|
---
Anarcoefemèrides
del 5 de novembre Esdeveniments
Portada del número 3 de La Mistoufe - Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf «L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua. ***
Capçalera del primer número de La Cloche Anarchiste - Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre
de 1909 surt a
Bourges (Centre, França) el primer i únic
número de La Cloche Anarchiste.
Feuillet paraissant irrégulièrement,
édité par le Club Francisco Ferrer,
organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de
dues pàgines
està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un
article de Michel Petit aparegut el
30 d'octubre de 1909 en Les Temps Nouveaux signat
per Michel Petit. ***
Monument a Ferrer a
Brussel·les - Monument a Ferrer i
Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és
inaugurat a
la plaça de Sainte Cathérine de
Brussel·les (Bèlgica) un monument en
memòria
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de
l'arquitecte Adolphe
Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a
una subscripció
popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant
cap al cel
una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la
llum que
aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia:
«A Francesc Ferrer,
afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909,
màrtir de la llibertat de
consciència.». A l'acte inaugural van assistir
nombroses personalitats i
representacions del moviment anarquista, només van ser
absents les autoritats
municipals que van patir la pressió de l'ambaixada
espanyola. L'estàtua va ser
retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant
alemany, en un
gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va
rebutjar
visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de
setembre de 1919,
el Consell General de la «Libre Pensée»
de Bèlgica va organitzar una
concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc.
Finalment, malgrat
les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser
reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les
autoritats espanyoles, es va
suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals
judici que el va
condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de
consciència.
L'estàtua no va recuperar el nom fins després de
la caiguda de la monarquia
espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment
reubicada i reinaugurada el 12
d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de
l'afusellament de Ferrer
i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la
façana principal de la
Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant
cerimònia de
trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar
que no hi assistís
cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del
pedestal és freqüent
veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat,
de la
Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses
escoles
superiors de Brussel·les es diu precisament
«Francesc Ferrer», en honor seu.
Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada
20 de
novembre, aniversari de la fundació de la universitat,
davant l'estàtua de
Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a
la ciutat, com a homenatge a
qui simbolitza «la defensa de la llibertat
intel·lectual». Les cerimònies han
canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la
col·locació de flors al
peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer
Guàrdia en
l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi
país, mentre que és venerat a
Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.
Amb
tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta
s'inaugurarà als jardins de
Montjuïc de Barcelona (Catalunya). ***
Els wobblies Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de
cadàvers - Massacre d'Everett:
El 5 de
novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un
important
enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies –militants
anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món)– que ha passat a la
història sota el nom de «Massacre
d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge
Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett
s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi
hagué diverses topades
entre els empresaris i els seus interessos comercials i els
treballadors i els
seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i
assemblees públiques
als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven
fermament
decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de
apujades
salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat
la vaga
de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors)
que ja portava cinc mesos. Per
altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies
privats que es
dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la
ciutat. La
secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett
en gran número i celebrar un
míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de
novembre de 1916 uns 300 wobblies
es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després
s'encaminaren als molls,
on abordaren els vapors «Verona» i
«Calista» que navegaren cap a Everett. El
«Verona» arribà primer a Everett i
conforme s'acostava als molls de càrrega a
primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar
la seva
cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els
seus
guàrdies armats als molls i en un remolcador del port,
l'«Edison», propietat de
l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de
Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la
indústria fustera i
era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En
total
eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i
«ciutadans delegats»
pel sheriff, que es congregaren per
repel·lir els treballadors. Alguns
obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer,
però el fet es que es
produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El
vaixell gairebé sotsobrà i molts
treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només
la caseta del
pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala.
El capità del «Verona»,
Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant
del que
havia passat al «Calista». Al final, dos
«ciutadans delegats» (Jefferson Beard
i Charles Curtis) resultaren morts –els trets mortals els
tenien a
l'esquena i
el més provable és que fossin resultat de
«foc amic»– i unes 20 persones
resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs
el sheriff McRae.
Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies
després) i 27 de
ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats,
ja que molts de
cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els
locals de la IWW
d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó.
El
governador de l'Estat de Washington envià diverses
companyies de la Guàrdia
Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre.
És més que
provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que
van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les
assemblees
obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser
detinguts, entre ells
el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del
comtat d'Snohomish
a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans
delegats». Després de dos
mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i
poc
després tots els càrrecs contra la resta
d'empresonats foren retirats i foren
alliberats.
Naixements
Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès Le Droit Social de l'11 de juny de 1882 - Louis Déjoux:
El 5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Bresse,
Arpitània) l'anarquista
Louis Déjoux. Sos pares es deien Joseph Déjoux,
fabricant d'estores, i Claudine
Besson. Era germanastre petit de François Déjoux,
exregidor municipal de
Villeurbanne (Lió, Arpitània) que s'havia passat
a l'anarquisme. Sabater de
professió, visqué al número 67 del
carrer Chartres de Lió (Arpitània) i en
aquesta ciutat formà part de la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est,
la qual, el març de 1881, setmanes abans de celebrar-se a
París (França) el
congrés regional del Centre que donà lloc a
l'escissió entre socialistes i
anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est.
Com a
gerent de Le Droit Social. Organe
socialiste révolutionnaire, el primer
periòdic anarquista fundat a Lió, el
25 de maig de 1882 va ser condemnat per
«provocació a l'assassinat, al
pillatge, a l'incendi i a la guerra civil» per
l'Audiència del Roine a un any
de presó i a 200 francs de multa per uns articles on
s'exalçava Pierre Fournier,
jove obrer desocupat que el 24 de març anterior havia
disparat contra l'industrial
tèxtil Antoine Bréchard a Roanne
(Forêz, Arpitània). Fugint de la condemna,
passà a Suïssa, on sa companya Anatoline Duchatel,
també obrera sabatera, se li
va unir. En la gerència de Le
Droit
Social va ser substituït per Joseph Bonthoux.
Representà la Federació
Revolucionària de la Regió de l'Est en el
congrés de la Federació del Jura que
se celebrà el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud,
Suïssa), congrés en el qual
Élisée Reclus proposà d'organitzar a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'agost següent
una reunió anarquista internacional. En aquesta
reunió, celebrada entre el 13 i
el 14 d'agost de 1882 i en la qual participaren una cinquantena de
delegats, Louis
Dejoux representà la secció de Lausana. El 14
d'agost marxà amb Toussaint Bordat
cap a Lausana per a celebrar una conferència
contradictòria («Dieu et
l'État»)
presidida per Georges Garraud (Aristide
Valadier) de Lió i a la qual assistirien unes
1.500 persones. Sembla que
fou expulsat del cantó de Vaud i la tardor de 1882 vivia al
domicili del
company Romanas, al carrer Sismondi, de Ginebra. Quan es trobava a
Suïssa, es
va veure implicat, juntament amb son germà
François Dejoux i molts altres
companys, en l'anomenat «Procés dels
66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al
Tribunal Correccional de Lió, a resultes de les violentes
manifestacions de
miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de
1882 i dels atemptats
amb bomba perpetrat a Lió l'octubre d'aquell any. En aquest
procés, el 19 de
gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó, a 1.000 francs
de multa i a cinc anys de prohibició dels drets civils.
