|
---
Anarcoefemèrides
del 5 de desembre Esdeveniments
Portada del primer númer de L'Amico del Popolo - Surt L'Amico del Popolo: El 5 de desembre de 1891 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Amico del Popolo. Difesa degli opressi (L'Amic del Poble. Defensa dels oprimits). A partir del número cinc, del 9 de gener de 1892, portà el subtítol «Periòdic socialista anàrquic». Fundat i dirigit per Pietro Gori, va ser administrat per Giuseppe Locatelli i el gerent responsable fou Arcangelo Faccà (Puccio). Gairebé tots els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar Pietro Ellero, Eugenio Ghelardelli, Pietro Gori (Rigo), Giuseppe Locatelli, Attilio Panizza, Claude Pelletier, entre d'altres, i publicà textos de diferents autors (Giuseppe Garibaldi, Piotr Kropotkin, Rousseau, etc.). Edità un Almanaco sociale per l'anno 1892. Aquesta publicació atacà sense treva el socialisme parlamentari i els dirigents del reformisme de Milà. En sortiren sis números, l'últim el 23 de gener de 1892, i tots van ser segrestats per les autoritats de l'Estat i portaren denúncies i detencions del seu promotor Pietro Gori. La mateixa capçalera sortí posteriorment en diverses ocasions. ***
Primera edició de
l'obra de Nettlau - Lectura de Responsibility &
Solidarity in the labour struggle: El 5 de desembre
de 1899, al Freedom
Discussion Grup (Grup de Discussió Lliure) de Londres
(Anglaterra),
l'intel·lectual anarquista Max Nettlau llegeix Responsibility and Solidarity in the labour
struggle: their present
limits and their possible extension (Responsabilitat
i solidaritat en la lluita sindical: límits presents i
possible expansió).
Aquesta reeixida conferència esdevindrà un
clàssic i serà editada l'any següent
per J. Turner en l'editorial londinenca Freedom. ***
Capçalera
de Bezvlastie - Surt Bezvlastie: El 5 de
desembre de 1908 surt a Razgrad (Razgrad, Bulgària) el
primer
número del periòdic Bezvlastie (Sense
Poder),
creat per l'anarquista Varban
Kilifarski. Aquesta publicació, i l'editorial del mateix nom
creada alhora, que després s'editarà a Sofia,
representarà la més important difusió
del pensament anarquista i
anarcosindicalista búlgars d'abans de la Gran Guerra.
L'últim número apareixerà
el 27 de gener de 1911. Entre 1924 i 1925 la capçalera
reapareixerà
clandestinament a Tirnovo, editada per Gueorgui Sheitanov. ***
"La
Benemérita" - Neix la «Llei de
fugues»: El 5 de desembre de 1920, cap al tard,
a
Barcelona (Catalunya), arran d'una vaga general en protesta contra la
deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a
la Mola de Maó
(Menorca), un escamot de cenetistes apostats en un lloc
estratègic del Camp de
l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil
que patrullaven la
zona. Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i
Raduà, el qual van portar
a la comissaria fortament emmanillat, però a mig
camí, darrera de la Plaça de
Toros de la Monumental, li van aplicar la «Llei de
fugues». Segons la nota que
va aparèixer en la premsa, Daura va intentar fugir i
aleshores la Guàrdia Civil
el va abatre. Així Gregori Daura i Raduà va ser
la primera víctima de
l'aplicació d'aquesta «Llei de fugues»,
un sistema que a partir d'aquell dia
s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort,
el van portar al
Dipòsit Judicial de l'Hospital Clínic de
Barcelona, on els metges van descobrir
que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida. ***
Cartell
del "Convegno Malatesta" - Convegno Malatesta: Entre el 5 i el 7 de desembre de 2003 es realitza al Palazzo dello Spagnuolo de Nàpols (Campània, Itàlia), organitzada per grups anarquistes napolitans de la Federació Anarquista Italiana i la col·laboració de la Fondazione Morra, la «Reunió del 150 aniversari del naixement d'Errico Malatesta» (Convegno Malatesta). Es van analitzar la vida i l'obra del pensador i agitador anarquista Errico Malatesta, des de diferents punts de vista. Hi van presentar estudis malatestians Marco Celentano, Gianfranco Careri, Peppe Aiello, Gigi Di Lembo, Franco Schirone, Tiziano Antonelli, Alfredo Bonanno, Massimo Varengo, Enzo Papa, Comidad-FAI, Gianfranco Marelli, Marco Celentano, entre d'altres. Es va fer una crida per a la compilació dels escrits complets de Malatesta per a una posterior edició.  Naixements
Vincenzo Lama - Vincenzo Lama: El 5 de desembre de 1866 neix a Faenza (Romanya, Itàlia) l'agitador anarquista Vincenzo Lama, conegut com Bosca. Sos pares es deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es traslladà aviat a Solarola (Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys, a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la seva existència. Només estudia primària elemental. Després d'un temps militant en el socialisme, s'adherí al moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892 formà part, amb son germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes («Els Intransigents») que s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi, acusat d'«actitud autoritària» i expulsat per haver posat en qüestió la línia reformista i «gradualista» del socialista Umberto Brunelli i per haver exposat al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants anarquistes que havien vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de la província de Ravenna; reunió que formava part d'una sèrie de trobades entre els anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures repressives imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament, però la Comissió Provincial suspengué finalment la denúncia i no va prendre cap decisió. A finals de 1984 va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese –Raffaele Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò), Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì), Pietro Mariano Scardovi (Càcher) i Pietro Garavini (Piràt)–, pel delicte d'«associació per a delinquir» i el 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a dos anys de vigilància especial. El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la condemna, però el 20 de març va ser novament detingut per infracció de la vigilància especial i condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900 signà una protesta, que es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat processats per «associació sediciosa». El 20 de setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu del Grup Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima repressiu sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci; però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i posteriorment va ser absolt de l'acusació d'«associació sediciosa». Durant el Govern de Giovanni Giolitti portà una militància menys agitada i menys exposada a la persecució per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu taller es convertí en lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara que continuava amb la militància i freqüentava subversius, les autoritats ja no el consideraven un «anarquista perillós». Això no obstant, la vigilància a la seva persona no cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les llistes de subversius. Durant el període feixista mostrà una actitud de forta oposició i la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada antifeixista. El gener de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut, però que acabà en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i posteriorment a Imola. Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel Bolognese. ***
Notícia
de la detenció de Claudius Denhomme apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loiret et de la Haute-Loire del 4 d'abril de 1892 -
Claudius
Denhomme: El 5 de desembre de 1868 neix a Bourg-Argental
(Roine-Alps, França)
l'anarquista Claudius Denhomme. Sos pares es deien Pierre Denhomme,
estampador
de teixits, i Marie Champaverd. Es guanyava la vida com a calderer i
armer.
D'antuvi militant socialista, a començament de la
dècada dels vuitanta
esdevingué anarquista. En 1883 s'encarregà dels
infants de Régis Faure,
condemnat el 19 de gener en el conegut com «Procés
dels 66» a 15 mesos de presó
i a 200 francs de multa. El 17 de juny de 1883 participà a
La Ricamarie
(Roine-Alps, França) a la commemoració de la
massacre de 14 persones que
l'Exèrcit francès va cometre el 14 de juny de
1869 durant una vaga de miners,
on un centenar d'anarquistes, entre ells Ferdinand,
Rullière, Thevenon i Henri Tricot,
s'arreplegaren a les portes del cementiri que havia estat tancat per
les autoritats.
En aquesta època va ser nomenat membre de les meses de les
reunions i
conferències celebrades a Saint-Étienne (Forez,
Arpitània). L'estiu de 1884,
segons un informe de la policia, havia estat censurat pels companys
anarquistes
per sospitar d'haver donar informacions al comissari i per ser amic
d'un
regidor municipal. Sa companya, relacionada amb Louise Michel i al
domicili de
Saint-Étienne de la qual es reunia el grup
«L'Égalité», a finals de 1882
s'encarregà de fer arribar a la companya de Régis
Faure diverses sumes de
diners per ajudar-lo, i en 1891 presidí la Cambra Sindical
de Dones de
Saint-Étienne. L'1 d'abril de 1889 va ser detingut amb
Joseph Paillarat per «embriaguesa,
escàndol nocturn, agressió lleugera i
ultratges» a dos agents. En 1891
regentava un alberg, al número 21 del carrer Neuve, on es
reunia un grup
anarquista animat per Jean-Baptiste Ricard. El 28 de febrer de 1891 va
se
condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne,
juntament amb Antoine
Terrasse, a 10 dies de presó per «trencament d'una
tanca, cops i ferides».
