---

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de "Freie Arbeiter Stimme"

Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

***

Cartell de la fira

Cartell de la fira

- IV Fira de l'Autogestió: Entre el 4 i el 5 de juliol de 2015 se celebra a «La Parole Errante» de Montreuil (Illa de França, França) la IV Fira de l'Autogestió. Aquest esdeveniment va ser organitzat per més de vuitanta iniciatives autogestionàries (col·lectius, associacions, grups d'emprenedors i emprenedores, cooperatives de producció, sindicats, organitzacions polítiques, etc.) de tot arreu amb la finalitat de crear canals per lluitar contra el sistema capitalista i l'Estat. També s'analitzaren exemples històrics d'autogestió, com ara cooperatives, recuperació d'empreses, Comuna de París, Revolució espanyola, Maig del 68, Primavera de Praga, Polònia, Argentina, etc. La fira comptà amb estants, fòrums, debats, tallers, concerts, teatre, cinema, biblioteca, ludoteca, menjador, bar, etc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

- Marie-Eugène Bresson: El 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juliol– de 1863 neix a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) l'advocat anarquista i després socialista llibertari Marie-Eugène Bresson. Sos pares es deien Jean Baptiste Victor Bresson, forner republicà, i Marie Maigrot. Fou el membre intel·lectual del grup anarquista de Chaumont. L'abril de 1892, arran de la detenció del propagandista anarquista Raoul Rodach que havia de fer una conferència a Chaumont, va ser importunat per la policia ja que defensà Rodach com a advocat. El gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut per la policia, ben igual que tots els anarquistes de la població. En l'escorcoll del seu domicili es van trobar exemplars dels periòdics La Révolte i Le Chambard Socialiste i el fullet Sloughine le nihiliste, d'Hugues Le Roux. Després de ser acusat de ser un dels redactors del periòdic La Révolte i un dels col·laboradors de Le Père Peinard, i de tenir estretes relacions amb els anarquistes de Troyes (Xampanya, França), i d'haver rebutjar assumir la defensa davant l'Audiència de l'Aube, va ser, després d'interrogat, traslladat a París (França) amb el socialista llibertari Auguste Serre (Le Sergent). No considerat perillós, va ser alliberat i pogué tornar a Chaumont, on el desembre de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes obligats a residència fixa, juntament amb Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre. Després de dos anys d'inactivitat, en 1896 reprengué la propaganda anarquista, destacant com a orador i reclutador de militants. Gràcies a les seves gestions, l'abril de 1896 Sébastian Faure i Armand Matha hi anaren a Chaumont a fer tres conferències sobre «doctrina anarquista». Considerat «massa burgès» per mor de sa professió segons els obrers guanters Antoine Exbrayat, Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre, de la fàbrica de guanteria Tréfousse de Chaumont, no va ser inclòs en la llista socialista obrera elaborada pel Comitè Electoral Obrer per a les eleccions municipals. No obstant això, estava considerat com un dels promotors de la Borsa del Treball, assistint a totes les reunions i conferències que s'hi realitzaven, com ara la del 28 de juny de 1896, on Eugène Guérard, secretari del Sindicat General d'Empleats del Ferrocarril, i Jean Colly, regidor municipal de París, ponderaren l'acció sindical i ell va ser expulsat de la sala per la policia a causa de la violència de les seves paraules. Cap el 1900 sembla que encapçalava el grup socialista que, amb el seu Cercle d'Estudis Socials (CES), feia propaganda per a les properes eleccions municipals. El 8 d'abril de 1900, amb Adrien Fuzelier, regidor de districte del cantó de Doulevant-le-Château (Xampanya-Ardenes, França), participà en una reunió amb una dotzena d'assistents celebrada al Cercle d'Estudis de la Borsa del Treball per a frenar l'actitud del Partit Obrer cap a les eleccions. Quan en la llista radical («Llista de Defensa Republicana») va ser acceptada la incorporació del Partit Obrer, va ser inscrit com a candidat socialista revolucionari amb els companys Antoine Exbrayat i Simon Humblot. Les seves idees radicals espantaren els electors en la primera volta electoral i només els socialistes moderats n'arribaren a la segona. No obstant això, va ser elegit amb sos dos companys en la segona volta. Ell obtingué 1.305 vots sobre 1.630 votants, i fou el segon elegit. La premsa parlà d'èxit del «Partit Llibertari», dels seguidors del «partit de Sébastien Faure». Encoratjat pel seu èxit, es presentà candidat a les eleccions legislatives de 1902 per al Districte de Wassy (Xampanya-Ardenes, França) contra Albin Rozet, propietari d'una de les foneries més importants de la zona. A finals de 1901 encetà la seva campanya a Roches-sur-Rognon (actualment Roches-Bettaincourt, Xampanya-Ardenes, França), on sabé atreure l'amistat dels obrers metal·lúrgics, però topà de ple amb la influència del patró que anihilà la propaganda socialista acomiadant dos dels obrers que militaven al seu favor. El Partit Obrer ja no el designà com a candidat i en les eleccions municipals de 1904 no va poder entendre's amb els radicals-socialistes i després d'aquest afer deixà la vida política, dedicant-se a escriure articles doctrinals en els periòdics socialistes de la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc "Le Petit Journal" del 6 de març de 1887

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Sos pares es deien Étienne Noël Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray, també militant anarquista. L'octubre de 1883 participà en una col·lecta organitzada per Le Drapeau Noir de Lió en suport dels detinguts polítics. La policia l'acusà de ser l'autor d'un article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la Joventut Anarquista, que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de rellotger. En aquesta època estava subscrit a Le Révolté. El març de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses en una investigació contra el moviment anarquista, però tal vegada ja havia retornat a Lió. A començament de 1885 començà a fer feina d'aprenent de pintor i de guixaire amb un tal Rauzy. En aquesta època participà activament en el moviment llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24 d'agost de 1885 demanà permís per a la venda ambulant d'impresos i esdevingué corresponsal i dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions públiques. Durant la nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater anarquista André Montfouilloux organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una vetllada de germanor que acabà amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat «Procés dels 66» de Lió, que havia sortit de la presó el gener anterior sense recursos. La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8 de febrer de 1887 contra el Palau de Justícia de Lió, on set policies resultaren ferits, però l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours Lafayette de Lió, no donà cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents diaris demanava els companys que no enviessin escrits a la seva adreça ja que aquests eren sistemàticament requisats per la policia. Arran l'informe d'un confident anomenat Lhoste, ambdós organitzadors van estar denunciats per no haver demanat autorització per a muntar la loteria i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de Lió condemnat Montfouilloux a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per infracció a la Llei de Loteries. Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca l'anarquia!» i el tribunal el castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de presó per «ultratges als magistrats durant l'audiència»; aquesta condemna, però, va ser reduïda en l'apel·lació del 28 de març d'aquell any a un any de reclusió. El 26 d'abril de 1890, en una reunió preparatòria a les manifestacions del «Primer de Maig» celebrada pel Consell Local de Lió de la Federació Nacional de Sindicats, destacà per les seves declaracions violentes. L'agost d'aquell any organitzà una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i creà un grup corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió i dels barris adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època també treballà de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire. El 14 de març de 1891 rebaté violentament els oradors blanquistes convidats pels Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en ocasió del vintè aniversari de la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar celebrada a la cerveseria Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un cicle de conferències de Sébastien Faure, un dels germans Monfray interpretà Le 14 juillet du vagabond. Malgrat que en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri lionès de la Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de participar en les reunions anarquistes. No obstant això, la policia escorcollà el seu domicili i trobà fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22 d'abril de 1892, un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la celebració del «Primer de Maig», va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquesta època vivia al número 87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa mare vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al XIV Cos de l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser llicenciat per «bronquitis tuberculosa». El seu últim domicili va ser al número 257 del Cours Lafayette de Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri de La Croix-Rousse d'aquesta ciutat.

