---

Anarcoefemèrides del 5 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de Federación de Trabajadores

- Surt Federación de Trabajadores: El 5 de setembre de 1885 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic Federación de Trabajadores. Semanario Anárquico-Colectivista. Fou el portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Uruguaiana (FTRU). El responsable editorial va ser el sabater anarquista català Sacaries Rabassa (Zacarías Rabassa), membre de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) que havia emigrat a l'Uruguai en els anys vuitanta. Mantenia una estreta col·laboració amb els moviments anarcocol·lectivistes ibèric, italià i francès i va reproduir articles de les seves publicacions (Bandera Social, Los Desheredados, L'Alarme, etc.). Distribuí a l'Uruguai el setmanari anarcocol·lectivista madrileny Bandera Social. Tractà temes sindicals del seu país i de l'estranger i aspectes «doctrinals». Publicà per lliuraments una traducció del text de Piotr Kropotkin «A los jóvenes». Els articles, generalment, es publicaren sense signar. En sortiren 13 números, l'últim el 21 de novembre de 1885. Posteriorment Zacarías Rabassa es passà a l'anarquisme comunista a Buenos Aires (Argentina).

***

El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

- Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari –el més jove d'Espanya. En aquesta època ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines de Solidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)

***

Cartell de l'acte

- Míting per Sacco i Vanzetti: El 5 de setembre de 1926 se celebren a Tucumán (Tucumán, Argentina) dos mítings de protesta per la llibertat dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, condemnats a mort als Estats Units. Els actes van estar organitzats per l'Agrupació Llibertària d'Obrers Gastronòmics i la Federació Obrera Local de Tucumán de l'anarcosindicalista Federació Regional Obrera Argentina (FORA). El primer míting es realitzà al matí a la plaça Independència i el segon a la tarda a la plaça Lamadrid de Tucumán.

Naixements

Notícia sobre Honoré Scajola apareguda en el periòdic parisenc L'Anarchie del 15 de març de 1906

- Honoré Scajola: El 5 de setembre de 1864 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Joseph Honoré Bertin Scajola. Sos pares, emigrants italians, es deien Joseph Pierre Étienne Scajola, paleta, i Marguerite Louise Martino. Es guanyava la vida com a obrer al taller de torpedes de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló i vivia a l'Impasse Olivier del barri del Temple d'aquesta ciutat. Participà activament en les reunions obertes del Sindicat de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló. Segons el llistat requisat el 7 d'octubre de 1905 en un escorcoll del domicili de l'anarquista Victor Busquère era membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El gener de 1906 fou un dels 31 signataris de la Secció de Toló de l'AIA del cartell Conscrits, on es feia una crida als soldats a deposar les armes, fet pel qual va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista antimilitarista. El març de 1906 fou tresorer del grup abstencionista que s'acabava de crear. Juntament amb la família Augery, Ernest Girault, Jean Goldsky, Émilie Lamotte, André Lorulot, Félix Malterre, Victorine Triboulet i altres, fou un dels fundadors, l'octubre de 1906, de la colònia comunista-anarquista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i de la Impremta Anarquista allà establerta on s'editava el periòdic L'Anarchie. En aquesta colònia es dedicà especialment a les feines a la granja. En 1906 fou un dels responsables de La Pensée Libre de Toló i col·laborà en La Révolte d'Alger (Algèria), on es mostrà partidari de l'amor lliure. En 1908 era un dels responsables del Sindicat d'Obrers del Port. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. 