Posteriorment passà a
París, on continuà clandestinament les seves
activitats revolucionàries sense
ser descobert. Vivia al número 12 del carrer
Véronèse del XIII Districte de
París. Louis Déjoux va morir el 17 de maig de
1884 a Neuilly-sur-Seine (Illa de
França, França) a resultes d'una bronquitis
pulmonar i va ser enterrat dos dies
després a París. Els periòdics L'Affamé,
L'Alarme i Le
Révolté anunciaren la seva
defunció. ***
Schmitt
Jenő Henrik (1890) -
Schmitt Jenő
Henrik: El 5
de
novembre de 1851 neix a Znojmo (Moràvia, Imperi
Austríac; actualment Txèquia) el
filòsof agnòstic i anarquista Schmitt
Jenő Henrik –Schmitt és el llinatge–,
també conegut com Eugen Heinrich
Schmitt i que va fer servir el pseudònim Eugen Bulla. Sos
pares es deien Schmitt Károly Nándor,
capità de l'exèrcit imperial
austrohongarès i professor de l'Acadèmia Militar
d'Enginyeria de Klosterneuburg,
i Bulla Karolina. Després de la mort precoç de
son pare, cap el 1858 es
traslladà amb sa mare a Sombor (Bačka, Imperi
Austríac; actualment Sèrbia), on
ella havia nascut. Després de completar els estudis de
secundària a Buda (Regne
d'Hongria; actual Budapest, Hongria), a finals de 1868
començà els estudis
d'oficial a l'Escola Militar de Timișoara (Imperi
Austrohongarès; actualment
Romania), però una malaltia l'obligà a abandonar
la carrera militar. A partir
de 1869 entrà com a escrivà al comtat de
Bács-Bodrog i després a la Cort Reial
de Sombor. Mentrestant va estudiar filosofia i va
col·laborar en la revista Magyar
Philosophiai Szemlében. En 1887
guanyà un concurs de filosofia de la Societat de
Berlín, fet que li va permetre
publicar en aquesta institució i rebre una «Beca
Trefort» per a cursar estudis
universitaris a Budapest i a Berlín. En 1888
començà el doctorat de filosofia a
Budapest i a la tardor d'aquest any va fer un viatge a l'estranger. A
partir de
1890 treballà de secretari i de bibliotecari al Ministeri de
Justícia de
Budapest. En 1892 va publicar Krisztus istensége a modern ember
szellemében i creà una escola
religiosa anomenada Szellem Vallása (La
Religió de l'Esperit). Entre
1894 i 1896 edità a Leipzig la revist Die Religion
des Geistes, on
manifestà les seves idees innovadores en el pensament
llibertari i on publicava
textos Lev Tolstoi. En aquesta època
col·laborà en la revista anarquista Der
Sociallist. El 9 de setembre de 1896 va publicar en el diari Magyarország
una carta oberta dirigida al ministre de Justícia
hongarès on presentava la
dimissió del seu càrrec de funcionari per motius
de consciència, renunciant al
dret a la pensió. Després d'això, es
dedicà en cos i ànima a la difusió del
pensament anarquista, editant i col·laborant en diferents
publicacions llibertàries.
Entre 1897 i 1899 fou redactor de la revista anarquista
bilingüe en hongarès i alemany
Állam Nélkül / Ohne
Staat. Organ der idealistischen
anarchisten
(Sense Estat.
Òrgan dels anarquistes idealistes). En 1897 va ser processat
en diferents
ocasions per delictes de premsa, però sempre va ser absolt
en els judicis. A
final de la dècada dels noranta es va veure molt influenciat
pel moviment agrosocialista
encapçalat per Várkonyi István i en
1897 assistí al Congrés de Cegléd, que
donà
lloc al Független Szocialista Párt (FSP, Partit
Socialista Independent). Entre
1898 i 1899 publicà la revista Földművelő.
A partir de 1900 es dedicà a
fundar escoles on s'ensenyava la seva filosofia a diferents ciutats
(Berlín,
Budapest, Frankfurt am Main, Hamburg, Nuremberg), que acabaren
federant-se
internacionalment sota el nom de «Bund der
Gnostiker» (Lliga dels Agnòstics).
En 1904 va se nomenat membre de la «Giordano Bruno
Bund» (Lliga Giordano Bruno)
de Berlín i l'any següent va fer
conferències per a aquesta associació. Pel seu
suport l'aixecament de pagesos, en 1908 va haver de fugir
d'Àustria i a Berlín
entrà a formar part del cercle «Neuen
Gemeinschaft», al voltant de l'anarquista
Gustav Landauer. En els últims anys de sa vida es
retirà a Schmargendorf.
Inicialment seguidor de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i
de Ludwig Andreas Feuerbach, es va veure molt influenciat pels
pensaments de
Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Henrik Ibsen, fins
que va
crear el seu propi pensament, que bateja com
«Neognosticisme», barreja
d'anarquisme i de diferents filosofies, entre elles l'agnosticisme
grec, el
cristianisme, el budisme, la teosofia, la no violència i la
desobediència civil
a l'Estat. Es relacionà força amb la
colònia d'artistes de Gödöllő, al comtat
de Pest. Col·laborà en nombroses publicacions
periòdiques, com ara Berliner
Tageblatt, Der Freidenker,
Freiheitban,
Neue Bahnen, Die
Neue Gesellschaft, Neue
Zeit, Socialistban, Vidékébe, Der Wolkserzieher, Wiener
Rundschau, Die Zeit, etc.
Entre
les seves obres destaquen Moderne und antike
Schiksalstragödie (1874), Das Geheimniss
der Hegelischen Dialektik (1888), Dr.
