|
---
Anarcoefemèrides del 5 d'abril Esdeveniments
La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini - Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de «propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars. Procés contra la «Banda del Matese» ***
Carrabiners reprimint una manifestació - Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.
Naixement
Notícia
de la mort de Casimir Mérignargues apareguda en el diari de
Nimes Le
Populaire du Midi del 27 de juny de 1912 - Casimir
Mérignargues: El 5 d'abril de 1856 neix a la
X Secció de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Casimir Mérignargues. Fill d'una família
protestant, sos pares des deien
David Mérignargues, tallador de pedra, i Anne
Bigòt, modista i germana del
poeta occità Antòni Bigòt. Es guanyava
la vida com son pare, de tallador de
pedres de monuments funeraris i treballava al cementiri de
Saint-Baudile de la
població. Va fer moltes feines per son germà
gran, Léopold Mérignargues, destacat
escultor i ornamentista, a més de regidor municipal de
Nimes. Abonat al
periòdic La Révolte, Casimir
Mérignargues des de 1891 era membre del
Grup Comunista Anarquista (GCA) de Nimes i freqüentava
regularment companys
llibertaris (Henri Meck, Edmont Ruhaut, César Soulier,
etc.), fet pel qual va
ser fitxat en 1893, encara que no el considerava perillós.
En aquesta època
vivia al número 8 del carrer Saint-Félix de
Nimes. També fou membre de la Lliga
dels Antipatriotes i el seu nom figurava en un quadern d'adreces
embargat el
març de 1892 al domicili de l'anarquista Léon
Lepiez a Le Havre (Alta
Normandia, França). El 10 de juliol de 1894, ben igual que
altres companys de
Nimes, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar un Almanach
du Père Peinard pour 1894 i el fullet Les
jocrisses de sacristie. A
principis d'agost d'aquell any tornà a patir una nova
perquisició, però aquest
no es pogué materialitzar perquè no hi havia
ningú a casa, ja que ell havia
anat al seu taller i sa companya, Eugénie Rose
Amélie Besson, havia anat al
rentador públic a fer la bugada. Sempre en estreta
vigilància policíaca, cap el
1896 muntà l'empresa de treballs funeraris
«Mérignargues & Lagont». L'11 de
gener de 1897 envià una carta a la Prefectura de Policia per
exigir que li fos
llevada la vigilància ja que aquesta destorbava el seu
negoci i la policia
considerà que, malgrat considerar-se anarquista, ja no
freqüentava les reunions
llibertàries i demanà que fos esborrat dels
registres policíacs. Casimir
Mérignargues va morir el 26 de juny de 1912 al seu domicili
del carrer de
l'Avenir de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat
al cementiri de
Saint-Baudile d'aquesta població. ***
Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894) - Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Descendent d'una família de rabins, sos pares es deien Mordechai Rubinstein (Marcus) i Shiffra Kahana. Emigrà a França, visqué al número 76 del carrer Sedaine de París i estudià filologia a La Sorbona. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 publicà a Cracòvia el llibre Das Eigentum in der vergangenheit, gegenwart und zuhunft, un assaig sobre la propietat i la seva història en polèmica amb el diputat alemany al Reichstag Eugen Richter. Sa companya fou Chinke Guttmann, amb qui tingué tres infants (Anna, David i Paula). Salomon Rubinstein va morir en 1924 a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa) i va ser enterrat en aquesta població. ***
Notícia
sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de
Lille Le Gran
Écho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914 - Camille Denayer:
El 5
d'abril de 1880 neix a Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais,
França) l'anarquista
Camille François
Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i
Louise Justine Verbeke.
Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector
tèxtil a Roubaix i fou un
dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la
Gran Guerra. El 31
d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora
tèxtil Marie Joseph Baty,
amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou
candidat
abstencionista per la VII Circumscripció de Lille
(Nord-Pas-de-Calais, França) a
les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va
morir el
24 de novembre de 1946
a l'Hospital de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). ***
Portada
de l'obra més coneguda de Charles Boussinot - Charles
Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de
la Rèula (Aquitània,
Occitània) el
mestre, escriptor, anarquista i sindicalista
revolucionari Jean-Charles
Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée),
agricultor, i Marie Dagut (Valentine),
i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on
ell es va
criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a
Bordeus (Aquitània,
Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va
refugiar durant la Gran Guerra.
Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al
Sindicat Unitari de l'Ensenyament
Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930,
moment de
les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos,
publicà per
lliuraments en el diari L'Humanité
la
novel·la Les meskines,
que
posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de
París (França)
publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida
miserable del pagès (felah)
magrebí sotmès a la religió, al
caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu
personatge principal
(Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del
treball a les mines,
les injustícies als batallons de treballs forçats
africans (Biribi) i les revoltes
obreres. És
tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la
Confederació General
del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no
tingué cap ressò en les
crítiques literàries ni en les antologies
colonials, jugà un paper molt
important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta.
És, amb Action
d'Emmanuel Roblès, la primera
novel·la magrebí sobre el món del
treball i les reivindicacions obreres. En
1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el
principi «a igual
treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials.
En els anys
trenta col·laborà en diverses publicacions
anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie
Anarchiste de Sébastien Faure. Durant
l'Ocupació organitzà una xarxa
de mestres, entre ells molts del «Moviment
Freinet», que protegiren infants
jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el
concepte de
resiliència.
En els
últims anys de sa vida retornà a Pontdaurat.
És autor de Le coeur qui chante.
Drame en 3 actes en
vers (sd), L'école,
antichambre de
caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école
laïque (1931, amb
altres), Les savants et la foi
(1933), La délivrance de
Prométhée. 1. La
femelle (1933), La laïque
en fleur
(1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non.
Pas ça! (1933) i Mon
copain Jésus.
Prophète messianique ou mythe?
(1969). Charles
Boussinot va morir el 9 de juny de
1970 a «Les Plantes», a Pontdaurat (Aquitània,
Occitània). Sa companya fou Marie Françoise Casanova i
son
fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat
escriptor llibertari. ***
Necrològica
de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de març de 1964 - Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar. ***
Antonio Perxés Costa - Antonio Perxés
Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat
de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de
professió, a partir de 1924 milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona
(Catalunya). En 1929
retornà a Madrid. Participà en els fets
revolucionaris de desembre de 1930, en
la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en
l'aixecament anarquista
a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes
ferroviaris a Andalusia en 1932,
i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III
Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931,
abandonà el
sindicat, però posteriorment va seguir militant en la
Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de
desembre de 1931 va fer un
míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El
febrer de 1932 fou
delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932
parlà a
Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya).
Juntament amb Natividad
Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García,
Valentín Losmozos i Julián Martínez,
creà la Federació Ferroviària
Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet
pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al
Partit
Sindicalista (PS), a començament de 1936
organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya)
la candidatura d'Ángel Pestaña
Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936, participà en
l'assalt de la Caserna de
la Montaña a Madrid enrolat en les milícies
confederals i lluità amb aquestes a
les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro.
