|
---
Anarcoefemèrides del 4 de maig Esdeveniments
L'afusellament del 4 de maig de 1897 segons un dibuix de Joan Pellicer Montseny publicat en el diari barceloní La Campana de Gràcia del 8 de maig de 1897 - Execucions del
«Procés de Montjuïc»:
El 4 de maig de 1897 són
afusellats als fossats de la fortalesa militar del castell de
Montjuïc de
Barcelona (Catalunya) els anarquistes Joan Alsina Vicente,
Tomàs Ascheri Fossati,
Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni
Nogués Figueras, processats com a
responsables de l'atemptat comès el 7 de juny de 1896 contra
la processió
religiosa del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona.
La
repressió que es desencadenà contra el moviment
obrer català ha passat a la
història sota el nom de «Procés de
Montjuïc». Els empresonaments arbitraris, la
causa judicial i el judici es varen fer sense cap mena de garanties.
Moltes de
les confessions varen ser tretes sota tortures, fins al punt que un
dels
afusellats (Lluís Mas) embogí. La matinada del 4
de maig de 1897 els voltants
del castell de Montjuïc estaven fortament vigilats per
escamots de soldats,
destacaments de la Guàrdia Civil i forces de Policia.
Tractaven de mantenir
allunyada la multitud que, des de feia hores, s'acostava pels vessants
de la
muntanya fins als fossats de la fortalesa. Cap a les cinc de la
matinada els
reus sortiren fortament vigilats per dues companyies del Regiment de
Caçadors
de Figueres. Anaven descoberts i fermats de mans a una única
corda. Al seu
voltant marxaven autoritats, frares i el metge forense encarregat de
certificar
oficialment les seves morts. Un oficial dirigí ordres al
piquet d'execució i
manà que els condemnats s'agenollessin. Antoni
Nogués cridà als soldats: «Foc!
Foc! Apunteu bé! No fèieu patir!»;
Josep Moles s'escanyà cridant «Visca la
Revolució Social!» i altres clamaven la seva
innocència. La descàrrega dels
màusers apagà totes les veus. Després
seguiren els trets de gràcia. Mesos
després, el 8 d'agost de 1897 l'anarquista italià
Michele Angiolillo mata de
tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres
espanyol, Antonio
Cánovas del Castillo, responsable polític de les
tortures i de la mort dels
seus cinc companys. ***
Una ambulància i barricades a la Rambla - Segon dia dels
Fets de Maig: A la matinada
del dimarts 4 de maig de 1937 es van
produir enfrontaments a les portes del Palau de la Generalitat de
Barcelona
(Catalunya) entre mossos d'esquadra i forces anarquistes. Al
dematí encara van
sortir tots els diaris, però sense que sense que se'n
pogués garantir ni la
distribució ni la venda; tota la premsa demanava serenitat i
aconsellaven
l'acord de les parts en lluita –Solidaridad Obrera
no va informar dels
fets del dia abans més que a la pàgina vuit i no
va dir ni una paraula de les
barricades que cobrien tota la ciutat. Aquest dia les lluites
més sagnants es
van donar a la barriada de Sant Andreu, a la part alta de Poble Nou, al
Paral·lel, a la plaça Palau, al parc de la
Ciutadella, a la part baixa de la
Via Laietana, des de Correus fins la plaça Urquinaona, i
tots els carrers que
envoltaven la Generalitat, Sants, Gràcia... Des dels hotels
Colón i Victòria els
guàrdies disparen contra la Telefònica. Les
forces governamentals i les del
PSUC ocupen només algunes zones del centre, mentre que els
anarcosindicalistes
i els seus aliats controlen la major part de la ciutat, a
més de l'artilleria
de Montjuïc. A la una de la tarda, des de la Generalitat va
ser radiada una
nota oficial que expressava que el Govern havia confiat la
missió d'imposar la
pau al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader, i que per
això
requeria el concurs del poble. Van transmetre la seva
adhesió al Govern, la
UGT, el PSUC, Estat Català, la Unió de
Rabassaires, Esquerra Republicana de
Catalunya, Acció Catalana i altres partits
polítics de menor entitat. A un
quart de set de la tarda van arribar al Palau de la Generalitat el
ministre de
Justícia del Govern Central, García Oliver, i
Marianet R. Vázquez, del Comitè
Nacional de la CNT, acompanyats per Diego Abad de Santillán,
que havia estat
conseller d'Economia i que representava el Comitè Regional,
i per Alfonso, de
la Federació Local; tots ells significats anarquistes.
Moments després van
arribar Hernández Zancajo i Pascual Tomás, de la
Comissió executiva de la UGT,
i Muñoz, també de la UGT, aquest pel Secretariat
regional; i tots plegats es
van reunir al despatx del president Companys. A dos quarts de nou van
parlar
per la ràdio Calvet, Vidiella, Alfonso, Vázquez
Zancajo, García Oliver –aquest
va pronunciar un discurs sentimental on va dir dues vegades
que
s'inclinava davant els morts «per besar-los» i els
llibertaris van anomenar aquest
discurs, amb befa, «La llegenda del bes»–
i
Companys mateix, i tots, van
recomanar calma a la població i demanaren el cessament de
les lluites. La crisi
del Govern era un fet i es va decidir formar-ne un de nou de
provisional amb
representats de les mateixes entitats polítiques i sindicals
que participaven
en l'anterior. ***
Daniel Cohn-Bendit fotografiat per Gilles Caron - París (04-05-68): El 4 de maig de 1968 el govern gal confia que els tumults del dia anterior a París (França) quedin ofegats en la premsa per la notícia del triomf de la diplomàcia francesa i la política d'independència en relació als «blocs» que preconitza el general De Gaulle que estableix que les negociacions de pau entre els governs de Washington i de Hanoi es realitzaran a París. Però no va resultar ja que tots els grans titulars de tots els diaris només parlaven dels problemes del Barri Llatí i tots unànimement, des de L'Humanité a Le Figaro, passant per Le Monde o Paris-Jour, tots se sorprenen del fet que la policia s'hagi deixat desbordar per una banda de joves revoltosos. Les cròniques dels periòdics burgesos i comunistes són duríssimes contra els estudiants, alhora que critiquen la violència policíaca a la qual acusen d'actuar amb brutalitat excessiva. També avui la X Cambra Correccional jutjarà set estudiants, tots ells detinguts abans que comencessin els avalots, per haver-los trobat la policia en possessió de barres de ferro, fones o pals dins dels seus cotxes, la major part d'ells al voltant de Nanterre; els estudiants van al·legar llegítima defensa, ja que a Nanterre s'esperava un atac d'«Occidente», però van ser condemnats a penes de presó entre dos i tres mesos, amb la sentència en suspens, i a multes entre 200 i 300 francs. La pròxima audiència serà demà, i en aquesta ocasió es jutjaran persones detingudes durant els enfrontaments. El reforçament policíac al Barri Llatí s'accentua força.
Naixements
Foto policíaca de Gabriel De La Salle (16 de març de 1894) - Gabriel De La Salle: El 4 de maig de 1849 neix al I Cantó de Nantes (Bretanya) el poeta, dramaturg, maçó, sindicalista i propagandista anarquista François-Gabriel Delasalle, més conegut com Gabriel De La Salle. Era fill natural de Julienne Delasalle, jornalera, i d'un gendarme. Apassionat per la poesia i el món del teatre, en 1878 publicà el poemari L'éternel roman i 1882 Le livre des revoltes. Poesies. Relacionat amb el diputat Chassaing i el regidor municipal Piperaud, es presentà, sota el seu patronatge, com a candidat socialista a les eleccions municipals del barri de l'Arsenal de París del 27 d'abril de 1890, obtenint 182 vots en el primer escrutini. Fins al desembre de 1893 col·laborà amb Eugène Chatelain en La Revue Européenne i en 1891 havia comptat amb el suport dels venedors de diaris per a la distribució d'una edició especial l'1 de maig. Amb Augustin Hamon codirigí la revista mensual politicoliterària parisenca L'Art Social (1891-1894), en la qual col·laboraren destacats intel·lectuals llibertaris (Charles Albert, Léon Cladel, Paul Delasalle, Bernard Lazare, Charles Malato, Fernand Pelloutier, Han Ryner, etc.). També publicà en la col·lecció «Bibliothèque de l'Art Social» diversos fullets d'alguns d'aquests autors (Albert, Hamon, Lazare, Pelloutier). En 1893 publicà el llibre Les Révoltes, I. Luttes stériles i el 12 de març d'aquell any representà un «espectacle assaig» del «Théâtre d'Art Social» a la Salle des Fantaisies de París, però només pogué fer aquesta representació. En 1894 vivia al número 5 del carreró de Béarn i treballava com a comptable des de feia molts anys de l'ortopedista «Huclin et Cie», al número 43 del carrer del Roi de Sicile. El 15 de març de 1894 el prefecte policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció i l'endemà el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se exemplars de periòdics anarquistes italians (A Propaganda, La Nuova Idea, Sempre Avanti) i alemanys (Der Sozialist), un cartell (Les anarchistes au peuple), un informe sobre el moviment obrer democratasocialista holandès, dos fullets (L'ordre par l'anarchie i Petit catéchisme socialiste), diversos escrits, correspondència i altres textos. Detingut, va ser portat a comissaria i el 17 de març d'aquell any el jutge d'instrucció l'alliberà sense passar per la presó parisenca de Mazas, com a altres inculpats per «associació criminal». El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Mayer va sobreseure la seva inculpació de pertinença a «associació criminal». Va ser amic dels anarquistes Jean Grave i Fortuné Henri. Després de la repressió desencadenada en 1894, dirigí amb Louis Lumet la revisteta L'Enclos (1895-1899), que publicà sobretot traduccions al francès de textos de William Morris. En 1896 refundà la revista L'Art Social, que codirigí amb Louis Lumet, i el juny d'aquest any ambdós tornaren engegar el «Théâtre d'Art Social». Aquest mateix any representà la Borsa del Treball de Rennes (Bretanya) en el Comitè Federal de la Federació de Borses i fou un dels responsables de la «Chevalerie du Travail Française» (CTF, Cavalleria del Treball Francès). Entre 1897 i 1903 fou administrador de la revista L'Humanité Nouvelle, dirigida per Augustin Hamon i amb Victor Dave com a secretari de redacció, continuació de la belga La Société Nouvelle (1884-1897), en la qual sembla que també col·laborà. A començament del nou segle col·laborà en L'Éducation Libertaire (1900-1902), revista parisenca de les biblioteques d'educació llibertària. Abandonà la feina de comptable i muntà una llibreria al carrer des Francs Bourgeois de París. En la seva darrera etapa visqué al carrer Marché Popincourt de París. Sa companya fou Marie Catherine Gébay. Gabriel De La Salle va morir, en la més absoluta pobresa, el 21 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 23 d'abril– de 1914 a l'Hospital Tenon de París (França). ***
Notícia orgànica d'Albéric Poissonnier apareguda en el periòdic parisen Les Temps Nouveaux del 19 de gener de 1902 - Albéric
Poissonnier: El 4 de maig de 1867 neix a Saint-Roch (Marquette-Lez-Lille, Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista Albéric Jean-Baptiste Poissonnier. Era fill d'Auguste
Poissonnier, rajoler, i de Florine Bricq, domèstica. D'antuvi treballà de
serraller i de fumista. En 1887 va ser cridat a files per a fer el servei
militar, però se li donaren pròrrogues per «bronquitis específica». Posteriorment
es guanya la vida de venedor ambulant de periòdics anarquistes (Le Père
Peinard, etc.) i d'altres a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i vivia al
número 55 del carrer Saint-Sauveur, amb una companya cega. Segons un informe
policíac de març de 1893 era «perillós» i rebia diàriament «individus d'aspecte
poc tranquil·litzador». En 1897 publicà regularment una nota publicitària en Le
Père Peinard on s'anunciava com a reparador d'objectes diversos (rellotges,
pènduls, pianos, instruments de corda, etc.). A partir del número 7 va ser
gerent del setmanari anarquista Le Batailleur (1900). En 1901 la
biblioteca del grup anarquista de Lilla es trobava al seu domicili. El 9 de gener
de 1902 va ser detingut amb altres companys i en l'escorcoll dels seus domicilis
trobaren exemplars de Le Libertaire i Les Temps Nouveaux. En 1902
era membre del Cercle d'Estudis Socials «Les Iconoclastes» i aleshores vivia al
número 24 bis del carrer Roblets de Lilla. Es presentà com a candidat a les
eleccions legislatives de 1902 i aleshores treballava de cap en un taller de
serralleria. Entre 1902 i 1903 col·laborà en el diari gratuït de Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais, França) La Petite Feuille Anarchiste i en el seu continuador
La Feuille Anarchiste (1903). En les eleccions legislatives d'abril i
maig de 1914 es presentà, juntament amb Joseph Guilloux, com a candidat
abstencionista per la III Circumscripció de Lilla. El 5 de novembre de 1914 va
ser condemnat pel Consell de Guerra de la Regió del Nord a sis mesos de presó
per «provocació de militars a la desobediència i complicitat». El 8 de maig de
1915 va ser integrat en el Servei Auxiliar per «anquilosi parcial del polze
dret». El 5 de gener de 1916 va ser mobilitzat en el I Regiment d'Infanteria i
el 20 de març de 1916 va ser declarat insubmís. El 31 de març de 1916 va ser
detingut per la policia a París (França), però va ser posat en llibertat
provisional. Finalment, el 21 d'abril de 1916 va ser llicenciat definitivament
per «tuberculosi pulmonar». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Fotografia
policíaca d'Henri Deforge (6 de gener de 1894) - Henri Deforge: El
4 de maig –oficialment el 5 de maig– de 1874 neix a
Saint-Gilles (Brussel·les,
Bèlgica) l'anarquista Henri Walter Deforge. Fill de pare
francès (Émile Victor
Deforge) i mare belga (Lambertine Catherine Françoise Marie
Depaquier), quan tenia
quatre anys la família s'establí a
França. Cap el 1887 entrà com a aprenent
d'embalador i des de 1892 treballava amb son pare com a
distribuïdor de diaris.
