---

Anarcoefemèrides del 4 de desembre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

Cartell de l'acte

- Míting antifranquista: El 4 de desembre de 1966 se celebra al Teatre Alhambra-Maurice Chevalier de París (França) un gran míting antifranquista per protestar contra la maniobra que representava el referèndum sobre l'aprovació del Projecte de Llei Orgànica de l'Estat espanyol que s'havia de celebrar el 14 de desembre d'aquell any. L'acte va ser organitzat pel Comitè d'Enllaç de les centrals sindicals en l'exili, format per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Unió General de Treballadors (UGT) i Eusko Langileen Alkartasuna (ELA; Solidaritat dels Treballadors Bascos), i comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), la Confederació General del Treball-Força Obrera (CGT-FO) i la Confederació Francesa de Treballadors Cristians (CFTC), i de les respectives organitzacions internacionals. Hi intervingueren Bernard Merino Merino Peris, per la CNT; Arsenio Jimeno Velilla, per l'UGT; Ramón Agesta Irastorza, per ELA; i Yves Dechezelles, advocat defensor de diversos militants anarcosindicalistes empresonats a l'Espanya franquista.

***

Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

Cartell de l'homenatge a Andreu Capdevila Puig

- Homenatge a Capdevila: El 4 de desembre de 2013 se celebra a l'Auditori Centre Cultura Can Fabra de Barcelona (Catalunya) un homenatge institucional al destacat militant anarcosindicalista Andreu Capdevila i Puig, conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya i president del Consell d'Economia de Catalunya. A l'acte, organitzat per «Tot Història Associació Cultural» i amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, comptà amb les intervencions de Ramon Capdevila, fill de l'homenatjat; Antoni Martínez, extreballador de la Fabra i Coats, empresa on feia feina Andreu Capdevila Puig; la historiadora de l'anarquisme Teresa Abelló; i els historiadors Jordi Rabassa i Pau Vinyes Roig.

***

Anarcoefemèrides

Naixements

Errico Malatesta (1891)

Errico Malatesta (1891)

- Errico Malatesta: El 4 de desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) –actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia)– l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les «democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

***

Foto antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897)

Foto antropomètrica de Josep Pons Vilaplana (ca. 1897)

- Josep Pons Vilaplana: El 4 de desembre de 1872 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Pons i Vilaplana, conegut com Pepet i que va fer servir el pseudònim José Roig. Sos pares es deien Marià Pons Soler, confiter, i Ramona Vilaplana Marimon. Es guanyava la vida treballant de teixidor i vivia a Sant Andreu de Palomar, actualment un barri de Barcelona (Catalunya). Durant tres anys estudià a l'Escola d'Arts i Oficis, en classes nocturnes, amb la intenció d'aprofundir els coneixements del seu ofici. En aquesta època tingué aficions teatrals. El 5 d'abril de 1896 va ser detingut al Teatre Novedades, on havia anat a veure l'estrena de l'obra Patria y amor; després de tres dies de detenció, va ser posat en llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 28 de la carretera d'Hostafrancs, al Poble-sec. Arran de l'atemptat del 7 de juny de 1896 al carrer de Canvis Nous de Barcelona, en el marc de la gran repressió policíaca desencadenada contra el moviment anarquista, el 19 de setembre de 1896 va ser detingut per l'inspector Antoni Tresols (Vinagret) i l'agent de la policia secreta Josep Alsó. A la presó del carrer d'Amàlia de Barcelona, muntà, amb Antoni Pineda Domingo, una coral a l'estil de Josep Anselm Clavé Camps. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va ser jutjat en consell de guerra a Montjuïc sota l'acusació d'haver participat activament en les reunions anarquistes secretes del Centre de Carreters, on deien que s'havia planejat l'atemptat, i d'haver rebut després 300 pessetes per a l'adquisició de bombes orsini, tot demanant la pena de mort. El 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort, juntament amb altres set processats (Tomàs Ascheri Fossatti, Lluís Mas Gassió, Josep Molas Duran, Antoni Nogués Figueras, Sebastià Suñé Gavaldà, Josep Vila Parés i Jaume Vilella Cristòfol). Després de la revisió de la causa pel Consell Suprem de Guerra i Marina, el 28 d'abril de 1897 va ser condemnat finalment a 20 anys de cadena temporal, accessòries i despeses, i va ser enviat al presidi africà de l'illot del penyal d'Alhucemas. Cap el 1899 va ser traslladat al penal de Melilla. En aquests anys es desencadenà una campanya a favor del presos de Montjuïc i per la revisió del procés, especialment pels diaris El País i El Progreso. A principis de 1900, la regna regent va concedit un indult a nombrosos condemnats, entre ells ell, i la seva pena va ser commutada per la d'estranyament en una país estranger. El 16 d'abril de 1900 arribà al port de Barcelona a bord del canoner Hernán Cortés, juntament amb altres 11 companys. Intentà estranyar-se a Marsella o a Orà, però davant la negativa del Govern francès a admetre les víctimes del procés de Montjuïc a les seves terres, es va veure obligat a exiliar-se, amb 10 companys, a Londres (Anglaterra), on arribaren el 3 de maig de 1900. A Londres van ser ben rebuts pels anarquistes residents i fins i tot Piotr Kropotkin va escriure una article al respecte publicat en la revista parisenca Les Temps Nouveaux de l'11 de maig de 1900. Sense poder trobar feina a Londres, el desembre de 1900 s'instal·là a Verviers (Lieja, Valònia), on treballà del seu ofici de teixidor, a més de fer cròniques en 1901 sobre la situació a Bèlgica per al Suplemento a la Revista Blanca. En 1902 vivia als Països Baixos i hi envià cròniques, moltes vegades sota el pseudònim José Roig, al periòdic Tierra y Libertad. En 1903 va publicar en La Revista Blanca, de Joan Montseny Carret, la traducció al castellà d'un article de Jacques Wernil («El fenómeno Lombroso») publicat anteriorment en Mercure de France. En 1909 sembla que ja havia retornat a Barcelona i que és el mateix Josep Pons que representà els obrers de l'art tèxtil en el Congrés obrer Nacional celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1910 a Barcelona, congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Pons Vilaplana va morir el 31 de desembre de 1923 a Barcelona (Catalunya).

Josep Pons Vilaplana (1872-1923)

