|
---
Anarcoefemèrides del 6 de febrer Esdeveniments
Portada del primer, i únic, número de L'Armée Nationale - Surt L'Armée
Nationale:
El 6 de febrer de 1892 surt a Saint-Gilles (Brussel·les,
Bèlgica) el primer, i únic, número del
periòdic anarquista antimilitarista L'Armée
Nationale. Organe du proletariat libertaire.
Portava els epígrafs «La patriotisme es le dernier
refugi dels coquins!» (El
patriotisme és l'últim refugi dels covards),
d'August Spies, i «Qu'est-ce que
l'armée? Una multitude d'affamés servant de
chiens de garde aux affameurs!» (Què
és l'exèrcit? Una multitud d'afamats fent de
gossos de guarda dels causants de
la fam!). Aquesta publicació va ser editada i impresa pel
tipògraf anarquista
Alexandre Joseph Longfils, que entre abril de 1891 i desembre de 1892
publicà
estampà el setmanari L'Homme
Libre. Organe de
combat pour l'émancipation des travailleurs. Els
articles L'Armée
Nationale, sense signar, tingueren una
orientació essencialment antimilitarista. Comptà
amb el suport d'A. Reniers. ***
Capçalera de Le Journal du Peuple - Surt Le Journal du Peuple: El 6 de febrer de 1899 surt a París (França) el primer número del diari anarquista Le Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, i òrgan del Comitè de Coalició Revolucionària, creat l'octubre de 1898 com a grup anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L. Grandidier. La redacció es composava de dos equips: la redacció periodística, formada exclusivament per anarquistes, que s’encarregava de la composició del periòdic, que estava format per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a les notícies diàries, amb seccions fixes (butlletí anticlerical, notícies judicials, tribunals, vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions, espectacles, curses de cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al moviment obrer i a la vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand Pelloutier i a Eugène Guérard, aleshores secretari general de la Federació Revolucionària dels Ferroviaris; i un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand, Octave Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe Rette, Henri Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de redactar l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien Faure. Editava un suplement setmanal, Le Libertaire Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer Dreyfus», durant gairebé un any va fer campanya a favor dels dreyfusards, denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista, per la qual cosa Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de diversos sectors jueus. Entre els seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane, Pierre Bertrand, Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G. Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G. Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen, André Girard, Louis Grandidier, Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion, Octave Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret, Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant Martin (Gabriel), Armand Matha (Louis Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène Moreau, Fernand Pelloutier, Lucien Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense, Jacques Robin, Louis Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent Tailhade, Jean Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En van sortir 299 números fins al 3 de desembre de 1899. ***
Premsa llibertària - Surt L'Ouvrier Conscient: El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier Conscient. Organe mensuel révolutionnaire syndicaliste rédigé par des ouvriers confédérés. Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe intersyndical», que tenia com a finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la crítica de les tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el tresorer Auguste Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El periòdic atacà el sindicalisme local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i d'agitació. També atacà el diari socialista Le Petit Provençal i demanà que fos substituït pel també diari Germinal. Trobem escrits de Caroline Amblard, Edouard Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph Galleno, Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a més de nombrosos articles anònims. En sortiren cinc números, l'últim el del 16 de maig al 30 de juny de 1909. ***
Cartell del Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste - Surt Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste: El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el primer número del Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération des Comités Espagnols d'Action Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual bilingüe (francès i castellà) al servei de la Revolució espanyola fou publicat a iniciativa de l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité), president departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista de França (FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després dimití «en desacord amb la línia política seguida per les organitzacions revolucionàries d'Espanya amb les quals treballa el Comitè», i fou substituït per Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000 exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos donatius que van ser lliurats als comitès de suport de la Revolució espanyola. En sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de 1937 i deixà de publicar-se perquè fou substituït per La Nouvelle Espagne Antifasciste (1937-1938). ***
Capçalera
del primer número de ¡¡Campo!! - Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista ¡¡Campo!!
Órgano del Comité Regional de Relaciones
de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3
de juliol del 1937) portà
com a subtítot «Órgano de la
Federación Regional de Campesinos de Cataluña.
CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) va ser acordada
en un Ple l'organització agrària confederal
celebrat a Barcelona. Fou dirigida
per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar
Leon de Alba, Herminio
Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego,
J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer,
F. Peraes, J.
Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i
tingué
dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és
especialment interessant per
investigar el procés col·lectivitzador de la
Revolució espanyola. En sortiren
44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938. ¡¡Campo!! (1937-1938)
Naixements
Olivier Georget (primer per l'esquerra) amb altres delegats de la regió de l'Oest en el congrés de l'FNTS celebrat entre el 5 i el 6 de febrer de 1912 - Olivier Georget:
El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé
(País del Loira, França) l'anarquista i
sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia
Pierre
Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a
treballar com a
aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i
dos anys després passà a
treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà,
amb Ludovic Menar i
Louis Monternault, la Société des Compteurs
d'Ardoises (SCA, Societat dels
Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les
malalties i la
jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un
sindicat de pissarrers i 1880
fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André
Bahonneau i Louis Monternault,
de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers
d'Angers-Trélazé. Vigilat
per la policia per les seves idees llibertàries i per la
seva activitat
sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense
resultats,
llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave,
Charles Malato,
etc.) i premsa llibertària (La
Révolte,
etc.). En 1895 un informe policíac anotà que
«no reconeix cap govern i detesta els
burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a
Trélazé. Fou un
dels principals promotors de les vagues d'aquella època
(1891, 1893, 1897, 1903
i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista
perillós» de la
Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en
una organització semblant a
Renazé (País del Loira, França), la
Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de
Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a
començaments de 1904 creà un sindicat
pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació
Nacional dels Pissarrers des de
la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense
família, en 1907 passà a
treballar a la conca pissarrera del País Segréen,
a Renazé, on amb Pierre Gémin
escampà el moviment sindical en aquesta regió. El
març de 1910, en el Congrés
d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de
la Federació
Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i
Pedreres de França, més
coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del
Subsòl (FNTS), de Confederació
General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la
unió de les
federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan
esclatà la Gran Guerra abandonà
Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS
al número 33 del carrer de la
Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble
de la Casa dels Sindicats de
la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats
al front i en 1917 aconseguí
que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines
de ferro
i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva
assimilació com a obrers miners.
Aleshores ell també passà a treballar a les mines
de carbó. En 1919 abandonà
tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a
Rablay-sur-Layon
(País del Loira, França). Olivier Georget va
morir el 18 d'octubre de 1927 a
l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on
havia estat enviat d'urgències.
***
Adamo Mancini - Adamo Mancini:
El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet.
Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco
Mancini i Eva Berti. Després
de fer els estudis primaris, freqüentà un temps
l'Escola Tècnica i esdevingué
sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), seguí els passos
polítics d'Andrea Costa i el novembre
de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista
d'Imola, del qual
esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881
presentà la sol·licitud,
amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el
periòdic Avanti!, i com
al seu gerent responsable
va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi
universal,
en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya
(PSRR), celebrat
el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les
eleccions
municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions
toparen amb la línia
possibilista política d'Andre Costa, qui jurà
fidelitat a la monarquia com a
diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini
abandonà el partit.
Contràriament a son germà Antonio,
reprengué les tesis llibertàries i aquell
mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i
Giuseppe Benati, la Secció
de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va
ser detingut per
aferrat un manifest de lloança a la Comuna de
París. L'1 de febrer de 1885 el
diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació
parlamentària per a denunciar la
seva detenció sense judici. Després de 16 mesos
de presó preventiva, el juny de
1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia)
i condemnat a 22 mesos de
presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la,
va ser novament empresonat 11
mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola.
Reprengué l'activitat política
i participà en la fundació del Cercle Socialista
Revolucionari «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887
començà a col·laborar en el
full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) La Rivendicazione.
Sembla que després de fer un viatge a França en
1888, reprengué amb força la seva
militància anarquista i començà a
publicar
una llarga sèrie de números únics, que
arribaran a la quarantena cap el 1920.
Alguns títols de la primera sèrie, publicada
entre maig de 1890 i juny de 1894,
són La Canaglia, La Ciurmaglia, La
Poveraglia,
La Marmaglia, La
Gentaglia, I Pezzenti,
I Ribelli, I
Miserabili, I Malfattori,
Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La
Rivendicazione, Non Votate,
Il Ribelle, La
Libera Parola, etc. El desembre de
1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés
Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en
representació dels
anarquistes d'Imola. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament
detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després
emprengué un llarg viatge que
el portà a diverses ciutats europees (Marsella,
París, Londres, Brussel·les i
Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost
i el 17
de desembre de 1893 edità el periòdic La
Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de
1894, retornà a
la presó, aquesta vegada amb sa companya, la
també militant anarquista Palmira
Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de
residència forçada,
pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario,
Nàpols, Ponça i Pantelleria. En
aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la
seva ciutat natal el
va nomenar membre del consistori, però ell
rebutjà l'elecció per coherència. El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional.
Retornà a Imola amb sa
companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada
sobretot en la crítica a
l'administració local socialista, rebutjant totes les seves
ofertes, des d'un
lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de
secretari de
l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de
1899 edità una
segona sèrie de números únics (Imola…
Nostra…, Il Patatrac di Imola
Nostra!…, La Coda del
Patratac di Imola Nostra!…, Imola…
Nuova, Imola Vecchia, La
Baraonda, La Resurrezione, Imola
Ride!…, La Plebaglia),
caracteritzats per la seves crítiques a
l'administració local i contra els socialistes
d'Il Momento. A
començament del nou
segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista
i fou corresponsal
d'Il Grido della Folla (1902),
publicant Alberghetti Risorto
(1903)
i Lo Zigo Zago di Imola Nostra
(1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i
condemnat a
quatre mesos de presó. Col·laborà i
difongué una sèrie de fulls de tirada
estatal, com ara La Protesta Umana,
La Rivolta i L'Agitatore.
