|
---
Anarcoefemèrides
del 4 de març Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'Avenir
amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista,
el
primer i únic, fins al present, en català, segons
creu el
seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920"
(Biblioteca de Catalunya) - Surt Avenir: El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu. Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937) Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya ***
Pamflet
anunciant l'acte - Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball). ***
Convocatòria
de la conferència apareguda en el diari
barcelí Solidaridad
Obrera del 4 de març de 1933 - Conferència de
Pérez
Combina: El 4 de març de 1933 se celebra a
l'Ateneu Racionalista de Barcelona
(Catalunya) la conferència «La
persecución de los anarquistes en Rusia» de
Vicente
Pérez Viche (Vicente Pérez Combina),
aleshores membre del Comitè
Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). ***
Cartell
de l'acte - Homenatge a Puig Antich:
El 4 de març de 2016 se celebra al Centre Cultural
«Casa del Reloj» de Madrid
(Espanya), sota el títol «La impunidad
permanece», un homenatge a l'activista
anarquista Salvador Puig i Antich, executat el 2 de març de
1974 per la dictadura
franquista. Hi van parlar Luisa Gavasa, Gutmaro Gómez,
Carlos Olalla, Elena
Ortega, Jaime Pastor, Merçona Puig i Antich i Carlos Slepoy,
i comptà amb les actuacions
de Coro de Mujeres Endredós, Cuca Escribano, Bernardo
Fuster, Luis Mendo, Rojo
Cancionera i Eduardo Velasco.
Naixements
Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894) - Émile Rabouin:
El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre,
França) l'anarquista Pierre
Émile Rabouin –en ocasions citat
erròniament com Raboin.
Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry.
Destil·lador de professió, a
començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i
son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer
de l'Épinette de Choisy-le-Roy
(Illa de França, França). Amb sos germans Paul i
Victor i sa germana Émile,
animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy.
Considerat per la policia
com «anarquista perillós», el 22 d'abril
de 1892 va ser detingut preventivament,
juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans
de la manifestació
del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut
sota
l'acusació d'«associació
criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de setembre de 1969 - Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània). ***
Notícia
orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 7 de setembre de 1929 - Gaston Terry: El 4
de març de 1887 neix a Saint-Claude (Franc Comtat,
França) l'anarquista i sindicalista
revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes
fonts citen erròniament Tery.
Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise
Chavériat. Es guanyà la
vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número
64 del carrer de
la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908
representà els metal·lúrgics
de Saint-Claude en el congrés fundacional de la
Unió Regional de Sindicats Obrers
de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del
Poble de
Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de
Marqueteria. El
setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista
Revolucionari (CSR) de
Saint-Claude i aquest any col·laborà en La
Vie Ouvrière. El febrer de
1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28
de maig
de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del
Jura de la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU), presidí el
congrés constitutiu de la Unió de
Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de
Oyonnax
(Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la
Unió Departamental
Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la
Confederació General
del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir
de l'1 de juliol
de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de
més de dos mesos dels
obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que
l'agost de
1933 llogà per administrar una botiga de venda de
cafè a Villeurbanne (Forez,
Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del
departament del
Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers
de la Pipa de
Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le
Libertaire. El seu últim domicili va ser al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. Gaston Terry
va morir el 14 de maig de 1941 a l'Hospital de Saint-Claude (Franc Comtat,
França). ***
Frank Tannenbaum (1915) - Frank Tannenbaum:
El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment
pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva
pagesa, l'historiador, sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i
Estelle)
als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills
(Great Barrington,
Massachusetts, EUA) passà la infància i
assistí a l'escola elemental, alhora
que estudià les bases teològiques del judaisme.
Quan tenia 13 anys marxà a la
ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso,
ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits
estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el
moviment anarquista,
coneixent a diferents activistes i intel·lectuals
llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de
1910
s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del qual
esdevingué ràpidament un destacat
militant. L'1 de març de 1914
encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels
Desocupats,
grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que
ocupà pacíficament
l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de
Manhatttan, demanant pa
i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar
sumant altres
concentracions a altres esglésies, demanant una jornada
laboral màxima de vuit
hores diàries i un salari mínim de tres
dòlars al dia. Detingut per aquest fet,
va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en
el seu
judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars
de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el
juny de 1915 va ser
detingut com a «agitador» –Emma Goldman
va escriure sobre la seva detenció i
empresonament en les seves memòries Living
my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal
en el periòdic Masses,
òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank
Tannenbaum
va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu
es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia. ***
Notícia
de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 21 de juliol de 1926 - Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després. ***
Maria
Amalia Melli - Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Renato
Gialluca - Renato Gialluca:
El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico
(Abruços, Itàlia) –algunes fonts
citen Pescara (Abruços, Itàlia)–
l'anarquista i resistent antifeixista Renato
Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i
Giovina De
Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis
després de fer el primer
nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona
cultura política autodidacta llegint
els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a
files, va
servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en
els Ferrocarrils
Estatals, participà activament en els agitacions del
«Bienni Roig» (1919-1920)
i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de
1922. En 1923 va
ser acomiadat de la feina per la seva militància
política i, amb son germà
Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de
1926, data
en la qual emigrà clandestinament a França,
fitxant la seva residència a La
Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment
passà a viure a Marsella (Provença,
Occitània), on milità en el moviment llibertari i
freqüentà la Cambra del
Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la
II República
espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son
germà Mario
Gialluca. Poc després també va arribar son
germà Giuseppe Gialluca i els tres
germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans
més combatius,
participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la
Prefectura de
Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior
sotmetre'l a mesures
policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat
pel seu activisme anarquista.
De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a
Catalunya, amb una
companya espanyola i decebut de la política republicana
espanyola, continuà amb
la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i
Angelo
Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro
Víctimes Polítiques creat per a
defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante
Fornasari,
detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels
Italians d'Aubanha
(Provença, Occitània). En els anys
següents freqüentà el socialista
maximalista,
antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a
més d'Antonio Chiodini i
altres exiliats, i continuà militant activament en els grups
llibertaris marsellesos,
tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El
novembre de 1936 va
ser present en la conferència sobre la Revolució
espanyola que va fer el
socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front
d'Aragó. El
gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en
una unitat militar no
identificada. Restà a la Península fins a la
caiguda de Barcelona, el 26 de
gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus
després de moltes penalitats. El 7
de febrer de 1939 passà a França, sortejant els
camps de concentració i trobant
refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys
llibertaris.
L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen,
Provença,
Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger.