***

Foto policíaca de Jean Cros (8 de març de 1894)

- Jean Cros: El 5 de setembre de 1874 neix a Mégrin (Masamet, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean Cros. Sos pares es deien Augustin Cros, sastre, i Rose Assemat, domèstica. Sastre com son pare, s'establí a París (França), on a principis de 1894 vivia al número 6 del carrer Feutrier; poc després es traslladà al número 11 del carrer Trois Frères. El 7 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 17 anarquistes –Michel Bellemans, Francis-Élie Bertho, Eugène Billot, Auguste Bordes, François Clidière, Jules-Paul Clouard, Edouard Degernier, Joseph Decker, Alfred Grugeau Nicolas de Liège, Louis-Joseph Marty, Benoît Morel, Camille Mermin, Peronne-Pellas, Louise-Henriette Pioger, Marcel Rochet (Edouard Gandel), Charles Vallès–, en una operació policíaca molt violenta orquestrada pel comissari de policia Orsati i l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée al cabaret que havia regentat l'anarquista Louis Duprat, aleshores fugit a Londres (Anglaterra), al número 11 del carrer Ramey de París, lloc de reunió del moviment llibertari. L'escorcoll de casa seva, al número 11 del carrer Trois Frères, on vivia amb Louis Marty, no donà cap resultat. L'11 de març va ser posat en llibertat i el 27 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. L'1 de febrer de 1899 es casà a Masamet (Llenguadoc, Occitània) amb Rose-Marguerite Lapeyre. En aquesta època vivia a casa dels pares a Négrin. Jean Cros va morir el 25 de gener de 1960 al seu domicili de Castres (Llenguadoc, Occitània).

***

Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

- Arnaldo Cavallazzi: El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamflet Foglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors. A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909 a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills. Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors. El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu, cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut, juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit, facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de 1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de 1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945 pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El 4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs, fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.

Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)

***

Necrològica de Joaquim Castell Labèrnia apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1963

- Joaquim Castell Labèrnia: El 5 de setembre de 1895 neix a La Jana (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Castell Labèrnia. Sos pares es deien Agustí Castell i Francesca Labèrnia. Emigrà a l'Argentina, on treballà de rajoler i s'integrà en el moviment anarquista i anarcosindicalista. Fugint de la repressió, s'establí a França i milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF). Quan esclatà la Revolució espanyola, vingué tot d'una a lluitar contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Berthe Marie Augade. Després de patir dos accidents laborals i malalt de càncer, Joaquim Castell Labèrnia va morir el 9 de juliol de 1963 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Emma Neri

- Emma Neri: El 5 de setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) la mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil –Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

Emma Neri (1897-1978)

Nello Garavini (1899-1985)

***

Necrològica de Tomás Samitier Uruen apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de gener de 1981

- Tomás Samitier Uruen: El 5 de setembre de 1900 neix a Riglos (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Lorenzo Tomás Samitier Uruen. Sos pares es deien Tomás Samitier i Prudencia Uruen. Amb 10 anys ja treballava de pastor i quan en tenia 14 entrà a fer feina en una fàbrica de carbur a La Peña (Las Peñas de Riglos, Osca, Aragó, Espanya). En 1925 treballava al ferrocarril, ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Traslladat a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) com a guardabarrera, l'octubre de 1935 va ser detingut amb altres companys i tancat, amb Julio Benesenes, Emilio Fonts i Manuel Segura a la presó de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). El cop militar feixista de juliol de 1936 li agafà a Zuera i s'enrolà com a milicià al front. Mentrestant, sa sogra, Dolores de la Torre García, i sos germans Pedro i Maximiliana van ser afusellats pels franquistes. Sa companya, Teresa Arroyos de la Torre, va ser detinguda i empresonada a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i no pogué reunir-se amb ella fins el 1938. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya a França, on patí els camps de concentració. Després treballà en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), on en 1946 entrà en contacte amb la CNT, responsabilitzant-se de les relacions de la tendència «ortodoxa» d'aquesta organització. Cap el 1950 es traslladà a Pont-de-Salars (l'Avairon, Occitània) i finalment s'establí a Millau (Roergue, Occitània), sempre militant en la CNT. Formà part de la Regional Núm. 3 de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). L'estiu de 1977, amb la salut ja molt malmenada, retornà a la Península i l'any següent s'instal·là a Zuera. Son fill, Floreal Samitier Arroyos, també fou un destacat militant anarcosindicalista. Tomás Samitier Uruen va morir el 17 de juliol de 1980 d'insuficiència cardíaca al seu domicili de Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i fou enterrant l'endemà, en el primer enterrament civil d'aquesta localitat que es realitzà després del franquisme.