L'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de
complicitat del robatori
d'un moneder i d'un rellotge comès per Marcellin Merle. El 6
d'agost de 1898 es
casà a Saint-Étienne amb Marie Louise Bouquet. El
desembre de 1903 va ser
declarat desaparegut de Saint-Étienne per les autoritats i
inscrit en el
registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem
la data i el lloc
de la seva defunció. ***
Foto policíaca de Temistocle Monticelli - Temistocle Monticelli: El 5 de desembre de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'important militant anarquista i antimilitarista Temistocle Monticelli. Va començar de ben jove a militar en el moviment anarquista. El 20 d'abril de 1891 pateix la primera detenció i és condemnat a 18 mesos de presó per distribució de pamflets i per haver proclamat la Revolució social en una plaça romana. Després de l'atemptat de l'anarquista Oreste Lucchesi contra el director del periòdic Il Telegrafo, l'1 de juliol de 1894, serà de bell nou arrestat. En contacte amb Gori i Malatesta, passarà una temporada a Marsella en 1897, però de retornada a Itàlia és detingut a Roma l'any següent i confinat a l'illa de Ponça. En 1900 signa en L'Agitazione una crida a la solidaritat pels anarquistes jutjats per «associació sediciosa» a Ancona. Més tard obrirà una petita llibreria a Roma, i farà amistat amb Luigi Fabbri. En 1901 prendrà part en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Socialista Làcia (FASL), lliurant-se a una intensa propaganda antimilitarista. El 29 de juny de 1913, participa en el Congrés de Defensa de Víctimes Polítiques i de Llibertats Públiques i el setembre publica en Volontà l'article «Els anarquistes i la guerra». Un Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), els membres fundadors del qual són Monticelli, Binazzi i Mazzaoni, creat en un congrés clandestí a Florència en 1916, és l'encarregat d'elaborar una posició comuna sobre la qüestió de la Internacional i la guerra. Monticelli farà campanya a favor de Carlo Tresca, Galleani i altres companys perseguits, i intentarà contrarestar les opinions intervencionistes en el si de la Borsa de Treball. Va ser arrestat per difondre un opuscle on s'elogiava el poble rus. Prendrà part en l'organització en abril de 1919, a Florència, del congrés anarquista que decidirà la creació de la Unió Comunista Anarquista Italiana. A partir de 1920 publicarà el periòdic Libero accordo i promourà l'aparició d'Umanità Nova. S'implicarà en el Comitè de Defensa Llibertària, creat per ajudar les víctimes de la repressió feixista, que serà dissolt per Mussolini en 1925. La resistència clandestina sobreviurà fins 1926 amb la publicació de Libero accordo. Inscrit a la llista negra de persones a detenir, Monticelli mantindrà contacte amb Malatesta fins la mort d'aquest últim en 1932. Temistocle Monticelli va morir de pneumònia el 13 de febrer de 1936 a Roma (Laci, Itàlia). ***
Notícia
d'una condemna de Pierre Panel apareguda en el diari Le Petit Parisien
del 6 de maig de 1893 - Pierre Panel: El 5 de desembre de 1870 neix a Saint-Julien-en-Jarez (Saint-Chamond, Roine-Alps, Occitània) l'obrer fabricant de faiança, teuler, venedor ambulant i militant anarquista Pierre Panel. Sos pares es deien Antoine Panel, obrer matricer, i Antoinette Simon. Es vanagloriava d'estar emparentat amb Ravachol i portà una vida errant, moltes vegades juntament amb Louis Joseph Perrody, arreu la regió del Loira, existència marcada per nombroses condemnes. El desembre de 1891 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Moulins (Alvèrnia, Occitània) a 15 dies de presó per «crits sediciosos» i el novembre de 1892 fou condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a dos mesos de presó per «injúries, rebel·lió i incitació a l'assassinat i al pillatge»; també el 5 de maig de 1893 va ser castigat a Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània) a tres mesos de presó, pena que, a resultes dels incidents que atià dins de l'audiència després de cridar «Fora els jutges! Visca l'anarquia», s'allargà a un any. Un cop lliure la primavera de 1894, trobà feina en una teuleria de Montluel (Roine-Alps, Arpitània), on desenrotllà una important propaganda i creà un petit grup anarquista, fet pel qual va ser acomiadat de la feina juntament amb altres companys del grup i substituïts per obrers vinguts d'Alvèrnia. En aquest mateix any, va ser acusat de possessió de dinamita per a cometre un atemptat, però l'escorcoll de casa seva resultà infructuós. A començaments del segle XX feia vida per la regió de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on a conferències es reunia amb altres anarquistes com Marie Murjas i Victor Alzas. Durant la Gran Guerra, retornà a la regió del Loira i a partir de 1916 participà en les reunions del grup d'«Amis de Ce qui'il faut dire». En aquesta època viva treballant de comerciant ambulant pels mercats de la regió de Saint-Chamond i Firminy (Roine-Alps, Arpitània), a més de vendre a la porta de les fàbriques Le Libertaire i cordons que embolicava amb pamflets subversius. El 12 de setembre de 1919 va ser esborrat del llistat d'anarquistes a vigilar per les autoritats, però posteriorment reprengué la militància. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Jean-Marie Tyr - Jean-Marie Tyr: El
5 de desembre de 1883 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània)
l'anarquista i sindicalista Jean-Marie Tyr. Era fill de Joseph Tir, forjador, i
de Catherine Royer, fabricant de llimes i després domèstica. Orfe de pare,
restà un temps en un orfenat. En 1896 entrà d'aprenent d'emmotllador a la fàbrica
de Jacques Claudinon, a Les Platanes de Le Chambon-Feugerolles, i després
esdevingué ajudant de forjador de llimes en aquesta població. Amb 16 anys, després
de la feina, aprengué en lliçons nocturnes a llegir i a escriure. El 28 de juny
de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez,
Arpitània) a 10 dies de presó per entrebancar una processó religiosa i en 1903
va ser condemnat a vuit dies de presó per «ultratges als agents». El 14 de novembre
de 1904 va ser incorporat al 16 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar
i el 23 de setembre de 1905 va ser llicenciat com a fill de vídua. En 1905
vivia amb sa mare al número 57 del carrer Victor Hugo de Firminy (Alvèrnia,
Occitània). El 4 de novembre de 1905 es casà a Le Chambon-Feugerolles amb la
fabricant de llimes Marie Granjasse i amb aquest matrimoni legitimà Louise
Granjasse, filla de la parella nascuda el 12 de març de 1905; posteriorment tingué
altres tres infants. Entre 1906 i 1907 va ser president de la Cambra Sindical
dels Obrers Metal·lúrgics i Similars de Le Chambon-Feugerolles. En aquesta època
milità en el grup anarquista «Germinal» de les Joventuts Sindicalistes de
Saint-Étienne i en 1910 fou un dels creadors, amb altres companys (Pétrus
Faure, Benoît Frachon, Laurent Moulin, etc.), del grup comunista llibertari de
Le Chambon-Feugerolles, fet que implicà veure's inscrit en la llista negra de
la patronal. Figura destacada del moviment sindical de la zona, entre desembre
de 1909 i abril de 1910 fou membre de comitè de vaga dels obres metal·lúrgics
durant el setge de la població per part de l'exèrcit. El 15 de març de 1910 va
ser detingut i traslladat a Saint-Étienne, fet que implicà nombrosos disturbis.
Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 assistí com a delegat dels llauners de
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i dels metal·lúrgics de Le Chambon-Feugerolles
al XVII Congrés Nacional Corporatiu de la Confederació General del Treball
(CGT), XI Congrés de la CGT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). A
partir de març de 1911 encapçalà la lluita sindical en demanda d'un augment de
salaris que implicà un lock-out de 174 dies on més d'un miliar de
metal·lúrgics restaren sense feina i que donà lloc a accions violentes i
atemptats amb dinamita, fet que implicà la seva detenció. Aquesta vaga fracassada
donà lloc al trencament del sindicat. Sense treball ni possibilitat d'aconseguir-ne,
s'establí a París (França), on Laurent Torcieux li procurà una feina i esdevingué
secretari permanent del Sindicat d'Emmotlladors del departament del Sena. En
1912 vivia al número 2 del carrer Pressoir de París. El setembre de 1913 va ser
delegat dels emmotlladors del Sena al Congrés Federal del Metall celebrat a
París. El 26 de gener de 1914 va ser nomenat membre de la comissió executiva de
la Federació del Metall. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 16
Regiment d'Infanteria; el 12 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i el 17
de febrer de 1915 sergent del citat regiment. L'11 d'octubre de 1915 va ser
destinat al Taller de Construcció de Lió. El 25 d'abril de 1918 va ser llicenciat
per mor de la seva tuberculosi. Jean-Marie Tyr va morir de la citada malaltia el
20 de gener de 1919 –la seva matrícula militar cita erròniament 1922– a
l'Hospital de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França), població on residia. ***
Maria
Rygier amb el seu vestit de presa - Maria Rygier: El
5 de desembre de 1885 neix a Cracòvia (Galítsia,
Imperi austrohongarès;
actualment Petita Polònia, Polònia)
–alguns
citen el 5 de gener de 1885 a Florència
(Toscana, Itàlia)– l'antimilitarista,
propagandista
anarquista, resistent
antifeixista i després monàrquica Maria Anna
Rygier, també coneguda com Maria
Corradi-Rygier o Maria Rygier Corradi. Nascuda en una
família polonesa
benestant, son pare, escultor polonès, es
nacionalitzà italià. Dependenta de
comerç, assistí, amb Gino Pesci, com a delegada
de la Federazione fra gli
Impiegati e Commessi d'Aziende Private d'Italia (Federació
dels Empleats i Dependents
d'Empresa Privada d'Itàlia) de Milà, al I
Congrés Internacional per la lluita
contra la desocupació, celebrat entre el 2 i el 3 d'octubre
de 1906 a Milà. Durant
anys va ser seguidora del grup d'Arturo Labriola i de
l'«Avantguarda
Socialista». En 1907 fou redactora del periòdic
socialista revolucionari Lotta
di Classe i
fundà a Bolonya,
amb el sindicalista Filippo Corridoni i l'anarquista Aldino Felicani,
el full
bimensual antimilitarista clandestí Rompete le Fila
(Rompeu files), que
perdurà fins al 1913. Col·laborà
en L'Avanti
i L'Unione. Entre 1907 i 1911
participà activament en la revista La
Demolizione (La Demolició), portada pel
sindicalista Ottavio Dinale. En
1909 s'acostà a l'anarquisme. Unit sentimentalment amb el
mecànic Virginio
Corradi, també va ser coneguda com Maria Corradi-Rygier. En
1911 publicà Il
sindicalismo alla sbarra. Riflessioni di una ex-sindicalista sul
congresso
omonimo di Bologna. L'octubre de 1911, amb Augusto Masetti,
disparà contra
el coronel d'una caserna de Bolonya; detinguts, el seu
procés engegà una
important campanya de solidaritat i de propaganda antimilitarista.
Encara que
presa, en 1912 se li va voler implicar en l'atemptat contra el rei
Víctor Manuel
III realitzat per l'anarquista Antonio D'Alba el 14 de març
d'aquell any a
Roma. En 1914 es declarà intervencionista i
participà en la redacció del diari
socialista creat per Benito Mussolini Il Popolo d'Italia
destinat a fer
costat la campanya per a la participació d'Itàlia
en la Gran Guerra. En 1915
publicà Sulla soglia di un'epoca. La nostra Patria.
Després d'aquesta
etapa nacionalista i en la qual es declarà antibolxevic
furibunda, a
començaments de 1926, després d'un escorcoll
policíac al seu domicili, va ser
detinguda per les seves crítiques a Mussolini i reclosa en
un psiquiàtric. Amenaçada
de mort, el 30 de març d'aquell any s'exilià a
París (França), manifestant una
oberta oposició al règim feixista, que la
portà a publicar en 1928 a
Brussel·les el llibre Mussolini indicateur de la
police francaise ou les
raisons occultes de sa «conversion». En
aquesta època va ser guardonada amb
el Premi Internacional de Literatura contra la Guerra. En 1930
sortí La
Franc-Maçonnerie italienne devant la guerre et devant le
fascisme i en 1935
Démagogie rouge et démagogie fasciste.
Membre de la Lliga dels Drets de
l'Home francesa, fou delegada al seu Congrés Nacional
celebrat entre el 26 i el
28 de desembre de 1932 a París. Després de la II
Guerra Mundial retornà a
Itàlia i en 1946 va publicar el polèmic llibre Rivelazioni
sul fuoruscitismo
italiano in Francia. Finalment, en un últim cop
d'efecte, s'arrenglà en les
files dels monàrquics constitucionalistes i en la
Federació Italiana de les
Lligues Cíviques. Maria Rygier va morir el 10 de febrer de
1953 a Roma (Itàlia). Maria Rygier (1885-1953) ***
Notícia de la mort d'Arcangelo Cavadini publicada en el periòdic ginebrí Le Réveil de l'11 de maig de 1918 - Arcangelo Cavadini: El 5 de desembre de 1886 neix a Lurate Caccivio (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Arcangelo Luigi Cavadini, conegut com Liana. Es guanyava la vida treballant de paleta i d'obrer teixidor. En 1909, durant una vaga de paletes a Lugano (Ticino, Suïssa), conegué l'anarquista Luigi Bertoni i a partir d'aquí col·laborà ocasionalment en Le Réveil - Il Risveglio. En 1911 intentà crear un sindicat autònom de la construcció per a enfrontar-se amb la Cambra del Treball reformista. En 1912 llançà un xop de cervesa al cap de l'anarquista individualista Massimo Rocca (Tancredi) mentre parlava en un acte. En 1914 s'entrevistà a Stabio (Ticino, Suïssa) amb Luigi Bertoni. Durant la Gran Guerra fou un dels animadors del grup anarquista de Zuric. L'estiu de 1915, amb Luigi Bertoni, s'entrevistà amb els revolucionaris independentistes indis Virendranath Chattopadhyaya (Chatto) i Abdul Hafiz Mohamed Barakatullah (Hafiz), membres del Comitè d'Independència Indi amb seu a Berlín (Alemanya) i amb relació amb el Ministeri d'Assumptes Exteriors alemany, que tenien una proposta de contraban d'explosius, armes i verí des d'Alemanya cap a Suïssa i Itàlia per a ser utilitzat en magnicidis i en insurreccions armades posteriors. Aquesta operació va ser descoberta pel Department of Criminal Intelligence (DCI, Departament d'Intel·ligència Criminal) britànic. Durant la primavera de 1918, quan aquest cas es va destapar, i que passà a nomenar-se «Cas de les Bombes de Zuric», el 20 d'abril va ser detingut després d'haver-se trobat una trentena enginys explosius al seu domicili –sembla que provenien de l'arsenal dels revolucionaris indis. Quatre dies després, el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1918, Arcangelo Cavadini va morir a la presó de Zuric (Zuric, Suïssa) ofegat, segons la versió oficial, després d'haver-se empassat el seu propi mocador –altres fonts parlaven d'haver-se penjat amb els cordons de les sabates. L'explicació del periòdic Le Libertaire va ser que havia estat escanyat a la seva cel·la després d'haver estat apallissat, ja que companys de presó s'havien sentit crits d'auxili seus aquella nit. L'autòpsia no va ser permesa per les autoritats suïsses. ***
Els
germans Boulan. D'esquerra a dreta: Fernand, Auguste i Eugène -
Auguste Boulan: El
5 de desembre de 1887 neix al lloc anomenat La Chapelle aux Pies de
Bouillé-Ménard (País del Loira,
França) l'anarquista, antimilitarista, antinatalista
i sindicalista revolucionari Auguste Alexandre Léon Boulan,
conegut com La
Dent.
