---

Anarcoefemèrides del 3 de novembre

Naixements

José García Viñas

- José García Viñas: El 3 de novembre de 1848 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela i d'Isabel Viñas. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) –on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier–, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les «mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme –se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata–, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin –aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona–, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita –amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'Impost Únic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El Impuesto Único, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. José García Viñas va morir el 7 de setembre de 1931 a l'Hospital de la Creu Roja de Melilla (Nord d'Àfrica) i va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

Kurt Gustav Wilckens

- Kurt Gustav Wilckens: El 3 de novembre de 1886 neix a Bad-Bramstedt (Segeberg, Schlegwing-Holstein, nord d'Alemanya contigu a Dinamarca) el militant anarquista, pacifista tolstoià i responsable de l'atemptat contra Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia nord-americana). Sos pares van ser August Wilckens i Johanna Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz). Després d'estudiar jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de miner a Silèsia, va emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en diversos oficis. En una fàbrica de conserves de peix on feia feina es produïen dos tipus de productes: una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris burgesos, i una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris obrers; Wilckens va convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es va descobrir la feta va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la conca hullera d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en 1916. És detingut i deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament, juntament amb altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser reclòs al camp de presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre de 1918. En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20 de març de 1920. Però durarà poc al seu país natal, ja que, informat pels seus companys anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment anarquista, decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la fortuna que li corresponia en herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i troba feina com a obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti (Río Negro) i de Villa Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a Bahía Blanca. El 12 de maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar el local anarquista, és reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva en la premsa nord-americana i és detingut, engegant-se els tràmits burocràtics per a la seva expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la presó. Des d'aleshores, consagrarà tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a ajudar els companys empresonats mitjançant el Comitè pro Presos i Deportats. A Buenos Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de Santillán a la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses famílies al carrer Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i com a corresponsal de dos periòdics anarquistes alemanys: Alarm, d'Hamburg, i Der Syndicalist, de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, en decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del matí del 25 de gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de llançar una bomba de mà –que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»– contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Les ferides de la metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i empresonat. A la presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin, Kropotkin, Mackay, Stirner, Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta, però sobre tot, Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte, durant la nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros, Jorge Ernesto Pérez Millán Témperley, membre de la Lliga Patriòtica Argentina i exsergent de la policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a la presó premeditadament, dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la cel·la, morint al matí de l'endemà. La policia i el govern confiscaran el seu cos i l'enterraran al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no van poder impedir que la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que provocà que l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) organitzés una vaga general il·limitada a tot el país i al qual també es va sumar la Unió Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre la policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17 ferits i 163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la banda policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de juny. Dos anys més tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley tancat a l'Hospicio de las Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en qualsevol presó argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el iugoslau Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista rus Boris Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner, amb guió d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de Wilckens.

***

Foto antropomètrica de Vicenç Cuyàs Alejandro

- Vicenç Cuyàs Alejandro: El 3 de novembre –algunes fonts policíaques citen erròniament el 6 de novembre– de 1887 neix a Gràcia (Barcelona, Catalunya; actualment un barri barceloní) l'anarquista Vicenç Antoni Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs Santamaria i Paula Alejandro Urgellès. El 23 de desembre de 1909 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 28 d'abril de 1910 va ser fitxat per la policia com a sospitós de pertànyer a un grup de joves desvalisadors i posteriorment com a «anarquista de caràcter molt violent». Durant la primavera de 1914 es guanyava la vida com a comerciant de ramat i vivia, amb son germà petit Josep Cuyàs Alejandro que acabava d'arribar-hi, a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bompas de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pasquale Fancello

- Pasquale Fancello: El 3 de novembre de 1891 neix a Dorgali (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i militant antifeixista Pasquale Fancello, també anomenat Pascale Crodazzu. Sos pares es deien Pietro Paolo Fancello i Giovanna Mereu. Ben aviat s'acostà a les idees esquerranes i fou catalogat com a «socialista extremista». Paleta de professió, com molts altres sards emigrà al continent buscant feina. En 1921 passà a Bèlgica i després d'un temps es traslladà a França. El 26 d'abril de 1923 se li decretà l'expulsió i el 24 de novembre de 1929 fou condemnat a 15 dies de presó per no haver fet efectiva l'anterior disposició. A finals de 1929 s'instal·là a Bray (Charleroi, Valònia, Bèlgica) on va distribuí el periòdic anarquista Bandiera Negra, editat a Brussel·les per Giuseppe Bifolchi entre 1929 i 1931. Expulsat de Bèlgica, s'establí clandestinament a Brest (Bretanya), on continuà la seva militància anarquista. En 1934 fou acusat d'haver planejat un atemptat contra el vaixell italià Artiglio i durant la primavera de 1935 fou intensament buscat pels serveis policíacs italians a Tolosa de Llenguadoc. El febrer de 1936 es pronuncià, juntament amb un nucli de companys llibertaris espanyols, contra la participació d'aquests en les eleccions fent costat el Front Popular. Durant la Revolució espanyola va anar freqüentment a la Península, on hi havia una important colònia d'anarquistes sards, i contribuí a la lluita antifeixista de diverses maneres. A Tolosa de Llenguadoc mantingué una intensa polèmica amb els comunistes italians i qualificà els estalinistes de «més feixistes que els feixistes». Arran dels fets de Maig del 37 i fins a la II Guerra Mundial, va escriure nombrosos textos a L'Adunata dei Refrattari, de Nova York, on denunciava les maniobres i els crims estalinistes, el procés contra els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i la deriva nacionalista de la Internacional comunista. En 1941 el trobem a Bèlgica. Després de la II Guerra Mundial tornà a Dorgali, on en 1947 participà activament en el suport de la vaga dels miners del carbó de la regió de Sulcis-Iglesiente, fet pel qual serà detingut juntament amb altres companys llibertaris, com ara Giuseppe Serra i els germans Montecucco. Després passà a la Península italiana i en 1950 va ser condemnat per un tribunal romà a vuit mesos de presó per un article publicat en Umanità Nova on defensava l'ocupació de les terres per part dels pagesos i ramaders sards. A partir de 1950 treballà a Roma per al periòdic anarquista Umanità Nova. Pasquale Fancello va morir el 13 de febrer de 1953 a l'Hospital Policlínic de Roma (Itàlia) i fou enterrat al Cimitero Comunale Monumentale Campo Verano de la capital italiana. A la seva tomba van ser escrites les següents paraules: «A Pasquale Fancello che, dalla natia Sardegna, diede alla causa degli oppressi i tesori della sua fede e del suo animo ribelle» (A Pasquale Fancello que, des de la seva Sardenya natal, donà a la causa dels oprimits els tresors de la seva fe i del seu ànim rebel).

Pasquale Fancello (1891-1953)

***

Pierre Chardon segons un dibuix d'Albin

- Pierre Chardon: El 3 de novembre de 1892 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant anarquista individualista i antimilitarista Maurice Clément Jules Charron, més conegut com a Pierre Chardon. Sos pares es deien Auguste Casimir Charron, criat, i Honorine Mariotat. L'11 d'abril de 1914 es casà a Châteauroux amb Jeanne Blanche Marie Louise Lemoine. En 1914 serà donat de baixa de l'exèrcit per mor de la seva feble constitució, fet que no li impedirà publicar a la impremta que havia muntat nombrosos fulletons i pamflets clandestins que denunciaran la guerra i el militarisme. Va esdevenir aleshores col·laborador d'E. Armand, qui publicarà el periòdic Par delà la mêlée (1916-1918) i continuarà l'obra d'Armand amb La Mêlée quan aquest sigui empresonat en 1918. Aquest any, participarà també en la publicació Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure. Sa companya Jeanne Lemoine va morir el 1918 de la grip espanyola. Entre les seves obres podem destacar Le mirage patriotique (1913), Mirages et masques (1913), Les anarchistes et la guerre: deux attitudes (1915), La guerre (1916), Ce qu'est la patrie (1925, pòstum), entre d'altres. Pierre Chardon va morir el 2 de maig de 1919 al seu domicili de Déols (Centre, França).

