|
---
Anarcoefemèrides del 4 d'agost Esdeveniments
Pelizza da Volpedo: Il Quarto Stato (1901). Civica Galleria d'Arte Moderna de Milà - Conferència de Rimini: El 4 d'agost de 1872, a la ciutat balneari de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia), la Conferència Nacional de les seccions italianes de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) comença les sessions a Casa Santinelli, seu del Fascio Operaio. Hi havia 21 localitats representades (Nàpols, Sciacca de Sicília, Mantova, Siena, Ravenna, Bolonya, Florència, Rimini, Imola, Roma, Lugo, San Potito, Fusignano, Mirandola, San Giovanni de Persiceto, Fano, Fermo, Senigallia, San Arcangelo, Folri i Ombria; la majoria de la Romanya i de les Marques), de les quals només la de Nàpols estava afiliada a la Internacional marxista de Londres, les altres eren societats formades directament per seguidors bakuninistes o societats obreres que havien passat de la influència republicana a l'anarquista. Els delegats al congrés responen a noms que seran amb el temps ben coneguts (Cafiero, Costa, Fanelli, Malatesta...). La conferència, presidida per Carlo Cafiero i actuant-hi com a secretari Andrea Costa, es va cloure el 6 d'agost, després d'haver pres la resolució de crear una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI). Però, oposada al Consell General de Londres, de caràcter marxista, que qualificava de «comunisme autoritari germànic», refusarà participar en el congrés de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872; era un avanç de la futura escissió de la Internacional entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (anarquistes). El fet d'arrenglar-se amb els antiautoritaris va donar lloc a un important moviment anarquista organitzat a Itàlia. ***
Nota de premsa de l'atemptat de Salvatierra - Atemptat contra el comte de Salvatierra: El 4 d'agost de 1920, a la ciutat de València (País Valencià) en festes, l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra, responsable de la mort d'una trentena de sindicalistes víctimes de la «llei de fugues», cau sota les bales d'un grup d'acció anarquista, i mor l'endemà. Salvatierra va llogar un cotxe de cavalls dels anomenats milord i a la tarda va marxar amb sa esposa i sa cunyada, la marquesa de Tejares, a presenciar una desfilada de carrosses. En acabar la desfilada, el comte es va encaminar al Grao, port de la ciutat, situat a tres quilòmetres, per acomiadar-se d'uns amics que estiuejaven. Salvatierra va tornar a la ciutat a tres quarts de 10 i es va aturar en un pas a nivell que tallava la carretera, deserta en aquells moments, en espera de l'exprés de Barcelona. Quan va arribar, dos homes es van acostar al cotxe i obriren foc; el sotrac del tren va apagar les detonacions. El cotxer, Miquel Moyà, ni s'adonà de l'agressió. Els anarquistes va fugir cap el Cabanyal i es van amagar a Valls (Tarragona). La marquesa de Tejares, de 22 anys, també trobarà la mort, i l'esposa de Salvatierra resultarà ferida greu. La policia atribuirà l'atemptat als anarquistes Ramon Casanellas i Pere Matheu. L'assassinat de Salvatierra va tenir unes conseqüències que no podien imaginar els autors, per als quals el crim era una simple venjança, ja que va unir totes les classes altes espanyoles que fins aleshores consideraven el terrorisme com un problema particular dels empresaris catalans. La mort de Salvatierra els va fer canviar d'opinió ja que havia passat fora de Catalunya, les víctimes eren de la noblesa i el moviment vaguístic començava a escampar-se per tot arreu. Arran d'aquests fets, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser processada, els seus centres clausurats, es va suspendre tota activitat sindical i el diari confederal Solidaridad Obrera fou suprimit radicalment. ***
Diverses
capçaleres de La
Pampa Libre - Atac contra La Pampa Libre: El 4 d'agost de 1924 la redacció del periòdic anarquista La Pampa Libre, al carrer Belgrano de General Pico (La Pampa, Argentina), és atacada per un grup de militants de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la publicació llibertària La Protesta. L'enfrontament fratricida fou el resultat d'un violent clima sorgit entre les diverses faccions del moviment anarquista argentí sobre qüestions tàctiques i polítiques, i que catalitzà amb la negativa del periòdic La Protesta a deixar les seves rotatives a altres publicacions llibertàries (La Pampa Libre, La Antorcha i Ideas) discrepants a la seva línia d'actuació. Durant aquest enfrontament armat entre les dues faccions (protestistas i antorchistas), va morir Domingo Di Mayo, secretari del «Comitè d'Agitació Pro Anarquistes Presos a Rússia» i militant de la FORA. També resultaren ferits greus, del bàndol de La Pampa Libre, Isidro D. Martínez, administrador, tipògraf i redactor, i Jacobo Prince, tipògraf i redactor; i del grup editor de La Protesta, Jorge Rey Villalba. Es van produir diverses detencions, militants anarquistes que acabaren empresonats. Aquest fet quedà imprès en el moviment anarquista argentí com un estigma que durà molts anys. ***
Capçalera
del primer número de Vida Nueva - Surt Vida Nueva: El 4 d'agost de
1934 surt a
Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) el primer
número del periòdic
anarquista Vida Nueva. Órgano de
las
Juventudes Libertarias del Alto y Bajo Panadés.
Editat per les Joventuts
Llibertàries, publicà articles en
castellà i català. Només va poder
publicar
sis números a causa de la seva suspensió,
probablement, arran dels fets
revolucionaris d'octubre de 1934. El 19 de setembre de 1936
reprengué la
sortida amb caràcter setmanal com Vida
Nueva. Publicación semanal. Portavoz de la CNT y de la FAI.
Trobem textos de Carmen Adell, Paco Itir, Olivé, Recassens i
Sevilla, entre d'altres. Sortiren
números fins el final de la guerra civil, encara que
l'últim número conegut és
el 46, del 19 de juny de 1937.
Naixements
Gustave Flourens - Gustave Flourens: El 4 d'agost de 1838 neix a París (França) el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la «tèbia» política del Govern de Defensa Nacional. El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir «general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París (Illa de França, França). Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge. ***
Foto
policíaca de Luisa Pavón Muñoz (1894) - Luisa Pavón
Muñoz: El 4 d'agost de 1870 neix a Vera
(Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Luisa Pavón
Muñoz, coneguda com La
Ragon. Sos pares es deien Bonaventura Pavón i
Isabel Muñoz. Segons la
policia, es guanyava la vida com a balladora. Emigrada a
França, l'11 d'abril
de 1894 va ser expulsada, juntament amb son marit, l'enginyer
elèctric Ramon
Gabarró Julian, de Manresa (Bages, Catalunya), per les seves
activitats llibertàries
i retornà a la Península (Sant
Sebastià, Madrid i Cartagena). Son company, va
ser detingut a Baiona (Lapurdi, País Basc) en passar la
frontera. Aquest mateix
any de 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar
establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913) - João Penteado: El 4 d'agost de 1876 neix a Jaú (São Paulo, Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado. D'infant va ajudar son pare, que treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre d'escola municipal de Jaú, i també va fer classes a Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora (Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio (Col·legi Santa Cruz). Formà part del Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic obrerista O Operário. Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de Jaú. A la ciutat de São Paulo pogué fer contacte amb el moviment anarquista organitzat i va participar en la creació de l'Escola Moderna Núm. 1 al barri de Belenzinho de São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual serà professor i director. Aquesta experiència d'educació llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919 –en 1917 serà substituït una curta temporada com a director per Primitivo Soares (Florentino de Carvalho)–, quan l'escola va ser tancada pel govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on va romandre com a director fins a la seva mort. També col·laborar amb l'Associació Promotora d'Educació i Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics anarquistes, com ara A Plebe, A Lanterna, Boletim da Escola Moderna, etc., i sempre va defensar en els seus textos la intrínseca relació entre educació i revolució social. Publicà dos llibres Pioneiros do Magistério Primário (1944) i Esboço histórico através do primeiro centenário de Jaú. João Penteado va morir el 31 de desembre de 1965 a São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu arxiu personal, donat per sa família, es troba dipositat al Centre de Memòria de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat de São Paulo (São Paulo, Brasil). ***
Domingo
Germinal en una fotografia de la policia cubana - Domingo
Germinal: El 4 d'agost de 1880 neix a El Burgo de Osma
(Sòria, Castella,
Espanya) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista
Domingo
Miguel González, que va fer servir diversos
pseudònims (Severino Rey, Gumersindo
Rey, Adalid de la
Revuelta
Germinal i Domingo Germinal
González), però que fou conegut
com Domingo Germinal o, simplement, com Germinal.
