|
---
Anarcoefemèrides
del 5 de febrer Esdeveniments
L'atemptat de Vera Zasulic segons el diari parisenc Le Monde Illustré del 9 de març de 1878 - Atemptat de Zasulic: El 5 de febrer de 1878 –24 de gener segons el calendari julià– a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos. Vera
Zasulic (1849-1919) ***
Cartell del míting
de Kropotkin - Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Què és l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió. ***
La
seu d'El Hijo de El
Ahuizote amb el provocador cartell - «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza. ***
Capçalera
de La Lueur
[CIRA] - Surt La Lueur: El 5 de
febrer de 1924 surt a Tours (Centre, França) el primer
número del periòdic
multicopiat La
Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror.
Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan
d'expressió de la Federació
Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista
(UA). Portava
l'epígraf «Ni Déu ni patró.
Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta
publicació van ser els germans Marcel i
Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós
van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de
«provocació
al crim i a l'assassinat» arran de l'article
«Cottin», aparegut en el número
tres d'aquesta publicació, on defensava Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges
Clémenceau, president
del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En
sortiren
cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.
Naixements
Johann Most (1872) - Johann Most: El 5
de febrer de 1846 neix a Augsbourg (Suàbia,
Regne de Baviera; actualment Alemanya) el militant i propagandista
anarquista i
sindicalista revolucionari, partidari de la propaganda pel fet, Johann
Joseph
Most, conegut com Hans Most o John Most.
Era fill natural d'una institutriu
d'idees liberals i d'un escrivà d'advocat, i quan tenia 10
anys sa mare, una
germana i sos dos avis materns moriren en una epidèmia de
còlera. Rebel ja d'infant,
rebutjar assistir a missa i se'n revoltà contra la
«pedagogia de la pallissa». En
1856 organitzà una vaga a l'escola industrial on estudiava
contra un professor
francès especialment odiat pels seus severs
càstigs, fet que en provocà la seva
expulsió. En 1857 son pare, aleshores empleat a la
governació del districte
d'Augsbourg, es casà de bell nou i la madrastra li fa la
vida impossible, a ell
i a sa germana Paula. Quan tenia set anys patí un
flegmó a la part esquerra de
la cara, procés que degenerà en un
càncer que implicà en 1859 la necessitat
d'una intervenció quirúrgica d'ablació
d'una part de la mandíbula per part del
doctor Agatz, quedant la seva cara desfigurada. Després del
fadrinatge d'obrer
enquadernador, que el va obligar a enquadernar llibres des de l'alba
fins al
capvespre, a partir de 1863 exercí l'ofici de poble en
poble, treballant a 50
ciutats de sis països diferents (Alemanya, Hongria,
Suïssa, Itàlia, etc.). En
1866, durant la guerra francoprussiana, treballà
d'enquadernador al cantó suís
de Ticino. En 1867 s'instal·là a Le Locle
(Neuchâtel, Suïssa), on treballà fent
capses de fusta i estotjos, i es familiaritzà amb els
escrits de Ferdinand
Lassalle, adherint-se a la Societat Alemanya d'Instrucció
Obrera, de la qual va
ser nomenat secretari. El novembre de 1867
s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa),
on s'afilià a la societat obrera
«Harmonia» i a l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), on va fer amistat amb Herman Grenlich. Per la seva
desfiguració
al rostre, va ser dispensat de fer el servei militar. L'octubre de 1868
s'establí
a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès).
D'antuvi socialdemòcrata, esdevingué
ràpidament un dels principals activistes de la lluita
social. El 13 de desembre
de 1869 prengué la paraula davant 10.000 obrers en una
manifestació obrera
davant el parlament de Viena, fet pel qual va ser empresonat un mes. En
aquesta
època el govern austríac promulgà unes
lleis antisocialistes especialment dures.
El 2 de març de 1870 va ser detingut per la seva
militància; jutjat el 4 de
juliol amb altres companys, va ser condemnat a cinc anys de
presó, que purgà a
la presó de Suben (Alta Àustria). Molt popular
després de la seva passada per les
garjoles imperials, el 27 de febrer de 1871 va ser posat en llibertat
gràcies a
una amnistia i engegà una gira de conferències
per Àustria, per mor de la qual
el 2 de maig de 1871 va ser expulsat del país i
retornà a Alemanya, després que
un milenar de treballadors austríacs l'acomiadessin a
l'estació. Establert a
Chemnitz (Regne de Saxònia, Imperi Alemany; actualment
Alemanya), edità el
periòdic Chemnitzer Freie Presse i
engegà una vaga, per la qual va ser
detingut i el juliol de 1872 tancat dos mesos a la presó de
Chemnitz. Aquest
mateix 1872 va ser condemnat altres vuit mesos de presó per
un discurs i reclòs
a la presó saxona de Zwickau. En 1873 aprofità el
seu empresonament per
escriure Kapital und Arbeit, una
explicació i interpretació d'El
Capital de Karl Marx, obra que considerava illegible; la
interpretació que
en donà no gustà en absolut a Marx i als seus
deixebles, exceptuant el filòsof
revolucionari Eugen Dühring, que el defensà
vigorosament. El 26 de desembre de
1873 es casà amb Klara Hansh i la parella
s'instal·là a Magúncia (Gran Ducat de
Hessen i del Rin, Imperi Alemany; actualment Alemanya), on
treballà en el
periòdic Suddentchen Volkstimme. Encara
que força desil·lusionat del
parlamentarisme –el defineix com «el més
pur teatre de guinyol, els fils del qual
poden ser manejats pels lacais del govern»–, en les
eleccions federals
alemanyes del 10 de gener de 1874 va ser elegit diputat del
Sozialdemokratische
Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata Obrer
d'Alemanya) per al Reichstag
per la circumscripció de Chemnitz, però per un
discurs de celebració públic de l'aniversari
de la Comuna de París celebrat el 18 de març de
1874, va ser destituït i tancat
26 mesos a la presó berlinesa de Plötzensee, moment
que aprofità per aprofundir
en els seus estudis i escriure. D'aquesta època
és el seu cançoner proletari Proletarier-Liederbuch
i Die Bastille am Plötzensee. Blätter aus
meinem Gefängniss-Tagebuch (1876),
on denuncia el sistema carcerari prussià. Un cop lliure,
s'oposà als líders
socialdemòcrates, especialment a Wilhelm Liebknecht, i
col·laborà en el periòdic
socialista Berliner Freie Presse, on
intentà publicar textos del seu
admirat Dühring, però Liebknecht, seguint
instruccions d'Engels, s'oposà
categòricament i aquest últim publicà
el pamflet L'Anti-Dühring. En 1878,
en resposta a l'intent d'assassinat contra l'emperador Guillem I a mans
de
l'anarquista Karl Nobiling, es desencadenà una important
repressió contra els
cercles obrers, prohibint la premsa i limitant la llibertat
d'expressió, fet
pel qual decidí, després d'una estada a
França fins finals de 1878, exiliar-se
a Londres (Anglaterra), on arribà el 23 de desembre. A la
capital anglesa
publicà a partir del 3 de gener de 1879 el
periòdic en llengua alemanya Freiheit,
que va ser distribuït clandestinament arreu de l'Imperi
Alemany i on critica el
reformisme socialdemòcrata. En 1879 viatjà
diverses vegades a París i a Brussel·les
(Bèlgica), d'on va ser expulsat després de parlar
en un míting. En 1880 se
separà de sa companya Klara Hanschm, la qual morí
dos anys després. Aquest
mateix 1880 les autoritats franceses el condemnaren en
rebel·lia a dos anys de
presó per un article seu i va fer una gira
propagandística a Suïssa. En 1881,
en un congrés secret, va ser expulsat de l'SDAP, i molt
influenciat per les
idees de Piotr Kropotkin, es declarà anarquista, entrant en
contacte amb destacats
pensadors i activistes llibertaris, com ara Victor Dave o Errico
Malatesta. El
juny de 1881 després d'aplaudir des de les
pàgines de Freiheit
l'assassinat d'Alexandre II de Rússia, va ser condemnat per
les autoritats britàniques
a 16 mesos de treballs forçats que purgà a la
presó londinenca de Coldbath
Fiels. Un cop lliure, sentint-se perseguit per la policia anglesa i
encoratjat
per les notícies de les lluites socials i laborals
nord-americanes, decidí
instal·lar-se als Estats Units, on els militants locals el
convidaven
reiteradament a fer conferències. El 2 de desembre de 1882
s'embarcà a Liverpool
cap a Nova York (Nova York, EUA), on el 18 d'aquell arribà i
va ser acollit
triomfalment pels treballadors d'origen alemany. A principis de 1883 va
fer una
gira de conferències per les principals ciutats industrials
nord-americanes
(Boston, Baltimore, Kansas City, etc.), que donà lloc a la
creació de noves
agrupacions obreres locals, i tornar a publicar Freiheit
a Nova York,
amb la intenció d'unificar les forces socialistes,
socialistes revolucionàries
i anarquistes. En 1883 assistí a l'anomenat
«Congrés de Pittsburg», amb altres
companys (Albert Parsons, August Spies, etc.), que activà la
International
Working People's Association (IWPA, Associació Internacional
del Poble
Treballador), també coneguda com la «Internacional
Anarquista» la
«Internacional Negra», que reivindicava la igualtat
econòmica, l'organització
cooperativa de la producció i el federalisme.