Pierre Chardon (1892-1919)

***

Necrològica d'Antonio Gordillo Maya apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de setembre de 1971

- Antonio Gordillo Maya: El 3 de novembre de 1892 neix a Fuentes de León (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Gordillo Maya. Sos pares es deien Antonio Gordillo i María Maya. Treballador a les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1920, a resultes de les vagues portades a terme en el sector, amb altres companys, hagué de fugir de la població escapant de la repressió. Refugiat a França, arran del cop militar feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa companya María Delgado i sos dos fills. Durant el procés revolucionari formà part de diversos comitès econòmics i de col·lectivitats. Va ser tancat a la Presó Model i son fill primogènit va morir al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser empresonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «tràfic d'armes». Durant l'Ocupació, son altre fill, que s'havia integrat al maquis, va ser assassinat pels nazis. Després de la II Guerra Mundial, treballà a les mines, milità en la CNT i va ser delegat de diverses Federacions Locals (Tuïr, Torrelles de la Salanca, Sant Esteve del Monestir, El Bosquet i Graisseçac) de la CNT en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat l'octubre de 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Antonio Gordillo Maya va morir a l'acte atropellat per un automòbil el 30 d'abril de 1971 a la carretera de Saint-Pons, al lloc anomenat Camp Esprit, a Vilamanha (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) on havia estat sepultat son fill petit.

Aladino Benetti

- Aladino Benetti: El 3 de novembre de 1894 neix a Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Aladino Benetti. Sos pares es deien Attilio Benetti i Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a l'Estat de São Paulo, però el pare morí de febrer groga quan ell només tenia dos anys. Amb sa mare i dos germans retornà a Itàlia, on la família visqué en condicions miserables. No podent continuar amb els estudis primaris per qüestions econòmiques, es posà a fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys trobà feina de componedor caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en una fàbrica de motors industrials i esdevingué torner. Un any després perdé la feina i s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell de guerra, participà en la Guerra de Líbia i després en la Gran Guerra. En acabar el conflicte bèl·lic, retornà a la vida civil i obrí un petit taller de mecànica, però posteriorment decidí passar il·legalment a França. Trobà feina en algunes oficines mecàniques de la regió parisenca i s'acostà al moviment anarquista. El febrer de 1921 retornà a Itàlia i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia). Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i freqüentà les reunions anarquistes i començà a involucrar-se en les lluites sindicals, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit «menjador obrer» a la plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un dels principals llocs de reunió del moviment anarquista genovès. Quan els escamots feixistes prengueren els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses, insults, oli de ricí, intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a la continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per la policia, i per tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925 trobà feina en l'Agència de Transport Marítim «Marelli». Un informe policíac de 1926 el considerava com un dels «caps» de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes Polítiques de París. Per tot això, el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys a l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a disposició del Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves. Després d'acomplir la pena, retornà a Gènova, on va ser contínuament vigilat i de tant en tant empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna personalitat feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano, etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que gairebé li va impossibilitar la militància política, encara que mantingué contactes epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el setembre de 1933 mantingué correspondència amb Errico Malatesta i, després de la seva mort, amb la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de contínua persecució, tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja que les empreses que el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva «perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per aquesta raó, decidí obrir una petita botiga, però a començament de 1937 la poca feina el va obligar a tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de 1937 decidí traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa mare i sa germana. Encara que inscrit en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en determinades circumstàncies», la Prefectura de Milà no aplicà aquesta regla estrictament i finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després de diversos treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a torner en la «Società Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto San Giovanni, a prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es va descobrir que patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba milanès, el 10 de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo, Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les autoritats feixistes proposaren el seu internament «en consideració a la seva perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut, enviat al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Setmanes després, davant la seva constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri de l'Interior decidí traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia) i, posteriorment, als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna, on va romandre fins a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945 participà amb son fill en la batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou un dels promotors del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la seva secretaria en representació dels anarquistes. També va ser nomenat inspector confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals, anant i venint per la província de reunió en reunió. Fou un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi, de la constitució de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Mòdena, que tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i de la qual va ser nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa que va ser difós arreu la província l'agost de 1945. Els companys de Gènova li van demanar que es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En arribar, reprengué la seva militància, participant activament en la FCL de Ligúria, encarregant-se de promoure la publicació del periòdic d'aquesta organització, L'Amico del Popolo, que sortí el 3 de març de 1946. Abans que es publiqués aquest, però, Aladino Benetti va morir el 9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria, Itàlia). La seva correspondència amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la Storia della Resistenza e delle Società Contemporanea» de Mòdena.

Aladino Benetti (1894-1946)

***

Karl Dingler

- Karl Dingler: El 3 de novembre de 1900 neix a Göppingen (Regne de Württemberg, Imperi Alemany) l'anarquista i anarcosindicalista Karl Dingler. Treballador metal·lúrgic, esdevingué un dels militants més actius de Göppingen i de tot Württemberg. En els anys vint començà a militar en l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Göppingen i especialment en el seu sector cultural. Fou membre destacat de la Gilde freiheitlicher Bücherfreunde (GfB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), adherida a la FAUD, la qual presidí. Destacat orador, organitzà conferències a Göppingen de intel·lectuals anarquistes, com ara Emma Goldman, Erich Mühsam, Theodor Plievier, Rudolf Rocker, etc. Col·laborà en Der Syndikalist, òrgan de la FAUD, i en Besinnung und Aufbruch, òrgan de la GfB. Relacionat amb destacats anarquistes, com ara Rudolf Rocker i Erich Mühsam, entre 1930 i 1932 representà diverses associacions locals de Württemberg en congressos de la FAUD. Quan els nazis arribaren al poder en 1933, desenvolupà, amb Otto Müller, petites activitats de resistència. El 25 de febrer de 1935 va ser detingut per la Gestapo, juntament amb Otto Müller i altres 11 companys, després d'11 mesos de presó preventiva va ser absolt del delicte d'«alta traïció», però va ser enviat posteriorment durant tres mesos a un camp de concentració per a treballar a les pedreres. Portat més tard a un camp de concentració nazi, el 19 d'abril de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, amb Hugo Rentschler, representà els anarcosindicalistes en la comissió consultiva del primer «ajuntament» de Göppingen, creat en 1945 a la zona d'ocupació nord-americana, i s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada aquell any, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquest època col·laborà en Die Freie Gessellschaft, òrgan de l'FFS. L'abril de 1946 la comissió consultiva va ser dissolta per a ser reemplaçada per una sorgida arran d'unes eleccions i, després de llargs debats, decidí presentar-se a nom individual en la llista socialista, essent elegit amb el número major de vots. Per iniciativa seva, la plaça Adolf Hitler de Göppinger passà a anomenar-se plaça Erich Mühsam. Com que la major part dels estocs de llibres llibertàries s'havien amagat durant el nazisme, es va crear una nova GfB amb la finalitat de crear una important societat literària de tendència llibertària. Karl Dingler va morir el 24 de maig de 1950 a Göppingen (Baden-Württemberg, República Federal d'Alemanya).