En aquesta època vivia a casa de sos pares a la Villa Saint
Michel, al número
27 de l'avinguda de Saint-Ouen, al XVIII Districte de París
(França). Sa mare
tenia un quiosc de diaris a la plaça de Clichy i ell els
portava al quiosc i
després els distribuïa a domicili. Segons informes
policíacs, treballava de
matí, després passava el temps al seu barri en
companyia de dones de mala
reputació i a les nits assistia a les reunions anarquistes,
sobretot a les dels
barris de Montmartre i de Saint-Ouen. El 15 de setembre de 1892 va ser
condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per
«possessió d'arma prohibida». Segons la
policia, estava ficat en el moviment
anarquista des de juliol de 1893 i freqüentà
Émile Pouget a la redacció de Le
Père Peinard. El 24 de setembre de
1893 participà en una vetllada familiar d'una trentena
d'anarquistes al carrer
Abbesses, on es cantaren cançons i es recitaren poesies
revolucionàries. Durant
la tardor de 1893 participà activament en la campanya contra
les Festes Francorusses
i l'1 d'octubre per a celebrat l'aliança militar entre
França i l'Imperi Rus i
en una reunió de la Lliga dels Antipatriotes celebrada a la
Sala Commerce havia
reivindicat la vaga general i havia fet apologia de l'anarquista
català Paulí
Pallàs Latorre que havia atemptat contra el general Arsenio
Martínez Campos el
24 de setembre d'aquell any. Segons la policia s'havia reunit entre
1893 i 1894
en tres ocasions amb l'anarquista Louis Duprat. El seu nom figurava en
diversos
llistats d'anarquistes establert per la policia sota la
consideració de
«militant anarquista». El 5 de gener de 1894 va ser
detingut sota l'acusació de
pertinença a «associació
criminal», però fou alliberat el 27 de gener i el
20
de març de 1894 el seu cas va ser sobresegut pel jutge
d'instrucció Meyer. L'1
de juliol de 1894 el seu domicili familiar va ser escorcollat de bon
matí i la
policia li va segrestar quatre números de La
Révolte, un exemplar del periòdic La
Lutte pour la Vie, el fullet La
remontrance de Maloupin. Cupindo l'anarchiste de Paul
Paillette i un
ganivet de 22 centímetres; no va poder ser detingut
perquè ja havia partir cap
a la feina. El 3 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb
Eugène Renard
(Georges), quan caminaven per
l'avinguda Trudaine cap el domicili de Paul Gibier (Gilbert),
que acabava de ser detingut. En el moment de la seva
detenció portava un revòlver carregat i quatre
exemplars de La Révolte.
Durant el seu interrogatori a
la comissaria del barri de Rochechouart digué que la seva
relació amb Paul
Gibier era de feina, ja que aquest treballava en el comerç
paperer i ell li feia
compres. L'endemà va ser tancat a la presó
parisenca de Mazas sota l'acusació
de pertinença a «associació de
delinqüents». Son pare assegurà que des
de la
seva excarceració el gener passat son fill ja no
freqüentava les reunions
anarquistes. Durant el seu interrogatori declarà que no era
anarquista, que els
exemplars de La Révolte
eren a casa de
sos pares i que tenia la intenció de desfer-se'n i que el
revòlver pertanyia a
son pare i que el portava a una armeria per a reparar-lo. El 9 d'agost
de 1894
va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció incriminat
per «associació de
delinqüents», però el 22 de juny de 1895
el seu cas va ser sobresegut. El 15 de
juliol de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a
dos mesos
de presó i a 25 francs de multa per
«possessió d'arma prohibida», per l'arma
que portava en la seva detenció del 3 de juliol anterior
Entre el 13 de
novembre de 1897 i el 24 de setembre de 1898 va fer el servei militar
en el 91
Regiment d'Infanteria. El 30 de gener de 1903 va ser detingut per
complicitat
en l'anomenat «Crim de Bois-Colombes»: el 28 de
novembre de 1902 la rendista
Tusseau de Bois-Colombes (Illa de França, França)
va ser assassinada per robar-li
un conjunt de títols i d'obligacions de l'Estat; en aquest
afer van ser
detinguts Henri-Alfred Thiboueu, obrer mecànic
d'automòbils conegut sota
diversos pseudònims (Desforges,
Salmon, Samson,
Sckaller, etc.) i
assassí material de difunta, la seva amant
Marie-Françoise Piette (Flora),
el banquer suís Andrew Knos,
receptor del furtat, i l'intermediari entre aquest i el primer
Ferdinand-Moïse
Bloch; Henri Deforge va ser detingut per la seva amistat amb Bloch. En
aquesta
època treballava de repartidor amb bicicleta per al diari
nacionalista La Patrie. Entre el 3
d'agost de 1914 i
el 7 de gener de 1919 lluità als fronts
bèl·lics en la Gran Guerra. Sa companya
va ser Marguerite Louise Malvina Jallu. El seu últim
domicili fou al número 29 del
carrer Dautancourt. Henri Deforge va morir el 24 de juliol de 1937 a
l'Hospital
Bichat del XVIII Districte de París (França). ***
Rodolfo González Pacheco (1938) - Rodolfo González Pacheco: El 4 de maig de 1881 –alguns autors citen 9 d'agost de 1882– neix a Tandil (Buenos Aires, Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha, La Batalla, Germinal, Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») –textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment– assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo, Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les «societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creà Tribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro, El Comunista, ¡Despertad!, Los Nuevos, La Solidaridad, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. Rodolfo González Pacheco va morir el 5 de juliol de 1949 a Buenos Aires (Argentina). En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom. Rodolfo González Pacheco (1881-1949) ***
Foto
antropomètrica de Pietro Comastri (12 de març de
1910) - Pietro Comastri:
El 4 de maig de 1890 neix a Marzabotto
(Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista Pietro
Comastri. Sos pares es deien Augusto Comastri i Elisa
Minelli. Estudià fins
tercer de primària. Paleta de professió, quan era
molt jove s'adherí al
moviment anarquista i participà activament en les lluites
socials del seu
temps. En 1908, per organitzar vagues, va ser detingut i condemnat. En
1911 va
ser novament fitxat. Lluità als fronts de la Gran Guerra. En
acabar el
conflicte bèl·lic, es va incorporar a l'equip
directiu de la «Vella Cambra del
Treball» i el març de 1920 en va ser nomenat
secretari provincial. Esdevingué
un dels membres més destacats de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI) de la seva regió i de la Comissió de
Correspondència de la Unió
Anarquista Italiana (UAI). El 5 d'abril de 1920 va parlar a Decima, a
San
Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia),
on també intervingué en una
manifestació organitzada per la «Vella Cambra del
Treball» per a reivindicar
els treballadors pagesos; quan parlà Segismondo Campagnoli,
el sotscomissari de
policia ordenà la suspensió de la
manifestació i els carrabiners dispararen i
carregaren amb les baionetes; el resultat va ser de vuit morts, entre
ells
Campagnoli, i 35 ferits, resultant ell il·lès per
xamba. El 28 de juliol de
1920 va ser detingut per possessió d'un revòlver
no registrat i, un cop lliure,
es va refugiar a la República de San Marino, per evitar una
ordre de detenció
per la seva participació en un enfrontament amb al
Guàrdia Reial, en el qual va
morir un agent. El març de 1921 retornà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) i,
després de ser agredit en dues ocasions pels escamots
feixistes (el 15 de juny
de 1921 a Casalecchio di Reno i el 8 de setembre de 1922 a la Via
dell'Indipendenza), en 1925 es traslladà a Roma
(Itàlia). El 17 de maig de 1930
va ser detingut a la capital italiana per ofenses a Benito Mussolini;
jutjat,
va ser condemnat a sis mesos de presó per «insults
a les institucions». Un cop
complerta la condemna, no va ser posat en llibertat i va ser confinat,
sota el
«Tercer Grau» de les persones
«políticament perilloses», per un
període de
quatre anys per «activitats anarquistes». Enviat a
l'illa de Ponça, el 3 de
setembre de 1931 va ser detingut per infracció de les
obligacions del
confinament i condemnat a quatre mesos i 15 dies de presó.
El 17 de novembre de
1932 va ser posat en llibertat gràcies a l'amnistia
decretada del desè aniversari
de la «Marxa sobre Roma» i retornà a
Bolonya. El 18 de setembre de 1940 va ser
esborrat del «Tercer Grau» i el 23 de gener de 1941
va ser detingut i confinat
per cinc anys per «derrotisme polític».
Va ser enviat a Pisticci (Basilicata,
Itàlia), on a final d'any va ser posat en llibertat i la
resta de la condemna va
ser commutada per un advertiment. Durant els anys de la II Guerra
Mundial
visqué a Nettuno i es va afiliar al Partit Comunista
Italià (PCI). El desembre
de 1944 va ser nomenat membre del Comitato di Liberazione Nazionale
(CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) i alcalde de Nettuno. Pietro
Comastri va morir
el 21 de juny de 1956 a Nettuno (Laci, Itàlia). Un carrer de
Nettuno porta el
seu nom. ***
Notícia
sobre la condemna d'Auguste Dauthuille apareguda en el diari
parisenc Le
Petit Journal del 30 de setembre de 1911
- Auguste Dauthuille: El 4 de maig de 1891 neix a Avranches (Baixa Normandia, França) el tipògraf anarquista i sindicalista, i després comunista, Auguste Joseph Toussaint D'Authuille, més conegut com Auguste Dauthuille. Era fill d'Edouard Joseph Guillaume D'Authuille, paleta, i de Marie-Louise Gontier, dona de fer feines. Profundament contrari al socialisme antimilitarista de Gustave Hervé, el novembre de 1910 fou un dels cofundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i el març de 1911 s'encarregà, amb Hubert Beaulieur, Pierre Martin i André Schneider, d'elaborar els textos doctrinaris de l'FRC. El 2 d'abril de 1911 va ser nomenat, en substitució d'André Schneider, secretari de l'FRC, però el 30 de maig d'aquell any en una reunió plenària hagué de cedir el càrrec a Eugène Martin, considerat més «dinàmic». En aquesta època vivia al carrer de Seine del VI Districte de París (França) i era secretari del grup del XVIII Districte parisenc. Un informe policíac del 13 d'abril de 1911 anotava que, durant un míting de protesta contra la condemna del dibuixant català Fermí Sagristà Salamó organitzat pels grups anarquistes, havia deplorat la manca d'organització dels anarquistes que «si estiguessin agrupats, podrien sabotejar les ambaixades dels països on els nous crims contra els militants revolucionaris serien comesos». L'agost de 1911 era membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i militava en el grup de Pontoise (Illa de França, França) de l'FRC; en aquesta època vivia al número 37 de la plaça del Grand-Martroy de Pontoise. El 29 de setembre de 1911 va ser convocat a l'Audiència del Sena per l'article antimilitarista «Les volontaires», sobre les tropes d'ocupació al Marroc, aparegut en Le Libertaire del 6 de maig d'aquell any, mentre que Édouard Sené va ser acusat de «crida al pillatge» per un article sobre la carestia de la vida. Ambdós rebutjaren presentar-se a la convocatòria per no haver d'asseure's al costa de l'exgerent de Le Libertaire Jean Dudragne, acusat de confident de la policia; tots dos van ser condemnats en rebel·lia, Dauthuille a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «injúries a l'Exèrcit», Sené a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. Fent apel·lació, Dauthuille va ser convocat de bell nou el 19 de juny de 1912 davant l'Audiència. L'octubre de 1911, amb Albert Goldschild i Georges Durupt, fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC) i cosignà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, Albert Goldschild, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en l'FRC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, que portà a terme una campanya abstencionista en ocasió de les eleccions municipals de maig d'aquell any; aquest comitè arreplegava 25 militants anarquistes i/o sindicalistes revolucionaris. El 6 d'abril de 1912 va fer una xerrada al Grup d'Estudis Socials (GES) de Pontoise sobre el «dret al benestar». L'abril de 1912 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista del Llibre del Sena i aquest mateix any fou secretari del grup de Pontoise de l'FRC. Quan el 19 de juny de 1912 es presentà davant l'Audiència del Sena pel seu article «Les volontaires», el seu procés havia pres una gran volada política. En aquella època estava a punt de fer el servei militar, i la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)– havia estat votada entretant, arriscant-se així a ser enviat a les colònies penitenciàries militars. La pena va ser malgrat tot confirmada, però «amb circumstàncies atenuants», i aquesta reduïda a sis setmanes de presó i a 250 francs de multa, fugint així dels batallons disciplinaris. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Mouvement Anarchiste, publicat a París per Georges Durupt i Pierre Ruff. L'11 d'abril de 1916 es casà al XIV Districte de París amb la linotipista Charlotte Henriette Billard, de qui es va separar el 7 de febrer de 1924 a París. En 1919, com a membre del CDS i amb el suport de Jean-Louis Thuillier, s'encarregà del cas de Jacques Sadoul. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) del XIV Districte parisenc, però el 16 de gener de 1923 en va ser exclòs pel Comitè Director del PCF, amb els 90 signataris de la declaració del Comitè de Defensa Comunista (CDC), que s'havia oposat a les decisions del IV Congrés de la Internacional Comunista, celebrat entre el 5 de novembre i el 5 de desembre de 1922, hostils a la francmaçoneria i a la Lliga dels Drets de l'Home. El 16 de juliol de 1938 es casà al XIX Districte de París amb la dactilògrafa Marie Joséphine Obach, vídua de Georges Joseph Gyss. Tal vegada sigui el mateix Auguste Dauthuille, responsable sindical de la Confederació General del Treball (CGT), que l'octubre de 1941 va ser nomenat secretari de Relacions Sindicals del Centre Sindicalista de Propaganda (CSP), organisme adepte al Govern de Vichy, dirigit per Aimé Rey. Auguste Dauthuille va morir el 31 de maig de 1950 al seu domicili de Beauchamp (Illa de França, França). ***
Paulino Díez Martín - Paulino Díez
Martín: El 4 de maig de 1892
neix a Burgos (Castella, Espanya) el militant anarquista Paulino
Díez Martín,
que va fer servir diversos pseudònims (José
Pérez, Rafael
Pérez, José
Toribio Crespo, etc.). Sos pares, treballadors sense
cap ofici, originaris del camp de Burgos, es deien
Fernando Díez González i Teresa Martín
González. Als quatre
anys va
assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per
indisciplina, passant a
l'escola de Tomàs Esteban, on també es va
rebel·lar. Quan tenia 12 anys va ser
aprenent de sastre i un temps baster, fins que amb 14 anys
ingressà en la
Societat de Fusters i Ebenistes (carrer Puebla, 33, Burgos) en qualitat
d'aprenent i dos anys més tard és elegit vocal
d'aquesta societat, càrrec que
ocupà fins al 1910, any que marxa, juntament amb el
seu germà, a Melilla
buscant feina. En aquesta ciutat treballà en la
construcció de barracots per a
l'Exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters
que volien
corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911
es
declarà en el sector de la construcció en una
caserna d'artilleria que estava
construint. En aquest temps coneixerà socialistes i
anarquistes destacats, com ara José
García Viñas,
Manuel García, Victoriano Mairena, etc. En 1912,
després de moltes gestions,
aconsegueix legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any
següent
crea amb altres companys un grup d'afinitat anarquista,
que distribuirà premsa llibertària entre la
milícia. Durant l'estiu de 1913
realitzà tres mesos se servei militar a Sevilla (Andalusia,
Espanya), on va fer
amistat amb l'anarquista José Sánchez Rosa. El
març de 1914 aconsegueixen
legalitzar les Societats Gremials de Resistència i el Primer
de Maig d'aquell
any va fer el seu primer míting a Pechina (Almeria,
Andalusia, Espanya). El 2
d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció com a
«element perillós» per
mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla i que es perllongà
durant 15 dies.