***

André Colomer

André Colomer

- André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista Jean Éloi André Colomer. Sos pares es deien Eloi Colomer, verificador de duanes, i Marguerite Fonteneau. Acabat de néixer, es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra d'Émile Zola. Estudiant secundària a Bordeus (Aquitània, Occitània), on publicà la revisteta Le Torchon des Ratés, va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània (Algèria, Tunísia, Senegal, Espanya, Portugal); després va acabar els estudis de batxillerat i al Liceu Louis-le-Grand de París va preparar becat l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Més tard va fer de professor al col·legi de Blois (Centre, França) i al Liceu Lakanal de París, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux Chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l’individualisme héroïque  (1913), amb Manuel Devaldès i Gérard de Lacaze-Duthiers. A començament de la dècada dels deu participà en la fundació del grup «La Ghilde» (Les Forgerons). En aquesta època treballà d'obrer mesurador. En 1911 va ser empresonat a la presó parisenca de La Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però va ser llicenciat i alliberat per malaltia. El 3 de febrer de 1914 és va casar al V Districte de París amb sa companya Madeleine Henriette Adeline Hennuin. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya embarassada de vuit mesos a Itàlia per Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Visqué a Gènova (Ligúria, Itàlia), on va fer classes a l'Escola Berlitz i on nasqué sa filla Tristane Marguerite, que morí cinc anys després. El maig de 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, hagué de passar a la clandestinitat, però l'octubre de 1918 va ser descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensant, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. En el Congrés de la CGTU, celebrat el 25 de juny de 1922 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània), fou, amb Louis Lecoin i Pierre Besnard, un dels representants del corrent llibertari, que obtingué 399 vots contra 848 dels comunistes. Com a secretari de la Federació Unitària de l'Espectacle, fundà el Teatre Confederal. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste i en aquesta època es declarà més anarquista que sindicalista. El desembre de 1922 assistí al III Congrés de la Unió Anarquista (UA) i entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «Cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller (Llenguadoc, Occitania) titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la «Banda Bonnot» («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d’action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Léo Malet (Noël Letam), Enrique Vlolatería i Maurice Wullens, entre altres. Entre 1925 i 1926 dirigí el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Appel des Soviets, fent conferències arreu de França i agafant la secretaria dels «Amics de l'URSS», fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a l'URSS, André Colomer va morir poc després, el 7 d'octubre de 1931 a Moscou (Rússia, URSS; actual Rússia). Entre les seves obres podem destacar Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1922), À nous deux, patrie (1925), Bonimini contre le fascisme (1925), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.

André Colomer (1886-1931)

***

Necrològica de Nicolás López Turón apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'abril de 1962

Necrològica de Nicolás López Turón apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'abril de 1962

- Nicolás López Turón: El 4 de desembre de 1886 neix a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás López Turón. Sos pares es deien Pedro López i María Turón. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Sa companya fou Concepción López Large, i fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquesta última companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella. Nicolás López Turón va morir el 4 de març de 1962 al seu domicili del IX Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Antonio D'Alba

Antonio D'Alba

- Antonio D'Alba: El 4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que atemptà contra la vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio D'Alba. Sos pares es deien Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de Caracalla, i Cristina Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen humil, va començar a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11 anys. A causa de les males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i el 3 de gener de 1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt; posteriorment va ser també sentenciat per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet s'acostà al moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro (LGdL, Lliga General del Treball), però sense militar assíduament. El 21 de febrer de 1910 la policia romana el va proposar per a una vigilància especial, però l'autoritat judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida tranquil·la. El 14 de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a una missa fúnebre en memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio D'Alba, a l'aguait entre les columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de la carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà indemne, però va ferir el major dels cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la magistratura tot d'una parlaren de «complot» com a mitjà de justificació de la repressió estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb total independència i sense cap còmplice, declarant-se «anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup anarquista, però això no va impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions d'allò més fantasioses («pista turca», relacions amb el conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració clerical, etc.). L'atemptat esdevingué ràpidament un símbol de la protesta contra la guerra imperialista de Líbia, però produí conseqüències inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va ser separat del càrrec, alhora que les relacions entre el president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de regicidi: «L'atemptat i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.». Els anarquistes van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio D'Alba havia estat un cas «aïllat», assumiren la defensa del magnicida. L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les motivacions del gest de D'Alba residien en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a l'arrogància d'un poder que no perdia cap ocasió per copejar els «subversius». Mentre esperava el judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se. Defensat per l'advocat, criminòleg i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic, Enrico Ferri, aquest sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de l'acusat, amb un «cervell inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un militant polític. Jutjat el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va proclamar les seves conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense tenir en compte que la seva acció només havia provocat un ferit, a 30 anys de presó i a tres de vigilància especial, i deixant clar que només la seva minoria d'edat li havia salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó de Noto (Sicília), novament intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en aïllament i sotmès a una estreta vigilància. Durant la seva detenció rebé sumes de diners recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que seguiren la seva història de manera apassionada. En 1920, tement una revolta popular, va ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31 d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser alliberat i retornà a Roma. Les condicions carceràries el van deixar en un estat tan penós que son pare es va veure obligat a demanar ajuda a l'assistència pública i el desembre de 1921 va ser reclòs en un manicomi amb un suposat diagnòstic de «demència precoç». Les seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i perdé la vista i l'audició. Antonio D'Alba romangué a la secció dels «tranquils» del Manicomi Civil de Roma la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu funeral acudiren centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el llegí Armando Borghi. En 2004 Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio D'Alba. Storia di un mancato regicidio.

Antonio D'Alba (1891-1953)

***

Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

Herbert Read, fotografiat per Gordon Anthony

- Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics –The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)– i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter –Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)–, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels quals és el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).

***

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de juliol de 1978

Necrològica de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic tolosà Espoir del 10 de juliol de 1978

- Jaume Ferrer Aymerich: El 4 de desembre de 1896 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Sos pares es deien Jaume Josep Ferrer Grau, tintorer, i Amàlia Aymerich Ametller. Obrer tintorer com son pare, s'integrà molt jove en el moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 28 de desembre de 1920 es casà a Rubí amb Manuela Espert Patsi. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes d'una operació.

***

Gustave Bouvet

Gustave Bouvet

- Gustave Bouvet: El 4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira, França) l'anarquista Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis. Sos pares es deien Gustave René Bouvet, cisteller, i Blanche Marie Josèphe Schmidt, modista, i vivien a París (França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les quals el van enviar a una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en un col·legi de religiosos caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que esdevingués seminarista, però hi restà un any i acabà retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13 anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos oficis (impressor, dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació, començà a interessar-se per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on treballà com a obrer pintor en una fàbrica. De salut precària, quan era infant patí la malaltia de crup i per aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà de bell nou a París i visqué amb sos pares al número 31 del carrer Ramponneau. Suspès del servei militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés facial i de la tuberculosi, treballà al costat de casa seva, a la Societat General de Cistelleria, on son pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i març de 1919 visqué a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques Bessoneau d'aquesta ciutat, on, segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer propaganda anarquista. Des de la seva creació el juny de 1919, participà en les reunions de la Federació de les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya de París, i, amb son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La Bellevilloise». El 5 de març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni Dieu ni maître» (Ni Déu ni amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane, que havia estat nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En aquesta època col·laborà, sota el pseudònim de Juvénis, en Le Libertaire i participà en la reconstrucció del grup de cançó obrera «La Gerbe», el secretari del qual el gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del número 3 del periòdic La Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de les Joventuts Anarquistes, organització de la qual va ser nomenat secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet antimilitarista «Aux jeunes soldats» en el periòdic, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre mesos de presó, i, per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte de París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI Tribunal Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va ser reemplaçat en La Jeunesse Anarchiste per René Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer torner en una fresadora de la fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos pares arran de la condemna, visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine Linthaud, en una habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol de 1922 Bouvet disparà dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava de ser nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el president de la III República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per l'avinguda dels Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada de una revista militar a Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència, pena que escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca l'anarquia!». Le Liberté va fer una gran campanya per demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes condemnats (Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland, et.). El gener de 1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del seu cos paralitzat. Davant d'això, Le Libertaireobrí una subscripció popular en el seu favor. Es va casar el 13 de maig de 1944 a Bobigny (Illa de França, França) amb Anna Berthe Léontine Neerinck. Gustave Bouvet va morir l'11 d'octube de 1984 al seu domicili de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de setembre de 1980

Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

- Diego Martín Báez: El 4 de desembre de 1902 neix a Colmenar (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Martín Báez. Sos pares es deien Francisco Martín i Josefa Báez. Fins a la Revolució espanyola treballà en la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos. Milicià dels Batallons Confederals durant la guerra civil, va combatre als fronts malaguenys d'Antequera i del barri de Gobantes de Peñarrubia, i, després de la caiguda de Màlaga, als fronts del llevant peninsular, d'Aragó i d'Extremadura. Capturat per les tropes franquistes, va ser empresonat. Un cop lliure s'establí a Gibraltar fins al tancament de la frontera per les autoritats franquistes, quan passà a viure a La Línea de la Concepción, on continuà participant en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de La Línea de la Concepción de la CNT i pogué aconseguir la jubilació de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Diego Martín Báez va morir el 2 de setembre de 1980 a conseqüència d'un infart a la Residència Sanitària de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya i dos fills.

