|
---
Anarcoefemèrides del 3 de desembre Esdeveniments
Capçalera del primer
número de L'Affamé
Ardennais - Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer. ***
Portada
i contraportada del primer número de Nu - Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.
Naixements
Foto policíaca de Nicolas Clauman (6 de març de 1894) - Nicolas Clauman:
El 3 de desembre de 1855 neix a Grenelle, actualment pertany al XV
Districte de París
(França), l'anarquista Nicolas
Clauman –algunes fonts citen erròniament
Chauman.
Sos pares es deien Jean Clauman i Madeleine Eymon. Pouater de
professió, l'abril de 1892 formava part
del grup anarquista
«L'Avenir» de Saint-Ouen (Illa de
França, França), integrat per una seixantena
de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava
Gustave
Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix,
Charles Galau,
Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). El 22 d'abril de
1892 va ser
detingut al seu domicili, al número 18 del carrer Anselme de
Saint-Ouen, ben
igual que altres 66 companys a París i a la regió
parisenca, de manera preventiva
davant la commemoració del «Primer de
Maig». Durant el seu interrogatori assegurà
que feia més de dos anys que ja no militava en cap grup
anarquista. En
l'escorcoll de casa seva es van trobar dos florets esmolats, una
pistola de cavalleria
i una comanda de dinamita datada el 9 de juny de 1884, que feia servir
per a la
seva feina de pouater. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en
un
llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i en
aquella època viva al
número 23 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen. El 6 de
març de 1894 va ser
detingut i va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser posat en
llibertat el mateix dia. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Jean-Pierre François (5 de març de 1894) - Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François, fuster ebenista, i Suzanne Neu (o Neut). Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Agnes Inglis a l'Abbot Academy (4 de març de 1891) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan] - Agnes Inglis: El 3 de desembre de 1870 neix a Detroit (Wayne,
Michigan,
EUA) l'arxivera anarquista
Angnes
Ann Inglis. Sos pares, escocesos benestants, conservadors i religiosos
presbiterians,
es deien Richard Inglis, metge, i Agnes Lambie, i era la més
petita de set
germans. Després de fer estudis a la Clay Grammar School i a
la Capitol High
School de Detroit, va ser educada a l'Abbot Academy d'Andover
(Massachusetts, EUA),
exclusiva acadèmia preparatòria femenina. Son
pare morí en 1874 i sa germana de
càncer poc després. Després de la mort
de sa mare en 1899, viatjà a l'estranger
i posteriorment estudià història i literatura a
la Universitat de Michigan.
Abandonà els estudis abans de graduar-se i va fer de
treballadora social a la
Hull House de Chicago (Illinois, EUA), una mena d'institució
de reformes
socials que pretenia portar la cultura als estaments més
desfavorits de la
societat, a la Franklin Street Settlement House de Detroit, i a la
Young
Women's Christian Association (YWCA, Associació Cristiana de
Dones Joves) d'Ann
Arbor (Michigan, EUA). Mentre feia feina en aquestes institucions, se
n'adonà de
les condicions socials de les persones immigrats als Estats Units,
acostant-se
de mica en mica al moviment anarquista. En 1915 va fer amistat amb Emma
Goldman
i John Beverley Robinson, i posteriorment amb Alexander Berkman i
Judson
Grenell. Organitzà conferències d'Emma Goldman i
d'altres anarquistes, a més de
fer costat el sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món). Amb la
incorporació dels EUA a la Gran
Guerra radicalitzà les seves posicions, lliurant-se al
moviment llibertari i
destinant una part important dels diners de sa família al
suport legal dels
insubmisos al conflicte bèl·lic i dels perseguits
polítics, especialment durant
l'anomenat «Temor Roig» (1919-1920), sorgit arran
de la Revolució bolxevic. Al
final, sa família li va destinar un subsidi fixe temorosa
que «dilapidés» la
fortuna familiar en causes «radicals». Amiga de
l'anarquista Joseph Labadie, en
1924 descobrí que el fons arxivístic sobre els
moviments radicals que aquest
havia donat en 1911 a la Universitat de Michigan estava completament
abandonat
al caos, sense catalogar i past dels lepismes. De manera
voluntària i a temps
complet, es dedicar a organitzar i a catalogar de manera acurada i molt
personal aquest fons que passà a ser conegut com
«Col·lecció Labadie», un dels
arxius
més importants del moviment anarquista del segle XIX.
Gràcies al seu impuls i
al de Joseph Labadie, aquests fons es van incrementar unes vint vegades
amb les
donacions d'importants anarquistes i radicals, com ara Roger Baldwin,
John
Francis Bray, Voltairine de Cleyre, Elizabeth Gurley Flynn o Ralph
Chaplin.
També ajuda Henry David en els seus estudis sobre la
«Tragèdia de Haymarket» o
James J. Martin en el seu llibre Men Against the State. The
Expositors of
Individualist Anarchism in America (1827–1908).
Agnes Inglis va morir el 29
de gener de 1952 a Ann Arbor (Washtenaw, Michigan, EUA)
–algunes fonts citen el
30 de gener de 1952 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA)– i va
ser enterrada l'1 de
febrer al cementiri d'Elmwood de Detroit. Deixà
inèdites una mena de memòries (Reflections.
Notes for a Book). En 1979 Dione Miles publicà la
biografia Agnes Inglis.
Librarian, Activist, Humanitarian. ***
Fotografia
policíaca de Joseph Cornuault (7 de gener de 1894) - Joseph
Cornuault: El 3 de desembre de 1876 neix al II Districte
d'Angers (País del
Loira, França) l'anarquista Joseph Louis Emmanuel Cornuault.
Sos pares es deien
Joseph Cornuault, pintor de cotxes, i Marie Quartier, modista. Es
guanyava la
vida com a pintor en la construcció a París
(França). El gener de 1894 va ser
detingut i fitxat per la policia com a anarquista. En el moment de la
detenció
portava la cançó anarquista Prise
de
possession. Son patró, un tal Waguer, en va donar
bones referències,
reprotxant-li, emperò, les seves males companyies. En
aquesta època vivia amb
sa mare al número 11 del carrer Véron de
París. El 17 de setembre de 1904 es
casà al XVIII Districte de París amb
Françoise Mournier. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Lidio
Ettorre - Lidio Ettorre: El
3 de desembre de 1893 neix a Giulianova (Abruços,
Itàlia) l'anarquista Lidio
Ettorre. Sos pares es deien Gaetano Ettorre i Domenica Di Paolo. Es
guanyava la
vida fent d'ebenista i en 1910 entrà en el moviment
anarquista. En 1912 començà
a col·laborar en la revista llibertària Volontà,
d'Ancona (Marques, Itàlia). En 1913 la Prefectura de Policia
de Teramo
(Abruços, Itàlia), on residia, envià a
la Direcció General de la Seguretat
Pública un informe on notificava la seva
militància anarquista, la propaganda
abstencionista que realitzava i les seves relacions amb el moviment
llibertari
d'Ancona. En 1913 participà en la fundació del
grup anarquista «Francisco
Ferrer» a Teramo i es mostrà especialment actiu en
el grup anticlerical local,
en la propaganda laica i racionalista, i en l'organització
dels obrers
agrícoles i del moviment antimilitarista. Fou un dels
creadors de la Casa del
Poble i de la Cambra del Treball de Teramo i
col·laborà amb el periòdic local La Sveglia, on participaven socialistes
revolucionaris, anarquistes i sindicalistes. En aquesta
època freqüentà Pietro
Angelini i Francesco Iannetti. Després d'haver participat en
les vagues de la
«Setmana Roja», entre el 7 i el 14 de juny de 1914,
fou orador en multituds de
mítings contra la guerra i les companyies disciplinaries. En
1915 va ser
enrolat en l'11 Companyia del VI Regiment de Bersaglieri
establerta a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on
va
fer propaganda antimilitarista i anarquista. Després de fer
una crida als
soldats a seguir l'exemple d'Augusto Masetti i assassinar son coronel,
va ser
traslladat a Udine (Friül) com a bersagliere
ciclista. En contacte amb Pasquale Binazzi, director d'Il
Libertario, publicació en la qual
col·laborava, una carta
dirigida a aquest va ser interceptada per una delació i,
inculpat de «complot
insurreccional contra l'autoritat militar», va ser posat en
estricta
vigilància. En 1917 fou un dels organitzadors del
«Fascio Revolucionari» de
Torí (Piemont, Itàlia), que agrupava anarquistes,
sindicalistes i socialistes
oposats a la guerra, i després de la Gran Guerra
estigué en contacte amb el
grup «Ordine Nuovo» d'aquesta ciutat. En aquesta
època es relacionà amb Pia
Carena, Antonio Gramsci, Alfonso Leonetti i Andrea Viglongo. Cap el
1919
s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i
esdevingué un dels dirigents de la
Lliga Proletària i del Grup de les Joventuts Socialistes de
Giulianova. En
aquesta època col·laborà en Avanti! Amb
Attilio Conti i altres, parlà en un míting de
solidaritat amb la Rússia
soviètica que se celebrà el 19 d'octubre de 1919
a Giulianova. En les eleccions
de 1919 participà en mítings electorals. En 1920,
sota el seu impuls, el Grup
de les Joventuts Socialistes, trencant la disciplina de partit,
votà una moció
a favor de l'antiparlamentarisme. Després
participà en la creació d'una coordinadora
tendent a la creació d'un Front Únic
Revolucionari (FUR) que reunís
anarquistes, sindicalistes, socialistes i membres de la Lliga
Proletària.
