|
---
Anarcoefemèrides del 3 d'octubre Esdeveniments
Portada del primer número de Vía Libre - Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català. ***
Propaganda
del míting publicada en el diari socialista
parisenc Le
Populaire del 2 d'octubre de 1936 - Míting a la
Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a
la Mutualité de París (França)
un gran míting en suport a la Revolució
espanyola, organitzat per la V Secció
de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de
París i la Unió
Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus
oradors Pierre Audubert,
secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien
Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne
Durruti), delegada de la
«Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la
Comissió Administrativa del Partit
(CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René
Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz,
secretari de les
Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es
projectaren els
primers films realitzats per la Confederació Nacional del
Treball (CNT) durant
la Revolució. Així mateix els «Faucons
Rouges» del «Grup Jean Jaurès»
interpretaren cançons revolucionàries.
Naixements
Notícia de l'agressió patida per François Inglebert apareguda en el diari parisenc Le Radical del 13 de setembre de 1885 - François
Inglebert: El 3 d'octubre de 1851 neix a Haucourt (Lorena, França) l'anarquista
François Joseph Inglebert. Era fill de Sébastien Inglebert, propietari, i
d'Anne Catherine André. Es guanyà la vida treballant de sabater i,
posteriorment, d'ocellaire a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de
setembre de 1885 la seva amant, la criada Louise Confaix, volgué venjar-se
d'ell, al qual acusava d'haver intentat fer-la perdre la feina difamant-la
públicament, disparant-li dos tres amb un revòlver al seu domicili, al número 44
del carrer Remparts de Le Havre, però les bales, de petit calibre, no li
feriren. En aquesta època estava lligat a l'anarquista italià Casadia, el qual
va ser expulsat el 24 de maig de 1886 per «haver atiat a la multitud a entrar
en una fleca i demanar diners o pa». El setembre de 1887 era el corresponsal
del Grup Anarquista de Le Havre i el dipositari del periòdic anarquista La
Révolte. En 1889 participà econòmicament en el suport a la campanya de la candidatura
anarquista de François Haudier a les eleccions legislatives. Va ser condemnat
pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen (Alta Normandia, França) a 100 francs de
multa i a 100 francs per danys i perjudicis per «cops i ferides voluntàries».
El 19 de març de 1892 el seu domicili, al número 24 de la carretera de Paris de
Le Havre, va ser escorcollat i la policia trobà fullets i escrits
revolucionaris. L'1 de gener de 1894, en una gran agafada antianarquista arran
de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, el seu
domicili va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar periòdics i
fullets anarquistes. Detingut, va ser posat en llibertat poc després sense
càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894) - François
Mentenich: El 3 d'octubre de 1871 neix al XII Districte de
París (França)
l'anarquista François Joseph Mentenich. Sos pares es deien
François
Joseph Mentenich, ebenista, i Louise Geneviève
Cocu. Es
guanyà la vida com
son pare, treballant d'ebenista. El novembre de 1892 vivia al
número 205 del
Faubourg Saint-Antoine i el 26 de desembre de 1893 figurava en el
llistat de
recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 d'abril de
1894 es casà al XI
Districte de París amb la domèstica Jeanne
Debarnot. En aquesta època vivia al
número 30 del carrer Reuilly de París. L'1 de
juliol de 1894, el seu domicili
nou, al número 177 del Faubourg Saint-Antoine, va ser
escorcollat per la
policia sense resultat; detingut, va ser va ser fitxat
l'endemà en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i inculpat
per «associació criminal»; el 4 de
juliol el jutge d'instrucció demanà informes
sobre ell a la Prefectura de Policia, juntament amb els d'altres vint
anarquistes. El seu últim domicili va ser al
número 275 del Faubourg
Saint-Antoine. François Mentenich va morir el 4 de gener de
1911 a l'Hospital
de Saint-Antoine del XII Districte de París
(França). ***
Colònia
anarcocomunista d'Aiglemont - Louis Bara: El 3
d'octubre de 1881 neix a Denain
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista,
antimilitarista i
partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse
Bara, citat en ocasions
Barra. Sos pares es deien Pierre Bara, obrer
laminador, i Victorine
Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una
fàbrica de Mohon
(Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer
laminador a Château-Regnault
(Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la
Unió dels Sindicats de les
Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb
Alphonse
Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de
presó i 25 francs de multa
per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses
ocasions la
colònia anarcocomunista
«L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes,
França), fundada per Fortuné Henry en
1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de
presó
arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament,
l'1 de
febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la
manifestació del 17 d'octubre
de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció
cantant la peça Gloire
au 17ème, pena que purgà a Clairvaux
(Xampanya-Ardenes, France). El
setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la
seva llibertat. En
1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va
col·laborar en el setmanari
antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave
Hervé. El 3 d'octubre de 1917
es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de
Lió (Arpitània) i
posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En els
últims anys de sa
vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny
de 1935 a l'Hospital
de Mézières (Xampanya-Ardenes,
França), població on vivia. ***
Isidoro
Checa Valero - Isidoro Checa
Valero: El 3 d'octubre de 1890 –el
certificat de defunció cita erròniament el 4
d'octubre de 1889– neix a Jaén
(Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Isidoro Cándido Maximiano Checa Valero –a vegades
el primer llinatge citat
erròniament com Checo.
Sos pares es deien Antonio Checa Marín, guàrdia
civil,
i Francisca de Paula Valero Zurano. Emigrà a Catalunya i en
1923
s'establí amb sa companya i
ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya). També s'hi
instal·là
son germà José Checa Valero, anarcosindicalista
com ell. Treballà
d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931
s'afilià en la Secció de
Barcelona de la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la
proclamació de la II República
espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a
l'empresa i també
fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat.
Membre de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou
un dels fundadors de l'Ateneu
Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son
germà bibliotecari;
aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de
Ripollet» de 1933
i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no
s'aixecà fins després de les
eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els
ferroviaris catalans en
el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre
del sector
minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT
passà a
estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En
1933
col·laborà en Solidaridad
Obrera. A
finals de 1935 participà en la reorganització de
la CNT, sindicat que havia
estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de
1934, moment en el qual passà a
ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquesta
època s'encarregà de la
distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios,
etc.). També va ser secretari de la Cooperativa
«La
Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per
sindicalistes, anarquistes
i comunistes, que després dels «Fets
d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a
lluitar contra la repressió econòmica i adherida
a la Federació de Cooperatives
de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de
juliol de 1936 representà la
CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya
Col·lectivitzats i fou
membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de
Sant Cugat del Vallès. A més a
més, l'octubre entrà com a representant de la CNT
en el consistori del poble i
a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou
conseller
per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i
més tard
cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de
Maig» de 1937, quan es va prohibir
la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937
va ser detingut per
«tinença il·lícita d'armes
de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès
Occidental,
Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de
Barcelona. El 17 de
desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes
trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va
ser
sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a
l'Ajuntament de Sant Cugat
del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde,
l'últim alcalde
republicà de la població. A finals de gener de
1939, quan el triomf franquista
era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen
Balaguer, i ses tres filles
(Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de
només un any. Internat uns
mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà
instal·lant-se a Agen
(Aquitània, Occitània). A l'exili
treballà d'electricista als ferrocarrils i
milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen
de la CNT. En la primavera de
1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou
secretari de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir
el 14
de maig de 1956 a l'Hospital Saint-Jacques d'Agen
(Aquitània, Occitània). Isidoro Checa
Valero (1889-1956) ***
Emilio
Faggioni
- Emilio Faggioni:
El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria,
Itàlia) l'anarquista
Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No
pogué anar
molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs,
alhora que entrà
en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922
participà amb altres
anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les
autoritats
d'ús il·legal d'armes i de receptació,
per fugir de la detenció passà a
França
i s'establí al País Niçard
(Occitània). El setembre de 1926 el cònsol
d'Itàlia
a Marsella (Provença, Occitània)
informà que es trobava en aquesta ciutat, on
continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El
desembre de
1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença,
Occitània), on començà a
col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va
estrènyer relacions amb altres
llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del
Papa. En
aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions
antifeixistes,
recollint fons pro víctimes polítiques i
sostenint la premsa anarquista en
llengua italiana (Il Monito, etc.).