Karl Dingler (1900-1950)

***

Notícia sobre la mort d'Armand Gohory apareguda en el diari parisenc Le Figaro de l'11 de febrer de 1923

- Armand Gohory: El 3 de novembre de 1901 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Marcel Georges Armand Gohory –citat de diverses maneres (Gohary, Harmant, etc.)– i que va fer servir el pseudònim d'Hémant. Sos pares, no casats, es deien Pierre Armand Gohory, enquadrador, i Camille Clotilde Brunet, llibretera de vell, i el fill es va legitimar arran del matrimoni dels pares celebrat el 19 de juny de 1902 al IV Districte de París. Estudiant, es guanyava la vida fent de jornaler. Va ser secretari de les Joventuts Anarquistes i membre de l'Escola del Propagandista, destacant per les seves conferències. Durant un breu període de temps va ser company de l'anarquista Germaine Berton, amb qui visqué al número 8 del carrer Lécuyer del XVIII Districte de París. En aquest domicili també hi vivia l'anarquista Marguerite Pauline Bary. Freqüentà May Picqueray. En 1920 entrà com a soci de la Societat Astronòmica de França i en aquesta època treballava de depenent de la Llibreria Picard. El 22 de gener de 1923 la seva companya Germaine Berton assassinà a trets el reialista Maurice Plateau, cap dels «Camelots du Roi». Dies després, Armand Gohory va ser trobat mort el 8 de febrer de 1923 amb un tret al pit al seu domicili carrer Lécuyer de París (França). La versió oficial va ser suïcidi, però alguns companys, com ara André Colomer, van creure que havia estat «suïcidat».

***

Notícia de la detenció de Marcel Morel apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 10 d'agost de 1925

- Marcel Morel: El 3 de novembre de 1906 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el calderer i planxista anarquista Marcel Morel. Sos pares es deien François Morel, torner, i Marie Louise Berard. El 9 d'agost de 1925 va ser detingut a Saint-Étienne, juntament amb François Poinard i Régis Eyraud, quan aferrava cartells contra la guerra del Marroc. El 31 de desembre de 1926 va ser nomenat arxiver de la Comissió Administrativa del Grup Anarquista Comunista de Saint-Étienne –els altres membres d'aquesta comissió eren Pierre Dubouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Francis Poinard, Antoine Salis i Eugène Soulier. En aquesta època vivia al número 66 del carrer Désiré Claude de Saint-Étienne. El 20 de febrer de 1932 es casà a Saint-Étienne amb Élisabeth Marie Philomène Mourier. Entre 1954 i 1964 col·laborà en el butlletí intern L'Anar, fundat per Marcel Renoulet a Saint-Étienne. Durant els anys cinquanta fou membre del Grup «Sébastien Faure», adherit a la Federació Anarquista (FA). Arran de la insurrecció hongaresa de 1956, sembla que participà en la manifestació antiestalinista organitzada a Saint-Étienne per diferents grups (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball de França, Solidaritat Internacional Antifeixista, Confederació Francesa de Treballadors Cristians i un grup de mestres), durant la qual es van distribuir 10.000 exemplars del pamflet «Au peuple français... avec les insurgés de Hongrie, pour la liberté». Entre 1956 i començament dels anys seixanta va ser responsable del butlletí de fàbrica Le Rumeur. En 1962, amb Marcel Renoulet i Marius Coutière, participà en l'exclusió de Jean Seigne del secretariat de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El 10 de juny de 1964 va ser nomenat secretari d'aquesta Unió Local, al costat de Marcel Renoulet i Marius Coutière, que acabà dissolent-se a causa de l'hostilitat del sector dels exiliats espanyols. Fou un dels organitzadors de la gran trobada anarquista de la Unió Llibertària del Loira que se celebrà el 5 de juny de 1965 a la Sala Claude Cornut de Saint-Étienne. Marcel Morel va morir el 20 de gener de 1986 a Le Colombier de Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània).

***

Ana Cánovas Navarro

- Ana Cánovas Navarro: El 3 de novembre de 1906 –algunes fonts citen erròniament 1909– neix a Múrcia (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Ana Cánovas Navarro, també coneguda com Anita Aldegheri. Sos pares, pagesos, es deien Sebastián Cánovas i Rosaria Navarro. No pogué freqüentar molt l'escola i amb 12 anys començà a treballar en una fàbrica de teixits, on va romandre dos anys. Emigrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i treballà a la filatura «Societat Anònima Can Quadres» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època tingué una filla, Primavera. En 1933 s'uní a l'anarquista italià Carlos Aldegheri i ambdós participaren en mítings anarquistes. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 lluità amb son company contra els insurrectes. Durant la guerra civil continuà treballant a Can Quadres i fou voluntària en operacions de socors. En 1939 s'exilià a França i es va veure obligada a treballar en la producció de material de guerra. Posteriorment visqué venent sabates per compte pròpia, en una fàbrica d'acordions i finalment en uns tallers metal·lúrgics on es feien peces per a carros. Passà 10 anys separada de son company, que havia caigut pres del feixisme italià. Després de la II Guerra Mundial pogué reunir-se amb son company a Verona (Vèneto, Itàlia). Treballà en una empresa de teixits i son company en el seu ofici de sabater. Després de moltes dificultats, ell emigrà a Santos (São Paulo, Brasil), arribant-hi el 23 de juny de 1950; ella i sa filla Primavera es reuniren amb ell el 14 de març de 1952. A Brasil es dedicaren a la fabricació de sabates, especialment sandàlies per als turistes, i la parella continuà militant en el moviment anarquista, especialment en el Centre de Cultura Social de São Paulo (CCS-SP) i la Societat Naturista «Amics de Nuestra Chácara», relacionant-se amb figures destacades del moviment llibertari brasiler (Jaime Cubero, José Oiticica, etc.). Participà en diferents congressos anarquistes i finançà nombroses iniciatives llibertàries. La parella acabà instal·lant-se a Guarujá (São Paulo, Brasil) i en 1995 ella enviudà. En 2010 es va crear a Guarujá el Nucli d'Estudis Llibertaris Carlo Aldegheri (NELCA). Ana Cánovas Navarro va morir centenària el 31 de març de 2015 a Guarujá (São Paulo, Brasil). En 2018 es va publicar el llibret Carlo & Anita Aldegheri. Vidas dedicadas ao Anarquismo.

Ana Cánovas Navarro (1906-2015)

***

Bernardo López García

- Bernardo López García: El 3 de novembre de 1913 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bernardo López García. Era fill de José María López Sánchez, jornaler, i de Margarita García Navarro. D'infant estigué a la cura dels porcs i de les cabres de la família i treballà l'espart. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Alacant (Alacantí, País Valencià), on treballà l'espart. Amb 14 entrà a fer feina de ceramista i d'obrer en escaiola en una bòbila i en 1930 s'afilià al seu sindicat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari durant els anys republicans. En aquesta anys milità en les Joventuts Llibertàries, en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu Llibertari. En 1933 va ser empresonat per participar en una vaga alacantina en solidaritat amb la madrilenya del seu gremi. A finals de 1933 va ser detingut, jutjat i condemnat a dos anys de presó per participar en l'aixecament revolucionari del desembre. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, intervingué en la col·lectivització de l'empresa ceràmica «El Sol», del comitè de la qual en formà part. Després va ser nomenat delegat del seu sindicat en el Comitè Provincial de la Creu Roja i s'encarregà de l'administració i de la direcció d'un hospital de sang. Posteriorment, malgrat que antimilitarista convençut, s'integrà voluntàriament en la 148 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser enllaç d'un batalló amb la Plana Major; no va voler promocionar i acabà la guerra de simple soldat. En 1937 col·laborà en Liberación i en Nosotros. Amb el triomf franquista intentar passar desapercebut, però, per mor d'una delació, va ser detingut per un escamot falangista que l'apallissà de valent a la Diputació. El 23 de desembre de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Alacant i condemnat a 12 anys i dia de presó menor per «auxili a la rebel·lió». Tancat al Reformatori d'Adults d'Alacant, el 13 de març de 1940 va ser tancat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià) i el 25 de juny de 1941 va ser enviat de nou al Reformatori d'Alacant. El 28 d'abril de 1953 obtingué la llibertat condicional, amb desterrament, i el 6 d'agost de 1948 se li va concedir l'indult. Un cop lliure, es guanyà la vida com a jugador de futbol («Hércules» i «Gimnàstic de Tarragona»). Posteriorment s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), on treballà en una fàbrica de pneumàtics, on arribà a ser cap de servei i on es va jubilar amb 59 anys. Finalment retornà a Alacant. En 1992 publicà el llibre En las cárceles de Franco no vi a Dios... Memorias de la represión carcelaria (1929-1943). A partir de 1997 formà part de la comissió redactora de la revista alacantina Siembra, de la qual fou secretari general. Deixà inèdits diversos llibres autobiogràfics (Memorias de un aprendizaje anarquista, Memorias de la guerra civil i Memorias de la postguerra). Bernardo López García va morir l'1 d'octubre de 2003 a l'Hospital General d'Alacant (Alacantí, País Valencià).

