|
---
Anarcoefemèrides
del 5 d'octubre Esdeveniments
Portada de La Vie
Ouvrière - Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF). ***
Aspecte del Teatre Olimpia durant el míting - Míting de la
CNT: El 5 d'octubre de 1919 se celebra al Teatre Olimpia
de Madrid (Espanya) un
míting d'afirmació sindicalista de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Hi prengueren la paraula destacats militants confederals, com ara Mauro
Bajatierra Morán, Francesc España, Alejo
Martinón, Josep Molins Montserrat,
Ángel Pestaña Núñez,
Simó Piera Pagès i Salvador Seguí
Rubinat, entre d'altres.
A la tarda se celebrà amb alguns dels citats un altre
míting sindicalista a la
Casa del Poble organitzat per l'Escuela Nueva. Míting de la CNT
(5 d'octubre de 1919)
Naixements
Eugène Varlin - Eugène Varlin: El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, sos pares es deien Aimé Alexandre Varlin i Héloïse Bathilde Duru, i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom. ***
Alfredo
Barsotti (1893) - Alfredo
Barsotti: El 5 d'octubre de 1870 neix a Cascina (Toscana,
Itàlia) l'anarquista
Alfredo Barsotti. Sos pares es deien Giuseppe Barsotti i Emilia Baroni.
Ebenista
de professió, el setembre de 1892 s'establí a
Niça (País Niçard,
Occitània) i a
finals de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers
residents a la
ciutat. El 22 de setembre de 1893 es casà amb Felicia
Margherita Checchi. Vivia,
amb sos germans Gioacchino i Olinto Barsotti, al número 8
del bulevard de
l'Impératrice de Russie. L'1 de gener de 1894, juntament amb
una quinzena de
companys, el seu domicili va ser escorcollat i els tres germans van ser
acusats
d'«associació criminal». Sobresegut el
seu cas, va ser posat en llibertat el 14
de febrer de 1894 després de 45 dies de detenció.
Son germà Olinto va ser també
posat en llibertat, encara que finalment expulsat, i Gioacchino va ser
expulsat
del país el 17 de febrer de 1894. En sortir de la garjola,
Alfredo Barsotti continuà
freqüentant els companys i les reunions anarquistes. Entre el
26 de juny i el 2
d'octubre de 1894 estigué de viatge a Cascina. Durant la
tardor de 1894 un
informe del Consolat d'Itàlia, que pensava que havia estat
confident de la
policia a Itàlia, notificava que no havia cap perill en la
seva persona, ja que
havia abandonat la militància. Demanà la
naturalització francesa i l'estiu de
1897 ser esborrat del llistat d'anarquistes estrangers residents a
França. El
29 de desembre de 1899 el seu nom va ser esborrat dels registres
policíacs,
però si li va negar la nacionalitat. Desconeixem la data i
el lloc de la seva
defunció. ***
Léopold Crispel - Léopold Crispel: El
5 d'octubre de 1877 neix a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'antimilitarista
i sindicalista revolucionari llibertari, i després comunista, Léopold Crispel.
Era fill de Firmin Crispel, boter, i de Marie Glady. Amb 15 anys, ja es
guanyava la vida treballant com son pare, de boter, a Bordeus (Aquitània,
Occitània). En els anys noranta va ser una dels animadors de la Borsa del
Treball de Bordeus i va organitzar un servei mèdic i d'informació sobre assegurances.
A principis de segle vivia al número 7 del carrer Lombard de Bordeus. En 1907
era membre de la Magistratura del Treball de Bordeus. El 13 de març de 1909 es
casà a Bordeus amb Angèle Biquerie i aleshores vivia amb sa mare –son pare es
trobava «absent sense notícies»– al número 4 del Quai Bacalan de Bordeus. En 1910
era el responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) a Bordeus. El 13 de febrer
de 1910 va ser un dels oradors en un míting de protesta contra l'execució de
Francesc Ferrer i Guàrdia. Membre de la Confederació General del Treball (CGT),
en 1911 era secretari adjunt de la Borsa del Treball de Bordeus. Aquesta mateix
any la policia el tenia inscrit, com a «sindicalista revolucionari» i membre
del grup de propaganda antimilitarista anarquista «Études Sociales», en el
«Carnet B». El 7 de gener de 1911, en una reunió d'«Études Sociales» celebrada
al bar Dubois, reivindicà el sabotatge a les fàbriques i el sabotatge dins l'exèrcit.
En aquesta època intentà crear, amb companys francesos i espanyols, un grup intersindical
d'agitació a favor d'Émile Rousset, que durant la tardor prengué el nom de «Ni
Dios ni Patria». El 13 de novembre de 1911 prengué la paraula en un acte del
grup «Ni Dios ni Patria» per protestar contra la repressió espanyola. El 12 de
gener de 1912 presidí una reunió en protesta contra la condemna de Rousset. El
23 març de 1912 parlà en una reunió en suport de Rousset celebrada a la Sala
Saint-Paul de Bordeus on demanà la supressió dels consell de guerra i de les
companyies militars disciplinàries (Biribi). El 28 de setembre de 1912
va ser un dels oradors en una reunió, celebrada a la Sala Athénée de Bordeus,
en ocasió de la sortida dels reclutes i contra els consells de guerra i les
colònies penitenciàries militars, on participaren tres-centes persones. Segons
un informe policíac, entre l'1 i el 3 d'octubre de 1912 hauria rebut cartells i
pamflets antimilitaristes de «La Jeunesse Anarchiste». El 9 de novembre de 1912
va fer una conferència als boters a la Sala Philanthropique de Bordeus. El 16
de desembre de 1912 participà en una reunió contra la guerra celebrada al
Casino des Lilas, al barri de Caudéran de Bordeus. El 28 de març de 1913 parlà
en un míting del CDS contra el rearmament. El 6 d'abril de 1913 participà en
una reunió del CDS, celebrada a la Sala Alhambra, contra la «Llei dels tres
anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Presentà la dimissió a
la secretaria adjunta quan Joseph Mourgues, secretari general de la Borsa del
Treball, va fer aprovar una ordre del dia on es preconitzava una tàctica
sindical que excloïa la violència. El 6 de juny de 1913 el seu domicili va ser
escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1913, quan André Dumercq
n'era secretari, en va fer de tresorer i conseller jurídic de la Unió de
Sindicats Obrers de Bordeus i de la Gironda. Entre agost de 1914 i març de 1919
va estar mobilitzat. Després de la Gran Guerra, continuà participant activament
en la lluita sindical i política i s'adherí a la Secció Francesa de
l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i a la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU), fet pel qual va ser durament criticat a les pàgines de Le
Libertaire. En el X Congrés de la Federació de Boteria, celebrat entre el
15 i el 17 d'agost de 1919 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat
per unanimitat ponent de la Comissió de Control i criticà durament la
col·laboració durant la guerra de certs membres del buró confederal amb el govern.