Prengué part activa en les lluites contra la carestia de la
vida, contra
l'enviament de tropes a Albània i a la Rússia
soviètica, i va fer costat la
Revolució Russa. En aquesta època
col·laborà en Umanità
Nova i en Falce e
Martello i parlà en nombrosos mítings
en favor dels presos polítics. Entre
l'1 i el 12 de juliol de 1920 promogué a Giulianova
l'assemblea en solidaritat
amb els «revoltosos d'Ancona» i per l'alliberament
dels presos polítics.
L'agost d'aquell any promogué una mobilització a
Giulianova contra els
assassinats de proletaris. El 30 d'agost de 1920 parlà en el
míting contra els
assassinats d'obrers i per la llibertat de les víctimes
polítiques que se
celebrà a Caramanico Terme (Abruços,
Itàlia). El 10 de setembre de 1920
organitzà el míting de propaganda anarquista de
Guglielmo Boldrini organitzat a
Giulianova per la Lliga Proletària i dos dies
després una mobilització popular
anticapitalista a la mateixa població. L'octubre de 1920
organitzà un congrés
provincial d'anarquistes, socialistes abstencionistes i de membres del
Cercle
Juvenil Socialista i de la Lliga Proletària per entrebancar
la
socialdemocràcia. Va ser detingut preventivament i
empresonat un mes fins el
novembre de 1920. El seu nom figura en un seguiment fet per la policia
de la
correspondència d'Errico Malatesta i de Paolo Schicchi. El
setembre de 1921,
amb Attilio Conti i militants del grup anarquista «Carlo
Pisacane» de
Castellamare Adriatico (Abruços, Itàlia),
fundà el periòdic L'Annunciatore.
Organo degli anarchici
d'Abruzzo, que acabà titulant-se Aurora
Libertaria. S'adherí durant una breu temporada al
Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), en la tendència d'Amedeo Bordiga, però a
finals de 1921 retornà
definitivament a l'anarquisme. Participà com a orador en els
mítings per la llibertat
dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti que se
celebraren a
Giulianova el 16 d'octubre de 1921 i el 8 de gener de 1922.
Patí nombroses condemnes
per propaganda subversiva i en 1922 va ser denunciat sota
l'acusació d'haver
participat en l'assassinat de dos feixistes. En 1922
encapçalà una campanya a
favor de Nèstor Makhno i contra les persecucions
antianarquistes en la Unió Soviètica.
Contribuí a la creació del grup anarquista
«La Luce». Fou l'organitzador, amb
Francesco Bentivoglio, dins de la l'Alleanza del Lavoro (AdL,
Aliança del
Treball) de la vaga del Primer de Maig de 1922 i fou un dels promotors
del IV
Congrés de la Federació Anarquista dels
Abruços (FAA), adherida a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), celebrat el 7 de maig de 1922 a
Castellammare
Adriatico. El 7 d'octubre de 1922 el seu domicili i taller
d'ebenisteria, al
Corso Garibaldi, va ser assaltat i incendiat per escamots feixistes.
Després
d'uns mesos d'exili a París (França)
retornà a Itàlia i va ser objecte de
nombrosos escorcolls i detencions. Opositor irreductible del
règim, en 1930 el
seu document d'identitat portava l'epígraf
«perillós políticament i
inclòs en
el llistat de persones a detenir en determinades
circumstàncies». En 1942 va
ser amonestat formalment per haver pronunciat un discurs
«derrotista» i amb la
caiguda del feixisme el juliol de 1943 reprengué els seus
contactes i, amb
altres (Pasquale Di Odoardo, Abramo Esposito, el germans Franchi, Leo
Leone i Alessandro
Pica), fundà el moviment polític
«Italia Libera». Després de la II Guerra
Mundial continuà amb les seves idees polítiques i
va escriure les seves
memòries sota el títol Memorie
di un
perseguitato politico antifascista, que resten
inèdites. Lidio Ettorre va
morir en 1977 a Giulianova (Abruços, Itàlia). ***
Caricatura de Juan González González - Juan González González: El 3 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González –citat en ocasions erròniament com González Debodt. Sos pares es deien Juan González i Elena González. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Malalt de càncer de pulmó, Juan González González va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Antoni Pena Romia - Antoni Pena Romia: El 3 de desembre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre de 1898– neix a Seròs (Segrià, Catalunya) el professor, hispanista, traductor i militant anarcosindicalista Antoni Pena Romia –a vegades citat erròniament Perna i Rumia. Sos pares es deien Antoni Pena Ybars, pagès, i Maria Romia Monclús. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1918 i començaments de 1920 dirigí, per suggeriment del Comitè Nacional d'aquest sindicat, el periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao (Biscaia, País Basc). Era membre, amb Joan Ferrer Farriol, Juli Marbà, Alfredo Gómez, Salvio Ayguaviva i altres, del grup «Juventud Ácrata» de Barcelona, el qual en 1918, amb membres de la redacció de Tierra y Libertad, engegaren el projecte de creació d'una federació anarquista, assistint en 1920 a una reunió a Barcelona (Catalunya) amb aquesta finalitat. Amb Simó Piera i Pagès, en 1922 va ser encarregat pel Comitè Nacional de la CNT d'estudiar la situació dels presos anarcosindicalistes i en 1923 encapçalà el projecte de revista El Espíritu Libre. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Catalunya i col·laborà en el periòdic La Publicitat. En 1934 s'instal·là definitivament a París i el 3 de novembre d'aquest any va fer la conferència «L'Espagne en feu! Révolution ou Dictadure?» al Club du Faubourg Poissonnière. A París fou professor de l'École des Hautes Études Commerciales (HEC, Escola d'Estudis Superiors de Comerç), la qual li va condecorar amb les Palmes Acadèmiques, i president de l'Ateneu Hispanista. Després de la II Guerra Mundial organitzà conferències i debats a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París i a la Sorbona. Destacà com a professor de llengua i literatura castellanes i com a traductor de diverses llengües (francès, italià, portuguès, castellà i català). Era membre de l'Institut Superior d'Interpretació i de Traducció (ISIT) i d'École Supérieure des Sciences Économiques et Commerciales (ESSEC, Escola Superior de les Ciències Econòmiques i Comercials). Mantingué correspondència amb Louis-Ferdinand Céline. En 1978 encara vivia a París, al número 11 de la plaça Saint-Michel, encara que ja feia anys que no militava. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Francisco Moliné Viñas publicada en el
periòdic
tolosà Espoir
del 12 de juny de 1978
- Francisco
Moliné Viñas: El 3 de desembre de
1905 neix a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Francisco Moliné Viñas, també conegut
com Paco
Moliné.