***

Cèsar Broto Villegas

- Cèsar Broto Villegas: El 3 de novembre de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Cèsar Broto Villegas. Sos pares, no casats, es deien Florencio Broto Cuello, ferroviari socialista de tarannà anarquista i vidu, i Casimira Villegas Foradada. Va instal·lar-se amb sa família quan era un infant a Lleida (Segrià, Catalunya). Als 11 anys va començar a treballar i es va afiliar a la Societat d'Impressors, tapadora de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant els anys de clandestinitat de la dictadura de Primo de Rivera, en 1928. Durant els anys següents va militar activament en l'anarcosindicalisme: vocal i secretari del sindicat, secretari de la CNT lleidatana, fundador en 1933 del periòdic Acracia –que es va fer famós fins al final de la guerra pel seu to purista i anticircumstancialista–, creador amb Félix Lorenzo Páramo de l'Ateneu Llibertari, secretari de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Lleida (1933-1936), secretari provincial de la CNT des de 1936, secretari dels Grups de Defensa, etc. En 1935 va desertar de l'exèrcit. Pels contactes amb un grup d'aragonesos que feien el servei militar a Lleida va saber amb antelació de l'aixecament feixista, fet que va ajudar que els anarquistes catalans estiguessin a l'aguait. Quan va començar la guerra va abandonar els càrrecs orgànics –llevat quan el desembre de 1936 va acompanyar Josep Peirats a França per aconseguir armes com a secretari de la CNT lleidatana– i es va enrolar a finals de 1936 en la Columna Durruti, on romandrà com a motorista fins al començament de 1939, quan va ser ferit a Artesa de Segre i va ser evacuat a Barcelona amb una cama trencada. Quan Barcelona va ser presa pels feixistes estava hospitalitzat i va poder salvar la vida. Traslladat a Lleida, va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó. A les presons de Barcelona i Lleida va aprendre radiotècnica i va treballar com a mecanògraf a les oficines, ajudant en la falsificació i tràfec de documents per ajudar els companys. Alliberat després de quatre anys, va instal·lar-se a Barcelona, guanyant-se la vida en un laboratori d'electrònica i va participar en la lluita clandestina des del 1943, organitzant les activitats a Catalunya i Mallorca i ocupant càrrecs perillosos i de responsabilitat. En 1945 va ser secretari de la CNT catalana, a la qual va representar en el famós Ple de Carabaña del 12 al 16 de juliol de 1945 i del qual va sortir secretari general de la CNT, encapçalant el desè Comitè Nacional –amb Lorenzo Íñigo Granizo, que havia de reemplaçar-lo en cas de detenció; Genaro Atienza Díez; Ramon Rufat Llop, vicesecretari; Mariano Trapero Pozas; Ramón Remacha Muñoz, delegat d'Aragó; Francisco Bajo Bueno; i Antonio Barranco Hanglin, tresorer–, que va durar uns mesos, ja que tots van ser detinguts entre el 2 i el 20 d'octubre de 1945. Després de 53 dies d'interrogatori, va ser transferit a Alcalá de Henares. Un consell de guerra el 21 de març de 1947 el va condemnar a 30 anys. Després d'una pila d'anys tancat, que va patir a diverses presons –Alcalá (1945-1948), Ocaña (1948), Dueso (1948), Yeserías (1948-1949), San Miguel de los Reyes (1949-1962)– i de diversos intents de fuites, va ser alliberat en 1962. De bell nou detingut a Barcelona en 1966 durant uns dies d'interrogatoris, va decidir exiliar-se el desembre de 1966 a França. Establert a Evreux, va relacionar-se amb el moviment llibertari, però sense prendre partir per cap tendència. En 1980 va tornar a la península, després d'haver participat prèviament com a espectador en el V Congrés Confederal. El 23 de gener de 1988 es casà a París amb sa companya Josefa Arias Olmedo (Pepita). Durant la dècada dels 90 es va instal·lar a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià). En 1993 participà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) en el «Col·loqui sobre l'exili llibertari a França. A través de la història oral», organitzat per la Fundació Salvador Seguí (FSS). A més de col·laboracions en El Noi, és autor d'una autobiografia, a càrrec de Miquel Àngel Bergés Saura, La Lleida anarquista: memòries d'un militant de la CNT durant la República, la guerra civil i el franquisme (2006). Cèsar Broto Villegas va morir el 15 de març de 2009 a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) a conseqüència d'un infart patit el dia d'abans i les seves cendres van ser escampades per la pirinenca Vall de Broto. Deixà inèdit el llibre La gran trata de esclavos, sobre l'explotació dels presos pel franquisme.

Cèsar Broto Villegas (1914-2009)

***

Notícia de l'alliberament de Fernand Chevalier apareguda en el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste del 4 de juliol de 1936

- Fernand Chevalier: El 3 de novembre de 1915 neix a Delémont (Jura, Suïssa) l'anarquista, sindicalista i lluitador antifeixista Fernand Joseph René Chevalier. Es guanyava la vida com a fuster a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i durant els anys trenta milità en la Lliga d'Acció de la Construcció (André Bösiger, Lucien Tronchet, etc.). El desembre de 1935 participà, amb companys sindicalistes (Gustave Berger, Auguste Cornu, Jean Gerber, Gaston Gueniat, Paul Lichtenberger, Émile Oberhofer, Gustave Panchaud, Lucien Tronchet, etc.), en la destrucció d'uns immobles insalubres del carrer Cornavin de Ginebra que es venien denunciant des de feia temps; detingut per aquest fet i per diversos enfrontaments amb feixistes italians, el 26 de febrer de 1936 va ser condemnat a quatre mesos de presó, que purgà a la presó ginebrina de Saint-Antoine. Un cop lliure el juny d'aquell any, marxà l'agost de 1936 per combatre l'aixecament feixista a Espanya, juntament amb altres companys, com ara Albert Minnig i Louis Walther. D'antuvi s'integrà en la Columna «Los Aguiluchos», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i posteriorment en grup «Metralleta Suïssa» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. Ferit al braç, el maig de 1937 abandonà la Península i s'establí a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània), on vivia sa germana i on trobà feina. El setembre de 1939, quan la mobilització militar, retornà a Suïssa; detingut a la frontera, va ser jutjat i condemnat per un tribunal militar a 45 dies de presó. Malalt, Fernand Chevalier va morir el març de 1943 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Ángel Querol Fernández

- Ángel Querol Fernández: El 3 de novembre de 1925 neix a La Talaudière (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Ángel Querol Fernández. Sos pares es deien Ángel Querol i Amalia Fernández. Fill d'una família anarquista que s'exilià durant la dictadura de Primo de Rivera, son pare també va morir en accident de treball en 1943. Vivia a Le Crêt, a Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània), i milità en la Federació Local de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista d'aquesta localitat de la Federació Anarquista (FA). També fou membre dels «Amics del Monde Libertaire», de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA), del «Comité Espagne Libre» i de la Unió Local de la CNT espanyola en l'exili. Ángel Querol Fernández va morir ofegat el 13 de maig de 1964 a Lió (Arpitània) en un accident de treball produït durant la reparació del pont Galliéni del riu Roine; el cos, arrossegat pel corrent del riu, va trobar-se gairebé set mesos després, el 30 de novembre de 1964. El 8 de desembre de 1964 va ser enterrat al cementiri de Saint-Priest-en-Jarez (Roine-Alps, Arpitània) en una manifestació a la qual assistí un millar de persones. Sa companya fou Juana Garrido.