***

Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 14 de juliol de 1962

Necrològica de Gabriel Duval apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 14 de juliol de 1962

- Gabriel Duval: El 4 de desembre de 1911 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Le Plessis-Trévise (Illa de França, França)– l'anarquista, sindicalista revolucionari, pacifista i esperantista Gabriel Duval. Sos pares es deien Eugène Louis Duval, empleat de comerç, i Yvonne Hermance Adrien Thomann, modista. Es guanyava la vida fent de professor a Le Plessis-Trévise (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, retornà la seva cartilla militar i, com a represàlies, l'administració de l'Educació Nacional francesa l'acomiadà de la feina. Amb el suport del Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) aconseguí una feina de corrector en una impremta. Un any després, pogué reintegrar-se en la seva funció docent. Entre maig de 1956 i desembre de 1960 edità a Écharcon (Illa de França, França) 25 números del periòdic bilingüe francès-esperanto La Volonté Populaire / La Popola Volo. En 1958 ajudà a la reedició del llibre antimilitarista de Blanche Maupas Le fusillé, que es publicà en un número especial de La Volonté Populaire. Durant la guerra d'Algèria difongué el llibre prohibit La gangrène, on es denuncien les tortures durant l'ocupació colonial. Es casà en dues ocasions, el 4 de juny de 1938 a Sartrouville (Illa de França, França) amb Hélène Camille Van Gansberghe, de qui enviudà, i el 17 d'abril de 1945 a amb Sartrouville (Illa de França, França) Anna Gisella Nicoletta Bacchin. Gabriel Duval va morir el 25 de maig de 1962 al seu domicili de Le Plessis-Trévise (Illa de França, França).

***

María Mañas Zubero

María Mañas Zubero

- María Mañas Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Carinyena (Saragossa, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista María Mañas Zubero. Sos pares es deien Benito Mañas i Emilia Zubero. A l'Ateneu Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista Manuel Salas Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936, però com que la data coincidia amb el Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la parella posposà la cerimònia civil per al 4 de juliol. Quan la caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol d'aquell any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de San Pablo abans de poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia Miravé Barrau, a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i després passà a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, on s'ocupà d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles. Quan el Comitè Regional d'Aragó s'establí a València, es traslladà a Moncada (Horta Nord, País Valencià), on compartí habitatge amb Julia Miravé, Cayetano Continente, Luis Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a València per ajudar en tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de capacitació a l'Internat Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç del primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí de la CNT, el secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera). Participà especialment, amb altres dones, en l'evacuació cap a València i cap a França de nombrosos militants evadits del camp de concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel Salas. L'agost de 1939 passà a França, amb Génesis López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la primera delegació enviada des de la Península per la CNT. Fou detinguda al pas fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i tancada d'antuvi a Perpinyà i després al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí a la zona de Lió (Arpitània), on treballà com a obrera agrícola i fent tasques domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb son company participà en la reorganització de la CNT i en diverses activitats de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la repressió, amb Salas s'establí a Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts Gràfiques. La parella muntà un petit taller clandestí on es van imprimir butlletins i periòdics de la CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia, ambdós marxaren cap a Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament detingut i tancat a la presó Model de Barcelona, on romangué alguns mesos. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reorganització de la CNT i col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica, de la qual son company era el director. La parella tingué dos infants (Fernando i Federico). El seu últim domicili va ser a Alella (Maresme, Catalunya). María Mañas Zubero va morir el 22 de març de 1991 a la Residència Germans Trias i Pujol de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i fou incinerada dos dies després al Cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). 

Manuel Salas Blasco (1914-1995)

***

Pierre Pascal Couissinier

Pierre Pascal Couissinier

- Pierre Pascal Couissinier: El 4 de desembre de 1913 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Pascal Couissinier. Era fill de l'anarquista Pierre Clarius Couissinier i d'Irma Muller. Es guanyava la vida treballant de paleta al barri de Saint-Henri de Marsella. En els anys trenta milità activament a Marsella, on era ben conegut des de feia anys per la policia. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va ser delegat del barri marsellès de Saint-Henri-Vallée de Séon al Congrés de la Unió Anarquista (UA). El seu grup era molt actiu entre els obrers teulers i en 1937 fundà el Comitè Anarcosindicalista de Saint-Henri sota els auspicis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També fou membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). En 1938 el grup anarquista de Saint-Henri-Vallée de Séon, del qual era secretari, comptava amb una vintena de membres. Estava relacionat amb Auguste Schiano, secretari del grup anarquista «Germinal». En 1940 va ser mobilitzat en el XVIII Batalló de Caçadors Alpins i el 12 de setembre de 1940 figurava en un llistat de presoners de guerra elaborat per les autoritats alemanyes. L'11 d'agost de 1945 es casà amb Marie Louise Lombardi, amb qui tingué una filla. Després de la II Guerra Mundial vivia la número 12 del bulevard Annam de Saint-Henri i havia reconstituït el grup. Entre el 27 i el 28 de juliol de 1946 representà el seu grup en el Congrés Regional de Marsella. En 1947 era el secretari del grup anarquista «Henri Julien» de Saint-Henri, adherit a la Federació Anarquista (FA). En aquest grup també hi formava part son germà Henri Coussinier i publicava el butlletí Le Rétif (1948). A finals dels anys noranta vivia al carrer Rabelais del barri de Saint-Henri de Marsella, on René Bianco va recollir el seu testimoni. Va donar la bandera negra del grup anarquista de Saint-Henri al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Pierre Pascal Couissinier va morir el 22 de desembre de 2003 al seu domicili del XVI Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Pierre Gallissaires fotografiat per Pauline Hisbacq

