|
---
Anarcoefemèrides del 6 de gener Esdeveniments
Portada d'un número d'El Descamisado - Surt El Descamisado: El 6 de gener de 1879 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número d'El Descamisado. Periódico Rojo, primera publicació anarquista argentina, a part dels butlletins editats per grups de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La publicació, que volia aparèixer els dilluns i els dijous, era «roja» perquè estava impresa amb «tinta color sang» i anava directament contra l'aristocràcia, la burocràcia i el capital. L'editor responsable fou Pedro J. Sanarau. El primer número fou segrestat per la policia i no n'ha quedat cap exemplar. Només va poder publicar un número més, el 13 de gener de 1879. El 30 de novembre de 1955 tornarà a comparèixer la capçalera dirigida per Aníbal Leal. En 1973, dirigida per D. Cabo, com a òrgan d'expressió de la Juventud Peronista Revolucionaria «Montoneros», s'editarà una publicació amb aquest nom. *** Capçalera de Rabotnitcheska Misal - Surt Rabotnitcheska Misal: El 6 de gener de 1914 surt a Sofia (Bulgaria) el primer número del periòdic anarquista Rabotnitcheska Misal (Pensament Obrer), portava el subtítol en francès «Journal syndicaliste bimensuelle». El seu director fou Milan Manolev. Aquesta publicació era partidària de la constitució d'organitzacions anarcosindicalistes i es declarava «sindicalista pur», encara que molts dels seus membres eren anarcocomunistes, posicionant-se obertament per l'antimilitarisme i antipoliticisme. Hi va col·laborar Gueorgui Sheitanov. Un diputat del Partit Pagès col·laborà anònimament i sostingué la publicació econòmicament. En 1915, a causa de la Gran Guerra, deixà d'editar-se després d'haver publicat 21 números. En 1916 Milan Manolev fou detingut per la policia política búlgara i tancat en una presó política de Sofía. Durant els anys vint tornà a publicar-se setmanalment com a òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), amb Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov, com a editors responsables. L'octubre de 1944 encara sortí una nova sèrie, també òrgan de la FACB, dirigida per Gueorgui Dimitrov Karamikahilov i Mikhael Guerdjikov, que lluita per l'alliberament dels presos del règim comunista i que fou prohibida per les autoritats estalinistes després de vuit números. Rabotnitcheska
Misal (1914-1945) *** Capçalera de Solidaridad Obrera de Santiago - Surt Solidaridad Obrera: El 6 de gener de 1923 surt a La Corunya (Galícia) el primer número de Solidaridad Obrera. Semanario sindicalista. Órgano de la Confederación Regional de Galicia y portavoz de la CNT. A partir del número 88 (21 de febrer de 1925) la redacció es traslladà a Santiago, juntament amb el Comitè Regional gallec. Publicat en substitució de La Voz del Obrero, va ser una de les poques publicacions anarcosindicalistes que pogué eludir la dictadura de Primo de Rivera, continuant la seva tasca, encara que com la resta de les que sobrevisqueren, sotmesa a la prèvia censura militar que blanquejava habitualment les columnes. D'antuvi setmanal, en la seva última etapa fou irregular; publicà almenys 156 números, l'últim l'abril de 1927, i tenia una tirada d'uns 3.500 exemplars que es distribuïen a Galícia i a la resta de l'Estat. Dirigit per José Suárez Duque, en morí aquest fou substituït per Ricardo García –càrrec confirmat en un Ple Regional celebrat a La Corunya el 27 de gener de 1924–, i quan la redacció es traslladà a Santiago, en fou secretari Manuel Fandiño i Ezequiel Rey el director. Hi van col·laborar gairebé totes les plomes anarquistes conegudes, com ara Tomás Ortega, Eladio Díez, Miguel Jiménez, León Peñacorada, Juan Valjean, C. Estrada, José Villaverde, Gonzalo Soler, Sebastià Clara, Feliciano Benito, etc. A partir de juliol de 1927, Martínez Anido, que havia estat nomenat pel dictador subsecretari de Governació als pocs dies del cop d'Estat, decidí intervenir personalment i suspengué, gairebé simultàniament, els últims portaveus anarcosindicalistes que encara es publicaven. Han quedat poquíssims exemplars d'aquesta publicació. Solidaridad Obrera (1923-1927)
Naixements
Cels Gomis i Mestre -
Cels Gomis
Mestre: El 6 de
gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador
científic i escriptor
anarquista Cels Gomis i Mestre –certs autors citen Mestres
erròniament. Sos pares es deien Josep Gomis
Galtés i Josepa Mestre Figuerola. Cap al
1850 s'instal·là a Madrid amb sa
família. En aquesta ciutat va començar a
estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862,
abans de
deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a
Catalunya per treballar
en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la
Revolució
de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va
conèixer
Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa
vida, malgrat les
discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir
secretari del «Club dels
Federalistes», presidit per Almirall, i formà part
de la redacció d'El
Estado Catalán, periòdic fundat per
Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer
de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà
Federal de Barcelona i l'abril va participar
en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de
Tortosa», signat entre les
forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó,
i en la revolta
d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes
«intransigents» va
jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal
de 1869 va haver de
fugir a França i a Suïssa. En l'exili va
conèixer Bakunin i el 22 de gener de
1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista
bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció
ginebrina. De bell
nou a la Península el març de 1870, va participar
activament en l'organització
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)
d'antuvi a Zumarraga
(País Basc) i després a Madrid (Espanya),
presidint el primer acte públic de la
Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a
mecànic, va exercir el
càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del
consell de redacció
del primer òrgan oficial de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l'AIT La
Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la
formació llibertària dels
integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los
alguns dels
seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres
fullets. Durant l'any
1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la
Internacional, va
formar part de la comissió que s'entrevistà amb
el governador de Madrid per a
protestar contra l'actuació de la «partida de la
porra», en un banquet de
solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El
març de 1873,
residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la
Comissió Federal, li
va encarregar la traducció de la memòria del
Congrés de les seccions angleses
de l'AIT i li va demanar que treballés per la
constitució de la federació local
d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb
la madrilenya
Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va
traslladar a Barcelona
i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca
cultural,
folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir
d'aquesta data dedicà
molt de temps a realitzar estudis del folklore català que
foren publicats. Va
formar part del comitè de gestió de la Biblioteca
Arús barcelonina i va
col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia,
El
Productor, La Tramontana, etc. Durant la
dècada dels vuitanta va
publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració
que van ser molt comentats. El
14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de
Reus.
Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment
anarquista que es
preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força
les pràctiques
violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar
d'un projecte per
portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el
braç esquerre
en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte,
però va
continuar escrivint i en la convalescència va redactar el
llibre Cantares.
Després va abandonar la seva professió d'enginyer
de camins, que va exercir
arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc,
Aragó i Andalusia),
construint gran nombre de carreteres i línies
ferroviàries –durant les obres
recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del
folklore
popular, que desprès va classificar i va
publicar–, per
ocupar-se de la
direcció literària de l'editorial barcelonina
Seguí. Membre de l'Associació
d'Excursions Catalana i més endavant del Centre
Excursionista de Catalunya. Amb
una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en
català com en castellà,
especialment sobre literatura, lingüística,
agricultura, meteorologia,
botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot
llibres de text per
infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la
raó i del
coneixement científic com a instruments de
transformació de la societat i de
millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa
de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls
temporals (1884),La
lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició
facsímil en 1999), La
vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes
(1887, en
col·laboració), Costums empordanesas.
Dinars de morts, honras grassas
(1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de
confrontacions
(1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó
(1890), Botánica
popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en
1983 sota el
títol Dites i tradicions populars referents a les
plantes), Cantares
castellanos (1892), Cantars catalans
(1893), Cantares i dictats
tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),
Rudimentos de la
agricultura española (1900), De las
plantas y sus aplicaciones
(1895), Dictats tòpichs catalans (1901),
Literatura popular catalana
(1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia
general de
Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana.
Aplec de casos de
bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987,
pòstum), etc.
Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell
dos opuscles
plenament anarquistes, El catolicismo y la
cuestión social (1886) i A
las madres (1887). Va traduir i prologar al
castellà el llibre d'Almirall Lo
catalanisme (1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de
juny de 1915 a
Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va
ser cedit
per la família a l'Arxiu Històric Municipal de
Reus. Son nét, Cels Gomis i
Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar
materials de son avi. ***
Hristo
Botev, i la seva signatura, fotografiat per Toma Hitrov (Bucarest, maig
de 1875) - Hristo Botev: El
6 de gener –el 25 de desembre segons el calendari
julià búlgar de l'època– de
1848 neix a Kalofer (Plovdiv, Bulgària) el poeta,
revolucionari
nacionalista i
introductor de l'anarquisme a Bulgària Hristo Botov Petkov,
més conegut com Hristo Botev,
i considerat un dels
herois nacionals búlgars. Era fill d'una família
cultivada i progressista, que
havia tingut nou infants i dels quals havien surat sis. Sa mare es deia
Ivanka
Stoykova Driankova i era coneixedora de més de tres-centes
cançons populars del
folklore búlgar. Son pare, el professor, periodista i
traductor literari Botyo
Petkov, fou una de les figures més importants del moviment
anomenat
«Renaixement Nacional Búlgar», dedicat a
lluitar contra la dominació otomana a
Bulgària. Son pare, que havia estudiat a Rússia,
dotà la biblioteca escolar de
Kalofer de nombrosos llibres en rus i en francès, llibres
que exerciren una
gran influència en el petit Hristo i en Ivan Vazov, altre
dels futurs grans
poetes búlgars. A finals d'octubre de 1863,
després d'acabar els estudis
primaris i una part dels secundaris a l'escola on ensenyava son pare a
Kalofer,
va ser enviat, gràcies a una beca promoguda pel
lingüista Nayden Gerov,
aleshores cònsol de Rússia a Plovdiv, a acabar la
secundària al II Institut d'Odessa
(Ucraïna, Imperi Rus; actual Ucraïna), un dels
més prestigiosos de la ciutat,
on s'introduirà de valent en la literatura russa,
però també en els reglaments
cruels i els càstigs corporals de l'educació
d'aleshores. Considerà que aquest
institut era una mena de «colònia
penitenciària» i l'abandonà, fent
estudis
durant un any a les facultats d'història i de filologia de
la Universitat d'Odessa.
Després va fer de mestre dos anys a Odessa i a
Bessaràbia (Zadounaevka) i és en
aquesta època quan començà a escriure
els seus primers poemes, alhora que establí
contactes amb els moviments revolucionaris polonesos i russos. A
començaments
de 1867 retornà a Kalofer per a substituir temporalment com
a professor a son
pare malalt. L'11 de maig de 1867, durant la celebració de
la festa dels sants
Ciril i Metodi, organitzada per son pare, va fer un discurs
públic improvisat
en contra de la dominació de l'Imperi Otomà i de
la burgesia búlgara; arran
d'aquest fet, va ser desterrat. Retornà a Odessa,
però la manca de diners el
portà a viatjar a Romania, on aleshores hi havia un nombrosa
colònia d'exiliats
búlgars. A Brăila (Muntènia, Romania)
treballà amb Dimitar Panitchkov per al
periòdic Dunavska Zora
(Alba del
Danubi), i s'acostà al revolucionaris bulgars Zhadzhi
Dimityr i Stefan Karadzha.
L'estiu de 1867 entrà a formar part del grup insurgent armat
de Jeliu Voyvoda,
del qual ocupà la secretaria. El setembre de 1867 es
matriculà en la facultat
de medicina de Bucarest, però l'hagué d'abandonar
per qüestions econòmiques. Sense
recursos, hagué de viure de manera bohèmia i
durant un temps compartí
penalitats amb son amic Vasil Levski, un dels membres destacats de la
insurgència búlgara, fent vida en un
molí abandonat a prop de Bucarest. Entre
febrer de 1869 i maig
de 1871, sempre en
contacte amb el moviment revolucionari búlgar,
treballà, gràcies al suport de
Hristo Gueorguiev, de mestre a Bessaràbia (Alexandria,
Izmaïl, etc.) fent
classes de búlgar. A Izmaïl conegué el
revolucionari rus Sergei Netxaiev. Els
fets de la Comuna de París el marcaren profundament i
decidí adaptar la seva
estructura política a la realitat búlgara. El 10
de juny de 1871 començà a
editar el periòdic revolucionari Duma
na
Bulgarskite Emigranti (La Paraula dels emigrants
búlgars), on publicà
poemes. L'octubre de 1871 participà en la reunió
anual de l'Associació del
Llibre Búlgar. En aquesta època va fer una gran
amistat amb el revolucionari
rus Nikolai Meledin (Alexandre Florescu).
L'abril de 1872, acusat d'activitats revolucionàries i de
conspiració, va ser tancat
durant uns mesos a la presó de Focşani (Vrancea, Romania) i
aprofità la seva
reclusió per a col·laborar i establir relacions
amb el moviment revolucionari
rus. Col·laborà amb el periòdic
revolucionari búlgar de Lyuben Karavelov Svoboda
(Llibertat), on també treballà
com a impressor. En aquests anys realitzà nombrosos estudis,
especialment
lingüístics (rus, romanès,
francès) i establí contactes amb revolucionaris
russos exiliats a Anglaterra i a Suïssa, especialment amb els
cercles
bakuninistes fundadors de la Internacional antiautoritària.
Es dedicà a
escampar per tot arreu les idees revolucionàries de Mikhail
Bakunin a Rússia i
a Romania, on creà el primer grup anarquista del
país. Sobretot difongué l'obra
de Bakunin Estatisme i Anarquia,
llibre que va ser descobert per la policia romanesa en un escorcoll del
seu
domicili. A partir de l'1 de maig de 1873 edità a Bucarest
l'efímer (només
sortiren tres números) periòdic
satíric Budilnik
(Despertament), on fou molt crític amb els estaments
enriquits búlgars que no
feien costat el moviment independentista búlgar. A finals de
1872 Vasil Levski,
organitzador del Comitè Central Revolucionari
Búlgar (CCRB), òrgan encarregat
d'organitzar l'aixecament contra la dominació otomana que
operava des de Romania,
va ser capturat pels turcs; jutjat, va ser condemnat a mort i penjat el
19 de
febrer de 1873. Arran de la mort de Levski el CCRB es dividí
en dos grups: el
que promovien un aixecament sense demora (Botev, Stefan Stambolov,
Panayot
Hitov) i els que consideraven aquesta mesura prematura (Lyuben
Karavelov).