Sos pares es deien Auguste Boulan, pedraire, i Eugénie
Dioneau.
Sa
família es traslladà a
Trélazé (País
del Loira, França). Aprengué l'ofici
d'esberlador de pissarra i treballà a les pissarreries de
Trélazé. En 1904
participà en la seva primera vaga que durà set
setmanes.
El juliol de 1910, com
a membre del comitè de vaga, participà en una de
nova,
llarga i violenta.
Detingut en un enfrontament amb els gendarmes, va ser jutjat i
condemnat a dos mesos
de presó i a 25 francs de multa, pena que purgà a
la
presó d'Angers. Un cop la
vaga fracassà, va ser acomiadat de la feina. Poc
després,
s'instal·là de
fotògraf a Trélazé. En 1908
fundà les
Joventuts Sindicalistes de l'Oest i
aconseguí crear seccions a diverses poblacions
(Trélazé, Noyant-la-Gravoyère,
Renazé)
que organitzaren vetllades educatives i excursions campestres; la
secció d'Angers-Trélazé
tingué un grup teatral. En la cooperativa «La
Maraîchère» («L'Avenir du
Prolétariat»)
creà un grup infantil i durant anys s'encarregà
d'organitzar activitats
educatives i esportives. En aquesta època vivia al
número
34 del carrer
Pyramide de Trélazé. També fou
l'animador del
Comitè de Defensa Social (CDS)
d'Angers-Trélazé, el qual, entre 1909 i 1914,
organitzà manifestacions i campanyes
de suport a diferents llibertaris que patiren represàlies
(Jules
Durand, Francesc
Ferrer i Guàrdia, Émile Rousset, etc.). En
aquests anys
va estar en contacte
amb el grup «Les Originaires d'Anjou», adherit a la
Federació Comunista
Anarquista (FCA). En 1910 va ser candidat abstencionista. El 18 de
febrer de
1912 assistí com a delegat al Congrés de les
Joventuts
Sindicalistes de l'Oest
celebrat a Rennes (Bretanya) i també aquest mes
assistí
com a delegat dels
obrers de Trélazé al Congrés Nacional
dels
Treballadors del Subsòl que se celebrà
a Angers i on presentà un informe sobre antimilitarisme que
va
ser adoptat per
unanimitat. En els anys anteriors a la Gran Guerra,
participà
activament en
campanyes antimilitaristes i antinatalistes, i va ser inscrit en el
«Carnet B»
dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira i fins als anys
trenta
no va ser esborrat. En 1908 havia estat declarat exempt del servei
militar per «bronquitis
bacil·lar», però l'agost de 1914 va ser
cridat a
files durant la mobilització
general i incorporat el 20 de març de 1915 al IX
Batalló
d'Infermers del 135
Regiment d'Infanteria. Acabà la guerra amb una
pròrroga
d'incorporació a la fàbrica
«Thevenot» a Àrreu (Bigòrra,
Occitània), on participà en les lluites sindicals
per la jornada de vuit hores. Durant la postguerra reprengué
més
tranquil·lament les activitats militants. El 30 de novembre
de
1919 va ser
nomenat regidor municipal de Trélazé. El 17 de
gener de
1921, en desacord amb
la majoria comunista del consistori, dimití. Antimilitarista
de
tendència
llibertària, durant el període d'entreguerres
participà en activitats antifeixistes
i pacifistes. En 1921 abandonà el sector de la pissarra i
s'instal·là de
fotògraf a Trélazé i acabà
obrint sucursals
a Noyant i a Baugé (País del Loira,
França). En aquesta època vivia al
número 34 del
carrer Jean Jaurés de Trélazé.
El 27 de novembre de 1939 es casà a
Trélazé amb
Marie Granfard. Retirat
parcialment com a obrer miner, Auguste Boulan va morir el 20 d'agost de
1964 en
una residència de Les Ponts-de-Cé
(País del Loira,
França) –un carrer d'aquesta
població porta el seu nom. ***
Paul Deflisque (Paul Primert) en 1955 - Paul Primert: El 5 de desembre de 1892 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Sos pares es deien André Gaston Deflisque, obrer impressor, i Mathilde Cochon, venedora ambulant de fruites i verdures. S'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée», «Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè «Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al «Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans, As-tu compris camarade?, Dictature, Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc. Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a l'Hospital Valere Lefebvre de Le Raincy (Illa de França, França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), població on residia. ***
Henry
Poulaille (ca. 1940) - Henry Poulaille: El 5 de desembre de 1896 neix a París (França) l'escriptor anarquista Henry Poulaille. Fill d'un fuster llibertari i d'una cadiraire, es va quedar orfe als 14 anys –son pare va morir a resultes d'un accident laboral i sa mare, el mateix any, de tuberculosi. Autodidacta, apassionat pels llibres, freqüentava els cercles llibertaris. En 1923 va ser contractat per l'editorial Grasset com a conseller literari, malgrat no tenir cap títol acadèmic, i de la que acabarà sent director. En 1927 va signar –juntament amb Alain, Lucien Lucien Descaves, Louis Guilloux, Jules Romains, Séverine i altres– la crida contra la «Llei sobre l'organització general de la nació para temps de guerra», apareguda el 15 d'abril en la revista Europa, que deroga tota independència intel·lectual i tota llibertat d'opinió. Va escriure en la revista L'Insurgé i es va consagrar a la literatura proletària, fent descobrir nombrosos autors ignorats pel món del treball. En 1930 va publicar Le nouvel âge littéraire, on descriu la història d'aquesta literatura. Va animar i participar durant els anys vint i trenta en nombroses publicacions, com ara Nouvel Âge, Prolétariat, À contre-courant; i va col·laborar regularment en revistes com Monde, Esprit, Peuple, La Flèche, Le Libertaire; on publica textos de diversos escriptors com Henri Barbusse, Lucien Bourgeois, Blaise Cendrars, Eugène Dabit, John Dos Passos, Ferreira de Castro, Jean Giono, Panaït Istrati, Andreas Latzko, Constante Malva, Marcel Martinet, Carlos-Ferdinand Ramuz, Victor Sarga, Franz Werfell, entre d'altres. Es va guanyar l'hostilitat del Partit comunista pel seu rebuig a tot allistament. En 1935 va crear «Le Musée du Soir», cercle proletari, alhora que biblioteca i lloc de debat. En 1939 va ser empresonat per haver signat el pamflet de Louis Lecoin, Paix immediate. Després de l'Alliberament, va publicar la revista proletària Maintenant. És autor també de novel·les, sovint autobiogràfiques, com Le pain quotidien (1931), Les damnés de la terre (1935), Pain de soldat (1937), Seul dans la vie à 14 ans (1980), entre d'altres. Henry Poulaille va morir el 30 de març de 1980 a París (França). ***
Necrològica
de Ramon Vidiella García apareguda en el periòdic
tolosà Boletín
Interior de la CNT (MLEF) del 20 de juny de 1945 - Ramon Vidiella García: El 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Josep Francesc Vidiella García. Sos pares es deien Ramon Vidiella Calbet i Jacinta García Benet (Cinta). Milità en la Federació Local de Sindicats Únics de de Tortosa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, treballà de manobre i milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Enriqueta Figueras, amb qui tingué un infant. Malalt, Ramon Vidiella García va morir el 17 d'abril de 1945 al seu domicili de Cajarc (Llenguadoc, Occitània). ***
Gino Sette - Agostino Sette: El 5 de desembre de 1902 neix a Montagnana (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Agostino Sette, més conegut com Gino Sette. Fill d'Stefano Sette i d'Ermenegilda Veronesse, es guanyava la vida com a paleta i ben aviat es va fer militant dels antifeixistes «Arditi del Popolo» i dels grups anarquistes. Després de patir la presó mussoliniana pels seus enfrontaments amb els escamots feixistes, en 1924 fugí a França i s'instal·là al Midi. En 1934 passà a Bèlgica i a Luxemburg. Expulsat d'aquest país per les seves activitats, en 1935 retornà a França i s'instal·là a Marsella, on reemprengué els contactes amb els cercles llibertaris gals. El març de 1936 marxà a Catalunya i a Barcelona participà en les activitats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels primers en allistar-se com a milicià en el Grup Internacional de la Columna Durruti. Gino Sette va caure mort el 31 de juliol de 1936 en els combats de Siétamo (Osca), al front d'Aragó (Espanya). Fou el primer italià que morí en la guerra civil espanyola ***
Attilio
Bazzocchi, Manilla Gaudani i sos tres fills (Forlì, juliol
de 1954) - Attilio Bazzocchi: El 5 de desembre de 1903 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Attilio Bazzocchi, conegut com Tiglino. Sos pares es deien Agostina Bazzocchi i Luigia Amaducci. Assistí a l'escola elemental fins al sisè curs. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i de molt jove s'integrà en el moviment anarquista, esdevenint aviat un dels seus membres més representatius a Forlì i a Romanya. El juliol de 1920 va ser delegat en el Congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on conegué destacats anarquistes, com ara Gigi Damiani, Nello Garavini i Errico Malatesta, esdevenint molt amic i estret col·laborador d'Armando Borghi i de la seva companya Virgilia D'Andrea. El 17 d'abril de 1922, en nom de la Federació Anarquista Romanyesa (FAR), envià a la delegació russa a la Conferència de Gènova (Ligúria, Itàlia) un telegrama de protesta contra la repressió del govern bolxevic contra els anarquistes russos. Aquest mateix any publicà alguns articles en Umanità Nova, publicació de la qual era corresponsal a Forlì, i va ser apallissat pels escamots feixistes. Després de la pujada al poder de Benito Mussolini, va ser perseguit, advertit formalment, escorcollat i detingut en diferents ocasions. Malgrat les seves precàries condicions econòmiques, contribuí a mantenir el moviment anarquista romanyès i ajudà en l'expatriació clandestina de companys. En la primera meitat dels anys vint es va casar amb Manilla Guadani, amb la qual tingué tres infants (Nevio, Euro i Enzo), tots els quals esdevingueren destacats anarquistes. Contractat com a obrer filador a la fàbrica Orsi Mangelli, va perdre voluntàriament dues falanges d'una mà per a obtenir una petita pensió i mantenir així sa família. Més tard va reprendre la seva feina de venedor ambulant. També es dedicava, amb un cert èxit, als jocs d'atzar, una part dels guanys dels quals els destinava a ajudar sos companys; sorprès en diverses ocasions exercint aquesta activitat, va ser amonestat formalment per les autoritats. Entre 1931 i 1932 passà uns mesos