Ángel Querol Fernández (1925-1964)

Defuncions

Nota necrològica de Louis Ciabattini apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 8 de novembre de 1933

- Louis Ciabattini: El 3 de novembre de 1933 mor a Alaug (Provença, Occitània) l'anarquista, i després socialista, Louis Joseph Corentin Ciabattini, també conegut com Luigi Enrico Ciabattini. Havia nascut el 27 d'agost de 1894 al barri d'Endoume de Marsella (Provença, Occitània). Era fill dels jornalers anarquistes italians Oreste Ciabattini i Virginia Martini, que havien emigrat a França des de feia molt de temps. Es guanyava la vida treballant de ferrer. En 1914 va fer el servei militar a Itàlia i en 1915 va ser enviat al front de guerra, on va romandre fins el 1919. A Liorna (Toscana, Itàlia), lloc de procedència dels pares, es casà amb Francesca Orlandini. En 1923 retornà a Marsella, on va freqüentar els grups anarquistes italians, considerats per la policia feixista italiana com els més «temibles». Membre del grup llibertari del barri marsellès de Mazargues, el març de 1927 s'acostà a La Ciotat (Provença, Occitània) per conèixer l'anarquista il·legalista Paolo Schicchi. En 1928 el consolat italià el denuncià pels seus sentiments hostils cap el feixisme i va ser inclòs en 1929 en el registre ferroviari de fronteres per a la seva detenció. Atret cap el socialisme, va fer costat la llista de Raymond Vidal, candidat de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) per la V Circumscripció de Marsella en les eleccions legislatives de maig de 1932, i fou membre del subcomitè de l'SFIO d'Alaug (Provença, Occitània). Louis Ciabattini va morir el 3 de novembre de 1933 al seu domicili del barri de Surloir d'Alaug (Provença, Occitània) i als seus funerals assistiren representacions de l'SFIO, dels Amics de la Instrucció Laica i d'altres organitzacions.

Nikolai Silvestrov

- Nikolai Silvestrov: El 3 de novembre de 1937 és afusellat a Sandarmokh (Carèlia, Rússia, URSS; actualment Rússia) l'anarquista Nikolai Grigórievitx Silvestrov –el seu llinatge també citat Seliverstov–, conegut com Medved. Havia nascut el 21 de maig de 1896 –el 9 de maig segons el calendari julià rus de l'època– a Khàrkov (Ucraïna, Imperi Rus; actualment Khàrkiv, Khàrkiv, Ucraïna). Era fill de Grigori Silvestrov. Després de fer els estudis secundaris, treballà de torner a l'empresa d'aigües de Khàrkov. Durant la Guerra Civil russa esdevingué anarquista i a partir de 1920 formà part de la clandestinitat llibertària. Perseguit constantment, després de viure amagat, va ser detingut i deportat per «activitats contrarevolucionàries» al camp de concentració de les illes Solovietski (Arkhànguelsk, Rússia, URSS; actualment Rússia), on va fer diverses vagues de fam per protestar per les seves condicions de vida. Un cop lliure, en 1924 va ser novament detingut; jutjat, va ser condemnat a cinc anys de presó. Un cop lliure, se li obligà la residència a Arkhànguelsk (Arkhànguelsk, Rússia, URSS; actualment Rússia), on el novembre de 1932 va ser condemnat a tres anys de deportació. Detingut el 14 de setembre de 1936 a Kursk (Kursk, Rússia, URSS; actualment Rússia), el 16 de novembre d'aquell any va ser condemnat per «pertinença a grup anarquista» a cinc anys de treballs forçats a les illes Solovietski. El 9 d'octubre de 1937 va ser novament jutjat i condemnat a mort per una troika del Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors). Nikolai Silvestrov va ser afusellat el 3 de novembre de 1937 a Sandarmokh (Carèlia, Rússia, URSS; actualment Rússia), juntament amb l'anarquista David Grigórievitx Esquitalets. El 8 de setembre de 1898 va ser rehabilitat.

***

Notícia sobre la campanya contra Marcel Huard publicada en el periòdic comunista parisenc L'Humanité del 30 de gener de 1931

- Marcel Huard: El 3 de novembre de 1948 mor a París (França) l'anarcosindicalista Marcel-Louis Huard. Havia nascut el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1901 a Sombernon (Borgonya, França). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Émile Huard i Célestine Pocard. Esdevingué obrer greixador naval de la Companyia General Transatlàntica. El 31 de desembre de 1924 va ser condemnat pel Tribunal Marítim de Fort-de-France (Martinica) per «entrebancar la llibertat de treball» quan estava embarcat al vaixell Alaska. Després de complir dos mesos de presó preventiva, el febrer de 1925 arribà a Le Havre (Normandia, França). Encara que anarcosindicalista, s'afilià a l'autònoma Unió Sindical de Marins de França (USMF) i el març de 1925 en va ser nomenat secretari, després de la dimissió d'Henri Julie. Per la seva influència, aquest sindicat durant un temps va estar integrat en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (UGT-SR). A partir de maig de 1925 organitzà un sistema de vagues parcials que retardaren la sortida de gairebé la totalitat dels vaixell, però a començament de juny va ser detingut, jutjat i condemnat el 19 de juny a un mes de presó i a 200 francs de multa per «complicitat de deserció». Un cop lliure, rellançà el moviment, però va ser novament condemnat el 24 de juliol de 1925 a tres mesos de presó. El desembre d'aquell any va ser elegit membre del Comitè Antifeixista de Le Havre. Entre 1926 i 1928 fou secretari de l'USMF, però no va poder impedir diverses escissions dins del sindicat i dimití quan l'acostament dels mariners autònoms a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) semblava inevitable. En 1929 es traslladà de Le Havre a Dunkerque (Flandes del Sud). Entre 1930 i 1931 Baptiste Bour, Clément Delsol i Paul Marcel portaren a terme una campanya de descrèdit contra la seva persona en periòdics socialistes i comunistes (Le Cri du Peuple, L'Humanité, Le Populaire) on era acusat de viure estafant els companys de totes les tendències. El 21 de desembre de 1939 es casà amb Lucienne Jeanne Brunier al XVIII Districte de París (França). El seu últim domicili va ser al número 91 del carrer Championnet de París. Marcel Huard va morir el 3 de novembre de 1948 a l'Hospital Cochin de París (França).

***

Notícia de l'empresonament de Philomène Cassoret apareguda en el diari parisenc La Verité del 29 de març de 1919

- Philomène Cassoret: El 3 de novembre de 1968 mor a París (França) l'anarquista Philomène Françoise Cassoret. Havia nascut el 3 d'agost de 1882 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Polydor Cassoret, domador de cavalls i cantant belga, i Virginie Caroline Degeyter. En 1890 tota sa família va ser naturalitzada francesa. A principis de segle vivia al número 82 del carrer Arras de Lilla. En 1903 s'encarregà de les subscripcions d'un futur periòdic anarquista (La Mistoufle), que finalment no es materialitzà i aquestes es desviaren a altres publicacions (Le Libertaire, Le Réveil Syndical i Les Temps Nouveaux). Durant tres anys es dedicà a cantar pels carrers de Nancy (Lorena, França). Tingué com a company Edmond Louis Ferdinand Ledieu, negociant, divorciat de Marie Felgen Lauer, amb qui el 6 de maig de 1910 tingué a Nancy una filla natural, Jahel Renée Anne Cassoret. En 1912 la parella s'instal·là a Épinal (Lorena, França), on obrí un petit magatzem de quincalleria, tot venent petites articles de basar pels mercats de la regió. El comissari especial d'Épinal la vigilà per les seves declaracions anarquistes i perquè freqüentava llibertaris, com ara Auboin i Louis Mougel. Abans de la Gran Guerra, començà a relacionar-se amb l'escola llibertària «La Ruche» de Sébastien Faure i es dedicà a distribuir pamflets anarquistes. Entre 1914 i 1916, en plena guerra, es mostrà prudent ja que els serveis de Seguretat General de l'Exèrcit d'Est la tenia vigilada. Durant 1917 va fer nombrosos viatges a París, on es trobà amb Sébastien Faure en diverses ocasions. El desembre de 1917 visità la seu del periòdic Ce qu'il faut diré, al bulevard de Belleville, on demanà cent exemplars del Manifeste aux travailleurs de villes et de la campagne, publicat per la Federació Comunista Anarquista de Suïssa Romanda en 1907 i reeditat en 1913 a Flémalle-Grande (Flémalle, Lieja, Valònia); també visità «La Ruche», d'on es portà petits pamflets («Du pain ou la paix») que repartí entre els amics. Denunciada per un particular, el gener de 1919 va ser empresonada preventivament a Épinal per un cas d'avortament i el març d'aquell any encara romania tancada. Segons informes policíacs el 13 d'octubre de 1919 s'instal·là a Lilla i el 6 de gener de 1920 retornà a Épinal. El 4 de març de 1920 es casà a Lilla amb son company Edmond Ledieu i legitimà amb el matrimoni sa filla Jahel. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vieux-Marché-aux-Chevaux de Lilla. Posteriorment sembla que deixà de militar. En 1959, ja vídua, regentava una botiga de novetats i de llenceria al número 65 del carrer Passy de París. Philomène Cassoret va ser trobada morta el 3 de novembre de 1968 al seu domicili, al número 7 del carrer Paul Bodin, del XVII Districte de París (França).