Vigilat
per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres
per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat
«un
individu perillosíssim, capaç d'organitzar
complots i atemptats i realitzar
actes insurreccionals». Durant un temps s'establí
a Bèlgica, però retornà a
França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i
enviat al camp de
concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942.
El 20 de maig de
1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc
anys de
confinament, i enviat a la colònia penitenciària
del l'arxipèlag de Tremiti.
Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser
alliberat. Emilio
Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia
(Ligúria, Itàlia). ***
Josep
Torres Tribó - Josep Torres
Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa
(Pla d'Urgell, Catalunya)
–algunes fonts citen erròniament Arbeca (Les
Garrigues, Catalunya)–
l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres
Tribó, que va fer servir
el pseudònim Sol de la Vida. Sos pares
es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó
Taqués. Fill d'una
família pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
Aníbal
Álvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap
de Ruc, fet pel qual va
ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid
(Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de
Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en
consell de guerra i
condemnat a dos anys de presó. També era contrari
a l'alcohol i al tabac. En
1918 col·laborà en el periòdic El
Ideal, òrgan de les Joventuts
Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes
(Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de
Pablo, Manuel Albar
Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera,
Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre
d'Estudis Socials de
Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep
Cinca Vilagener, Hermós
Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En
aquests anys escrivia
poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb
músiques populars. En
1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo
será un derecho.
L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista
«Crisol», amb els germans
Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923
fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín
i
el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona
al costat de Novella,
Sebastià Clarà Sardó, José
Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi de la
mentida, la seva obra més
coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i
l'espiritualisme
tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de
Rivera exercí de
mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot.
Col·laborà amb Joan Puig
Elias i després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com
ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No
es
considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva
manera» de la tradició de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri
del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe
Cuadrado Serrana,
filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En
aquesta època
s'integrà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil
visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre,
alhora que portava
la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització
de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset.
Posteriorment passà a
Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a
poblacions de la comarca
(Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere
Segarra Boronat en la
direcció d'Acció Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc.
En 1939, amb el
triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració
d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra,
s'enrolà en
l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud)
caigué presoner dels alemanys
i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula
65.137, a l'Stalag VII-A
de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la
matrícula
3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb
quatre deixebles
seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar
de Gusen. Josep
Torres Tribó va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta
Àustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida
publicà articles en
nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol,
Fructidor,
Los Galeotes, Libertín,
Solidaridad Obrera, Vida Obrera,
etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al
pueblo, cultura (1922), Aurorita.
Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica
social (1922), La Ciutat
ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres
actes (1925, inèdit), El
ídolo (1926), La loca vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia
Torres Cuadrado, també
fou una destacada anarquista. Josep Torres Tribó (1899-1941) ***
Portada
del llibre d'Alexandre Croix Tixier-Vignancour. Ombres et
lumières (1965)
- Alexandre Croix:
El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França,
França) el
periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir
diversos pseudònims (Charles
Alexandre,
Anastygmat, Barcelone,
etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia
de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un
cafè a
Saint-Denis (Illa de
França, França). Després de fer els
estudis secundaris i d'estudiar lletres i
ciències socials, començà a treballar
en el full financer La Gazette de Franc
com a secretari de la seva fundadora Marthe
Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile
Buré. Durant molt de
temps col·laborà en Le
Crapouillot.
Magazine non-conformiste, de Jean
Galtier-Boissière, amb son nom o sota el
pseudònim Charles Alexandre.
Després
de la Gran Guerra col·laborà en nombroses
publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie
Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin
(1925-1939). En 1927 va ser
fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb
Eugène Humbert, Victor
Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè
neomaltusià «Pro Amor»,
enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929
treballava en la redacció de Le
Libertaire sota el pseudònim Barcelone
i signà els seus articles sota diversos
pseudònims (Paul Monfret,
Randal, Raskolnikoff,
Raynal, Charles
Robert,
etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de
Saint-Denis en el
congrés de la Fédération Anarchiste du
Midi (FAM, Federació Anarquista del
Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc,
Occitània) i l'abril de 1930 en
el congrés de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). En els anys
trenta vivia al número 231 de l'Avenue du
Président Wilson de Saint-Denis i
figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar
bimensualment establerta
per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires
propagandístiques i
conferències per la regió parisenca. Gran lector,
també en castellà i en
italià, amb una gran memòria, fou temut com a
pamfletista. Va ser un dels col·laboradors
en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la
revista Vu (Vu
en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre
els anarquistes
i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com
a corresponsal del diari L'Ordre,
encara que a les ordres del
govern francès del Front Popular, a Galícia
(Espanya), amb gran perill per a la
seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín
Maurín Juliá, sindicalista
que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar
feixista del 18 de
juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per
Yveline Riottot en la
seva novel·la Les chemins de Croix
ou les
tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste.
Iniciativa
seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número
especial de gener de 1938
sobre «L'Anarchie» de Le
Crapouillot.
En aquesta època col·laborà en La Flèche
de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan
esclatà la II
Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb
André Prudommeaux passà a Suïssa; per
aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de
presó i a la
confiscació dels seus bens presents i futurs. A
Suïssa va ser acollit, entre
d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942
col·laborà en el text
biogràfic Un home dans la
mêlée sociale.
Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis
Bertoni». Finalment, pogué
retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès
en el Sindicat de Correctors
d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean
Galtier-Boissière en la seva obra en
dos volums Histoire de la guerre
(1939-1945). Durant la postguerra continuà
col·laborant en la premsa
llibertària, com ara La
Révolution
Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le
Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus,
de René Ringenbach (René
Ringeas). En
els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard).
En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del
periòdic Liberté,
i, amb aquest i Albert Camus,
fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de
Consciència. Fou
autor de Tixier-Vignancour. Ombres et
lumières (1965) i de Jaurès
et ses
détracteurs. L'histoire à travers la
polémique (1967). Un text seu sobre
l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975
de l'obra de Katia
Landau Espagne, les fossoyeurs de la
révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8
de juny de 1976 a
l'Hospital Lariboisière de París
(França). En el moment de la seva mort
treballava en diferents obres, especialment en Cinquante
ans de la Révolution Prolétarienne, de
la qual Roger
Hagnauer acceptà reprendre la publicació.
L'Institut d'Histoire Sociale.
Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus
dossiers de premsa. Cal no
confondre'l amb el militant anarquista való Charles
Alexandre, col·laborador de
la premsa anarquista belga (Le Combat,
L'Emancipateur, etc.) i autor del
fullet L'Homme et ses dieux (1937). ***
Ismael
Roig Soler - Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. Sos pares es deien Joaquim Roig i Isabel Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió de Solidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a la Residència Universitària Campus La Salle de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937). ***
Joan
Call Bonet (Call) - Joan Call Bonet:
El 3 d'octubre de 1914 neix a
Barcelona (Catalunya) el mestre
racionalista, dibuixant
artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut
simplement com Call. Sos pares es
deien Joan Call i
Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera,
va fer
estudis a l'Escola
Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC
Barcelona. A
Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en
una escola depenent
de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a
Palmira Viladomiu,
filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu
Viñoles. Durant
la Guerra Civil lluità en la «Columna
Durruti» i amb la militarització de les
milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26
Divisió, amb seu a Prats. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i
patí el camp de concentració de
Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de
Luzenac, a prop de
Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família
Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc,
Occitània) treballà en el metall.
Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc,
Occitània) on va fer feina en una fàbrica de
gasoses que la família Viladomiu
arrendà, però que només era rendible
l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat
d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE).
