|
---
Anarcoefemèrides del 4 de gener Esdeveniments
Un exemplar de Freiheit - Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897), órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) i órgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria. ***
Capçalera del primer número de La Débacle Sociale - Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897). ***
Propaganda
del cicle de conferències - Conferències
d'Emma Goldman: Entre el 4 i el 14 de gener de 1927 la
propagandista
anarcofeminista Emma Goldman fa a l'Hygeia Hall de Toronto
(Ontàrio, Canadà) un
cicle de quatre conferències sobre literatura russa. El 4 de
gener parlà sobre
Lev Tolstoy, el 6 de gener sobre Anton Txékhov, l'11 de
gener sobre Maksim
Gorki i el 14 de gener sobre Leonid Andréiev.
Naixements
Maurice Mac-Nab segons Fernand Frau per a la revista Les Hommes d'Aujourd'hui - Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant Jean Valérien Maurice Mac Nab (Maurice Mac-Nab). Fill d'una família d'origen escocesa, sos pares es deien Édouard Mac Nab, propietari, i Louise-Marie Béatrix Penfenterio de Chefontaines, i en el part seu nasqué un germà bessó, Donald-Édouard-Alexandre Mac Nab. . Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al «Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'Hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de «Théatre Mac-Nab». ***
Grup
d'anarquistes de Friedrichshagen
en una sortida a Müggelsees (octubre
de 1898). - Matthias Malaschitz:
El 4 de gener de
1871 neix a Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a
Àustria) l'anarcopacifista Mátyás
Malaschitz,
més conegut com Matthias Malaschitz
–el llinatge a vegades citat Malasic.
Sos pares es
deien Frantz Malaschitz i Anna Gerdenik. Mecànic de
professió, en 1885 vivia a
Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria).
Entre 1897 i 1899 col·laborà en
el periòdic de Budapest Ohne
Staat. Organ
der idealistischen Anarchisten i en la seva versió
hongaresa Allam Nelkül.
Közlöny a Krisztus szellemebén,
editada per l'anarquista tolstoià Eugen Reinrich Schmitt.
Expulsat en 1898 de
Budapest, passà a Berlín i Stuttgart. L'octubre
de 1898, demanat per la policia
austrohongaresa, va ser buscat sense èxit per les autoritats
alemanyes a
diversos domicilis d'anarquistes a Berlín, fet pel qual els
anarquistes
germànics organitzaren protestes. Entre novembre de 1900 i
agost de 1901 residí
a Erlenbach (Zuric, Suïssa) i fou un dels responsables del
periòdic Der Weckruf
(1904-1907), edició en
llengua alemanya de Le Réveil,
on
col·laboraren destacats anarquistes, com ara Ernst Frick,
Max Nacht, Siegfried
Nacht (Arnold Roller), Robert
Scheidegger, Eugen Heinrich Schmitt, Eduard Riedlin,. Anarquista no
violent,
edità diversos textos de Lev Tolstoi, sobretot sobre
objecció de consciència, i
de Friedrich Nietzsche. Mantingué una estreta
relació amb el cercle anarquista
de Monte Verità (Ascona, Ticino, Suïssa). En la
primavera de 1903 figurava en
un llistat d'anarquistes estrangers no expulsats i residents fora de
França. El
febrer de 1904 abandonà Zuric i retornà a Hongria
i va ser reemplaçat per Ernst
Frick i Robert Scheidegger al front de Der
Weckruf. Matthias Malaschitz va morir el 5 de juny de 1904 a
la seva ciutat
natal de Rust (Burgenland, Hongria; actualment pertany a
Àustria). La seva
vídua, Frieda Malaschitz, es casà posteriorment
amb l'anarquista Rainer Trindler. Matthias Malaschitz (1871-1904) ***
Necrològica
d'Émile Menu apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 27 d'octubre de 1938 - Émile Menu:
El 4 de gener de
1880 neix a Harnes (Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Émile Joseph Menu, conegut com Pierre. Sos pares es deien
Marie-Louis
Menu, miner, i Henriette
Buquet. Miner com son pare, va ser uns dels pioners del sindicalisme
miner.
Milità en la Federació del Subsòl de
la Confederació General del Treball (CGT).
Fundà a la seva població natal un Grup d'Estudis
Socials (GES) i muntà una
petita impremta on s'editaren fullets, manifests i cartells. Amic de
Benoît
Broutchoux, fou membre, des de la seva creació l'agost de
1906, de l'anomenat
«Jove Sindicat», enfrontat al «Vell
Sindicat» dels miners. Fou membre del
consell d'administració de la «Impremta
Comunista» de Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França), on s'imprimia L'Action
Syndicale,
òrgan de la Federació Sindical dels Obrers Miners
(FSOM) de la CGT del
Pas-de-Calais. En 1906, arran de la catàstrofe minera de
Courrières
(Nord-Pas-de-Calais, França), abandonà la mina i
s'establí a París (França), on
treballà de pouater en la construcció del metro.
Sembla que és el «P. Menu» que
durant la primavera de 1907 s'adherí, amb altres companys
(Angèle, J.B.
Colbaërt, Rachalet), al projecte de colònia
llibertària animada per Eugène
Deniau (Deniau-Morat). El 25 de
novembre de 1911 es casà al XVIII Districte de
París amb Claire Plateau, amb
qui tingué com a mínim un fill
(Émile-Henry Menu, conegut com Émile,
també miner anarquista i
anarcosindicalista). Quan esclatà la Gran Guerra, va ser
mobilitzat i el
setembre de 1914 va caure presoner i enviat a Alemanya com a
treballador forçat
a les mines. Acabada la guerra, en 1918, després d'uns mesos
a París, retornà a
Harnes on reprengué la feina a la mina i la seva
militància. En 1922 s'afilià a
la Confederació General del Treball Unitària
(CGTU), de la qual va ser nomenat
secretari de la secció local. En 1924 es va reintegrar en la
CGT. En aquesta
època vivia al número 11 del carrer Bellegarde i
era secretari del grup
d'Harnes-Hénin-Liétard de la Unió
Anarquista (UA). El març de 1925 participà en
la subscripció econòmica per a llançar
l'edició diària del periòdic Le Libertaire promoguda per l'UA. En
aquests anys col·laborà en Germinal(1919-1933),
de Georges Bastien. En 1937 era membre de la
secció local de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Émile Menu va
morir el 22 d'octubre de 1938 a Harnes (Nord-Pas-de-Calais,
França). ***
Paolo
Luppi - Paolo Luppi: El 4
de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di
Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Paolo Luppi. Sos pares es deien
Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de
cadiraire. Membre
del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla
Secchia, després d'una
breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
començà a realitzar propaganda entre
els treballadors de la zona i s'adherí al moviment
anarquista. Amb Onofrio
Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario
(FR) de
Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de
bracers i de
bovers, que paralitzà aquesta localitat entre
març i agost de 1912. Aquest conflicte
social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant
tot el període del
govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de
l'Associació Agrària
local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova
«resistència» a les
demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de
les tres Cambres
del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a
dos mesos
i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser
enrolat en
l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i
retornà al seu poble natal. El
juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina
com a fuster, però a finals
de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa
mare. El setembre de 1924 va
ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del
Sindicat
Feixista de Novi di Mòdena, però
després de tres mesos de presó preventiva va
ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar
contínuament
vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les
autoritats impediren la seva eventual expatriació a
França. Encara que va
mantenir les seves idees, deixà de prendre part en
activitats polítiques. Paolo
Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Son
fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un
destacat membre de la resistència antifeixista comunista. ***
Gustave
Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer
director de la Filmoteca Pedagògica de
Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926) - Gustave Cauvin:
El 4 de gener de
1886 neix al barri de Saint-André de Marsella
(Provença,
Occitania)
l'anarquista, antimilitarista,
sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic,
neomaltusià i del
cinema social Gustave Virgile Cauvin. Sos pares es deien
Mathieu-Augustin Cauvin, perruquer, i Béatrix-Marie
Guichard,
domèstica. Quan tenia 17 anys
abandonà Marsella i
s'instal·là a Lió
(Arpitània).
Després marxà cap a París
(França), on
aprengué
l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser
exclòs
del servei
militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de
son
pare quan aquest
morí –segons un informe de la policia de 1910, per
mor de
la propaganda
antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients
i sa
mare hagué de
vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com
ara
son germà
Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador
en
la companyia de
màquines de cosir Singer. Amb son germà
organitzà
un sistema de vendes
fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la
propaganda; descobert,
va ser acomiadat per malversació de fons. Després
va ser
contractat com a obrer
jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri
marsellès de Saint-Mauront, on va fer
propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908
prengué
la paraula a
la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les
matances
de vaguistes
de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França).
Entre 1908 i 1911
col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué,
òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de
les Boques del Roine, on es
publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, per
Édouard
Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris,
etc. Membre
del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seu
òrgan de
premsa L'Ouvrier Conscient. Organe
mensuel révolutionnaire syndicaliste
rédigé par des ouvriers
confédérés
(1909). També milità en el Comitè de
Defensa Social (CDS) i prengué part en la
campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de
treballs
forçats per l'atracament del Crèdit
Lionès de Marsella. Corresponsal de La
Guerra Social, el 6 de maig de 1909
organitzà un míting de Gustave Hervé
al barri marsellès de Les Chartreux on
assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya
de
suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en
duel Guy de Cassagnac,
propietari del diari bonapartista L'Autorité,
que havia insultat el pedagog català en aquesta
publicació. Durant la
manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de
l'afusellament de Ferrer i
Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la
Prefectura i arengà els congregats. En
1910, casat i sense infants, treballà de barber a la
perruqueria Cabassu, al
número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El
març de 1910 signà els
cartells «À bas Birirbi!». Durant la
campanya antiparlamentària entre abril i maig
de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II
Circumscripció de Marsella-Saint-Louis
i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional
a 15
dies de presó. Després es va especialitzar en la
propaganda antialcohòlica i
neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a
secretari adjunt de la
Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou
redactor de la revista neomaltusiana
Rénovation.
Després de descobrir la
força del cinema arran d'una conferència
antialcohòlica on es mostraven imatges
de alienats en plena crisi de delirium
tremens que emocionaren els assistents, organitzà
nombroses reunions
públiques amb el suport de projeccions
cinematogràfiques. Alhora, feia difusió
dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït
els impresos «Com evitar
l'embaràs», va ser denunciat per
«ultratge als bons costums»; jutjat a porta
tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març
de 1912, el 16
d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912
prengué la
paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una
representació del Teatre
Social en suport del periòdic La
Bataille
Syndicaliste. Quan les vagues de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels
ferroviaris, es dedicà al sabotatge,
tallant fils telegràfics de la línia
París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals
de
1912 marxà cap a París, on esdevingué
el conferenciant oficial de la Lliga Nacional
Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires
propagandístiques per
tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre
de la Unió dels
Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat
administrador adjunt
de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple»,
la qual havia ajudat a crear i de la
qual fou una figura clau, destacant en els aspectes
pedagògics del cinema
social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme
Néo-Malthusianisme, que recollia les seves
declaracions en els judicis de
Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença
(1912-1913). Donat de baixa en
l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran
Guerra continuà amb les seves
gires propagandístiques antialcohòliques, en les
quals oferia alhora
pel·lícules divulgatives sobre el tema i
publicà el fullet Une campagne
anti-alcoolique à travers de France
(1917). El 5 de març de 1918 es casà al VI
Districte de Lió amb la
mestra Clarisse Jeanne Miech, de qui es va divorciar el 5 de maig de
1937 a Lió. En la
postguerra treballà en la construcció a
París, s'afilià la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la
Construcció del Departament del Sena de la
Confederació General del Treball
(CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la
francmaçoneria (Gran
Orient de França). En aquesta època era delegat
general de la LNCA i
col·laborava en el seu òrgan
d'expressió L'Étoile
Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del
Congrés Antialcohòlic
de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là
a Lió i el maig d'aquest any,
amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot
creà el «Cinematògraf
Escolar». En 1922 fundà a Lió el
periòdic contra l'alcoholisme Fraternité.
L'11 de gener de 1925 constituí
i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de
Lió (ORCEL), que animà, amb
el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al
número 14 de la
plaça Jean-Macé de Lió. Va ser
candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives
de 1928 per a la II Circumscripció de
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
Arpitània), però va ser derrotat en la primera
volta pel radical Laurent
Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de
1928 organitzà a Lió
la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la
Lliga
Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger
(Algèria) amb la finalitat de muntar
una secció departamental d'aquesta organització.
El 4 de
gener de 1938 es casà a Marsella amb Anne Marie Olive
Lechère.
Durant la II Guerra Mundial
formà part de la Resistència i en 1942
destruí, abans de l'entrada dels
alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels
antimilitaristes i altres
documents referents a militants revolucionaris. Després de
la II Guerra Mundial
sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF). Creà l'anomenada
Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos
fullets, com ara Renseignements et
instructions sur le
fonctionnement du cinéma éducateur
(1926), Le cinéma
éducateur (1927 i 1936), Vouloir.
Rapport sur l'activité et le développement de
l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1927 (1928), Le
cinéma éducateur à l'école
et dans nos oeuvres (1928), L'Office
Régional du Cinéma Educateur de
Lyon (1928), Persévérer.