***

Notícia del processament de Marius Débard apareguda en el diari parisenc "L'Intransigeant" del 10 de juliol de 1894

Notícia del processament de Marius Débard apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 10 de juliol de 1894

- Marius Débard: El 4 de juliol de 1874 neix a Trapayac (Mariac, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Séraphin Débard, més conegut com Marius Débard. Era fill natural de Rosalie Débard. Es guanyava la vida treballant de sabater. Va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives de 1893 per a la VII Circumscripció de Lió (Arpitània), participant amb altres anarquistes (Marius Blain, Alphonse Comberousse, Daniel Condom, Maurice Pierre Condom, Pierre Desgranges, Hippolyte Dumortier, Claude Joly, Louis Polo i François Vitre) en una gran campanya abstencionista a la zona. Arran dels atemptats del carrer Bons-Enfants i del restaurant Boudillon Duval a París (França), el 20 de novembre de 1893 la policia ordenà l'escorcoll del domicili de 102 anarquistes, entre ells el seu, sense cap resultat. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili va ser novament perquirit sense èxit. El 6 de juliol de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i aquesta vegada la policia trobà fullets i cançons anarquistes, així com un alfabet xifrat per a correspondència codificada. A principis de 1894, mentre l'anarquista Sante Geronimo Caserio s'estava recuperant a l'hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània), va rebre la seva visita que es trobava en aquesta població des de feia algunes setmanes amb un conegut italià. A finals del gener de 1894 abandonà el Migdia i retornà a Lió. A finals de març d'aquell any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en companyia de l'anarquista Henri Victor Paris, però ambdós van ser detinguts per vagabunderia i portats a la frontera, retornant a Lió. Després de l'atemptat de Caserio el 24 de juny de 1894 contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, Débard va ser detingut i el 27 de setembre de 1894 condemnat a un any de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «vagabunderia». En sortir de presidi, marxà a peu cap a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). L'11 de febrer de 1895 no es va presentar al seu sorteig militar. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Leda Rafanelli

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Sos pares es deien Augusto Rafanelli i Elettra Gaetani. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 –alguns autors citen erròniament 1928–, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

- Elena Melli: El 4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Elena Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava d'obrera a la fàbrica industrial «Ansaldo», al barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), i freqüentava la mestra Liguria Ramussi i altres subversius, alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada del seu marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma Ramacciotti, en aquesta època, segons la policia, estava unida a l'anarquista Emilio Grassini. L'1 de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista fanàtica» i activa propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano Ligure, i es va informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la necessitat que fos allunyada d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard, va ser internada a Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza (Calàbria, Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant amb el soldat d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de propaganda antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano (Calàbria, Itàlia). En acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i posteriorment s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi, Giuseppe Mariani, Aldo Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista il·legalista. El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els atemptats contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals costà la vida de Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de participar en aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company, Giuseppe Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va declarar innocent, tot reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de juliol de 1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego i Guido Villa van ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure, reprengué les seves relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la preparació d'un atemptat contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la finalitat de protestar contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres membres destacats del moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què l'explosiu estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de la persiana on s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de 1921, al terrible atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves conegudes relacions amb Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va impedir que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala del Tribunal de Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la forçaren a abandonar immediatament la sala. Després de la repressió desencadenada arran de l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i la de la seva filla Gemma Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926, amb l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a Roma (Itàlia) gairebé en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va ser detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura suscità les protestes de Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la revocació de la mesura a la Comissió d'Apel·lació, argumentant que ja no s'ocupava de política, que la seva filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de 1928 va ser posada en llibertat condicional i amb amonestació. Després de la mort de son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà a Roma sota constant vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts anarquistes d'arreu del món (Argentina, Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i mantingué correspondència, que va ser sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes (Secondo Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò, Umberto Ceccotti, Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio, Osvaldo Maraviglia, Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.). També mantingué correspondència amb sa germana Amalia Melli, lluitadora anarquista que des de França va convèncer l'advocat Mario Trozzi que assumís la defensa d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que patí en un interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937, quan tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser internada coercitivament en una clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta manera una de les primeres víctimes que patí l'ús i l'abús del manicomi con a mesura de repressió política. Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana Amalia per a aconseguir la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica romana i es pogué reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1942 passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana, Itàlia) i després retornà a La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada. Després de la caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la Federació Anarquista Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de sa vida. Elena Melli va morir el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de novembre de 1964

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de novembre de 1964

- Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti, Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per «activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

- Filippo Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia) l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Sos pares es deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra obtingué la titulació de comptable, però s'estimà més exercir la professió d'intermediari comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients maçònics i mafiosos, dels quals es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial, per a finançar activitats anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació de destacats companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en el moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys després participà en les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota Sicília, especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i altres militants de diverses formacions polítiques. Amb l'anarquista Giovanni Allegra, comprà un petit veler que utilitzà per a expatriar clandestinament companys perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a Tunísia i el 12 de setembre d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània), encarregat pels companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi de cara a la preparació d'un complot insurreccional. A l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo Schicchi, projectà un desembarcament a Sicília que seria l'espurna d'un moviment insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos ajornaments, a causa entre d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la detenció de Giovanni Allegra. Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que finalment serà afusellat per les tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls del pla insurreccional, i, no obstant la «defecció i l'obstruccionisme» d'Antonio Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà portar-lo a terme. Amb el suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria local, embarcà clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del desembarcament, els tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril de 1931 Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de vigilància especial. A diferència de Salvatore Renda, que demanà la gràcia oferint els seus serveis al règim, purgà completament la seva pena, però, en comptes de ser excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de Ponça i després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats bèl·liques, va ser alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat confinat. Juntament amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué immediatament, malgrat les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi que havia contret al confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies a les medicines enviades pels companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes. Entre el 3 i el 4 de setembre de 1944 participà en el I Congrés Anarquista Sicilià que se celebrà a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al Congrés dels Anarquistes d'Itàlia Meridional celebrat a Nàpols (Campània, Itàlia) i promogut pel grup napolità de l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de la desconfiança dels anarquistes napolitans, a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i especulacions contra els companys, hagué de romandre uns tres mesos a Nàpols treballant de maleter al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la reorganització del moviment llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions públiques, i a la província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà Maniscalco, que culminaren en el congrés de 14 de març de 1946 que donà lloc a la fundació de la Federació Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero». Posteriorment participà en les trobades anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al congrés del 23 d'abril de 1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo Masini per la Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de Masini, com va explicar en el número únic del periòdic que dirigí Germinal. Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a Palerm, contribuí significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica que dividí l'anarquisme italià, arran de la secessió encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va provocar la lenta però inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa, van fer que s'allunyés progressivament de la militància activa. En 1955 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de 1957, però va ser novament internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano va morir el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília) arran d'una crisi asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930.