empresonat per delictes menors i va ser alliberat abans de temps perquè li diagnosticaren una mena de tuberculosi i per una amnistia. Durant la lluita partisana durant la II Guerra Mundial, encara que no formà part de les formacions de combat, col·laborà activament amb els grups armats, especialment amb la «Brigada Garibaldi», sobretot mantenint contactes entre les formacions que lluitaven als Apenins i les que operaven a la ciutat. Participà en nombroses reunions clandestines entre anarquistes i antifeixistes d'altres corrents polítiques, tant a Forlì com a la zona de Ravenna. En aquests anys treballà en l'empresa d'Edgardo Ridofi, exfeixista convertit a l'antifeixisme, de qui esdevingué amic. La seva companya es va exposà a greus riscos durant la lluita partisana, com quan va ajudar en l'evasió de la presó a l'anarquista Pietro Guglielmo Bartolini, detingut pels alemanys durant una batuda a les muntanyes. Durant la postguerra, esdevingué, amb Pio Turroni, un dels màxims representants de la represa del moviment anarquista a Romanya i el seu domicili esdevingué un lloc segur d'acolliment i de refugi dels companys de passada o dels que necessitaven ajuda, com ara Gigi Damiani. Fou un dels promotors i fundadors de la FAR reconstituïda. Amb Pio Turroni i altres, fundà i edità el periòdic romanyès L'Aurora (1944-1947), contribuint a la redacció i l'edició de molts de llibres i fullets, especialment per a les editorials «L'Aurora» i «L'Antistato». En 1945, després del retorn d'Armando Borghi a Itàlia, i juntament amb Pio Turroni, organitzà gires propagandístiques arreu de la Romanya. Com a delegat de la FAR, participà en diferents congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el de Carrara (1945), el de Bolonya (1947), el de Liorna (1949) i el de Rosignano Solvay (1961), i també en diversos congressos nacionals. Després del Congrés de Carrara de 1945, al qual assistí, amb son fill Nevio Bazzocchi, en representació de les Joventuts Llibertàries Romanyeses, assistí al Congrés Juvenil Nacional, celebrat el juliol de 1946 a Faenza. En el II Congrés de la FAI de 1947 a Bolonya, va ser nomenat en representació de la FAR membre de la Comissió de Correspondència nacional amb seu a Bolonya, juntament amb Primo Bassi, Enzo Cepelli, Antonio Scalorbi i Pio Turroni. En 1965, amb Armando Borgui i altres companys i grups anarquistes, abandonà la FAI en desacord amb les deliberacions del VIII Congrés de Carrara. Col·laborà en el periòdic Iniziativa Anarchica, portaveu dels dissidents de la FAI. El 19 de desembre de 1965 participà en el Congrés Nacional dels Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA), que se celebrà a Pisa, que donà vida a una nova organització nacional, i fundà i col·laborà en el periòdic L'Internazionale, d'Ancona. Deixant de banda qualsevol sectarisme, mantingué contactes amb companys d'idees diferents. Després de 1968, quan una nova generació de militants aparegué a Forlì i a Romanya, aportà el seu coneixement i la seva experiència als nous grups de joves que es crearen. En els seus últims anys, encara que malalt i postrat després de la mort de la seva companya Manilla Guadani en 1981, participà en totes les activitats que va poder. Attilio Bazzocchi va morir el 12 de setembre de 1985 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu funeral, per voluntat de sos fills, es realitzà de manera estrictament privada. ***
Foto
antropomètrica de Tomàs Orts Martin -
Tomàs Orts
Martin: El 5 de desembre de 1908 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Tomàs Orts Martin, també
conegut com Thomas Orts Martin.
Treballà a la fàbrica de paraigües de
Jesús
García i després amb Bartolomé
Espanyol. L'1 de febrer de 1930 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà
càrrecs de responsabilitat
orgànica a la Federació Local de Barcelona.
També entrà a formar part de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el grup
«Superació». Quan les lluites de
carrer de juliol de 1936 arran del cop militar feixista,
s'enfrontà contra els
aixecats al Paral·lel, a la zona d'Universitat, a les
Drassanes i a altres
indrets, juntament amb diversos companys (Manuel Hernández,
Liberato Minué, Eugenio
Vallejo, etc.). Fins l'agost de 1936 s'encarrega del Servei d'Higiene i
Sanitat
del Comitè Revolucionari de la barriada barcelonina del
Poblesec. Després va
ser nomenat delegat del Sindicat de la Fusta de la CNT a la
Secció de Comarques
del Comitè Regional de Catalunya. També formava
part del Comitè de Defensa del
Centre i l'11 d'agost de 1936 havia participat en l'ocupació
del Palau de
Justícia per la CNT, formant part del Comitè
Revolucionari de Justícia de la
CNT-FAI, encapçalat per Àngel Samblancat
Salanova. També va intervenir en la
recerca i l'expurgació de sumaris de causes politicosocials
que afectaven
militants llibertaris. Des de la meitat d'agost i fins a finals de
setembre de
1936 el Comitè de Defensa del Barri del Centre, del qual
formava part, va
actuar a la Patrulla de Control de la CNT. Entre octubre de 1936 i maig
de 1937
fou membre de la Secció d'Investigació de les
Patrulles de Control de la Junta
de Seguretat de la Generalitat de Catalunya i s'encarregà
d'un grup d'acció del
Poblesec, encapçalat per Dionís Eroles Batlle.
Arran dels «Fets de Maig» de
1937 va ser processat per la seva participació en els
enfrontaments armades
esdevinguts a Barcelona. Posteriorment va treballar per al
Comitè Regional del
Sindicat de la Fusta, Construcció i Decoració.
Tingué un càrrec de
responsabilitat en l'anomenat «Comitè dels
Escolapis», que gestionava l'edifici
de la Ronda de Sant Pau, seu de diversos grups anarquistes i sindicats.
El 21
d'agost de 1937 va ser detingut per la policia al seu domicili, on
vivia amb sa
mare i sa germana, després d'oferir una gran
resistència. Tancat a la Presó
Model de Barcelona, va fer una xerrada als companys reclosos. El 28
d'agost de
1937 va ser posat en llibertat. El novembre de 1937, quan formava part
de la
Brigada de Milícies del Transport de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola, va ser destinat com a caporal al Servei de Tren de
l'Exèrcit. L'1
d'abril de 1938 va ser nomenat capità d'Infanteria i va ser
destinat a la
Companyia de Metralladores del 483 Batalló de la 121 Brigada
Mixta. El juliol
de 1938 va ser destinat a la II Companyia de 482 Batalló de
la 121 Brigada
Mixta. El 4 de desembre de 1938 ingressà en el grup
anarquista «Els Quatre» i
en aquesta època militava en la Secció del Moble
del Sindicat de la Fusta de la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i s'establí a París. A
la capital gala, amb altres companys (Juan Bienvenido, Eduard
Cerveró, Carlos
Infante Ungría, José Mavilla Vila, Ramon Liarte
Viu, Pedro Sánchez, etc.),
formà part d'un grup que afavorí
l'evasió de companys dels camps de
concentració francesos. L'abril de 1939 va ser detingut i,
després de restar
tancat, el 2 de maig d'aquell any va ser enviat a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya
Nord) per a la seva expulsió. Aconseguí poder
passar a Amèrica i el 7 de
novembre de 1939 arribà a Santo Domingo
(República Dominicana) a bord del
transatlàntic Flandre.
Posteriorment
s'establí a Guatemala (Guatemala), on prengué el
nom de Thomas Orts Martin. El 10 de
setembre de 1961 fundà a Guatemala l'empresa
«Acumuladores Iberia SA», dedicada a la fosa de
plom i comercialització de
bateries i d'acumuladors. El 1964 va comprar les accions del seu soci
mexicà, esdevenint
l'únic propietari de l'empresa, que finalment es va
convertir en una gran
multinacional d'Amèrica Central. En els anys setanta fou
mestre de la Lògia
Maçònica «Daniel Aguirre» de
Guatemala. Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. Guillamón Iborra, Agustín: Orts Martin, Tomàs (1908-?). D'anarquista i home d'acció a empresari d'èxit i maçó ***
Jaume
Lleonart Roure - Jaume Lleonart Roure: El 5 de desembre de 1911 neix a Tossa de Mar (Selva, Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Lleonart Roure –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Rouzé. Sos pares es deien Jaume Lleonart i Carme Roure. Durant la guerra civil lluità contra el feixisme en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en la fortificació de la «Línia Maginot». En 1940, durant l'ocupació alemanya, va caure presoner dels nazis i internat a l'Stalag VIII. El 25 de gener de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 3.943, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustrai) i integrat en el «Kommando Steyr». Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, s'establí en la regió parisenca i posteriorment a Perpinyà, on treballà en la construcció i milità en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). Sa companya fou Antonia Sánchez. Jaume Lleonart Roure va morir l'11 de juliol de 1990 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Necrològica
de Vicenç Sendrós Nolla apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 21 de
juny de 1994 - Vicenç
Sendrós Nolla: El 5 de desembre de
1915 neix a Vilanova i la Geltrú
(Garraf, Catalunya) l'anarquista
i
anarcosindicalista Vicenç Joan Sendrós Nolla. Sos
pares
es deien Joan Sendrós Tomàs, pescador, i Maria
Nolla González, obrera fabril. Quan era adolescent,
entrà
a
formar
part del moviment
anarquista i anarcosindicalista. Barber de professió,
milità en la Secció de
Barbers del Sindicat d'Oficis
Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la
seva ciutat natal.
En 1936 combaté la insurrecció feixista i
col·laborà en la revolució
col·lectivista. Després s'enrolà
voluntari en la Marina de Guerra a Cartagena
(Múrcia, Espanya), on ja havia fet el servei militar anys
abans. El 7 de desembre de 1938 es casà a Vilanova
i la Geltrú amb l'obrera Encarnació Torres
Suárez. En 1939, amb
el triomf franquista, pogué fugir en un vaixell de guerra
cap a Orà (Algèria) i
d'allà marxà cap a Marsella (Provença,
Occitània). Després de passar per
diversos camps de concentració, treballà en la
construcció de la «Línia
Maginot» enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Quan
l'armistici amb els alemanys arribà a Tarascon d'Arieja
(Llenguadoc, Occitània),
on participà en la reconstrucció clandestina de
la CNT durant l'ocupació nazi.