Fichte (1888), Krisztus
istensége a modern ember szellemében
(1892), Herodes oder gegen wen ist die
Umsturzvorlage gerichtet? (1894), Das
Geheimniss Christi (1895), Warum
ist
eine religiöse Bewegung Notwendigkeit (1895), An die Socialdemokraten (1895), Mammon
und Belial (1895), A
szellemvallás
katekizmusa (1895), Hogy teremtenek
nálunk új bölcsészeti
rendszert (1896), Felekezetnélküli
testvérközösségek
(1899), Friedrich
Nietzsche an den Grenze zweier Weltalter (1900), Tigellinus. Tragödie in fünf
Aufzügen (1900), Graf Leo
Tolstoy und seine Bedeutung für unsere Kultur
(1901), Die Kulturbedingungen der
christlichen
Dogmen und unsere Zeit (1901), Die
Gnosis (1902), Der Idealstaat
(1904), Anarkizmus (1904), Religion und Kultur (1905), Die höheren Bewustseinsformen als
Lebensformen (1907), Die Kritik der
Philosophie vom Standpunkte der Erkentniss (1907), Művészet, etika, élet,
szerelem (1917, pòstum), Krisztus
(1920, pòstum), A szellem
fejlődéstörvénye (1920,
pòstum),
Lélek és szellem
(1921, pòstum), Religio azoknak,
akikben fiatal a kedély,
egyben Jézus egy élete és
bevezetés a megismerésbe bárki
számára (1927,
pòstum). Schmitt
Jenő Henrik va morir el 14 de setembre de
1916 a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri
de Berlín,
Alemanya). Les seves idees van influir molt en diferents pensadors i
filòsofs,
com ara Robert Bodanzky, Gusto Gräser, Christian Morgenstern,
Pierre Ramus, Albert
Škarvan, Rudolf Steiner, etc. Schmitt Jenő Henrik
(1851-1916) ***
Notícia
d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 28
d'agost de 1895 - Édouard Arnal: El 5 de novembre de 1863 neix, segons algunes fonts, a París (França) el propagandista anarquista Édouard Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb crosses. A Besiers (Llenguadoc, Occitània) visqué al número 4 del carrer Arago. Es guanyava la vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900 freqüentà totes les fires, festes i mercats del departament occità del Gard anant i venint amb un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette Esquivar –a vegades citada Scavarda. Aprofitava la seva activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda anarquista. En 1894 estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc, Occitània) i, a començament de 1896, durant la seva estada a Alèst (Llenguadoc, Occitània) a casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut per «mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia
d'una conferència de Léon Marinont publicada en
el diari parisenc Le
Populaire del 18 de març de 1939 - Léon Marinont: El 5 de novembre de 1870 neix a Caen (Normandia, França) el llibertari neomaltusià Léon Marinont. Era fill natural de la modista Félice Zoé Desirée Marinont. Es guanyà la vida com a representant comercial de corones mortuòries a Maisons-Alfort (Illa de França, França), però aquesta feina li va permetre fer viatges comercials arreu de França que aprofità per fer propaganda. Deixeble d'Eugène Humbert i de Paul Robin, representà el corrent neomaltusià en la secció local (chantier) del XIX Districte de París de la «Chevalerie du Trevail» (Cavalleria del Treball), chantier fundada el 8 de novembre de 1895. Va ser un dels animadors i secretari de la Lliga de la Regeneració Humana, fundada el 31 d'agost de 1896 per Paul Robin. El desembre de 1896 es responsabilitzà d'un número programàtic de Régéneration, òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, el primer número del qual ser publicat l'abril de 1900 i del qual assumí el càrrec d'administrador gerent. Fou l'organitzador del Congrés Internacional Neomaltusià, celebrat el 6 d'agost de 1900 a París. Segons alguns, en aquests anys s'afilià al Partit Socialista Unificat (PSU). En 1913 publicà Socialisme et population. Le socialisme et les questions de population, de limitation volontaire des naissances et de liberté de la maternité, que va ser reeditat després de la guerra. Abans de la Gran Guerra col·laborà en el periòdic parisenc Génération Consciente (1908-1914) d'Eugène Humbert. Donat de baixa al principi del conflicte, l'1 de setembre de 1914 va ser allistat i només va ser llicenciat el 10 de desembre de 1918. Entre 1923 i 1937 va ser autor de fullets publicats per La Brochure Mensuelle. El 17 d'abril de 1924 va fer la conferència «L'évolution universalle. Évolution des êtres vivants, évolution des sociétés, la création sans Dieu», a la seu del Grup Filosòfic «Littré», del qual era membre, que va ser publicada en fullet en diverses edicions. Durant els anys trenta col·laborà en La Grande Réforme, nou òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana (1931-1939), dirigit per Eugène i Jeanne Humbert. Propagandista del veganisme, també va ser membre de la Lliga dels Drets de l'Home i de «La Libre Pensée» –fou col·laborador de La Libre-Pensée Intégrale. Sa companya fou Marguerite Potier, amb qui tingué una filla, Eugénie Marguerite Marinont. Al final de sa vida es va retirar a viure amb sa filla a Tunísia. Léon Marinont va morir el 9 de novembre de 1943 a Tunis (Tunísia). ***
Article
antimilitarista d'Alfred Mignon publicat en el diari de
Vendôme Le
Progrès de Loir-et-Cher del 19 de juliol de 1912 - Alfred Mignon: El
5 de novembre de 1872 neix a Romorantin
(Centre, França; actualment Romorantin-Lanthenay) el metge,
músic i
propagandista anarquista Joseph Marie Alfred Mignon, conegut com Alfred
Mignon, Dr. Mignon
i
Max Clair. Sos pares es deien Alfred
Émile Mignon, apotecari, i Berthe
Chauvin. Metge d'Anatole France, a qui embalsamà en morir, i
amic de Maurice
Halbwachs, va ser professor a Tours (Centre, França) abans
de 1914 i després a
la Facultat de Medicina de París (França). Des de
1895 col·laborà en Les
Temps Nouveaux, de Jean Grave, sota
el pseudònim Max Clair.
El 25 de
setembre de 1909 es casà a Perigús (El Perigord,
Aguitània, Occitània) amb
Jeanne Madeleine Richard, amb qui tingué tres infants. En
1912 col·laborà en el
periòdic socialista Le
Progrès de
Loir-et-Cher. El 8 de novembre de 1913 assistí a
un míting organitzat per
la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO) per l'amnistia
dels amotinats a les casernes d'aquell any i per protestar contra la
«Llei dels
tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb
la finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya. En aquesta època
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del Treball
(CGT), i en Le Bulletin de «La
Ruche», de Sébastien Faure. Quan
esclatà la Gran
Guerra, fou membre, amb Charles Benoît i André
Girard, del «Grup de Les Temps
Nouveaux». El 6 de gener de
1915 felicità Pierre Monatte per la seva lluita contra la
«Unió Sagrada» i en
aquell any s'instal·là a Saint-Cyr-sur-Loire
(Centre, França) i col·laborà en La Bataille (1915-1920). Durant la
primavera de 1916, quan col·laborava en CQFD
de Sébastien Faure, cosignà el manifest pacifista
«La paix par les peuples»
(Pau per als pobles), en oposició al «Manifest
dels Setze». Eludint la censura,
aconseguí publicar en Le
Réveil,
òrgan de la Federació Socialista
d'Indre-et-Loire, del 23 de novembre de 1918,
l'article «Pour la paix dels peubles». En aquesta
època col·laborà en els
periòdics pacifistes L'Avenir
International, La Libre
Fédération,
La Plèbe i Le
Réveil Anarchiste, i era membre de la Lliga dels
Drets de
l'Home. Favorable de la Revolució russa,
col·laborà en el periòdic comunista L'Internationale. Arran del XVIII
Congrés
de l'SFIO, celebrat entre el 25 i el 30 de desembre de 1920, i la
escissió del