Filippo Gramignano (1894-1964)

***

Manuel González Marín al seu despatx (ca. 1937)

Manuel González Marín al seu despatx (ca. 1937)

- Manuel González Marín: El 4 de juliol de 1898 neix a Archena (Múrcia, Espanya) –altres fonts citen Marchena o Cieza, ambdues poblacions murcianes– l'anarquista i anarcosindicalista Manuel González Marín, conegut com Manuel Marín o Marín Manuel i que va fer servir el pseudònim José. Visqué amb sa família a Cartagena (Múrcia, Espanya) i en 1919 va ser expulsat d'aquesta ciutat per les seves activitats anarquistes, traslladant-se a Madrid (Espanya). Durant dos anys formà part de la Societat de Paletes «El Trabajo» madrilenya i posteriorment fou un actiu militant del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, el qual presidí. Vivia, amb la seva esposa i sa sogra, al número 4 de la plaça de la Cebada de Madrid. En 1921 va ser processat per haver prendre part en una reunió clandestina celebrada al Centre Sindicalista del carrer Pizarro de Madrid. A partir del 15 de gener de 1923 treballà de metal·lúrgic als tallers de construccions metàl·liques madrilenys Casa Jareño. En aquesta època era el recaptador general del «Comitè Pro-Presos». L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Feliciano Benito Anaya, acusat de l'atracament a mà armada al barri madrileny de Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna» i tancat a la presó madrilenya de Getafe; jutjat per aquest delicte el 26 de novembre de 1925, el 30 de novembre de 1925 va ser absolt per manca de proves, encara que Feliciano Benito Anaya va ser condemnat a vuit anys i un dia de presó major. Entre 1926 i 1928 patí diversos empresonaments. L'abril de 1932 representà la Regional del Centre en el Ple de Regionals de la CNT. També milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 de febrer de 1933 participà en un atracament al domicili del comte Ruidoms, fet pel qual va ser reclòs a la presó madrilenya de Colmenar Viejo i de la qual va poder fugir amb cinc companys el maig de 1933, amb el suport de la CNT; en la fuita amb furgoneta va ser ferit en un tiroteig amb la Guàrdia Civil a Mandayano (Guadalajara, Castella, Espanya) i en el qual resultaren morts un número de la Benemèrita (Francisco Sánchez de Real) i dos dels fugats (Ignacio Casado Iglesias i Pablo González Hernández). Jutjat en consell de guerra per aquests fets el 10 de febrer de 1934 a Saragossa (Aragó, Espanya) va ser condemnat, juntament amb Juan Félix Manzanares Ortiz i Rafael Castro Morilla, a la pena de mort; aquesta pena que va ser confirmada el 26 de juny de 1934 per la Sala VI del Tribunal Suprem de Madrid, encara que van ser indultats i condemants cadena perpètua i enviats al presidi de Cartagena. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es trobava empresonat a Madrid i, com que no va ser alliberat, s'amotinà, aconseguint la llibertat el 22 d'agost amb l'assalt de la Presó Model. El novembre de 1936 va ser nomenat delegat de la Conselleria de Transports de Madrid en substitució d'Amor Nuño Pérez. El 24 d'abril de 1937 va ser nomenat, en nom de la CNT, membre del Consell Municipal en diverses comissions i com a tinent d'alcalde del Districte del Congreso i de la Junta de Defensa de Madrid. En aquesta època mantingué una gran polèmica amb Cazorla sobre el debat «guerra-revolució». El febrer de 1939 entrà a formar part del Comitè de Defensa Confederal del Centre i entre el 5 i el 31 de març de 1939 fou conseller d'Hisenda i Economia del Consell Nacional de Defensa. El 27 de març de 1939 realitzà una sonada intervenció radiofònica defensant públicament el perquè de la ruptura amb el Govern de Juan Negrín López i la necessitat de posar fi a la guerra el més aviat possible. L'últim dia de la guerra deixà la Península, amb Eduardo Val Bescós, José Pradas Pradas i Manuel Salgado Moreiras, per Gandia (Safor, País Valencià) a bord del vaixell britànic Galatea, mentre altres companys es concentraven sense esperança a la ratonera del port d'Alacant, i passà a Anglaterra. S'establí a Londres (Anglaterra) i vivia al número 66 de Church Street, al barri de Kensington. El 14 d'abril de 1939 assistí a Londres a una reunió amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i altres destacats militants amb la finalitat de solucionar la doble representativitat de l'exili. Poc després es traslladà a França per a integrar-se en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En aquesta època també formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan l'ocupació de França pels alemanys, arribà a Montalban (Guiena, Occitània), on treballà de llenyataire i d'agricultor amb altres companys (Miguel Chueca Cuartero, Olegario Pachón Núñez, etc.). Participà en la lluita clandestina, amb Eduardo Val Bescós i Olegario Pachón Núñez, fins la seva detenció l'octubre de 1941, amb Eduardo Val Bescós, i empresonament a Saint-Michel de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jutjat, va ser condemnat el 24 de setembre de 1942 pel Tribunal Militar de la XVII Regió Militar de Tolosa a dos anys per «atemptar contra la seguretat de l'Estat francès». Posteriorment passà a un camp de concentració a Moissac (Llenguadoc, Occitània), on es relacionà amb Germinal Esgleas, Eduardo Val Bescós i Mateu Baruta Vila. Lliurat als nazis, va ser internat a la caserna Amiel de Bordeus (Aquitània, Occitània) per a treballar a la base de submarins adscrit al Servei de Treball Obligatori (STO). En 1944, després de ser alliberat pels companys quan els nazis el volien enviar a un camp d'extermini a Alemanya, amb documentació falsa arribà a París. A la capital francesa formà part del Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de l'Alliberament, representà la CNT en l'Aliança Democràtica i el maig de 1945 assistí com a delegat al Congrés de París i, arrenglerat amb els moderats, fou un dels redactors de la ponència que tractava sobre les realitzacions portades a terme durant la guerra. Entre 1945 i 1949 col·laborà en el periòdic marsellès Hoy. Visqué a Bordeus i es relacionà amb el sector «col·laboracionista» de José Berruezo Romera i Juan Romera. Posteriorment s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser expulsat de la CNT «ortodoxa». En 1964 col·laborà en el periòdic marsellès Asturias. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Manuel González Marín (1898-?)