Sos pares es deien Bernardo Moliné i María
Viñas.
Era el fill major d'una família
nombrosa de 10 infants i des de
molt jove ajudà son pare a la feina. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936
aconseguí fugir
juntament amb 500 habitants del seu poble i durant la nit, pel bosc,
arribar a Tardienta
(Osca, Aragó, Espanya), població que havia estat
ocupada per una columna
confederal. Sa mare, que restà al poble, fou afusellada. En
1939, amb el triomf
franquista, passà a França. Després de
la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i
milità en la
Federació Local d'Aisinas (Aquitània,
Occitània) de la CNT. Sa companya fou Valentina Felipe.
Francisco
Moliné Viñas va morir el 25 de març de
1978 a l'Hospital Centre Jean Abadie de Bordeus (Aquitània,
Occitània) i fou
enterrat quatre dies després al cementiri d'Aisinas,
població on residia. ***
José
Rodríguez Portugal - José Rodríguez Portugal: El 3 de desembre de 1908 neix a Centrones (Cea, Ourense, Galícia) el metge anarcosindicalista José Rodríguez Portugal. Sos pares es deien Camilo Rodríguez Rodríguez i Dorotea Portugal Hernández. Després d'estudiar per lliure a l'Acadèmia General de Manuel Sueiro, aprovà el batxillerat a l'Institut d'Ourense. Entre 1926 i 1933 estudià la carrera de medicina a Santiago de Compostel·la (la Corunya, Galícia), obtenint bones qualificacions. En acabar la carrera, realitzà el servei militar al polvorí de la Corunya, passant després de l'Hospital Militar de Madrid amb el psiquiatra Antonio Vallejo-Nájera Lobón. Amb son amic José Pardo Babarro, fou un dels organitzadors del Sindicat de Sanitat de la CNT de Santiago i fou el primer signant per la comissió organitzadora en el lliurament dels estatus d'aquest sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Exercí de metge a Amoeiro (Ourense, Galícia), on havia estat cridat pel seu alcalde, el socialista Castor Sánchez, amb la finalitat de compensar la influència d'altre metge municipal i dirigent local de Falange. L'agost de 1936, arran del cop militar feixista, va ser perseguit per desafecte al règim i pels recels del facultatiu falangista, fins i tot va saber que un pistoler professional havia estat contractat per assassinar-lo. El seu cotxe va ser requisat i utilitzat per als passeigs, i quan pogué, no el volgué recuperar. Després de ser destituït es traslladà primer a Cea i després a Ourense, ja que la protecció de son sogre, el metge Jesús Taboada Diéguez, només podia ser efectiva a la capital de la província. Enrolat com a soldat en l'exèrcit franquista, en 1938 va ser destinat als hospitals de la Corunya, Ourense i Benicàssim (Plana Alta, País Valencià), sense voler ascendir de rang militar. En acabar la guerra, s'establí al barri El Puente d'Ourense, exercint la medicina interna i la radiologia en la seva consulta particular. A finals dels anys quaranta obtingué plaça de metge en la Seguretat Social, encara que hagué d'esperar alguns anys per a poder exercir-la. En aquests anys de postguerra i franquistes no desenvolupà cap activitat política. José Rodríguez Portugal va morir el 19 de gener de 1998 a la Residència Sanitària d'Ourense (Ourense, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de San Francisco d'aquesta ciutat. ***
Germinal
García Campos (anys seixanta) - Germinal García
Campos:
El 3 de desembre de 1924 neix al barri de
Gràcia de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador
antifranquista Germinal García Campos. Sos pares es deien
Antonio García Dávila, jornalero, i Donata Campos
Rodríguez.
En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat al camp de concentració d'Argelers, on una dona
de ciutadania
britànica s'ocupava dels joves refugiats. Després
s'embarcà com a polissó al
vaixell mercant danès Kitty Skov,
que
feia la travessia entre França i Amèrica. Un cop
descobert, aconseguir seguir
el viatge cap a Nova York (Nova York, EUA), on gràcies al
seu domini de la
llengua francesa va poder restar-hi un temps fent-se passar per
súbdit francès.
Poc després retornà a França, on
començà a militar en el moviment llibertari de
París (França) i en la lluita antifranquista. El
4 de
juliol de 1955 es casà a París
amb María
Josefa París Cambil.
Durant els anys cinquanta i seixanta
fou un membre força actiu de les Joventuts
Llibertàries –va ser nomenat
secretari de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de París– i
de la Federació Local parisenca de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1960, abans de la visita d'Estat a França del primer
ministre soviètic Nikita
Khrusxov, va ser deportat temporalment, amb altres companys, a
Còrsega. El seu
domicili parisenc sempre va està obert per als companys que
arribaven fugits de
l'Espanya franquista i en diverses ocasions Francesc Sabaté
Llopart (El Quico)
va fer servir el
seu pis del
número 12 del carrer Lancry; en 1964 l'activista llibertari
Stuart Christie
passà algunes nits en aquest pis. També
participà en les activitats del grup de
resistència antifranquista Defensa Interior (DI). El seu
último domicili va ser a Reuil-Malmaison (Illa de
França,
França).Germinal
García Campos va morir el 12
de maig de 2011 a la Clínica Val d'Or de Saint-Cloud (Illa
de França,
França) i fou incinerat cinc dies després. Germinal García Campos (1925-2011) ***
Gemma
Failla - Gemma Failla:
El 3 de desembre –el certificat de
defunció cita el 10 de desembre–
de 1951 neix Siracusa (Sicília), juntament amb sa
germana
bessona Aurora Failla,
l'anarquista Elvira Gemma Failla.
Era filla del destacat militant anarquista Alfonso Failla i d'Eufemia
Pastorella. Nasqué casualment a Siracusa, però sa
família vivia a Carrara
(Toscana, Itàlia), ciutat on es crià i on
començà a militar en el moviment llibertari,
especialment en la Federació Anarquista Italiana (FAI).
Posteriorment, seguint
son company Domenico Pucciarelli (Mimmo Pucciarelli),
anarquista i
insubmís a l'exèrcit,
s'instal·là definitivament al barri de la
Croix-Rousse de
Lió (Arpitània), on milità activament
en el moviment anarquista local. Es va
vincular al grup editor del periòdic anarquista Informations
et Réflexions
Libertaires (IRL), fou membre de la Coordinadora
Llibertàira i assídua de
la llibreria llibertària La Gryffe. En 1979, amb son company
i Jean-Marc
Bonnard i Alain Thévenet, creà l'Atelier de
Création Libertaire de Lió. També
participà activament en les lluites feministes i
homosexuals. Gemma Failla va
morir el 16 de novembre de 2021 al I Districte de Lió
(Arpitània) i va ser
incinerada 10 dies després al cementiri de la
Guillotière de la ciutat. Un
edifici okupat de la Croix-Rousse porta el seu nom.  Defuncions
Sergei Netxaiev (ca. 1870) - Sergei Netxaiev: El 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües. ***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari
parisenc Le
Temps del 29 de maig de 1887 - Alexandre
Orcelin: El 3 de
desembre de 1900 mor a Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània)
l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Havia
nascut el 15 de febrer de 1861 a Viena del Delfinat
(Delfinat, Arpitània). Sos pares es deien Charles Orcelin,
teixidor, i
Antoinette Belisson.