El 6 de juny de 1920 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat.
Entre el 23 i el 26 de setembre de 1920 va ser delegat al XI Congrés de la Federació
de Boteria celebrat a París (França). El desembre de 1921, quan la renovació
del Buró de la Unió Departamental de la CGT, tots els elegits van ser de la tendència
majoritària, però ell, membre de la tendència minoritària, va ser triat com a
membre de la Comissió de Control. Amb altres companys (Constant, Georges Gaye,,
Lecouve, etc.), s'integrà en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925, com
a secretari de la Federació Obrera Unitària de Boters, reivindicà la unió en un
únic sindicat dels boters i dels obrers de cellers. En el congrés de la Unió
Departamental de la CGT, celebrat el 2 de maig de 1926, va ser nomenat membre
de la Comissió Executiva. El 29 de juliol de 1927 participà en un míting celebrat
a la Sala Athénée de Bordeus en suport dels militants anarquistes
italoamericans Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco. En 1928 era membre de la
Comissió Executiva de la Unió Local i de la Unió Regional de la CGTU. Com a administrador
delegat de la societat «L'Entraide», presentà un informe sobre cooperatives en
la reunió del Comitè General de la XIII Unió Regional celebrat el 24 de juliol
de 1927 i en el III Congrés de la Unió Local celebrat el 17 de juny de 1928.
Sembla que és el mateix Crispel que en 1930 era membre de la cèl·lula comunista
de Bergerac (Aquitània, Occitània) i gerent de la cooperativa «Le Réveil
Social». Membre de la «Cèl·lula Bacalan», segons la policia, el febrer de 1931
abandonà Bordeus. Es presentà com a candidat comunista a les eleccions
municipals del 5 de maig de 1935. Publicà una història del sindicat dels boters
en el número del 8 d'abril de 1939 del diari parisenc Le Peuple. Léopold
Crispel va morir el gener de 1940 i va ser enterrat el 9 de gener de 1940 a
Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània). ***
Luigi
Caglioni - Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Louise Conti. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França). ***
Joan
Cunill Cañellas - Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas –el segon llinatge també citat Canyelles. Era fill de Joan Cunill Frontera, jornaler, i d'Antònia Cañellas Far. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat). ***
Notícia
orgànica d'Octave Fichet apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 20 d'octubre de 1924 - Octave Fichet: El
5 d’octubre de 1898 neix a Prailles (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista
Octave Émile Fichet, que va fer servir el
pseudònim J.-B. La Chesnaye.
Era fill d'Étienne Fichet, conreador, i d'Adèle
Bourdet, domèstica. En 1916
vivia a Sainte-Neómaye (Poitou-Charentes, França)
i treballava d’empleat
comercial. En plena Gran Guerra, el 12 d'octubre de 1916 es
presentà voluntari
a l'Ajuntament de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i el
25 d'abril de 1917
va ser destinat al 114 Regiment d'Infanteria i enviat al front. El 18
de juny
de 1917 va se evacuat per una pleuresia tuberculosa i passà
per diversos
hospitals. El 17 de desembre de 1917 va ser reintegrat en la 27
Companyia del
114 Regiment d'Infanteria. El 28 d'octubre de 1919 se li va donar una
llicència
il·limitada. En els anys vint visqué a Clamart
(Illa de França, França), al
número 81 del carrer Moulin-de-Pierres. En 1924 era membre
del Comitè d'Acció
de la Lliga Internacional de Refractaris i participà en la
campanya per
l'amnistia dels detinguts polítics. El 12 de juny de 1924
parlà en un gran
míting per l'amnistia organitzat pel Grup Anarquista de
Panti-Aubervilliers
celebrat a la Sala de Conferències de Pantin (Illa de
França, França). En aquesta
època treballava d'empleat en una oficina i vivia al
número 9 del carrer
Christine del VI Districte de París. El 9 d'agost de 1924 es
casà al VI
Districte de París amb la modista Marie Jeanne Madronet. El
novembre de 1924
assistí al Congrés de la Unió
Anarquista (UA). En 1925 era membre de del Grup
Universitari dels V i VI Districtes de París i un dels
fundadors del grup
anarquista «Les Insurgés de la Rive
Gauche». En aquesta època
col·laborà en el
periòdic parisenc L'Insurgé,
publicat per André Colomer, i el defensà en
la polèmica d'aquest amb Le Libertaire
sobre el «Cas Philippe Daudet».
En L'Insurgé portà les
rúbriques «Chronique du Boul'Mich» i
«De
Montmartre à Montparnasse» i «D'un jour
à l'autre», on parlava de les
activitats del seu grup. En 1927 edità el setmanari
anarquista «avantguardista»
de Clamart La Potence. Artistique, politique et sociale.
En 1930 era
secretari del grup del V i V Districte de París de la
Unió Anarquista Comunista
(UAC). El 6 de novembre de 1931 va fer la conferència
«Une tentative de coup d'État
est-elle proche? Ses chances. Notre rôle»,
organitzada pel Grup Anarquista del
XV Districte de París a la Sala Coopérateurs. En
1934 era secretari dels grups
anarquistes del V, VI i XIII Districtes de París, que es
reunien en un cafè al
número 2 del carrer Descartes del V Districte. El 16
d'octubre de 1934 vivia al
número 78 del carrer Emmanuel Sarty de Clamart i el seu
domicili figurava en un
llistat a verificar per la policia, verificacions que es perllongaren
fins als
anys cinquanta. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. ***
Necrològica
de Ramón Serrate Pico apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 25
d'agost de 1992 - Ramón Serrate Pico:
El 5 d'octubre –oficialment el 6 d'octubre
i el certificat de defunció cita erròniament el 4
d'octubre– de
1899 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Ramón Serrate Pico –algunes
fonts citen erròniament el segon llinatge Salabert. Sos pares
es deien Telesforo Serrate Franquet i Manuela Pico Martín.