S'establí a Tolosa,
on començà a treballar com a pintor decorador,
feina a la qual va anar especialitzant-se
artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant
publicitari, col·laborant
en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el
periòdic tolosà La
Depêche du Midi, on entre aquest any
i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la
Secció de Dibuixants. En
1947 participà, amb l'obra titulada Terror,
en l'exposició organitzada per la Secció de
Cultura de l'MLE i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de
dibuix en
el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i
mantingué estret
contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens
Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari
Brugarolas,
etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III
Exposició
d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de
Tolosa. Les
seves il·lustracions les podem trobar en nombroses
publicacions llibertàries,
com ara CNT, Espoir,
El Frente, Ruta,
Solidaridad Obrera, Umbral,
etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial
Ideas de
Tolosa. També col·laborà en els anys
cinquanta amb el grup teatral llibertari
tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de
1988, en aplicació de l'amnistia, va
ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la
Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué
veure en l'exposició
antològica Toulouse et les
artistes
espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des
Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de
2002 a la Résidence Marguerite de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Joan Call
Bonet (1914-2002) ***
Marcel·lí
Massana - Marcel·lí Massana Vancell: El 3 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Manuel Miquel Massana i Vancell –els llinatges també citats erròniament Masana i Bancell–, també conegut com Panxo (o El Gras). Sos pares es deien Marcel·lí Massana Pairà, miner, i Concepció Vancell Puig, domèstica. Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra –des d'abril de 1938 com a tinent– que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al seu domicili al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya María Ascensión Calvo Grané. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista). Marcel·lí Massana i Vancell (1918-1981) ***
Francisco
Echegaray Galdó - Francisco
Echegaray Galdó: El 3 d'octubre de 1921 neix
a Alacant
(Alacantí, País
Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista
Francisco Echegaray
Galdó, que va fer servir els pseudònims Manuel
Gomis i Le Gone. Fill de
pares desconeguts, nasqué a les Cases de la
Beneficència d'Alacant. Militant
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, quan el
triomf franquista,
aconseguí embarcar a Alacant i arribar amb barca a
Algèria. Fugint dels camps
de concentració, s'allistà en la Legió
Estrangera sota el nom de Manuel Gomis.
Després del desembarcament
de les tropes aliades al nord d'Àfrica del 8 de novembre de
1942, s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del
general Philippe Leclerc.
Després de les
companyes de Tunísia, entrà a formar part de la
IX Companyia de Regiment de
Marxa del Txad, integrada en la II Divisió Blindada
(«Divisió Leclerc»), més
coneguda com «La Nueve», formada
majoritàriament per anarquistes espanyols, i
amb la qual alliberà París (França) el
24 d'agost de 1944. Va ser en aquests
dies que va conèixer Raymonde Marcelle Bertholet, que
esdevingué sa futura
companya. Posteriorment s'instal·là a Bondy (Illa
de França, França). Francisco
Echegaray Galdó va morir el 12 d'abril de 1989 a l'Hospital
Avicenne de
Bobigny
(Illa de França, França). Cal no confondre'l amb
Victor Echegaray, també soldat
de «La Nueve», autor d'un testimoni sobre
l'alliberament de París publicat en
el llibre de Frederica Montseny Mañé Pasión
y muerte de los exiliados españoles en Francia
(1950). ***
Simón
Gracia Feringán - Simón Gracia Feringán: El 3 d'octubre de 1923 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Simón Gracia Feringán –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Fleringan–, conegut sota els pseudònims de Miguel Montllor i Aniceto Borrel. Sos pares es deien Simón Gracia i Gloria Feringán. Son pare i son oncle, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), van ser afusellats a Utebo per les tropes franquistes arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. A finals dels anys quaranta treballà com a traginer de llet i l'11 de febrer de 1949 a Saragossa entrà a formar part del grup d'acció anarquista «Los Maños», encapçalat per Wenceslao Jiménez Orive (Wences). El 2 de març de 1949, amb els germans Francesc i Josep Sabaté Llopart, Wences, José López Penedo i Carlos Vidal Pasanau, participà a Barcelona en l'atac de l'automòbil del cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda i en el qual resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. Després participà en la gira expropiadora que el grup realitzà per Barcelona, Madrid, Màlaga, Sevilla i França. El 2 de gener de 1950 tornà a Barcelona i arran de la delació d'un dels membres del grup, Aniceto Pardillo Manzanero (El Chaval), el 9 de gener de 1950 va ser detingut amb Plácido Ortiz Gratal, hores després de caure mort Wences. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort. Simón Gracia Feringán va ser afusellat el 24 de novembre –algunes fonts cien erròniament el 24 de desembre– de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya), juntament amb Victoriano Muñoz Tresserras i Plácido Ortiz Gratal, i el seu cos llançat en una fossa comuna del cementiri de Montjuïc. Simón Gracia Feringán (1923-1950) ***
Patrick
Mercado - Patrick Mercado: El 3 d'octubre de 1951 neix al XIII Districte de París (França) l'escriptor, actor, guionista i simpatitzant llibertari Patrick Marcel Louis Mercado, conegut com Nounours. Era fill d'Alberto León Alejandro Mercado, obrer anarquista espanyol, antic milicià de la «Columna Durruti», exiliat i casat amb la francesa Christiane Marcelle Lucie Lieven, la qual regentava una merceria al carrer Patriarches del barri Mouffetard de París. Quan estudiava a l'institut, participà en els fets de «Maig del 68» i entre 1968 i 1971 va fer estudis d'història i d'arqueologia a la Facultat de Censier de París, en la qual es va llicenciar. Apassionat de la moto, formà part durant molts danys d'un grup de motoristes d'Harley-Davidson. Esdevingué electricista de cinema i com a cap d'electricistes treballa en nombrosos rodatges arreu de França i de l'estranger. Gran viatger, visqué molts anys a Àsia (Cambotja, Laos i Vietnam). En els anys noranta abandonà progressivament l'ofici d'electricista i es dedicà a l'escriptura, especialment escrivint novel·les policíaques, col·laborant especialment en la col·lecció «Le Poulpe», fundada per l'escriptor anarquista Jean Bernard Pouy. També treballà d'actor en petits papers per a la televisió (Le gang des limousines, Maigret et les plaisiers de la nuit, 3615 Pretty Doll, 36 quai des ombres) i per al cinema (Tortilla y cinema, La vie rêvée des anges, Un dérangement considerable, Mademoiselle, Les morsures de l'aube, Grégoire Moulin contre l'humanité, Ferance Boutique, Les textiles). En 1998 obtingué el premi al millor segon actor en la pel·lícula La vie rêvée des anges, d'Érick Zonca, en el Festival «Jean-Carmet» de Moulins (Borbonès, Occitània). A principis de segle s'establí amb sa companya Isabelle a Mayenne, on havia comprat una casa amb terreny. En aquests anys animà tallers de lectura i d'escriptura a la presó de Laval. Encara que no milità en cap grup o organització anarquista, participà activament en manifestacions i actes llibertaris i en mobilitzacions socials, definint-se com a llibertari. Col·laborà amb relats en diferents publicacions (Caïn, Courrier de la Mayenne, Ligne Noire, etc.). Entre les seves obres podem citar Cheval de feu (1995), Scooter Triades (1997), Itinéraire d'un fuyard (1998), Les anges du Mékong (1999), K.O. final au Sénégal (2000), Des gourous et des douleurs (2000) i Les paupiettes de Paulette (2002). El seu últim domicili va ser a Ahuillé (País del Loira, França). Sa companya fou Isabelle Julie Fellous. Patrick Mercado va morir el 26 de febrer de 2023 al Centre Hospitalari de Laval (País del Loira, França) i va ser incinerat el 6 de març en aquesta població.
