|
---
Anarcoefemèrides
del 4 de juny Esdeveniments
Pamflet de propaganda del cicle de conferències - Conferència de
Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari
anarquista Piotr Kropotkin fa
una conferència a l'«Stratford Dialectical
& Radical Club» d'Stratford (Essex,
Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin
parlà sobre els
exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de
Clerkenwell
Green de Londres (Anglaterra), esclatà una
discussió entre George Standring,
editor de The Republican, i Charles
Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup
polític
o una associació filantròpica; en aquest
míting Kropotkin conegué el jove
anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la
invitació de parlar a l'«Stratford
Dialectical & Radical Club», secció de la
London Municipal Reform League (LMRL).
La conferència formà part d'un cicle setmanal en
el qual intervingueren altres
ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare,
Edwin
Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les
conferències van
estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de
secretari. ***
Portada del primer
número de La Barricade - Surt La Barricade: El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913. ***
Capçalera
del primer número de Regeneración - Surt Regeneración: El 4 de juny de
1921 surt a Lleida (Segrià,
Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración.
Periódico
de Estudios Sociales.
Adscrit sense reserves al comunisme llibertari,
segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social,
portaveu de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel
a
les directrius
emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim
Maurín procliu a
la delegació cenetista al congrés constitutiu de
la
Internacional Sindical Roja
(ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i
notícies
d'actualitat, sobretot
informant sobre el procés de la revolució russa,
posant
l'accent en la
repressió al moviment anarquista en aquell país.
Hi
apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir
pseudònims
(Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors
clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy
de
Maupassant, José Noja, etc.). ***
Portada
d'Heraldo de
Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la
mort del cardenal Soldevila - Assassinat del
cardenal Soldevila: El 4 de juny
de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan
Soldevila y
Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo
(Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats
després com a
Francisco Ascaso i
Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra
l'automòbil de l'eclesiàstic,
que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el
càrrec de cardenal arquebisbe de
Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures
reaccionàries i
va ser el protector de Josemaría Escrivá de
Balaguer. Ascaso i Torres eren
membres del grup anarquista «Los Solidarios», i
ajudats pels militants Juliana
López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir
realitzar aquest
atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers
del Sindicat
Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van
resultar ferits Luis Latre
Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de
l'automòbil, Santiago
Castanera. Detinguts poc temps després,
l'Audiència de Saragossa condemnà
Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a
Francisco Ascaso en rebel·lia, ja
que havia aconseguit escapar de la vella presó de
Predicadores en una fugida en
massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran
impacte en l'opinió
pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel
Primo de Rivera. ***
La
Casa del Poble de Palma - Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista. Bomba a la
Casa del Poble (04-06-1936) «Una bomba en la Casa del
Pueblo», en Cultura Obrera, 86
(11-06-1936), p. 3 «Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2 ***
Propaganda
del míting publicada en el periòdic
londinec Spain
and the World del 4 de juny de 1937 - Míting d'Emma
Goldman: El 4 de juny de
1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un
míting de suport a la
Revolució espanyola organitzat per la Unió
Anarcosindicalista el qual s'hagué
de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant
anarcofeminista Emma Goldman i Fenner
Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista
Independent),
que van parlar sobre les condicions per les quals passava la
Revolució
espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain
and the World, que parlà a benefici de la
Unió Anarcosindicalista.
Naixements
Notícia d'una de les detencions de Jean Charasse publicada en el diari lionès Le Progrès del 3 de setembre de 1893 - Jean Charasse: El
4 de juny de 1836 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Charasse –el
seu llinatge també citat erròniament Charrasse. Era fill de Jean
Charasse, filador de cotó, i de Catherine Durand. Es guanyava la vida treballant
de teixidor, i tingué un germà major, Gaspar Charasse, també teixidor. En 1853
va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». Va ser membre del grup
anarquista «Les Révoltés», fundat el 26 de juny de 1881 i que arreplegava una
trentena de membres. El 10 de febrer de 1884 va morir a Roanne la seva esposa
Marie Antoinette Verchère. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb
una quinzena de companys anarquistes de Roanne, de manera preventiva a la
manifestació convocada per al Primer de Maig i va ser posat en llibertat dos
dies després sense cap inculpació. En aquest època vivia al número 7 del carrer
Jacquard de Roanne. El 2 de setembre de 1893 va ser detingut a Renaison (Forez,
Arpitània) i empresonat a Roanne per furtar dos paners de raïm; jutjat per
aquest fet, el 10 de setembre de 1893 va ser condemnat a 15 dies de presó i a
25 francs de multa per «robatori». El 28 d'octubre de 1893 el Tribunal Correccional
de Roanne el condemnat a 15 dies de presó per «violació de tanca». El desembre
de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de Roanne sota la qualificació d'«anarquista
força militant». El 27 de setembre de 1894 va ser detingut sota el manament del
director de contribucions indirectes per purgar penes de multa i no pagaments d'impostos.
El 8 de març de 1896 va ser detingut després d'haver ferit el dia abans d'un
cop d'ampolla Henri Cherbut, terrelloner i llogador del seu habitatge, durant
una baralla per qüestions monetàries referents al lloguer; per aquest motiu, el
13 de març de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Roanne a 10
dies de presó per «cops i ferides». En aquesta època vivia la número 46 del
carrer Aragó de Roanne i era orador assidu en les reunions anarquistes que se
celebraven a la Sala Venise de Roanne. El 10 de juliol de 1897 es casà a Roanne
amb la propietària i comercianta de comestibles Madeleine Gillot, vídua de Jean
Domazon. En aquesta època treballava de jornaler i vivia a la Maison Domazon
del carrer Sainte-Marie de Roanne. El 12 d'agost de 1898, en estat d'embriaguesa,
discutí amb sa companya al seu domicili, tot provocant un incendi, motiu pel qual
va ser detingut. En procés de separació, el 3 de març de 1899 sa exposa el va
denunciar després d'haver tomat la porta del seu domicili a cops de pic. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894) - Jules Villetard:El
4 de juny de 1851 neix a Ligny-le-Châtel (Borgonya,
França) l'anarquista
Jules Pierre Villetard. Era fill de Prudent Maurice Villetard,
vinyataire, i d'Edmée Psalmon. El 22 de març de 1877 es
casà a Pontoise (Illa de
França, França) amb la cuinera
Françoise Luce Dagois. En aquesta època
treballava d'ajudant en un negoci de vins i vivia al carrer Tribunal de
Pontoise. Des de desembre de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes
de la
Prefectura de Policia i aleshores vivia al número 16 del
carrer Étienne Marcel
de Bagnolet (Illa de França, França). El seu nom
estava inscrit en una llista
de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893.