Pierre Gallissaires fotografiat per Pauline Hisbacq

- Pierre Gallissaires: El 4 de desembre de 1932 neix a Talença (Aquitània, Occitània) el poeta, traductor i editor llibertari Pierre Marie Albert Gallissaires. Sos pares es deien Henri Albert François Germain Camille Gallissaires, professor de l'Institut de Bordeus (Aquitània, Occitània), i Marguerite Marie Magdeleine Tardy. A l'Institut de Bordeus tingué com a professor de matemàtiques l'anarquista Jean Barrué, qui li va introduir en el pensament llibertari i en la llengua alemanya. Fugint de la guerra d'Algèria, visqué uns anys al Marroc. De bell nou a França, un cop llicenciat en Lletres, es dedicà a la traducció. A més de traduir L'Unique et sa propriété, de Max Stirner, traslladà al francès nombrosos autors alemanys, molts d'ells anarquistes, com ara Hugo Ball, Heinrich Böll, Alfred Döblin, Hans-Magnus Enzensberger, Alexander Granach, Franz Jung, Karl Kraus, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Oskar Panizza, Rudolf Rocker, Joseph Roth, Paul Scheerbart, Arthur Schnitzler, Ernst Toller, etc. Participà activament en els fets de «Maig de 1968». En 1972 s'instal·là a Hamburg i s'integrà en el grup Materialien Analysen Dokumente (MAD, Documents d'Anàlisi de Materials), amb Hanna Mittelstädt i Lutz Schulenburg, amb qui fundà l'editorial «Nautilus» i amb les quals conegué els surrealistes i els situacionistes alemanys; per a aquesta  editorial traduí a l'alemany diversos autors avantguardistes francesos (Arthur Gravan, Isidore Ducasse, Benjamin Péret, Francis Picabia, Tristan Tzara, Jacques Vaché, etc.). A cavall entre França i Alemanya, visqué de les traduccions per a editorials llibertàries, com ara «Ludd», per a la qual traduí entre 1985 i 1998 nombrosos autors (Karl Kraus, Oskar Panizza, Frank Wedekind, etc.), però a finals dels anys vuitanta obtingué el reconeixement de les grans editorials («10/18», «Anatolia», «Les Belles Lettres», «Editions du Rocher», «Erès», «Larousse», «Samsa», «Textuel», etc.). Després de la mort de sa companya, la violinista Nadine Tonneau, s'instal·là en una petita casa a Montalban (Guiena, Occitània). Es considerava sobretot poeta i publicà diversos reculls poètics, com ara Onze poèmes et quelques autres militants, 1966-1968 (1968), Vingt deux poèmes pour en rire (1968), Suite Benjamin (1971), Les rues, les murs, la Commune, 22 poèmes sur Mai et Juin 68 (1975), Le dit du poème parmi d'autres (2010), Je tu il ou d'aucuns (2015), etc. Va fer estades al Col·legi de Traductors d'Arle (Provença, Occitània), on treballà amb el poeta Jan H. Mysjkin amb la idea de traduir la poesia neerlandesa i flamenca al francès (Armando, H. H. ter Balkt, Bernlef, Inge Braeckman, Hans Favery, Rutger Kopland, Gerrit Kouwenaar, Lucebert, Hanny Michaelis, Cees Nooteboom, Paul van Ostaijen, K. Schippers, Lans Stroeve, Hans Tentije, Michaël Vandebril, Riekus Waskowsky, Menno Wigman, etc.). En 1995 va ser guardonat amb el Premi «Gérard de Nerval» de la Société des Gens de Lettres (SGDL) per la seva traducció de Le scarabée-torpille, de Franz Jung. Pierre Gallissaires va morir el 10 d'agost de 2020 a l'Hospital Rangueil de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Anthony Lorry

Anthony Lorry

- Anthony Lorry: El 4 de desembre de 1972 neix a Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) el bibliotecari, arxiver i historiador anarquista Anthony Jean-Claude Lorry. Era fill de Jean-Claure André Henri Lorry i de Sylvie Jeanne Jacqueline Allais. Estudià història a la Universitat París XIII i l'octubre de 1995, sota la direcció de Jacques Girault, llegí la seva tesina «Recherche sur les anarquistes et les sindicats en banlieue Nord de Paris (1880-1912)». Es va presentar al Premi «Jean Maitron», però, encara que ben classificat i amb un informe força favorable de Maurice Agulhon, no l'aconseguí. En 2000 obtingué un Diploma d'Estudis Avançats (DEA) amb el treball «Les monographies de familles de l'École de Le Play (1855-1930)». Quan va ser cridat a files es declarà objector de consciència i, per suggeriment de Colette Chambelland, conservadora del «Centre d'Estudis, de Documentació, d'Informació i d'Acció Socials» (CEDIAS-Musée Social) de París, va fer el seu servei social a la biblioteca d'aquesta institució entre el maig de 1996 i el gener de 1998. En acabar aquest servei, l'octubre de 1998, va ser contractat i integrat en el personal de la biblioteca i, amb Michel Prat, reorganitzà i modernitza informàticament aquesta, a més de ser delegat del personal. Cooperà activament amb el Col·lectiu de Centres de Documentació en Història Obrera i Social (CODHOS). En 2004 creà la pàgina web pelloutier.net, consagrada a la història del sindicalisme revolucionari i de l'anarcosindicalisme. També participà en diversos organismes (Société d'Économia et de Sciencies Sociales, Société d'Études Jaurésiennes, etc.) i col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Cahiers Jaurès, Les Études Sociales, Mil Neuf Cent, Revue Internationale de l'Économie Sociale, Vie Sociale, etc.). Sempre atret pel moviment llibertari, va fer costat diverses organitzacions, com ara Alternative Libertaire (AL) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), i formà part del comitè de redacció de la revista Les Temps Maudits (1997-2004), amb la qual hi col·laborà. Va ser un dels principals animadors del Dictionnaire biographique du mouvement libertaire francophone, per al qual organitzà diverses reunions al Musée Social i gestionà la seva pàgina web. Entre les seves obres podem destacar De l'histoire du mouvement ouvrier révolutionnarie (2001, amb altres), Regards sur le sindicalisme révolutionnarie (2007, amb altres), Le sindicalisme révolutionnaire, la Charte d'Amiens et l'autonomie ouvrière (2009, amb altres), etc. El seu testimoni va ser recollit en la pel·lícula Fernand Pelloutier et les Bourses du Travail (2002) de Patrice Spadoni. Anthony Lorry va morir el 6 de gener de 2014 al seu domicili de Herblay (Illa de França, França) i va ser enterrat a Fontenay-sur-Conie (Centre, França) d'on es originària sa família.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Alfredo Gori

Alfredo Gori

- Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pasquale Gori i Maddalena Macelloni. Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.

***

Ramón Mateo Chavanel

Ramón Mateo Chavanel

- Ramón Mateo Chavanel: El 4 de desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Ramón Mateo Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya). Carreter d'ofici, durant els anys vint formà part d'una agència de transports que, segons les autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles. Després passà a fer feina com a obrer metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit Lyonnais i un altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits gairebé perdé la vista. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. De bell nou a la Península, el juliol de 1936 participà activament en les lluites per neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona (Catalunya), al costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les Patrulles de Control i va ser enviat en missió oficial a França i a Suïssa per a comprar productes de primera necessitat i, a més a més, armes, gràcies a la intervenció de la xarxa muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i Josep Asens. El 30 de setembre de 1936 circulava amb un automòbil «Buick» amb altres companys (Francisco Barcena Martín, José Marín Gomez i Eugenio González Andreo), el qual, després de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà bruscament i s'estavellà contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre ferits declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe 5.000 francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar una compra de llet condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit, que s'havia acabat d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir el 4 de desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). La seva incineració al cementiri de Saint-Georges esdevingué una gran manifestació en suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de persones i en la qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el cònsol d'Espanya. Després les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser dipositades a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb una cerimònia força concorreguda.

***

Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny "ABC" del 9 de gener de 1921

Notícia sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny ABC del 9 de gener de 1921

- Josep Fatsini Fontcuberta: El 4 de desembre de 1941 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fatsini Fontcuberta. Havia nascut el 12 de desembre de 1885 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de bombes. Després dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del consistori, essent elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després de quatre mesos sense representació confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». El juny de 1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep Fatsini Fontcuberta va morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria), annex i dependent del de Mauthausen –algunes fonts citen el castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis mesos abans havia estat inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de 1938.