Començà a militar molt jove en el
moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure
obligat a exiliar-se
amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on
continuà amb el seu
compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un
batalló. Posteriorment,
amb sa companya, participà en la col·lectivitat
de Castellar del Vallès (Vallès
Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració.
Posteriorment s'establí a
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on
milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Ramón Serrate Pico va morir el 20 de juny
de 1992 al seu domicili Cimòrra
(Gascunya, Occitània). ***
Foto
policíaca de Romualdo del Papa (1939) - Romualdo del
Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Romualdo del Papa. Sos pares es deien Ugo del
Papa, destacat
militant
anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència
formà part del
Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de
Carrara. El juliol de 1921
emigrà clandestinament a França, establint-se
d'antuvi a Brignoles i, a partir
de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló,
on tindrà tres
infants. A França mantingué un estret contacte
amb nombrosos militants italians
exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i
participà
activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa
participà
durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys
italians,
en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que
vigilaven un tren de mercaderies
i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a
Toló a 25
francs de multa per violències («Afer dels
antifeixistes»). En 1935 visqué al
barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de
Toló, sempre sota l'amenaça
d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista,
marxà a Catalunya i
s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937
retornà a França.
Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la
declaració de guerra,
quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte
Catherine de Toló.
El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient
d'expulsió, acusat de «líder
anarquista» violent i perillós, i enviat al camp
de concentració de Vernet. El
17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la
presó de Menton
i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de
1941 va
ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa
penitenciària de Ventotene.
El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a
Carrara, on entrà a formar
part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de
l'anunci de
desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit
nazi, va fer una crida
als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a
obeir el manament, desertessin
i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes
següents, participà en
reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un
Comitè de
Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el
Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers
delegats
anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo
Mazzucchelli.
Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que
aleshores eren hegemònics
a la regió, estaven en contra de la participació
llibertària en el CLN per
considerar-lo un instrument «polític».
Participà en nombroses accions de la
resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer
de 1945 entrà a
formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici,
Ismaele
Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de
Govern que
feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre
de 1945
fou delegat de la Federació Comunista Llibertària
(FCL) de Massa-Carrara,
juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al
II
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) que es realitzà a
Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan
d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només
sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer
de 1946). Mantingué
una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les
seves respectives
concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre
de 1965 a
Carrara (Toscana, Itàlia) ***
Germinal Esgleas en l'exili - Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Bonós Joan Esgleas Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Sos pares es deien Josep Esgleas Nogués, llaurador, i Rosa Jaume Paradeda. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny. Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Salvador
Tort Fernández - Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Sos pares es deien Domènec Tort i Teresa Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i lluità a front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França i passà pels camps de concentració. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari a Montalban (Guiena, Occitània) en el XXIII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi va està a Vierzon (Centre, França), on va ser detingut; posteriorment aconseguí evadir-se i treballà de llenyataire als boscos del departament de Nièvre, on participà en la Resistència. L'última etapa de sa vida treballà d'obrer en una fàbrica. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al seu domicili del llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere Tort Fernández també va ser un destacat militant anarquista. ***
Necrològica
d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 30 de març de 1969 - Alejandro Blanco
Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a
Nuévalos (Saragossa,
Aragó, Espanya) –algunes
fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista
Alejandro Blanco Muñoz. Sos pares es
deien Eustaquio Blanco Donoso, jornaler, i Cecilia Muñoz
Ortega. Emigrat a Madrid
(Espanya) treballà de
paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) més destacats. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les
milícies confederals
i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya).
Després de la
militarització de les milícies, el juny de 1938,
va ser nomenat capità de la 72
Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els
Pirineus i va ser
internat en diversos camps de concentració. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en
la reorganització
clandestina de la CNT (Agrupació Confederal).
Després de la II Guerra Mundial
treballà de paleta i milità en la
Federació Local de Bedarius de la CNT.
Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu
domicili de Bedarius
(Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Salvador Llorens Estruch apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 31 de juliol de 1958 - Salvador Llorens
Estruch: El 5 d'octubre –el certificat de
defunció cita erròniament el 6
d'octubre–
de 1906 neix a Vilallonga (Safor,
País Valencià) –algunes
fonts citen erròniament Sant Feliu de Guíxols
(Baix Empordà, Catalunya)–
l'anarcosindicalista Salvador Llorens Estruch. Sos pares es deien
Salvador Llorens Orlandis i Amparo Estruch Nadal. Militant de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Sant Feliu de Guíxols, en 1939,
amb el triomf
franquista, passà a França. A l'exili
milità en la Federació Local del barri de
Saint-Henri de Marsella (Provença, Occitània) de
la CNT. Malalt, Salvador
Llorens Estruch va morir l'1 de juliol –algunes fonts citen
erròniament el 13
de juliol– de 1958 al seu domicili de Marsella
(Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Carmen Hernández Luna apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 18 d'octubre de 1994 - Carmen Hernández
Luna: El 5 d'octubre de 1907 neix a Nueva Carteya
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Carmen Hernández Luna. Sos pares es
deien Manuel Hernández
i Josefa Luna. Vivia en unió lliure amb l'anarquista Nemesio
Oteros Polo. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936, organitzà la
resistència a Nueva
Carteya. Després de la caiguda a mans franquistes de Castro
del Río (Còrdova,
Andalusia, Espanya), la parella abandonà Nueva Carteya i
arribà a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya), on restaren fins el final de
la guerra civil.