El 5 de març de 1894
el seu domicili, al número 126 del carrer Étienne
Marcel de Montreuil (Illa de
França, França), va ser escorcollat per la
policia; detingut, va ser fitxat
aquell mateix dia en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial,
recobrant la llibertat el
30 de març d'aquell any. En aquesta època
treballava de terrelloner.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York - J. William Lloyd:
El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA),
a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista
anarcoindividualista
John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics,
son pare fou fuster i
sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà
a treballar en diverses feines
(tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader,
etc.) i començà a
adquirir una cultura autodidacta. Més tard
treballà al «Col·legi
Higienicoterapèutic de Medicació sense
Drogues» a Florence (Nova Jersey),
sistema que aprendrà i que practicarà
més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i
Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson,
parenta de Ralph Waldo
Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al
Sanatorium de Vinton (Iowa) i
després a la Colònia de Salut de les muntanyes de
Tennessee. Entre 1900 i 1902
edità el periòdic The Free Comrade
i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard
D. Abbott. A començaments dels anys vint es
traslladà a Califòrnia, on establí
la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí
d'una impremta en la qual
publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme
individualista en el
jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin
Tucker, fet que
engendrà un seguit de conflictes entre ambdós
pensadors llibertaris. Més tard
modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama
la necessitat d'un
Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge
sense drogues» i va escriure
nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de
parella ideals i sobre
el mètode karezza (coitus
reservatus). Fou un entusiasta dels
estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William
Lloyd va morir el 23 d'octubre de
1940. ***
Teresa Claramunt Creus - Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Era fill de Ramon Claramunt Munier, republicà federal i catòlic, i de Joaquina Creus Masana, i tingué dos germans (Àngel i Josep) i dues germanes (Maria i Purificació). Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà –Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona. ***
Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent - Arcole Vauloup: El
4 de juny de 1877 neix al XIX Districte de París
(França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Era
fill natural de la jornalera Louise Marie
Vauloup. Es guanyà la vida com a
electricista. De tarannà
rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a
«anarquista antimilitarista perillós».
Insubmís, fou enviat a companyies
disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou
condemnat a dos mesos de
presó per robatori. Dos anys després, el 20 de
juliol de 1896, fou novament
condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge».
En 1907 signà el cartell
antimilitarista «Aux soldats», però no
fou jutjat. En 1908, després de la
sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es
refugià a Bèlgica, on
freqüentà els cercles llibertaris i
antimilitaristes. Segons la policia local,
realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles,
intentà crear un periòdic àcrata
i mantingué correspondència amb Clement i Le Du,
del Sindicat de la Construcció
de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien
«formules
d'explosius». En maig de 1910 creà, amb
Émile Aubin, el «Groupe des
libérés des
bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les
colònies penitenciàries militars),
del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià
a la Federació
Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de
Muntadors
Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT),
del qual va ser
nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del
Sena. Entre setembre
i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le
Cri du Soldat, el
principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el
procés del «II Cas
del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de
novembre de 1912 per
l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos
18 companys, a tres
mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran
Guerra no fou
mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou
membre
del Comitè per a la Recuperació de les Relacions
Internacionals (CRRI). L'estiu
de 1917, després de la detenció de Lev Trotski,
signà en nom del Sindicat de Muntadors
Electricistes una crida en defensa dels «socialistes
maximalistes». Sa companya
va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el
17 de
març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de
París (França). ***
Foto
de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919) - Eusebi Brau
Mestres: El 4 de juny de 1898 neix a Barcelona (Catalunya)
–algunes fonts citen
Badalona (Barcelonès, Catalunya)–
l'anarquista
Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat
erròniament a vegades com Grau
i el segon com Brau–,
conegut com El Català.
Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de
vídua, vivia amb sa
mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble
Vendrebe per
haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era
present;
durant l'interrogatori manifestà que havia disparat
contra ell mateix i no contra sa
mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer
metal·lúrgic fonedor. El
setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre,
França) treballà
per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros
de combat que l'exèrcit
angloamericà havia creat a la població l'any
anterior. Posteriorment va fer
feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània)
abans de retornar a
Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a
França i a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya
Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la
primavera de 1919,
després d'haver demanat un augment de salari amb el company
Vicente Reig
Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu
patró, fet pel qual va ser
acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A
començament dels anys
vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista
«Los Solidarios» (Francisco
Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez,
Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons
Miquel Martorell, Ricard Sanz
García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres
Escartín). El 20 de gener
de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra
Francesc
Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria
Roca» que l'havia acomiadat,
esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de
la Marina de
Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez,
llogà un taller de
foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la
fabricació clandestina de
bombes de mà que servirien per als aixecaments
revolucionaris que es tenien
previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres
del «Sindicat
Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides
clandestinament a casa seva.
L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys
(Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura
Durruti Domínguez, Aurelio Fernández
Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio
Rodríguez El Toto,
Gregorio
Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en
l'atracament de la sucursal
del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya),
on el grup d'acció es portà 650.000
pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins
aleshores en un atracament
a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal.
En la fugida, dies
després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un
enfrontament amb la Guàrdia
Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto
(Astúries,
Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de
Buenaventura Durruti
Domínguez i la policia mai no el va identificar. Eusebi Brau
Mestres (1898-1923) ***
Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930) - Laurance Labadie: El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista –com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors. ***
Foto
policíaca de Francesco Pierucci (1935) - Francesco
Pierucci: El 4 de juny de 1902 neix a Umbertide
(Úmbria, Itàlia) l'anarquista
Francesco Pierucci. Sos pares, botiguers, es deien Alexandre Pierucci i
Clotilde Pasquini. De situació econòmica
acomodada, a finals de 1923 arribà a
França i s'instal·là al
número 12 del bulevard de Cessole de Niça
(País
Niçard, Occitània), on treballà de
comerciant. El 25 de setembre de 1928 va ser
detingut pel comissari especial de l'estació de la Companyia
de Ferrocarrils de
París a Lió i a la Mediterrània (PLM)
Arnaud per «violació dels segells
oficials del visat de passaport». El juliol de 1935 va ser
fitxat per la
policia de Niça com a «anarquista
llibertari» i membre dels cercles anarquistes,
en els quals era considerat com un dels «més vells
militants», i de moralitat i
reputació «dolentes» per a les
autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Juan
Hernández Pérez (1936) - Juan Hernández
Pérez: El 4 de juny de 1904 neix a
Lorca (Múrcia, Espanya)
l'anarquista
i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Sos
pares es deien Antonio Hernández i Antonia Pérez.
Amb
son germà
José Hernández Pérez, es
traslladà d'infant
a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en
el moviment
llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio
de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Durant els anys de
la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la
Secció del
Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT.
Durant
la II República espanyola i durant la Revolució,
fou secretari dels Grups de
Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França. Retornà clandestinament a Barcelona,
però va ser detingut i empresonat.
Quan aconseguí la llibertar provisional, patí
noves persecucions i passà definitivament
a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on
treballà de xofer.
Juan Hernández Pérez va morir el
15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins
(Forêz, Arpitània) d'una crisi
cardíaca. José Hernández
Pérez (1901-1986) ***
Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980 - Francisco Antonio Heredia Vico: El 4 de juny de 1906 neix a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència «col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat. ***
Necrològica
d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 16 de desembre de 1979 - Aníbal Ferré Gómez: El 4 de juny de 1915 neix a Valros (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat. ***
Antonio
López Saura - Antonio López Saura:
El 4 de juny de 1921 neix a San Antonio Abad (Cartagena,
Múrcia,
Espanya) l'anarcosindicalista Antonio
López Saura.