Rapport sur
l'activité et le développement de l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1928 (1929), Résister
(1930), Dix ans après. Rapport sur
l'activité et le
développement de l'Office Régional du
Cinéma Éducateur de Lyon en 1930
(1931), Éclairer. Le
Cinéma éducateur
dans la défense laïque, la propagande contre les
maladies sociales, la lutte
contra la guerre (1932), L'image
animée pour l'amusement et l'éducation des petits
et des grands à la ville et à
la campagne (1937) i L'enfer des
gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir el 30
d'octubre –algunes
fonts citen erròniament l'1 de
novembre– de
1951 a l'Hospital Mont Salomon de Viena del Delfinat (Roine-Alps,
Arpitània). ***
Libertad
Ródenas - Libertad
Ródenas: El 4 de gener de 1891
–moltes fonts citen erròniament altres
dates–
neix a Xera
(Pla d'Utiel, País Valencià) la militant
anarcosindicalista i anarcofeminista Libertad Ródenas
Domínguez –en alguns
llocs
apareix erròniament com Rodríguez.
Son
pare, Custodio Ródenas Cervera, després de viure
a
París i conèixer els escrits de
Voltaire, va fer-se lliurepensador, abandonant el cristianisme i el
tradicionalisme als quals era adepte; en tornar a València
es va unir
lliurement amb Emeteria Domínguez Gisbert i va tenir tres
fills:
Volney, Progreso i
Libertad, i va restar durant tota sa vida un ferm propagandista de les
idees
liberals, republicanes federalistes i blasquistes. Libertad
Ródenas va
ingressar amb
cinc anys en una escola laica, però va poder assistir per
poc temps, encara que
després estudiaria fotografia i llegiria
moltíssim. Va tenir cura d'una nina
malalta i va fer pràctiques de modista. Aquella
època estava caracteritzada per
una gran agitació politicosocial contra el règim
monàrquic i contra el primer
ministre Cánovas del Castillo. Ja més gran, va
començar a freqüentar els
mítings i les reunions polítiques i aviat va
participar en les controvèrsies
amb els socialistes que se suscitaven adquirint una gran capacitat
expositiva i
d'oratòria, decantant-se per les idees anarquistes. En 1918
es va instal·lar
amb sa família a Barcelona, on com a membre del Sindicat del
Tèxtil va
intervenir en el Congrés de la Confederació
Regional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sants. Posteriorment va participar en
gires de
propaganda organitzades per exposar i explicar els importants acords
d'aquell
congrés i també per ajudar a la
constitució de sindicats a les localitats on no
existissin. Durant una d'aquestes gires, a Valls en 1920, va
conèixer qui
després serà son company, l'anarcosindicalista
Josep Viadiu. El seu domicili
barceloní es va convertir en centre de reunió i
de refugi dels perseguits per
part de les autoritats; també va servir d'amagatall d'armes
que haurien de
servir com a defensa enfront dels atacs dels escamots de pistolers del
Sindicat
Lliure, pagat per la patronal i en conxorxa amb els aparells repressius
de
l'Estat. Volney i un cosí, Armando, van ser detinguts i una
nit se'ls va
aplicar la «llei de fugues»: Armando va morir dies
després a causa de les
ferides i Volney va poder fugir sa i estalvi i va amagar-se; en altre
tiroteig
son germà Progreso també va resultar ferit. El 13
de desembre de 1920, arran de
l'atemptat i mort de l'inspector de policia Espejo, va ser detinguda i
portada
en presència d'Arlegui a comissaria, on va rebutjar les
insinuacions de suborn
perquè abandonés la seva militància,
fet que li va costar tres mesos de presó.
Un cop alliberada, i en unió de Rosari Dulcet, va viatjar a
Madrid per fer una
xerrada a l'Ateneu denunciant el terror governamental que assolava
Barcelona i
tota Catalunya. El 11 de novembre de 1921 va realitzar altra
conferència a
l'Ateneu de Madrid titulada «La situació actual de
la dona». Va continuar fent
gires propagandístiques arreu la península, fet
que va implicar detencions, com
la vegada que va ser detinguda amb Joan Peiró per unes
xerrades a Guadalajara.
Va actuar en el grup «Brises
Llibertàries» de Sants, amb Rosari Segarra, i
després, amb Rosari Dulcet, Miralles, García i
altres. També va participar en
els comitès pro presos barcelonins. Va prendre part en el
míting d'afirmació
sindicalista-revolucionari celebrat al Palau d'Arts Modernes de
Montjuïc de
1922. Unit amb Viadiu a partir d'aquest, va tenir tres fills i la seva
militància es va suspendre per un temps. El 24 d'agost de
1930 va fer un míting
a Barcelona. El juliol de 1936 va sortir amb la Columna Durruti cap a
Aragó, i
al front va participar com una miliciana més en la conquesta
de Pina de Ebro.
Es va ocupar de la marxa cap a Barcelona dels infants aragonesos
evacuats dels
fronts de guerra, per encàrrec de Durruti. Va
col·laborar també en les
activitats de «Mujeres Libres» i en el seu
òrgan de propaganda. En acabar la
guerra va poder creuar la frontera francesa, instal·lant-se
a Bordeus. Va
marxar a Santo Domingo, on va formar part amb Viadiu i Josep Peirats
d'una
col·lectivitat, i l'Havana. Finalment va establir-se a
Mèxic, on només va poder
retornar un dels seus tres fills de l'URSS on havien estat evacuats. Va
ser una
de les dones més famoses de l'anarquisme hispà,
destacant sobre tot per la seva
oratòria –Samblancat la va denominar «la
pàl·lida vestal del sindicalisme
roig». Libertad Ródenas va morir el 19 de gener
de 1970 a Mèxic. ***
Albert
Cané amb sa mare, Marguerite Amblard, que morí en
1933 - Albert Cané:
El
4 de gener de 1893 neix a Saint-Vigor-d'Ymonville (Normandia,
França) el
pacifista, anarquista i anarcosindicalista Albert-Pierre-Paul
Cané. Sos pares
es deien Paul-Henri-Amand Cané, ajustador
mecànic, i Marguerite Amblard. Quan
tenia 13 anys marxà cap a París
(França) on entrà a treballar d'electricista i
en 1906 va se admès al Sindicat d'Electricistes parisenc.
Posteriorment
treballà de ferroviari. S'adherí a les Joventuts
Sindicalistes i al Comitè de
Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat tresorer. Abans de la
Gran Guerra
participà activament en totes les campanyes
revolucionàries. En 1912, amb Benoît
Broutchoux, Sébastien Faure, Jean-Louis Thuillier i Georges
Yvetot, fou un dels
animadors de la campanya contra els batallons disciplinaris africans
(«Bat'
d'Af») i especialment fou un dels organitzadors de la gran
manifestació que
tingué lloc l'11 de febrer de 1912 que acompanyà
les restes mortals d'Albert Aernoult,
assassinat al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar
(Algèria), al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Va fer el servei
militar en la Marina i
sobretot serví en el cuirassat France.
En 1915, en plena Gran Guerra, formà part d'un grup
revolucionari que va
difondre a l'Adriàtic el periòdic pacifista Ce
qu'il faut dire, fundat per Sébastien Faure, i que
va fundar en 1916 a bord
del France una important biblioteca
de més de cinc-cents volums. Per aquests fets va ser jutjat
en 1917 per un consell
de guerra, però el seu cas va ser finalment sobresegut i ell
llicenciat. De
bell nou a la vida civil, continuà amb les seves activitats
pacifistes i animà,
amb Jean-Louis Thuillier, el Comitè de Defensa dels Mariners
del Mar Negre, del
qual va ser nomenat en 1921 secretari i tresorer, portant a terme una
campanya
a favor de Louis Badina i André Marty. En aquesta
època també milità en el CDS de
Choisy-le-Roi (Illa de França, França), del qual
fou secretari. Arran d'unes
afirmacions realitzades en un míting a Le Havre (Alta
Normandia, França) a
favor de Louis-Émile
Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de
Ministres
francès Georges Clemenceau el 19 de febrer de 1919, va ser
detingut, tancat a
la presó d'aquesta població, jutjat i condemnat a
sis mesos de reclusió. A
causa de les seves activitats en el Comitè de Defensa
dels Mariners del Mar Negre,
va ser condemnat a sis mesos de presó, pena que
s'afegí a l'anterior. En 1921
va fer una gira propagandística per la zona, parlant en 9 de
gener de 1921 a
Amiens (Picardia, França); el 20 de maig a Nevers (Borgonya,
França), on es
declarà anarquista; i el 19 de juny a Brest (Bretanya).
Arran d'un conflicte
financer amb el Comitè de Defensa dels Mariners del Mar
Negre –la caixa era buida i els militants rebutjaren
reemborsar-li 25 francs
per dia pels seus desplaçaments–, es va veure
obligat a dimitir el 8 de
setembre de 1921 del seu càrrec de tresorer. El 19 de
novembre de 1921 va ser
condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó
i a pagar les despeses
del judici per «intrigues anarquistes» i per haver
«aconsellat l'acció directa»
arran d'un míting celebrat el 8 d'octubre de 1921 al carrer
Ordener de París a
favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo
Vanzetti.
Participà activament en la campanya contra
l'extradició de Lluís Nicolau Fort,
un dels militants anarquistes que assassinà el president del
Govern espanyol
Eduardo Dato Iradier. En 1924 pertanyia al Comitè Executiu
de la Federació de
la Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU) i
posteriorment s'adherí a la Confederació General
del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser nomenant en 1927
membre del Consell
d'Administració de la seva Unió Regional
Parisenca. Entre 1925 i 1938
col·laborà en Le
Libertaire. L'abril
de 1928 assistí al banquet organitzat pels amics de la
revista del doctor Marc
Pierrot Plus Loin. Aleshores vivia
al
número 6 del carrer Desportes de Saint-Ouen (Illa de
França, França) i era
secretari del Comitè d'Ajuda als Detinguts
Polítics, el tresorer del qual era
Denant. Més tard participà en les campanyes de
suport als militants espanyols
Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez i Gregorio Jover Cortés,
i als italians Ernesto Bonomini i Mario Castagna. El maig de 1929 la
seva
empresa d'instal·lacions elèctriques que havia
muntat va fer fallida. En 1932
abandonà la CGT-SR, a qui acusà, en unes
declaracions publicades en Le Libertaire
del 21 i del 28 de febrer
de 1936, d'exercir un «sindicalisme de secta i de restar
tancat en la seva
torre d'ivori», i retornà a la CGT. En
substitució de Gaston Roland, a partir
de febrer de 1934 fou tresorer i secretari del CDS. En aquesta
època fou un
dels animadors de la campanya portada a terme a favor del dret d'asil
per als anarquistes
italians Cecili, Virgilio Gozzoli i Perissimo. Aleshores vivia al
número 42 del
carrer Marcadet del XVIII Districte de París i figurava en
un llistat de la
policia de domicilis d'anarquistes a controlar. En 1935 era secretari
del
Comitè d'Acció Sindical del Departament del Sena
per al Pla de Treball de la
CGT i responsable del Sindicat de Muntadors Elèctrics del
Departament del Sena
de la CGT i s'encarregà de les qüestions
elèctriques i de la sonorització dels
actes confederals (mítings, festes, espectacles, etc.). En
aquests anys col·laborà
en el diari Le Peuple,
òrgan de la
CGT. El 19 de gener
de 1936, en
representació del Sindicat de la Construcció,
assistí al Congrés de Fusió dels
Sindicats de la Regió Parisenca que se celebrà a
la Sala de la Mutualité de
París. En 1936 formà part, amb Gaston Guiraud,
Jacob Bureau, Henri Levin, Magdaleine
Paz i Paul Perrin, del Centre d'Enllaç dels
Comitès per a l'Estatut dels
Immigrats, amb la finalitat de negociar amb el govern del Front Popular
l'establiment d'un estatut dels immigrats a França, i
s'entrevistà per a tal
objectiu amb el ministre de l'Interior i altres autoritats. El 26 de
juny de
1936 presidí el míting pel dret d'asil celebrat a
la Sala Lancry de París, on
intervingueren Auboin, Bothereau, Caporali, Sébastien Faure,
Ferrucci, Klotz, Suzanne
Levy, Louis Loreal, Noguères, Peerrussi, René
Ringeas i Georges Pioch. El 27 de
maig de 1936 participà, en nom del Comitè del
Dret d'Asil de la CGT, en el gran
míting unitari per l'amnistia, la derogació de
les «Lois Scélérates»
(«Lleis
Perverses») i el respecte al dret d'asil, celebrat a la Sala
Wagram de París.