En aquesta població conegué María
Río, que
esdevingué sa companya i amb qui tingué
una filla, Dhalia. Milità en la CNT i en Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA) i ocupà càrrecs orgànics, com
ara el de membre de la Comissió de
Relacions del departament d'Arieja. Quan ocupava la secretaria de
Propaganda del
Comitè Comarcal d'Arieja, Vicenç
Sendrós Nolla va morir durant la nit del 18 al 19 de maig de
1994
a
l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou
enterrat a Ornolac e
Ussat (Llenguadoc, Occitània), població on
residia i on reposava sa companya. ***
Enrico
Maltini - Enrico Maltini: El 5 de desembre de 1939 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Enrico Maltini. A finals dels anys seixanta entrà a formar part de la Joventut Llibertària de Milà (Llombardia, Itàlia), després anomenada Bandera Negra, i en el Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa. El març de 1969, dins de Bandera Negra, un grup de militants (Amedeo Bertolo, Umberto Del Grande i Giuseppe Pinelli) fundaren la Creu Negra Anarquista (CNA), l'objectiu de la qual fou ajudar a la realització d'activitats anarquistes antifranquistes organitzades per la Creu Negra Internacional (CNI), com ara la fundada per Stuart Christie al Regne Unit. Arran de l'anomenada «estratègia de la tensió» (explosions de bombes, detencions de militants, assassinat de Giuseppe Pinelli, etc.), la CNA se centrà en la realitat italiana i ell prengué el relleu de Pinelli. En aquesta època participà activament en la campanya de suport a Pietro Valpreda i de denúncia de l'assassinat de Pinelli. En 1973, amb l'alliberament de Pietro Valpreda, la CNA es va dissoldre i ell continuà la seva tasca de recopilar informació i de contrainformació i de militància en el moviment anarquista, especialment en el Circolo Ponte della Ghisolfa de Milà. També milità en els Grups Anarquistes Federats (GAF) i el grup «Milano 2», que es dissolgueren a meitat dels anys setanta. Col·laborà habitualment en les revistes A Rivista Anarchica i Libertaria. En 2013 publicà, amb Gabriele Fuga, el llibre E a finestra c'è la morti. Pinelli: chi c'era quella notte. Es guanyà la vida com a professor universitari del Departament de Ciències Alimentàries de la Facultat d'Agricultura de la Universitat d'Udine (Friül). Diagnosticat de càncer, Enrico Maltini va morir un mes després, el 27 de març de 2016, a Milà (Llombardia, Itàlia). Aquell mateix any es reedità el seu llibre sota el títol Pinelli. La finestra è ancora aperta. Defuncions
Louis Lumet dibuixat per Bertin -
Louis Lumet: El 5
de desembre de 1923 mor a París (França) el
periodista, poeta, escriptor, francmaçó
i propagandista anarquista Louis Joseph Lumet. Havia nascut el 8 de
gener de
1870 a Issoudun (Centre, França). Fill d'una
família que s'havia implicat en
els fets revolucionaris de 1848, sos pares es deien Jean Baptiste
Lumet, vinyataire,
i Louise Dérouet, i dirigien una fàbrica de
pelleteria. Després de fer estudis
amb els Sacerdots del Sagrat Cor de Jesús d'Issoudun,
marxà cap a París, on es guanyà
la vida treballant d'empleat d'assegurances. En la dècada
dels noranta vivia amb
sos pares al número 10 del carrer Nicolo del XVI Districte
de París. El 8 de
maig de 1891 va ser declarat exempt per a fer el servei militar per
«feblesa de
constitució», aquesta exempció va ser
renovada el 23 de maig de 1892, i en les
posteriors (1894, 1901, 1907), fins que finalment va ser alliberat de
les obligacions
militars en 1916 per «feblesa general». Entre
novembre de 1891 i febrer de 1894
col·laborà en la revista anarquitzant L'Art
Social, de Gabriel Delasalle
(Gabriel de la Salle). Interessat en diverses
disciplines (literatura,
història, sociologia, teatre, arts decoratives,
ciència, etc.), a més de la Revolució
Social, debutà literàriament, molt
influït pel moviment simbolista, en temps del
cas Dreyfus, juntament amb Stéphane-Georges Lepelletier de
Bouhélier (Saint-Georges
de Bouhélier) i Eugène Montfort, i fou
amic d'Albert Fleury i de Charles-Louis
Philippe. Participà en el cenacle literari de la
Montagne-Sainte-Geneviève de París,
juntament amb Émile Janvion i altres. En aquests anys
col·laborà en diferents
publicacions anarquistes, com ara La Grève
Générale (1893-1895 i
1899-1900), L'Effort (1896-1902) i Le
Libre (1897-1898). L'abril
de 1895 creà a París la revista
d'inspiració llibertària, en defensa de l'art
social i de les idees naturistes, L'Enclos. Arts; dits et
faits, pour le
mieux (1895-1899), juntament amb Fernand Pelloutier,
Charles-Louis Philippe,
Jacques-Gabriel Prod'homme i altres amics (Jean Baffier,
Léon Frapié, René
Ghil, Lucien Jean, Albert Lantoine,
Hugues Lapaire, Léon Riotor, etc.), publicació
que dirigí, administrà i en la
qual col·laborà, i de la qual es
desmarcà el maig de 1897. Entre 1895 i 1901
col·laborà en Le Libertaire i
Le Supplément Littéraire des Temps
Nouveaux publicà textos seus. En 1896 vivia al
número 7 del carrer de
l'Annonciation del barri parisenc de Passy. Va ser admès en
la «Chevalerie du
Travail», una mena de francmaçoneria sindical.
Entre 1897 i 1901 col·laborà en La
Revue Naturiste –en el número 3, de maig
de 1897, publicà l'article «Pour
les femmes contre le feminisme», on criticava el
parlamentarisme de les feministes.
Durant la primavera de 1897 fundà el
«Théâtre Civique», dins del
marc de
l'anomenat «Teatre Social», que representava obres
dramàtiques revolucionàries
als barris obrers, a més de fer cursos de teatre i
d'espectacles. També participà
en societats per divulgar al gran públic l'obra dels
artistes d'aleshores. En
1899 col·laborà en Le Journal du Peuple,
diari dirigit per Sébastien
Faure, destinat a adherit els llibertaris a la causa d'Alfred Dreyfus.
En març
de 1899 fou un dels fundadors de la Societat de les Universitats
Populars, la
qual el 9 d'octubre d'aquell any s'instal·là al
Faubourg de Saint-Antoine i
serà l'origen de la creació de gairebé
120 universitats populars en els anys
següents. L'hivern de 1900 va fer costat el «Grup de
Solidaritat Internacional i
d'Ajuda als Detinguts». L'abril de 1901 signà, amb
altres escriptors francesos,
un manifest en suport de la Rússia revolucionària
engegat per escriptors
russos. També l'abril de 1901 cofundà, amb
Édouard Massieux, el grup «L'Art
pour tous», lligat a la Federació de les
Universitats Populars (FUP), que, a més
d'organitzar visites guiades als museus, publicà entre 1903
i 1905 una revista mensual
del mateix títol i de la qual fou editor
científic. El febrer de 1903 s'adherí
al grup dels «Chansonniers Socialistes». En el
número del 27 de juny de 1903 el
diari parisenc L'Intransigeant l'acusà
de nacionalista i de «socialista
reaccionari». En aquesta època, ja declaradament
francmaçó, es decantà pel
socialisme d'Alfred Léon Gérault-Richard i
col·laborà en el diari republicà La
Petite République, on en 1904 va publicar en
lliuraments «Les cahiers d'un
congréganiste» i una mena d'autobiografia,
«Le chaos», que després va ser
editada en llibre. Cap el 1906 va ser nomenat inspector general
d'ensenyament
de dibuix a la Direcció de Belles-Arts i aquest mateix any
va fer, amb Albert Keim,
una sèrie de biografies (Balzac, Beethoven, Berlioz,
Dickens, Diderot, Edison, Hugo,
Lamartine, Musset, Pasteur, Shakespeare, Tolstoi, Wagner, Washington,
etc.)
sota el títol Les grans hommes. El 20 de
juliol de 1907 testimonià
davant el I Tribunal del Sena en el judici sobre l'autoria de la
música de L'Internationale,
mostrant-se partidari de Pierre Degeyter i no de son germà
Adolphe Degeyter. Desmarcat
totalment de la causa social i del moviment obrer, en 1914
s'arrenglerà en la
«Unió Sagrada». Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques,
com ara Le XIXe Siècle, L'Almanach
Socialiste Illustré, Les
Arts Français, Le Chambard Socialiste,
Comoedia, Coopération
des idées, L'Éclaireur de
l'Ain, La France Libre, La
Grande Revue, L'Indépendant du Cher,
La Lanterne, Lutèce,
L'Homme Libre, Messidor, Le Mouvement Socialiste,
Paris-Journal, La Plume, La Presse,
Le Rappel, La Revue de
Paris, etc. A més de les citades obres,
publicà Le Meilleur mire,
rythmes, poème du livre «Etre» (1893),
Contre ce temps (1896), La
vie d'un (1897), Conversation avec Idéa
(1897), La fièvre
(1898), Le chaos (1901), Le
Théâtre Civique (1900), L'Art
pour
tous (1904), Napoléon I. Empereur des
Français (1908), Le dessin par
les grands maîtres (1912, amb Yvanhoé
Rambosson), Pasteur. Sa vie, son
œuvre (1914 i 1922), Les
écoles en 1792 et en 1914-1917 (1917,
traduït al castellà aquell mateix any), La
Défense Nationale. Un an de
guerre (1915), La France
héroïque et ses alliés (1914-1916)
(1919,
amb Gustave Geffroy i Léopold-Lacour), Georges
Clemenceau. Sa vie, son
oeuvre (1919, amb Gustave Geffroy), Les enfants de
la patrie en
1792-1795 et les pupilles de la nation (1914-1918) (1919),
entre d'altres.
