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Normal Mixt de Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina), En 1972 es matriculà a l'Escola Superior de Periodisme i en 1974 es diplomà en Ciències de la Informació, on fou ajudanta en diverses matèries. En 1977 era cap de treballs pràctics de la càtedra de Teoria i Tècniques del Periodisme Imprès. Milità en el grup Resistència Llibertària (RL). Son company era l'enginyer mecànic, i també militant de RL, Hernán María Ramírez Achinelli i vivien al número 927 del carrer 11 de La Plata. El 31 de maig de 1979 Elsa Delia Martínez va ser segrestada, juntament amb son company, al seu domicili per un escamot del I Cos de l'Exèrcit i detinguda il·legalment al Centre Clandestí de Detenció (CCD) «El Banco». Entre el 31 de maig i el 8 de juny de 1978 nombrosos militants de RL van ser segrestats i desapareguts. El desembre de 2017 el seu cas va ser portat a judici. Actualment continua desapareguda. ***
Alain
Crosnier (1991) - Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix al XVIII Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Auguste Crosnier. Sos pares es deien Auguste Isidore Louis Marie Crosnier i Monique Marguerite Paulette Georgette Delahaye. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT) –feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Vivia a Marly-le-Roi (Illa de França, França). Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).
Defuncions
Retrat de Hermann Jung - Hermann Jung: El 3 de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 –alguns autors citen erròniament 1830– a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3 de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Notícia
de la condemna de Félix Mato Payeta, i d'altres companys,
apareguda en el diari madrileny El Sol del 28 de
gener de 1934 - Félix Mato Payueta: El 3 de setembre de 1936 és assassinat a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Mato Payueta. Havia nascut el 18 de maig de 1903 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Ramón Mato i Antonia Payueta. Jornaler de professió, milità en el moviment anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 a San Vicente de Soncierra, va ser condemnat per un Tribunal d'Urgència a Logronyo (La Rioja, Espanya) a 10 anys i un dia de presó per «delicte contra la forma de govern». Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser assassinat el 3 de setembre de 1936 a Puente Cañas (Viana, Estella, Navarra). Sa companya fou Matea Apilánez Prado, amb qui tingué dos infants. Son germà major, Eugenio Mato Payueta, socialista, havia estat assassinat el 24 de juliol d'aquell any a San Vicente de la Soncierra. ***
Bartholomeus de Ligt - Bartholomeus de Ligt: El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). Son pare es deia Marinus de Ligt. D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors –juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres–, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un «Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa. El seu últim domicili va ser a Petit Lancy (Ginebra, Suïssa). Sa companya fou Catherina Lydia Van Rossem. De Ligt no podrà veure la segona matança mundial, ja que va morir el 3 de setembre de 1938 a l'Estació d'Orleans de Nantes (Bretanya). ***
Expedient
de responsabilitats polítiques de León Rosell
Martínez incoat després del seu afusellament -
León Rosel
Martínez: El 3 de setembre de 1938 és afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista León Rosel Martínez, conegut
com El Campano. Havia nascut el 4 de setembre de 1905 a
Épila (Saragossa, Aragó, Espanya). Era
fill de León Rosel Gracia i de Julia Martínez
Casamayor. Estava casat amb Teresa
Rodríguez Remiro. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 n'era
secretari del Comitè
Local d'Épila. També fou membre de les Joventuts
Llibertàries. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, després de presentar
resistència contra els
rebels, aconseguí amagar-se. El 21 de desembre de 1937,
arran de la denúncia
d'una veïna, va ser detingut per la Guàrdia Civil
després de ser ferit de bala
al braç i trencar-se una cama quan intentava fugir. Jutjat
en consell de guerra,
el 25 de maig de 1938 va ser condemnat a mort. León Rosel
Martínez va ser afusellat
el 3 de setembre de 1938 a Saragossa (Aragó, Espanya) i va
ser enterrat al
cementiri de Torrero de la ciutat. ***
Notícia
de la detenció de Fernande Richir apareguda en el
periòdic parisenc La Libre Parole del
15 de desembe de 1910 - Fernande Richir:
El 3 de setembre de 1947 mor a
Vilanuèva d'Agen
(Aquitània, Occitània)
l'anarquista i
sindicalista revolucionària Fernande Marie Anne Richir.