Després de la II Guerra Mundial
retornà a Itàlia i s'establí a
Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10
d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços,
Itàlia) arran d'un accident de
trànsit. ***
Necrològica
de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976 - Pablo Gimeno
Valero: El 4 de
març de 1900 neix a
Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien
Francisco Gimeno i
Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la
Telefònica de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
a Portbou (Alt
Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i durant
l'Ocupació va ser internat en diversos camps de
concentració, entre ells de Cerelhac.
Després de la II Guerra Mundial s'establí a
Llemotges, on milità en la
Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo
Gimeno Valero va
morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser enterrat
dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Caterina
Piolatto - Caterina
Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische
(Piemont, Itàlia) la costurera i
obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada
a vegades com Silvana Piolatto–,
coneguda com Rina i que va fer
servir el pseudònim de
Maria Gaiazzo. Sos pares es deien
Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina
Anarò. Sa família es traslladà a
Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al
cadastre. Son pare la
introduí en el moviment anarquista i es formà a
l'Escola Moderna, on a més de
classes de costura i de màquina de cosir estudià
literatura, història,
esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes
anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola
Comercial de Maria
Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari.
Es va veure molt influenciada
per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda
Bonnot». La Prefectura
de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la
definí com a «fervent anarquista
i perillosa» i formà part d'un grup llibertari
molt actiu durant el Bienni Roig
(1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont,
Itàlia), on també
participà en les activitats del Circolo «Francisco
Ferrer», al carrer Palermo i
després al número 63 del carrer Vercelli
d'aquesta barriada. El 29 de desembre
de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu
exili londinenc i va
fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es
realitzà una gran festa
al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer».
Companya de l'anarquista expropiador
Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de
gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al
Caffè Reale del carrer Regina
Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi
resultà mort i un policia
ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada
a dos
anys i un mes de reclusió, però fugí
cap a París (França) abans de ser
capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda
il·legalista de Sante
Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi
Peotta, membre del grup.
En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi
Peotta, que aleshores feia
servir el nom de Garibaldi Pedrocco,
a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on
visqué a casa de l'actor Michele
De Rosa sota la falsa identitat de Maria
(o Rosa)
Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a
Milà. El
20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda
Pollastro» a Milà, va ser
condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per
complicitat en
l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que
tingué lloc a Milà
durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser
alliberada i
s'ocupà de l'assistència als detinguts de la
banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant
plans d'evasió i distribuint el suport econòmic
que els anarquistes italians
emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo
Maraviglia i des de França o
des d'Il Risveglio de
Suïssa. Durant
el règim feixista, el seu domicili al número 92
del carrer Vercelli de Torí, on
vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre
de correspondència i
propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser
amonestada
formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de
«terroristes». En 1938 es casà amb
l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per
un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la
colònia penitenciària
de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i
s'exilià. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
D'esquerra
a dreta: Achille Lausille, Jules Chazanoff, Jean Girardin i Jean Bucco
(1927) - Jean Girardin: El 4 de març de 1902 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, pacifista i sindicalista Jean Girardin, conegut com Bouboule. Sos pares es deien Jean François Girardin, jornaler, i Marguerite Eugéne Lombal, modista, i son germà Georges Girardin també va ser un destacat anarquista. Es guanyava la vida empaquetant diaris a la sortida de la rotativa. Entre 1919 i 1922 fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XIII Districte de París, de les quals va ser secretari, i el febrer de 1921 va ser nomenat secretari adjunt del Buró del Comitè d'Entesa del Sena. També milità en el grup de les Joventuts Revolucionàries de París. L'11 de maig de 1922 va ser cridat a files i incorporat en el 56 Regiment d'Infanteria; va ser llicenciat el 17 de juny d'aquell any. En 1923 s'adherí al Grup Anarquista del XV Districte de París. A finals de 1924 va ser corresponsal internacional en esperanto de la Joventut Sindicalista, el secretari de la qual fou Charles Cibois. El 15 de maig de 1925 reemplaçà Achille Lausille en la gerència de Le Libertaire. L'agost de 1925 va ser denunciat, juntament amb Jules Chazanoff (Chazoff) i Maurice Lacroix, per «provocacions de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista», arran de la publicació en Le Libertaire del cartell «À bas la guerre!», que va ser aferrat als murs d'arreu França. Tots tres van ser tancats a la presó parisenca de La Santé i demanaren la reducció d'un quart de la pena, realitzant una vaga de fam durant 25 dies, gràcies a la qual tots tres obtingueren la seva reivindicació. Entre el 15 de gener i el 12 de juliol de 1926 va ser secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). El 21 de gener de 1926 va ser condemnat a un mes de presó i a 500 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de fer propaganda anarquista». L'abril de 1926 va ser jutjat i condemnat a tres mesos i a una pena suplementària d'un any de presó, per mor de multes no pagades en processos anteriors de Le Libertaire. El 24 de maig de 1926 va ser detingut en un enfrontament amb un grup de feixistes davant la tomba del Soldat Desconegut de París, on era present l'ambaixador italià. L'octubre de 1926 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de Fresnes i després a la secció de polítics de La Sante, on purga una pena de tres mesos de presó. A finals d'octubre de 1926 va ser substituït per Louis Loreal en la gerència de Le Libertaire. El desembre de 1926 va ser condemnat en rebel·lia a 500 francs de multa i a 5.000 francs per danys i perjudicis arran de la denúncia d'un capellà de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) després de publicar-se l'article «Entre curés», d'Émile Rousset, en Le Libertaire del 8 de gener de 1926. Durant la seva detenció, l'11 de gener de 1927 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a quatre mesos de presó com a gerent de Le Libertaire per un article aparegut el 24 de setembre de 1926, signat per FDLR, on l'autor comentava l'atemptat de l'anarquista Gino Lucetti contra Benito Mussolini. El 21 de gener de 1927 va escriure al ministre de Justícia demanant purgar sa pena per multes acumulades d'un any de presó a la secció de polítics de La Santé i no a Fresnes amb les presos comuns, tot anunciant que si no era acceptada la seva petició engegaria una vaga de fam. El 4 de febrer de 1927 Le Libertaire anunciava que havia estat traslladat a la secció de polítics. A finals de maig de 1927, amb Jean Bucco, Chazoff i Lausille, es posà en vaga de fam per obtenir la reducció d'un quart de la pena que des de feia vint anys es donava als detinguts polítics sense excepció; després de 18 dies de vaga, van ser traslladat a l'Hospital Cochin. El 15 de juny de 1927, quan feia nou dies que es trobava a l'hospital, va ser agraciat. A partir d'octubre de 1927 visqué amb sa companya, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo), al número 13 del carrer Eugène Varlin de París. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, en formà part de la comissió administrativa en representació de la Federació del Nord i va ser nomenat tresorer de la FARP, càrrec que va ser renovat el 27 d'agost de 1928. També formà part de la comissió de control de Le Libertaire. El 17 de gener de 1928, en la causa del capellà de Vitry-sur-Seine, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional per «difamació a mossèn Covin» a 300 francs de multa i a 1.000 francs per danys i perjudicis. Oposat a l'anomenada «tesi de síntesi» de Sébastien Faure, intervingué en el Congrés de l'UACR celebrat entre el 12 i el 15 d'agost de 1928 a Amiens (Picardia, França) i va ser elegit membre de la comissió administrativa en representació, juntament amb Gabriel Even i Pierre Mualdès, dels XIX i XX Districtes de París. També va ser nomenat representant de l'UACR en el Comitè d'Entesa. S'adherí, des de la seva fundació a principis de 1928, al grup «Les Amis du Libertaire», del qual Nicolas Faucier era el secretari. A més a més, fou gerent del periòdic anarquista en castellà Tiempos Nuevos, prohibit a França. L'abril de 1928 va ser candidat anarquista-comunista a les eleccions legislatives per la II Circumscripció del XIX Districte de París. El maig de 1929 va ser candidat «formalment» a les eleccions municipals pel V Districte de París. El gener de 1930 proposà, amb Louis Lecoin i Pierre Mualdès, que el proper congrés de l'UACR es dividís en dues parts: una primera amb anarquistes-comunistes, membres de la Unió Anarquista (UA) i militants de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), i altra amb els militants de l'UACR, tot això amb la finalitat d'unir el moviment anarquista. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà en el Congrés de l'UACR que se celebrà a París i va ser elegit administrador de Le Libertaire i de la Llibreria «Éditions Sociales», a més de membre de la comissió administrativa. En 1931 era tresorer del Comitè de Defensa del Dret d'Asil. En el Congrés de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 d'octubre de 1931 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser novament elegit membre de la comissió en representació, juntament amb sa companya Henriette Royo, dels X, XVIII i XIX Districtes de París. A partir de 1931 fou tresorer del Comitè d'Acció contra les Presons Militars i per l'Amnistia i, fins octubre de 1932, secretari del grup parisenc de «Les Amis du LIbertaire», en substitució de Jean-Paul Gravereau –sa companya Henriette Royo va ser reemplaçada en la tresoreria del grup per Rachel Lantir. El 3 d'abril de 1932 presentà la dimissió de la comissió administrativa de l'UACR, després de dissensions sobre la gestió de Le Libertaire, i va ser reemplaçat com a administrador delegat de Le Libertaire per René Frémont. Posteriorment s'adherí a la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), dirigida per Victor Méric, esdevenint-ne tresorer de la X Secció. El 26 de juny de 1932 assistí al I Congrés de la LICP. El 7 d'octubre de 1932 trencà amb l'UA i Le Libertaire i dimití de la secretaria del grup parisenc de «Les Amis du Libertaire», essent reemplaçat per Jean Gravereau. Malgrat tot, continuà subscrit a Le Libertaire i freqüentant les reunions anarquistes. En 1933 va ser nomenat gerent del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica, on publicaven destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Remo Franchini, Virgilio Gozzoli, Leonida Mastrodicasa, etc.). També fou gerent del periòdic pacifista La Patrie Humaine, en substitució de Louis Raffin (Loréal), que havia estat detingut el 7 de febrer de 1936, i de La Voix Nouvelle, el gener de 1937. Membre de la comissió administrativa de l'UA, des de l'anomenat «Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, també assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 a París. A partir de 1935 fou membre de «La Phalange», grup de suport de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París i figurava en un llistat de domicili d'anarquistes a controlar per part de la policia. Segons alguns, el maig de 1936 fou, amb Nicolas Faucier, René Frémont i Jean Ribeyron, delegat de l'UA a l'assemblea constitutiva del Front Popular. En 1939 encara militava en l'UA i vivia al passatge Sainte-Avoie del III Districte de París. Durant l'Ocupació treballà en el periòdic Paris-Soir, del qual va ser acomiadat el setembre de 1940. Entre el 2 d'abril de 1942 i l'abril de 1945 visqué al número 216 bis del carrer Pyrénées del XX Districte de París, edifici del qual sa companya Henriette Royo era conserge. El 6 de març de 1947 es casà al XX Districte de París amb sa companya, ja vídua, Henriette Désirée Pronier (Henriette Royo). Després de la II Guerra Mundial treballà en el servei d'impressió de L'Humanité. En 1950 continuava vivint al carrer Pyrénés i encara figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar. Jean Girardin va morir el 16 d'agost de 1954 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França). ***
Manuel
Lozano Guillén - Manuel Lozano
Guillén: El 4 de març de
1904
neix a
Bellver de Cinca
(Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i
que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Fill d'una família pagesa
humil, sos pares es deien Francisco Lozano Canalís i de
Joaquina Guillén Escalona. Quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal
«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941). Manuel Lozano Guillén (1904-1945) ***
José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a la Corunya - José Moreno Torres: El 4 de març de 1904 neix al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser capturat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup «Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto do Acebo (A Fonsagrada, Lugo, Galícia); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna. ***
Necrològica
de Rafael Amat Picón apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 d'agost de 1991 - Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Nicolas Pedro Amat Picón. Sos pares es dien Rafael Amat i Enriqueta Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella (Provença, Occitània) i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Posteriorment es casà amb Josefina Pérez (Fifi). Rafael Amat Picón va morir el 19 de juliol de 1991 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis Amat Picón també va ser militant confederal. ***
Notícia
de l'execució de Melchor Montoya Gallardo apareguda
en La Vanguardia