Sos pares es deien Aquilino Miguel Ochoa, jornaler, i Victoriana
González Entrena. Visqué la seva
joventut a Bilbao (Biscaia, País Basc), fet pel qual alguns
citen erròniament aquesta
ciutat com al seu lloc de naixement. Amb la professió de
pèrit mecànic, cap al
1905 ingressà en la marina mercant com a maquinista,
època en la qual començà a
militar en el moviment anarquista. Poc després
s'instal·là a Cuba. En 1907
participà, amb Abelardo Saavedra del Toro, Francisco
González Sola (Paco
Sola) i Vicente López, en la primera gira de
propaganda anarquista que es
realitzà a Cuba. Formà part, amb Isidoro Lois,
Agustín Zamorano, Paulino
Ferreiro del Monte, Inocencio Franco i Pedro Irazoqui, del grup
«Acción
Directa» de Manzanillo; també va ser membre del
grup «Tierra», de l'Havana,
editor de l'important periòdic ¡Tierra!,
per al qual col·laborà i
participà en els seus escamots mòbils de
propaganda enviats per aquesta
publicació a les distintes poblacions de l'Illa per a
instruir els obrers cubans
en el pensament anarquista. El 16 d'octubre de 1913, quan ell i alguns
treballadors, entre ells els espanyols Florencio Gómez
Ugarte, Pedro Irazoqui,
Demetrio Ayllón, Inocencio Franco i José
Quintana, juntament a altres companys
cubans, es reuniren a Camagüey per a protestar per
l'encausament del
treballador Evaristo Vázquez Llano acusat d'homicidi, va ser
detingut,
processat amb exclusió de fiança i
amenaçat amb l'expulsió de l'illa i la
deportació a Espanya. En aquests anys, sota el nom de Gumersindo
Rey,
creà al carrer 24 del barri d'El Congrís de la
refineria de sucre Central
Soledad, actual El Salvador (Guantánamo, Cuba), aleshores
propietat de la
Guantánamo Sugar Company, el primer Gremi d'Obrers Sucrers,
de caire
anarcosindicalista, d'aquesta central sucrera, format sobretot per
immigrants
espanyols i que comptà amb una escola. Fruit d'aquesta
activitat
anarcosindicalista, el 21 de gener de 1915, amb el nom de Severino
Rey, fou
expulsat de Cuba amb el vapor Alfonso XIII cap a
Santander (Cantàbria,
Espanya) sota l'acusació de «sustentar idees
contràries a l'ordre establert». Poc
després, el 14 de febrer d'aquell any,
intervingué en el míting de l'Ateneu
Sindicalista de Ferrol (la Corunya, Galícia). Algunes fonts
citen que durant
els anys vint milità a Veracruz (Veracruz,
Mèxic). De bell nou a l'illa
caribenya, s'ajuntà amb una cubana amb qui tingué
infants. A mitjans dels anys
vint fou l'encarregat del taller de ferreria l'Escola
Mecànica de Pinar del Río,
que fou destruït per la reacció. A mitjans de 1928,
arran de la discussió amb
un burgès anomenat Coucelo a l'hotel on feia feina
instal·lant uns ascensors,
va ser empresonat a la fortalesa de San Carlos de La Cabaña
de la badia de
l'Havana i el juliol d'aquell any expulsat de l'Illa, acusat de
sabotatge i
d'intent de magnicidi –ja que a l'hotel on
instal·lava els
ascensors havia de
ser residència del president de la República
cubana, Gerardo Machado–, i
enviat a la Corunya. En arribar va ser tancat uns dies a Bilbao i
després marxà
a Barcelona (Catalunya). Entre 1929 i 1930 visqué a Blanes i
a Barcelona i
col·laborà en La Revista Blanca.
En 1930 va fer articles per a El
Amigo del Pueblo, d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya).
El 15 de
setembre de 1930 participà, juntament amb altres
(Tusó, Estarius, Trabal,
Víctor Colomé, Llull i Ballescay, Joan Casanovas,
Samblancat, Aigunda, Joaquín
Maurín, Rovira i Virgili, Lluís Companys,
Alberola i Clarà), en un míting pro
presos celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, on
s'exigí a l'Estat una
àmplia amnistia per als presos per delictes
polítics i socials i la supressió
de les detencions governatives. El 16 d'octubre de 1930 una
conferència que
havia d'impartir al teatre Apolo de Vilanova i la Geltrú va
ser suspesa per
ordre governativa. Més tard, segons alguns, fou empresonat
al penal del Puerto
de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant els anys
republicans destacà
com a gran orador, que podia fer els discursos en una pila d'idiomes, i
com a poeta.
Militant de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), el juny de 1931 participà en
el míting de tancament de la I Conferència
Peninsular d'aquesta organització
celebrada a Madrid, prèvia al III Congrés de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), que se celebrà també a Madrid i al
qual assistí com a delegat del
Sindicat Únic de Barakaldo, formant part del grup
més radical i defensant les
tesis més anarquistes. Durant tot el 1931 va fer
mítings, moltes vegades amb Alejandro
Gómez, Galo Díez i Manuel Pérez, a
tota la zona nord peninsular (Sant Sebastià,
Sòria, Cervera, Logronyo, etc.). El 17 de juny de 1931
participà en un míting de
la FAI al teatre Fuencarral de Madrid, presidit per Federico Urales i
on
parlaren Eduardo Miranda, Endais, Miguel González, Arturo
Perera, Abad de
Santillán, Germinal Esgleas, Juan Gallego Crespo i
José Alberola. El 20 de
setembre de 1931 impartí la conferència
«Trabajo y anarquía» i el 27 de
desembre altra sota el títol «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales»,
ambdues a l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. L'octubre
d'aquell 1931 any
participà en un míting de la FAI a Sevilla i l'11
d'octubre en un míting a la
memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia al teatre
Fuencarral de Madrid organitzat
per l'Ateneu de Divulgació Social, amb Mauro Bajatierra,
Juan Gallego Crespo i Eduardo
Barriobero y Herrán. En 1931, també,
col·laborà en el periòdic de
Sòria Trabajo.
En 1932 va fer una gira de mítings per les comarques
alacantines, per Carlet,
per Granada i altres localitats, amb la missió d'afavorir la
creació de les
Joventuts Llibertàries en aquests indrets. El 15 de maig de
1932 participà en
l'excursió del «Grupo Espartaco»
d'Alacant. Com a mostres de la seva atracció
entre el públic com a orador, tenim els exemples del maig de
1932, al Teatre
Serrano de València, on reuní 7.000 persones en
la popular conferència «Capitalismo,
sindicalismo y ciencias sociales», o el juliol d'aquell any
que congregà 12.000
persones en la dissertació «Evolució y
Revolució» a la plaça de Toros
d'Alacant
i que durà tres hores. En 1933 parlà en el
Congrés de la Regional d'Andalusia
de la CNT celebrat a Sevilla, va fer conferències a
Navalmoral, i el 22
d'octubre, amb Juan Rueda i Benito Pavón,
inaugurà amb un gran míting la
campanya abstencionista a Màlaga. El 29 d'octubre
parlà en un míting
d'afirmació llibertària organitzat per les
Joventuts Llibertàries a la plaça de
Toros de Barcelona amb Joaquín Ballester, Torrent,
Claró, Sendin i Joaquín Ascaso,
i al qual assistiren 6.000 persones. El 5 de novembre d'aquell any
intervingué,
amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón
Fernández, Benito Pabón
y Suárez de Urbina i Buenaventura Durruti, en el gran
míting de la plaça de
toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la
CNT, la
FAI i el periòdic Tierra y Libertad,
sota el lema «Enfront de les urnes,
la revolució social», i el 16 de novembre de 1933
en el míting organitzat per
la FAI celebrat al Palau d'Arts Decoratives de Montjuïc, amb
Francisco Ascaso,
Vicente Pérez Viche (Combina), Gilabert,
Dolores Iturbe, Sébastien Faure
i Buenaventura Durruti. Fugint de la repressió republicana,
visqué amagat a
diverses localitats del País Valencià (Elx,
Xàtiva, etc.) i després, buscant un
clima benigne per a la seva malaltia, s'instal·là
a Palma (Mallorca, Illes
Balears), on entre 1935 i 1936 dirigí el periòdic
Cultura Obrera. En
1935 passà algunes temporades a Eivissa, on
impartí conferències –algunes
prohibides– i ajudà a la creació de
l'Ateneu
Llibertari, situat a la plaça del
Parc, i a l'únic grup de la FAI que existí a
l'illa pitiüsa, fent una bona
amistat amb Àngel Palerm Vich. L'1 de desembre de 1935, amb
Cristòfol Pons –gran amic seu que
conegué a Cuba–, Alfonso Nieves
Núñez (Julio Quintero),
Combina i Francisco Ascaso, parlà sobre la llibertat, la
revolució i l'anarquia
en un míting al Teatre Balear de Palma organitzat per
Confederació Regional del
Treball de les Balears (CRTB). El 5 de gener de 1936
dissertà, amb Julio
Quintero, en un míting contra la pena de mort al teatre
d'Inca (Mallorca).