moviment socialista, s'arrenglerà amb el sector comunista,
però el gener de
1923 en va ser exclòs per haver criticat, fidel al seu
pensament llibertari, el
centralisme comunista, l'autoritarisme dels seus dirigents i la seva
concepció
de front únic. Aquest mateix gener de 1923 dimití
de la Lliga dels Drets de
l'Home. En 1926 s'instal·là a París,
on regentà una pensió familiar a la
plaça
Denfert-Rochereau. En aquests anys de entreguerres
col·laborà en el periòdic
anarquista belga L'Émancipateur,
de
Camille Mattart. Després de la II Guerra Mundial,
col·laborà en Ce qu'il
faut diré, de Louis Louvet, i Défense
de l'Homme, de Louis Lecoin. Com
a músic va compondre la melodia de nombroses
cançons, com ara la de Fraternité,
d'Eugène Bizeau, i l'antimilitarista
Révision, de Gaston
Couté. En els
anys trenta i quaranta visqué a Viroflay (Illa de
França, França). Alfred
Mignon va morir el 7 de juliol de 1949 a la Clínica Oudinot
del VII Districte de
París (França). *** Diego Rodríguez Barbosa - Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local –la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores– i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la «Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes –el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938–, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències –Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)–; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del Sindicat Únic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla del Águila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética, Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i «La Novela Ideal» –La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)– i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936). ***
Henriette
Roussel durant el judici del «Procés dels
10» en una foto publicada en el diari parisenc L'Humanité
del 14 de setembre de 1907 - Henriette Roussel: El 5 de novembre de 1885 neix a Les Lilas (Illa de França, França) l'anarquista i antimilitarista Henriette Roussel. Sos pares es deien Alfred Edmond Roussel, llauner, i Marie Élisabeth Henraëde, florista. En néixer son pare havia abandonat la llar i es trobava desaparegut. Son germà gran Georges Roussel va ser un destacat anarcoindividualista. Es guanyà la vida com sa mare, de florista. Des de la seva fundació en 1905, va ser membre de l'equip editor del periòdic L'Anarchie, d'Albert Libertad, i va ser una de les animadores de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), realitzates al carrer Muller i al carrer Chevalier-de-la-Barre. En aquesta època vivia al número 3 de la plaça Fêtes del XIX Districte de París. L'1 de juny de 1905 va ser detinguda quan venia L'Anarchie durant la manifestació contra la visita a París del rei Alfons XIII d'Espanya. El 6 de juny de 1907 signà amb altres companys un manifest de protesta contra un article antianarquista publicat en el diari Le Matin del 31 de maig de 1907. En 1907 va ser l'única dona signat del cartell manifest «Aux crimes, répondons par la révolte» i durant el procés celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1907 («Procés dels 10») va ser absolta. En sortir en llibertat va fer una gira de conferències antimilitaristes sobre el «Procés dels 10» per a la Joventut Lliure, la Joventut Revolucionària del XIV Districte i la Joventut Sindicalista. També freqüentà la redacció de La Guerre Sociale i assistia a les reunions anarquistes distribuint fullets antimilitaristes. Aleshores vivia al número 41 del carrer Bois del XIX Districte de París. El 9 d'octubre de 1907 va ser novament detinguda a l'estació de l'Est per haver distribuït als reclutes que partien pamflets antimilitaristes (La crosse en l'air; Désertez!; À mon frère le paysan, d'Élisée Reclus; L'antipatriotisme, de Gustave Hervé; etc.). Entre el 30 i el 31 de desembre de 1907 va ser jutjada davant l'Audiència amb altres 17 companys, tos homes (Bouviat, Charragnat, Coindeau, Delage, Deslandes, Docquet, Duchateau, Duncas, Lacour, Leblanc, Masniaud, Mazelaigne, Menier, Michaud, Passant, Ranques i Thomas); ella i dos companys van ser absolts, mentre que la resta van ser condemnats a penes entre 10 mesos i un any de presó i 100 francs de multa. Durant la primavera de 1908 participà, amb Gaston Delpech i Georges Durupt, en la reorganització de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Continuà freqüentant assíduament la seu de L'Anarchie, al carrer Chevalier-de-la-Barre. Els confidents la qualificaven d'«histèrica i mig folla» i restaven escandalitzats pel gran nombre d'amants que arreplegava. El 23 de gener de 1909 participà amb Albert Rigaudie en el boicot a un concert de músics esquirols celebrat al Cirque d'Hiver i dos dies després va ser condemnada pel X Tribunal del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional, i a 11 francs de multa –Rigaudie va ser condemnat a 15 dies de presó. A partir de 1913 visqué amb el socialista i antic anarquista Pierre Albert Rigaudie, administrador de La Guerre Sociale, i el 13 d'agost de 1914 la parella es casà al X Districte de París. En aquesta època vivia al número 56 del Faubourg de Saint Denis. El 16 de juny de 1916 Rigaudie va morir al front durant la Gran Guerra. El 18 de desembre de 1920 es casà al XX Districte de París amb l'empleat parisenc René Marcel Guittard, de qui es va divorciar el 25 de gener de 1927. A principis dels anys vint vivia al número 24 del carrer Fréderick Lamaître del XX Districte de París i una filla seva de sis anys es trobava malalta en tractament mèdic a Baiona (Lapurdi, País Basc). Henriette Roussel va morir el 9 de setembre de 1964 a l'Hospici de la Caridad de Château-Thierry (Picardia, França). ***
Ricard Sanz García - Ricard Sanz García: El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (La Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar en 1916 a Barcelona (Catalunya), on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup «Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció –serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931– i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com ara Ruta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y «Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc. Ricard Sanz García va morir el 25 d'octubre de 1986 a València (València, País Valencià). ***
Necrològica
de Joan Vidal Fontanet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1971 - Joan Vidal Fontanet:
El 5 de novembre de 1900 neix a
Benicarló (Baix Maestrat, País
Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Vidal
Fontanet. Sos pares es deien Manuel Josep Vidal i Antonieta Fontanet.
Fill
d'una família llibertària, son germà
Josep Vidal Fontanet també va ser un
destacat militant confederal. Instal·lat a Barcelona
(Catalunya), milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 era membre
del grup anarquista
«Sacco i Vanzetti», que comptava nou membres. A
principis dels anys trenta, amb
Ramon Bou Canalda i Jesús Robles, cofundà el
Centre d'Estudis Socials. En la
dècada dels trenta s'instal·là a
França. Durant la Revolució fou un dels
animadors del Comitè Antifeixista d'Ajuda a Espanya d'Agde
(Llenguadoc,
Occitània), el qual es dedicà a
recol·lectar diners i queviures per a les
milícies
llibertàries dels fronts. En 1944 milità en la
Federació Local d'Agde de la CNT.
En 1962 s'oposà a la temptatives de
«politització» de la CNT. En els anys
seixanta col·labora en Botetín
Interno
CIR i en Le Combat Syndicaliste.
