|
---
Anarcoefemèrides del 5 d'agost Esdeveniments
Miners de Montceau-les-Mines - Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne. Els minaires de Montceau-les-Mines ***
Capçalera
de l'edició de Sabadell de La Protesta - Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser Ernesto Álvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902. ***
¡Luz! - Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero. ***
Portada
d'un número de Le
Mouvement Anarchiste - Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de
1912 surt a París
(França) el primer número de Le
Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle.
Fundada per Édouard Boudot com a òrgan
d'expressió del Club Anarquista
Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista
Revolucionari». Pierre Ruff
en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de
presó el novembre de 1912,
va ser substituït a partir del número 5 per Georges
Durupt. Dedicà especial
atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional,
a més dels temes
clàssics (solidaritat, antirepressió,
antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi
van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando
Borghi, Édouard Boudot,
Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard,
Auguste Dauthuille,
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari,
Raphaël Fraigneux,
Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta,
Charles-Ange
Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A.
Miles, J.
Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre
Ramus, León Robert,
Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc.
L'últim número va ser el
6-7 de gener-febrer de 1913. ***
Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes" - Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.
Naixements
Emilio Covelli - Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Francesco Paolo Covelli, advocat, i Carolina Soria. Va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908). ***
Foto
policíaca d'Antonio Reano (1894) - Antonio Reano: El
5 d'agost de 1859 neix a Priacco (Cuorgnè, Piemont,
Itàlia) l'anarquista
Antonio Reano, també conegut com Antoine
Reano o Réanno.
Fuster de
professió, en 1890 treballava a Lausana (Vaud,
Suïssa) i posteriorment a
Grenoble (Delfinat, Arpitània). Segons informes
policíacs, encapçalava un grup
anarquista a Lausana i era gran amic de François Claudius
Koënigstein (Ravachol), amb
qui va compartir
habitació a París (França).
Instal·lat a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània), al
carrer Treuil, va ser detingut i el 5 d'abril de 1892 expulsat de
França. De
bell nou a la Confederació Helvètica,
s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel,
Suïssa).
El setembre de 1892 sembla que era a França i a
Toló (Provença, Occitània) se
li va decretar la seva detenció per «cops i
ferides». Segons informes
policíacs, el 19 de febrer de 1894 assistí a una
reunió del Grup Anarquista
Socialista Alemany celebrada a la cerveseria Theuss de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa), on eren presents unes 250 persones. El juny de 1894
treballava
d'ebenista a Cernier (Neuchâtel, Suïssa) i, segons
la policia, hauria estat
denunciat a Lausana per «robatori». Detingut amb
possessió d'un revòlver
carregat, el 17 de juliol de 1894 el Consell Federal va decretar la
seva
expulsió de Suïssa. La seva fitxa figura en un
registre per a la «vigilància
especial» establert pel servei de policia
ferroviària de fronteres francesa aixecat
en 1894. El 20 de setembre de 1895 va ser detingut a Toló en
un ball popular al
barri del Gaz i va ser posat a disposició del procurador.
Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
sobre la reunió pública d'Alphonse Pauly
publicada en el periòdic parisenc L'Humanité
del 29 de novembre de 1918 - Alphonse Pauly: El 5 d'agost de 1879 neix a Saint-Jean-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) el propagandista anarquista Alphonse Ferdinand Pauly, conegut com Laupy. A finals de la dècada dels noranta s'encarregà de recollir a Bèlgica els fons en suport dels presos polítics, les llistes dels quals es publicaven en el periòdic Le Libertaire. Col·laborà, sobretot en 1899, en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'An-archiste (1898-1899), publicada a Brussel·les per Jules Pigeon. En 1899 era el portaveu del Cercle Llibertari «L'Idée» de Brussel·les. El 22 d'octubre de 1900 va ser detingut per «emissió de moneda falsa i possessió d'armes», però el 27 de novembre d'aquell any va ser finalment alliberat. Va ser un dels organitzadors, amb altres companys del Cercle Llibertari «Union Bruxelloise» (Émilie Chapelier, Métosgan [o Metorgan], Georges Thonar, etc.), del Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 7 i el 8 d'abril de 1901 a Brussel·les. En 1902 va ser nomenat secretari del grup «L'Entente Révolutionnaire par la grève générale» (L'Entesa Revolucionària per la vaga general) i va difondre el «Manifest», sobre el qual va escriure aquell any diversos articles, especialment en Le Réveil des Travailleurs i en La Bataille. El 24 de novembre de 1903, arran d'una sèrie d'articles sobre la vaga general publicats en el periòdic Le Flambeau de Brussel·les, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes), amb Jules Mestag (Julius Mesdag) i Jean Robyn, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. En 1918 vivia a París (França) i era el president de la Unió dels Socialistes Belgues Residents a França, organització que vetllava pels drets dels refugiats sorgits arran de la Gran Guerra. L'1 de desembre de 1918 presidí, amb Louis Bertrand, una reunió pública a París pel repatriament dels treballadors belgues, on també intervingueren Émile Chapelier i Shaw, entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Marcel Froget publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8
de setembre de 1950 - Marcel Froget:
El
5 d'agost de 1890 neix al XVIII Districte de París
(França)
l'anarquista,
anarcosindicalista i antimilitarista Marcel Julien Froget. Sos pares es
deien
Pierre Jules Froget i Julie Augustine Masson. Es guanyava la vida com a
mesurador en la construcció. El 15 de juliol de 1920
es casà
al XVIII Districte de París amb la taquimecanògrafa
Geneviève Anne
Virginie Godard. En aquesta època vivia al número 8 del
carrer Ernestine de París. Durant els anys
trenta fou membre del grup anarquista de Bourg-la-Reine (Illa de
França,
França). Cobrador de la Societé des Transports en
Commun de la Région
Parisienne (STCRP, Companyia de Transports Públics de la
Regió Parisenca), en
1934 va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Únic
Corporatiu i
Reivindicatiu de l'STCRP, del qual Jean Casabianca era el secretari
general.
Aquest sindicat autònom, fundat el 7 d'octubre de 1933 per
un centenar
d'afiliats, comptava mesos despès amb 1.250 adherits. Son
òrgan oficial fou el
periòdic mensual Le Clairvoyant,
el
gerent del qual va ser el militant llibertari Charles Durand. Tot i que
aquest
sindicat es limitava a les qüestions corporatives, es
mostrà sensible a la
influència llibertària. Més tard
s'establí amb sa companya Geneviève a
Borgonya, on després de la II Guerra Mundial
participà en la reorganització del
moviment llibertari de la regió. Fou membre de la
Federació Anarquista (FA) i
de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). El
novembre de 1948 va
ser condemnat a uns mes de presó i a 600 francs de multa per
«propaganda
antimilitarista», pena que es va veure incrementada en
l'apel·lació a tres
mesos de presó i a 5.000 francs de multa. Marcel Froget va
morir el 22 d'agost
de 1950 a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). Son fill
Jean Froget també
és militant llibertari. ***
Aquilino
Moral Menéndez
- Aquilino Moral
Menéndez: El 5 d'agost –segons el certificat
de defunció el 10 d'agost–
de 1893 neix a La
Felguera (Langreo, Astúries, Espanya)
l'anarcosindicalista Aquilino Moral Menéndez, conegut com Quilo, que va fer servir els
pseudònims de Mario
Guzmán i Teócrito.
Sos pares es deien Dionisio Moral i Segunda Menéndez.