Defuncions
Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892) - Eugène Cottée: El 3 d'octubre de 1898 mor a París (França) el dibuixant, artista pintor, marxant d'art i anarquista Édouard Eugène Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Havia nascut el 21 d'octubre de 1854 a Passy, actualment XVI Districte de París (França). Sos pares es deien Pierre Édouard Cottée, daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta. Marxant d'art, el 10 de setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de Comerç de París. El 19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de París amb Rose Marie Baille; aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i treballava de marxant i expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de 1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era secretari de la XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut, juntament amb altres companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener, Eugène Hamburger, Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,) després d'haver protagonitzat un incident en una reunió privada del comitè de l'Aliança Republicana, celebrat al Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador republicà Henri Tolain, on aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple que contenia un article força violent contra el president de la reunió, i el 15 de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena per un delicte de «cops, ultratges i rebel·lió» contra els agents que intentaren sufocar el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de 1887 va ser detingut, juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota l'acusació d'«abús de confiança» després d'haver intentat estafar a un tal Beaufils, repartidor del mercat central de París, per al qui treballava Oscar de Witte. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era secretari de redacció del periòdic anarquista Insurgé i membre del grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en una llista policíaca d'anarquistes i vivia al número 5 del carrer Ormesson. L'abril de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista Internacional (GAI) que ce celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del carrer Au Maire. El 6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de «complicitat en robatori» i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de 1893, amb altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una corona roja de la Coalició Revolucionària, marxaren cap el cementiri de Père Lachaise. El 29 de maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes (Amédée Denéchère, Gillot, Rodolphe Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la Bastille», a la plaça de la Bastille, lloc de reunió habitual de la militància llibertària, amb la finalitat d'establir una correspondència activa amb certes personalitats anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893 assistí al míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de juliol de 1893 assistí, amb quatre-centes persones, a una conferència organitzada per Dufour i Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin, un míting a la Sala Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura de la Borsa del Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron, Georges Deherme, Amédée Denéchère, etc.), plantejà la creació d'un diari en aquell mes d'eleccions legislatives i tingué la intenció de visitar personalitats per a trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era desconegut. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Letort, que va ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i correspondència. En aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com assegurava, en el periòdic Gazette des Assurances. El 30 de març de 1894 va ser posat en llibertat després d'haver enviat la policia el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i encara vivia al carrer Letort. El seu últim domicili fou al número 147 del carrer Université i al final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène Cottée va morir el 3 d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París (França). ***
Lois Waisbrooker - Lois Waisbrooker: El 3 d'octubre de 1909 mor a Antioch (Califòrnia, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Havia nascut el 21 de febrer de 1826 a Catharine (New York, EUA). Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow’s Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull’s Crucible, Woodhull & Claflin’s Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). ***
Philip Grosser - Philip Grosser: El 3 d'octubre de 1933 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'anarquista i antimilitarista d'origen jueu Philip B. Grosser. Havia nascut en 1890 a Boston (Massachusetts, EUA). El desembre de 1917, durant la Gran Guerra, va ser detingut per negar-se a fer el servei militar. Jutjat per un tribunal militar, el 25 d'agost de 1918 va ser condemnat a 30 anys de presó per negar-se a obeir la llei de reclutament, per amotinament i per escriure textos a favor de l'objecció de consciència. Tancat a diverses presons militars (Forts Jay, Leavenworth etc.), el juny de 1919 va ser traslladat al penal militar federal de l'illa d'Alcatraz (San Francisco, Califòrnia, EUA). L'anarquista Alexander Berkman, que coincidí amb ell a la presó, el considerà com «un dels seus millors companys». Durant els seus tres anys de presidi es va negar a ser jutjat per les autoritats i la seva resistència passiva va ser ferma, negant-se a portar uniforme i a formar militarment, a trencar les pedres dels seus «treballs forçats», etc. Tot això li va portar continus càstigs (encadenaments, cops, prohibició d'anar els lavabos, gàbies de tortura, masmorres subterrànies, etc.) i períodes de confinament en solitari. Fou alliberat el 2 de desembre de 1920. Va ser el primer a escriure les impressions del seu tancament a la presó Alcatraz, revelacions que van ser publicades per Excelsior Press pòstumament en 1933 en forma de pamflet per un grup d'amics, amb un pròleg d'Alexander Berkman, sota el títol Uncle Sam's Devil's Island. Experiences of a conscientious objector in America during the First World War i que van ser reeditades en 2007 per la Kate Sharpley Library a Londres (Anglaterra). Philip Grosser, sumit en la misèria i en la depressió, es va suïcidar llançant-se davant un tren en marxa el 3 d'octubre de 1933 a Boston (Massachusetts, EUA) i va ser enterrat el 20 d'octubre. ***
Antonio
García Álvarez (1935) - Antonio García
Álvarez: El 3 d'octubre de 1940 és
afusellat a Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio García
Álvarez, conegut com El
Chófer. Havia nascut cap el 1914 a
Nerja (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
Antonio García i
Encarnación Álvarez. Rebel de mena, es
guanyà la vida fent de taxista a Màlaga.
Fou un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries
malaguenyes. En 1932 va ser
empresonat governativament 15 dies per oposar-se a la policia, que
intentava
prohibir una gira propagandística de l'Ateneu de
Divulgació Social (ADS). Un
cop lliure, es va lliurar a la creació de grups anarquistes
a les barriades i a
la difusió dels periòdics llibertaris, realitzant
boicots i accions contra la
premsa burgesa. En aquests anys republicans participà en
totes les vagues que
es convocaren. L'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Miguel
Molina
Salado, sota l'acusació d'haver mort un guàrdia
d'assalt durant una vaga a
Màlaga; jutjat el maig de 1934 per un Tribunal
d'Urgència, va ser absolt. També
va ser acusat d'haver participat en un atemptat contra el torero
José García
Carranza (Pepe El Algabeño),
a qui
implicaven en la mort de diversos confederals. El setembre de 1935 va
ser
detingut ferit en una cuixa; empresonat, el juliol de 1936
pogué evadir-se de
la presó amb altre vuit companys. Un cop lliure,
s'afilià a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i entrà a formar part del
Comitè de Salut Pública. Durant la
guerra lluita primer a Màlaga, dins els Quadres de Defensa
Confederal, i
després a Almeria i Pozoblanco, com a xofer
d'ambulància de Sanitat enquadrat
en la Brigada 88 de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Tenia per
companya María González, amb qui
tingué dos infants (Paquita i Rosita). En
1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i enviat a un camp de
concentració de presoners republicans a Alacant
(Alacantí, País Valencià).
Amagat a Màlaga a casa de sa germana Mariana, el 18 de maig
de 1939 va ser
detingut i tancat a la Presó Provincial de
Màlaga. Jutjat en consell de guerra
sumaríssim –en el judici es declarà
«anarquista revolucionari»–, el 16 de
febrer de 1940 va ser condemnat a mort per
«patruller» de la FAI i per
«adhesió
a la rebel·lió militar». Antonio
García Álvarez va ser afusellat el 3 d'octubre
de 1940 al cementiri de San Rafael de Màlaga (Andalusia,
Espanya), lloc on va
ser enterrat. La nit abans es va intentar suïcidar tallant-se
les venes amb una
llauna a la presó, però va ser curat per a
poder-lo afusellar. El 2 d'abril de
1941, ja mort, se li va commutar la pena per presó atenuada.
Sobre unes cartes
seves i un Libro de poemas que va
escriure clandestinament a la presó en 1940 dedicat a
María Roa Jiménez, al·lota
amb la que mantingué una relació sentimental
durant un any i mig mentre era al
front de guerra al Valle de los Pedroches (Còrdova,
Andalusia, Espanya) i que
esperava un fill seu, en 2016 es va estrenar el documental Libertad Negra. Poemas de amor de un condenado a
muerte, de Jorge
Peña i José Enrique Sánchez,
així com l'edició del poemari. Antonio García Álvarez (ca. 1914-1940) ***
Helios
Ziglioli i Josep Sabaté Llopart (amb bicicleta) - Helios Ziglioli:
El 3 d'octubre de 1949 és assassinat a Castellar del
Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Helios Ziglioli,
també citat
Elios Ziglioli o Elios
Ciclione, i que va fer servir el pseudònim de Fernando García Bernón.
Havia nascut el
15 de març de 1927 a Lovere (Llombardia, Itàlia).