En el Congrés de la Unió de Sindicats de la
Regió Parisenca, celebrat entre el
5 i el 7 de febrer de 1937, va ser candidat a la seva
Comissió Executiva. Segons
alguns, durant la guerra civil espanyola, va fer tràfic
d'armes per als
combatents antifeixistes i formà part del Comitè
del Dret d'Asil de la CGT
encarregat d'acollir els refugiats espanyols i de proveir-los de
documentació
falsa. L'11 de setembre de 1936 publicà una carta oberta al
president del
Consell de Ministres León Blum i al ministre de l'Interior
Roger Salengro per
denunciar la indefensió en la qual es trobaven els proscrits
polítics
antifeixistes a França i el desembre de 1937
dirigí una carta al ministre de
l'Interior, publicada en Le Libertaire
del 6 de gener de 1938, per protestar contra les expulsions i les
persecucions
dels militants antifeixistes a França. En aquests anys fou
un dels animadors
dels cercles d'estudis i de defensa sindicalista «Luttes de
Classe». En 1939
col·laborà en el periòdic Sindicats. Després
de la dissolució de la CGT-SR en 1939, quan al
denúncia del «Pacte
Germanosoviètic» (22 d'agost de 1939),
formà part, amb Bertrand, Biso, Boucher,
Cuissot i Rigaill, del Comitè d'Enllaç i de
Solidaritat de Sindicats de la
Regió Parisenca que redactà un manifest per a la
unitat sindical, que implicava
l'exclusió dels elements estalinistes, i
participà, el 26 de novembre de 1939,
com a membre del Sindicat d'Enllumenat, en la constitució
d'una nova Unió de
Sindicats de la Regió Parisenca de la CGT, assumit la seva
secretaria
administrativa. En aquesta època també fou
secretari del Sindicat General de
les Indústries Elèctriques. Per les seves
actuacions va ser reclòs per les autoritats
del Govern de Vichy al camp d'internament de trànsit de
Royallieu (Compiègne,
Picardia, França), on trobà en 1942 el comunista
André Toller. Un cop lliure,
albergà al seu apartament del carrer de la Douane nombrosos
companys buscats per
les autoritats feixistes. El 14 d'octubre de 1944 presidí,
en nom de la CGT, el
primer míting celebrat a París per
l'Aliança Sindical de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors
(UGT), on
intervingueren per la CNT Ramón Álvarez Palomo,
Pablo Solar i Gaston Leval (Nicasio Casanova).
El 10 de desembre de
1944 facilità una sala per al primer míting
públic després de l'Ocupació
organitzat
per Ce qu'il faut dire que
arreplegà els
anarquistes parisencs de totes les tendències i en el qual
hi assistiren unes
cinc-centes persones i prengueren la paraula Charles-Auguste Bontemps,
Simonne
Larcher i Louis Louvet, entre d'altres. En 1952 seguia vivint al carrer
Marcadet de París i el seu domicili era vigilat per la
policia. El 1953 va fer
el prefaci del fullet Les mutineries en mer Noire,
racontées par deux mutins
authentique, on es recollien els
testimonis d'Alphonse Cannone i Pierre Le Roux. Sa
companya fou Jeanne
Meulet. Albert Cané va morir el 25 de gener de 1954 a Menton
(Provença,
Occitània). ***
Angiolo
Bignami - Angiolo Bignami:
El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Angiolo
Bignami, també citat Angelo.
Son pare
es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment
anarquista durant els
anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es
traslladà a
Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant
comercial d'un negoci
d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923
aconseguí
el passaport i s'exilià a França.
S'instal·là a Toló
(Provença, Occitània), on
les autoritats consulars informaven de les seves activitats
antifeixistes i
subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre
de fronteres i en
els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de
repatriació. Quan l'esclat
de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936
arribà a Catalunya i
s'enrolà en la Columna Italiana
«Rosselli», enquadrada en la Columna
«Ascaso»
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la
militarització de les milícies,
passà a la companyia de metralladores del I
Batalló «Matteotti» de la 120
Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament
bèl·lic va ser greument
ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre
d'aquell
any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a
La Sanha
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Joan Rofes Llorens apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de juny de 1974 - Joan Rofes Llorens: El 4 de gener de 1899 –algunes fonts citen erròniament l'11 de febrer de 1899– neix a Colldejou (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Rofes Llorens –també citat erròniament Llorenç. Sos pares es deien Joan Rofes i Josepa Llorens. Visqué des d'infant a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1913 s'afilià al Partit Republicà Federal (PRF) d'Alejandro Lerroux García, de moda aleshores, però cap al 1919 es decantà per l'anarquisme i l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquest sindicat destacà com a organitzador dinàmic en els Sindicats Únics confederals i com a home d'acció durant els anys del pistolerisme patronal. Obrer tèxtil, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Sindicat Tèxtil de la CNT i formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de les Grups de Defensa Confederal. Durant els anys republicans fou detingut i apallissat en diverses ocasions, com ara el gener de 1932, arran dels moviments insurreccionals anarquistes, i com a conseqüència dels fets d'octubre de 1934, que estigué tancat al vapor «Manuel Arnús» al port de Tarragona. Va sortir elegit com a regidor de Colldejou per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Quan esclatà l'aixecament feixista, com a membre del Comitè Revolucionari de Reus, fou un dels que assumí tasques de control dels feixistes locals i en les milícies antifeixistes. En 1939 es refugià a França i patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT en diverses localitats. Instal·lat a Bedarius, formà part de la Federació Local de Besiers (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya, Concepció Banqué, era filla del dirigent comunista reusenc Josep Banqué i Martí –abans havia estat llibertari. Joan Rofes Llorens va morir el 28 de gener de 1974 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Son germà petit, Bonaventura Rofes Llorens, també va ser militant llibertari. ***
Renzo
Cepelli - Renzo Cepelli: El
4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) el forner anarquista
Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A
començaments de la dècada dels vint
formà part del moviment anarquista de
Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi
Evangelista, Rivoluzio
Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li
van
segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista.
Aquell mateix any va
ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït
manifests incitant a l'«odi de
classes» en ocasió del Primer de Maig. Es
traslladà a França, on residí alguns
anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser
sorprès en una posada de
la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat
formalment per les
autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo
Lusvardi,
Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els
autors
d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme.
Després de la II
Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista,
tant en l'àmbit local
com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947
participà en el II
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) i va ser nomenat
membre de la seva Comissió de Correspondència
nacional amb seu a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que
substituí el Consell Nacional triat
en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia), i del qual formaren
part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi,
Antonio
Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949
al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà
a Liorna (Toscana, Itàlia) i al
IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se
celebrà entre el 8 i el 10 de
desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A
Mòdena va ser un dels principals
exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la
constitució dels Gruppi
Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels
seus
responsables. En 1954 participà en la constitució
de la Federació Sindical
Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). Renzo
Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). ***
Lluís
Aloy Camarasa - Lluís Aloy
Camarasa: El 4 de gener de 1913 neix a Alfarràs
(Segrià, Catalunya)
l'anarcosindicalista Lluís Aloy Camarasa. Sos pares es deien
Lluís Aloy Marquès,
sargaire, i Maria Camarasa Camarasa. Sargaire com son pare, vivia a
Almenar
(Segrià, Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El
31 d'octubre de 1936 es casà a Almenar amb Maria
Peiró Solano, amb qui tingué
una filla pòstuma, Lluïsa Aloy Peiró.
Arran de l'aixecament feixista de juliol
de 1936 s'integrà com a milicià, juntament amb
son cunyat Manel Peiró Solano, i
després passà a la 27 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Lluís Aloy Camarasa va morir el 6 de gener de 1938 al front
de Terol (Aragó, Espanya)
a conseqüència de ferides rebudes en
acció de guerra. El seu cos mai no va ser
trobat i l'1 de juliol de 1950 se li va declarar oficialment mort. ***
Carnet militar de Miguel González Espada - Miguel González Espada: El 4 de gener de 1914 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Martín González Espada. Era fill de Rafael González Trallero i de Dolores Espada Mollat. Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944 –el 5 de novembre de 1944, segons altres fonts–, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a «afusellat per un escamot feixista». ***
Necrològica
d'Isabel Giménez Galeras apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 26 de juny de 1984 - Isabel Giménez Galeras: El 4 de gener de 1915 neix a la Diputació d'El Beal de Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Isabel Giménez Galeras. Sos pares es deien Demetrio Giménez Tortora i Antonia Galeras Cazorla. Quan encara era una nina emigra amb sa família a Barcelona (Catalunya) i ja d'adolescent començà a militar en el moviment llibertari del barri barceloní de Sants. L'anarcosindicalista Ginés Morata García esdevingué son company. Durant la Revolució participà activament en el procés de col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. S'establí a Vauriàs (Provença, Occitània). Isabel Giménez Galeras va morir el 26 de març de 1984 a Nimes (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Vauriàs. ***
Notícia
sobre el rebut del recurs de cassació de René
Fraudet apareguda en el periòdic parisenc L'Ouest-Éclair
del 12 de gener de 1940
- René Fraudet:
El 4
de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França;
actualment Romorantin-Lanthenay,
Centre, França) l'anarquista i
antimilitarista
René André Fraudet. Era fill natural d'Émilienne Fraudet. Operador de
cinema, el novembre de 1938, quan es trobava desocupat, fou un dels
creadors
del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux (BDPC, Oficina
de Defensa dels
Pobles Colonials) de París (França), en estret
contacte amb Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part totes les
tendències
de l'esquerra (André Berthon, Camille Drevet,
Félicien Challaye, Édouard
Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori, Marcel Fourrier,
Daniel Guérin, Robert
Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth, etc.);
també fou el gerent del seu òrgan
d'expressió, Bulletin Mensuel d'Information du
Bureau de Défense des Peuples
Coloniaux. El 27 de gener de 1939 va ser detingut amb Marcel
Chapiteau per
aferrar cartells de SIA insuficientment timbrats i va ser denunciat per
«infracció
a la llei de finances». L'1 de juny de 1939, arran de la
condemna a 15 mesos de
presó de Fernand Vintrignier, gerent de la revista SIA,
substituí aquest
en el seu càrrec. En aquesta època, amb sa
companya, fou secretari de la Secció
del XII Districte de París de SIA i per aquesta motiu el seu
nom figurava en el
llistat d'anarquistes del departament del Sena el domicili del qual
havia de
ser verificat bimensualment. El 24 de juny de 1939 es casà
al IV Districte de
París amb Marcelle Toutain. L'1 de setembre de 1939 va ser
detingut a la seu de
SIA, a resultes de la publicació d'un número
clandestí del periòdic, per
«provocació dels militars a la
desobediència» i tancat el 3 de setembre a la
presó parisenca de Fresne. Posteriorment passà
per la presó parisenca de La
Sante i altres centres penitenciaris (Gurs, Nontron, Maussac i Eysses).
El 30
d'octubre de 1939 va se condemnat com a gerent de SIA
a sis mesos de
presó i 2.000 francs de multa per l'article antinatalista
«Vers le alpinisme obligatoire»,
aparegut en el número del 15 de juny de 1939. El 20 de
desembre de 1939, arran
de la difusió del fullet Paix Immediat
de Nicolas Faucier i Louis
Lecoin ja en plena II Guerra Mundial, va ser condemnat pel II Tribunal
Militar
de París a cinc anys de presó i a 3.000 francs de
multa per «provocació de militars
a la desobediència, amb la finalitat de propaganda
anarquista i d'insubmissió».
El gener de 1940 el recurs de cassació al seu empresonament
va ser rebutjat pe
Tribunal Militar de París. El 29 de juny de 1942 va ser
posat en llibertat condicional.
En aquesta època vivia al número 14 del carrer
Parmentier de París. Després de
la guerra mostrà prudència, sense rebre a casa
seva propaganda anarquista. En
1947 vivia al número 24 del carrer Clavel del XIX Districte
de París i
treballava a l'empresa de calcografia del militant anarquista Marcel
Guillen.
El 3 de juny de 1947 la Lliga dels Drets de l'Home denuncià
al Ministeri de l'Interior
la vigilància abusiva per part de la policia que patia. El
12 de febrer de 1948
es divorcià a París de Marcelle Toutain. En 1950
el seu domicili del carrer
Clavel encara estava sotmès a vigilància
policíaca. Entre el 18 de desembre de
1952 i el gener de 1959 treballà de firaire d'articles de
basar pels mercats de
la regió parisenca. El febrer de 1957 vivia amb sa companya
Madeleine Gérardin.
A partir de 1962 treballà d'empleat (xofer, embalador,
magatzemer, etc.) a sis
empreses, entre elles «Éditions Dupuis, fils et
Cie» i una casa d'articles
parisencs. Casat amb Madeleine Charlotte Capitaine, al final de sa vida
visqué a Montrouge (Illa de França, França). René Fraudet va morir el 8
de juliol de 1978 a l'Hospital Bicêtre de Le
Kremlin-Bicêtre
(Illa de França, França). ***
Léo
Volin - Léo Volin:
El 4
de gener de 1917 neix al XII Districte de París
(França) el militant i
historiador llibertari Léo Eichenbaum, més
conegut com Léo Voline (o Volin).
Era fill de la parella, no casada, formada pel destacat militant
anarquista rus
Vsévolod
Mikhaïlovitx Eichenbaum (Voline
o Volin) i Anna Grigoriev
–també citada
Grigorieff. El fill no va ser
reconegut oficialment per son pare fins el 23 de maig de 1929 al XII
Districte
de París. En 1935 hagué d'abandonar els estudis
per a treballar per a ajudar sa
família, formada per son pare, sa mare i es quatre infants
de sa mare. Membre
del grup de joves de la Federació Anarquista Francesa (FAF)
del XV Districte de
París, col·laborà en Le
Combat
Syndicaliste i en Terre Libre,
sobretot amb dibuixos, periòdics que a més
distribuïa pels carrers. També
participà en les reunions del Grup de Síntesi
Anarquista, organitzades per son
pare, i en les del Sindicat Únic de la
Construcció, celebrades a la Borsa del
Treball. Durant les vagues de maig de 1936 participà en
l'avituallament de son
germanastre Georges que ocupava la fàbrica
«Dassault Aviation» de Marcel Bloch.