Força malalt, en 1936 marxà a Elx per a reposar.
Domingo Germinal va morir el
12 de març de 1936 a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) i fou enterrat al
Cementiri Vell d'aquesta localitat. Arran de la seva
defunció l'Ateneu de
Divulgació Social de la Llibertat, del barri de la Soldat de
Palma, realitzà
uns baixos relleus per vendre amb la seva figura. Durant la guerra
civil el X
Batalló de la 14 Brigada Mixta, destacada al front
d'Andalusia, prengué el nom
de «Domingo Germinal» i els llibertaris d'Elx
posaren el títol de Germinal
al seu setmanari de guerra, en homenatge al seu company. ***
Notícia de l'agressió patida per Fernand Pascal publicada en el diari parisenc La Lanterne del 17 de març de 1899 - Fernand Pascal:
El
4 d'agost de 1881 neix a Vilafranca de Roergue (Roergue, Occitània)
l'anarquista Fernand Hippolyte Pascal. Era fill de Jean Antoine Pascal,
conreador, i de Justine Bastide. Es guanyava la vida treballant de
pintor en la construcció. A finals dels anys noranta milità en el grup
anarquista de Marsella (Provença, Occitània). En aquests anys vivia al
bulevard
Boues i l'octubre de 1897 al carrer Poids de la Farine de Marsella. A
finals de
febrer de 1898 la policia el va interceptar a Nimes (Llenguadoc,
Occitània), on
havia anat amb Seraphin Ricci i es reuniren amb Honoré Leca, i tots
tres
estigueren en contacte amb l'anarquista Auguste Moussier. El 4 de març
de 1898,
quan marxaven cap a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), tots tres van
ser
detinguts a Nimes per possessió de fullets i de cançons anarquistes, a
més d'eines
de desvalisament de Leca. Jutjat, el 30 de mars de 1898 va ser absolt,
amb
Ricci, del delicte de «vagabunderia», mentre Leca va ser condemnat a
dos mesos
de presó. El 15 de març de 1899 va ser greument ferit de diverses
ganivetades
pel sabater Auguste Bard després que aquest trobés Pascal amb sa
companya al
seu domicili, al número 31 del carrer Chapeliers. El 5 de desembre de
1914 es
casà a Marsella amb Laure Emélia Lansquinet. Desconeixem la data i el
lloc de
la seva defunció. ***
Otello
Bellini (primer per l'esquerra) i altres companys durant una
excursió a Marina di Cecina l'estiu de 1954 - Otello Bellini:
El 4 d'agost de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el baster
anarquista Otello
Bellini. Sos pares es deien Giuseppe Bellini i Virginia Giorgi. Quan
encara era
molt jove s'acostà als cercles llibertaris i de tant en tant
col·laborà en el
setmanal L'Avvenire Anarchico, on,
el
26 d'abril de 1912, publicà un article dedicat al Primer de
Maig («Il 1º maggio
1912. La parola allà storia»). Durant el
«Bienni Roig» (1919-1920) participà
activament en el moviment llibertari. Després
d'ascensió del feixisme al poder,
sense renunciar a les seves idees, no destacà particularment
en la militància i
així i tot va ser vigilat per les autoritats. Durant la II
Guerra Mundial reprengué
la militància plenament i participà en 1945 en la
constitució de la Federació
Anarquista Pisana (FAP), juntament amb altres destacats militants
(Spartaco
Benedetti, Nilo Capocchi, Nilo Cazzuola, Cafiero i Foresto Ciuti, Bruno
Ghelardi, Oscar Mariani, Unico Pieroni, etc.). El 7 de juliol de 1946
participà
en la conferència de constitució del nou grup
anarquista «Combattiamo» de via
Volturno de Pisa. Entre el 16 i el 20 de març de 1947
assistí com a delegat de
la FAP al II Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Com a delegat de la FAP assistí,
entre el 16 i el 20 de març de 1947, al II
Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia); al
III Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 23
i el 25 d'abril de 1949 a
Liorna (Toscana, Itàlia); i al Congrés Nacional
de Pisa, celebrat entre el 6 i
el 7 de desembre de 1959. Otello Bellini va morir el 26 de gener de
1972 a Pisa
(Toscana, Itàlia). ***
Necrològica
de Carme Aguilar Gimeno apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste
del 25 de gener de 1962 - Carme Aguilar Gimeno:
El 4 d'agost de
1895 neix a Onda (Plana Baixa, País Valencià)
l'anarcosindicalista Carme Aguilar Gimeno, més coneguda com Carme Arconada o Carmeta. Sos
pares es deien Vicent Aguilar i Rosa Gimeno.
Milità en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) a la barriada
d'Hostafrancs de Barcelona (Catalunya) i a l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). Exiliada a França, es
guanyà la vida com a domèstica i no va
deixar de participar en les
activitats confederals. Vídua, es casà amb
Gonzalo Arconada. Carme Aguilar Gimeno va morir el 19 de
novembre –algunes fonts citen erròniament
el 21 de novembre–
de 1961 a l'Hospital Saint-Joseph de París
(França) i va ser enterrada
tres dies després al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). ***
José Domingo Gómez Rojas - José Domingo Gómez Rojas: El 4 d'agost de 1896 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg anarquista José Domingo Gómez Rojas, conegut literàriament com Poeta Cohete i pels seus amics com Chumingo. Fills d'una modesta família –son pare, Germán Gómez Guzmán, era ebenista–, va ser criat per sa mare Lucinda Rojas del Campo, ja que son pare i son padrastre l'abandonaren ben aviat. Després de fer els estudis bàsic a l'Escola Superior d'Homes Núm. 9, en 1908 començà l'ensenyament mitjà en l'especialitat d'humanitats al Liceu Manuel Barros Borgoño. De jovenet es decantà per la poesia i la major part de la seva obra va ser escrita entre 1912 i 1915. D'antuvi va participar en sectors del cristianisme protestant, oposats a l'autoritarisme de l'Església catòlica xilena, i en 1912 publicà alguns poemes i articles en El Heraldo Cristiano (El Cristiano), òrgan de la Lliga Metodista Episcopal de la Costa del Pacífic; però ben aviat s'acostà als sectors de l'anarquisme intel·lectual. Durant la dècada dels deu participà en diversos grups intel·lectuals i artístics de la bohèmia avantguardista xilena, com ara «Los Caimanes», «Los Diez» o «Los Inmortales», i publicà articles en les seves revistes (Claridad, Juventud, Pacífico Magazine, Sucesos, Selva Lírica, Nuestros Poetas, Revista de Los Diez, etc.). En el grup «Los Inmortales» va fer una bona amistat amb els escriptors anarquistes Manuel Rojas Sepúlveda i José Santos González Vera. En aquesta època freqüentà la Societat de Resistència d'Oficis Diversos i el Centre d'Estudis Socials «Francisco Ferrer», fundat en 1912. L'abril de 1913 sortí, sota la influència de Friedrich Nietzsche i de Gabriele D'Annunzio, el primer i únic llibre que publicà en vida, Rebeldías líricas; l'obra és una col·lecció de poemes d'alt contingut social, revolucionari, anticapitalista i antiimperialista. Col·laborador del periòdic anarquista La Batalla, en el seu nom recità una «arenga lírica» en els actes del Primer de Maig de 1913, que va ser fortament ovacionada pels 15.000 obrers assistents. El 25 d'agost de 1913 participà a Valparaiso en una manifestació estudiantil contra la visita del nunci papal monsenyor Sibila i en la qual parlà als estudiants des de la tribuna. Entre desembre de 1913 i començaments de 1914 viatjà a l'Argentina, en companyia de l'anarquista espanyol Ángel Fernández, amb la finalitat d'arribar a Buenos Aires i mostrar la seva admiració a l'escriptor llibertari Alberto Ghiraldo, però només arribaren a Mendoza. El 23 d'abril de 1914 llegí a l'Ateneu de Santiago el seu «Poema hereje» i aquest mateix any terminà la seva primera obra teatral, Renunciación. Entre altres obres de teatre que va escriure podem citar La Gioconda (1918) –guanyadora del tercer premi del Concurs Teatral del Club de Senyores–, El vino triste –en col·laboració amb Antoni Acevedo Hernández–, Los emigrantes. Obra social en tres actos i ¿Ha muerto el Amor?, comèdia sentimental en verso i prosa que no acabà. En 1915 publicà diversos articles en el diari El Chileno. En 1917 sortí en la revista Selva Lírica el seu poema més conegut, «Miserere», sota el pseudònim de Daniel Vásquez. Quan era estudiant de pedagogia a l'Institut Pedagògic i de dret a l'Escola de Lleis de la Universitat de Xile, participà en algunes activitats del sector àcrata de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh) –de la qual va ser nomenat «federat honorari»–, però la seva militància més activa va ser en el Centre de la Joventut Radical, del qual va ser secretari, i en