Sa
companya fou Josefina Sánchez –algunes fonts citen
María Bordas Moles (1902-1958), que en
realitat va ser la companya de son germà Josep,
també exiliat. Joan Vidal
Fontanet va morir el 2 de març de 1971 al seu domicili
d'Agde (Llenguadoc,
Occitània), moment en el qual ocupava la tresoreria de la
Federació Local de la
CNT, i va ser enterrat dos dies després al cementiri
d'aquesta localitat. En
les fonts de l'exili és difícil de saber a quin
dels dos germans es refereixen
ja que només solen citar els llinatges. ***
Necrològica
d'Antoni Expósito Nofre apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de setembre de 1976 - Antoni Expósito Nofre: El 5 de novembre de 1905 neix a Artesa de Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Expósito Nofre. Agricultor de professió, quan era jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Va lluitar en la guerra en diversos fronts i a l'exili patí els camps de concentració del Nord d'Àfrica. Treballà de pagès a Orà (Algèria) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Un cop retirat, passà a França i va ser admès a la Residència de La Cologne de Maruèjols. Malalt, va ser operat en dues ocasions. Antoni Expósito Nofre va morir el 15 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1976 a la Residència «La Colagne» de Maruèjols (Llenguadoc, Occitània). ***
Eugène
Guillot - Eugène Guillot: El 5 de novembre de 1905 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Léon Guillot, també conegut com Antonio i com Jacques Sallès. Era fill natural de la bugadera Léonie Théodorine Augustine Gandon i el 13 de març de 1906 va ser reconegut per François Eugène Guillot, per a finalment ser «letitimat» pel matrimoni celebrat el 9 de setembre de 1915 d'aquests al VI Districte de París. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Es creà un «Comitè de Defensa Guillot», del qual formaven part destacats anarquistes i intel·lectuals (l'abat Bach, Jean Bernamont, Lucien Bernizet, Félicien Challaye, André Montigny, Georges Pioch, el pastor Roser, Han Ryner, Madelaine Vernet) i que tingué a Valérie Blin, sa companya, com a tresorera. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Suzanne Fabert, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso Abadía, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. El 21 de maig de 1962 es casà al XVII Districte de París amb sa companya Berthe Fabert. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de «La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Fabert a Esbly (Illa de França, França). Eugène Guillot va morir a causa d'un infart el 13 d'octubre de 1978 al seu domicili d'Esbly (Illa de França, França). ***
Necrològica
de Gratiniano Solsona Solsona apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 15 de juny de 1975 - Gratiniano Solsona Solsona: El 5 de novembre de 1912 neix a Puertomingalvo (Terol, Aragó, Espanya)l'anarcosindicalista Gratiniano Solsona Solsona. Sos pares es deien Casimiro Solsona García, llaurador, i Apolonia Solsona Tomás, i en néixer tenia dos germans. Mecànic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'abril de 1939 va ser traslladat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les obres de construcció d'una carretera als Alps. El març de 1940 va ser enviat a prop d'Amiens (Picardia, França) per a enterrar cables elèctrics i posteriorment va ser destinat a la construcció d'un polvorí a Monsac (Aquitània, França). En la primavera de 1940, quan l'Ocupació, arribà a Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser embarcat amb el vaixell Quilitis cap a Lisboa (Portugal) i d'allà, a bord del Grande Diez, va ser traslladat al nord d'Àfrica i internat als camps de concentració d'Aïn-Chock (Casablanca, Marroc) i de Bouarfa (Blida, Algèria). Després de la II Guerra Mundial restà al Marroc, on milità en la CNT de l'exili a Casablanca. A finals de 1974 des de Casablanca intentà aconseguir l'estatus de refugiat polític, però va ser finalment repatriat a França. Malalt de silicosi, Gratiniano Solsona Solsona va morir el 15 de setembre de 1987 a Vilanòva (Provença, Occitània). ***
Rogelio
Madrigal Torres - Rogelio Madrigal Torres: El 5 de novembre de 1933 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. Sos pares es deien Antonio Madrigal Moya, carrabiner, i Francisca Torres Cárdenas. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir. Rogelio Madrigal Torres (1933-1960) ***
João
Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011) - João Freire: El 5 de novembre de 1942 neix a Lisboa (Portugal) el militar, sociòleg, professor, escriptor, mestre d'esgrima i historiador llibertari João Carlos de Oliveira Moreira Freire. Fill del general Carlos Silva Freire, entrà a l'Escola Naval de Lisboa, on romangué intern durant set anys fins al 1964. Fou oficial de l'Armada fins l'abril de 1968, quan desertà de l'Exèrcit portuguès contrari a la guerra a l'Àfrica. Visqué el «Maig de 1968» a París (França), on s'establí. Entre 1970 i 1975 treballà com a obrer en la indústria metal·lúrgica. En aquests anys estudià Ciències Polítiques a l'Institut d'Estudis Politics de París, diplomant-se en 1971 i llicenciant-se en 1976 en ciències polítiques i socials. És professor catedràtic i professor emèrit de sociologia de l'Institut Superior de Ciències del Treball i de l'Empresa – Institut Universitari de Lisboa (ISCTE-IUL), universitat en la qual s'havia doctorat en 1988. El seu camp d'estudi és la sociologia del treball i, com a llibertari, l'estudi del moviment anarquista. Entre 1993 i 1995 dirigí la revista Organizações e Trabalho i és col·laborador d'International Sociology, Análise Social, Sociologia-Problemas e Práticas, entre d'altres publicacions. És autor d'Anarquistas e operários. Ideologia, ofício e práticas sociais: o anarquismo e o operariado em Portugal (1900-1940) (1992), Sociologia do Trabalho: uma introdução (1993 i 2002), A Função de Chefia Directa na Indústria (1994), O Trabalho Independente em Portugal (1995), Carta Escolar do Concelho de Torres Novas (1996), Consumidores em movimento (1996), Variações sobre o tema Trabalho (1997), Atitudes face ao emprego, trabalho e tempo livre (2000), Freedom fighters (2001), Les anarchistes du Portugal (2002), Homens em Fundo Azul-Marinho (2003), Associações profissionais em Portugal (2004), Pessoa comum no seu tempo (2007), Economia e sociedade (2008), Moçambique visto pelos colonizadores (1895-1910) (2009), A Marinha e o poder político em Portugal no século XX (2010), Olhares europeus sobre Angola (1883-1918) (2011), Movimento social crítico e alternativo: memória e referências (2012, amb altres), Roteiros da Memória Urbana. Setúbal: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Porto: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Lisboa: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do século XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Crónicas de um tempo sombrio (2013), A sociologia do trabalho. Um aprofundamento (2014), Portugal face à Grande Guerra em 1914-1915 (2014), Cidadão e marinheiro. Livro de homenagem ao contra-almirante Vítor Crespo (2015, amb Carlos de Almada Contreiras i Pedro Lauret), Crónicas desassombradas e ensaios sócio-lógicos (2013-15) (2015), Jornal da Marinha. Chefias, mudanças, permanências e desemplenhos nos últimos 180 anos (2016), etc. Actualment viu a Ourém (Santarém, Centre, Portugal). ***
Nerio
Casoni - Nerio Casoni: El
5 de novembre de 1953 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Nerio Casoni. Quan era estudiant, a finals dels anys
seixanta, s'adherí al moviment anarquista de la seva ciutat,
participant
activament en les lluites estudiantils, en la Unió Sindical
Italiana (USI), en
la Federació Anarquista Italiana (FAI), en
l'associació cultural «La Rete», en
l'associació
«Arti e Pensieri» (amb Gianpiero Landi, Massimo La
Torre, Franco Melandri i Luciano
Nicolini) i en el Cercle Anarquista «Camillo
Berneri». També fou membre, amb
Lucrezia Avitabile, Luca Baroncini, Eugen Galasso, Toni Iero, Ilaria
Leccardi,
Luciano Nicolini i Roberto Zani, de la redacció del
periòdic mensual anarquista
Cenerentola i
col·laborà en la
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»
de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia). El 13 d'octubre de 1990 fou un ponents, amb Carlo
Doglio i Nino Moavero,
del seminari «Lewis Mumford. Una vita per la città
e non solo» que se celebrà a
Bolonya i el 21 d'abril de 1991 del congrés «P.
Kropotkin. Un contributo per
un'organizzazione libertaria della società», amb
Lamberto Borghi, Carlo Doglio,
Massimo La Torre i Colin Ward, també a la citada ciutat. L'1
de juliol de 2000
participà en l'organització, amb els altres
companys de «Arti e Pensieri», del
congrés «La fine del Socialismo? Francesco Saverio
Merlino e l'anarchia
possible» que se celebrà a Imola
(Emília-Romanya). A començament del segle XXI
participà en el suport dels companys de
Llatinoamèrica (Argentina, Uruguai,
Perú, Veneçuela i Cuba) col·laborant
amb la Comissió de Relacions
Internacionals de la FAI. Entre el 12 i el 15 de novembre de 2008
participà a
Lima (Perú) en l'Encontre Anarquista
Llatinoamericà organitzat pel col·lectiu
editor de Desobediencia. Periódico
ácrata.
El març de 2010 assistí a San José de
las Lajas (Mayabeque, Cuba) al IV Fòrum
Social organitzat per l'Observatori Crític de Cuba, on
presentà el seu projecte
de creació de la xarxa internacional de suport anarquista
Grups Autònoms de
Treballadors Organitzats i Solidaris (GATOS). Nerio Casoni va morir
sobtadament
d'un ictus el 26 d'agost de 2010 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). ***
Paola
Mazzaroli - Paola Mazzaroli:
El 5 de novembre de 1955 neix a Trieste (Friül)
l'anarquista
Paola Mazzaroli.