***

Roger Arquier (1983)

Roger Arquier (1983)

- Roger Arquier: El 4 de juliol de 1901 neix a Les Milles (Ais de Provença, Provença, Occitània) l'anarquista Roger Sylvain Édouard Arquier. Sos pares es deien Georges Albert Arquier, cafeter i cuiner, i Suzanne Julie Alice Barre, domèstica suïssa. Després de fer el servei militar, treballà d'obrer metal·lúrgic en diversos tallers de Lió (Forez, Arpitània), on va trobar companys anarquistes, com ara Oddino Rosso. El 25 d'abril de 1925 es casà al I Districte de Lió amb l'empleada lionesa Marie Antoinette Fessy. En aquesta època vivia amb sos pares a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Treballà durant molts anys com a uixer al Buró Internacional del Treball (BIT) de Ginebra. Entre el 30 de juliol i el 3 d'agost de 1931 assistí, en representació del BIT, al Congrés d'Escriptors de França, que es va celebrar a Chambéry i a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània). En 1934 passà alguns mesos a Espanya. L'octubre de 1936 portà un camió amb material quirúrgic («Ambulància Suïssa») a Barcelona (Catalunya), enviat pels «Amics de l'Espanya Republicana», que va ser recollit per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1983 el seu testimoni va ser recollit per la Televisió Suïssa Romanda. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ernesto Bruna

Ernesto Bruna

- Ernesto Bruna: El 4 de juliol de 1904 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Ernesto Bruna. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un mes de presó per portar un revòlver. En 1927 desertà de l'Exèrcit i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a Suïssa i a Bèlgica. En 1930 el trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada a Bèlgica participà en diverses expropiacions. Segons la policia formà part d'un grup anarquista il·legalista anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello Qualizza, Carlo Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo Piovano Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja (Valònia), freqüentà coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris, Pietro Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe Pasotti o Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx i Zambonini, a Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la Península i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Com a membre del grup «Angiolillo», participà en diversos combats (Monte Pelado, Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després dels «Fets de Maig» de 1937, abandonà la Península i fou detingut per la policia francesa a Tolosa de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar violentament. En 1938 arribà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser condemnat a nou mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió i rebel·lió contra la força pública». A començaments de 1939 patí una nova condemnat de dos anys per «robatori». Un cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la policia, establí relacions amb l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un tribunal militar a un any i mig de presó per «deserció». Amnistiat, va ser condemnat, però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya, a cinc anys de deportació a l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any s'establí a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca (Piemont). El 9 de maig de 1948 es casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la guerra. Sos germans Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes. Ernesto Bruna va morir el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont, Itàlia).

Ernesto Bruna (1904-1977)

***

Necrològica d'Eloy Montoya García apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 12 d'octubre de 1959

Necrològica d'Eloy Montoya García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 d'octubre de 1959

- Eloy Montoya García: El 4 de juliol de 1904 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Eloy Montoya García. Sos pares es deien Bernardino Montoya i Rosa García. Milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cerdanyola-Ripollet (Vallès Occidental, Catalunya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 lluità contra els aixecats al seu poble i després marxà cap a Barcelona per unir-se a la resposta popular contra els insurrectes. Després s'integrà en la col·lectivitat de Cerdanyola i fou membre del seu comitè. El maig de 1937 va ser detingut, juntament amb una vintena de companys, pels estalinistes, però fou alliberat per la pressió popular. Amenaçat de mort pels comunistes, va ser enviat per a la CNT al front com a comissari de companyia fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus, però hagué de deixar sa companya embarassada i son fil de quatre anys a la Península. En arribar a França fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on pogué fugir gràcies al seu coneixement del francès i posteriorment s'instal·là a Grenoble, on treballà de manobre. En 1944 fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Grenoble i aquest mateix anys patí un greu accident de treball que li provocà una paràlisi parcial a les dues cames. En 1947 sa companya, Juana Rodríguez Oller, i sos dos infants passaren clandestinament a França i es reuniren amb ell a Grenoble. Eloy Montoya García va morir el 10 d'octubre de 1959 d'un atac cerebral al seu domicili de Grenoble (Roine-Alps, Arpitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Emídio Santana

Emídio Santana

- Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica, òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), de Memórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João.

***

Lorenzo Bernal Gavín

Lorenzo Bernal Gavín

- Lorenzo Bernal Gavín: El 4 de juliol de 1908 neix a Grañen (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Bernal Gavín. Sos pares es deien Manuel Bernal Oliván, carreter, i Raimunda Gavín Paul. Mecànic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual era secretari del seu sindicat en 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 forma part del Comitè Revolucionari del seu poble. Durant la guerra civil fou milicià de la 125 Brigada de la Divisió «Ascaso» als fronts d'Aragó i d'Extremadura. Després fou responsable de transmissions de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 tingué un fill, Mariano, amb sa companya María del Pilar Barduzal Oto, també militant confederal. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser internat entre abril i la tardor de 1939 al camp de concentració d'Albatera. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 30 anys de presó i passà per a diverses presons (València, Osca, Saragossa, El Dueso). Aconseguí evadir-se del penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). El 25 de febrer de 1944 son germà Ramon Bernal Gavín va ser executat pels franquistes. A Barcelona (Catalunya) treballà amb documentació falsa uns mesos i participà en la lluita clandestina. L'octubre de 1945 passà a Andorra i després clandestinament a França amb Antonio López. Treballà en la construcció d'una central elèctrica a Corbera la Cabana (Rosselló, Catalunya Nord) i milità amb càrrecs en la CNT local. L'agost de 1949 es traslladà a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on es reuní amb sa companya i milità en la Federació Local de la CNT, de la qual fou secretari. En 1956 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT de la qual va ser tresorer uns anys. En 1961 fou membre de la Comissió de Relacions de la Regional de l'Ebre (Aragó, Rioja i Navarra) en l'exili. Posteriorment la parella s'establí a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània). Lorenzo Bernal Gavín va morir sobtadament a la feina l'1 de juliol de 1971 a Plasença de Toish (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

Lorenzo Bernal Gavín (1908-1971)

***

Necrològica d'Inocente Abad García publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de juny de 1990

Necrològica d'Inocente Abad García publicada en el periòdic tolosà Cenit del 19 de juny de 1990

- Inocente Abad García: El 4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos, Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad García. Sos pares es deien Manuel Abad i Justa García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballà, adherit en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les mines de potassa («Potasses Ibèriques») de Manresa i de Sallent (Bages, Catalunya). En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es va veure obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna «Terra i Llibertat» a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939, va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a l'Arsenal de Rennes (Bretanya), on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després va fer feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Confós amb un maquis, va ser detingut pels alemanys que el torturaren fins esclatar-li les oïdes. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb la seva companya Iluminata Antonia Aturia a Briva la Galharda i milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili d'aquesta localitat. Inocente Abad García va morir el 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 23 de març– de 1990 al Centre Hospitalari de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