Passaren a França per Sant Llorenç de Cerdans
(Vallespir, Catalunya Nord), però
de la manera que va ser rebuda a per les autoritats franceses,
decidí retornar
a la Península malgrat tots els riscos. Patí tota
mena de maltractaments i
humiliacions per part dels falangistes locals i en 1948
intentà passar
clandestinament a França, però va ser detinguda a
Puigcerdà (Cerdanya,
Catalunya) i reclosa en diferents presons, entre elles la de
Còrdova. Un cop
lliure, passà a França per Andorra i
retrobà son company a Brageirac, on milità
en la Federació Local de la Confederació Nacional
del Trevall (CNT). Carmen
Hernández Luna va morir el 23 d'agost –algunes
fonts citen erròniament el 24
d'agost– de 1994 a l'Hospital Samuel Pozzi de Brageirac
(Aquitània, Occitània)
i va ser enterrada en aquesta població. ***
Emilio Tesoro Linares - Emilio Tesoro Linares: El 5 d'octubre de 1907 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista i militant anarcosindicalista Emilio Tesoro Linares. Fou fill d'una família modesta, formada per sos pares (Juan i Teresa) i cinc germans (José, Manuel, Mercedes, María i Juan Antonio). Sos germans, José i Manuel, arribaran a ser destacats militants socialistes. Membre de les Joventuts Llibertàries des de començaments de 1936, Emilio Tesoro s'enquadrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per lluitar contra el feixisme l'estiu d'aquell any. En acabar la guerra visqué a Barcelona i després s'exilià. En 1947 s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on participà activament en el Centre de Cultura Social d'aquesta ciutat. Arran del cop militar de 1964, de les persecucions polítiques i de la crisi econòmica subsegüent, es traslladà a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana, on vivien tres de sos germans (Manuel, María i Juan Antonio), s'integrà en la militància llibertaria de l'exili espanyol. Durant els anys vuitanta formà part del Col·lectiu Autogestionari Llibertari (CAL), el qual edità per primer cop el periòdic El Libertario. A començaments dels anys noranta edità la revista Misceláneas Libertarias. En 1996 fou un dels creadors de la Comissió de Relacions Anarquistes (CRA), la qual reprengué l'edició d'El Libertario, encarregant-se la pàgina d'ajuda i de solidaritat amb els presos polítics i socials. En aquesta època impulsà la creació de la Creu Negra Anarquista (CNA) de Veneçuela. A més dels seus articles en El Libertario va col·laborar en diverses publicacions anarquistes de la Península, com ara Bicel, CNT i Solidaridad Obrera. Emilio Tesoro Linares va morir d'un càncer de pell el 10 d'octubre de 2003 a Caracas (Veneçuela). A la capital veneçolana existeix des del 2004 el Centre de Documentació Emilio Tesoro, lligat a la CNA i especialitzat en la problemàtica carcerària. ***
Roger Boutefeu - Roger Boutefeu: El 5 d'octubre de 1911 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry, A. Duret o Le Pediculeux. Sos pares es deien Émile Jules Boutefeu, obrer de cautxutar, i Mélanie Marie Halbizig. Tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.). És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1933 exercí de gerent del periòdic Rectitude, òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, el 17 de juliol de 1937 es casà a Le Pré-Saint-Gervais amb Lucie Couture. Entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité, òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». El 24 de novembre de 1948 es va divorciar de Lucie Couture i el 26 de novembre de 1949 es casà al XVII Districte de París amb Jacqueline Lucie Baudonin; en total tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments. Roger Boutefeu va morir el 24 de juliol de 1992 a Agey (Borgonya, França). ***
Antonio
Serrano González (Caracas, julio 2005) - Antonio Serrano
González: El 5 d'octubre de
1918 neix a Màlaga
(Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Serrano González. Sos pares es deien José
Serrano Rivera, jornaler,
i Antonia González López. Quan tenia sis anys
quedà orfe i a
partir dels 13 anys començà
a treballar, primer de pastisser i després de sastre. En
1933, per la
influència del sastre confederal Manuel Ibarra Campanero,
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
freqüentà l'Ateneu de Divulgació
Social de Màlaga. En 1934 va ser nomenat vicesecretari del
Sindicat de Sastres
de la CNT malaguenya. Arran de l'aixecament feixista,
s'enrolà en la «Columna
CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions
Anarquistes), que sortí de Màlaga
el 28 de juliol de 1936 cap a Granada. Més tard
lluità en una columna
confederal al sector de Ronda, fins la pèrdua de
Màlaga. El febrer de 1937, després
de la militarització de les milícies,
lluità en la 82 Brigada Mixta. Després de
la pèrdua de Terol, passà a la 45 Brigada Mixta,
marxant a l'Ebre i després a
cobrir la retirada catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el 7
de febrer
de 1939 creuà els Pirineus i fou reclòs als camps
de concentració d'Argelers i
de Brams, dels quals sortí el febrer de 1940 per fer feina
en una fàbrica de
confecció de roba militar a Carnaux. Després de
la derrota de França quedà
indocumentat i des de febrer de 1941 a octubre de 1943
treballà de pagès.
Durant l'Ocupació, fou secretari de Propaganda de la CNT de
Tarn, alhora que
treballà de bell nou de sastre. En acabar la guerra
organitzà les Federacions
Locals confederals de La Bastida Roairós i Sant
Jòri, del Llenguadoc
(Occitània). En 1947 va ser nomenat delegat d'Albi al II
Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa.
