|
---
Anarcoefemèrides del 6 de març Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Vengeance Anarchiste -
Surt La
Vengeance Anarchiste:
El 6 de març de
1883 surt a París (França) el primer
número del setmanari La Vengeance
Anarchiste. Organe hebdomadaire. Es va presentar com
el successor parisenc del periòdic lionès L'Étendard
Révolutionnaire. Per finançar la
publicació una cinquantena de companys de
diferents grups de París i de la regió parisenca
es reuniren en una plenària on
s'acordà que cada grup aportaria 10 francs per al
sosteniment del setmanari i
l'anarquista François-Louis Duprat s'encarregà,
com a tresorer, de recaptar-ne els
fons. El gerent fou Prosper Legrand. Hi van col·laborar
Émile Gautier,
Marguerite Leloup i Louise Michel, entre d'altres. En sortiren
només dos
números, el segon l'1 d'abril de 1883. ***
Una colla de sabaters - Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu. ***
Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915 - Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915. Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915) ***
Forces
de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova
durant la vaga general de 1919 - Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental. ***
Propaganda
de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic
londinenc Spain
and the World del 4 de març de 1938 -
Gira escocesa de
Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la
propagandista anarquista Emma
Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució
espanyola a Escòcia.
Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation
(ACF,
Federació Anarquista Comunista), la gira consistí
en quatre conferències: tres
amb el títol The Betrayal of the
Spanish
People (La traïció al poble espanyol),
que se celebraren el 6 de març al
St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows
Hall d'Edinburgh i el
13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el
títol The Constructive
Achievements of CNT-FAI
(Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se
celebrà al Shettleston Public
Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els
anarquistes
dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF,
Federació
Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una
estreta col·laboració amb el
periòdic londinenc Spain and the
World
i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió
Anarcosindicalista), que s'havia
fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar
quan
les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United
Socialist
Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels
fets de
«Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de
Catalunya. ***
Desfilada feixista pels carrers d'Almeria - Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael del Águila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael del Águila Aguilera res no sabem. ***
Cartell
de l'acte -
Homenatge a Puig Antich: El 6 de març de 2014
se celebra al restaurant-llibreria
Anònims de Granollers (Vallès Oriental,
Catalunya) un acte d'homenatge a
l'anarquista Salvador Puig Antich en el 40 aniversari del seu
assassinat. Organitzat
per l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental
(ALVO), comptà amb les
intervencions de Jann Marc Roullian i Ricard de Vargas Galarons,
exmembres del Movimiento
Ibérico de Liberación (MIL, Moviment
Ibèric d'Alliberament) i amb la
presentació de Lluís Guix Moreno, membre de
l'ALVO. Durant l'acte es va palesar
el context social en el que va néixer el MIL (lluites obres,
autònomes i
anticapitalistes; vagues; etc.) i es va denunciar el paper jugat per
alguns
partits antifranquistes en l'assassinat de Puig Antic que van fer tot
el
possible per desmobilitzar la població en la seva
solidaritat. A l'acte
assistiren una seixantena de persones. Homenatge
a Puig Antich (6 de març de 2014)
Naixements
Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902 - César Prenant: El 6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de França, França) l'anarquista César Victor Prenant. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Isidore Prenant, ferrador, i Eléonore Augustine Goix. Entre 1870 i 1871 lluità en la guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març de 1871, quan esclatà la Comuna de París, es trobava en la capital francesa i participà en els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna, va ser jutjat pel XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la deportació simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia). Durant la seva deportació va ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis dies a pa i aigua, entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat juntament amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4 d'abril de 1880. A París s'arrenglerà en les files blanquistes i esdevingué anarquista, declarant-se «exdeportat i col·lectivista revolucionari». Molt impressionat pel que passava a Nova Caledònia i per les injustícies que va patir, volgué atreure l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la mà, abordà Charles de Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un port a Occitània; acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a presó i a l'estada prohibida en determinades ciutats, entre elles París. Restà 20 mesos a la presó de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença, Occitània) i va ser alliberat gràcies a la campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es dedicà a enviar cartes al president de la República i als seus ministres per denunciar les injustícies que havia patit durant la seva deportació. En 1882 aferrà al carrer Saint-Maur de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on amenaçava de mort Jules Grévy, president de la República francesa, i als seus ministres; dies després, el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del carrer de Saint-Maur. Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional del Sena, que el considerà «dèbil psíquicament i anèmic, però responsable dels seus actes», va ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a vigilància policíaca especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no sense abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885 treballà de manobre a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment treballà en diferents poblacions de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i patí diferents detencions. En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres companys, formà part del comitè de redacció del periòdic parisenc Ça Ira (1888-1889), però aquesta publicació hagué de cessar víctima de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser detingut a la Cambra de Diputats francesa després de llançar des de les tribunes un gran full tot cridat «Justícia!». En 1891 era secretari de redacció de Le Père Peinard i, segons la policia, havia estat condemnat en 12 ocasions per «ultratges als agents o als magistrats». El 29 de juny de 1891 va ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la residència; jutjat el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a sis mesos de presó per infracció de la prohibició de residència i reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a treballar com a oficinista en el periòdic Renaissance i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en els jutjats aquesta publicació. El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de Charles de Freycinet, aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a ser rebut, entrà en còlera i finalment va ser novament detingut. En el judici contra el periòdic Renaissance no només no li van donar la raó, sinó que el van condemnar a pagar les despeses i indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser detingut el 29 de juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà reclòs en aplicació d'una llei de 1838 («Règim dels alienats»), que permetia perllongar preventivament els empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici parisenc de Bicêtre, després a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne, i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran d'una important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de les pàgines del diari L'Aurore, a la qual se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del Ciutadà i diverses lògies maçòniques, i després que un equip de metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes organitzacions demanaren la necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9 d'agost de 1902 participà en la gran vetllada artística i literària a benefici de la gira de conferències d'Émile Girault, on també van participà Laurent Tailhade, el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et Galilée» i diversos poetes montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de París. El 5 d'octubre de 1902 va fer la conferència Ce que sont les asiles d'aliénés a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la titulada Les cages de fer en France au XXe siècle a la Sala Vermillet de l'XI Districte de París. A començament de 1911, atacat de paràlisi, César Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París i declarat incurable, va ser traslladat a Ivry (Illa de França, França), on morí el 4 de maig de 1911. ***
Notícia de la confiscació de la correspondència de Paul Chabard apareguda en el diari parisenc L'Éclair de l'11 de gener de 1894 - Paul Chabard: El
6 de març de 1869 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Paul Vincent
Gabriel Chabard –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Chabart–
conegut com L'Architecte i Paul Vincent. Era fill de Louis Chabard,
fuster, i de Louise Petot. En 1890 era secretari del Cercle d'Estudis Socials
del VII Districte de París, lligat a la Federació de Treballadors Socialistes
de França (FTSF). En aquesta època va fer costat econòmic els vaguistes dels
departaments del nord. Posteriorment milità en el moviment anarquista de la
regió parisenca i destacà com a oradors en les reunions. Tingué un germà que
milità en el moviment anarquista del barri parisenc de Genelle i un altre germà
va morir en 1892, després de sortir de la presó per «robatori». Signà com Paul
Vincent diversos cartells llibertaris. Tingué com a companya l'anarquista Éliska
Coquus (Brugière), vivint ambdós al número 118 del bulevard Montparnasse
de París. En 1892 vivia al número 19 de l'avinguda Breteuil. També amb sa
companya assistí regularment a les reunions del Cercle Anarquista Internacional
(CAI) a la Sala Horel de París. En 1893 estudiava arquitectura, d'aquí el seu
malnom de L'Architecte. El 10 de gener de 1893 va ser detingut,
juntament amb altres 14 persones (Martial Bucher, Jules Dejoux, Pierre Garnes,
Ernest Humbert, Laroche, Edmond Leboucher, Alexandre Magnin, Eugène Moucheraud,
Eugène Renard, Eugène Richard, Étienne Robineau, Eugène Sabatier, Edmond Souday
i Louis Varennes), a prop del Palais Bourbon, seu de la Cambra de Diputats
francesa, per «negativa a circular». Entre juliol i octubre de 1893 va realitzar
amb sa companya dos viatges a Londres (Anglaterra) i sempre per a una estada de
pocs dies. Durant la tardor de 1893 va fer una gira de conferències a la zona
nord francesa. Quan les grans agafades d'anarquistes de gener i de febrer de
1894, el seu correu va ser confiscat per l'administració de correus que el va
lliurar a la policia. En 1894 vivia al número 179 del carrer Vaugirard de
París. Segons algunes fonts, Paul Chabard va morir a finals de 1897, però el
febrer de 1898 l'administració de Le Libertaire buscava la seva adreça.
En 1908 un arquitecte del mateix nom era oficial de l'ensenyament públic a
Nimes (Llenguadoc, Occitània). ***
Eugène Humbert
fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921) -
Eugène Humbert: El 6 de març de 1870
neix a Metz (Lorena, França) el militant
llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean
Baptiste Humbert. Era fill
natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de
professió, descobrí de ben jove l'anarquisme.
Durant la tardor
de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle
«L'Essor Socialiste» de
Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el
distribuïdor de La
Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors
del grup llibertari «Guerre
aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup
que a partir de juny de 1891 prengué el
nom de «Liberté». Entre juliol i agost
de 1891 publicà tres números de L'Indépendent.
Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de
Commercy (Lorena,
França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la
policia com a
«anarquista perillós». Durant la tardor
de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a
Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que
organitzava conferències per als
cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a
París (França) i participà en la
Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31
d'agost d'aquell any,
esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan
d'expressió, la revista
neomaltusiana Régéneration (1904-1908).