Era
el cinquè fill d'un matrimoni format per un treballador de
la fàbrica
Duro-Felguera i de la seva primera companya, de la qual va
enviudà aviat;
encara que son pare tornà a casar-se altres dues vegades,
donant-li dues
germanes més de la seva última esposa. Quan tenia
10 anys començà a treballar
recercant carbó als enderrocs, dos anys després
fou aprenent de paleta i amb 15
anys entrà de la mà de son pare a Duro-Felguera
per fer feina d'obrer
metal·lúrgic. Formà part del Centre
Obrer «La Justícia», on en 1911, amb
José
María Martínez Sánchez,
fundà el Grup Sindicalista. També fou membre de
l'Agrupació Obrera de Gijón (Astúries,
Espanya). Després del fracàs de la vaga
de 1912, va ser acomiadat de Duro-Felguera i, per evitar les
represàlies, amb
un nom fals es posà a treballar a la mina, però
després pogué retornar a la
seva feina a la fàbrica. Arran de la vaga general d'agost de
1917 va ser
empresonat a Laviana (Astúries, Espanya). Aquell mateix any
va criticar
durament en el periòdic anarquista Tierra
y Libertad la creació per Laureano
Piñeira, secretari de la Confederació
dels Metal·lúrgics de tendència
anarquista, de l'agrupació política Grup
Sindicalista Parlamentari (GSP) que es va presentar a les eleccions
municipals
a Gijón. Col·laborà habitualment en el
diari El Noroeste de
Gijón. En 1918 en el periòdic Solidaridad
Obrera criticà rotundament la línia
sindical dels
socialistes. En 1919 ajudà altres companys (Avelino
González Mallada i José
María Martínez Sánchez) a trobar feina
i aquest mateixa any va ser nomenat
delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Astúries al Congrés
Nacional («Congrés de la
Comèdia») que se celebrà a Madrid
(Espanya). En 1920
participà com a delegat de La Felguera al I
Congrés de la CNT d'Astúries que se
celebrà a Oviedo. Aquest mateix any va ser administrador del
periòdic
anarquista de La Felguera El Comunista
i presidí el Sindicat del Metall d'aquesta
població de la CNT. En aquesta època
col·laborà, sota el pseudònim Teócrito,
en la revista anarquista Tierra y
Libertad. En 1923 fou delegat al Congrés Regional
d'Astúries de la CNT i
fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer de La Felguera, inaugurat el 16
de
setembre de 1924. En 1931 fou un dels organitzadors, amb
Benjamín Escobar,
Marcelino Magdalena, José Prieto i altres, del nucli
asturià del Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat vicepresident de
l'Associació «El Horreo».
Després de participar activament en la Revolució
d'Octubre de 1934, fou un dels organitzadors del Partit Obrer
d'Unificació
Marxista (POUM) d'Astúries i
col·laborà, sota el pseudònim Mario Guzmán, en el seu
òrgan d'expressió La
Batalla i en Tribuna
Socialista. El 10 de gener de 1937 va ser elegit president
del Sindicat
Obrer Metal·lúrgic Asturià (SOMA) de
la Unió General dels Treballadors (UGT).
En 1937, després de la caiguda del front nord, va ser
detingut i empresonat per
l'exèrcit franquista a Burgos (Castella, Espanya). En 1941
aconseguí la
llibertat provisional i s'integrà en la CNT clandestina, de
la qual va ser
nomenat secretari del Comitè Regional. Entre 1960 i 1970
participà en l'intent
de creació de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE).
En 1965 representà Astúries
en un ple clandestí de regionals confederals. En 1968
s'encarregà del transport
de propaganda entre Langreo i Gijón. Participà
activament en diverses
organitzacions obreres, com ara el Fons Unificat de Solidaritat Obrera
d'Astúries (FUSOA), les Comunes Revolucionàries
d'Acció Socialista (CRAS), el
Comitè de Solidaritat USO, la Societat Cultural
«Gesto» de Gijón, el Comitè
de
Solidaritat i de Lluita d'Astúries (CSLA), etc. El 6 de
març de 1975 va ser
entrevistat per l'historiador Ronald Fraser per al seu estudi Recuérdalo tú y
recuérdalo a otros. Historia
oral de la guerra civil española (1979). El 26
d'agost de 1976 presidí el
primer míting legal de la CNT a la Sala de Festes Manacor de
La Felguera
després de la mort del dictador Francisco Franco i en 1977
va ser nomenat
vicepresident de la CNT de la vall del Nalón. Trobem
articles seus en diferents
publicacions, com ara Acción
Libertaria,
La Batalla, Sindicalismo
i La Voz de
Asturias. Setmanes abans de la seva mort, encara repartia
pamflets a les
portes de les fàbriques. Vegetarià
convençut, Aquilino Moral Menéndez va morir
el 16 de febrer de 1979 al seu domicili de La Felguera (Langreo,
Astúries,
Espanya) i el seu
enterrament, al Cementiri Municipal de Pando d'aquesta localitat,
constituí una
impressionat manifestació de dol al qual assistiren
gairebé totes les
organitzacions obreres de la regió. Pòstumament,
l'octubre de 2003, l'Ateneu
Obrer de Gijón publicà el seu breu relat
autobiogràfic sota el títol Mis
memorias. Correspondència seva es
troba dipositada a l'International Institute of Social History
d'Amsterdam i
les cartes que creuà amb Joaquín
Maurín Juliá entre 1959 i 1972 es troben a
l'Arxiu de la Universitat de Califòrnia (EUA). Aquilino Moral Menéndez (1893-1979) ***
Convocatòria
dun míting d'Édouard Rotot apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 de juliol de 1946 - Édouard Rotot:
El
5 d'agost de 1901 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista i
anarcosindicalista Édouard Jean Rotot. Era fill dels
polidors Charles Gustave
Rotot i Marie Barbotte. Es guanyava la vida com sos pares, treballant
de
polidor de metalls. El 7 d'abril de 1921 començà
el servei militar i va ser
destinat a la I Secció del 508 Regiment de Carros de Combat
de Châlos-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França). En aquesta època
vivia amb sos pares al número 26
de l'avinguda Pasteur de Les Lilas (Illa de França,
França). El 10 de desembre
de 1921 es casà a Les Lilas amb la cosidora parisenca
Antoinette Charlotte
Bousquet. El desembre de 1923 vivia al número 164 del carrer
Nationale de París
i des de febrer de 1934 vivia la número 39 del carrer
Pommiers de Pantin (Illa
de França, França). Durant la II Guerra Mundial
va ser destinat als serveis
especials a la fàbrica Hispano-Suiza de Bois-Colombes (Illa
de França, França).
Entre 1944 i 1948 col·laborà en Ce
qu'il faut diré. En 1945 era un dels
responsables del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) de la
Confederació
General del Treball (CGT), oposat a l'acció dels comunistes
en el sindicat. Entre
1945 i 1946 col·laborà en La Bataille
Syndicaliste, òrgan de la CGT.
Posteriorment va ser membre de la Federació Sindicalista
(FS), que tenia la seu
al número 22 del carrer Sainte-Marthe del XX Districte de
París, i, des de la
seva creació, de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), militant en el Sindicat
Industrial Metal·lúrgic de la Regió
Parisenca (SIMRP), del qual en 1947 va ser
nomenat secretari. El 15 de març de 1946, en nom d'FS, amb
Pierre Besnard, va
fer la conferència «Le problème des
salaires» al local de Saint-Marthe. El 21
de juliol de 1946 parlà, en representació de la
CNT francesa, en el gran míting
de commemoració de la Revolució espanyola del 19
de juliol de 1936, celebrat a
la Sala de la Mutualité de París. En 1946
publicà el fullet Le sindicalisme et
l'Etat. En 1947 parlà, en representació
dels metal·lúrgics, en el míting
del Primer de Maig de la CNT celebrat a la Sala de
Sociétés Savantes de París.
En 1947 participà en l'organització de la vaga
dels obrers de la fàbrica
Renault. El 24 de desembre de 1947 signà, amb Coutelle i
Charles Salembier, en
nom de la CNT, una declaració amb una delegació
del Comitè d'Acció Sindicalista
(CAS) dels metal·lúrgics amb la finalitat de
crear un comitè de coordinació per
arribar a la unitat orgànica, intent que no va reeixir.