Col·laborà en
l'organització del IX Batalló de
Milícies, conegut com «El
Pestaña». El
novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser
nomenat delegat suplent
de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la
Delegació d'Evacuació de la
Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la
reintegració en la CNT, però aquesta
li va ser denegada. A començament de 1937,
després de la remodelació, va ser
nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de
1937, com a president
de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí
un gran míting al Monumental
Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal,
Ángel Pestaña
Núñez i José Sánchez
Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller
de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938
presidí
l'homenatge a Ángel Pestaña
Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre
Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei
d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra
traïció per robatori de joies i
monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais
per valor de més de
dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya
d'Antonio
Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial
d'evasió de capitals i un
dels implicats en el robatori, a José García
Pradas de CNT i aquest les retornà
al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la
dimissió del seu càrrec de
conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de
1938 va
ser condemnat per «apropiació indeguda»
a 30 anys de presó i a 10
d'inhabilitació per a càrrec públic,
membre que Antonio Márquez Rubio va ser
condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid
durant el franquisme,
en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el
lloc de la
seva defunció. ***
Necrològica
de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969 - Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra. ***
El
grup que fugí a França el 5 de juliol de 1938.
De dalt a
baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido, Martín
Terrer
Andrés, Emilio Máñez Zaragoza,
Salvador Vicente
Pino, Alfonso Domínguez Navasal, Joaquín Ascaso Budría, Jacinto
Santaflorentina
López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez - Emilio
Máñez
Zaragoza: El 5 d'abril de 1902 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio Máñez Zaragoza. Es
guanyava la vida treballant de
fuster i milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona. Va fer el servei militar a
l'Àfrica colonial com a
caporal tirador. En 1936 formà part del grup anarquista
«Nosotros», motor del
Comitè de Defensa de la CNT i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) de
Barcelona. Quan el cop militar feixista, el 18 de juliol de 1936, al
domicili
d'Antonio Ortiz Ramírez, muntà una metralladora
que havia estat recuperada pels
companys. Després lluità al front
d'Aragó en la «Columna Sud-Ebre»,
encapçalada
per Antonio Ortiz Ramírez. Durant la primavera de 1938 fou
tinent adjunt de
l'Estat Major de la 24 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, comandada per Antonio Ortiz Ramírez. En 1938
formà part del grup
anarquista «Entereza» de Barcelona. El 5 de juliol
de 1938, amb altres
companys (Joaquín Ascaso Budría, Alfonso
Domínguez Navasal, Valeriano Gordo
Pulido, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto
Santaflorentina López
de Oñate i
Martín Terrer Andrés), passà
a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint dels
estalinistes, però
diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de
deserció, traïció
i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II
Buró de la
Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i
després a Baiona (Lapurdi, País
Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets
mentre el govern
republicà espanyol demanava les seves extradicions.
Finalment se li va assignar
la residència a Nevers (Borgonya, França).
Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Necrològica
de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de juny de 1977 - Vicente Soto Royo:
El 5 d'abril de 1903 neix a
Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Vicente Soto Royo. Sos pares es deien
Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931,
després de
la proclamació de la II República espanyola,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la
Revolució fou membre de la
col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per les
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial,
en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo
a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb
son sogre
Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de
Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre
de 1976 al seu domicili de Sant
Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània)
i va ser enterrat l'endemà al
cementiri civil d'aquesta localitat. ***
Libertario
Tassi - Libertario
Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques,
Itàlia) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos
pares
es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es
manifestà procliu a les
idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923,
amb altres
companys, fugint dels escamots feixistes, passà
clandestinament a França.
Després d'anar i venir, s'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg),
on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili
també es mostrà força
actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va
ser acusat de
l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat
Rossini, la
casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i
altres incidents el
juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà
clandestinament a Luxemburg,
buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local
del Socors Roig i
del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats
luxemburgueses, es va
casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un
nen, anomenat
Kropotkin (Tino) i una nena,
anomenada Virgilia (Ilia). En 1934
reprengué amb força novament les seves activitats
llibertàries, arriscant-se
novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto
aparegué en el
butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e
Repressione dell'Antifascismo
(OVRA, Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme),
definit com «anarquista perillós a detenir i
portar a Ancona». Quan li va
caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina,
decidí anar a
lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi
arribà. Després d'un
breu període d'instrucció militar a Albacete,
s'incorporà al Batalló
«Garibaldi». Després de combatre al
front de Madrid (Espanya), va demanar ser
enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou
destí, va ser enquadrat a la
Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna.
El maig de 1937 en va ser
nomenat comissari polític de la II Companyia del II
Batalló. Després dels fets
de «Maig de 1937», va ser enviat de
permís a França, però, vista la
situació de
perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans
l'expiració de la
llicència. El setembre de 1937 marxà
definitivament de la Península i retornà,
sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no
portar a terme cap
activitat política, a Dudelange, on retrobà sa
família; malgrat tot, continuà
lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació
nazi de Luxemburg la
seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va
ser detingut a Dudelange;
l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a
Trèveris
(Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser
extradit a Itàlia.
Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia),
intentà minimitzar les
seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l
cregueren i va ser
condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la
deportació
emmalaltí, però continuà amb les seves
activitats polítiques. El juliol de 1943
va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda
antifeixista i va ser
tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere
(Campània, Itàlia). L'agost
de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di
Anghiari (Toscana,
Itàlia), on s'encarregà del manteniment del
magatzem; malgrat això, en aquest
període la seva salut empitjorà força.
El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant
que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el
21 d'abril de 1966
a Roma (Itàlia). ***
Necrològica
de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de març de 1984 - Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). ***
Simón
Estallo Aso - Simón Estallo Aso: El 5 d'abril de 1913 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat. ***
Miguel
Molina Vivo - Miguel Molina Vivo:
El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego
(Múrcia,
Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Molina Vivo. Fill
d'una
família de jornalers molt pobres, sos pares es deien Miguel Molina i Maria Vivo. Pogué assistir
fins al 16 anys a l'escola i
estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de
l'Ateneu Llibertari
de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934
participà en la
fundació de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), de la qual també serà
secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les
finques abandonades pels
feixistes. Després de la caiguda de Màlaga
s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i
marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto
Escandón. Refusà la militarització de
les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El
desembre de 1937 intervingué en la
presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes
franquistes i tancat
a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en
una companyia
d'Intendència i portat als fronts de Catalunya,
Còrdova i Extremadura fins a
començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a
Màlaga, on romangué
sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló
de treballadors a Ceuta. Pogué
fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via
Andorra creuà els
Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç
(Guiena, Occitània) i durant 24
anys treballà a les mines. Després
treballà en la collita de la fruita per
diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de
Carmauç, de la qual va ser
nomenat secretari general i d'Administració de la
Federació Local. Representà
aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges
(1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la
jubilació i de
passar mig any a Mèxic, s'establí a
Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i
ocupà diversos càrrecs orgànics:
secretari d'Administració (1979-1982), delegat
de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc.
Trobem articles seus en diferents
publicacions llibertàries, com ara Boletín,
Boletín Interno CIR, Cenit,
Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,
Solidaridad
Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb
el Museu Memorial de
l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Sa companya fou Violeta Tejerina. Miguel
Molina Vivo va
morir el 23 de febrer de 2014 al seu domicili de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). ***
Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ] - Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revista Libertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme. ***
Peter Miller - Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom, Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra). ***
Franco
Salomone - Franco Salomone:
El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Franco Salomone.