Durant la dècada de 1880
milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat
animat per Pierre Martin
(Le Bossu) i fou membre dels grups
«La Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquesta
època participà en
totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El
25 de
novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i
Joseph
Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de
pertànyer a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a
la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28
de maig de 1887,
arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de
març d'aquell any en
un cafè als soldats de la guarnició local, va ser
condemnat per l'Audiència del
departament d'Isèra a un mes de presó per
«incitació de militars a la
desobediència». En 1888 formà part, amb
el també obrer teixidor Davoine i
altres, del grup «Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules Guesde i
esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de
Lió, i L'Action. No
obstant això, després
de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre
Martin i Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. El 23 de juliol de
1898 es casà a Viena del Delfinat amb
Thérèse-Victoire
Macchietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de
desembre de 1900 al seu domicili de Viena del Delfinat (Delfinat,
Arpitània). ***
Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927 - Henri-Édouard
Droz: El 3
de desembre de 1927 mor a Lió (Forez, Arpitània) el
professor,
periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz.
Havia nascut el 13 de juny de 1868 a La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa).
Sos pares es deien
Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle
Louise
Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en
1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La
Chaux-de-Fonds. El
28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra
la jornada de l'1 de
març, diada de celebració de la
independència del cantó de Neuchâtel,
fustigant
contra la celebració d'aquesta «festa
burgesa» i engrescant la classe
treballadora a no participar-hi, «o contràriament
la dinamita esclatarà al lloc
de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de
març d'aquell any, va ser processat;
en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir
contra el
capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos
de
presó per «incitació a cometre delictes
i per pertorbació de la pau pública»,
la pena mínima prevista, però sense comptar els
dos mesos purgats
preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de
febrer de
1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la
seva expulsió de
territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902
va col·laborar amb
Les Temps Nouveaux. Supplément
Littéraire,
amb versos i sobre qüestions poètiques.
Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era
professor de
literatura francesa i de dicció fonètica a
l'Institut «La Châtelaine» i a
l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va
estar empresonat va escriure
poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en
un gros
volum sota el títol Du
rêve à l'action.
La seva «Chanson libertaire» va ser
reproduïda en Le Chansonnier de la
Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra
pel periòdic Le Réveil
Anarchiste. Va tenir la
intenció de publicar una peça de teatre
revolucionària i altres obres poètiques
i Le Réveil Anarchiste
li va publicar
textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys.
Posteriorment emigrà
al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany,
actualment França),
on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i
entre 1905 i 1914 fou director
general del diari Express de
Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a
la Sala de la Borsa de
Mülhausen la conferència «La
fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al
mateix indret la conferència literària
«Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber
et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et
Georges Spetz)», que va ser publicada
l'any següent primer en lliuraments en Express
i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader
et Cie». En 1910 col·laborà
amb poemes en el periòdic juvenil Pages
Illustrées de Ginebra. Posteriorment
retornà a Suïssa i a Berna (Berna,
Suïssa) fou representant dels diaris Le
Matin i La Tribune de
Genève.
També fou redactor del Bulletin
d'Alsace
et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La
Feuille d'Avis de Vevey. Més tard
s'establí a París (França), al
número 78
del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de
bibliofília. Sa companya fou
Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3
de desembre –algunes fonts
citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La
Croix-Rousse del I Districte de
Lió (Forez, Arpitània), després de
caure malalt durant un viatge de negocis. ***
Peppino
Bonaria - Peppino Bonaria: El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) l'anarquista Giuseppe Bonaria, conegut com Peppino Bonaria. Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia, Itàlia). Son pare es deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a Suïssa. D'antuvi s'instal·là al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric (Zuric, Suïssa), on treballà al magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista Antonio Gagliardi i que amb el temps esdevindrà copropietari. A començament dels anys vint es traslladà a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista Antonieta Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi, fundà l'empresa de comerç vitícola «G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia» («Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà, amb Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats italians que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals ajudà a falsificar passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia conduït clandestinament a Suïssa a través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i altres, a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la Internacional antiautoritària. En 1927 aconseguí la naturalització suïssa a Cureggia (Ticino, Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a París (França) per assistir a una reunió amb companys anarquistes italians exiliats. Peppino Bonaria va morir el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric, Suïssa) després d'una operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa) acompanyat d'un discurs de Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un homenatge durant el Congrés de la Colònia Proletària Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933 sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa vida Giuseppe Peretti. ***
Manuel
Maroño Calvo - Manuel Maroño
Calvo: El 3 de desembre de 1936 és afusellat a
Santiago de Compostel·la (la
Corunya, Galícia) el socialista i militant confederal Manuel
José Maroño Calvo.
Havia nascut el 2 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 5 de
juliol– de 1899 a Santiago
de Compostel·la (la Corunya, Galícia). Sos pares
es deien Benito Maroño Novais,
emigrant a Buenos Aires (Argentina) on morí, i Josefa Calvo
Hermida. De bona
formació cultural, en 1919 entrà a treballar de
tipògraf a la impremta del
Seminari Conciliar compostel·là. Afiliat a
l'Associació Tipogràfica de Santiago
de Compostel·la, adherida a la Confederació
Regional Galaica (CRG) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), en 1921 en va ser nomenat vicepresident,
posteriorment vicesecretari, en 1923 secretari i en 1924 president.
També fou
un dels promotors en 1922 de la Biblioteca Obrera.
Simultàniament tingué un
paper destacat en el Sindicat d'Empleats Subalterns de l'Hospital
Provincial de
Santiago de Compostel·là de la Unió
General de Treballadors (UGT) i figurà en
la directiva de diferents societats obreres, com ara la Sociedad de
Constructors de Calçat (secretari en 1922), la
Unió Protectora d'Artesans
(secretari en 1924), la Societat de Fusters (vocal de la junta
directiva en
1926), la Unió Obrera (secretari entre 1928 i 1932), la
Societat d'Infermers
(president en 1934). Fou secretari-comptador i president de
l'Agrupació
Socialista de Santiago de Compostel·la i
desenvolupà càrrecs de responsabilitat
en la Federació d'Entitats Socialistes de la Comarca de
Santiago de
Compostel·là, creada el juny de 1931. Arran de la
vaga general revolucionària de
1934, va ser detingut el 10 d'octubre d'aquell any per ordre de
l'autoritat
militar per haver participat en una reunió clandestina a la
taberna «Padre
Benito» i alliberat l'endemà; per aquest motiu va
ser acomiada de la seva feia
a la impremta del Seminari Conciliar, encara que posteriorment, quan va
ser
absolt el desembre de 1934, va ser readmès. Per al
Congrés del Ple Regional
Galaic de la CNT, que es va celebrar entre el 19 i el 21 de maig de
1935 a Ourense
(Ourense, Galícia), va ser nomenat delegat per assistir-hi,
però declarant-se
socialista hi renuncià. Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936 formà
part, en representació dels sindicats, del Comitè
Executiu del Front Popular de
Santiago de Compostel·la i s'encarregà de la
defensa i protecció del convent
del Carme. Detingut al barri de Vista Alegre on vivia sa
núvia, va ser empresonat
a Raxoi. Jutjat en consell de guerra sumaríssim amb els
altres 11 membres del Comitè
Executiu del Front Popular, el 19 de novembre de 1936 va ser condemnat
a mort. Manuel
Maroño Calvo va ser afusellat el 3 de desembre de 1936 als
murs del cementiri
de Boisaca de Santiago de Compostel·là (la
Corunya, Galícia), juntament amb son
germà José Maroño Calvo i altres
militants esquerrans (Fernando Domínguez
Caamaño, Rafael Frade Peña, José
Germán Fernández, Luís
Martínez Nouche, Rafael
Pardo Carmona, Modesto Pasín Noya, Francisco Ponte Ces i
Luis Rastrollo
González). En 2001 Dolores Vieites Torreiro
publicà la biografia Manuel
Maroño Calvo. Maroño o boó. Manuel Maroño Calvo (1899-1936) ***
Modesto
Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz
Baliño a la presó de Santiago de
Compostel·la (1936) - Modesto Pasín
Noya: El 3 de desembre de 1936 és afusellat a
Santiago de Compostel·la (La
Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i comunista Modesto
Pasín Noya. Havia
nascut el 17 d'octubre de 1903 a Pontevedra (Pontevedra,
Galícia). Sos pares
foren José Pasín Romero, ebenista i destacat
anarcosindicalista i polític
republicà, i Luisa Noya Martínez, i
tingué quatre germans (Florentino, Luis, Marcelino
i Palmiro) i tres germanes (Celia, Flora i Laura). Es guanyà
la vida treballant
de pintor, escultor i daurador d'imatges, i d'empleat en
Aigües Potables SA.