Militant de la Federació
Anarquista (FA), en 1948 parlà, en representació
dels metal·lúrgics, en el
míting del Primer de Maig de la FA celebrat al Gymnase
Huyghens de París. Ente
el 24 i el 26 de setembre de 1948 fou delegat dels
metal·lúrgics parisencs en
el II Congrés de la CNT celebrat a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on va ser
nomenat secretari confederal, en substitució de Pierre
Jacquelin. En 1948 era
gerent del butlletí CNT-Métallurgie
i col·laborava en CNT-Action
Directe, butlletí interior del SIMRP. Entre el 20
i el 21 de novembre de
1948 representà, amb Maurice Joyeux, la CNT en la
conferència nacional
organitzada pel Comitè Nacional de Coordinació
dels Sindicats Autònoms. El 4 de
març de 1949 parlà, com a secretari general de la
CNT, en un míting pacifista de
la FA a la Sala Wagram de París. El 13 d'octubre de 1949
parlà, juntament amb
altres destacats militants i intel·lectuals (Charles-Auguste
Bontemps, André
Breton, Garry Davis, Frank Emmanuel, Fontaine, Robert Jospin, Maurice
Joyeux, Louis
Lecoin, etc.), en el gran míting de solidaritat amb els
objectors de consciència
empresonats celebrat a la Gran Sala de la Mutualité de
París. En 1950 parlà, en
nom de la CNT francesa, en el míting del Primer de Maig
celebrat a la Maison
des Syndicats de Tolosa. El 30 de juliol de 1950 va fer, amb Joan Sans
Sicart, la
conferència contradictòria «La CNT. Ses
buts. Sa position face aux problemes actuals»,
a la Unió Social de Rouen (Alta Normandia,
França). En 1953 va ser nomenat
gerent de la nova sèrie del butlletí interior
dels metal·lúrgics Action
Directe. També col·laborà en
Le Combat Syndicaliste i en Le Monde
Libertaire, òrgan de la FA. Édouard
Rotot va morir el 7 d'agost de 1983 al seu domicili de La
Ferté-sous-Jouarre (Illa de França,
França). ***
Nemesio
Galve Lisbona (1937) - Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost –alguns autors citen erroniament el 18 d'agost– de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. Sos pares es deien Lorenzo Galve Ginés, traginer, i Francisca Lisbona Alquezar. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas –també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i de Le Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons –arreplegà uns 5.000 dòlars– en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista «Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona. ***
Necrològica
de Carmen Hernández Martín apareguda en el
periòdic mexicà Tierra y Libertad
del novembre-desembre de 1963 - Carmen Hernández
Martín: El 5 d'agost de 1914 neix a
Àvila (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Carmen Hernández Martín, que
va fer servir el pseudònim Nieves
Martín. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. D'antuvi a Bordeus
(Aquitània, Occitània), pogué emigrar
a
Caracas (Veneçuela). En els anys cinquanta va ser en dues
ocasions secretaria
de la CNT de Veneçuela. També fou presidenta de
l'Aliança Sindical, que
arreplegava la CNT, la socialista Unió General de
Treballadors (UGT) i la
nacionalista Eusko Langileen Alkartasuna - Solidaritat dels
Treballadors Bascos
(ELA-STB) i secretària de la Joventuts
Llibertàries. Sota el pseudònim Nieves
Martín, va col·laborar en Ruta. En morir estava estudiant el
batxillerat de manera lliure amb la finalitat d'esdevenir mestra i
pedagoga.
Carmen Hernández Martín va morir d'un accident
d'automòbil en 1963 a Caracas
(Veneçuela).
Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972 - Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA) a conseqüència d'una operació d'estómac. ***
Mercedes
Bateller Monios - Mercedes Bateller Monios: El 5 d'agost de 1918 neix a Birkhadem (Alger, Algèria francesa; actualment Algèria) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Mercedes Bateller Monios –en algunes fonts el primer llinatge citat Bataller. Era filla dels espanyols Ramón Bateller i d'Ascensión Monios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passà pels camps de concentració d'Argelers, Grandvilliers i Rieucros. Al camp de concentració de Rieucros conegué l'anarcosindicalista i membre de la resistència Serafí Querol Reverter, que esdevingué son company. En els anys cinquanta visqué a Briude (Alvèrnia, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Posteriorment s'instal·là amb son company a Biàrritz (Lapurdi, País Basc). Mercedes Bateller Monios va morir el 2 de gener de 2015 al Centre Hospitalari de la Côte Basque de Baiona (Lapurdi, País Basc). ***
Tato
Quiñones - Serafín
Quiñones: El 5 d'agost de 1942 neix a l'Havana (Cuba) l'escriptor, assagista,
investigador,
historiador, guionista, editor, documentalista audivisual, activista
cultural,
sacerdot d'Ifà i llibertari Serafín
Quiñones Tian, més conegut com Tato
Quiñones.
Era fill d'un
destacat
anarquista, que actuà a les zones rurals de Bahía
Honda (La Palma, Pinar del
Río, Cuba) i impulsor de la Cooperativa Camperola de Rancho
Mundito, iniciativa
que comptà amb el suport de l'Associació
Llibertària de Cuba (ALC), i que va
ser empresonat per la dictadura de Fulgencio Batista.
Després de 1959 Tato Quiñones
s'integrà en el procés revolucionari
cubà i paradoxalment son pare restà tancat
sota el règim castrista. A principis dels anys seixanta
treballava d'obrer a la
fàbrica de cerveses «La Polar» a Mariano
(L'Havana, Cuba), on exercí el
sindicalisme. De formació autodidacta, a finals dels anys
seixanta i principis
dels setanta treballà de professor d'Història de
Cuba per a la Direcció
Nacional de Presons del Ministeri de l'Interior cubà i
posteriorment de
periodista. En 1971 guanyà el «Premio
David» pel seu llibre de contes Al
final del terraplè, el sol. Treballà
com a guionista de la productora
oficial cubana «Mundo Latino», fent guions de
documentals divulgadors de les
religions populars d'origen africà, especialment el
món religiós i cultural abakuà
(Ñañiguismo).
S'encarregà durant anys de l'edició del
butlletí Desde la
Ceiba, òrgan de la «Cofradía
de la Negritud», on arreplegava textos sobre
temes diversos de la societat cubana (discriminació,
racisme, esclavitud,
descolonització, religiositat popular, etc.). Va ser
fundador de
l'«Articulación Regional
Afrodescendiente», organització que atiava
activistats,
projectes i plataformes antiracistes cubanes. Considerat un dels
estudiosos més
importats del llegat africà en la cultura cubana i
l'antiracisme a l'illa
caribenya, va ser autor de diversos documentals sobre la cultura
ioruba, la
santeria cubana i religions afrocubanes, com ara AshéMoyubaOrisha,
Lukumí,
La màgia del tambor, NgangaKiyangala,
Quién baila aquí (La rumba
sin lentejuelas), etc. Amb Gregorio Hernández (Goyo
Hernández), va
ser un dels principals impulsors de la reivindicació i
reconeixement de la
participació dels abakuàs en les lluites
independentistes cubanes. Va ser
membre de la Unió d'Escriptors i Artistes de Cuba (UNEAC),
de l'Associació
Cultural Ioruba de Cuba, de la societat de socors afrocubana
«Hijos de la
Caridad», del cabildo Ifáïránlówo
i de la Societat d'Estudis Afrocubans,
entre d'altres. En 1983 va fer el guió de la
pel·lícula de Tomás
Gutiérrez Alea
Hasta cierto punto. Com a militant llibertari
participà en l'«Observatorio
Crítico» i en el Taller Llibertari
«Alfredo López», essent un dels
fundadors
del Centre Social i Biblioteca Llibertària
«ABRA». En 2017 participà en la III
Jornada «Primavera Libertaria» de l'Havana. Altres
obres destacades seves són Ecorie
Abakuá. Cuatro ensayos sobre los
ñáñigos cubanos (1994), Asere,
NúncueItiá, EcobioEnyeneAbacuá.