Botev pensava que calia aprofitar l'organització ja creada
per Levski i treure
partir de la situació internacional de lluites entre
l'Imperi Otomà, Rússia i
Sèrbia. A partir del 8 de desembre de 1874 edità
el periòdic Zname
(Bandera) i a partir del 15 de
gener de 1875 col·laborà en la revista setmanal Znanie (Ciència). La
rebel·lió de 1875 a Hercegovina animà
Botev i
Stambolov, ja que la situació explosiva dels Balcans podia
atreure la
intervenció de les grans potències. A
començaments de 1875, en substitució de
Karavelov, va ser nomenat president del CCRB i engegà la
insurrecció búlgara
contra l'Imperi Otomà. El 5 de maig de 1875
començà a publicar el periòdic Nova Balgariya i el juliol es
casà amb
Veneta Mintcheva-Vezireva –el 13 d'abril de 1876
nasqué sa filla Ivana. El
setembre de 1875 fracassà la revolta a Stara Zagora,
però a començaments de
1876 els revolucionaris búlgars exiliats a Romania
consideraven que
l'aixecament armat generalitzat contra la dominació otomana
a Bulgària era
imminent. L'abril de 1876 el colònia búlgara de
Bechet organitzà una companyia
armada per a creuar el Danubi i sumar-se a l'aixecament. El grup
«Els
Apòstols», organitzadors de la
insurrecció a Vratza, es reuní amb Botev a
Romania i el varen convèncer perquè
enviés a la zona la companyia que estava
organitzat per a lluitar en guerrilla. Quan es reclutaven els
combatents
arribaren notícies que l'aixecament havia esclatat
prematurament. Els reclutes
demanaren suport als antics guerrillers búlgars (els
voivodes), com ara Filip
Totyu, oferint-les el comandament de la guerrilla, però
aquests rebutjaren
l'oferta per raons polítiques i, així les coses,
Botev assumí el comandament,
amb el suport de Nikola Voinovski, graduat de l'Acadèmia
Militar Nikolaev i que
havia estat tinent a l'Exèrcit Imperial rus. El 16 de maig
de 1876 decidiren
partir, però sense suficient entrenament. Aparentant simples
obrers i amagant
les armes i uniformes en grans malles que pretesament contenien els
seus
instruments de treball, agafaren el vaixell austríac Radetzki que
després
prengueren per les armes. El capità del vaixell, Dagobert
Engländer, convençut
per Botev, acabà formant part de l'empresa. La companyia
desembarcà a prop de
Kozloduy i, malgrat les notícies, l'aixecament no s'havia
produït, però si la
resposta militar otomana que havia mobilitzat a la zona tropes regulars
i
irregulars (els mercenaris baxi-bozuq).
Els insurgents búlgars optaren per marxar cap a les
muntanyes de Vratza mentre
s'organitzava l'aixecament popular, però la
població, temorosa davant l'aclaparant
presència otomana, no es revoltà. La companyia
patí nombrosos i intermitents
atacs dels baxi-bozuq i el 18 de
maig
de 1876 al turó de Milin Kamak, a uns cinquanta
quilòmetres del Danubi,
l'artilleria otomana causà les primeres 30 baixes dels
rebels. L'1 de juny de
1876 cinc escamots de l'exèrcit otomà i grups de baxi-bozuq atacaren la companyia a prop
de la muntanya Okaltchitza.
Malgrat la resistència rebel, que causà nombroses
pèrdues a les tropes turques,
la companyia va ser derrotada; 130 insurgents resultaren morts i els
qui no
aconseguiren fugir van ser capturats i executats. Hristo Botev va caure
aquest dia,
1 de juny –el 20 de maig segons el calendari julià
búlgar de l'època– de 1876, a
la muntanya d'Okolchitsa (Vratsa, Bulgària, Imperi
Otomà; actualment Bulgària).
Des del punt de vista poètic, la seva obra està
considerada una de les més
importants de la literatura búlgara de tots els temps. Els
seus escrits,
recollits pòstumament en tres volums, molt influenciats pels
escriptors russos
i els fets de la Comuna de París, reflecteixen els
sentiments de solidaritat de
les classes humils, l'amor a la llibertat, el rebuig a totes les
tiranies i la
rauxa revolucionària. El seu pensament llibertari, existent
a tots els seus
escrits i poesies, va ser amagat per tots els règims
búlgars, especialment pel
comunista, que només s'han encarregat de remarcar el caire
nacionalista de la
seva lluita. Hristo Botev és omnipresent arreu
Bulgària, centenars d'escoles,
biblioteques, centres socials, etc., porten el seu nom i no hi ha
poble, per petit
que sigui, que no tingui un carrer o un monument dedicat a la seva
figura. Paradoxalment
i malauradament, Botev també és un personatge
reivindicat per l'extrema dreta
nacionalista búlgara, que, evidentment, amaga qualsevol
referència al seu
pensament llibertari. ***
Foto
policíaca de Jean Baptiste Collet (2 de juliol de 1894) - Jean Baptiste Collet:
El 6 de gener de 1850 neix a Neuilly (Illa de França,
França) l'anarquista Jean
Baptiste Collet, conegut com Édouard Collet.
Sos pares es deien
Ferdinand Collet, fuster, i Louise Bathole, bugadera. Es guanyava la
vida
treballant de cisellador a Levallois-Perret (Illa de França,
França). El 15 de
març de 1873 es casà a Levallois-Perret amb la
bugadera Thérèse Joséphine
Constance Giard i amb aquest matrimoni legitimà el fill de
la parella, Émile Alfred
Giard, nascut el 9 de març de 1869 al XVI Districte de
París (França). En
aquesta època vivia al número 83 del carrer Bois
de Levallois-Perret. A
principis de la dècada dels noranta va ser controlat,
juntament amb son fill,
com a militant anarquista i figurava en les llistes de 1892 i 1893 de
la
policia. En aquests anys vivia al carrer Vallier de Levallois-Perret.
Amic del
cisellador anarquista Charles Dardare, el tenia treballant al seu
taller, al número
86 del carrer Bois. El 22 d'abril de 1892, en una gran
operació contra el
moviment anarquista preventiva a la manifestació del Primer
de Maig, el seu
domicili, al número 101 del carrer Bois de Levallois-Perret,
va ser escorcollat
sense cap resultat. Interrogat per la policia, declarà que
era anarcocomunista
però que des de feia dos anys no militava per
qüestions de salut i familiars –en
aquella època ja tenia quatre infants. Segons un informe
d'un confident policíac
del 17 d'octubre de 1893, participà en la
confecció de banderes roges i negres
que van ser desplegades en les manifestacions
antipatriòtiques anarquistes
organitzades en ocasió de l'arribada de mariners russos a
París. El 26 de
desembre de 1893 figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura
de
Policia. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 48
del carrer Vallier
de Levallois-Perret va ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va
ser
fitxat l'endemà en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i posat aquell dia a disposició
judicial. El 31 d'octubre
de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió
parisenca. Desconeixem
la data i el lloc de la seva defunció. ***
Sébastien Faure - Sébastien Faure: El 6 de gener de 1858 neix a Sant-Étienne (Forez, Arpitània) l'intel·lectual, lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i militant anarquista Sébastien Auguste Louis Faure, més conegut com Sébastien Faure o, familiarment, Sébast. Era fill d'una família tradicionalista i conservadora; son pare, Auguste Faure, negociant de sedes, burgès acabalat, catòlic practicant, partidari de l'Imperi, fou condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar son fill a la Companyia de Jesús; sa mare es deia Catherine Seigneur. La mort de son pare en 1875 el tragué del seminari de Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La observació de la vida reial i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a trencar amb el medi burgès on s'havia criat. El novembre de 1878 s'allistà a la Infanteria per canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot d'una i sortí de la vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al Regne Unit, esdevingué inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat l'oposició de sa mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure –homònima, però no família, i a partir de 1885 la parella s'instal·là a Bordeus. En aquesta època, ja sense la rèmora religiosa, començà a interessar-se per les qüestions socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi formà part de les files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer Francès (POF) a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En aquesta campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que posseïa. Les seves activitats militants van provocar la separació dels esposos. Després de divorciat, en 1888 s'instal·là a París, on es col·locà en la «Societat de Viatges i Vacances a Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva participació en el grup «Les Insurgés du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles socialistes. Entre octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la Federació Nacional de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es diu que la seva «conversió» definitiva a les idees anarquistes sorgí arran d'una reunió electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va determinades preguntes compromeses (delegació del poder, democràcia directa, vies per arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué honestament que no podia respondre immediatament a les seves preguntes, però que en la propera reunió de la setmana vinent donaria respostes satisfactòries. Vuit dies després, reconegué al seu opositor i a tota la sala que les respostes del seu partit no li havien convençut i que eren intel·lectualment inferiors a les aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit abandonar el POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del periòdic Almanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i novembre de 1892 visqué a Marsella, on els guanys de les seves conferències antireligioses van permetre la fundació del periòdic L'Agitateur. Aquell mateix any fou gerent i principal redactor de La Vérité. En 1894, aprofitant la commoció causada pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante Caserio, l'Estat francès engegà una enorme repressió vers el moviment anarquista que desembocà en un gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell any, conegut com a «Procés dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari d'aleshores (Jean Grave, Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon, etc.), acusada de crear una «associació de malefactors», acabà a la barra o fugint cap a Brussel·les. Un dels moments claus d'aquest procés fou el seu al·legat de defensa. El resultat fou clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i només tres condemnes per delictes comuns. Després de l'execució de Vaillant en 1894, esdevingué tutor de sa filla Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà tant a l'anarcosindicalisme com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel fet», posant l'accent en el paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a talentós orador, va fer nombroses gires propagandístiques arreu de França. El novembre de 1895 fou un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le Libertaire, que fou finançat en gran part gràcies a les seves conferències –unes 150 a l'any–, i on defensà un antisindicalisme furibund. En 1897 fou el redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu, on reproduïa les seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898 es lliurà a la defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta força més violenta que el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les anarchistes et l'affaire Dreyfus), multiplicà les conferències i lluità perquè el llibertaris s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6 de febrer de 1899, amb finançament jueu, començà a publicar el diari Le Journal du Peuple. Després, amb Eugène Humbert, s'embarcà en la propaganda neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el setmanari Les Plébeiennes. Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una «Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El gener de 1904 llogà a Le Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de França), una propietat de 25 hectàrees on fundà –amb el suport de molts companys (Stephen Mac Say, la família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime Olivier, Pierre i Anna Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel Voisin Mazurka, Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo, Pietro Morbo, Jean Marquet, etc.)– una escola llibertaria, sota els principis anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche» (El Rusc) i que hagué de tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte bèl·lic. Membre de la maçoneria, en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta organització un falansteri. La Gran Guerra provocà grans divergències dins del moviment anarquista, ja que grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave, s'alinearen amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre altres, com ara Errico Malatesta, van declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a prendre oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers la paix) pel qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà el periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les tropes franceses i per això censurat per les autoritats en nombroses ocasions. Louis-Jean Malvy, ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça d'un consell de guerra, a interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu després de publicar Pourquoi je cesse ma campagne contre le guerre; però aquesta campanya fou represa per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre Chardon, Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver organitzat un míting prohibit. En aquesta època patí una campanya de calumnies i rumors maliciosos que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir física, moral i políticament. No obstant això, creà la impremta «La Fraternelle», on va fer aparèixer a partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste. En 1919 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925 començà a escriure l'Encyclopédie anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers d'articles (2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106 prestigiosos intel·lectuals llibertaris de totes les tendències. En 1928 agrupà al voltant del manifest La synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a la transformació de la Unió Anarquista Comunista (UAC) en una organització centralitzada («Plataforma Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal, que donà lloc a la creació de l'Associació de les Federacions Anarquistes (AFA), oposada a la nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). No obstant això, en 1934 retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any publicà la primera edició de l'Enciclopèdia gràcies al suport econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà amb la seva activitat editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on sorgí la col·lecció «Propos subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una basta campanya de suport a les víctimes de la guerra civil espanyola: col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front d'Aragó en gira propagandística, però la tàctica de participar en les institucions de l'Estat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un balanç negatiu de la Revolució espanyola –abans ja havia publicat el crític article «Le pente fatale», en Le Libertaire el juliol de 1937. Durant la II Guerra Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir d'abril de 1940 a Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir després de quaranta anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour d’assises (1891), La famille (1893), La douleur universelle (1895), Le problème de la population (ca. 1908), Les crimes de Dieu, Réponses aux paroles d’une croyante (1909), 12 preuves de l'inexistence de Dieu, Mon communisme (1921), Propos subversifs (12 fascicles que reprodueixien 12 conferències fetes a París entre novembre de 1920 i febrer de 1921), Mon opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes: qui nous sommes, ce que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La Ruche (1927), La synthése anarchiste (1928), La véritable révolution sociale (1933, amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La naissance et la mort des dieux (1934), Le Dieu que je nie et combats (1946, pòstum), entre d'altres obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a Royan (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels Tells de la localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a Lió, per un grup de companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la «Societat d'Amics de Sébastien Faure»; també sorgí un altre grup a París, que acabà fusionant-se amb el primer el 24 de juny de 1945. ***
Foto
policíaca d'Eugène Hettig (16 de març
de 1894) - Eugène Hettig:
El 6 de gener de 1877 neix al XX Districte de París
(França) l'anarquista Eugène
Hettig –el seu nom citat erròniament de diverses
maneres (Hettich, Hettisch,
etc.).
Sos pares
es deien Joseph Hettig, ebenista, i Catherine Lentz. Es guanyava la
vida amb
diverses professions (ebenista, cotxer, envernissador, etc.). Entre
novembre i
desembre de 1893 visqué en un pis moblat llogat per un grup
d'anarquistes (Nicolas
Kieffer, Henri Smogglie i Guillaume Springer) al número
11-13 del carrer
Vignoles del XX Districte de París, grup que segons la
policia hauria estat en
contacte amb l'anarquista Jean Merigeau, detingut arran de l'atemptat
d'Auguste
Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats de
París. El 16 de
març de 1894 va ser detingut sota l'acusació
d'«associació criminal» i el seu
domicili, al número 29 del carrer d'Avron, on vivia amb sos
pares, va ser
escorcollat sense èxit; aquest mateix dia va ser fitxat com
a anarquista i
durant l'interrogatori negà ser anarquista,
repudià les teories d'aquest
moviment i negà conèixer-ne militants,
especialment Jean Merigeau. El juny
d'aquell any el seu cas va ser sobresegut, però des
d'aleshores va ser sotmès a
vigilància regular. A començament de setembre de
1894 va ser interpel·lat per
la policia por «escàndols i insults a la via
pública», però va ser alliberat
hores després. El 9 de gener de 1895 passà la
visita mèdica militar del
reclutament, però va ser rebutjat per
«varius». En 1896 son germà, antic
empleat del ferrocarril que treballava en un taller d'ebenisteria,
havia estat
denunciat per esposa d'un obrer que treballava al mateix taller, sota
l'acusació de tenir les mateixes idees anarquistes que son
germà i d'haver
viatjat de franc en les línies de transport
públic de circumval·lació
gràcies a
una gorra reglamentària de la companyia de ferrocarrils que
encara conservava
il·legalment. Malalt, a començament de juny de
1896 Eugène Hettig va ser admès
a l'Hospital de Saint Antoine, on va romandre fins el 4 de juliol. El
18 de
setembre de 1897 va ser novament admès a l'Hospital Tenon,
on restà fins
l'octubre. Durant aquesta estada hospitalària sembla que va
ser denunciat per
un altre malalt per haver fet «apologia de
l'anarquia» i haver qualificat de
«màrtirs»
els anarquistes Émile Henry i Auguste Vaillant. El 20 de
juny de 1898 hi va ser
novament admès. Eugène Hettig va morir l'1
d'agost de 1898 a l'Hospital Tenon
de París (França). ***
Llum
de la Selva - Isidre Nadal
Baqués: El 6 de gener de 1877 neix a Barcelona
(Catalunya) el pacifista,
naturista, ecologista, vegetarià crudívor,
eremita i anarcoindividualista
tolstoià Isidre Nadal Baqués, conegut com Llum
de la Selva, L'Avi Llum o
L'Avi Selves. Fill d'una prostituta
del
Barri Xino de Barcelona i de pare desconegut, havia nascut al barri
conegut com
El Polvorí, a les faldes de Montjuïc, i no va ser
inscrit al registre civil.