Vivia al número 14 del carrer Rosario de Santiago de
Compostel·la. Militant com
son pare en la Confederació Nacional del Treball (CNT),
també va estar afiliat
al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El setembre de 1931 va fer orador
un míting
de la CNT a Santiago de Compostel·la amb José
Villaverde Velo i Manuel Mascarell
Calvet. Alguns autors li atribueixen un incident durant l'enterrament
de
l'escriptor Ramón María del
Valle-Inclán, el 6 de gener de 1936, quan volgué
llegar la creu que portava el taüt. Fou membre del Bloc
Popular Antifeixista. Quan
el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936, formà
part, en representació
del PCE, del Comitè de Defensa de la República en
l'Ajuntament de Santiago de
Compostel·la. Detingut pocs dies pels franquistes, va ser
jutjat en consell de
guerra sota l'acusació de
«traïció» i condemnat a mort.
Modesto Pasín Noya va
ser afusellat, amb altres nou persones, el 3 de desembre de 1936 al
Cementiri Municipal
de Boisaca de Santiago de Compostel·la (La Corunya,
Galícia), on va ser
enterrat. Estava casat amb Sofía Cabana López,
que en 1950 es casà amb
l'anarquista Cesáreo Briones Varela. Modesto Pasín Noya
(1903-1936) ***
José Fustero Celma - José Fustero
Celma: El 3 de desembre de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista José Fustero Celma, conegut com Monterde. Havia
nascut el 18 de març de 1901 a Villafranca de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya).
Era fill del jutge de pau de la població. Vidrier de professió, es dedicà també
a vendre fruita pels mercats. Fou president de la Unió General de Treballadors
(UGT) i en 1936 era regidor de l'Ajuntament de Villafranca de Ebro. Arran del
cop militar feixista de juliol de 1936, va ser detingut amb altres companys pels
feixistes i portat a Alfajarín (Saragossa, Aragó, Espanya). A punt de ser
afusellat, va ser salvat per un acomodat del poble. Quan les tropes lleials
ocuparen Villafranca de Ebro, s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti»,
on va ser enllaç, i passà a militar en la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Sa companya Antonina Continente i sos fills Mariano, Mercedes,
Pilar i José s'instal·laren durant la guerra a Monegrillo (Saragossa, Aragó,
Espanya). Amb el triomf franquista, durant la tardor de 1939, creuà amb sa família
els Pirineus. Després de passar pels camps de concentració, va ser enviat a la
77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a feines a la «Línia
Maginot». Sa família es va instal·lar a Vilanova de la Ribera (Rosselló,
Catalunya Nord). Va caure pres per les tropes alemanyes, després de passar ple
«Frontstalag 140» de Belfort, el 25 de gener de 1941 va ser enviat, sota la
matrícula 87.014, a l'«Stalag XI-B» de Fallingbostel (Heidekreis, Baixa
Saxònia, Alemanya). Dos dies després va ser deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la matrícula 5.254. El 17 de febrer de
1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 10.864. José
Fustero Celma va morir el 3 de desembre de 1941 al camp de concentració de
Gusen (Alta Àustria, Àustria). En 1942 sa família, sense saber res del seu
destí, retornà a la Península. Des d'octubre de 2022 un carrer de Villafranca de
Ebro porta el seu nom. José Fustero Celma
(1901-1941) ***
Augustin Hamon - Augustin Hamon: El 3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya) el sociòleg, historiador i militant anarquista, després socialista, Augustin Adolphe Frédéric Hamon. Havia nascut el 20 de gener de 1862 a Nantes (Bretanya). Sos pares es deien Augustin Henri Hamon, llauner, i Henriette Duval. En 1893 va introduir en l'anarquisme Fernand Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va publicar una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie de l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va participar, com a delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i altres, en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que va acabar sis dies després per l'exclusió dels anarquistes per part dels marxistes. Hamon relatarà aquests esdeveniments en Le socialisme et le Congrès de Londres. A més, és autor de L'agonie d'une société (1890), La France sociale et politique (1891), Psychologie du militaire professionnel (1893), Les hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie et Internacionalisme (1896), Un anarchisme, fraction du socialisme? (1896), etc. Va crear en 1897 la revista llibertària L'Humanité Nouvelle i va col·laborar en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Va ser també traductor (Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les universitats de París, Londres i Brussel·les. El 19 de març de 1901 es casà a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) amb Henriëtte Marie Hortense Rynenbroeck. En 1904 deixarà París i s'instal·larà a Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard s'allunyarà de les concepcions llibertàries i esdevindrà socialista, participant en la fundació de les primeres seccions de la regió, especialment la de Lannion en 1905. Maçó des de 1894, també serà membre de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com a membre de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord, s'arrenglarà en l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant càrrecs de responsabilitat en les seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de l'SFIO presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el Congrés Mundial d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint l'únic socialista del secretariat del comitè. En aquesta època va publicar Les maîtres de la France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a Port Blanc que va batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni). En 1944, poc abans de morir, abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit comunista. Augustin Hamon va morir el 3 de desembre de 1945 al seu domicili de Port-Blanc (Penvénan, Bro Dreger, Bretanya). Els seus arxius es troben repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Taller de tipografia
- Eugène Soullier: El 3 de desembre de 1949 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Havia nascut l'11 d'octubre de 1878 a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. ***
Notícia
sobre el processament d'Alphonse Moussault apareguda en el diari de
Dijon Le
Progrès de la Côte-d'Or del 31 de
juliol de 1909 - Alphonse Moussault: El 3 de desembre de 1956 mor a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista Alphonse Louis Moussault. Havia nascut el 17 de febrer de 1877 a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Sos pares es deien Benjamin Célestin Moussault, torner, i Aglaé Gautherot. Xarcuter de professió, era anarquista partidari de la «propaganda pel fet». Instal·lat a Dole (Franc Comtat, França), el 14 d'abril de 1908 va ser condemnat a 50 francs de multa per ofenses a la senyora Delamotte, qui li devia diners. En plena vaga de empleats de correus, durant la nit del 14 al 15 de maig de 1909, va ser sorprès pels gendarmes, amb l'obrer fabril Joseph Dupoux, encenent una bomba de 10 quilos col·locada en un pal telegràfic al carrer del Château-d'Eau de Dole; aquella mateixa nit, les línies telegràfica, telefònica i subterrània van ser tallades per sabotatges anarquistes a diverses localitats (Chantilly, Moret-sur-Loing, Saint-Germain, etc.). Processat per aquest fet, va ser jutjat el 3 d'agost d'aquell any pel Tribunal Correccional de Dijon i condemnat a un any de presó i a 200 francs de multa; Joseph Dupoux va ser condemnat a la mateixa pena en rebel·lia, ja que no va ser detingut i es trobava desaparegut, encara que el gener de 1911 va ser capturat a París (França). El 5 d'agost de 1910 es casà a Dole amb Irma Josephine Thiriet (Jeanne Thiriet). En la dècada dels vint vivia al número 2 del carrer Michelet de Suresnes (Illa de França, França), on treballava de xarcuter. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 41 Regiment d'Infanteria i va ser destacat a la fàbrica «Schneider» de Besançon com a mecànic. En 1919 els informes policíacs apuntaven que havia abandonat la regió parisenca i en 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena, sospitant que tal vegada es trobava per la zona nord francesa. ***
Notícia
de l'absolució de Victor Aubouin apareguda en el diari de
Nancy L'Est
Républicain del 8 d'abril de 1921 - Victor Aubouin:
El 3 de desembre de 1961 mor a Issy-les-Moulineaux (Illa
de França,
França) l'anarquista i
sindicalista Victor Aubouin. Havia nascut l'11
de desembre de 1878 a Saintes (Aquitània,
Occitània). Era fill de Victor Aubouin, sastre, i de
Marthe
Gazesse. Es guanyava la vida treballant de firaire. En 1912
s'establí a Épinal
(Lorena, França), on va fer feina en la seva
professió. Va ser amic íntim del
perruquer anarquista Victor Loquier, principal animador del
periòdic llibertari
La Vrille publicat entre 1901 i 1914 a
Épinal. El 16 de març de 1915 es
casà al IX Districte de París (França)
amb la firaire Rosalie Marie Pestel.