Decidí emigrar a Amèrica i
el 21 d'abril de 1950 arribà a Veneçuela, on
s'havia instal·lat un germà seu. A
Caracas treballà durant quaranta anys de llibreter (Libreria
Minerva, Palacio
del Libro, Libreria Lectura i Libreria ABC), alhora que
milità en el moviment
llibertari, especialment en la CNT de l'Exili i en la
Federació Obrera Regional
de Veneçuela (FORVE). En 1965, fugint del revisionisme de
l'agrupació
encapçalada per Manuel Lara favorable a la
creació d'un partit socialista llibertari,
s'uní al grup anarquista de Josep Xena Torrent. En 1995
formà part del grup
editor de la nova època d'El
Libertario,
publicació en la qual col·laborà de
manera regular. El 14 de febrer de 1996 recuperà la
nacionalitat
espanyola i renuncià a la veneçolana. En 2004 fou
un dels
creadors del Centre d'Estudis Socials Llibertaris (CESL). Entre el 17 i
el 24
de juny de 2005 se li reté un homenatge a Caracas sota el
títol «Vivir la
utopía», muntat per l'Organització
Nelson Garrido (ONG), el CESL i el periòdic El
Libertario. Trobem articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Acontecimiento,
Cenit, CNT,
Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
El Libertario, Orto,
Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad,
etc. Antonio Serrano González va morir el 14 de
juliol de 2008 a Caracas (Veneçuela). Antonio Serrano González (1918-2008) ***
Giliana
Berneri - Giliana Berneri: El 5 d'octubre de 1919 neix a Florència (Toscana, Itàlia) la metgessa anarquista Giliana Berneri. Segona filla dels destacats anarquistes Luigi Camillo Berneri i de Giovanna Caleffi, va estudiar medicina a París i es va especialitzar en pediatria i en psicoanàlisi. Amb son company Jean René Senninger (Serge Ninn), amb qui es va casar l'11 de març de 1950, va militar en el moviment llibertari francès. El 17 d'octubre de 1947 va rebre la nacionalitat francesa i va afrancesar el seu nom per Giliane. Va pertànyer al grup «Sacco i Vanzetti» de la Federació Anarquista en Llengua Francesa (FAF) del Barri Llatí parisenc. En 1949, amb son company, participà en la fundació de l'Organisation Pensée Bataille (OPB). Més tard va fer costat el grup «Kronstadt», exclòs en 1954 de la Federació Comunista Llibertària (FCL) –va ser una de les principals redactores, amb Louis Blanchard, del «Memoràndum del grup "Kronstadt"», on es denunciaven les maniobres de l'OPB. La seva casa al Barri Llatí (240 rue Saint-Jacques) estava constantment vigilada per la policia. També va participar en nombroses iniciatives culturals llibertàries, va fer conferències amb molts intel·lectuals, com ara Albert Camus, i va col·laborar en el periòdic Le Libertaire. Va participar en nombroses campanyes de solidaritat, com la que demanava l'alliberament del company Ernesto Bonomini del camp de concentració de Tolosa de Llenguadoc i el seu exili als EUA en 1939. Amb sa germana Marie Louise va popularitzar les teories psicoanalítiques de Wilhelm Reich en la premsa llibertària. Va deixar el moviment en la dècada dels anys 50 desil·lusionada per la trajectòria de l'FCL. Després de la mort de sa mare, en 1962, va fer donació de l'arxiu familiar (documents, correspondència, biblioteca, hemeroteca, fotos...) al centre de documentació promogut per Aurelio Chessa. Va exercir la medicina fins a 1989. Giliana Berneri va morir el 19 de juliol de 1998 a la Clínica de l'Alma de París (França) i reposa al petit cementiri de Saint-Laurent-Nouan (Centre, França). ***
Francisco
Ramírez Izquierdo - Francisco Ramírez
Izquierdo: El 5 d'octubre de 1921 neix a
València
(València, País Valencià)
l'anarcosindicalista Francisco Ramírez
Izquierdo, conegut com Paco Ramírez.
Fill d'una
família republicana, sos pares es deien Francisco
Ramírez Orti, plater, i Josefa Izquierdo
Santamaría. Quan tenia 14 entrà a
treballar d'aprenent en una fàbrica
de sabates i s'afilià al Sindicat de la Indústria
Tèxtil (Secció Calçat) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la
Revolució de juliol de 1936
ingressà com a alumne a l'Internat
«Durruti», creat per la CNT amb la finalitat
de capacitar la joventut llibertària, i posteriorment a
l'Institut Obrer de
València, on estudià el batxillerat. Durant el
franquisme es caracteritzà per
la solidaritat que exercí amb companys i companyes.
Treballà durant més de
quaranta anys com a marbrista lapidari en l'empresa
«Marmolista Valenciana» i després
va ser conservador de la «Casa de les Roques»,
ocupant-se d'explicar l'origen i
el significat d'aquest museu a les visites. Fou membre de
l'Associació Cultural
Institut Obrer (ACIO) de València i soci
honorífic de la «Fundació Salvador
Seguí». Els últims anys de sa vida els
passà postrat en una cadira de rodes i
cec, situació que va ser més suportable
gràcies a la visites dels companys que
rebia. En 2011 el seu testimoni va ser recollit per Cristina
Escrivá Moscardó
en el llibre El Internat-Escuela Durruti
(1937-1939). Francisco Ramírez Izquierdo va morir
el 17 de juny de 2014 al seu domicili de València
(València, País Valencià) i fou
enterrat dos dies després al Cementi General d'aquesta
ciutat. Francisco Ramírez Izquierdo (1921-2014) ***
Stig Dagerman - Stig Dagerman: El 5 d'octubre de 1923 neix a Älvkarleby (Uppsala, Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Fill natural de pares treballadors –Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista–, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la «Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una «Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió. ***
Josep
Lluís Pons Llobet - Josep Lluís Pons Llobet: El 5 d'octubre de 1955 neix a Barcelona (Catalunya) el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) Josep Lluís Pons Llobet –també citat Llovet–, conegut com Queso. Durant el curs 1971-1972, quan estudiava el Curs d'Orientació Universitària (COU) a l'Institut Milà i Fontanals de Barcelona, milità en les Joventuts Universitàries Revolucionàries (JUR) i per la seva participació en les lluites estudiantils fou expulsat d'aquest centre educatiu. En 1972 establí contactes amb el clandestí MIL i a començaments de 1973 entrà a formar part dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC), participant activament en els atracaments a entitats bancàries: el 14 de setembre de 1972 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (1.000.000 de ptes.), el 18 de novembre de 1972 a la sucursal de La Caixa del carrer Escorial de Barcelona (169.000 ptes.), el 19 de gener de 1973 a la Caixa d'Estalvis Provincial de Barcelona (658.000 ptes.), el 27 de gener de 1973 en una sucursal del Banc de Biscaia (2.500.000 ptes.), el 2 de març de 1973 en una sucursal del Banc Hispano-Americà (300.000 ptes) i on fou ferit greument d'un tret un comptable, el 6 de juny de 1973 en una sucursal del Banc de Bilbao (244.000 ptes.), el 19 de juny de 1973 en una sucursal del Banc Espanyol de Crèdit (3.000.000 ptes) i el 5 de setembre de 1973 a la Caixa d'Estalvis de Bellver de Cerdanya (580.000 ptes). Perseguit per la Guàrdia Civil, amb Oriol Solé Sugranyes, va ser encerclat i detingut el 17 de setembre de 1973 en un bosc d'Alp (Baixa Cerdanya, Catalunya) per la Guàrdia Civil. L'endemà fou detinguda sa companya, María Angustias Mateos Fernández, al seu domicili. Jutjat en dos consell de guerra, fou condemnat a 51 anys de presó i tancat amb Solé Sugranyes a la presó Segòvia. El 5 d'abril de 1976 ambdós protagonitzaren amb 27 membres d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat) i del Front d'Alliberament de Catalunya (FAC) l'anomenada «Fuga de Segòvia», però fou capturat el 17 de setembre a Auritz (Navarra) mentre que Oriol fou abatut l'endemà de la fuita per membres de la Benemèrita. Després fou tancat, amb fortes mesures de seguretat, a la presó de San Antón de Cartagena, on portà a terme vagues de fam per reivindicar l'amnistia. El maig de 1977 intentà figurar, encara que sense compartir en absolut la seva línia política, com nombre dos de la candidatura per Barcelona per al Congrés presentada per la coalició Unitat Popular pel Socialisme (UPS), amb la finalitat d'agilitzar l'amnistia, en les primeres eleccions després del franquisme que se celebrarien el 15 de juny d'aquell any, però finalment això no va ser possible perquè la Junta del Cens no ho acceptà en considerar que els presos no eren elegibles. El 17 de juliol d'aquell any fou finalment alliberat gràcies al decret d'amnistia general de 1977. Quan va sortir de la presó va començar a estudiar periodisme, però ho va deixar al segon curs. Després passà a treballar com a pilot d'helicòpters i actualment és director d'una companyia d'aquests giroavions.