***

Germinal de Sousa

- Germinal de Sousa: El 3 de novembre de 1968 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista i anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza). Havia nascut el 22 de maig de 1909 a Bonfin (Porto, Portugal). Era fill del conegut anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa i des de 1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup específic «Germinal», al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926 formà part com a tipògraf de la clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT) lusitana i dels seus comitès d'acció. En maig de 1926 participà, com a secretari general de la CGT, en el «Congrés d'Agrupacions Llibertàries de llengua espanyola» que se celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos llibertaris peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada milità en el grup «Bien Être et Liberté» de Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad» de Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que pretenia unir els militants confederals per reforçar la CNT abans d'una normalització política. De bell nou a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució de l'Aliança Llibertària i també en l'organització de la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP), molt lligada a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 davant la forta repressió, va emigrar a Espanya –fet que fou criticat per alguns companys que restaren a Portugal–, on portà una activa militància sobre tot en els grups específics de la FAI («Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà a Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè Confederal de la CGT. En 1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista perillós», però retornà clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la reunió del 3 de novembre de 1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del setembre de 1936 encapçalà la «Columna Tierra y Libertad», que va combatre al front madrileny (Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any volgué acompanyar Cipriano Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En 1938 fou nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI, organització a la qual representà en nombroses reunions, com ara la dels Comitès Nacionals de CNT, FAI i Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de la secció política del Comitè Nacional de la CNT. Partidari del revisionisme, s'oposà emperò amb força a les tesis d'Indalecio Prieto que pretenia convertir la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de Santillán, representà la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16 i el 30 d'octubre de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les Regionals del Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de la reunió del Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona, creuà la frontera amb Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) creat a París el 22 de març de 1939. Després patí els camps de concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al maig de 1943). En 1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment anarquista, però sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions amb els alts comitès llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a Portugal aquell any, la CGT rebé una carta de prevenció de l'Associació Internacional del Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho sol·licità, no trobà suport per sortir de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta Flores. Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa (Portugal), d'una trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar una sèrie de dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents seus de quan fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.

Germinal de Sousa (1909-1968)

***

D'esquerra a dreta: Julio Fernández López (El Cabra), Narciso Martínez González (El Mondas) i Antonio Bermejo Perea; acotat, Jacinto Rueda Pérez.
Pati de la presó de Puerta Castillo de Lleó (24 de setembre de 1946)

- Julio Fernández López: El 3 de novembre de 1976 mor a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Fernández López, conegut com El Cabra o Cabraloca. Havia nascut el 17 de juliol de 1912 a Avilés (Astúries, Espanya). Sos pares es deien Santos Fernández Llanas, jornaler, i Carmen López Menéndez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), qual l'aixecament feixista de juliol de 1936 destacà en el rescat de persones aïllades a la zona de Lleó (Castella, Espanya). Quan la caiguda del front Nord, el 4 de maig de 1938 va ser condemnat a sis anys de presó militar per «cooperació en intent de rebel·lió» i a 12 anys per «deserció». El 22 de novembre de 1945 va ser capturat en una gran agafada per les autoritats franquistes, reclòs a la presó lleonesa de Puerta Castillo, jutjat i condemnat el 5 de desembre de 1947 a dos anys de presó.

***

- Juan Torres Hernández: El 3 de novembre de 1978 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio de San Justo Torres Hernández. Havia nascut el 2 de setembre de 1895 a Níjar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Manuel Torres Murcia i Agueda Hernández Montoya. Jornaler de professió, quan tenia 18 anys abandonà la seva població natal a la recerca de feina. Després d'un temps per diverses poblacions, a finals de 1927 entrà a treballar a les mines de potassa de Súria (Bages, Catalunya), on, fins a 1939, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Vernet i Sètfonts. Posteriorment va ser enviat a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per a fer feina en una fàbrica a Fumel (Aquitània, Occitània). El juny de 1940 sa companya, María Hernández, es reuní amb ell. Després de la II Guerra Mundial la parella milità en la Federació Local de Fumel de la CNT i en el departament de Saona i Loira. En 1963 tingué un accident laboral que li va afectar els ronyons i s'hagué de retirar anticipadament. En 1966 la parella s'instal·là a Agen on s'integrà en la Federació Local de la CNT. En 1973 patí una congestió cerebral i hagué de ser hospitalitzat en tres ocasions. El juny de 1978 tingué una caiguda i quedà paralitzat de les cames i d'un dels braços. Juan Torres Hernández va morir el 3 de novembre de 1978 al seu domicili d'Agen (Aquitània, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Manuel Visar Naval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de gener de 1981

- Manuel Visar Naval: El 3 de novembre de 1980 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Visar Naval. Havia nascut el 20 de desembre 1896 a Aragó (Espanya) –el certificat de defunció cita erròniament Besiers (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Antonio Visar i Teresa Naval. Quan era adolescent, treballà en la construcció del canal Aragó-Catalunya, recorrent terres aragoneses i catalanes. Després de fer el servei militar, s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer en la companyia elèctrica i del gas i s'afilià al Sindicat «Luz y Fuerza» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Actiu militant durant la guerra civil, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1940 treballà com a obrer agrícola a Astafòrt (Aquitània, Occitània), on vivia amb sa companya Carmen Brava Cansado i fills. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser internat al camp de concentració de Vernet, d'on sortí tres anys després amb la salut malmesa. En 1943 retornà a Astafòrt, on després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT i en les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1947 fa ser nomenat delegat d'Astafòrt al II Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània). En 1957 s'instal·là a Agen, on durant molts anys fou secretari de la Federació Local de la CNT. En 1968 participa en la «Subscripció Pro-Espanya Oprimida» i fou membre de la Comissió de Relacions de la Indústria de Gas i Electricitat de Catalunya de la CNT en l'Exili. Manuel Visal Naval va morir el 3 de novembre de 1980 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de Jacinto Martín Angulo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de desembrem de 1983

- Jacinto Martín Angulo: El 3 de novembre de 1983 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Jacinto Martín Angulo. Havia nascut el 16 de setembre de 1928 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Jacinto Martín i Encarnación Angulo. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa companya Trinidad Lahuerta i infants a França. A finals dels anys quaranta s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità en la Federació Local del barri marsellès de Saint-Henri, on fou un dels animadors del grup artístic. Es guanyà la vida com a obrer de fresadora. Jacinto Martín Angulo va morir el 3 de novembre de 1983 al seu domicili del barri de Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània).