Criat pels avis, des de molt
jove entrà a formar part del moviment anarquista de la
mà d'un mestre seu a
l'escola. Des de feia molts anys son pare vivia a París
(França) i en 1948
decidí anar-hi per conèixer-lo. Decebut pel
comunisme fanàtic de son pare,
conegué llibertaris espanyols a París i
s'uní a la lluita clandestina
antifranquista. A Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
s'entrevistà amb Pere Mateu
Cusidó, secretari de Coordinació i responsable de
l'activitat antifranquista a
la Península, li va dir que ja el cridarien quan fes falta i
va recomanar als
companys de la Federació Local de Carmauç
(Llenguadoc, Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que li busquessin
feina per
mantenir-lo ocupat. El 20 de setembre de 1948 entrà a
treballar en una mina de
la companyia «Houllières d'Aquitaine» i
ben aviat li encarregaren l'ús d'una
rascadora (màquina que arrenca el carbó a les
galeries que es van obrint). Multilingüe,
parlava italià, francès, castellà,
català i esperanto. Decidit a passar els
Pirineus, a finals de maig de 1949 conegué Josep
Sabaté Llopart a Tolosa, amb
qui establí una estreta amistat. El 4 de juny de 1949 va ser
detingut,
juntament amb Emilio Auto Gracia, Ramon Pons i Manuel Sabaté
Llopart, arran
d'un escorcoll al mas Tartàs (Oceja, Alta Cerdanya,
Catalunya Nord), base de la
guerrilla, on es trobaren armes i municions; jutjat el 29 de juny de
1949, va
ser condemnat a dos mesos de presó. Posteriorment
tornà a Carmauç quan després
d'unes setmanes de treballar en la construcció el van cridar
per entrar a
l'Interior acompanyant al grup guerriller de «Los
Primos»; aquesta serà la
primera i única entrada clandestina a l'Espanya franquista.
El 4 de setembre de
1949 sortí de Tolosa cap a Catalunya el grup, format pel cap
de l'escamot
Saturnino Culebras Saiz (Primo), son
germà Gregorio Culebras Saiz, José Conejos
García, Manuel Aced Ortell (El
Francès), Joan Busquets Vergés (El Senzill), Manuel Sabaté
Llopart,
Ramon Vila Capdevila i Helios Ziglioli. A la carretera de Rocafort al
Pont de
Vilomara (Bages, Catalunya) intentaren detenir el cotxe de Josep Pujol
Viñas,
industrial manresà, però aquest no
s'aturà i envestí els guerrillers, que
obriren foc i feriren a l'esquena Emília Cuadrado
Martínez, sa serventa.
L'automòbil continuà el seu camí per
portar la ferida a l'hospital, però això
havia desvetllat la presència del grup guerriller a la
Guàrdia Civil. El grup
caminà tota la nit i van amagar pel camí
dipòsits d'armes per anar més
lleugers. Joan Busquets i Saturnino Culebras l'endemà
marxaren cap a Terrassa
per agafar el tren en direcció a Barcelona i poder contactar
amb el grup de
Josep Sabaté Llopart, que també havia entrat a
Catalunya per aquelles dates.
Després d'un tiroteig amb la Guàrdia Civil,
l'endemà pogueren agafar el tren
cap a Barcelona. Mentrestant Ziglioli anà a Matadepera
(Vallès Occidental,
Catalunya) per buscar queviures, però va ser detingut per la
Guàrdia Civil sota
la documentació falsa de Fernando
García
Bernón. Després de ser apallissat, el
van dur amb camió a Castellar del
Vallès a la recerca d'un dipòsit d'armes. Helios
Ziglioli va ser assassinat per
la Guàrdia Civil el 3 d'octubre –altres fonts
citen el 29 de setembre– de 1949
a Castellar del Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) i l'endemà va ser
enterrat a la secció dels protestants del cementiri
d'aquesta localitat. ***
Notícia
de la condemna d'Alfred Pinçon apareguda en el diari
parisenc La
République Française del 2 de
setembre de 1913 - Alfred Pinçon: El 3 d'octubre de 1957 mor a París (França) l'anarquista, sindicalist i antimilitarista Constant Alfred Pinçon. Havia nascut el 22 d'abril de 1895 a l'Hospital Cochin del XIV Districte de París (França). Era fill de Constant Alphonse Pinçon, fuster de la construcció, i de Françoise Hortense Roussel. El gener de 1908 treballava d'empleat a les oficines de les fàbriques de materials metàl·lics Nozal a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), on restà fins el 15 d'octubre de 1909. Va ser sorprès en diferents ocasions dormint durant la feina i explicà que estava cansat, ja que passava gran part de la nit en reunions. Entre l'11 de gener de 1910 i el 31 de gener de 1911 treballà amb el fabricant de màquines agrícoles Albaret, al número 7 bis del carrer Louvre de París, i va ser acomiadat per negar-se a vestir-se amb una lliurea i abans de partir destrossà diversos objectes. L'1 de maig de 1911 va ser detingut a la plaça de la République de París després de cridat «Assassins» uns guàrdies municipals que reprimien uns manifestants que sortien de la Borsa del Treball. El 22 de maig de 1911 va ser condemnat a 50 francs de multa per «ultratge». Entre el 31 de maig i el 26 d'agost de 1911 treballà a l'empresa de màquines d'escriure Remington, al número 8 del bulevard Capucines. En 1911 vivia amb sos pares al número 25 del carrer Procession de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre el 2 de gener i el 2 de maig de 1912 va fer feina amb el fabricant de guants Georges Hautsgen, al 44 de l'avinguda Michelet de Saint-Ouen. Entre el 20 de maig de 1912 i el 15 de maig de 1913 treballà a la fàbrica de traucadors Union Ouvrière, al 36 del carrer Sambre-et-Meuse de París. En questa època militava en la Joventut Sindicalista de Saint-Ouen, era assidu lector de La Bataille Syndicaliste i es dedicava a aferrat adhesius antimilitaristes al seu barri contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre el 21 de juliol i el 15 de setembre de 1913 treballà d'empleat a la Companyia General de l'Òmnibus i entre el 15 de setembre i el 13 d'octubre amb l'empresari F. Balet, al número 31 del carrer Rosiers de Saint-Ouen. Posteriorment restà desocupat. El 19 d'agost de 1913 va ser detingut quan aferrava cartells antimilitaristes amb altres companys (Robert Compoint, Louis Pouleau i Maurice Pfister), però no va ser denunciat. El 30 d'agost de 1913 va ser detingut quan es preparava para participar en una «retreta roja» organitzada per les Joventuts Sindicalistes destinada a sabotejar una retreta militar; portava un bastó amb la punta de ferro i una llibreta on apuntava les ressenyes dels mítings antimilitaristes; per aquests fets, l'1 de setembre de 1913 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional del Sena per «possessió d'arma prohibida» i condemnat a 25 francs de multa. El 19 de desembre de 1914 va ser incorporat al 89 Regiment d'Infanteria. El 16 de gener de 1917 va ser declarat desertor i el 2 d'abril d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la X Divisió d'Infanteria i condemnat a un any de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'interior en temps de guerra» i «falsificació de permís». El 16 d'abril de 1917 va ser ferit de bala al Bois des Buttes, durant la «Batalla de l'Aisne», i el 17 d'octubre de 1918 va ser ferit a Seboncourt (Picardia, França). Destinat al I Regiment de Zuaus, va ser enviat el 27 de gener de 1919 com a muntador als tallers de la Companyia Ferroviària del Nord a La Plaine Saint-Denis. El 3 d'octubre de 1919 va ser reenviat al seu destacament militar per «mals serveis». El 8 d'abril de 1920 va ser desmobilitzat. El juliol de 1921 vivia amb sa companya Marion Rosa, amb qui tenia dos infants, al carrer Clément-Lécuyer de Stains (Illa de França, França). El gener de 1925 era