El juliol de 1912 assistí com a observador al
Congrés
Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i
en 1913 publicà Imola Nostra.
En 1914 sortiren les seves
Memorie di un anarchico i el seu
fullet Dall'internazionalismo di Andrea
Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan
esclatà la Gran Guerra
s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis
intervencionistes d'Alceste De
Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la
postguerra
continuà amb la seva militància, editant
l'última de les seves publicacions, Imola
«Nostra» (1920) i col·laborant
a
partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo
Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Un
carrer a Imola porta el seu nom. ***
Alice Télot (Jacques Fréhel) - Jacques Fréhel:
El 6 de febrer de 1861 neix a
Saint-Servan (Bretanya; actualment pertany a Saint-Malo, Bretanya)
l'escriptora
anarquista Alice Télot, més coneguda sota el
pseudònim literari de Jacques
Fréhel. Sos pares es deien Jules Alexandre
Télot i
Honorine Elisa Ponée. Vídua de Jules Martin,
l'abril de 1899 conegué
l'escriptor
anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner)
amb qui engegà un relació amorosa
gairebé clandestina, ja que ella treballava
en la protecció de la infància i en la
beneficència privada. Ambdós treballaren
entre finals de 1900 i començaments de la dècada
de 1910 com a negres per a un
escriptor fulletonista. És
autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com
ara Dorine (1890), Bretonne
(1891), Déçue
(1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903,
Premi Jules
Favre) i La guirlande sauvage
(1911).
Entre les seves obres destaca Le
précurseur (1905), reeditat pòstumament
(1979 i 1989); aquesta novel·la
filosòfica, al voltant d'una història d'amor,
descriu una mena de falansteri
femení basat en els principis de l'estoïcisme,
l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà
en diferents publicacions periòdiques (Boulevard
Montmartre, Le Figaro
Illustré, La Fronde,
Le Livre, Les
Loups, La Nouvelle Revue,
Nouvelle Revue Internationale
Européenne, La Revue
Hebdomadaire, Le
Rythme, L'Union Agricole de
Quimperlé,
L'Union de la Haute-Marne, etc.).
Els
seus protagonistes gairebé sempre són dones. En
1958 Han Ryner publicà La sillage
parfumé,
recull de records
sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que
ella havia cremat. Jacques Fréhel va morir el 5 de gener de
1918 al seu
domicili del IV Districte de París (França) a
causa d'una congestió
pulmonar. ***
John Henry Mackay - John Henry Mackay: El 6 de febrer de 1864 neix a Greenock (Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista de l'anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l'art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l'autor de L'Únic i la seva propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l'oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l'individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l'organització de reivindicació homosexual d'Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s'incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l'organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner, l'americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d'Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya), deu dies després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, –quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy–, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l'Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment. ***
Notícia
sobre el judici de Victor Willems apareguda en el diari de
Laval La Mayenne
del 14 d'agost de 1898 - Victor Willems: El
6 de febrer de 1866 neix a Saint-Josse-Ten-Noode
(Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Victor
Willems. Era el germà petit de
l'escultor anarquista Henri Willens. Es guanyava la vida treballant
d'ebenista
escultor ornamentista, milità en el moviment anarquista de
Saint-Josse-Ten-Noode.
En 1886 una condemna per «rebel·lió a
l'autoritat». El 8 de maig de 1895 va ser
condemnat, novament per «rebel·lió a
l'autoritat», a vuit dies de presó per
haver intentat rescatar son germà Louis Willems dels
gendarmes qui, durant el
judici celebrat el 5 d'abril de 1895 contra son germà Henri
Willems, havia
acollit el veredicte al crit de «Visca
l'anarquia!». La policia, que el
considerava un «anarquista bellugadís i
perillós», sospitava que tenia muntada
una impremta clandestina al seu domicili, al número 106 del
carrer Louvain de Saint-Josse-Ten-Noode,
on es fabricava moneda falsa. L'11 d'agost de 1898 Victor Willems
durant
l'escorcoll de casa seva disparà contra els tres gendarmes
que havien
acompanyat el comissari de policia Mommaerts ferint-ne un al coll;
d'antuvi
aconseguí fugir-ne, però va ser capturat pels
vianants i lliurat a la policia.
Al seu domicili restaren alguns companys seus que disparen contra la
policia,
ferint-ne el comissari i alguns gendarmes; son germà
Théodore Willems va ser
detingut, però tres obrers ornamentistes pogueren fugir-ne.
Després de tres
dies de judici, l'1 de febrer de 1899 va ser condemnat per
l'Audiència de
Brabant a 15 anys de treballs forçats i la
prohibició d'exercir els seus drets
civils, militars i polítics. Desconeixem la data i el lloc
de la seva defunció.
***
Luigi Bertoni - Luigi Bertoni: El 6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar –juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres– en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du «Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l’esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au «Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Face à la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division, à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Luigi Bertoni va morir el 19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico. ***
Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927) - Charles Desplanques: El 6 de febrer de 1877 neix a Ivry (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista i antimilitarista Charles Aristide Desplanques. Sos pares, destiladors, es dien Pierre Charles Jean Baptiste Desplanques i Marie Joséphine Désirée Lebis. Barber de professió, va col·laborar en 1898 amb Libertad en l'òrgan d'educació integral Germinal. Entre 1903 i 1905 va ser el responsable de la correspondència i de la tresoreria de la revista sindicalista revolucionària L'Action Directe. El 28 de maig de 1904 es casà al III Districte de París amb la barretera Fernande Philomène Corbin i en aquesta època vivia al carrer Corbean de París. Adherit a la Confederació General del Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un dels col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, fent les cròniques del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i 100 francs de multa per haver signat un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista, creada en juny de 1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir interinament en la direcció del periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) La Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser secretari de la Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra serà mobilitzat –ell que no era partidari d'aconsellar la deserció, però que no estava en contra de la deserció– com a infermer i s'allunyarà després del sindicalisme, però continuarà col·laborant en la premsa llibertària i especialment en la revista Plus Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà gerent i administrador. A més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach de la Révolution, L'Avant-Garde, Le Combat Social, L'Emancipateur, Regeneration, Le Travailleur des Ardennes, i és autor del llibre Barbiers, perruquiers, coiffeurs (1927). La darrera època de sa vida la passà a Cherbourg (Baixa Normandia, França), on treballava de llibreter. Charles Desplanques va morir el 17 de juliol de 1951 a l'Hospital Hôtel-Dieu de París (França). ***
Necrològica
de Maria Macià Trilla apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 novembre de 1966 - Maria Macià
Trilla:
El 6
de febrer de 1882 neix a l'Espunyola (Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Maria Macià
Trilla. Sos
pares es deien Ramon Macià Torrescasana i Maria Trilla
Cardona. En 1906
es casà
amb l'anarcosindicalista Valentí Cadena Cots, amb qui
tingué dos
infants. Milità
amb son company en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de
Gironella (Berguedà,
Catalunya). En els anys trenta el seu domicili de Gironella sovint va
servir de
refugi dels companys perseguits. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França i s'establí a la zona de Masament
(Llenguadoc, Occitània), on
milità en
la CNT de l'exili. Maria Macià Trilla va morir el 15 de
juliol de 1966
al seu domicili de Fontalba (Aigafonda, Llenguadoc,
Occitània). ***
Foto
policíaca de Lanciotto Corsi
- Lanciotto Corsi: El 6 de febrer de 1883 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Lanciotto Corsi. Sos pares es deien Giuseppe Corsi i Elettra Fantozzi. En 1923 emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va el maig de 1924 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat per delictes comuns i lliurat a les autoritats italianes. Treballava de portamaletes al port de Liorna i l'abril de 1926 organitzà, amb Corrado Faiani, una protesta dels obrers portuaris arran de la mort a la feina de l'anarquista Oreste Lunardi. El 26 de novembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Liorna com a anarquista i on es va fer notar que freqüentava els «anarquistes més perillosos» de la ciutat i que assistia a totes les convocatòries llibertàries que s'hi celebraven. Va ser detingut en diverses ocasions pels seus enfrontaments amb feixistes i el 21 de maig de 1927, per «activitat anarquista en contacte amb comunistes», es va ordenar el seu confinament per quatre anys i deportat el 25 de juny d'aquell any a l'illa d'Ustica. L'11 d'octubre de 1927 va ser detingut amb altres 56 confinats per «delictes contra el poder de l'Estat» i enviat a un Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat per «reconstitució de partits dissolts, incitació a la insurrecció i propaganda subversiva». L'1 d'agost de 1928 va ser absolt per jutge d'instrucció; excarcerat, va ser traslladat a l'illa de Ponça, on arribà el 17 d'agost. El 16 de novembre de 1928 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Liorna, on se li lliurà documentació on s'especificava el seu antifeixisme. Reprengué la seva feina de portamaletes al port i continuà amb la seva militància llibertària. El 29 de juliol de 1929, tres dies abans de la Diada Internacional contra la Guerra, convocada pel Komintern, va ser tancat fins al 3 d'agost. El 29 de desembre va ser detingut el dia abans de les noces del príncep hereu i empresonat fins a l'11 de gener de 1930. El 9 de maig va ser tancat arran de la imminent visita de Benito Mussolini a la Toscana i algunes setmanes després va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies. A finals d'octubre de 1930, abans del 12 aniversari de la Revolució russa, va ser empresonat fins al 9 de novembre, i posteriorment, entre el 30 de desembre de 1930 i el 15 de gener de 1931, per violència contra un funcionari públic. Amonestat formalment el 29 d'abril de 1931, emigrà il·legalment pel maig i s'establí a Marsella, on treballà de manobre en una cooperativa gestionada per un italià naturalitzat francès. A Marsella vivia al número 138 del bulevard Garibaldi. Inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció, el 24 de setembre de 1931 va ser condemnat a dos anys i quatre mesos de reclusió, més dos anys de llibertat vigilada i a una multa de 20.000 lires per «expatriació clandestina a França» i «violació de l'amonestació». Per les seves activitats antifeixistes, en 1933 va ser inclòs en els llistat de Liorna de subversius residents a l'estranger classificat com a terrorista capaç de cometre atemptats. Milità activament en el moviment anarquista italià a França, especialment amb Luigi Anselmi. Obrer en una fàbrica de productes químics marsellesa, el 20 d'agost de 1936 informà a la seva companya Ada, amb qui tenia cinc infants, que estava a punt de marxar cap a Espanya per a combatre el feixisme. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i prengué part en diverses batalles al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal). El juliol de 1938 retornà a França. El 15 de novembre de 1938 residia a Alairàs (Alvèrnia, Occitània), amb un salconduit del Prefecte de Policia dels Pirineus Orientals. El 26 de maig de 1939 va ser obligat a viure al cantó de Caires (Alvèrnia, Occitània), alhora que les Prefectura suggerí el seu internament per les seves idees polítiques d'«extremista comunista». El 16 de novembre de 1939 va ser detingut com a «refugiat polític antifeixista» al departament de l'Alta Savoia, on es va definir com a «llibertari i anticomunista», i reclòs al camp de concentració de Vernet (Barri B, Barraca 9). El 17 de juliol de 1940 va ser extradit a Itàlia i, detingut a la frontera, va ser portat a Liorna i tancat a les presons de San Gimignano i de Civitavecchia, per purgar la condemna imposada el 24 de setembre de 1931. El 13 de gener de 1943 va ser alliberat, però el 2 de març se li va assignar cinc anys de confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on es va evadir el 8 de setembre de 1943 amb l'armistici –segons altres fonts, va ser alliberat l'agost de 1943 de Ventotene. Lanciotto Corsi va morir el 29 de novembre de 1957 a Liorna (Toscana, Itàlia). ***