***

Óscar Milstein

Óscar Milstein

- Óscar Milstein: El 4 de juliol de 1924 neix a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Óscar Héctor Milstein. Fill d'una família jueva d'origen ucraïnès de tradició llibertària, sos pares es deien Leizer Milstein (Lázaro Milstein), fuster i un dels fundadors de l'anarquista Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires, i Mashe Vapniarsky (Máxima Vapniarsky), directora d'escola a Bahía Blanca. Va fer els estudis primaris i secundaris a Bahía Blanca i es llicencià en Enginyeria Civil a la Universitat de Buenos Aires. Ben igual que sos germans César Milstein, que arribà a ser Premi Nobel de Medicina, i Ernesto Milstein, fou membre des de la seva etapa d'estudiant de les Joventuts Llibertàries de Bahía Blanca i de Buenos Aires. A finals dels anys quaranta, amb Luis Alberto Murray, Emilio Muse i Armando Socas, milità en l'Agrupació Estudiantil Anarquista, que editava el periòdic De Pie. També fou membre de la Federació Universitària Argentina (FUA) i, amb Alberto P. Pedroncini, fou delegat de la Federació de Buenos Aires en la seva Junta Representativa. Amb son germà César entrà a formar part de la Biblioteca «José Ingenieros», fundada el juliol de 1935, i de la qual va ser un dels seus principals animadors (cursets, conferències, etc.) entre els anys cinquanta i seixanta, juntament amb sa companya Sarah Failchijes (Sarita), amb qui es va casar en 1952 i amb qui va tenir dos infants (Gustavo Alejandro i Diana Judith). Amb son germà César fou un dels promotors de l'Associació d'Educació Lliure (ADEL), escola racionalista que funcionava a la Biblioteca «José Ingenieros», segons els principis pedagògics de Guillermo Savloff. A finals dels anys cinquanta fou un des creadors de la «Comissió per l'Alliberament dels Obrers Lampistes adherits a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)» (Humberto Correale, Gregorio Naso, etc.), basada en la de la dels sis obrers portuaris de la FORA detinguts i torturats en 1951 a la presó del carrer Las Heras. En els anys seixanta, a més de formar part de la Federació Llibertària Argentina (FLA), fou membre de la redacció del periòdic La Protesta, el responsable editorial del qual va ser Eduardo Colombo. Organitzà, amb Colombo, una sèrie de conferències («Maig del 68», Herbert Marcuse, Congrés Internacional Anarquista de Carrara) a la Biblioteca «José Ingenieros». També formà part de l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. En aquests anys col·laborà en la revista Reconstruir. Entre els anys seixanta i setanta fou membre de les editorials anarquistes «Tupac» i «Proyección». Entre 1983 i 1984 participà en el consell de redacció de la revista Utopía. Malalt durant molts d'anys, Óscar Milstein va morir el 4 de juny de 1992 a Buenos Aires (Argentina) i va ser incinerat en aquesta ciutat.

Óscar Milstein (1924-1992)

***

Article d'Acracio Orrantia publicat en el periòdic tolosà "CNT" del 14 de juny de 1959

Article d'Acracio Orrantia publicat en el periòdic tolosà CNT del 14 de juny de 1959

- Acracio Orrantia Aparicio: El 4 de juliol de 1924 neix a Santurtzi (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Acracio Orrantia Aparicio. Era fill del militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Isidoro Orrantia Lavín, que va presidí el sindicat de Santurtzi, i de Matea Aparicio. El 7 de juliol de 1937, arran de la caiguda del front nord a mans feixistes, embarcà a Santander (Cantàbria, Espanya) amb sa mare cap a França i posteriorment ambdós arribaren a Barcelona (Catalunya), on restaren fins al final de la guerra. Gràcies a l'amic familiar Helios Sacristán, pogueren passar a França per Girona. D'antuvi s'instal·là al departament de Doubs (Borgonya, França) i posteriorment va ser internat en un camp de concentració, del qual va sortir per treballar com a obrer agrícola. Durant els anys quaranta aconseguí retrobar-se amb sa mare a La Sala (Llenguadoc, Occitània), on després de la II Guerra Mundial milità en el seva Federació Local de la CNT i en la de Montalban (Guiena, Occitània). El 20 d'abril de 1947, durant el II Ple Departamental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), celebrat a La Sala, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental de la FIJL, al costat de Emeterio Villamosa (secretari adjunt), Antonio Ibáñez (secretari de Propaganda), Jaime Casteys (tresorer) i César Torres (portaveu). Aquest mateix any representà La Sala en el Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1951 emigrà a Mont-real (Quebec, Canadà), on continuà pertanyent al nucli local de la CNT, amb Primitivo Ayora, Salvador Aznar, Enrique Castilo, Florencio Mateo i Rafael Yago, entre d'altres. Cap el 1958 es traslladà a Sudbury (Ontàrio, Canadà). Autodidacta de sòlida cultura i de professió delineant, va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, CNT-AIT, Espoir, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. En els anys noranta va col·laborar en anglès en la premsa d'esquerres canadenca i nord-americana. En 2004 encara vivia a Marathon (Ontàrio, Canadà). Son fill, Eliseo Orrantia, és metge i també militant llibertari.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Élisée Reclus fotografiat per Nadar

Élisée Reclus fotografiat per Nadar

- Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a Torhout (Flandes, Bèlgica) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15 de març de 1830 a Senta Fe la Granda (Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part; Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París amb Élie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquesta època els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860, Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica «Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències, Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894. Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia –son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries. Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germà Élie.

***

Julius Boisson

Julius Boisson

- Julius Boisson: El 4 de juliol de 1908 mor a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Havia nascut el 25 de juliol de 1874 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Jacques Boisson –també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied– i Marie Brémond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella (Llenguadoc, França) del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per «afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Figurava en un llistat de 14 propagandistes anarquistes enviada en 1894 per la Prefectura del departament de les Boques del Roine al Ministeri de l'Interior en ocasió d'una investigació d'àmbit estatal. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. El desembre de 1898 embarcà cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Durant la seva condemna destacà per la seva bona conducta i al final de la pena passà a la relegació. El 3 de maig de 1900 el seu nom va ser esborrat de les llistes d'anarquistes. Julius Boisson va morir el 4 de juliol de 1908 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.