Després dels «Fets de Haymarket
Square» del 4 de maig de 1886 a Chicago (Illinois, EUA), la
premsa l'acusà de ser-ne
responsable i engegà una campanya contra el que
anomenà l'«enemic públic
núm.
1» i Dinamost. L'11 de maig de 1886 va
ser detingut a Nova York després
d'un míting; jutjat, el 2 de juny de 1886 va ser condemnat a
un any de presó
per «incitació a la
rebel·lió». Publicà, primer
per lliuraments en Freiheit,
el manual Révolutionäre Kriegswissenschaft
(Ciència de la guerra
revolucionària), una mena de guia per al bon ús
d'explosius. L'anarquista Alexandre
Berkman utilitzar aquest manual per al seu atemptat del 23 de juliol de
1892
contra l'industrial Henry Clay Frick, però Most no es va
solidaritzar amb
aquest atemptat per raons personals i tàctiques, ja que
segons ell accentuava
la repressió, i fins i tot ambdós arribaren a les
mans. Fundà el grup de teatre
«Free Stage» i va escriure nombroses peces
dramàtiques, actuant ell mateix en
algunes d'elles. En 1893 es casà amb Helen Minkin. Entre
1899 i 1901 Freiheit
patí serioses dificultats econòmiques. Malgrat la
seva salut deteriorada, es
llançà a fer una gira de conferències,
que va implicar el seu final. Johann
Most va morir d'erisipela el 17 de març de 1906 a Cincinnati
(Ohio, EUA), on va
tenir lloc el seu funeral, ja que la policia va prohibir que el cos fos
traslladat a Nova York. Entre les seves obres podem destacar Betrachtungen
über den Normal-Arbeitstag. Ein ernstes Wort an die Arbeiter
von Chemnitz und
Umgebung (1871), Die Pariser Commune vor den
Berliner Gerichten. Eine
Studie über deutsch-preußische
Rechtszustände (1875), Revolutionäre
Kriegswissenschaft. Ein Handbüchlein zur Anleitung betreffend
Gebrauches und
Herstellung von Nitro-Glycerin, Dynamit, Schiessbaumwolle,
Knallquecksilber,
Bomben, Brandsätzen, Giften u.s.w., u.s.w. (1875), Most’s
Proletarier-Liederbuch
(1875), Die Bastille am Plötzensee. Blätter
aus meinem Gefängniß-Tagebuch
(1876), Die Lösung der socialen Frage. Ein Vortrag,
gehalten vor Berliner
Arbeitern (1876), Der Kleinbürger und die
Socialdemokratie. Ein Mahnwort
an die Kleingewerbtreibenden (1876), Kapital und
Arbeit. Ein populärer
Auszug aus Das Kapital von Karl Marx
(1876), Zur Geschichte der
Arbeiterbewegung in Österreich (1877), Die
socialen Bewegungen im alten
Rom und der Cäsarismus (1878), Taktika
contra Freiheit (1880), Discussion
über das Thema Anarchismus oder Communismus? geführt
von Paul Grottkau und Joh.
Most (1884), August Reinsdorf und die Propaganda
der That (1885), Acht
Jahre hinter Schloß und Riegel (1886), Die
Hölle von Blackwells Island
(1887), Die Gottespest (1887), Stammt der
Mensch vom Affen ab? (1887),
Souvenir an den Prinz Heinrich von Preussen (1887), Die
Freie
Gesellschaft. Eine Abhandlung über
Principien und Taktik der
kommunistischen Anarchisten (1887), Die
Eigenthumsbestie (1887), Zwischen
Galgen und Zuchthaus (1887), An das Proletariat
(1887), Vive la
Commune (1888), Die Anarchie (1888), Der
Narrenthurm (1888), Der
Stimmkasten (1888), Der kommunistische Anarchismus
(1889), Unsere
Stellung in der Arbeiterbewegung (1890), The Social
Monster. A Paper on
Communism and Anarchism (1890), Die historische
Entwickelung des
Anarchismus (1891), Die Gottlosigkeit. Eine Kritik
der Gottes-Idee
(1894) i Memoiren. Erlebtes, Erforschtes und Erdachtes
(1903), entre
d'altres. Johann Most
(1846-1906) ***
Notícia
sobre l'organització de la gira propagandística
de
Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva
del 9 d'agost de 1913 - Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia, «perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino i òrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegut íntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto & Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del «Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la «Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat «còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol –algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat. ***
Foto
policíaca d'Armand David (1 de març de 1894) - Armand David: El
5 de febrer de 1867 neix a Gien (Centre, França)
l'anarquista Armand Auguste
Théophile David. Sos pares es deien François
David, vinyater, i Anne Thevin. Vivia al número 3 del carrer
Saint Nicolas de Choisy-le-Roi
(Illes de França, França) i treballava a la
fàbrica de faiança
«Boulanger»
d'aquesta població. La seva companya era una costurera
anomenada Rollin, la
qual vivia al número 4 del camí Maison Alfort de
Choisy-le-Roi. Era amic del
ceramista anarquista Émile Lenfant. L'1 de març
de 1894 el comissari Rougeon de
Choisy-le-Roi escorcollà son domicili en una gran agafada
d'anarquistes sota
l'acusació d'«associació
criminal». Detingut, va ser enviat a la presó
parisenca de Mazas i el 4 de maig de 1894 va ser alliberat. Entre 1894
i 1896
figurava en els registres d'anarquistes de la policia. L'11 de febrer
de 1898
va ser esborrat dels registres d'anarquistes policíacs.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Manuel
Devaldès - Manuel Devaldès: El 5 de febrer de 1875 neix a Évreux (Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. Sos pares es deien Edmond Théophile Lohy, comerciant llauner, i Cécile Ernestine Delamarre, empleada de comerç. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. El 17 d'agost de 1946 es casà al XIV Districte de París amb Marie Lucie Darmois. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre (1925), Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission (1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie des écrivains réfractaires de langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autres histoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. El seu últim domicili va ser al número 35 del carrer Le Marois del XVI Districte de París. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a l'Hospital Necker de París (França). ***
Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935 - Jesús Tobes
Cibrián:
El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista
Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges
citats com Torbes i Cirbián.
Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat
d'haver
estafat l'assegurança d'accidents
de la
feina. Després de la guerra civil s'exilià a
França i durant els anys quaranta
s'establí a Nantes (País del Loira,
França), on milità en la Regional del Nord
de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de
juliol de 1960 a França. ***
Luigi
Ballarin - Luigi Ballarin: El
5 de febrer de
1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó,
anarquista i resistent antifeixista
Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi.
Fill
d'emigrants italians al Brasil, sos pares es deien Pietro Ballarin i
Maria Angela Franzoso. Retornà a Itàlia
amb sa família quan son pare
es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb
son germà petit Giuseppe,
s'enfonsà en el món de la
delinqüència i arran de dues condemnes per robatori
de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910
al reformatori de
Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué
l'ofici de mecànic i realitzà el
servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri.
Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il
Toscanino, per la seva afició a fumar
cigars toscanos, i
esdevingué
anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va
ser empresonat per les
autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per
haver cantat en una fonda
cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i,
després de l'assassinat
l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans
d'un
escamot feixista, decidí exiliar-se a França.
S'establí a Saint-Priest
(Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la
fàbrica Berliet i on conegué sa
futura companya Elisabetta Maniago (Elisa
Maniago), amb qui arribarà a tenir set
infants. Força
actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco
i
Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió.
Després d'una
sèrie d'atemptats –contra el cònsol
d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la
Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser
declarat sospitós
d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va
ser detingut per
la policia de Lió i tancat a la presó de Saint
Paul de la capital arpitana. Un
cop lliure el gener de 1928, fugí cap a
Brussel·les (Bèlgica) i després es
retrobà amb sa família a Seraing (Lieja,
Valònia). Per guanyar-se la vida
treballà a les mines de ferro de la regió i
visqué amb sa companya i sos infants
a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg),
conegut com a lloc de
reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de
1929, després
d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa Maria Mazzucato, es
casà amb
Elisa. Arran d'un
atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino
D'Ascanio contra el canceller
de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la
pistola amb la qual
realitzà l'atemptat i se li va decretar
l'expulsió l'agost i el novembre de
1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg
i, amb
Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de
Saint-Priest. El març
de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de
Viena del Delfinat.
Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny
(Illa de França, França), on van
ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu
domicili.
El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a
Lió. De bell nou
a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En
aquesta època freqüentà les
reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala
Tagliaferri,
del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una
nova pena
de dues setmanes de presó, però
aconseguí un ajornament de la seva expulsió.
L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució
espanyola i s'integrà en la
Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo
Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi.
Després dels fets de «Maig de 1937»
retornà a França. Entrà a treballar
d'obrer
de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de
Noisy-le-Sec (Illa de França,
França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet
de treballador que havia de
segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver
atupat un individu que
el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà
enmig, decidí retornar a
Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la
frontera, va ser tancat a la
presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat
a tres mesos
d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser
internat a Ancona
(Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un
bombardeig,
aconseguí fugir i reunir-se amb sa família.
Ajudà presoners anglesos i
americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a
més d'amagar soldats britànics
al seu domicili; per tot això se li va expedí un
certificat d'honor signat pel
Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània.
El maig de 1944
s'integrà en un grup partisà de la
«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de
la Llibertat i participà en la Resistència a la
zona d'Adria, especialment en
accions per impedir el carregament de les collites de grans amb
destinació a
Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi,
formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont,
Itàlia). Detingut pels nazis,
va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya).
Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els
companys. El camp fou alliberat
la primavera de 1945 i retornà a Adria, on
s'encarregà de la distribució de
queviures a la població i on se li va demanar que
acceptés el càrrec d'alcalde
de la població, cosa que refusà, decidint
retornar a França. A començament de
1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió
tres dels seus infants
proveïts amb documentació francesa,
passà clandestinament la frontera ja que
ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera,
va ser
atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i
l'abandonà enmig de
la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor,
pogué arribar
a París després de recuperar-se. L'abril de 1947
va fer venir sa companya i la
resta de la família, allotjant-se en una casa del XX
Districte parisenc. El 5
de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret
d'expulsió
de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre
la seva
participació en la Resistència i els seus lligams
francesos. En els últims anys
de sa vida col·laborà en Le
Libertaire.
Luigi Ballarin va morir el 7 de febrer de 1948 a resultes d'una crisi
cardíaca al seu domicili del número 166 del
bulevard de Charonne del XX Districte de París
(França), després d'haver confiat la
responsabilitat de sa família al company
Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres). ***
Gino
Bibbi - Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Sos pares van ser Carlo Bibbi, empresari del llenyam benestant, i Gioconda Paglini, i era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de «tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara. ***
Necrològica
de José Martínez Pérez apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
de l'11 de febrer de 1965 - José
Martínez Pérez: El 5 de
febrer de
1900 neix a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José
Salvador Tomás Martínez Pérez. Sos
pares es
deien Ángel Martínez Pueyo, pagès, i
Francisca
Pérez Matosas. Militant de la Confederació
Nacional
del Treball (CNT), patí les típiques cordes de
presos que recorrien la
Península. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França, on treballà de
jornaler. Milità en la Federació Local d'Anhan
(Gascunya, Aquitània, Occitània)
i en la seva última etapa en Vic de Fesensac. Sa companya
fou Manuela Gracia. Va
patir enmig del carrer d'un atac cerebral a Aush (Gascunya,
Aquitània,
Occitània), quan s'havia traslladat a aquesta localitat per
a cobrar la seva
pensió; desnonat per la medicina a l'hospital,
José Martínez Pérez va morir el
16 de gener de 1965 al seu domicili de Vic de Fesensac (Gascunya,
Aquitània,
Occitània). ***
Carnet
del SIA de Marceau Lefebvre - Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. Sos pares es deien Achille Lefebvre, jornaler, i Léonie Ceenaeme. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen Victoria –amb qui tingué un fill, Max–, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983 a l'Hospital d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonio
González Gonzñalez - Antonio González
González: El
5 de febrer de 1917 neix
a Peñaflor (Grado, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Antonio González González. Sos pares
es
deien Francisco González Álvarez i Isabel
González
Cortina. Militant de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà
a
França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers i, sembla, que
posteriorment passà
per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la
primavera de 1940
va caure pres dels ocupants nazis i va ser enviat a Alemanya, on
pogué fugir
d'un camp de concentració. Després de travessar
el riu
Rin nadant, es va refugiar
a la zona de Florimont (Belfort, Franc Comtat, França), on
treballà un temps.
Més tard passa al Massís Septentrional i en 1943
s'establí a Salèrn (Alvèrnia,
Occitània), on es casà amb una refugiada
espanyola, amb
qui tingué quatre
infants. En aquesta època va fer feina en una CTE a
l'embasament
de l'Aigle
(Alvèrnia, Occitània). Entrà a formar
part de la
Resistència i en 1944 era un
dels 75 membres de la Companyia Espanyola del Batalló
«Didier» de les Forces
Franceses de l'Interior (FFI), comandada pel capità Juan
Montoliu del Campo,
que participà en l'alliberament de la regió.
Després de la II Guerra Mundial
entrà a fer feina a la fàbrica de cables de Riam.
Malalt
d'un càncer de pulmó, Antonio González
González va morir en 1969 a Riam (Alvèrnia,
Occitània). ***
Benigna
Galve Escobedo, alumna de l'Internat Escola Durruti - Benigna Galve
Escobedo: El 5 de febrer de 1919 neix a Palomar de Arroyos
(Terol, Aragó,
Espanya) l'anarquista Agueda Benigna Galve Escobedo –el segon
llinatge també citat
erròniament com Lisbona.