De ben jovenet començà a militar en el grup
anarquista «Pietro Gori» de Savona
(Ligúria, Itàlia) i entaulà una
estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després
entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile
Italiana (FAGI,
Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es
dissolgué amb altres
companys fundà el grup anarquista
«Bakunin». Durant els anys seixanta i
setanta, amb altres companys, participà en la
reestructuració del corrent
comunista llibertari dins del moviment anarquista italià,
reivindicant
posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i
del «plataformisme». Fou un
dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur
(OAL), que agrupava
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de
Savona (antic grup anarquista
«Bakunin»), l'Organització dels
Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els
grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida
entre
França, on milità en la Unió dels
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i
Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos
obrers llibertaris
realitzats en aquells anys. Afiliat a la Confederazione
Generale
Italiana del
Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball),
durant els anys
vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant
especialment
entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003
exercí de secretari
general del sector de l'Administració Pública de
la CGIL. En 2003 s'afilià a la
Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA).
Després de molts d'anys malalt,
Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona
(Ligúria, Itàlia) i
tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba
familiar del cementiri de
Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques,
Itàlia) el
Centre de Documentació «Franco Salomone»
que recull el seu arxiu i el de la
FdCA.
Defuncions
Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894) - Paul Guéry:
El 5
d'abril de 1904 mor a Épinay-sur-Orge (Illa de
França, França) l'anarquista
Paul Alphonse Guéry. Havia nascut el 30 de juny de 1856 a
Laversine (Picardia,
França). Era fill de Jean Louis
Alphonse Guéry, serrador de
pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida
com son
pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es
casà al XVII
Districte de París amb la modista Maria Lainé,
amb qui tingué quatre infants. En
aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12
de març de 1894 va ser
detingut sota l'acusació de pertinença a
«associació criminal» i aquest mateix
dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre
antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu
expedient va ser
lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el
6 d'abril de 1894 va ser posat
en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat
d'anarquistes i
aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen
(Illa de França,
França), que serà el seu domicili definitiu. Es
va presentar candidat per la
III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de
França, França) en les eleccions
legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5
d'abril –algunes fonts
citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a
Épinay-sur-Orge (Illa de França,
França). ***
Léon Lacombe (ca. 1913) - Léon Lacombe: El 5 d'abril de 1913 se suïcida a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Havia nascut el 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– a Aubinh (Llenguadoc, Occitània). Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista. ***
Notícia
de la detenció de Philippe Goy i altres companys apareguda
en el diari parisenc Excelsior
del 14 d'octubre de 1913 - Philippe Goy: El 5 d'abril de 1920 mor a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Philippe Goy. Havia nascut el 26 de novembre de 1887 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Era fill de Claude Goy i d'Augustine Gerphagnon. Es guanyava la vida com a torner de metalls. A partir de 1910 fou un dels responsables, amb Nicolas Berthet i Benoît Liothier, del grup de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Étienne, que comptava aleshores amb una cinquantena de membres i que el juliol de 1913 esdevingué «Le Foyer Popular», principal cercle anarquista local que es reunia al cafè Ferrio de la ciutat, animat per Benoît Liothier i Laurent Moulin, i que s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). L'abril de 1913 fou un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual va ser nomenat secretari, i engegà, dins del marc de la lluita contra les colònies penitenciàries militars, una campanya de suport a favor de Brotte, jove obrer de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 24 del carrer José-Frappa de Saint-Étienne. El 12 d'octubre de 1913 va ser detingut, juntament amb Raphaël Bénetière i Claude Marius Charrat, per haver distribuït pamflets antimilitaristes –en realitat un extracte d'un discurs d'Aristide Briand de 1900– a la caserna d'infanteria Rullière de Saint-Étienne i van ser denunciats per «provocació de militars a la desobediència». L'1 de novembre de 1913 tots tres van ser condemnats pel Tribunal Correccional a dos mesos de presó. En Les Temps Nouveaux del 15 de novembre de 1913 tots tres protestaren contra la notícia apareguda en L'Humanité de l'1 de novembre on s'afirmava que en el judici no s'havien declarat «llibertaris» sinó antimilitaristes, fet absolutament fals. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista perillós», i s'amagà, amb Benoît Liothier i Jean-Baptiste Rascle, durant un temps als boscos del Pilat de Saint-Étienne per evitar una eventual detenció. Després, sobretot amb Charles Flageollet i Jean Seigne, participà en la reorganització del grup anarquista local. En 1916 fou un dels fundadors del grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire», periòdic pacifista editat per Sébastien Faure. Durant el moviment contrari a la guerra i a la «Unió Sagrada» que es desencadenà a la conca del Loira, participà en les vagues de 1918 i va ser detingut i empresonat a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). A començament de 1920 fou membre del grup anarquista comunista de Saint-Étienne. El seu últim domicili va ser al número 24 del carrer José Frappa de Saint-Étienne. ***
Antoine Cyvoct - Antoine Cyvoct: El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antonius Marie Cyvoct, conegut com Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 al IV Districte de Lió (Arpitània). Sos pares, teixidors, es deien Paul Cyvoct i François Véronique Blanchard. Es guanyava la vida com a comercial llibreter. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia –en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir el 5 d'abril de 1930, en la misèria, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França). ***
Una obra de les obres de José Torralvo - José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria, El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. ***
L'Ajuntament de Terrassa a
l'època - Llorenç Tapiolas Vancells: El 5 d'abril de 1945 mor a Fumel (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Llorenç Tapiolas Vancells –també citat erròniament Vancell i Balcells. Havia nascut el 12 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 10 de març– de 1904 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Sos pares es deien Pelegrí Tapiolas Morros, vigilant, i Montserrat Vancells Roig. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Terrassa, en 1932 va ser detingut arran de la vaga general i de l'aixecament revolucionari de Terrassa del 14 al 16 de febrer d'aquell any que assaltà l'Ajuntament i proclamà el comunisme llibertari. Jutjat en consell de guerra amb 41 companys més el 24 de juliol de 1932, va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán, però fou condemnat cinc dies després a 20 anys i un dia de presó com a un dels caps de la insurrecció. Tancat a Barcelona, el desembre de 1933 participà en un intent frustrat de fuga. En 1934 es beneficià d'una l'amnistia. Amb el triomf feixista de 1939 passà a França. Sa companya fou Casandra Boloix. Llorenç Tapiolas Vancells va morir el 5 d'abril de 1945 al seu domicili de Fumel (Aquitània, Occitània). ***
Fitxa
policíaca d'Adolphe Albin (1900) - Adolphe Albin:
El 5 d'abril de 1948 mor a Niça (País
Niçard, Occitània) l'anarquista Adolphe
Auguste Albin. Havia nascut el 31 de desembre de 1883 a Niça
(País Niçard,
Occitània). Sos pares es deien Joseph
Nicolas Albin, encarregat dels
arbitris municipals, i Marie Catherine Micellis, cuinera. Es
guanyava la
vida com a electricista. Membre del «Groupe des
Libertaires» (Grup dels
Llibertaris) de Niça (Alexandre Lepelletier, Nicolas
Olivari, Antoine
Serramoglia, Gaétan Camille Serramoglia, etc.), el 28
d'octubre de 1900 assistí
a un banquet d'anarquistes i de socialistes italians celebrat al local
d'un tal
Sacchi al barri de Fabron. L'1 de novembre de 1900 va ser detingut a la
Place
Masséna de Niça, juntament amb altres companys
(Antoine Ciarlet, Alexandre