- Saturnino Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de 1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez. Sos pares es deien Gregorio Aransáez i Francisca Aransáez. En 1916 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any següent envià diners als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquella època va crear, amb Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El 6 de desembre de 1926, en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas», va ser detingut amb altres companys (Mariano Peláez López, Maria Luisa Tejedor, Aurelio Fernández Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys tancat, sortí en llibertat provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li demanà 15 anys de presó; però la proclamació de la II República espanyola el salvà de la garjola. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el Congrés de la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la «Sociedad Crisol» de Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934, participà activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta. Durant la guerra civil formà part del «Batalló CNT Reserva» i destacà com a orador en mítings i conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares, Torrelavega, Ampuero, Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord, quedà com a responsable d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra s'exilià a França i milità a Baiona en la tendència «col·laboracionista» de la CNT. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè Regional en representació de Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes. En 1955 representà Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956 fou elegit secretari del Subcomitè Regional del País Basc en l'Exili. Sa companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els dos fills de la parella, Floreal i Julián Ángel, també van ser destacats militants llibertaris. Saturnino Aransáez Aranzáez va morir el 12 d'agost de 1959 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc). ***
Gaetano
Ghirardi - Gaetano Ghirardi: El 6 de febrer de 1893 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Gaetano Ghirardi, conegut com Gaeta. Sos pares es deien Pietro Ghirardi i Rosa Benasseni. Pogué fer els estudis elementals. Obrer torner, el novembre de 1912 emigrà a França per motius laborals. Retornà a Itàlia per a fer el servei militar i el 4 de desembre de 1913 va ser enrolat com a mariner al destacament naval de Gènova (Ligúria, Itàlia). L'1 de juny de 1914 esdevingué canoner especialista i el 4 de desembre de 1916 va ser llicenciat amb un certificat de bona conducta, però, en plena Gran Guerra, va ser cridat immediatament a files i enviat al districte militar de Bèrgam. Assidu lector de la premsa anarquista i administrador del Grup Llibertari de Bèrgam, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI), segons la policia, exercí una gran influència en els seus companys (Vittore Colla, Luigi Caglioni, Egidio Corti, Romeo Crotti, Giovanni Gamba, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, Camillo Mazzoleni, Simone Piccinini, etc.). S'encarregava de la distribució entre els companys de la revista anarquista Fede! i de recaptar els diners de les subscripcions, enviant quantitats a la premsa anarquista i per als detinguts polítics. En 1924 nasqué son primer fill, que anomenà Armando en honor a Armando Borghi. El 7 de febrer de 1926 va ser detingut juntament amb altres companys del Grup Llibertari de Bèrgam com a presumpte còmplice del tipògraf anarquista Luigi Caglioni per possessió d'explosius i per haver facilitar la fugida d'aquest, principal imputat en el cas. Aquell mateix dia el seu domicili va ser escorcollat i se li trobaren exemplars de Fede! i de fullets anarquistes. En aquesta època treballava de mecànic en la Societat del Tramvia a Vapor Bèrgam-Sarnico. Jutjat, va ser condemnat a sis mesos de presó per «complicitat en possessió d'explosius» i va ser alliberat el 7 d'agost d'aquell any. No obstant la repressió, continuà freqüentant els membres del Grup Llibertari de Bèrgam, especialment Egidio Corti, Luigi Marcassoli i Camillo Mazzoleni, a més d'altres antifeixistes, com ara el comunista Battista Bonomi. El 20 d'agost de 1926 es presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam per demanar un salconduit intern per poder viatjar a la recerca de feina que li va ser concedit. El 22 d'agost marxà cap a Monza (Llombardia, Itàlia) i després a Milà (Llombardia, Itàlia), on buscà feina, sense èxit, entre els anarquistes locals. A començament de setembre de 1926 començà a treballar d'obrer mecànic al barri de Valtesse de Bèrgam i el 24 d'octubre trobà feina a Bèrgam, on el 2 de desembre va ser detingut acusat d'«activitats antifeixistes», juntament amb altres 11 antifeixistes considerats perillosos per la policia local: Vittorio Barcella, Giuseppe Beltrami, Battista Bonomi, Alessandro Caglioni, Amedeo Cominetti, Egidio Corti, Guido Galimberti, Angelo Leris, Dino Secco Suardo, Michele Trovesi i Luigi Vitali. El 12 de desembre de 1926 la policia li va assignar tres anys de confinament a la colònia penitenciària de l'illa de Lampedusa. Quan va ser detingut, sa companya estava embarassada i aquesta restà sense cap tipus de suport econòmic. El 20 de desembre de 1926 partí de Bèrgam cap a Lampedusa i el 27 d'abril de 1927 va ser posat en llibertat condicional i dos dies després enviat a Bèrgam amb domicili obligatori. Després de dos mesos sense trobar feina, va ser contractar en una foneria de Bèrgam. Sempre anarquista, decidí, però, no freqüentar els companys. En la segona meitat de 1928 abandonà la foneria per fer feina en una fàbrica de cotó del barri de Redona de Bèrgam. En aquesta època va ser inclòs en la llista de persones a detenir en determinades circumstàncies i va estar constantment vigilat. En 1933, juntament amb sa companya, regentà una taverna al carrer Quarenghi, una de les zones més populars de la ciutat, però després tornà a treballar d'obrer mecànic en diverses fàbriques de la ciutat. La policia el vigilà constantment ja que era considerat «perillós» i perquè, fins a 1940, no havia demanat la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF) com a excombatent, cosa que va fer en 1941, encara que el gener de 1942 la Federació dels Fascios de Combat de Bèrgam no el tenia entre els seus membres. L'agost de 1947 l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA) el reconegué la qualificació d'«anarquista antifeixista i confinat polític». Gaetano Ghirardi va morir el 3 d'abril de 1975 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). ***
Pietro Costa - Pietro Costa: El 6 de febrer de 1900 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant comunista, Pietro Costa, també conegut com Pietro Pasini. Era fill de Mariano Costa, paleta i simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys d'escola elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola Estatal Tècnica Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els seus estudis de manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre temes socials i polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment anarquista i en 1916 va ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli, Giuseppe Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va ser el principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese. Després d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta localitat, en 1916 va ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En aquesta època va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als desertors, confeccionant passaports interiors falsos per salvar els controls policíacs. En 1918 fou cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a telegrafista, fins al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any tornà a treballar amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de l'Estat com a telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense posar-se en evidència, va contribuir a totes les agitacions del període, pren part en totes les manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i participa en totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També, gràcies a ell, el Cercle dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari dels escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i destrucció del Cercle Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de tancar –el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini serà assassinat per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de Ravenna el qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes del país». Va patir diversos escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc després va ser acomiadat dels ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet de ser antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació del seu poble natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà com a empleat en una oficina de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà trobarà Garavini i sa companya Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva activitat anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener de 1926, amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors d'una conferència clandestina de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrada en un restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena d'anarquistes del centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En aquesta època va difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i mantingué correspondència amb Luigi Fabbri exiliat a França. L'agost de 1926 va ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup anarquista i que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la fuita clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser el primer acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu Italià. En la seva activitat política va fer servir pseudònim de Pietro Pasini, fent servir el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per difusió de propaganda anarquista, per haver reconstituït el «Partit Anarquista» (la UAI) i per haver participat en el «Comitè Pro Víctimes Polítiques», associació clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda econòmica per a les famílies de les víctimes de la repressió. En les investigacions es van veure involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe Peretti, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D. Guadagnini, Gino Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un ràpid interrogatori, va confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats, admeten fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a emissari de Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi d'haver organitzat i muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la Policia Rizzo, que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no eren certes moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou condemnat a dos anys de presó, inhabilitació perpètua per exercir càrrecs públics i tres anys de vigilància especial. Va purgar la pena a lla presó de Lecce i es negà a signar la petició de gràcia presentada pels seus familiars. En la correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar pesar pel seu comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la marginació pels seus antics companys. En aquests anys de presó es va allunyar del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit Comunista Italià (PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar a Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància especial durant tres anys i patí la discriminació i les privacions econòmiques de totes les víctimes de la persecució política. Després de quatre anys sense feina, va acabar fent de pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es mostra observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom sigui esborrat del registre de subversius el novembre de 1942, però el seu cas es reobert ja que és sospitós d'activitats antifeixistes clandestines. El juny de 1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït, juntament amb altres companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la policia quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943, quan el règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el període posterior al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com a comissari polític de l'Esquadra d'Acció Patriòtica que actuava a la zona de Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades, l'abril de 1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la Segona Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI local. Durant els anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt d'haver de prejubilar-se dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès després de l'alliberament. A partir d'aquest any començarà a allunyar-se gradualment de la direcció del PCI local, però continuarà sent el militant comunista de major prestigi. En els anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a la propaganda, com a corresponsal de L'Unità i com a fundador i principal animador de La Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa Socialcomunista (GISC, Junta d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945), al qual seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel Settecento (1974) i Comune e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A començaments dels anys setanta va ser un dels promotors del naixement de la «Biblioteca Municipal L. Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. Pietro Costa va morir el 28 de juliol de 1982 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). ***
Necrològica
d'Indalecio Martínez Martín apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 9 d'abril de 1949 - Indalecio Martínez
Martín: El 6 de febrer de 1907 neix a Fuente de
Cantos (Badajoz, Extremadura,
Espanya) l'anarcosindicalista Indalecio Martínez
Martín. Sos pares es deien
José Martínez i María
Martín. Militant de la Confederació Nacional del
Treball
(CNT), durant la guerra civil va perdre les dues cames. Llicenciat amb
el grau
de sergent, el 5 de març de 1938
s'instal·là a Barcelona (Catalunya). En 1939,
amb el triomf feixista, passà a França.