Algunos documentos y apuntes para una historia
de las hermandades abacuá de la ciudad de La Habana
(2015) i Afrodescendencias
(2017), entre d'altres. Residia a Playa (L'Havana, Cuba).
Serafín Quiñones va morir
a resultes d'un infart el 12 de gener de 2020 a l'Hospital Universitari
«General Calixto García» de l'Havana
(Cuba) i va ser enterrat dos dies després
a la Necròpolis de Colón de la ciutat.
Defuncions
Tomba
d'Émile Eudes al cementiri parisenc de
Père-Lachaise (91 divisió, primera
línia) - Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el químic i communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Sos pares es deien Jean-Baptiste Eudes, mercader, i Celeste Gotier. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Foto policíaca de
Constant Marie (2 de juliol de 1894) - Constant Marie: El
5 d'agost de
1910 mor a París (França). Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Bretteville
(Sainte-Honorine-du-Fay, Baixa
Normandia, França) el communard, militant i
cançonetista
anarquista Charles Constant Auguste Marie, més conegut
com Le
Père
Lapurge. Era
fill d'Aguste Édouard Marie, domèstic, i de Marie
Madeleine
Feret. Quan tenia 10 anys ja vivia a París
(França) i ajudava en les barricades
durant la Revolució de 1848. El 15 de novembre de 1856 va
ser condemnat a sis
mesos de presó per «robatori i
vagabunderia» –aquesta condemna, segons ell, el
«condemnà» a l'anarquisme. Posteriorment
treballà de paleta. En 1871 lluità en
defensa de la Comuna de París i va ser ferit de bala al pit
a les trinxeres del
Fort de Vanves (Illa de França, França); no
totalment recuperat, s'integrà en
el XII Bastió a l'illa de Saint-Louis de París.
Novament ferit, va ser ingressat
a l'Hospital de Versalles (Illa de França,
França), on va fer amistat amb el
pintor Gustave Courbet. Posteriorment esdevingué seguidor de
Louis Auguste
Blanqui. Sense poder treballar de paleta per la ferida del pit,
exercí durant
sa vida diferents oficis (sabater, mosso en la construcció,
venedor ambulant, etc.)
i sempre de manera precària. Entre 1885 i 1890
freqüentà regularment les reunions
dels grups anarquistes de la «Rive Gauche».
Formà part del grup «La Vengeance»,
que es reunia a la Sala Gaucher i, amb alguns dissidents, que trobaven
aquest
grup massa moderat, el març de 1886 creà el grup
«Germinal». Va ser l'autor i
el compositor de cançons revolucionàries molt
conegudes, com ara Dame
Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li
vindrà el nom), L'affranchie,
C'est d'la
blague, Internationale
féministe
(a la memòria de
Louise Michel), Vive
la canaille!, Y a d'la malice, Michel,
etc. Ell i les seves cançons esdevingueren
cèlebres a les reunions anarquistes
i sempre el convidaven a les vetllades familiars dels companys.
També freqüentà
el «Cercle Vallès», la Lliga dels
Anti-Propietaris i el grup «Terre et
Liberté». A més de cantar i recitar els
seus poemes, va fer propaganda
anarquista activa, caracteritzant-se per les seves declaracions
violentes. En
un informe policíac d'abril de 1886, va explicar un nou
sistema de bombes
destinades a col·locar-se darrera dels cotxes. En 1886
donà asil als
anarquistes Amédée
Denéchère i Rozier –aquest
últim treballava aleshores en el
fullet L'indicateur
anarchiste. A
partir de 1888 assistí sobretot a les
reunions celebrades a la Sala Rosseau, al número 131 del
carrer Saint-Martin. El
22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la
convocatòria de
manifestació del Primer de Maig; escorcollat el seu
domicili, es decomissaren un
quadern amb adreces, quatre fullets anarquistes, una carta de
l'anarquista
Ernest Gégout i alguns periòdics, com ara La Révolte. Un cop lliure, el
30 de maig i el 21 de novembre de 1892 assistí a
mítings a la Sala Commerce. En
1893 va ser present en diverses reunions a la Sala Georget i a la Sala
Grandes
Caves, al número 104 del carrer Oberkampf. Cap a l'agost de
1893 marxà cap a Essonnes
(Illa de França, França) amb una colla de
paletes. L'11 de novembre i el 2 de
desembre de 1893 assistí a dos reunions del grup Joventut
Antipatriota i el 25
de novembre a un míting celebrat a la Sala Commerce. El
gener de 1894 es reuní
al domicili de Constant Martin, al carrer Joquelt, amb altres
anarquistes (Chaillon,
Mouchereau, Pivret, Simonin, Vertieux). Quan l'explosió al
restaurant Foyot de
París, el 4 d'abril de 1894, es reuní amb els
anarquistes Breton i Cluzel. El
30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París
ordenà l'escorcoll del seu
domicili, al número 19 del carrer Maître Albert, i
la seva detenció sota
l'acusació de «pertinença a
associació criminal», perquisició que
es portà a
terme l'endemà, trobant la policia cançons,
llibres i periòdics anarquistes.
Detingut, va ser fitxat el 2 de juliol de 1894 com a
«anarquista» en el
registre antropomètric del laboratori policíac
parisenc d'Alphonse Bertillon;
interrogat pel jutge d'instrucció Franqueville dos dies
després, se li va notificar
la seva inculpació i aquell mateix dia va ser tancat a la
presó parisenca de
Mazas. El 17 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el 4 de
juliol de
1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu
cas. Aquell mateix 1895
obrí una parada de sabateria al número 22 del
carrer Parcheminerie. El maig de
1901 cofundà el «Groupe des poètes et
chansonniers révolutionnaires», que a
partir de desembre de 1902 esdevingué «La Muse
Rouge», grup anarquista que
actuà en actes de propagada i en vetllades familiars i que
estava format per
destacats artistes (Nicolaï, Paul Paillete,
Séverac, etc.). El desembre de 1902
el seu magatzem va ser desvalisat, quedant-se sense el seu estoc de
sabates
noves i les que estava reparant, però es negà a
denunciar-lo; després d'aquest
fet la seva situació restà en la precarietat
absoluta. Charles Malato, des de
les pàgines de L'Aurore, demanà la
solidaritat de la militància i
gràcies a aquest fet pogué surar. En 1905 es
llançà una subscripció per a
editar la totalitat de les seves obres, però aquesta
iniciativa no reeixí;
finalment va ser «La Muse Rouge» que
edità separadament les seves composicions
en fascicles il·lustrats per diversos autors (Henri
André Ibels, Maximilien
Luce, etc.). Al final dels seus dies encara vivia al 19 del carrer
Maître
Albert i era vidu de Marie Dupaquet. Constant Marie va morir el 5
d'agost de
1910 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de
París (França) i va ser
enterrat tres dies després al cementiri d'Ivry-sur-Seine
(Illa de França,
França). ***
Aristide Ceccarelli - Aristide
Ceccarelli: El 5 d'agost de 1919 mor a Roma
(Itàlia) el propagandista
anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també
conegut com Refrattario. Havia
nascut el 24 de març
–algunes fonts citen el 27 de març– de
1872 a Ceccano (Laci, Itàlia). Sos pares
es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i
Giuseppa
Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb
només 20 anys ja era un
dels militants anarquistes més destacats de Roma
(Itàlia), participant en la
propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El
març de 1894 va
ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat
per un any a causa
de seu «rebuig». De bell nou a Roma,
reprengué la seva activitat en el cercle
anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va
ser detingut juntament amb
altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per
manca de
proves, però se sol·licità dos anys de
confinament. Detingut novament el 27
d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto
Ercole
(Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat
definitivament a la
colònia penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti, on romangué fins el març de
1896, quan sortí en llibertat condicional.