Lepelletier, Nicolas Olivari, Antoine Serramoglia, Gaétan
Camille Serramoglia),
per haver entonat cançons anarquistes (La
prise de possession, etc.) i haver provocat disturbis d'ordre
públic;
denunciat per «escàndol nocturn», aquell
mateix dia la Prefectura del
departament dels Alps Marítims li va obrir un expedient;
jutjats el 24 de
novembre de 1900 pel Tribunal de Policia, van condemnar a un franc de
multa. En
1904, segons investigacions policíaques, continuava
assistint a reunions
llibertàries i a conferències
polítiques. El 10 de setembre de 1904 marxà cap a
Canes (Provença, Occitània). El 25 de novembre de
1905 es casà a Niça amb la
domèstica Pauline Dalbera. En aquesta època vivia
al número 24 del carrer
Cassini de Niça. El 2 de juliol de 1907 la seva
fàbrica de malles elèctriques,
al número 5 del carrer Penchienatti de Niça, es
va declarar en fallida. Després
d'enviudar, el 6 d'octubre de 1936 es casà a Niça
amb la cosidora italiana
Teresa Tirinnanzi. En aquesta època vivia al
número 24 del carrer Alphonse
Karr. Cal no confondre'l amb l'anarquista italià
Jean-Baptiste Albin, que
actuava per la zona per les mateixes dates. Adolphe Albin va morir
el 5 d'abril de 1948 al seu domicili de Niça (País
Niçard, Occitània). ***
Notícia
de la detenció de Jules Massot apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 3 de febrer de 1923 - Jules Massot: El 5 d'abril de 1952 mor a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Massot. Havia nascut el 9 de març de 1880 a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Sos pares es deien Jean Claude Massot, torner metal·lúrgic, i Marie Louise Berthenet. Obrer torner metal·lúrgic, el 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «violències i cops». Cap el 1908 s'instal·là a París (França) i en 1912 estava adherit al «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Bellville, afiliat a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i era membre del consell d'administració del periòdic Le Libertaire. L'abril de 1912 cosignà el cartell «À M. Georges Berry, pourvoyeur de bagnes», editat pel Comitè d'Entesa per a l'Acció Antimilitarista (CEAA). El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat dels Metalls del departament del Sena, cosignà el manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, on s'afirmava que el sindicat sortiria en suport dels joves companys que escollissin la deserció per a fugir-ne de la llei; també aquest manifest feia una crida a la «vaga de ventres» de les dones. Entre gener i abril de 1913, alberga son germanastre Charles Gandrey, un dels animadors de l'FCA. En aquesta època vivia al número 52 del bulevard de Bellville del XX Districte de París. Com a militant del Sindicat dels Metalls del Sena, aprovà l'11 de gener de 1914 l'exclusió d'Alphonse Merrheim en l'assemblea general d'aquest sindicat. Posteriorment aquest sindicat es va fer autònom i es constituí com a Unió Sindical dels Treballadors dels Metalls de la Regió Parisenca i el 6 de juny de 1914 en va ser elegit tresorer. Sobre això publicà el 21 de febrer de 1914 en Le Libertaire l'article «Un conflit syndical». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat, inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i destinat el 24 d'octubre de 1914 com a torner al taller de precisió de la Secció Tècnica d'Artilleria, a la plaça Saint-Thomas-d'Aquin, del VIII Districte de París. El 2 de juny de 1915 el coronel director del taller l'assenyalà com a sospitós i va ser posat sota vigilància, sense cap resultat. En 1916 freqüentà les reunions dels «Amis du Libertaire», del periòdic Ce qu'il faut diré i dels exmembres del «Foyer Populaire» de Belleville. El 28 de juliol de 1916 s'adherí al Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI) i era membre del Sindicat del Personal dels Establiments Militars del Sena. El març de 1919 signà, en nom del Sindicat dels Metalls, amb altres companys (Jean-Sellenet Boudoux, Dondon, Pierre Le Meillour, Remeringer, Henri Sirolle, etc.) una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire, arran de l'atemptat comès per Louis-Émile Cottin contra Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. Després de la guerra fou un dels principals animadors de la minoria revolucionària de la Federació dels Metalls. El juliol de 1921, amb Jean-Louis Berrar, fou cosecretari del Sindicat dels Metalls del Sena, adherit als Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Després de l'escissió confederal, participà en la creació i la posada al punt de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés Federal, celebrat entre el 24 i el 25 de juny de 1922 a Sain-Étienne (Arpitània), s'oposà amb èxit a Théo Argence i Henri Raitzon, que proposaren que la seu de la Federació s'establís a Lió (Arpitània). Consagrà els seus esforços a la reorganització dels sindicats del departament del sena, però no va ser elegit secretari federal sinó Lucien Chevalier; malgrat tot, va obtenir 17 vots i va ser designat per a portar l'oposició a Alphonse Merrheim en el Congrés dels Metalls d'Alsàcia-Lorena, i va ser també nomenat tresorer de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), celebrat entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 a Saint-Étienne, votà, amb Jean-Louis Berrar, la moció de Gaston Monmousseau, partidari aleshores de la independència del sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), i va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la CGTU. Entre 1922 i 1923 intervingué freqüentment a París i en províncies en les reunions sindicals i en les vagues, i sobretot en la campanya contra l'impost sobre els salaris. El gener de 1923 assistí, com a delegat de la CGTU, a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), a un míting contra l'ocupació del Ruhr organitzat pel Comitè d'Acció Contra l'Imperialisme i la Guerra. El 10 de gener, de bell nou a França, va ser detingut a Saint-Quentin (Picardia, França) i inculpat per «atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat». Durant el seu tancament a la presó parisenca de la Santé, tingué diverses discussions amb Gaston Monmousseau sobre orientació sindical i prengué consciència que aquest, a partir d'aquell moment, seria favorable a l'aliança orgànica entre el PCF i la CGTU. Alliberat el 7 de maig, el seu cas va ser sobresegut el 13 de juny de 1923. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquell any va ser delegat en el II Congrés de la Federació Unitària dels Metalls, on s'arrenglerà amb la minoria, juntament amb Théo Argence, Henri Bott, Benoît Broutchoux i Lucien Chevalier, i durant les sessions denuncià la infiltració de les «comissions sindicals» del PCF en els sindicats; en acabar el congrés, la minoria rebutjar participar en la Comissió Executiva Federal. L'octubre de 1923, quan s'havia de celebrar el Congrés de Bourges (Centre, França), els Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR) el presentaren en la seva llista de candidats a la Comissió Executiva Federal de la CGTU. El 27 d'octubre de 1923, durant l'assemblea general del Sindicat dels Metalls del Sena, de cara al congrés federal, va caure en minoria. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 fou delegat en el Congrés de la CGTU que se celebrà a Bourges; arrenglerat fins el moment amb els GSR, es radicalitzà en el curs dels debats i entrà a formar part dels grup dels anarcosindicalistes del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i votà les seves mocions. Després de Congrés de Bourges, va pertànyer a la Minoria Sindicalista Revolucionària (MSR), que reagrupava els GSR i els CDS. Després de l'assassinat de Nicolas Clos i Adrien Poncet, l'11 de gener de 1924, nombrosos sindicats minoritaris trencaren amb la CGTU, ell, però, resta en la CGTU i continuà militant durant un any. No obstant això, després del Congrés de Fàbriques Metal·lúrgiques del 30 de març de 1924, se sentí insultat, abandonà el seu càrrec, dimití del sindicat i no se'n va tornar a parlar d'ell. El juny de 1924, en nom del Sindicat Unitari dels Metalls, sostingué la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. Cap el 1929 participà, amb Victor Labonne i Charles Salembier, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, grup format per una seixantena de membres i que tenia com a finalitat la solidaritat entre els seus membres, reunint-se un cop al mes i celebrant un banquet fraternal anual al bulevard de Bellville. El 3 d'agost de 1931 va ser esborrat del «Carnet B». En 1936 es casà a Champigny-sur-Marne amb Marie Vigneulle. Després d'això deixà la militància i les activitat polítiques. ***
Notícia
sobre una conferència de Mary Huchet apareguda en el
diari La
lanterne de l'1 d'octubre de 1897 - Mary Huchet: El
5 d'abril de 1958 mor a Nanterre
(Illa de
França, França) la feminista,
atea, sindicalista i propagandista anarquista Marie Louise Huchet,
més coneguda
com Mary Huchet. Havia nascut el 28
de novembre de 1871 al XVII Districte de París
(França). Sos pares es deien
Gérasime Huchet, sastre, i Irma Celestine Lefèvre, modista.