Instal·lat després de la II Guerra
Mundial a Muriés (Provença,
Occitània), milità en la Federació
Local de la CNT
d'aquesta població. Sa companya fou Josefa Amador. Indalecio
Martínez Martín va
morir el 24 de març de 1949 a l'hospital
Hôtel-Dieu d'Arle (Provença,
Occitània). ***
Necrològica
de Miquel Granell Catalán apareguda en el
periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 15 d'octubre de 1970 -
Miquel Granell Catalán: El 6 de febrer de 1908 neix a Cortes
d'Arenós (Alt Millars, País
Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista
Miquel Granell Catalán. Sos pares es deien Manuel Granell i
Miquela
Catalán. Quan era infant emigrà amb sa
família al
Poblenou de Barcelona
(Catalunya). D'adolescent entrà a treballar com a obrer
tèxtil, afiliant-se a
la Secció de Fogoners de Màquines de Vapor del
Sindicat del Tèxtil de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Al sindicat
aprengué a llegir i a
escriure. En 1938 era membre del grup «Alcorisa» de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) de Barcelona. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Durant l'Ocupació fou un dels reorganitzadors del nucli
confederal a Muret (Llenguadoc,
Occitània). En 1944 participà en el Ple Nacional
de la CNT celebrat a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). En 1945
s'instal·là a Lorda i a finals dels anys
seixanta fou secretari de la Federació Local de la CNT
d'aquesta població.
Després d'una llarga malaltia, complicada per un accident de
feina, Miquel
Granell Catalán va morir el 8 de setembre de 1970 a Lorda
(Gascunya,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat. ***
Ángel
Mombiola Allué - Ángel Mombiola
Allué: El 6 de
febrer de 1908 neix a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
i resistent antifeixista Ángel Pedro Mombiola
Allué. Sos pares
es deien Pedro
Mombiola i Carmen Allué. Militant de les Joventuts
Llibertàries i des de 1930
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a
ser president del
sindicat de Sarinyena. El 24 de novembre de 1932 es casà
civilment a Saragossa
(Aragó, Espanya) amb la militant anarquista Maria Lozano
Molina, amb qui tingué
una filla. Quan esclatà la guerra civil es
presentà, amb sa companya, com a voluntari
a la «Columna Durruti», on rebutjar comandar un
batalló. Contrari a la
militarització de les milícies,
continuà lluitant als fronts en un grup de
dinamiters fins a la caiguda del front d'Aragó, moment en el
qual s'integrà en
la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»)
de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. El maig de 1938 va ser destinat al
Batalló de Rereguarda
Núm. 22 de Manresa (Bages, Catalunya) de la 119 Brigada
Mixta. En 1939, amb el
triomf franquista, passà a França. Amb sa
companya, durant l'Ocupació participà
en la Resistència al departament de l'Alta Garona. Capturat
pels alemanys quan
amb el seu grup guerriller preparava la destrucció d'un pont
sobre el riu
Garona a Ondas (Llenguadoc, Occitània), Ángel
Mombiola Allué va ser afusellat el 20 d'agost de 1944
juntament amb altres dos companys (Francisco Aguado i Ricardo
García) de la
CNT. Un monument a les seves memòries va ser aixecat a prop
d'on van ser
afusellats. Ángel Mombiola
Allué (1908-1944) María Lozano
Molina (1914-2000) ***
Necrològia
de Manuel Morcillo Egea apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 29 de març de 1981 - Manuel Morcillo Egea: El 6 de febrer de 1911 neix a Cieza (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Morcillo Egea. Sos pares es deien Antonio Morcillo i Purificación Egea. De molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en una milícia confederal i posteriorment, ja militaritzat, lluità fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Més tard passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar com a obrer agrícola a Sant Romieg (Provença, Occitània). Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Sant Romieg de la CNT. Posteriorment fou secretari de la Federació Local d'Airaga de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Manuel Morcillo Egea va morir el 19 de febrer de 1981 al seu domicili d'Airaga (Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Deixà companya, Rosario Cantero, i dues filles, Aurora i Purita. ***
Luis
Orobón Fernández - Luis Orobón
Fernández: El 6 de febrer de 1913 neix a La
Cistérniga (Valladolid, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista Luis Orobón
Fernández. Fill d'una família
nombrosa de sis germans de classe mitja, sos pares es deien Mariano
Orobón
Martín i María Luisa Fernández
Barrios, i sos germans Pedro i Valeriano també
van ser destacats militants anarcosindicalistes. El 2 d'agost de 1931
va ser
nomenat secretari de la Junta Provisional de la Subsecció de
la Federació
Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Valladolid. Durant la guerra civil, entre 1936 i 1937,
va
estar tancat per les autoritats franquistes a la Presó
Provincial de Salamanca.