***

L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

- Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acchiarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Foto antropomètrica de Francesco Pavese Roggiero

Foto antropomètrica de Francesco Pavese Roggiero

- Francesco Pavese Roggiero: El 4 de desembre de 1945 mor a Asti (Piemont, Itàlia) l'anarquista –algunes fonts l'inscriuen com a comunista– Francesco Pavese Roggiero –el llinatge citat de diverses maneres (Pavesi, Pavessi, Roggero, Ruggero, etc.). Havia nascut el 15 de juny de 1905 a Asti (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Pavese i Maria Giulia Sicardi. Es guanyava la vida com a paleta. Entre 1924 i 1931 formà part de la feixista Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN; «Camises Negres»). El 15 de febrer de 1932 s'expatria a França passant per Saint-Dalmas de Tenda (Provença, Occitània). Amenaçat de ser reenviat a Itàlia, s'enrolà immediatament per cinc anys en la Legió Estrangera i va ser enviat a Algèria i al Marroc, on va ser en dues ocasions condemnat per «deserció i insubordinació». En 1937 va ser desmobilitzat i intentà passar a Espanya, però va ser detingut en la frontera; jutjat, va ser condemnat pel Tribunal de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) a 20 dies de presó i tancat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Un cop lliure, aconseguí passar a la Península i s'enrolà en el III Batalló de la XII Brigada Internacional «Garibaldi». El juliol de 1937 va ser ferit en la batalla de Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Un cop restablert, retornà al front d'Aragó i l'octubre de 1938, durant la batalla de l'Ebre, va ser novament ferit al pit. Va ser condecorat per la seva actuació al front de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Evacuat a un hospital de Barcelona (Catalunya), després d'un temps a Torelló (Osona, Catalunya), el febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Internat al camp de concentració d'Argelers, formà part del grup anarquista «Libertà o Morte», i posteriorment va ser enviat al camp de Gurs, des d'on envià diversos articles al periòdic anarquista novaiorquès L'Adunata dei Refrattari i al ginebrí Il Risveglio Anarchico. Més tard passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) del camp de Jonquilles per a fer feina a les fortificacions d'Esquéhéries (Picardia, França). Segons un informe de la intel·ligència comunista, havia desertat de la «Brigada Garibaldi» i s'havia solidaritzat amb la política partidària de Segismundo Casado López encapçalada pel comandant de la seva brigada Randolfo Pacciardi mitjançant la seva signatura en una crida publicada el 29 de juliol de 1939 en el periòdic Giovane Italia, però, segons aquest informe comunista, era «enemic del nostre Partit i de la classe obrera». Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser fet presoner pels alemanys i el 19 de juny de 1940 va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de deportació a les illes Tremiti. Posteriorment va ser tancat a la presó de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i la colònia penitenciària de l'illa Ventotene. Segons altres fonts, el maig de 1940 era a Bèlgica i el juliol d'aquest any va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner quan volia passar a Itàlia. L'agost de 1943 va ser posat en llibertat i retornà a Asti. Greument malalt, Francesco Pavese Roggiero va morir el 4 de desembre de 1945 a Asti (Piemont, Itàlia).

***

Giuseppe Monanni amb una filla

Giuseppe Monanni amb una filla

- Giuseppe Monanni: El 4 de desembre de 1952 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Havia nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario.

***

Notícia orgànica sobre Victor Delagarde apareguda en el periòdic parisenc "Le Libertaire" del 18 d'abril de 1914

Notícia orgànica sobre Victor Delagarde apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 d'abril de 1914

- Victor Delagarde: El 4 de desembre de 1954 mor a Orleans (Centre, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Victor Louis Achille Delagarde. Havia nascut el 16 de setembre de 1890 al V Districte de París (França). Sos pares es deien Victor Louis Delagarde, mosso de magatzem, i Julienne Calot, domèstica. Es guanyava la vida treballant de mecànic d'instruments de precisió. Militant de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), a finals de 1913 s'encarrega de diverses funcions en aquesta organització, com ara secretari del grup del V i XIII Districte de París, secretari adjunt de l'FCAR i secretari adjunt de la Unió Regional de París de l'FCAR. En aquesta època vivia al número 19 del carrer Croulebarbe del XIII Districte de París. També formava part dels «Amics de Les Temps Nouveaux» i dels «Amics de Le Libertaire» i estava sindicat en la Unió Corporativa d'Obrers Mecànics. El febrer de 1914 va ser nomenat secretari de la Unió Regional de París de l'FCAR, en substitució de François Cuisse. El 25 de maig de 1914 formà part d'un grup d'un centenar de militants anarquistes francesos, jueus, russos i italians que es manifestaren davant el «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père Lachaise. L'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i integrat en el 59 Regiment d'Artilleria i, amb una pròrroga d'incorporació del 26 de juliol de 1915, destinat com a obrer especialitzat a les fàbriques Morane de París. Aquest mateix any va ser nomenat delegat de fàbrica i va ser acomiadat per haver fet la «vaga per la pau» de maig de 1918 i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i, a partir de l'1 de juliol de 1919, al VI de Dragons. El 13 d'agost de 1919 va ser desmobilitzat i entrà a fer feina de torner en l'Associació d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP), societat cooperativa de producció de la qual esdevingué director cap el 1929. El febrer de 1919 s'adherí al grup del XIII Districte de París de les Joventuts Socialistes Revolucionàries (JSR) i el setembre de 1920 va ser nomenat secretari de la secció administrativa del Sindicat d'Obrers del Metall (Secció de Mecànica Menor. Torners en òptica). Militant de la minoria revolucionària de la Confederació General del Treball (CGT), l'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Comitè Central dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris, on destacà per la seva gran activitat. El novembre d'aquell any, en va ser elegit conseller obrer de la magistratura del treball del Sena, en la Secció del Metall i d'Indústries Diverses, on va romandre fins el 1932. El 10 de maig de 1921 es casà al XIII Districte de París amb la magatzemera Germaine Louise Bettendroffer i en aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 10 del carrer Véronèse de París. En 1921 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i col·laborà en els periòdics comunistes La Vie Ouvrière i en L'Humanité. El gener de 1924, en el Congrés del PCF-SFIC celebrat a Lió (Arpitània), va ser nomenat membre suplent del Comitè Central. El novembre de 1924 va ser exclòs de la directiva del Partit per «haver fet editar i difondre documents amb la finalitat de desacreditar el Comitè Central de la Internacional Comunista i de destruir, en els esperits dels militants, la confiança en la direcció del PCF designat per la Internacional». Protestà contra aquesta acusació d'indisciplina en una carta signada el 5 d'octubre de 1924 publicada en Cahiers du Bolchévisme el 5 de desembre; també va fer pública, el 22 de novembre de 1924, una carta on denunciava el règim burocràtic soviètic i en defensa de Lev Trotski, però negant intentar crear una tendència «dretana» dins del Partit i entrebancar-ne la feina política. El 5 de desembre de 1924, en una Conferència Nacional Extraordinària, es votà per unanimitat, menys tres abstencions, l'exclusió de Victor Delagarde, Pierre Monatte i André Griot (Alfred Rosmer), decisió confirmada en el Congrés Nacional de Clichy (Illa de França, França) del 20 de gener de 1925. Poc després de la vaga de «braços plegats» de la Societat d'Enllumenat i de Calefacció de Vehicles d'Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) va ser detingut. S'integrà en el grup editor de la revista La Révolution Prolétarienne, creada el gener de 1925 al voltant de Pierre Monatte, on el maig de 1925 publicà un article sobre el Congrés de Fàbriques de la Metal·lúrgica de París. En 1926 col·laborà en Le Droit Ouvrier. En 1927, amb altres companys (A. Mahouy, J. Roumeguère, etc.), era membre del Grup d'Estudis i d'Acció Sindicalista dels Metal·lúrgics de la Regió Parisenca, que s'oposà a la direcció dins de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 25 d'abril de 1927 prengué la paraula en el Congrés del Sindicat dels Metalls de la Regió Parisenca. L'agost de 1927 signà, com a membre de la Lliga Sindicalista, un manifest sobre la unitat sindical. Més tard cessà tota activitat militant. En 1931 participà, com a membre de l'AOIP, en l'Exposició Colonial Internacional celebrada a París. Durant un temps continuà treballant en l'AOIP i després passà a l'empresa privada, dirigint una fàbrica. El febrer de 1935 participà en una reunió de celebració del desè aniversari de la creació de La Révolution Prolétarienne. En 1938 col·laborà en Le Midi Socialiste i Sydicats. L'agost de 1938 va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor a iniciativa del Ministeri de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons). Victor Delagarde va morir el 4 de desembre de 1954 a Orleans (Centre, França).