***

May Picqueray

- May Picqueray: El 3 de novembre de 1983 mor a París (França) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Havia nascut el 8 de juliol de 1898 a Savenay (Bretanya). Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler, i Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb François Félix Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan (Provença, Occitània). Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Necrològica d'Agustina Llonga Agramont apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de desembre de 1984

- Agustina Llonga Agramont: El 3 de novembre de 1984 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Agustina Llonga Agramont, també coneguda com Agustina Figuerola, pel llinatge de son company. Havia nascut el 12 d'octubre de 1903 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Josep Llonga i Dolors Agramont. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu domicili era lloc d'alberg dels companys. Realitzà tasques de suport i ajut a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on residia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou l'anarcosindicalista Luis Figuerola. Agustina Llonga Agramont va morir el 3 de novembre de 1984 –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre confonent amb la data de naixement– a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Milicians italians de la Columna Ascaso. D'esquerra a dreta: Gaby, Emilio Canzi, Vindice Rabitti i Pio Turroni

- Vindice Rabitti: El 3 de novembre de 1984 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vindice Rabitti. Havia nascut el 23 d'abril de 1902 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Teodorico Rabitti i Marta Torri. Començà a militar molt jove i el 22 de setembre de 1917 participà amb altres companys, entre ells Armando Guastaroba, en el clandestí Congrés Regional contra la Guerra celebrat a Imola per la Unió Anarquista d'Emília-Romanya i organitzat per Diego Guadagnini. El juliol de 1920 va patir la seva primera condemna per «ultratges a la força pública». Com a membre dels «Arditi del Popolo» participà en diferents enfrontaments amb els escamots feixistes. El 17 d'agost de 1921 va ser detingut amb altres 10 companys i tancat durant dos mesos abans de ser alliberat després de dues vagues de fam i per ser menor d'edat. El 25 de juliol de 1922 fou condemnat novament a un any i tres mesos de presó per l'Audiència per «participació en banda armada», arran de l'enfrontament amb el feixista Clemente Capizzi. El juliol de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a 11 mesos de presó arran d'un enfrontament armat amb grups feixistes en el qual resultà greument ferit al tòrax i hagué de ser intervingut quirúrgicament d'urgència. Marxà a Florència, on conegué Camillo Berneri i Enzo Fantozzi. Buscat pels escamots feixistes, obtingué passaport per treballar com a minaire a Bèlgica i el setembre de 1923 marxà a París. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteotti, retornà a Itàlia i va ser detingut i durament interrogat durant dies a la Caserna Mussolini de Bolonya. Hospitalitzat gràcies a la intervenció de Leandro Arpinati, exanarquista passat al feixisme, en sortí marxà clandestinament a França i després a Bèlgica. En la tardor de 1926, amb altres companys anarquistes italians (Otello Pezzoli, Bruno Gualandi, Alberto Meschi, etc.), participà com a mercenari en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Aconseguí fugir a la detenció i retornà a París. Amb Erasmo Abate, Alberto Meschi, Enzo Fantozzi i altres, participà en el projecte d'expedició organitzat per Riccioti Garibaldi, que resultà ser un agent al servei de Benito Mussolini. El desembre de 1929, mentre treballava amb altres militants italians a les vies fèrries, va ser detingut a Chambèri com a sospitós de preparar un atemptat contra la delegació feixista italiana a Ginebra. Acusat per la policia política italiana de coordinar accions a Itàlia, es va veure involucrat en diversos projectes d'atemptats contra la dictadura feixista i va ser detingut en diverses ocasions: en 1931 per preparació d'un atemptat, amb Cremoni i altres, contra Mussolini; el maig de 1932, amb Edmondo Lelli, Ulisse Merli i Emanuele Granata, arran del robatori de 38 quilos d'explosius per Ludovico Vergendo a les mines de Montgenèvre. Encara que va ser condemnat a dos anys de presó per l'Audiència del Sena, aconseguí restar a París on treballà coma pintor. Perseguit per la policia política italiana, a finals de 1933 fugí a Algèria, on continuà la seva tasca militant. A finals de juliol de 1936, amb Carlo Mariotti i Adamo Agelotto, entre d'altres, s'embarcà a Portvendres i arribà a Barcelona (Catalunya) amb Enzo Fantozzi i Mario Angeloni, amb la intenció de lluitar com a milicià contra l'aixecament feixista. A la Caserna Bakunin de la capital catalana, participà en l'organització de la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Com a delegat polític de la Secció Italiana en el Comitè de Defensa del front d'Aragó, participà en els combats de Monte Pelado, Almudébar i Carrascal de Castejón. A finals d'octubre de 1936 va ser un dels signants d'un comunicat de rebuig del decret de militarització de les milícies. Després marxà a Barcelona per realitzar diversos informes sobre la situació al front i la responsabilitat del socialista Carlo Rosselli en les pèrdues patides. Després de la dimissió de Rosselli el 9 de desembre de 1936 i la seva substitució per l'anarquista Giuseppe Bifolchi, retornà al front. Acusat de «sabotatge» pel comunista Severino Casati Raimondi i arran de les tensions internes dins de la Columna Ascaso, obtingué autorització per marxar a Barcelona i posar-se al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Treballà per als serveis militars de la Generalitat de Catalunya i va ser membre del grup anarquista «Pietro Gori», el responsable del qual era Lorenzo Giusti. Denunciat de bell nou per Severino Casati, va ser detingut per una patrulla de control de la CNT-FAI, però ràpidament va ser alliberat arran de la intervenció d'Ercole Girolimetti i de Lorenzo Giusti. A començaments de 1937, segons un informe de la policia feixista italiana, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Ercolani i Guido Schiaffonati, va fer acopi d'armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. Durant els combats de «Maig de 1937», des de la Caserna Espàrtac, amb Lorenzo Giusti, Pio Turroni i altres, preparà l'assalt a la Caserna Karl Marx, que finalment va ser anul·lat. El juliol de 1937, amb un passaport suís aconseguit gràcies a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), passà a França. Detingut a Perpinyà, va ser empresonat un més per «violació del decret d'expulsió». Després obtingué el permís de residència a Sains, a 100 quilòmetres de París, on treballà com a pintor. A finals de març de 1940 va ser extradit a Itàlia; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament a Ventotene. El novembre de 1941 obtingué la llibertat condicional i retornà a Bolonya, on sembla que s'abstingué de participar en activitats polítiques. El 16 de maig de 1943 participà, amb Attilio Diolaiti i Giuseppe Sartini, en el congrés anarquista clandestí organitzat a Florència per Augusto Boccone i on es va fundà la Federació Comunista Anarquista Italiana (FCAI). El 26 de juliol de 1943 organitzà el bloqueig de l'empresa on feia feina per celebrar la caiguda del feixisme. Mesos després passà a la clandestinitat i col·laborà en la lluita partisana. El setembre de 1943, amb Ugo Guadagnini i altres, participà en els combats contra les tropes nazis a la regió d'Imola. Després de l'Alliberament, com Lorenzo Giusti i altres anarquistes bolonyesos, s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI), encara que mantingué contactes amb els companys anarquistes i mostra la seva solidaritat amb els que tingueren dificultats. En 1965 es va reintegrar al moviment llibertari i el novembre d'aquell any, en el Congrés de Carrara, va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1967 proposà als excombatents llibertaris italians de la guerra d'Espanya (Umberto Mazocchi, Nicola Turcinovich, Umberto Tommasini, etc.) coordinar un treball de reconstrucció històrica d'aquesta experiència. En 1983, amb altres joves militants, participà en un «viatge de la memòria» a Barcelona i a Monte Pelado, del qual va fer una recensió per a la Revista A el febrer d'aquell any.