Sos pares es deien
José
López Velázquez, fogoner de l'Armada, i Josefa
Saura Vidal. Emigrà a
Barcelona (Catalunya) i visqué a les Cases Barates de la
Marina del Prat
Vermell, on s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, amb només 15 anys,
s'enrolà com a milicià
en la «Columna Terra i Llibertat» i
marxà cap el front de Madrid (Espanya). Amb
el triomf franquista passà desapercebut fins que va ser
identificat, detingut
el 18 de gener de 1942, però va ser alliberat poc
després, el 4 de juny. Antonio López Saura va
morir el 13 de juny de 2004 a l'Hospital Clínic de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la
ciutat. Son germà Juan López Saura
també va ser militant anarcosindicalista.
Defuncions
Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894) - Charles Chatel: El
4 de
juny de 1897 mor a París
(França) el poeta i
propagandista anarquista Charles Chatel. Havia nascut el 8 d'octubre de
1868 al XVIII Districte de París
(França). Sos pares es deien Pierre Auguste
Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou
secretari de redacció de la
parisenca Revue Européenne
socialiste, littéraire et
artistique. El novembre de 1891
reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del
periòdic àcrata L'En
Dehors, dirigit
per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va
ser
reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de
gerent per Armand Matha. Tot
seguit col·laborà en el periòdic de
Jean Grave La Révolte.
En 1893 cofundà amb André Ibels la
Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit
números entre
agost i desembre i que posteriorment edità cinc
números sota el títol La
Revue
Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una
trentena de
companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista
Auguste Vaillant,
guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa
de
França, França). El 14 de març de 1894
va ser detingut al domicili del doctor
Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte
de París, on s'hi
havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el
moviment
anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el
cafè Terminus de París. Entre
el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels
teòrics de
l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència
del Sena en l'anomenat
«Procés dels Trenta». En aquest judici
es declarà «anarcoindividualista» i
«rebel a qualsevol acció comuna»,
afirmant que no freqüentava les reunions
anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu
nom
figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Després, amb
André Ibels, publicà el
periòdic bimensual Le Courrier
Social
Illustré, del qual sortiren quatre
números entre novembre i desembre de
1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en
el periòdic marsellès L'Oeuvre
Social i entre desembre de 1895
i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La
Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu
de 1895) del
periòdic Le Phare de Montmartre,
publicà
un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar
el 4 de
juny –algunes fonts citen erròniament el
5 de
juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu
domicili
del
número 49 del
carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París
(França). Dos dels seus
amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta,
ajudaren sa
vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les
exèquies. ***
Pepita Not amb son fill Floreal - Pepita Not: El 4 de juny de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Josepa Maria Not Bosch (Pepita Not). Havia nascut el 23 de novembre de 1897 a Torregrossa (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares, pagesos, es deien Salvador Not Cases i Magdalena Bosch Lleonart, i tenia dos germans i tres germanes. Quan era una nina quedà òrfena de mare. Amb 11 anys, per imposició paterna, va començar a fer feina com a minyona i cuinera a casa d'una vídua francesa, sa filla i un germà seu que vivien al carrer Balmes de Barcelona (Catalunya), i que la tractaven de mala manera. En 1918, després de conèixer el destacat militant anarquista Ricard Sanz García, qui esdevindrà el seu company, va començar a militar en el moviment llibertari i especialment durant els anys vint en el grup d'acció «Los Solidarios» fent de correu de correspondència, diners i armament arreu de la Península (Astúries, País Basc, Aragó, Catalunya). Durant la República va participar en els grups de suport als presos amb Rosario Dulcet Martí i Llibertat Ródenas Domínguez. Pepina Not va morir, de les complicacions sorgides durant el part de sa filla Violeta, el 4 de juny de 1938 –erròniament, segons alguns, en 1936– a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrada dos dies després amb un gran seguici. A més de Violeta, tingué un fill, Floreal, amb son company Ricard Sanz García. ***
Propaganda
de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin - Louis Descarsin: El 4 de juny de 1956 mor a Crosne (Illa de França, França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Havia nascut el 24 d'octubre de 1895 al X Districte de París (França). Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França). ***
Notícia
de la condemna de Jules Leamire apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 22 de setembre de 1924 - Jules Lemaire:
El 4 de juny de 1957 mor a Amiens (Picardia,
França) el propagandista
anarquista,
antimilitarista i sindicalista,
i després comunista, Jules André Lemaire. Havia
nascut el 15 de febrer de 1874
a Amiens (Picardia, França). Era
fill natural de l'obrera
fabril Geneviève
Marie Augustine Régnier i l'infant va ser legitimat pel
matrimoni d'aquesta amb
l'oliaire Zéphir Augustin Lemaire celebrat el 16 de juny de
1875 a Amiens. En 1892
era tresorer del Sindicat de Ferroviaris. D'antuvi sabater i seguidor
del sindicalisme
socialista de Jean Allemane, va ser un dels animadors, ja anarquista,
de les
vagues del sector esdevingudes entre abril i maig de 1893 a Amiens. El
seu
domicili va ser escorcollat en tres ocasions en 1894 (l'1 de gener, el
26 de
febrer i el 7 d'abril) i la policia va trobar fullets i
cançons anarquistes,
com ara La Chanson du Père Duchesne. En
1895 vivia al número 16 de la
plaça Vogel. El 12 de novembre de 1895 va ser cridat a files
i incorporat en el
132 Regiment d'Infanteria a Reims (Xampanya-Ardenes,
França); sancionat, el 20
d'abril de 1895 va ser destinat a la IV Companyia de Fusellers
Disciplinaris a
l'Àfrica del Nord, servint fins el gener de 1897 a
Algèria. El 20 de gener de
1897 retornà a França i va ser integrat en el 156
Regiment d'Infanteria. El 28
de febrer de 1897, com a fill de vídua, passà a
la vida civil i reprengué
immediatament la militància llibertària.
Demanà el permís per a la reunió
pública sobre l'«afer Dreyfus» celebrada
el 29 de gener de 1897 a la sala
Alcazar on els redactors de La Libertaire
Ferrière i Émile Janvion
prengueren la paraula i també per a una reunió
sobre el mateix tema per al 22
de setembre de 1898 que acabà en violents enfrontaments. En
1898 vivia al
número 3 del carrer Motte i era responsable d'una
subscripció a favor de les
famílies d'una desena de companys condemnes per haver
pertorbat una reunió
clerical. En aquesta època participava en les reunions de
l'anarquista
Alexandre Ségard i era un dels distribuïdors del
periòdic Le Journal du
Peuple de Sébastien Farue. El 20 de maig de 1899
organitzà una conferència
de Sébastien Faure a la sala Alcazar sobre
l'Església. Segons la policia, a
finals de la dècada del noranta va estar en contacte amb una
banda de desvalisadors
anarquistes i en aquesta època treballava de firaire. El 15
de febrer de 1900 protestà
per carta a l'Alcaldia d'Amiens contra l'obligació de
demanar permís per a una
reunió anarquista que era privada en un cafè. El
28 d'abril de 1900, en una conferència
organitzada per la Unió Republicana Democràtica
(URD), interpel·là un diputat
socialista parisenc sobre les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) ja que
els
socialistes no demanaven la seva derogació. El 2 de juny de
1901 s'establí, amb
altres companys sabaters (Edmond Carpentier, Edmond Pépin,
Camille Tarlier i
Émilien Tarlier), al número 8 del carrer
Saint-Germain d'Amiens, on crearen un
taller cooperatiu, la façana del qual decoraren amb cartells
i propaganda
anarquistes, a més d'una gran pancarta de la Lliga dels
Antipropietaris. El 8
de juny de 1901 aparegueren articles sobre aquest tema en els diaris Le
Journal d'Amiens i Le Progrès de la Somme.