membre de la comissió del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció). El juny de 1926 va ser un dels animadors del Comitè de «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies, el secretari del qual fou A. Coquin. Acabà treballant en una fàbrica de ciment i el febrer de 1926 formà part del buró del Sindicat d'Obrers del Ciment de la Regió Parisenca, del qual, l'agost d'aquell any, va ser nomenat delegat de Propaganda. El gener de 1927 va ser designat secretari adjunt no retribuït en l'assemblea general del SUB de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'abril de 1927 va fer les permanències dominicals del SUB a la Borsa del Treball. L'abril de 1928 va ser nomenat secretari del SUB i el maig de 1930 del Sindicat Confederal dels Obrers del Ciment del Sena, que s'havia integrat en la Confederació General del Treball (CGT). El 10 de maig de 1931 participà, amb Julien Le Pen, en un míting intercorporatiu de la CGT, a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball. En 1932 col·laborava regularment en la secció «Mouvement syndical» del periòdic Le Libertaire. El 29 de gener de 1933 prengué la paraula en un míting organitzat pel Comitè Regional de Treballadors de la Construcció i dels Treballs Públics de la Regió Parisenca celebrat a la Borsa del Treball, on afirmà que, després d'aconseguir la setmana de 40 hores, calia reivindicar la setmana de 30 hores. Mantingué una estreta amistat amb Lucien Charbonneau, tresorer del Comitè de «L'Entr'aide». En 1937 fou membre dels grups anarquistes de fàbrica de la Unió Anarquista (UA), engegats per Félix Guyard i Nicolas Lazarévitch. Aleshores vivia al número 53 del carrer Poissonniers de Paris. El 30 d'octubre de 1937 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes a vigilar del departament del Sena. El novembre de 1938 participà en una col·lecta en suport de Benoît Broutchoux. El 15 d'abril de 1939 vivia al número 34 del carrer Ordener del XVIII, que va ser el seu domicili definitiu. El novembre de 1939 era secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT. Entre el 21 de març i el 28 d'agost de 1940 va ser mobilitzat i enviat al polvorí de Salbris (Centre, França). En 1941, en un escorcoll a la seu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), el seu nom i adreça va ser interceptat en un llistat de subscriptors del periòdic de l'organització. El 6 de març de 1943 el seu domicili va ser escorcollat sense resultats. Després de la II Guerra Mundial va ser reelegit secretari general de la Cambra Sindical dels Obrers del Ciment de la CGT, càrrec que ocupà fins el 1953. El desembre de 1944, el maig de 1948 i l'abril de 1949 envià diners per al periòdic CQFD, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP). En 1950 encara figurava en el llistat d'anarquistes el domicili dels quals havien de ser vigilats. Alfred Pinçon va morir el 3 d'octubre de 1957 a l'Hospital Boucicaut del XV Districte de París (França) i va ser enterrat el 14 d'octubre al cementiri de Thiais (Illa de França, França). ***
Julio
Urraca Valmaseda - Julio Urraca Valmaseda:
El 3 d'octubre de 1968 mor a Vitòria
(Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Julio
Urraca Valmaseda. Havia nascut el 12 d'abril –algunes fonts
citen errònament el
14 d'abril– de 1898 a San Asensio (Logroño,
Espanya; actualment La
Rioja, Espanya). Sos pares
es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un
destacat
membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de
Victòria (Àlaba, País Basc), fidel
integrant dels comitès de vaga i diverses
vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada
convocatòria de vaga contra
l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes
franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de
presó, que penà
a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou
alliberat. Entrà a
treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi
de la fusta. Julio
Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General
Santiago Apóstol de Vitòria
(Àlaba, País Basc), de les
conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat
al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou
Petra Quintana. ***
Cartell
realitzat per Gumsay per a les Joventuts Llibertàries de
Catalunya - Gumsay: El 3 d'octubre de 1976 mor a Barcelona (Catalunya) el pintor, dibuixant i cartellista llibertari Gumersindo Sainz Morales de Castilla, que signà les seves obres com Sainz de Morales i Gumsay. Havia nascut el 12 de maig de 1900 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Gumersindo Sainz i Dolores Morales de Castilla. Després d'estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid es traslladà a Barcelona, on destacà com a il·lustrador (dibuixos i fotomuntatges) de revistes (Esfuerzo, La Ilustración Ibérica, Imatges, Meridià, Porvenir, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc.) i de portades de llibres. Entre 1935 i 1936 realitzà un conjunt d'exposicions on ressaltà les «lacres socials». En 1937 el Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya li va publicar l'àlbum Estampas de la España que sufre y lucha, recull de 26 dibuixos sobre el conflicte bèl·lic. Durant la Guerra Civil també realitzà treball per a la Unió General de Treballadors (UGT). A partir de 1941 realitzà nombroses exposicions individuals per tot l'Estat (Barcelona, Bilbao, Madrid, Palma, Sant Sebastià, Sitges, València, etc.) i l'estranger. És autor de un gran nombre d'obres pictòriques en diferents tècniques (aquarel·les, sanguines, pintures, dibuixos, olis, etc.). Sa companya, Montserrat Barta Prats (1906-1988), també fou pintora i dibuixant. Gumersindo Sainz Morales de Castilla va morir el 3 d'octubre de 1976 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. ***
Retrat
de Raoul Avias aparegut en la revista lionesa IRL de desembre de
1987 - Raoul Avias:
El 3 d'octubre
de 1987 mor a Avinyó (Provença,
Occitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Raoul Félix Édouard Avias.
Havia nascut el 25 de febrer de
1910 a Oullins (Forez, Arpitània).
Sos pares es deien
Hippolyte Édouard
Baptiste Avias, ajustador, i Marie Félicie Augustine
Ferrand. Quan era
adolescent va quedar marcat pels esdeveniments de la guerra d'Espanya,
que el
decantaren cap a la militància en el moviment anarquista.
Després de la II
Guerra Mundial formà part de la Federació
Anarquista (FA) i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la zona d'Oullins i de Lió.
Obrer metal·lúrgic, la
seva militància anarcosindicalista i la seva
participació en nombroses vagues
en una desena d'empreses va fer que fons acomiadat en diferents
ocasions. En
aquesta època vivia al número 56 del carrer
Pierre-Sémard d'Oullins. En els
anys seixanta fou secretari del grup anarquista
«Élisée Reclus» de
Lió, adherit
a la FA. El seu últim domicili va ser a Tuleta
(Valentinès, Delfinat,
Occitània). Conreà la pintura i la poesia. Sa
companya fou Germaine Guinot. Raoul
Avias va morir el 3 d'octubre
de 1987 al Centre Hospitalari d'Avinyó (Provença,
Occitània). ***
Floreal
Carbó Mora - Floreal Carbó Mora:
El
3 d'octubre de
1991 mor a Rius de
Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Floreal Carbó Mora, també conegut com Casimiro. Havia nascut el 31 d'octubre de
1912 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien José Carbó i Casimira Mora.
