|
---
Anarcoefemèrides
del 5 de març Esdeveniments
Borsa de París - Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Auguste Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident. ***
Cartell de la conferència neomaltusiana - Conferència de
Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra
al Salon de l'Harmonie de París
(França) una conferència
«pública i contradictòria»
sota el títol «Le
néo-malthusianisme et la révolution»
(El neomaltusianisme i la revolució).
Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser
presidida per
l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog
anarquista Paul
Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe
policíac assistiren unes 400
persones de les quals 150 n'eren dones. ***
Capçalera
de L'Etna - Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi. ***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 3 de març de 1955 - Exposició de
cartells: Entre el 5 i el 6 de març de 1955 se
celebra als locals del
Confederació Nacional del Treball (CNT) de París
(França) una exposició de
cartells de la guerra d'Espanya organitzada per les Joventuts
Llibertàries.
L'exposició, que comptà a més de
cartells amb periòdics i altres documents, va
ser presentada, entre altres, per René Lamberet. ***
Un
escorcoll d'aquest muntatge policíac - Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).
Naixements
Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894) - Pierre Eugène
Cana: El 5 de març de 1847 neix al VIII
Districte de París (França)
l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu
nom escrit erròniament Canat.
Sos pares es deien François Marie
Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com
a muntador de
peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà
al XI Districte de
París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui
va tenir set
infants. En aquesta època vivia amb sos pares al
número 190 del bulevard de
Charonne del XX Districte de París. En 1871
nasqué son fill Eugène Louis Cana,
que treballarà en el mateix ofici que son pare i
també esdevindrà anarquista.
En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al
número 31 del carrer Amelot de
París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un
llistat d'anarquistes i formava
part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme).
L'abril de
1892 freqüentà amb son fill el grup
«Cercle Internacional», que es reunia tots
els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894
pare i fill
figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos»
i ambdós treballaven al
mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i
aparadors de coure i
de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant,
i ell vivia al número 24
d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc
d'una gran batuda de
les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels
comissaris Fédée i
Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu
domicili va
ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a
comissaria i
fitxat en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va
ser posat en llibertat ben igual
que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general
d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine.
Durant els anys següents
figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia
la número 2 del carrer
Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de
1900 al seu domicili de Draveil (Illa de
França, França). ***
Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882 - Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Sos pares es deien Jean Marie Coindre, teixidor, i Julienne Morand. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com «Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». El 14 de setembre de 1901 es casà a Lió amb Antoinette Blanc, vídua de Claude Chorlet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881 - Antoine Desgranges: El 5 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1852 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Sos pares es deien Jean Claude Desgranges, sabater, i Marie Berlande. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat «Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca de Joseph Gama (6 juliol de 1894) - Joseph Gama: El 5
de març de 1853 neix al I Districte antic (actual IX
Districte) de París
(França) l'anarquista Joseph Constant Hippolyte Gama. Sos
pares es deien Jean
Hippolyte Gama, cotxer, i Marie Allard. Es guanyava la vida treballant
de gravador
en joies. En 1873 va ser sortejat al VIII Districte de París
i va ser declarat
exempt de fer el servei militar perquè un germà
seu ja servia a l'exèrcit. El 9
d'octubre de 1886 va ser condemnat a tres mesos de presó per
complicitat en
robatori. El 4 de juliol de 1894 el comissari de policia de
Levallois-Perret
(Illa de França, França) escorcollà el
seu domicili, al número 21 del carrer
Valentin, controlat com a refugi habitual de dones
prostituïdes i proxenetes. Juntament
amb 12 homes, vuit d'ells anarquistes, i tres dones, va ser detingut
quan es
trobava al llit amb Marie Legrand, a la qual tenia prostituïda
al seu càrrec.
Detingut, va ser portat a comissaria i interrogat. A més de
reconèixer-se
anarquista, declarà que es dedicava des de feia set anys a
la venda d'antiguitats
pels mercats pel seu compte, que no tenia estoc, que treballava a
comissió i
que aquesta activitat li reportava cinc francs diaris de mitja.
Reconegué que coneixia
des de feia molts d'anys Marie Legrand i que es prostituïa des
de feia un any –ella
confessà que ho feia des de feia nomes 15 dies i que no era
anarquista. Dos
dies després, 6 de juliol de 1894, va ser fitxat en el
registre antropomètric
del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i
presentat davant el
jutge d'instrucció sota l'acusació
d'«associació criminal i vagabunderia
especial (proxenetisme)». Segons informes
policíacs, freqüentava destacats
anarquistes, com ara Émile Bocquet, Jean Bouchet, Jules
Chatillon i Louis
Léveillé. La instrucció del cas no
arreplegà càrrecs suficients per mantenir-lo
tancat i el 13 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de
juliol de
1895 aquest cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la
seva
defunció. ***
Fotografia
policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de
1894) - Célestin
Bossard:
El 5 de març de 1861 neix a La
Gaubretière (País del Loira, França)
l'anarquista i sindicalista Célestín
Félix Onésime Marie Bossard. Sos pares es deien
Célestin Auguste Bossard, transportista, i Marie Antoinette
Planchot. Sabater de
professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del
fabricant de sabates
Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de
París. L'1 de març de 1892 es
casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21
de novembre de 1892 vivia tot
sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del
XVIII Districte de
París. Considerat un bon treballador, tot els diners que
aconseguia els gastava
en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en
cotitzacions a diversos
grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i
formà part
de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de
juny de
1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i
de detenció al seu
nom sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari
de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al
seu domicili on treballava
amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach
de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la
Cambra
Sindical de Sabaters, dos números de La
Révolote
del febrer i març de 1894 i
dos carnets electorals de l'any 1893
al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la
presó parisenca de Mazas, però
va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any.
Durant la
tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois,
Pierre Louvet, Noël i altres,
d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al
cafè
«Aux Lions Caulaincourt», al número 17
del carrer Caulaincourt de París. Més
tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet
i
Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que
es trobava al
número 18 del carrer Molière de París.
El 5
d'abril de 1902 es casà al XVIII Districte de
París amb
Eugenie Robinat.
Potser es tracti del mateix Bossard,
militant anarquista que en 1907 substituí Auguste
Delalé al front de la
secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que
ocupà anteriorment en alternança
amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Alberico
Angelozzi - Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Sos pares es deien Armando Angelozzi i Maria Elisa Parmiani. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia). ***
Foto
policíaca de Ludovico Caminita (1908) - Ludovico
Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm
(Sicília) el periodista, poeta,
dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita,
més conegut
com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig
Caminita, i que signava Ludovico
M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna
Pizzo.
Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans
d'emigrar en 1902 als Estats
Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei
militar. En arribar a Nord-Amèrica
es posà a fer feina de miner a Jessup
(Pennsilvània, EUA) i es decantà per
l'anarquisme després d'un debat amb el català
Pere Esteve, seguidor d'Errico
Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels
tintorers de
seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després
residí a Barre (Vermont, EUA), on
treballà d'impressor en la publicació anarquista
de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva,
en la qual també
col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció
Socialista del Nucleo dell'Arte
Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de
Barre. El 31 de
desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en
aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren
1.200
exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball
al Pavillon Hall de
Barre a benefici dels condemnats polítics i per a
l'edició de L'idea cammina.