***

Ramón Radigales Marsol

- Ramón Radigales Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Fill d'una família pagesa nombrosa, sos pares es deien José Radigales i Vicenta Marsol. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a l'Hospital de Sent Sever (Aquitània, Occitània). Son germà José Radigales Marsol i sa germana Nieves Ragigales Marsol també van ser militants anarcosindicalistes.

*** 

John Cage

- John Cage: El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes «cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Raimunda Gómez Pous (2007)

- Raimunda Gómez Pous: El 5 de setembre de 1924 neix a la Pobla de Claramunt (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous, coneguda com Mundeta. Sos pares es deien Fulgencio Gómez Mora i Teresa Pous. Filla d'una família llibertària, quan esclatà la guerra civil vivia amb sa família a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan la població va caure a mans franquistes, son pare i sa germana major (Carmen Gómez Pous), destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passaren a zona republicana i sa mare va ser empresonada com a represàlia, veient-se Raimunda obligada a cuidar ella sola sa germana petita. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la Península, però en 1941 creuà a peu clandestinament la frontera i es va reunir amb sa família a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la Resistència i contribuí a la reconstitució de les Joventuts Llibertàries en l'exili. Amb son company, l'anarcosindicalista Jerónimo Marey Jodra, amb qui tingué una filla (Placer Marey Gómez), s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en l'Ateneu Llibertari d'aquesta població. Raimunda Gómez Pous va morir el 6 de setembre de 2008 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