Després de la Gran Guerra continuà militant en el
moviment anarquista. En 1921
un informe policíac assenyalà que es dedicava a
distribuir fullets en suport
dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Com a president del Sindicat de Firaires, organitzà entre
1921 i 1922 nombroses
reunions sindicals. L'abril de 1921 va ser absolt pel Tribunal
d'Apel·lació de
Nancy (Lorena, França) per «entrebancar la
llibertat de subhastes», després
d'haver demanat als companys firaires de no fer dites en
l'adjudicació de
places de les fires. Va ser l'organitzador del Congrés de la
Federació de
Sindicats de Firaires de França que se celebrà
entre el 17 i el 20 de maig de
1922 a Épinal, on va ser elegit secretari general de la
citada federació. Victor
Aubouin va morir el 3 de desembre de 1961 a Issy-les-Moulineaux (Illa
de França,
França). ***
Lucien
Haussard (ca. 1921) - Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Sos pares es deien Jean Baptiste Haussard, manobre, i Eugénie Louise Gireault, domèstica. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. El 6 de juliol de 1920 es casà al XX Districte de París amb la caixera Jeanne Pauline Bertault. En aquesta època vivia al número 60 del carrer Belgrand de París. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. ***
Necrològica
de Jorge Tortajada García apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 24 de gener de 1971 - Jorge Tortajada García: El 3 de desembre de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Jorge Silverio Tortajada García. Havia nascut el 23 d'abril de 1911 a Tramacastiel (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Ramón Tortajada Monterde i Teresa García. Quan era molt jove emigrà a Catalunya. A Badalona (Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com a milicià al front i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb sa companya Simona Guallar i el fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de concentració de Barcarès i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant l'ocupació alemanya participà en la Resistència enquadrat en un grup del maquis. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946. Més tard treballà durant 24 anys en la reparació de canalitzacions d'aigua municipals. Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la secretaria de la Comissió de Relacions del departament de Tard i Garona, i de diferents càrrecs orgànics de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats. Després de patir una llarga malaltia, Jorge Tortajada García va morir el 3 de desembre de 1970 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat d'unes paraules de Frederica Montseny Mañé, dos dies després. ***
Foto
de Rosalío Alcón Selma del Servei de
Migració Mexicà (1940) - Rosalío
Alcón
Selma: El 3 de desembre de 1972 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista Rosalío Alcón Selma
–el nom a vegades citat com Rosario
i el segon llinatge com Celma o Salas. Havia nascut el juny de 1904 a
Barcelona (Catalunya). Amb
son germà Marcos, milità en el Sindicat del Vidre
de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i destacà
especialment en la
clandestinitat imposada per la dictadura de Primo de Rivera i com a
membre dels
Grups de Defensa Confederal. Amb Molins, portà a terme una
gran tasca de
difusió propagandística (fullets, llibres, etc.).
El 5 d'agost de 1923 va ser
detingut, amb altres 16 companys, a la seu del Sindicat Únic
del Vidre de la
CNT del barri de Sants de Barcelona. Detingut novament, va ser
processat el
febrer de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Barcelona,
juntament amb una dotzena
de companys, per reunió clandestina; jutjat el
març d'aquell any, va ser
alliberat després de pagar una multa. Membre de la Junta
Administrativa del
Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT, el 31 de
gener de 1938,
representant la CNT, entrà a formar part, amb son
germà Marcos, com a
sotssecretari de la Comissió Interventora dels Espectacles
Públics de Catalunya,
depenent del Departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya. En
1938
formà part del grup «Consecuencia» de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
el juny de 1940 pogué emigrar
a Mèxic amb son germà Marcos, militant tots dos
en la Delegació de la CNT en
l'exili. A mitjans dels anys cinquanta, durant un temps,
administrà el periòdic
Solidaridad Obrera i en els anys
seixanta Tierra y Libertad.
També en
els anys cinquanta fou tresorer de la «Cuenta
Pro-España». Rosalío Alcón
Selma
va morir el 3 de desembre de 1972 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de
Mèxic
(Mèxic). Rosalío Alcón Selma (1904-1972) Marcos Alcón Selma (1902-1997) ***
Necrològica
de Salvador Rerpina Villosa apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de febrer de 1976 - Salvador Rerpina Villosa: El 3 de desembre de 1975 mor a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Salvador Rerpina Villosa. Havia nascut el 7 de gener de 1907 a Madrid (Espanya) –algunes fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francisco Rerpina i Dolores Villosa. Manobre de professió, emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació sembla que va ser obligat pels alemanys a treballar a les costes normandes. Quan el desembarcament aliat, va ser traslladat per les tropes angloamericanes, ben igual que nombrosos lluitadors antifeixistes espanyols i italians, al Regne Unit, on va ser internat com a «presoner de guerra» al camp de concentració de Kirkham (Lancashire, Anglaterra). En 1945 encara romania pres i en Moviment Llibertari Espanyol (MLE) va fer una campanya per obtenir el seu alliberament. Un cop lliure, es va instal·lar a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), on en 1947 va ser nomenat delgat de la Federació Local de la CNT al II Congrés del MLE-CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment milità a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània). En 1955 col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1975 era secretari del Nucli de CNT dels departaments dels Alts Pirineus i els Pirineus Atlàntics, membre de la Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i participà en el Congrés de Marsella (Provença, Occitània). També fou membre de «La Libre Pensée». Malalt, va ser atropellat per un automòbil als carrers de Tarba i va haver de ser intervingut quirúrgicament i haver d'estar ingressat a l'Hospital Civil d'aquesta població molt de temps. Sense família directa, va ser atès pel company Joaquim Juliachs. Salvador Rerpina Villosa va morir el 3 de desembre de 1975 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al Cementiri del Nord d'aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Antonio López Sánchez aparegueda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1977 - Antonio López
Sánchez: El 3 de desembre de 1976 mor a
Marinhana (Provença, Occitània)
l'anarcosindicalista Antonio López Sánchez. Havia
nascut l'1 de maig de 1897 a
Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Sos pares es deien Francisco
López Sánchez, jornaler, i
María Belén Sánchez
Sánchez. Quan era un infant
s'instal·là amb sa família al Poblenou
de
Barcelona (Catalunya). Posteriorment milità en el Sindicat
del Metall i en el
Sindicat Fabril (Ram de l'Aigua) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Durant la guerra ocupà càrrecs de responsabilitat
orgànica. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i
patí els camps de concentració i les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Participà en la
reorganització de
la CNT. Milità a Roanne (Forêz,
Arpitània), on fou secretari de la Federació
Local de la CNT, i des de 1971 a Marinhana. Sa companya fou Antonia
María
Abadías. Malalt durant anys, Antonio López
Sánchez va morir el 3 de desembre de
1976 al seu domicili de Marinhana (Provença,
Occitània) i va ser enterrat tres
dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica de Josep Esteve Guardiola apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de gener de 1978 -
Josep Esteve Guardiola: El 3
de
desembre de 1977 mor a Lagrange (Viana,
Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista
Josep Esteve Guardiola –el primer llinatge a vegades citat
erròniament com Esteves. Havia nascut el 10
d'abril de
1907 a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent).