Altres fonts diuen que sos pares cultivaven a jornal els horts de la
zona i que
quedà orfe de pare als quatre anys i de mare als sis, i
encara una altra versió
diu que havia estat abandonat al port de Barcelona en nàixer
i que va ser criat
per unes monges en un orfenat. Adoptà el nom d'Isidre per la
seva afició a
l'agricultura i el llinatge Nadal per la seva data de naixement
inventada, ja
que realment en desconeixia la data real; el segon llinatge
Baqués era el de sa
mare. Quan tenia sis anys quedà orfe i recorregué
els camins demanant caritat i
fent de vailet pel menjar a les masies de la zona. Quan tenia 14 anys
es posà a
treballar fent d'estibador al port de Barcelona, relacionant-se amb els
moviments anarcosindicalista i anarquista d'aleshores. Quan
tingué l'edat per
anar a les guerres colonials espanyoles, aconseguí eludir el
servei militar. Entre
1898 i 1910 formà part de les comunitats seguidores de
l'anarquisme de Lev
Tolstoi i fundà les anomenades «Comunitats dels
Esperits Lliures», colònies
naturistes i neomaltusianes. Sembla que mantingué
correspondència directa amb
Tolstoi i que aquest subvencionà aquestes comunitats. En
1900, en l'Atlètic
Natura Integral, va ser nomenat «Mestre de la
Natura» i canvià el seu nom pel
de Llum de la Selva. Seguidor de
Francesc Ferrer i Guàrdia i de la seva Escola Moderna, va
fer amistat amb Albà
Rosell Llongueras i Mateo Morral Roca i quedà molt
impressionat quan aquest últim
va cometre l'atemptat contra el rei Alfons XIII. Bon coneixedor de la
natura,
un pagès el posà de capatàs. Es va fer
vegetarià i, amb Maria Alonso, fundà
l'Associació d'Animals i Plantes. Viatjà arreu de
la Península i per Europa.
Amb tres amics, en 1925 fundà la Societat Catalana de
Naturisme, primera
societat naturista de l'Estat espanyol.
Col·laborà en la revista naturista Pentalfa.
En 1926 s'instal·là a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya) i l'any següent
fundà el Grup d'Estudis
Anarquistes «Idea i Cultura», que es reunia al
cafè de Cal Mistos de Sabadell,
freqüentat per destacats militants anarquistes com Bru
Lladó i Edgardo Ricetti.
En aquesta època era partidari de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i fou
col·laborador de l'escola llibertària Cooperativa
Obrera Cultura i Solidaritat,
encapçalada per Edgardo Ricetti. En 1932, amb sa companya
Carme (Flor de Maig),
comprà un hort a Can
Rull, als afores de Sabadell, que batejà amb el nom de
«Jardí de l'Amistat», on,
conseqüent amb les seves idees, visqué moltes
dècades sense diners ni
electricitat, només amb els productes del conreu de la
terra. En aquests anys
republicans es relacionà amb el grup teosòfic
«Rama Fides» de Sabadell i
presidí algunes de les seves reunions. Durant la
Revolució espanyola va fer
constat la col·lectivitat d'agricultors al voltant de
Sabadell de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i els seus
coneixements agronòmics resultaren
de gran ajuda. A Can Rull engegà un projecte d'escola
naturista i la Granja
Natura que havia creat enregistrà una ampliació,
on a més de construir-hi una
biblioteca naturista i pacifista, impulsà dues
colònies: una de set famílies al
mateix «Jardí de l'Amistat» i una altre
de vuit famílies al barri de Can
n'Oriach de Sabadell. Arran dels fets de «Maig de
1937», els seus membres van
ser detinguts per la reacció comunista acusats
d'emmagatzemar armes i
municions. Aquestes colònies van ser assaltades per les
tropes franquistes al
final de la guerra, mentre ell restà en solitari al seu
habitatge del «Jardí de
l'Amistat». També Can Rull va perdre en 1939 el
seu Ateneu Cultural que s'havia
constituït el 19 de juliol de 1936 en una casa del carrer de
Larra de Sabadell
i que era gestionat per les Joventuts Llibertàries de la
localitat. Durant el
franquisme romangué a Sabadell i posteriorment l'espai que
ocupava va ser
engolit de mica en mica per l'urbanisme capitalista. Gràcies
a l'escriptor
Jordi Maluquer i Bonet, que era assidu del «Jardí
de l'Amistat», conegué el
filòsof pacifista Lanza del Vasto, deixeble de Mohandas
Gandhi, qui visità Can
Rull en els anys 1959 i 1968. També n'eren assidus els
activistes Lluís Maria
Xirinacs i Pepe Beúnza. Amb el temps fundà una
Escola de Naturosofia o Saviesa
Divina, on gent de tot arreu hi venia a rebre el seu consell
(veïns de la
rodalia, clergues jansenistes, capellans catòlics, monjos de
Montserrat,
teòsofs, espiritistes, seguidors de Jiddu Krishnamurti, gent
de les comunitats
de l'Arca i de l'Arc de Sant Martí, etc.). En 1981, quan
morí sa companya
Carme, uns joves amics naturistes l'acolliren a la seva
«Kolònia de Plana
Bella», a la Galera. Nadal Baqués va morir el 23
de desembre de 1983 a la
Galera (Montsià, Catalunya), a prop de fer 107 anys d'edat,
i fou enterrat com
volia allà mateix, al costat d'un xiprer, entre oliveres,
amb una túnica blanca
i sense taüt. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer de
Sabadell porta el seu
nom (Llum de la Selva). En 2012 el grup La Travessia elaborà
el documental El Jardí Oblidat. Un
relat coral i en
2014 Nicolás Parreño Román (Nickparren)
publicà un recull de la seva filosofia sota el
títol Llum de la Selva.
Abandonat durant molts d'anys, actualment el
«Jardí de l'Amistat» està en
vies de recuperació gràcies a la feina de
diverses
entitats ciutadanes. Isidre Nadal Baqués (1877-1983) ***
Salut Borràs Saperas -
Salut Borràs
Saperas: El 6
de gener de 1878 neix a
Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista Salut
Rosa Ramona Borràs Saperas. Era la filla major de la parella
anarquista
formada per
l'internacionalista Martí
Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A
finals dels anys vuitanta i
començaments del noranta va participar amb sa mare en la
distribució a domicili
de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad,
fundat per son pare.
Companya de Lluís Mas Gassió
d'ençà de 1895, arran de la detenció
de son
company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en
1896, fou obligada
per les autoritats a casar-se legalment i catòlicament dues
hores abans de
l'execució de Lluís Mas Gassió el 4 de
maig de 1897, sota l'amenaça d'internar en
un convent el fill que tenia (Enric) i un que n'esperava
(Lluís). Havia estat
detinguda l'11 de juny de 1896 juntament amb sa mare i empresonada
–tingué son
segon fill a la presó– i el 12 de juny de 1897 va
ser expulsada amb altres 51
militants cap a França. Instal·lada a Marsella
(Provença, Occitània), va fer
feina de modista al taller de Joan B. Esteve. A mitjans de febrer de
1898
retornà a Barcelona. La seva tasca dins el moviment
anarquista consistia a fer
de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès
en els temps de
clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la
solidaritat amb
els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista
Octave Jahn
a Charanta (Jarnac, Cognac,
Saint-Même-les-Carrières, etc.) i a partir de 1908
a Mèxic, on son company participà en la
revolució a les files d'Emiliano
Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company
quedà a Mèxic i a
Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a
Europa de difusió de
la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del
Món (COM) i fins a la
seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. En 1913 Salut
Borràs es va establir a
París amb son fill i va fer feina de modista, realitzant
constants viatges
entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930
retornà a Barcelona, on es va
instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al
barri del Raval. Arran
del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una
sortida campestre
son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11
d'agost de 1954 a
l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de
París (França), on vivia recollida. Una
part del seu arxiu –correspondència i
documentació sobre les revolucions
mexicana i espanyola– es troba fotocopiat a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam. Salut Borràs Saperas (1878-1954) ***
Carnet
confederal de Joan Albós Franci - Joan Albós Franci: El 6 de gener de 1886 neix a Sant Joan de Ministrells (Les Valls de Valira, Alt Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Salvador Albós Franci. Era fill de Joan Albós Bartoló, llaurador, i de Maria Ventura Franci. Es guanyà la vida fent de forner. Entre 1907 i 1909 va fer el servei militar al Marroc, on esdevingué antimilitarista i anarcosindicalista, i en tornar treballà de forner a Barcelona (Catalunya). Es casà a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) amb una andorrana. Cap el 1916 emigrà a França amb sa família i s'instal·là a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), on obrí un forn i on albergà nombrosos companys, alhora que continuà finançant el moviment llibertari. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí amb sa companya i sos tres infants a les Escaldes (Escaldes-Engordany, Andorra), població natal de sa companya. En 1934 la família s'instal·là a la Seu d'Urgell, on, quan el cop feixista de juliol de 1936, ell participà en el Comitè Revolucionari local i en operacions armades. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i arribà a Pàmies. Va ser, juntament amb son fill Joan Albós Besolí, nascut en 1915, internat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment ambdós treballaren d'obrers de fleca a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània). Després de l'Alliberament, restà al camp de Bram per treballar per a les tropes angleses. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Lector regular de Solidaritad Obrera, fou fidel a la línia ortodoxa confederal. En 1951 es va jubilar. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). En 1954 va fer un donatiu per a la Casa de Repòs de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Joan Albós Franci va morir en 1971. ***
Giuseppe
Mezzano - Giuseppe
Mezzano: El 6 de gener de 1896 neix a Asigliano Vercellese
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista Giuseppe Mezzano. Sos pares es deien Antonio Mezzano i
Carolina
Brusa. Es guanyava la vida com a pintor i emigrà a Ginebra
(Ginebra, Suïssa).
Fitxat per la policia com a militant antifeixista, el 12 de setembre de
1935,
quan retornà a Itàlia, va ser detingut per la
policia a Vercelli (Piemont,
Itàlia) i empresonat. Com que no hi havia cap
càrrec contra ell, va ser
alliberat als pocs dies, però va ser posat sota
vigilància i amb l'obligació de
presentar-se en determinats dies al Registre Polític
Central. El 6 d'agost de
1936 retornà clandestinament a Ginebra i durant la tardor
d'aquell any marxà
cap a Espanya per fer costat la Revolució que s'estava
quallant. Enrolat en el
«Batalló Garibaldi», lluità
al front de Madrid (Boadilla del
Monte, Mirabueno, Majadahonda, Arganda i Guadalajara). A Guadalajara va
ser
ferit en una mà i a la cama dreta. El març de
1938 va ser donat d'alta de
l'hospital i destinat a serveis auxiliars a Albacete (Castella,
Espanya), on
romangué fins el maig d'aquell any quan retornà a
Suïssa. L'11 d'octubre de
1939 va ser detingut a Ginebra per la policia helvètica i
internat al camp de
treball de Gordola (Ticino, Suïssa). Després de la
caiguda del feixisme realitzà
gestions al Consolat de Ginebra per a ser expatriat. El 3 d'agost de
1943, com
que estava fitxat al Registre de Fronteres com
«exmilicià roig», va ser
detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i portat a Vercelli
(Piemont, Itàlia),
on fou interrogat i posat en llibertat sota vigilància.
Aleshores participà en
la Resistència, enquadrat en la V Divisió
«Garibaldi» de la 182 Brigada.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Biella. Giuseppe Mezzano va morir
el 29 de novembre de 1950 a Biella (Piemont, Itàlia). En
2003 son fill Luciano
Mezzano donà documentació de son pare a
l'Istituto per la Storia della Resistenza
e della Società Contemporanea nelle Province di Biella e
Vercelli « Cino
Moscatelli». ***
- Cosme Sampériz Janín: El 6 de gener de 1900 neix a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué a Àfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península –son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat. Cosme Sampériz Janín (1900-1937) José Sampériz Janín (1910-1941) ***
Notícia
sobre la detenció de Melchor Montuenga Golvano apareguda en
el diari de Casablanca Le
Petit Marrocain del 6 d'abril de 1937 - Melchor
Montuenga Golvano: El 6 de gener de 1901 neix a Arcos de
Jalón (Sòria, Castella, Espanya)
l'anarquista Melchor José Montuenga Golvano,
també conegut per la seva transcripció
francesa Melchior Montuenga i com José Bescós Assó,
Besis i Canas.
Sos pares es deien Benedicto Montuenga Montuenga, jornaler, i Samuela
Golvano Blanco. En 1923,
quan la instauració de la dictadura de Primo de Rivera,
s'exilià a França sota
el nom José Bescós
Assó. Establert a
Bordeus (Aquitània, Occitània), va ser fitxat per
la policia com a «anarquista
perillós» i el març de 1926 va ser
detingut arran d'un atracament l'11 de
juliol de 1925 a la fàbrica de mobles
«Harribey» a Talença
(Aquitània,
Occitània), perpetrat per un grup d'acció
anarquista format per Joaquín Aznar Solanas (El
Negro), Isidre Casals, Benito Castro i Ramon Recasens Miret,
i on
va morir un empleat i en resultaren ferits altres dos. Segons la
policia, era
molt amic de Joaquín
Aznar Solanas i per
aquest motiu el
23 de març de 1926 se li va decretar l'expulsió
del país, però va aconseguir
pròrrogues renovables. En 1928 fou un dels fundadors del
grup artístic «Cultura
Popular» de Bordeus. En 1935 residia al número 45
del carrer Giner de los Ríos
de Bordeus i figurava en un llistat d'anarquistes del departament de la
Gironda. En 1935 el seu nom sortí en la premsa en l'anomenat
«Cas de les
esterilitzacions de Bordeus» –en
aquest any un grup de 15 llibertaris es van sotmetre
voluntàriament a la
vasectomia a Bordeus, realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el
suport de
destacats militants anarquistes (André i Andrée
Prévotel, Aristide Lapeyre,
Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt
comentat a
l'època, va rebre els noms d'«afer de les
esterilitzacions de Bordeus» o «afer
Bartosek»–, però ell negà a
la premsa la seva
militància en el moviment anarquista. L'estiu de 1936,
segons la policia, amb
Francisco Gracia, responsable del grup anarquista espanyol de Bordeus,
va ser
encarregat per la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) de reclutar voluntaris i
aprovisionaments per a les milícies llibertàries
al Consolat d'Espanya
d'aquesta població. L'abril de 1937 va ser detingut
després d'haver comprat una
partida de revòlvers. En aquesta època,
reactivà les representacions teatrals
del grup «Cultura Popular» a benefici de la
Revolució espanyola. El 29 de
novembre de 1939 representà al teatre del carrer Lamothe,
davant una sala de
bot a bot, l'obra d'El Proceso Ferrer,
d'Eduard Borràs. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. Melchor Montuenga Golvano
(1901-?) ***
Pasqualina
Martino - Pasqualina
Martino: El 6 de gener de 1901 neix a Musellaro
(Abruços, Itàlia) l'anarquista
Pasqualina Martino. En 1918 s'instal·là a San
Benedetto dei Marsi. Fou companya
de l'anarquista Francesco de Rubeis. A finals de 1921, amb Alessandro
Farias,
Quirino Perfetto, Luigi Meta, Giuseppe Cerasani, Franco Caiola, Panfilo
Di
Cioccio, Francesco de Rubeis i altres companys, assistí a la
inauguració de la
Casa del Poble de Raiano, la primera dels Abruços,
finançada i realitzada per l'anarquista
Umberto Postiglione. En aquesta època retornà a
San Benedetto el metge
llibertari Francesco Ippoliti, amb qui entaulà una estreta
amistat. El novembre
de 1922 va ser detinguda per portar un revòlver. El 25 de
desembre de 1922 un
escamot feixista l'obligà a desfilar pels carrers de la
ciutat amb un cartell
al pit i a l'esquena glorificant i elogiant el feixisme.