Era filla de José Galve Lisbona, jornaler, i de
María Escobedo Burguete. Quan tenia
16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'integrà amb sos pares en el
moviment llibertari, especialment en els ateneus llibertaris. Mesos
abans de
l'esclat de la Guerra Civil, s'uní sentimentalment amb el
destacat militant
anarquista Manuel Villar Mingo. En 1937, acreditada per la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), entra a formar part de la primera
promoció de
l'Institut Obrer de València (València,
País Valencia), conegut com «Internat
Escola Durruti». Quan acabà la guerra va ser
detinguda a Alacant (Alacantí,
País Valencià) i posada en llibertat passat vint
dies. L'agost de 1941 van ser
detinguda amb son company per les autoritats franquistes. Jutjada, va
ser condemnada
i reclosa a les presons de València, Barcelona, Figueres i
Madrid. Quan sortí
en llibertat provisional, el 18 de desembre de 1944, pogué
atendre son company,
que complia condemna, i subsistí venen menuderies al mercat
de Russafa i pels
carrers de València. Un cop alliberat son company,
després de diverses anades i
vingudes, pogueren reunir-se després de 16 anys de
separació i tingueren un
infant, Diego. En 1960 la parella emigrà a Buenos Aires
(Argentina), on rebé el
suport d'un vell amic, Diego Abad de Santillán. ***
Rafael
Pérez Mur - Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Sos pares es deien Rafael Pérez i Pascuala Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Emili
Pardiñas Viladrich - Emili Pardiñas Viladrich: El 5 de febrer de 1943 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) el sociòleg, advocat i activista anarquista Emili Felip Pardiñas Viladrich, conegut com Pedrals. Sos pares es deien Julià Pardiñas i Elvira Viladrich. Passà la seva infantessa i adolescència al Marroc. Quan estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967 marxà a París (França) per continuar els estudis. Participà en els fets de «Maig del 68» parisencs. Entrà a formar part de grups il·legalistes llibertaris i en 1971 va ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per «robatori a mà armada»; després de tres mesos tancat a la presó parisenca de Fresnes, fou expulsat de França. De bell nou a Barcelona, treballà com a traductor per a les editorials A. Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el pseudònim de Pedrals, el novembre de 1972 entrà en el Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i en els seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador Puig Antich, Oriol Solé Sugranyes, José Lluís Pons Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan. Col·laborà en les edicions clandestines de «Mayo 37» del MIL. Les seves tasques en aquesta organització clandestina es concretaren, sobretot, en missions d'enllaç i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973 participà a Tolosa de Llenguadoc en el congrés d'autodissolució del MIL. El 21 de setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa Piguillem Mateos a Barcelona i després van caure la resta de l'organització. En llibertat provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó per «associació il·lícita» i «propaganda il·legal». En sortir de la garjola s'instal·là a Girona on exercí de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de Laboralistes de Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant sa vida aplegà nombroses titulacions acadèmiques: Magisteri (Tarragona), Dret (Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia –tesi doctoral «Sociologia america. Funcionalisme»–, Dret Comparat (Estrasburg), etc. Va fer de professor a primària, a secundària i a la universitat; a més d'altres activitats: sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i corrector d'estil, especialista en Recursos Humans, programador informàtic, productor i mànager musical, etc. En 2004 publicà el llibre testimonial Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes, on fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant l'acció directa anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la pel·lícula Salvador, sobre el militant Salvador Puig Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de l'Organització de Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de manipulació i de revisionisme històric. Aquest mateix any publicà amb Carlos Azagra el còmic històric i autobiogràfic A la revolución en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure. Com a advocat, especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes perdudes, els treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els seus darrers anys participà en les convocatòries de la «Marxa del Maquis» a Berga i formà part del col·lectiu llibertari «La Lluna Negra» de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), població on vivia. Emili Pardiñas Viladrich va morir el 23 d'octubre de 2011 a l'Hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes (Garraf, Catalunya) i va ser incinerat a Sitges (Garraf, Catalunya).
Defuncions
Severí Albarracín Broseta - Severí
Albarracín Broseta: El 5
de febrer de 1878 mor a Barcelona (Catalunya) el mestre d'escola,
destacat
militant internacionalista i anarquista Severí
Albarracín Broseta, també
conegut com Gabriel Albagès. Havia
nascut en 1850 a Llíria (Camp de
Túria, País Valencia). Estudià per a
mestre a l'Escola Normal de València fins
que aconseguí el títol superior, alhora que
obtingué diversos premis per la
seva aplicació pedagògica. Militant de la
Joventut Republicana de València, cap
al 1870 portà una escola d'infants instal·lada al
Centre Republicà Instructiu
de Valencià fins que fou expulsat pel seu radicalisme.
L'abril de 1872 assistí
com a membre de la Internacional, però no com a delegat, al
II Congrés de la
Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que tingué lloc a Saragossa, on fou
elegit, en substitució
de Francisco Mora, membre del II Consell Federal de la FRE, integrat
fonamentalment per seguidors de l'Aliança de la
Democràcia Socialista (ADS)
bakuninista i de la qual formava part, amb el càrrec de
secretari de la Comarca
del Sud. Entre desembre de 1872 i gener de 1873 prengué
part, en representació
del Consell Federal, en el III Congrés de la FRE a
Còrdova, on formà part de la
comissió que elaborà el dictamen sobre els
«Mitjans per establir escoles
purament internacionalistes al nombre més gran possible de
poblacions» –on es
reivindica una instrucció antiautoritària,
anticlerical i antiburgesa,
impartida per obrers als locals de les mateixes societats obreres amb
l'obrer
com a destinatari– i fou elegit vocal de la nova
Comissió
Federal, organisme
que substituí l'anterior Consell Federal, que s'establiria a
Alcoi. El 7 de
gener de 1873 la comissió engegà les seves
tasques i fou elegit secretari de
l'Interior. Pocs dies més tard, va ser designat secretari de
Correspondència i
d'Estadística de les comarques Sud i Centre. Aliancista
radical, fou un dels
membres més extremistes i revolucionaris de la
Comissió Federal i jugà un paper
destacat en l'aixecament internacionalista d'Alcoi que
instaurà la revolució
social a la ciutat l'estiu de 1873. El 8 de juliol d'aquest any, com a
membre
de la Comissió Federal, dirigí la vaga genera en
demanda de millores salarials,
preludi de l'esclat revolucionari alcoià.
L'endemà, també encapçalà
la comissió
d'internacionalistes que s'entrevistà amb el batlle
republicà federal Agustí
Albors Blanes per exigir-li la dimissió i imposar-li la
cessió del seu
comandament al Comitè de Salvació
Pública al capdavant del qual es trobava.
Aquesta junta es va fer càrrec de la situació per
poc temps, ja que les
notícies de l'avanç de l'Exèrcit van
motivar la fugida de la comissió, encara
que pocs dies després una altra Junta
Revolucionària –integrada per internacionalistes
menys destacats– va prendre de bell nou les rendes.
Considerat com a
l'instigador de la Revolució del Petroli,
com fou batejada, fou requerit
per la justícia per a respondre als càrrecs de
sedició, incendi i assassinat,
però havia aconseguit fugir salvant la
documentació orgànica de la FRE, i va
ser processat i jutjat en rebel·lia.
S'instal·là a Madrid amb la Comissió
Federal i durant les persecucions i il·legalitzacions de
l'AIT treballà
constantment en la reorganització de la FRE, esquivant els
escorcolls
policíacs. El 9 d'abril de 1874 va ser detingut quan sortia
de correus, on
havia portat un paquet de 4.130 exemplars del Manifest de la
Comissió
Federal. A tots els treballadors de la Regió Espanyola
amb destinació a
Catalunya; per evitar que es descobrís la seva personalitat,
ja que estava
encausat pels fets d'Alcoi, es va fer responsables dels impresos
Nemesio Gili –internacionalista, metge, advocat i exsecretari
del president de la I
República espanyola Estanislau Figueras i
Moragas–, el qual
al·legà que
Albarracín era el seu criat; finalment, i després
que Tomás González Morago
pagués una fiança, fou alliberat. Dies
després d'aquests fets, s'exilià a
Suïssa, sota la documentació de l'internacionalista
i aliancista barceloní
Gabriel Albagès. Establert a Locle, els companys anarquistes
de la Federació
del Jura, especialment l'antic communard Dargere,
li van proporcionar
feina dins el ram de la rellotgeria, tasca per la qual no estava
capacitat.