Tornà a ser detingut el juliol de 1916 durant la vaga de
subsistències. El grup
anarquista al qual pertanyia Paulino Díez decideix denunciar
el tripijoc
contrabandista que tenien organitzat comerciants i govern militar, cosa
que
provocà un gran escàndol i que va provocar la
destitució del governador militar
Federico de Monteverde. Com a conseqüència de
l'escàndol del contraban,
l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat,
però aconsegueix refugiar-se en
un vaixell ancorat al moll (El Sister,
de la Transmediterrània). L'autor de l'intent d'atemptat va
resultar ser un
sicari anomenat Zaplana arribat a Melilla expressament i que
després es va
traslladar a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre
públic. El Primer de Maig de
1917 participà en un míting a Melilla en record
dels «Màrtirs de Chicago» i a
favor de la Revolució russa, i serà detingut pels
visques a aquesta revolució
que va llançar i acusat de trencar la neutralitat d'Espanya
en la Gran Guerra.
Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà
detingut de bell nou en ocasió de
la Festa de la Flor que els militars preparaven a Melilla i
l'endemà les parets
del centre de la ciutat apareixeran empaperades amb un manifests que en
demanava la llibertat. El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de
ferroviaris
de les mines del Rif que afectava els transports i els
subministraments, va ser
expulsat de Melilla i l'octubre de 1918 marxa cap a Barcelona
(Catalunya) a la
recerca de feina. A la capital catalana ingressà en el
Sindicat de la Fusta
(carrer de Sant Pau) de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i per la
seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat del
Sindicat de la Federació
Local de la CNT de Barcelona. La seva primera vaga barcelonina, quan
treballava
en una obra del carrer Milà i Fontanals de
Gràcia, serà pel desgast d'eines que
els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels
primers
militants que va conèixer va ser Gastón Leval,
que es reunia amb els companys
al Sindicat Metal·lúrgic (carrer Mercaders, 25).
El gener de 1919 va ser elegit
secretari de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Una
de les primeres
mesures que va acordar el nou secretariat va ser que els companys
cenetistes,
en pujar al tramvia, demanessin al conductor que els
ensenyés el carnet del
sindicat; d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta
tàctica de pressió va
donar resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien
impossibilitats d'exercir la seva tasca. En declarar-se la vaga de la
Canadenca
(gener de 1919) va pertànyer al «Comitè
Fantasma», grup clandestí coordinador
de la vaga, i assegurà l'edició clandestina del
periòdic Solidaridad Obrera.
El 17 de gener de 1919 va participar en un
míting d'orientació en suport dels obrers
tèxtils de «La Constància» en
vaga.
També va participar en el conegut míting del
teatre del Bosc per informar de la
situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es
va celebrar el míting de la
plaça de toros de Les Arenes. El 3 d'abril de 1919
serà detingut en un
restaurant del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un
confident
francès anomenat Louis, i serà processat
militarment per 10 delictes i per cada
delicte les autoritats demanaren 10 anys de presó. Internat
al vaixell-presó Teresa Taya,
el 5 de setembre de 1919,
el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia Bravo Portillo, va ser
posat en
llibertat provisional a la Presó Model de Barcelona
després de passar cinc
mesos empresonat. En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar
molts
patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia,
seguint els
consell del Comitè Regional català que demanava
la descongestió de militants a
Catalunya. A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant,
serà detingut
juntament amb un capità basc, cosa que motivà la
convocatòria d'una vaga
general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligà
al seu
alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va
organitzar
els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el
Transport. El
novembre de 1919 tornà clandestinament a Melilla amb la
intenció d'unir-se a
qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que
ha d'abandonar la
ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una vaga de
forners
reivindicant la jornada de vuit hores; també serà
detingut a Melilla per la
vaga de dependents del comerç i més tard
alliberat. El desembre de 1919
participa en el «Congrés de la
Comèdia» de Madrid, en representació
dels
sindicats malaguenys. El febrer de 1920 participa en una gira de
propaganda per
Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en
el
congrés. Quan tornà a Màlaga, el maig,
va ser expulsat de la ciutat pel
governador Gil Municio. S'instal·là a Sevilla
(Andalusia, Espanya) sota el nom
fals de José Pérez
i començà a fer
feina en una fusteria. A la capital andalusa prendrà part en
la constitució
dels sindicats cenetistes de la Fusta, de la Construcció,
del Metall i dels
Transports. En aquesta època va fer amistat amb Pedro
Vallina Martínez i
participà en l'edició de Solidaridad
Obrera de Sevilla. El juliol de 1920 serà detingut
a ca seva (carrer Enladrillada)
en
trobar-li una carta que la policia relacionà amb l'atemptat
del mes anterior al
periòdic malagueny La Unión Mercantil.
Des de la presó de Màlaga
organitzà una campanya de premsa sota el nom «Com
es forgen els processos
contra l'organització obrera» i el seu propi
comitè de defensa confederal. El
procés contra ell i sis companys seus
començà el 16 d'octubre de 1920 i seran
defensats pels advocats José del
Río i Francesc Layret Foix; després de
tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la vaga
general a
Màlaga i província. Layret va fer una argumentació
tan emotiva de l'anarquisme que un caporal d'artilleria que es trobava
entre el
públic va cridar «Visca l'anarquia!»,
per la qual cosa els companys anarquistes
van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van
sortir absolts i la
població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a
l'hotel, tot braolant
visques a la CNT. El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina
i en corda
de presos serà conduït de Sevilla a
Còrdova, viatge que va durar tot un mes.
Més tard serà confinat a un poble
cordovès anomenat Las Torres i posteriorment
a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la
presó de Còrdova, on
romandrà tancat en una cel·la de
càstig per negar-se a assistir a missa. Amb el
temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de
setembre de 1921,
ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament
prenent un
tren que el portà a Puertollano i d'allà a Pueblo
Nuevo del Terrible (Còrdova),
on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop
d'allà, a Peñarroya, obriren
una escola racionalista, on ell, amb nom suposat,
començà la seva tasca docent
en una classe amb quatre infants. La infraestructura de l'escola la va
proporcionar Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els
llibres eren els
editats per l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes
eren
una quarantena i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos
d'aprendre.
El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i
Peñarroya van reduir els
salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en ambdues companyies,
que va
ser traïda per la socialista Unió General de
Treballadors (UGT). En aquells
dies va emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les
contínues
repressions i decidí marxar cap a Melilla amb la seva
família per refer-se'n.
Un cop establert i amb motiu de la Conferència de Saragossa
on s'acordà la
sortida de la III Internacional i l'adhesió a la nova
Associació Internacional
del Treball (AIT)–, un pic legalitzada la CNT,
partí cap aquesta ciutat l'11 de
juny de 1922; després de la conferència,
juntament amb Salvador Seguí, marxà cap
a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertà sobre el
«Concepte de la nova
civilització». A més, van
recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga,
Algesires, Jerez i
Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als
presos. A finals de
juliol torna a Melilla, però va ser detingut el 10 d'agost i
enviat a Màlaga,
on passà 10 dies empresonat. Quan va sortir de
presó es va trobar amb la vaga
del moll suportada per tota la Federació Local de la CNT
malaguenya, a la qual
es va afegir, sabotejant els esquirols, per la qual cosa va ser
detingut de
bell nou juntament amb altres companys. A la presó van
trobar 16 companys
pagesos de Churriana acusats d'agredir esquirols en un vaga que ja
durava
quatre mesos. El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró
(Maresme, Catalunya)
com a delegat de la Federació Local de Màlaga per
assistir a una conferència de
federacions locals i regionals, on es va tractar el tema de les vagues
i es va
començar una campanya pro presos. Després, amb el
Comitè Nacional, va partir
cap a Bilbao, on va participar en un míting al
Frontó Euzkalduna amb el jove
misser Aldasoro; després visitaran Tolosa,
Vitòria, Burgos i Santander, però la
gira se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador
Seguí a Barcelona, i
marxa a Sevilla i Màlaga. A causa de la repressió
a Catalunya, el Comitè
Nacional de la CNT s'estableix a Sevilla i n'esdevingué
secretari general, al
costat seu hi havia Pedro Vallina Martínez
(tresorer), Manuel Pérez
Fernández (comptador) i Ramón Mazón
Díaz (secretari d'actes). Poc temps després
arribà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Després
del cop d'Estat de Primo de
Rivera de setembre de 1923, la
CNT passà a la
legalitat, però no obstant això,
s'aconseguí organitzar un ple clandestí el 15
d'octubre a Saragossa (Aragó, Espanya), on s'acorda enviar
dos delegats per
entrevistar-se amb el coronel Francesc Macià
Llussà a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord), que seran ell, per la CNT, i Antonio Parra pels grups
anarquistes. En aquest període de la dictadura es va veure
obligat a sortir
d'Espanya i el 7 de juliol de 1924 partí, amb tota sa
família, cap a Cuba
amb el vapor Buenos
Aires, on passà tres anys i quatre
més als EUA. A l'Havana treballà
en una fàbrica de cervesa i amb Jesús Arenas Ruiz
fundà la Federació Nacional
Cubana de Grups Anarquistes (FNCGA) amb el suport de
Marcelo Salinas y López i Adrián del Valle Costa
i va organitzar els gremis de
l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la
constitució de la Confederació Nacional Obrera de
Cuba (CNOC), en el segon
congrés de la qual va se nomenat secretari general. Amb el
pseudònim de Rafael
Pérez va poder sortejar un temps
la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927,
quan va haver de
fugir als Estats Units fent-se passar per José
Toribio Crespo, natural de Puerto Rico. A Nova York (Nova
York, EUA)
participà en el gran míting pro Sacco i
Vanzetti, en activitats contra
dictadors europeus al costat de nombrosos companys (José
Pantín, Frank
González, José Restoy, Francisco Eive, etc.). En
1928 comença la publicació de Solidaridad, amb A. García, Castilla,
Francisco Eive
i José Restoy. Un cop instaurada la II República
espanyola, el juliol de 1931 tornà
a Barcelona, on es reuní amb el Comitè Nacional
de la CNT, i més tard es
traslladà a Melilla, on de bell nou participà en
la reorganització dels
sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins.
Arran d'una vaga
del transport a Melilla, increpà el governador civil, per la
qual cosa serà
detingut, processat i condemnat a dos anys, 11 mesos i 21 dies de
presó.
Després d'una apel·lació davant el
Tribunal Suprem de Madrid, en la qual va ser
defensat per Eduardo Barriobero y Herrán,
aconseguí l'absolució. El febrer de
1932 va ser detingut pels «Fets de
Fígols» i fou deportat a Almeria, juntament
amb els germans Tarragó i Cano; més tard va ser
enviat a Burgos en llibertat
vigilada. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT de
Melilla a la qual representà en el congrés
andalús d'aquell any i en el míting
de clausura en el qual va participar amb Buenaventura
Durruti Domínguez
i Francisco Ascaso Abadía, acabant pres alguns mesos al
penal del Puerto de
Santa María. Després del fracàs de la
revolució asturiana d'octubre
de 1934 va passar prop d'un any amagat a Melilla, on entrà
en contacte amb militars republicans. L'aixecament militar del 17 de
juliol de
1936 a l'Àfrica l'agafa a Melilla, fet que el va obligar a
amagar-se, però
finalment aconseguí, l'abril de 1937, passar al Marroc
francès i d'allà a
Barcelona. El juliol de 1937 participà en el Ple Regional de
Baza i l'agost
d'aquell any en el Ple Nacional de Regionals. El 18 de novembre de 1938
va ser operat
d'úlcera a Barcelona, cosa que farà que no pugui
retornar a Andalusia per
fer-se càrrec del Comitè Regional
andalús; després partí a
Perpinyà per
refer-se de l'operació. La caiguda de Barcelona,
el gener de 1939, impedí
la seva tornada a la Península i treballà en el
comitè de suport als exiliats
fins que va ser detingut i tancat al camp de concentració de
Sant Cebrià. Mesos
més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix
embarcar-se en un vaixell
que el portà a Amèrica. Recorregué
Santo Domingo, L'Havana –on organitzà la CNT
cubana i va viure amb Áurea Cuadrado y Domingo
Rojas– i Panamà. Amb Parra i
altres confederal s'instal·là treballà
de fuster a Colón (Colón, Panamà) en
la
construcció de carreteres i després en la
construcció de cases a la zona del
canal. Durant una temporada restà al marge de la CNT, ja que
fou expulsat pel
Comitè Local de Colón, però
més tard va ser reintegrat. Bon orador, també va
col·laborar amb la premsa llibertària, com ara Cenit,
España Nueva,
O Libertario, Nervio, Solidaridad
Obrera, etc. Va prologar
Mis memorias de Pedro Vallina. És autor
del llibre Una
anarcosindicalista en acción. Memorias, publicat a Caracas en 1976 i que va
ser reeditat a Barcelona
en 2006 sota el títol Memorias de
un
anarcosindicalista en acción. Paulino
Díez va morir el 20 de juliol de 1980
a Colón (Colón, Panamà). Paulino Díez Martín (1892-1980) ***
Gino Giannotti - Gino Giannotti: El 4 de maig de 1893 neix a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Gino Giannotti. Sos pares es deien Faustino Giannotti i Maria Ciabattini. Abans que esclatés la Gran Guerra, ja formava part del moviment llibertari. En 1916 va ser detingut per «activitats subversives», jutjat, condemnat i empresonat a la fortalesa de Volterra (Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial creà a Santa Croce sull'Arno la Secció «Pietro Gori» de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI), pertanyent a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i col·laborà ocasionalment en Il Libertario de Milà. Funcionari, participà activament en els àmbits socials, polítics i sindicals de la seva regió. En 1966 va ser traslladat a Florència (Toscana, Itàlia), on continuà amb les seves activitats polítiques. Autodidacta i apassionat lector, en 1976 donà la seva biblioteca a la Federació Anarquista Pisana (FAP). Gino Giannotti va morir el 10 de juliol de 1977 a Pisa (Toscana, Itàlia) i en 1977 el «Fons Giannotti», format per 1.510 llibres, fou el primer nucli bibliogràfic que nodrí la Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa. ***
Necrològica
de Manuel Gómez Pallarés apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 28 de
febrer de 1971 - Manuel Gómez
Pallarés: El 4 de maig de 1896 neix a Queretes
(Matarranya, Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Manuel Gómez Pallarés,
conegut com Falgás. Sos
pares es deien Pablo Gómez i Camila Pallarés.