Clandestinament, rebia
i distribuïa el periòdic anarquista
italoamericà L'Adunata dei
Refrattari. Mantingué relació epistolar
amb Osvaldo
Maraviglia i altres anarquistes exiliats als Estats Units. Durant els
anys del
feixisme patí nombrosos escorcolls policíacs i
arrests preventius. Va ser
vigilada fins al 1942. Després se'n perdé tot
rastre. ***
Joan
Recasens Farré - Joan Recasens Farré: El 6 de gener de 1905 neix a Cunit (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Josep Recasens Farré. Sos pares, pagesos, es deien Josep Recasens Calaf i Rosa Farré Mestres. Treballador manual, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Joan Recasens Farré va morir el 20 de febrer de 1975 a Marsella (Provença, Occitània). ***
Jacques Ellul - Jacques Ellul: El 6 de gener de 1912 neix al Districte II de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques César Émile Ellul. Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, Joseph Georges Ellull, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare, Marthe Mendès, fou filla d'una francesa i d'un portuguès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix i de pintura. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada «Histoire et nature juridique du mancipium». El 30 de juliol de 1937 es casà a Bordeus amb Yvette Simonne Lensvelt. Entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del «Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com ara Réforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la «perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologia és fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 al seu domicili de Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de «decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX. Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul ***
Notícia
orgànica de Pierre Méallier apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
16 de març de 1934 - Pierre Méallier:
El 6 de
gener de 1914 neix a Saint-Étienne (Jâres, Forez,
Arpitània)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Pierre Méallier.
Era fill de Jacques Célestin
Méallier, miner llibertari, i de Marie Julie Vocanson,
domèstica, i tingué un
germà, Auguste Méallier, també
anarquista. Es guanyava la vida treballant de
tramviari en l'empresa de transport públic «Chemin
de Fer à Voie Étroite»
(CFVE, Ferrocarril de via estreta) de Saint-Étienne, ben
igual que son germà
Auguste, i era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932
representà el
Sindicat Autònom de Tintorers en el
«Comitè de Defensa de Jean Marius».
Sembla
que va ser ell qui representà el Grup Anarquista de
Saint-Étienne al Congrés de
la Unió Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR) celebrat entre el 14 i el 16
de juliol de 1933 a Orleans (Centre, França). A partir de
1934 freqüentà les reunions
llibertàries de la seva ciutat i, segons la policia, va ser
ell que hauria encarregat
la impressió a finals d'aquell any d'una sèrie de
10.000 petits pamflets de la
Unió Anarquista (UA). En 1934 va ser el responsable de la
propaganda de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) de Saint-Étienne. Entre 1936 i
1939 col·laborà en Le
Libertaire. El gener de 1937 era secretari d'un grup
anarquista que
s'adherí a l'UA i era un dels membres de la Joventut
Sindicalista que
reagrupava els sindicalistes revolucionaris del departament del Loira,
adherits
a la Confederació General del Treball (CGT), i es reunia a
la Borsa del Treball
de la ciutat. L'estiu de 1937 s'encarregà de
l'edició del fullet de denúncia
dels «Fets de Maig» a Espanya «Les
anarchistes traques, assassinés par les
staliniens. Les conquêtes révolutionnaires
menacées» i fou un dels organitzadors
d'una conferència de Lucien Huart, Fidel Miró
Solanes i Bernat Pou Riera, que
arreplegà 800 persones. El novembre de 1937
assistí com a delegat al congrés de
l'UA. En un article, publicat el 17 de febrer de 1938, aparegut en Le
Libertaire, denuncià la
«bolxevització» de la
Federació Tèxtil. L'abril de
1938 va fer una crida, juntament amb Junier, Marcel Morel i Triollet,
per
dedicar el salari d'una jornada de feina al suport dels companys
espanyols. El
juny de 1938 organitzà un míting que
arreplegà dues-mil persones en ocasió de
l'alliberament, després de cinc anys de presó,
del militant llibertari André
Garnier, on prengueren la paraula Arnaud, pels miners; Duperray, per La
Voix
Syndicaliste; Soulier, pels tipògrafs; i
Thévenon, pels mestres. En 1938
era el responsable del grup de Saint-Étienne de l'UA. El 12
de maig de 1945 es
casà a Saint-Étienne amb la bobinadora Mathilde
Clémentine Furnon. En aquesta època
treballava d'enrajolador i vivia al carrer Valfuret de
Saint-Étienne. Després
de la II Guerra Mundial formà part de la
Federació Anarquista (FA) de Saint-Étienne.
A partir dels anys cinquanta col·laborà en L'Anar
(1954-1964), butlletí
interior del grup anarquista «Sébastien
Faure», i del formà part del grup
«Radar», el responsable del qual va ser Marcel
Renoulet. El
seu últim domicili va ser al Mas de Mathieu de Sent Joan de Laur
(Carcí, Occitània). Pierre Méallier va
morir el 13 de juliol de 1992 a l'Hospital de Vilafranca de Roergue
(Roergue, Occitània). ***
Manuel
Salas Blasco - Manuel Salas Blasco:
El 6
de gener
de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista
anarquista
Manuel Salas
Blasco –el certificat de naixement cita
erròniament Sala–,
també conegut com Salicas
i Nuelma Lassa. Sos pares
es deien
Manuel Salas Camerano i Justiniana Blasco Caro.
Començà com a auxiliar de caixista i
arribà a ser un expert tipògraf (caixista,
maquinista, compaginador, platina).
Milità en l'Ateneu Racionalista de Saragossa i cap al 1931
entrà a formar part
de la directiva de les Joventuts Revolucionàries de la
capital manya. Arran de
l'aixecament anarquista de desembre de 1933 a Saragossa, va ser tancat
uns
mesos a la presó de Torrero per ser el delegat de la
Regional d'Aragó de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Comitè Revolucionari. Amic
de destacats
militants aragonesos d'aleshores (Miguel Abós,
Hipólito Melero, Marcelino
Esteban, Antonio Ejarque, Saturnino Carod, els germans
Muñoz, Miguel Vallejo, Macario
Royo, Jacinto Santaflorentina, etc.), freqüentà la
tertúlia dominical de la «Peña
Salduba», que es reunia al cafè del mateix nom,
ubicat a l'aleshores plaça de
la Constitució saragossana, propietat de Pepe Domenech, i on
conegué destacats
militants (Luis Maynar, els germans Alcrudo, Servet
Martínez, Miguel Chueca,
etc.). Ocupà diversos càrrecs en el
Comitè Local i el Comitè Pro Presos i fou
secretari del Sindicat de Tipògrafs de la CNT. En 1935
participà en
l'organització de la sortida dels fills dels vaguistes
aragonesos cap a
Barcelona, Madrid i València, on van ser acollits pels
companys –el conflicte
laboral passà a la història sota el nom de
«Vaga dels infants de Saragossa».
Entre 1935 i 1936, amb Julia Miravé, els germans
Muñoz i altres, formà part del
grup teatral saragossà «Renacer», que
representà obres d'Ibsen, Zola, Dickens i
Guimerà. El 4 de juliol de 1936 es casà pel
jutjat amb María Mañas Zubero, que havia
conegut a l'Ateneu Llibertari de Saragossa i amb qui tindrà
dos fills (Fernando
i Federico). Després de l'aixecament feixista de 1936, entre
juliol i agost
s'encarregà de treure companys de la Saragossa ocupada per
les tropes
franquistes. Més tard s'establí a
Alcanyís on es posà al front dels tallers d'arts
gràfiques col·lectivitzats. Entre 1936 i 1937
formà part del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT i en 1937 mateix
col·laborà en Titán.
Durant aquests anys bèl·lics, dirigí
amb Marià Casasús
Lacasta el periòdic Cultura y
Acción
d'Alcanyís, fins que la impremta va ser destruïda
per la reacció comunista
d'Enrique Líster i la seva II Divisió.
Després s'incorporà a la 118 Brigada de
la 25 Divisió, on fou comissari ajudant d'Antonio Ejarque i
dirigí el seu òrgan
d'expressió, la revista 25
División.
Amb el triomf franquista va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, d'on
aconseguí fugir gràcies a uns avals falsificats.
L'agost de 1939, amb Génesis
López, passà a França enviat pel
primer Comitè Nacional clandestí de la CNT
(Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. A
Perpinyà
col·laborà amb Paulino Díez i
Áurea Cuadrado, però va ser detingut per
«pas
clandestí de frontera» i tancat als camps d'Agde,
Ribesaltes i Vernet. En 1944
va ser lliurat a les autoritats franquistes i fou tancat durant tres
mesos al
castell de Figueres i després a Saragossa. Un cop lliure,
participà en la
reorganització de la CNT aragonesa i en les activitats de
l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD) fins que es va veure obligat a
marxar a Madrid, on
s'encarregà de l'elaboració de premsa i de
butlletins confederals. Descoberta
la impremta clandestina madrilenya, marxà a Barcelona, on
hagué de treballar en
el que va poder (peó, pintor de parets, etc.), fins que
reprengué la seva feina
de tipògraf. En 1952 va ser novament detingut arran de ser
descoberta una
impremta clandestina a Carabanchel i tancat a Saragossa; jutjat com a
secretari
de la reorganitzada CNT, fou alliberat passat uns mesos. En 1976
prengué part
en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la
reconstrucció definitiva de la
CNT després del franquisme. En aquesta nova etapa
s'afilià al Sindicat de
Professions Liberals de la CNT. Durant les dècades dels anys
setanta i vuitanta
promogué i dirigí les revistes La
Hora de
Mañana i Polémica,
on signà
articles sota diversos pseudònims (Nuelma
Lassa, Imanol Blasketa, B. Mas, Benjamín,
etc.). En 1977 fundà, amb Félix Carrasquer,
l'editorial
Foil, que publicà tres llibres i set fullets.
Imprimí els tres últims lliuraments
de l'obra del seu amic Felipe Alaiz Hacia
una federación de las autonomías
ibéricas i
de la seva impremta sortiren moltes de
les autobiografies de vells companys. En 1991 morí la seva
companya
María Mañas, cop del qual no es va poder
recuperar. Fou bon amic de diversos
escriptors, com ara Ramón J. Sender o Camilo José
Cela. Manuel Salas Blasco va morir el 15 de maig de 1995 a Alella
(Maresme, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola
(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). Manuel Salas Blasco (1914-1995) ***
Vicent
Llansola Renau en el Congrés Internacional de Federacions
Anarquistes (París, 1971) - Vicent Llansola Renau:
El 6 de gener de
1915 neix a
Borriol (Plana Alta, País Valencià) –el
certificat de defunció cita Barcelona (Catalunya)–
l'anarquista i
anarcosindicalista Vicent Llansola Renau. Sos pares es deien Vicent
Llansola Morera i Encarnació Renau Ais. Des d'infant
visqué a Barcelona
(Catalunya) i quan era adolescent s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Milità activament amb son amic
Ángel
Carballeira Rego i ja de
molt jovenet va ser empresonat per repartir Tierra
y Libertad. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'allistà en les
columnes confederals i lluità al front d'Aragó.
El febrer
de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou
reclòs al
camp de concentració
d'Argelers. En 1942 va ser un dels organitzadors, amb Ponciano Alonso
Alonso (Mingo),
Pablo
Benaiges i Francisco Pérez, de la CNT de Bordeus
(Aquitània,
Occitània).
Després
de la II Guerra
Mundial, assistí al I Congrés de la CNT en
l'Exili que se
celebrà a Bordeus el
maig de 1945 i, quan la crisi confederal, formà part del
sector
ortodox contrari
a continuar participant en les polítiques dels governs
republicans exiliats. El
4 de
novembre de 1944 es casà a Peçac
(Aquitània,
Occitània) amb l'anarcosindicalista Julia
Rodríguez
Rodríguez. Entre
1945 i 1949 fou membre de la Comissió de Defensa del
Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE) en l'Exili i en 1946, amb
Mingo i Pablo Benaiges, encarregat de la
coordinació del
Comitè Regional
de Catalunya de la CNT en Bordeus. Durant els anys següents
fou
membre de
diversos comitès i delegat a plens i congressos: secretari
del
Nucli Confederal
de La Gironda (1958-1962) i de la Federació Local de Bordeus
(1955-1956);
delegat per Bordeus al Ple de Vierzon (1959) i al Congrés
Intercontinental
(1963); secretari de Coordinació en el Secretariat
Intercontinental (1963-1967
i 1971-1975); membre del Comitè Internacional de Relacions
de la
Federació
Anarquista Ibèrica (1963-1971 i 1990-1996); delegat de la
CNT de
l'Exili en els
congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT)
de Tolosa de
Llenguadoc (1958), Bordeus (1967) i Pouteaux, per la Norsk
Syndikalistik
Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) de Noruega,
etc. En nom de la
FAI, fou un dels set membres de Defensa Interior (DI), grup creat arran
del
Congrés de Reunificació de Llemotges de 1961 i
que tenia
com a finalitat
dirigir la lluita armada contra el franquisme a la Península
i
atemptar contra
la vida del dictador Francisco Franco. Va ser criticat pels sectors
més
activistes, especialment per les Joventuts Llibertàries, que
l'acusaren
d'immobilisme i de defensar les tesis de Germinal Esgleas i de
Frederica
Montseny. Alguns dels seus detractors el batejaren com El
Gitano Señorón, però ni era
gitano ni era cap
sangonera, ja que
sempre visqué de la seva feina. En 1971 fou delegat de la
FAI,
amb Frederica
Montseny i José Muñoz Congost, al
Congrés
Internacional de Federacions
Anarquistes que se celebrà a París. Entre 1973 i
1976
presidí el Comitè Nacional
de l'Aliança Sindical Espanyola (ASE). Formà part
de
l'últim secretariat de
l'exili i com a tal assistí al Congrés de
Marsella de
1975. Entre 1963 i 1975
fou redactor del Boletín Interno
CIR,
òrgan de la Comissió Internacional de Relacions
(CIR) de
la FAI. També destacà
com a orador en infinitat de mítings i
conferències:
Poitiers (1957), Besiers (1962
i 1974), Bordeus (1955, 1956, 1959, 1961, 1962, 1963, 1967, 1972, 1973
i 1976),
Montceau (1968), Montalban (1968), La Rochelle (1972), Clarmont
d'Alvèrnia
(1972), Marsella 81973), París (1974), etc. En morir ocupava
les
secretaries de
la CNT i de la FAI de Bordeus. Trobem articles seus en diferents
publicacions
periòdiques, com ara Cenit
i Espoir.
Son germà Primitiu Llansola Renau també fou
militant
confederal. Vicent
Llansola Renau va morir el 13 de desembre de 1996 a la
Clínica Mutualista de Peçac de Bordèu
(Aquitània,
Occitània) i fou incinerat tres dies
després. Vicent Llansola Renau (1915-1996) ***
Julia
Barranco Hanglin - Julia Barranco Hanglin: El 6 de gener de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) la resistent antifranquista anarquista Julia Barranco Hanglin. Son germà fou el destacat militant llibertari Antonio Barranco Hanglin. En 1947 va ser tancada per penar dos anys per la seva participació en la lluita clandestina en l'Espanya franquista i per l'ajuda prestada al seu germà. Quan fou alliberada s'exilià a França. Fou companya del militant anarquista Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez). Julia Barranco Hanglin va morir el 20 de gener de 1998 a Montreuil (Illa de França, França). ***
Pedro
Francés Martínez - Pedro Francés
Martínez:
El 6 de gener –algunes fonts citen erròniament l'1
de juny– de 1919 neix a Bijuesca
(Saragossa, Aragó, Espanya) –el
certificat de defunció cita Saragossa (Aragó,
Espanya)–
l'anarcosindicalista Pedro Francés Martínez. Sos
pares es deien Faustino Francés i Eusebia
Martínez.