***

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

- Rose Witcop: El 4 de juliol de 1932 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista, periodista, feminista i propagandista del control de natalitat i de l'educació sexual Rachel Vitkopski, més coneguda com Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose Witcop. Havia nascut el 9 d'abril de 1890 en una població a prop de Kiev (Ucraïna, Imperi rus; actualment Ucraïna). Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família de quatre germanes –la més gran, Milly, també militarà en el moviment anarquista amb son company Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí amb sos pares i germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop –Milly es va registrar amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior i amb els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa família. Sos pares, sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles grans. Ben aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia al carrer Jubilee Street («Jubilee Street Club»), on també ho feia sa germana Milly Witkop i Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer l'anarquista Guy Aldred, que esdevingué son company. El gener de 1907 la parella s'instal·là a Thorpebank Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909 tingué son fill Annesley –s'havia posat de part en la manifestació del Primer de Maig. Esdevingué l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son company edità, Herald of Revolt (1910-1914) i The Spur (1914-1921). En 1914 col·laborà en el periòdic anarcofeminista The Woman Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava empresonat per insubmissió a la incorporació a files durant la Gran Guerra. Després del conflicte bèl·lic la parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG, Grups de Propaganda Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919 esdevingué Communist League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921 fundaren la Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació Comunista Antiparlamentària) i viatjà a la Unió Soviètica per a demanar suport, però sense cap èxit i després de veure la situació allà, es va anar progressivament oposant a la política soviètica. A partir d'aquí es concentrà en la lluita a favor de la despenalització del control de natalitat, fent costat la tasca de Margaret Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en 1920 va fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou anticonceptiu químic que s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de Margaret Sanger i organitzà conferències seves per a les treballadores del Regne Unit. En 1923 la parella va ser detinguda per «obscenitat» després de publicar i distribuir l'edició britànica del fullet de Margaret Sanger Family Limitation en l'editorial «Bakunin Press» que havien fundat. El seu cas es va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats intel·lectuals (Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i d'associacions (New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la publicitat al voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va permetre que en pogués editar una nova edició. Aquesta última edició no va ser denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri de l'Interior britànic de ser deportada a la Unió Soviètica en tant que ciutadana estrangera. Malgrat que la parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences polítiques i a la militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de 1926 es casà civilment a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la deportació i confirmar així la seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i altres, creà el Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista Britànic) perquè introduís centres de planificació familiar a les clíniques. En aquesta època es relacionà molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of Labour i en The Freewoman, especialment sobre articles d'alliberament de les dones (sexual, polític, econòmic, etc.). En 1925 obrí la seva pròpia clínica privada de planificació familiar (People's Clinic), amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i després a Shepherd's Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de tancar-la per manca de finançament. Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de Londres (Anglaterra), després que una apendicitis es compliqués en peritonitis, i va ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium de Londres. Va rebre nombrosos homenatges pòstums.

Rose Witcop (1890-1932)

***

Nota necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari marsellès "Le Petit Provençal" del 5 de juliol de 1939

Nota necrològica de Caroline Amblard apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 5 de juliol de 1939

- Caroline Amblard: El 4 de juliol de 1939 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'actriu, dramaturga i militant anarquista i anarcosindicalista Caroline Clara Vallier, més coneguda com Caroline Amblard. Havia nascut el 4 de febrer de 1872 a Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Étienne Vallier, jornaler, i Clara Marie Roman, domèstica. Es guanyava la vida com a obrera d'impremta i vivia al número 41 del carrer Bons-Enfants de Marsella. En 1905 era presidenta del Sindicat d'Obreres d'Impremta (Cambra Sindical d'Obreres d'Impremta i Similars). Entre 1905 i 1912 col·laborà, fins i tot amb cançons i poemes, en L'Ouvrier Syndiqué, òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) de les Boques del Roine. En 1906 va dimitir del seu càrrec en el consell d'administració de l'UCSO de les Boques del Roine. En 1906 es casà amb el muntador Lucien Paul Amblard i en aquesta època tenia dues filles. En 1909 col·laborà en el periòdic mensual anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient, portaveu de Grup Intersindical (GI). El maig de 1909 assistí a les Xerrades Populars marselleses, que se celebraven al número 9 del Quai de la Fraternité. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 va ser delegada del Sindicat d'Obreres d'Impremta de Marsella al XVII Congrés Nacional Corporatiu –XI Congrés de la Confederació General del Treball (CGT)– i IV Conferència de Borses del Treball celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va intervenir per demanar que el seu sindicat pogués confederar-se aïlladament, ja que la Federació del Llibre i la Federació Tipogràfica i Litografia rebutjaven estatutàriament l'adhesió de dones; aquesta demanda va ser votada unànimement. Durant els anys següents va ser força activa com a secretària del seu sindicat. En un informe policíac del 27 de gener de 1912 s'informava que era una de les propagandistes més actives de les idees antimilitaristes i revolucionàries de la Borsa del Treball. A més d'aquesta tasca sindicalista, va ser sobretot reconeguda com a la principal animadora (actriu i organitzadora) del grup «Théâtre Social» de Marsella, del qual també formà part son company. El 26 de desembre de 1909 estrenà a la Borsa del Treball la seva obra antireligiosa en un acte Leurs vices, le vrai Noël. El 16 d'octubre de 1911 va fer una actuació del «Théâtre Social» a la Borsa del Treball en benefici de la Caixa Central del Sou del Soldat. El 20 d'abril de 1912 representà la peça en un acte À travers l'émancipation ouvrière. El 10 de març de 1913 va ser condemnada a una multa per no haver fet cas del decret de la Prefectura de Policia que prohibia representar peces teatrals antimilitaristes. Va ser intèrpret de l'obra Le chemin de Biribi, de marcat caràcter antimilitarista i antipatrioter. A més de representar gairebé tots els papers femenins de la companyia teatral, s'encarregà de l'enllaç amb el consell d'administració de la Borsa del Treball, la qual patrocinà oficialment el grup a partir del gener de 1913. Així i tot, alguns responsables de la Borsa del Treball posaren en dubte la utilitat del «Théâtre Social» i l'acusaren en treure'n profit, i ella es va defensar violentament, fins el punt de arribar a les mans amb Fernand Pons. El «Théâtre Social» continuà amb les seves activitats fins a l'esclat de la Gran Guerra en 1914. Durant el conflicte bèl·lic s'integrà en el sector minoritari de la CGT. El novembre de 1917 presidí un míting sindical contra la l'encariment de la vida que arreplegà unes tres-mil persones. L'1 de maig de 1918 participa en un míting de les minories de la Unió Departamental de les Boques del Rone, juntament amb Ismaël Audoye i César Matton, on es mostrà partidària de la vaga, i dos dies després participà en una reunió on denuncià la política confederal, defensant una posició propera a la d'Albert Bourderon. En 1919 col·laborà en L'Internationale. En 1922 era portaveu del Sindicat Unitari de la Impremta de la Borsa del Treball. Divorciada de Lucien Paul Amblard, el 2 de febrer de 1929 es casà a Marsella amb Marceau Lucien Desmoutiez. El seu últim domicili va ser al número 19 del carrer d'Isly del barri marsellès de Menpenti. Caroline Amblard va morir el 4 de juliol de 1939 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

- Germaine Berton: El 4 de juliol de 1942 se suïcida a París (França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Havia nascut el 7 de juny de 1902 a Puteaux (Illa de França, França). Sos pares es deien Arsène Berton, mecànic socialista i francmaçó, i Jeanne Vrillaud, mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquesta època abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire –arribà a tirar 54.000 exemplars– i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de «possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà al X Districte de París amb l'artista i pintor Paul Burger, nascut a Tegal (Java). Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerir una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.