de l'11 de març de 1943 - Melchor Montoya Gallardo: El 4 de març de 1908 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Melchor Antonio Montoya Gallardo, conegut com El Churrillo. Era fill de Francisco Montoya Torres, propietari, i de Francisca Gallardo Fernández. Emigrà a Catalunya i s'instal·là a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà com a carnisser i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil formà part del Comitè Revolucionari i de les Patrulles de Control confederals d'Olesa de Montserrat. Detingut per les tropes franquistes, el 30 de desembre de 1942 va ser jutjat en consell de guerra a Olesa de Montserrat acusat de «patrullero» i «delicuente rojo»; condemnat a mort, Melchor Montoya Gallardo va ser afusellat el 10 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb altes companys cenetistes (Pedro Celestino Prades Gil, José Murcia Martínez, Joaquín Vicente García, Ramón Pla Bel, José Ruiz Solá, Manuel Checa Hernández i Cristobal Ramírez Casado), els cossos dels quals van ser llançats al Fossar de la Pedrera. ***
Antoni
Castells Ibarz - Antoni Castells Ibarz:
El 4 de març –algunes fonts citen
erròniament el 4 de maig– de 1911 neix a
Caserres del Castell (Estopanyà, Ribagorça,
Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Antoni Castells Ibarz –algunes fonts
citen erròniament el segon llinatge Ibars. Sos pares es
deien Antoni Castells i Antònia Ibarz. Des de la
infància visqué amb sa
família a Tamarit de Llitera (Llitera, Franja de Ponent), on
s'integrà en el
moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936
s'enrolà en
la «Columna Durruti» i amb la
militarització de les milícies passà a
la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració i, més tard, va ser enrolat en una
Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions de la
«Línia Maginot». El
juny de 1940 va ser capturat pels alemanys al departament de Meurthe i
Mosel·la, deportat al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria) i destinat al «Komanndo
César». Quan l'alliberament del camp en 1945,
va ser repatriat cap a França i
s'instal·là a Ausat (Llenguadoc,
Occitània), on
treballà a la fàbrica de producció i
transformació d'alumini Pechiney i milità
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la
Federació Espanyola de
Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou
Antònio Montoliu Mongay. Antoni Castells Ibarz,
després d'una
llarga malaltia, va morir el 30 de març de 1987 a l'Hospital
SSR de
Pàmies (Llenguadoc,
Occitània). Antoni Castells
Ibarz (1911-1987) ***
Necrològica
de Casimiro Cerezo Sánchez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 6 d'agost de 1967 - Casimiro Cerezo Sánchez: El 4 de març de 1912 neix a Peñalsordo (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Casimiro Cerezo Sánchez, conegut com Ariel. Sos pares es deien Urbano Cerezo i Juana Sánchez. Quan era molt jove emigrà a Madrid (Espanya), on milità en el Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra treballava de sabater i militava en el Sindicat del Cuiro de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) de la CNT i després s'integrà en una brigada confederal per a lluitar al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i, després dels camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), s'instal·là a la Provença. A l'exili treballà de sabater i, encara que conservà els ideals, sembla que no va militar. Casimiro Cerezo Sánchez va morir el 28 d'abril de 1967 a Vidauban (Provença, Occitania), població on residia. ***
Fitxa
de Francisco Galindo Lamiel del camp de concentració de
Mauthausen - Francisco Galindo
Lamiel: El 4 de març de 1913 neix a Calanda
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Franciso Galindo Lamiel. Era fill de Francisco
Galindo i
de Dolores Lamiel. En els anys trenta milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Calanda. Lluità com a milicià
contra els feixistes durant la
guerra civil espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), el 4 de juny
de 1940
va ser fet presoner per les tropes alemanys a Dunkerque
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Després d'un temps a l'Stalag XVII B de
Krems-Gneixendorf (Baixa
Àustria, Àustria), el 19 de desembre de 1941 ser
deportat, sota la matrícula
4.378, al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on es
relacionà amb els aragonesos i els militants comunistes
deportats. Enviat a un kommando
encarregat de feines metal·lúrgiques,
afavorí els contactes entres les xarxes
clandestines de deportats francesos i espanyols, salvant la vida de
diversos
deportats francesos, entre ells Octave Rabaté, futur
director del periòdic
comunista L'Humanité. El 5 de maig de
1945 va ser alliberat per les
tropes aliades i repatriat a França.
S'instal·là a París, on
formà part de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa
companya fou Isabel
Fernández. Francisco Galindo Lamiel va morir el 26 de gener
de 1980 al seu domicili
de Serinhan (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Arrufat Sorolla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 7 de juny de 1981 - Francisco Arrufat Sorolla: El 4 de març de 1914 neix a Pena-roja (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Francisco Arrufat Sorolla –algunes fonts citen Soralla. Sos pares es deien Juan Arrufat i María Sorolla. S'afilià molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on ben aviat participà en les lluites contra els cacics locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les columnes confederals i participà en la implantació del comunisme llibertari arreu de tota la comarca. Greument ferit, va ser llicenciat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Ajudat per nombrosos companys, es guanyà la vida fent feinetes. Durant l'Ocupació, reprengué el contacte amb la CNT clandestina i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Peròus (Llenguadoc, Occitània), militant en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Francisco Arrufat Sorolla va morir el 10 de maig de 1981 al seu domicili de Peròus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat. ***
Carnet
de resistent d'Henri Duquesne - Henri Duquesne: El
4 de març de 1918 neix a Lessines (Hainaut,
Valònia) el resistent antifeixista
llibertari Henri Désiré Duquesne. Sos pares es
deien Alexandre Désiré Duquesne
i Marie Van Hove. Es guanyà la vida com a xofer. En plena
Ocupació alemanya de
Bèlgica, el 21 de gener de 1943 es va veure obligat a
treballar de camioner per
a l'«Organització Todt» –grup
de construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la
Wehrmacht–, viatjant arreu
d'Europa, des del front rus fins a Itàlia. Quan
s'anuncià l'armistici del 8 de
setembre de 1943 es trobava a Bozen (Tirol del Sud). Malalt de
bronquitis
crònica, el desembre de 1944 va ser ingressat en un hospital
i després de
passar per diversos centres mèdics, el 25 de març
de 1945 va ser donat d'alta i
declarat apte per al servei. En aquest moment va decidir desertar.
Sembla que
va ser detingut i havent arribar a Munic amb tren, tement ser internat
al camp
de concentració de Dachau, aprofità la
confusió produïda per un bombardeig
aliat i fugí amb un rus i un francès robant un
camió, posant rumb cap a Itàlia.
L'abril de 1945 s'integrà en les formacions
llibertàries de Verona (Vèneto,
Itàlia) i quan la insurrecció italiana
antifeixista es trobava a Milà
(Llombardia, Itàlia) formant part de l'anarquista Brigada
« Malatesta-Bruzzi». En
acabar la II Guerra Mundial, després de passar pel camp per
als refugiats
belgues que la Creu Roja nord-americana muntà al castell de
Moncalieri de Torí
(Piemont, Itàlia), retornà al seu
país. El 9 d'agost de 1947 es casà a
Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) amb
Simone Julienne Louis Demaecker.