Dibuixant de professió, milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de
juliol de 1936, amb només 17 anys, s'enrolà
voluntari en les milícies. Lluità
als fronts durant tota la guerra (sergent d'Infanteria de la 120
Brigada Mixta
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola) i el febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, passà a França.
Internat en diversos camps de
concentració, sembla que passà per les Companyies
de Treballadors Estrangeres
(CTE). L'hivern de 1940 va ser detingut per la policia francesa i
tancat al Fronstalag 140 del
Territori de Belfort (Delles i Belfort). Posteriorment va ser lliurat
als
alemanys i internat a l'Stalag XI-A d'Altengrabow (Dornitz,
Möckern, Saxònia, Alemanya). El 26 d'abril de 1941
va ser
deportat
sota la
matrícula 3.866 al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).
Després de patir quatre anys de treballs forçats,
sobretot a la pedrera del
camp i a Gusen, aconseguí la llibertat quan l'alliberament
del camp el 5 de
maig de 1945, però en un estat de salut lamentable.
Després d'un temps a París
(França), emigrà a Llatinoamèrica.
Visqué a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) molts d'anys i finalment decidí
retornar a França. Pedro
Francés Martínez que va morir d'un
càncer el 28 de
setembre de 1968 al seu domicili d'Avinyó
(Provença,
Occitània). ***
Facerías a París amb el fill d'un amic (1952) - Josep Lluís Facerías: El 6 de gener de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i guerriller anarquista Josep Lluís Facerías –Lluís és el primer llinatge–, també conegut sota diversos àlies (Facerías, Face, Petronio, Petro, Alberto di Luigi). Sos pares es deien Pere Lluis i Francesca Facerías. Quan va esclatar la revolució de juliol de 1936 ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) del Poble-sec de Barcelona i en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i immediatament es va enrolar en la «Columna Ascaso». Després de passar tota la guerra en la 28 Divisió lluitant al front d'Aragó, al final de la contesa va caure presoner en els últims combats a Catalunya. Sa companya i sa filla de poc mesos van morir metrallades per l'aviació nazi quan intentaven arribar a França. Facerías fou enviat a diversos camps i batallons de treball (Saragossa, Vitòria, Extremadura, Catalunya). Quan va ser cridada la seva quinta sota el nou règim franquista, va passar de presoner de guerra a soldat; destinat com a conductor en una Unitat de Transports Militars a Barcelona, poc després va ocupar el càrrec de xofer particular del comandant del cos jurídic militar. A finals de 1945 va ser llicenciat i es va integrar tot d'una en la resistència antifranquista, treballant alhora primer com a cambrer i després com a caixer del restaurant «La Rotonda», al peu del Tibidabo. En aquesta època militava en el clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la CNT. Durant el Ple clandestí de les Planes de l'FIJL de juliol de 1946 fou nomenat secretari de Defensa del Comitè Regional de Catalunya i de les Illes Balears; també assumí la secretaria de la nova organització clandestina Moviment Ibèric de Resistència (MIR). Des del març de 1946 va participar en tots els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la zona centre de Barcelona. Després de participar en un ple de l'exili, va entrar a la Península i començà a realitzar atracaments (bancs, fàbriques, empreses, joieries) per finançar les activitats clandestines. L'estiu de 1946 va realitzar una sèrie de sabotatges, com ara el metrallament de la comissaria de Gràcia a la Travessera de Dalt, destrucció dels dipòsits de CAMPSA, explosions de bombes a consolats d'Estats favorables al règim franquista (Bolívia, Brasil, Perú), etc. El 17 d'agost de 1946 fou detingut en una batuda policíaca amb 38 companys i empresonat a la presó Model de Barcelona fins al juliol de 1947, que sortí en llibertat provisional. Poc després va assumir la secretaria del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), successor del MIR. L'octubre de 1947 va participar en el Congrés del Moviment Llibertari en l'Exili a Tolosa de Llenguadoc. Durant 1948 portà a terme nombroses expropiacions, especialment a prostíbuls de luxe, freqüentats per la burgesia catalana. En 1949 va participar en la campanya d'atemptats organitzats per Francesc Sabaté Llopart (Quico) i el març d'aquell any en la temptativa d'atemptat contra el comissari de la Brigada Politicosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. El 26 d'agost de 1949 sortí sa i estalvi d'una emboscada de la Guàrdia Civil quan passava els Pirineus i en la qual moriren dos companys i un en resultà greument ferit. Fins al març de 1950 va participar en nombroses accions contra el règim franquista («Fiesta de la Victoria», etc.). A partir d'aquest any les relacions amb els responsables de la CNT en l'exili es van deteriorar i decidí retornar a la Península amb César Saborit Carralero. Després de la mort d'aquest, l'organització anarcosindicalista en l'exili el va marginar gairebé totalment. El 1951 es va declarar una important vaga de tramvies i per tot Barcelona s'escoltava una tornada que va calar entre la població: «Per a arreglar això dels tramvies, busqueu Facerías. Contra el Requetè, visqui Sabaté!». El 26 d'octubre de 1951 aconseguí fugir d'una nova emboscada matant un policia i ferint-ne nou. El juny de 1952, fugint de les crítiques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), que acabarà desautoritzant totalment la lluita armada en 1953, marxà a Itàlia i sota el nom d'Alberto di Luigi va participar en diverses activitats del moviment llibertari italià i en la creació dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP). En aquesta època va intentar estructurar les Joventuts Llibertàries Italianes i organitzà nombrosos càmpings internacionals anarquistes a Itàlia finançats amb les expropiacions realitzades amb Jesús del Olmo Sáez (Malatesta). En aquests anys, també, intentà polititzar el bandolerisme sard. De tornada a França, a començaments de 1956, va establir contactes amb Quico Sabaté, però, després de trencar amb ell per desacords diversos, retornà a Itàlia i va fer alguns cops. El 17 d'agost de 1957 va passar clandestinament de bell nou a la Península, acompanyat per Luis Agustín Vicente (El Metralla), un anarquista murcià amb qui ja havia col·laborat a Itàlia, i amb l'anarquista italià Goliardo Fiaschi, amb la finalitat d'executar el traïdor Aniceto Pardillo Manzanero. Josep Lluís Facerías fou abatut per la policia en una emboscada, presumiblement a causa d'una confidència, el 30 d'agost de 1957 al barri de Sant Andreu de Barcelona (Catalunya) –oficialment morí a l'Hospital Clínic de Barcelona– i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. La mort de Facerías fou silenciada per la premsa del MLE –només la revista llibertària crítica amb la CNT Atalaya, en el seu primer número de desembre de 1957 es va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías. Un silencio inexplicable». Amb la seva mort només quedaren dos grups guerrillers a Catalunya: el de Quico Sabaté i el de Ramon Vila Capdevila (Caracremada). En 1974 l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà publicà el llibre La guerrilla urbana. Facerías, on aporta preciosa informació sobre aquest destacat militant anarquista. En 2002 el cineasta Carles Balagué estrenà la pel·lícula documental La Casita Blanca. La ciudad oculta, que explica accions de Facerías, i en 2006 l'escriptor i advocat Josep Maria Loperena va publicar la novel·la Ulls de falcó, basada en la vida d'aquest personatge, un dels màxims exponents de la guerrilla urbana llibertària catalana. Josep Lluís Facerías (1920-1957) Pelai Pagès i Blanch: «El penúltim guerriller», en El Temps, 1.211 (28-08-07) ***
Pura
López Mingorance - Pura López
Mingorance: El 6 de gener de 1920 neix a
Lanjarón (Granada,
Andalusia, Espanya) l'anarquista
Purificación López Mingorance.
Sos pares es deien Manuel López
López i Dolores Mingorance. Arran
de l'aixecament feixista de juliol de 1936, son pare i son
germà, Miguel López Mingorance, van ser
afusellats pels franquistes, i ella va
estar tancada uns mesos. Altre germà seu, Germinal
López Mingorance, va ser
afusellat en 1945 a Granada. El desembre de 1946 va ser detinguda a
Barcelona
en una agafada contra la impremta clandestina de Ruta,
de la qual s'encarregava amb son company Francisco López
Ibáñez. Anys després es va unir
sentimentalment amb el destacat militant
clandestí Manuel Fernández Rodríguez.
En 1988 vivia a Granada i després es
traslladà a Barcelona. En 2004
sol·licità a diverses institucions, que mai no
li van contestar, la recerca i exhumació de son pare i son
germà Miguel
afusellats i enterrats en una fossa comuna del barranc d'El Carrizal, a
la
localitat granadina d'Órgiva. En 2010 el seu testimoni va
ser recollit en el
llibre Pioneras y revolucionarias.
Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y
el Franquismo
d'Eulàlia Vega. Purificación López
Mingorance va morir el 24 de maig de
2007 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser
incinerada. Pura López Mingorance (1920-2007) Manuel Fernández Rodríguez (1917-2003) ***
Tomba
d'Idir Amazit al cementiri parisenc de Père-Lachaise - Idir Amazit: El
6 de gener de 1925 neix a Ifigha (Tizi Ozu,
Cabília) el
lingüista, lluitador antifeixista
i militant llibertari descolonitzador Idir Amazit –a vegades
el nom citat Ydir o Iddir
i el llinatge Azamit.
Sos pares es deien Mohand Amazit i Djouhra Yaïche. El gener de
1942 s'uní a «França Lliure»
a Anglaterra i lluità com a mariner en les Forces
Navals de la França Lliure (FNFL), la Marina de guerra,
aconseguint nombroses
condecoracions (creu del combatent voluntari, legió d'honor,
ordre nacional al
mèrit, etc.) durant la II Guerra Mundial.
Instal·lat a França després del
conflicte bèl·lic, en 1951 era membre del
Moviment Llibertari Nord Africà
(MLNA), que reagrupava els llibertaris magrebins que defensaven la
política de
«suport crític» a l'independentisme
algerià. Fou secretari de la Federació de
França de la Unió Democràtica del
Manifest Algerià (UDMA), partit polític que
proposava l'emancipació d'Algèria sense una
ruptura amb França. En aquests anys
col·laborà en Le Jeune
Algérien i Le Libertaire,
on denuncià l'explotació
que patia la població nord-africana. Formà part
de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), que feia costat l'independentisme
algerià. El març de 1955
publicà el fullet Le drame de
l'Afrique
du Nord, 1. Point de vue nord-africain, editat pels Cahiers de Contre Courant, del qual es va
fer en 1960 una edició
clandestina a Algèria sota el títol Point
de vue Nord-Africain. En 1980 participà en una
subscripció econòmica per a la
creació d'una llar d'infants sahrauís.
Lingüista de formació, es guanyà la vida
com a professor de llengües. Estava casat amb Baya M'Silta,
amb qui es va divorciar. Idir Amazit va morir el 4 de
desembre de 2012 a l'Hospital de la Creu Roja «Henry
Dunant» del
XVI Districte de París (França) i va ser enterrat
al cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Henri
Célié (1995) - Henri
Célié: El
6 de gener de 1954 neix a Akbou (Cabília, Algèria
francesa) el sindicalista i
comunista llibertari Henri Célié, conegut com Riton. Quan era estudiant
milità en el moviment ecologista
«Survivre et Vivre» (Sobreviure i Viure) fins a la
seva autodissolució en 1971.
Aquesta mateix any va ser expulsat de l'institut, abans d'acabar el
batxillerat, per haver atiat una vaga. Després
realitzà diverses activitats i
treballà en una empresa de camioners. El febrer de 1973
entrà com a oficinista
en la Société National des Chemins de fer
Français (SNCF, Societat Nacional de
Ferrocarrils Francesos) a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de
França, França). En
aquesta època milità en Cercle Front Llibertari
(CFL) local, que s'integrà en
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA).
Entre abril de 1973 i 1976
publicà, amb Claude Beaugrand i Serge Torrano, entre
d'altres, el butlletí Le Rail
Encahîné i almenys vuit
números
del pamflet Rail
Enchaîné-Écho des luttes,
que sorgiren durant les vagues ferroviàries, especialment en
1974. També
participà l'abril de 1973 en el pamflet Vivre
dans un foyer SNCF, c'est être normal, suplement
del periòdic local de
contrainformació Canard du
Val-de-Marne
on participaven militants de l'ORA. El setembre de 1973
s'afilià a la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i en 1974 va ser
nomenat membre de la
mesa de la Unió Local de la CFDT, encarregat de crear
periòdics de seccions
sindicals. Durant les eleccions sindicals de 1975 va ser elegit i
entrà en el
Comitè Mixt de Selecció de
Villeneuve-Saint-Georges. Formà part de la
tendència
Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) que des
de l'ORA volien
concentrar l'acció revolucionària en les empreses
i en el sindicalisme. En el
Congrés d'Orleans de l'ORA d'abril de 1976 va ser
exclòs amb la tendència UTCL
i des d'aquest moment es concentrà en la
militància en aquesta organització,
col·laborant en el seu òrgan
d'expressió Tou
le pouvoir aux travailleurs, i, des del maig de 1982, en Lutter!. Entre 1979 i 1980, amb Michel
Desmars, publicà el butlletí sindical Cheminot
en lutte. El 1977 va ser nomenat membre de la mesa del
Sindicat de
Ferroviaris de la CFDT de Villeneuve-Saint-Georges i en el
Comitè Departamental
de la Unió Departamental de la CFDT del Val-de-Marne,
considerat com a
«anarcosindicalista». Després de les
eleccions sindicals del 12 de febrer de
1981, va ser adscrit al Comitè Mixt Professional de la CFDT.
Després d'haver
participat en 324 comitès d'empresa en l'SNCF entre 1984 i
1985, va ser nomenat
secretari adjunt del Comitè d'Empresa d'Explotaition de
Villeneuve-Saint-Georges, on la CFDT era majoritària i fou
membre d'una
comissió confederal sobre els transports de
matèries perilloses i radioactives.
En 1982 va ser elegit secretari general de la Unió
Professional Regional (UPR)
de la CFDT de París-Sud-Est i romangué en aquest
càrrec fins 1986. En el
congrés de Lamoura (Franc Comtat, França)
celebrat entre el 13 i el 16
d'octubre de 1986, va ser nomenat membre de la mesa de la
Federació CFDT dels Ferroviaris
i setmanes més tard engegà la gran vaga de
ferroviaris de l'hivern de 1986. En
aquesta ocasió, defensà, amb la majoria de la
mesa de la Federació CFDT dels Ferroviaris,
l'autoorganització dels treballadors, la sobirania de les
assemblees generals,
fet que propicià la creació de coordinadores de
vaguistes, però, deslegitimaren
la Coordinació Intercategorial, on la majoria dels delegats
havien sortit
d'assemblees generals de vaguistes, que consideraven una
manipulació de
l'organització Lluita Obrera (LO). Daniel Vitry, militant de
LO i representant
de la Federació CFDT dels Ferroviaris en la
Cordinació Intercategorial, es negà
a dimitir a requeriment dels companys i Célié
decidí dimitir del seu mandat
federal en protesta, fet que desencadenà una violenta
polèmica entre LO contra
l'UTCL i la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). En 1987
esdevingué membre de
la mesa permanent sindical de la CFDT i també del seu
secretariat, de la
formació sindical i del periòdic Le
Cheminot de France. Entre 1976 i 1993 participà en
tots els congressos
federals de la CFDT i entre 1976 i 1982 en tots els seus congressos
confederals. Durant el congrés de 1982 a Metz (Lorena,
França), participà, amb
Michel Desmars, en l'organització del
«Fòrum» dels sindicats de la CFDT
oposats
a la línia confederal i participà regularment
fins el 1995 en la Unió
Departamental del Val-de-Marne. Durant aquest període,
també participà en
revistes de reflexió sobre alternatives sindicals, com ara Résister i, a partir de 1987, Collectif.