El 16 d'octubre de 1936, durant un exercici nocturn de Defensa Passiva
en el qual
esta prohibit fer foc, amb altres membres del seu grup, encengueren una
gran
foguera en un terreny erm del XV Districte quan els avions sobrevolaven
la
ciutat. A començament de gener de 1937, amb altres cinc
membres del seu grup,
marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'incorporarà
en una columna
anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). La seva idea
inicial, ja que tenia formació de radio navegant, era entrar
a formar part de
l'aviació republicana, però, impacient d'anar al
front, s'enrolà en les
columnes llibertàries, participant sobretot en un grup de
dinamiters al front
de Terol (Aragó, Espanya). La seva unitat, el 6 febrer de
1938, va ser
encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de
batalla –de més de
4.000 milicians només en quedaren 532. De bell nou a
França, el 28 d'octubre de
1940 va retrobar son pare a Marsella (Provença,
Occitània). L'1 de setembre de
1943 es casà a Sant Joan de Roians (Valentinès,
Delfinat, Occitània) amb Yvette
Marthe Praneuf. Després de la II Guerra Mundial tornar a
contactar amb el
moviment llibertari. En 1986 va reeditar l'obra d'aquest La
Révolution
inconnue, augmentada amb les seves conclusions.
Léo Volin va morir el 5
d'agost de 2002 al seu domicili de Clamart (Illa de França,
França). ***
Miguel
Abió Franco - Miguel Abió
Franco: El 4
de gener –el 12 de gener segons el registre civil
reconstituït– de 1920 neix a
Angüés (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Miguel Abió Franco. Sos pares es dein
Miguel Abió i Benita Franco. Des
d'infant treballà als camps. Militant de les
Joventuts Llibertàries i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
d'Angüés, durant la Revolució i la
guerra civil participà en la col·lectivitat
local, fou president de les Joventuts Llibertàries i
participà en els treballs
de fortificació de la zona de Monflorite (Osca,
Aragó, Espanya). Quan
l'ofensiva franquista de març de 1938 a Aragó,
cremà els arxius de les
Joventuts Llibertàries del seu poble i passà a
França per Luishon (Llenguadoc,
Occitània) i retornà a la Península
per Catalunya. A Manresa (Bages,
Catalunya), amb altres companys d'Angüés (Juan
Ferrer Galinfo, Evaristo Puyuelo
Mur i Vicente Usón Ara), s'enrolà en la X
Companyia de Fortificacions. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França per
Prats de Molló (Vallespir,
Catalunya Nord) i va ser internat als camps de concentració
d'Argelers i de
Barcarès. Durant l'ocupació, va ser obligat a
treballar per al Servei de
Treball Obligatori (STO) alemany i en un intercanvi de presoners amb
treballadors va ser enviat a fer feina en una fabrica de material de
guerra a
la zona de Żagań (Lubusz, Polònia), on també
treballava una seixantena
d'espanyols, entre ells Ángel Lafuerza, i on
participà en alguns actes de
sabotatge i en la fabricació de peces defectuosos. Quan
l'avanç de les tropes
soviètiques, va ser repatriat a França.
Passà clandestinament a la Península i
va ser detingut a Figueres (Alt Empordà, Catalunya).
Després d'un temps a la
Presó Model de Barcelona (Catalunya) i a saragossana de
Torrero, va ser enviat
per a fer el servei militar durant dos anys. En 2009 vivia la llar
d'avis
d'Angüés. Sa companya fou Ramona Zamora. Miguel
Abió Franco va morir el 12 de
febrer de 2011 a Angüés (Osca, Aragó,
Espanya). ***
Notícia
sobre un nomenament d'Alberto Payán Ramos apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 17 de juny de 1950 - Alberto Payán Ramos: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán Ramos. Sos pares es deien José Payán Fernández, llauner, i Guadalupe Ramos Lizana. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975 (2002). Sa companya fou Julia Rivera. Alberto Payán Ramos va morir el 21 de juny de 2008 al seu domicili de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). ***
Manuel
Fornés Marin (desembre de 2010)
- Manuel Fornés
Marin: El 4 de gener –moltes fonts
citen erròniament el 9 de
gener– de 1930 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i
resistent antifranquista Manuel
Fornés
Marin. Fill d'una
família obrera del barri de
les Cases Barates de Can Tunis de Barcelona, son pare, Vicens
Fornés Ripoll,
militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
abandonà sa mare, Salvadora Marin, fervent
catòlica i que ajudava
l'economia domèstica netejant
cases, per una altra dona poc després del seu naixement.
Entre 1945 i 1946
fundà amb els joves del barri un equip de futbol on jugaven
nombrosos membres
de les Joventuts Llibertàries de l'Interior i en 1947 s'hi
afilià,
especialitzant-se en la propaganda que es desenrotllava sota la
tapadora de
l'equip de futbol. Treballà de mecànic i,
gràcies a la intermediació de César
Saborit Carrelero, del Sindicat de la Construcció de la CNT,
i de Miguel
Rodríguez Alarcón, s'afilià al
sindicat anarcosindicalista. Membre dels grups
d'acció llibertaris de Barcelona, el 9 d'octubre de 1949 va
participar en el
famós robatori del meublé «La Casita
Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover
Font, Josep Corral Martín, Miguel García
García, Francisco Martínez Márquez,
César Saborit Carrelero i Julio Rodríguez
Fernández, i en el qual s'apropiaren
de 37.000 pessetes i de la documentació dels clients de
l'indret. Aquell mateix
mes d'octubre va ser detingut acusat falsament de ser membre de la
Junta de
Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la CNT de Barcelona. El
6 de
febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una
trentena
de companys dels grups d'acció, i condemnat a 30 anys de
reclusió major que
purgà a la presó valenciana de Sant Miquel dels
Reis, on col·laborà, amb Joan
Busquets Verges, en l'edició del periòdic
clandestí El Aguilucho
(1950), i, a partir del 2 d'abril de
1957, arran d'una protesta dels presos, traslladat a la de Burgos
(Castella,
Espanya). A la garjola cursà, amb Miguel García
García, anglès, francès i
estudis mercantils i comptables. Després de 11 anys de
reclusió, en un permís
carcerari, decidí no tornar a la presó i
passà a la clandestinitat. Després
treballà en una empresa de transport de la qual va arribar a
ser gerent
administratiu i posteriorment creà una empresa
informàtica a Madrid (Espanya).
El juny de 1990 participà en les «III Jornades
Internacionals de Debat
Llibertari. La oposición libertaria al Régimen de
Franco (1936-1975)»,
celebrades a València, i en 1993
col·laborà en l'obra col·lectiva La
oposición libertaria al régimen de Franco
(1936-1975).
Els últims anys de
sa vida els passà a Segur de Calafell (Calafell, Baix
Penedès, Catalunya).
Manuel Fornés Marin va morir el 16 d'abril de
2015 a l'Hospital
del Vendrell (Baix
Penedès, Catalunya) per
problemes pulmonars i fou incinerat l'endemà al cementiri
d'aquesta població. Manuel Fornés
Marin (1930-2015) ***
Oriol
Solé Sugranyes -
Oriol Solé Sugranyes: El 4 de gener de 1948
neix a Barcelona (Catalunya)
l'activista revolucionari català d'ideologia marxista
radical i anarquista que
va formar part del Movimento Ibérico de
Liberación (MIL) de tendència
llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor.
Nascut
en una família benestant d'11 germans, era fill de
Lluís Solé Sabarís,
geòleg, geògraf i pedagog, i de
Concepció Sugranyes de Franch. De
professió tipògraf, havia
militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la
Universitat de Barcelona
(SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar
l'Assemblea constitutiva de
l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins de
Sarrià, la policia,
després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part
dels 500 assistents,
entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després,
però l'acció
policíaca va passar a la història de
l'antifranquisme amb el nom de «la
Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts
Comunistes de Catalunya
(JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya
Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i
condemnat
a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic
(TOP), sota l'acusació de
propaganda il·legal i associació
il·lícita, purgant la pena a Jaén.
Quan va
sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué
hacer? i posteriorment va col·laborar en la
revista Nuestra Clase,
portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar
ideològicament cap a posicions lligades a l'autonomia obrera
i a l'anarquisme i
va entrar en contacte amb els grups més radicals del
moviment obrer de
començaments dels anys setanta. En aquesta època
es relaciona amb els obrers
José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia
de la JOC; ambdós havien
protagonitzat l'escissió en Comissions Obreres i van ser els
impulsors de les
Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer
d'enllaç amb el MIL.
El setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la
seva
participació en un acte de protesta contra l'anomenat
«Procés de Burgos», acte
que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va
militar en
els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de
l'emigració, i va
col·laborar en la constitució del MIL,
després d'entrar en contacte amb els
joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan,
aquest
últim fundador del grup Action Directe. El 25 de
març de 1971 va ser detingut
per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i
Vicente
Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola
automàtica i propaganda del
MIL (l'edició impresa a Tolosa de Boicot
elecciones sindicales).
Oriol
fou condemnat a nou mesos i empresonat a França;
pogué
fugir de la presó de
Perpinyà l'agost de 1971, però serà
capturat a
prop de la frontera espanyola i
ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre
de
1973 va tornar a
ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet
després d'atracar una
sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24
de
juliol de 1974 va ser
condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de
presó. Tancat a la
presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5
d'abril de
1976, quan va
participar en l'espectacular evasió de la citada
presó
amb un grup de 29 presos
polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País
Basc i
Llibertat), després de cavar un túnel a
través del
col·lector d'aigües
fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí
del 6
d'abril de 1976, fou
mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de
Lapirutxi (Burguete,
Navarra), quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser
l'únic
mort de l'evasió. L'octubre de 2003 es va restaurar l'estela
funerària que
recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi
havia
abans havia quedat
destrossada pel pas del temps; s'hi pot llegir: «Utopia -
Llibertat - Il·lusió
- Anarquia - Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 -
6.4.1976)». El 9 d'abril
de 2005 va ser col·locada una placa d'homenatge a Capellades
(Barcelona), poble
d'on era veí Oriol Solé. Ada
Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui,
22-02-06) Sergi Rosés Cordovilla: «La recuperació d'Oriol Solé Sugranyes» (Avui, 12-04-06)
Defuncions
Joan Oliva Moncusí segons la premsa alemanya - Joan
Oliva Moncusí: El 4 de gener de 1879
és
garrotat a Madrid (Espanya) l'obrer boter
anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí
–també citat com Moncousí o
Moncasí. Havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del
Camp (Alt Camp,
Catalunya). Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa
Moncusí, pagesos i
propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va
ser
matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però
assistí poc a classe.
Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que
abandonà, entrant com a
aprenent de boter i freqüentant l'associació
d'obrers d'aquest gremi «La
Cooperadora». Trencà amb sa família per
casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la
criada del Centre de Lectura de Valls Francesca
Cartañà Recasens, amb qui havia
tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any.
Membre de
la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels
regicides
alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger,
demanà suport econòmic a
sa família, la qual li va finançar el viatge a
Madrid per a realitzar un gran magnicidi.
El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta,
sense
èxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li
dos trets; desarmat
per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira
pel nord
a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les
dues bales va
ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per
ordenar l'escorcoll dels
locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i
l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a
Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El
periòdic
anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de
1878, publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb
Oliva,
qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel
i Karl Eduard Nobiling
contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a
morir en l'intent. Els
liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres
Jordi van promoure
propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per
reclamar-ne
l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat
defensor d'Oliva,
Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència,
Manuel de Elías, i el germà de
l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures
recollits. Els
rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres
l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio
Cánovas del
Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que,
una vegada coneguda
la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2
de gener el fiscal
del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la
petició d'indult. Joan
Oliva Moncusí, després de rebutjar
qualsevol
possible indult, i mostrant una
enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de
Guardias
de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit
per l'indult de
manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans
titulars els noms dels
consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar
l'empresonament del periodista que dirigia La
Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat
d'un delicte de desacatament a
l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de
Pilats per la seva agosarada
portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una
pensió a
la filla de l'infortunat, ja que el considerava més
pertorbat que responsable. Joan Oliva Moncusí (1855-1879) ***
Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894) - François
Mentenich: El 4 de gener de
1911 mor a París
(França)
l'anarquista François Joseph Mentenich. Havia nascut el 3
d'octubre de 1871 al XII Districte de
París (França). Sos pares es deien
François
Joseph Mentenich, ebenista, i Louise Geneviève Cocu. Es
guanyà la vida com
son pare, treballant d'ebenista. El novembre de 1892 vivia al
número 205 del
Faubourg Saint-Antoine i el 26 de desembre de 1893 figurava en el
llistat de
recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 d'abril de
1894 es casà al XI
Districte de París amb la domèstica Jeanne
Debarnot. En aquesta època vivia al
número 30 del carrer Reuilly de París. L'1 de
juliol de 1894, el seu domicili
nou, al número 177 del Faubourg Saint-Antoine, va ser
escorcollat per la
policia sense resultat; detingut, va ser va ser fitxat
l'endemà en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i inculpat
per «associació criminal»; el 4 de
juliol el jutge d'instrucció demanà informes
sobre ell a la Prefectura de Policia, juntament amb els d'altres vint
anarquistes. El seu últim domicili va ser al
número 275 del Faubourg
Saint-Antoine. François Mentenich va morir el 4 de gener de
1911 a l'Hospital
de Saint-Antoine del XII Districte de París
(França). ***
Eugénie Rey-Rochat -
Eugénie
Rey-Rochat: El 4
de gener de 1924 mor
l'artista
pintora, feminista i anarquista
Eugénie Louise Euphroisine Rey, més coneguda com Eugénie Rey-Rochat de
Théollier.