Havia nascut el 16 de maig de 1883 Songeons (Picardia,
França). Sos
pares es deien
Eugène Auguste Camille Richir, funcionari principal de
contribucions
indirectes, i Anne Leonce Lordonné. En 1892 son pare
morí i sa mare regentà un
estanc a Bellaing (Nord-Pas-de-Calais, França) fins a la
seva mort en 1898. Amb
sa germana petita passà a ser tutelada. A finals de 1902
s'establí amb son
company, l'anarquista Benoît Broutchoux, a Lens
(Pas-de-Calais, França) i en
1903 la parella tingué una filla, Églantine.
L'any següent nasqué a Sallaumines
(Nord-Pas-de-Calais, França) son fill Germinal. Entre 1907 i
1910 fou gerent
del periòdic L'Action Syndicaliste,
dirigit per son company. El 28 de setembre de 1907 va ser denunciada
amb son
company per unes declaracions insultants contra la policia fetes per
l'últim en
un míting celebrat el 20 de juliol anterior a Denain
(Nord-Pas-de-Calais,
França). L'11 d'octubre de 1907 va ser condemnada pel
Tribunal Correccional de Béthune
(Nord-Pas-de-Calais, França) a 50 francs de multa per
«injúries» a la
gendarmeria al final d'una conferència antimilitarista. El
10 d'abril de 1908
va ser jutjada per l'Audiència de Saint-Omer
(Nord-Pas-de-Calais, França), en
tant que gerent, per un article antimilitarista signat per Alzir Hella
publicat
en L'Action Syndicale del 6
d'octubre
anterior i va ser condemnada a sis dies de presó i a 100
francs de multa,
mentre que Alzir Hella va ser penat amb dos anys de presó i
Charles Billy a sis
mesos. El 24 de desembre de 1910 va ser detinguda a Lilla
(Nord-Pas-de-Calais,
França). L'abril de 1911 sa filla Églantine
morí de bronquitis. El 8 de
novembre de 1914 es casà a Montcenis (Borgonya,
França) amb son company Benoît
Broutchoux. A principis de 1916 s'instal·là al
carrer Damrémont de París amb
son company, llicenciat després d'haver estat gasejat al
front. El 19 de març
de 1917 va ser condemnada a 15 dies de presó per
distribució del pamflet «Du
charbon... ou la paix». A partir d'aquest moment
compartí militància amb son
company la resta de sa vida a Vilanuèva d'Agen. Son company
morí en 1944.
Fernande Richir va morir el 3 de setembre de 1947 a
Vilanuèva d'Agen
(Aquitània, Occitània). ***
Bernat Pou Riera -
Bernat Pou Riera:
El 3 de setembre de 1956 mor a Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) el
destacat anarquista i anarcosindicalista
Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de
Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Havia nascut el 19 d'abril de 1893 a Mancor
de la Vall (Mallorca, Illes
Balears). Era fill de Gabriel Pou i d'Apol·lònia Riera. En 1903, quant només tenia set anys, sa
família el va enviar
a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on
aquest tenia un magatzem de vins.
En aquesta ciutat estudià en un col·legi
paül i amb 16 anys entrà a treballar
de cambrer, començant la seva militància
sindicalista. Cap el 1916 va ser
expulsat de França i es traslladà a Barcelona
(Catalunya), on milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins
treballava al Registre de
Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc
amb
l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic
de Joan García
Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó
Carbó. En 1922 s'uní
sentimentalment amb la tortosina Elòdia Josefina Subirats, amb qui
tingué dos infants
(Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar
a França i a Bèlgica fugint
de la repressió. A França formà part
de la Federació de Grups Anarquistes de
Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928
envià diners a la
recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la
dècada dels anys vint i trenta estiuejava
al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general
del Comitè
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC)
i el juliol
d'aquell any assistí a la Conferència Regional
confederal, participant
l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època
formà part de la comissió
encarregada del periòdic Solidaridad
Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari
(Àngel Samblancat, etc.) en
el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre
Sancho, etc.). Afiliat
al Sindicat de la Construcció, a
conseqüència de les vagues d'aquest sector a
Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes
següent arran del
fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan
Fermín Galán Rodríguez. El
novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador
Obón,
per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet
on
s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys
anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als
Comitès Confederals on
protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els
sindicalistes a
engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín
Galán Rodríguez.