Després marxà a Neuchâtel, on
treballà com a gravador. En aquesta època
traduí
al castellà Esquisses historiques, de
James Guillaume, a qui conegué
personalment –la traducció l'acabà
José García Viñas–, a
més
d'altres
destacats militants anarquistes (Mikhail Bakunin, Jean-Luis Pindy, Paul
Brousse, etc.). Com a membre del Comitè Federal del Jura i
del Comitè de l'AIT
va anar a Berna per assistir al Congrés de la Internacional
d'octubre de 1876,
on trobà els delegats de la FRE Trinidad Soriano i
José García Viñas, però
finalment no assistí després de barallar-se amb
aquesta delegació. Instal·lat a
Chaux-des-Fonts, va treballar pintant parets i fent de guixaire i es
relacionà
amb Piotr Kropotkin, amb qui travà una intensa amistat.
Cridat per la Comissió
Federal, el juny de 1877 tornà a la Península ja
malalt de tisi i s'establí a
Barcelona. El juliol de 1877 va escriure diverses cartes als companys
suïssos
on explicava la seva confiança en un aixecament
republicà dels partidaris de
Ruiz Zorrilla que servís per a esperonar la
revolució social que desitjava. En
aquests últims anys lluità contra la
tendència «política» i el
pragmatisme
sindicalista en el moviment anarquista. Severí
Albarracín Broseta va morir el 5
de febrer de 1878 a Barcelona (Catalunya) de tuberculosi, assistit pels
metges
anarquistes José García Viñas i
Nemesio Gili. Curiosament, un carrer a Alcoi
porta el seu nom. ***
Execució
d'Auguste Vaillant - Auguste
Vaillant: El 5 de febrer de 1894 és guillotinat
a
París (França) l'anarquista,
partidari de la «propaganda pel fet», Auguste
Vaillant. Havia nascut el 27 de
desembre de 1861 a Mézières (Ardenes,
França). En aquesta data va ser trobat un infant a
la porta de l'Hospici Civil
de Mézières i se li va posar el nom de Jean
Leonard; molt
posteriorment, el 17 d'agost de 1863, la jornalera Joséphine
Bouyer
reconegué ser la mare de l'infant i se li va posar el nom
oficial de
Jean Leonard Bouyer. Més tard, son pare, no sabem si
biològic o
oficial, Auguste
Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega,
abandonà sa família quan ell era molt
petit i sa mare es casà de
bell nou amb un home que no va
voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una
nodrissa.
Patí
una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a
París a peu. A la capital
francesa començà una vida
«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.)
que
el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el
tren sense bitllet
i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per
haver menjat en un restaurant
sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent
(pastisser,
sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per
l'astronomia i la
filosofia, alhora que començà a
freqüentar els cercles anarquistes, militant
d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de
Montmartre, de la qual
va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats
intel·lectuals
anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888
abandonà l'FGI
acusat d'espia i entrà en el grup «Les
Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges,
del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la
indigència amb sa companya
i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890
emigrà al Chaco
(Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara
Jean-Isidore Dalbiès (Colló
o Couyou) L'aventura americana va
ser un fracàs total i el març de
1893 retornà a França, instal·lant-se
a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a
secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa
filla –unes
versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a
Amèrica–
i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme
–aleshores
molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les
corrupcions nascudes en la construcció del Canal de
Panamà– dels partidaris de
la «propaganda pel fet» que es van donar entre els
anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante
Caserio, Émile Henry, etc.) l'influïren
força. Decidí realitzar la seva
«propaganda» i amb diners que aconseguí,
segons la policia, de la dona de Paul
Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per
preparar una
petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa
potència, havia estat
fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en
els
cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de
1893, cap a
les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia»,
llançà una bomba a l'hemicicle de
la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada
des de la segona
tribuna pública situada a la dreta del president de la
Cambra, Charles Dupuy,
la bomba –amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren
com a
metralla–
només ferí lleugerament una cinquantena de
diputats i d'espectadors que
assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix
resultà ferit al
nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a
l'Hotel-Dieu
mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté
per escrit davant el jutge
d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons
ell, l'acció,
netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir
el major nombre de polítics
en represàlia per l'execució de Ravachol i per
denunciar la política repressiva
del govern francès contra el moviment anarquista. La
reacció a aquest atemptat
fou immediata i, a part de l'expulsió de França
de 15 anarquistes italians i la
persecució de la família Reclus, el 12 de
desembre es votà la primera de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis Perverses), especialment dirigides contra
el moviment anarquista i els seus òrgans
d'expressió. Jutjat en una única
sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per
«intent
d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres
indrets va haver protestes i
manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses
peticions de
clemència al seu favor –fins i tot la feta per
l'abat
Lemire, ferit durant
l'atemptat–, i la intervenció de Sidonie davant
l'esposa
del president de la
República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste
Vaillant va ser
guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca
l'anarquia!», el 5
de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de
París (França). Al marge del
període de la Revolució francesa, Vaillant va ser
l'única persona executada a
París per haver comès un crim sense morts. Sa
filla Sidonie, a petició de son
pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels
desigs de la
marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la
indignació del
moviment anarquista el qual adoptà com a himne la
cançó La complainte de
Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música
d'Émile Spencer, que reemplaçà La
Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es
convertí en lloc de
peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven
eren fotografiades
i després patien represàlies per les autoritats.
El 24 de juny de 1894, en venjança,
l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el
president de la República
francesa Sadi Carnot. Auguste Vaillant (1861-1894) ***
Notícia
del nomenament de Louis Daubisse apareguda en el periòdic
ginebrí La
Tribune de Genève del 12 de desembre de 1908 - Louis Daubisse: El
5 de febrer
de 1921 és trobat mort al VII
Districte de París (França)
l'anarquista Louis Daubisse. Havia nascut el 5 de juliol de 1877 a Perigús (Perigord,
Aquitània, Occitània). Era fill de Léonard Daubisse,
fuster, i de
Marguerite Queyroi, modista. Es guanyava la vida treballant de
tipògraf. En
1897 va ser declarat exempt de fer el servei militar per cicatrius de
cremades
al tòrax. El maig de 1899 s'instal·là
a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El febrer de
1904 es casà a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa) amb Berthe Cécile Favre, nascuda
en aquesta població. El 18 de juliol de 1908
parlà en l'assemblea de
propaganda, pública i contradictòria, sota el
títol «L'utilité des
sindicats»,
celebrada al jardí de la Casa del Poble de Nyon (Vaud,
Suïssa), i on també va
parlar Charles Hubacher, president del Sindicat de
Metal·lúrgics de Ginebra. El
desembre de 1908 va ser renovat en el càrrec de president de
la Societat
Tipogràfica de Ginebra, secció de la
Federació dels Tipògrafs de la Suïssa
Romanda,
el vicepresident de la qual fou Ernest Frossard i el secretari Pierre
Aragno.