Constantment vigilats per
la policia, un gravat sobre Ravachol va ser denunciat. El 3 de juliol
de 1901
va ser condemnat, juntament amb Edmond Carpentier i Émilien
Tarlier, a dos
mesos de presó per «provocació a
l'assassinat amb finalitats de propaganda
anarquista». L'11 de gener de 1902 va se un dels
organitzadors de la
conferència de Dubois Desaulle
«L'armée, école du crime»,
celebrada a la sala
Alcazar pel grup «La Jeunesse Libertaire» d'Amiens.
El 13 d'abril de 1902 portà
la contradicció al socialista Charles Gaillet en una
reunió pública. El setembre
de 1902 va ser detingut amb Edmond Carpentier per trencar un viacrucis
a
Péronne (Picardia, França), a més de
portar el fullet de Charles-Albert Patrie,
guerre et caserne. El 9 d'octubre de 1902, quan realitzava
com cada any la
verema a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), es
dedicà a vendre el fullet de Johann
Most La peste religieuse. En 1903 va anar amb
bicicleta a la verema de
Cuis (Xampanya-Ardenes, França) amb un balot de fullets,
entre ells el de
Georges Yvetot Mouveau manuel du soldat. En 9 de
juny de 1904 va ser
condemnat a 15 dies de presó per «ultratges a
l'exèrcit», després d'haver cridat
a una tropa de soldats «Fora l'exèrcit! Pila de
porcs!». El novembre de 1904,
amb Georges Bastien i Alcide Dumont, va ser un dels fundadors del
setmanari
anarquista del Somme Germinal, editat durant el
procés de l'anarquista
Alexandre Jacos a l'Audiència del Somme. Els anarquistes
d'Amiens van fer
accions en suport de Jacob, com ara la manifestació de l'11
de febrer de 1905. Germinal
durà fins el 27 de juliol de 1914 i ell en va ser gerent
fins a 1906. En
aquesta època va ser un dels principals animadors del grup
anarquista «La
Jeunesse Libre» d'Amiens i de la secció local de
l'Associació Internacional Antimilitarista
(AIA). Els membres de l'AIA d'Amiens boicotejaren activament el 14 de
juliol de
1905 la Festa Nacional, llançant eslògans
antimilitaristes i cantant L'Internationale
i La Carmagnole, acció que
acabà gairebé en revolta quan s'acostà
a l'ajuntament
i a la seu del Cercle Militar. L'octubre de 1905 Germinal
edità 10.000
exemplars del fullet antimilitarista Aux conscrits,
de Georges Bastie, i
el novembre d'aquell any la policia escorcollà els locals i
va ser detingut
juntament amb Bastien. El gener de 1906 ambdós van ser
condemnats a nou mesos
de presó per l'article «L'antimilitarisme et
l'antipatriotisme» aparegut el 31
de maig de 1905. El 21 de febrer de 1906 van ser novament jutjat pel
fullet Aux
conscrits
i ell ser condemnat a 18 mesos i a 15 mesos de
presó Bastien i a
1.000 francs de multa cadascun. El 25 de novembre de 1907 va ser
novament
inculpat per ultratges cap al gendarme Candillon i condemnat a vuit
dies de
presó. A principis de la dècada dels deu va ser
un dels responsables del Comitè
de Defensa Social (CDS) d'Amiens. Com a membre del Sindicat de
Treballadors del
Cuiro jugà un paper destacat durant la vaga dels obrers
tintorers de 1911. En
1913 era membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i
posteriorment del
grup local de la Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). En 1913
sembla que s'instal·là, via Bèlgica, a
Anglaterra i quan esclatà la Gran Guerra
no va respondre a l'ordre de mobilització, restant al Regne
Unit, i essent
declarat insubmís el 12 de desembre de 1918.
Milità activament amb altres companys
revolucionaris al Regne Unit i el 12 de febrer de 1915
cosignà el manifest
pacifista «L'Internationale anarchiste et la
guerre». Per aquestes activitats,
va ser tancat a les presons britàniques. El setembre de 1924
va ser condemnat a
sis mesos de presó i a la deportació per no
haver-se inscrit com a estranger al
Regne Unit i lliurat el març de 1925 a les autoritats
frontereres franceses.
Després de quatre mesos de presó preventiva, el
juny de 1925 va ser jutjat en
consell de guerra a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) i
condemnat a sis mesos
de presó amb llibertat provisional. Entusiasmat per la
Revolució bolxevic, en
1928, de bell nou a Amiens, s'integrà en el moviment
comunista i milità en
l'associació «Amics de l'URSS» i en el
Socors Roig Internacional (SRI). En 1935
figurava com a «anarquista militant» en un llistat
d'anarquistes del departament
del Somme. Entre 1936 i 1939 participà activament en la
solidaritat amb la II
República espanyola i les víctimes de la
repressió franquista. Durant la
primavera de 1940 es refugià voluntàriament a la
Dordonya, al costat d'un camp
de concentració on estaven tancats una quinzena de
comunistes de Picardia amb
la finalitat de socórrer-los. Posteriorment ajudà
el maquis dels Francs-tireurs
Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Dordonya, especialment
com a recaptador
de fons a Sarlat (actual Sarlat e la Canedat, El Perigord,
Aquitània,
Occitània). En 1945 retornà a Amiens i
milità activament en el Partit Comunista
Francès (PCF). Recollí ell tot sol més
de quatre-mil signatures contra la bomba
atòmica. D'educació autodidacta i sensible a la
necessitat d'educació dels
membres del seu partit, llegà la seva biblioteca a la
secció d'Amiens del PCF.
En 1954 va caure malalt i va ser hospitalitzat dos anys
després. Jules Lemaire
va morir el 4 de juny de 1957 al seu domicili, número 31 del
carrer
Port d'Aval, d'Amiens (Picardia, França) i va ser trobat
l'endemà, data
en la qual es certificà la seva defunció. ***
Necrològica
de Tomàs Aysa Piqué apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 13 d'agost de 1959 - Tomàs Aysa Piqué: El 4 de juny de 1959 mor a Gordon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Tomàs Aysa Piqué –també citat erròniament Aisa–, conegut com El Nano. Havia nascut el 15 de maig de 1889 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Bartomeu Aysa i Maria Piqué. Paleta de professió, milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya). El 8 de maig de 1923 va ser detingut amb Sebastià Riera Alujas per haver amenaçat de mort el contractista d'unes obres de l'Avinguda d'Icària. Durant la guerra civil i la Revolució espanyola fou delegat del Consell de Fàbrica on treballava. Amb el triomf franquista passà a França. Milità en la Federació Local de la CNT de Caen (Baixa Normandia, França), de la qual va ser nomenat tresorer. Per mor d'una malaltia hagué de deixar de treballar i en 1952 s'integrà en la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Le Vigan, Llenguadoc, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Per la seva professió, a la Colònia Llibertària d'Aymare contribuí a la construcció de la granja avícola, del conillar i d'altres edificis similars. Després milità a la Federació Local de la CNT de Solhac (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Maria Capou. Tomàs Aysa Piqué va morir el 4 de juny de 1959 d'asma a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Pura Chacón Domínguez apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 2
d'agost de 1964 - Pura Chacón
Domínguez: El 4 de juny de 1964 mor a
Mülhausen (Alsàcia, França)
l'anarcosindicalista Pura Chacón
Domínguez –el segon llinatge sempre citat
erròniament com a Rodríguez.