Henri Duquesne va morir el 4 d'agost de 1973 a Overijse (Brabant
Flamenc,
Flandes) i va ser enterrat a Molenbeek. ***
Luis Rubio Chamorro (2005) - Luis Rubio Chamorro: El 4 de març de 1918 neix al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Sos pares es deien Cayo Rubio Palacios, empleat, i Jacinta Chamorro Martínez. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació «Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la Clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela. ***
Octavio
Alberola i Ariane Gransac a Palma (Mallorca) el 16 de març
de 2005 - Octavio Alberola Suriñach: El 4 de març de 1928 neix a Alaior (Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller antifranquista Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo. Fill dels militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre racionalista que va ser conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant la Guerra Civil, i Carmen Suriñach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa família. A la capital del país asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts Llibertàries. Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les Joventuts Llibertàries Mexicanes i en la fundació del seu òrgan d'expressió Alba Roja, i les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb Ocaña Sánchez, va fer mítings a Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a Mèxic va militar activament en el «Movimiento Español 59» (ME/59), preparant accions de guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va participar activament en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26 de julio». En 1960 va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en el Congrés de Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita antifranquista. En 1962 es va instal·lar clandestinament a França i va formar part de DI amb García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el seu màxim activista entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una batuda contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu nom apareix lligat a nombroses activitats dirigides a copejar el règim franquista. Fervent partidari de les tàctiques violentes i de l'acció directa, aquest any va mantenir una forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966 va ser un dels militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys va estar íntimament relacionat amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb la revista Presencia i a partir de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció «Primer de Maig», responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre elles l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres i a Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà detingut el 9 de febrer d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una presó belga. A mitjans dels anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on treballarà com a educador en un institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que va retornar clandestinament a França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó en relació amb el segrest del banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París, i per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalistes (GARI) i empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en un diari fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de reconstrucció de la CNT a Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la revista El Topo Avizor. Quan es va produir l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme, va seguir les passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A França va participar en les activitats del «Comite des journees de reflexion anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va portar el programa Tribuna Latinoamericana en Radio Libertaire de París. A començaments dels anys 2000, amb Antonio Martín Bellido, Lluís Andrés Edo, Vicenç Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el grup per la revisió del procés dels militants llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de 2003 va ser un dels fundadors a París dels «Grupos de Apoyo a los Libertarios y Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha col·laborar en Askatasuna, Bicicleta, Cenit, CNT, Frente Libertario, Historia Libertaria, Libre Pensamiento, A Plebe, Polémica, Presencia, Rojo y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. És autor de llibres com Los problemas de la ciencia. Determinismo y libertad (1951), Contestación y anarquismo (1974, amb Víctor García), El anarquismo español y la acción revollucionaria (1961-1974) (1975 i 2004, amb sa companya Ariane Gransac), Appunti critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al régimen de Franco (1993, en col·laboració), etc. ***
- Joaquín Delgado Martínez: El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. Sos pares es deien Francisco Delgado Tapia, jornaler, i Aurora Martínez Carreño. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les cinc de la matinada, a la Presó Provincial de Madrid, a Carabanchel Alto, són executats a garrot vil Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martíneza i van ser enterrats als cementiri d'aquesta població. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, sense èxit, la revisió de les seves condemnes a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.
Defuncions
Amedeo Bragantini - Amedeo
Bragantini: El 4 de març de 1942 mor a Verona
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Amedo Francesco Bragantini. Havia nascut el 23 de novembre de 1869 a
Verona
(Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni
Bragantini i Giovanna Mazzola. Es
guanyà la vida exercint diversos oficis (obrer, carnisser,
fuster, etc.). A
començament de la dècada dels noranta va ser
fitxat per la policia per les
seves «tendències clarament
subversives». El setembre de 1891 entrà a formar
part del grup anarquista «I Figli dell'Avvenire»,
primer que es va crear a
Verona, del qual va ser el seu caixer, però que
acabà dissolt. L'octubre de
1891 va ser detingut, juntament amb altres anarquistes (Giacomo Colli,
Annibale
Maraschini, Attilio Zago i Paolo Zanella), sota l'acusació
de pertinença a
«associació criminal», per haver danyat
l'estàtua de Paolo Veronese (Paolo
Caliari) i proferit crits sediciosos, com ara
«Visca l'anarquia!». El
tribunal va sobreseure el seu cas i el desembre de 1891
sortí de la presó, però
el gener de 1892 va ser novament detingut, amb Attilio Zago i Paolo
Zanella,
per «enrenous nocturns». Els tres va ser acusats
d'haver decapitat l'estàtua de
San Francesc a Dossobuono (Villafranca di Verona (Vèneto,
Itàlia) i d'haver fet
inscripcions als murs de les cases amb escrits contra el govern i la
propietat,
tot reivindicant l'anarquia i la revolta. Però van ser
alliberats per manca de
proves. L'octubre de 1893 va ser detingut, juntament amb Giusto
Annibale Danen
i Paolo Zanella, per «ultratge i resistència a
funcionari públic»; jutjat, va
ser condemnat a tres mesos de presó. El 26 d'abril de 1894
va ser detingut,
juntament amb Adelmo Castellani i Paolo Zanella, sota
l'acusació d'haver
preparat un atemptat contra una església. El 20 de juny de
1894, any de creació
del «Casellario Politico Centrale (CPC, Registre
Polític Central), va ser
fitxat com a «anarquista». Va patir tres condemnes
més, l'última en territori
austríac, i l'abril de 1895 se li va assignar la
residència obligada durant dos
anys a l'illa d'Ustica. En 1897 retornà a Verona. Va ser un
dels signants del
manifest de solidaritat amb Errico Malatesta i els seus companys
(«Al popolo
italiano!»), publicat el 31 de març de 1898 en un
suplement de L'Agitazione. A finals
d'abril de 1898
va ser detingut amb Giovanni Battista Bisaglia per possessió
de periòdics i
fullets anarquistes. Després de purgar dues sancions menors
més, el juliol de
1898 es va embarcar a Gènova (Ligúria,
Itàlia) cap al Brasil. Sembla que
retornà a Itàlia aviat, perquè 1901
figurava en un llistat d'anarquistes
perillosos de la província de Verona. En 1905 el trobem de
bell nou a Verona i
en 1906 es traslladà a Milà, al costat del seu
amic Paolo Zanella, on va
treballar en un establiment mecànic. Segons informes
policíacs, mantingué durant
tres anys «bona conducta moral i
política». En 1909 retornà a Verona, on
va
treballar en un escorxador municipal. En 1915, segons informes
policíacs,
encara conservava les seves idees, però no militava a causa
de la seva avançada
edat, encara que continuà vigilat fins 1929, data en la qual
va ser esborrat
dels registres de subversius. ***