Es guanyava la vida
com a plomallera. El maig de 1896, quan era secretària del
Sindicat de Flors i
de Plomes, va ser encarregada en una reunió de solidaritat
amb les obreres
diamantistes de Pantin (Illa de França, França),
de remetre-les una part dels
23,50 francs recaptats aquell dia, l'altra part va ser destinada als
obrers porcellaners
de Llemotges (Llemosí, Occitània). Entre gener de
1897 i març de 1899 participà
com a oradora en 26 conferències a la regió
parisenca sobre temes d'allò més
diversos. En aquests mítings intervingué amb
altres companys i companyes (Maximilienne
Biais, Eliska Bruguière, Alice Canovas, Louise
Réville, Rolande, Astié de
Valseyre, etc.). També col·laborà en Le
Libertaire. El 4 de febrer de 1897, en una reunió
organitzada a la Sala del
Commerce, al número 91 del bulevard del Tempre de
París, sobre el tema «Les
crimes du diable», juntament amb Albert Létrillard
i Paul Raubineau, denuncià
la vida regalada dels capellans; en aquest sentit també
intervingueren
destacats militants (Léon Barrier, Ernest Girault, Sadrin,
Francis Prost i Tortelier).
El 8 de febrer de 1897, després que la Prefectura de Policia
no autoritzés una
reunió que s'havia de celebrar a la Sala del Commerce, la
vintena d'anarquistes
presents (Gravelle, Lucas, E. Murmain, Francis Prost, Raubineau,
Georges Renard,
Sadrin, etc.), encapçalats per ella, es congregaren en una
taverna, a la Sala Turpin.
En aquesta reunió reivindicà l'amor lliure,
criticà la institució matrimonial i
va fer costat les prostitutes, «víctimes de
l'estat social actual». A començament
de febrer de 1897, participà en una festa familiar
organitzada per la Lliga de
Propaganda de l'Ateisme i per la Societat del Baptisme Civil, que se
celebrà a
la Sala de la Ligue Fraternelle, al número 17 del carrer
Daint-Isaure, i on,
després de l'al·locució d'Albert
Létrillard, cantà cançons de Paul
Paillette i
Jehan Rictus. El 15 de febrer de 1897 participà en un
míting, al qual
assistiren unes dues-centes persones, sobre «Les crimes
modernes: Cuba,
Montjuich, Madagascar, Arménie et sur le comunisme et
l'individualisme»,
celebrat a la Sala de l'Eden, al número 49 del carrer de
Bretagne. El 27 de
febrer de 1897 participà en un míting
«eclèctic» sobre diversos temes (Orient,
els crims de la religió, les tortures de Montjuïc,
Cuba, Armènia, l'Església,
la Pàtria, la Religió, la Justícia,
etc.) celebrat a la Sala del Commerce, on
assistiren unes tres-centes persones i on hi hagué alguns
incidents. L'11 de
març de 1897 participà en uns aldarulls amb els
parroquians de mossèn Étourneau
que tingueren lloc a l'església de Saint-Ambroise i en els
quals resultà
detinguda, juntament amb altres anarquistes (Carré, Ebner,
Gardin, Ernest Girault
i Lebrun). Després de cinc dies de presó
preventiva, el 16 de març de 1897, els
inculpats van ser portats davant el IX Tribunal Correccional del Sena:
Ebner,
Carré, Gardin i Lebrun van ser condemnats a 15 dies de
presó i ella a vuit –en
aquest judici ella es declarà «socialista
cristiana humanitària»–; Albert
Létrillard,
redactor de L'Intransigeant, va ser
condemnat a una multa de 50 francs per haver protestat per la
detenció de Mary
Huchet. El 19 de març de 1897 se celebrà a la
Sala del Commerce una
conferència, que reuní unes dues-centes persones,
per protestar contra les
detencions i en la qual intervingueren Broussouloux, G. Brunet, Butaud,
Albert Létrillard,
Francis Prost, Raubineau i Georges Renard, i on es denuncià
que ella encara
romandria empresonada uns dies més. El 16 d'abril de 1897,
en un banquet anual
organitzat per la Lliga de Propaganda de l'Ateisme en ocasió
del Divendres
Sant, on assistiren Sébastien Faure, Marie Huchet, Achille
Leroy, Albert Létrillard,
Ténière, Sidonie Vaillant i una trentena de
convidats, menjaren porc. El 29 de
maig de 1897, a la Sala del Commerce, la Lliga Antireligiosa i
«Les Libertaires
de Paris» organitzaren una reunió, on assistiren
250 persones, que acabà amb
aldarulls. El juny de 1897, amb Eliska Bruguière,
creà un grup de dones llibertàries
al si del grup «Internationale Scientifique» que es
reunia a la Sala Rosnoblet,
al número 281 del Faubourg Saint-Denis. El 26 de juny de
1897, en un míting
organitzat pels anarquistes en suport dels exiliats espanyols, en el
qual
assistiren un centenar de persones, defensà els companys
anarquistes expatriats
arran del «Procés de Montjuïc».