***

Convocatòria d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic parisenc "Terre Libre" del març de 1939

Convocatòria d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic parisenc Terre Libre del març de 1939

- Henri Geuffroy: El 4 de desembre de 1969 mor a París (França) l'anarquista i sindicalista Henri-Charles Geuffroy. Havia nascut el 13 d'agost de 1891 a Brevoines (Langres, Xampanya-Ardenes, França). Sos pares es deien Joseph-Auguste Geuffroy, fabricant de serralleria, i Henriette-Louise Gilton. Es guanyà la vida com a artista pintor i com a agent comercial. Lluità en la Gran Guerra i va ser condecorat amb la medalla de la «Creu de Guerra». El 7 de febrer de 1916 es casà a Bourges (Centre, França) amb Marthe Jeanne Frat. En aquesta època figurava com a estudiant reservista, amb el grau de Maréchal des Logis, i alumne de pilot del I Grup d'Aviació, resident a Dijon (Borgonya, França). El 13 de març de 1929 es va divorciar a París de Marthe Jeanne Frat. Membre de la Union des Comités de Chômeurs (UCC, Unió dels Comitès dels Desocupats) de la Regió Parisenca, assistí entre el 13 i el 15 de novembre de 1936 a la Conferència Nacional de Desocupats. En aquesta època milità en la Federació Anarquista Francesa (FAF) i col·laborà en Le Combat Syndicaliste, Le Libertaire i Terre Libre, sobretot amb articles sobre el moviment reivindicatiu dels desocupats. Va ser l'autor de la cançó La nouvelle Carmagnole, que va ser editada a finals de 1937 i venuda per a finançar Le Combat Syndicaliste. El maig de 1938 assistí al congrés de la IV Unió Regional de París (França) de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on presentà un informe sobre els problemes de la desocupació, i va ser nomenat, amb L. Pillette, representant del sindicat d'Empleats en la nova comissió executiva. Amb Hue i Alfred Marie Deberge, formà part de la Comissió Jurídica d'aquesta organització sindical. El 26 de novembre de 1938 es casà al IX Districte de París amb Anna Klein. En aquests anys, i fins el final de sa vida, visqué amb sa companya al número 42 del carrer de la Tour d'Auvergne del IX Districte de París. El 8 de març de 1939 va fer la conferència-debat Ce qu'est l'anarchisme, a la Sala de la FAF de París, organitzada pel Cercle d'Estudis Socials (CES). Durant l'Ocupació es dedicà sobretot a la seva faceta artística i fou secretari general de la «Société des Vrais Indépendents» (Societat dels Vertaders Independents), que realitzava salons i exposicions artístiques, i que estava enfrontada a la Societat dels Artistes Independents, acusada de col·laboracionista amb els nazis. Sembla que és el mateix Geoffroy que després de la II Guerra Mundial milità en el grup anarquista del XVIII Districte de la Federació Anarquista (FA) i que presidí el 9 de novembre de 1947 el III Congrés de la FA celebrat a Angers (País del Loira, França). En aquests anys el seu nom figurava en els llistats policíacs de domicilis a vigilar. Des del 19 d'abril de 1954 fou membre de la Societat Històrica i Arqueològica de Langres. Henri Geuffroy va morir el 4 de desembre de 1969 a l'Hospital d'Instrucció dels Exèrcits de Val-de-Grâce del V Districte de París (França).

***

Necrològica d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 10 de febrer de 1972

Necrològica d'Enric Marcobal Bringuet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1972

- Enric Marcobal Bringuet: El 4 de desembre de 1971 mor a Roanne (Forêz, Arpitània) l'anarcosindicalista Enric Marcobal Bringuet. Havia nascut l'1 d'agost de 1907 a Santa Bàrbara (Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Antoni Marcobal i Francesca Bringuet. Pagès, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí els camps de concentració d'Argelers i Sant Cebrià. Posteriorment s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Mably (Forêz, Arpitania). Més tard s'instal·là a Roanne i s'afilià a la CNT local. Sa companya fou Teresa Rodríguez. Enric Marcobal Bringuet va morir el 4 de desembre de 1971 al Centre Hospitalari de Roanne (Forêz, Arpitània) i va ser enterrat civilment tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Georg von Rauch

Georg von Rauch

- Georg von Rauch: El 12 de maig de 1947 neix a Marburg (Hessen, Zona d'Ocupació Americana a Alemanya; actualment Alemanya) el militant anarquista Georg von Rauch. Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any,  es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 a Berlín (República Federal d'Alemanya; actualment Alemanya) va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.