En 1905 va ser fitxat
per la policia com a «actiu propagandista
anarquista». En aquesta època també
publicà el llibre de poemes Versi.
Però el vertader Ludovico no només no figura en
el registre de subversius, sinó
que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de
febrer, segons Michele– de
1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg
(Manitoba, Canadà),
segons la versió de Michele– a causa d'una
fractura en una cama després de
caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una
carta que Michele
mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm,
responsable
d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als
pares la
mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom
de son germà.
Profundament anticlerical –anomenà son fill
Lucifero–, en 1906 l'impressor
anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che
cosa è la religione, amb un prefaci de Guido
Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti
sono un paese
libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una
conferència contradictòria amb
Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb
Trueba i
Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en
ocasió del Primer de Maig de
1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) de
Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo
Filodrammatico «Enrico
Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea
cammina. També en 1906
col·laborà en The
Emancipator i Il Lavoratore Italiano.
En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un
dels
anarquistes italians «més reputats i
perillosos» i membre del «Gruppo Diritto
all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu
conferenciant, va fer
intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut.
S'instal·là a
Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del
periòdic anarquista La Questione
Sociale, on publicà
articles amenaçadors contra el president dels Estats Units
Theodore Roosevelt i
la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I
d'Itàlia a mans de
l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres
delegats per
Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant
la vaga com a mitjà
de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York,
EUA), on
segons les autoritats atacà les «institucions
nord-americanes i al president
Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de
1908, va ser novament detingut
a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una
conferència en nom dels IWW,
però va ser posat en llibertat dos dies després
amb la condició que mai no
tornès a la regió; un mes després, va
ser acusat a Nova Jersey d'«incitació
a la revolta» arran d'uns
articles publicats en La Questione
Sociale. En 1908 tingué una sonada
relació amb una dona casada, Amalia
Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa
companya, donant lloc
a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa
família i va perdre la
custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara
la mare demanava al pare
poder veure la filla. En 1908 publicà Il
diritto d'amare i L'educazione
dè
fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908
desaparegué de
Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i
Alexander Berkman amb la
finalitat de treballar en les oficines de Mother
Earth. A començament de 1909
començà a publicar a Filadèlfia
(Pennsilvània,
EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale.
També col·laborà en Cronaca
Sovversiva,
de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i
Camillo Rosazza Riz,
L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago
(Illinois, EUA), promogué el suport al moviment
revolucionari mexicà entre els
membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago
Mexican Liberal
Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago),
de la que
Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera.
En 1910 es
traslladà a Los Ángeles (Califòrnia,
EUA), on promogué la integració dels jornalers
italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL,
Federació Americana
del Treball), i per això participà, com a orador
en italià, en el «Gran Míting
Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a
l'Italian Hall. El maig de
1910 participà en la formació del
Comitè Internacional del Partit Liberal
Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians,
nord-americans, alemanys,
russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es
proposà difondre
internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco
Ignacio
Madero i la seva primera acció fou publicar una
«Crida als Treballadors del
Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo
La Demolizione», de Latrobe
(Pennsilvània, EUA), li va publicar I
delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità
la columna italiana del
periòdic mexicà magonista Regeneración
i posteriorment també col·laborà amb
articles i il·lustracions en aquesta
publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a
realitzar una gira
propagandística entre els treballadors italians arreu els
EUA. El 4 de febrer
de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una
conferència contradictòria sobre
la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El
març de 1912 va ser
detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys
abans per uns articles
publicats en La Questione Sociale.
En
sortir de la presó el primer que va fer fou una
conferència a Nova York (Nova
York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la
Revolució mexicana. L'octubre de
1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança,
juntament amb
Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver
exposat al
mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de
Paterson] del carrer
Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra
civilitzadora
d'Itàlia a Líbia»; la caricatura
(«El Triunfo de Italia sobre Turquía»),
que va
ser publicada en primera plana de Regeneración
i l'octubre de 1912 en Mother Earth,
havia
suscitat el «ressentiment» d'alguns italians
residents a Paterson i va ser
acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i
Itàlia». En 1913
col·laborà amb il·lustracions en el
periòdic Land and Liberty.
El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren
l'oficina de L'Era Nuova a Paterson
i
el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició
d'aquesta
publicació. Ente 1917 i 1918
col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander
Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de
tornada a Paterson,
edità el periòdic clandestí La Jacquerie,
que va treure pocs números a causa de la
repressió. En aquest mateix any dirigí
a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova.
La creació de la Cambra del Treball de Nova York,
més radical que els IWW, va provocar
dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo
d'«espia pagat per
la burgesia». Les acusacions llançades per
l'òrgan propagandístic de la
Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA,
Partit Socialista
d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de
1920
John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID,
Divisió
General d'Intel·ligència) de la Bureau of
Investigation (BI, Oficina
d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de
voluntaris de
l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una
gran batuda a Paterson
que portà a la detenció de 29
«perillosos terroristes» anarquistes locals,
entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro
Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo
Guabello,
Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.).
Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació
a Itàlia, però la
mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada,
probablement per
les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar
Hoover, portat
a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una
fiança de 10.000
dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre
de 1921 i el gener
de 1922, essent novament interpel·lat. La
informació treta de tots aquests
interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes
Andrea Salsedo, Roberto Elia
i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu,
en 1922 L'Avvenire Anarchico
parlarà de la seva
col·laboració amb la policia i Carlo Tresca
serà un dels seus detractors. En
1922 va escriure les seves memòries Twenty
Years of Experience in the Radical Movement, que resten
inèdites. En 1924
publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola
delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en
una cel·la
aïllada en aquesta illa. L'única cosa
certa, però, és que en 1926, per
evitar la deportació, va prometre al cònsol de
Nova York que «mai no havia
militat en el partit anarquista». Després de
l'afer de 1920, abandonà completament
l'anarquisme i es dedicà al «periodisme
burgès». El 16 de maig de 1921 la
representació del seu drama en quatre actes Sonata
elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per
Mimì Aguglia,
obtingué un gran èxit de públic i va
ser publicat finançat per sa companya
Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà
completament» del seu passat anarquista
en articles publicats en els diaris New
York World i New York Herald.
En
1924 col·laborava en Corriere
d'America
i en 1926 era redactor d'Il Bolletino
della Sera, declarant que professava «sentiments
patriòtics». En 1930 la
policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el
periòdic Il Minatore, va
ser informada per les
autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria
i desertor», però que segons
les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una
apreciable obra
d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran
admiradors del Duce i del
Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos
esborrat del registre de subversius.
No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut
acusat d'estar
implicat en la col·locació d'una bomba al
domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol
italià a Scranton, i només posat en llibertat
després de pagar una fiança de
2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani,
creà a Scranton l'empresa
radiofònica «Italian Reveries Broadcasting
Company», però l'abandonà el juny
d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In
Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo
Obici (Peanut King) sota el
títol Obici. Biografia.