l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional (1918-1920). També va està afiliat a la socialista Federació Obrera de Xile (FOCh) i fou un dels fundadors de la secció xilena de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va ser vocal i delegat per Valparaíso, a més de secretari d'actes. En aquests anys es guanyava la vida com a secretari a l'Ajuntament de Santiago i també va fer de professor al Liceu Nocturn Federico Hansen. En 1920 participà en la I Convenció d'Estudiants Xilens. El 25 de juliol de 1920 –en el context de l'elecció presidencial d'Arturo Alessandri Palma i la violenta repressió desencadenada per l'oligarquia xilena contra els sectors obreristes i estudiantils, que cristal·litzà en l'assalt del local de la FECh el 21 de juliol d'aquell any– va ser detingut acusat d'«atemptat contra la seguretat interior de l'Estat» i de «militància anarquista», tancat a la Presó Pública de Santiago i encausat en l'anomenat «Procés als subversius», que perseguia obrers i estudiants llibertaris i socialistes. A la garjola va ser sotmès a tortures i vexacions constants fins l'embogiment pel jutge José Astorquiza y Líbano, instructor del procés. Malalt d'una meningitis no diagnosticada a temps i de pulmonia, va ser traslladat de la penitenciaria a l'establiment psiquiàtric de la Casa de Orates en qualitat de presoner. José Domingo Gómez Rojas va morir l'endemà, el 29 de setembre de 1920, en aquest centre de Santiago de Xile (Xile) enfollit totalment. Al seu funeral de l'1 d'octubre, convertit en una manifestació contra les classes poderoses xilenes, assistiren més de 50.000 persones. El seu poema Protestas de Piedad, escrit durant la seva reclusió a la presó, llegit i difós durant el seu funeral, esdevingué un símbol dels grups anarquistes, pacifistes i estudiantils contra la burgesia del seu país. Pòstumament, en 1935, va ser publicada la seva obra Elegías, editada per Antonio Acevedo Hernández. Des del 2008 existeix un «Grupo de Estudios José Domingo Gómez Rojas» a Santiago de Xile. ***
Notícia
sobre la detenció de Noël Chabany apareguda en el
diari de Nantes Le
Phare de la Loire del 20 de novembre de 1936 - Noël Chabany:
El 4 d'agost de 1897 neix a Sury-le-Comtal (Forez,
Arpitània) l'anarquista i
anarcosindicalista Noël Chabany. Sos pares es deien
Pierre Chabany, paleta, i Marguerite Berger, domèstica. Es
guanyava la vida com
a obrer en la construcció. Entre el 15 i el 16 de novembre
de 1926 assistí a
Lió (Arpitània) al congrés fundacional
de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització
en la qual milità, i fou
gerent del periòdic mensual Le
Réveil du
Bâtiment, òrgan del Sindicat
Únic de la Construcció i d'Obres
Públiques de
Lió i de la Regió (1927-1932). També
fou gerent del periòdic anarquista publicat
a Lió Insorgiamo
(1932-1932), els
responsables del qual eren els exiliats italians Gusmano Mariani i
Attilio Scarsi
(Tati). El novembre de 1936 va ser
arrestat per gendarmes de Pont-Rousseau (Rezé,
País del Loira, França) per una
ordre de detenció per «abús de
confiança» decretada a París
(França). El 6 de
desembre de 1952 es casà a Villeurbanne amb
Françoise Marie
Apostolico, de qui es va
divorciar el 6 de febrer de 1968 a Lió. Sembla que es tracta
del mateix Chavbanis que el 27 de
gener de 1924 va
ser nomenat membre del Comitè Nacional de la
Federació de la Construcció de la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU)
i membre de la Comissió
Administrativa en 1926 de la CGTSR. Son germà petit Henry
Thomas Chabany (Marius Chabany)
també va ser militant anarquista
i anarcosindicalista. Noël Chabany va morir el 13 de febrer de
1976 al seu domicili de Villeurbanne
(Lió, Arpitània) acompanyat per son
germà Harry Chabany. ***
Vasil
Popov - Vasil Popov: El 4 d'agost de 1899 –algunes fonts citen el 4 d'abril de 1879– neix a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquesta època que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir. ***
Juan
Ángel Verde Odón - Juan Ángel Verde
Odón: El 4 d'agost de 1904 neix a
Almansa (Albacete, Castella, Espanya), encara que alguns diuen que
havia
nascut a Guadalajara (Castella, Espanya) o a
Itàlia, l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Ángel Verde Odón, conegut
com Juan Verde, El
Argentiono o El Loquito Lindo. Juan
Verde, segons
alguns era un pseudònim que esdevingué
nom legal. Quan era molt jove
emigrà a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat
s'enfrontà a
l'antiorganizacionisme de Severino Di Giovanni i del seu grup i va
repudiar
l'assassinat d'Emilio López Arango. Home d'acció,
encapçalà la secretaria dels
Grups de Defensa de Rosario (Santa Fe, Argentina). En 1930, arran del
cop
militar del general José Félix Uriburu,
s'exilià a Catalunya. A Barcelona
treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni
Negre» republicà (1933-1935)
s'integrà en els Grups de Defensa Confederal (GDC) de
Barcelona, i va ser
nomenat secretari dels GDC de la Federació Local de
Barcelona. En 1936 fou
administrador de Solidaridad Obrera.
Participà activament en els «Fets
de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a París (França) i
mesos després es pogué exiliar a
Panamà, on treballà en la construcció,
arribant a ser mestre d'obres. Cap a finals de 1940 passà,
amb sa companya i
ses filles, a Veneçuela. A Caracas fundà amb
altres companys, com ara Pedro
Beltrán Guells, Pere Bargalló
Cervelló, Francisco Escamilla Vera, Tomás
Germinal Gracia Ibars (Víctor García),
Josep Xena Torrent, etc., alguns
membres de la Confederació de Treballadors de
Veneçuela (CTV), el «Centro
Cultural y de Estudios Sociales», al número 8 de
l'avinguda Alameda del barri
de San Bernardino de Caracas, que tenia biblioteca, sala de cinema i un
centre
excursionista. Formà part de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) de
Veneçuela, al voltant de la «Casa
España», i entre 1959 i febrer de 1978
dirigí, amb Vicente Sierra Ruiz, Solidaridad
Internacional Antifascista de
Venezuela. Boletín de Información. En
1959 formà part del grup anarquista
«Errico Malatesta» i edità, amb Pablo
Benaiges, Juan Cazorla Pedrero (Tom
Mix), Alberto Espiés Sanz, Eusebio Larruy,
Francisco Portela, Vicente
Sierra Ruiz i altres llibertaris contraris al politicisme de
José Expósito
Leiva i el seu Partit Llibertari (PL), el periòdic Simiente
Libertaria.
Órgano del Grupo Libertario «Errico
Malatesta» (1959-1961), el qual dirigí
i que s'oposà a la reunificació confederal. En
1963 fou secretari de Propaganda
dels Grups de Defensa Confederals (GDC) veneçolans i fou
responsable del seu Boletín
de los Grupos Confederales (1969-1978). En aquests anys
treballà com a
corrector d'impremta en la revista Momento, on
col·laborà amb molts de
pseudònims, i s'afilià al Sindicat d'Arts
Gràfiques de la CNT. Membre de la
Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE),
adherida a l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1969 i 1978
s'encarregà del Boletín
AIT. Formà, amb Floreal Castilla, segons uns, i
amb Josep Xena Torrent i
Francisco Portela, segons un altres, un grup d'afinitat. Trobem textos
seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Ação
Direta, Boletín AIT,
Boletín de los Grupos Confederales, Simiente
Libertaria, etc. Juan
Ángel Verde Odón va morir el 5 de febrer de 1995
a Caracas (Veneçuela). Juan Ángel Verde Odón (1904-1995) ***
Amadeu
Pagès Xartó - Amadeu Pagès
Xartó: El 4 d'agost de
1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Amadeu
Pagès i Xartó. Sa
mare, Dolors Pagès i Xicota, treballava a Barcelona de
criada i es va quedar
embarassada, però el pare no va voler reconèixer
l'Amadeu i s'establí a Parets
del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya).
Després sa mare es casà amb Salvador
Costa, amb qui tindria quatre infants (Simon, Maria, Antoni i
Francesc). Obrer
industrial, treballà com a tintorer a la fàbrica
tèxtil de Josep M. Adell de
Parets i estava afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). També formà
part del cor de la Unió Paretana i era assidu del
cafè de la Cooperativa La
Progressiva de Parets del Vallès. Com a sindicalista
intervingué en les
negociacions per reivindicar millores laborals i salarials amb
l'empresa «Franco-Espanyola,
SA», de Josep Maria Abel, de Parets del Vallès,
arran de la vaga que els
treballadors van fer entre el 22 i el 27 de maig de 1931.