Segons un informe policíac del 18 de novembre de 1909,
estava considerat com
amic de destacats anarquistes (Pierre Monatte, Émile Pouget,
Georges Yvetot) i
ben conegut a Ginebra, on a més de presidit el sindicat dels
tipògrafs i
animava el periòdic de Luigi Bertoni Le
Réveil Anarchiste. En 1910
col·laborà en el periòdic La
Voix du Peuple, òrgan de la Federació
de
les Unions Obreres de la Suïssa Romanda. De bell nou a
França, el 18 de març de
1910 parlà, amb altres companys (A. Brulot i el doctor
Reichman), en la gran assemblea
popular per a commemorar l'aniversari de la Comuna de París
organitzada pel Grup
Revolucionari de les Escoles (GRE), del qual era secretari, a la Sala
Prolétarienne
del carrer Mouffetard de París. El maig de 1910
s'instal·là al número 31 del
carrer Jean-de-Beauvais del V Districte de París
(França). El 26 de maig de
1910 assistí a una reunió del GRE, que es reunia
al número 12 del carrer
Flatters del V Districte, on incità els companys a
afiliar-se als sindicats per
fer «educació
revolucionària». Segons un informe
policíac de l'endemà, en aquesta
reunió declarà que els actes terroristes a
França estaven tan justificats com a
Rússia i que en 1894, l'època del terrorisme
anarquista, la burgesia era menys
«arrogant» que aleshores. Posteriorment fou membre
de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). El 3 de març de
1915 va se declarat apte en la
revisió militar i el 25 de juny de 1915 va ser destinat com
a caporal al 84
Regiment d'Infanteria. El 3 de novembre de 1917, després de
passar per altres
tres regiments d'infanteria i 12 mesos al front, se li va
sol·licitar ser
llicenciat de l'exèrcit per «tuberculosi
pulmonar» i altres moltes
complicacions mèdiques, resolució que es va fer
efectiva el 28 de juny de 1918.
En 1921 vivia amb sa companya Berthe Cécile Favre al
número 7 del carrer Henri-Regnault
del XIV Districte de París. El cos de Louis Daubisse va ser
trobar el 5 de febrer
de 1921 sota les aigües del pont d'Iéna del VII
Districte de París (França) i
segons l'informe mèdic havia mort sobre el 15 de gener de
1921. ***
Necrològica
de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 23 de febrer de 1924 - Louis Avennier: El
5 de febrer de 1924 mor a
Ginebra (Ginebra,
Suïssa) el
periodista, poeta,
novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista
revolucionari Louis
Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Havia nascut el 10
d'abril de 1872 al
barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fill
d'un obrer rellotger
especialitat en cadenes (cabinotier) de
«La Fabrique» de Saint-Gervais,
després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps
a «La Fabrique»,
abandonà els estudis en 1892 per provar sort
artística i literària a París
(França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes
François Coppée i Sully
Prudhomme. A finals de segle col·laborà en
diverses revistes, com ara La
Plume (1896), Signal de Genève
(1896), La Montagne. Revue suisse
d'Art et de Littérature (1896). Sense
l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a
Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque
l'oiseau chante...,
que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully
Prudhomme, i
alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment
es
guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre
del Partit
Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les
novel·les L'épreuve
(1897) i Une faute (1899), on intentà
palesar els costums de certs cercles
protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys
acollida que la
seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue
Helvetique, que desaparegué
dos anys després. També en aquests anys
col·laborà amb cròniques
literàries en Journal
de Genève. En 1903 esdevingué president
de la Unió d'Empleats i Empleades i
vicepresident de la sindicalista revolucionària
Federació de Sindicats Obrers
(FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre
1904 i
1906 col·laborà en periòdic bimensual La
Lutte, publicat a Lausana per
Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi
Bertoni, i encapçalà les
vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses
conferències. Col·laborà
habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis
Lavanchy, en Almanach
du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste
i en La Voix du Peuple,
òrgan de la Federació d'Unions Obreres de
Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906
col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista
de Ginebra. El 8 de juliol de
1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se
celebrà a Friburg (Friburg,
Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en
el míting de clausura. En
1907 publicà, editat per La Voix du Peuple,
el fullet Politique, syndicalisme
et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap
exemplar. En 1907 va
ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard,
Margarethe Faas-Hardegger,
Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting
en suport de Luigi
Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó
de Ginebra, que comptà amb el
suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la
Unió Obrera d'Obrers del Metalls,
«La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu
Comunista, el Grup de Le Réveil.
Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de
1907 a
Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud,
Suïssa). Durant la
tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les
informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un
«Almanac anarquista»,
coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà
activament en la
campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el
fullet Considérations à
propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les
manifestacions del Primer de
Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler,
Swarzenbourg,
Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de
Ginebra. L'abril de
1908 declarà que no desitjava que al seu nom
s'adjuntés el qualificatiu
d'«anarquista», malgrat les seves simpaties
declarades, i fins i tot va
amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava
aquest desig. Entre
1908 i 1915 portà la secció literària
«Contes et nouvelles» del diari L'Humanité.
En 1909 col·laborà en el diari parisenc La
Révolution. Quotidien de lutte
sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti
i Jean
Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut
durant la vaga de
tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud,
Suïssa). El 18 de
juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de
la Casa
del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais
d'Été del barri de
Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor
privat a
Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany;
actualment Polònia), on va
escriure diversos articles sobre la qüestió
polonesa. En 1913 va ser orador,
amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la
guerra
va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la
Coulouvrenière de
Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond,
va fer costat la
FUOSR, en contra de la reformista Federació de
l'Alimentació. El 15 de març de
1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes
français a la Casa
del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer
de
Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el
periòdic quinzenal anarquista
intervencionista de Jean Wintsch La Libre
Fédération. Partidari de la
causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del
Marne per al diari ginebrí
La Suisse –publicà un assaig
(«Les collaborateurs de La Grande Revue
tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i
escriptors anarquistes, Léon i
Maurice Bonneff– i envià cròniques des
de la mateixa Alemanya. El juny de 1915
organitzà una conferència sobre els voluntaris
suïssos al front francès i també
un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa
aliada.
Publicà el llarg assaig «La Suisse et la
Guerre» en el número de juny de 1915 del
periòdic mensual parisenc La Grande Revue,
que tingué una enorme repercussió.
En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En
convoyant des
rapatriés français. Mostrà
la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni,
quan aquest va ser detingut preventivament arran de
l'explosió d'una bomba a
Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le
Genevois del
15 de setembre de 1918. Després de la guerra,
reprengué les seves conferències
sobre història de l'art, però sembla que ja no
freqüentà els cercles
llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic
francès al Caire (Imperi
Britànic; actualment Egipte), però
retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà
en La
Suisse Libérale. Destacat crític d'art,
en 1922 va publicar a Ginebra les
plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire
(1790-1852) i James
Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà
en La Bibliothèque Universelle
i en La Revue Suisse. Poc després de la
defunció de sa mare, Louis
Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). ***
José
Bailo Mata - José Bailo Mata:
El
5 de febrer de 1951 es certifica la mort a Vénissieux
(Lió, Arpitània) de l'anarquista i
anarcosindicalista José Bailo Mata, conegut
com Pepe. Havia nascut el 28 de novembre de 1923 a
Leciñena (Saragossa,
Aragó, Espanya).
Era fill de Casimiro Bailo, pagès, i de Justa Mata, i
tingué dos germans i una
germana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
hagué de fugir del
poble amb sa mare i sa germana Felisa, anant primer a Fraga i
després a
Barcelona. En acabar la guerra civil passà amb sa
família a França i va ser
tancat als camps de concentració d'Argelers i de Sant
Cebrià. Posteriorment va
ser acollit per una família francesa, on treballà
a la seva granja. Instal·lat
a la zona de Lió (Arpitània), milità
en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
i entrà a formar part dels
grups d'acció confederals al voltants de Laureano Cerrada
Santos. Amb son germà
Francisco Bailo Mata, Joan Català
Balañà, Antonio Guardia Socada i Juan
Sánchez
(El Pelao), hauria participat el 18 de gener de
1951, en un atracament d'un
furgó postal al carrer Duguesclin de Lió en el
curs del qual el guàrdia Guy Arnaud
resultà mort, mentre que altre guàrdia, Louis
Morin, greument ferit va morir
poc després el 3 de febrer; nou persones més
resultaren ferides i Auguste Jard,
un vianant que hi passava, va morir el 26 de gener a resultes de les
ferides.