En acabar la guerra les autoritats franquistes li van incoar expedient
de
responsabilitats polítiques. En aquella època
vivia a Valladolid. Durant el
franquisme visqué fent d'administratiu i de traduccions per
a empreses i
editorials. Va fer costat l'estratègia cincpuntista
i el 25 de juliol de 1965 va ser un dels antics cenetistes que es van
reunir a
l'Institut d'Estudis Sindicals de Madrid amb la Confederació
Nacional de
Sindicats (CNS) franquista. En els anys vuitanta va estar un temps a
París
(França), on a finals de 1985 assistí a
l'enterrament de Hildegart Frieda
Tugendreich Taege, vídua de son germà Valeriano
Orobón Fernández. Sa companya
fou Ester Martínez. Luis Orobón
Fernández va morir el 30 d'abril de 1987. ***
Soledat Estorach Esterri - Soledat Estorach Esterri: El 6 de febrer de 1915 neix a Albatàrrec (Segrià, Catalunya) la militant anarcofeminista Soledat Estorach Esterri. Sos pares es deien Rafael Estorach, mestre d'escola, i Elvira Esterri. Son pare va morir quan ella tenia 11 anys, fet que la va obligar a fer feina de joveneta en la indústria química. En 1934 participava en el grup femení (Pilar Grangel, Áurea Cuadrado, Concha Liaño, etc.) que es reunia en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va ser membre del Grup Cultural Femení de CNT. Amb sa germana Joana era membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en 1936. Quan esclata la revolució serà membre del comitè revolucionari del Clot i delegada per la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en les reunions durant la guerra. Activa en «Mujeres Libres», va ser companya d'armes de Concha Liaño i d'Amparo Poch, i gran defensora de les reivindicacions de la dona, especialment en l'organització de la xarxa de dones de les barriades barcelonines. Va encarregar-se del finançament del Casal de la Dona Treballadora de Barcelona. Va col·laborar en Mujeres Libres (1936-1938) i en Tierra y Libertad (1938). En 1940 vivia a Bordeus amb Andrés G. De la Riva i en aquest any contraurà una greu malaltia cardíaca. Torna clandestinament a l'Espanya franquista en 1945, però ha de fugir aviat. Entre 1964 i 1976 va participar en la nova sèrie el butlletí Mujeres Libres que s'editava a Londres i Montady. Estava divorciada de Michel Fernand Jules Lequenne. Soledat Estorach va morir, després d'una llarga hospitalització a conseqüència d'una greu malaltia cardíaca, el 14 de març de 1993 a l'Hospital Saint-Joseph de París (França). En el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) hi ha un capítol dedicat a la seva figura. ***
Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula Blanca y Negro] - Teófilo Navarro Fadrique: El 6 de febrer de 1915 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Teófilo Navarro Fadrique, conegut com Negro, Le Vieux i Zapatero. Sos pares es deien Mariano Navarro Díez i Isidora Fadrique Domínguez, i tingué un germà bessó, Saturnino. Sabater de professió, emigrà Catalunya d'infant i amb 15 anys ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, arran del cop feixista, s'enrolà en la «Columna Durruti» i romangué al front enquadrat en la 26 Divisió fins el triomf franquista. L'11 de febrer de 1939 creuà els Pirineus pel Pertús. Durant el seu exili a França milità a Còrdas d'Albigés i a Tolosa de Llenguadoc en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant càrrecs orgànics especialment entre 1945 i 1955. Durant els anys quaranta formà part de la Comissió de Defensa i d'un grup de guies que passava persones i materials a la Península. Amb la seva companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca), també destacada militant i amb qui tingué tres infants (Helios i els bessons Juno i Blanca), féu costat els grups guerrillers llibertaris de Francesc Sabaté Llopart i de Josep Lluís Facerías, amb els quals s'internà en diferents ocasions a la Península. En 1946 va se detingut en diverses ocasions per creuar clandestinament la frontera pirinenca. A Tolosa de Llenguadoc regentà un taller de sabateria a l'avinguda Paul Séjourné i fou responsable d'una col·lectivitat de sabaters, muntada gràcies al suport econòmic de Laureano Cerrada Santos, i que hagué d'abandonar perquè la seva gestió fou qüestionada per alguns companys. Amb sa companya Dolores Jiménez, entre 1950 i 1962 impulsà el Grup Artístic Juvenil de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc. Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 organitzà, amb Manuel Camps Vicens, al Palau de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, la III Exposició dels Artistes Espanyols, organitzada per la CNT i amb el suport de SIA i de l'MLE. Durant els anys seixanta i setanta, amb sa companya i amb Maria Mombiola, continuà fent costat la lluita armada contra el franquisme, especialment prestant suport a Defensa Interior (DI), als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), ja fos subministrant armes, que havia guardat de l'exèrcit nazi després de la II Guerra Mundial, o donant-hi refugi. Teófilo Navarro Fadrique va morir el 22 de setembre de 2008 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008) ***
El milicià Josep Lladós Tarragó - Josep Lladós Tarragó: El 6 de febrer de 1920 neix a Alcarràs (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Lladós Tarragó. Sos pares es deien Ramon Lladós Company, llaurador, i Teresa Tarragó Serra. Nasqué en una família de petits propietaris pagesos i fou el segon de tres infants. Assistí a l'escola fins els 14 anys i després passà a fer tasques al camp. En 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat, que s'havia fundat l'any anterior. El setembre de 1936 a prop d'Osera s'enrolà en la 11 Centúria de la Columna Durruti, però l'abandonà quan es va imposar la militarització de les milícies. A Alcarràs va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries. Quan caigué el front aragonès marxà a Vilafranca del Penedès. Quan la seva quinta fou cridada a files, fou enquadrat en la 104 Brigada de la 34 Divisió, comandada per Manuel Trueba Mirones, i prengué part en la batalla de Sant Corneli el 25 d'agost de 1938, juntament amb Bruno Salvadori (Antoine Gimenez), on els llibertaris sota comandament comunista van ser utilitzats com a carn de canó, i en la que salvà la vida de miracle. Després d'un temps acantonat a Tavascan (Lladorre), als Pirineus catalans, el febrer de 1939 passà la frontera per Prats de Molló. Tancat als camps de concentració d'Agde i de Sant Cebrià, el desembre de 1939 en sortí enllistat en la 684 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina de granger pel departament de l'Alta Viena. En 1942 durant un temps fou destinat a l'escola d'aviació alemanya de l'aeròdrom de Roumanières. L'agost de 1944 s'uní al Grup «Alexandrie» la Resistència, encarregant-se de la custòdia de presoners russos, alemanys i polonesos. Després de la II Guerra Mundial, en 1947 va fer cursos de formació professional i s'instal·là definitivament a Brageirac (Aquitània, Occitània), on es casà amb Marie Ginette Piogé, tingué sis infants. Va fer feina com a obrer argenter fins al 1967 i després d'artesà fins a la seva jubilació en 1985. Entre 1989 i 2003 col·laborà en Cenit. En 2005, ajudat per Frédéric Alémany, va escriure unes memòries encara inèdites, Mémoires. D'Alcarràs à Bergerac. Itinéraires d'un milicien de Catalogne en Dordogne, de la révolution à l'éxil, publicades parcialment en Internet. Josep Lladós Tarragó va morir el 14 de novembre de 2017 al Centre Hospitalari de Bergerac (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat tres dies després al crematori d'aquesta població. Josep Lladós Tarragó (1920-2017) ***
Ángel
Olivares Gallego - Ángel Olivares
Gallego:
El 6 de febrer de 1921 neix a Abrucena (Almeria,
Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Ángel Olivares Gallego. Era fill de Rafael
Olivares López, llaurador, i de Juana Gallego García. En
1929
emigrà amb sa mare a Terrassa
(Vallès Occidental, Catalunya) i en 1935 s'adherí
a les Joventuts Llibertàries
i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Des dels 14
anys practica la
boxa i lluità en una vintena de combats. Quan el cop militar
feixista de juliol
de 1936, amb altres companys (Jordi Corbí, Costa, Mulet,
Josep Padilla Boloix, Lorenzo
Tapiolas Vancells, etc.), participà en la
sufocació de l'aixecament a Terrassa
i la comarca. Nomenat secretari de les Joventuts
Llibertàries del Vallès
Occidental, fou orador en nombrosos mítings. En 1938
s'integrà en l'Estat Major
del I Batalló de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió (antiga «Columna Durruti»)
de l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet, passà amb la 26
Divisió a França per Bourg-Madame
i va ser reclòs al Fort de Mont-Louis i posteriorment
internat al camp de
concentració de Vernet. El novembre de 1939, per a sortir
del camp de concentració
de Sètfonts, s'enrolà en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) i va
ser enviat a treballar a la «Línia
Maginot». El juny de 1940 va caure presoner
dels alemanys a les Vosges (Lorena, França) i,
després d'un temps a l'Stalag
V-D d'Estrasburg (Alsàcia), el 13 de desembre de 1940 va ser
deportat, sota la
matrícula 5.080, al camp de concentració de
Mauthausen (Alta Àustria, Àustria),
on l'estiu de 1941 va ser integrat al «Kommando
César» i enviat a diverses
localitats de la zona (Vöcklabruk, Ternberg i
Schlier-Reld-Zipf). Poc abans de
l'alliberament del camp el maig de 1945, va ser ficat en un
camió del qual
pogué fugí amb altres deportats i, bosc a
través, aconseguí trobar les tropes
aliades. Repatriat a França, s'establí a Lodeva
(Llenguadoc, Occitània), on
vivia una de ses germanes i on pogué retrobar sa companya
Ginette, amb qui
posteriorment s'instal·là a París
(França). En 1946 va escriure un quadern amb
els seus records de la deportació. En 1950 era secretari del
Comitè
Departamental del Sena de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats
Polítics (FEDIP). A finals de la dècada dels
cinquanta, era membre de la
Comissió de Relacions i de Solidaritat de Terrassa en
l'Exili. A finals de 1963
cessà del càrrec de secretari del
Comitè Departamental del Sena de la FEDIP,
juntament amb Francisco Biarnés, Melchor Capdevila Roca i
Ramiro Santisteban
Castillo. Durant la tardor de 1967, en una assemblea general de la Zona
Núm. 1
de la FEDIP, va ser nomenat delegat d'aquesta, juntament amb Francisco
Biarnés,
Luis Ballano, José Caralt, Juan de Diego i Fernando
García. A començament del
gener de 1972 va ser reelegit secretari del Comitè
Interdepartamental de la
Regió Parisenca, amb J. Aubach, José Bailina
Sibila, Luis Ballano. R. Baños,
Francisco Biarnés, J. Domènech, R.
Baños, P. Font, Fernando García, T. Jemes,
F. Roda i Ramiro Santisteban Castillo. Ángel Olivares
Gallego va morir el 5 de
març de 1982 a París (França). En 2005
Véronique Salou Olivares i Pierre Salou,
filla i nét d'Ángel Olivares Gallego, van
publicar el llibre bilingüe
castellà-francès Los republicanos
españoles
en el Campo de concentración nazi de Mauthausen, que en 2008 va ser
publicat en edicions separades. Ángel Olivares
Gallego (1921-1982) ***
Eladio
Villanueva Sarabia
- Eladio
Villanueva Sarabia: El 6 de febrer de 1960 neix a
Valladolid (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Eladio Villanueva Sarabia –algunes font
citen erròniament el segon llinatge com Saravia–,
conegut sota els
pseudònims El Egipcio i El Ciervo. Sos pares es deien Eladio
Villanueva Camazón i Juliana Sarabia Moral.
Començà
a militar en els grups juvenils anarquistes que
portaren a la creació de les Joventuts
Llibertàries de Valladolid i de Castella-Lleó
i en 1976 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1977 i
1978 milità en l'Ateneu Llibertari de Delicias de Madrid
(Espanya) i entre 1978
i 1979 col·laborà en la revista El
Biberón Libertario. Després del V
Congrés de la CNT, celebrat entre el 8 i
el 16 de desembre de 1979 a Madrid, s'arrenglerà amb el
sector escindit (o
«renovat») i ocupà la secretaria general
de la Federació Local de la
CNT-Congrés València de Barcelona (Catalunya),
participant activament en el
procés que donà lloc a la creació de
la Confederació General del Treball (CGT).
Treballador ferroviari (enganxador i mosso d'agulles),
aconseguí que el seu
sindicat es posicionés en el sector. Entre 1982 i 1985
col·laborà
esporàdicament en les activitats de l'Ateneu Llibertari de
Gràcia de Barcelona.