En 1990 fou un dels signants de la «Crida per una alternativa
llibertària» que
pretenia una posada al dia i una reagrupació de les forces
comunistes
llibertàries escampades en diferents organitzacions. El juny
de 1991 fou un
dels fundadors d'Alternativa Llibertària (AL),
organització sorgida arran de la
citada crida. En 1994 col·laborà en l'obra
col·lectiva Données et
arguments. Agir ensemble contre le chômage: AC!. El
desembre de 1995 fou un dels atiadors de la gran vaga dels ferroviaris
i un
dels protagonistes de la ruptura amb la CFDT. El gener de 1996 va ser
nomenat
membre de la mesa provisional de l'organització de
ferroviaris «Solidària,
Unitària i Democràtica» (SUD-Rail). En
el I Congrés de SUD-Rail de 1997 a Lió
(Arpitània) presentà un informe d'activitats i va
ser elegit membre de la mesa
federal. També fou membre del consell nacional de la
Unió Sindical («Grup dels
10»), que agrupava especialment els SUD, abans d'esdevenir en
1999 membre de la
mesa nacional de la Unión Sindical
«Solidaires», on s'ocupà de
l'acció jurídica
i de la formació sindical. En aquesta època
abandonà AL. Entre 2000 i 2003, com
a agent del moviment de viatgers, s'encarregà de la
selecció i contractació
dels empleats joves a Villeneuve. En 2003 passà a fer
aquesta mateixa feina a
Saint-Jory, prop de Tolosa de Llenguadoc. Després
abandonà les seves funcions
en la mesa federal de SUD-Rail i de «Solidaires».
En 2003, en les eleccions per
al consell d'administració de l'SNCF, sortí el
segon de la candidatura de
SUD-Rail, i a mig mandat, substituí Joëlle
Pierré i representà SUD en el
consell d'administració de l'SNCF entre octubre de 2005 i
març de 2008. En
aquesta època era membre del consell científic de
l'Associació per la Taxació
de les Transaccions i per l'Ajuda als Ciutadans (ATTAC) i del seu grup
de
treball «Transports».
Defuncions
Foto
antropomètrica de Vittorio Diana - Vittorio Diana: El
6 de gener de 1930 és assassinat a
Niça (País Niçard,
Occitània) l'anarquista
Vittorio Diana, també conegut com Victor
Diana. Havia nascut el 2 de desembre de 1897 a
Corpolò
(Emília-Romanya, Itàlia).
Sos pares es deien Eugenio Diana i Barberina Pozzi. En
1921 va ser
imputat, amb son amic Mario Buda i altres companys, de l'assassinat
d'un mariscal
dels carrabiners a Savignano sul Rubicone (Emília-Romanya,
Itàlia). Fugint de
la repressió, en 1922 s'instal·là amb
sa mare a França i treballà de paleta estucador
a Niça (País Niçard,
Occitània). En aquesta època vivia en un
restaurant del
número 5 del carrer Scaliéro de Niça.
En 1923 son germà Ermanno Diana, també
anarquista, s'establí amb ells a Niça. El 29
d'abril de 1924 va ser condemnat,
juntament amb Cesare Bernacchione, pel Tribunal Correccional de
Niça a quatre
mesos de presó amb llibertat provisional per
«possessió d'arma prohibida» en
uns enfrontaments durant la benedicció d'una bandera del
grup feixista local,
amb presència del cònsol general
d'Itàlia, celebrada el 21 d'abril d'aquell any
a l'església de Saint-Jaume. En aquesta època
s'encarregava de la distribució a
Niça de la revista anarquista italiana Pensiero
e Volontà i formà part del
«Comitè Mario Castagna». El 17 de
setembre de
1925, amb 38 companys, entre ells Ugo Boccardi, Umberto Marzocchi i
Carlo
Pergoli, fou un dels creadors a Niça d'un Comitè
de Defensa, que el novembre
d'aquell any va ser processat per l'Audiència de
Gènova (Ligúria, Itàlia). En
aquesta època mantingué
correspondència amb Mario Buda. Durant els anys trenta
va ser fitxat per la policia de Niça com a
«anarquista extremadament actiu
ocupat en la propaganda entre els italians de la
població» i com a «element
perillós, susceptible d'amagar i d'arreplegar els
anarquistes de la zona i de prestar-los
en tot moment ajuda i assistència». Vittorio Diana
va ser assassinat per
gelosia el 6 de gener de 1930 al seu domicili del barri del
Vallon-Obscur de
Niça (País Niçard,
Occitània) de cinc trets per Silvio Ubaldi, empresari de la
construcció, que vivia amb sa companya i sos quatre infants
en una altre part
del mateix immoble. Algunes fonts diuen, de manera totalment
errònia, que
l'assassí era un excarrabiner i que aquest actuà
per motius polítics. ***
Lluís
Aloy Camarasa - Lluís Aloy
Camarasa: El 6 de gener de 1938 mor al front
de Terol (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Lluís Aloy Camarasa. Havia nascut el 4
de gener de 1913 a Alfarràs
(Segrià, Catalunya). Sos pares es deien
Lluís Aloy Marquès,
sargaire, i Maria Camarasa Camarasa. Sargaire com son pare, vivia a
Almenar
(Segrià, Catalunya) i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El
31 d'octubre de 1936 es casà a Almenar amb Maria
Peiró Solano, amb qui tingué
una filla pòstuma, Lluïsa Aloy Peiró.
Arran de l'aixecament feixista de juliol
de 1936 s'integrà com a milicià, juntament amb
son cunyat Manel Peiró Solano, i
després passà a la 27 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
Lluís Aloy Camarasa va morir el 6 de gener de 1938 al front
de Terol (Aragó, Espanya)
a conseqüència de ferides rebudes en
acció de guerra. El seu cos mai no va ser
trobat i l'1 de juliol de 1950 se li va declarar oficialment mort. ***
Han Ryner - Han Ryner: El 6 de gener de 1938 mor a París (França) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Havia nascut el 7 de desembre de 1861 a Nemours (Orà, Algèria). Fill d'una família modesta força religiosa, sos pares és deia Jacques Ner, empleat de correus, i Virginie Françoise Gildippo Kotucoko Campdoras, mestra. Va passar la seva infància a Ronhac (Provença, Occitània), i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912 «Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en «Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en La Mêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900), L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914), Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse, écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Sa companya fou Aimée Henriette Ferrari. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 al seu domicili del IV Districte de París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres. ***
Martí
Gental Masdeu - Martí Gental
Masdeu:
El 6 de gener de 1939 mor a Artesa de Segre
(Noguera, Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Martí Gental Masdeu. Havia
nascut el 15 de novembre de 1909 a Terrassa (Vallès
Occidental,
Catalunya). Sos pares es deien Francisco Gental Solà,
jornaler,
i Maria Masdeu Barceló. Fuster de
professió, milità en les
Joventuts Llibertàries i des de 1928 en el Sindicat de la
Construcció de
Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Membre de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), es dedicà a la
recaptació de diners per a
l'organització i patí nombrosos empresonaments
governatius. El 9 de setembre de
1932 va ser detingut, juntament amb molts altres companys, a
conseqüència de la
seva participació en l'aixecament insurreccional a Terrassa
esdevingut entre el
14 i el 16 de febrer d'aquell any que proclamà el comunisme
llibertaria a la
ciutat. Posteriorment va ser detingut a Terrassa arran de la
insurrecció de
desembre de 1933. També va ser empresonat pels fets
revolucionaris d'octubre de
1934. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 24 d'agost
d'aquell
any s'integrà al front en la «Columna
Durruti», en la qual va ser nomenat
delegat polític de Centúria. Posteriorment va ser
destinat com a delegat
polític a la VI Agrupació. El 24 de juny de 1937,
després de la militarització
de les milícies, va ser nomenat comissari delegat de Guerra
de la 119 Brigada
Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») del XI Cos de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, comandada per Domingo
Belmonte Cova.
Durant l'ofensiva franquista de desembre de 1938 sobre el front de
l'Ebre va
ser condecorat amb la Medalla al Valor per la resistència de
la seva divisió en
les batalles a la Serra del Montsec. Greument ferit per
l'explosió d'un obús
als combats al Montsec, Martí Gental Masdeu va morir el 6 de
gener de 1939 a
l'Hospital Militar d'Artesa de Segre (Noguera, Catalunya). Martí Gental Masdeu (1910?-1939) ***
Ramón
García Alapont - Ramón
García
Alapont: El 6 de gener de 1942 mor a Gusen (Alta
Àustria, Àustria)
l'anarcosindicalista Ramón García Alapont. Havia
nascut el 21 de gener de 1919 a Saragossa
(Aragó, Espanya). Era
fill de Francisco García i d'Amparo
Alapont. Fuster i ebenista de professió, milità
en la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Després de la caiguda de Saragossa a mans
feixistes, pogué
passar a zona republicana i el 12 d'abril de 1938 s'integrà
en una milícia
confederal a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i va
ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment
va ser integrat en
la 77 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les
fortificacions de la «Línia Maginot».
Durant la primavera de 1940 va caure
presoner de les tropes alemanyes. Primer internat al Frontstalag 140 de
Belfort,
posteriorment va ser envaït a l'Stalag XI-B de Fallingbostel
(Baixa Saxònia,
Alemanya), d'on el 27 de gener de 1941 va ser deportat, sota la
matrícula
5.526, al camp de concentració de Mauthausen (Alta
Àustria, Àustria). El 8
d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 12.013,
a Gusen. Ramón
García Alapont va morir el 6 de gener de 1942 al camp de
concentració de Gusen (Alta
Àustria, Àustria). ***
Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal - José Artur Quaresma: El 6 de gener de 1957 mor a Lisboa (Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Havia nascut el 25 de setembre de 1876 a Setúbal (Setúbal, Portugal). Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. ***
Necrològica
de Francisco Roldán Toledo apareguda en el
periòdic
tolosà Espoir
del 10 de març de 1963 - Francisco Roldán Toledo: El 6 de gener de 1963 mor a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Roldán Toledo. Havia nascut el 22 de gener de 1896 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). Sos pares es deien Julián Roldán i María Toledo. Ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània), treballà de pagès i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. Sa companya fou Pilar López. ***
Notícia
orgànica de Joachim Puech apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del
15 d'octubre de 1926 - Joachim Puech:
El 6
de
gener de 1968 mor a Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'anarquista Joachim
Joseph Puech. Havia nascut el 3
de febrer de 1893 a Lesinhan (Bigorra,
Gascunya,
Occitània). Sos pares es deien José Puech,
conreador
espanyol, i Joséphine Cantier. Es guanyava la
vida com a obrer muntador
a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Lluità als
fornts de
la Gran Guerra i aconseguí la Creu de Guerra. En 1926 era
responsable
de la Federació
Llibertària i va ser candidat llibertari abstencionista de
la Unió Anarquista
(UA) de la II Circumscripció de Besiers per a les eleccions
legislatives de
1928, sense obtenir cap vot. En els anys vint vivia al
número 22 del carrer
Solférino de Besiers. Entre 1927 i 1928 fou el responsable
legal de la publicació
anarquista en castellà Prismas.
Revista
mensual de arte, literatura y ciencia,
publicada a Besiers,
editada,
gràcies als diners obtinguts d'una herència, per
l'exiliat anarquista català Joan
Reverter Nolla. En 1929 era secretari de la Unió de Grups
Anarquistes de
Llengua Espanyola de la regió. Sa companya fou Marie-Louise
Bardet. Joachim Puech va morir el 6
de
gener de 1968 a l'Hospital Saint-André de Bordeus
(Aquitània, Occitània). ***
Necrològica
de Francesc Aguilar Cartes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 de març de 1973 - Francesc Aguilar Cartes: El 6 de gener de 1973 mor a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Francesc Aguilar Cartes. Havia nascut el 19 d'agost –el certificat de defunció cita erròniament el 25 d'agost– de 1908 a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Joan Aguilar Cabanes, mariner, i Jacinta Cartes Matamoros (Cinta). Quan era jove emigrà a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). Pescador d'altura de professió, milità, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per mor de la seva participació en diverses vagues, va ser inscrit en la llista negra («Pacte de la Fam») de la patronal pesquera. El juny de 1931 assistí com a delegat de Balaguer (Noguera, Catalunya) al III Congrés de la CNT celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès). Posteriorment va ser enrolat en la 113 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat el 24 de desembre de 1939 a les feines de fortificació de la «Línia Maginot» a Vendresse (Xampanya-Ardenes, França). Quan l'Ocupació, el juny de 1940 va ser enviat al camp de concentració de Gurs, enquadrat en el 722 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), on amb altres espanyols s'encarregà d'enterrar la vintena de jueus interns que morien diàriament. El maig de 1941 va ser enviat amb el 722 GTE per a tasques forestals i per a fer carbó a Era Varelha (Bigorra, Gascunya, Occitània). Posteriorment aconseguí passar a Andorra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Versalles (Illa de França, França), on visqué al número 19 del carrer Vieux Versailles. A començament de 1948, amb Juan Aguilar i Francisco Delgado, ocupà la secretaria de la Federació Local de Versalles de la CNT. Posteriorment s'establí a Lorda, on treballà d'obrer en una fàbrica i continuà militant. Sa companya fou Maria Ramon, amb qui tingué una filla (Rosa). Després d'una llarga malaltia, Francesc Aguilar Cartes va morir el 6 de gener –algunes fonts citen erròniament el 6 de febrer– de 1973 a Lorda (Bigorra, Gascunya, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Langelle d'aquesta població. ***
Notícia d'una conferència de Marcel Say apareguda en el diari parisenc Le XIX Siècle del 25 de febrer de 1920 - Marcel Say: El 6
de gener de 1975 mor a París (França) l'escriptor, crític d'art, poeta i anarquista
individualista, i després comunista, Marcel Louis Auguste Chapelon, més conegut
com Marcel Say, i que a vegades signà el seus articles com S-A-Y.
Havia nascut el 14 d'octubre de 1885 a Le Mans (País del Loira, França). Era
fill de Louis Frédéric Chapelon, representant comercial, i de Marie Anne Julie
Héritier. En 1906 va ser declarat exempt de fer el servei militar per problemes
visuals. El 24 de desembre de 1913 es casà a Soisy-sous-Étiolles (actualment
Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) amb Fernande Valladeau i amb aquest
matrimoni la parella legitimà son fill Marcel Fernand Valladeau, nascut el 16
de desembre de 1909. En aquesta època vivia al carrer Donjons de Soisy-sous-Étiolles
i treballava d'empleat a la Caixa de Dipòsits i Consignacions. Quan esclatà la
Gran Guerra, el 4 de novembre de 1914 va ser destinat com a infermer al Servei
Auxiliar, però el 2 de març de 1915 va ser declarat apte per al servei actiu. L'1
de setembre de 1916 va ser nomenat caporal i dos dies després destinat a la
Prevenció de Presoners de Guerra de la IV Regió Militar. El 30 de novembre de
1916 va ser destinat al Servei Auxiliar per «miopia superior a 10 diòptries».
El 17 de setembre de 1917 va ser declarar apte per fer la campanya militar i el
10 de febrer de 1918 fou nomenat sergent. L'1 de gener de 1919 va ser destinat
a la Prevenció de Presoners de Guerra a Amiens (Picardia, França) i no va ser
alliberat de les seves obligacions militars fins el 13 d'octubre de 1934. Després
de viure al número 10 del carrer Paris de Vincennes (Illa de França, França), a
partir del 8 de juliol de 1919 passà a viure al número 15 del carrer Grande
Chaumière del VI Districte de París. En 1919 col·laborà en Le Monde Illustré.