En els anys republicans participà en activitats del grup
republicà federal
encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la
Revolució espanyola treballà en
l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la
ràdio
confederal barcelonina i dirigint el Boletín
de Informació CNT-FAI. També
ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de
Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys
milità en la Secció de
Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT
i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938
representà la FAI en el míting a
Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat
cap tècnic de la
Secció de Premsa i Propaganda del Departament
d'Instrucció Pública i Sanitat de
la II República espanyola. Acompanya l'hindú
Pandit Nehru, aleshores rebel
contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la
República espanyola,
així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la
Revolució espanyola. En
1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
Bèlgica, ja que tenia prohibida
l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp
de concentració de
Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys
envaïren Bèlgica, passà a
França
amb documentació falsa i s'instal·là
al departament d'Òlt (Llenguadoc,
Occitània). Entrà a formar part de la
gestió de l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946
ocupà la
secretaria del Comitè Regional de Lió del
Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a
Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al
subsecretariat d'Europa
Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri
Bouyé, participà en la
Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el
juliol d'aquest mateix any
organitzà una gran exposició de cartells de la
Revolució espanyola a la Sala
Lancry de París. El febrer de 1949 representà el
Brasil en la II Conferència
Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en
una reunió
a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys
quaranta realitzà
nombrosos mítings i conferències arreu de
França (Dijon, Carcassona, Castres,
Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier,
Séchilienne, Lió, etc.). En
1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es
mantingué partidari del
sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El
10 de maig
de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un
gran míting
anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les
llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève.
Sa companya durant
l'exili fou la historiador llibertària Renée
Lamberet, a qui ajudà molt en la
seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme.
Traduí nombrosos textos i fullets
del francès al castellà. Trobem articles seus en
multitud de publicacions
llibertàries, com ara Acción,
Boletín de Información
CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura
Obrera, Cultura Proletaria,
Fructidor, Guerra
di Classe,
A Plebe, El
Productor, La Rambla de
Catalunya, Syndikalismen,
Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Universo,
etc. És autor d'Un año
de conspiración (Antes
de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas
Magrinyà), Realizaciones
(1938), Del algodón a la retama
(1938, amb
altres) i Sangre de tribus
(1939). El seu últim domicili va ser al número 13 del
carrer d'Austerlitz del IV Districte de Lió.
Bernat Pou Riera va morir el 3 de setembre de 1956 a l'Hospital Beaujon
de Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) i fou
enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb
paraules de Frederica Montseny i
Henri Bouyé. ***
Notícia
de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio
Yáñez
Yáñez apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 8 de febrer de 1946 - Eustaquio Yáñez Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Havia nascut el 27 de març de 1903 –alguns fonts citen erròniament altres dates– a Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral. ***
Notícia
de la condemna d'Alfred Bouchard publicada en el diari
parisenc La
Patrie de l'1 de juliol de 1906 - Alfred Bouchard:
El 3 de setembre de 1960 mor a París (França)
l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Alfred
Alexandre Bouchard. Havia nascut el 20 de maig de 1874 a Menetou-Salon
(Centre,
França).
Era fill d'Alexandre Bouchard, fuster, i
d'Amélie Sennedot,
domèstica. Es guanyà la vida ben igual que son
pare, treballant de fuster. Establert
a París (França), milità en el
moviment anarquista, sindicalista, on destacà
per la seva reivindicació a ultrança de la vaga
com a mitjà de lluita, i
antimilitarista, formant part de la Lliga Antimilitarista. El 6 de
novembre de
1897 es casà al II Districte de París amb la
domèstica Marie Louise Déjoux. En
aquesta època vivia al número 195 del carrer
Saint-Denis. En 1899 col·laborà en
Le Journal du Peuple i a partir de
1900 regularment en Le Libertaire.