Traslladat a Virginia,
Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta. Ludovico Caminita (1878-?) ***
Dora
Marsden - Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA). ***
Pau Sabaté i Lliró (El Tero) - Pau Sabaté Lliró: El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabaté i Lliró –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Sabater–, conegut com El Tero. Sos pares es deien Antoni Sabaté Rubies i Maria Lliró Ramells. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabaté (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabaté, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabaté va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabaté en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom. ***
Nota
necrològica d'Henri Raitzon apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 4
de març de 1948 - Henri Raitzon: El 5 de març de 1886 neix al II Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcosindicalista Henri Raitzon. Sos pares es deien Louis Raitzon, passamaner, i Françoise Bloch, modista. Obrer metal·lúrgic de professió, abans de la Gran Guerra formà part del Comitè Intersindical de Levallois-Perret (Illa de França, França) de la Confederació General del Treball (CGT). Durant la guerra va ser mobilitzat com a ajustador a les «Foneries i Acereries de la Marina» a Saint-Chamond (Roine-Alps, Alvèrnia). Participà activament en les vagues de desembre de 1917 per la reintegració del sindicalista pacifista Clovis Andrieu. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Sindicat dels Metal·lúrgics de Saint-Chamond i va ser encarregat per la Unió Departamental de formar part de l'organització de la vaga, gairebé femenina totalment, del sector tèxtil de Saint-Julien-Molin-Molette (Roine-Alps, França). Després d'un viatge a París (França) on s'entrevistà amb membres del sector minoritari confederal en vista a organitzar un moviment contra la guerra, decidí consagrar-se totalment a aquesta activitat. El 3 de febrer de 1919 exaltà a Saint-Chamond la manifestació de dones que s'havia celebrat el 31 de desembre de 1918 a Firminy (Alvèrnia, Occitània) les quals havien impedit partir la lleva de 1913 mobilitzada. En aquesta època orientà els seus esforços en intentar que els joves i les dones s'afiliessin al sindicat, atiant-los a l'acció revolucionària i el 12 de maig de 1918, durant una reunió amb joves de Saint-Chamond, explicà els principis d'aquesta. Durant el moviment de maig de 1918 jugà un paper important en les manifestacions i els mítings a Saint-Chamond, alhora que participà en reunions del Comitè Departamental de Vaga. El 26 de maig de 1918 va ser detingut, juntament amb altres companys, jutjat en consell de guerra i presentat com «sindicalista imbuït d'idees anarquistes de tendències revolucionàries». Tancat a Clarmont d'Alvèrnia, va escriure a Émile Hubert sobre les seves condicions d'empresonament i va triar com a defensors els advocats socialistes Ernest Lafont i Pierre Laval. Posteriorment s'establí a Lió (Arpitània) i esdevingué membre del Comitè de Defensa Social (CDS). També donà la seva adhesió al «II Comitè de Lió per a la Represa de Relacions Internacionals», que esdevingué ràpidament «Comitè per a la III Internacional», on es barrejaven socialistes, anarquistes i sindicalistes. En 1919 mostrà el seu acord amb el règim soviètic que caracteritzava com a «un règim polític construït sobre el sindicalisme revolucionari». El juliol de 1920 era secretari del Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat i pertanyia al CDS. A partir de setembre de 1920, arran d'un debat organitzat a Lió pels metal·lúrgics de la CGT, es posicionà contra l'adhesió a la III Internacional, ja que «els comunistes es mantenien parlamentaristes». El juny de 1921, amb altres companys (Berthet, Duffaux, Herclet, Laplanche) fou delegat de Villeurbanne al Congrés Anarquista Regional del Sud-est celebrat a Lió. Com a membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats del Roine, fou favorable a la participació de la Unió Departamental del Roine al Congrés de París, de sindicalistes minoritaris, celebrat entre el 22 i el 24 de desembre de 1921, principi de l'escissió de la Unió Departamental del Roine el gener de 1922. El març de 1922 esdevingué secretari del Sindicat Unitari de Metal·lúrgics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el juny d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Federació celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Ben aviat començà a tenir problemes amb la direcció confederal unitària. L'agost de 1922, quan les violències policíaques assassines a Le Havre (Alta Normandia, França), combaté, amb Henri Fourcade, la decisió d'anar a la vaga nacional del 29 d'agost i defensant la idea d'una vaga per l'endemà 30 d'agost. Membre del I Comitè Regional dels Sindicats Unitaris, l'agost de 1923 va ser designat per a participar en la Comissió de Propaganda creada per la Unió Sindical. Representà els metal·lúrgics de Givors (Roine-Alps, Arpitània) en el Congrés Ordinari de la CGTU del Roine, celebrat el 5 d'agost de 1923 al Cercle Sindicalista de Villeurbanne, i vota les resolucions presentades per Henri Fourcade, en oposició a l'orientació majoritària confederal comunista. En els següents mesos, amb Théo Argence, Henri Fourcade i Pierre Pontal, contribuí a provocar la crisi que donaria lloc el febrer d'una escissió i la creació d'una nova Unió Regional Sindicalista formada per sindicats autònoms, sindicats minoritaris i minories sindicalistes de tota la zona. El 31 d'octubre de 1926 va ser nomenat delegat de la Unió Departamental dels Sindicats Autònoms del Roine en el congrés d'aquesta Unió Departamental celebrat a Villaurbanne. Va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) constituïda entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 a Lió. També va ser nomenat secretari de la Federació de Metal·lúrgics de la CGT-SR. El 28 de juny de 1928 es va casar a Villeurbanne (Lió, Arpitània) amb Sophie Maddii. Acabà per abandonar l'acció sindical i s'instal·là com a cafeter a prop de Limonest, a la zona de Lió. Henri Raitzon va morir el 24 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 29 de febrer– de 1948 al seu domicili de Lissieu (Lió, Arpitània). ***
Necrològica
d'Albert Doucet apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 16 de maig de 1920 - Albert Doucet: El 5 de març de 1891 neix a Thiviers (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Albert Dousset, més conegut com Albert Doucet. Sos pares es deien Vincent Dousset i Marie Buisson. Obrer mecànic ajustador de professió, milità en la Federació Anarquista (FA) a París (França). En 1920 era secretari de la Joventut Sindicalista i vivia al carrer Albert de París. El 15 de maig de 1920 va ser detingut a París, amb Henri Delécourt i Gabriel Lattès, per aferrar el cartell «Aux grévistes» en suport de la vaga dels ferroviaris, on s'exigia l'amnistia general per les «víctimes del capitalisme», es feia apologia del «gest coratjós» de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau i recordava les víctimes del «Primer de Maig sagnant». Tots tres es posaren en vaga de fam per exigir que el seu cas fos tractat com a delicte polític i no de dret comú. Acusat de «provocació de militares a la deserció» per haver aferrat el citat cartell, va ser jutjat, amb Henri Delécourt, Jean Laporte, Gabriel Lattès, Kléber Nadaud i Ernest Pételot, i condemnat l'agost d'aquell any a sis mesos de presó. En 1924 era membre del consell d'administració de la «Librairie Sociale», amb Baudart, Digo, Guérin i Marcel Jouot, entre d'altres, i a partir de juliol amb Roger Goutière, Lyatey i Marcel Bonvalet. Quan les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, formà part amb Bonvalet, Bucco, Lattés, Chassan i Villain, de la llista abstencionista («Llista Llibertària») presentada per la Unió Anarquista (UA) al XIII Districte de París. Durant el congrés de l'UA, celebrat entre el 2 i el 3 de novembre de 1924, va ser nomenat membre del nou consell d'administració d'aquesta organització. A començament dels anys trenta vivia al número 6 del carrer Descartes del V Districte de París. Després de la proclamació de la II República espanyola, es va encarregar d'enviar a Espanya el fons de la llibreria de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), la seu de la qual estava situada en un soterrani del carrer Boyer del XX Districte de París. El setembre de 1931 envià 24 capses de llibres i fullets a Louis Vacaria a Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya), qui s'encarregaria de remetre-les a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però totes les capses van ser retingudes per la duana a l'estació de La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), la qual demanava 4.000 pessetes de taxes; la FAI rebutjà pagar aquesta quantitat i renuncià a aquest fons. El 8 de febrer de 1932, mentre venia exemplars de Le Libertaire al carrer, resultà ferit d'un cop de porra al cap en un enfrontament multitudinari al Barri Llatí de París entre estudiants d'extrema dreta i d'extrema esquerra. Albert Dousset va morir el 12 de juny de 1968 al seu domicili de Miramont de Guiena (Aquitània, Occitània). ***
Dante
Fornasari (1933) - Dante Fornasari:
El 5 de març de 1894 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i
militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar
Pivani.