Començà a
militar molt jove en el moviment llibertari del seu poble natal. Amb sa
companya
Agustina Omella Della, formà part de la Federació
Local de Queretes de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop
militar feixista, fou
membre del Comitè Revolucionari de Queretes i el 20 de
juliol de 1936, amb
altres companys de la zona, passà a la comarca de la Terra
Alta (Horta i
Gandesa) per a integrar-se en la Columna Confederal que el 25 de juliol
alliberà
les poblacions del Matarranya d'Arenys de Lledó i Calaceit.
Posteriorment fou
un dels organitzadors, amb sa companya, de les
col·lectivitzacions de la zona
de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1937, quan
l'ofensiva
antirevolucionària de les tropes estalinistes comandades per
Enrique Líster
Forján contra les col·lectivitzacions, fou ell
qui advertí els companys de Vall-de-roures
de l'arribada dels camions dels guàrdies d'assalt i
així evità la detenció dels
companys. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen
(Aquitània, Occitània) i
després milità amb sa companya en la
Federació Local de Pau de la CNT. Malalt, Manuel
Gómez Pallarés va morir el 27 d'octubre de 1970
al Centre Hospitalari Pyrénées
de Pau (Aquitània, Occitània); sa companya
finà l'any següent. ***
Giovanna Caleffi - Giovanna Berneri: El 4 de maig de 1897 neix a Gualtieri (Emília-Romanya, Itàlia) la pedagoga i militant anarquista Giovanna Caleffi, més coneguda sota el llinatge del seu company. Sos pares es deien Giuseppe Berneri i Caterina Simonazzi. Filla d'una família pagesa pobre, el pare va haver d'emigrar als Estats Units. En 1915 va aconseguir la diploma de mestra, gràcies als esforços dels seus germans grans. Socialista de jove, per la influència de la seva professora l'escriptora socialista Adalgisa Fochi, es va passar a l'anarquisme quan va conèixer el fill d'aquesta, l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, amb el qual es casarà el 4 de novembre de 1917 a Gualtieri. L'1 de març de 1918, quan Camillo es troba empresonat pel seu rebuig a la guerra i al militarisme, donarà a llum la primera filla de la parella, Maria Luisa. La família Berneri es va instal·lar després a Florència, on naixerà Giliana. Camillo, després de patir dues agressions i davant la impossibilitat d'exercir l'ensenyament si no es jurava fidelitat al règim feixista, i la seva família marxen a França en 1926, on obren una botiga de queviures per subsistir al barri parisenc de Saint-Maur-des-Fossés, gràcies al suport econòmic d'una germana i de Louis Lecoin. Per satisfer les exigències de la policia feixista, les autoritats franceses detenen Camillo i l'expulsen de França. Mentre Camillo surt cap a Espanya el juliol de 1936, ella romandrà a França, però es traslladarà a Barcelona amb sa filla Maria Luisa quan el seu company és assassinat pels estalinistes el 5 de maig de 1937. De bell nou a França, es va implicar més directament en el moviment anarquista i ajudarà els companys italians expulsats, que eren internats en camps de concentració francesos, i crea el «Comitè Camillo Berneri». En 1938 va publicar, amb un prefaci d'Emma Goldman, un recull de textos del seu company titulat Pensieri e battaglie. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista italiana clandestina i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1940, quan era a Rennes, les autoritats feixistes italianes en demanen l'extradició. Detinguda el 18 d'octubre de 1940, va ser tancada cinc mesos a la presó parisenca de la Santé i deportada a Alemanya el febrer de 1941, serà lliurada a les autoritats italianes més tard, després de passar cinc mesos per diverses presons nazis a Àustria. És condemnada a un any de confinament a Avellino, per «activitats subversives contra l'Estat italià». Després de ser alliberada, viu clandestinament al sud d'Itàlia i es va lligar al company Cesare Zaccaria. En 1945 s'instal·la a Nàpols i participa en el moviment llibertari al costat de Cesare Zaccaria, Armido Abbate, Pio Turroni i altres, alhora que desplega una gra activitat periodística: redactora de Rivoluzione Libertaria, funda en 1946 a Nàpols la revista Volontà, membre de la redacció de la revista Umanità Nova, etc. També va col·laborar en L'Adunata dei refrattari. La seva defensa del control de natalitat li costarà diversos plets per «propaganda contra la procreació» durant els anys cinquanta, sobre tot arran de la publicació del fullet Il controlla delle nascite (1948). Després de la mort de Maria Luisa en 1949, va fundar dos anys després la colònia llibertària per a infants «Maria Luisa Berneri», en honor de sa filla, instal·lada a Piano di Sorrento i després a Carrara en 1960. Giovanna Berneri va ser en diverses ocasions membre de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1958 era l'administradora de la Colònia Berneri. Giovanna Berneri va morir per problemes cardíacs el 14 de març de 1962 a l'Hospital de Nervi, barri perifèric de Gènova (Ligúria, Itàlia). ***
Miguel
González Inestal - Miguel González
Inestal: El 4 de maig de 1901 neix a Florida de
Liébana (Salamanca, Castella,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González
Inestal. Quan era
jove emigrà a França i en 1919 assistí
al Primer de Maig de la Confederació
General del Treball (CGT) francesa. Cap el 1920 retornà a
Península i s'afilià,
com sos tres germans Crisóstomo, Nicasio i
Serafín, a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). L'octubre de 1923 va ser detingut amb son
germà Serafín i
altres militants (Emilio Martínez Luace, Mariano Boj
Puértolas, Gregorio Antón
Montes i Felipe Arias Durán), trobant la policia en
l'escorcoll del seu
domicili una pistola automàtica i fullets de propaganda
anarquista. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va estar dos anys empresonat a Madrid
(Espanya)
per les seves activitats anarcosindicalistes. El novembre de 1928 va
ser
nomenat vocal, amb Cipriano Mera Sanz, de la Junta Directiva de
l'Ateneu de
Divulgació Social (ADS) de Madrid, càrrec en el
qual va ser renovat el 6 de
febrer i el 14 de juny de 1930. Parlà, amb altres compays
(Pedro Falomir
Benito, Luis Caballero Montalbán, José Olalla
García, Juan Gámez Soto i
Victoriano Buitrago García), en l'acte públic
confederal al teatre Goya de
Madrid per a celebrar el Primer de Maig de 1930. El 14 de juny d'aquell
any
impartí una conferència, sota el títol
«Nosotros, ellos y el movimiento
obrero», a la seu del Sindicat de Treballadors de la Fusta de
Madrid, i el 27
de juny a la seu de l'Educació Sindical d'Arts Blanques de
Madrid altra sota el
títol «La inutilidad de la colaboración
de clases para resolver los problemas
sociales». El 13 de setembre de 1930 va fer un
míting, amb altres companys
(Feliciano Benito Anaya, Luis Zubillaga y Olalde, José
Antonio Balbontín i José
Martínez Pastor), a la seu de l'ADS contra la dictadura de
Primo de Rivera que
s'havia implantat set anys abans; i l'endemà, en nom del
Grup d'Educació
Sindical de Paletes, el repetí a la localitat madrilenya
Pinto, amb Juan
Caballero, Vicente García Mulsa, Luis Castro Sen i Antonio
Paulet García. El 26
d'octubre de 1930 participà, amb Fermín
Pérez Ferro, Vicente García Mulsa,
José
Olalla García i Cipriano Mera Sanz en un acte organitzatiu
del Grup d'Educació
Sindical de Paletes celebrat al teatre Maravillas de Madrid. En 1930,
sembla,
lliurà amb Joan Peiró Belis els papers de
legalització de la CNT. El 29 de març
de 1931 participà, amb altres companys (Manuel
Tallón, Eduardo Barriobero y
Herrán, Sebastià Clara Sardó i
Francisco Arín Simó), en un míting
sindicalista
confederal pro amnistia celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. El 7
de juliol
de 1931, durant la vaga dels obrers de la Companyia
Telefònica, parlà, amb
Nicasio Álvarez de Sotomayor, en una reunió del
Sindicat Nacional de Telèfons. Fou
delegat del Sindicat de la Construcció de Madrid en el
Congrés de 1931 de la
CNT. Entre 1931 i 1933 participà, amb Miguel
Hernández i Benigno Mancebo Hernández
en la publicació del setmanari madrileny El
Libertario. En els Plens de Regionals de desembre de 1931 i
d'abril i agost
de 1932, fou delegat de la Regional del Centre. Entre 1932 i 1933 fou
delegat
permanent, amb sou, de la CNT a Pasaia (Guipúscoa,
País Basc) i, tal vegada,
també a Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc), on organitzà el Sindicat de
Pesadors de la CNT, que arribà a tenir 2.000 afiliats, i
fundà la Federació de
Pescadors del Nord. Milità en el grup «Los
Intransigentes», amb son germà
Serafín, José Ledo Limia, José
Díaz, Fosco Folaschi, Benigno Mancebo Hernández,
Máximo Palomir, Arsenio Martínez, Higinio
Rodríguez, Casiano Zabala, etc.,
adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El 4 de març de 1932
intervingué amb Vicente Obón, en nom de la CNT,
en l'accidental míting de
controvèrsia contra els líders comunistes
José Bullejos i Manuel Adame que se
celebrà al teatre Fuencarral de Madrid i que
acabà amb importants incidents. El
18 d'agost de 1932 participà en un gran míting
nacional de la CNT, celebrat al
Monumental Cinema de Madrid, amb Valeriano Orobón
Fernández, José María
Martínez, Joan García Oliver i Eusebi
Carbó Carbó; i el 28 d'agost de 1932
intervingué en un míting d'afirmació
sindical celebrat al Palau de les Arts
Decoratives de Montjuïc, a Barcelona, organitzat per la
Federació Local de
Sindicats Únics de la CNT i on també parlaren
Juan Rueda, José Alberola Navarro,
Orobón Fernández i Isidro Martínez.
Durant aquest any va fer mítings a Gijón,
Oviedo, Sotrondio, Laviana, València i Sevilla; i en 1933 a
Madrid i
Navalmoral. En aquesta època va ser empresonat al Puerto de
Santa María (Cadis,
Andalusia, Espanya), on coincidí amb Buenaventura Durruti.
El 14 de juny de
1933 impartí un conferència, sota el
títol «El dogma en la Historia y en la
cultura» a la Biblioteca Cultural Latina de Madrid. En 1933
fou redactor de CNT i
assistí al Congrés de la CNT de
les Illes Canàries. L'any següent
intervingué en la gira propagandística
canària amb Ricard Sanz García i el 8 d'abril
participà, amb Avelino González
Mallada, Mariano Sánchez Roca i Benito Pabón y
Suárez de Urbina, en un míting
pro amnistia i contra la pena de mort, organitzat per la
Federació Local de
Sindicats Únics de Madrid, al Cinema Europa d'aquesta
ciutat. En 1935 intervingué
en un míting a Vigo i fou un dels promotors del
periòdic El Avance Marino.
Destacà en l'organització del Sindicat de la
Construcció de Madrid, amb Cipriano Mera Sanz, Feliciano
Benito Anaya i Teodoro
Mora, amb qui aturà els peus als bolxevics
introduïts en el seu si; ocupà la
secretaria d'aquest sindicat i en aquesta època
passà temporades a la presó. El
maig de 1936 assistí, en representació de la
Federació Nacional de la Indústria
Pesquera, al Congrés de Saragossa de la CNT, participant en
la ponència sobre
el «Concepte confederal del Comunisme Llibertari»,
i aquest mateix any assistí
al congrés de la citada federació, en
representació de Pasaia i Santoña, i on
acceptà l'electoralisme de 1931. En aquesta època
formà part del «Grupo
Ibérico», amb Eugenio Criado Riva, Antonio
Rodríguez i altres. Arran de
l'esclat de la guerra civil, el 7 d'agost de 1936 va
ser nomenat comissari de Comunicacions i
Transports de la Junta de Defensa de Guipúscoa i
lluità a Sant Sebastià. El 29
de setembre de 1936 impartí la conferència
«Los técnicos y la
Revolución» al
Sindicat Únic de Tècnics de la CNT de Madrid. El
novembre de 1936 es desplaça
amb David Antona Domínguez a Bujaraloz (Saragossa,
Aragó, Espanya) per
entrevistar-se amb Buenaventura Durruti per convèncer-lo
perquè marxés cap al
front de Madrid. En 1937, quan era membre del Comitè
Peninsular de la FAI,
participà en les mítings que aquesta
organització realitzà per explicar la nova
estructura decidida en el Ple de València al qual havia
assistit en representació
de la Regional de Llevant. Després passà a la
zona madrilenya, on el 6
d'octubre de 1937, en substitució d'Ángel
González Gil Roldán, va ser nomenat sotscomissari
general de Guerra de l'Exèrcit de Terra i representant de la
CNT en l'Alt Estat
Major Central i inspector central de milícies. El 21 de
novembre de 1937
participà en el míting d'homenatge a Buenaventura
Durruti, organitzat per la
Federació Local de Sindicats de la CNT de
València, que se celebrà al teatre
Apolo d'aquella ciutat i on intervingueren Manuel Pérez
Feliu, Lucía Sánchez
Saornil, Onofre García Tirador i Anastasio
García. Entre el 16 i el 30 d'octubre
de 1938 defensà, en el Ple Nacional de Regionals del
Moviment Llibertari
celebrat a Barcelona (Catalunya), la tasca del Comissariat de Guerra,
criticada
per bona part de la militància confederal. Durant la guerra
fou cada cop més
partidari de les posicions revisionistes (participació en
els governs,
disciplina, militarització, etc.). Quan caigué
Barcelona a mans feixistes,
passà a França i a París va ser
nomenat delegat de la CNT en un organisme
d'evacuació de refugiats cap a Amèrica.