Sos pares es deien Manel Esteve
i Maria Guardiola. Quan era molt jove s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat en diversos camps de concentració.
Després passà per les Companyies de
Treballadors Estrangers (CTE). En acabar la II Guerra Mundial
s'establí a
Aquitània, on treballà d'obrer i
continuà militant en la Federació Local de
Lavardac
(Aquitània, Occitània) de la CNT de l'exili,
rebutjant les posicions
«heterodoxes». Malalt durant 12 anys, Josep Esteve
Guardiola va morir el 3 de
desembre de 1977 al seu domicili de Lagrange (Viana,
Aquitània, Occitània) i va
ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.
***
Necrològica
de Juan José Sanz Villacampa apareguda en el
periòdic tlosà Cenit del 3 de
gener de 1984 - Juan José Sanz Villacampa: El 3 de desembre de 1983 mor a Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Juan José Sanz Villacampa. Havia nascut el 8 de març de 1912 a Angüés (Osca, Aragó, Espanya). De família confederal, sos pares es deien Antonio Sanz i Maria Villacampa Bispe. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també milità en els grups anarquistes d'Angüés «Eliseo Reclus» i «Bakunin», adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan la Revolució, l'octubre de 1936 va ser nomenat president de la CNT local i en 1937 membre del Consell Municipal d'Angüés. Participà activament en les col·lectivitzacions de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser nomenat delegat al Congrés de Col·lectivitats celebrat el febrer de 1937 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El març de 1937 s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, però va ser declarat inútil per la seva coixesa i enviat a rereguarda. L'agost de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes d'Enrique Líster Forján a l'Aragó, va ser capturat pels estalinistes i empresonat, però, durant un bombardeig de la presó pels franquistes, aconseguir evadir-se. El 26 de novembre de 1937, durant una reunió de la comissió de reconstitució del sindicat confederal a Angüés, en va ser nomenat president. El 25 de març de 1938, quan la població es trobava assetjada per les tropes franquistes, amb Martín Arnal Mur calà foc els arxius del sindicat i fugí cap a Barcelona (Catalunya). Quan les tropes feixistes ocuparen Angüés, tancaren sa mare, qui va morir a la presó en 1939. Posteriorment participà en els combats al front de Catalunya i quan el triomf franquista va ser un fet, passà a França. El 25 d'octubre de 1941 retornà clandestinament a la Península i el 24 de febrer de 1942 va ser detingut a Barcelona. Portat a Osca, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, pena que va ser commutada per presidi. Després de nombrosos anys de patir treballs forçats, aconseguí la llibertat condicional i s'establí a Manresa, on treballà en la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) i continuà militant en la CNT. Malalt d'un càncer d'estomac, Juan José Sanz Villacampa va morir el 3 de desembre de 1983 a l'Hospital Sant Andreu de Manresa (Bages, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Lola
Roussel (1949) - Lola Roussel: El
3 de desembre de 1994 mor a Dieppe (Alta Normandia, França)
l'anarquista i
anarcosindicalista Lucienne Eugénie Clémence
Roussel, coneguda com Lola Roussel.
Havia nascut el 15 de juny
de 1906 a Envermeu (Alta Normandia, França). Sos pares es
deien Henri Casimir
Roussel, veterinari i representant comercial, i Henriette Julie
Françoise
Sophie Maillet. En 1925 vivia amb sos pares al número 51 del
bulevard
Saint-Michel de París (França). El 6 de juliol de
1925 es casà al V Districte
de París amb el negociant Étienne Charles Joseph
Dieppe, de qui es va divorciar
el 25 de novembre de 1931 a Abbeville (Picardia, França).
Posteriorment tingué
com a company un anarquista espanyol i en 1936 marxà cap a
Espanya per
participar amb ell en la Revolució, moment en el qual
prengué el sobrenom de Lola.
En 1950 vivia en una habitació llogada
en una pensió del carrer Victor-Griffuelhes de
Levallois-Perret i treballava
d'ajudant sanitària auxiliar en una clínica
privada de Neuilly-sur-Seine (Illa
de França, França). Milità en el
«Grup Durruti» del XVII Districte de
París,
adherit a la Federació Anarquista (FA), i en el Sindicat
d'Empleats de la
Confederació Nacional del Treball de França
(CNT-F). En aquesta època tenia com
a company un refugiat anarquista búlgar. A partir de 1952
visqué amb el
comunista llibertari Michel Hulot i milità en el grup
anarquista de Levallois-Perret
de la FA. En el Congrés de la II Unió Regional de
la CNT-F, celebrat el 12
d'octubre de 1952, va ser nomenada secretària de la
Unió Regional. En 1953
participà en el congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
celebrat a Puteaux (Illa de França, França).
Militant de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), a partir de la insurrecció
algeriana de l'1 de novembre de
1954, coneguda com «Toussaint Rouge» (Tots Sants
Roig), va ser una de les
responsables del Comitè de Lluita Anticolonialista (CLA),
especialment animat
per comunistes llibertaris. El 21 de desembre de 1954, en
representació del
CLA, parlà en un míting contra la
repressió colonialista celebrat a la Sala
Wagram de París, juntament amb destacats anarquistes
(Georges Fontenis, Daniel
Guerin, Stephane Just, Lange, R. Ollivier, P. Philippe, Riguidel,
etc.). En
aquests anys, va ser membre de la comissió administrativa de
la CNT-F i del
buró de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En
1954 va fer una crida
per a la creació d'una secció de dones de la
CNT-F i portà la columna «Tribune
de la femme» del periòdic Le
Combat
Syndicaliste. En 1957, per mor de la gran
diferència d'edat, se separà de
Michel Hulot, amb qui restà en contacte. En els anys
seixanta formà part del
Socors Popular Francès (SPF). En 1971 es va jubilar i
entrà a fer feina de
domèstica. Instal·lada a Dieppe,
continuà militant. Lola Roussel va morir el 3 de
desembre de 1994 al seu domicili de Dieppe (Alta Normandia,
França). ***
Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'Antonia cap a Espanya (1 d'abril de 1937) - Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor a Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en una llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA). ***
Madeleine Briselance - Madeleine Briselance: El 3 de desembre de 2009 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista llibertària Madeleine Armandine Briselance. Havia nascut el 5 de juny de 1922 al X Districte de París (França). Filla d'una família anarquista, son pare es deia Georges Félix Clément Briselance i sa mare Antoinette Valentine Stumpf. Son pare i son oncle Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil (Illa de França, França), població on residia. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a l'Hospital Charles Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). ***
José
Ignacio Cabañas Magán - José Ignacio
Cabañas Magán: El 3 de desembre de
2017 mor a Madrid (Espanya) el periodista,
advocat i militant anarcosindicalista José Ignacio
Cabañas Magán, conegut com Nacho
o Nachete. Havia nascut el 13 de
novembre de 1958 a Madrid (Espanya). Sos pares es deien Hilario
Cabañas i Esperanza Magán.