Havia nascut el 8 de desembre de 1888 a Higuera la Real (Badajoz,
Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Chacón i
María Domínguez. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i
patí els camps
de concentració. Fou
companya del militant anarcosindicalista José Silva
Fernández. Pura Chacón
Domínguez va morir el 4 de juny de 1964 al seu
domicili de
Mülhausen (Alsàcia, França). ***
Necrològia
de Josefa Montero Girón apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 10 de juliol de 1969 - Josefa Montero Girón:
El 4 de juny de 1969 mor a Doué-la-Fontaine (País
del Loira,
França) l'anarcosindicalista
Josefa Montero Girón, coneguda com Pepita
Montero.
Havia nascut el 28 d'octubre de 1905 a Capella (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Pedro Montero i Vicenta Girón.
Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili,
fou companya d'Aurelio Arroyo. Treballà de portera a
París (França). Malalta, Josefa Montero
Girón va
morir el 4 de juny de 1969 a l'Hospital Douessin
de Doué-la-Fontaine (País del Loira,
França). ***
Necrològica
de Francisco Isabal Begué apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
juliol de 1979 - Francisco Isabal Begué: El 4 de juny de 1979 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Francisco Isabal Begué, conegut com Isabelé. Havia nascut el 21 d'octubre de 1899 a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Isabal i Prisca Begué. Llaurador militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936 participà en el Comitè Revolucionari de Vallobar i fou delegat general de la col·lectivitat local. En 1937 va ser detingut per la reacció comunista i el 13 d'octubre d'aquell any va ser traslladat de la presó de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) a la de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Exiliat a França, treballà de llaurador. Entre el 6 d'agost de 1959 i 1972 va ser membre de la Secció de Solidaritat de Vallobar en l'exili. Sa companya fou María Sanz. Francisco Isabal Begué va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 8 de juny– de 1979 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Son germà Felipe Isabal Begué, també va ser membre de la CNT. ***
Necrològica
d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 10 de juliol de 1984 - Isabel Martínez Cuenca: El 4 de juny de 1984 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Havia nascut el 27 de setembre de 1910 a Xàtiva (Costera, País Valencià). Sos pares es deien José Martínez i Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la Federació Local de Foix (País de Foix, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou Miquel Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Foix (País de Foix, Occitània). ***
Josep
Asens Giol - Josep Asens Giol: El 4 de juny de 1985 mor a Annecy (Savoia, Arpitània) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Blai Jaume Asens Giol. Havia nascut l'11 de juliol de 1900 a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Porrera (Priorat, Catalunya). Sos pares es deien Josep Asens Lladó i Pilar Giol Aragonès. En 1920 es casà amb Amelia Valera Lozano, amb qui tingué quatre infants (José, Conchita, Rosita i James). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era secretari de la Federació Local de Sindicats de Barcelona i membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 20 de juliol de 1936, en nom de les dues organitzacions citades, formà part, amb Diego Abad de Santillan Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, de la delegació que exigí al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover la distribució d'armes. El 21 de juliol, en el ple regional que es realitzà un cop sufocat el cop feixista, va ser nomenat, amb Buenaventura Durruti i Joan García Olivar, delegat de la CNT en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. També va ser membre del Comitè de Defensa Confederal. Posteriorment va ser secretari coordinador del Comitè Central de Patrulles de Control de Barcelona, dels quals va ser un dels organitzadors amb Aurelio Fernández Sánchez. El setembre de 1936 va ser enviat a França i a Suïssa, portant 500.000 pessetes, per a comprar armes a través d'una xarxa muntada pels anarquistes Edmond Déturche i Lucien Tronchet. El 30 de setembre de 1936, el cotxe amb el qual dos dies abans havien entrat a Suïssa pel post fronterer de Saint-Genis-Pouilly amb els també militants Francisco Barcena Martín, Eugenio González Andrei, Ramón Mateo Chavanel i José Marín Gómez, patí un accident en el qual tots els ocupants, a excepció d'Asens, resultaren greument ferits. L'endemà, va ser detingut a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), amb altres companys (el suís Léon Aubry, el francès Fernand Robert Bigaill i l'espanyol Esper); segons la premsa, va ser arrestat després de visitar els companys a l'hospital a bord d'un taxi carregat d'armes i conduït per Armand Groux. Després de 19 dies, va ser posat en llibertat amb sos companys. Després d'una estada a Ambilly (Savoia, Arpitània), el setembre de 1937, des de Brussel·les (Bèlgica), tornà a Barcelona. El febrer de 1937 va ser jutjat a Neuchâtel i Lucien Tronchet s'encarregà del procés i de pagar les multes pertinents. Una part de l'estoc d'armes va ser passat a la Península entre octubre de 1936 i gener de 1937 per Edmond Déturche i la resta va ser amagada en una granja d'aquesta a prop d'Annemasse (Savoia, Arpitània). El 2 d'abril de 1938, amb la creació del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Barcelona, hi va ser nomenat representant de la CNT. En aquesta època viatjà novament a Amilly amb Mario Gallud i Conrad Guardiola Auladell. Diversos membres de la xarxa, entre ells Guardiola el juny i Déturche el juliol de 1938, van ser detinguts per aquest cas de tràfic d'armes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser detingut a París on buscava sa família dispersa. Traslladat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània), el 13 de desembre de 1939 va ser enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre fins l'11 d'octubre de 1941, moment en el qual va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feia en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on amb altres companys (José Berruezo Silvente, José Germán González, etc.), participà en la reorganització clandestina de la CNT durant l'Ocupació. El novembre de 1941 era membre del Comitè de Relacions de la CNT de la pressa. En el Ple clandestí de la CNT celebrat a Mauriac (Alvèrnia, Occitània), va ser nomenat secretari del Comitè de Relacions de l'MLE en l'exili. Son fill, José Asens Valera, va ser un dels 75 espanyols integrats en una companyia espanyola comandada per Juan Montoliu del Campo del «Batalló Didier» de la pressa de l'Aigle, enquadrat en les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local d'Aynes, a Chalvinhac (Alvèrnia, Occitània). Arran de l'escissió de l'MLE, s'integrà en la tendència «col·laboracionista». A principis dels anys setanta, a Seynod (Savoia, Occitània), població on s'establí definitivament, fou membre de les «Agrupacions Confederals», que publicaven el periòdic mensual Frente Libertario. Josep Asens Guiol va morir el 4 de juny de 1985 a Annecy (Savoia, Arpitània) i va ser enterrat a Seynod. Deixà inèdites unes memòries (Mis memorias en el exilio. ¡Del Sindicato al Comité de Milicias!). ***
Umberto
Marzocchi, secretari de la IFA, en el Congrés de Carrara de
1978 - Umberto Marzocchi: El 4 de juny de 1986 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Havia nascut el 10 d'octubre de 1900 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri –serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers–, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti. ***
Marcel
Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929) - Marcel Sauvage: El 4 de juny de 1988 mor a Puegmeinada (Provença, Occitània) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Havia nascute el 26 d'octubre de 1895 al IV Districte de París (França). Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne, Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània). ***
Óscar
Milstein - Óscar Milstein:
El
4 de juny de 1992 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista
i anarcosindicalista Óscar Héctor Milstein. Havia
nascut el 4 de juliol de 1924 a Bahía Blanca (Buenos Aires,
Argentina). Fill
d'una família jueva d'origen ucraïnès
de tradició llibertària, sos pares es deien
Leizer Milstein (Lázaro Milstein),
fuster i un dels
fundadors de l'anarquista Associació Racionalista Jueva de
Buenos Aires, i
Mashe Vapniarsky (Máxima Vapniarsky),
directora d'escola a Bahía Blanca. Va fer els estudis
primaris i secundaris a Bahía
Blanca i es llicencià en Enginyeria Civil a la Universitat
de Buenos Aires. Ben
igual que sos germans César Milstein, que arribà
a ser Premi Nobel de Medicina,
i Ernesto Milstein, fou membre des de la seva etapa d'estudiant de les
Joventuts Llibertàries de Bahía Blanca i de
Buenos Aires. A finals dels anys
quaranta, amb Luis Alberto Murray, Emilio Muse i Armando Socas,
milità en
l'Agrupació Estudiantil Anarquista, que editava el
periòdic De Pie.