Després de la detenció l'1 de febrer de 1951 son
germà Francisco, José Bailo
Mata, segons la versió oficial, es va suïcidar d'un
tret al cap en una petita
cabana d'utillatge d'un jardí de Vénissieux
(Lió, Arpitània) i el seu cos va
ser trobat el 5 de febrer de 1951, tres o quatre dies
després de la seva mort
segons l'autòpsia. Altres fonts asseguraren que el tret
mortal el va rebre a
l'esquena; el cert és que el se cos no va ser mostrat a la
família i va ser enterrat
ràpidament en una fossa comuna. Son germà
Francisco Bailo Mata va ser
brutalment interrogat per la policia, jutjat i condemnat per
l'Audiència del
Roine el febrer de 1955 a treballs forçats a
perpetuïtat. Arran d'aquest cas, una
quarantena de responsables del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el
exili
van ser detinguts (Joan Català Balañà,
Juan del Amo, Pere Mateu Cusidó,
Francisco Ortiz Pérez, Josep Peirats Valls, Cayetano Zaplana
Zapata, etc.) i
durament interrogats per les autoritats franceses. ***
Necrològica
de Francisco Buj Iranzo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 de maig de 1972 - Francisco Buj
Iranzo: El 5 de
febrer de 1972 mor a Perigús (Aquitània,
Occitània)
l'anarcosindicalista Francisco Buj Iranzo –a vegades el
llinatge citat
com Bug.
Havia nascut el 31 de març de 1901 a
Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya).
Sos pares es deien
Vicente Buj i Lina
Iranzo. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya),
on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra
civil vivia a
Montornès del Vallès (Vallès Oriental,
Catalunya) i formà part del Comitè
Revolucionari d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Moissídan
(Aquitània,
Occitània), on milità
en la Federació Local de la CNT. Francisco Buj Iranzo va
morir el 5 de
febrer de 1972 a l'Hospital de Perigús
(Aquitània,
Occitània). ***
Necrològica
de Luis Paleo Saavedra apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'abril de 1974 - Luis Paleo Saavedra: El 5 de febrer de 1974 mor a Göteborg (Västra Götaland, Suècia) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Paleo Saavedra. Havia nascut a Mugardos (la Corunya, Galícia). Quan era molt jove entrà a formar part del moviment anarquista. Durant la guerra civil fou sergent del Batalló «Galícia» i membre de l'Agrupació Confederal Galaica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al front d'Astúries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i acabà exiliant-se a Suècia. ***
Ángel
Menéndez Blanco (Ánxelu) -
Ánxelu:
El
5 de febrer de 1987 mor a
Gijón (Astúries, Espanya) el poeta,
monologuista en
llengua asturiana i militant anarquista Ángel
Menéndez Blanco, conegut com Ánxelu. Havia nascut l'1 de març
de
1899 a Villallana (Lena, Astúries, Espanya). Era fill d'Alberto Menéndez García i de Benigna Blanco Blanco.
Quan era un infant sa família es traslladà a
Santa Cruz de Mieres (Mieres,
Astúries, Espanya). Només va poder fer els
estudis primaris i amb 13 anys
començà a fer feina en una mina de la
«Sociedad Hullera Espanyola» (SHE), on
passà per diverses categories laborals fins arribar a
vigilant. En aquesta
època entrà a formar part del moviment anarquista
i participà activament en les
activitats de l'Ateneu Popular i de la Casa del Pueblo de Mieres. El 22
de febrer
de 1919 es casà amb Consuelo Cachero Suárez, amb
qui va tenir quatre filles
(Estelita, Piedad, María del Rosario i María
Consuelo) i un fill (Ángel). En
1929 començà a actuar com a monologuista i
versificar improvisadament en
vetllades, actuacions benèfiques i altres funcions. En
moltes obres va fer
d'actor i d'empresari de les seves funcions. En aquests anys
compaginà la feina
a la mina amb la gestió d'un petit taller de fusteria de la
seva propietat a
Gijón (Astúries, Espanya) que hagué de
tancar en 1934. En aquesta data
s'instal·là a Mieres, on creà
«La Gracia Artística Mierense», grup de
guitarristes, un actor còmic i ell d'actor, que
aconseguí un gran èxit. Quan
esclatà la guerra civil lluità en
l'Exèrcit Popular de la II República i quan
les tropes feixistes ocuparen Astúries va ser integrat com a
soldat en el bàndol
franquista. Segons alguns, després de la guerra
s'acostà al règim franquista.
En 1948 la Llibreria Cultura de Mieres començà a
publicar en fullets els seus
monòlegs en asturià. També va escriure
obres curtes de teatre costumista. En 1955
es va jubilar amb greus problemes de silicosi i en 1972 es
mudà a Gijón. Entre
les seves obres podem destacar La excursión de
Ánxelu a Pravia. Pa
Marruecos. Celedonio. De corazón sanu (1932), Las
tres chaquetes de
Ánxelu. El divorciu de Segundo (1933), Los
consejos de Ánxelu
(1933), La sentencia de Pachu o A Tino no-y gusta el vino.
Linón (1933),
Vientu, chubascu y marea. El rollu de Falu. Si non quies vete
n'un flaco,
procura comprar tabaco (1934), Les muyeres son el
diañu (1934), Recuerdos
de San Antón. Pachón o la caza del
gurrión. La despedida de Pin (1934), Los
amores de Xuana (1934), ¿En
qué pensaria Xuaca? (ca. 1934), Siempre
contigu, Mariyina (1935), La pesca de los
cipámpanos (1936), El
buen gusto de Pinón (1948), Ocurrencies
del tíu Antón (1949), El
tiru per la culata. Les conquistes de Rufón El Pintu. Xuaco
el oso (1949), El
primer besu de Llorenza (1958), Un tratu sin
condición. Manín el Cuba.
Tristán echó una cana al aire (1958), Lo
mejor que dio la cencia. Dos
cazaores famosos. A río regüeltu, ganacia de
pescaores. De un tiru tres
páxaros. La trampa rescampla. Disparu certeru
(1960), entre d'altres. Ángel
Menéndez Blanco va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de
Gijón (Astúries, Espanya) i va ser enterrat a Santa Cruz (Mieres, Astúries, Espanya). En
1995 la seva obra va ser recollida i editada per Antón
García, amb la
supervisió de son fill Ángel Menéndez
Cachero, en el llibre Monólogos,
poemes y teatru asturianu. En 2003 es publicà Monólogos
d'Ánxelu, en
edició de Faustino Fernández Álvarez.
Té inèdit el monòleg Un
viaxe a Mieres
al mercáu, escrit en 1934. Ánxelu
està considerat l'autor de monòlegs
més
popular de la literatura asturiana. ***
Necrològica
de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 17 de març de 1987 - Manuel Peralta
Bernal: El 5 de febrer de
1987 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Havia nascut
el 27 d'octubre de 1895 a Alcorisa (Terol,
Aragó, Espanya). Sos pares es deien Damaso
Peralta i
Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a
treballar de sagal d'un pastor
qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb
son pare
a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo,
però ambdós
van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment
emigrà a Fígols (Berguedà,
Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari.
En 1917 va ser un
dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT). També es va integrar en la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931,
amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de
Barcelona (Catalunya)
i en 1932 intervingué en la insurrecció
anarquista de Fígols, on es va
proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres
companys
al vaixell-presó Buenos Aires,
ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les
colònies africanes.
En tornar a la Península s'establí a Balsereny
(Bages, Catalunya). Durant la
Revolució participà en les
col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939,
amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs a diversos camps de
concentració (Vernet, Barcarès i
Sètfonts). A finals de 1939 començà a
treballar a les mines de carbó de La Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània).
Després de la II Guerra Mundial milità en la
Federació Local de Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya
fou Bienvenida
García Pérez, amb qui tingué tres
infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots
militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de
1987 al
seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). Pedro Peralta
García (1923-2014) ***
Necrològica
de Lorenzo Muniesa Muniesa apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 6 d'abril de 1993 - Lorenzo Muniesa Muniesa:
El 5 de febrer de 1993 mor a Montalban
(Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Lorenzo Muniesa
Muniesa –en algunes
fonts el citen erròniament Minuesa.