Abans de morir, dirigí els serveis de propaganda de
l'Exposició d'Arts
Decoratives i Industrials Modernes que se celebrà entre
abril i octubre de 1925
a París, però, greument malalt, Louis Lumet va
morir el 5 de desembre de 1923
al seu domicili, al número 6 del carrer Froidevaux, del XIV
Districte de París
(França) i va ser enterrat a la seva població
natal d'Issoudun, amb exèquies a
l'església de Saint-Cyr d'aquesta població. Dies
abans de morir, el 26 de
novembre de 1923, s'havia casat al XIV Districte de París
amb Augustine Claire
Eugénie Pigot. Amic de l'escultor Jean Baffier, a qui
defensà tota sa vida
malgrat el seu reaccionarisme i el seu antisemitisme, donà
dos obres d'aquest
al Museu d'Issoudun i al Museu de Nevers (Borgonya, França). ***
José Badía Arpal (1932) - José Badía Arpal: El 5 de desembre de 1936 és assassinat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Badía Arpal –el segon llinatge a vegades citat de diferents maneres (Arnal, Arcal, etc.). Havia nascut el 18 d'agost de 1905 a Quinto de Ebro, actual Quinto, (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Julián Badía, administrador de finques, i Dolores Arpal. Era el tercer fill d'una família de 10 germans i germanes. En 1912 es traslladà amb sa família al barri rural de Movera de Saragossa (Aragó, Espanya), on son pare havia estat destinat. Estudià a l'Escola Pública Infantil de Morevera i posteriorment alguns cursos a les Escoles Pies de Saragossa. Després de treballar de mosso en alguns comerços de Saragossa, tornà a Movera, on treballà de jornaler. El març de 1926 començà a fer el servei militar al Regiment de Sapadors i Minadors de Saragossa i un cop acabada la mili retornà a Movera. El 9 de novembre de 1932 es casà amb María Zapater Buisán, amb qui tingué un infant (Jesús). Militant destacat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Movera, la qual presidia en 1936, es distingí pel seu antisectarisme i moderació –es diu que hi anava a missa els diumenges–, per haver ajudat a nombroses persones a aprendre a llegir i a escriure i per la seva intervenció com a negociador en diversos conflictes laborals. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, sa família quedà dividida en dos bàndols: el lleial, en el qual es trobava son pare Julián i sos germans José i Miguel; i el rebel, en el qual hi havia sos germans Julián, militar, i Agustín, guàrdia d'assalt. Detingut per la Guàrdia Civil, el 17 d'agost va ser internat a la presó saragossana de Torrero. José Badía Arpal va ser assassinat extrajudicialment de dos trets a la nuca el 5 de desembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya) i llançat en una fossa comuna d'aquest cementiri. Segons les autoritats franquistes, va ser alliberat aquell mateix 5 de desembre. Sa vídua, per a trobar feina i rebre una pensió, va ser pressionada perquè acceptés la mort de son marit com a una «mort violenta» sense causa política. El maig de 2014 Tasio Peña Jiménez estrenà el curtmetratge José Badía Arpal. Un crimen de su tiempo, on es repassa la seva trajectòria vital. ***
Alexandre Schapiro - Alexandre Schapiro: El 5 de desembre de 1946 mor a Nova York (Nova York, EUA) el destacat militant anarcosindicalista Aleksandr Moiseevic Shapiro, més conegut com Alexandre Schapiro o Sanya Schapiro. Havia nascut en 1882 a Rostov del Don (Rostov, Rússia). Sa família –d'origen jueu, revolucionària, lliurepensadora i atea– emigrà ben aviat a Turquia. A Constantinoble estudià al Col·legi Francès, on aprengué grec clàssic i modern, turc, rus i ido (llengua internacional, simplificació de l'esperanto) –més tard aprendrà anglès, alemany, castellà i búlgar. Quan tenia 11 anys començà a llegir els pensadors anarquistes. En 1898 marxà a París i es matriculà en biologia a la Sorbona amb la finalitat d'estudiar medicina, però no va poder acabar els estudis per manca de diners. En 1900 es reuní amb son pare a Londres, on entrà en contacte amb Piort Kropotkin –qui el prengué com a secretari donat els seus coneixements culturals i lingüístics–, Varlaam Txerkézov i Rudolf Rocker, i començà a militar en els cercles anarquistes jueus, amb els qual creà, el desembre de 1902, la «Federació Anarquista en llengua jiddisch». En 1907 fou delegat d'aquesta federació al Congrés Internacional d'Amsterdam i esdevé un dels secretaris de l'Oficina de Correspondència de la Internacional anarquista. En 1915, quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves idees anarquistes, s'oposà al conflicte i al «Manifest dels Setze». Com a Rudolf Rocker, fou internat en un camp durant la guerra per la seva oposició al reclutament obligatori. En aquesta època fou secretari del Comitè d'Ajuda de la Creu Roja Anarquista, organització de suport als presos llibertaris, especialment russos. Durant l'estiu de 1917, a Rússia, participà amb Volin en el periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball). Durant un temps ajudà els bolxevics en l'organització de la xarxa ferroviària i més tard en la Comissaria d'Assumptes Exteriors amb Giorgi Txitxerin. Després de l'anihilament de la guerrilla makhnovista i de la repressió de la insurrecció de Kronstadt, s'afegí a Emma Goldman i a Alexander Berkman en els intents de pressionar Lenin per obtenir la llibertat dels anarquistes empresonats i aleshores en vaga de fam. El febrer de 1921 participà en l'organització dels funerals de Kropotkin. Empresonat també, fou finalment expulsat de Rússia. Instal·lat a Berlín, organitzà el «Comitè de Suport als militants empresonats a Rússia» i coedita el periòdic Rabotxi Put (La Veu dels Treballadors), juntament al també anarcosindicalista rus Grigorij Maksimov. El desembre de 1922 participà activament en el constitutiu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Berlín, on va escriure un primer esbós dels seus estatuts i, juntament amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, fou un dels membres del seu Secretariat Internacional. Entre el 16 i el 20 de juny de 1931 assistí al IV Congrés Mundial Anarquista a Madrid. Entre 1932 i 1933 visqué a Espanya, on s'havia traslladat la seu de l'AIT, i participà en comissions de discussió amb els Sindicats d'Oposició (trentistes); també publicà articles en Solidaridad Obrera. Fou crític amb la «Plataforma Anarquista» promoguda per Nèstor Makhno i Piotr Arshinov, que considerava que havia adoptat les tàctiques, els mètodes de lluita i les formes d'organització del bolxevisme –també desaprovà la col·laboració governamental de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Guerra Civil espanyola. En 1933, fugint del nazisme, es refugià a París, on publicà La Voix du Travail i col·laborà en el periòdic berlinès Der Syndikalist i en Le Combat Syndicaliste, de Pierre Besnard. Després de França marxà a Suècia i finalment a Nova York, on publicà el mensual New Trends (Noves Tendències) fins a la seva mort. Entre 1945 i 1946 fou soci amb Isaac Radinowsky en una empresa que enviava paquets d'ajuda a l'URSS des de Nova York. Alexandre Schapiro va morir el 5 de desembre de 1946 d'una crisi cardíaca a Nova York (Nova York, EUA). Cal no confondre Alexandre Schapiro amb el també anarquista rus del mateix nom, conegut sota el pseudònim de Sacha Piotr Schapiro, i pare del gran matemàtic Alexandre Grothendieck. ***
Necrològica
de Jaume Tomàs Turull apareguda en el periòdic
tolosà CNT
del 29 de desembre de 1957 - Jaume Tomàs
Turull: El 5 de desembre de 1957 mor a Clarmont
d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista
Jaume Tomàs i Turull, conegut com Magret.
Havia nascut el 25 de juliol de 1890 a Igualada
(Anoia, Catalunya).
Sos pares es deien Jaime Ramon Lluís Tomàs Palou
i Teresa
Turull
Torrelles. Treballà de blanquer a Igualada. Membre de
l'«Ateneu
Pervenir» d'Igualada, fou un dels
promotors de l'«Agrupació
Lliurepensadora» d'aquesta
població. Abans de
la
Revolució formà part en diferents ocasions dels
Comitès Organitzadors
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels
Comitès de
Vaga, tants
en els
períodes legals com clandestins. Representà
diversos
sindicats
confederals d'Igualada
(Art Fabril, Construcció, Fusta,
Metal·lúrgica,
Molers, Transport i
Oficis
Diversos) en el Ple Regional de Catalunya de març de 1933 a
Barcelona.
Quan
esclatà la Revolució, l'estiu de 1936, va ser
membre de
les Patrulles
de
Control i segons alguns es distingí en tasques repressives a
la
rereguarda. En
1937 va haver de fugir a França després dels
«Fets
de Maig». En l'exili
fou un
dels organitzadors de la Federació Local de Clarmont
d'Alvèrnia de la
CNT. Sa
companya fou Jacinta Franquet, amb qui tingué una filla.
Malalt,
Jaume
Tomàs
Turull va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 6 de desembre– de 1957 al seu
domicili de
Clarmont d'Alvèrnia
(Alvèrnia, Occitània). ***
Necrològica
de Pedro Estavillo apareguda en el periòdic
mexicà Tierra
y Libertad de gener de 1963 -
Pedro Estavillo: El
5 de desembre de 1962 mor a Mèxic el magonista, anarquista i
anarcosindicalista
Pedro Estavillo. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. En
1911, amb
una germana seva, va fer costat la Revolució de la Baixa
Califòrnia (Mèxic)
encapçalada pels germans Flores Magón.
Instal·lat a El Centro (Califòrnia, EUA),
entre novembre de 1911 i 1917 col·laborà
econòmicament amb el periòdic
anarquista magonista Regeneración.
L'agost de 1912 signà la protesta per la detenció
arbitrària d'Eraclio Romero i
per l'injust tracte racista que rebien els treballadors mexicans a
Imperial
Valley a El Centro. Aquest mateix mes, en substitució de
Macario Vigil, va ser
nomenat secretari del «Grupo Regeneción Tierra y
Libertad» d'El Centro, que
havia estat fundat el 4 de febrer d'aquell any i que tenia com a
missió lluitar
pels ideals del magonista Partit Liberal Mexicà (PLM),
expressats en el
«Manifest» del 23 de setembre de 1911, i del qual
formaven part destacats
militants (Rosa Carrillo, Antonio García, Macario Vigil,
Damián Hernández,
Anastasio Mancillas, etc.). L'octubre de 1912 va ser un dels primers a
inscriure's en el sorteig organitzat pels jornalers de
Califòrnia, els
guanyadors del qual, un comptes de rebre cap premi, es veien obligats
moralment
a lliurar cinc dòlars per cobrir el dèficit pel
qual passava Regeneració
en aquesta època. El març de
1913 col·laborà en la campanya de fons per al
formació de la Casa del Obrer
Internacional de Los Angeles (Califòrnia, EUA). El juliol de
1917 participà
econòmicament en la recollida de calers per a assegurar la
salut de Ricardo
Flores Magón. Considerat com un dels iniciadors de
l'agrarisme revolucionari a
la Baixa Califòrnia, en els anys vint creà el
sindicat anarcosindicalista «Rojo
y Negro», molt actiu sobretot en el sector dels treballadors
del cotó, i que
atià l'ocupació de terres, moviment conegut com
«El Asalto a las Tierras».
Membre de la «Comunitat Agrària Mocho del
Sur», adherida a la Confederació
General del Treball (CGT), al Valle de Mexicali (Baja
Califòrnia, Mèxic), el
juny de 1936 signà, amb Jesús Cibrián
i Leonardo Prado, un manifest, dirigit a
totes les comunitats agràries i sindicats pagesos, i al
president de la República,
on es denunciava la situació d'explotació que
històricament patien els
camperols mexicans a mans de la «Colorado River Land
Company». Amb alguns
companys, construí una escola al seu poble. Malalt durant
més de vint anys,
Pedro Estavillo va morir el 5 de desembre de 1962 a Mèxic.