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Calanda i partidari
de la «gimnàstica
revolucionària» de Joan García Oliver,
arran dels fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser empresonat. Sa companya
fou María Villanueva. Durant la
guerra
civil lluità, ben igual que son cunyat José
Villanueva, com a voluntari en la
«Columna Durruti» i, després de la
militarització, fou tinent en la 26 Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El 23 de desembre de 1938
era capità en una companyia d'observació de la
119 Brigada Mixta. Després de la
destrucció de l'únic fusell metrallador que tenia
la companyia per un
bombardeig enemic, ordenà la retirada per mor de les grans
pèrdues patides. Amb
el triomf franquista passà a França, on
continuà militant en la CNT de l'Exili
fins el seu final. Floreal Carbó Mora va morir el 3
d'octubre de
1991 al seu domicili de Rius de
Pelapòrc (Llenguadoc, Occitània). ***
Pepito
Rosell (dreta) amb Maurice Joyeux en un congrés (Madrid,
1983) -
Josep Rosell
Pivingut: El 3
d'octubre de 1999 mor a Chaucre
(Saint-Georges-d'Oléron,
Poitou-Charentes, França)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Joan
Àngel Rosell
Pivingut, conegut com Pepito Rosell. Havia nascut l'1
d'octubre de 1918 a Hostalric (Selva,
Catalunya). Era fill de
Francesc Rosell
Carreras, llaurador socialista, i d'Emília Pivingut Pous, i
tingué tres germans
(Francesc, Narcís i Salvador). Després de tenir
problemes amb el bisbat, que havia
posat família Rosell en la llista negra per haver-se negat
de deixar passar una
processó, aquesta es va traslladar a Barcelona (Catalunya),
al barri
d'Hostafrancs. Ben aviat, els quatre germans entraren a formar part del
moviment llibertari. En 1934, quan estudiava a l'institut,
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Becat a la
Universitat de Barcelona,
amb altres tres estudiants llibertaris, participà en 1936 en
les activitats del
Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT; quan les
accions de suport a les
vagues, es va adherir a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936, es presentà voluntari en la
«Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. El novembre de 1936 va
ser nomenat membre de l'Estat
Major dels tres grups del seu destacament de la columna que es trobaven
a
Madrid (Espanya), on va fer amistat amb Cipriano Mera Sanz, que va ser
ampliada
posteriorment en l'exili. El febrer de 1939, quan el triomf franquista
era un
fet, passà a França per la Guingueta d'Ix
(Cerdanya, Catalunya Nord) i va ser
tancat primer a Montlluís i després al camp de
concentració de Vernet, com la majoria
dels membres de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Aconseguí fugir-ne
i es reuní amb els companys
confederals a Marsella (Provença, Occitània). En
aquesta època va ser ferit en
un enfrontament amb la policia francesa. Obligat a fugir de Marsella,
va fer
servir la xarxa d'evasió clandestina organitzada per Suzanne
Juliette Berthe
Goubard (Suzy Chevet), passant per Angers
(País del Loira, França) i Sant-Maloù
(Bro Sant-Maloù, Bretanya), població on vivia, a
més de son germà gran Francesc
Rosell Pivingut, una gran colònia de catalans antifeixistes
exiliats. En
aquesta població conegué Claudette Marthe
Juliette Rousseau, la filla de Suzy
Chevet, que esdevingué sa companya i amb qui
tingué tres infants (Ninon, Thyde
i Wally). A Bretanya, durant la II Guerra Mundial, organitzà
la «Xarxa Robur»,
formada per militants llibertaris espanyols, que es dedicà a
perpetrar atemptats
i sabotatges, a recollir informació sobre la
construcció del «Mur de
l'Atlàntic»
i a engegar una xarxa d'evasió per als presoners dels camps
de treball forçat
de les illes de Jersey i Guernsey. L'agost de 1944 el seu grup de
resistents
anarquistes participà en la batalla per l'alliberament de
Sant-Maloù i del nord
de Bretanya. En 1945, acompanyà sa companya Claudette
Rousseau a Rennes (Bro
Roazhon, Bretanya) pels seus estudis i després a
París (França), on participà
en la reconstrucció de la CNT. Després de fer un
curs de formació, treballà de calderer
i de tècnic en calefacció en la
construcció. En aquests anys milità tant en el
moviment llibertari francès com en l'espanyol. Molt proper a
la CNT espanyola
en l'exili, es relacionà força amb destacats
companys, com ara Josep Ester
Borràs, Fernando Gómez Peláez,
Cipriano Mera Sanz, José Pascual Palacios, Josep
Peirats Valls, entre d'altres. En 1949 va ser condemnat a vuit dies de
presó
per «violència contra la força
pública», fet que li va impedir obtenir la
nacionalitat
francesa. El desembre de 1949 es casà amb Claudette Rousseau
i visqueren al
XVIII Districte de París. Per la seva situació
familiar com a gendre de Suzy
Chevet i de Maurice Joyeux, freqüentà
assíduament la llibreria «Château des
Brouillards» animada per Joyeux, fent amistat amb destacats
personalitats (Georges
Brassens, Léo Ferré, Roger Grenier, Daniel Mayer,
Michel Ragon, etc.). En 1954,
com a membre del grup «Louise Michel»,
s'adherí a l'acabada de crear Federació
Anarquista (FA), on va rebutjar tenir responsabilitats
orgàniques, però en la
qual milità la resta de sa vida. En 1958 es
traslladà al número 87 del carrer
Pouchet del XVII Districte de París, que va ser el seu
domicili definitiu. Com
a obrer de la construcció, s'afilià a la
Confederació General del Treball -
Força Obrera (CGT-FO), integrat en la minoria
anarcosindicalista, on ocupà
càrrecs de responsabilitat orgànica, com a membre
de la comissió executiva de
la Unió Departamental de París i membre de la
Federació de la Construcció,
participant en diferents congressos. En els anys cinquanta i seixanta,
la seva
doble militància sindical entre la CNT i FO va ser
útil als companys espanyols
exiliats enfront de la repressió franquista, intervenint amb
Maurice Joyeux,
davant les autoritats franceses en favor de perseguits, com ara Octavio
Alberola Suriñach o Josep Peirats Valls. En 1960,
després de la reunificació
confederal, s'integrà en Defensa Interior (DI), grup
encarregat de les accions,
els atemptats i els sabotatges a l'Espanya franquista. Es va oposar a
l'operació que dugué a la detenció i
l'execució dels anarcosindicalistes
Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado
Martínez, però va participar
activament l'abril de 1966 en el segrest del nunci apostòlic
espanyol davant el
Vaticà Marcos Ussía Urruticoechea. Poc
després va trencar amb el «Grup Primer
de Maig» (Octavio Alberola Suriñach, Luis
Andrés Edo, Lucio Urtubia Jiménez).
Amb la nova escissió de la CNT, entrà a formar
part del grup editor del
periòdic Frente Libertario. A partir de
la mort del dictador Francisco
Franco en 1975, assistí als congressos de la CNT espanyola
que es reorganitzava
i posteriorment en els de la Confederació General del
Treball (CGT). Participà
activament en les campanyes contra la repressió del moviment
llibertari a
Espanya («Cas Scala», fàbrica Michelin,
etc.). Va donar suport a l'escola
llibertària «Bonaventure» a l'illa
d'Oléron. En 1978, arran d'un acomiadament,
representà
la Federació de la Construcció de FO en la
comissió administrativa de la Borsa
del Treball de París. En 1997 el seu testimoni va ser
recollit en el llibre
col·lectiu Le hasard et la
nécessité ou comment je suis devenu libertaire.
Josep Rosell Pivingut va morir el 3 d'octubre de 1999 a Chaucre
(Saint-Georges-d'Oléron,
Poitou-Charentes, França) i va ser incinerat el 16 d'octubre
a l'illa d'Oléron.
Son fill Wally Rosell i sa filla Thyde Rosell són destacats
militants
anarquistes. Josep Rosell
Pivingut (1918-1999) Salvador Rosell
Pivingut (1905-1989) ***
Francesc Botey Badosa (La Treille, 1996) - Francesc Botey Badosa: El 3 d'octubre de 2000 mor a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Havia nascut el 4 d'octubre de 1912 a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta, òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània). ***
Antoni
Trabal Bisbal
- Antoni Trabal Bisbal:
El 3 d'octubre
de 2006 mor a Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França) l'anarcosindicalista i lluitador
pels
drets dels mutilats de guerra Antoni Trabal Bisbal. Havia nascut el 28
d'octubre de 1920 a Sant Feliu de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Fou fill de
Emília Bisbal Junyent, obrera fabril, i de
Jesús Trabal Julià, obrer
tèxtil, mecànic i militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) –organització a la qual
representà en el comitè
d'empresa de la fàbrica Fill de Solà
Sert– que
durant la guerra, entre maig de
1938 i gener de 1939, fou alcalde de Sant Feliu de Llobregat, a
més de membre
del Comitè d'Indústria Tèxtil local.