Sos pares es deien Aristide Fornasari i Laura Verzelloni.
Mecànic de professió,
l'octubre de 1914 va ser detingut a Savona (Ligúria,
Itàlia) quan intentava
passar clandestinament a França per enrolar-se amb els
«Garibalidini delle
Argonne», unitat de voluntaris italians que volien lluitar
contra l'Imperi
alemany en la Gran Guerra abans de la declaració de guerra
d'Itàlia. En 1916 es
traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia).
Posteriorment va ser acusat de
subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit
Republicà Italià
(PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i
de tot un reguitzell
d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu,
el
desembre de 1928 passà clandestinament a França.
El gener de 1932 va ser
detingut, amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita
comès
el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli
Italiani» d'Aubanha (Provença,
Occitània), que causà quatre ferits. La comunitat
italiana llibertària exiliada
a França creà el «Comitè de
Defensa de les Víctimes Polítiques» per
evitar la
seva deportació a la Itàlia feixista. Jutjat, va
ser absolt per l'Audiència de
les Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va
ser ordenada la seva
expulsió de l'Estat francès, però
gràcies a la intervenció de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es
revocà
l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) on tenia
contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935
s'afilià a l'Azione
Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista).
Durant la guerra
civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia
i Llibertat), realitzà tasques
d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de
Barcelona alhora que treballava en una fàbrica
d'indústria de guerra. El març
de 1938 retornà a París. El febrer de 1939 estava
internat al camp de
concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de
Gurs. El maig de 1943
va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels
nazis. Algunes fonts barregen les
seves dates biogràfiques amb les del també
anarquista Savinio Fornasari.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Juan Martínez Cabrera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de juliol de 1978 - Juan Martínez
Cabrera:
El 5 de març de 1894
neix a Vélez-Rubio
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan Martínez Cabrera. Sos pares es
deien Juan
Martínez Laso i Rosa Cabrera Reverte. Quan tenia 16 anys
emigrà a
l'Argentina a la
recerca de feina, on treballà d'obrer forner i
s'afilià a la Federació Obrera
Regional Argentina (FORA). Arran d'una vaga dels obrers de fleca, de la
qual
fou un dels promotors, es va veure obligat a retornar a la
Península. Es casà amb María Morales
Tudela i
amb tres infants s'establí a Badalona
(Barcelonès, Catalunya), on treballà a
l'empresa de productes químics Cros i milità en
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Establert a
Hramosens, formà part de la Federació Local de
Vic de Fesensac (Llenguadoc,
Occitània) de la CNT. Juan Martínez Cabrera va
morir el 7 de juny de 1979 al seu domicili d'«Au
Bourdieu» d'Hramosens (Llenguadoc, Occitània). ***
Vittorio
Eulogi - Vittorio Eulogi: El 5 de març de 1897 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vittorio Eulogi. Visqué al barri de San Concordio de Lucca (Toscana, Itàlia) i treballà en diferents oficis (terrisser, mecànic, paleta, etc.). El 19 de març de 1917 va ser condemnat a quatre mesos de presó pel Tribunal Militar per «abandó de la feina» i definit pel prefecte de Lucca com a «vagabund» que professa els «principis anarquistes». En 1920, per motius de feina, residí a Treviso (Vèneto, Itàlia) on desenvolupà una intensa activitat anarquista. Ocupà el càrrec de secretari de la Cambra del Treball de Follina (Vèneto, Itàlia) i el 30 de gener de 1921 va ser detingut per distribució de «pamflets subversius». En 1924 emigrà per primera vegada a França i en retornar en 1926 va ser detingut. L'abril de 1927 va ser novament detingut quan intentava passar la frontera il·legalment i se li va assignar la residència obligatòria a Lucca; jutjat per aquest delicte pel Tribunal de Como (Llombardia, Itàlia), va ser condemnat a 10 mesos de presó. Intentà de bell nou, amb el comunista Angelo Pogliani, passar la frontera clandestinament, però ambdós van ser detinguts el 8 de novembre de 1927 per la policia fronterera de Balme (Piemont, Itàlia); jutjats, van ser condemnats el 15 de novembre de 1927 a Lanzo Torinese (Piemont, Itàlia) i condemnats a una multa de 2.000 lires per « intent d'expatriació clandestina». L'any següent ho va intentar de nou, però va ser detingut i el 16 de març de 1928 condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Milà (Llombardia, Itàlia) a 10 mesos de presó. A començament de 1930 aconseguí un contracte de feina i el 30 de maig d'aquell aconseguí finalment emigrar a França, on continuà amb les seves activitats polítiques. Diverses vegades va ser inscrit en els registres de control fronteres amb l'ordre de ser detingut. A partir del maig de 1932 el trobem a Catalunya i s'instal·là a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). El juny de 1933 va ser detingut juntament amb altres anarquistes italians i alemanys per haver participat en agitacions subversives. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, un espia digué d'ell que l'agost estava al front d'una milícia antifeixista armada. Posteriorment s'allistà en el III Batalló de la 58 Brigada Mixta del XIX Cos de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Sembla que instruí els joves reclutes. Combaté als fronts del Nord, de Terol (Aragó, Espanya) i del llevant peninsular, i va ser ferit en combat. Al final de la guerra se li va diagnosticar una patologia cardíaca. El 25 de març de 1939 aconseguí embarcar a bord del vaixell Stanbrook al port d'Alacant i després d'un mes de navegació, amb una epidèmia de tifus a bord, se li va concedir desembarcar a Orà (Algèria). Les autoritats feixistes van fer tot el possible per localitzar-lo i intentar detenir-lo i en 1943 encara era en parador desconegut. Vittorio Eulogi va morir el 8 d'agost de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). ***
Necrològica
d'Antonio Muñoz Ramos apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 d'abril de 1978