Havia nascut l'1 d'octubre de
1856 a Le Moulinon (Sant
Sauvador de Montagut,
Vivarès, Llenguadoc, Occitània). Sos pares es
deien Jean Pierre
Rey, torcedor filador, i Adéline Rochat,
domèstica a Le Moulinon. En 1889 es
casà amb Gabriel César Émile Raoul
Long, burgès propietari marsellès, amb qui
tingué un infant, Jacques Long (Jacklon),
nascut en 1890, que serà un destacat anarcoindividualista;
la parella es va
divorciar en 1892. Ella va criar tota sola son fill i en 1908
s'establí a París
(França), al número 65 del carrer Lamarck del
XVIII Districte, on visqué, amb a
germana Alézie Rey, dels rèdits que li
proporcionaven immobles que posseïa a Valença
(Valentinès, Delfinat, Occitània). Com a artista
seguí cursos de pintura
d'Eugène Grasset i es va adherir a la Union de Femmes
Artistes Peintres et
Sculpteurs (UFAPS, Unió de Dones Artistes Pintores i
Escultores). Aquesta
organització, fundada en 1882 per l'escultora
Hélène Berthaux, reivindicava
l'admissió de les dones en els cursos de Belles Arts i
muntava anualment una
exposició exclusivament amb obres de dones. La presidenta
era aleshores Anne de
Rochechouart de Mortemart, duquessa d'Uzès, feminista
reialista que havia
finançat el general Georges Boulanger, però que,
curiosament, manifestava una
oberta simpatia pel moviment anarquista. En 1908 mostrà obra
en la I Exposició
del Sindicat de Dones Pintores, celebrada als salons de l'Ajuntament
d'Enghien-les-Bains (Illa de França, França). En
aquests anys va fer nombrosos
viatges a Europa, especialment a Alemanya i Suïssa, on va fer
exposicions. Son
fill Jacques Long, estudiant de medicina, després de passar
pels «Camelot du
Roi», abandonà els estudis i s'integrà
en els cercles anarquistes
individualistes del setmanari L'Anarchie,
els quals organitzaven «Causeries
Populaires»
(Xerrades Populars) al número 22 del carrer
Chevalier de la Barre. A
partir d'aquest moment Eugénie Rey-Rochat es
dedicà a subvencionar aquest
moviment i el contracte d'arrendament del local de les xerrades estava
al seu
nom i son fill s'hi va instal·lar i va viure fins el 1910.
El 25 de juny de
1910 obrí l'Impremta
Comunista «L'Espérance», al
número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París,
de la qual
son fill va ser un dels administradors, juntament amb Miguel Almereyda,
René
Dolié, Georges Durupt, Anna Mahé i Armand Matha,
i treballà com a comptable
fins al juliol de 1911. La impremta donà feina a una dotzena
d'obrers
llibertaris i tenia com a clients habituals diversos sindicats
(fusters,
tapissers, etc.), a més de negociants i particulars. Malgrat
tot, el negoci de
la impremta no reeixí i aquest fet suscità
conflictes entre ella i Georges Durupt
sobre la gestió i
la competència dels col·laboradors.
En aquesta època col·laborà en la
revista anarquista L'Idée Libre.
Entre 1913 i 1914 fou tresorera del «Comitè
Femení
contra la Llei "Berry-Millerand", les colònies
penitenciàries
militars i totes les iniquitats socials», que havia estat
fundat el setembre de
1912 pel Sindicat de Modistes, i del qual, amb Henriette Tilly,
s'encarregà
d'organitzar les reunions feministes i anarquistes. A finals de 1913
publicà la
segona edició augmentada del fullet La
révolution
culinaire ou hygiène de l'alimentation rationnele.
Entre l'1 i el 15 de
febrer de 1914 va fer una exposició a la Galerie
Doute-de-Monvel de París
d'obres diverses (decoracions murals, decoracions en cuiro i vidre,
aquarel·les, olis, estampes, etc.). El 21 de febrer de 1914
va fer la xerrada
«Le travail au point de vue hygiénique»,
a la Sala Églantine Parisienne,
organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París i
el Cercle d'Estudis
de la Cooperativa Comunista. El juliol de 1914 abandonà
París i s'instal·là a
Valença, al número 7 del carrer Vernoux. En 1915
col·laborà en l'Associació
Franco-Belga i fundà un taller laboral per a obreres belgues
i franceses
refugiades a causa de la Gran Guerra. En 1916 participà en
els «Foyers
Alsaciens-Lorrains» de París ensenyant als infants
evacuats la llengua a través
de recitacions, cançons i mímica. En 1918
col·laborà amb la Societat
Vegetariana de França. Deprimit i malalt, son fill Jacques
Long es va suïcidar
el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de
França,
França) després d'ingerir cianur de potassi i de
deixar dues cartes de comiat;
tres dies després va ser enterrat al cementiri de
Mandres-les-Roses. Sa mare no
va creure en el seu suïcidi i posà una
denúncia per assassinat, ja que pensava
que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i
després de
l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la
investigació de la gendarmeria
de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el
suïcidi. Publicà un Cours
d'Art Décoratif en vint lliçons. Eugénie
Rey-Rochat va morir el 4 de gener de 1924. Pòstumament, el
setembre de 1925, obra
artística seva es va mostrar en l'Exposició
Internacional
d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada al Gran Palais de
París, i
en 1927 es publicà el seu poemari Les
yeux ouverts. ***
Francisco
Cabello Jurado - Francisco Cabello Jurado: El 4 de gener de 1937 és afusellat a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Cabello Jurado. Havia nascut cap el 1895 a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fou un dels organitzadors del moviment anarcosindicalista al seu poble. El 24 de febrer de 1914 intervingué en un míting per exigir la llibertat dels detinguts i processats per qüestions socials que se celebrà al Centro Instructivo de Obreros - Sociedad de Oficios Varios (CIO-SOV, Centre Instructiu d'Obrers - Societat d'Oficis Diversos) de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i on també parlaren destacats militants, com ara José Sánchez Rosa, Antonio Pérez Rosa, Bartolomé Millán Millán, Antonio Camargo Algaba, Pedro Algaba Salido, Juan Pérez López, Isabel Hortensia Pereyra Dágedo i Salvador Cordón Avellán; l'acte es repetí l'endemà a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) i el 26 de febrer a Herrera. Estudià magisteri, però no acabà la carrera. Va fer classes als obrers a l'Ateneu Llibertari de València (País Valencià). S'instal·là a Palma, on treballà de rellotger. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut al seu domicili de Ca'n Pastilla (Palma) i empresonat, primer a la Presó Estacions (Ca'n Mir) i després al Castell de Bellver. Francisco Cabello Jurado va ser «tret» de la presó i assassinat irregularment a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà esposa i fills. ***
- Élisée Bastard: El 4 de gener de 1957 mor a Borgonnuòu (Llemosí, Occitània) el propagandista anarquista Michel-Joseph-Élisée Bastard. Havia nascut el 20 de gener de 1871 a Bornel (Picardia, França) –altres fonts citen erròniament Bonnières (Picardia, França). Sos pares es deien Joseph Adonaï Bastard, manobre i militant llibertari, i Louise Adélaîde Michel. Va ser batejat Élisée en honor d'Élisée Reclus. Treballà d'obrer polidor de metalls. Visqué a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França) i a Saint-Denis (Illa de França, França), on compartí habitatge amb son pare Joseph Bastard. A Saint-Denis fou un dels fundadors del grup anarquista de la localitat (Pétronille Altérant, Josep Gauthier, Auguste Heurteaux, etc.). El 20 de febrer de 1891 participà a Saint-Denis al rebuig col·lectiu contra el sorteig de la lleva i va ser detingut juntament amb una vintena de companys i companyes (Colliaux, Thierry Decaen, Hamelin, Élisée Lebrun, Perrin, Segard, Émile Voyez, etc.); jutjat, va ser absolt. El 25 d'abril de 1891, per preparar el Primer de Maig, va fer una conferència a la sala Mérot de París sota el títol «L'extinció de les pàtries davant la humanitat». Arran del Primer de Maig d'aquell any, patí l'ona de repressió que es desencadenà entre els cercles anarquistes i fou condemnat per l'Audiència del Sena. Després es refugià una temporada a Londres (Anglaterra), on retrobà son pare. El 16 de febrer de 1892 va ser novament detingut en una nova manifestació contra el sorteig de quintes. Aquest mateix 1892 va ser condemnat a sis dies de presó pel robatori d'un bistec a la carnisseria on aleshores treballava. Posteriorment va ser contractat per les «Soldadures de la Meurthe» a Varangéville (Lorena, França), on treballà al servei de Paul Reclus; en aquests tallers va fer propaganda anarquista i conegué l'anarquista Désiré Pauwels (Étienne Rabardy), amb qui compartí cambra. L'agost de 1893 va ser candidat abstencionista per a la II Circumscripció de Saint-Denis i en aquest mateix mes en un informe policíac es va fer costar que era «molt militant i acostumat a viatjar». L'1 de gener de 1894 el seu domicili fou escorcollat i se li va trobar nombrosa propaganda anarquista. Aquest any conegué Rudolf Rocker, aleshores resident a Saint-Denis, el qual el qualificà com «un dels oradors anarquistes més coneguts de l'època i excel·lent company». La nit del 20 de febrer de 1894 va ser detingut, amb altres quatre companys (Lucien-Pierre Sagasse, Charles Meyer, Henri-Léon Guérin i Lucien Bécu), acusat d'haver posat una bomba el dia anterior i tancat a la presó parisenca de Mazas. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència de París en el conegut com «Procés dels Trenta», on es processaren 30 destacats militants anarquistes, cinc d'ells en rebel·lia, acusats de pertànyer a una «associació de malfactors creada per cometre crims contra les persones i les propietats», però fou absolt com la major part dels jutjats. Immediatament després es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De bell nou a Saint-Denis, el 14 de gener de 1895 va ser detingut amb son pare a resultes d'una explosió el dia abans al carrer Monceau de París i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut després de grimpar pel reixat de l'Hospital de Saint-Denis per recollir un pom de liles per lliurar a sa companya Jeanne Boudet. El 27 de gener de 1908 es casà a Léry (Normandia, França), població on residia aleshores treballant de ramader, amb Gabrielle Marie Lemaire. El seu últim domicili va ser a Lavaudgarde (Tauron, Llemosí, Occitània). Élisée Bastard va morir el 4 de gener de 1957 a l'Hospital de Borgonnuòu (Llemosí, Occitània). ***
Albert Camus fotografiat per Yousuf Karsh - Albert Camus: El 4 de gener de 1960 mor accidentalment a Villeblevin (Borgonya, França) el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador llibertari Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Havia nascut el 7 de novembre de 1913 a Mondovi (Constantina, Algèria) –actualment Dréan, El-Taref, Algèria– en una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el «Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel «Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant «estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain, òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicà L'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat –el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»– quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettres à un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire –fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis–, Le Monde Libertaire, Le Révolution Proletarienne, Témoins, Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià, segons alguns, a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era «deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva «Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia «finalista», contra la història i la «tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista –amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit «autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994. ***
Francisco
Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto
coneguda d'ell - Francisco Conesa
Alcaraz: El 4 de gener de 1960 mor al Mas Clarà
del llogaret de La Mota (Sarrià
de Ter, Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista
antifranquista Francisco
Conesa Alcaraz, conegut com Antonio
Sánchez Sánchez. Havia nascut el 21
de desembre de 1921 a Barcelona (Catalunya).
En 1950 s'exilià a França. Instal·lat
a Lió (Arpitània), treballà de xofer i
s'integrà en el grup d'acció llibertari de
Francesc Sabaté Llopart (Quico
Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de
1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart,
Regelio Madrigal
Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va
ser abatut d'un tret
al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la
Guàrdia Civil al
Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter,
Gironès, Catalunya), amb tots
els altres companys llevat de Quico Sabaté que
aconseguí escapar, encara que
caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant
Celoni (Vallès Oriental,
Catalunya). ***
Rogelio Madrigal abatut - Rogelio Madrigal Torres: El 4 de gener de 1960 és abatut a Sarrià de Ter (Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. Havia nascut el 5 de novembre de 1933 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sos pares es deien Antonio Madrigal Moya, carrabiner, i Francisca Torres Cárdenas. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir. Rogelio Madrigal Torres (1933-1960) ***
Antoni
Miracle Guitart mort - Antoni Miracle
Guitart: El 4 de gener de 1960 mor al Mas Clarà
del llogaret de La Mota (Sarrià
de Ter, Gironès, Catalunya) el guerriller anarquista
antifranquista Antoni
Josep Miracle Guitart. Havia nascut el 20 de novembre de 1930 a
Bràfim (Alt Camp, Catalunya).
Era fill de Joan Miracle González, llaurador, i de
Mercè Guitart Armengol. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a
França amb sa família. En 1950
residia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya) i feia feina com a empleat en una entitat
bancària de Sants. A la
capital catalana, amb Gaspar Lloret i Manuel Llatser Tomàs,
formà un grup
anarquista que reorganitzà les Joventuts
Llibertàries. En 1954, amb Lloret i
Llatser, s'encarregà de la impremta clandestina que editava CNT i Solidaridad
Obrera a Barcelona. El 9 de maig de 1955, quan aquesta
impremta va ser descoberta per la policia, va ser detingut i tancat amb
altres
(Joan Vicente Castells, Antonio Ramia Antequera, Llatser, etc.) a la
presó
d'aquesta ciutat. Després de molts de mesos de
presó preventiva sortí en
llibertat provisional sota fiança i va ser acomiadat de la
seva feina al banc. En
1957 va fer una conferència sobre botànica a
Montcada. Sense feina i a l'espera
de judici, el novembre de 1957 s'exilià a França.