Geertruida Agneta Muysken

- Geertruida Agneta Muysken: El 5 de setembre de 1920 mor a Arnhem (Gelderland, Països Baixos) l'escriptora, lliurepensadora i intel·lectual llibertària i feminista Geertruida Agneta Muysken, coneguda com Truus Kapteyn-Muysken. Havia nascut el 13 de febrer de 1855 a Hillegom (Holanda Meridional, Països Baixos). Sos pares es deien Antoine Charles Muysken, notari i alcalde d'Hillegom, i Constance Susanna Commelin, i tingué 12 germans i germanes dels quals només van sobreviure quatre germanes i dos germans. Nascuda en una família benestant, sa mare va morir quan tenia nou anys i son pare quan en tenia 13. Va fer els estudis secundaris a l'Hogere Burgerschool (HBS, Escola Cívica Superior) de noies d'Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos). En aquesta època es va veure molt influenciada per Helena Mercier, mestra, escriptora i feminista liberal, pionera del treball social, amb qui sempre va mantenir contacte. Entre 1878 i 1880 va fer classes particulars amb l'escriptor Willem Doorenbos, qui la va introduir en la literatura, la filosofia i el pensament social. El 21 de desembre de 1880 es casà amb l'enginyer mecànic Albertus Philippus Kapteyn, amb qui va tenir dues filles (Olga i May) i un fill (Albert) –va practicar conscientment el control de natalitat. Després del matrimoni la parella s'instal·là a Londres (Anglaterra), on ell treballava a la Westinghouse Brake Company. A Londres continuà amb els seus estudis i va conèixer reputats intel·lectuals, especialment Sarah Grand, Piotr Kropotkin i Bernard Shaw. També entrà a formar del grup de dones radicals del Pioneer Club i de l'organització de lliurepensament West London Ethical Society (WLES, Societat Ètica de West London). El juliol de 1894 va publicar el seu primer article («A plea for moral education») al setmanari Shafts. Molt influenciada per l'obra del filòsof Jean Marie Guyau, es dedicà a la seva divulgació entre la classe treballadora i ensenyant les seves idees ètiques als infants a la Freethinkers Sunday School. En 1898 publicà a Londres en una edició popular la seva traducció a l'anglès de l'obra de Guyau Esquisse d'une morale sans obligation ni sanction (A sketch of morality independent of obligation or sanction). En 1899 va publicar, sota el pseudònim GK, el seu primer article en neerlandès en el periòdic De Kroniek del socialdemòcrata Pieter Lodewijk Tak. Posteriorment publicà sovint en altres publicacions, com ara Belang en Recht, De Nieuwe Gids i De XXe Eeuv. En 1899, com a membre de la delegació holandesa, va participar en el Congrés Internacional de Dones celebrat a Londres. Després de viure vint anys a Anglaterra, en 1900 la parella visqué uns anys a Zuric (Zuric, Suïssa), on es convertí en la promotora d'un grup de reforma social format per intel·lectuals, artistes, refugiats revolucionaris i estudiants russos i polonesos. En 1907 es publicà a Amsterdam el seu llibre Affirmatie. Lijnen eener levensbeschouwing, recull de diferents assajos on palesava les seves variades idees filosòfiques (positivisme, utilitarisme, transcendentalisme, socialisme, anarquisme, espiritisme, teosofia, feminisme, etc.). En 1908 retornà amb son company als Països Baixos i la seva casa del barri d'Scheveningen de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) es convertí en un centre de reunió de la intel·lectualitat llibertària i socialista (Hendrik Petrus Berlage, Bartholomeus de Ligt, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Bernard Reyndorp, Clara Gertrud Wichmann, etc.). Participà activament en diverses associacions, com ara la Vereeniging voor Vrouwenkiesrecht (Associació per al Sufragi de les Dones), la qual acabà abandonant perquè la considerava «mancada de principis», o el Nationaal Comité voor Moederbescherming en Sexueele Hervorming (Comitè Nacional per a la Protecció de la Mare i la Reforma Sexual), del qual en 1914 es convertí en membre de la junta. En 1909 publicà Geestelijke evolutie en het geval Ferrer, sobre el cas de Francesc Ferrer i Guàrdia i en 1914 un assaig sobre maternitat i reforma sexual en el llibre de diversos autors Moederschap, sexueele ethiek. Fou membre de l'associació de lliurepensament De Vrije Gedachte (DVG, El Lliure Pensament), més coneguda com «De Dageraad» (Alba), on destacà sobretot pel seu ateisme. En 1915 va pronunciar a Zwolle (Overijssel, Països Baixos) la conferència «Guerra i orientació espiritual» i l'any següent un discurs en el congrés «Educació moral sense dogma religiós» a Rotterdam. En 1916 també publicà Levensrichting van dezen tijd. Verzamelde opstellen. A partir de la Gran Guerra les seves idees es decantaren totalment pels pensaments anarquista i antimilitarista, intentant escampar aquestes idees en els cercles socialistes. En 1918 publicà el llibre Oorlog en geestesrichting, on exposà les seves idees antimilitaristes i morals, i el fullet Waarschuwing aan de vrouwen van Nederland, dirigit a les dones. En 1919 s'integrà en la Bond van Revolutionair-Socialistische Intellectuelen (BRSI, Unió d'Intel·lectuals Socialistes Revolucionaris). Malalta, Geertruida Agneta Muysken va morir el 5 de setembre de 1920 en una institució psiquiàtrica d'Arnhem (Gelderland, Països Baixos) i va ser incinerada a Westerveld (Drenthe, Països Baixos). Pòstumament, en 1921, es publicà, amb una nota biogràfica de l'anarquista Bernard Reyndorp, la seva obra Revolutie en weder-geboorte. Na gelaten handschrift, on exposà les seves idees anarcoindividualistes. La seva filla Olga Fröbe-Kapteyn fou una destacada espiritualista i teòsofa, creadora de les trobades Eranos a la seva casa d'Ascona (Ticino, Suïssa).