Entre 1983 i 1984 participà en el moviment okupa de
Valladolid, com ara
l'ocupació del centre social Fabionelli, i durant aquests
anys col·laborà en el
fanzine El Garbanzo Negro.
Participà
en la ràdio lliure Caribú i entre 1984 i 1986
assistí a les trobades estatals
del moviment de ràdios lliures que se celebraren. Establert
a Cantàbria
(Espanya), en 1987 ocupà la secretaria
d'Organització de la regional i en 1989
va ser nomenat secretari general del Sector Federal Ferroviari de la
CGT
(SFF-CGT), esdevenint aquest sector un dels més importants
de la CGT. En el
Congrés de 1997 de la CGT va ser elegit secretari
d'Acció Sindical i el 8 d'abril
de 2001, en el XIV Congrés Confederal de la CGT, va ser
nomenat secretari
general de la Confederació, càrrec que va ser
renovat en 2005 en el Congrés de
València i que mantingué fins el 2008.
També va militar en els moviments
socials, com ara els Comitès de Suport a la Coordinadora de
Presos En Lluita
(COPEL); en col·lectius ecologistes i antiOTAN de
Valladolid; en els comitès de
suport a la revista El Ecologista i
al diari Liberación; en
la Plataforma
en Defensa del Ferrocarril; etc. Col·laborà
habitualment en El Ecologista, Liberación, Libre
Pensamiento
i Rojo y Negro. Eladio Villanueva
Sarabia va morir el 15 de novembre de 2009, sobtadament mentre dormia,
al seu
domicili de Pozuelo de Alarcón (Madrid, Castella, Espanya),
quan acabava de venir d'assistir al
Congrés del Sindicat
Federal Ferroviari de la CGT celebrat a Saragossa (Aragó,
Espanya), i va ser incinerat dos dies després al cementiri
madrileny de La
Almudena. Sa companya fou
Lide Isabel Verdugo.
Defuncions
Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898 - Georges
Étiévant: El 6 de febrer de 1900 mor
a la colònia penitenciària de les Illes de
la Salvació (Guaiana Francesa) l'antimilitarista i
anarquista Claude-François
Georges Étiévant. Havia nascut el 8 de juny de
1865 al XVII Districte de París
(França). Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista
Étiévant i
sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son
germà major, Achille Henri Étiévant (Le
Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista.
El 13 de juny de 1883, Georges
Étiévant, abans de ser cridat a files,
s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i
fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà
(Algèria). En 1888 deixà
l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures
en fusta. Posteriorment, com
son germà, entrà a treballar de
tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy
(Illa de França, França). Antimilitarista
convençut, cap el 1890 començà a
freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat
per primer cop a
una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant
cartells anarquistes
amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els
períodes obligatoris
d'instrucció destinats als reservistes i es
declarà insubmís davant la II
Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe
policíac del 15 de
febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra
l'ambaixada
d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera
(Cadis,
Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari
«Grup d'Amics
d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França) i durant un
escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25
cartutxos de dinamita robats
el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual
Soisy-sur-Seine (Illa de
França, França), que formava part del lot de
dinamita que va ser emprada en els
atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux,
Benoît Chevenet i
Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per
l'Audiència de
Versalles a cinc anys de presó per ocultació
d'explosius, pena que purgà a les
presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté
(Xampanya-Ardenes, França), i
de Poissy (Illa de França, França). Durant el
procés, va escriure una
declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que
va ser reproduïda i
traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època
sota diversos noms i que ha
esdevingut un clàssic de la «propaganda pel
fet». En sortir de la presó,
col·laborà en Le
Libertaire, del qual
va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat
per
«apologia del crim» a resultes d'un article
(«Le lapin et le chasseur») publicat
en el número 103 de Le Libertaire.
Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou
sentenciat en rebel·lia
a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del
18 al 19 de gener
de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions
policíaques patides i
propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de
guàrdia davant la
comissaria del carrer Berzélius de París; un
segon agent, que sortí en defensa
de son col·lega, també resultà ferit.
Reduït, va ser tancat en una cel·la de la
comissaria sense ser escorcollat i com que portava un
revòlver, ferí un policia
de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per
l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a
conseqüència de
les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de
treballs forçats a
perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant (1865-1900) ***
Foto policíaca d'Albert Zibelin
- Albert Zibelin: El 6 de febrer de 1915 mor a París
(França) l'anarquista Clément Albert Zibelin –a vegades citat Gibelin.
Havia nascut el 3 de novembre de 1850 a Lausana (Vaud, Suïssa). Era fill de
Jean Alexandre Zibelin, negociant, i de Lydie Dupuy. Soldat del IX Esquadró de
Tren d'Equipatges Militars, durant la nit del 18 al 19 de març de 1871 abandonà
el seu post i va ser declarat desertor. Després de participar en la Comuna de
París, durant la repressió va ser buscat per les autoritats sense cap resultat.
Posteriorment residí a Buenos Aires (Argentina), a Mèxic, als Estats Units i a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), sempre en correspondència amb anarquistes espanyols.
El seu nom figura en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de França. En 1880 es casà amb la cantant anarquista quàquera nord-americana
Lilly Wilmerding, amiga de les filles d'Élisée Reclus. En 1889 abandonà Ginebra
i passà a Niça (País Niçard, Occitània) i a Marsella (Provença, Occitània). El
novembre de 1891 s'instal·là a Niça, on muntà una rellotgeria, al número 2 del
carrer Macarini, especialitzada en l'encastament artesà. Fitxat com a anarquistes
per la policia, aquesta especificà que desaprovava la violència anarquista (Caserio,
Henry, Ravachol, etc.), però estava convençut de l'efectivitat de la propaganda
anarquista activa. En estret contacte amb el jove anarquista Auguste Matteoda,
venia La Révolte i Le Père Peinard, dels quals era corresponsal,
a la seva rellotgeria, alhora que distribuïa premsa anarquista en francès i en
italià a venedors ambulants i al quiosc de l'estació i albergava companys
llibertaris de passada per Niça. El maig de 1892, amb altres companys italians
(Ballardini, Bocchi, Foglia, Rolli i Vanni), va ser processat per «associació
criminal», però finalment va ser alliberat i el seu cas va ser sobresegut, ben
igual que la resta d'italians que van ser expulsats. La policia el considerà «perillós»,
bon orador i «com a hàbil rellotger, capaç de confeccionar mecanismes
explosius». A finals de desembre de 1893 va ser detingut, juntament amb sa
companya i una dotzena de anarquistes, sota l'acusació d'«associació criminal»,
i el seu domicili de Niça escorcollat, trobant-se fullets, correspondència i escrits
a mà sobre l'organització anarquista, a més de exemplars de periòdics
anarquistes (L'Ordine, Le Père Peinard, La Révolte, etc.).
Sense res on poder agafar-se, la policia va intentar sense èxit incriminar-lo
en un cas d'abús de confiança i com a còmplice de la mort d'un general rus. A
partir d'aquell moment va ser constantment vigilat. Sembla que sa companya
retornà a Ginebra per aquestes dates. Durant la primavera de 1894 abandonà Niça
per París i després a Lausana per guarir-se d'una malaltia als ulls a la
Clínica Dufour. Esdevingué comissionista en joieria i es va veure obligat a
viatjar per la seva feina. En aquesta època mantingué correspondència amb
anarquistes des de diferents indrets (Brussel·les, Filadèlfia, París, etc.). En
1901 envià a son fill Albert Zibelin (Bertie) a viure un temps al
domicili d'Emma Goldman a Nova York (Nova York, EUA). Aleshores vivia al número
54 del bulevard Saint-Marcel del V Districte de París, que va ser el seu
domicili definitiu. Formà part de la delegació que representà França en el
Congrés Anarquista Internacional celebrat entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 a
Amsterdam (Països Baixos). Cap el 1908 conegué Francesc Ferrer i Guàrdia i sa
companya en el seu exili parisenc. En 1912 abandonà Marsella, on havia passat
un temps i on havia estat inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, i retornà a París. Va ser magatzemer del Dipòsit d'Aigües Minerals
del bulevard de l'Hôpital, on son fill Henri Zibelin n'era gerent. Continuà
freqüentant els cercles anarquistes i estava subscrit a diversos periòdics
anarquistes (La Guerre Sociale, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux).
El seu nom figurava en la llista d'anarquistes a vigilar. Entre gener i febrer
de 1914 assistí a les conferències de Luigi Bertoni i tots els dijous Max Nettlau
acudia a dinar a casa seva –en 1911 li havia confiat a aquest el manuscrit Essais
sur la révolution social. Avant, pendant, après». Durant la Gran Guerra es declarà
«intervencionista». Albert Zibelin va morir el 6 de febrer de 1915 al seu
domicili de París (França) d'una apoplexia. ***
Caricatura
de Maurice Hallé apareguda en el primer número
de La Vache
Enragée del 18 de maig de 1917 - Maurice Hallé:
El 6 de febrer de 1954 mor a
París
(França) el poeta i cantautor
anarquista Maurice
Marie Eugène Hallé. Havia nascut el 17 d'octubre
de 1886
–algunes fonts citen
erròniament 1888– a Oucques (Centre,
França). Son pare era un mestre
carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot),
i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava
un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar
al taller de son pare i dos
anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet
fortuna,
s'instal·là a París, on
treballà de cambrer; però no pogué
suportar aquesta
feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i
tornà
amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del
Comitè de Festes, del qual va
ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu
nous», que arreplegava joves que
es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una
plagueta de versos, Au pays où
qu'on parl' ben. Recueil de
monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de
Vendôme. Els
diumenges cantava als cabarets de la regió, però
els seus versos satírics no
van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren
un
arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest
hagué de plegar.