S'establí a Clarmont
d'Alvèrnia (Occitània), on treballà
com a peó en la construcció, i impartí
classes de castellà i d'esperanto als companys. En 1958
col·laborà en el Boletín
Ródano-Alpes i ocupà la
secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a
Lió (Arpitània). En
1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest
mateix any, malgrat el seu
pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc
Sabaté Llopart (Quico
Sabaté) perquè l'acompanyés
amb el
seu grup guerriller a la Península. Durant la nit del 28 al
29 de desembre de
1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico
Sabaté, Francisco Conesa
Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Les
forces repressives
franquistes s'assabentaren de l'arribada del grup guerriller. Antoni
Miracle
Guitart va ser cosit a trets el 4 de gener de 1960 en una emboscada de
la
Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La
Mota (Sarrià de Ter, Gironès,
Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico
Sabaté que
aconseguí escapar. Antoni Miracle Guitart (1930-1960) ***
Martín
Ruiz Montoya abatut - Martín Ruiz Montoya:
El 4 de gener de 1960 cau abatut al Mas
Clarà del llogaret de La Mota
(Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) el guerriller
anarquista Martín Ruiz
Montoya –algunes fonts citen erròniamen
el nom com Manuel–,
conegut com Amador Torres Gil.
Havia nascut el 13 d'abril de
1939 a Provins (Illa de França, França).
Fill d'una família
oriünda d'Almeria (Andalusia, Espanya) que emigrà a
Balsareny (Bages, Catalunya)
i que s'exilià en 1939, sos pares es deien Martín
Ruiz,
conreador, i Dolores Montoya, jornalera. De nacionalitat francesa,
residia a
Lió (Arpitània).
Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la
frontera francoespanyola
amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal
Torres i Antoni
Miracle Guitart. Martín Ruiz Montoya va caure mort el 4 de
gener de 1960 en una
emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del
llogaret de La Mota (Sarrià de
Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres
companys, llevat de
Quico Sabaté que aconseguí escapar
miraculosament. Fou enterrat, amb els seus
companys Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Antoni
Miracle
Guitart, en una fossa comuna del cementiri de Girona. Martín Ruiz Montoya (1939-1960) ***
Necrològia
de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 25 de febrer de 1962 - Manuel Moruno Durán: El 4 de gener de 1962 mor a Aush (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Havia nascut el 27 de desembre de 1897 a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat. ***
Notícia orgànica de Théophile Rimbault apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1908 - Théophile
Rimbault: El 4 de gener de 1962 mor a París (França) l'anarquista, i confident de
la policia, Théophile François Rimbault –a vegades citat erròniament Raimbault–,
més conegut com Marceau Rimbault. Havia nascut l'1 d'abril de 1887 al XV
Districte de París (França). Era fill de Charles Rimbault, serraller alcohòlic,
i de Prudence Désirée Réchaussat, modista, i tingué set germans, dos dels quals,
Charles i Louis, també van ser anarquistes. Es guanyà la vida com son pare,
treballant de serraller. En 1905 era comissari delegat de la Secció Federal de
les Joventuts del Partit Socialista. Segons un informe policíac, esdevingué
anarquista després d'haver estat exclòs del Partit Socialista Unificat (PSU)
arran d'haver-ne dilapidat la caixa de la 42 Secció de la qual era tresorer.
Entre 1907 i 1908 freqüentà els cercles anarquistes individualistes de les
«Causeries Populars» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al
carrer Chevalier-de-la-Barre del XVIII Districte de París, i les reunions del
Grup Anarquista del XV Districte parisenc. El novembre de 1907 va fer una crida
per a la creació d'un «Grup Lliure» de propaganda anarquista. El 16 de novembre
de 1907 va fer una xerrada sobre «la fallida dels partits polítics i la
inevitable anarquia» a la Sala Ivain d'Argenteuil (Illa de França, França). En
1908 col·laborà en L'Anarchie i en Le Libertaire.
En 1908 era assidu
del grup anarquista «Les Précurseurs» de
Livry-Gargan (Illa de França, França),
quan vivia al domicili de son germà Louis Rimbault. El 4 d'abril
de 1908 va fer
una xerrada sobre «els crims del militarisme» (consells de
guerra i colònies
penitenciàries militars) a la Sala Furet de Le Raincy (Illa de
França, França).
L'11 d'abril de 1908 prengué la paraula, acompanyat del
cançonetista
Guibert-Carel, en un míting de protesta «contra les
canallades governamentals i
l'abúlia obrera» a la Sala Champy de Les
Pavillons-sous-Bois (Illa de França,
França). El 20 de maig de 1908 va fer a la Sala Églantine
Parisienne la conferència
«La femme, le mariage et son asservissement», organitzada
pel Grup Anarquista
del XV Districte de París. El 27 de maig de 1908, a la Sala
Dutheil de Livry-Gargan,
presentà la conferència «Le Communisme et
l'Anarchie», organitzada per «Les
Précurseurs»,
i l'endemà, 28 de maig, en una assemblea celebrada a la
«Masison Commune», al
número 111 del carrer Château del XIV Districte de
París, va ser nomenat
secretari d'una federació de vuit grups anarquistes de la
regió parisenca, la
qual, el juny d'aquell any, esdevingué la Federació
Anarquista del Sena i Sena
i Oise (FA). Amb 10 grups anarquistes de París, Saint-Denis,
Levallois-Perret,
Saint-Ouen, Libry-Gargan i Argenteuil, aquesta FA, més una xarxa
que una
federació, fracassà per l'escissió sorgida entre
prosindicalistes i
antisindicalistes, dels quals ell n'era un dels representants. El 30 de
maig de
1908 participà, amb altres companys (Georges Durupt,
Guibert-Carel, Charles
Malato i René de Marmande), en l'acte «L'Anarchie, son
but, ses mouyens; après
le vote, les électeurs et les élus», celebrat a la
Sala Scherrer, organitzat
pel Grup Anarquista del XV Districte de París. L'estiu de 1908
va fer una crida
a la militància per a la creació de la Secció
Francesa de la Internacional
Anarquista, que va ser publicada en el número del 28 de juny de
1908 del
periòdic L'Action Syndicale. El 4 de juliol de 1908 al local de
l'«Éducation Mutuelle» de Choisy-le-Roi (Illa de França, França) va fer una conferència
sobre «la societat i el dret de castigar». El 10 de juliol de 1908 va fer, a la
«Maison Commune», la xerrada «Socialistes et anarchistes», organitzada pels Treballadors
Llibertaris del XIV Districte de París. El 31 de juliol de 1908 va fer la
xerrada contradictòria «Pourquoi nous répudions le collectivisme?», organitzada
per les «Causeries Populaires» dels XIX i XX Districtes de París. L'1 d'agost
de 1908 va fer a la Sala Cassain de París la conferència «La Fédération
Anarchiste: Son action, ses moyens et son but». Arran de la sagnant repressió
esdevinguda el 30 de juliol de 1908 durant una vaga a Villeneuve-Saint-Georges
(Illa de França, França), en la qual van ser assassinats diversos obrers, accentuà
el fracàs d'aquest FA naixent; en plena manifestació de protesta per aquests
fets, el sindicalista Alexandre Aulagnier, jutjant sospitosa l'actitud de
Rimbault vers els gendarmes, el tractà públicament de provocador. Detingut per
aquests fets, el 3 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal
Correccional de Corbeil-Essonnes (Illa de França, França) a 15 dies de presó
per «crits sediciosos» durant la citada manifestació i tancat en aquesta
població. El 29 d'agost de 1908, quan participava en un míting de suport als
encausats celebrat a la Sala Libre-Échange, les seves declaracions indignaren
els sindicalistes, en desacreditar els dirigents de la Confederació General del
Treball (CGT), paraules que van ser reiterades en un míting celebrat a la Salle
des Sociétés-Savantes. Aquestes declaracions van ser reprovades per la premsa
revolucionària i per la FA. El 26 de setembre de 1908 va fer, amb Libertad, una
conferència antimilitarista a la Sala Champy de Les Pavillons-sous-Bois,
organitzada pel grup anarquista «Les Précurseurs» de Gargan-Livry. El setembre
de 1908, fugint de les polèmiques suscitades per les seves desafortunades declaracions,
s'enrolà en un regiment de zuaus i va ser enviat a Algèria. Mentrestant, es va
saber que, durant la seva detenció a Corbeil-Essonnes, havia enviat un
telegrama a Xavier Guichard, cap de la brigada de repressió del moviment
anarquista de la Prefectura de Policia de París, que deia: «Estic detingut,
veniu-me a defensar»; aquest telegrama va ser comunicat a la CGT i d'aquesta
manera es pogué demostrar que es tractava d'un confident policíac. En la dècada
dels deu milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 31 d'agost de
1914 es casà al XIX Districte de París amb la domèstica parisenca Henriette
Sené i amb aquest matrimoni la parella legitimà sa filla Suzanne Sené, nascuda
el 7 de setembre de 1913. En plena Gran Guerra, el 10 de juny de 1915 va ser
condemnat pel III Consell de Guerra de París a dos anys de treballs públics per
deserció. Aleshores vivia al número 17 del carrer Solitaires del XIX Districte de
París. El 24 d'abril de 1918 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Henriette
Sené. El 19 de juny de 1930 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França,
França) amb la modista parisenca Fernande Pignolet, divorciada de Jean André
Margerie, de qui enviudà. En aquesta època vivia al número 81 de l'avinguda
Molineaux de Boulogne-Billancourt. Al final de sa vida treballà de conseller
jurídic i visqué al número 23 del carrer Raymond Lefevre d'Arcueil (Illa de
França, França). Théophile Rimbault va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital
Cochin del XIV Districte de París (França). ***
Jean-Paul
Samson a la coberta del número de Témoins
dedicat a la seva memòria - Jean-Paul Samson:
El
4 de gener
de 1964 mor a Zuric
(Zuric, Suïssa) l'escriptor, poeta,
traductor i intel·lectual llibertari Jean Auguste Paul
Alexis Samson, conegut
com Jean-Paul Samson. Havia nascut el 28 d'agost de
1894 al II Districte de París
(França). Era fill de Jean Baptiste
Émile Samson, escultor i
ornamentista, i d'Esther Madeleine Samson. Estudià a
l'escola municipal del
carrer Étienne-Marcel, el carrer on va néixer, i
entre 1906 i 1913 al col·legi
Chaptal. Entre 1911 i 1912 tingué com a condeixeble
André Breton. Estudià Filosofia
a la Sorbona i després a la Facultat de Dret on es va
llicenciar. Decantant pel
socialisme, en 1913 s'afilià a la XVIII Secció de
la Secció Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO). En 1914 vivia amb sos pares al
número 30 del
carrer Hermel dels XVIII Districte de París.
Després de l'assassinat de Jean
Jaurès aquell mateix 1914, marxà cap a Londres
(Anglaterra) amb Robert Wofsohn,
un dels seus millors amics, que esdevindrà metge i
comunista. Durant aquesta
estada a Anglaterra es dedicà a la lectura i a l'estudi de
revistes socialistes
angleses, especialment The Masses. Quan
esclatà la Gran Guerra, passà
per la revisió mèdica a l'ambaixada francesa de
Londres i va ser declarat «no
apte» per «feblesa bronquial» i ajornada
la seva incorporació. A principis
d'octubre de 1914 retornà a França i en reunions
socialistes portà a terme
campanya contra la guerra. Defensant aleshores tesis antimilitaristes
minoritàries, dirigí violentes cartes contra
Anatole France i Édouard Vaillant
per la implicació d'aquests en la «Unió
Sagrada». Entre 1915 i 1916 participà
amb el grup Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes
(ESRI) en
reunions del Comitè per a la Represa de Relacions
Internacionals, on conegué
l'anarcosindicalista Pierre Monatte. En 1917 dirigí i
publicà amb Ramon Fernandez
els tres números de la revista parisenca La Belle
Matineuse. Revue
littéraire, philosophique et artístiques,
on col·laboraren destacats
intel·lectuals (Charlotte Billard, Francis
Boulangé, Jean de Saint-Prix, Stanislas
Przybyszewski, R. Schwob, Isabelle Tomarelli, Voiture, Robert Wolfsohn,
etc.).
Declarat apte en una nova revisió mèdica, va ser
adscrit, per mediació de son
pare, al servei auxiliar militar i destinat a l'Escola Militar. El 4 de
setembre de 1917 va ser cridat a files, però fugí
cap a Suïssa amb sa companya
Germaine Lefeuvre. El 8 d'octubre de 1917 va ser declarat
insubmís per les
autoritats militars franceses. Va explicar les raons de la seva
insubmissió en
la revista anarquista d'Henri Gilbeaux Demain i
publicà el manifest
«Pourquoi je suis insoumis» que tingué
un gran ressò. En aquesta època es
declarava anarquista adherit a les idees antibel·licistes de
la Conferència de
Zimmerwald. Mantingué contactes amb Romain Rolland.