Entre 1919 i 1920 dirigí, amb el suport d'André Colomer, el periòdic L'Action
d'Art. Organe de l'individualisme héroïque, de l'antic grup anarquista «Le
Foyer d'Action d'Art», que tenia la seu al número 47 del carrer Gaîté de París;
però, per discrepàncies amb Colomer, s'uní amb Maurice Jourd'heuil per editar
la revista cultural de l'«individualisme integral» La Veilleuse. En 1920
també va ser director i redactor en cap de la revista parisenca Le Pal.
Revue mensuelle critique, satíriques et pamphlétaire i col·laborà amb
textos i poemes en Renaître. En aquesta època treballava de corrector d'impremta
del Journal Officiel, militava en el Sindicat de Correctors,
col·laborava en nombroses publicacions llibertàries i anarquitzants (Clarté,
Journal du Peuple, Le Libertaire, Le Mêlée, Le Pal,
Partisans, La Vie Ouvrière, etc.) i era membre de «Les Amis de La
Mêlée» i de «La Ghilde». Era assidu de les reunions polítiques, on prenia
la paraula defensant les idees anarquistes. El 18 de gener de 1920, en una
reunió organitzada per L'Action d'Art, es declarà partidari de la moció
del «Comitè de la III Internacional», tot afirmant que el més important era fer
la revolució. El 28 de gener de 1920 participà, amb altres ponents (Paul Brulat,
Victor Cyril, Banville d'Hostel, Henri Marx, Georges Pioch, Léo Poldès i Jean-Michel
Renaitour), en la reunió «Pour la liberté de l'art et la liberté de la pensée»,
celebrada al «Club du Faubourg» de París i organitzada pel Sindicat Professional
d'Escriptors, del qual n'era membre, i pel Sindicat de Revistes i Publicacions
d'Avantguarda. El 14 de febrer de 1920, en una reunió organitzada per «Les Amis
de La Mêlée» i L'Action d'Art a París, explicà que calia que
l'anarcoindividualisme s'introduís en els sindicats per a reclamar l'aplicació
integral de la jornada de vuit hores, fins arribar a la jornada de quatre
hores, tot reivindicant «la peresa» i recomanant els anarquistes
individualistes no treballar més que per plaer. El 27 de febrer de 1920 va fer
la conferència «Du symbolisme au dadaisme», al Saló dels Independents del
Grand-Palais de París. Divorciat de Fernande Valladeau, des del 13 de març de
1920, segons la policia, visqué «maritalment» amb Marie Louise
Bavadet-Lagarigue i la policia anotà que rebia al seu domicili nombroses
visites i un voluminós correu. El març de 1921 participà, amb altres (Louis
Delgara, Cecilia Vellini i Jean d'Yd), en una vetllada literària i musical al
Saló dels Independents organitzada per La Proue. L'11 d'abril de 1920 va
fer, a la Maison Commune, la conferència «Action Française et Action d'Art. Les
tendances philosophiques», organitzada per L'Action d'Art. El 17 d'abril
de 1920 participà, amb altres ponents (Carpentier, Girolle, Pignat, José
Roland, Albin Valabrègue i el pastor Wautier), en el debat contradictori
«Socialisme ou cristianisme», celebrat al «Club du Faubourg» de París, i
l'endemà va fer una conferència sobre el poeta Émile Verhaeren a la Maison
Commune organitzada per L'Action d'Art. L'estiu de 1921 va ser un dels fundadors,
i secretari, del grup d'escriptors, artistes i músics «Le Caméléon» (Géo-Charles,
Auguste Clergé, René Dessambre, Paul Husson, Max Jacob, Jean Levet, Menon,
Victor-Émile Michelet, Paul-Napoléon Roinard, Thiollière, Mars Villers, etc.),
que es reunia al número 146 del bulevard Montparnasse, i a partir del desembre
d'aquell any dirigí, amb Charles Guyot (Géo-Charles) i Paul Husson la
revista artística Montparnasse. L'octubre de 1922 col·laborà amb un
poema en el primer número de L'Aquadémie. Montparnasse et Montmartre. En
1923 era «col·laborador tècnic» de Paris-Soir. El 7 de gener de 1923
participà en una vetllada de suport de l'escriptor Marcel Sauvage, aleshores
greument malalt, celebrada a la Sala de Festes de la Maison des Étudiants,
organitzada pel Sindicat Professional d'Escriptors. L'octubre de 1923, sa filla
Marguerite Chapelon de 18 anys, va morir a Estocolm (Suècia). El febrer de 1924
va ser un dels fundadors del grup artístic internacionalista cooperativista
«Partisans», el qual es reunia al seu domicili, al número 103 del carrer Vaugirard
de París, i, al mateix temps, va escriure el prefaci del catàleg de l'exposició
de la Companyia de Pintors i Escultors Professionals inaugurada a La Closerie
des Lilas, al número 171 del bulevard de Montparnasse. El març de 1925 va
escriure el prefaci de la carpeta de vuit aiguaforts Les fêtes foraines
del pintor Robert Louis Antral, publicada per Editions André. El juliol de 1925
signà, amb nombrosos escriptors i artistes, una crida dels «treballadors
intel·lectuals» contra la guerra al Marroc. El setembre de 1927 s'integrà amb
destacats intel·lectuals en el «Comitè en Memòria de Georges Chennevière»,
presidit per Romain Rolland, i el novembre de 1928 formà part del «Comitè Paul
Husson» creat per honorar aquest poeta. Va ser candidat comunista a les
eleccions legislatives de 1928 per a la I Circumscripció de Les Sables-d'Olonne
(País del Loira, França). Va ser col·laborador i redactor de la secció «Grande
Information» del periòdic comunista L'Humanité, i de la revista Nos
Regards, fins al seu acomiadament i purga el 2 de setembre de 1929 per
«inaplicació de la línia política». Entre 1929 i 1930 col·laborà amb articles
de crítica d'art en la revista L'Europe Nouvelle. Va ser un dels fundadors,
amb altres dissidents comunistes, el 22 de desembre de 1929 a Clichy (Illa de
França, França), del Partit Obrer i Pagès (POP), del qual va ser nomenat, amb
Marcel Legay, secretari de Premsa del seu buró. A finals d'aquell any, col·laborà
en L'Almanach Ouvrier et Payasan 1930. En 1930 va ser nomenat secretari
de redacció de Ça ira, col·laborà en periòdic mensual d'art Bravo
i prengué la paraula en una reunió pública del POP a Saint-Denis (Illa de
França, França). El 31 de març de 1931 parlà, amb altres companys, en un gran
míting organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) celebrat a la Salle des
Sociétés Savantes de París, per a la revisió del procés contra Albert Duquesne
i Marcel Nourric. En 1932 era col·laborador adjunt d'Edouard Herriot, president
del Consell de Ministres francès. Entre 1932 i 1950 col·laborà en el setmanari
de successos Qui? Detective, molt lligada a la Prefectura de Policia de
París, del qual va ser secretari de redacció. En 1937 publicà articles i poemes
en el setmanari esquerrà La Lumière. El desembre de 1938 s'encarregà de
muntar l'exposició «Un panorama de l'Algérie» a París sobre pintors i fotògrafs
d'Algèria. En 1946 col·laborà en el setmanari Nuit et Jour. Al final de
sa vida tenia el seu domicili al número 6 del bulevard de Montparnasse del VI
Districte de París. Marcel Say va morir el 6 de gener de 1975 a l'Hospital de
la Fundació Chantal del XIV Districte de París (França). ***
Àngel
Ferrer Jordà - Àngel Ferrer Jordà: 6 de gener de 1976 mor a Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània) l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Havia nascut l'1 d'octubre de 1895 a Alcoi (Alcoià, País Valencià). Sos pares es deien Bernat Ferrer Gómez, jornaler, i Roser Jordà Jordà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de professió, el gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i s'instal·là a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco Jordà. Malalt durant molts d'anys, Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània). Àngel Ferrer Jordà (1895-1976) ***
Albert Meister - Albert Meister: El 6 de gener de 1982 mor a Kyoto (Kansai, Japó) el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Havia nascut el 22 de juliol de 1927 a Delémont (Jura, Suïssa) en una rica família de negociants. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i que és un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui «L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom. ***
Vicente
García Negrillo - Vicente García
Negrillo: El 6 de gener de 1983 mor a Issy-les-Moulineaux
(Illa de
França, França)l'anarcosindicalista Vicente
García
Negrillo, conegut com El Negro i El Carpanta.. Havia nascut l'11 de
novembre de 1905 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
–algunes fonts citen erròniament Múrcia
(Espanya). Sos pares es deien Vicente García i Teresa
Negrillo. Durant la dictadura de Primo
de Rivera milità en
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Sabadell, fet pel
qual en 1924 va ser empresonat amb altres companys. Després
de la proclamació
de la II República espanyola en 1931, fou partidari de les
tesis trentistes animades a
Sabadell per Josep
Moix Regàs, qui havia estat exclòs de la CNT i
fou responsable local dels
Sindicats d'Oposició confederals, acabant en les files del
Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC) i de la Unió General dels
Treballadors (UGT)
locals. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
lluità al front
d'Aragó. En aquesta època estava casat amb un
fill. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Posteriorment passà per la 106 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE),
sembla que per treballar a la «Línia
Maginot». En la primavera de 1940 va ser capturat pels nazis
i posteriorment deportat al camp de
concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), i el maig de
1945, quan les tropes aliades
eren a prop de la zona, fou un dels que prengué el poder als
nazis abans de
l'alliberament del camp. Repatriat a França,
formà part de la Federació
Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa
companya fou Margarida Capmany Novas. Vicente
García Negrillo va
morir el 6 de gener de 1983 a l'Hospital Corentin Celton
d'Issy-les-Moulineaux (Illa de
França, França). ***
Necrològica
de Víctor Muela Íñiguez apareguda en
el periòdic tolosà Cenit de l'1 de
març de 1983 - Víctor Muela
Íñiguez:
El 6 de gener de 1983 mor
a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Víctor Muela
Íñiguez. Havia nascut el 17 de maig de 1899 a
Soto en
Cameros (La Rioja, Espanya). Sos pares es deien Dionisio Muela i Isabel
Íñiguez. El juliol de 1915 va ser multat a
Logronyo (La Rioja, Espanya) amb 25
pessetes, juntament amb Rafael Ocio Leza, per
«escàndol». El 14 de febrer de
1916 va ser detingut, juntament amb Fernando García
Martínez, quan intentava
penetrar en un magatzem d'ultramarins del carrer de Boterías
de Logronyo. El 17
de novembre de 1916 va ser jutjat, juntament amb altres, en consell de
guerra a
la caserna del Regiment de Cantàbria de Logronyo i a finals
de novembre
d'aquell any va ser empresonat governativament 15 dies «per
deambular sense
ofici ni benefici». El 20 de gener de 1917 va ser detingut a
Calahorra (La
Rioja, Espanya) quan intentava robar en una fàbrica de
conserves. El 8 de juny
de 1917 va ser condemnat per l'Audiència de Logronyo a 200
pessetes de multa
per robatori. Començà a militar en el Sindicat de
Cambrers de Saragossa (Aragó,
Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
posteriorment en el
Sindicat del Transport i Comunicacions de Barcelona (Catalunya) de la
CNT. El
13 de desembre de 1934 va ser detingut a Barcelona, juntament amb els
confederals Ramón Mulero Martínez i Agapito
Martínez González, per assistir a una
reunió del Ple de la Federació Local dels
Sindicats Únics. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França.
Després de la II Guerra Mundial treballà com
a obrer en la construcció a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i continuà militant
en la CNT. Amb Joaquím Bassons Viñas
s'encarregà del Sindicat del Transport i
Comunicacions de Barcelona de la CNT en l'exili. En els
últims anys de sa vida
formà part del Sindicat d'Oficis Diversos de Castres de la
CNT. Sa companya fou María Domínguez.
Víctor Muela
Íñiguez va morir el 6 de gener
–algunes
fonts citen
erròniament el 10 de gener– de 1983 a l'Hospital
de Castres
(Llenguadoc,
Occitània). ***
Oradores
en el míting celebrat a Màlaga per explicar les
resolucions del Congrés de Saragossa de 1936. - Maria Duran: El 6 de gener de 1988 mor al Brasil la propagandista anarquista Maria Duran, també coneguda com Rosina. Havia nascut en 1912 a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) en una família de pagesos acomodats catalanistes i va rebre una bona instrucció. Molt jove va marxar a Granollers i va entrar a fer feina en una fàbrica, on va conèixer alguns militants llibertaris, entre ells Valerio Mas Casas, i va afiliar-se en les Joventuts Llibertàries cap al 1932. A causa de la seva preparació cultural, va començar a participar en la premsa i a la tribuna en els actes de propaganda, a Catalunya i altres zones, destacant en els comitès pro presos i d'enllaç i en els cercles de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va formar part del grup anarcoindividualista «Sol i Vida» del Clot i més tard del «Grup A», amb Jacinto Toryho i altres joves militants, i va participar en l'Escola Racionalista Natura, també al barri del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. En 1934, a la sortida d'un míting a Màlaga on va intervenir amb Francisco Ascaso, van ser detinguts, declarant-se en vaga de fam per l'arbitrarietat i per les pèssimes condicions de la presó. Quan es van clausurar els sindicats durant el Bienni Negre, va actuar en la clandestinitat fins el restabliment de la normalitat, tornant a la seva activa tasca de propaganda. També va participar en «Mujeres Libres». Durant els dies previs a l'aixecament feixista, va intervenir en una gira propagandística per Andalusia amb Parera, Martínez Arín, J. Sendón i Zimmerman. El 18 de juliol de 1936, amb Martínez Arín i Parera, van celebrar l'últim míting; retornant a Sevilla, són detinguts aquests darrers a l'hotel i més tard afusellats. Maria Duran, per atzar, va arribar més tard i previnguda per un cambrer, va amargar-se a casa d'uns companys. Però aviat va ser detinguda amb falsa identitat i condemnada a mort, pena que li va ser commutada per la de 30 anys de reclusió. Va ser empresonada a València i a Amorebieta, abans de ser traslladada a la presó de Saturrarán en un impressionant comboi de 450 dones condemnades. En 1942 va estar tancada a la presó de dones de Palma (Mallorca). Un cop aconseguida la llibertat condicional, i sortejant la dura repressió policíaca, va tornar a Barcelona, on va participar en diverses missions entre els anys 1947 i 1948. A punt de ser detinguda, va aconseguir arribar a França i marxar a Amèrica, refugiar-se almenys a partir de 1970 al Brasil, juntament amb son company, mort posteriorment. ***
Necrològica
de Liberto Barrena Santoba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de març de 1989 - Liberto Barrena Santoba:
El 6 de gener de 1989 mor a Orleans (Centre, França)
l'anarcosindicalista
Liberto Barrena Santoba. Havia nascut el 17 d'agost de 1897 a Muez
(Guesálaz, Merindad d'Estella,
Navarra). Sos pares es deien Hilario Barrena i Petra Santoba.