***

Francisco Trigo Domínguez al seu despatx

Francisco Trigo Domínguez al seu despatx

- Francisco Trigo Domínguez: El 4 de desembre de 1977 mor a Madrid (Espanya) el químic i sanitari anarquista i anarcosindicalista Francisco Trigo Domínguez. Havia nascut el 19 de febrer de 1898 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya). Fill d'una família benestant i conservadora, son pare, José María Trigo González, era comerciant de vins; sa mare es deia Adulfa Domínguez Trigo. Entre 1904 i 1906 son pare fou regidor de Nerva i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser tinent d'alcalde, promotor de la Unió Patriòtica a Nerva i, en 1926, alcalde per ofici del governador civil; en 1927 dimití davant el nou governador i un carrer de la població porta el seu nom. Francisco Trigo tingué aficions literàries des de petit i el setembre de 1915 publicà l'obra teatral Amor y guerra. Drama en tres actos, que es representà a Nerva aquell mateix any; també en 1915 publicà un conte. En 1916 obtingué el títol de pèrit químic, cursat a l'Escola d'Arts i Indústries de Cadis (Andalusia, Espanya), adscrita a la Universitat de Sevilla. Les seves inquietuds socials li van impedir continuar amb el negoci familiar i s'instal·là al nord d'Àfrica. En 1922 s'adherí a la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home. L'1 de gener de 1925 es casà a Melilla amb Rosalía Martín Álvarez i aquell mateix any s'integrà en la Creu Roja Espanyola. Poc després, a Tetuan, nasqué son primer fill, Amando Francisco. L'abril de 1927 nasqué a Nerva Angelita, alhora que publicà el llibre Nerva. Un año de actuación municipal, on explica l'actuació de son pare a l'ajuntament d'aquesta localitat. Encara va tenir dues filles més, Adulfa i Amapola, nascuda en 1933. En 1927 obtingué una plaça de funcionari com a auxiliar tècnic a l'Hospital del Rei de Madrid, encarregant-se del servei de calefacció a la Infermeria Victoria Eugenia. A Madrid començà la seva vinculació al moviment llibertari i en 1929 fou un dels fundadors (carnet número 1) del Sindicat de Sanitat i Higiene de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També participà en el grup anarquista «Los Libertos», integrant en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), juntament amb Melchor Rodríguez García, Celedonio Pérez Bernardo i Luis Jiménez, grup que actuà a l'Ateneu de Divulgació Social. El 6 de juliol de 1930 va ser nomenat delegat en l'Aliança Republicana del Partit Republicà de Chamartín de la Rosa (Madrid, Castella, Espanya), partit del qual va ser nomenat secretari. El 15 de desembre de 1930, arran de l'aixecament militar tres dies abans dels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, va ser detingut com a membre del Comitè Revolucionari i per la seva intervenció en la lluita a Cuatro Vientos (Madrid, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a diversos anys de presó, ingressant a la Presó Model de Madrid, encara que sortí mesos després amb la proclamació de la II República espanyola el 14 d'abril de 1931. L'estiu de 1931, durant la destacada vaga de la Telefònica, va ser relacionat amb la col·locació d'explosius a Madrid, fets pels quals va ser detingut. El maig de 1933 va ser novament detingut amb la comadrona cenetista Antonia Orán Cuello. El juny de 1931 participà, en nom del Sindicat de Sanitat i Higiene madrileny, en el III Congrés Nacional de la CNT celebrat a Madrid i el maig de 1936 en el IV Congrés Nacional confederal portat a terme a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional provisional, màxim òrgan de coordinació confederal, i com a tal la nit del 18 de juliol va anar cap a Saragossa per a conèixer de primera mà la situació, però en arribar la ciutat ja estava en mans de l'exèrcit rebel. Participà en els enfrontaments amb els militars aixecats a Madrid i després de la seva derrota s'incorporà com a combatent voluntari. Quan lluitava a la carretera d'Extremadura, va ser cridat, a proposta del Sindicat de Sanitat i Higiene, per la ministra confederal Frederica Montseny Mañé perquè s'encarregués de les competències del Ministeri de Sanitat a Madrid en el moment en que el govern de la II República s'havia traslladat a València (País Valencià). Com a delegat del Ministeri de Sanitat a Madrid, actuà com a conseller de Sanitat de la Junta de Defensa de Madrid, organisme presidit pel general José Miaja Menant i que no tenia competències sanitàries; en aquest càrrec mantingué i impulsà els serveis sanitaris madrilenys i protegí els sanitaris de la ciutat independentment de la seva ideologia, salvant la vida de molts d'aquests. Organitzà el primer Batalló Antigas espanyol, del qual va ser membre del Comitè Polític i capità d'aquest. El maig de 1937, amb la sortida dels ministres llibertaris del Govern de la II República, presentà la seva dimissió. Reincorporat a l'activitat sindical, va ser nomenat secretari de la Federació Regional del Centre de Sanitat i Higiene. També, des de començaments de 1938, es reincorporà a l'exèrcit com a comissari de Batalló, desenvolupant funcions de comissari delegat de Sanitat en l'Exèrcit de l'Est a Catalunya. L'abril de 1938, quan el confederal Segundo Blanco González ocupà la cartera del Ministeri de Cultura, va ser nomenat delegat especial de la Subsecretaria de Sanitat en les províncies de Madrid, Toledo, Guadalajara, Cuenca, Ciudad Real i Extremadura. L'octubre de 1938 quan el metge anarcosindicalista Emilio Navarro Beltrán presentà la seva dimissió en la Subsecretaria de Sanitat, assumí la delegació de Sanitat a tot l'Estat, llevat de Catalunya. El febrer de 1939, s'encarregà interinament de la Subsecretaria de Sanitat per absència del titular, quan la pèrdua de Catalunya anticipava la victòria franquista, i el 13 de març, dies abans d'acabar la guerra, acceptà del Consell de Defensa, fent costat l'acció de Segismundo Casado López, Cipriano Mera Sanz i Julián Besteiro Fernández, el nomenament de subsecretari de Sanitat. Aguantà fins el final a Madrid i quan les tropes franquistes ja entraven a la ciutat, marxà cap al port d'Alacant, però sabent que les seves opcions de sortir del país eren nul·les. Capturat, va ser enviat al camp de concentració d'Albatera i tres mesos després a Madrid; d'allà pogué sortir amb sa família cap a Nerva, però va ser denunciat per un sacerdot pocs dies després i empresonat als soterranis de l'ajuntament. A partir d'aquí patí un llarg període d'empresonaments i desterraments. Detingut preventivament a la presó madrilenya de Torrijos, en 1940 va ser processat sumaríssimament d'urgència. El març de 1942 va ser condemnat per un consell de guerra pel delicte d'«auxili a la rebel·lió» a 12 anys de presó major. Poc després, el juny de 1942, el Tribunal Especial pera a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme el va condemnar a altres 12 anys i un dia de presó menor per la seva participació, amb el nom de Germinal, en la lògia maçònica «España Democrática». Després dels recursos pertinents, aquesta última condemna va ser rebaixada a sis anys i un dia de confinament, que patí a Santoña. En aquesta població càntabra visqué amb sa família, vivint com pogué de fer classes particulars. Intentà en diverses ocasions, per motius laborals i de salut, que el seu confinament fos fitxat al llevant peninsular, però sempre li van ser denegades les sol·licituds. Finalment, el juny de 1944 la seva demanda va ser acceptada i es pogué traslladar a Alacant (Alacantí, País Valencià) per treballar a l'empresa «Seguros Peninsular» com a inspector regional d'assegurances. Després de nous intents de trasllat per motius de treball, en 1946 pogué instal·lar-se a Madrid. En 1948 acabà de purgar la pena de confinament. Malgrat que a partir de 1953 es pogué reincorporar en la seva feina de Sanitat, mai no tingué oportunitat de retornar al seu antic lloc de treball. Durant sa vida publicà una altra obra teatral, El honor de las mujeres, de la qual encara no s'ha trobat cap exemplar, i deixà inèdit un text on analitza la seva actuació durant la guerra, El tesoro perdido. Francisco Trigo Domínguez va morir el 4 de desembre de 1977 a l'Hospital Militar de Madrid (Espanya) a resultes d'un ictus i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid.

Francisco Trigo Domínguez (1898-1977)

***

Miguel García a la plaça de Sant Felip Neri del Barri Gòtic barceloní en 1979, lloc on va ser detingut en 1949

Miguel García a la plaça de Sant Felip Neri del Barri Gòtic barceloní en 1979, lloc on va ser detingut en 1949

- Miguel García García: El 4 de desembre de 1981 mor a Londres (Anglaterra) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Havia nascut el 3 de febrer de 1908 a Archena (Múrcia, Espanya). Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé «La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés Edo La corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní. És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres.