***

Necrològica d'Alfred Mourgue, escrita per Sébastien Faure, publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de setembre de 1935

- Alfred Mourgue: El 5 de setembre de 1935 mor a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Alfred Mourgue –a vegades citat erròniament Mourgues–, conegut sota el pseudònim À bas l'argent. Havia nascut el 12 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 12 de setembre– de 1861 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Pierre Mourgue, paleta anarquista, i Genni Bony (Jenny). Es guanyava la vida fent de paleta com son pare. A finals de la dècada dels vuitanta i principis de la del noranta milità, amb son pare, son germà major Albert Mourgue, Frédéric Gas, Louis Villaret (Cocuret) i altres, en el grup «La Bombe» d'Andusa (Llenguadoc, Occitània), on era conegut com À bas l'argent (Fora els diners), pels comentaris que feia a les reunions. El 30 d'octubre de 1892 va ser condemnat a un dia de presó per haver robat una botella de licor. En 1913, després de residir a Andusa, s'instal·là a Nimes. Durant la primavera de 1922, segons informes policíacs, intentà la manera de lliurar socors, en nom dels llibertaris de Nimes, a Ernest-Lucien Juin (E. Armand), aleshores tancat a la Presó Central de Nimes per «complicitat en deserció», qui va ser alliberat el 8 de maig de 1922. Casat amb Élisabeth Rives, amb qui tenia dos infants, vivia al número 2 del carrer Leopold Morice de Nimes, on sovint va albergar Sébastien Faure durant gires de conferències a la regió. Va presidir nombroses conferències celebrades a Nimes, com ara el 29 de juny de 1921; l'1 de març de 1922; el 20 de febrer de 1926, amb Jules Chazanoff (Jules Chazoff); el 4 de novembre de 1926, amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), sobre el cas Sacco-Vanzetti; el 25 de febrer i el 25 de març de 1931, amb Sébastien Faure; el 6 de març de 1932, amb Jeanne Humbert; etc. En 1935 formava part dels anarquistes vigilats per la Prefectura Departamental de Gard. Alfred Mourgue va morir el 5 de setembre de 1935 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Son germà Louis Mourgues també va ser militant anarquista. Cal no confondre'l amb el sabater Mourgues, militant del grup anarquista de Nîmes de la Unió Anarquista (UA) durant els anys vint i trenta.

***

La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

- Federico Borrell García: El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba (Comtat, País Valencià). Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar –son pare Vicente Borell era llaurador– quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

***

María García Sanchís

- María García Sanchís: El 5 de setembre de 1936 és afusellada a Manacor (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista, espiritista i miliciana María García Sanchís. Havia nascut el 24 d'agost de 1881 a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià). Cap el 1900 emigrà a Barcelona (Catalunya). Es guanyava la vida treballant de teixidora al seu domicili, al número 25 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer del barri de Can Rull de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Tingué una educació autodidacta, fruit de les seves nombroses lectures. Amb conviccions espirituals, formà part del moviment espiritista. A Barcelona es casà amb Agustí Alonso Castells, també anarquista, que es dedicava al comerç de gèneres de punt, tingué dos infants, Floreal Alonso García i Aroma, que morí amb vuit anys; amb sa família vivia Josefa Villa Paniagua, vídua, espiritista i esperantista, també integrada en el negoci familiar. Bona oradora, durant la campanya de les eleccions municipals de 1934, participà el 10 de gener en un míting femení celebrat al Teatre Principal de Sabadell, on participaren Maria Dolors Bargalló Serra, Rita Enrich Argemí, Aurora Farràs Pagès, Fidela Renom Soler, Francesca Vergès Escofet i Gavina Viana Viana. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les Milícies Femenines Antifeixistes (MFA), adscrites al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), dirigides per la seva amiga del Gavina Dolores Viana Viana. Després d'un curt entrenament al Camp de la Bota de Barcelona, amb altres companyes milicianes del Batalló Femení de Catalunya (BFC), el qual dirigí, s'integrà en la columna comandada per Antonio Calero, enquadrada en l'expedició de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, i el 16 d'agost de 1936 marxà des del port de Barcelona com a infermera cap a la reconquesta de Mallorca, a mans dels feixistes. Després de vint dies de lluita, va ser capturada juntament amb quatre companyes infermeres («Les Cinc de Mallorca») per les tropes franquistes. Un cop torturades, María García Sanchís i les seves quatre companyes van ser afusellades el 5 de setembre de 1936 a Manacor (Mallorca, Illes Balears) i llançades en una fossa comuna. Son fill Floreal Alonso García, que també va participar en la fracassada reconquesta de Mallorca, va morir posteriorment al front i son marit Agustí Alonso Castells acabà suïcidant-se a finals dels anys cinquanta. En 2018 s'estrenà el documental Milicianes, de Tània Balló Colell i Jaume Miró Adrover, que, després d'una intensa investigació, retornà la identitat de quatre de «Les Cinc de Mallorca». El 27 de març de 2022 l'Ajuntament de Sabadell col·locà una stolperstein a la porta del seu domicili, a l'actual número 62 del carrer Gustavo Adolfo Bécquer de la ciutat.