Deixà companya, tres
fills i dues filles. ***
Marius
Ricros - Marius Ricros: El 5 de desembre de 1968 mor a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) el mariner anarquista Antonin Marius Ricros, conegut com Marius Ricros. Havia nascut el 8 de setembre de 1898 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Siran (Alvèrnia, Occitània). Sos pares es deien Jérémie Ricros i Anne Lamoureux. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Sa companya fou Yvonne Madeleine Peccavet. Marius Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 al seu domicili del llogaret de Le Frau de Ganhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Guido
Kopp - Guido Kopp: El 5
de desembre de 1971 mor a Salzburg (Salzburg, Àustria) el
revolucionari de
tendència llibertària Guido Kopp. Havia nascut el
17 de març de 1896 a Ruderting
(Baviera, Imperi Alemany). Quan era estudiant, el novembre de 1918 va
ser
nomenat president del Consell de Soldats de Rosenheim de la
República dels
Consells de Baviera. El 7 d'abril va constituí la
República dels Soviets de
Rosenheim i declarà l'estat de setge. A principis de maig
unitats regulars de
l'exèrcit i escamots dels Freikorps
«Oberland» (grups paramilitars) anihilaren
la resistència revolucionària a les principals
ciutats bavareses. El 4 de maig de
1919 va ser detingut quan fugia de la repressió al barri de
Kolbermoor de
Rosenheim. Fou jutjat en un judici sumaríssim, acusat de
«propaganda contra la
guerra» i de «complicitat en el delicte de
traïció a la pàtria» i
condemnat a
mort. Traslladat a Munic, pogué alliberar-se de
l'execució, però va ser jutjat
en consell de guerra per un tribunal estatal i condemnat a vuit anys de
reclusió que complí en una presó
bavaresa d'Straubing. Un cop lliure s'afilià
al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista
d'Alemanya). En
1930 emigrà a Àustria i en 1934 va ser detingut
per la seva participació, com a
membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa
Republicana),
organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratische
Partei Österreichs
(SPÖ, Partit Socialdemòcrata d'Àustria),
en els fets revolucionaris de febrer
d'aquell any i expulsat a Txecoslovàquia. L'octubre de 1936
anar a lluitar en
la guerra d'Espanya. D'antuvi, a Barcelona (Catalunya),
ingressà en la
comunista «Centuria Thälmann»,
però ben aviat, arran de continus conflictes amb
els dirigents estalinistes, canvià, juntament amb altres
voluntaris, a les milícies
anarquistes. Amb Ferdinand Götze, Gerhard Thofern i Eugen
Scheyer, fundà a
començaments de 1937 el Sozialrevolutionäre
Deutsche Freiheitsbewegung (SRDF,
Moviment Llibertari Alemany Socialrevolucionari), dissident de
l'organització Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys). L'SRDF
pretenia agrupar
tots els voluntaris alemanys no comunistes que lluitaven a la guerra
d'Espanya
en una única unitat militar, amb el reclutament d'exoficials
russos i nacionalsocialistes
opositors. Arran dels fets de «Maig de 1937»
fugí de la Península i el 10 de
maig d'aquell any va ser detingut a Salzburg per haver retornat
il·legalment a Àustria
i lliurat a la Gestapo de Munic. Fins al final de la II Guerra Mundial
estigué
reclòs als camps de concentració de Dachau (de
juny de 1937 a setembre de 1939)
i de Buchenwald (de setembre de 1939 a l'11 d'abril de 1945), quan fou
alliberat per les tropes nord-americanes. En 1946, sobre les seves
experiències
en aquests camps, va escriure el llibre autobiogràfic Ich aber habe leben müssen... Die Passion
eines Menschen des 20.
Jahrhunderts (Però he de viure... La
passió d'un home del segle XX). Durant
la postguerra s'instal·là a Salzburg, on en 1947
aconseguí la ciutadania
austríaca. Fou membre de la Junta del Consell de Pau de
l'Estat de Salzburg. Guido
Kopp va morir el 5 de desembre de 1971 a Salzburg (Salzburg,
Àustria). ***
Autoretrat
d'Umberto Candoni - Umberto Candoni: El
5 de desembre de 1972 mor a Tolmezzo (Càrnia,
Friül) el
fotògraf anarquista
i anarcosindicalista Umberto Candoni. Havia nascut el 26 d'octubre de
1883 a Cedarchis (Arta Teme, Friül). Era fill de Luigi Candoni i
Luigia De
Tina. D'antuvi treballà de mecànic,
després d'ajudant en la construcció i
finalment de fotògraf. Entre 1905 i 1906 va fer el servei
militar i ja de ben
jovenet desenvolupà a la regió friülana
de Càrnia una intensa tasca de
propaganda socialista i antimilitarista. En aquests anys, va ser
denunciat per
fer conferències anticlericals sense permís de
les autoritats i per «incitació
a l'odi de classe». En 1908 es casà amb Maria
Monai, amb qui en 1911 tingué un
fill, Prometeo Apollo Candoni, que d'adult va ser un important
industrial. El
maig de 1908 va ser processat per distribució a militars del
II Regiment Alpí
exemplars del fullet de Gustave Hervé L'antimilitarismo
spiegato al popolo.
En 1910, quan treballava d'ajudant en la construcció del
tram ferroviari
Asti-Chivasso, organitzà un moviment vaguístic.
En 1912, després de passar per
Suïssa, emigrà als Estats Units, on
s'integrà en les lluites del sindicat
anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers
Industrials del
Món). En 1913 retornà de bell nou a
Itàlia i, després d'un temps a
Sicília, en
1914 s'instal·là a Amaro (Càrnia,
Friül), on participà activament en
iniciatives anarcosindicalistes. En 1915, quan Itàlia
entrà en la Gran Guerra,
va ser cridat a files i integrat en un regiment d'Enginyers.
Després del
conflicte bèl·lic, participà en
l'organització de les grans lluites obreres del
moment. El juliol de 1919 va ser nomenat president del Cambra del
Treball de
Càrnia, els delegats de la qual majoritàriament
s'adheriren a les idees
anarcosindicalistes. En els primers mesos de 1920 el sector llibertari
va caure
en minoria i va ser cessat de la presidència de la Cambra
del Treball.
Posteriorment va ser un dels organitzadors de l'anarcosindicalista
Unió
Sindical Italiana (USI) i de la Federació
Llibertària de Càrnia. L'abril de
1920 va presidir el congrés de la Federació
Provincial Llibertària, que se
celebrà a Tolmezzo (Càrnia, Friül). El
maig de 1920 va ser detingut arran de
l'ocupació per part de grups de treballadors de 27 municipis
de Càrnia, que
continuà amb la proclamació de la vaga general a
tot el Friül. L'octubre de
1920 va ser novament detingut perquè al seu estudi
fotogràfic, que havia creat
al costat dels locals de l'USI a Tolmezzo, la policia va trobar
nombrosos cartutxos
de metralladora. Després d'uns mesos empresonat, un cop
lliure reprengué la
seva feina de fotògraf i les seves activitats anarquistes.
En 1924, per motius
laborals, engegà una viva errant arreu de França,
Càrnia i el sud d'Itàlia,
fins a establir-se finalment en 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Vidu en
1926 de Maria Monai, es casà amb la professora Paola
Beltrame. L'agost de 1932
emigrà clandestinament a França i,
després d'un temps a Llemotges (Llemosí,
Occitània), on va viure amb una polonesa,
s'instal·là a Villeneuve-le-Roi (Illa
de França, França), on hi havia una important
colònia d'exiliats italians. A París
va fer diverses conferències i, sempre en contacte, amb
l'emigració anarquista
italiana, participà en les activitats de la Liga Italiana
dei Diritti dell'Uomo
(LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1936
mantingué correspondència
amb Camillo Berneri. El gener de 1937 va ser responsable de la
Federació Regional
Anarquista de París i del «Comitato Anarchico
Italiano Pro-Spagna». Sempre
obert a la participació amb altres organitzacions
antifeixistes, donà suport a
la necessitat d'un acord amb la «Giustizia e
Libertà» (GL, Justícia i Llibertat)
i els socialistes «maximalistes». El 19 de febrer
de 1939 va fer al cafè «Chope
de Strasbourg» de París la conferència
«Libertà dei populi». El 20 d'abril de
1939, moment en el qual vivia a Sainte-Geneviève-des-Bois
(Illa de França,
França), va ser interceptat amb el passaport caducat des de
1934; jutjat per
aquest fet, el 2 de juny de 1939 va ser condemnat en
rebel·lia pel Tribunal de Moret-sur-Loing
(Illa de França, França) a tres mesos de
presó i a 100 francs de multa. La II
Guerra Mundial la passà a França.
Després de la guerra retornà a Itàlia
i s'instal·là
a Comeglians (Càrnia, Friül), on regentà
un important estudi fotogràfic, en el
qual es formaren destacats fotògrafs (Mauro Agarinis, Dino
Dario, Gino Del Fabbro
i Luigi Gardel), tot fent propaganda pacifista, antimilitarista i
internacionalista.
En 1948 constituí el Moviment Friülà Pro
Pau Universal (MFPPU), del qual va ser
nomenat secretari. Va ser el fundador de l'editorial
«Cittadini del Mondo» i en
1950 publicà el fullet La scuola del bene e del
male. Umberto Candoni va
morir el 5 de desembre de 1972 a Tolmezzo (Càrnia,
Friül). En 1995 el «Gruppo
Gli Ultimi» organitzà una gran retrospectiva
fotogràfica de Candoni al Palazzo
Frisacco de Tolmezzo. El seu treball fotogràfic s'ha
revalorat força en els
últims anys. En 1999 es publicà el llibre de
Giorgio Ferigo i Marco Lepre La
Carnia di Candoni. Così vicina, così lontana.
Entre el desembre i el gener
de 2023 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà
una nova retrospectiva i homenatge al
destacat fotògraf local. ***
Necrològica
de Francisco Blanco Ponce apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 24 de març de 1974 - Francisco Blanco Ponce: El 5 de desembre de 1973 mor a Rennes (Bretanya) l'anarcosindicalista Francisco Blanco Ponce. Havia nascut el 30 de juliol de 1908 a Màlaga (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Antonio Blanco i Margarita Ponce. Fou un dels responsables del Sindicat de Taxistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou milicià en les columnes confederals durant la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació va ser detingut pels alemanys i deportat com a treballador forçat a l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes). Després de la II Guerra Mundial treballà d'obrer de la construcció i s'integrà en la Federació Local de Rennes de la CNT. En 1972 va fer una conferència a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sa companya fou Natividad Carmen Pérez de la Plaza. Francisco Blanco Ponce va morir el 5 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de desembre– de 1973 al seu domicili de Rennes (Bretanya). ***
Necrològica
de Carlos Vicente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 13 de febrer de 1977 - Carlos Vicente: El 5 de desembre de 1976 mor a Oakville (Ontario, Canadà) l'anarcosindicalista Carlos Vicente. Havia nascut en 1902 a Begís (Alt Palància, País Valencià). De ben jove començà a treballar i a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució sembla que participà en el moviment col·lectivista. En 1939, amb el triomf franquista, s'amagà fugint de la repressió i en 1947 passà clandestinament a França. Posteriorment emigrà al Canadà, on continuà pertanyent al nucli confederal i sostingué financerament els moviments de solidaritat amb l'Espanya antifranquista. ***
Ethel Mannin - Ethel Mannin: El 5 de desembre de 1984 mor a Teignmouth (Devon, Anglaterra) la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. Havia nascut el 6 d'octubre de 1900 a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra). D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres. ***
Camp
de concentració de Vernet - Nemesio Oteros Polo: El 5 de desembre de 1994 mor a Brageirac (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Nemesio Oteros Polo, conegut com Nardo. Havia nascut el 28 d'abril de 1907 a Nueva Carteya (Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família molt pobra, sos pares es deien Santiago Oteros i Nemesia Polo. Quan tenia sis anys ja recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a escola abans de ser expulsat per insultar el mestre; així i tot, aconseguí una important cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels defensors dels jornalers recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936, formà part del grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels organitzadors del Comitè Revolucionari del poble, comitè que no es caracteritzà per cap acte violent –el capellà va ser reciclat a infermer–, i de la nova col·lectivitat. Quan les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a Barcelona, on va fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa, Solidaridad Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra, amb la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració (Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i, després, en companyies de treballadors estrangers. Durant l'ocupació de França per les tropes alemanyes, treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després d'especialitzar-se en feines amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels nazis, no pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys per malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué establir-se a Brageirac. Amb l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT de Brageirac. Arran de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la tardor de 1945, fou nomenat secretari de la citada federació, càrrec que ocupà fins al final dels seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà de la coordinació de la CNT de Còrdova en l'Exili. També trobem col·laboracions seves, moltes signades sota el pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El Luchador i Tierra y Libertad, entre d'altres. Sa companya fou Carmen Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el 5 de desembre de 1994 a l'Hospital de Brageirac (Aquitània, Occitània). ***
Eugenio
Maggi - Eugenio Maggi: El
5 de desembre de 2003 mor a Sestri
Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Eugenio Maggi, conegut com Tebba.