Retornà a Roma i immediatament va
ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat
definitivament. En
1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué
dues filles, Bianca i Fernanda.
Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels
militants més
importants després de la fi de les lleis
d'emergència i refundant el primer
grup anarquista romà, «La
Rivendicazione». En estreta relació amb Errico
Malatesta, defensà el naixement d'una nova
federació amb una comissió de
correspondència, capaç de relacionar els diversos
grups anarquistes romans amb
els de la resta del país. També va estar molt
relacionat amb el grup editor del
periòdic L'Agitazione,
d'Ancona
(Marques, Itàlia). Malgrat només tenir
educació primària, esdevingué un dels
conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario,
col·laborà en la premsa
llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest
publicat en L'Agitazione contra el
procés d'uns
companys per «associació per a
delinquir» i per «solidaritat amb els
anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser
detingut amb Ettore
Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que
havien expressat la
seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de
l'emperadriu Elisabet
d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix
passà el 9 de juny de
1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo
(Abruços, Itàlia) el va absoldre
del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de
l'atemptat frustrat
contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897;
rossegava aquesta
causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres
anarquistes (Pietro
Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore
Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el
magnicidi. El
25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En
aquesta època
sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista,
participant directament en
el renaixement de L'Agitazione,
embarcant-se en una llarga gira de conferències
propagandístiques (Ancona,
Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia),
participant en la
redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista
Anàrquic» adoptat per
l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci
(FSAL) i reprenent
la seva col·laboració amb el grup de
redacció de L'Avvenire Sociale
de Messina (Sicília). En aquests anys estava
fortament convençut de la necessitat per part dels
anarquistes d'organitzar-se
i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i
efecte de
contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de
1901, com
a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un
breu període a
Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir
correspondència amb L'Agitazione,
treballà intensament per
aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed
Affini (FAEA,
Federació de l'Art de la Construcció i Afins;
coneguda com «Edilicia»), que
agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de
tuberculosi, en
1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de
Nettuno
(Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia
volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de
gener de 1905
emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa
germana Fabrizia inclosa. La
nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i
d'Itàlia central
l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan
arribà a l'Argentina,
l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat
com a un
dels anarquistes més actius del país.
Immediatament es posà en contacte amb els
grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie
de conferències. El
19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i
s'establí novament a Roma. Amb Luigi
Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per
assistir al Congrés Anarquista
Internacional en representació de la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant
un
míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El
desembre de 1908 participa en
l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri,
corresponsal de la
mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de
Londres (Anglaterra). En
aquesta anys seguí amb les seves conferències
propagandístiques a Itàlia, on abordà,
entre altres qüestions, l'organització del treball
agrícola i obrer. També
participà en el congrés organitzat pels
anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia,
i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba.
En aquesta mateixa època, fou
tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore
Sottovia, continuà destacant la
necessitat de la participació del moviment anarquista en els
sindicats, i
posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il
Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà
en La Plebe i es publicà
una nova edició del fullet L'anarchia
volgarizzata. El 3 de
novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, després de la fusió
esdevinguda l'estiu anterior entre la
Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i
el juliol
de 1911 de la comissió executiva del Congrés
Anarquista que s'havia de celebrar
el setembre següent. Realitzà una nova gira
propagandística i el 7 de gener de
1912 participà en la commemoració del primer
aniversari de la mort de Pietro
Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquesta
època lluità
activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis
del
comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la
secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28
de
febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el
càrrec i assumí la direcció del
periòdic Il Pensiero Anarchico.
Arran
de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita
antimilitarista i per la
pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista
que també existia en
el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou
un els
promotors del nou periòdic anarcocomunista La
Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4
d'agost de 1918 acceptà
la direcció el Comitè d'Acció
Internacional Anarquista (CAIA), en substitució
de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut
empitjorà
considerablement, es retirà progressivament de les
activitats orgàniques,
mantenint, per un curt període, les
periodístiques. Aviat es va veure obligat a
suspendre la redacció i publicació de La
Favilla i a deixar fins i tot la seva militància
en el grup anarquista romà
«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918.
Aristide Ceccarelli va morir
de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou
enterrat tres dies
després acompanyat d'una gran manifestació de
milers d'obrers anarquistes i
socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva
traducció del llibre
de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora.
En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom
artístic de Bianca Star,
publicà la biografia Mio padre,
l'anarchico, i en 2009 Aldo
Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico
di Ceccano, tribuno del popolo. Aristide Ceccarelli (1872-1919) ***
Georges Palante (1914) - Georges Palante: El 5 d'agost de 1925 mor a Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Havia nascut el 20 de novembre de 1862 a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França; actualment Saint-Laurent-Blangny). Sos pares, belgues, es deien Émile Palante, comptable, i Thérèse Tricot. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hillion (Bro Sant Brieg, Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hillion. El seu epitafi és definitiu: «L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes. ***
Notícia
sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el
diari parisenc Le
XIXe Siècle de l'1 d'abril de 1888 - Émile Caffin:
El
5 d'agost
de 1936 mor a Porcheux (Picardia, França) el
mestre llibertari i
sindicalista Théophile Émile Caffin. Havia nascut
el 18 de febrer de 1858 a Labosse (Picardia, França). Sos
pares es
deien François Théophile Caffin,
esclopaire, i Olimpe Durer. Fou mestre de
l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen
(Illa de França, França).
L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va
ser rellevat de les
seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat
des
d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia,
apunyalà amb un
ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels
Guardians de
la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no
mortals. En 1905 es
va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb
molts altres
companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra
l'anomenat «Afer
Kotuku» (condemna a mort per «alta
traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i
11
companys més). Gran polemista,
col·laborà en fulls locals, en publicacions
polítiques (socialistes i comunistes) i en el
periòdic anarquista fundat per
Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal.
Journal du Peuple, que publicà 391
números entre el 19 de novembre i el 27
de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully
(Picardia, França), no dubtà en ensenyar les
seves idees llibertàries als
alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la
Secció
Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres
afiliats a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
En l'última etapa de sa vida visqué a Warluis
(Picardia, França).
Émile Caffin va morir el 5 d'agost
de 1936 a Porcheux (Picardia, França). ***
Émile
Aubin (1923) - Émile Aubin:
El
5 d'agost de 1949 mor a Drancy (Illa de
França,
França) l'anarquista,
antimilitarista i sindicalista, i després polític
socialista, Émile Aubin,
conegut com Marat. Havia nascut el
8 de març de 1886 al XI Districte de París
(França). Era fill natural
de
la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant,
juntament amb son
germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb
Antoine Jean Aubin, treballador
dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII
Districte
de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei
militar com a
mariner al cuirassat Vérité,
es
rebel·là en agües escandinaves durant el
viatge del president de la República
Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia
arribà al vaixell i es negà a
crida «Visca la República!». Un
escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses
cançons
revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions
anarquistes i
antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i
seguir les idees
de Sébastien Faure i de Gustve Hervé,
però finalment el seu cas va ser
sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser
enviat des de la Presó
Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies
disciplinàries
africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en
1910, va ser nomenat
secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les
Indústries Elèctriques
(STIE) de París i, en absència d'Émile
Pataud, organitzà les manifestacions.