Posteriorment passà per diversos països
americans (República Dominicana, Cuba, Bolívia),
establint-se amb sa companya
Trinidad Urien (Trini) a Xile. En
aquest
país nasqué son fill Miguel González
Urien (1945-2012), que també fou un
destacat militant anarcosindicalista. En 1953 formà part del
Comitè Xilè del
Congrés per la Llibertat de la Cultura,
organització per a la qual realitzà
conferències sobre sindicalisme. El 12 d'abril de 1953
participà al Nou Centre
Republicà Espanyol de Santiago de Xile a la
commemoració del «14 d'Abril», on
participaren polítics xilens i republicans de l'exili. El
Primer de Maig de
1955 parlà, amb Francisco Pauner Sospedra en nom de la CNT,
en l'acte unitari
amb la Unió General del Treball (UGT) que se
celebrà al Centre Republicà Espanyol
de Santiago de Xile i on també intervingué el
president del govern espanyol en
l'exili Félix Gordón Ordás. En 1973
retornà a la Península i entre 1975 i 1977
participà en el consell de redacció de la revista
Sindicalismo, fins i tot quan
aquesta abandonà la línia confederal.
En 1979 assistí al V Congrés de la CNT i, arran
la ruptura confederal d'aquell
any, entrà a formar part del sector escindit, realitzant
nombroses conferències
en el seu suport. Trobem articles seus en diferents publicacions
llibertàries,
moltes vegades signant com Discípulo,
com ara Avance Marino, Campo Libre, Castilla
Libre, CNT, Construcción, Fragua
Social, Galicia Libre,
Internacional, Polémica,
Proa, Prometeo,
¡Rebeldía!, La Tierra, Umbral,
etc. És autor de De julio a julio
(1937, amb altres), La toma de Teruel
(1938) i Cipriano Mera, revolucionario
(1943,
publicat a Cuba amb pròleg d'Enrique López
Alarcón). Miguel García Inestal va
morir l'abril de 1993 a Madrid (Espanya). Miguel González Inestal (1901-1993) ***
Mario Corghi - Mario Corghi: El
4 de maig de 1902 neix Corregio (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i lluitador
antifeixista Mario Corghi, conegut com Marino.
Sos pares es deien Fedele Corghi i Elvira Forni. Només
pogué estudiar fins el
quart curs d'elemental i es guanyava la vida fent de venedor ambulant
de
teixits. Enemic declarat del feixisme, abans de l'anarquisme
passà pel
socialisme i el comunisme en 1921. El gener de 1936, juntament amb un
amic,
s'expatrià clandestinament d'Itàlia. A
França rebé el suport de l'anarquista
Ciro Beltrandi i immediatament després, gràcies a
l'ajuda del Comitè
Antifeixista de Chambéry (Savoia, Arpitània),
passà, juntament amb altres
companys (Giuseppe Pasotti, Edel Squadranientre i Randolfo Vella),
l'agost de
1936 a Catalunya per fer costat la revolució.
S'enrolà, amb Giovanni Bruschi,
com a voluntari en la «Columna Durruti» i
lluità al front d'Aragó. Amb la
militarització de les milícies passà a
la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. A Osca (Aragó, Espanya)
va caure malalt i va ser
traslladat per rebre atenció mèdica a Barcelona.
Signà un document on rebutjava
la seva declaració d'«inhabilitació
total» per lluitar i manifestà la seva
intenció d'integrar-se de bell nou al front. Malgrat tot,
Mario Corghi va morir
el 2 d'agost de 1937 –algunes fonts citen
erròniament 1938– a l'Hospital
General de Catalunya de Barcelona (Catalunya), probablement de
septicèmia. En
honor a la seva figura, els anarquistes italians de Barcelona
imprimiren, en
ocasió del seu funeral, una foto seva de record i a la part
posterior la seva
declaració, com a demostració de la seva
determinació i dels seus ideals. Tot i
que la notícia de la seva mort es va publicar en el
periòdic anarquista Guerra di
Classe, la policia italiana
continuà investigant sobre ell fins al març de
1942. El 25 d'abril de 2004 al Parco
della Memoria, a la via Fazzano de Correggio, s'inaugurà,
per iniciativa de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), un monument a la seva
memòria. ***
Necrològica
de Ramon Ballobar Suñer apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 3 de maig de 1973 -
Ramon Ballobar Suñer: El 4
de maig de 1911 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Ballobar
Suñer.
Sos pares,
agricultors, es deien Manuel Ballobar i Felipa Suñer. De ben
jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) des de la seva creació malgrat no ser un assalariat.
En 1936 fou
secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Calaceit i durant
la
guerra civil fou membre del Comitè Sindical Confederal i de
la col·lectivitat
agrícola del seu poble fins el maig de 1937, on,
després d'haver resistit amb
les armes la reacció estalinista, marxà cap el
front del Centre (Madrid,
Brunete i Belchite). En acabar la guerra, va ser detingut, torturat per
la
Guàrdia Civil i empresonat a València. Un cop
lliure, s'instal·là amb nom fals
a Barcelona (Catalunya) i a Igualada (Anoia, Catalunya), on
milità
clandestinament en la Federació Comarcal de Vall-de-roures
de la CNT. Denunciat
en 1948, passà a França i
s'instal·là a diverses zones llenguadocianes
(Losera,
Erau i Aude). Membre de la Federació Local de la CNT i de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA) de La Liquière
(Cabrairòlas, Llenguadoc,
Occitània) i de Maurelhan (Llenguadoc,
Occitània). A Cucçac d'Aude, a més de
membre
de les citades organitzacions, ho fou de la Libre Pensée. A
partir de 1956
milità en la CNT de Morellàs i les Illes
(Vallespir, Catalunya Nord). Després d'haver estat ingressat
a la
Clínica Le Languedoc de Narbona
(Llenguadoc, Occitània), Ramon
Ballobar Suñer va morir el 28 de febrer de 1973 al seu
domicili de Cucçac
d'Aude (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta
població.
***
Antonio
Sánchez Pérez (ca. 1946) - Antonio Sánchez Pérez: El 4 de maig de 1911 neix a Cala (Huelva, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Sánchez Pérez, conegut com Pincho. Era fill natural de Concepció Sánchez Pérez. Jornaler al camp, era analfabet i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí del seu poble i es va refugiar a les muntanyes, deixant a Cala sa companya Carmen López Jarana, embarassada de dos mesos de la seva futura filla Antonia, i sa filla Concepción. Després de lluitar al front de Madrid (Espanya), el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Mesos després va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat als Alps francesos per a treballar en la construcció de carreteres. Abans que acabés 1939, a Gap (Provença, Occitània), s'allistà en la Legió Estrangera. Destinat al I Batalló de la Caserna General de la Legió Estrangera, acantonat a Sidi Bel Abbès (Sidi Bel Abbès, Algèria Francesa; actualment Algèria). Pocs mesos després va ser enviat a França per lluitar contra la invasió alemanya. En 1942 intervingué en la campanya de Nord d'Àfrica (Tunísia), on aconseguí la Medalla Colonial. Entre el 19 de setembre de 1943 i el 25 d'agost de 1945 combaté enquadrat en el I Batalló Mèdic de la I Divisió Motoritzada d'Infanteria de les Forces Franceses Lliures (FFL), a les ordres del general Diego Brosset Mestret, participant en les campanyes d'Itàlia (Monte Calvo, Monte Santia, Merie, Monte Morche, Pontecorvo, Montefiascone, Bolsena, Radicofani, Monte Calcinaja, etc.) i de França (Mont Redon, Ieras, Toló, Lió, els Vosges, Giromagny, Alsàcia, Sewen, Grosmagny, etc.). Per les seves accions de guerra va ser condecorat amb la «Creu de Guerra amb Palma». El 25 d'agost de 1945 va ser desmobilitzat a Fontenay-Trésigny (Illa de França, França) i el 5 de maig de 1947 se li atorgà la «Medalla de la Resistència Francesa», per la seva actuació en la Batalla de França, i el 18 de desembre de 1947 la «Medalla Commemorativa dels Serveis Voluntaris a la França Lliure». Entre juliol de 1946 i novembre de 1948 va fer feina de vaquer en una explotació ramadera a Richebourg (Illa de França, França), i després s'instal·là a Melun (Illa de França, França), on treballà en una fàbrica de radiadors fins a la seva jubilació. En 1957 sa companya marxà cap a França, però les filles restaren a la Península. Després de fer algunes visites al seu poble natal, on en 1970 conegué per primera vegada sa filla Antonia, acabà comprant una petita casa a Cala, on s'instal·là sis mesos abans de finar. Antonio Sánchez Pérez va morir d'un ictus el 5 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 4 d'octubre– de 1988 al seu domicili de Cala (Huelva, Andalusia, Espanya). ***
Félix López Rodríguez - Félix López
Rodríguez: El 4 de maig de 1912 neix a Leiva (Mazarrón, Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Félix López Rodríguez. Era fill de Francisco López
Martínez, miner, i de Carmen Rodríguez Pérez. Dels seus tres germans i quatre
germanes, Antonio López Rodríguez i Diego López Rodríguez també van ser militants
confederals. La família emigrà a Catalunya i fins a 1928 visqué a Badalona (Barcelonès,
Catalunya), data en la qual part de la família s'instal·là a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Marbrista de professió, fou responsable
sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1933 va ser allistat
per a fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), però va ser declarat pròfug.
En 1936 residia amb sa mare a Badalona. Durant la Guerra Civil, va ser sergent
de Transmissions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 9 de
febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb una unitat
militar confederal a França, on va ser internat al camps de concentració
d'Argelers i de Sant Cebrià. El 25 de setembre de 1939 s'allistà a Agde
(Llenguadoc, Occitània) en la 40 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per
a realitzar tasques de Defensa Nacional, d'antuvi a les fortificacions alpines
i després va ser destinat a la «Línia Maginot». Integrat en l'exèrcit francès,
el 22 de juliol de 1940 va caure presoner a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena,
França) a mans de les tropes alemanyes i portat a l'Stalag V-D d'Estrasburg
(Alsàcia) sota la matrícula 2.711. El 13 de desembre de 1940 va ser enviat com
a «deportat polític» al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,
Àustria), on arribà dos dies després sota la matrícula 4.953. D'antuvi treballà
a la pedrera i posteriorment va ser destinat com a treballador especialista de
marbrista, la seva professió. Arreplegava clandestinament objectes que després
venia o baratava per menjar o medicaments a fi i efecte d'ajudar els més
febles, però va ser denunciat, apallissat i donat per mort. Els companys de la
resistència interior l'alimentaren i curaren durant 15 dies i l'integraren en
la bugaderia, on restà fins l'alliberament del camp. Formà part de la Resistència
Interior del camp com a responsable d'un grup de cent homes i participà
activament en la primer alliberament del camp el 5 de maig de 1945. El 15 de
maig de 1945 va ser nomenat delegat del Grup Núm. 4, ocupant-se de
l'organització, de l'avituallament del camp i de la supervisió de l'evacuació
dels companys. Repatriat fins a la frontera francesa, el 17 de juny de 1945
arribà a l'Hotel Lutetia de París (França). Posteriorment se li va assignar
residència a Sant Porçanh de Siula (Alvèrnia, Occitània) i devia presentar-se
regularment al Buró de Control de Repatriament de Moulins-sur-Allier (Alvèrnia,
Occitània). El 13 de juny de 1961 es casà a Sant Porçanh de Siula amb Otilia
Macarena Sirach Vallespí. Va ser membre de l'Associació de Deportats i
Internats, Resistents i Patriotes de l'Alier i de l'«Amicale Mauthausen». En
1963 va ser nacionalitzat francès. El 28 de gener de 1970 se li va lliurar el
carnet de Deportat Polític. Félix López Rodríguez va morir el 8 de gener de
1999 al seu domicili de Sant Porçanh de Siula (Alvèrnia, Occitània) i va ser
enterrat a Montinhac (Alvèrnia, Occitània). ***
Necrològica
de José Manuel Álvarez Corzo apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 10
d'abril de 1990 -
José Manuel Álvarez Corzo:
El 4 de maig de 1914
neix a Villanueva del Río y Minas (Sevilla,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
José Manuel Álvarez Corzo.