María García Sanchís (1881-1936)

***

Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire del 6 de setembre de 1939

- Adolphe Abraham: El 5 de setembre de 1939 mor a Saint-Nazaire (País del Loira, França) el socialista i sindicalista, i després anarquista, Adolphe César François Abraham. Havia nascut el 10 de juliol de 1864 a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya). Era fill de Pierre Louis Abraham i de Françoise Jeanne Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador mecànic. A partir de 1884 visqué a Saint-Nazaire (País del Loira, França) i visqué al número 7 del carrer Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys, fundà, sota el nom de «Groupe de l'Émancipation», la secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es desplaçà a la població. En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors Metal·lúrgics. En 1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les eleccions legislatives per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor municipal. Sovint presidia les conferències organitzades a la Borsa del Treball de Saint-Nazaire. També regentà una taberna cooperativa. El 27 d'agost de 1893 els anarquistes convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador general de Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per «difamació» contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest. En 1919 participà en una subscripció popular per erigir un monument a Jean Jaurès. Sa companya fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui tingué un fill, André, i dues filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Toutes-Aides de la ciutat.

***

Necrològica de Josep Timoneda Funes apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 19 de setembre de 1957

- Josep Timoneda Funes: El 5 de setembre de 1957 mor a Toló (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Timoneda Funes. Havia nascut el 19 de març de 1910 a la Vall de Tormo (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Benet Timoneda i Benvinguda Funes. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), acabà a l'exili. Establert a Toló, treballà de sastre i milità en la Federació Local de la CNT. Josep Timoneda Funes va morir el 5 de setembre de 1957 a Toló (Provença, Occitània) víctima d'un atac cerebral.

***

Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955

- Paul Primert: El 5 de setembre de 1965 mor a Le Raincy (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Havia nascut el 5 de desembre de 1892 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée», «Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature, Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia.

***

Necrològica de Josep Comellas Cuadrench apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de novembre de 1966

- Josep Comellas Cuadrench: El 5 de setembre de 1966 mor a Savenay (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Ramon Pere Comellas Cuadrench. Havia nascut el 30 de gener de 1907 a Avià (Berguedà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Berga (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Ramon Comellas Serra, teixidor, i Ramona Cuadrench Soler. Durant els anys trenta fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de Berga de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes (País del Loira, França). Sa companya fou Montserrat Monegal. A resultes de diverses operacions quirúrgiques i després de gairebé dos anys hospitalitzat, Josep Comellas Cuadrench va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de setembre– de 1966 a l'Hospital de Savenay (País del Loira, França). 