També fou membre de la Federació
Universitària Argentina (FUA) i, amb Alberto P. Pedroncini,
fou delegat de la
Federació de Buenos Aires en la seva Junta Representativa.
Amb son germà César
entrà a formar part de la Biblioteca
«José Ingenieros», fundada el juliol de
1935, i de la qual va ser un dels seus principals animadors (cursets,
conferències, etc.) entre els anys cinquanta i seixanta,
juntament amb sa
companya Sarah Failchijes (Sarita),
amb qui es va casar en 1952 i amb qui va tenir dos infants (Gustavo
Alejandro i
Diana Judith). Amb son germà César fou un dels
promotors de l'Associació
d'Educació Lliure (ADEL), escola racionalista que funcionava
a la Biblioteca
«José Ingenieros», segons els principis
pedagògics de Guillermo Savloff. A
finals dels anys cinquanta fou un des creadors de la
«Comissió per
l'Alliberament dels Obrers Lampistes adherits a la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA)» (Humberto Correale, Gregorio Naso, etc.), basada en
la de la dels sis
obrers portuaris de la FORA detinguts i torturats en 1951 a la
presó del carrer
Las Heras. En els anys seixanta, a més de formar part de la
Federació
Llibertària Argentina (FLA), fou membre de la
redacció del periòdic La
Protesta, el responsable editorial
del qual va ser Eduardo Colombo. Organitzà, amb Colombo, una
sèrie de conferències
(«Maig del 68», Herbert Marcuse, Congrés
Internacional Anarquista de Carrara) a
la Biblioteca «José Ingenieros».
També formà part de l'Associació
Racionalista
Jueva de Buenos Aires. En aquests anys col·laborà
en la revista Reconstruir. Entre
els anys seixanta i
setanta fou membre de les editorials anarquistes
«Tupac» i
«Proyección». Entre
1983 i 1984 participà en el consell de redacció
de la revista Utopía.
Malalt durant molts d'anys, Óscar
Milstein va morir el 4 de juny de 1992 a Buenos Aires (Argentina) i va
ser
incinerat en aquesta ciutat. ***
Josep
Muntaner Cerdà portant el retrat al pastel realitzat per
Guillem
Gayà quan ambdós estaven tancats a la
presó
provincial de Palma en 1940 - Josep Muntaner
Cerdà: El 4 de juny de 2010 mor a
Pollença (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista
i poeta Josep Muntaner i Cerdà, conegut com Fusteret.
Havia nascut el 17 de juliol de 1913 a l'Hostal de Cas Fusteret, vora
Son Fe,
d'Alcúdia (Mallorca, Illes Balears). Sos pares es deien
Josep Muntaner, de Sa
Pobla, i Margalida Cerdà, de Pollença. Va poder
anar a l'escola de Sa Pobla
fins als 14 anys. Apassionat de la lectura, es va veure influenciat per
autors
com Blasco Ibáñez, Victor Hugo, Gabriel
Miró o Anatole France. En 1927 sa
família es traslladà a Pollença.
Barber de professió, amb la proclamació de la
II República milità en la Joventut Republicana.
Amb altres companys, creà al
Centre Republicà de Pollença un grup d'afinitat
anarquista, on rebien diferents
publicacions llibertàries i feien tertúlies.
Afiliat a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1933, durant la visita que Frederica Montseny va
fer a
Mallorca, organitzà amb els seus companys una
conferència d'aquesta a Pollença.
Durant l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en
la inútil defensa
que els republicans i els carrabiners pollencins organitzaren
parapetats a
l'Ajuntament de la vila amb dinamita, escopetes de caça, dos
canons del segle
XVI i pedres per fer front els escamots falangistes que havien pres la
ciutat
de Palma. Quan la resistència s'enfonsà, amb el
també anarquista Martí Vicens Vilanova
(Bonjesús), fugiren a peu
i s'amagaren
a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Durant dies vagaren pels
indrets de
la zona (Pollença, Campanet, cova de Massana, Tomir, etc.)
perseguits per
escamots feixistes i sense saber ben bé que fer, ja que
l'illa era una ratonera
i el desembarcament republicà esperat no es
produïa. Decidiren separar-se i Bonjesús,
gràcies a la complicitat de veïns de Buger,
aconseguí burlar el cercle feixista
i arribar a Menorca. Ell, però, delatat per uns
veïns, va ser detingut el 3
d'agost de 1936 per la Guàrdia Civil mentre dormia a casa de
sa germana a Sa
Pobla. Va ser tancat durant 38 dies al vaixell-presó
«Jaime I» al port de Palma
i després a la «Prisión Estaciones de
Palma», més coneguda com Can Mir, on
conegué, entre altres, l'intel·lectual alemany
Heinz Kraschutzki, que el cita
en les seves Memòries a les
presons de la
guerra civil a Mallorca. A la presó, a
més de ser testimoni de les
constants saques o tretes,
s'assabentà que Bonjesús havia
estat detingut quan intentava arribar a Barcelona i afusellat dies
després a
Mallorca. A Can Mir gosà recitar poesies en
català als presos allà tancats. Va
ser jutjat per un tribunal militar a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma
sota
l'acusació de resistència al ban del comandant
militar de Balears Manuel Godet
Llopis i d'«anarquista perillós capaç
de cometre qualsevol atrocitat» i
condemnat a 30 anys de presó, aconseguint així
eludir l'afusellament. La pena,
finalment, va ser commutada a sis anys d'empresonament. El 8 de maig de
1941 va
sortir en llibertat provisional de la presó. De tornada a
Pollença, abandonà
l'activitat política i bastí un comerç
a l'engròs de productes agraris (Can
Fusteret). El 8 de maig de 1945 es casà amb Magdalena Orell
Martorell. Malgrat no
militar, portava els dissabtes a l'enllaç del Socors Roig de
Palma els diners
que s'havien recaptat al seu poble per als presos. En 1974, quan es va
reorganitzar el Partit Comunista d'Espanya (PCE) se li va oferir
integrar-s'hi,
però rebutjà l'oferta. Va escriure poesia, que
publicà en set volums –Gotes de mel
(1980), Fulls
i flors (1981), El temps i la saba
(1983), Rost avall (1986),
Des del ribàs (1990), Fulles de
tardor (1995) i Gaudint dels
90 anys (2003)–, i un llibre de memòries
No eren verdes ni blaves les muntanyes.