Havia
nascut el 18 d'abril de 1909 a Alcaine (Terol, Aragó,
Espanya). Sos pares es
deien Francisco Agustín Muniesa Ferreruela, espardanyer, i
Catalina Muniesa Quilez. Militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució sa companya,
Isabel Lerín
Cotaina, resultà morta i confià sa filla Isabel,
d'un any i mig, als avis i ell
s'enrolà en la 26 Divisió (antiga
«Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular
de la
II República espanyola. Greument ferit al front,
patí l'amputació del braç
dret. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en
diversos camps de concentració. En 1948 aconseguí
que sa filla passés la frontera
per Andorra i amb ella s'instal·là a Montalban,
on milità en la CNT local. Fou
membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada en
1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Lorenzo Muniesa
Muniesa
va morir el 5 de febrer de 1993 al seu domicili de Montalban
(Guiena,
Occitània). ***
Juan
Ángel Verde Odón - Juan Ángel Verde Odón: El 5 de febrer de 1995 mor a Caracas (Veneçuela) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ángel Verde Odón, conegut com Juan Verde, El Argentiono o El Loquito Lindo. Juan Verde, segons alguns era un pseudònim que esdevingué nom legal. Havia nascut el 4 d'agost de 1904 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya), encara que alguns diuen que havia nascut a Guadalajara (Castella, Espanya) o a Itàlia. Quan era molt jove emigrà a Buenos Aires (Argentina). En aquesta ciutat s'enfrontà a l'antiorganizacionisme de Severino Di Giovanni i del seu grup i va repudiar l'assassinat d'Emilio López Arango. Home d'acció, encapçalà la secretaria dels Grups de Defensa de Rosario (Santa Fe, Argentina). En 1930, arran del cop militar del general José Félix Uriburu, s'exilià a Catalunya. A Barcelona treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant el «Bienni Negre» republicà (1933-1935) s'integrà en els Grups de Defensa Confederal (GDC) de Barcelona, i va ser nomenat secretari dels GDC de la Federació Local de Barcelona. En 1936 fou administrador de Solidaridad Obrera. Participà activament en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a París (França) i mesos després es pogué exiliar a Panamà, on treballà en la construcció, arribant a ser mestre d'obres. Cap a finals de 1940 passà, amb sa companya i ses filles, a Veneçuela. A Caracas fundà amb altres companys, com ara Pedro Beltrán Guells, Pere Bargalló Cervelló, Francisco Escamilla Vera, Tomás Germinal Gracia Ibars (Víctor García), Josep Xena Torrent, etc., alguns membres de la Confederació de Treballadors de Veneçuela (CTV), el «Centro Cultural y de Estudios Sociales», al número 8 de l'avinguda Alameda del barri de San Bernardino de Caracas, que tenia biblioteca, sala de cinema i un centre excursionista. Formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Veneçuela, al voltant de la «Casa España», i entre 1959 i febrer de 1978 dirigí, amb Vicente Sierra Ruiz, Solidaridad Internacional Antifascista de Venezuela. Boletín de Información. En 1959 formà part del grup anarquista «Errico Malatesta» i edità, amb Pablo Benaiges, Juan Cazorla Pedrero (Tom Mix), Alberto Espiés Sanz, Eusebio Larruy, Francisco Portela, Vicente Sierra Ruiz i altres llibertaris contraris al politicisme de José Expósito Leiva i el seu Partit Llibertari (PL), el periòdic Simiente Libertaria. Órgano del Grupo Libertario «Errico Malatesta» (1959-1961), el qual dirigí i que s'oposà a la reunificació confederal. En 1963 fou secretari de Propaganda dels Grups de Defensa Confederals (GDC) veneçolans i fou responsable del seu Boletín de los Grupos Confederales (1969-1978). En aquests anys treballà com a corrector d'impremta en la revista Momento, on col·laborà amb molts de pseudònims, i s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. Membre de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), entre 1969 i 1978 s'encarregà del Boletín AIT. Formà, amb Floreal Castilla, segons uns, i amb Josep Xena Torrent i Francisco Portela, segons un altres, un grup d'afinitat. Trobem textos seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Ação Direta, Boletín AIT, Boletín de los Grupos Confederales, Simiente Libertaria, etc. Juan Ángel Verde Odón (1904-1995) ***
Manuel
Gaya Canalda fotografiat al seu domicili per P. J. Phanse
(Mèxic, novembre de 2012) - Manuel Gaya Canalda:
El 5 de febrer de 2013 mor a la
Ciutat de Mèxic (Mèxic) el polític
republicà i militant confederal Manuel
Ricard Gaya i Canalda. Havia nascut el 21 de setembre de 1916 a Lleida
(Segrià,
Catalunya). Sos pares es deien Francesc Xavier Gaya Massot,
farmacèutic, i
Margarida Canalda Pons. Després d'estudiar el batxillerat a
Lleida, aconseguí
el títol de peritatge agrícola a l'Escola de la
Generalitat de Catalunya. En
1932 s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Va
ser el fundador de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Maldà (Urgell, Catalunya) i secretari
de la Unió Agrària. Quan esclatà la
Revolució fou representant d'ERC en el Comitè
de Milícies Antifeixistes de Malda i l'octubre de 1936
s'incorporà com a soldat
a l'Escola de Guerra de Barcelona (Catalunya) de l'Exèrcit
Popular de la II
República espanyola, d'on sortí amb el grau de
tinent i va ser enviat a la 136
i a la 134 Brigada Mixta, participant en diverses operacions militars
(Belchite, Aragó, Tremp, Segre, etc.), essent ascendit a
capità per mèrits de
guerra i patint dues ferides en combat. En 7 de febrer de 1939, quan el
triomf
franquista era un fet, creuà la frontera cap a
França després de passar per Camprodon
(Ripollès, Catalunya) i va ser internat al camp de
concentració d'Argelers.
Posteriorment formà part d'una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) a
l'Alta Savoia dedicada a fer fortificacions per a l'exèrcit
francès a la
frontera amb Itàlia. El 13 de juliol de 1939
aconseguí embarcar a Bordeus (Aquitània,
Occitània) a bord del vaixell Mexique,
que arribà el 27 de juliol al
port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Després de
treballar en un ranxo i
d'ensenyar agronomia a l'Estat de Michoacán,
s'instal·là a la Ciutat de Mèxic,
començà a treballar com representant d'aliments
(vins, pernils, embotits,
etc.). Més tard, després de fer un curs d'agent
d'assegurances, va fer feina en
aquest sector en la companyia «Latinoamericana».
També regentà una fàbrica de
papers pintats amb un grup industrial suís i es
dedicà a la compravenda de
terrenys urbans. A partir de 1942 fou soci de l'Orfeó
Català, del qual fou
membre de la seva junta directiva entre 1985 i 1990. En 1951
aconseguí la
nacionalitat mexicana. A més, fou president de la
Immobiliària Catalana i
membre del Club d'Empresaris Catalans a Mèxic. En 1976,
després de la mort del
dictador Francisco Franco, va fer un viatge a Catalunya. Sa companya
fou Rosa
Maria García Cortina, amb qui tingué cinc infants
(Francesc Xavier, Manuel
Ricard, Lluís Andreu, Jordi Ramon i Ferran
Agustí), de qui enviudà, casant-se
posteriorment amb la catalana Dora Samblancat. ---
|
![Capçalera de "La Lueur" [CIRA]](http://www.estelnegre.org/fotos/lalueur.jpg "Capçalera de \"La Lueur\" [CIRA]")
![[04/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/02]") |
|
![[06/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/02]") |
|
|
| Actualització: 08-08-24 |