Després de la mort de sos pares, retornà a
París, on entaula amistat amb altres
cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i
començà a cantar
pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els
cercles llibertaris, fet pel
qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions.
En 1913
començà a col·laborar amb
«La Muse Rouge», una societat de cantautors
composta
per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es
publiquen en
diversos periòdics proletaris (La
Guerre
Sociale, La Bataille Syndicaliste,
La Chanson du Peuple, La
Vache Enragée, La Muse
Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per
la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets
(«Théâtre de
Montmartre», «Caveau de la
République», «Lapin agile»,
«La Bolée»,
«Quat'z-Arts», «Noctambules»,
etc.), cantant contra la guerra i les injustícies
de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny,
llançà el setmanari
satíric La Vache Enragée
i dos anys
després fundà el cabaret «La Goguette
de la Vache Enragée», que acabà
establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i
fou un lloc molt
freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret
també era la seu de
l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre»
que creà amb el pintor Jules
Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta
Roger
Tozini, creà la «Foire aux
Croûtes» (Fira dels Mamarratxos),
exposició de
pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el
recull de poemes Par la grand'route et les
chemins creux.
El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de
París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite),
divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al
número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En
aquesta
època
va fer una
gira artística arreu de França i de
Bèlgica. En 1928, després d'un procés
judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del
seu cabaret i acabà
treballant com a corrector en el Journal
Officiel. En 1935 publicà Les
laveuses,
poésie beauceronne i en 1942 Les
oeuvres
de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille,
poésie beauceronne créée par l'auteur
à
la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les
cabarets.
Després de l'Alliberament, encara actuà a
diversos cafès cantants, com ara
«Baltó», al carrer Custine, o
«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans.
Altres obres seves són Poésies
beauceronnes (1934), J'veux pas
qu'tu
t'marises, récit beauceron (1937), Prière
d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre
d'altres. Maurice Hallé va
morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de
París
(França). Un carrer
d'Oucques porta el seu nom. Maurice
Hallé (1888-1954) ***
Benoît
Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres
del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de
1937) - Benoît Delorme:
El 6 de febrer de 1956 mor a Liévin
(Nord-Pas-de-Calais,
França) el miner
anarquista i anarcosindicalista,
i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Havia nascut el 9
de març de 1881 a Montchanin-les-Mines (Borgonya,
França) –alguns fonts
citen erròniament Montceau-les-Mines (Borgonya.
França). Sos pares es
deien Jean Delorme, fuster, i Claudine Vindiolet. Membre del grup
anarquista de
Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al
company Benoît
Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la
segona identitat de
Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del
segle XX
fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers
Miners del
Pas-de-Calais, «jove sindicat»
encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al
«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17
d'octubre de 1902, durant la vaga de la
conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat
Benoît Broutchoux)
va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc
a les mines de
Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 29
d'agost de 1903 es casà a Montceau-les-Mines amb Marie
Doufou. El 14 de
juny de 1908
presidí el Congrés Regional Extraordinari de la
Federació Sindical dels Obrers
Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després
d'un Congrés Regional
de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais,
França), participà en una
conferència pública contradictòria amb
Eugène Fallot i François Plouvier. Entre
1909 i 1910 col·laborà en L'Action
Syndicale, òrgan de la Confederació
General del Treball (CGT) del
Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la
reunificació socialista,
s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional
Obrera (SFIO) i esdevingué un
dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais.
Després de la Gran
Guerra, s'encarregà especialment dels serveis
jurídics del citat sindicat.
Secretari de la Secció Sindical dels Miners de
Liévin, en 1919 va ser nomenat
regidor municipal en la llista encapçalada per
Léon Degréaux d'aquesta
població, però en 1925 no va ser renovat en el
càrrec. Fidel a la CGT després
de l'escissió, continuà servint a la
comissió administrativa del Sindicat de
Miners. L'octubre de 1933 signà, amb
Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i
Kléber Legay, un manifest de protesta contra la
concessió del grau de cavaller
de la Legió d'Honor de la República francesa al
militant socialista Henri
Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat
Reunificat de
Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental
d'Unitat. El 10 de
setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem,
Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd
Duparcq i François Delartre, representants de la classe
obrera del
Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a
Léon Blum. El 29 de juliol
de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran
míting socialista a
Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les
eleccions cantonals de
Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant
l'Ocupació formà
part de la delegació especial encarregada d'administrar
Liévin arran de la
detenció del seu alcalde comunista Henri
Thiébaut. El juny de 1943 va ser
nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais.
Després de la II
Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local
de l'SFIO de Liévin. ***
Joan
Bernis Medina - Joan Bernis Medina:
El 6 de febrer de 1959 mor a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan
Bernis Medina. Havia nascut
el 9 de febrer –el 6 de febrer segons el certificat de
defunció–
de 1901
a Barcelona (Catalunya). Era fill de Bartomeu Bernis i Maria Medina. Es
guanyava la
vida fent de mecànic en la reparació de
màquines d'escriure i milità en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El febrer de 1930
envià un article per a ser publicat en Tierra
Libre, publicació que substituïa Tierra
y Libertad aleshores prohibit. En aquesta època
formava part de l'Ateneu
Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. El febrer de 1933
signà des de la
Presó Model de Barcelona un manifest contra la
repressió republicana cap el
moviment obrer. Quan la Revolució, fou membre del
Comitè Agrícola de la
col·lectivització de la barriada del Prat Vermell
de Barcelona. Sa companya fou
Encarnació Gallent Lara, que pertanyia a l'Ateneu
«Faros» i al quadre escènic
de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera del Prat Vermell. Joan Bernis
Medina va
morir el 6 de febrer de 1959 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat
al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Son germà
Josep Bernis Medina
també fou militant llibertari. ***
Necrològia
de Silvio Melosi apareguda en el diari de Monongahela The Daily Republican
del 10 de febrer de 1959 - Silvio Melosi: El
6 de febrer de 1959 mor a Charleroi (Pennsilvània, EUA)
l'anarquista Silvio Melosi. Havia nascut el 21 de març de
1889 –algunes fonts citen
1885– a Montecatini Terme
(Toscana, Itàlia).
Emigrà als EUA i cap el 1943
s'establí a Charleroi, on treballà a les mines de
carbó i milità en la United
Mine Workers of America (UMWA, Miners Units d'Amèrica).
Silvio Melosi va morir
el 6 de febrer de 1959 a Charleroi (Pennsilvània, EUA) i va
ser enterrat al
cementiri de Monongahela (Pennsilvània, EUA). ***
Manuel Fandiño - Manuel Fandiño: El 6 de febrer de 1960 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Havia nascut el 28 de febrer de 1889 al llogaret de Piñeiro de Santa María de Serantes (Laxe, la Corunya, Galícia). Era fill «natural» de Juana Fandiño García, que tingué encara un altre fill (Jesús Feliciano Fandiño) sense casar-se. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes –en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina). ***
Necrològica
de Miguel Espada Bernardo apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de març de 1962 - Miguel Espada Bernardo:
El 6 de febrer de 1962 mor a Les Jalots (Trelhissac, Poitou-Charentes,
França)
l'anarcosindicalista Miguel Espada Bernardo, conegut com El
Viejo.
Havia nascut el 29 de setembre de 1897 a Les Parres de Castellot
(Terol, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Francisco Espada
i
Florentina Bernardo. Militant
de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa
(Aragó, Espanya) i de
Barcelona (Catalunya), després de la guerra civil
s'exilià. S'establí a
Trelhissac, on treballà de guixaire i milità en
la
Federació Local de la
CNT de Perigús
(Poitou-Charentes, França). Sa companya fou Carmen
Cortés.
Miguel Espada Bernardo va morir el 6 de febrer de 1962 al seu domicili
de Les Jalots (Trelhissac, Poitou-Charentes, França) i va
ser
enterrat dos dies després al cementiri de Trelhissac. ***
Necrològica
d'Andreu Roig Bort apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 9 de juny de 1963 - Andreu Roig
Bort: El 6 de
febrer de 1963 mor a Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc,
Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Andreu Roig Bort. Havia nascut el 20 d'agost de
1912 a Alcanar
(Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Andreu Roig Felip i
Rosa
Bort Fibla. D'antuvi republicà, restà
absolutament
decebut del republicanisme després
de la repressió desencadenada arran de la
Revolució d'octubre de 1934 a
Astúries. Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la
Revolució espanyola organitzà un grup per
combatre el feixisme a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya) i participà en el
procés de les col·lectivitzacions. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França. En 1940
intentà, sense èxit,
exiliar-se a Mèxic. Després de la II Guerra
Mundial, milità en la Federació Local
de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya
fou Joaquina
Navarro, amb qui tingué un fill. Malalt, Andreu Roig Bort va
morir el 6 de
febrer de 1963 al seu domicili de Sant Joan de Vedats (Montpelhierenc,
Llenguadoc, Occitània). ***
Xilografia
de Juan Pardo Ferrús publicada en el periòdic de
Montevideo Inquietud
d'abril de 1946 -
Juan Pardo Ferrús: El 6 de febrer de 1969 mor a
Montevideo (Uruguai)
l'artista anarquista Juan Pardo Ferrús, conegut sota el
pseudònim El Jinete l'Azulejo. Havia nascut el 23
de setembre de 1893 a Gavarda (Ribera Alta,
País Valencià).