L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les
fosques el Teatre
de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10
de maig
de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels
Presidis Militars», que comptà amb
una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne,
Arcole Vauloup, i
que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer
Saint-Maur de París. Membres
d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet,
Prêtre, Titeux i
Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se
físicament dels
oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de
1910 en La Guerre Sociale. El 26 de
novembre de
1910 edità el cartell «Liberté,
égalté, fraternité. Armée
territoriale. Soldats
morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití
del càrrec de secretari
d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament
elegit secretari i
publicà el cartell «Galonnés
assassins». Va participar activament en la
campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i
reivindicà l'abolició del
«Biribi». Processat per un discurs antimilitarista
pronunciat l'1 d'octubre de
1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França),
va ser jutjat per l'Audiència
de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig
de 1911 va ser condemnat a 18
mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses
del judici; no
obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de
maig en cassació. El 7
d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne
a cinc mesos de
presó i a 500 francs de multa per
«injúries a l'exèrcit». El 4
de novembre de
1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de
presó i 100
francs de multa per «difamació i
injúries a l'exèrcit». En aquest judici
tingué
el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga
dels Drets
de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de
juliol de 1912 va ser
posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de
setembre de 1912 fundà Le Cri du
Sodat, el gerent del qual fou
Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme
et militarisme. El març de 1913, en una
reunió de l'Escola de Propaganda de
la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb
Jacques Long, per
reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a
«professor d'energia i
d'eloqüència», mentre Havane, de la
Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la
formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al
«Foyer Populaire» (Llar
Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del
carrer Henri
Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada
el 20 de
maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel
IX
Tribunal Correccional a dos mesos de presó per
«cops, ferides i violències». En
aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa
de França, França). El
18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del
Congrés Anarquista Nacional
que se celebrà a París. El juliol d'aquell any,
reemplaçà Silvaire en la secretaria
de redacció de Le Libertaire,
càrrec
que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys
també fou un dels
responsables de l'Impremta Comunista
«L'Espérance». El novembre de 1913 va
ser
gerent del número únc de Liberiamo
Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians
de París, i amb el
suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui
disparà un
oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En
aquesta època
era membre de «Les Amis du Libertaire», del
«Foyer Anarchiste» del XIX
Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte
adherit a la
Federació Comunista Anarquista Revolucionària
(FCAR). En l'últim número de Le
Libertaire, publicat l'1 d'agost de
1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!».
Mobilitzat com a caporal en
el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front
–Pierre Martin,
quan s'assabentà de la notícia,
desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes
que feien costat la «Unió Sagrada». El
21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII
Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine
Point, amb qui tingué dos
infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en
polític
socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers
(Illa de
França, França) per la Secció Francesa
de la Internacional Obrera (SFIO).
Esdevingué ferroviari de la xarxa
«État-Rive Droite» i en 1920
participà
activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920
prengué la paraula en un
míting de vaguistes per protestar contra destitucions i
exigir la tornada del
personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula
en un míting
celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant
la Gran
Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre,
França) de l'SFIO de desembre de
1920, passà a militar en la Secció Francesa de la
Internacional Comunista
(SFIC). En aquesta època era secretari de la
Secció de Drancy (Illa de França,
França) de l'Associació Republicana d'Antics
Combatents (ARAC). El desembre de
1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF),
el qual el 30 d'abril de 1926
es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista
(PRS). El 25 d'abril de 1925 es
casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de
1926 participà en un
míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la
plaça de l'Ajuntament de
Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de
Drancy i
vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El
16 de maig de 1931 va ser
esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A
començament dels anys trenta,
comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la
creació d'una
cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet.
Émile
Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de
França,
França). ***
Necrològica
de Pablo Condón Zapater apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 20 de setembre de 1962 -
Pablo Condón Zapater: El 5 d'agost
de 1962 mor a Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista
Pablo Condón Zapater. Havia nascut el 2 de setembre de 1899
a Vallobar (Osca, Aragó,
Espanya). Sos
pares es deien
Francisco Condón i Agustina Zapater. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista passà a
França. En l'exili
treballà d'obrer agrícola. Després
d'un temps a Sant Tiorre (Alvèrnia,
Occitània), s'establí a Ribesaltes, on
milità en la CNT. Sa companya fou María
Cambra. Malalt, Pablo Condón Zapater va morir el 5 d'agost
de 1962 al seu
domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser
enterrat en aquesta
localitat. ***
Giuditta
Zanella i Ilario Margarita - Giuditta
Zanella: El 5 d'agost de 1962 mor a Torí
(Piemont, Itàlia) la propagandista
anarquista Giuditta Maria Zanella, també coneguda com Yudith.
Havia
nascut el 26 d'abril de 1885 a Barzola (Angera, Varese, Llombardia,
Itàlia).
Sos pares es deien Liberale Zanella i Letizia Carrieri. D'antuvi
milità en el
Partit Socialista Italià (PSI). En contacte amb el grup
editor del periòdic
anarquista Le Réveil de Ginebra
(Ginebra, Suïssa), destacà com a
propagandista entre els cercles obreristes, especialment els de dones.
En 1915
va ser detinguda per la seva militància i la seva
participació en
manifestacions de la «Setmana Roja» del mes de juny
de l'any anterior. Prengué part
en el motí antimilitarista de 1917 i en el moviment
d'ocupació de fàbriques a
Torí (Piemont, Itàlia). En aquesta
època s'uní sentimentalment amb el militant
anarquista Ilario Margarita. En 1920 col·laborà
amb el grup editor del periòdic
anarquista Cronaca Sovversiva de Torí.
Durant els anys vint la parella
visqué clandestinament a França,
Bèlgica, Cuba i els Estats Units. En 1931,
arran de la proclaració de la II República
espanyola, marxà amb son company a
Barcelona (Catalunya), on visqueren amb identitat falsa i constantment
vigilats
per la policia política feixista italiana. El juliol de 1932
ambdós van ser
detinguts i el 20 de setembre expulsats cap a França per
assistir a «reunions
anarquistes clandestines», però retornaren
clandestinament a Catalunya.
Participà activament amb son company en les jornades de
juliol de 1936 a
Barcelona i ambdós s'enrolaren com a milicians, ell en la
«Columna Ortiz» i
ella en la «Columna Durruti» marxant al front de
Saragossa (Aragó, Espanya), on
era coneguda sota el pseudònim de Yudith.
En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Sempre fou companya d'Ilario
Margarita. ***
Primo
Bassi - Primo Bassi: El
5 d'agost de 1972 mor a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) el militant i
propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer
servir el
pseudònim de Wania. Havia nascut el 17
de novembre de 1892 a Castel
Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Battista
Bassi i Giulia
Venturi. A començaments de segle sa família es
traslladà a Imola, on son pare treballà
el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet,
després d'haver assistit a
l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i
contra els esquirols.
Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i
en 1913 se subscriví
al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il
Pungolo i distribuí
el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser
cridat a files i
conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic
antimilitarista anarquista Ropete
le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave
Hervé, intentà, no
sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en
l'exèrcit. En 1919 va ser
llicenciat sota la qualificació de «tirador de
primera». Ben aviat esdevingué
un dels anarquistes més influents de la Romanya i
entrà a formar part de la
Comissió de Correspondència de Unió
Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la
direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI)
d'Imola, partidari del corrent
organitzador i seguidor d'Errico Malatesta.
Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i
va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant
un míting
socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir
els socialistes
Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920,
al
mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia
poc havia retornat
a Itàlia. Col·laborà regularment en el
setmanari regional Sorgiamo! de
Rimini i, en nombroses conferències i mítings
parlà sobre la Revolució russa i
la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig
de 1920, amb Diego
Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo!
que havia estat traslladat
a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI
d'Imola. El
desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora,
frustrà el
primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys
posteriors,
però, patí la violència dels seguidors
de Mussolini. El gener de 1921 el
periòdic Sorgiamo! deixà de
tenir caràcter regional i esdevingué
l'òrgan
dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda.