Intervingué en els
fets revolucionaris d'octubre de 1934. Simpatitzant d'Esquerra
Republicana de
Catalunya (ERC), el febrer de 1936 fou interventor per aquest partit en
les
eleccions a diputats a Corts. Quan l'aixecament feixista de juliol de
1936,
formà part des de la seva constitució, el 23 de
juliol de 1936, del Comitè de Milícies
Antifeixistes en nom de la CNT i entre el 21 d'octubre de 1936 i el 30
d'octubre de 1937, que va ser mobilitzat i marxà al front,
fou alcalde de
Parets del Vallès en nom de la CNT –amb la
disconformitat
d'ERC. Formà part,
com a vocal, de la Comissió per a l'Administració
de la Propietat Urbana,
creada el 22 d'abril de 1937. Durant la seva gestió,
aconseguí evitar algunes
detencions de dretans i minimitzà sancions que els van ser
imposades. També
creà un comitè per solucionar de manera
ràpida els problemes veïnals i reformà
l'edifici de l'Ajuntament. Enquadrat en la 24 Divisió del X
Cos de l'Exèrcit
Republicà, va ser destinat al sector
Llavorsí-Noguera Pallaresa i posteriorment
al sector de l'Ebre, entre Garcia i la desembocadura. El 31 de desembre
de 1938
va ser fet presoner a la Bisbal de Falset per les tropes franquistes i
tancat
al camp de concentració muntat al Seminari de Monte
Corbán (Santander,
Cantàbria, Espanya) i a les presons de La Tabacalera
(Santander), de Granollers
i a la Model de Barcelona. Mentre era a la Model, sa companya, Rosa
Xicota, va
contreure el tifus i morí, restant sos fills, de curta edat
(Salvador i
Llibertat), amb l'àvia Dolors. El 16 d'abril de 1941 va ser
jutjat en consell
de guerra al Palau de Justícia de Barcelona i condemnat a
mort. D'antuvi,
aquesta pena li va ser commutada per la de 30 anys de
reclusió major, però
finalment fou ratificada. Amadeu Pagès Xartó va
ser afusellat el 29 de maig de
1941 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) i
enterrat a la
fossa comuna del cementiri de Montjuïc. ***
Dos
«Amigos de Durruti»: Joaquín Perez
(centre, damunt)
i Marcelino Benedicto (centre, davall). També són
presents Delso de Miguel, la mare i la germana de Joaquín
Navarro, Catalina Partos, Félix Gurrucharri i Suceso
Portales
(Londres, anys setanta) - Joaquín Pérez Navarro: El 4 d'agost de 1907 neix a la caseria de Los Calpes de la Pobla d'Arenós (Alt Millars, País Valencià) el militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Pérez Navarro. Fou el major de tres fills d'una família humil pagesa, en 1918 emigrà amb sa mare vídua a Barcelona, on treballà com a peó de paleta abans de fer de cambrer, que esdevindrà la seva professió definitiva. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i començà a participar activament en el moviment anarquista. Prengué les armes durant les lluites als carrers de Barcelona de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista i després al front d'Aragó enquadrat en la Columna Durruti. Més tard, treballà a les col·lectivitats de Gelsa i de Pina de Ebro. Amb la militarització de les milícies, rebutjà un càrrec oficial. Com a membre de l'agrupació «Los Amigos de Durruti», lluità a Barcelona contra els estalinistes en els «Fets de Maig» de 1937. Després lluità en l'Exèrcit republicà en la formació que havia estat la Columna de Ferro. El novembre de 1938 va ser detingut per portar una pistola per agents comunistes, encara que afiliats a la CNT, i després de ser torturat a la txeca del carrer Provença de Barcelona, fou tancat a Montjuïc i, sotmès a judici sumari, condemnat a mort, pena que fou ratificada en una revisió posterior del seu cas. Aconseguí evadir-se quan les tropes franquistes s'acostaven a Barcelona i pogué arribar a França. A partir del gener de 1939 passà pels camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. En 1940 passà a fer feina en la construcció del dic de Brest destinat en les companyies de treball. Quan el triomf alemany, fugí al Regne Unit. Instal·lat a Londres i fent feina al Berkeley Hotel del barri londinenc de Mayfair, milità en el grup anarquista espanyol de la capital anglesa i entre 1969 i 1974 encapçalà la Comissió de Relacions de la CNT al Regne Unit i col·laborà en l'edició de diversos butlletins anarquistes editats a Londres al final del franquisme. Després va treballar al George & Dragon de South Kensington i, fins a la jubilació, al Wheeler's Restaurant. Entre 1999 i 2002 col·laborà en Cenit. Fou autor de Relato poético (1995), SIM (Servicio de Investigación Militar) (1998, amb Francisco Piqueras) i Yo luché por la revolución social del pueblo español y por todos los pueblos del mundo. Memorias y documentos de un anarquista exiliado en Gran Bretaña (1999). Donà la seva biblioteca i arxiu a l'anarquista Kate Sharpley Library de Londres. Joaquín Pérez Navarro, l'últim supervivent de «Los Amigos de Durruti» va morir el 21 d'agost de 2006 a Londres (Anglaterra) i fou incinerat el 30 agost amortallat amb la bandera roja i negra. ***
Cosimo Pirozzo - Cosimo Pirozzo: El 4 d'agost de 1912 neix a Rosarno (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de «Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién (Osca, Aragó, Espanya), a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom. ***
Necrològia
de Josep Vallès Añó apareguda en el
periòdic tolosà CNT del 27 de
març de 1990 - Josep Vallès
Añó: El 4 d'agost de 1916
neix a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Vallès Añó.
En els anys trenta milità en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista,
aconseguí
passar al Nord d'Àfrica. En els anys cinquanta
formà part de l'Associació
Cultural «Armonía» de Casablanca
(Marroc) i de l'Aliança Sindical Espanyola
(ASE). A començament dels anys seixanta va ser repatriat a
la metròpoli i
s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i
després a Marsella. Fou membre de
l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en
1953 per
Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1969 va rebutjar el
càrrec de
delegat de la CNT en el si de l'Associació Internacional
dels Treballadors. En
1975 en el congrés de Marsella de la CNT, l'últim
de congrés confederal de
l'exili, va ser nomenat secretari de Coordinació del
Secretariat
Intercontinental (SI), càrrec del qual va ser cessat en el
congrés de 1977 ja a
la Península. Josep Vallès
Añó va morir el 26 de febrer de 1990 a l'Hospital
du Parc-Ramsay de
Marsella
(Provença, Occitània) després d'una
sessió de diàlisi a la qual es veia
obligat. El seu testimoni va ser recollit per Alicia Alted Vigil i
Lucienne
Domergue per al seu llibre El exilio
republicano espanyol en Toulouse (1939-1999) (2003). Son
germà Joaquim
Vallès Añó també va ser
militant llibertari. ***
D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana] - Paul Avrich: El 4 d'agost de 1931 neix a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) l'historiador dels anarquismes rus i americà Paul Avrich. Professor acadèmic i historiador dels moviments socials, una de les màximes autoritats en la història dels moviments anarquistes rus i nord-americà, va ser proposat per al premi Pulitzer d'Història en diverses ocasions i en 1984 li van atorgar el Philip Taft Labor History Award, un dels guardons més prestigiosos d'història social del món. Havia nascut en una família jueva originària d'Odessa que va marxa de Rússia en els anys de la Revolució; sa mare, Rose Zapol Avrich, era actriu al Teatre Jiddisch i son pare, Murray Avrich, un fabricant de roba de la zona dels teixits del barri de Brooklyn. Un cop llicenciat en Filosofia i Lletres amb les notes més altes en la Universitat de Cornell en 1952 i de casar-se dos anys després, va haver d'entrar en la Força Aèria nord-americana destinada a Alemanya de l'Est, fet que aprofità per estudiar rus a l'Escola d'Idiomes de l'Exèrcit i treballar en operacions d'intel·ligència. Acabats els anys militars, va tenir l'oportunitat d'anar a estudiar a l'URSS en 1960, amb una beca de la Fundació Ford, gràcies a la visita que Kruschev havia fet als EUA un anys abans, cosa que va permetre «normalitzar» els intercanvis estudiantils i obrir determinats arxius estalinistes. Va ser allà, a Rússia, on va descobrir la importància de l'anarquisme en el moviment revolucionari rus i molt especialment el paper jugat per la insurrecció dels marins de Kronstadt. Fruit d'aquests estudis al país eslau, Avrich es va doctorar en la Universitat de Columbia amb la tesi The Russian Revolution and the Factory Committees [La Revolució russa i els Comitès de Fàbrica] (1961), font inicial de molts d'estudis posteriors sobre el tema –The russian anarchists (1967), Kronstadt 1921 (1970), Russian rebels (1972), The anarchists in the Russian Revolution (1973). L'historiador va impartir docència al Queens College (City University of New York) i a la Universitat de Columbia, fins que es va retirar l'any 1999, sempre fent classes sobre el desenvolupament de les seves investigacions històriques sobre l'anarquisme nord-americà –sobre la vida de Voltairine de Cleyre; sobre les influències de l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia en l'educació llibertària dels EUA; sobre els Màrtirs de Chicago de 1886; el cas Sacco i Vanzetti; i va realitzar més de dues-centes entrevistes durant més de trenta anys a anarquistes jueus, immigrants i refugiats de tots els països, gràcies que coneixia gairebé tots els idiomes europeus importants, rus i jiddisch inclosos– fet que el va ocasionar més d'un disgust amb les autoritats acadèmiques i l'establishment. Ha estat membre, entre 1967 i 1968, de les juntes de govern del Centre Guggenheim i de l'Institut Rus (Universitat de Columbia), i del National Endowment for the Humanities (1972-73). En 1986, els Avrich van donar a la Biblioteca del Congrés nord-americana la seva extensa col·lecció bibliogràfica (Paul Avrich Collection) sobre anarquisme americà i europeu que van anar replegant durant tota les seves vides, gairebé vint mil publicacions (llibres, fulletons, periòdics, manuscrits i objectes de records diversos) editades al segle XX –cal recordar que a principis de segle es van editar als EUA més de 500 periòdics anarquistes–, recollint una completa representació d'escriptors anarquistes importants (Errico Malatesta, Mikhail Bakunin, Rudolf Rocker, P'otr Kropotkin, Alexander Berkman, Emma Goldman...). El material que els Avrich van reunir sobre aquesta darrera va ser especialment important, sobretot pel que fa a fulletons efímers, traduccions a llengües orientals de les seves obres, revisions de llibres seus, i la correspondència de Goldman després de la seva deportació dels Estats Units en 1919. Els materials relacionats amb Mollie Steiner (1897-1980), participant en el polèmic «cas Abrams», sobre llibertats civils i llibertat d'expressió són també força importants. Aquesta donació va ser criticada per alguns sectors llibertaris que no s'explicaven com un conscienciat anarquista «regalava» semblant tresor a l'Estat. Paul Avrich va morir el 16 de febrer de 2006 al Mount Sinai Hospital de Nova York (Nova York, EUA), com a conseqüències de l'Alzheimer que patia. A més de la seva companya, que viu a Manhattan, ha deixat dues filles, Jane i Karen Avrich, que també viuen a l'illa, i la seva germana Dorothy Avrich a Miami.