Sos
pares es deien
Giorgio Mazzaroli i Rosa Maria Colonna. En 1975, a l'Institut
Ondontotècnic on
va estudiar, conegué Patrizia Cocevar, militant anarquista i
antimilitarista que
esdevingué la seva amiga de l'ànima i la va
introduir en aquests cercles. Entrà
a formar part del Grup Anarquista «Germinal» i va
fer amistat amb Umberto Tommasini.
D'antuvi va fer feina en una clínica odontològica
i després com a tècnica de
laboratori i docent de l'Institut Tècnic
«Galvani» on havia estudiat, però
abandonà la docència avorrida de la
burocràcia. Després es dedicà a
tasques
artesanes i artístiques diverses (escultura, pintura, etc.)
i visqué al sud de
la península italiana (Bari i Nàpols). Va fer
costat la comuna llibertària rural
«Urupia», a San Marzano di San Giuseppe (Pulla,
Itàlia), mantenint una estreta
relació i passant-hi temporades. A més del Grup
Anarquista «Germinal», on
destacà en l'edició i distribució del
seu òrgan d'expressió Germinal,
participà en «Radio Libertaria»,
posteriorment «Radio Onda Libera», i en les
activitats de la llibreria «Utopia 3».
També s'integrà en el moviment
ecologista («Collettivo Energia Ecologia»),
lluitant contra les centrals nuclears,
la central tèrmica de Monfalcone (Friül), les
fàbriques d'amiant, el Tren
d'Alta Velocitat (TAV) o la implantació del sistema MUOS de
comunicacions
militars per satèl·lit. Va ser una de les
organitzadores del congrés «Est,
laboratorio di Libertà», celebrat l'abril de 1990.
També s'integrà en els moviments
feminista i laïcista. La militància en el
«Germinal» la va portar a formar part
de la Federació Anarquista Italiana (FAI), participant en el
seus congressos,
com ara el XX Congrés de la FAI, celebrat entre l'1 i el 3
de novembre de 1991
a Pisa (Toscana, Itàlia). Col·laborà
en diversos llibres col·lectius, com ara Sguardi
e parole migranti (2005) i Sapori incontri fragranze
(2006). Entre
el 20 i el 21 de setembre de 2014 intervingué en el
congrés Tu sei maledetta.
Uomini e donne contro la guerra: Italia (1914-1918), celebrat
a Venècia. També
fou membre del «Coro Sociale delle "Voci
Arcutinate"». Greument malalta
durant un any, Paola Mazzaroli va morir el 22 de desembre de 2017 a
Trieste
(Friül). La revista Germinal li va dedicar
un número monogràfic, el 126,
de gener de 2018. Paola
Mazzaroli
(1955-2017)
Defuncions
Ferruccio Domeniconi - Ferruccio
Domeniconi: El 5 de novembre de 1879 és
assassinat a Pergola (Marques, Itàlia)
l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Havia nascut el 29
de maig
de 1854 a Pergola (Marques, Itàlia). Fill d'una
família benestant de
propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini.
President
de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de
1870 va ser
detingut, amb altres companys, per participar en una
manifestació sediciosa que
proclamà a crits la República promoguda per
Giuseppe Mazzini i Giuseppe
Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de
1874 va
ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del
Comitè Italià
per a la Revolució Social. Com a membre de la
Secció de Pergola de l'AIT, l'agost
de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets
revolucionaris de Villa
Ruffi i de la instauració de la «Comuna
d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia).
Durant
l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de
propaganda
política, un exemplar del fullet Principi
del socialismo i altre de Simbolo
dell'operario, redactat en forma de
«credo» socialista. Processat i absolt
durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a
Ancona (Marques,
Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) amb
altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells
Andrea
Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878
continuà amb la
propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i
s'oposà a la campanya
irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini.
Ferruccio
Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a
Pergola
(Marques, Itàlia), presumptament per un
republicà, durant
uns disturbis causats per raons que mai
no s'han aclarit. ***
Ricardo Fernández Montalva - Ricardo Fernández Montalva: El 5 de novembre de 1899 mor a Valparaíso (Valparaíso, Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Havia nascut el 23 de febrer de 1866 a Santiago de Xile (Xile). Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Son germà Samuel també fou poeta. ***
Eusebio Livorio Lombardía - Eusebio Livorio Lombardía: El 5 de novembre de 1946 és assassinat a Madrid (Espanya) el guerriller llibertari Eusebio Felipe Livorio Lombardía –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge Liborio–, conegut com Lavija. Havia nascut el 26 de maig de 1916 a Guareña (Badajoz, Extremadura, Espanya). Sos pares es deien Emilio Livorio Casado, jornaler agrícola, i Petra Lombardía Charama. En 1939 formava part el grup guerriller encapçalat pel comunista Eurgenio Collado Rodríguez (Capitán Corruco), nascut al seu poble, i que actuava a l'àrea compresa entre Ciudad Real, Còrdova i Badajoz. Després de la mort, l'11 de maig de 1942, a la zona de Los Blázquez de Còrdova, d'Eugenio Collado i de cinc membres del grup, s'integrà en el grup guerriller de Francisco Corchado Silveira (Lazarete) que actuava entre Santa Eufemia (Còrdova) i el Valle de Alcudia (Ciudad Real), especialment a la Sierra Perdiguera. A començaments de 1945, quan el Partit Comunista d'Espanya (PCE) envià Ramón Guerreiro Gómez (Julio) a Madrid per organitzar la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre a Ciudad Real i aquest s'autoproclamà «Cap de l'Estat Major», tots els grups que actuaven al Valle de Alcudia, la majoria socialistes i anarquistes, rebutjaren l'hegemonia imposada pel PCE i decidiren en una reunió («Congrés d'Almadenejos») rebutjar la seva adhesió a la Unió Nacional (UN) de tendència comunista i es mostraren a favor d'afegir-se a l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). En aquesta mateixa reunió va ser destituït Ramón Guerreiro i fou nomenat responsable de l'Agrupació Guerrillera amb Norberto Castillejo Jiménez (Veneno). Els responsables de les divisions de la II Agrupació Guerrillera de la Zona Centre van ser, doncs: l'anarquista Eusebio Livorio Lombardia, de la 21 Divisió); el socialista José Caballero Domínguez (Yamba), de la 22 Divisió; i el comunista Vicente Rubio Babiano (Pedro el Cruel), de la 23 Divisió. Aquests grups controlaren el Valle de Alcudia i la zona sud d'Almadén (Ciudad Real), mentre que Ramón Guerreiro i el seu grup s'instal·laren a Puertollano i al nord d'Almadén. El 25 de juny de 1945 el seu grup realitzà la primera acció d'envergadura, un segrest, a la granja Coronado, a la zona d'Almodóvar del Campo (Ciudad Real), però empaitats hagueren d'alliberar el seu hostatge sense haver obtingut cap rescat. Després dels primers cops, realitzats sobretot per a avituallar-se a Solana del Pino, Brazatortas, Abenójar, etc., l'estiu de 1946 marxà a Madrid, amb Ramón Guerreiro, per entrevistar-se amb el responsable comunista Fermín i en tornar organitzaren un atac que es realitzà el 7 d'agost de 