Posteriorment
s'instal·là al número 162 del carrer
Marcadet del XVIII Districte de París
(França), on visqué la resta de sa vida. Amb sa
companya intentà crear, amb
altes companys i companyes, la «cooperativa
comunista» de fusteria «L'Harmonie»,
però les coses no reeixiren i la parella acabà
barallada. Més tard, en les
reunions sobre la vaga del sector de la fusta que es realitzaren a la
Borsa del
Treball de París, la parella va fer les paus. Amb el
també vaguista, membre de «L'Harmonie»
i francmaçó Joseph Habert, el 8 de maig de 1906
resultà ferit per l'explosió
d'una bomba que intentaven fabricar a la cuina del domicili d'aquest
darrer, on
vivia amb son germà Albert Habert, al número 56
del carrer des Plantes; jutjats
per aquest fet, el 29 de juny de 1906 ambdós van ser
condemnats pel XI Tribunal
Correccional a cinc anys de presó i a 100 francs de multa,
la màxima pena, per
«possessió i fabricació d'enginys
explosius». En aquesta època era tresorer
adjunt de la Unió Sindical dels Obrers Fusters. En 1914 va
ser mobilitzat en el
62 Regiment d'Infanteria, situació que mantenia en la
primavera de 1916. Alfred
Bouchard va morir el 3 de setembre de 1960 al seu domicili del XVIII
Districte
de París (França). ***
Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961 - Armando García
García: El 3 de setembre de 1960 a
La Tronche (Delfinat, Arpitània)
l'anarcosindicalista Armando García García. Havia
nascut el 26 de febrer de 1889 a
Gijón (Astúries, Espanya). Sos
pares es deien Juan García i
Tomasa García. Metal·lúrgic de
professió, milità en la Confederació
Nacional
del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries,
Espanya). En la guerra
civil, quan Astúries va caure a mans feixistes,
passà a Barcelona (Catalunya),
on treballà en la indústria de guerra. En 1939,
amb el triomf franquista, passà
a França, on va ser internat al camp de
concentració d'Argelers. El 2 de
desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre
(Poitou-Charentes,
França), demanà a l'ambaixada mexicana poder
emigrar a Mèxic, sol·licitud que
li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies
de Treballadors
Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans
d'Isèra (Delfinat, Occitània), on
treballà de manobre i milità en la
Federació Local de la CNT. Malalt, Armando
García García va morir el 3 de setembre de 1960 a
l'Hospital Civil de Grenoble
a La Tronche (Delfinat, Arpitània). ***
Necrològica
de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de novembre de 1967 - Cirilo Redondo Marquina: El 3 de setembre de 1967 mor a Tours (Centre, França) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Havia nascut el 9 de juliol de 1899 a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França). ***
Gino
Coletti -
Gino Coletti: El
3 de setembre de 1976 mor a l'Hospital de Sanremo (Ligúria,
Itàlia)
l'anarquista, i després filofeixista, Gino Coletti. Havia
nascut el 30
d'octubre de 1893 a Adria (Vèneto, Itàlia). Sos
pares es deien Dante Coletti i
Giovanna Naccari. Músic itinerant, cap a principis de 1910
es traslladà amb sa
família a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). En aquesta època la Prefectura de
Policia de Rovigo (Vèneto, Itàlia)
informà a la de Bolonya que en 1909 havia
participat, en nom del «Partit Anarquista», en la
protesta celebrada a Adria
contra l'anunciada visita del tsar Nicolàs II. A Bolonya es
guanyà la vida
tocant el violí, alhora que enfortia els vincles amb el
moviment llibertari i
desenvolupant una petita activitat de propaganda anarquista. La feina
l'obligà
a realitzar continus viatges i durant una estada temporal a Finale
Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) conegué
l'anarcoindividualista Oberdan Gigli, que
dirigia la Cambra del Treball. En 1911 intentà sense
èxit marxar com a
voluntari a Albània i l'any següent a
Grècia seguint Amilcare Cipriani en
ocasió de l'aixecament antiturc. El 18 d'agost de 1912
publicà el seu article
antimilitarista «Pro e contro la guerra» en el
periòdic L'Agitatore, on
defensava les seves idees garibaldines i
anarquistes. El novembre de 1912 deixà Itàlia i
s'instal·là a Bucarest
(Romania), on trobà feina fixa en una orquestra d'una
cerveseria. Durant la tardor
de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, s'enrolà
com a voluntari en la VIII
Companyia de la Legió Garibaldina («Garibalidini
delle Argonne») i partí cap al
front de l'Argonne (Lorena, França). En aquesta
època envià col·laboracions i
correspondència al periòdic anarquista L'Internazionale.