Defuncions
Notícia
sobre l'execució d'Alfredo Juan Atarés Gracia
apareguda en el diari barceloní Solidaridad Obrera
del 16 d'agost de 1936
- Alfredo Juan
Atarés Gracia: El 4 d'agost de 1936
és afusellat a Osca (Aragó, Espanya). Havia
nascut el 8 de març de 1906 a Osca (Aragó,
Espanya) el mestre anarquista i
anarcosindicalista Alfredo Juan Atarés Gracia. Sos pares es
deien Mariano Atarés Gracia, rellotger, i Bernardina Gracia.
Militant de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), des de 1925 fou mestre nacional i
exercí la seva
professió a diversos pobles d'Osca
(Nerín-Sercué, Binèfar, Quinzano,
Serveto,
Almunient). Participà en la insurrecció
anarquista de desembre de 1933, fet pel
qual va ser empresonat entre gener i abril de 1934 a Osca,
però finalment va
ser absolt. En sortir fou destinat a Bolea (Osca, Aragó,
Espanya). Va ser amic
de Ramón Acín Aquilué.
Col·laborà, moltes vegades amb poemes, en la
premsa
local (El Diario de Huesca, La Tierra, etc.). Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 va ser capturat pels feixistes juntament amb
un
empleat municipal de jardins conegut com El
Sordico, que pogué fugir. Alfredo Juan
Atarés Gracia va ser afusellat el 4 d'agost de 1936 a Osca
(Aragó, Espanya). Sa
companya, Josefina Barbero Fanlo, mestra d'Apiés (Osca,
Aragó, Espanya),
pogué fugir cap al Regne Unit
amb sa filla de dos anys. A finals de 1936 la Comissió
Depuradora del Magisteri
Provincial d'Osca li va obrir un expedient sancionador. ***
Jóse Horna fent la maqueta de la casa d'Edward James (Mèxic, 1960) - José Horna
Lechuga: El 4 d'agost de 1963 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) el dibuixant,
cartellista i escultor anarquista José Horna Lechuga. Havia
nascut el 25 de
maig de 1909 a Los Villares (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos
pares es deien Antonio Horna Campos i Ana María Lechuga
Cuenca. Estudià
a l'Acadèmia de Belles Arts de
San Fernando de Madrid (Espanya) amb la també artista
anarquista Remedios Varo
i amb Salvador Dalí, i va pertànyer al moviment
surrealista. Durant la guerra
civil fou un dels fundadors de la revista Umbral,
en la qual col·laborà amb dibuixos, i
treballà com a dibuixant per a l'Estat
Major de l'Exèrcit republicà. En la
redacció d'Umbral
conegué la fotògrafa anarquista Katalin Deutsch
Blau, amb
qui es casà en 1938 prenent el nom de Kati Horna, amb el
llinatge del seu
marit. En 1939 s'enrolà en la Divisió de l'Ebre
que cobrí la retirada de civils
cap a França i, quan el triomf franquista era un fet,
creuà amb sa companya els
Pirineus per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord).
Ella pogué arribar a
París, però ell va ser reclòs en un
camp de concentració. Quan aconseguí sortir
del camp, i després de treballar un temps a l'Agence Photo
de París, amb Kati embarcà
el 17 d'octubre de 1939 a bord del paquebot De
Grasse al port de Le Havre (Alta Normandia,
França) cap a Nova York (Nova
York, EUA) i d'allà un nou vaixell desembarcà la
parella a Veracruz (Veracruz,
Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. Amb sa
companya s'instal·là en una casa de
la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de la Ciutat
de Mèxic. Al país asteca
destacà com a escultor surrealista, cartellista, maquetista,
dibuixant
publicitari, il·lustrador de llibres i dissenyador de
tapissos i de mobles. Amb
Carlos Lazo realitzà el disseny i la construcció
amb un grup d'enginyers de la
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En
aquests anys col·laborà en Aventura
i en l'editorial Minerva. A
Mèxic entaulà amistat amb destacats artistes i
escriptors, com ara Frida Kahlo,
Diego Rivera, Leonora Carrington, Benjarmín
Péret, Alice Rahon, Edward James,
Mathias Goeritz, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes,
Alejandor
Jodorowsky o Wolfgang Paalen, entre d'altres. El 20 d'octubre de 1949
nasqué Norah
Horna, filla única de la parella. En els anys cinquanta
col·laborà amb Remedios
Varo i amb Leonora Carrington en la realització de juguetes
artístics i de
titelles. Fou un expert jugador de cesta-punta, esport en el qual
guanyà
importants premis. Durant els 24 anys que va viure a Mèxic
mai no va voler
exposar la seva obra, encara que va ser guardonat amb nombrosos premis
pel seu
treball gràfic. José Horna Lechuga va morir el 4
d'agost de 1963 a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic). En 1964 la Galeria Antonio Souza
realitzà una exposició
d'homenatge amb les seves escultures. En 2003 es realitzà al
Museu Nacional
d'Art de la Ciutat de Mèxic una exposició
antològica de la parella Horna sota
el títol Los sentidos de las
cosas. El
mundo de Kati i José Horna. José Horna Lechuga (1909-1963) ***
Necrològica
de Miguel Guerrero Sepúlveda apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
desembre de 1965 - Miguel Guerrero Sepúlveda: El 4 d'agost de 1965 mor a Lió (Arpitània) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Miguel Guerrero Sepúlveda, conegut com Conejo de Alozaina, Conejito i M. Sepúlveda. Havia nascut el 14 de març de 1911 a Alozaina (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Guerrero i Ana Sepúlveda. Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 29 de novembre de 1931 fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquest sindicat al seu poble natal i del qual formà part de la seva junta directiva com a vocal. Membre de la Comissió de Cultura i Propaganda, organitzà sindicats a les poblacions limítrofes, fet pel qual va ser detingut juntament amb altres 14 membres i empresonat nombrosos mesos a Màlaga. Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) es mostrà especialment actiu. El febrer de 1936 reorganitzà la CNT a Alozaina i fou membre del seu comitè local. El 18 de juliol de 1936 es trobava a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després de lluitar contra els feixistes, participà en el procés de les col·lectivitzacions a Alozaina, abans de partir cap el front de Granada (Andalusia, Espanya) com a responsable d'una centúria del Batalló «Néstor Makhno». Després de la caiguda de Màlaga, arribà a Almeria (Andalusia, Espanya) i lluità als fronts de Còrdova (Andalusia, Espanya) i de Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a València (València, País Valencià) i va ser internat en un camp de concentració a Alacant (Alacantí, País Valencià), d'on aconseguí fugir. A Màlaga va ser detingut sota una falsa identitat arran de la delació d'un feixista del seu poble. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Després de 14 anys d'empresonament, va ser posat en llibertat provisional i se li va autoritzar residir a Màlaga amb l'obligació de presentar-se a les autoritats franquistes dos cops per setmana. Amenaçat de ser novament arrestat, fugí cap a les muntanyes i a València s'embarcà cap a Tànger i posteriorment a Casablanca. Pogué fugir del Marroc i entre 1946 i 1947 formà part de les activitats guerrilleres de l'Agrupació «Fermín Galán» a Cadis (Andalusia, Espanya). El 6 de desembre de 1946 participà, juntament amb Francisco Gómez Macías (Gonzalito), Diego Vera Pajares (Verita) i Juan Villanueva Domínguez (Ghandi), en un intent frustrat de segrest de Vicente Romero Jaén, propietari del Rancho de los Bujeos d'Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya). El 7 de gener de 1947, a la zona de Benaocaz (Cadis, Andalusia, Espanya), amb Francisco Gómez Macías (Gonzalito), Gabriel López Domínguez (Terremoto), Francisco Ocaña Quintero (Ramoncito) i Diego Pérez Moreno (Monzón), participà en el segrest de Marcos Orellana Puerto, que va ser alliberat després de pagar un rescat de 90.000 pessetes. Dies després, el 19 de gener també a la zona de Benaocaz, participà amb Antonio Mena Posado (El Rubio), Juan Núñez Pérez (Luis), Francisco Ocaña Quintero (Ramoncito), Diego Pérez Moreno (Monzón) i José Rodríguez Rodríguez (Sietevé), en l'intent de segrest del jove Blas Andrades Salas, però l'aparició d'una patrulla de la Guàrdia Civil avortà l'operació. El 9 de maig de 1947, a la zona de San José del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), participà, amb José García Ortiz (Ciruelo), Francisco Moreno Barragán (Benito), Julián Moreno Barragóna (Moreno de Cortes), Antonio Ortiz García (Tres Duros), Juan Ruiz del Río (Niño Bermejo) i Juan Villanueva Domínguez (Ghandi), en el segrest dels germans Juan, José i Manuel Pérez Manzano, que van ser alliberats després de pagar un rescat. A finals dels anys cinquanta passà a França i s'establí a Jonage (Lió, Arpitània), on treballà de paleta, milità en la Federació Local de Lió de la CNT i col·laborà en el Boletín Ródano Alpes sota la signatura M. Sepúlveda. Sa companya fou Josefa Bernal, amb qui tingué dues filles. Miguel Guerrero Sepúlveda va morir, després de patir una malaltia al cor durant sis mesos, el 4 d'agost de 1965 a l'Antic Hospital de l'Antiquaille de Lió (Arpitània). ***
Henri
Duquesne - Henri Duquesne: El
4 d'agost de 1973 mor a Overijse (Brabant
Flamenc,
Flandes) el resistent antifeixista
llibertari Henri Désiré Duquesne. Havia nascut el
4 de març de 1918 a Lessines (Hainaut,
Valònia). Sos pares es
deien Alexandre Désiré Duquesne
i Marie Van Hove. Es guanyà la vida com a xofer. En plena
Ocupació alemanya de
Bèlgica, el 21 de gener de 1943 es va veure obligat a
treballar de camioner per
a l'«Organització Todt» –grup
de construcció i d'enginyeria creat pel
nacionalsocialista Fritz Todt que durant els anys del nazisme
esclavitzà
milions de persones dels països ocupats per la
Wehrmacht–, viatjant arreu
d'Europa, des del front rus fins a Itàlia. Quan
s'anuncià l'armistici del 8 de
setembre de 1943 es trobava a Bozen (Tirol del Sud). Malalt de
bronquitis
crònica, el desembre de 1944 va ser ingressat en un hospital
i després de
passar per diversos centres mèdics, el 25 de març
de 1945 va ser donat d'alta i
declarat apte per al servei. En aquest moment va decidir desertar.
Sembla que
va ser detingut i havent arribar a Munic amb tren, tement ser internat
al camp
de concentració de Dachau, aprofità la
confusió produïda per un bombardeig
aliat i fugí amb un rus i un francès robant un
camió, posant rumb cap a Itàlia.
L'abril de 1945 s'integrà en les formacions
llibertàries de Verona (Vèneto,
Itàlia) i quan la insurrecció italiana
antifeixista es trobava a Milà
(Llombardia, Itàlia) formant part de l'anarquista Brigada
« Malatesta-Bruzzi». En
acabar la II Guerra Mundial, després de passar pel camp per
als refugiats
belgues que la Creu Roja nord-americana muntà al castell de
Moncalieri de Torí
(Piemont, Itàlia), retornà al seu
país. El 9 d'agost de 1947 es casà a
Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) amb
Simone Julienne Louis Demaecker.
Henri Duquesne va morir el 4 d'agost de 1973 a Overijse (Brabant
Flamenc,
Flandes) i va ser enterrat a Molenbeek. ***
Jean
Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic
(Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana] - Jean Cariat: El
4 d'agost de 1974 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista
i anarcosindicalista
Jean Cariat. Havia nascut el 16 de desembre de 1889 a Saint-Michel
(L'Auriera,
Llemosí, Occitània). Sos pares es deien
André Cariat, conreador, i Émile
Desbrugères. Establert a París
(França), treballà d'obrer en una
cimentera. Entre 1910 i 1912 va fer ser servei militar i
patí dos mesos de
presó per possessió de fullets antimilitaristes.
En 1913 s'afilià al Sindicat
d'Obrers de Cimentera de la Confederació General del Treball
(CGT). El 12 de
juliol de 1913 es casà al IV Districte de París,
amb Catherine Roulhac. En
aquesta època vivia al número 16 del carrer
Hôtel de Ville de París. El 22
d'abril de 1914 nasqué son fill Marcel Cariat. A finals de
juliol de 1914 marxà
amb sa companya i son fill pretesament per visitar
l'Exposició Nacional de
Berna (Berna, Suïssa), però en realitat era per
fugir de la lleva arran de
l'esclat de la Gran Guerra. Visqué una temporada a
Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa), on no trobà feina i, en
situació miserable, va ser condemnat a una
multa de cinc francs per «furt de productes
agrícoles». S'establí a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa), on treballà d'obra en obra. En aquesta
època participà activament amb
el grup editor de Le Réveil
Anarchiste.
El 7 de juny de 1919 nasqué son segon fill Raymonde Cariat.
El 22 de gener de
1921 va fer una xerrada sobre la història de les
cooperatives en l'assemblea
general de la Societat Cooperativa de la Confecció que se
celebrà a les Sales
de Reunions Obreres de Ginebra. En 1922 creà amb
l'anarcosindicalista Lucien
Tronchet i alguns anarquistes italians el Sindicat Internacional
Autònom de
Paletes i Manobres, de caire sindicalista revolucionari, que
presidí alguns
anys fins a la seva dissolució en 1931. Segons la llei sobre
assegurança per a
l'atur obligatòria, aquest sindicat es va veure obligat a
fusionar-se amb la «Fédération
des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB,
Federació d'Obrers de la Fusta i de
la Construcció). Nombroses vegades, grups de militants es
presentaven a les
obres per fer agitació o per engegar els obrers que
treballaven el Primer de
Maig. En 1926 es va construir una petita casa de fusta a les rodalies
de
Ginebra. El guarda rural de la zona declarà que treballava
regularment i que sa
companya venia joguines a les festes. En 1928 estava subscrit al
butlletí Le Trait d'Union
Libertaire, òrgan de l'Associació
dels Federalistes Anarquistes (AFA) de França.