L'11 de setembre de 1897 intervingué, amb
altres companys (G. Brunet, Georges Étiévant,
Ernest Girault, Albert Létrillard,
Charles Malato, Sadrin i Tortelier), en un míting sobre les
víctimes de la
«Inquisició espanyola» a la Sala Baumann
de Saint-Ouen (Illa de França, França)
organitzat pels grups revolucionaris de Saint-Ouen i «Les
Libertaires de Paris»,
on assistiren unes setanta persones; en aquest acte exposà
les teories anarquistes,
atià els treballadors a fer la «propaganda pel
fet» als tallers, va fer una
crida per a la fundació d'una biblioteca
llibertària a Saint-Ouen i exposà que,
amb Louise Coutant, exsecretària del Sindicat de Bugaderes i
d'Infermeres de la
Borsa del Treball, havia creat un grup de dones obert a totes les
obreres. El
28 de setembre de 1897 va fer a la Casa del Poble la
conferència «Le Droit des
femmes à la révolution, l'exploitation du
travail, les salaires dérisoires», on
també intervingueren Louise Coutant i Ernest Girault i on es
llegí un carta de
Louise Michel. L'octubre de 1897 ajudà el
«naturià» Louis Martin a empaperar el
seu Pavillon Sans Dieu, al número 96 del carrer Lepic de
París. Després d'un
intent de suïcidi el 10 de desembre de 1897 de Louise Coutant,
a començament de
gener de 1898 encara estava hospitalitzada per una operació
i sembla que aquest
problemes de salut posaren fi a l'intent de creació del grup
de dones de la «Internationale
Scientifique». En les eleccions generals de maig de 1898, amb
Louise Coutant,
defensà la candidatura de Paule Minck, tot reivindicant els
drets de les dones
a la seva igualtat total. El 2 de juliol de 1898, en un
reunió a la Casa del
Poble, al número 47 del carrer de Ramay, on es tractaren
diversos temes
(Dreyfus i Zola, la vaga general i l'empresonament de Georges
Étiévant, i on
assistiren unes 120 persones, s'oposà a Louise
Réville sobre la distinció entre
Georges Étiévant i el també condemnat
Carara, essent per a Marie Huchet tots
dos revolucionaris; també digué que calia
ocupar-se menys de l'«Afer Dreyfus» i
dedicar-se més a la propaganda vertaderament anarquista. El
25 de setembre i el
2 d'octubre de 1898 intervingué en la conferència
«L'union libre. L'amour libre
et l'immoralité dans le mariage», celebrada a la
Sala Delapierre, al número 168
del carrer de Charenton, on també prengueren la paraula
Alice Canova, Eugénie
Collot, Francis Prost i Sadrin. El 25 d'octubre de 1898, en sortir
d'una reunió
celebrada a la Sala Prat, al número 220 del carrer
Saint-Denis, recorregué amb una
centena de participants, amb Albert Joseph (Libertad)
al front, els bulevards al crit de «Visca la llibertat, visca
Zola!»; després
de la intervenció policíaca, va ser detinguda al
bulevard Magenta amb Georges
Renard. El novembre de 1898 participà en un
míting, amb Maximilienne Biais, Broussouloux,
G. Brunet, Butaud, Louise Réville i Rolande, sobre el
militarisme celebrat a la
Sala Delapierre. El 26 de març de 1899 participà,
amb Maximilienne Biais, Briand,
G. Brunet, Alice Canovas, Henri Dhorr, Émilie Janvion,
Jaurès, Astié de
Valseyre, en una conferència privada sobre els drets de la
dona,
l'anticlericalisme i l'antimilitarisme, celebrada a la Sala Delapierre,
i on
van ser convidats els grups anticlericals. En 1899 participà
en les reunions
del grup «Les Iconoclastes» al voltant
d'Émile Janvion. L'octubre de 1899
llançà una crida en el periòdic L'Aurore
amb la finalitat de crear sindicats de dones, especialment en el sector
de les
obreres sucreres. Mary Huchet va morir el 5 d'abril de 1958 a l'Hospital de Nanterre
(Illa de
França, França). ***
Retrat de Moriya Emori (1946) - Moriya Emori: El 5 d'abril de 1960 mor al Japó el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Havia nascut el 18 d'agost de 1903 al barri de Koishikawa –actual Bunkyio– de Tòquio (Japó). Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdic Musanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps. ***
Necrològica
d'Enric Negre Árboles apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera de l'11 de maig de 1961 - Enric Negre
Árboles:
El 5 d'abril de 1961 mor a
Fumèl (Aquitània, Occitània)
l'anarcosindicalista Enric Negre Árboles. Havia nascut el 20
de maig de 1903 al
Poblenou de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Fermí
Negre i Joaquima
Árboles. Ferroviari de professió,
milità en la Federació Nacional de la
Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
treballà als tallers de la «Compañia de
Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante»
(Companyia de Ferrocarrils MZA) del Poblesec de Barcelona (Catalunya).
En 1939,
amb el triomf franquista, passà a
França. Establert
a Fumèl, treballà de pintor en la
construcció i
milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa
companya fou Justa Querol.
Després de tres mesos de patiment per un càncer
d'estomac i de sofrir una
operació a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), Enric Negre
Árboles va morir el 5 d'abril de 1961 al seu domicili de
Fumèl (Aquitània,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat.
Son germà, Jaume Negre Árboles, també
va ser militant confederal. ***
Marcelo Salinas y López - Marcelo Salinas y López: El 5 d'abril de 1976 mor a Miami (Florida, EUA) l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1889 a Batabanó (l'Havana, Cuba) en una llar molt humil. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país –conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa –a nom de Pedro Martín– a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic «Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América, Archipiélago, Aurora, Bohemia, Carteles, Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide, Diario de la Marina, Fragua, Inventario, Libertad, Literatura, Mañana, Lunes de Revolución, El Mundo, Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir, Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta, Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928), Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres. Marcelo Salinas y López (1889-1976) ***
Necrològica d'Andrés Rueda Caballero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 12 de juny de 1980 - Andrés Rueda
Caballero: El 5 d'abril de 1980 mor a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Havia nascut el
30 de novembre de
1905 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Sos pares es
deien Francisco
Rueda López, pagès, i María Caballero Tejero. Des de molt jove
començà a militar en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de
l'aixecament
feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les
milícies confederals. Després
treballà a les col·lectivitats del
País Valencià fins al final de la guerra.
Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp
de concentració de Camp Morand
(Boghari, Alger, Algèria) i després
treballà en les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina
com a
mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà
a la reorganització de la CNT
i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica.