***

Joan Puig i Elías

- Joan Puig Elías: El 5 de setembre de 1972 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Climent Jaume Puig i Elías. Havia nascut el 30 de juliol de 1898 a Sallent (Bages, Catalunya). Fill d'una família pagesa republicana, sos pares es deien Ramon Puig Carrera, obrer, i Magdalena Elías Pagès. Va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el «Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

Joan Puig Elías (1898-1972)

***

Una de les obres de Maurice Pernette

- Maurice Pernette: El 5 de setembre de 1986 mor a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, editor, anarquista i anarcosindicalista Marius Pernette, més conegut com Maurice Pernette. Havia nascut el 13 de juliol de 1913 al XIV Districte de París (França). Sos pares, no casats, es deien François Pernette, torner mecànic, i Emma Félicie Hortense Blaise, bugadera, i legitimaren l'infant amb el seu matrimoni el 31 de desembre de 1947 a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Després de fer els estudis primaris, entrà a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG, coneguda com «École Estienne») i quatre anys després sortí diplomat en estereotipatge de galvanotípia. S'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i treballà com a obrer d'estereotipatge en el diari Le Quotidien. Quan feia el servei militar a Bitche (Lorena, França), entrà, gràcies a un diploma de socorrista, a l'Hospital Militar de la guarnició. Un cop llicenciat, retornà a Le Quotidien i freqüentà «Le Musée du Soir», una mena d'universitat popular llibertària promoguda per l'anarquista Henry Poulaille i el Cercle d'Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne). En 1936 va escriure el seu primer article per al periòdic Le Libertaire i, a resultes d'una investigació portada a terme per Sébastien Faure, col·laborà en el Bulletin Syndical du Livre. També en aquesta època va publicar alguns poemes en revistes efímeres, algunes fundades per ell mateix. Quan desaparegué Le Quotidien, treballà en diferents petites empreses especialitzades i en l'empresa Fuzat en el moment de creació del periòdic Ce Soir (1937). En 1938 es casà al XIV Districte de París amb Yvonne Marie Péan. Mobilitzat en 1939 com a secretari mèdic en el 21 Regiment de Tiradors Algerians (RTA), es trobà a Perigús (Aquitània, Occitània) quan l'èxode de 1940. De bell nou a París, li van oferir una feina de repòrter en el periòdic La France au Travail, però, obligat de prestar jurament als mariscal Henri Philippe Pétain, la va rebutjar. Enviat a Saint-Nazaire (País del Loira, França) per treballar per a l'«Organització Todt» alemanya, aconseguí, passat sis mesos, retornar a París, on exercí diverses feines (ajudant de forner, llenyataire, manobre a l'empresa Renault, etc.). Requerit per a fer feina en el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys, va fer d'obrer d'estereotipatge a Berlín i a Viena, on romangué sis mesos. De tornada a França no va poder residir a París i, sota falsa identitat, es refugià a Montchanin (Borgonya, França), país de son pare, i treballà en una empresa de neteja. Després de la II Guerra Mundial exercí diverses professions i finalment aconseguí autorització per a instal·lar-se com a llibreter de vell als passeig del Sena de la Tournelle i de Montebello. Freqüentà els cercles llibertaris i la relació amb E. Armand i sobretot la lectura de Max Stirner el van decantar per les idees anarcoindividualistes, col·laborant entre 1945 i 1956 en la revista L'Unique, que E. Armand edità a Orleans (Centre, França). Entre 1948 i 1976 col·labora en la revista Défense de l'Homme, de Louis Lecoin i Louis Dorlet. En 1951 edità de la seva butxaca la petita revista Impressions, publicació que el maig de 1952 es va fusionar amb Nos amis les livres, de Pierre Clairac, i en 1953 amb Faubourgs, de Fernand Henry; però, mancat de fons econòmics, la revista desaparegué ràpidament. Paral·lelament aconseguí editar amb els seus propis mitjans algunes plaguetes sota el títol Plaisir du Bibliophile, experiència que, també per manca de diners, fracassà. Entre 1957 i 1968 col·laborà en la nova sèrie de la revista proletària Le Musée du Soir, publicada per Paul i René Berthelot a Sant-Etiève (Arpitània). Formà part dels jurat dels «Prix des Bouquinistes» (Premi dels Llibreters de Vell). Maurice Pernette va morir el 5 de setembre de 1986 al seu domicili de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Necrològica de José Gómez Castán apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 5 de desembre de 1989

- José Gómez Castán: El 5 de setembre de 1989 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Gómez Castán. Havia nascut el 25 d'abril de 1901 a Fraga (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Gómez i María Castán. Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya). Obrer de la indústria tèxtil, s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra s'integrà en la Federació Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort. Sa companya fou Dolores Olive. José Gómez Castán va morir el 5 de setembre de 1989 a l'Hospital de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). 