***

Necrològica de Remedios Semprere Roig apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de gener de 1985

- Remedios Sempere Roig: El 3 de novembre de 1984 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Remedios Sempere Roig –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Sampere. Havia nascut el 18 de maig de 1904 a Petrer (Vinalopó Mitjà, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià). Sos pares es deien Tomás Sempere i Remedios Roig. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) durant els anys republicans –en 1935 col·laborà en l'alcoià Boletín– i sota el franquisme fins que va poder passar clandestinament a França, on formà part de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1951 col·laborà en Solidaridad Obrera. Remedios Sempere Roig va morir el 3 de novembre de 1984 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia sobre Maurice Roumilhac apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 19 de novembre de 1932

- Maurice Roumilhac: El 3 de novembre de 1986 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Maurice Jean Léopold Roumilhac. Havia nascut el 22 de maig de 1908 a Caudéran (Aquitània, Occitània; actualment és un barri de Bordeus). Sos pares es deien Jean Roumilhac, boter, i Catherine Marie Louise Fouilloux. Orfe durant la Gran Guerra, en 1919 va ser adoptat per l'Estat francès. D'antuvi es guanyava la vida com a escultor en fusta. Des de 1932 milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i col·laborà en Le Combat Syndicaliste. El 30 de març de 1932, al bar de la Poste de Caudéran, presidí la reunió de fundació del grup local de Joves Pacifistes de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (Auboin, Bonnet, Clerc, Dieuaide, Garnier, Lafferrère, Lestrade, Viane, etc.), i del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època vivia al número 43 del camí Lehu de Caudéran. El novembre de 1932 era delegat regional de la Internacional dels Joves Pacifistes (IJP), que es reunia al bar de l'Avenue de Caudéran, i que realitzava mítings de suport a l'objecció de consciència i feia col·lectes per als antimilitaristes empresonats. Entre 1936 i 1937 treballà d'obrer agrícola a Bèucaire (Llenguadoc, Occitània) i fou membre, amb Auguste Boulet i Jean Fracchia, del buró de la Unió Local de la CGT-SR, amb seu al carrer de l'Avenir. En aquesta època continuava col·laborant en Le Combat Syndicaliste. L'abril de 1937 la policia el considerava com a un dels principals activistes del grup anarquista de Bèucaire, que comptava amb una quinzena de membres, la major part espanyols, i que utilitzava els locals de la CGT-SR. Durant l'Ocupació, lluità, sota el nom de Maurice, amb les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Cap el 1950 col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire. Revue mensuelle d'études sociologiques, de Gaston Leval. Es casà en tres ocasions, amb dos divorcis, l'última amb Suzanne Justine Armandine Truel. Maurice Roumilhac va morir el 3 de novembre de 1986 a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània).

***

- Achille Durigon: El 3 de novembre de 1990 mor a La Desverie (Rai, Normandia, França) l'obrer i sabater comunista, i després anarquista, Achille Durigon, conegut com Chile. Havia nascut el 3 d'abril de 1913 al barri de Torre de Pordenone (Friül). Sos pares es deien Antonio Giovanni Durigon i Seconda Sist. Des que fou un infant estigué en contacte amb les organitzacions antifeixistes clandestines del barri de Torre de Pordenone, conegut per haver estat «conquerit» pels escamots feixistes amb el suport de l'exèrcit després d'un seguit d'enfrontaments el maig de 1921. Aviat entrà a formar part del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), segurament de la mà de Vittorio Carli. En 1930 va ser detingut per haver hissat una bandera roja al campanar de l'església de Torre amb motiu de la celebració del Primer de Maig. Jutjat per un Tribunal Especial, en 1931 va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó per «reconstitució del PCI». Empresonat a Florència (Toscana, Itàlia), va ser alliberat en 1933 gràcies a un indult. El setembre de 1934 s'exilià clandestinament amb Tranquillo Romanet. Detingut a Àustria, va ser expulsat d'aquest país i visqué una nova vida errant per diversos països europeus (Suïssa. Hongria, Romania, etc.). Arribà amb bicicleta fins a Odessa (Ucraïna, URSS), on va ser detingut per la policia política i expulsat del país, arribà a Turquia, a Txecoslovàquia i a Polònia, i finalment s'instal·là a París (França) i posteriorment a Drancy (Illa de França, França). En tot aquest temps s'introduí en el pensament anarquista. L'octubre de 1936 marxà, a bord del vaixell Ciutad de Barcelona des de Marsella (Provença, Occitània), cap al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i a Albacete (Castella, Espanya) s'allistà en la I Companyia del I Batalló «Garibaldi», on va fer tasques d'ajuda mèdica portant ferits i d'intendència, combatent al front de Madrid (Cerro Rojo, Ciudad Universitaria, El Pardo). Ferit en una cama en la batalla de Guadalajara (Castella, Espanya), el juny de 1937, després de passar per diversos hospitals (Guadalajara, Albacete, Múrcia, Barcelona, València), retornà a França, on s'expressà críticament contra l'acció repressiva de les forces armades republicanes espanyoles contra el moviment llibertari i, després de trencar amb el comunisme, es declarà anarquista. En aquesta època es relacionà amb Ernesto Zorzit i Constante Massuti, i entaulà relacions amb Giuseppa Angela Iannetta (Giuseppina), amb qui tingué un fill (Bruno), treballant de descarregador en un mercat. Detingut a França quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser extradit a Itàlia. Jutjat, el novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Ventotene. El 21 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Pordenone, on col·laborà en la constitució de la primera organització partisana de la ciutat i, amb son germà Bruno i Tranquillo Romanet, creà un grup anarquista al barri de Torre. L'abril de 1944 va ser detingut pels alemanys, enviat a un camp de presoners de Mònaco i, segons alguns, internat a Klagenfurt (Caríntia, Àustria) fins al final de la contesa bèl·lica. Durant la postguerra, després de representar els anarquistes en la Cambra del Treball de Pordenone, retornà a França i s'establí a la regió parisenca, des d'on estava subscrit a Umanità Nova. Achille Durigon va morir el 3 de novembre de 1990 a La Desverie (Rai, Normandia, França).

***

Ramon Rufat Llop a la plaça Catalunya de Barcelona (1992)

- Ramon Rufat Llop: El 3 de novembre de 1993 mor a Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Havia nascut el 28 de desembre de 1916 a Maella (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Antoni Rufat, mestre d'obres, i Pilar Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926 son pare l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per «perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Hélène, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias, Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una neoplàsia el 3 de novembre de 1993 a l'Hospital Residència Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) –en aquesta època passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes–; incinerat al cementiri de Collserola de Moncada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.

Ramon Rufat Llop (1916-1993)

***

Foto policíaca de Jean Campana

- Jean Campana: El 3 de novembre de 1997 mor a Grassa (Provença, Occitània) el comunista i després anarquista Jean François Campana, també citat com François Campana. Havia nascut el 25 de novembre de 1912 a Grassa (Provença, Occitània). Sos pares es deien Vincent Campana i Lucie Lerda. Vivia amb sos pares al barri de Saint-Jacques de Grassa i a començament dels anys trenta treballava com a passant d'algutzir de justícia, però acabà desocupat. Fou membre de la cèl·lula comunista de Grassa fins la seva exclusió l'octubre de 1936, data en la qual començà a militar en el moviment llibertari. Participà en la redacció i publicació de setmanaris llibertaris clandestins, com ara Rébellion i Action Directe. En 1937 fou el principal animador el grup de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grassa, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire de Grassa, i del qual formaven part Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité Girolimetti, entre d'altres; també fou responsable de la publicació dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup de Grassa de la Federació Anarquista (FA). Sa companya fou Regina de los Ángeles Valls. Jean Campana va morir el 3 de novembre de 1997 al seu domicili de Grassa (Provença, Occitània).

***

Reedició de les seves memòries en francès, Juan Martinez-Vita dit... Moreno (2005)

- Juan Martínez Vita: El 3 de novembre de 2001 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta, Moreno, etc.). Havia nascut el 10 de maig de 1914 a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Emilio Martínez Liria i Virginia Vita Pelayo. Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 mor a l'Hospital Laveran del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

Juan Martínez Vita (1914-2001)

Pepita Carpena (1919-2005)