Visqué a Algèria
fins a la descolonització i després
marxà a França. Instal·lat a Clarmont
d'Alvèrnia, ocupà càrrecs
orgànics en la Federació Local de la CNT de la
localitat, com ara el de secretari de Cultura i Propanda. Sa companya
fou
Enriqueta Reina, que morí en 1967. Andrés Rueda
Caballero va morir el 5 d'abril
de 1980 a l'Hospital Gabriel-Montpied de Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). ***
Mariano
Sanjuán Cuchí - Mariano Sanjuán
Cuchí: El 5 d'abril de 1987 mor a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí
–algunes fonts citen erròniament el
segon llinatge com Cueto–,
sovint
catalanitzat com Marià Sanjuan
Chuchí,
i conegut com El Canero. Havia
nascut
l'1 d'octubre de 1905 a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos
pares es
deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia
22 anys, després d'haver fet el
servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay),
emigrà a Viladecans (Baix
Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer
feina de peó a la foneria
«Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com
a esmaltador. Ràpidament
s'integrà en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i participà en les
lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de
Rivera. Va
ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de
Gavà (Baix Llobregat,
Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va
ser nomenat
comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932
es casà a Móra la Nova
(Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech
Pérez. Va ser reclòs al
vaixell-presó Argentina
pels fets
revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT,
fou
nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va
ser nomenat alcalde
segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en
representació de la
CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des
d'aquesta
data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la
signatura
dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant
pel seu suport al
procés col·lectivitzador. Fou membre del
Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores»
quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat
de
Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Després de la II
Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc,
Occitània), població on havia
nascut sa companya, militant en la Federació Local de la
CNT. En 1947 va ser
delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de
Bedarius
i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al
Congrés de la CNT que se celebrà a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán
Cuchí va morir el 5 d'abril de
1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va
ser enterrat dos
dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans
porta en el seu
nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil. Mariano Sanjuán
Cuchí (1905-1987) ***
Bruno
Vogel en la seva etapa en l'exèrcit sud-africà -
Bruno Vogel: El 5
d'abril de 1987 mor a Londres (Anglaterra) l'escriptor, propagandista
pacifista
i dels drets homosexuals i anarquista Bruno Vogel. Havia nascut el 29
de
setembre de 1898 a Leipzig (Regne de Saxònia, Imperi
Alemany). Son pare, Emil
Bruno Vogel, no era son pare biològic, però el
crià a Bohèmia com si ho fos, i
sa mare es deia Adelheid Josephine Jarolimek. En 1916 es va presentar
voluntari
per a lluitar en la Gran Guerra, primer a la frontera de l'Imperi
Austro-hongarès, posteriorment al Bàltic i en
1917 a Flandes. Després del
conflicte bèl·lic retornà a Leipzig.
En 1922 fundà, amb Magnus Hirschfeld i
altres, el grup de reivindicació homosexual
«Gemeinschaft Wir» (Nosaltres la
Comunitat). Va publicar el seu primer article en el diari Leipziger Wolkszeitung en 1923 i a partir
d'aquest moment
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques, com ara Glossen
o l'anarcosindicalista Besinnung
und Aufbruch, un dels òrgans
d'expressió de la Freien Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya). Entre
1925 i
1931 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista Syndikalist. En
1925 publicà el llibre Es lebe der
Krieg! Ein Brief, primera obra alemanya antimilitarista
contra la Gran Guerra; aquest llibre va ser denunciat per
blasfèmia i
indecència i es va condemnar a l'editor a destruir els 5.000
exemplars de
l'edició, però tots ja s'havien venut. Aquell
mateix any es va ver una segona
edició de 10.000 exemplars, dels quals les autoritats
pogueren capturar 8.000,
que van ser destruïts. El judici va acabar el març
de 1929 amb una condemna de
l'editorial i la prohibició de diversos capítols
de l'obra. Els pares
l'aplegaren al llit amb un amic i, descoberta la seva homosexualitat,
l'engegaren de casa i s'instal·là a
Berlín. En 1926 fundà a Berlín, amb
Kurt
Hiller, el Gruppe Revolutionärer Pazifisten (GRP, Grup
Revolucionari Pacifista),
que lluità fortament contra la reintroducció del
servei militar obligatori a Alemanya.
En 1928 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands
(SPD, Partit
Socialdemòcrata Alemany), però
l'abandonà tot d'una. Aquest mateix any publicà Ein Gulasch und andere Skizzen i en 1929
una de les seves obres més discutides i celebrades, Alf, novel·la antimilitarista
i de temàtica homosexual, que ha
esdevingut amb el temps un clàssic en el seu
gènere i ha tingut diverses
reedicions. En 1929 va ser nomenat assessor del Comitè
Executiu del
Wissenschaftlich-humanitäre Komitee (WhK, Comitè
Científic Humanitari), primera
organització de defensa dels drets dels homosexuals i
transsexuals creada al
món. L'estiu de 1931 marxà, amb son company Otto
Böhlmann, cap a Àustria per
estudiar ambdós medicina. A Viena treballà de
traductor en l'editorial de Karl
Schusdek. En 1933, arran de l'incendi del Reichstag alemany i
l'adveniment del
nazisme, abandonà aquest país fins arribar a
Noruega l'octubre de 1933, passant
per Suïssa i París (França). En fugir
havia amagat les seves obres inèdites a
les golfes de casa seva, però anys després va
saber que sa família, amb por,
havia destruït tota la seva producció. El gener de
1934 s'establí en una cabana
a Tromsø (Nord-Norge, Noruega), vivint en condicions molt
difícils del que podia
treure de la terra gairebé sempre gelada. A Noruega
visqué com a professor
d'idiomes i escrivint articles en alemany per a periòdics
noruecs, com ara Arbeiderbladet.
Otto Böhlmann emigrà a
Anglaterra en 1934, però ell, sense passaport,
hagué de restar a Noruega, on
entaulà una nova relació amb Gudmund
Sørem. El gener de 1937, amb el suport
econòmic d'amics i documentació donada pel
canceller Halvdan Koht, pogué
viatjar primer a Londres i després a Sud-àfrica,
on s'instal·là a Ciutat del
Cap amb Otto Böhlmann i Gudmund Sørem. Entre febrer
de 1942 i novembre de 1944
treballà per a l'exèrcit sud-africà.
En 1946 col·laborà per qüestions
econòmiques en la revista gai suïssa Der
Kreis. A Sud-àfrica descobrí la
bisexualitat i tingué un fill amb una
nativa africana. Formà part de la West African Students
Union (WASU, Unió
d'Estudiants de l'Àfrica Occidental) i es va relacionar
sense problemes amb la
població negra, cosa que li va porta més d'un
ensurt. En 1952, fugint del règim
racista de Sud-Àfrica, retornà a Europa i es va
instal·lar a Londres
(Anglaterra), on participà activament en el moviment
antiapartheid. En 1986 Wolfgang
U. Schütte publicà una antologia dels seus articles
sota el títol Ein junger Rebell. Erzählungen und
Skizzen
aus der Weimarer Republik, on es recull molta de la seva
producció
llibertària. Bruno Vogel va morir el
5 d'abril de 1987 al Londoner Royal Free Hospital de Londres
(Anglaterra) i el
seu funeral va ser sufragat pels serveis socials del barri londinenc de
Camden.