Petita història, que sortiren per
capítols en la revista L'Espira
i posteriorment editat en
llibre (1988 i 2006). Durant els seus últims anys
participà en diversos actes
de recuperació de la Memòria Històrica
que es van fer a l'illa i en 2008 el seu
testimoni va ser recollit per a la sèrie documental
televisiva Memòria i oblit d'una
guerra. Josep
Muntaner va morir el 4 de juny de 2010 a Pollença (Mallorca,
Illes Balears) i
fou enterrat tres dies després. Josep Muntaner Cerdà (1913-2010) ***
Larry
Portis - Larry Portis: El 4 de juny de 2011 mor a Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Havia nascut el 3 de juliol de 1943 a Bremerton (Washington, EUA). Fill d'una família obrera, son pare, Everett Eugène Portis, feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber, i sa mare, Jacqueline Ann Gates, treballava de secretària ocasionalment. Va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitari The Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdic underground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses –història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne, Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles, Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan, Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Pierre Jeanne Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politique étrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili del Mas de la Carrièrre de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se. ***
Sebastian
Mendívil Urquijo fotografiat per Iban Gorriti al seu
domicili de Bilbao (2013) - Sebastian
Mendívil Urquijo: El 4 de juny de 2014 mor a
Bilbao
(Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i
després socialista Sebastian
Mendívil Urquijo, conegut com Poli.
Havia nascut el 20 de gener de 1915 al barri de Done Bikendi de
Barakaldo (Biscaia, País Basc).
Fill d'una família obrera socialista, sos pares es deien
Miguel
Mendívil Sanserena, jornaler, i Isabel Urquijo
Gutiérrez. Estudià
en l'escola pública, però sos
pares també el van inscriure en una escola laica de pagament
de la localitat.
En 1931 començà a treballar en la cooperativa
dels alts forns de Barakaldo.
Quan esclatà la guerra civil es presentà
voluntari en el «Batallón Bakunin» de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
lluità al front de Guipúscoa.
Després de la militarització de les
milícies, va ser nomenat tinent del XIV Cos
de l'Exèrcit d'Euskadi i participà en la batalla
de Villareal i en la defensa
de Bilbao. Militant anarcosindicalista, aprengué l'esperanto
i fou la cara
visible del «Batallón Bakunin».
Després del «Pacte de
Santoña» del 24 d'agost
de 1937, intentà fugir amb un vaixell cap a
França per a retornar i reprendre
la lluita, però la nau va ser interceptada pels feixistes i
detingut. L'octubre
de 1938 va ser jutjat i condemnat, però aconseguí
fugir de la presó d'Escolapis
de Bilbao i, després de diverses peripècies,
creuà els Pirineus. En arribar a
França va ser internat al camp de concentració de
Gurs. Durant la II Guerra
Mundial va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers
(CTE) comandades
pels ocupants nazis i enviat a treballar a les construccions de
fortificacions
a Normandia. Aprofità l'avinentesa per a
col·laborar amb la Resistència
francesa. El desembre de 1943 aconseguí fugir i
romangué clandestinament a
França fins l'Alliberament. El juny de 1949, acollint-se a
un indult, retornà
amb sa família al País Basc, però no
va ser fins el 1961 que el seu expedient
va ser definitivament cancel·lat. Membre de la
Unió d'Excombatents de la Guerra
Civil, lluità pel reconeixement dels drets dels militars
republicans; també fou
membre de l'associació d'expresoners del camp de
concentració de Gurs. Es
guanyà la vida com a comptable i, seguint la seva
tradició familiar, s'afilià
al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Sa companya fou Cecilia
Urquiaga
Loizaga, més coneguda com Teodora
o Teo, perruquera (Saló
de Bellesa «El
Capricho») simpatitzant del Partit Nacionalista Basc (PNB) i
amb qui tingué
tres infants: Isabel, que morí en l'exili, Miguel i
Hipólito. En 1992 publicà
el llibre Miliciano, militar y fugitivo
(Memorias de un baracaldés) i en 1996 Euskal
Herria. La nación de los vascos. Reflexiones de un
baracaldés. Sebastian
Mendívil Urquijo va morir el 4 de juny de 2014 al seu
domicili de Bilbao
(Biscaia, País Basc) i va ser incinerat. Sebastian Mendívil Urquijo (1915-2014) ***
Marc
Ogeret - Marc Ogeret: El 4 de juny de 2018 mor a Semur-en-Auxois (Borgonya, França) el cantautor llibertari i sindicalista Marcel André Marius Frédéric Ogeret, més conegut com Marc Ogeret. Havia nascut el 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1932 al carrer de l'Abbé-Grégoire, al VI Districte de París (França). Son pare, Marius Jean Jacques Ogeret, treballà al Servei de Salut del Ministeri de la Guerra i sa mare, Madeleine Babin, era costurera. Estudià als instituts Montaigne i Louis Le Grand. Quan tenia 17 anys abandonà els estudis i esdevingué aprenent en una foneria. Després treballà en les empreses IBM i Renault. Atiat per uns d'amics que munten un grup teatral, abandonà la feina. En 1950 entrà a l'Escola Nacional Superior de les Arts i Tècniques Teatrals (ENSATT, més coneguda com «Centre Dramàtic del carrer Blanche»). Cap el 1954 començà a cantar cançons de Félix Leclerc, Jacques Douai i Léo Ferré a les terrasses dels cafès. El cineasta Pierre Prévert, germà del poeta Jacques Prévert, el conegué i el patrocinà, començant a cantar pels cabarets, entre ells el seu, «La Fontaine des Quatre Saisons», en el programa de Philippe Caly, i, a partir de 1957, en el d'Agnès Capri al carrer Molière i, de 1959, en «Chez Bernadette». Consagrà els seus primers enregistraments, a partir de 1960, a destacats poetes (Marc Alyn, Pierre Seghers, Louis Aragon, Luc Bérimont, André Salmon, Paul Gilson, etc.), esdevenint un dels intèrprets més importants de l'anomenada «cançó poètica» o del «cabaret poètic». En 1962 i en 1970 rebé el Gran Premi de l'Acadèmia Charles-Cros i el març de 1963 el de l'Acadèmia de la Cançó. El març de 1963 actuà en els «Mardis de la chanson» al petit teatre de Gilbert Sommier, al carrer de la Huchette, i aquest mateix any canta amb Jacques Serizier a «L'Écluse». En aquesta època participa en