Sos pares es deien Juan Pardo Ballester, llaurador, i Ludgarda
Ferrús
Martínez, i tingué una germana, Consuelo, i un
germà, Ismael. Estudià
dibuix artístic a l'Escola Superior d'Arts Industrials i
Belles Arts de Barcelona (Catalunya). Emigrat
o
exiliat a
l'Uruguai, il·lustrà amb
xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad,
etc.) i culturals (Resalto,
etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista
anarquista de
Montevideo Inquietud. Periódico de
Ideas
(agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato
Lorenzo, administrada
per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on
també
col·laborà amb articles d'opinió sota
el pseudònim El Jinete l'Azulejo. ***
Necrològica
d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de setembre de 1969 - Éleonore Teissier: El 6 de febrer de 1969 mor a Valàuria (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Havia nascut el 4 de març de 1886 a Toló (Provença, Occitània). Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Dolores Arisó Llesta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 d'abril de 1970 - Dolores Arisó
Llesta: El 6 de febrer de 1970 mor a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Dolores Arisó Llesta –a
vegades el segon llinatge citat Lliesta.
Havia nascut el 26 d'abril de 1917 a Albalat de
Cinca (Osca, Aragó,
Espanya). Sos pares es deien Eusebio Arisó i
María
Llesta. Filla d'una família militant de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), formà part, ben igual que sos germans (Antonio,
Eusebio i José), del
moviment llibertari des de l'adolescència. El
març de 1938, quan l'ofensiva franquista,
va ser evacuada amb sa filla d'un mes i mig a Olesa de Montserrat (Baix
Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà França i va ser
internada en un camp de concentració. Després de
la II Guerra Mundial milità en
la Federació Local de Tolosa de la CNT. Son company fou
l'anarcosindicalista Cayetano Costa Sierra. Dolores Arisó
Llesta
va morir el 6 de febrer de 1970 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). ***
Hélène Patou - Hélène Patou: El 6 de febrer de 1977 mor a Cachan (Illa de França, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Havia nascut el 3 de febrer de 1902 a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França). Sos pares es deien Alfred Patou, xofer, i Hélène Denis, domèstica. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. El 26 de març de 1921 es casà amb Théodore Louis Goedgebuer. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb Henri Léger Charrodeau. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille. És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). ***
Necrològica
de Ramón Zuazúa Vañes apareguda en el
periòdic
tolosà Cenit
del 6 de setembre de 1988
- Ramón
Zuazúa Vañes:
El 6 de febrer de 1988 mor a
Méjannes-lès-Alès (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Ramón
Zuazúa Vañes –a
vegades el segon llinatge citat erròniament Bañes.
Havia nascut l'1
de setembre de 1915 a Barruelo de Santullán
(Palència, Castella, Espanya).
Sos pares es deien Ramón Zuazúa
Fernández i Ángeles Vañes Casado. Son
pare, condemnat per estupre, hagué de reconèixer
per sentència judicial
l'infant dos anys després de nascut. Quan era molt jove,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya). Quan el cop
militar feixista
de juliol de 1936 es presentà voluntari i combaté
al Front Nord i quan la
caiguda d'aquest front en 1937 va caure presoner. Aconseguí
evadir-se i arribar
a la zona republicana de Terol (Aragó, Espanya), on
s'integrà en una unitat
confederal al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França
i va ser internat als camps de concentració de
Barcarès i d'Argelers. El gener
de 1940 va ser enviat a treballar de miner a les mines de
carbó de La Grand
Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II
Guerra Mundial visqué a Las
Salas de Gardon (Llenguadoc, Occitània) i
s'integrà en la Federació Local de La
Grand Comba de la CNT, on ocupà càrrecs de
responsabilitat. Víctima d'un
accident laboral a la mina, quedà amb una cama malmesa.
Ramón Zuazúa Vañes va morir
el 6 de febrer de 1988 al seu domicili de
Méjannes-lès-Alès (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Sa companya fou Luisa
Saldaña. ***
Necrològica d'Ángel Baquero Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 2 d'abril de 1991 - Ángel Baquero Martínez: El 6 de febrer de 1991 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Baquero Martínez. Havia nascut el 4 d'abril de 1907 a Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Tomás Baquero i Esperanza Martínez. Es va afiliar a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit republicà (antiga Columna Durruti). En acabar la contesa, creuà els Pirineus i després de passar per camps de concentració s'establí amb sa companya Juana Zamora Paredes a Layrac (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local d'Agen de la CNT de l'Exili i en la Lliga de Mutilats del departament d'Olt i Garona. Posteriorment passà a viure a Agen. Ángel Baquero Martínez va morir el 6 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 8 de febrer– de 1991 a l'Hospital Saint-Esprit d'Agen (Aquitània, Occitània). ***
Cartell de SIA - Francesc Rebordosa Pitarch: El 6 de febrer de 1998 mor a Mont-real (Quebec) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Rebordosa Pitarch. Havia nascut el 27 de gener de 1918 al Poble-sec de Barcelona (Catalunya). Sos pares es deien Francesc Rebordosa Borrell i Dolors Pitarch Ortiz. Fill d'anarquista, des de molt jove milità en el moviment llibertari. Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'embarcà en un vaixell cap a València en busca d'armes i després participà en l'expedició republicana d'Alberto Bayo Piraud per a sotmetre les Illes Balears; després d'alliberar Eivissa, fou ferit en el desastrós intent de prendre Mallorca i va ser evacuat cap a Barcelona. Després es reincorporà com a soldat d'aviació, primer al camp del Prat i després al de Sariñena fins al final de la guerra. El febrer de 1939 passà els Pirineus per Molló i fou tancat al camp de concentració de Barcarès. Després de passar per altre tres camps de refugiats, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut pels alemanys, fou enviat a treballar a fàbriques d'armament i després retornà al camp de concentració. Després lluità en la resistència antinazi sota comandament francès. A partir de 1943 participà en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la II Guerra Mundial, s'establí a Lió (Arpitània), on milità en diverses organitzacions llibertàries. Fou secretari i tresorer de la CNT de Lió, secretari de Propaganda de les Joventuts Llibertàries regionals, secretari de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Vénissieux, a més d'actiu militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A finals dels anys quaranta col·laborà en la creació de la ràdio cenetista dirigida cap a la Península, juntament amb Josep Dot Arderiu, Raúl Carballeira Lacunza, Cabañas i altres. En 1951 emigrà al Canadà i s'establí a Mont-real (Quebec), esdevenint peça clau cenetista en aquella zona: fou un dels fundadors i primer secretari de la CNT, càrrec que ocuparà gairebé permanentment llevat els 18 mesos que abandonà el sindicat pel cas Luis Miguel Linsuáin, tancat a les presons castristes amb altres companys llibertaris (José Acena, Sandalio Torres, Aquiles Iglesias, Ventura Suárez, Augusto Sánchez, etc.). En 1954 organitzà la SIA canadenca –s'encarregà de l'edició del butlletí SIA– i en 1960 reorganitzà la CNT quebequesa. També fou membre de la Lliga Democràtica Espanyola (LDE), creada en 1955 amb la finalitat de reagrupar militants de diferents tendències polítiques antifranquistes, i presidí el Club Ibèria. En 1991, molt debilitat per una operació de ronyó, visità França i Espanya. Trobem col·laboracions i traduccions seves en Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Ideas, La Razón, SIA, Sistema Comunal, Umbral, etc. ***
Notícia
de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari
barcelonès La
Vanguardia del 10 d'abril de 1963 - Guy Batoux: El 6 de febrer de 2015 mor a Bobigny (Illa de França, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Havia nascut el 21 de novembre de 1939 a Dampierre-au-Temple (Xampanya, França) –moltes fonts citen erròniament Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França). Sos pares es deien Robert Batoux i Lucile Fernande Henriette Cuperly. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània). Els últims anys de sa vida visqué, amb sa companya Sara Delicia Villagra Arzamendia, a Le Courneuve (Illa de França, França). Guy Batoux va morir el 6 de febrer de 2015 a l'Hospital General de Bobigny (Illa de França, França). ***
Leo
Candela al congrés «Pensare e vivere
l'anarchia» (Milà, setembre de 1982) -
Leo Candela: El 6
de febrer
de 2021 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Leo Candela. Havia nascut el 8
de desembre de 1948 a Bova Marina (Calàbria,
Itàlia).
Després d'aconseguir la titulació d'obrer
especialitzat a l'«Institut Italiano Enrico
Fermi», s'instal·là per motius laborals
a Milà (Llombardia, Itàlia) i,
finalment, durant trenta anys, va treballar d'assistent als
òrgans col·legiats
del Consell Regional de Llombardia. En arribar a Milà
començà a militar
activament en el moviment anarquista local.
Col·laborà en diverses publicacions
anarquistes (A. Rivista anarchica, L'Internazionale,
Il Manifesto,
Umanità Nova, Volontà,
etc.) i participà a congressos i
conferències de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) a Milà. També fou membre
del «Circolo Cinurio Cosmo» de Bova Marina.
Apassionat per la història, s'especialitzà
en la «Revolta de Gerace», esdevinguda en 1847 en
aquesta població calabresa, i
en personatges de la història de Calàbria
(Francesco Misiano, Antonio Plutino,
Pietro Aristeo Romeo, Stefano Romeo, etc.). Entre el 24 i el 25 de
setembre de 1982 participà en el
congrés d'estudi sobre Errico Malatesta «Pensare e
vivere l'anarchia»,
organitzat pel Centro Studi Libertari - Archivio Giuseppe Pinelli de
Milà. En
1987 publicà el fullet Breve storia del movimento
anarchico in Calabria del
1944 al 1953. Sa companya fou Giovanna Maria Ladu, amb qui
tingué una
filla, Aurora. Malalt durant molt de temps, Leo Candela va morir el 6
de febrer
de 2021 a Milà (Llombardia, Itàlia). ---
|
![Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula «Blanca y Negro»]](http://www.estelnegre.org/documents/navarrofadrique/navarrofadrique02.jpg "Teófilo Navarro Fadrique (Negro) i sa companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca) [La fotografia, de Sofía Moro, es titula «Blanca y Negro»]")
![[05/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/02]") |
|
![[07/02]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/02]") |
|
|
| Actualització: 09-02-24 |