Isidoro Parodi - Isidoro Parodi: El 4 de març de 1944 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Havia nascut el 21 d'octubre de 1889 a Quiliano (Ligúria, Itàlia). Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!, Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a «profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana) «Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill. ***
Necrològica
de Pedro Agudo Gallego apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 6 d'abril de 1958 - Pedro Agudo Gallego: El 4 de març de 1958 mor a Florença (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Agudo Gallego. Havia nascut el 15 de juny de 1902 a Somontín (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Agudo i María Gallego. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la joventut, recorregué diverses regions peninsulars (Castella, Aragó, etc.) treballant en diferents sectors (mineria, construcció d'infraestructures, etc.). Finalment s'establí a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, deixant a Granollers sa companya i sos tres infants. Treballà la mineria a la zona d'Eusa (Gascunya, Occitània) i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Mathilde Vincent. Malalt de silicosi, va haver de ser ingressat a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània). Pedro Agudo Gallego va morir d'aquesta malaltia el 4 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1958 a l'Hospital de Florença (Gascunya, Occitània). ***
Necrològica
de Nicolás López Turón apareguda en el
periòdic tolosà Espoir de l'1
d'abril de 1962 - Nicolás López Turón: El 4 de març de 1962 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Nicolás López Turón. Havia nascut el 4 de desembre de 1886 a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Pedro López i María Turón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Sa companya fou Concepción López Large, i fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquesta última companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella. Nicolás López Turón va morir el 4 de març de 1962 al seu domicili del IX Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Miguel Vallejo Sebastián - Miguel Vallejo
Sebastián: El 4 de març de 1962 mor
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Havia nascut
el 27 de juliol de
1909 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Domingo Vallejo i
Joaquina Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector
«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT
«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Guiena,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor
cerebral. Sa
companya fou la
destacada militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau. Miguel Vallejo
Sebastián (1909-1962) ***
Foto d'Antonio Comellas
Pérez dedicada a Antoni Téllez Solà
- Fermín Aldave Escagüés: El 4 de març de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Fermín Aldave Escagüés, també conegut com Antonio Comellas Pérez. Havia nascut en 1911 a Zangoza (Navarra). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) per funcionaris de l'Oficina d'Informació i Enllaç de la Direcció de Seguretat per la seva implicació en els fets revolucionaris de l'any anterior a Pamplona (Navarra). Durant la guerra combaté en el Batalló Internacional al front del Nord i en acabar la contesa passà a França. A París (França) va fer venir son company Antoni Téllez Solà. Sota el nom d'Antonio Comellas Pérez –nascut el 22 de març de 1906 a Barcelona (Catalunya), fadrí i mecànic de professió– arribà com a refugiat polític a l'aeroport de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 23 de març de 1947 des de París. A partir de 1949 tingué per companya Concepción Pérez Rivas, amb qui tingue dues filles, María Antonieta i Laura del Carmen. Fermín Aldave Escagüés va morir el 4 de març de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a resultes d'un càncer e pulmó. Fermín Aldave Escagüés (1911-1968) ***
Necrològica
de Gregorio García apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 28 de març de 1974 - Gregorio García
Grima:
El 4 de març de 1974 mor a Cornon lo Terral
(Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Gregorio María García Grima.
Havia nascut el 15 de setembre de 1919 a
Mojácar (Almeria,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Bartolomé
García i Rosa Grima. Quan era molt jove emigrà a
Catalunya i
s'adherí a les
Joventuts Llibertàries. Arran del cop militar feixista de
juliol de 1936,
participà en el desembarcament a Mallorca (Illes Balears) i
posteriorment
s'enrolà en la Columna «Roja i Negra».
Després de la militarització de les
milícies, quan la seva columna esdevingué la 28
Divisió de l'Exèrcit Popular de
la II República espanyola, participà en diversos
combats fins al triomf
franquista, que passà a França. Durant
l'Ocupació pogué fugir dels nazis que el
buscaven. Després de la II Guerra Mundial milità
en la Federació Local de Cornon
lo Terral (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment en la de
Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), ciutat on vivia al
barri de La Paillade amb sa companya Margarita López.
Gregorio
García Grima va morir el 4 de març
de 1974 a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània)
d'un infart i
va ser enterrat
l'endemà al cementiri d'aquesta població. ***
Foto
policíaca de Mario Mantovani - Mario Mantovani:
El 4 de març de 1977 mor a Limbiate (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario
Ferrarini,
Lucio Adali). Havia nascut el 7
d'abril de 1897 a Milà (Llombardia, Itàlia). Era
fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es
crià al barri milanès de Greco
i, després de l'escola elemental, aprengué
l'ofici de tipògraf, professió en la
qual romandrà la resta de sa vida.
Començà a militar molt jove en el moviment
anarquista,
en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets
contactes amb els
socialistes «maximalistes». A partir de 1914
col·laborà en el periòdic
anarquista milanès Il Ribelle.
En
aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser
considerat com un «anarquista
perillós» i vigilat per les autoritats de manera
especial. L'agost de 1915 va
ser detingut per «incitació a la
revolució» i el novembre d'aquell any es
declarà insubmís al servei militar i
fugí clandestinament, amb Federico Giordano
Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex
(Vaud, Suïssa), hostatjat per
Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a
la Casa del Poble de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per
la policia suïssa
per «propaganda subversiva». En aquesta
època, gràcies a Marcel Lamauve,
col·laborà
en el grup editor del periòdic francoitalià Le
Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista
anarquista Luigi Bertoni,
i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons
econòmics als companys
milanesos. Després passà a Berna (Berna,
Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El
gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on
restà uns mesos de passada
cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar
clandestinament, amb
l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand),
viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va
ser detingut per
la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica
Balabanov, que havia conegut a
Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb
documentació falsa expedida per
la III Internacional Comunista, passà per Budapest
(Hongria), aleshores en
plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc
en fuita, i per
Viena (Àustria), on es va presentar al consolat
italià fingint ser un presoner
de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà,
però va ser detingut a Milà i posat
a disposició de les autoritats militars, les quals el van
destinar a un
destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).
Després d'una conferència
revolucionària, desertà i marxà cap a
Espanya, on residí un any. Expulsat
d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser
detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell
any va ser condemnat a un any
i mig de presó per
«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser
alliberat de la
presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a
Greco, treballà de tipògraf i
fou un dels animadors del Comitè per a les
Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut
i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de
1925, el
juny de 1928 passà clandestinament a França i
sota diverses identitats (Luis Adorni,
Mario Ferrarini, etc.)
s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia,
França), des d'on col·laborà en el
periòdic anarquista Fede.
Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França) i freqüentà nombrosos militants
anarquistes italians, com ara Luigi
Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa.
Detingut a la
seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930
va ser expulsat del
país. Marxà cap a Bèlgica
(Brussel·les i Lieja), on milità en el grup
editor de
Pensée et Action, animat
per Marcel
Dieu (Hem Day). En aquesta
època
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries italianes, com ara Guerra
di Classe, Lotte Sociali,
L'Adunata dei
Refrattari, Il Risveglio,
Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del
Comitè de
Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri,
encarregat
de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta.
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França);
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
També
participà en la campanya per obtenir l'alliberament de
Francesco Ghezzi i
Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day,
participà en la
campanya de suport a la Revolució espanyola
(Comitè Anarquista Pro Espanya),
sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació
de fons econòmics,
i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio
Gilioli, Hoche Meurant,
etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la
frontera
francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del
tràfic d'armes
destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del
comitè directiu de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les
(Bèlgica),
juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli.
Després de
l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut,
com
molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga
i internat a Bruges
(Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes;
posteriorment va ser tancat
al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental,
Flandes), amb
altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat
per l'avanç de les
tropes nazis. Arribà a Brussel·les i
demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a
la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i
condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on
arribà el 24 de
setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al
camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de
setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on
s'integrà en la
Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio
Pietropaolo,
Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada
«Malatesta-Bruzzi»,
formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat
comissari
polític i amb la qual participà el 25 d'abril de
1945 en els combats per
l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra
Mundial, creà, amb Ivan Aiati,
i dirigí el setmanari clandestí
milanès Il
Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador
Il Libertario (1945-1961). Entre els
anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els
congressos de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys
cinquanta, durant la
ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats
per joves comunistes llibertaris «plataformistes»
reagrupats al voltant de Pier
Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues
postures, oferint als
darrers les pàgines d'Il Libertario,
fet pel qual va ser durament criticat per la tendència
lligada a L'Adunata dei Refrattari.
Sempre en
relació amb el moviment llibertari suís, entre
l'1 i el 2 de maig de 1954 fou
delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de
la FAI que se
celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961,
després de la desaparició d'Il
Libertario, s'instal·là a Roma, on en
1966 s'integrà en la redacció i en la
gestió del setmanari de la FAI Umanità
Nova, funció en la qual restarà
fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al
Congrés de les
Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). A començament
dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario
Mantovani va
morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia,
Itàlia). Documentació seva
es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico
Malatesta» de l'Arxiu
Històric de la FAI. ***
Joaquim
Tarín Martínez - Joaquim
Tarín
Martínez:
El 4 de març de 1987 mor a Sueca
(Ribera Baixa, País Valencià)
l'anarcosindicalista
Joaquim Tarín Martínez. Havia nascut
el 24 d'abril de 1898 a Amposta (Montsià,
Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Sueca
(Ribera Baixa, País Valencià).
Sos pares es deien Joaquim Tarín Hoyo, passant d'escola, i
Catalina
Martínez Lacalle. Començà a militar
molt
jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el
gener de 1919 va ser
declarat pròfug per l'exèrcit. Abans de la guerra
civil treballà de marí en la
marina mercant. Durant la guerra, el febrer de 1937, va ser acceptat
com a
membre d'una Brigada Mixta de Carrabiners. El novembre de 1938, ja
sergent de
carrabiners, va ser condecorat per fet d'armes amb la Medalla del
Deure. En
1939, amb el triomf franquista, passà a França i
va ser internat en diversos
camps de concentració i, sembla, passà per les
Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació, el 27 de gener de 1941,
va ser deportat
pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria), on es
mantingué viu fins l'alliberament del camp per les tropes
aliades el 5 de maig
de 1945. Repatriat a França, d'antuvi s'establí a
Lió (Arpitània) i, un cop
retirat, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord),
on en els anys vuitanta fou
membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics (FEDIP) del
departament dels Pirineus Orientals i de la qual va se nomenat
president.
Posteriorment retornà a la Península. Joaquim
Tarín Martínez va morir el 4
de març de 1987 al seu domicili de Sueca
(Ribera Baixa, País Valencià) –algunes
fonts citen
erròniament Amposta (Montsià,
Catalunya)– i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. Sa companya fou
Catalina Ferrà Vich, amb qui va tenir quatre
infants (Catalina,
Joaquim, Maria i Miquel). ***
Oreste
Belli - Oreste Belli: El
4 de març de 1991 mor a Liorna (Toscana, Itàlia)
l'anarquista Oreste Belli,
conegut com Alfredo. Havia nascut
el
3 d'abril de 1902 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es
deien Alfredo Belli
i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família
d'elements
subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de
primària i
després es posà a fer feina de manobre i,
posteriorment, d'obrer mecànic. En
1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i
per ultratge. Entre
1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser
destinat a
Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys
també va participar en
l'organització dels «Arditi del Popolo»
del seu barri i amb l'arribada del
feixisme al poder freqüentà els cercles subversius.
En 1927 esdevingué
anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les
seves
preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins
d'Itàlia. El 29
de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino
Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver
brindat per la
Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat
formalment. En 1930
va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades
circumstàncies i reclòs juntament amb els
anarquistes Attilio Cantini i
Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia
assenyalà la seva expatriació
clandestina a França; segons les autoritats, aquesta
expatriació es realitzà
via marítima a través de Còrsega,
mentre que declarava que havia creuat la
frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per
despistar les investigacions
policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia
passat a França amb un veler
juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio
Barontini i
Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta
enviada a
la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll
policíac portat a
terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina,
al popular i revolucionari
barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia
pogué
confirmar que es trobava a Marsella (Provença,
Occitània), on treballava de
soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per
«expatriació clandestina»
i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. El març de 1932
va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent
va ser arrestat
al port de Gènova (Ligúria, Itàlia)
per «immigració clandestina amb finalitats
polítiques» i empresonat per complir una condemna
de sis mesos, a més de haver
de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en
rebel·lia
el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932
es beneficia d'una
amnistia i va ser alliberat després d'una
amonestació formal. El 22 de març de
1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del
comunista Mario
Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser
excarcerat, però va ser qualificat com a
«terrorista potencial». Segons una
informació de la Legió Territorial dels
Carrabiners Reials de Liorna, datada el
31 de març de 1933, estava considerat
«capaç de cometre actes terroristes i
d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit
Comunista». En
aquesta conjuntura, es traslladà a Catània
(Sicília), on treballà en una
fàbrica de betum. L'any següent retornà
a Liorna, on trobà feina de dependent en
una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica.