Posteriorment, en el fullet titulat Peppino
Garibaldi e la Legione Garibaldina (1915),
declarà la seva ruptura amb
l'anarquisme tot reivindicant l'ètica garibaldina. El 28 de
març de 1915, quan
la Legió Garibaldina va ser dissolta, es trobava a Bolonya i
dos mesos més tard
va ser cridat a files i enrolat en el 80 Regiment d'Infanteria
estacionat a
Verona (Vèneto, Itàlia). Combaté amb
els «Arditi» i aconseguí el grau de
sergent major. Traslladat a Milà (Llombardia,
Itàlia), s'adherí a l'Associació
Nacional dels Arditi d'Itàlia (ANAI), de la qual va ser
nomenat secretari
general polític de la Secció de Milà,
organització caracteritzada pel seu
estret vincle amb el moviment feixista. La seva vinculació
amb el feixisme va
ser sempre ambigua, col·laborant amb ell però
desconfiant d'ell. El 27
d'octubre de 1922 va ser detingut i processat per haver-se trobar armes
i
municions no declarades a la seu de l'ANAI, però finalment
el 27 de novembre de
1923 va ser amnistiat. El gener de 1923 dimití del seu
càrrec de secretari
general polític de l'ANAI de Milà. El 13 de
setembre de 1924 el seu domicili va
ser escorcollat i es va trobar un punyal no declarat. Les pretensions
hegemòniques del feixisme el fan acostar-se a la
Federació Nacional de
Legionaris del Fiume, dirigida per Gabriele D'Annunzio, i al programa
sindicalista
d'Alceste de Ambris. Aquest nou canvi d'estratègia el va fer
topar amb el
feixisme i milità en l'ANAI, però quan aquesta es
dissolgué s'apartà de
l'escena política. El novembre de 1929 deixà
Milà i s'establí a Sanremo, on
trobà feina de segon violí al Casino Municipal.
Visqué la resta de la seva vida
completament apartat de la política, però la
policia feixista el continuà
vigilant. El 6 de març de 1931 publicà en el Giornale di Genova l'article
«Tre Eroi Sanremesi delle Argonne», sobre
Fausto Zonaro, Luigi Corte i Emilio Lanteri. En 1933 va ser esborrat de
la
llista de subversius. ***
Baltasar
Lobo - Baltasar Lobo:
El 3
de setembre de 1993 mor a París (França)
el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el
seu segon
llinatge sovint citat erròniament com Casuero–,
conegut com Balta. Havia nascut el
22 de febrer de 1910 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella,
Espanya).
Fill d'una
família
pagesa, sos pares es deien Isaac Lobo, fuster artesà, i
Genoveva
Casquero. Des de molt jove es va veure atret per l'art i es
negà a continuar amb
la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de
professió, l'envià a
estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on
treballà el dibuix amb
el professor Sergio Pérez, i l'any següent
ingressà com a aprenent al Taller
d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En
1923 marxà amb una beca de la Diputació
Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora
que es
posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En
1927, durant tres
mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de
Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi,
abandonà per a
instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al
taller d'Ángel Garzón,
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
fent làpides i tombes
a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb
ses germanes
Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el
moviment anarquista. També
assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts
de Madrid, on
s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En
1932 hagué de fer
el servei militar i l'any següent conegué la
militant anarcofeminista Mercedes
Comaposada Guillén, una de les fundadores anys
després de «Mujeres Libres» i
amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935
viatjà per primera vegada a París
(França) i l'any següent entrà a formar
part del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio
Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer
dibuixos pel periòdic Campo Libre,
milità en la Secció de
Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com
a milicià quan
esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i
Lletres» ensenyant a llegir i
a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari
realitzà
dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus
en la premsa
llibertària (Castilla Libre,
Documentos Históricos de
España, Frente Libertario,
Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,
Umbral,
etc.). Amb el triomf franquista
passà a França i s'establí a
París, ocupant
el taller abandonat de Naum Gabo. En
1945 formà part de l'exposició, amb Matisse,
Picasso,
Leger, Utrillo, Bonnard i
Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la
galeria
Vendóme de París i l'any
següent participà a Praga en l'exposició
«L'art de l'Espanya republicana»,
dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de
París». Tingué el
suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys
la
seva
secretaria– i de Matisse i col·laborà
amb
l'escultor Henri Laurens, que el va
influir cap a l'abstracció. També es va veure
influenciat
per artistes clàssics
(Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis
(Victorio Macho,
Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí
gran
fama a París per
les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant
les
sèries de «Maternitats» (1945-1954),
«Torsos», «Banyistes»,
«Centaures»
–arran d'un
viatge a Grècia el 1977–,
«Ninfes» i obres de
gran volum, com A los españoles
muertos en la resistencia
gala de Annecy (1953), Monolito
(1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer
peinándose, ¡Asesinos!,
¡Te vengaremos,
España! En els anys cinquanta s'acostà
tímidament al comunisme, però un
viatge a la Unió Soviètica el
desencantà i l'allunyà definitivament del
socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en
bronze al projecte
de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela).