***

Barnett Newman fotografiat per Jonathan Holstein (1966)

Barnett Newman fotografiat per Jonathan Holstein (1966)

- Barnett Newman: El 4 de juliol de 1970 mor a Nova York (Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut el 29 de gener de 1905 a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) en una família de jueus polonesos immigrants. Sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquesta època. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació més àmplia, un major èmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema «Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquesta època col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmplia àrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària.

***

Maria Giaconi

Maria Giaconi

- Maria Giaconi: El 4 de juliol de 1980 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria Ligi. Havia nascuet el 26 de setembre de 1892 a Cave di Sassoferrato (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre germans d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb els pares i no mostrà cap interès per la política. Durant la tardor de 1911 emigrà als Estats Units per a reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i s'establí a Peckville (Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista Adolfo Ligi, nascut també a Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del moviment llibertari local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a «anarquistes perillosíssims» i els tenien com a «líders» de la colònia minera local i constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son cossí Marco Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista Ernesto Bonomini, qui en 1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels responsables del feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les autoritats interceptaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec amb part de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer de Maig a Old Forge (Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà una subscripció al periòdic Il Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a favor del Comitè Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes fonts de la policia registren, després d'haver fugit de la vigilància de la policia, la seva presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni, però sembla una notícia sense cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es traslladà amb son company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i en 1937 a Nova York (Nova York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que constantment vigilada per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal es queixà que aconseguí fugir del cercle i haver marxat cap a Espanya per fer costat la revolució llibertària que s'estava quallant. Segons la policia nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia tingut cap contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de 1940, dirigida a sa cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa mare.

***

Petita nota necrològica de Juan Hernández Sánchez publicada en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de setembre de 1984

Petita nota necrològica de Juan Hernández Sánchez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 18 de setembre de 1984

- Juan Hernández Sánchez: El 4 de juliol de 1984 mor a Font Brunette (Mont-rodat, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Hernández Sánchez. Havia nascut el 28 de maig de 1896 a Massarró (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Juan Hernández i Dolores Sánchez. Actiu en les lluites obreres i el moviment llibertari des de molt jove, quan la vaga de 1917 a Jaén (Andalusia, Espanya), els membres del seu comitè de vaga (Anguiano, Besteiro, Largo i Saborit) van ser condemnats a mort, mentre treballava a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya), organitzà una escola per acollir els infants dels vaguistes, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de calderer i als ferrocarrils. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra, va construir el primer tren blindat que va partir cap el front d'Aragó. Responsable d'una empresa, durant la guerra salvà vides humanes. Exiliat a França, milità en la Federació Local de Lió (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys cinquanta fou un dels creadors i animadors del grup artístic «Tierra y Libertad». Els seus últims anys visqué a la Residència de la Colagne, a Maruèjols (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Carmen Fernández. Juan Hernández Sánchez va morir el 4 de juliol de 1984 a Font Brunette (Mont-rodat, Llenguadoc, Occitània).

***

Cecilia G. de Guilarte fotografiada per Iñaki Linazasoro (1979)

Cecilia G. de Guilarte fotografiada per Iñaki Linazasoro (1979)

- Cecilia G. de Guilarte: El 4 de juliol de 1989 mor a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García y Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Havia nascut el 20 de desembre de 1915 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), es deien Faustino García i Bernarda Guilarte, i emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball «Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte, Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seu òrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942), Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García y Guilarte va morir el 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 14 de juliol– de 1989 a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) –algunes fonts citen erròniament  Tolosa (Guipúscoa, País Basc)– i va ser enterrada a Tolosa, on residia. En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