Acollí amb simpatia la Revolució
russa, però ràpidament es mostrà
decebut d'aquesta. A partir de 1918 col·laborà
en la revista anarquista de Maurice Wullens Les Humbles,
amb poemes,
articles literaris i polítics. Després de
treballar de manobres en una fàbrica de
Basilea (Basilea, Suïssa), s'establí a Zuric
(Zuric, Suïssa), on visqué amb sa
companya donant lliçons a l'Escola Berlitz i fent films
publicitaris. També
realitzà traduccions literàries de l'alemany
(Fritz Brupbacher, J. W. Goethe, Vassili
Kandinski, Ernst Toller, Franz Werfel, etc.) i de l'italià
(Ignazio Silone,
etc.), i del francès a l'alemany (Romain Rolland, etc.). En
1926 signà una
petició amb diversos intel·lectuals per
l'alliberament de l'anarcosindicalista
Nicolas Lazarévitx,
empresonat aleshores
a l'URSS. En els anys trenta, mitjançant Pierre Monatte, va
fer amistat amb el
metge anarquista Fritz Brupbacher, de qui esdevindrà
traductor. El setembre de
1933 morí sa companya Germaine Lefeuvre. En 1952
col·laborà en Revue de
Suïsse i a partir de la primavera de 1953
publicà a Zuric la revista
socialista llibertària Témoins,
de la qual fins a 1967 sortiren 37
números, molts d'ells especials, on col·laboraren
destacats intel·lectuals (Michel
Boujut, Pierre Boujut, Albert Camus, René Char, Gaston
Leval, Louis Mercier,
Pierre Monatte, Georges Navel, Robert Proix, André
Prudhommeaux, Victor Serge, Ignazio
Silone, Gilbert Walusinski, Simone Weil, etc.). El 19 de novembre de
1953 es
casà al Consolat de França de Zuric amb
Margaritha Élizabeth Julie Bärlocher (Gritta),
de qui enviudarà en 1959. Entre 1961 i 1962
col·laborà en Die Tat. Entre
les seves obres podem destacat Images lyriques
(1922), Anthologie des
écrivains réfractaires de langue
française (1927, amb altres), Emploi du
temps (1927), Dialogue de la grâce
profane. Poème (1918-1920)
(1929), Délire pour délire
(1937), L'autre côté du jour. Fragments
(1938), L'autre côté du jour. Vers
ancians (1939), Mémorables
(1948), Les jeux et les larmes (1956), Le
Démon de l’analogie
(1958), De saisons et des homes (1960), Pierre
Monatte (1881-1960)
(1960, amb altres), Anthologie poétique
(1961), Boomerang. Récit d'une
enfance (1963) i Journal de l'an quarante
(1967, pòstum). Després
d'un viatge a París, Jean-Paul Samson va morir el 4 de gener
de 1964 a Zuric
(Zuric, Suïssa) d'un atac de cor. Durant tota sa vida va
escriure un diari,
recollit en una seixantena de quaderns, el qual, llevat d'algunes parts
publicades
en revistes, resta inèdit. ***
Fosca
Corsinovi - Fosca Corsinovi:
El 4 de gener de
1972 mor a Florència (Toscana, Itàlia)
l'anarquista
Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie
Thérèse Noblino i Fosca
Barbieri.
Havia nascut el 24 de setembre de 1897 a Casellina e Torri, actual
Scandicci
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Corsinovi i
Emma Salvestrini (o
Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la
Unió Anarquista
Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella
tingué una
filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923
es reuní
amb son company a Marsella (Provença, Occitània),
el qual s'havia hagut
d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al
bulevard de la
Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i
seu del Comitato
Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes
polítiques) i del Comitato Pro
Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels
empresonats). Després de
l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce
s'establí a Tolo i a més tard a
Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb
un expedient
d'expulsió obert, aquest va ser suspès a
començaments de 1932 a resultes de la
campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la
zona. A
començaments de 1934 marxà amb l'anarquista
Francesco Barbieri, amb qui s'havia
unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va
treballar pels
refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al
menjador de
refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936
marxà amb
Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la
revolució llibertaria que
s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i
marxà al front d'Aragó. L'octubre de
1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna
una ambulància quirúrgica,
que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a
instàncies
dels sindicats suïssos, es lliurà al
Comitè Regional de Catalunya de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i al
Comitè Peninsular de la FAI per socórrer
els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb
altres companys (Camillo Berneri,
Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca
Tantini), un
pis al número 2 de la plaça de l'Àngel
de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb
Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri
i de Berneri. Dos dies
després, el 6 de maig de 1937, formà part del
grup (Emilio Canzi, Vincenzo
Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital
Clínic de Barcelona
el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció
estalinista. Malgrat tot,
restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou
l'animadora, amb Armand
Schoffer (Armando Rodríguez),
Eusebi
Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la
Colònia Infantil «L'Adunata dei
Refrattari», que fou finançada gràcies
a una «col·lecta intercontinental»
organitzada
per la revista italoamericana L'Adunata
dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de
1938 a Pins del
Vallès –actual Sant Cugat del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya)– i que
assistia sanitàriament i pedagògicament una
trentena d'orfes espanyols de
guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de
Bizién (Osca, Aragó,
Espanya). Amb el nom de Marie
Thérèse
Noblino
entrà a França només poques hores
abans de
l'entrada de les tropes
franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser
detinguda, identificada,
jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i
son
company Memo van
ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser
traslladats a la
presó d'Ais de Provença i internats posteriorment
als
camps de concentració de
Récébédou i de Brens. Sa filla
aconseguí
restar a França, però ella va ser
lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15
d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a
l'arxipèlag de
Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí
arribar a Florència
on trobà son company Dario Castellani i on més
tard es
reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de
Florència, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari de
la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a
Florència (Toscana,
Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí
una
Biblioteca-Arxiu «Fosca
Corsinovi» a Florència. Fosca Corsinovi (1897-1972) ***
Notícia
de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 21 de juliol de 1933 - Charles Launay: El 4 de gener de 1997 mor a Villejuif (Illa de França, França) l'anarquista, i després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Havia nascut el 23 de febrer de 1911 a Crocy (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Victor Pierre Launay, obrer llauner i agrícola, i Victorine Flórentine Richet. De ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica de camembert. Quan tenia 14, després que son pare l'apallissés, fugí de casa seva i a Poitiers entrà a formar part dels «Compangnons du Tour de França» (Companys de la Volta de França), organització obrera i gremial que li va permetre viatjar arreu de França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París, etc.) com a aprenent. Després de treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a París (França), on entrà en contacte amb els restaurants vegetarians i amb el moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es declarà objector de consciència i en 1931 adreçà una carta al president de la República expressant el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de les despeses judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la guerra! Visca l'anarquia!». El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant comunista Raymond Guyot, qui exclamà «Visca l'Exèrcit Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als jutges el precepte evangèlic de «No mataràs». A la presó militar parisenca de Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es casà amb Madeleine Andrée Haution (Marcelle Hus), que freqüentava els cercles llibertaris i tenia per missió visitar els companys empresonats. Des d'aquesta presó col·laborà en Le Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta al ministre de la Guerra francès rebutjant una gràcia que l'eximia de la presó si acomplia el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond Guyot, quan Charles Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella començà a militar en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest abandonà l'antimilitarisme, però sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra Mundial, renuncià al seu antimilitarisme i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit nazi a Saumur (País del Loira, França) i deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on fou responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967 enterrà civilment sa companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al final de sa vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme. Charles Launay va morir el 4 de gener de 1997 a l'Hospital Paul-Brousse de Villejuif (Illa de França, França). ***
Foto
policíaca de Manuel Ramos Rueda (Barcelona, 28 de juny 1945) - Manuel Ramos
Rueda: El 4 de gener de 1997 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França) l'anarquista i
resistent antifranquista, i després comunista, Manuel Ramos
Rueda, conegut sota
diversos pseudònims (Pelotas,
Coyote, Patatas,
Carreño, El
Asturiano, El Ramos,
etc.). Havia nascut el 20 de gener de 1916 a Santa
Lucía de Gordón –alguns citen
erròniament La Pola de Gordón–
(Lleó, Castella, Espanya). Fill d'una família
nombrosa jornalera, sos pares
es deien Gabriel Ramos Álvarez i Cecilia Rueda
Peñin. Treballà de miner a la
conca de Sabero-Cistierna i milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Cistierna i en les Joventuts Llibertàries d'Olleros
de Sabero,
localitats lleoneses. La revetlla del diumenge de Rams de 1934 a
Cistierna matà
de tres trets en una discussió violenta un veí de
la localitat lleonesa de
Fuentes, conegut com El Chulo (Morito o El
Moreno, segons les fonts), i fugí cap a Madrid. A
la capital de
l'Estat treballà com a serraller a diversos tallers i el 9
de febrer de 1935 va
ser detingut a Madrid i empresonat. Aconseguí fugir de la
presó de Riaño i a
finals de 1936, procedent d'Olleros de Sabero, s'enrolà a la
caserna de la
localitat de Cármenes en el grup de les Joventuts
Llibertàries, per acabar al
front com a tinent de la III Companyia del Batalló
Confederal 206 de l'Exèrcit
del Nord. Formà part del grup «Los
Hermanos» (Felipe García Valladares, Calixto
López Abad i Jesus Monge González), de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), el qual demanà
l'ingrés en la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI) el maig de 1937. Amb el triomf franquista, passà a
França i participà en
la Resistència durant l'ocupació enquadrat en
formacions comunistes a la zona
de Tolosa de Llenguadoc. Durant un temps s'integrà en el
grup guerriller
comandat per Baldomero Fernández Ladreda (Ferla),
que actuava a Santander i Galícia. A finals de 1944, en
missió orgànica del
Partit Comunista d'Espanya (PCE), retornà amb un grup de
companys (Eugenio
Sierra, Andrés Lanuza i Benjamín de las Rosas
Orgalla) a la Península, primer a
Astúries i després a Lleó. A la
muntanya lleonesa de la zona de Boñar organitzà
amb els citats el «Grup Especial Volant», que tenia
com a missió reagrupar les
guerrilles del nord-oest i de Lleó sota el control del PCE.
A començaments de
1945 organitzà una reunió amb els responsables de
les guerrilles més importants
de la zona de Boñar, però com la majoria dels
grups de maquis de la zona eren
llibertàris o socialistes –grups de Calixto
López Abad (Zara), de
Casimiro Fernández Arias (El Mellao),
de Matallana, d'Orzonaga, etc.– no acceptaren les
intromissions comunistes i el deixaren tot sol. A partir de 1945, amb
el seu
petit grup, portà a terme nombroses accions a
Lleó i en algunes poblacions
veïnes, fets que portaren a la detenció de
nombrosos agents d'enllaç de la
guerrilla. El 16 d'octubre de 1945 executà a Lleó
Ángel García Álvarez.
Després
d'haver comprat una impremta a la casa Valderas de Lleó,
aquest mateix any
edità tres números del periòdic Lucha.
Portavoz de la resistencia leonesa, del qual es tiraren entre
3.000 i 4.000
exemplars per número. En 1946 rebé el
reforç de quatre guerrillers, però un
d'ells va ser abatut el 28 de juliol a San Pedro de Bercianos. En 1947
dos dels
seus homes, Higinio i Manzaneda,
van ser capturats i penjats a
la presó de Lleó i a partir d'aquest moment la
seva
activitat minvà. El
setembre de 1947 passà a França, però
retornà a començaments de 1948 a Lleó
i
reprengué
forces. El 12 de gener realitzà un atac a Lleó i
el 17 de
maig altre a Velilla
de la Reina, durant el qual una jove, Consuelo Fernández
Fuertes, va ser
greument ferida durant un intercanvi de trets. El 6 d'agost de 1948
atacà la
població d'Azadinos, a prop de Lleó, i el 23
abaté
d'un tret en un atracament Emilio
Prieto Malagón, propietari de la sabateria «La
Revoltosa», situada al carrer de
la Rúa de Lleó. Aquella mateixa nit, als afores
de la
ciutat, ferí el caporal
de la policia municipal José Gallego Bueno. El 4 d'octubre
de
1948 passà a França
per Urepele (Baixa Navarra, País Basc). Elaborà
un
informe intern per al PCE
sobre les seves activitats des de la seva entrada a la
Península
l'estiu de
1945 fins a la seva fugida l'octubre de 1948 i a partir d'aquesta data
es va
perdre el seu rastre, fet que engrandí la seva llegenda. Hi
ha
autors que
asseguren que va ser destinat pel PCE a grups guerrillers que operaven
a
Albània quan els intents d'infiltració de
Grècia. Sa companya fou Lucía Gabarrús, amb qui tingué dos infants,
Gabriel i Roberto. El seu últim domicli va ser al número 9 bis del
carrer Bergers del XV Districte de París.
Manuel Ramos
Rueda va morir el 4 de gener de 1997 a l'Hospital Charles-Foix
d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França). Manuel Ramos Rueda (1916-1997) ***
Michele
Corsentino
- Michele
Corsentino: El 4 de gener de 1998 mor a Londres
(Anglaterra) l'escriptor i
propagandista anarquista Michele Corsentino. Havia nascut el 8 de
novembre de
1926 a Ribera (Sicília). Era el fill únic de
Gaspare Corsentino i Gioacchina
Gatto. Va fer els estudis primaris a Ribera i els secundaris a Partanna
(Sicília). Durant els estius ajudava son pare en les tasques
pageses i
freqüentà la sastreria de son oncle Francesco, on
aprengué l'ofici de sastre
artesà. Des de molt jove s'integrà en el moviment
anarquista i en els cercles
intel·lectuals, relacionant-se amb Paolo Bufalo, Ignazio
Buttitta i Leonardo
Sciascia, entre d'altres. Ben aviat començà a
col·laborar en la premsa
anarquista, activitat que continuà la resta de sa vida.