A partir dels anys vuitanta,
va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses
exposicions (Madrid,
Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el
Premi Nacional
d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i
Lleó de les Arts (1985). A
l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara
el
Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques
Lenchener (1974), el
Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre
Andrés Bello
del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse
Frères Foundeur (1990). En
1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en
bronze Homenaje al poeta León
Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3
de setembre de 1993 al seu domicili de XV Districte de París
(França) i fou
enterrat al cementiri parisenc de
Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar
Lobo», situat al castell de
la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de
cinquanta obres seves
i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la
«Fundació Baltasar
Lobo», dedicada a la conservació,
exhibició, divulgació i promoció del
seu llegat. Baltasar Lobo Casquero (1910-1993) ***
Emilio
José García Wiedemann - Emilio José
García Wiedemann: El 3 de setembre de 2012 mor
a Granada (Andalusia, Espanya) el
filòleg llibertari Emilio José García
Wiedemann, conegut com Pichín.
Havia nascut el 2 de juliol de 1959 a
Gijón (Astúries, Espanya).
Era fill del destacat militant
anarquista José Luis García Rúa i de
Gisela Wiedemann. Es doctorà en filologia
hispànica a Granada (Andalusia, Espanya) i
llicencià en «Lingue e Letterature
Straniere Moderne» a
Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1984 i 1986 fou
professor permanent a les
universitats de Catània (Sicília), entre 1986 i
1987 de Torí (Piemont, Itàlia)
i posteriorment professor visitant de diferents universitats del
món (Bolonya,
Moscou, Päivölä Kansanopisto, Lahti, Tetuan,
Bogotà, Vercelli, etc.), fins
acabar de catedràtic de llengua espanyola de la Facultat de
Filosofia i Lletres
de la Universitat de Granada, on també entre 2009 i 2012
dirigí cursos i
màsters sobre Comunicació. Dins de
l'àmbit editorial dirigí les
col·leccions
«Caballo de Cartón» i de
«Narrativa» de l'editorial Arial. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1988 i 1993
presidí la Fundació
Anselmo Lorenzo (FAL), per a la qual signà diversos acords
de col·laboració amb
institucions estatals. Entre 1988 i 2009 fou membre del consell de
redacció d'Archipiélago,
revista de la qual va ser
un dels seus cofundadors. Va fer nombroses conferències de
temàtica llibertària
i col·laborà en diversos programes
radiofònics de diverses emissores (Radio
Granada, Cadena Ser, Cope-Granada, Onda Cero Granada, etc.). En els
anys
noranta fou redactor del periòdic CNT.
En els seus últims anys fou un dels promotors de la
denúncia col·lectiva contra
els autors del Diccionario
biográfico espanyol,
editat per la Reial Acadèmia de la Història, per
«apologia del genocidi». Les
seves inquietuds intel·lectuals abraçaren camps
d'allò més diversos (filologia,
crítica literària,
sociolingüística, filosofia,
comunicació, retòrica, història,
història de l'art, etc.). Trobem textos seus en diferents
publicacions periòdiques,
com ara Alfar, Bicel,
Campus, CNT,
Cenit,
El Comercio, El
Correo de Andalucía, Foro
de las Ciencias y de las Letras, Ideal,
Letras, Moda
y Sociedad, El Olivo del
Búho, Orto, Revista de Calidad Asistencial, Siembra,
Solidaridad Obrera, etc.
Coordinà els
llibres De arte y de anarquia
(1995)
i Verba volant, scripta... manent. Doce
voces disonantes del Sistema (2005). És autor de Para una edición crítica de
los «Proverbios y cantares» de. A. Machado
(1990), Concordancias y frecuencias en el
léxico poético de los «Proverbios y
cantares» de Antonio Machado (1994), El
habla de Granada y sus Barrios (1995,
amb Juan Antonio Moya Corral), Los
tiempos de la libertad (1998, edició), Así
lo vi. Espampas mundanas de fin de siglo (2005), Palabras y cosas (2005), Desde
esta orilla. Una mirada entre dos siglos (2006), Estudio sociolingüístico del
habla de Granada (2007, 2008 i 2009) i
Los «Proverbios y
cantares» de Antonio
Machado (2009 i 2014), Notas
inactuales. A contratiempo (2009), entre altres. Malalt de
leucèmia durant
tres anys, Emilio José García Wiedemann va morir
el 3 de setembre de 2012 a
l'Hospital Ruiz de Alda de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser
enterrat al
cementiri de San José d'aquesta localitat, on
també reposa sa mare. Fou pare de
dues filles de dos matrimonis. |
![[02/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/09]") |
|
![[04/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/09]") |
|
|
| Actualització: 04-09-24 |