- Antonio Muñoz Ramos: El 5 de març de 1901 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Lubrín (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Muñoz Ramos. Sos pares es deien José Muñoz i Isabel Ramos. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Treballador a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en totes les lluites i les vagues que es desencadenaren en els anys vint i començament dels trenta. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després de la militarització de les milícies, el juny de 1937, entrà a formà part de la 153 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Participà en diversos combats als fronts (Madrid, Toledo, Guadalajara, Belchite, Aragó, etc.) i en la retirada a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT de l'exili i treballà durant un temps en les mines de Gardana (Provença, Occitània). Posteriorment s'establí a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on s'encarregà de l'obertura de pous de mina. En 1950, a causa d'un accident, hagué de deixar la feina de miner i esdevingué obrer agrícola a la regió. Un cop retirat, amb Juan Álvarez i Daniel Leal, compraren una casa campestre a «Le Roulet», a Los Mages (Llenguadoc, Occitània), on s'hi instal·laren. Quan els seus dos companys moriren restà tot sol a partir de 1973 i quatre anys més tard va caure malalt. Després d'un temps al sanatori Les Cèdres de l'Argentièira (Roine-Alps, France), Antonio Muñoz Ramos va morir el 10 de gener de 1978 a Rochèr (Vivarès, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Los Mages. *** Nervio, publicación on col·laborà Giné Folch - Josep Maria Giné Folch: El 5 de març de 1904 neix al Masroig (Priorat, Catalunya)l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Sos pares es deien Josep Giné i Maria Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio, òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Maria Teresa Carceller. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cornon lo Terral (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Virginia Gibanel Lacambra apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de juliol de 1981 - Virginia Gibanel
Lacambra: El 5 de març de 1905 neix a
Binèfar (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Virginia Gibanel Lacambra. Sos pares es deien
Lucas
Gibanel i Mariana Lacambra. De família
llibertària, sos germans i germanes
Francisco, Manuel, María, Pilar i Tomás,
també militaren en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista
s'exilià a França i milita
en la CNT de Tolosa. Son company, militant anarcosindicalista
també, fou
Salvador Almunia. Malalta del sistema nerviós, Virginia
Gibanel Lacambra va
morir, després de nombroses hospitalitzacions, el 20 de
març de 1981 al seu
domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser
enterrada al cementiri de Lafourguette
d'aquesta ciutat. ***
Necrològiques
aparegudes en el periòdic tolosà Cenit del 6
d'octubre de 1992 - Pedro Valles
Giner: El 5 de març de 1906 neix a
Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro
José Valles
Giner –algunes fonts citen erròniament el
segon llinatge com
Ginés.
Sos pares es deien Pedro
Valles i Florentina Giner. Obrer de fleca,
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució
participà activament en la
col·lectivitat del seu poble natal. El 16 de març
de 1938, quan les tropes
feixistes ocuparen Calanda, fugí amb dos-mil habitants de la
població cap a
Barcelona (Catalunya). A la capital catalana s'enrolà en un
batalló de fortificacions.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França, però sa companya Gregoria
Celma restà amagada a Barcelona. S'establí a
L'Avelhanet, on milità en la
Federació Local de la CNT. Després de la II
Guerra Mundial sa companya i sos
fills es reuniren amb ell. Pedro Valles Giner va morir el 19 d'agost
–algunes fonts citen erròniament el 22
d'agost– de 1992 al Centre Hospitalari Pays d'Olmes de
L'Avelhanet
(País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània),
població on residia, i dies després, el 29
d'agost, ho
va fer sa companya. ***
Brenno
Tilli - Brenno Tilli: El 5
de març de 1911
neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) el
tipògraf anarquista Brenno Tilli, conegut com
SignorNo (SenyorNo). Sos pares es
deien Guglielmo Tilli i Veronica Titoli. Provenia d'una
família de distingits tipògrafs i
litògrafs de Perusa. A partir de setembre de
1943 col·laborà amb la Resistència
contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i
maig de 1946, amb Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a
Perusa el periòdic
politicosatíric Il Buffone. Organo
del
malcontento e della disperazione. Giornale politico umoristico
(El Bufó.
Òrgan del descontent i de la desesperació.
Periòdic polític humorístic). En
aquesta època fou un dels animadors del grup anarquista de
la seva ciutat
natal. Edità nombrosa propaganda lliurepensadora,
anticlerical, pacifista,
antifeixista i antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els
anys
seixanta un referent del moviment antifeixista i contracultural de
Perusa.
Bruno Tilli va morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria,
Itàlia). Aquest
mateix any, els seus descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa
l'arxiu fotogràfic,
tipogràfic i documental de la família
(«Col·lecció
Tilli-Giugliarelli»), arxiu
que va ser declarat el 6 de febrer de 2007
d'«interès històric
particular». En
2004 Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig
biogràfic Una famiglia di
litografi a Perugia «da
Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El
25 de gener de 2010 se li
va retre un homenatge, sota el títol «Brenno
Tilli: storie di tipografia e...
d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a
càrrec de l'Accademia de Dónca i
on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele
Rossi, Sandro
Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres. Brenno Tilli (1911-1990) ***
Agustín Garcés Martín - Agustín Garcés
Martín: El 5
de març de 1914 neix a Fuentes de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Agustín Garcés Martín. Era fill d'Agustín Garcés i
d'Estanislava Martín. El 4 de maig de 1936 s'afilià al
Sindicat d'Oficis Diversos la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quan
l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià
en la
«Columna Roja i Negra». Ferit en combat, va ser hospitalitzat a
Barcelona
(Catalunya). Posteriorment s'integrà en la «Columna Durruti» i en la 26
Divisió
de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on arribà al grau de
sergent
d'infanteria en la 119 Brigada Mixta. En 1938, quan l'avanç de
l'exèrcit franquista,
va ser novament ferit a Artesa de Segre (Noguera, Catalunya); aconseguí
arribar
a Girona (Gironès, Catalunya) i en 1939 va ser evacuat amb altres
ferits per
Portbou (Alt Empordà, Catalunya) a França, on va ser enviat a un
sanatori de la
Dordonya (Aquitània, Occitània). Un cop restablert, va ser internat al
camp de
concentració de Sètfonts, on s'enrolà en la 53 Companyia de
Treballadors
Estrangers (CTE) i destinat primer al departament d'Yonne i després al
de
l'Aube, on acabà integrat en un regiment d'artilleria. El 17 de juny de
1940 va
ser fet presoner per les tropes alemanyes i enviat al Frontslag 112 a
Chaumont (Xampanya-Ardenes,
França). El 15 de gener de 1941 va ser enviat a l'Stalag VI-F a Bocholt
(Rin
del Nord - Westfàlia, Alemanya) i, dies després, el 25 de gener
traslladat a
l'Stalag VI-C a Oberlangen (Emsland, Baixa Saxònia, Alemanya). El 26 de
febrer
de 1941 va ser enviat a l'Stalag XII-D a Trèveris (Renània-Palatinat,
Alemanya);
el 3 d'abril de 1941 arribà al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria sota la matrícula 3.995. Hi formà part del «Kommando
Cesar».