Col·laborà en aquesta publicació,
fent servir el pseudònim de Wania, amb
articles de diferents temes:
l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita
agrària,
el suport a les víctimes polítics, la
violència estatal, Tolstoi –en 1920
posà
a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus–,
els fets
del Teatre
Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim
número de Sorgiamo!
dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de
provocacions
feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és
reconegut i apallissat
a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament
pogué
agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels
agressors anomenat
Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i
pels
carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la
comissaria i a
l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort
d'Edgardo Gardi,
simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser
tancat a
la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els
esquadrons feixistes
conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant
foc les seus de
diversos grups anarquistes, de Sorgiamo!
i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la
«Marxa sobre Roma», s'engegà
el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i
Genuzio Bentini i
l'acusació la portà l'advocat Oviglio
–futur
ministre de Gràcia i Justícia– i
Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de
l'audiència, on
el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son
germà, sa companya i
son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de
balística que
confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23
d'octubre
de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20
anys, sis mesos i 28
dies de presó. La premsa feixista lamentà que
Merlino no fos tancat també per
instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera
es
donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,
L'Ordine Nuovo,
Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la
sentència, engegant-se una gran
campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat
a la
presó de Castelfranco Emilia, on compartí
cel·la amb l'anarquista d'Imola
Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del
Comitè de Defensa Llibertària
(CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les
publicacions anarquistes
que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren
al ministre Oviglio
l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el
jurat que
l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia
la seva «substancial
innocència» i demanaren la gràcia. Fins
i tot la família del finat afirmà que
no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es
reuní amistosament amb
ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la
pena es purgà el 8
d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista
perillós, romangué
empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son
fill a
l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de
cambrer i conegué
l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat,
però se
li va fixà la residència a Faenza, on vivia son
germà Terzo i el qual li va
donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933
s'instal·là de bell nou
a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista
també que s'havia vist
obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat
visqué com a venedor
ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de
1934, com
a contrari al règim, se li considerà
«sospitós» en la seva targeta
d'identitat.
El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia
viure a
la mateixa província els condemnats d'assassinat de
feixistes, es va veure
obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia,
pressionat per la situació
econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa
família, envià una carta a
l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però
el prefecte de
Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a
Faenza. El gener de
1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i
visqué a casa d'una anciana
anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els
carrabiners
el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a
Imola on, no obstant
la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi,
Andrea Gaddoni i
Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà
un grup anarquista
clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del
comerç de costurera
de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la
milícia
feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en
totes les reunions
clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament
Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb
bicicleta per la
província com a venedor ambulant. Després
d'Alliberament, el CLN el nomenà
assessor en qüestions alimentàries,
càrrec que va mantenir fins a les eleccions
de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo
Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere
clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo
Galli, va ser
nomenat director de l'hospici municipal. Participà
activament en la
reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945
assistí al Congrés
Interregional de la Federació Comunista
Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i
el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la
situació política a Espanya. En 1946
va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro,
publicà articles sobre
autonomia municipal i col·laborà en el
periòdic regional de la Romanya L'Aurora.
El març de 1947 participà en el II
Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la
Comissió de Correspondència.
El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un
congrés de grups anarquistes de
Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències
arreu de Romanya,
sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El
novembre
de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital
psiquiàtric local, manejada
per un membre comunista del consell d'Administració de
l'hospici, va ser
detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan
evident que fins i
tot La Scintilla Socialista publicà
articles en la seva defensa, reben
el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians
i italoamericans.
El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va
ser restituït en la
direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu
antic ofici de venedor ambulant
de verdures i reprengué la seva activitat
política. El març de 1953 intervingué
en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954
en el Congrés
Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser
reelegit en el càrrec de
membre de la Comissió de Correspondència.
Continuà participant activament en el
grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità
Nova amb articles sobre
les víctimes polítiques, l'autonomia municipal,
l'anarcosindicalisme, les
lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de
1955, com a membre de
la Comissió de Correspondència,
presentà el míting commemoratiu de la
«Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni
d'Ancona i on intervingueren els
anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor
Marzocchi i
altres oradors socialistes i republicans. Mantingué
polèmiques amb Palmiro
Togliatti, director del comunista Rinascita,
i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El novembre de
1957 assistí al Congrés de la FAI que se
celebrà a Senigallia, el desembre de
1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció
Nacional. Quan l'escissió
de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa
Anàrquica (GIA), el grup
anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys
col·laborà en el Bollettino
Interno i en el setmanari de
la FAI. ***
Necrològica
de Ricardo Viscasillas Borderas apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 17 de desembre de 1972 - Ricardo Viscasillas Borderas: El 5 d'agost de 1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ricardo Gil Viscasillas Borderas –el primer llinatge a vegades citat erròniament Viscosillas. Havia nascut l'1 de setembre de 1909 a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Viscasillas Palacín, jornaler, i Ascensión Borderas Lacasta. Quan era adolescent marxà cap a Saragossa (Aragó, Espanya) per a treballar i s'adherí al moviment llibertari. Durant els fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Saragossa, resultà ferit a la cama i al peu esquerres. L'1 de setembre de 1935 va ser empresonat governativament a la presó de Saragossa i a finals de desembre d'aquell any encara romania tancat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de Saragossa i passar a zona republicana. A finals d'agost de 1937 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Aragó en la Col·lectivitat de Sangarrén (Osca, Aragó, Espanya) i va denunciar, amb Sixto Lobaco, les malifetes comeses per les tropes comunistes de la 27 Divisió «Carlos Marx» durant el juny d'aquell any. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al Fort de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) al departament de les Landes (Aquitània, Occitània) com a llenyataire, on, durant l'ocupació alemanya, participà com a dinamiter, amb Ramón Blázquez i Manuel Linares (El Peque), en la resistència armada. Després de l'Alliberament s'instal·là a Mondonvila (Llenguadoc, Occitània). Milità en el sector ortodox i amb David Puyo i Juan Blasco, organitzà una col·lectivitat a la zona de Mondonvila. Fou membre de la Comarcal de Vall-de-roures de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Durant els anys seixanta ocupà la secretaria de la Federació Local de Mondovila de la CNT. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre de Frederica Montseny Pasión y muerte de los espanyoles en Francia. Ricardo Viscasillas Borderas va morir el 5 d'agost de 1972 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Pòstumament, en 1989, el seu testimoniatge va ser recollit en el llibre col·lectiu Les anarchistes espagnols dans la tourmente (1939-1945). Sos germans Julián i Ángel, també van ser destacats militants llibertaris. ***
Bernard
Ferri (1963)
- Bernard Ferri: El 5 d'agost de 1976 mor a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània)l'activista llibertari Bernard Ferri. Havia nascut el 31 de juliol de 1942 a l'Hospital Tarnier del VI Districte de París (França). Sos pares es deien Albert Ferri, auxiliar de comptabilitat, i Yvette Marcelle Alice Pin, empleada d'assegurances. Vivia amb sos pares a Aubervilliers (Illa de França, França). Havia estudiat a l'Institut Jacques-Decour de París. Gràcies a una beca de viatge Zellidja havia recorregut diversos països (Grècia, Síria, Líban, Israel, etc.) i preparava filosofia al Col·legi d'Ensenyament Politècnic del carrer parisenc de Curial. A començament de la dècada dels seixanta, militava en el grup trotskista «Voix Ouvrière» i formava part d'un grup de joves anarquistes (Guy Battoux, Jacques Noël, Alain Pecunia, François Poli, etc.) lligats a les activitats de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Durant la primavera de 1963 participa en una campanya accions simbòliques contra interessos turístics espanyols (bancs, avions, seus turístiques, etc.), per a obligar la premsa francesa i internacional a parlar del règim franquista. El 8 d'abril de 1963 va ser detingut –Alain Pecunia havia estat detingut el 6 d'abril i Guy Battoux l'endemà– en el moment que col·locava una bomba a les oficines de la companyia aèria Iberia a València (València, País Valencià) i traslladat a la presó de Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 20 d'abril d'aquell any va ser executat el militant comunista Julián Grimau García i el 17 d'agost els anarquistes Francisco Granado Gata i Joaquín Delgado Martínez. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat amb sos companys en consell de guerra sumaríssim a Madrid i tots tres condemnats a llargues penes de presó: Ferri a 30 anys i un dia, Pecunia a dues penes de 12 anys i un dia, i Battoux a 15 anys i un dia. Tancat a la presó de Càceres (Extremadura, Espanya), gràcies a les pressions franceses, a finals de juliol de 1966 va ser alliberat. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França). Bernard Ferri va morir el 5 d'agost de 1976 a l'Hospital de Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània), després de patir un accident de muntanya en estranyes circumstàncies a Gavarnia (Bigorra, Gascunya, Occitània) –segons Alain Pecunia va ser assassinat, però segons Jacqueline Tardivel, la companya de Ferri, va ser un malaurat accident d'escalada. ***
Necrològica
d'Eduardo Rubio Martínez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1977 - Eduardo Rubio
Martínez: El 5 d'agost de 1977 mor a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Eduardo Rubio Martínez. Havia nascut el
3 de gener de 1903
a Sierro (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien
José Rubio i María
Martínez. Quan era un infant emigrà amb sa
família a Catalunya. De ben jovenet
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936 s'enrolà voluntari en la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, antiga
«Columna Durruti». En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de concentració
d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milita en la CNT
de l'exili. Els
últims anys de sa vida els passà a Ribesaltes
(Rosselló, Catalunya Nord). Sa
companya fou Josefa Martínez. Eduardo Rubio
Martínez va morir el 5 d'agost de
1977 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) i va ser enterrat tres
dies després a Ribesaltes.