Sos pares es deien Manuel Álvarez i Ana Corzo. Jornaler de
professió, quan era
molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França. Durant
l'Ocupació va ser enviat a camps
de concentració a Alemanya. Després d'un temps
vivint a Lus e Sent Sauvaire
(Bigorra, Occitània), s'establí amb sa companya,
la militant anarcosindicalista
Maravilla Rodríguez Gómez, a
Épinay-sur-Seine (Illa de França,
França). Manuel
Álvarez Corzo va morir el 8 de gener de 1990 a l'Hospital
Delafontaine de
Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser
enterrat al Cementiri Intercomunal
d'aquesta població. ***
Portada
de l'obra mestra de Roger Paon - Roger Paon: El 4 de maig de 1919 neix a Mont-Saint-Aignan (Alta Normandia, França) el socialista i després anarcopacifista Roger André Paon. Sos pares es deien Émilie André Justin Paon, mariner, i Suzanne Augustine Brard, cosidora a màquina. Passà la seva primera infància viatjant amb una gavarra conduïda per son pare pel Sena, el Marne, l'Oise, etc. Quan tenia 12 anys deixà l'escola i començà a treballar al port de Rouen. A finals de 1935 s'adherí a les Joventuts Socialistes i l'any següent participà en les vagues portuàries, però a resultes de les diferències sorgides amb Oficina Nacional de les Joventuts Socialistes la secció de Rouen fou dissolta, fet que marcà les seves distàncies amb la socialista Section Française de l'Internationale Ouvrière (SFIO, Secció Francesa de la Internacional Obrera). Aleshores freqüentà la Lliga Internacionals dels Combatents per la Pau (LICP), fundada per Victor Méric, i ben aviat entrà en contacte amb els cercles anarquistes i amb Alfred Thebault. En 1937 esdevingué secretari del grup de Rouen de la Unió Anarquista (UA), on també militaven Briard, Bebatte Devrèze i altres. Durant l'ocupació establí contactes amb la Resistència, especialment ajudant els insubmisos i s'esforçà en mantenir contactes amb els militants anarquistes de la regió, especialment amb Alfred Thebault. Després de l'Alliberament participà en la reconstrucció del moviment anarquista i col·laborà amb Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista, Ce qu'il faut dire, Contre Courant, Nouvelles Pacifistes, etc. Instal·lat a Niça trobà una feina en la construcció i aviat esdevingué un dels animadors del grup local «Élisée Reclus», adherit a la Federació Anarquista. Entre 1950 participà en la creació del periòdic L'Ordre Social (1950-1953), on col·laboraren Dante Gioia, Marcel Hestaut, Bruno Athos, Franco Di Lorenzo, De Lucca, Constant Planas, etc. Oposat a la tendència comunista llibertària de Georges Fontenis, participà en el reagrupament publicant el butlletí L'Entente Anarchiste (1952-1953) i col·laborà en nombrosos butlletins editats per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en L'Anarchie (1954) i en Le Rail Enchaîné (1953-1954). En aquest anys va fer costat la lluita dels objectors de consciència i prestà suport Louis Lecoin en les seves reivindicacions pel dret a l'objecció de consciència. També col·laborà en La Voie de la Paix, L'Umanità Nova i L'Unique i fins als anys setanta en Le Monde Libertaire. Quan es jubilà es retirà de la vida militant i es dedicà a estudiar la història del transport fluvial, arreplegant documentació sobre el tema per Niça, Saint-André, etc. Fruit d'aquests estudis fou la publicació, en 1987, del llibre Marine de Rivière. Images de la batellerie. En els anys vuitanta cedí una part de la seva biblioteca al Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou Madeleine Simone Lerançois. Roger Paón va morir el 7 de gener de 2011 a l'Hospital Geriàtric «Les Sources» de Niça (País Nicard, Occitània). ***
Joan
Llarch Roig - Joan Llarch
Roig: El 4 de maig –el
certificat de
defunció cita erròniament el 3 de maig–
de 1920 al
barri del
Clot de Barcelona (Catalunya)
l'escriptor i
historiador llibertari Joan Alexandre Josep Llarch i Roig –el
certificat de naixement cita erròniament el primer llinatge
com Llach.
Fill d'una família obrera
militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), sos pares es deien
Joan Blai Llarch Felisola, jornaler, i Anna Roig Fornés.
Estudià
amb Josep Vila Arcelós, a
l'Institut Escolar del Clot, però hagué de
posar-se a treballar amb 15 anys en
una fàbrica del ram de l'aigua. Fou en aquesta
època quan començà a implicar-se
en les lluites obreres. Quan la Guerra Civil va ser cridat a files en
l'anomenada «Lleva del biberó» i
enquadrat, amb el grau de brigada de Companyia,
en la I Companyia del IV Batalló de la 84 Brigada de la 60
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola lluità en la
batalla de l'Ebre a Balaguer
(La Noguera, Catalunya). Capturat per les tropes feixistes l'agost de
1938,
passà dos anys a diversos camps de concentració
(Bilbao, Deusto, Miranda de
Ebro, etc.). En sortir hagué de fer un servei militar de
càstig de cinc anys en
l'exèrcit franquista. Un cop lliure i després de
les represàlies, estigmatitzat,
malvisqué amb treballs miserables (corredor de molles de
recanvi, majorista
d'específics, descarregador al moll, obrer del ram de
l'aigua, venedor ambulant
d'arengades, etc.) que compaginava amb la seva vocació
autodidacta per
l'escriptura. Aconseguí petites feines literàries
(contes infantils, novel·les
de l'oest, etc.) per encàrrec fent de negre
per autors coneguts o fent servir pseudònims (Chuck
Donovan, Chuck Dovan,
Dan Melburn, Peter
Kenn, S. S. Kent, Trevor Sanders, Santonix,
Lloyd Sheridan,
Marcus Silverman, etc.). Fou
guionista de l'Editorial Ferma, especialitzada en còmics, i
entre 1955 i 1972
va escriure guions per a la Ràdio Tambor. Arribà
a escriure una cinquantena
d'obres de temes d'allò més variat, des de
novel·les de divulgació a
biografies, passant per temes de crònica social
crítica, literatura fantàstica
i ciència-ficció. Especialment interessants
són els seus relats i assaigs històrics
sobre la guerra civil i el moviment anarquista. La major part de la
seva obra
fou publicada en castellà, però també
conreà el català, idioma en el qual va
començar a escriure, com ara la seva novel·la Memòria de la fosca nit
(1982). En 1962 s'instal·là al barri
barceloní de Sarrià, participant activament en la
vida cultural i les
reivindicacions populars de la barriada. Entre les seves obres, podem
citar La ciudad de las cúpulas
(1954), Los catorce hijos del Rey
Malibán
(1954), El Sol tiene hambre (1967,
seleccionada per la Premi Planeta), Libro
de oro del niño (1967), Llibre
d'or
de l'infant (1967), Barrio Chino
(1968), La sirena perdida (1969), La batalla del Ebro (1971, diverses
edicions), Esclava de la noche
(1971), Así aman los espanyoles...
(1972), La muerte de Durruti (1973,
diverses edicions), Grandes exploraciones
(1973), Las calles del pecado
(1974),
Mujeres públicas y otros pecados
(1974), Los días rojinegros.
Memorias de
un niño obrero (1936) (1975), Batallones
de trabajadores (1975), Morir en
Madrid (1976), Casanova y
compañía
(1976), Cipriano Mera. Un anarquista en
la guerra de España (1976, diverses edicions), La perdida (1977), Las
primeras banderas (1977), Los
dirigentes obreros (1977), El
secuestro de la hija de Franco (1977), Extranjero
en la tierra (1977), La perdida
(1977), La trágica muerte de
Companys
(1978), Batallones de trabajadores
(1978), Campos de concentración en
la
España de Franco (1978), Cantos
y poemes
de la guerra civil de España (edició,
1978) Obreros mártires de la
libertad (1978), La
tràgica mort de Companys (1979), Cuentos
de la piedra negra (1979), El
dictador no ha muerto (1979), Hildegart,
la virgen roja (1979), Tempestad
nuclear sobre España. Política-ficción
(1979), Memòria de la fosca nit
(1982), Gaudí. Biografia
màgica (1982), Martin
Luther King. Una vida por la paz
(1982), El Apocalipsis profético
de San
Juan (1982), Dalí.
Biografia màgica
(1983), Negrín.
¡Resistir es vencer!
(1983), La piràmide
iniciàtica (1983),
Charlie Rivel (1983), Franco.
Biografía (1983), Historias
de la Cataluña mágica (1986), Yakup (1987), etc. En 1983 l'escriptor
Jordi Coca li va retre un homenatge en la seva obra Ni
àngels ni dimonis. Joan Llarch Roig va morir el 19
de maig de
1987 a l'Hospital del Sagrat Cor de Barcelona (Catalunya)
víctima d'una cirrosi hemàtica causada per una
hepatitis
mal curada a la postguerra, tot coincidint amb una vaga de metges del
mateix hospital, i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Sarrià. Estava
casat
amb Filomena Rubio López. En 2001, per iniciativa
veïnal, el
Districte de Sarrià-Sant
Gervasi li va dedicar els jardins que porten el seu nom al
cantó de l'avinguda
J. V. Foix. i el carrer Mendel. ***
Jordi
Conill Vall (1984) - Jordi Conill
Vall: El 4 de maig de 1938 –algunes fonts citen
erròniament 1939– neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista, i després comunista i
socialista, Jordi
Josep Lluís Conill i Vall –el segon llinatge a
vegades citat erròniament Valls.
Sos pares es deien Ramon Conill i
Mercè Vall. Estudiant de ciències
químiques a la Universitat de Barcelona, en
1958 entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries de Catalunya, on portà a
terme una important activitat. Membre de Defensa Interior (DI), segons
algunes
fonts, participà en un intent d'atemptat contra Francisco
Franco el 19 d'agost
de 1962 al Palau d'Aiete de Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc), fet desmentit
per Octavio Alberola Suriñach. El 2 de setembre de 1962 va
ser detingut a
Barcelona, juntament amb Marcelino Giménez Cubas i Antonio
Mur Peirón. Tots
tres van ser acusats d'haver comès tres atemptats amb
explosius els dies 29 i
30 de juny de 1962 (un en un local de Falange a la plaça
Lesseps, un altre
contra el Col·legi Major Monterols de l'Opus Dei i altre
contra l'Institut
Nacional de Previsió), reivindicats per la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Després de ser torturat
durant 23 dies per policies de la
Brigada Politicosocial dirigits per Antonio Juan Creix a la seu de la
Via
Laietana de Barcelona, va ser processat. El fiscal
sol·licità la pena de mort
acusat d'haver col·locat el 12 d'agost de 1962 una bomba a
la basílica
madrilenya del Valle de los Caídos, fet que
provocà una forta mobilització
internacional; Josep Benet Morell, l'abat de Montserrat Aureli Maria
Escarré
Jané i el cardenal arquebisbe de Milà
(Llombardia, Itàlia) Giovanni Battista
Montini (futur papa Pau VI) –després que el
«Gruppo Giovanile Libertario» de
Milà planegés el segrest de Jaime Corro Beneyto,
comte d'Altea i cònsol general
d'Espanya a la capital llombarda– demanaren la
commutació de la pena. Jutjat en
consell de guerra el 22 de setembre de 1962, va ser condemnat a 30 anys
i un
dia de presó (Marcelino Giménez Cubas a 15 i
Antonio Mur Peirón a 18 anys).
Tots tres van ser rejutjats el 5 d'octubre de 1962 a Madrid (Espanya)
pel Consell
Suprem de Justícia Militar que va confirmar les penes i
incrementà a 25 anys la
de Marcelino Giménez Cubas. Al penal de Burgos (Castella,
Espanya), l'agost de
1963, després de l'afusellament del militant comunista
Julián Grimau García, es
va passar, juntament amb un altre militant llibertari empresonat,
Eliseo Bayo
Poblador, al comunisme. Posteriorment va passar per les penitenciaries
de Jaén,
Saragossa i la Presó Model de Barcelona. El 8 d'abril de
1972 va ser alliberat
i passà a militar clandestinament en el Partit Socialista
Unificat de Catalunya
(PSUC), on va ser conegut sota el pseudònim de Camarada Bonet. En 1977 va ser nomenat
membre del Comitè Central i
del Secretariat del PSUC i responsable polític de Barcelona.
Fou candidat del
PSUC a l'alcaldia de Barcelona a les eleccions municipals de 1979 i
1983, i
durant aquests anys fou portaveu del grup comunista i vicepresident de
la
Diputació de Barcelona. Militant del sector eurocomunista,
a finals de 1986, quan era diputat provincial, dimití com a
membre del PSUC, del
Comitè Executiu i del Comitè Central del Partit
Comunista d'Espanya (PCE),
dimissió que va ser acceptada, restant com a diputat
independent fins al final
del mandat el juny de 1987. En aquest 1987 es passà al
Partit dels Socialistes
de Catalunya - Partit Socialista Obrer Espanyol (PSC-PSOE), mantenint
responsabilitats polítiques a l'Ajuntament de Barcelona.
Estava casat amb la metgessa María Asunción
Amelivia Rodríguez. Jordi Conill Vall va morir el 31 de
març de 1998 a la
Residència Geriàtrica Seguí de
Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al
cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Sa filla, Joana
Conill Amelivia, en 2021 estrenà el documental La
cigüeña de
Burgos sobre la vida de son pare. ***
Jorge
Etchenique - Jorge
Etchenique: El 4 de maig de 1947 neix a Colón
(Colón, Entre Ríos, Argentina) l'escriptor,
sociòleg, professor i historiador llibertari Jorge
Raúl Etchenique. En 1974 es
llicencià en sociologia a la Facultat de Filosofia i Lletres
de la Universitat
de Buenos Aires (Argentina) i en 1977 s'instal·là
a La Pampa. Era membre de
l'Institut d'Estudis Socio-Històrics de la Facultat de
Ciències Humanes de la
Universitat de La Pampa (Argentina) i de l'Associació
Pampeana d'Escriptors, de
la qual formà part de comissions directives.
Exercí de professor a l'Institut
Superior de Formació Docent de Santa Rosa i
treballà a l'Arxiu Històric
Provincial de La Pampa. El febrer de 2012 va ser guardonat amb el Premi
Cuba
pel seu assaig Sujetos sociales y
paradigmas en pugna. Memoria y utopías americanas.
Col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com ara Auralia,
Museo Salvaje, Praxis
Educativa, Quinto Sol,
etc. És autor de Conflictos
sociales en
La Pampa (1910-1921) (1999, amb Norberto Asquini i Walter
Cazenave), Pampa Libre. Anarquistas en la
pampa argentina
(2000 i 2011), Pampa Central. Movimientos
Provincialistas y Sociedad Global. Primera parte (1884-1924)
(2001), Pampa Central. Movimientos
Provincialistas y
Sociedad Global. Segunda parte (1925-1952) (2003), Apuntes para una historia del cine en el Territorio
Nacional de La
Pampa (2003, amb Christian Pena), Vida
municipal de Santa Rosa (1894-1952) (2007, amb Mirta Zink) i Historias de la prensa escrita en La Pampa
(2008). En narrativa va ser autor de la novel·la La Cruz del Sur. El puente y los bandidos
(2006) i del llibre de
contes Han matado un forastero y otros
cuentos derivados (2010). Jorge R. Etchenique va morir el 13
de desembre de
2013 al seu domicili de Santa Rosa (La Pampa, Argentina) mentre es
refeia d'una
intervenció quirúrgica realitzada mesos abans a
l'Hospital Italià de Buenos
Aires. Estava casat amb l'actriu i dramaturga Mirta Maraschio.