Emigrà a Barcelona (Catalunya) de ben jovenet i, com a obrer
metal·lúrgic,
s'afilià al Sindicat del Metall de la
Confederació Nacional del Treball (CNT),
on ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a
França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là a Orleans, on
milità en el Federació Local de la
CNT. Fundà família amb una francesa sense
casar-se. Liberto Barrena Santoba va morir el 6 de gener de 1989 al seu
domicili d'Orleans (Centre, França). ***
Félix Salcedo Arellano en un camp de concentració (ca. 1939) - Félix Salcedo
Arellano:
El 6 de gener de 1996 mor a Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània) el militant
anarcosindicalista
Félix Salcedo Arellano. Havia nascut el 19
de setembre de 1911 a Tudela (Navarra). Sos pares es deien Olegario
Salcedo
Tejero, jornaler, i Petra Arellano Manero. De jovenet
s'afilià
a
la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de
Taüst
(Aragó). Arran de la revolució asturiana
d'octubre de 1934 fou detingut i
empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada
després del cop
feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i
aconseguí
arribar a zona republicana. Després s'enrolà en
la «Columna
Durruti» i amb la
militarització fou nomenat comissari del I
Batalló de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola,
juntament amb son company Antolín, el qual morirà
el 25 de desembre de 1938 al
front. Amb la Retirada, passà a França, on,
després de restar internat a
diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament,
s'establí a Cahuzac, on
treballà com a paleta i fundà una nova
família amb Eugenia Orru, ja que sa primera companya, Angela
Hernández Ravilla, i
sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels
organitzadors de
la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida
estava afiliat al
Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc,
Occitània). Félix
Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 al seu domicili de Les
Tuileries de Cahuzac (Llenguadoc,
Occitània). Félix Salcedo Arellano (1911-1996) ***
La
família Floristán: Acracio als braços
de sa mare
Luisa Nieves González Gil, Julián
Floristán Urrecho i el
fill major
Leandro (Veluché, maig de 1940) - Luisa Nieves
González Gil:
El 6 de gener de 1997 mor a Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes,
França) l'anarquista i
anarcosindicalista Luisa Nieves González Gil,
també
coneguda com Nieves Floristán,
amb el llinatge del seu company,
l'anarcosindicalista Julián Floristán Urrecho,
amb qui visqué més de seixanta
anys. Havia nascut el 6 d'agost de 1915 a Calaceit (Matarranya, Franja
de Ponent). Sos pares es deien Francisco González i
Esperanza
Gil. A començament de la Revolució de 1936
participà activament en
l'organització de les Joventuts Llibertàries i de
les col·lectivitats de la
comarca de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) fins a la seva
destrucció
en 1937 per les tropes contrarevolucionàries estalinistes
d'Enrique Líster Forjá. En
1939, amb el triomf franquista s'exilià a França
amb son company. A
començaments dels anys cinquanta
començà a militar en la Federació
Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Royan
(Poitou-Charentes, França) fins a la
seva mort. Luisa Nieves González Gil va morir el 6 de gener
de 1997 a l'Hospital General de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes,
França). ***
- Ugo Mazzucchelli: El 6 de gener de 1997 mor a Carrara (Toscana, Itàlia). l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Havia nascut el 5 de juny de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Ario Dante Mazzucchelli i Amalia Lorè. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els «Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels «Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la «Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la «modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de «moderat», abandonà la FAI. ***
Placido
La Torre (esquerra) amb Santi Fedele, director de l'Institut d'Estudis
Històrics «Gaetano Salvemini», durant
l'acte
d'homenatge (Messina, 24 de novembre de 2006) - Placido La
Torre: El 6 de gener de 2008 mor a Messina
(Sicília) l'advocat i propagandista
anarquista Placido La Torre. Havia nascut en 1920 a Messina
(Sicília) i només a
partir dels vuit anys començà a
freqüentar l'escola primària. Cap al 1936, quan
estudiava el batxillerat a l'històric institut
«Maurolico», descobrí la figura
de l'advocat Francesco Lo Sardo, diputat comunista mort a la
presó feixista en
1931, i conegué el misser Giovanni Millimaggi, comunista
dissident condemnat al
desterrament pel règim de Mussolini. Un cop acabat el
estudis secundaris es
matriculà a la Facultat de Dret, però amb
l'esclat de la II Guerra Mundial fou
cridat a files. Esdevingué oficial de l'Exèrcit
dels Savoia i l'armistici del 8
de setembre de 1943 l'agafà a Fossano (Piemont); sense cap
alternativa, desertà
per no caure pres per l'exèrcit alemany. En arribar a Roma
hagué de restar-hi,
ja que no pogué passar la línia del front de
Cassino, i s'integrà en la
resistència romana, participant en una acció
d'alliberament de presos detinguts
pels feixistes. El gener de 1944 va ser capturat per elements de la
«X
Flottiglia MAS» –unitat especial de la Marina Reial
italiana, aleshores al
servei de la feixista República Social Italiana
(RSI)–,
però la confusió desencadenada
arran del desembarcament aliat a Anzio, portat a terme unes setmanes
després,
li va permetre fugir de la detenció. Un cop alliberat Roma,
i després d'un dur
viatge, arribà a Messina, devastada pels bombardeigs
sistemàtics dels aliats. Immediatament
reprengué els seus estudis jurídics, encara que
amb grans dificultats
econòmiques, i el maig de 1946 es llicencià. Amb
Gino Cerrito i Zino Mazzone, contribuí
al ressorgiment del moviment anarquista a Messina. Participà
activament des de
les files antimonàrquiques en la campanya
referendària per triar entre
monarquia i república, alhora que lluità contra
les accions de les bandes
neofeixistes. Amb Gino Cerrito, intervingué en totes les
activitats anarquistes
realitzades a Sicília, a més de
col·laborar en diverses institucions, com ara
el Cercle Anticlerical Giordano Bruno. A Palerm, prengué
part en la constitució
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i en la
fundació del periòdic
anarquista regional Terra e Libertà.
A
partir dels anys cinquanta, gràcies a la seva profunda
preparació jurídica i a
la seva excepcional oratòria, esdevingué un dels
millors advocats de Messina i,
per la seva actitud revolucionària i incorruptible, sempre
va estar en el punt
de mira de les forces reaccionàries locals que desitjaven el
seu ostracisme. En
aquests anys col·laborà en els diaris de Messina Gazzetta del Mezzogiorno i La
Tribuna. Auxilià jurídicament i de
franc molts de militants sicilians i
calabresos, enquadrat en el Socors Roig, i formà part de la
defensa en el
procés de la «Massacre de la Piazza
Fontana» en la seva primera part a Roma.
Defensà joves del moviment estudiantil, afiliats a partits
d'esquerra (Potere
Operaio, Lotta Continua, Partito Radicale, etc.) i membres de les
Brigate Rosse
(Brigades Roges) tancats a la presó de Messina. La tasca com
a propagandista
anarquista destacà en la seva
col·laboració en gairebé totes les
publicacions
llibertàries, especialment Umanità
Nova,
a més de participar en infinitat de debats i de
conferències arreu d'Itàlia –fins i tot
quan es casà amb Giovanna Sciacco, durant el
seu viatge de noces,
va fer una conferència a totes les ciutats italianes que
visitaren. En 1952,
amb Gino Cerrito i altres, treballarà per el renaixement del
moviment
anarquista a Sicília, col·laborant en la
redacció del butlletí de la Federació
Anarquista de Messina (FAM), promovent actes i conferències
–Siracusa (1955)–,
o fundant el periòdic mensual del moviment llibertari
sicilià L'Agitazione del Sud.
Des de 1960
intensificà la seva activitat en la FAI que es
materialitzà en l'aprovació d'un
nou Pacte Associatiu al Congrés de Carrara de 1965. En 1967
organitzà a Messina
el congrés fundador de la nova Federació
Anarquista Siciliano-Calabresa (FASC).
En 1973 publicà, amb altres, el llibre Il
ruolo della organizzazione anarchica. L'efficentismo organizzativo il
problema
della minoranza, il periodo transitorio, classismo e umanesimo.
En 1974, en
ocasió al referèndum sobre el divorci,
assumí una posició crítica respecte a
la
posició clàssica anarquista per
l'abstenció que suscità una forta
polèmica dins
del moviment llibertari. El 17 de juliol de 1982 participà
en una conferència
memorable a Ancona durant els actes realitzats en el cinquantenari de
la mort
d'Errico Malatesta, la qual va ser publicada sota el títol Malatesta nel 50 anniversario della sua morte
(1982). En 1990 començà
a participar en les activitats de la Biblioteca d'Estudis Socials
«Pietro Gori»,
a la qual donà la seva riquíssima hemeroteca.
Encara que es va veure obligat a
allunyar-se de la lluita a causa de seriosos problemes de salut, va
participar
el 24 de novembre de 2006 a la Universitat de Messina en un
congrés-homenatge a
la seva figura organitzat per l'Institut d'Estudis Històrics
«Gaetano Salvemini»
i la Biblioteca d'Estudis Socials «Pietro Gori» i
que serví per presentar la
seva obra Pagine d'anarchia. Tre
conferenze (2005); aquest mateix any també
publicà un text en el llibre
conjunt L'Unione Anarchica Italiana. Tra
rivoluzione europea e reazione fascista (1919-1926). ***
Anthony
Lorry - Anthony Lorry: El
6 de gener de 2014 mor a Herblay (Illa de França,
França) el
bibliotecari, arxiver i historiador anarquista Anthony Jean-Claude
Lorry. Havia nascut el 4 de desembre de 1972 a Clichy-la-Garenne (Illa
de
França, França). Era
fill de Jean-Claure André Henri Lorry i de Sylvie Jeanne
Jacqueline Allais.
Estudià història a la Universitat
París XIII i l'octubre de 1995, sota la
direcció de Jacques Girault, llegí la seva tesina
«Recherche sur les
anarquistes et les sindicats en banlieue Nord de Paris
(1880-1912)». Es va
presentar al Premi «Jean Maitron», però,
encara que ben classificat i amb un
informe força favorable de Maurice Agulhon, no
l'aconseguí. En 2000 obtingué un
Diploma d'Estudis Avançats (DEA) amb el treball
«Les monographies de familles
de l'École de Le Play (1855-1930)». Quan va ser
cridat a files es declarà
objector de consciència i, per suggeriment de Colette
Chambelland, conservadora
del «Centre d'Estudis, de Documentació,
d'Informació i d'Acció Socials»
(CEDIAS-Musée Social) de París, va fer el seu
servei social a la biblioteca d'aquesta
institució entre el maig de 1996 i el gener de 1998. En
acabar aquest servei, l'octubre
de 1998, va ser contractat i integrat en el personal de la biblioteca
i, amb
Michel Prat, reorganitzà i modernitza
informàticament aquesta, a més de ser
delegat del personal. Cooperà activament amb el
Col·lectiu de Centres de
Documentació en Història Obrera i Social
(CODHOS). En 2004 creà la pàgina web
pelloutier.net,
consagrada a la història del sindicalisme revolucionari i de
l'anarcosindicalisme.
També participà en diversos organismes
(Société d'Économia et de Sciencies
Sociales, Société d'Études
Jaurésiennes, etc.) i col·laborà en
diferents
publicacions periòdiques (Cahiers Jaurès,
Les Études Sociales, Mil
Neuf Cent, Revue Internationale de
l'Économie Sociale, Vie
Sociale, etc.). Sempre atret pel moviment llibertari, va fer
costat
diverses organitzacions, com ara Alternative Libertaire (AL) i la
Confederació
Nacional del Treball (CNT), i formà part del
comitè de redacció de la revista Les
Temps Maudits (1997-2004), amb la qual hi
col·laborà. Va ser un dels principals
animadors del Dictionnaire biographique du mouvement
libertaire francophone,
per al qual organitzà diverses reunions al Musée
Social i gestionà la seva
pàgina web. Entre les seves obres podem destacar De
l'histoire du mouvement
ouvrier révolutionnarie (2001, amb altres), Regards
sur le sindicalisme révolutionnarie
(2007, amb altres), Le sindicalisme
révolutionnaire, la Charte d'Amiens
et l'autonomie ouvrière (2009, amb altres), etc.
El seu testimoni va ser
recollit en la pel·lícula Fernand
Pelloutier et les Bourses du Travail (2002)
de Patrice Spadoni. Anthony Lorry va morir el 6 de gener de 2014 al seu
domicili de Herblay (Illa de França, França) i va
ser enterrat a Fontenay-sur-Conie
(Centre, França) d'on es originària sa
família. ***
José Luis García Rúa (1988) - José Luis
García Rúa: El 6 de gener de 2017
mor a Granada (Andalusia, Espanya) el filòsof, escriptor i
destacat militant
anarquista i anarcosindicalista José Luis García
Rúa. Havia nascut el 19 de setembre –algunes
fonts citen erròniament el 31
d'agost–
de 1923 a Gijón (Astúries, Espanya). Sos
pares es deien Pilar Rúa Rodríguez i Emilio
García
García, afiliat de relleu de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT), que
assistí a congressos en representació del
Sindicat de la Construcció de Gijón,
que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que,
finalment, morí al
front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936
estudià a l'Escola
Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després
va començar el
batxillerat a Gijón i el continuà a Olot
(Catalunya). En 1939 marxà a l'exili
francès, passant a una colònia de vells i de
joves; després va ser reclòs als
camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A
finals de 1939 retornà a la
Península i a Gijón treballà en una
fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A
partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure,
acabant el batxillerat
en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres
(Llengües Clàssiques)
a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a
Salamanca gràcies a
una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en
Filosofia Clàssica amb
premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a
Alemanya i entre 1952 i
1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en
1958, va fer de
lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955
llegí una tesi sobre
Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va
fer classes de
filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que
participà en la clandestinitat
antifranquista. Durant els anys seixanta va patir
represàlies per fer costar
els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la
Universitat
i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al
règim» (1963), cessament com
a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964),
clausura policíaca
del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb
altres companys
(1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una
carta oberta dirigida a la Unesco
la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un
dels fundador de
les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista
(CRAS) i s'afilià a la CNT. En
1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la
Universitat Laboral de
Còrdova, de la qual serà expulsat, i en
l'Institut Séneca de la mateixa ciutat,
del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va
fer classes d'Història de la
Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de
Jaén. A partir de 1975 exercí
de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de
Granada, arribant a
ser-ne catedràtic. Després de la mort del
dictador Francisco Franco, es volcà
en la militància confederal, destacant com a orador i
conferenciant. En 1977 va
ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que
renovarà entre 1981 i
desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de
Regionals de març de 1988
va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual
va ser reelegit en
el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà
Granada en les
Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de
novembre de 1992 va
ser nomenat director del periòdic CNT.
En 1993 intervingué en els debats
internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V
Conferència de
Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta
defensà la línea
anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i
intervingué en
nombrosos mítings i conferències. Troben articles
seus en multitud de
publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia,
com ara Adarga,
Cenit, CNT, Emérita,
Espoir, Euroliceo, Icària,
Ideas-Orto, El Libertario, Martillo,
El Olivo del Búho,
La Protesta, Revista de
Filosofía, Revista de Fomento Social,
Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,
Voluntad, etc. És
autor de De los matices del interés existencial
romano hasta el siglo I de
Cristo (1955), Los matices de la
interiorización en la historia helénica
(1956), Sobre animus/anima en un texto de
Séneca (1956), Política
y pedagogía liberadora (1974), El
sentido de la interioridad en Séneca.
Contribución al estudio del concepto de
«modernidad» (1976), Mis
ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i
2006), A vueltas con
la ley (1995, amb altres), El sentido de la
naturaleza en Epicuro (1996),
Reflexiones para la acción (1997-2008,
tres toms), etc. En 1991 traduí
del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de
la interpretación. En
1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José
García Rúa, associació cultural
que segueix les passes de qui està dedicada. En els seus
últims anys fou membre
del consell editorial del servei de publicacions de la
Fundació d'Estudis
Llibertaris Anselmo Lorenzo. José Luis García
Rúa va morir el 6 de gener de 2017
al seu domicili de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en
aquesta població. ---
|
![[05/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/01]") |
|
![[07/01]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/01]") |
|
|
| Actualització: 23-07-24 |