Fill d'una família comunista de treballadors del Metro, cap
el 1976 formà part
del Partit Comunista d'Espanya (PCE), única força
implantada al barri, i
participà en la Coordinadora Autònoma d'Aturats.
Després de llegir els clàssics
anarquistes, freqüentà l'acabat de crear Ateneu
Llibertari d'Aluche i el març
de 1979 entrà a treballar a la Secció de Via del
Metro de Madrid. A finals de
1980, després de fer la mili, es trobà que
l'Ateneu Llibertari del barri
madrileny d'Aluche havia desaparegut i l'abril de 1981,
després de l'intent de
cop d'Estat militar, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
participant, sense massa èxit, en els intents de
revitalitzar la Secció del Metro
de la CNT. En 1983 conegué Juani Robles, que
esdevingué sa companya. Després de
l'aparició al Metro d'una Secció de la
CNT-València, intentà unificar forces,
fet pel qual en 1984 va ser suspès de militància
en la CNT. Després d'assistir
al Congrés d'Unificació dels sectors de
CNT-València i els escindits de la CNT,
en 1986 participà en les eleccions sindicals i va ser
nomenat vocal del Comitè
d'Empresa, càrrec que mantingué fins 2011,
formant part de diferents comissions
negociadores de convenis i de seguiment i productivitat. En 1988 va ser
nomenat
secretari de Premsa del Transporte de la CNT escindida de Madrid.
Després del
Congrés de 1989 de la Confederació General del
Treball (CGT), abandonà aquesta
organització i en 1990 participà en la
fundació de la nova confederació
sindical Solidaritat Obrera (SO), de la qual ocupà la
secretaria general entre
1996 i 2000 i entre 2014 i 2017. Col·laborà en
diferents publicacions
llibertàries, com ara Contramarcha,
Expresiones, Libre
Pensamiento, Mujeres
Libertarias, Polémica,
Rojo y Negro, El
Solidario i Solidaridad
Obrera. El novembre de 2017 es publicà el llibre Rue Cavanilles. 30 años de historia del
Metro, recopilació de la
pàgina còmica inclosa en diferents publicacions (Contramarcha, Solidaridad
Obrera, El Solidario) de
la qual
era autor. José Ignacio Cabañas Magán
va morir el 3 de desembre de 2017 a l'Hospital Clínic San
Carlos de
Madrid (Espanya) i va ser incinerat l'endemà al cementiri
madrileny de
Carabanchel. José Ignacio Cabañas Magán (1958-2017) ***
Nelly
Trumel al micro de Radio Libertaire (1990) - Nelly Trumel: El
3 de desembre de 2018 mor a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'artista pintora i
militant anarcofeminista Nelly Pauline Suzanne Campo, més
coneguda com Nelly Trumel, pel
llinatge de son marit. Havia nascut el 12 d'agost de 1938 al XII
Districte de París
(França).
Sos pares es deien André Auguste Campo, garatgista, i Simone
Marie Louise
Frénisy, secretària. Nascuda
en una família de classe mitjana catòlica i de
dretes, va créixer a La
Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de
França, França). Va fer el
batxillerat científic a l'Institut Marcelin-Berthelot de
Saint-Maur-des-Fossés
i entre 1956 i 1958 estudià l'Escola Politècnica
Femenina (EPF, Escola
d'Enginyers) d'Sceaux (Illa de França, França).
Per fugir de l'ambient familiar,
amb un pare violent i una mare de caràcter
difícil, el 6 de juliol de 1959 es casà
a
Saint-Maur-des-Fossés amb Christian Luc André
Trumel i abandonà els
estudis en el últim any. La parella tingué un
fill en 1960 i una filla en 1966
i vivia al XIX Districte de París. En 1969, embarassada de
bell nou, decidí
avortar amb l'ajuda d'una agulla de tricotar. Després de
patir violència
masclista, i de 14 anys de depressió i de teràpia
psicoanalítica, es va
divorciar el 30 d'abril de 1993 a París. Entre els anys 1970
i 1984 milità en la
Fédération des Conseils de
Parents d'Élèves (FCPE, Federació de
Consells de Pares d'Alumnes). En 1970
participà en la creació de la llar socioeducativa
del Col·legi de
Montefontaines, a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França,
França). Durant tres
mesos formà part de la Gran Lògia Femenina de
França (GLFF). Després de llegir Ainsi
soit-elle de Benoîte Groult, Du
côté des petites filles d'Elena
Gianini Belotti i Le deuxième sexe
de
Simone de Beauvoir, començà a militar en el
moviment feminista, d'antuvi en el Collectif
National pour les Droits des Femmes (CNDF, Col·lectiu
Nacional pels Drets de
les Dones) i després en «Les Chiennes de
Garde» (CDG, Les Gosses de Guarda).
Després d'haver realitzat diverses feinetes, en 1975
decidí dedicar-se
professionalment a la pintura, art que ja havia practicat de manera
autodidacta
des de la joventut, realitzant còpies dels mestres al Museu
del Louvre. Membre
de l'associació de dones creadores «Souffles
d'Elles» (Alè d'Elles), també fou
secretària de la Societat d'Artistes Francesos (SAF), a
més de participar amb
el «Salon Violet» i la «Fontation
Taylor». Entre 1988 i 1993 fou membre de la
Union des Femmes Peintres et Sculteurs (UFPS, Unió de Dones
Pintores i
Escultores). En 1986 entrà a formar part de la
Federació Anarquista (FA) i en
la seva Comissió de Dones, i entre aquest any i fins al
març de 2013 animà el
programa «Femmes Libres» de Radio Libertaire. Entre
1989 i 1991 fou secretaria
de programació de Radio Libertaire. En 1989
col·laborà en el llibre Mai
68 par eux-mêmes. En 1995 participà
en l'obra col·lectiva Femmes et
violences
contre les femmes dans le monde. Com a activista
anarcofeminista defensà
l'antimilitarisme, lluità contra prostitució,
criticà totes les religions i
mostrà la seva solidaritat amb les dones immigrants i les
persones sense-papers
i exiliades. A finals dels anys noranta es concentrà en la
seva carrera
artística i fotogràfica, pintant teles sobre els
temes de la llum i els
objectes quotidians, especialment bodegons i natures mortes, obres que
mostrà a
París en exposicions individuals i col·lectives.
En 2000 s'integrà en la «Marxa
Mundial de les Dones» i es dedicà a realitzar
reportatges fotogràfics i
muntatges de les manifestacions feministes. En 2008 publicà
el llibret Le Jardin d'Éden de
Nelly Trumel. En
2013 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
En 2016 publicà el llibre Faut
qu'ça germe! Trobem textos seus en
diferents publicacions, com ara Chimère,
Le Monde Libertaire, Réfractions,
Ruptures, etc. Nelly Trumel va morir
el 3 de desembre de 2018 al seu domicili de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu arxiu personal va ser
donat a
l'associació «Archives du
Féminisme» i es troba dipositat al Centre d'Arxius
del Feminisme de la Universitat d'Angers (País del Loira,
França). ---
|
![Agnes Inglis a l'Abbot Academy (4 de març de 1891) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan]](http://www.estelnegre.org/documents/inglis/inglis02.jpg "Agnes Inglis a l'Abbot Academy (4 de març de 1891) [Agnes Inglis Papers. University of Michigan]")
![[02/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[02/12]") |
|
![[04/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[04/12]") |
|
|
| Actualització: 11-12-24 |