Defuncions
Notícia de la mort d'Amédée Langlois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 d'octubre de 1906 - Amédée
Langlois: El 5 d'octubre de 1906 mor a París
(França) l'anarquista Charles Amédée
Langlois –algunes fonts citen erròniament
els seus noms com Amédée
Émile. Havia
nascut el 17 de maig de 1863 a Saint-Brice-Sous-Forêt (Illa
de França, França).
Sos pares es deien Eugène Nicolas Langlois, forner, i Anne
Marie Dominique. Es
guanyà la vida com son pare, treballant de forner a
Aubervilliers (Illa de
França, França). En 1897 estava subscrit a Le
Libertaire i va ser un dels principals animadors del grup
«Les Libertaires
des Quatre-Chemins», on el sindicalista Léon
Jouhaux s'instruí políticament.
En 1898 vivia al número 11 del carrer Ferragus
d'Aubervilliers i era
responsable de la «Biblioteca Social», al numero 11
del carrer Écoles d'aquesta
població. El maig de 1898, amb Georges Brunet (La
Terreur-des-bouts-de-bois), Élie Murmain i Jules
Perron,
presentà les idees anarquistes en una reunió
organitzada a Aubervilliers. En
1901 va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en
l'incendi de l'església
d'Aubervilliers, però com que no hi havia cap prova, la
policia intentà
acusar-lo en casos de desvalisaments. Durant la primavera de 1901 el
periòdic Le Libertaire
obrí una subscripció de
suport per a sa excompanya, Marie Louise Agat, de qui s'havia divorciat
i que
havia quedat sense recursos, amb sos pares i un infant petit al seu
càrrec. En
1902 passà una temporada tancat a la presó
parisenca de La Santé per
«resistència a l'autoritat»,
després d'haver-se enfrontat el 21 de maig
d'aquell any a dos agents que apallissaven un home al carrer Flandre.
En 1906 vivia
al número 6 de Villa des Roses d'Aubervilliers i, segons
algunes fonts,
treballava de carnisser. En aquesta època s'havia enemistat
amb Clotaire
Lafolie, mestre del veïnatge, i el 4 d'octubre de 1906
ambdós s'enfrontaren
violentament i Lafolie disparà el seu revòlver a
Langlois, ferint-lo a l'abdomen
i als ronyons. Amédée Langlois va morir el 5
d'octubre de 1906 a l'Hospital
Lariboisière del X Districte de París
(França). La premsa burgesa presentà
Langlois com a un lladre alcohòlic i vagabund, mentre que Les Temps Nouveaux destacà el
seu compromís anarquista. Segons
algunes fonts, Lafolie era un militant anarquista del mateix grup de
Langlois i
les divergències vendrien del fet que el primer era
partidari de presentar-se a
les eleccions, fet que el segon rebutjava absolutament. Lafolie va ser
jutjat
per l'Audiència i absolt, sota l'argument de
«legítima defensa», el 29 d'abril
de 1907, sentència que va ser confirmada el 2 de juliol
d'aquell any. ***
Madeleine Vernet - Madeleine Vernet: El 5 d'octubre de 1949 mor a Levallois-Perret (Illa de França, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Clémentine Victorine Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Havia nascut el 3 de setembre de 1878 a Le Houlme (Alta Normandia, França). Sos pares es deien Pascal Fréderic Jean Baptiste Cavalier, jardiner, i Amélie Eugénie Blondel. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat «L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Louis Tribier. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. El 12 d'octubre de 1909 es casà a Épône amb Jean Louis Tribier. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu’on étrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà «L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911), Une belle conscience et une sombre affaire (1917), L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929), De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom. ***
Necrològica
d'Enric Enrich apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 10 de març de 1955 - Enric Enrich: El
5 d'octubre de 1951 mor a Caromb (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista
Enric Enrich. Havia nascut cap el 1897. Ferroviari, milità
en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Manresa (Bages, Catalunya). Durant la
Revolució
fou delegat d'Investigació del Control Obrer dels
Ferrocarril Catalans. En 1937
representà Manresa en el Ple Econòmic Ampliat de
la CNT celebrat a València
(València, País Valencià). Amb el
triomf franquista passà a França. En 1947
milità breument en el sector escindit en la
Federació Local de La Sala
(Llenguadoc, Occitània), però retornà
al sector «ortodox», militant en la
Federació Local de Carpentràs
(Provença, Occitània) ***
Alliberament
del camp de concentració de Mauthausen per la XI
Divisió de Cuirassats dels EUA - Josep Canal Arderiu: El 5 d'octubre de 1960 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Havia nascut el 5 de juliol de 1906 a Puig-reig (Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Josep Canal i Vicenta Arderiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 al seu domicili de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). ***
Francisco
Liria Rodríguez amb Maria Vidal Duró i una de ses
filles -
Francisco Liria
Rodríguez: El 5 d'octubre de 1961 mor a Sent
Jan de Ceba (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Liria
Rodríguez. Havia nascut l'1 de
setembre de 1903 a Mazarrón (Múrcia, Espanya).