les jam-sessions organitzades per Luc Bérimont a la Maison de la Radio, amb Georges Brassens, Serge Gainsbourg i Guy Béart, entre d'altres. En 1965 cantà en la primera part dels concerts de Georges Brassens al Bobino i en «La Contrescarpe». En 1966 portà a terme un espectacle consagrat a Louis Aragon a la sala de concerts «Les Trois Baudets» i enregistrà Marc Ogeret chante Aragon, el seu disc més venut. En 1967 actuà en els «Jeudis artistiques» de «La Closerie des Lilas». En 1968, poc abans de l'esclat de «Maig del 68», enregistrà dos discos de cants revolucionaris (Autour de la Commune i Chansons «contre»), que havien de sortir l'abril d'aquell any i la publicació dels quals es van ajornar dos anys. Posteriorment enregistrà cançons marineres i muntà un espectacle, amb la compositora Hélène Martin, al voltant del poema de Jean Genet Le condamné à mort. En 1974 realitzà una gira de cinc setmanes a diferents repúbliques de l'URSS. Entre 1977 i 1978 enregistrà quatre àlbums consagrats al cançonetista montmartrià Aristide Bruant. Posteriorment realitzà gires artístiques arreu del món (Bèlgica, Canada, Egipte, etc.). En les eleccions legislatives de març de 1978 signà una crida amb 500 persones públiques en suport del Partit Comunista Francès (PCF). Seguidament enregistrà cançons de 1789 i de la Resistència, del compositor anarquista Jean Vasca, nous poemes d'Aragon, cançons de Léo Ferré, etc. També va conreà el cinema, participant en dues pel·lícules: L'escadron Volapük (1970), de René Gilson, i Les beaux quartiers (1983), de Jean Kerchbron. El 21 de febrer de 1983 va ser nomenat cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres. Com a sindicalista contribuí a la reivindicació dels drets d'autors a través de la Societat Civil per a l'Administració dels Drets dels Artistes i Músics Intèrprets (ADAMI), de la qual fou administrador. Entre 2009 i 2010 la seva cançó La liberté des nègres, sobre un poema de Pierre-Antoine-Augustin de Piis, estigué programada en la prova de música del batxillerat. Va realitzar nombrosos concerts en suport de diverses iniciatives llibertàries i de la premsa anarquista. Sa companya fou Anita Marie Suzanne Pierrette Raymonde Hélène Aubert. Marc Ogeret va morir el 4 de juny de 2018 a l'Hospital de Semur-en-Auxois (Borgonya, França). ***
Armand
García Pons - Armand García
Pons: El 4 de juny de 2020 mor a Manresa (Bages,
Catalunya) el dibuixant, pintor
i videoartista anarquista Armand García Pons, conegut en la
clandestinitat com Ernest
i artísticament com Armand Pons o Armandpons.
Havia nascut el 6
d'octubre de 1950 a Barcelona (Catalunya). Era fill natural de
Lluís García
Brik i de Maria Pons Altimira. En 1974 s'integrà en la
lluita clandestina anarquista
a Barcelona (Catalunya), especialitzant-se en materials explosius. Com
a membre
de la llibertària Organització de Lluita Armada
(OLLA), participà activament en
sabotatges amb explosius a la Península i a
França. En aquesta època mantingué
estrets contactes amb altres grups de lluita armada europeus. El 7 de
juny de
1977 va ser detingut, juntament amb altres companys (José
Cerreda Ramos, Ignace
Congosto i Jean-Paul Nuñez), en un pis franc, al
número 32 del carrer Clé del V
Districte de París (França), amb un important
arsenal d'armes i explosius. El
febrer de 1984 va ser detingut, juntament amb sa companya Maria
Assumpta
Casellas Rosell a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) i
tancat a la presó de
Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 4 de setembre de 1984
s'inaugurà a
«La Caixa» de Barcelona l'exposició de
pintures i dibuixos «Carabanchel: Peau Blanche»
i no se li va autoritzar assistir-hi. La seva última etapa
visqué a Horta
d'Avinyó (Avinyó, Bages, Catalunya), amb sa
companya, la botiguera Àngels
Goenaga, i participà activament en les activitats de la
residència d'artistes
Cal Gras d'Avinyó. Armand García Pons va morir el
4 de juny de 2020 a Manresa
(Bages, Catalunya) i va ser enterrat a Ripoll (Ripollès,
Catalunya). ***
Alejandro
Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana] - Alejandro Sancho
Riera: El 4 de juny de 2020 mor a Le Grand-Saconnex
(Ginebra, Suïssa) el
llibertari Alejandro Sancho Riera. Havia nascut el 30 de juliol de 1926
a
Barcelona (Catalunya). Sa mare es deia Rosa Riera Grondona i son pare
Alejandro
Sancho Subirats, republicà federal i capità
d'enginyers que entre 1929 i 1930
s'acostà a l'anarcosindicalisme, col·laborant en
la premsa sota el pseudònim Fernando Castillo
i que tingué un paper
destacat en el comitè revolucionari creat el juny de 1930
amb militars i
anarquistes que preparà la conspiració frustrada
d'octubre de 1930 i que acabà
detingut i empresonat al castell de Montjuïc, morint mesos
després, en 1931,
amb 37 anys, de la malaltia allà contreta. Alejandro Sancho
Riera s'instal·là a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es guanyà la vida com
a traductor en
l'Organització Mundial de la Salut.
Col·laborà activament durant 15 anys amb el
Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) quan aquest
s'establí
a Ginebra. Sota el pseudònim Fernando
Castillo, el mateix que va fer servir son pare,
redactà ressenyes bibliogràfiques
per al Bulletin du CIRA. A partir de
1973 ajudà els joves emigrants espanyols que venien a
Suïssa a la recerca de
feina i mantingué estrets contactes amb els anarquistes de
l'exili espanyol,
per als quals realitzà, discretament, activitats
clandestines. Es relacionà,
entre d'altres, amb els intel·lectuals José
Ángel Valente Docasar i Miguel
Sánchez-Mazas Ferlosio. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, serví
d'enllaç entre el CIRA i els arxius espanyols que s'hi
anaven obrint. A partir
de 1990, quan el CIRA es traslladà a Lausana (Vaud,
Suïssa), la seva
participació s'hi va reduir per mor de la
distància física. Malalt d'Alzheimer,
els seus últims anys els passà en un centre
especialitzat. Sa companya, amb qui
va tenir tres infants (Miquel, Lorenzo i Inés), va morir
abans que ell. ---
|
![Alejandro Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/sanchoriera.jpg "Alejandro Sancho Riera (Alcanyís, 1989) [CIRA - Lausana]")
![[03/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/06]") |
|
![[05/06]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/06]") |
|
|
| Actualització: 04-06-24 |