L'agost de 2012 les seves obres inèdites Maschango
i Slegs vir Blankes, va ser
publicades
anònimament en Internet. ***
Benjamín Cano Ruiz (1947) - Benjamín Cano Ruiz: El 5 d'abril de 1988 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut el 24 de març de 1908 a La Unión (Murcia, Espanya). Era fill de Ramón Cano Pérez, jornaler, i de María Ruiz Ibáñez. Fou membre d'una coneguda i molt humil família anarquista, entre els quals destaquen sos germans Tomás, Vicente i Juan. Per motius econòmics la família emigrà al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial «Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga, Cenit, Espoir, Faro, Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes, Liberación, El Nacional, Nervio, A Plebe, Ruta, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com ara La vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972), Ricardo Flores Magón (1976), William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977), El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979), El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980), La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal. Benjamín Cano Ruiz (1908-1988) ***
Marcelino
Gonçalves - Marcelino Gonçalves: El 5 d'abril de 1989 mor a Portugal l'anarquista i anarcosindicalista Marcelino Gonçalves. Havia nascut cap el 1901 a Santa Maria de Belém (Lisboa, Portugal). Treballà de mestre d'aixa i fuster a la Fábrica Nacional de Cordoaria (Fàbrica Nacional de Cordatge) de Lisboa i a l'Alenteixo, però no li va agradar l'ambient i es posà a fer feina com a fuster en la construcció. Durant l'estiu de 1920 fou un dels fundadors de les Joventuts Sindicalistes de la Confederació General del Treball (CGT) de Bélem. També fou un dels principals membres del Sindicat de la Construcció Civil de Lisboa de la CGT i destacat propagandista del periòdic A Batalha. A part d'això, participà en el Grup Dramàtic de Belém, el qual difonia la cultura als cercles obres. Durant la dictadura salazarista guardà tota la documentació de la Secció de Belém del Sindicat de la Construcció Civil de la CGT a casa seva, salvant-la d'aquesta manera de la destrucció. ***
Necrològica
de Lluís Roldós Planas apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 24
d'octubre de 1989 - Lluís Roldós Planas: El 5 d'abril de 1989 mor a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Lluís Roldós Planas. Havia nascut el 15 d'agost de 1895 a Calonge (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. De família llibertària, ben igual que sos dos germans, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà activament en el suport dels presos llibertaris. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Obtingué l'autorització per embarcar cap a Mèxic, però va renunciar en el darrer moment. Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer agrícola i continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment a Tuïr, amb son germà Anselm. Lluís Roldós Planas va morir el 5 d'abril de 1989 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Rolland Hénault (Châteaunoux, 2007) - Rolland Hénault:
El 5 d'abril de 2017 mor a Déols (Centre, França)
l'escriptor,
poeta, assagista, periodista, agitador cultural i pedagog llibertari i
pacifista Rolland Alfred Alphonse Hénault, que va fer servir
els pseudònims Guimou de la Tronche
i Le Plouc. Havia nascut el 25 de maig de 1940 a Saint-Valentin (Centre, França). Sos pares, pagesos
esquerrans,
es deien Maurice Joseph Hénault i Cécile Juliette Leguet.
Després de diplomar-se en 1961 en
Lletres Modernes, amb la memòria «L'homme moyen
devant la société moderne», fou
professor de francès a Châteauroux (Centre,
França) a diversos centres
educatius (Col·legi dels Caputxins, Institut Pierre i Mare
Curie i Institut
Blaise Pascal); a més, s'encarregà de cursos a la
Universitat d'Orleans
(Centre, França). Marcat per la personalitat de diferents
intel·lectuals i
polítics (Jean-Yves Gateaud, Maurice Laisant, Marcel
Lemoine, Gilles Perrault,
Raymond Rageau, etc.), en 1978 s'adherí a la Unió
Pacifista Francesa (UPF) i
durant molts d'anys va ser membre del seu consell
d'administració. També milità
en la l'associació «Amis de Louis
Lecoin» i participà en l'homenatge que se li
va retre a Saint-Amand-Montrond (Centre, França).
Cofundà i animà el periòdic
mensual satíric de Châteauroux Le
Provisoire. Le mensuel du berrichon évolué
(1975-1993), publicació que va patir
cinc processos per difamació. A partir de 1981 es
dedicà a l'ensenyament en
centre penitenciaris, primer a la presó de Saint-Maur
(Centre, França), on tingué
l'oportunitat d'ensenyar francès al conegut pres Ilich
Ramírez Sánchez (Carlos
el Xacal) –el director de la
Presó Central de Saint-Maur el denuncià per
«difamació»–, i, a partir de
1990,
a la presó dels Alts del Sena, Nanterre (Illa de
França, França). D'aquesta
experiència carcerària, en 2006
publicà el llibre Non! Construire
des prisons pour enrayer la délinquance, c’est
comme
construire des cimetières pour enrayer
l'épidémie, pel qual va rebre el
«Grand
Prix Ni Dieu ni Maître». En 1984
cofundà, amb Léandre Boizeau i Gérard
Coulon,
la revista cultural trimestral La Bouinotte, que va tenir un gran èxit als
departaments d'Indre i Cher, que era el
seu àmbit d'actuació. En aquests anys
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries i pacifistes, com ara L'Arbrer est
dans la Graine, De
Long en Large, L'École
Émancipée, Encres Vagabondes,
Le
Libertaire, La Marseillaise, Le
Monde Libertaire, La
Révolution Prolétarienne, Rouge,
L'Union Pacifiste, etc.
Entre 1998 i 1999 animà el periòdic parisenc L'Insoumis
i sostingué la
lluita de Léandre Boizeau per la revisió del
procés dels condemnats Raymond Mis
i Gabriel Thiennot. Va escriure les lletres de moltes
cançons de la cantautora
llibertària Élizabeth Gillet (Élizabeth),
també va escriure i
representar peces teatres amb «Le Troupeau
Théâtral Berrichon», comèdies
musicals amb «Les Ch'nassous» i va fer d'humorista
i clown. També va fer
conferències, especialment sobre escriptors llibertaris, al
«Cercle Condorcet»
de Châteauroux. Des de 2005 fou membre del Centre
Internacional de Recerques
sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella (Provença,
Occitània). En 2007, pel seu
llibre Raymonde Vincent, catholique et libertaire,
va rebre el premi de
l'Ajuntament de Châteauroux. Fins a 2011
col·laborà setmanalment en el diari
comunista L'Écho du Centre. Amant de la
natura, cultivà una vinya a
Reuilly (Centre, França). Va recollir en sis volums els seus
articles entre
1975 i 2016. Entre les seves obres podem destacar Partition
pour deux
brouettes (1973), Berrichons vous êtes
formidables (1977), Le
Berrichon sans peine (1978), Pas de gargaillous
pour la Mélie (1979),
Ah! les Misérables! (1981), Halte
là! Les Ayatolls sont là!
(1980), Y a plus de cons (1987), Les murs
de la déraison (1994), Éloge
du Plouc (1995), Marcel Lemoine ou la guillotine
à 20 ans (1996), Voulez-vous
valser grand-mère (1998), Reuilly ou les
saveurs de la Terre (1999),
2001, Odyssée de l'espèce
(2001), Trente chefs-d'œuvre simplifiés
(2002), L'autre Gateaud (2002), Le
bonheur de Saint-Valentin (2003),
Flâneries espiègles en Région
Centre (2003), La Marodiable. Deux
pastiches sinon Rien (2004), Les mots pour le
diré (2004), Le
blues d'Eugène (2005), La
chèvre de M. Seguin dans ses 38 versions inèdites
(2006), Raymonde Vincent, chrétienne et libertaire
(2006), Non! Construire
des prisons pour enrayer la délinquance, c'est comme
construire des cimetières
pour enrayer l'épidémie (2006), On
les aura. Récit saignant d’une
révolte armée dans une maison de retraite
(2006), Georges Sand est à
l’origine du monde (2008), Manuel
pratique de conversation (2008), Gérard
Depardieu et moi (2015) i Oeuvres
inédites ou presque (2018). Sa companya fou Françoise Durousseaud. Malalt
de càncer, Rolland Hénault va morir
el 5 d'abril de 2017 al seu domicili
de Déols (Centre, França). ---
|
![Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]](http://www.estelnegre.org/documents/cubero/cubero01.jpg "Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]")
![[04/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/04]") |
|
![[06/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/04]") |
|
|
| Actualització: 19-07-24 |