***

Martín Gudell

Martín Gudell

- Martín Gudell: El 4 de juliol de 1993 mor a Chicago (Illinois, EUA) l'escriptor, periodista i traductor anarquista i anarcosindicalista Martynas Gudelis, més conegut com Martín Gudell Petrowsky o, simplement, com Martín Gudell, encara que també va fer servir altres pseudònims (Martyno Gudelio, M. Skynimas, M. Petrowsky, P. Šalna, L. Guoba, V. Davainis, etc.). Havia nascut el 29 de març –16 de març segons el calendari julià rus– de 1906 a Rochester (Nova York, EUA). D'origen lituà, tenia la nacionalitat nord-americana. Va fer els estudis secundaris a l'Institut de Marijampolė (Marijampolė, Suvalkija, Lituània). Entre 1926 i 1929 estudià a Kaunas (Kaunas, República de Lituània) i a la Universitat de Berlín (República de Weimar, Alemanya) diverses disciplines (economia, idiomes, periodisme). Treballà de periodista a Lituània i a Berlín en diverses publicacions (Aušrinė, Kovos Kelias, Kultūra, Darbas, etc.) i formà part de la Lietuvos Socialistinės Moksleivijos Organizacija (LSMO, Organització d'Estudiants Socialistes de Lituania). En aquesta època era membre del cercle marxista consellista de Karl Korsch, però establí contactes amb Augustin Souchy, aleshores secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que el decantà pel moviment llibertari i l'anarcosindicalisme. Membre de la Lietuvos Socialistų Revoliucionierių Maksimalistų Sąjunga (LSRMS, Unió Maximalista de Socialistes Revolucionaris Lituans), el 6 de maig de 1929, amb els escriptors Aleksandras Vosylius i Andrius Bulota, participà en l'atemptat frustrat contra el primer ministre lituà Augustinas Voldemaras al Teatre de l'Estat de Kaunas i en el qual resultà mort el capità Pranas Gudynas; Vosylius va ser detingut, jutjat i executat, però Bulota i sa companya i Martynas Gudelis aconseguiren passar a Polònia i arribar a Àustria a través de Txecoslovàquia. Després va fer de corresponsal del periòdic lituà Lietuvos Žinios a Berlín i París. En 1932 s'establí a Barcelona (Catalunya), on, a més d'enviar col·laboracions a Lietuvos Žinios, treballà de professor de rus i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Barcelona vivia amb diversos companys anarcosindicalistes alemanys, especialment amb Arthur Lewin. A Catalunya deia que era fill d'una russa blanca (Petrowsky) i d'un català anarcosindicalista (Gudell) que havia emigrat als EUA. En 1933 publicà en lituà Sukilusi Ispanija (Revolta a Espanya), sobre el moviment revolucionari anarquista durant la II República espanyola, i traduí al castellà, sota el pseudònim M. Petrowsky, el llibre d'Efim Yarchuk Cronstadt. Su significación en la Revolución Rusa. El novembre de 1936, amb Francisco Carreño Villar i José Berruezo Romera, en qualitat de traductor, formà part de la delegació de la CNT que va ser enviada a Moscou (URSS) per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre. En aquest viatge fou el secretari d'Antoni Maria Sbert Massanet, president de l'ambaixada extraordinària de la II República davant l'URSS. Sobre aquest viatge, en 1945 publicà en lituà una important ressenya crítica del règim comunista (Ką girdėjau Sovietų Sąjungoje), que fou traduïda al castellà i publicada l'any següent a Mèxic sota el títol Lo que oi en la URSS i al suec a Estocolm com Spanjor I sovjet. Vad jag hörde i SSRU. Membre del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1937 va ser nomenat secretari de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, creades el 10 d'abril d'aquell any i de la qual també formava part Helmut Rüdiger, per l'AIT, i Joaquín Cortés, per la CNT, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Després de la sortida de Ferdinand Götze dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i la fundació d'un grup alternatiu enfrontat, la Sozialrevolutionäre Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF, Moviment Lliure Socialrevolucionari Alemany), va fer costat, amb Gerhard Thofern i Eugen Scheyer, aquest darrer grup. Entre novembre i desembre de 1937 formà part del servei jurídic de la CNT-FAI que defensà els nombrosos companys detinguts per haver tingut relacions amb el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) o per haver desertat de les Brigades Internacionals arran dels enfrontaments sorgits el maig de 1937 contra la reacció estalinista. Però la seva discreció vers els companys alemanys detinguts, va ser durament criticada per part dels DAS. En un informe dels serveis especials comunistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d'octubre de 1937, és definit com a «un emigrat rus blanc» que encapçala dins de la CNT «un grup obertament contrarevolucionari, que ha participat estretament amb el POUM en la preparació i en la realització d'un cop contrarevolucionari a Barcelona». En 1937 publicà, sota el pseudònim M. Skynimas, la seva traducció al lituà del llibre de Vicente Blasco Ibáñez La barraca, sota el títol Prakeikta žemė (Terra maleïda). En 1938 fou membre de l'«Agrupació FAI» de Barcelona. L'octubre de 1938 acompanyà, amb Lola Iturbe i Pedro Herrera Camarero, la veterana anarquista Emma Goldman, de qui va fer de traductor, de visita per la Península per a veure les realitzacions de la Revolució espanyola, en els seus desplaçaments al front i a les col·lectivitats. Quan el front català caigué, amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i Nicolás, signà a París un acord per a transferir els fons documentals de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam (Països Baixos) i el febrer de 1939, amb Simon Radowitzky (Raúl Gómez), passà amb camió aquests arxius a França. En aquests anys col·laborà en «Radio CNT-FAI», de Barcelona, i en Solidaridad Obrera i en Umbral. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial, en 1940 es traslladà als EUA –com que no tenia documentació que demostrés que era nord-americà, va convèncer els buròcrates d'immigració cantant Twinkle, Twinkle, Little Star, cançó que havia aprés a la guarderia. El 31 de maig de 1940 parlà en l'homenatge pòstum a Emma Goldman que se celebrà al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA), on també intervingueren Leonard D. Abbott, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Rudolf Rocker, Dorothy Rogers, Eliot White i Clifford Demarest. En 1941, publicà en lituà Ispanų kovos dėl laisvės. Svarbiausi pilietinio karo epizodai (La lluita espanyola per la llibertat. Episodis de la Guerra Civil). En aquests anys col·laborà en la premsa anarquista de l'exili, com ara España Libre i Estudios Sociales, i en Delo Truda, de Nova York. En els anys cinquanta col·laborà en les revistes literàries lituanes Literatüra i Literatüros Metraštis. Instal·lat a Chicago (Illinois, EUA), treballà en la redacció del periòdic socialista nord-americà en llengua lituana Naujienos. The Lithuanian Daily News, del qual assumí l'administració en 1951 i el qual fou l'editor responsable entre 1969 i 1986. Presidí la Societat d'Escriptors Lituans de Chicago, fou president de l'associació cultural «Žiburėlio» i director del Cementiri Nacional de Lituània de Chicago. A més de les obres citades, és autor  d'Skynimai dega (1935), Boliaus Šilinio nuotykiai (1943), Martinaičio atsiminimai (1947), Lietuviai gynė savo miškus (1950) i Povilas Mileris. Biografijos bruožai (1973), entre d'altres. Alguns autors pensen que també va fer servir el pseudònim M. Perkūnija. A l'IISH d'Amsterdam es conserva documentació seva, com ara correspondència (Emma Goldman, Andrés Bulota, Virgilio Gozzoli, Agnes Inglis, Jesus Lara Trueba, Vitas, Zhang Yan, etc.), informes sobre les seves tasques confederals a Catalunya, documents personals, etc.

Martín Gudell (1906-1993)

***

Camp de concentració de Setfonts

Camp de concentració de Setfonts

- Mariano Sorinas Bernad: El 4 de juliol de 1997 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas Bernad. Havia nascut el 8 d'octubre de 1906 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Manuel Sorinas Abad, paleta, i Encarnación Bernad Arias. Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Mariano Sorinas va morir el 4 de juliol de 1997 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, Pilar Gistau, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).

***

Francisco Giménez Díaz

Francisco Giménez Díaz

- Francisco Giménez Díaz: El 4 de juliol de 2007 mor a Sèvres (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Antonio Giménez Díaz. Havia nascut el 5 de juny de 1920 a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Vicente Giménez i María Juana Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Orlhac (Alvèrnia, Occitània). En aquesta localitat conegué Paulette Marie Marguerite Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria, Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a la llar d'avis Foyer Résidence Champfleury de Sèvres (Illa de França, França).

***

Rafał Górski

Rafał Górski

- Rafał Górski: El 4 de juliol de 2010 mor a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia) el escriptor, traductor, historiador, activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał Górski. Havia nascut el 22 de setembre de 1973 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia). Entre 1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització Juvenil de la Confederació per una Polònia Independent) de Cracòvia; el segon semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar part de la KPN. En aquesta època participà activament en les protestes contra l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció de Cracòvia de la Federacją Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant els anys noranta i començament del segle XXI participà activament en nombroses mobilitzacions i campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al treball, i en contra de la política imperialista russa a Txetxènia, fets pels quals va ser en diferents ocasions detingut i empresonat. També milità en la confederació sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80» (WZZ-S80, Associació Sindical Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en la creació del sindicat anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy «Inicjatywa Pracownicza» (OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa dels Treballadors»). El 8 de febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver agredit un policia en un desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004 coedità la revista A-tak (Lletra A) i col·laborà en nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa Lokatorska, Innym Świecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions referents a l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia, l'autogestió i la democràcia participativa. És autor de nombroses obres, com ara ABC anarchosyndykalizmu (1999), Demokracja uczestnicząca w samorządzie lokalnym (2003), Przewodnik po demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu (2007), Historia i teraźniejszość samorządności pracowniczej w Polsce (2007), Polscy zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de càncer des del 2006, Rafał Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia).

---

[03/07]

Anarcoefemèrides

[05/07]

Escriu-nos


Actualització: 04-07-24