Defuncions
Josep Molas Duran - Josep Molas Duran: El 4 de maig de 1897 és afusellat als fossats del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Havia nascut el 5 de juliol de 1861 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Les Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest. ***
Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902 -
César Prenant: El
4 de maig de 1911 mor a Ivry (Illa de França,
França)
l'anarquista César
Victor Prenant. Havia nascut
el 6 de març de
1845 a Dontilly (Illa de
França, França). Fill d'una família
pagesa, sos pares es
deien Louis Isidore Prenant, ferrador, i Eléonore Augustine
Goix. Entre
1870 i
1871 lluità en la
guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març
de 1871, quan
esclatà la Comuna de París, es trobava en la
capital francesa i participà en
els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna,
va ser jutjat pel
XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la
deportació
simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia).
Durant la seva deportació va
ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis
dies a pa i aigua,
entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat
juntament
amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4
d'abril de 1880. A
París s'arrenglerà en les files blanquistes i
esdevingué anarquista,
declarant-se «exdeportat i col·lectivista
revolucionari». Molt impressionat pel
que passava a Nova Caledònia i per les
injustícies que va patir, volgué atreure
l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la
mà, abordà Charles de
Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un
port a Occitània;
acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a
presó i a l'estada
prohibida en determinades ciutats, entre elles París.
Restà 20 mesos a la presó
de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença,
Occitània) i va ser alliberat gràcies a la
campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es
dedicà a enviar cartes al
president de la República i als seus ministres per denunciar
les injustícies
que havia patit durant la seva deportació. En 1882
aferrà al carrer Saint-Maur
de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on
amenaçava de mort Jules
Grévy, president de la República francesa, i als
seus ministres; dies després,
el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del
carrer de Saint-Maur.
Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional
del Sena, que el
considerà «dèbil
psíquicament i anèmic, però
responsable dels seus actes», va
ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a
vigilància policíaca
especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no
sense
abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885
treballà de manobre a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
Posteriorment treballà en diferents poblacions
de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i
patí diferents detencions.
En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres
companys, formà part
del comitè de redacció del periòdic
parisenc Ça Ira
(1888-1889), però aquesta publicació
hagué de cessar víctima
de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser
detingut a la Cambra
de Diputats francesa després de llançar des de
les tribunes un gran full tot
cridat «Justícia!». En 1891 era
secretari de redacció de Le
Père Peinard i, segons la policia, havia estat
condemnat en 12
ocasions per «ultratges als agents o als
magistrats». El 29 de juny de 1891 va
ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la
residència; jutjat
el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a
sis
mesos de presó per infracció de la
prohibició de residència i reclòs a la
presó
parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a
treballar com a
oficinista en el periòdic Renaissance
i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en
els jutjats aquesta publicació.
El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de
Charles de Freycinet,
aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a
ser
rebut, entrà en còlera i finalment va ser
novament detingut. En el judici
contra el periòdic Renaissance
no
només no li van donar la raó, sinó que
el van condemnar a pagar les despeses i
indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser
detingut el 29 de
juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà
reclòs en aplicació d'una llei de
1838 («Règim dels alienats»), que
permetia perllongar preventivament els
empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici
parisenc de Bicêtre,
després a Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne,
i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran
d'una
important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de
les
pàgines del diari L'Aurore,
a la qual
se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del
Ciutadà i diverses lògies
maçòniques, i després que un equip de
metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el
declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes
organitzacions demanaren la
necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9
d'agost
de 1902 participà en la gran vetllada artística i
literària a benefici de la
gira de conferències d'Émile Girault, on
també van participà Laurent Tailhade,
el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et
Galilée» i diversos poetes
montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de
París. El 5 d'octubre
de 1902 va fer la conferència Ce
que sont
les asiles d'aliénés a la Universitat
Popular «Germinal» de Nanterre (Illa
de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la
titulada Les cages de fer en France au XXe
siècle a la Sala Vermillet de
l'XI Districte de París. A començament de 1911,
atacat de paràlisi, César
Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París
i declarat incurable, va ser
traslladat a Ivry (Illa de França, França), on
morí el 4 de maig de 1911. ***
Domingo Ascaso Abadía - Domingo
Ascaso Abadía:
El 4 de maig de 1937 mor a
Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista
Domingo
Ascaso Abadía. Havia nascut el 10 de juny de 1895 neix a
Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor,
comerciant, i Emilia Abadía Abad. Fou membre de la famosa
família
anarquista dels Ascaso, germà
major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió
a Saragossa (Aragó,
Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció
anarquistes aragonesos i se
li atribuí la participació directa en la mort del
redactor en cap d'El
Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver
denunciat diversos soldats aixecats
a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del grup
«Los Justicieros», a
començaments de 1921 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb
Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que
aquest efectuà a la
capital catalana i mostrarà la seva oposició a la
creació d'una federació
anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de
1922 s'integrà en el
grup d'acció «Los Solidarios». Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou
perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24
de març
de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a
Barcelona. Va viure amagat al
cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García
Oliver el pogué passar
a França –segons alguns s'exilia arran de
l'execució de l'inspector de policia
Antonio Espejo Aguilar. A França serví
d'enllaç amb Durruti i son germà
Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari
que
preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de
crear un clima
revolucionari a l'interior de la península. Formà
part de la comissió
encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament
necessari per a
l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el
desembre de 1924. A
començaments de 1929 va viure l'exili a
Brussel·les (Bèlgica), on per
sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després
de la caiguda del
dictador, retornà a la península. Com a membre
del grup «Los Indomables» de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut
després dels fets de Fígols i
de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual
Dakhla,
Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els
anys següents es
dedicà al camp sindical i, com a pastisser,
milità enquadrat en el Sindicat de
l'Alimentació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), deixant de banda
els grups d'acció. Quan esclatà la
Revolució espanyola el juliol de 1936 fou
ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de
Milícies Antifeixistes. Poc
després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu
Irazábal, dirigí la «Columna
Ascaso» al
front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca,
Aragó, Espanya),
que abandonaren quan la militarització de les
milícies i aquesta columna es
transformà en la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
–encara que el motiu sembla no haver estat la
militarització, ja que la van
defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de
març de 1937 a
Barcelona, sinó l'oposició de Miguel
García Vicancos, de Gregorio Jover i de
Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a
delegat del Front
d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple
de Federacions
Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la
CNT que se celebrà a
Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou
abatut el 4 de
maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la
Travessera de
les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades
contra les
forces contrarevolucionàries comunistes durant els
«Fets de Maig» i fou enterrat
11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc. Domingo Ascaso
Abadía (1895-1937) ***
Notícia
de la condemna de Mariano Irigoy Agustín publicada en el
diari barceloní La
Vanguardia del 12 d'abril de 1935 - Mariano Irigoy
Agustín: El 4 de maig de 1940 és
afusellat a Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Mariano Irigoy Agustín –a
vegades el seu segon llinatge
citat erròniament Agustí
o Martín–,
conegut com
Chato
Irigoy. Havia nascut cap el 1917 a Madrid (Espanya)
–algunes fonts
citen Màlaga
(Andalusia, Espanya). Era fill d'un artesà amb el mateix
nom del fill dedicat
a la fabricació de segells de goma i de cartells i esmalts
de porcellana en un
taller situat al número 14 del carrer Martínez de
la Vega de Màlaga, el primer
d'aquestes característiques creat a Andalusia; sa mare es
deia María Agustín. Fins als 16
anys assistí a
l'escola i després seguí amb l'ofici patern. Mort
son pare d'una greu malaltia,
amb 19 anys es fa càrrec del negoci familiar. Coneix el
moviment anarquista de
manera atzarosa, quan Luis Gallego Ponce acudeix a la seva botiga i
encarrega
un segell de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Interessat,
començà a llegir literatura anarquista,
participà en la creació d'un Ateneu
Llibertari i a mitjans de 1933 ingressà en les Joventuts
Llibertàries.
Participà en la fundació d'ateneus i escoles
racionalistes, com ara la del
passatge de Santo Domingo. El 31 de desembre de 1934 patí al
carrer Lagunillas
de Màlaga un intent d'assassinat per part d'uns falangistes
i defensant-se
deixà lleument ferit Antonio Lora Duque de Heredia, un dels
agressors; jutjat
l'11 d'abril de 1935 per un Tribunal d'Urgència sota
l'acusació d'haver
intentat assassinar Lora, i malgrat tots els testimonis que apuntaven
clarament
a un cas de defensa pròpia, va ser condemnat a 12 anys de
presó i un dia per
«assassinat frustrat» i a quatre mesos i un dia per
«tinença il·lícita
d'armes».
En 1936, amb el triomf del Front Popular, va ser amnistiat. El juny
d'aquell
any s'enfrontà al moviment comunista local el qual
acusà companys llibertaris
de la mort del regidor comunista Andrés
Rodríguez. Durant la guerra civil
lluità als fronts i amb la caiguda de Màlaga a
mans feixistes passà a Almeria
(Andalusia, Espanya), integrant-se en la 88 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola, formada per cenetistes, que
lluità al front de
Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Quan el triomf
franquista era un fet,
marxà cap a Alacant (Alacantí, País
Valencià), però davant la impossibilitat
d'embarcar,
recorregué la Península fins a Saragossa
(Aragó, Espanya) buscant un oncle seu
perquè li ajudés, però que, en comptes
d'això, el va lliurar als falangistes. Traslladat
a Màlaga, va ser torturat per la Guàrdia Civil,
jutjat i condemnat a mort. Després
de tres mesos empresonat, Mariano Irigoy Agustín va ser
afusellat el 4 de maig
de 1940 al cementiri de San Rafael de Màlaga (Andalusia,
Espanya), encara que segons
alguns es va suïcidar
el dia abans, i fou enterrat en una fossa comuna del citat cementiri. ***
Jacques
Reclus a la seva casa de Pequín (novembre de 1933) - Jacques Reclus: El 4 de maig de 1984 mor a París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Alphonse René Reclus. Havia nascut el 3 de febrer de 1894 al XVII Districte de París (França). Renebot d'Élisée Reclus, era fill de Paul André Reclus, enginyer també llibertari, i de Marguerite Catherine Wapler. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos i ànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Les Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys –durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte «Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín, on el 5 d'agost de 1947 es casà a l'Ambaixada de França amb Shu-Y-Huang (Marceline Rohan), de qui es va separar el 8 de maig de 1951. Hi va ensenyar a Pequín fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant sa seva filla Magali a Xina amb una tia seva –la família només es retrobarà en 1979. A França, Shu-Y-Huang, amb qui es va tornar a casar el 18 de gener de 1982 a Antony (Illa de França, França), va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. El seu últim domicili fou a Antony (Illa de França, França). És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d’une vie fugitive. Mémoires d’un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 4 de maig –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1984 a l'Hospital Cochin de París (França). ***
Necrològica
de Leonardo Corral Aladro apareguda en el periòdic
parisenc Cenit
del 20 d'octubre de 1987 - Leonardo Corral Aladro: El 4 de maig de 1987 mor a Mülhausen (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Leonardo Corral Aladro. Havia nascut el 26 de juny de 1910 a Gobezanes (Caso, Oviedo, Astúries, Espanya). Era fill natural de Paula Corral Aladro. De molt jove s'uní al moviment llibertari asturià i participà en la revolució d'octubre de 1934. Durant la Guerra Civil lluità com a milicià i en 1938 va ser ferit. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però la ferida, mancada de cures, s'infectà i finalment patí l'amputació de la mà. Durant l'Ocupació, a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, en 1950, s'instal·là a Mülhausen on organitzà la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i una secció de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Ottmarsheim (Alsàcia, França), de la qual fou secretari. Es guanyà la vida fent d'enconfrador en la construcció. El desembre de 1982 va escriure una carta a Felipe González Márquez, president socialista del Govern espanyol, per a reclamar justícia per als mutilats republicans. Sa companya fou María Guadalupe Calvo González. Leonardo Corral Aladro va morir el 4 de maig de 1987 a l'Hospital Hasenrain de Mülhasen (Alsàcia, França). ***
José
Francisco (ca. 1934) - José Francisco:
El
4 de maig de 1990 mor a, sembla, Lisboa (Portugal) l'anarquista i
anarcosindicalista José Francisco. Havia nascut el 13 de
setembre de 1899 a
Unhais da Serra (Covilhã, Castelo Branco, Portugal). Es
guanyà la vida com a
obrer estibador al port, després com a calderer a bord de
vaixells i finalment
com empleat administratiu en la Caixa de Previsió de la
Marina Mercant. Milità
en el moviment anarquista, en les Joventuts Sindicalistes i en el
Sindicat de
Mariners i de Fogoners de Lisboa i de Porto de la
Confederació General del
Treball (CGT). El juliol de 1918 i l'agost de 1923 va ser empresonat
per
distribuir pamflets. Delegat dels Treballadors del Port de Lisboa al
Congrés
Obrer de 1925, fou secretari de la Federació dels Transports
Marítims i
Fluvials i representà la Unió de Sindicats Obrers
(USO) de Setúbal (Setúbal,
Portugal) en el Consell Confederal de la CGT fins al 1933. El setembre
de 1930
parlà en un míting presidit per Manuel Joaquim de
Sousa. En aquests anys trenta
col·laborà en diferents publicacions
llibertàries, com ara O Argonauta
i A Batalha.