***

Ginés Alonso López, Margit Manus-Arvidsson, Louis Mercier, Helmut Rüdiger i Albert de Jong en el Congrés del Cinquantenari de la SAC (Estocolm, 1960)

Ginés Alonso, Margit Manus-Arvidsson, Louis Mercier, Helmut Rüdiger i Albert de Jong en el Congrés del Cinquantenari de la SAC (Estocolm, 1960)

- Ginés Alonso López: El 4 de desembre de 1988 mor a L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista, anarquista i maçó Ginés Alonso López. Havia nascut el 22 de gener de 1911 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Sos pares es deien Pedro Alonso i Encarnación López. Era fill d'una família conservadora que aviat s'establí a Barcelona (Catalunya). Fuster d'ofici, formà part activa del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu interès per la cultura l'animà a crear en 1931 l'Ateneu Racionalista de La Torrassa, a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Sembla que també va pertànyer al grup anarquista que edità la revista Ágora, format per Ángel Lescarboura i Adolfo Ballano, entre d'altres, i que es finançava amb cops econòmics; per això patí presó arran dels fets del Cafè Oro del Rin. També formà part del grup «Afinidad», amb Josep Peirats i Pedro Conejero. El juliol de 1936 s'enfrontà contra l'aixecament feixista i formà part del moviment cultural que es desenvolupà en el camp cinematogràfic, participant en la revista Popular-Film amb Mateo Santos i Puig Elías. Entrà a formar part del Comitè Regional de Catalunya les Joventuts Llibertàries i va prendre la paraula en nombrosos actes (Puigcerdà, l'Hospitalet, Sant Just Desvern, Les Corts, Viladecans, etc.) en representació d'aquest comitè. Entre 1936 i 1937 participà en la redacció de la revista Ideas, hostil a la participació de la CNT en els governs estatals. Amb la derrota, s'exilià a França i s'establí a L'Avelhanet al costat de Pablo Martín, que li proporcionà feina a la seva fusteria. Participà en la resistència contra els nazis i ajudà a la reestructuració de la CNT. Intervingué en el míting a Tolosa de Llenguadoc que es realitzà després del Congrés de Federacions Locals de París celebrat entre l'1 i el 12 de maig de 1945, en el qual participà en la ponència de Premsa i Propaganda com a delegat de L'Avelhanet. Durant un temps fou director del setmanari confederal de l'Exili España Libre. Arran de la ruptura confederal, s'alineà amb el sector reformista favorable a la CNT clandestina de l'Interior. En 1954 assistí al Ple de Tolosa del sector moderat. Entre 1957 i 1960 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili i com a tal entrà clandestinament a la Península. El 25 de febrer de 1960 presidí la Comissió de Coordinació de l'Aliança Sindical organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB), amb Pascual Tomás com a secretari i tresorer. En 1960 assistí com a representant del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili al XVI Congrés (Congrés del Cinquantenari) de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) celebrat a Estocolm (Suècia). L'1 de novembre de 1960 signà en representació d'aquest subcomitè, amb Roque Santamaría en nom del Secretariat Intercontinental, un manifest d'unitat confederal. En 1965 representà la Federació Local de L'Avelhanet de la CNT en el Congrés de Montpeller. En la maçoneria assolí el grau de Gran Mestre. Podem trobar escrits seus en Espoir, Faro, Ideas, La Revista Blanca i Solidaridad Obrera, entre d'altres. Sa companya fou Josefina Vallés. Gines Alonso López va morir el 4 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània).

***

Teresa Pons Tomàs

Teresa Pons Tomàs

- Teresa Pons Tomàs: El 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Eulàlia Carme Pons i Tomàs. Havia nascut el 10 d'abril de 1911 a Can Clarà, al carrer «dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya). Sos pares es deien Francesc Pons Castellet i Dolors Tomàs Clarà, i fou la tercera de quatre germans, coneguts com Els de Can Clarà. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt, participant en diferents vagues. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura «La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán, viudo amb dues nines (Llibertat i Àngela). Son germà Francesc Pons Tomàs va ser executat en 1938 per un oficial estalinista en negar-se a una ordre inútil que significava la mort del batalló i sos altres germans, Isidre i Jordà, també de la CNT, van ser afusellats pels feixistes en 1939. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà embarassada els Pirineus amb son company. Una filla que tenia de dos mesos morí a causa de les condicions dels camps de concentració. Després de moltes dificultats pogués establir-se a Montalban. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 al seu domicili de Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores de Montalban, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom. En 2010 l'historiador Jaume Prat Pons, nét de son germà Jordà Pons Tomàs, publicà el llibre Sumaríssim d'urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol), on explica vicissituds dels seus familiars.

Teresa Pons Tomàs (1911-1988)

***

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

- Alberto Vecín Gómez: El 4 de desembre de 1993 mor a Lleó (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Havia nascut el 10 de febrer de 1906 a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella, Espanya). Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris.

***

Mariano Aguayo Morán

Mariano Aguayo Morán

- Mariano Aguayo Morán: El 4 de desembre de 1994 mor a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. Havia nascut el 27 de gener de 1922 a Las Segadas (Oviedo, Astúries, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Saragossa (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Mariano Aguayo i Teresa Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragonesos anomenat «Los Maños», format a Barcelona (Catalunya) per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobà a París (França) en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez Solà i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys seixanta va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència Confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac d'hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).

Mariano Aguayo Morán (1922-1994)

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc "Le Nouvelle Espagne" del 22 de febrer de 1947

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 4 de desembre de 1996 mor a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Havia nascut el 8 de juliol de 1911 a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya). Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

***

Tomba d'Idir Amazit al cementiri parisenc de Père-Lachaise

Tomba d'Idir Amazit al cementiri parisenc de Père-Lachaise

- Idir Amazit: El 4 de desembre de 2012 mor a París (França) el lingüista, lluitador antifeixista i militant llibertari descolonitzador Idir Amazit –a vegades el nom citat Ydir o Iddir i el llinatge Azamit. Havia nascut el 6 de gener de 1925 a Ifigha (Tizi Ozu, Cabília). Sos pares es deien Mohand Amazit i Djouhra Yaïche. El gener de 1942 s'uní a «França Lliure» a Anglaterra i lluità com a mariner en les Forces Navals de la França Lliure (FNFL), la Marina de guerra, aconseguint nombroses condecoracions (creu del combatent voluntari, legió d'honor, ordre nacional al mèrit, etc.) durant la II Guerra Mundial. Instal·lat a França després del conflicte bèl·lic, en 1951 era membre del Moviment Llibertari Nord Africà (MLNA), que reagrupava els llibertaris magrebins que defensaven la política de «suport crític» a l'independentisme algerià. Fou secretari de la Federació de França de la Unió Democràtica del Manifest Algerià (UDMA), partit polític que proposava l'emancipació d'Algèria sense una ruptura amb França. En aquests anys col·laborà en Le Jeune Algérien i Le Libertaire, on denuncià l'explotació que patia la població nord-africana. Formà part de la Federació Comunista Llibertària (FCL), que feia costat l'independentisme algerià. El març de 1955 publicà el fullet Le drame de l'Afrique du Nord, 1. Point de vue nord-africain, editat pels Cahiers de Contre Courant, del qual es va fer en 1960 una edició clandestina a Algèria sota el títol Point de vue Nord-Africain. En 1980 participà en una subscripció econòmica per a la creació d'una llar d'infants sahrauís. Lingüista de formació, es guanyà la vida com a professor de llengües. Estava casat amb Baya M'Silta, amb qui es va divorciar. Idir Amazit va morir el 4 de desembre de 2012 a l'Hospital de la Creu Roja «Henry Dunant» del XVI Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

---

[03/12]

Anarcoefemèrides

[05/12]

Escriu-nos


Actualització: 06-07-24