***

- José Hiraldo Aguilar: El 5 de setembre de 2016 mor a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista José Hiraldo Aguilar. Havia nascut el 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 15 d'abril– de 1917 a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien José Hiraldo i María Aguilar. Fill d'una família nombrosa d'idees anarquistes, amb 10 anys, i amb poca escola, començà a treballar als cortijos de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) en llargues i mal pagades jornades i començà a assumir el pensament llibertari ja present en son pare i son germà Francisco. El juliol de 1936 aconseguir fugir de la repressió feixista i combaté a la zona de Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la serra de Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) fins a la pèrdua de Màlaga; després aconseguí arribar a València (València, País Valencià) per Almeria. Amb son germà Francisco i altres companys (Vicente Balaguer, els germans Zenón i José Granell, Eliseu Pons Torres, etc.), s'enrolà en el grup «Los Incontrolables» de la 81 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i lluità a Terol (Aragó, Espanya), on fou ascendit a sergent. En acabar la guerra patí presó, camp de concentració i batallons de treball fins al seu alliberament el juny de 1943. Instal·lat a València, milità en el «Grup Sud» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina fins al 1948, quan fugí cap a França per Andorra. Treballà i milità a La Rochelle (Poitou-Charentes, França); a Lió (Arpitània), on fou secretari de Propaganda; a Oullins (Roine-Alps, França), on fou secretari de Propaganda. La seva activitat es desplegà en l'organització de debats, actes culturals i musicals i en la premsa. En 1960 participà en el Congrés de Llemotges en representació de la Federació d'Oullins. Més tard s'instal·la a Marsella (Provença, França), on en 1966 fou nomenat secretari general de la CNT local i dos anys més tard de la Regional de Provença. En 1975, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), Daniel Morchón Arbea i Manuel Temblador López, i deixà la CNT de l'Exili mitjançant una declaració, «Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i «immobilisme burocràtic» confederals. En 1978 es traslladà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Els anys següents va viure a cavall entre Perpinyà i València. En 1980 fou nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de València. Va estar molt lligat a Antonio Fernández Bailén (Progreso Fernández) i a Vicente Galindo Cortés (Fontaura). El 26 de juny de 1996 participà amb Rafael Abella Bermejo, Francisco Alejandro Pérez Martínez (Francisco Umbral) i César Vidal Manzanares en un debat sobre la guerra civil en el programa «El Lector» de la Televisió Espanyola. Va fer servir nombrosos pseudònims (Octavio Aguilar, Paulino Vázquez, José María Sánchez) i col·laborà en nombrosos periòdics àcrates: Acción Libertaria, Andalucía Libertaria, Boletín Ródano-Alpes, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fragua Social, Germinal, El Hacho, Ideas-Orto, El Luchador, Nervio, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. En 1998 prologà el llibre de José Vergara Vicente Los hombres y las ideas. Es autor d'Andalucía libertaria y mártir (1966), El anarquismo, sus posibilidades (1971, amb altres), Memorias de un rebelde andaluz. Biografía de José Hiraldo Aguilar (2006, edició de Melchor Guzmán García) i Crónicas de un rebelde andaluz (2006, edició de Melchor Guzmán García). En 2013 el seu testimoni va ser recollit en el documental Vencidxs, d'Aitor Fernández Olmo. José Hiraldo Aguilar va morir el 5 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 4 de setembre– de 2016 a l'Hospital La Fe del barri de Campanar de València (València, País Valencià) i fou incinerat al Tanatori Municipal d'aquesta ciutat.

José Hiraldo Aguilar (1917-2016)