En 1934 era membre del Consell Confederal de la CGT, juntament amb
Acácio Tomás
de Aquino i Mario Castelhano. Arran de l'aixecament obrer del 18 de
gener de
1934 contra les lleis repressives d'António de Oliveira
Salazar, va ser detingut;
jutjat per un tribunal militar, va ser condemnat a una llarga pena de
presó,
que penà entre abril de 1934 i febrer de 1936 a la fortalesa
de Peniche. Durant
els temps de l'Estat Nou animà associacions populars
(Societat Musical
d'Instrucció, Universitat Popular Portuguesa, Club Recreatiu
de Caixes, etc.) i
cooperatives (Cooperativa Aliança Operária,
etc.). En 1974, amb la Revolució dels
Clavells i la caiguda de la dictadura, participà en la
reconstrucció de la CGT,
entrà a formar part del grup anarquista
«Fanal» (Acácio Tomás de
Aquino, Artur
Modesto, etc.), va ser soci de la cooperativa «Editora
Sementeira» i col·laborà
en A Batalha i en A
Idea. Va ser autor de diferents
llibres autobiogràfics i de memòries, com ara Episódios da minha vida familiar e de
militante confederal (1982), Páginas
do historial cegetista (1983), Alfarrábio
poético (1984, amb Artur
Modesto i Francisco Quintal), Recordações
de um proletário
(1986), Últimas páginas
(1987), etc. ***
Félix
Urraca Valmaseda - Félix Urraca Valmaseda: El 4 de maig de 1990 mor a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Balmaseda. Havia nascut l'11 de juny de 1901 a San Asensio (La Rioja, Espanya). Sos pares es Donato Urraca García, llaurador, i Victoria Valmaseda Merino. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc). Son germà Julio Urraca Valmaseda també va ser un destacat militant anarcosindicalista. ***
Notícia
de la detenció de Ramon Bori Corominas apareguda en el diari
parisenc Excelsior
del 31 de desembre de 1932 - Ramon Bori
Corominas: El 4 de maig de 1993 mor a La
Gardèla de
Lesa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Bori Corominas, conegut com El Ros. Havia nascut el 30 de gener de
1908 a Manlleu (Osona,
Catalunya). Sos pares es deien Josep
Bori i
Mercè Corominas. Orfe de mare, amb 16 anys
abandonà la llar. En 1924, fugint
del servei militar, passà a França i a
París entrà a formar part de les
colònies llibertàries exiliades espanyola i
russa. Fou assidu del «Foyer
Végétalien» (Llar Vegana) del XIII
Districte de París. Després de la caiguda de
la dictadura de Primo de Rivera retornà a Catalunya i a
Barcelona s'afilià al Sindicat
del Ram de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Membre
dels grups d'acció confederals, actuà sobretot en
el sector de la construcció i
durant els anys republicans passà més temps pres
que lliure. Amb José Matuser,
donà mort un botxí a Barcelona, fet pel qual es
va veure obligat a viure amagat
a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Va ser empresonat
fins el juliol de
1932 pels fets esdevinguts al Sindicat de la Construcció de
Barcelona de
setembre de 1931 i a la garjola signà el manifest contra
Ángel Pestaña Núñez i la
seva estratègia trentista. A finals de desembre de 1932 va
ser detingut a Barcelona
acusat de formar part d'un grup que tenia cura d'un dipòsit
d'explosius en un
habitatge del carrer de Mallorca. En aquesta època tenia per
companya
l'anarquista Francisca Rodríguez Martínez.
L'octubre de 1933 parlà en un míting
a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya)
i el novembre d'aquell any va
ser empresonat per la «Vaga de les Arenes»
–vaga dels obrers contra la «Companyia
Colindres» d'extraccions d'arenes del riu Llobregat. El juny
de 1934 va ser
detingut quan repartia fulls clandestins i restà durant la
segona mitat
d'aquest anys pres governatiu a la Presó Model de Barcelona.
El 30 de juliol de
1934 signà des de la presó, amb molts altres
presos governatius, un document
dirigit al president del Tribunal de Garanties Constitucionals on es
denunciava
la seva situació irregular. Segons alguns, va ser
guardaespatlles de
Buenaventura Durruti Domínguez i de Frederica Montseny
Mañé. Va fer tota la
guerra com a comissari del Batalló en el Comandament de
Transports del XVI Cos
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser capturat a la zona centre i reclòs a
Alacant (Alacantí, País
Valencià). Sembla que en una fuga del penal deixà
la seva plaça a son futur
cunyat Manuel Macipe. En 1945 va ser posat en llibertat
–segons alguns, es va
evadir de la fortalesa de Santa Bàrbara d'Alacant.
S'integrà en la lluita
clandestina i patí una nova detenció. En 1947
fugí cap a França. A Tolosa
(Llenguadoc, Occitània) treballà de paleta i
entrà a formar part del sector
«moderat» o
«col·laboracionista» de la CNT. A
l'exili fou membre de l'Spanish
Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per
Nancy
MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Mauricia
Macipe. Ramon
Bori Corominas va morir el 4 de maig de 1993 a la
Policlínica de La Gardèla de
Lesa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen
erròniament Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Sante Cannito - Sante Cannito: El 4 de maig de 1994 mor a Isernia (Molise, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Havia nascut el 28 de juny de 1898 a Altamura (Pulla, Itàlia). Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i un únic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic. ***
Floreal
Radresa Isgleas - Floreal Radresa
Isgleas: El 4 de maig de 1997 mor a Palamós
(Baix
Empordà, Catalunya)
l'artista plàstic (dibuixant, pintor, escultor,
il·lustrador, etc.),
escenògraf, antiquari, agitador cultural i anarquista
Floreal Radresa Isgleas,
conegut com Flo. Havia nascut l'11
de
novembre de 1946 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord). De família anarquista, era
nét del destacat anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau
(Panxo) i fill de Domingo Radresa
Castelló (Mingo) i de
Flora Isgleas
Alsina. Nasqué, cresqué i es formà en
l'exili llibertari francès. En 1945 havia
nascut son germà major Helios –aquest
esdevindrà escriptor, poeta, editor i
bibliotecari– i en 1949 sos pares se separaren, i els germans
es criaren amb
l'àvia. En 1960 partí amb sa mare i son nou
company, Enric Adroher Pascual (Gironella),
cap a Brussel·les (Bèlgica),
on estudià Belles Arts i es dedicà al dibuix i a
la fotografia. Sa família era
molt amiga de l'artista Josep Bartolí Guiu i en 1966
marxà cap a Barcelona
(Catalunya), on treballà al taller de son germà,
l'escenògraf Joaquim Baroltí
Guiu, que feia decorats per a teatres i cabarets, entre ells
«El Molino», i les
carrosses de la cavalcada de les festes de la Mercè
barcelonines. En aquesta
època també estudià per les tardes a
l'Escola Massana de Barcelona. Després
d'un temps a Roses (Alt Empordà, Catatalunya), en 1974
s'instal·là
definitivament a la casa familiar de Palafrugell (Baix
Empordà, Catalunya) i, amb Modest Cuixart
Tàpies,
Jordi Goncé Mellgren i Josep Martinell Bruguera,
animà el món artístic i
intel·lectual de la població. A Vulpellac
(Forallac, Baix Empordà, Catalunya),
muntà amb sa companya Jöelle Lemmens, restauradora
d'obres d'art, una botiga de
mobles antics que restauraven ells mateixos. A finals de 1976, amb
Miquel-Dídac
Piñero Costa (Bombetes),
creà el grup
d'afinitat anarquista «Tramuntana», que en 1980
s'adherí a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1977
participà activament en les
Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell
i del Saló Diana de
Barcelona. En 1979 va fer la seva primera exposició a
Brussel·les. Aquest
mateix 1979, després d'una intensa activitat com a
antiquari, va fer nombroses
exposicions a la Península. Formà part de
l'Assemblea Democràtica d'Artistes de
Girona (Gironès, Catalunya) i fou un dels reorganitzadors de
la Federació Local
de Palafrugell de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Participà
activament en el moviment ecologista llibertari, especialment en la
defensa en
1979 dels aiguamolls empordanesos. Com a pintor i artista
plàstic es pot
qualificar d'expressionista, però molt influenciat pel seu
pensament
revolucionari i llibertari –s'autodefinia com a
«guerriller del color» i
entenia la pintura «com a un crit de rebuig». En
1982 regentà, amb sa companya,
un restaurant a Monells (Baix Empordà, Catalunya), on
cuinava ell i del qual
era assidu la intel·lectualitat catalana d'aleshores. En
1993 il·lustrà amb
gravats el llibre Mouvement perpetuel,
d'Alain Gheerbrant, i en 1993 Memòries
d'un burgès i d'un proletari, de Francisco Candel
Tortajada i Enric Vila
Casas. Entre les seves obres podem destacar Afusellament,
Au nom de peuple, Campanades
a mort, La Diva, Dos figures, L'exili,
Fats Waller, Fin
du cauchemar,
Góngora, Homenatge
a Bartholdi, Homenatge
a Buñuel, Homenatge a
Mèxic, Ice Cream,
Ma bonne chair, Max
Estrella,
Minotauro, Philosophe
de cafè, Pianista,
Puig Antich, Sacerdote,
Snyper, Soy
rubio, soy guapo, soy superior, La
Televisió, Tribuna,
Vella fumant, Vella plorant, Bòsnia,
etc. S'han realitzat diverses exposicions antològiques de
les seves pintures i
escultures: Girona (Casa de Cultura, 2005), Barcelona (Museu
d'Història de
Catalunya, 2003 i 2006) i Palafrugell (La Galeria, 2009; Biblioteca de
Palafrugell, 2017). Floreal Radresa Isgleas va morir a
conseqüència d'un
infart sobtat el
4 de maig de 1997 a l'Hospital de Palamós (Baix
Empordà, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri de
Collserola.
En morir, el grup
anarquista «Tramuntana» passà a
anomenar-se «Tramuntana Floreal», en el seu
record. Una plaça de Palafrugell porta, des de 2009, el seu
nom (Plaça de
Floreal). Sa companya, Jöelle Lemmens, amb qui
tingué una filla (Maïa), s'encarrega
de preservar la seva memòria. Floreal Radresa Isgleas (1946-1997) ***
Raymond
Gardebled - Raymond
Gardebled: El 4 de maig de 2007 mor a París
(França) el resistent antifeixista
llibertari, i després comunista, Raymond Georges Gardebled,
conegut com Trompe-la-Mort i Georges. Havia nascut el 24 de
març de 1909 a Rosario (Santa Fe,
Argentina). Era fill del sindicalista i anarquista Émile
Louis Gardebled, que
havia estat militar en l'exèrcit colonial francès
a Xina, i de Marie Eugénie
Barras, colorista de l'empresa cinematogràfica
«Pathé», i tingué dues
germanes
(Germaine i Marcelle). Nascut a l'Argentina, on sos pares havien
emigrat en
1907 i explotaren una petita propietat, retornà a
França amb sa família en 1911
i s'instal·là a París.
Després de fer els estudis primaris a l'escola
pública
del carrer Haies del XX Districte, a partir de l'1 de març
de 1922 dedicà a la
quincalleria i durant el seu oci practicà la marxa esportiva
de manera seriosa,
ja que era l'esport més barat. Antimilitarista i pacifista,
en 1930 va ser
cridat a files i destinat a Metz (Lorena, França),
però, després de nombroses
sancions, va aconseguir amb estratagemes ser llicenciat un mes
després. Quan
les manifestacions en suport als militants anarquistes italoamericans
Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti i les activitats dels moviments feixistes
del
moment, el decantaren per la lluita política. El gener de
1937, en plena guerra
civil espanyola, arribà a Barcelona (Catalunya) amb la
intenció d'integrar-se
en una unitat miliciana per lluitar contra el feixisme.
Després de diverses
desavinences amb l'anarquista Fernand Fortin, aleshores cosecretari de
la
Secció Francesa del Comitè Anarquista
Internacional, encarregada de la gestió
dels combatents voluntaris francesos, va fer que no
s'integrés en una centúria
francesa i s'enrolà en l'anarcosindicalista
«Columna Ascaso», formada sobretot
per italians, i el 10 de gener de 1937 marxà cap al front
d'Osca. Fou voluntari
en «missions suïcides»
–d'aquí li ve el malnom de Trompe-la-Mort–
en el grup anomenat «Metralladora Suïssa»,
participant en diverses batalles (Santa Quiteria, El Carrascal, etc.).
Quan la
militarització de les milícies decidí
abandonar el front. El 14 de febrer de
1937 assistí a Toló (Provença,
Occitània) a l'assemblea de la Federació
Anarquista Provençal, on va presentar la ponència
sobre la formació d'una
Federació Anarquista Internacional. Posteriorment va ser
destinat a una caserna
militar a Barcelona, on participà en les «Fets de
Maig de 1937». Després d'això
restà a Barcelona treballant d'obrer en la
construcció. El 3 de juliol de 1937
va ser repatriat, amb altres milicians, amb el vaixell Iméréthie
II des del port de Barcelona cap a Marsella
(Provença,
Occitània). Durant la seva estada al front
redactà un diari que posteriorment
va se publicat en part; també va fer un gran nombre de
fotografies, moltes de
les quals conservà. Després d'una breu estada a
Toló, on la policia buscava
milicians antifeixistes i desertors, s'instal·là
a París. El 14 de novembre de
1938 es casà a Neuilly-sur-Seine (Illa de França,
França) amb la jueva polonesa
refugiada sense papers i en perill d'expulsió Gitla Leszcz (Gisèle Gardebled) i el juliol
de 1940
nasqué son primer fill Gilbert Gardebled. Durant
l'Ocupació, participà en actes
de sabotatge a la fàbrica on treballava. El 29 de gener de
1943 va ser requerit
per al Servei de Treball Obligatori (STO) i va ser destinat com a
electricista a
una fàbrica de submarins alemanys a Bremen (Baixa
Saxònia, Alemanya), on
participà en actes de sabotatge i de resistència.
Després d'un permís que
obtingué el 2 de juliol d'aquell any, decidí no
tornar a Alemanya. A partir d'aquella
època va fer costat el Partit Comunista. S'amagà
amb sa família refugiada al
departament d'Eure i Loir i treballà com a obrer
agrícola. S'integrà, sota el
nom de Georges, en la
Resistència enquadrat
en els Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Amb
l'experiència
obtinguda a Espanya, obtingué el grau de sotstinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI) i l'agost de 1944 participà en
l'alliberament de Chartres
(Centre, França) i després va ser destinat al
front de l'Atlàntic. El 18
d'abril de 1945 va ser greument ferit als combats de La Pointe de
Grave, al
Medoc. Després d'una llarga convalescència i
nombroses condecoracions, el 30 de
juny de 1946 va ser desmobilitzat i es va instal·lar amb sa
família a París,
participant activament en les associacions d'antics combatents del seu
districte i en l'Associació Republicana d'Antics Combatents
(ARAC), de la qual
va ser tresorer de la seva mutualitat. En aquesta anys
treballà de xofer per a
empreses i particulars fins a la seva jubilació en 1969. En
1946 nasqué son
segon fill, Serge Gardebled. En 1946 es va divorciar de Gitla Leszcz i
en 1995
es casà amb Claudine Marie Kerrec. Redactà les
seves memòries a son net Rémi
Gardebled, que van ser publicades en 2005 sota el títol Trompe-la-Mort. Raymond Gardebled va
morir el 4 de maig de 2007 a
l'Hospital Tenon del XX Districte de París
(França). En 2012 Ivan Jablonka va
publicar Histoire des grands-parents que
je n'ai pas eus. Une enquête, on s'expliquen
detalls de la seva vida. ---
|
![[03/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/05]") |
|
![[05/05]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/05]") |
|
|
| Actualització: 04-05-24 |