Sos pares es deien Joaquín Liria
Jiménez, miner, i Antonia Rodríguez Camacho, i
tingué tres germans i tres
germanes. Sa família vivia a El Garrobo de
Mazarrón. Començà a treballar molt
jove de peó a la mina Santa Ana de Mazarrón, que
pertanyia a la «Compañia
Aguilas». El 27 de gener de 1927 es casà a
Mazarrón amb Rosario Flores Álvarez.
Posteriorment emigrà a França buscant feina i
retornà a la Península. S'establí
a Barcelona (Catalunya) i posteriorment a Burgos (Castella, Espanya).
Finalment
s'instal·là a Barcelona i treballà en
les obres de l'Exposició Universal de
1929. Més tard realitzà diverses feines i
acabà entrant a treballar a la
fàbrica de ceràmiques Sangrà. Militant
del Sindicat de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), també
fou membre de l'Organització
Sanitària Obrera (OSO). Des dels primers dies de la
Revolució de juliol de 1936
fou membre de la Junta Confederal de les «Cases
Barates» de Can Tunis del barri
barceloní d'Horta i s'integrà en les Patrulles de
Control, de les quals va ser
delegat de torn de la IV Secció. També fou
delegat de les seccions de
Coordinació i d'Informació del Comitè
de Defensa de les «Cases Barates». En
1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb sa companya d'aleshores Maria
Vidal Duró, militant de «Mujeres
Libres», amb qui tingué dues filles (Aurora i
Aida), i ell fou internat al camp de concentració de
Barcarès i ella al de Sant
Cebrià. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines
de Sent Jan de Ceba
(Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra
Mundial fou secretari de la
Federació Local de Sent Jan de Ceba de la CNT i
mantingué estrets contactes amb
la Federació Local d'Alèst (Llenguadoc,
Occitània), el secretari de la qual era
José Fortea Gracia. També fou membre de la
Comissió de Relacions del Prat
Vermell en l'exili. Francisco Liria Rodríguez va morir el 5
d'octubre de 1961 a
Sent Jan de Ceba (Llenguadoc, Occitània) després
de patir una llarga malaltia. Son
germà menor Antonio Liria Rodríguez
també fou un destacat militant
anarcosindicalista. ***
Notícia
del processament de Mateo Vivancos Muñoz, i d'altres
companys, apareguda en diari barceloní La Vanguardia del
12 de gener de 1934 - Mateo Vivancos Muñoz: El 5 d'octubre de 1972 mor a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Mateo Vivancos Muñoz. Havia nascut cap al 1892 sembla que a Catalunya. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari en la dècada dels deu i freqüentà els centres obrers barcelonins dels carrers de l'Olm i de Mercaders. A partir de 1917 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, on ocupà càrrecs de responsabilitat (delegat d'obra, comitè i junta central). L'agost de 1917 jugà un paper important en la vaga d'ebenistes. En 1927 entrà en la nounada Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1928 participà activament en les vagues de les obres de l'Exposició Universal on estava contractat. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França fugint de la repressió. Després de la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península. En 1933 s'instal·là i milità a Terrassa, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT i en la FAI locals. El gener de 1934 va ser processat, juntament amb altres 28 companys, després de ser detingut en una reunió clandestina al bar La Tranquil·litat de Barcelona. El juliol de 1936 respongué a l'aixecament feixista i en els anys bèl·lics fou un dels responsables de la Col·lectivitat de la Indústria de la Construcció de Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945, després de l'Alliberament, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT al barri parisenc de Montparnasse. Participà assíduament en les reunions de la CNT i de la FAI. Mateo Vivancos Muñoz va morir el 5 d'octubre de 1972 a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) i fou enterrat a Clamart. ***
Antonio
Sánchez Pérez (ca. 1946) - Antonio Sánchez
Pérez: El 5 d'octubre de 1988 mor a Cala
(Huelva, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Antonio Sánchez Pérez,
conegut com Pincho. Havia nascut el
4 de maig de 1911 a Cala (Huelva,
Andalusia, Espanya). Era fill natural de Concepció
Sánchez Pérez. Jornaler al
camp, era analfabet i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 fugí del seu
poble i es va
refugiar a les muntanyes, deixant a Cala sa companya Carmen
López Jarana,
embarassada de dos mesos de la seva futura filla Antonia, i sa filla
Concepción. Després de lluitar al front de Madrid
(Espanya), el febrer de 1939,
quan el triomf franquista era un fet, passà a
França i va ser internat en un camp
de concentració. Mesos després va ser integrat en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i enviat als Alps francesos per a treballar en la
construcció
de carreteres. Abans que acabés 1939, a Gap
(Provença, Occitània), s'allistà en
la Legió Estrangera. Destinat al I Batalló de la
Caserna General de la Legió
Estrangera, acantonat a Sidi Bel Abbès (Sidi Bel
Abbès, Algèria Francesa;
actualment Algèria). Pocs mesos després va ser
enviat a França per lluitar
contra la invasió alemanya. En 1942 intervingué
en la campanya de Nord d'Àfrica
(Tunísia), on aconseguí la Medalla Colonial.
Entre el 19 de setembre de 1943 i
el 25 d'agost de 1945 combaté enquadrat en el I
Batalló Mèdic de la I Divisió
Motoritzada d'Infanteria de les Forces Franceses Lliures (FFL), a les
ordres
del general Diego Brosset Mestret, participant en les campanyes
d'Itàlia (Monte
Calvo, Monte Santia, Merie, Monte Morche, Pontecorvo, Montefiascone,
Bolsena,
Radicofani, Monte Calcinaja, etc.) i de França (Mont Redon,
Ieras, Toló, Lió,
els Vosges, Giromagny, Alsàcia, Sewen, Grosmagny, etc.). Per
les seves accions
de guerra va ser condecorat amb la «Creu de Guerra amb
Palma». El 25 d'agost de
1945 va ser desmobilitzat a Fontenay-Trésigny (Illa de
França, França) i el 5
de maig de 1947 se li atorgà la «Medalla de la
Resistència Francesa», per la
seva actuació en la Batalla de França, i el 18 de
desembre de 1947 la «Medalla
Commemorativa dels Serveis Voluntaris a la França
Lliure». Entre juliol de 1946
i novembre de 1948 va fer feina de vaquer en una explotació
ramadera a Richebourg
(Illa de França, França), i després
s'instal·là a Melun (Illa de França,
França), on treballà en una fàbrica de
radiadors fins a la seva jubilació. En
1957 sa companya marxà cap a França,
però les filles restaren a la Península.