1946 a Acebuchal, a la zona de Brazatortas (Ciudad Real), i a Puertollano, on s'apoderaren de 250.000 pessetes de la sucursal del Banc Espanyol de Crèdit. El 24 de setembre el seu grup i el de Vicente Rubio atacaren, entre les estacions de Veredas i de Caracollera, el tren Madrid-Badajoz i s'apoderaren de 13 capses del furgó del correu que contenien la recaptació dels fons de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE). Entre agost i setembre de 1946 la relacions entre els diversos grups guerrillers s'agriren i ell i diversos guerrillers anarquistes i socialistes abandonaren el maquis. Francisco Expósito Prieto (Gafas) el substituí en el càrrec de cap de la 21 Divisió. Instal·lat a Madrid, amb el també guerriller Fernando Maraña Falcón (Joven), entrà en contacte amb estraperlistes, dedicant-se a petits furts per sobreviure. El 5 de novembre de 1946 Eusebio Livorio Lombardía i Joven, fruit d'una delació, van ser interceptats pel Grup de Frau de la Guàrdia Civil en un dels seus amagatalls al carrer María Luisa del barri de Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) i fou ferit en el tiroteig; portat a la Casa dels Socors de Chamartín de la Rosa, fou assassinat en aplicació de la «Llei de fugues» –Joven, després d'abatre els números Luis Pérez Valares i Enrique Astudillo, aconseguí fugir, però finalment fou abatut per la policia en 1947. Sa companya fou la guerrillera Isabel Moreno García. ***
Rolando
Sternini, en primer pla amb el tors nu, amb altres companys anarquistes
en una excursió (anys cinquanta) - Rolando
Sternini: El 5 de novembre de 1972 mor a Calàs
(Provença,
Occitània) l'anarquista i lluitador antifeixista
Rolando Sternini,
conegut com Carnera i Ermanno i també citat com Rolando Stermini. Havia nascut el 22 de
març de 1902
–algunes fonts citen erròniament 1903–
a Ancona
(Marques, Itàlia). Sos
pares es deien
Ermanno Sternini i Stumara Broccani. Fogoner de vaixell de
professió, després de la pujada al poder del
feixisme s'exilià a França i a
Bèlgica, i va ser inscrit en el registre de la policia de
fronteres. Quan el
cop militar feixista de juliol de 1936 a Espanya, hi marxà
com a voluntari i
s'integrà en la «Columna Ascaso»,
lluitant al front d'Osca (Aragó, Espanya).
Amb la militarització de les milícies,
passà a formar part de la 26 Divisió
(antiga «Columna Durruti») –algunes fonts
citen la 121 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat al
camp de concentració
d'Argelers, on formà part del grup anarquista
«Libertà o Morte» –algunes
fonts
citen el camp de concentració de Gurs. Durant
l'Ocupació va ser enviat a
treballar obligatòriament per al Govern de Vichy i pels
alemanys en dues
ocasions i en totes dues es va escapar. Visqué en la
clandestinitat fins el
final de la II Guerra Mundial. Posteriorment milità en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Lió (Arpitània), participant
en les activitats culturals
dels companys espanyols (reunions, conferències, excursions,
etc.). Va fer
especial amistat amb l'anarcosindicalista Bartolomé Flores
Cano i visqué amb
ell al barri de Vaise de Lió. Posteriorment
visqué amb sa companya Vicenta de
la Flor al barri lionès de Fourvière. Rolando
Sternini va morir el 5 de novembre de 1972 a la Clínica Les
Oliviers del barri Le Ray de Calàs (Provença,
Occitània). ***
Necrològica de Moisés Báguena Belmonte apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978 - Moisés
Báguena Belmonte:
El
5 de novembre de 1977 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Moisés Báguena Belmonte. Havia nascut el 28
d'agost de
1908 a
Manzanera (Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Miguel
Báguena i Maximina Belmonte.
Fills d'una família dedicada a la ramaderia,
s'encarregà des d'infant a
pasturar el ramat. Quan era adolescent emigrà a Barcelona
(Catalunya), on
esdevingué conductor de tramvies i s'afilià al
Sindicat dels Transports de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i fou internat en diversos camps
de concentració. Posteriorment
va ser enviat a treballar a les vinyes de Caüsac de Vera
(Llenguadoc,
Occitània), lloc on pogué reunir-se amb sa
família més tard. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a
Sainte-Cécile
d'Avès (Galhac, Llenguadoc, Occitània) i
milità en
la Federació Local de la CNT de Galhac. Moisés
Báguena Belmonte
emmalaltí de tètanus, va ser ingressat i
morí pocs
dies
després, el 5 de novembre de 1977, a l'Hospital Purpan de
Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou María
Adoración Martínez Calpe. ***
D'esquerra a dreta: Ida Pilat Isca, Milly Rocker i Rebecca Landsman (Mohegan Colony, 1953) - Ida Pilat Isca: El 5 de novembre de 1980 mor la traductora i militant anarquista Ida Pilat. Havia nascut el 28 d'abril de 1896 a Odessa (Odessa, Ucraïna) en una família jueva acomodada i poliglota. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc. ***
Louis
Viallet i sa companya Catherine Jeanne Geay - Louis Viallet:
El
5 de novembre de 1985 mor a Chavroches (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista Louis-Désiré
Viallet. Havia nascut el 4 de febrer de 1903 a Formelay (Vaumas,
Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Pierre
Viallet,
conreador, i Marie Burlaud. Agricultor
a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia,
en 1933, sota la influència de
François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins,
abandonà el Partit
Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment
anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire
i, amb Minet, penjà pels
municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat
mostrava el
cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya Catherine Jeanne Geay,
creà una granja
alberg de sis
habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada
sobretot
pel periòdic anarquista La Patrie
Humaine
i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis
Lecoin i
Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937
organitzà a l'Hotel Terminus de
Trézelles una conferència i una
projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El
funeral de Durruti) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), on
parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal
Pollet, de la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i gerent
de L'Espagne Antifasciste, alhora
que
es denuncià la passivitat de la Confederació
General del Treball (CGT) vers els
revolucionaris de la Península. També
convidà Aristide Lapeyre per a fer la
rèplica en una conferència del diputat socialista
Max Lejeune celebrada a
Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra,
arrabassà els cartells de
mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser
denunciat i fou defensat
per Madeleine Finidori, advocada de La
Patrie Humaine.
Detingut pels alemanys a la costa
bàltica, en 1941 cremà la
seva cartilla militar i el 26 de març de 1942
aconseguí fugir. De bell nou a
casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny
li demanà
que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys
d'ocupació albergà i
amagà nombroses famílies jueves.