Havia nascut el 17
de juliol de 1919 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Fou el quart fill de sis germans
i sos pares es deien Ettore Maggi i Giuseppina Cosmelli. Son pare
Ettore,
després d'haver estat acomiadat en 1926 de la seva feina
d'obrer especialitzat
a les drassanes navals de Riva Trigoso per la seva negativa a
afiliar-se al
Partit Nacional Feixista (PNF), obrí un taller al barri
genovès de Coronata,
que sistemàticament va ser assaltat i cremat pels escamots
feixistes, a més de
patir agressions físiques i detencions. En 1929 sa
família es traslladà a la
barriada de Sestri Ponente –coneguda com «Sestri la
Rossa» (Sestri la Roja)–,
on Eugenio començà a treballar amb 14 anys en una
factoria de torrefacció cafetera;
més tard esdevingué operari a la
fàbrica d'automòbils i de carrosseria
ferroviària «San Giorgio» a Sestri
Ponente. Després de conèixer l'anarquista
Antonio Dettori, el seu sentiment antifeixista es decantà
pel pensament
llibertari i començà a participar en les
activitats de la clandestina Federació
Comunista Llibertària (FCL). Després de la
«Proclama Badoglio» del 8 de
setembre de 1943 i de l'entrada en vigor de l'armistici entre
Itàlia i les
forces armades aliades, es començà a recuperar a
Sestri Ponente les armes
abandonades pels soldats en retirada i a partir de l'11 de setembre es
desencadenà el primer acte de resistència armada
contra les tropes alemanyes,
en el qual participà, juntament amb els seus amics Vittorio
Zecca i Giacomo
Pittaluga. Després s'uní a un grup
d'acció de la Brigada «Squadre d'Azione
Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana)
«Malatesta», organitzada per
Antonio Dettori de l'FCL. Els seus companys entraren en altres grups,
Vittorio
Zecca en la Brigada Autònoma «Langhe» i
Giacomo Pittaluga en una brigada de la
Divisió Garibaldina «Coduri», que
actuà al Tigullio genovès. El 24 de juliol de
1944 Maggi va ser detingut a la Piazza Baracca, juntament amb Francesco
Fusaro,
Gino Fioresi i Gino Rossi, per mor de la delació d'una espia
infiltrada en la
Brigada «Malatesta». Traslladat a la
Direcció de Policia de Gènova, va ser
interrogat pel tristament famós comissari Giusto Veneziani,
cap de la Secció
Política de la policia genovesa. L'agost de 1944 va ser
traslladat a la presó
milanesa de San Vittore, on presencià diversos afusellaments
de companys, i el
mes següent va ser enviat al camp de concentració
de Bolzano, on va ser lliurat
a les Walffen-SS alemanyes per les autoritats feixistes de la
República Social Italiana de Salò. El 7
de setembre de 1944 arribà al lager
de Flossemburg i l'octubre d'aquell any va ser enviat al camp de
treball de
Kottern, depenent del camp de concentració de Dachau, on va
ser registrat sota
la matrícula 116335 i destinat a treballs forçats
a l'establiment on es
construïa el coet balístic V2. El 10 d'abril de
1945 va ser traslladat al camp
principal de Dachau. Tingué sort i pogué
aguantar, encara que en forma
d'esquelet vivent, fins l'alliberament del camp per les tropes
nord-americanes
el 29 d'abril de 1945. Després de romandre
gairebé un mes en un hospital de la
Creu Roja Internacional recuperant-se, el maig de 1945
retornà a Itàlia. A
Gènova s'integrà en la Brigada Garibaldina
«Alpron», com a comissari de
destacament. Durant la postguerra treballà com a obrer en
una fàbrica genovesa
i fins i tot marxà fora de Ligúria i
d'Itàlia per fer feina, passant períodes a
França, a Trieste, a Siracusa o a Càller, ciutat
de Sardenya on romangué més de
10 anys, i sempre participant en les lluites polítiques i
sindicals
d'aleshores. També va prendre part en la revolta de
Gènova del 14 de juliol de
1948 i en el motí antifeixista genovès del 30 de
juny de 1960. ***
Enric
Casañas durant l'entrevista per al Memorial
Democràtic
(2010) - Enric Casañas Piera: El 5 de desembre de 2015 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Andreu Antoni Casañas i Piera. Havia nascut el 13 de juny de 1919 al barri de Vila de Gràcia de Barcelona (Catalunya). Era fill d'una família obrera compromesa en les lluites socials. Sos pares es deien Antoni Casañas Pau, jornaler, i Cristina Piera Pagès. Son avi matern, Josep Piera, fou un republicà federal que va portar sa filla Cristina a l'acabada de crear Escola Moderna de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Son oncle fou l'anarcosindicalista Simó Piera Pagès, molt amic de Salvador Seguí Rubinat. Quan Enric Casañas era nin sos pares se separaren i amb sa mare i son germà Rogeli es traslladà a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on son avi Josep Piera li va fer de pare. Sa mare treballà de teixidora en una fàbrica. Quan tenia 12 decidí abandonar l'escola i posar-se a fer feina. D'antuvi entrà en un taller on soldaven estris de perruqueria i després treballà de manobre al costat de son oncle. Finalment va fer de pintor en la construcció, professió en la qual va treballà la resta de sa vida. Amb 13 anys freqüentà l'Ateneu Popular de la Casa del Poble, l'escola local de la CNT; va anar als cursos nocturns de Salvador Lluch Cuñat (Máximo Llorca) a l'Escola Racionalista i assistí a conferències de destacats militants anarquistes (Tomás Cano Ruiz, Sebastià Clarà Sardó, Joan García Oliver, Gregori Jover Cortés, Ricard Sanz García, etc.). De totes les activitats que allí es feien (teatre, lectures, etc.), s'estimava especialment les del grup excursionista. En aquesta època començà a militar en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Coloma de Gramenet. Participà activament en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Barcelona. En 1935 va ser detingut –la premsa el bateja com El Cardenal, per mor del cardenal Salvador Casañas Pagès– per actes de sabotatge durant la vaga de tramvies i tancat 17 dies incomunicat a la Presó Model de Barcelona, però com que era menor d'edat, va ser enviat a l'Asil Durant del carrer Balmes de la capital catalana, d'on pogué sortir finalment gràcies a l'ajut de son oncle Simó Piera. Cap el 1936 milità en un grup d'afinitat del Sindicat de la Construcció de la CNT. Participà, amb sa mare i son amic Josep Gatell Comas, en la resposta popular contra el cop militar feixista de juliol de 1936, sobretot a la caserna de Sant Andreu. Després d'uns dies en les Patrulles de Control de Santa Coloma de Gramenet, el 24 de juliol de 1936 marxà al front d'Aragó amb la «Centúria Ascaso» de la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez, amb qui va fer una gran amistat. A Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) entrà a formar part del «Grupo Petróleo», juntament amb altres 36 milicians més, 12 dels quals amics de Santa Coloma de Gramenet, i entre ells son amic inseparable Josep Gatell Comas. També fou un dels responsables del Servei d'Intel·ligència Especial Perifèric (SIEP). En un intent de fer volar un pont a prop de Quinto (Saragossa, Aragó), el grup d'uns trenta guerrillers del qual formava part va ser descobert per les tropes franquistes i salvà la vida de miracle. Amb la militarització de les milícies fou sergent de la Secció Motoritzada de la 117 Brigada Mixta de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola destinat a l'Ebre, participant en les batalles de Belchite i de Terol. Malalt de sarna, hagué de ser hospitalitzat a la rereguarda. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França per Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser reclòs primer al camp de triatge d'Arles, i després als camps de concentració de Barcarès (illot D, barraca 25) i d'Argelers. Posteriorment va ser enviat a la 175 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a cavar trinxeres al Yonne (Borgonya, Centre, França) i a una obra en un camp d'aviació, contínuament bombardejat per l'aviació alemanya. Després de la desfeta de juny de 1940, anà cap a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va fer la verema a Elna (Rosselló, Catalunya Nord). A Marsella (Provença, Occitània) va ser acollit pel consolat mexicà al castell de la Reynarde i, gràcies a José Berruezo Silvente, aconseguí feina de ferrer a la zona del Cantal (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la reorganització confederal i establí contactes amb la Resistència, col·laborant en la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal. Fugint de les alemanys, anà a Bordeus (Aquitània, Occitània) i des d'aquesta ciutat en 1944 passà a Andorra, residint a casa del mestre anarquista Félix Carrasquer Launed. El 13 de juny de 1944, el dia que feia 25 anys, passà clandestinament a Barcelona. Passat un temps, aconseguí feina a València (País Valencià), on va romandre tres anys amb documentació falsa. Descobert per les autoritats, en 1951 decidí emigrar al Brasil amb son amic Josep Gatell Comas. A Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) va estar tres anys, passant penalitats, malària inclosa, i treballant de pintor. Finalment s'instal·là a São Paulo (São Paulo, Brasil), on amb un grup d'amics creà el Centre d'Estudis Socials (CES). En aquests anys d'exili milità en la CNT i en diverses organitzacions llibertàries brasileres, i freqüentà destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Joan Puig Elías, Josep Pujol Grua i Manuel Pérez Fernández. El gener de 1961 participà, com a enllaç des de terra, en l'«Operació Dulcinea», el segrest del vaixell Santa María a mans del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL, Directori Revolucionari Ibèric d'Alliberació). Al Brasil conegué Ermitas Dios Bugallo, filla d'un militant anarcosindicalista gallec, amb qui es va casà i amb qui tingué un fill, Germinal. Ermitas va morir 10 anys després i després d'això portà son fill a Barcelona per tal que visqués un temps amb l'àvia Cristina, mentre ell retornà a São Paulo per vendre la casa i arranjar papers. En 1975, poc abans de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Barcelona i es reuní amb sa família. Participà activament en la reorganització de la CNT. També s'apuntà al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i en una d'aquestes sortires conegué Maria Teresa, que esdevingué sa parella. En 1997 el seu testimoni va ser recollit per Eduard Pons Prades pel seu llibre Las guerras de los niños republicanos, en 1999 per a la biografia Ortiz. General sin Dios ni amo de José Manuel Márquez Rodríguez i Juan José Gallardo Romero, en 2005 per a la sèrie documental Las ilusiones perdidas d'Eugenio Monesma Moliner, i en 2010 per al Memorial Democràtic. També fou membre d'Amical de Mauthausen. Després de l'escissió confederal, fou assidu tant de la CNT com de la Confederació General del Treball (CGT) i fins el 2011 participà activament en tots els actes convocats per aquestes dues organitzacions. Els últims anys de sa vida patí Alzheimer i es va veure obligat a deixar de banda la militància. Enric Casañas Piera va morir el 5 de desembre de 2015 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri de les Corts de la ciutat. ---
|
![[04/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[04/12]") |
|
![[06/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[06/12]") |
|
|
| Actualització: 26-10-24 |