Le droite de grève (1937) - Albert Guigui: El 5 d'agost de 1982 mor a Thonex (Ginebra, Suïssa) el militant anarquista, sindicalista i resistent Albert Guigui, també conegut com Albert Guigui-Theral. Havia nascut el 26 de març de 1903 a Alger (Algèria). Sos pares es deien Judas Guigui, pintor decorador, i Ferahi Dari. Va passar la infància i l'adolescència a París; retornant a Algèria en 1918, on va treballar de mecànic i va començar a militar. Força actiu durant les vagues de la metal·lúrgia, va ser condemnat a dos mesos de presó per propaganda llibertària. De tornada a París en 1922, va reprendre la militància, fet que li va portar l'acomiadament de la feina nombroses vegades. Després d'una temptativa infructuosa d'organitzar un falansteri a Algèria, s'instal·la de bell nou a la metròpoli on militarà en la Federació Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT) i on es va oposar fortament als intents de control del Partit comunista. En 1928 va col·laborar en el periòdic Le Libertaire i va animar la Tribuna Sindical fins que va marxar als Estats Units per qüestions de feina. De tornada a França, el 31 de gener de 1931 es casà al XIX Districte de París amb Marie Donizetti. En 1932 va esdevenir corrector d'impremta i va continuar les tasques sindicals en la Unió Departamental de la CGT de la Regió Parisenca. També va fer de tècnic cinematogràfic un temps. A partir de 1936 es va lliurar a l'ajuda dels anarcosindicalistes espanyols. Detingut el juny de 1940, quan va ser alliberat va marxar a la «zona lliure» i va prendre part en la resistència antinazi al costat de Jean Moulin. Va marxar a buscar ajuda a Londres en nom de la CGT clandestina amb el general de Gaulle i en 1944 va participar en la Conferència de Filadèlfia de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Va entrar a París amb els exèrcits d'alliberament. Després de la guerra va obtenir un lloc de funcionari de l'OIT en la seu de Ginebra. Va publicar Le contrôle ouvrier (1934), Le droit de grève (1937) i Mouvement ouvrier aux Etats-Unis (1939), entre altres. En 1982 va cedir un important fons documental a la Biblioteca de l'OIT de Ginebra (Col·lecció Guigui). ***
Maravilla
Rodríguez Gómez - Maravilla Rodríguez Gómez: El 5 d'agost de 1998 mor a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Maravilla Rodríguez Gómez. Havia nascut el 9 de maig de 1916 a Alcolea del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya). Membre del moviment anarquista des de la seva joventut, participà activament en l'Ateneu Llibertari i les companyies teatrals del seu poble. Amb sos pares visità Cuba, on tenia família. En 1933 col·laborà en Nueva Humanidad, d'Alcolea del Río. El maig de 1936 era secretària de l'Ateneu Llibertari. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrola en el «Batalló Ascaso» que actuà a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya). En 1936 col·laborà en ¡Campo Libre!. Després de la guerra passà a França. Son company Pedro Travé Barrera va ser afusellat pels franquistes. En l'exili francès milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la regió parisenca. Entre 1985 i 1991 col·laborà en Cenit de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). També en aquests anys col·laborà en el periòdic Pueblo Libertario de Còrdova (Andalusia, Espanya). A Épinay-sur-Seine (Illa de França, França), on vivia, tingué com a company el cenetista José Álvarez Corzo, nascut a Villanueva del Río (Sevilla, Andalusia, Espanya) i mort en 1990. El testimoni de Maravilla Rodríguez va ser recollit en els documentals Vivir la utopía (1997), de Juan Gamero, i Otro futuro (1998), de Richard Prost. Mare de dos infants, Maravilla Rodríguez Gómez va morir el 5 d'agost de 1998 a Saint-Denis (Illa de França, França) i va ser enterrada tres dies després al cementiri de Joncherolles de Villetaneuse (Illa de França, França). ***
Léo Volin (a l'esquerra) amb el seu company Julio García (Barcelona, març de 1938) - Léo Volin: El 5 d'agost de 2002 mor a Clamart (Illa de França, França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut com Léo Voline (o Volin). Havia nascut el 4 de gener de 1917 al XII Districte de París (França). Era fill de la parella, no casada, formada pel destacat militant anarquista rus Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Voline o Volin) i Anna Grigoriev –també citada Grigorieff. El fill no va ser reconegut oficialment per son pare fins el 23 de maig de 1929 al XII Districte de París. En 1935 hagué d'abandonar els estudis per a treballar per a ajudar sa família, formada per son pare, sa mare i es quatre infants de sa mare. Membre del grup de joves de la Federació Anarquista Francesa (FAF) del XV Districte de París, col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Terre Libre, sobretot amb dibuixos, periòdics que a més distribuïa pels carrers. També participà en les reunions del Grup de Síntesi Anarquista, organitzades per son pare, i en les del Sindicat Únic de la Construcció, celebrades a la Borsa del Treball. Durant les vagues de maig de 1936 participà en l'avituallament de son germanastre Georges que ocupava la fàbrica «Dassault Aviation» de Marcel Bloch. El 16 d'octubre de 1936, durant un exercici nocturn de Defensa Passiva en el qual esta prohibit fer foc, amb altres membres del seu grup, encengueren una gran foguera en un terreny erm del XV Districte quan els avions sobrevolaven la ciutat. A començament de gener de 1937, amb altres cinc membres del seu grup, marxà cap a Barcelona (Catalunya) i s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva idea inicial, ja que tenia formació de radio navegant, era entrar a formar part de l'aviació republicana, però, impacient d'anar al front, s'enrolà en les columnes llibertàries, participant sobretot en un grup de dinamiters al front de Terol (Aragó, Espanya). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla –de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. De bell nou a França, el 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella (Provença, Occitània). L'1 de setembre de 1943 es casà a Sant Joan de Roians (Valentinès, Delfinat, Occitània) amb Yvette Marthe Praneuf. Després de la II Guerra Mundial tornar a contactar amb el moviment llibertari. En 1986 va reeditar l'obra d'aquest La Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 al seu domicili de Clamart (Illa de França, França). ---
|
![[04/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/08]") |
|
![[06/08]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/08]") |
|
|
| Actualització: 05-08-24 |