Després de fer algunes visites al seu poble natal, on en
1970 conegué per primera
vegada sa filla Antonia, acabà comprant una petita casa a
Cala, on s'instal·là
sis mesos abans de finar. Antonio Sánchez Pérez
va morir d'un ictus el 5
d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 4
d'octubre– de 1988 al seu
domicili de Cala (Huelva, Andalusia, Espanya). ***
Necrològica
de Llorenç Campà Martín apareguda en
el periòdic tolosà Cenit del 12 de
gener de 1993 - Llorenç
Campà Martín: El 5 d'octubre de 1992
mor a Lo Mont (Aquitània, Occitània) l'anarquista
i
anarcosindicalista
Llorenç Campà Martín. Havia nascut el
18 de maig –el certificat de defució cita
erròniament el 18 de març– de 1917 a
Terrassa
(Vallès Occidental,
Catalunya). Sos pares es
deien Antoni Campà Codol, jornaler, i
Lídia Martín Piñol. Militant de
les Joventuts Llibertàries i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, quan
el cop
militar
feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la «Columna
Durruti» i va
combatre al
front d'Aragó i a Madrid. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on
conegué els camps de concentració. En 1944 fou un
dels organitzadors de
la
Federació Local de Lo Mont de la CNT. Sa companya fou Ramona
Carbó
Palau. Llorenç Campà Martín va morir
el 5 d'octubre de 1992 al seu
domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània). ***
Camp
de concentració d'Argelers - Fabián Cuello Margariño: El 5 d'octubre de 1996 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Fabián Cuello Margariño. Havia nascut el 8 d'agost de 1911 a Herrera de Alcántara (Càceres, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Juan Cuello Berrocal, bracer agrícola, i María Margariño Lindo. Emigrà a Barcelona (Catalunya) buscant feina. A la capital catalana s'afilià al Sindicat d'Indústries Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Sant Andreu. Lluità als fronts durant la guerra civil i en acabar la contesa creuà els Pirineus. Com tants altres, va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, etc.) i després fou allistat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE), fins que va poder fugir amb altres companys cap a Marsella, on s'instal·là i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Sa companya fou María Angela Calatrava. Fabián Cuello Margariño va morir el 5 d'octubre de 1996 a l'Hospital Beauregard del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània). ***
Obra de Roland Biard - Roland Biard: El 5 d'octubre de 1998 mor a Dinant (Valònia) l'historiador i militant anarquista Roland Roger Biard, també conegut com Roland Bardy o Julien Stern. Havia nascut el 21 de març de 1942 a Soissons (Picardia, França). Sos pares, professors, es deien Roger Louis Marie Biard i Jaqueline Renau. Fill d'importants membres de l'aparell del Partit Comunista Francès (PCF) amb els quals va trencar molt jove, començà a militar en el moviment llibertari durant els últims anys de la guerra d'Algèria. En 1961 fou cofundador, amb Alexandre Brevan (Skirda) del Grup d'Estudis i Acció Anarquista i participà activament en les manifestacions contra la guerra colonial algeriana. El 10 de juliol de 1963 es casà al III Districte de París (França) amb Michèline Stern, de qui es va divorciar el 9 de juliol de 1974 a París. Entre 1964 i 1966 fou secretari de la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC). Després d'haver participat en les barricades durant els fets de Maig del 68, participà en la fundació del grup «Kronstadt», adherit al Moviment Comunista Llibertari (MCL). En 1971, en l'assemblea del grup, en desacord amb les tendències consellistes de l'MCL, juntament amb Alex Skirda i Daniel Guerin, s'integren en el grup parisenc de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Formà part del Comitè Nacional de l'ORA i participà en la major part del plens i congressos i col·laborà en els butlletins interiors i en la Comissió de Premsa editant Front Libertaire. En 1973 Alain Krivine publicà un conjunts d'entrevistes amb Biard titulat Questions sur la révolution. Entretiens avec Roland Biard. Fou el fundador del butlletí Documents (1974-1977) destinat a la formació política dels militants de l'ORA i en els primers números publicà articles sobre història del moviment llibertari. Durant molts anys participà en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). En 1974 abandonà l'ORA per la seva «manca de maduresa organitzativa i política». El 28 de desembre de 1974 es casà a Ars-en-Ré (Poitou Charentes, França) amb Jacqueline Germaine Juterais, de qui es va divorciar el 18 de novembre de 1987 a La Rochelle (Poitou Charentes, França). Mestre d'escola d'antuvi, esdevingué professor d'història, però en 1975 tornà a l'ensenyament primari a Charente. Durant la primavera de 1982, amb Guy Malouvier, creà Les Cahiers Max Nettlau (1980-1982), butlletí de recerques sobre la teoria, la història i la bibliografia del moviment anarquista internacional. El 4 de gener de 1990 es casà a Salles-sur-Mer (Poitou Charentes, França) amb Agnès Lorette Marie Ghislaine Fonder. En 1997, amb la jubilació, es retirà amb sa darrera companya a Bèlgica. Entre les seves obres podem destacar L'Internationale des fédérations anarchistes (1966-1971) (1972), 1919: la Commune de Budapest (1973), Chronologie des Internationales libertaires (1864-1914) (1974), Histoire du moviment anarchiste en France (1945-1975) (1976), Dictionnaire de l'extreme gauche en France de 1945 à nos jours (1978), entre d'altres. Roland Biard va morir el 5 d'octubre de 1998 d'un càncer fulminant que se'l va portar en tres setmanes a Dinant (Valònia) i fou, segons la seva última voluntat, incinerat embolicat en una bandera negra. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ---
|
![[04/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/10]") |
|
![[06/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/10]") |
|
|
| Actualització: 05-10-24 |