El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Repatriat
a
França s'instal·là a Foix (País de Foix, Occitània), on treballà de
paleta i milità en la Federació
Local de CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats
Polítics
(FEDIP). Sa companya fou Lucía Alonso Alonso. Agustín Garcés Martín va
morir el 24 de juliol de 2002 al seu domicili de Foix (País de
Foix, Occitània) per mor de les malalties que arrossegava contretes als
camps
de concentració nazis. ***
Joaquín
Martínez Pausa - Joaquín
Martínez
Pausa: El 5 de març de 1918 neix a Sartaguda
(Navarra) l'anarcosindicalista
Joaquín Martínez Pausa. Sos pares es deien
Agapito Martínez i Juana Pausa. Es
guanyava la vida com a jornaler al seu poble natal i estava afiliat a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Capturat pels
feixistes l'agost de
1936 i tancat al Fort de Sant Cristòbal de Berriobeiti
(Pamplona, Navarra),
Joaquín Martínez Pausa va ser afusellat
extrajudicialment el 6 de novembre de
1936 a Ollacarizqueta-Juslapeña (Navarra) –algunes
fonts citen el 17 de desembre
de 1936 a Pamplona (Navarra). ***
Bernard Baissat (2010) - Bernard Baissat: El 5 de març de 1943 neix a Nabeul (Tunísia) el periodista, cineasta, pacifista i militant llibertari Bernard Baissat. Professor d'italià i de literatura francesa, en 1967 esdevé reporter periodista per a l'Oficina de Radiodifusió i Televisió Francesa (ORTF). De 1968 a 1976 va treballar de realitzador per l'Àfrica i a Líban, retornant a França el 1977 on treballarà de realitzador per al canal televisiu FR3 i com a professor a l'Institut Nacional de l'Audiovisual (INA). Entre 1980 i 1998, produeix i realitza diversos films documentals per al programa Historien de la caméra sobre vells companys i companyes llibertaris i pacifistes, que presentant els seus testimonis davant la càmera eviten «perdre» el nostre passat i ens fan comprendre millor la nostra rica història. En la sèrie Écoutez tractarà infinitat de personatges, com ara André Claudot, Janne Humbert, Eugène Bizeau, May Picqueray, Marcel Body, Aguigui Mouna, Robert Jospin, René Dumont, André Bösiger, Jean Baptiste André Godin, Jean-Jacques de Félice... També ha realitzat pel·lícules sobre el moviment obrer, la Borsa del Treball de París i sobre el periòdic Le Canard Enchainé. Bernard Baissant és director de l'Association Bonnes Bobines i milita en la Unió Pacifista de França (UPF).
Defuncions
Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894) - Antoine Perrare:
El 5
de març de 1912 mor a Niça (País
Niçard, Provença, Occitània) el communard
i militant
anarquista Antoine Perrare, conegut com Chicago. Havia nascut
el 24
de gener de 1841 a
Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània).
Sos pares es deien Jacques Perrare, obrer terrelloner, i Marie
Désvarenne. A
començament de la dècada dels setanta vivia al
número 150 del carrer Bougeaud
de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda
de vins a la plaça Brotteaux
d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions
públiques i participà en els fets
insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la
Comissió Provisional
de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la
Comissió Executiva
proclamada pel poble a la plaça pública de
Lió. Quan la desfeta de la Comuna es
refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre
de 1871 formà
part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de
tendència marxista, amb
Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn.
El 2 de setembre de 1871 va
ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra
francès a la deportació en
recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general
de les
seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat
a la Conferència
de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb
Benoît Malon, Charles
Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les
resolucions d'aquesta
conferència i s'oposaren a la seva adopció; la
discussió fou tant acalorada que
s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de
desembre d'aquell any, on es produí
l'escissió internacionalista. Després d'aquests
fets, formà part de la
Federació del Jura de l'AIT, de tendència
bakuninista, i amb altres companys
(Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy)
representà
diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT
(antiautoritari) que se
celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En
aquest congrés
reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de
gener de 1875, a
Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen
Garibaldi,
adreçat als «proscrits de la Comuna». En
1876 pertanyia, amb François
Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la
secció «L'Avenir» de la
Federació del Jura de Ginebra, primera secció que
propagà el comunisme
anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de
propaganda anarquista
que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon
i Encore
un soufflet. Aux lyonnais –també per
aquesta època publicà el pamflet Fais
ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la
República
francesa, però rebutjà aquesta gràcia
i decidí no retornar a França. El 18 de
març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr
Kropotkin i altres, en un míting que
se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar
l'execució del tsar
Alexandre II. En aquesta època mantingué una
estreta correspondència amb Jean
Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée
Reclus. En 1882 participà en la
fundació del periòdic L'Alarme
de Lió
i aleshores era responsable d'un taller de mecànica a
Ginebra, on tenia
contractats refugiats polítics francesos. En 1885 va ser
investigat, amb molts
altres militants, per les autoritats suïsses per les seves
activitats
anarquistes. En aquesta època freqüentava la
redacció del periòdic Le
Révolté i l'«Imprimerie
Jurassienne», i era membre de la Secció de
Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges
Herzig. El 16 de
juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en
una assemblea de
desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant
Niquet i
Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra.
S'instal·là primer a Lió i
després a
París, on milità en el moviment anarquista. Vivia
a la parisenca plaça del
Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892
va ser destruït
pel foc. Després treballà uns mesos a la
fàbrica dirigida per Paul Reclus a
Varangéville (Lorena, França). En aquesta
època sembla que assistí a les
reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI). En 1894,
després de
l'establiment de les repressives «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), va ser
inclòs en el registre de la policia ferroviària
de fronteres francesa. A partir
del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de
mecànica a l'Escola
Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des
Sociétés Savantes de París. El 15
de març de 1904, en la inauguració dels locals de
la Unió Obrera del Moble, al
número 4 del passatge Davy de París, va fer la
conferència «Le mouvement
communaliste de 1871, les causes de sa défaite».
En 1907 viva al número 39 del
bulevard Ney de París. Sa companya fou Pauline Perret.
Antoine Perrare va
morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a
Niça (País Niçard,
Provença, Occitània). ***
Francisco
Fernández García - Francisco
Fernández García: El 5 de
març de 1937 mor a les costes de Bizkaia (País
Basc) l'anarcosindicalista
Francisco Fernández García, conegut com El
Cubano.