Fins als 14 anys Antoni Trabal estudià a
l'escola de l'Ateneu Obrer del seu poble natal. En 1935 es
posà a fer feina en
una empresa mecànica i d'oficinista als jutjats. Quan
esclatà la revolució,
intervingué en tasques culturals i en funcions
administratives en les Joventuts
Llibertàries. Quan tenia 17 anys s'enrolà en
l'Exèrcit republicà. En 1938 va
ser ferit greument al front del Segre i hagué de patir una
trepanació al
parietal esquerre, fet que l'allunyà dels fronts.
Després d'aquesta
contrarietat, entrà en el Cos de Mutilats de Guerra i en els
serveis
administratius dels hospitals militars. El febrer de 1939, amb el
triomf
feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de
concentració de Sant
Cebrià i de Bram. El gener de 1940 fou contractat per una
empresa d'aviació a Banhèras
de Bigòrra. Amb l'ocupació nazi, fou portat al
camp de concentració d'Argelers,
del qual aconseguí fugir el maig de 1941, establint-se
il·legalment a Tolosa de
Llenguadoc amb sa companya i son fill nounat. Entre juliol de 1942 i
agost de
1944, mentre feia feina en una Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) a
Cajarc, va fer d'enllaç entre el maquis i la CNT
clandestina. Després de
l'Alliberament i de la escissió dins del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE)
esdevinguda en 1945, fou membre del Comitè de la
Federació Local de Tolosa de
la tendència possibilista del Subcomitè Nacional.
En 1946 un Ple de Tolosa el
nomenà vicesecretari de la Lliga de Mutilats i
Invàlids de la Guerra d'Espanya
en l'Exili (LMIGEE), establerta en aquesta ciutat occitana. En 1947
s'instal·là
a París en qualitat de secretari de la citada lliga i la
representà en el Fons
Humanitari Espanyol fins al 1978, quan fou traslladada la seu a
Bordeus. Restà
a París com a delegat de l'LMIGEE i des del 1979
n'ocupà la secretaria de
Relacions Exteriors. Entre 1950 i 1960 fou membre en diverses ocasions
del
Comitè Regional de Catalunya de la CNT
col·laboracionista i com a tal representà
aquesta tendència en «La Treva Catalana»
i en plens i congressos. Mancat de
recursos, en 1953 trobà una feina en la UNESCO i en 1956
entrà com a funcionari
fins a la seva jubilació en 1980. Un cop retirat de la vida
laboral, es lliurà
a l'LMIGEE, tant a França com a Espanya, i amb altres
companys aconseguí la
total equiparació de drets amb els mutilats i
vídues de l'Exèrcit franquista.
En 1998 l'LMIGEE es va dissoldre, un cop complida la seva
missió. En 2002
participava en les Agrupacions Confederals de l'Exili, lligades al
sector que
esdevindrà en la Confederació General del Treball
(CGT), des de Noisiel (Illa de França, França),
població on residia. Trobem
articles seus en Catalunya, CNT,
Despertar, España
Libre, Libre pensamiento, Polémica,
Rojo y Negro, etc.
És autor de Breve historia de la Liga de Mutilados
e Inválidos de la Guerra
de España (1936-1939) (1986). Sa companya fou
Salvadora Nebot Nieto. Antoni Trabal Bisbal
va morir el 3 d'octubre
de 2006 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França). Antoni Trabal Bisbal (1920-2006) ***
Bert
Altena a Etna (Sicília) - Bert Altena: El 3 d'octubre de 2018 mor a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) el professor i historiador anarquista Lambert Jan Altena, conegut com Bert Altena. Havia nascut l'11 de juliol de 1950 a Holkerveen (Nijkerk, Gelderland, Països Baixos). Sos pares es deien Lambert Jan Altena, teòleg i pastor protestant, i Sienie Prijs, professora, i tingué tres germans (Ineke, Herman i Dieteke). Quan tenia cinc anys es traslladà amb sa família a Steggerda (Weststellingwerf, Frísia, Països Baixos), on son pare acabà de formar-se com a teòleg i començà a treballar com a ministre reformat. Quan tenia vuit anys emmalaltí de tuberculosi juntament amb sa germana Inek i ambdós van passar dos anys al Sanatori Cornelia-Stichting de Beetsterzwaag (Opsterland, Frísia, Països Baixos) en un règim molt sever. Posteriorment sa família es traslladà a Koudekerke (Veere, Zelanda, Països Baixos) i després a Zoutelande (Veere, Zelanda, Països Baixos). Un cop acabat els estudis secundaris, començà a estudiar història a la Universitat Lliure d'Amsterdam (Països Baixos). En aquests anys s'introduí en els moviments antimilitarista i d'objecció de consciència, a més de declarar-se ateu. En un viatge a Alvèrnia (Occitània) conegué l'estudiant anglesa Catienke Bierens, que patia esclerosi múltiple, i amb qui es va casar en 1976. Després de graduar-se, a partir de 1978, i fins 1983, fou l'editor de la revista International Review of Social History, de l'International Institute of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam. A partir de 1984 publicà treballs històrics sobre Zelanda, la socialdemocràcia i l'anarquisme dels Països Baixos i Bèlgica. Des de 1986 s'especialitzà en Ferdinand Domela Nieuwenhuis i durant dècades fou president i secretari del «Fons Ferdinand Domela Nieuwenhuis», encarregant-se també del museu dedicat a aquest intel·lectual anarquista a Heerenveen (Frísia, Països Baixos), així com, amb Rudolf de Jong, de la seva correspondència familiar, que es va publicar en 1997 sota el títol En al beschouwen alle broeders mij als den verloren broeder. De familiecorrespondentie van en over Ferdinand Domela Nieuwenhuis, 1846-1932. En 1989 es va doctorar a la Universitat Lliure d'Amsterdam amb la tesi Een broeinest der anarchie. Arbeiders, arbeidersbeweging en maatschappelijke ontwikkeling, Vlissingen, 1875-1929 (1940), sobre la història del moviment obrer del seu país. També ha participat en col·leccions sobre el pensament socialcristià. En 1998 sa companya Catienke Bierens va morir i pocs anys després va conèixer la periodista Margot Klompmaker, que esdevingué sa companya. Membre de la Maatschappij der Nederlandse Letterkunde (MNL, Societat Literària Neerlandesa), en 2003 va publicar, amb Dick van Lente, un manual d'història de les societats occidentals (Vrijheid en rede. Geschiedenis van Westerse samenlevingen 1750-1989), que es va traduir a l'alemany i tingué tres edicions neerlandeses. En 2004 fou un dels fundadors de l'associació «Amics de l'IISH». En 2014 publicà la biografia de Bram Lansen, destacat propagandista del pensament lliure, i en 2015 edità, amb Constance Bantman, el volum col·lectiu Reassessing the Transnational Turn. Scales of Analysis in Anarchist and Syndicalist Studies. També va fer treballs sobre l'anarquista Piet Honig. En 2017 fou un dels organitzadors de l'exposició «Melle en het anarchisme. Catalogus bij de tentoonstelling Het engagement van Melle, visionair schilder», sobre l'artista anarquista Melle Oldeboerrigter. Durant dècades i fins el 2014 fou professor d'història de la Universitat Erasmus de Rotterdam, a Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos). A més dels estudis citats, té treballs sobre Arthur Lehning i Max Nettlau, i sobre l'anarquisme, l'antimilitarisme i el sindicalisme revolucionari holandès. Trobem textos seus en les revistes anarquistes Anarchist Studies Network, Buiten de Orde i De As. En 2016 es va jubilar, moment en el qual va viatjar sovint a França. Malat de diabetis, aquesta se li va complicar i l'estiu de 2018 patí l'amputació d'una cama, malaltia agreujada amb altres problemes de salut. Bert Altena va morir el 3 d'octubre de 2018 a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) i va ser incinerat l'11 d'octubre al crematori de Westerveld de Driehuis (Velsen, Holanda Septentrional, Països Baixos). ---
|
![[02/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/10]") |
|
![[04/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/10]") |
|
|
| Actualització: 03-10-24 |