Durant el feixisme va
ser perseguit pels escamots feixistes i el seu domicili escorcollat en
diverses
ocasions. Per por, sos pares li cremaren molts de llibres, publicacions
i
correspondència. Després de la II Guerra Mundial
fou, amb Giovanni Bufalo i
Girolamo Marello, un dels principals reorganitzadors del moviment
anarquista
sicilià i desenvolupà una intensa tasca
investigadora i arxivística. Sota la
influència del propagandista anarquista Paolo Schicchi, que
conegué a Parlem
(Sicília), esdevingué un dels principals
divulgadors a la zona de les seves
publicacions. Va estar en estret contacte amb l'anarquista
napolità Giuseppe
Grillo i amb els cercles antiorganitzadors sicilians, lligats aleshores
a la
Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre 1947 i 1956
participà en nombrosos
congressos anarquistes a Sicília i en les seves iniciatives
editorials. A
partir d'octubre de 1956 dirigí el periòdic
mensual sicilià L'Agitazione del
Sud, patint diversos
processos i condemnes per les seves activitats de premsa. La tardor de
1958 es
traslladà a Londres (Anglaterra), on ensenyà
llengua i literatura italianes a
escoles públiques i a escoles de fills d'immigrants
italians. Retornà en
diverses ocasions a Sicília per fer costats les activitats
dels anarquistes
locals i per recollir documentació per a la seva biblioteca,
establerta al seu
domicili, al número 35 de Belgrave Read, formada per uns
vuit mil volums i un
gran nombre de publicacions periòdiques (L'Adunata
dei Refrattari, Cronaca Sovversiva,
Il Divenire Sociale, La
Rivista dell'Asino, etc.). Durant els
anys setanta la seva biblioteca donà lloc a la
creació de la Fundació Schicchi.
Michele Corsentino va morir el 4 de gener de 1998 d'un infart al seu
domicili
de Londres (Anglaterra). Durant sa vida
col·laborà en diverses publicacions
llibertàries i històriques (A.
Rivista
Anarchica, Biologia Culturale,
L'Internazionale, Pietre,
Sicilia Libertaria,
Volontà, etc.) i
és autor de diverses
obres sobre la historia del moviment anarquista, com ara Michele
Schirru e l'attentato anarchico (1990), Il
tentativo rivoluzionario di Paolo
Schicchi del 1930 (1997; edició d'aquesta obra de
Filippo Gramignano) i Il processo Paolo
Schicchi davanti alla
Corte d'Assise di Palermo nel 1924 (1997). A l'Archivio
Giuseppe Pinelli de
Milà (Llombardia, Itàlia) existeix un
«Fons Michele Corsentino». ***
Jeff
Nuttall fotografiat per Ed Barber al Chelsea Arts Club (4 de novembre
de 1985) -
Jeff Nuttall: El 4 de gener de 2004
mor a Abergavenny (Monmouthshire, Gal·les) el poeta, editor, actor,
pintor, escultor, trompetista de jazz, crític social,
professor i intel·lectual
anarquista, una de les peces claus del moviment contracultural
britànic de la
dècada dels seixanta, Jeffrey Addison Nuttall, conegut com Jeff Nuttall. Havia nascut
el 8
de juliol de 1933 a Clitheroe (Lancashire, Anglaterra).
Passà la seva infància
i adolescència a Orcop (Herefordshire, Anglaterra), on son
pare dirigia
l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953 estudià
pintura a les escoles
d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath (Somerset,
Anglaterra).
Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education Corps (RAEC,
Cos
d'Educació de l'Exèrcit Reial
Britànic). Durant la dècada dels cinquanta
participà activament en el moviment antinuclear amb el
Direct Action Committee
(DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves
campanyes contra la bomba atòmica,
com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel
Desarmament
Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En
aquesta
època tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de
Londres (Anglaterra).
En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui
tingué una filla i tres
fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors
nord-americans de la «Beat Generation»
(Generació Beat), especialment William
Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob
Cobbing, fundà l'influent
«Writers Forum Press and Writers Workshop»
(Fòrum d'Escriptors de Premsa i
d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb
Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres,
publicà la revista
anarquista My Own Mag. A super-absorbent
periodical. En 1965, amb Michael Horovitz,
intervingué en el Festival
Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de
Londres, i aquest
mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn
Watkins,
participà en la instal·lació sTigma
Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà,
amb Mark Long, John
Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral
experimental «People Show»
(Gent Espectable), especialitzat en happenings
i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la
fundació del
periòdic underground
britànic International Times,
i que actuà per tot
arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967
col·laborà amb il·lustracions en
el periòdic contracultural The
Last Times,
publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el
llibre Bomb Culture, que,
considerat per molts
com a un autèntic «manifest anarquista»,
esdevingué un dels textos fonamentals
de la revolució contracultural de la seva època.
En aquest mateix 1968 fundà,
amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu
artístic Welfare State
International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys
col·laborà
en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i
amb la
London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976
presidí
la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia),
període en el
qual es desenvolupà força el moviment
«British Poetry Revival» (Renaixement
Poètic Britànic). En 1979 se separà de
la seva esposa Jane Louch. Exercí de
crític literari i poètic en diferents
publicacions, com ara The Guardian
(1979-1981). Des de finals
dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya,
Austràlia i Portugal
amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos
infants; posteriorment
compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987
edità, amb Robert Bank,
la revista Knuckleduster Funnies.
Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts
de secundària i
escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent
d'actor
secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage
(1992), The baby of Mâcon
(1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en
diverses series televisives (Bergerac,
Holby City, Men
Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre,
novel·les,
memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems
(1963, amb Keith
Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith
Musgrove), The
Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag
(1963-1966), Poems
I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A
Novelette (1966),
Pieces of Poetry (1966), The Case of
Isabel and the Bleeding Foetus
(1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb
Culture (1968), Penguin
Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals
(1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins
Got Drunk and Had to Be
Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig
(1969), Jeff Nuttall.
Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the
Immaculate Conception
(1970), George, Son of My Own Mag (1971), The
Foxes' Lair (1972),
Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The
Anatomy of My
Father's Corpse (1975), Man Not Man
(1975), The House Party
(1975), Snipe's Spinster (1975), Objects
(1976), Common
Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King
Twist.A
Portrait of Frank Randle (1978),
The
Gold Hole (1978), What Happened to
Jackson (1978), Grape
Notes, Apple Music (1979), Performance Art
(1979-1980), 5X5
(1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle
(1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow),
The
Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano.
A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art
and the Degradation of Awareness (1999), Art
and the degradation of awareness (2001) i Selected
Poems (2003), entre d'altres. Jeff Nuttall va morir el 4 de
gener de 2004 a Abergavenny
(Monmouthshire, Gal·les). El seu arxiu es
troba dipositat a la Biblioteca John Rylands de Manchester (Nord-Oest
d'Anglaterra,
Anglaterra). ***
Carles Fontserè - Carles Fontserè: El 4 de gener de 2007 mor a Girona (Gironès, Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Havia nascut el 9 de març de 1916 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francisco Fontserè i Montserrat Carrió. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré Carrió va morir el 4 de gener de 2007 a l'Hosptial Dr. Josep Trueta de Girona (Gironès, Catalunya) i va ser incinerat al Tanatori Gironès de Salt (Gironès, Catalunya). ***
- Henri Portier: El 4 de gener de 2007 mor a Ate (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Havia nascut el 15 de febrer de 1941 a Lorient (Bretanya). Sos pares es deien Henri Portier i Régine Marie Louise Henrio. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada «Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet. És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'École Émancipée i Le Monde Libertaire. Sa companya fou Suzanne Maryse Boussard. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 al seu domicili d'Ate (Provença, Occitània). ***
Léa
Grisard - Léa Grisard:
El 4 de gener de 2010 mor a
Niça (País Niçard,
Occitània) l'anarquista
Marcelle Grisard, més coneguda com Léa
Grisard.
Havia nascut el 27
de febrer de 1930 al XVIII Districte de París
(França). Sos pares es deien Georges Barthélemi
Grisard,
hoteler i obrer
metal·lúrgic comunista força actiu
durant el Front Popular, i Eugénie Charlotte Simon.
Després de fer
estudis de secretariat i taquimecanografia,
començà a treballar, esdevenint amb
el temps secretària de direcció. També
fou
responsable
administrativa en un organisme de formació proper a la Lliga
de l'Ensenyament
parisenca. Després de la II Guerra Mundial, entrà
a formar part del Moviment
Independent dels Albergs de Joventut (MIAJ), acostat al pensament
llibertari. El 17 de febrer de 1949 es casà al XVIII
Districte
de París amb Paul Pierre Bonnet i el 14 d'abril de 1955 es
tornà a casar a Colombes (Illa de França,
França)
amb Fred René Henri Birault, de qui es va divorciar el 5 de
febrer de 1957. El 6 d'agost de 1957 es casà al XIV
Districte de
París amb Georges René Léopold, amb
qui
esdevingué llibretera, i del qual es divorcià el
17 de
maig de 1982. També milità en Planning Familiar i
durant
els
anys seixanta i setanta en els
grups de dones del moviment feminista. Participà en la
lluita contra els
desnonaments i l'especulació immobiliària en el
grup InterComitè del barri
parisenc del Marais. El setembre de 1981, amb sis militants
més de l'Aliança
Sindicalista (AS), creà el grup
«Pierre-Besnard» de la Federació
Anarquista
(FA) i, posteriorment, formà part del grup «La
Cécilia». En 1988
s'instal·là al
Migdia i, amb altres companys anarquistes, participà en
diferents moviments associatius
(suport escolar, lluita antifeixista i antiracista, etc.).
Després d'una llarga
malaltia, Léa Grisard va morir el 4 de gener de 2010 a
Niça (País Niçard,
Occitània) i va ser incinerada el 12 de gener. ***
Carmelo Viola - Carmelo Viola: El 4 de gener de 2012 mor a Acireale (Catània, Sicília) el periodista i propagandista anarquista, creador de la «biologia social», Carmelo Rosario Viola, conegut com Espero. Havia nascut el 22 de setembre de 1928 a Milazzo (Messina, Sicília). Passà la seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en 1941 marxà amb sa família a Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i després petit botiguer, s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys abandonà la religió catòlica. Antifeixista des del principi del règim mussolinià, en 1946 començà a escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948 publicà el seu primer assaig, Dio e scienza, inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué una forta polèmica amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949 retornà a Itàlia i, després d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment anarquista, en el corrent malatestià, constituint a Acireale un primer nucli llibertari. En aquests anys col·laborà en els principals periòdics anarquistes italians i estrangers, com ara L'Adunata dei Refrattari (EUA), La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El Sol, Umanità Nova, Volontà, etc. En 1951, arran de ser jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la religió de l'Estat», en el qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali, adquirí una gran notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les iniciatives, que alguns consideraren «polítiques», del grup anarquista de Bari (Pulla, Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico Mirenghi, i participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i de la Federació Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el Congrés de Siracusa, celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm, amb altres companys, el mensual anarquista L'Agitazione del Sud, del qual serà administrador en 1961. Entre 1956 i 1960 publicà a Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni. Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale, que comptà amb el suport d'intel·lectuals, poetes, escriptors i artistes llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants «impopulars» en el si de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio Ser-Giacomi, etc.) i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria electoral atiaren les crítiques que gran part de la militància anarquista, com ara Armando Borghi i Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques ideològiques que gradualment el van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i tingué dos fills. Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de traslladar-se a Ivrea (Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i gràcies al suport d'Ugo Fedeli, trobà finalment una feina a Sicília de la qual es jubilà en 1982. Entre 1961 i 1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial anarquista ragusana La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i anticlericals, escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile Dio, La schiavitù dell'ambiente, La conquista della libertà, Perché sei naturalmente anarchico, Referendum contro il divorzio: premeditato vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la Biblioteca de la FAI, l'assaig antinuclear No alle armi nucleari. Durant un temps col·laborà en Sicilia Libertaria. La seva relació, però, amb el moviment anarquista es deteriorà i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà plantejaments marxistes reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquesta època s'adherí a diferents moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta d'Aldo Capitini i de Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor Carlo Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i vuitanta desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de diverses llengües (alemany, anglès, francès, rus, portuguès i esperanto) i publicant poemes i crítiques artístiques i literàries. En 1985 publicà Anarchismo etico. En els anys noranta tragué a la llum La ragione biologica della religione (1990), L'antropocentrismo post-biblico (1995) i La biologia della fede (1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia Sociale (CSBS, Centre d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns autoeditats a més d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de les seves teories sociològiques fins aleshores. Posteriorment publicà Economia non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli (1997), Lo Stato biosociale (1997), Il fine e la fine del capitalismo (1998), La democrazia dei diritti (2002), Dalla predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R. Viola va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània, Sicília) a resultes d'un diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital. ---
|
![[03/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/01]") |
|
![[05/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/01]") |
|
|
| Actualització: 03-08-24 |