Havia nascut el 2 de juny de 1902 a Mudargos (La Corunya,
Galícia) –algunes fonts
citen erròniament Muros (La Corunya,
Galícia). Era fill de José María
Fernández
Cudillero, fuster, i de María García Porta.
D'infant
emigrà amb sos
pares
a Cuba. Pescador de professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), formà part de l'Agrupació Confederal
Galaica a Bilbao (Biscaia, País
Basc). Durant la guerra, l'octubre de 1936, s'enrolà en el
«Batalló Celta» de
la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi, amb l'embarcació
armada Nabarra (antic bacallaner a
vapor Vendaval), on va fer
d'engreixador.
Francisco Fernández García va morir el 5 de
març de 1937, juntament amb altres
28 mariners, dos d'ells confederals (Remigio Achirica Ibargoenechea i
Antonio
Álvarez Domínguez), al front Nord, durant el
combat de Matxitxako, al mar
Cantàbric, a les costes de Bizkaia (País Basc),
quan la seva l'embarcació Nabarra
va ser enfonsada pel creuer
feixista Canarias. Sa companya,
embarassada, tingué una filla mes i mig després
de la seva mort, la qual batejà
Francisca en honor de son pare. ***
Pasquale Binazzi - Pasquale Binazzi: El 5 de març de 1944 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Havia nascut el 12 de juny de 1873 a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Leopoldo Binazzi i Clorinda Dané. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort. ***
Necrològica
de Domingo Broto Baldan apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de maig de 1963 - Domingo Broto Baldan: El 5 de març de 1963 mor a Courcelles (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Domingo Broto Baldan. Havia nascut el 23 de desembre de 1919 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Era fill de José Broto, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i de Mercedes Baldan, amdós afusellats pels franquistes en 1936. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles, on treballà de sastre i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto Baldan va morir prematurament el 5 de març de 1963 al seu domicili de Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto Baldan. ***
Necrològica
de Josep Canudas Sirera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'abril de 1963 - Josep Canudas Sirera:
El
5 de març de 1963 mor a Marsella (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista
Josep Canudas Sirera. Havia nascut el 6 d'abril de 1909 a Ribes de
Freser (Ripollès, Catalunya). Sos pares es deien
Domènec
Canudas i Carme Sirera. Després d'estudiar
a l'escola de la
Colònia Vidal de Puig-reig (Berguedà, Catalunya),
població on vivia, començà a
militar molt jove en les Joventuts Llibertàries de Barcelona
(Catalunya). Durant
la Revolució participà en diversos
comitès i lluità com a soldat al front
d'Aragó, participant en la batalla de l'Ebre. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Després de passar per les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE), en 1943
entrà clandestinament a la Península amb un grup,
però va ser ràpidament
detingut. Empresonat, va ser jutjat i condemnat a treballs
forçats en una
batalló de treballadors a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Mesos després
aconseguí evadir-se amb un company i, a peu durant la nit,
pogué passar els
Pirineus. Novament internat en un camp de concentració
francès, va ser enviat a
una CTE, de la qual es va evadir en 1944 per a integrar-se en el
maquis.
L'octubre de 1944 s'establí a Marsella, on
treballà d'estibador al moll i
milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Josep Canudas Sirera va morir el 5 de març de 1963 al seu
domicili de Marsella
(Provença, Occitània) d'un
atac de cor fulminant. ***
Notícia
de la detenció d'un dels germans Stanchi apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
21 de juliol de 1938 - Attilio Stanchi:
El
5 de març de 1967 mor l'anarquista
i anarcosindicalista Attilio Stanchi. Havia nascut el 3 de maig de 1894 a Sestri Ponente (Gènova,
Ligúria, Itàlia). Obrer
metal·lúrgic de professió,
milità
abans de la Gran Guerra amb son germans Carlo Stanchi i Dante Stanchi
en el
grup anarquista del suburbi industrial de Sestri Ponente de
Gènova i en l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). Durant la guerra va ser enviat
a una companyia
disciplinària del «Batalló San
Marco». Durant la post guerra milità amb sos
germans
Carlo, Dante i Roberto Stanchi en el grup anarquista
«Germinal» de Sestri Ponente,
participant en vagues i en l'organització del moviment
anarquista lígur. A
partir de setembre de 1920 s'integrà en el moviment
d'ocupació de fàbriques.
Després d'haver participat en 1921 en el moviment de defensa
dels locals de la
Cambra del Treball de Sestri Ponente atacats pels feixistes, el
setembre de 1922
passà amb sos germans a França i
s'instal·là a Marsella (Provença,
Occitània).
En 1923 retornà amb son germà Carlo a
Itàlia. El 29 de març de 1928 tingué
un
fill, Walter Stanchi, que va ser resistent antifeixista enquadrat en la
Divisió
«Langhe» i morí en acció
bèl·líca el 13 de març de
1944. Durant la primavera de
1931, a resultes de la intercepció d'un enviament
clandestí de propaganda per
la policia provinent de Marella, Attilio va ser detingut amb son
germà Carlo i
ambdós van ser deportats a l'illa de Lipari.
Després de la II Guerra Mundial
milità amb sos germans Carlo i Dante en la
Federació Comunista Llibertària
(FCL) i en la Federació Anarquista Italiana (FAI). ***
Ángel
Olivares Gallego parlant en la inauguració del monument de
la
FEDIP a Père-Lachaise (13 d'abril de 1969) - Ángel Olivares
Gallego: El 5 de
març de 1982 mor a París (França)
l'anarcosindicalista Ángel Olivares Gallego. Havia nascut el
6 de febrer de 1921 a Abrucena (Almeria,
Andalusia, Espanya). Era fill de Rafael Olivares López,
llaurador, i de Juana Gallego García. En 1929
emigrà amb sa mare a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya) i en 1935 s'adherí
a les Joventuts Llibertàries
i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Des dels 14
anys practica la
boxa i lluità en una vintena de combats. Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, amb altres companys (Jordi Corbí, Costa, Mulet,
Josep Padilla Boloix, Lorenzo
Tapiolas Vancells, etc.), participà en la
sufocació de l'aixecament a Terrassa
i la comarca. Nomenat secretari de les Joventuts
Llibertàries del Vallès
Occidental, fou orador en nombrosos mítings. En 1938
s'integrà en l'Estat Major
del I Batalló de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió (antiga «Columna Durruti»)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, passà amb la 26
Divisió a França per Bourg-Madame
i va ser reclòs al Fort de Mont-Louis i posteriorment
internat al camp de
concentració de Vernet. El novembre de 1939, per a sortir
del camp de concentració
de Sètfonts, s'enrolà en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i va
ser enviat a treballar a la «Línia
Maginot». El juny de 1940 va caure presoner
dels alemanys a les Vosges (Lorena, França) i,
després d'un temps a l'Stalag
V-D d'Estrasburg (Alsàcia), el 13 de desembre de 1940 va ser
deportat, sota la
matrícula 5.080, al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria),
on l'estiu de 1941 va ser integrat al «Kommando
César» i enviat a diverses
localitats de la zona (Vöcklabruk, Ternberg i
Schlier-Reld-Zipf). Poc abans de
l'alliberament del camp el maig de 1945, va ser ficat en un
camió del qual
pogué fugí amb altres deportats i, bosc a
través, aconseguí trobar les tropes
aliades. Repatriat a França, s'establí a Lodeva
(Llenguadoc, Occitània), on
vivia una de ses germanes i on pogué retrobar sa companya
Ginette, amb qui
posteriorment s'instal·là a París
(França). En 1946 va escriure un quadern amb
els seus records de la deportació. En 1950 era secretari del
Comitè
Departamental del Sena de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). A finals de la dècada dels
cinquanta, era membre de la
Comissió de Relacions i de Solidaritat de Terrassa en
l'Exili. A finals de 1963
cessà del càrrec de secretari del
Comitè Departamental del Sena de la FEDIP,
juntament amb Francisco Biarnés, Melchor Capdevila Roca i
Ramiro Santisteban
Castillo. Durant la tardor de 1967, en una assemblea general de la Zona
Núm. 1
de la FEDIP, va ser nomenat delegat d'aquesta, juntament amb Francisco
Biarnés,
Luis Ballano, José Caralt, Juan de Diego i Fernando
García. A començament del
gener de 1972 va ser reelegit secretari del Comitè
Interdepartamental de la
Regió Parisenca, amb J. Aubach, José Bailina
Sibila, Luis Ballano. R. Baños,
Francisco Biarnés, J. Domènech, R.