Després es traslladà amb sa
família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual
Líbia), on treballà
per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici
(SICELP, Societat
Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937,
encara que no es va
afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre
de
subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947,
retornà a Itàlia amb sa
família. No reprengué la militància
activa, però continuà freqüentant la
Federació Anarquista de Liorna (FAL). ***
Pablo Benaiges Equisoain - Pablo Benaiges Equisoain: El 4 de març de 1996 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Pablo Benaiges Equisoain. Havia nascut en 1913 a Tafalla (Navarra). Quan tenia 16 anys començà a treballar en un taller mecànic, alhora que realitzava estudis nocturns a l'Escola Industrial. Després treballà als autobusos i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, juntament amb Bassons, Gurucharri, Ponciano Alonso i altres, i del qual arribà a ser secretari de la Secció d'Autobusos. Per la seva militància, fou detingut durant la vaga del sector. Durant la guerra civil formà part del Secretariat de la Federació Nacional del Transport (FNT). Durant els Fets de Maig de 1937 fou detingut per la reacció estalinista a Barcelona. Amb el triomf feixista, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià; després va fer feina en una fàbrica de guerra del Servei de Defensa Nacional enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual pogué fugir al Midi durant l'ocupació alemanya. Detingut pels nazis arran de l'ocupació de la zona lliure francesa, fou enviat a la base de submarins de la ciutat portuària bretona d'An Oriant, d'on pogué escapar cap a Bordeus i posar-se a treballar en tallers d'automòbils. Amb l'Alliberament s'establí a Bordeus, on fou nomenat secretari de la Regional de la CNT, oposant-se a l'estratègia de Laureano Cerrada. El maig de 1945, amb Llansola, representà Bordeus en el Congrés de Federacions Locals de París. En 1946 va ser secretari de la Comissió Provisional de la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del Transport Terrestre i de la Comissió de la CNT catalana a la zona. En aquesta època organitzà diverses exposicions culturals i realitzà mítings a Tolosa de Llenguadoc i Poitiers. En 1947 assistí al Congres de Tolosa i fou nomenat responsable d'Administració i Jurídica del Comitè Nacional cenetista, en substitució de Julio Patán, càrrec que fou renovat l'any següent. Cap al 1949 vivia a Bordeus i ajuda molt Josep Peirats en la seva història de la CNT. En el Ple Intercontinental de 1950 va ser elegit per al secretariat encapçalat per Josep Peirats amb seu a Tolosa; després retornà a Bordeus. En 1951 va fer una conferència a Pàmies. En aquests anys d'exili francès formà part del grup «Los Anónimos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Francisco Portela i Juan Cazorla, entre d'altres. Després emigrà a Caracas i, alguns mesos després d'arribar-hi, fou detingut acusat de «comunista», però fou alliberat poc després. A Veneçuela treballà en projectes d'agricultura hidropònica en col·lectivitat a Charavalle. A Caracas establí contacte amb nombrosos militants llibertaris, com ara Valle, Juan Cazorla, Josep Xena, Víctor García, Floreal Castilla, etc. Quan fracassà el projecte agrícola que tenia entre mans, s'establí a Bogotà (Colòmbia), on va romandre 16 anys amb viatges regulars a Caracas. En 1969 tornà a la capital veneçolana i participà en la creació d'«Amigos de la AIT» i en el seu butlletí; també ajudà en la creació d'un Comitè de Relacions Anarquistes veneçolà. Durant l'exili sud-americà també milità en la FAI. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Ideas i El Libertario. ***
Gràcia
Ventura Fortea - Gràcia Ventura
Fortea: El 4 de març del 2017 mor a Barxeta
(Costera, País Valencià) la militant anarquista
Maria Gràcia Ventura Fortea (Gracieta).
Havia nascut el 27 de maig de 1918 a Borriana (Plana Baixa,
País Valencià). Sos pares es deien Vicent Ramon
Ventura Ferrer, llaurador, i Assumpció Fortea Palomero.
Filla menor de quatre germans, deixà l'escola
primària quan tenia nou anys per
fer-se aprenent en un taller de sastreria. Quan esclatà la
guerra civil,
s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, sense
abandonar la seva feina de
sastressa, formà part del Comitè Local
d'aquestes. El juliol de 1938, quan la
fàbrica de municions de Borriana on treballava fou evacuada,
marxà a la seva
nova ubicació a Ontinyent (Vall d'Albaida, País
Valencià) i hi va fer feina
fins al desembre, quan es traslladà a Barxeta (Costera,
País Valencià), on
vivia sa família. En acabar la guerra tornà a
Borriana i el 20 d'abril de 1939
fou detinguda amb tota sa família i empresonada al convent
de la Mercé de
Borriana. Jutjada, el 16 de gener de 1940 va ser condemnada a 20 anys
de presó
per «adhesió a la rebel·lió,
profanació de tombes i participar en l'enterrament
de Buenaventura Durruti amb uniforme militar».
Després d'estar tancada a les
presons de Castelló, Lleida i Saragossa, juntament amb ses
germanes i sa mare
de 60 anys, penà més de tres anys a la de
Saturraran (Motrico, Guipúscoa, País
Basc) fins al març de 1944. En 1947 fou alliberada totalment
i marxà a València
a treballar de criada. En 1950 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on va fer
feina de costurera, i des de finals de 1954 a París
(França). En 1954 conegué
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Peirats Valls a Tolosa
(Llenguadoc,
Occitània), on va feia feina de modista, que serà
son company fins la mort
d'aquest en 1989. En 1968, per circumstàncies alienes a la
voluntat dels
contraents, es veuen obligats a casar-se civilment. A partir de 1971
s'establí
a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i s'encarregà
de l'administració de la
revista Mujeres Libres (1971-1976). En morir
Franco, la parella
s'instal·là a la Vall d'Uixó (Plana
Baixa, País Valencià), població natal
de
Josep Peirats. En 1999 participà en el llibre conjunt Mujeres
Libres.
Luchadoras libertarias. Després de la mort de
Josep Peirats es traslladà a
viure a Barxeta. A partir del 2004 formà part de la
redacció de la revista
alcoiana Siembra. El març de 2016 la
ciutat de Borriana li va retre un
homenatge. Gràcia Ventura Fortea va morir el 4 de
març del 2017 a Barxeta
(Costera, País Valencià). Va donar la seva
biblioteca particular al poble de
Barxeta. Gràcia
Ventura Fortea (1918-2017) ---
|
![[03/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/03]") |
|
![[05/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/03]") |
|
|
| Actualització: 14-05-24 |