Després de l'Alliberament hagué de patir un
món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis
Viallet
va morir el 5 de novembre de 1985 al seu domicili de Les Tilleuls
deChavroches (Alvèrnia,
Occitània). ***
Necrològica de Jerónimo Cañizares Trujillo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de desembre de 1989 - Jerónimo Cañizares Trujillo: El 5 de novembre de 1989 mor a Caors (Carcí, Guiena, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Jerónimo Cañizares Trujillo. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Onofre Cañizares i Dolores Trujillo. Amb sa família emigrà a Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Divorciat de Francisca Úbeda, a Montcada i Reixac conegué sa futura companya, Conchita Vicens (Idea). El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castèlfranc i, a partir de 1953, a Puy-l'Évêque. Jerónimo Cañizares Trujillo va morir el 5 de novembre de 1989 a l'Hospital Jean Rougier de Caors (Carcí, Guiena, Occitània). ***
Fernando Carballo Blanco a la presó de Burgos -
Fernando Carballo
Blanco: El 5 de
novembre de 1993 mor a Oliva (Safor, País
Valencià) l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista Fernando
Carballo Blanco. Havia nascut el 30 de maig de 1924 a Valladolid
(Castella,
Espanya). Fou fill d'Aniceto Carballo Rodríguez, obrer als
tallers de la
Companyia de
Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare,
Concepción Blanco Rivas, fou
internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra,
fou
engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat
executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En
1940
malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven
feina. Fou tancat
sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó
entrà en contacte amb
militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de
Vinaròs, València i
Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava
amb la de tractant
d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra
d'Ebre per resistir-se a
un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat
un any i
mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es
realitzà. En
1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou
empresonat acusat de
pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta
acusació fou canviada per
la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En
1949 fou tancat a
El Puerto de Santa María i després traslladat a
Ocaña fins l'agost de 1955, que
sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà
amb Juana Rodríguez Olivar. A
la presó aprengué l'ofici de sastre, que
serà la feina amb la qual es guanyarà
la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina
que a dures penes es
reestructurava i es dedicà sobretot a tasques
propagandístiques. L'11 d'agost
de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista
anarquista
escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i
per intenció de cometre
atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix
aprofitant el
partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid
que s'havia
celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de
guerra el
condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El
novembre de 1969 portà a terme
una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El
novembre de 1970, a
la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam
en solidaritat amb els presos
de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA,
País Basc i Llibertat). Fins al
1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i
després passà per diverses
presons fent «turisme penitenciari»
(Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares,
Jaén,
El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan
gairebé ja no quedaven
presos polítics a les presons i després de passar
26 anys tancats –244 dies
dels quals en règim d'aïllament total–,
convertint-se en el pres polític que
passà més temps empresonat pel franquisme, des de
França s'engegà una campanya
per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente
Libertario» edità un cartell
exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels
carrers perquè
finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del
Reformatori
d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid
amb sa companya i
amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En
sortí de la presó
intervingué en mítings i xerrades de la CNT
(París, Bordeus, San Sebastián de
los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant
i, després, a Dènia. Detingut
de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de
presó. Fernando
Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Oliva
(Safor, País
Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia i
va ser enterrat al cementiri de Dènia. Fernando Carballo Blanco (1924-1993) ***
Diego
Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín
Esteban i sa filla Ana (València, 1958) - Diego Antonio Torró
Pardo: El 5 de
novembre de 2002 mor a Villena (Alt Vinalopó,
País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista
Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut el 17 de gener de
1916
–algunes fonts
citen erròniament 1918– a Partida San Juan
(Villena, Alt
Vinalopó, País Valencià). Sos pares es
deien José Torró Ribera, jornaler, i Josefa Pardo
Ferriz. Era fill d'una
família molt humil, formada per cinc germans
(tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt
jovenet milità
en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a
Villena i a Albacete
(Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres
anys. En 1939, amb
el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat
a
Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on
reprengué la seva feina
de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb
qui tingué una única filla,
Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra,
però, hagué de treballar en
diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de
l'Armeria «La Villenense»,
etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un
saló de jocs recreatius,
conegut com «Billares Torró», propietat
de Restituto Galipienzo, fins a la seva
jubilació. Durant els anys del franquisme
mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte
García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego
Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a
l'Hospital de Villena (Alt Vinalopó, País
Valencià) i va ser enterrat en aquesta població. Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002) ***
Notícia
orgànica de René Lustre apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
12 d'octubre de 1951 - René Lustre:
El 5 de
novembre de 2017 mor a Plaisir (Illa de
França, França) l'anarquista, i
després
trotskista, René Gabriel Lustre. Havia nascut l'1
de juliol de 1924 al XVIII Districte de París
(França). Nasqué amb un
germà bessó. Era fill del parisenc
Georges Lustre, empleat d'autobusos, i de la luxemburguesa Julie
Colbert.
Comptable de professió, després de la II Guerra
Mundial s'integrà en el Grup
Anarquista de París-Est (Roger Caron, André
Moine, Cécile Moine, etc.), adherit
a la Federació Anarquista (FA). El 26 d'abril de 1947 es
casà a Ivry-sur-Seine
(Illa de França, França) amb Jeanine Gilberte
Gruss, de qui es va divorciar el
21 de maig de 1963. En 1949 va ser un dels fundadors de l'Organisation
Pensée
Bataille (OPB, Organització Pensament Batalla), grup secret
comunista
llibertari dins de la FA encapçalat per Georges Fontenis i
Jean Senninger (Serge
Ninn), creat amb la finalitat d'orientar la FA cap el
comunisme llibertari.
En el congrés entre el 27 i el 29 de maig de 1950 a
París va ser nomenat secretari
d'Arxius i de Documentació del Comitè Nacional de
la FA. L'abril de 1951, en el
congrés de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), va
ser reelegit, com a secretari
de Gestió, membre del Comitè Nacional de la FA.
En el congrés celebrat entre el
31 de maig i el 2 de juny de 1952, celebrat a Bordeus
(Aquitània, Occitània),
va ser reelegit en l'anterior càrrec, així com el
congrés celebrat entre el 23
i el 25 de maig a París –en aquest
últim congrés es ratificaren els nous
estatuts de la FA que transformaven aquesta en una
organització «comunista
llibertària», rebatejada mesos més tard
com Federació Comunista Llibertària
(FCL). Va ser tresorer i membre permanent de la FA i després
de l'FCL. Entre
juny de 1951 i desembre de 1953 va ser administrador del
periòdic Le
Libertaire, que havia esdevingut l'òrgan de l'FCL,
i entre novembre de 1952
i març de 1954 gerent. En aquests anys també va
ser responsable de Le Lien. Bulletin
intérieur de la Féderation Anarchiste.
El juny de 1952 va ser administrador
del setè, i últim número, de la
revista Études Anarchistes (1948-1952).
En 1953 participà, amb altres membres de l'OPB (Roger Caron,
Georges Fontenis, André
Moine i Serge Ninn), en la redacció d'una sèrie
d'articles sobre «problemes essencials»
aparegut en Le Libertaire per publicar-los en
fullet independent sota el
títol Manifeste du communisme libertaire.
A finals de novembre de 1953,
després d'haver estat acusat de trotskista i de
«gestió negligent», va ser
suspès de l'OPB i reemplaçat com a membre
permanent per Jacques Tanforti. El
març de 1954 publicà el fullet Pourquoi
j'ai quitté la FCL, on va
explicar que s'havia passat al Partit Comunista Internacionalista (PCI)
de
Pierre Boussel (Pierre Lambert) després
de constatar la contradicció en
la qual es trobava l'FCL d'intentar conciliar l'anarquisme i la
«disciplina
revolucionària». El 28 de març de 1964
es casà a Stains (Illa de França,
França) amb Aline Hélène Petit. En
1989 es va jubilar. La seva última etapa
visqué a Argenteuil (Illa de França,
França). René Lustre va morir el 5 de
novembre de 2017 al Centre Hospitalari de Plaisir (Illa de
França, França) i va
ser enterrat al Cementiri del Centre d'Argenteuil. ---
|
![[04/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/11]") |
|
![[06/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/11]") |
|
|
| Actualització: 18-11-24 |