Baños, P. Font, Fernando García, T. Jemes,
F. Roda i Ramiro Santisteban Castillo. Ángel Olivares
Gallego va morir el 5 de
març de 1982 a París (França). En 2005
Véronique Salou Olivares i Pierre Salou,
filla i nét d'Ángel Olivares Gallego, van
publicar el llibre bilingüe
castellà-francès Los republicanos
españoles
en el Campo de concentración nazi de Mauthausen, que en 2008 va ser
publicat en edicions separades. Ángel Olivares
Gallego (1921-1982) ***
Necrològica
de Pilar Cebrián Navarrete apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1991
- Pilar Cebrián Navarrete: El 5 de març de 1991 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista María del Pilar Cebrián Navarrete. Havia nascut el 15 d'octubre de 1922 a Terol (Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Cebrián Muñoz, peó caminer, i Agueda Navarrete Abril. Quan l'ocupació d'Aragó per les tropes feixistes passà a Catalunya. En 1939 amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser reclosa al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord). L'alcalde de Millars (Rosselló, Catalunya Nord), que tenia un restaurant, pogué aconseguir que en sortís per treballar a casa seva de domèstica. Va ser allà on conegué l'anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolau, també refugiat, que esdevingué son company. Posteriorment la parella s'instal·là a Bordeus, on es casà el 29 de setembre de 1946 i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. ***
Manuel Saldaña de la Cruz - Manuel Saldaña de la Cruz: El 5 de març de 2008 mor a Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Saldaña de la Cruz. Havia nascut el 22 de novembre –algunes font citen erròniament el 22 de desembre– de 1907a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família camperola nombrosa (set infants) molt empobrida, sos pares es deien Juan Manuel Saldaña i Antonia de la Cruz. Des del vuit anys va fer de pastor, ajudà sa família tasques del camp (oliveres, etc.) i pescant durant les nits al Guadalquivir; no pogué instruir-se perquè l'única escola pública que havia al poble era per a nines. Quan tenia 20 anys, poc abans de fer el servei militar a Còrdova, aprengué a llegir amb el llibre d'Errico Malatesta Entre pagesos, amb els companys de les Joventuts Llibertàries, tot per influències de sa mare, gens il·lustrada, però força defensora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assídua de manifestacions i d'assemblees fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Quan caigué aquesta, amb Antonio Saldaña, Ramón Garruta i altres, participà en la reorganització de la CNT. En 1933, a resultes dels fets de Casas Viejas, va escriure el seu primer article «Todo por la huelga». Quan l'aixecament feixista de 1936, d'antuvi aconseguiren controlar els elements dretans del poble, però finalment hagueren de fugir cap a Madrid quan els militars ocuparen la província. Enrolat en la Columna Ascaso, va combatre a Màlaga com a delegat de centúria fins a la pèrdua d'aquesta ciutat i després a Almeria. Novament a Madrid, entrà a formà part de la 70 Brigada Mixta com a capità de companyia, amb la qual va lluitar a Guadalajara, Brunete –on fou ferit en tres parts del cos i va ser ascendit a comandant–, Terol, Madrid i València. En 1939, al final de la guerra, fou detingut quan intentava fugir des del port d'Alacant i tancat als camps de concentracions d'Albatera i de la cartoixa de Porta Coeli i a diverses presons (Linares, Sevilla, etc.) abans del consell de guerra a Sevilla que el condemnà a 12 anys de presó. Després de quatre anys a la penitenciaria de Sevilla, on es nodrí força culturalment, passà a treballar com a ajudant de capatàs i després com a capatàs en la construcció del Canal del Bajo Guadalquivir, conegut popularment com «Canal dels Presos». Finalment acabà a la colònia penitenciaria militaritzada de Los Merinales. Un cop alliberat, s'establí a Villanueva del Río y Minas, on presidí la CNT clandestina de la comarca fins que la repressió l'obligà a marxar. Després treballà en una mina propietat de la Red Nacional de los Ferrocarriles Espanyoles (RENFE) i, quan tancà, en els ferrocarrils granadins, on va establir contacte amb Carlos Soriano, aleshores secretari de la Regional de CNT d'Andalusia, passant a encarregar-se de repartir propaganda per la província aprofitant la seva feina de ferroviari. En 1972 es va jubilar i es traslladà a Barcelona, col·laborant estretament amb els comitès de Padilla y d'Espada, i amb Antonio Navarro. En aquesta època s'encarregà de la tresoreria del Comitè Nacional de la CNT –en morí Franco encara n'era responsable. Durant el postfranquisme participà en l'organització dels sindicats cenetistes de Cornellà i d'Esplugues de Llobregat. En 1987 retornà a Andalusia, primer s'instal·là a Granada i després a Lora del Río. Durant aquests anys assistí com a delegat als congressos confederals de Barcelona, Torrejón, Bilbao i Granada. En 1992 presentà un treball en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Fou entrevistat per al documental Presos del silencio, de Mariano Agudo i Eduardo Montero, que s'estrenà en 2004. Trobem articles seus en Cenit, CNT, Ideas-Orto, Siembra, Solidaridad Obrera, etc. És autor d'El comunismo libertario y su programa (ca. 1976). Manuel Saldaña va morir el 5 de març –algunes font citen erròniament el 12 de març– de 2008 al seu domcili de Lora del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser incinerat. ---
|
![[04/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/03]") |
|
![[06/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/03]") |
|
|
| Actualització: 24-07-24 |