Després de la mort de Luigi
Bertoni en 1947, es dedicà a portar els comptes del grup
editor de Le Réveil Anarchiste
i s'ocupà
especialment de les subscripcions de Le
Libertaire a Suïssa. També
participà en les activitats del Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) i es mantingué sindicat fins els
seus últims dies. ***
Necrològica
de Joaquín Moles Castañer apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 23 de
setembre de 1979 - Joaquín Moles Castañer: El 4 d'agost de 1979 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Moles Castañer. Havia nascut el 5 de maig de 1904 al Mas de les Mates (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Carlos Moles García i María Castañer Royo. Obrer agrícola, quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1926 col·laborà des de Tocina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en el periòdic gallec Despertad. Quan pogué s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1933, arran de la seva participació en la proclamació del comunisme llibertari al Mas de les Mates, va ser detingut, jutjat i condemnat a 20 anys de presó, que purgà al penal del Dueso (Santoña, Santander, Cantàbria, Espanya). Amb la victòria del Front Popular el febrer de 1936 recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia i retorna al Mas de les Mates. Després de l'ocupació de la localitat per les tropes feixistes el 19 de juliol de 1936, aconseguí, amb son germà, arribar a zona republicana i pel camí es toparen amb les milícies de la CNT-FAI que venien de Catalunya i ambdós s'hi integraren. Després de la militarització de les milícies, entrà a formar part de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser ferit en un pulmó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Montalban, al número 136 del Faubourg Toulousain. Després de l'Ocupació milità en la Federació Local de la CNT i durant la tardor de 1945 s'encarregà de reorganitzar els companys del Mas de les Mates en l'exili. Anys abans la seva mort, confià a un company més de 2.600 francs perquè en morir fossin lliurats a la CNT, cosa que es va fer quan finà. Joaquín Moles Castañer va morir el 4 d'agost de 1979 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània). ***
Necrològica
de Suzanne Basty apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 15 de novembre de 1988 - Suzanne Basty: El 4 d'agost de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Noard) l'anarcosindicalista Suzanne Mathilde Basty. Havia nascut el 27 de gener de 1914 a Coux (Poitou-Charentes, França). Sos pares es deien Jacques Achille Basty i Marie Valentine Sequineau. Estigué casada amb Martial Florimond Marcel Pinte. Posteriorment fou companya de l'anarcosindicalista exiliat José Porquet Panart. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Perpinyà i residí a Millars (Rosselló, Catalunya Nord). Malalta del cor, Suzanne Basty va morir el 4 d'agost de 1988 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica de Victorio Fiorito apareguda en el periòdic de Buenos Aries El Libertario de setembre i octubre de 1992 - Victorio Fiorito: El
4 d'agost de 1992 mor a l'Argentina l'anarquista i anarcosindicalista Victorio
Fiorito, conegut com El Negro. Obrer portuari, milità en la Federació
Obrera Regional Argentina (FORA) i va ser un dels membres dels seus grups d'acció,
sense ser partidari de l'expropiació. Analfabet, aprengué a llegir i a escriure
a la presó, gracies als companys, i allà conegué sa futura companya, Azucena
Borràs, d'origen català, que el visitava amb el Comitè Pro Presos i Deportats
de la FORA (V Congrés). Amb la prohibició de treballar al port, en els anys
quaranta va fer feina en la construcció i fou membre del Sindicat d'Obrers
Constructors de Barraques de la província de Buenos Aires, especialment animat
per Christian Galeano. Destacà en la difusió del pensament i de la cultura
llibertaris des del Centre d'Estudis Socials «Mario Anderson Pacheco» d'Avellaneda
(Buenos Aires, Argentina). El febrer de 1973, després de distribuir propaganda,
va ser detingut i l'abril d'aquell any encara es trobava tancat a la presó de
Villa Devoto de Buenos Aires sense haver estat jutjat. Entre 1987 i 1989 va ser
editor responsable de La Protesta. Son fill, Amanecer Fiorito, també va
ser un destacat militant anarquista i sa neta, Sandra Fiorito, ha seguit els
passos familiars. ***
Michel Ravelli - Michel Ravelli: El 4 d'agost de 2006 mor a París (França) el militant trotskista i després comunista llibertari Michel Gaston Ravelli, també conegut com Ravelloche. Havia nascut el 30 de gener de 1924 a l'Hospital de l'antic convent de les Ursulines de Saint-Denis (Illa de França, França). Sos pares es deien Paul Michel Ravelli, boter, i Jeanne Piard, costurera, i vivien a Villeneuve-la-Garenne (Illa de França, França). Començà a militar en el moviment trotskista durant l'ocupació nazi. Fou partidari de la tendència pablista, encapçalada per Michel Raptis (Pablo), dins del Partit Comunista Internacionalista (PCI). Com a membre de la IV Internacional trotskista realitzà nombroses missions a Iugoslàvia i a l'URSS. Estudia filosofia a la universitat i es doctorà a la Sorbona. El 29 de juliol de 1950 es casà al VI Districte de París amb Jeanne Marie Farines. En els anys cinquanta, seguint l'estratègia trotskista de l'«entrisme», s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) i col·laborà, amb Felix Guattari, en el periòdic Tribune de Discussion, editat per la fracció trotskista subreptícia. Professor de filosofia, durant la guerra d'Algèria va ser expulsat de l'educació pública per haver participat en la creació al Marroc d'una fàbrica d'armament per al Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) d'Algèria i per haver fet costat el «Manifest dels 121. Declaració sobre el dret a la insubmissió en la guerra d'Algèria». Posteriorment va ser readmès en l'ensenyament com a documentalista a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (Escola Estienne) al districte dels Gobelins de París. En aquesta època milità en el sindicat d'ensenyants École Émancipée (EE, Escola Emancipada). Durant els fets de «Maig del 68» participà en diferents comitès pablistes i comunistes llibertaris. En 1968 s'afilià a l'Aliança Marxista Revolucionària (AMR), grup pablista crític amb el leninisme i del qual esdevingué director del seu òrgan d'expressió (Sous le drapeau du Socialisme), on defensà la noció de «control obrer» i l'autogestió. A començaments dels anys setanta trencà amb el trotskisme i s'adherí a les idees comunistes llibertàries. En 1972 entrà a formar part del grup parisenc del districte dels Gobelins de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En diverses ocasions fou membre de la redacció de Front Libertaire des Luttes de Classes (1970-1979), participant en les activitats portades a terme pel grup al barri i especialment en la redacció del periòdic Le Canard du 13ème (1972-1982) i en diverses activitats culturals. En 1973, arran de les vagues de Lip a Besançon i les lluites ecologistes a Larzac, va ser un dels atiadors, amb Ramon Finster, de l'agrupació «Pour qu’une force s’assemble» (PQFS), que edità entre 1973 i 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç, i també del grup «Pour un moumement révolutionnaire des Trevailleurs» (PMRT), que també edità en 1975 cinc números d'un butlletí d'enllaç; ambdues organitzacions estaven impulsades per l'ORA i arreplegaven diversos grups autònoms obrers de base. Entre 1976 i 1977 fou membre de la redacció de la revista teòrica de l'ORA Pour l'autonomie ouvrière et l'abolition du salariat, dirigida per Gérard Sebbah, i que només publicà dos números i un butlletí preparatori (Débat-Action). Arran del Congrés d'Orleans de l'ORA de 1976, en el qual canvia de nom per Organització Comunista Llibertària (OCL), seguirà militant en aquesta organització fins la seva crisi arran de l'abandó de nombrosos militants de la regió parisenca. Membre del col·lectiu de l'ensenyament «Confrontation», entre 1975 i 1976 col·laborà, amb Roland Biard, Jean-Pierre Duteuil i Annie Moreau, en el butlletí de professors comunistes llibertaris Con-formation. Després formà part de la Coordinació Llibertària de l'Ensenyament, que publicà entre 1979 i 1982 la revista Le Cancre... las. En 1979 dirigí la revista Les Raisons de la Colère, la redacció de la gual estava formada gairebé exclusivament per exmembres de la revista anarquista La Lanterne Noire (1974-1978), i que publicà un número i un suplement. En 1984 es jubilà de l'ensenyament. En 1985 fou membre de la redacció parisenca de la revista lionesa IRL. En 1986 va ser un dels fundadors de la revista Noir et Rouge (1986-1995). Posteriorment formà part del Comitè d'Organització de les Jornades de Reflexió Antiautoritàries (COJRA). A finals dels anys noranta, arran del nou desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Franca, mantingué un actitud crítica i no s'hi afilià; tampoc no s'afilià a Alternativa Llibertària (AL), encara que participarà en el seu procés de formació. Des de 2004 una part important del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El seu últim domicili fou a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França). Michel Ravelli va morir el 4 d'agost de 2006 a l'Hospital Cochin de París (França) i fou incinerat el 9 d'agost al cementiri parisenc de Père Lachaise. ***
Inés Ajuria de la Torres - Inés Ajuria de la Torre: El 4 d'agost de 2007 mor a Vitòria (Àlaba, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. Havia nascut l'1 d'octubre de 1920 a Guernica (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Celestino Ajuria i Inés de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba. Inés Ajuria de la Torre (1920-2007) ***
Juan López Romero Jiménez (Juan el Camas) - Juan el Camas: El 4 d'agost de 2008 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Havia nascut el 25 de febrer de 1928 a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris. ---
|
![D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]](http://www.estelnegre.org/documents/isca/isca01.jpg "D'esquerra a dreta: Valerio Isca, Rudolf Rocker (al quadre), Paul Avrich i Federico Arcos (Nova York, 1989) [CIRA - Lausana]")
![Jean Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic (Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana]](http://www.estelnegre.org/fotos/cariat.jpg "Jean Cariat i sa companya Catherine Roulhac en un pícnic (Ginebra, 1957) [CIRA-Lausana]")
![[03/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[03/08]") |
|
![[05/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[05/08]") |
|
|
| Actualització: 04-08-24 |