Entre 1897 i 1898, amb
Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista
literària, artística i
científica Le Libre, que
també va informar sobre el cas Dreyfus. El
desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja
(Valònia), va ser nomenat
secretari administrador de la Unió Internacional de les
Lligues Neomaltusianes.
En 1908 conegué la taquígrafa anarquista
Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà
casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i
que col·laborà en
les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant
neomaltusià,
edità a partir de l'abril de 1908 el
periòdic Génération
Consciente –amb
Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor
Méric. Organitzà
nombroses conferències amb altres companys (Auguste
Courtois, Sébastien Faure,
Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius,
fets pels quals va ser
denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser
tancat a la
presó parisenca de La Santé. En aquesta
època era membre del Grup Revolucionari
del XVIII Districte de París, adherit a la
Federació Revolucionària Comunista
(FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà
insubmís i es refugià a Barcelona
(Catalunya), on participà activament en la lluita contra la
guerra, i fou un
dels organitzadors del «Congrés Internacional
contra la guerra» entre el 30
d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919
va tornar a França
clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a
París i
condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de
presó per
insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou
condemnat, juntament
amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó
suplementària i a 3.000 francs de
multa cadascun per propaganda neomaltusiana i
«provocació d'avortament». Ell va
ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la
seva tasca, alhora
que començà a treballar en el servei de
publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le
Merle Blanc. En aquests anys col·laborà
en L'En Dehors. En 1928 va
dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres
per tothom» de Montmartre i en
1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma
Sexual». A partir de 1931, i
fins 1939, edità La Grande
Réforme, que esdevingué
òrgan de la
Lliga de la Regeneració Humana, organització de
la qual va ser nomenat en 1932
secretari. Entre 1931 i 1938
col·laborà en Simplement. Va
col·laborar en l'únic número del
periòdic L'Amnistie (París,
14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per
demanar un
projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,
que condemnava els
militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquesta
època va
col·laborar en L'Encyclopédie
Anarchiste, de Sébastien Faure, i va
ser membre del buró de la Unió dels
Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el
president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que
publicava el
periòdic La Clameur (1932-1936).
En 1939, quan esclatà la guerra,
deixà París i amb sa companya marxà
cap a Lisieux (Baixa Normandia, França),
per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser
condemnat pel Tribunal
Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de
presó per distribuir
un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda
antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig
de 1943
pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens.
Purgà la pena a Amiens (Picardia, França),
però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de
juny de 1944, un dia
abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un
bombardeig aliat a l'Hospital
d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu
arxiu documental es
troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert
publicà la biografia Eugène
Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i
1970 Émile Bauchet
publicà el fullet Deux grandes figures du moviment
pacifiste libertaire: Eugène
Humbert et Sébastien Faure. ***
Foto
policíaca de Gaston Pérot (4 de març
de 1894) - Gaston Pérot:
El 6 de març –algunes fonts citen
erròniament el 16 de març– de 1872 neix
al XVIII Districte de París (França)
l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a
vegades citat erròniament Perrot.
Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià
de la pau, i Joséphine
Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de
professió, la seva natura malaltissa i
la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular.
Vivia amb sos
pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de
París. Des de 1889
freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i
esdevingué lector de Le
Père Peinard. En 1893, segons informes
policíacs, assistí a nombroses reunions
anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels
Antipatriotes» i l'estiu
d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les
eleccions
legislatives, assistint com a esvalotador en mítings
electorals. A començament
del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut
juntament amb
12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia
trobà nombrosos
escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia
dirigides a Anne de
Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que
intentà acostar-la al moviment
anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons
econòmics. El 4 de març de
1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer
Bertillon», encara que la
policia el considerava incapaç d'«actes
reprensibles», i tancat a la presó
parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les
reunions anarquistes
al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de
París, i de
llegir periòdics anarquistes com Le
Père Peinard. El 10 de març de 1894
vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat
al 153
Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies
després, el 24 de novembre,
per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de
1901 es casà al XIX Districte
de París amb la cartonera Pauline Marie François.
El seu últim domicili va ser
al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida
treballava de fotògraf. Gaston
Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del
XIX Districte de
París (França). ***
María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907) - Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista «Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942 a Montevideo (Uruguai). ***
Necrològica
de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972 - Miguel Domeque Nadal: El 6 de març de 1885 neix a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Suz, llaurador, i Valera Nadal Sarraseca. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus. Miguel Domeque Nadal va morir el 14 de novembre de 1971 a Florença (Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 20 de novembre de 1966 - Albert Ledrappier: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1885 neix al XIV Districte de París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Charles Léon Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Sos pares es deien Léon Joseph Ledrappier, mecànic als ferrocarrils, i Marie Jéronima Adam. Era fill d'una família nombrosa de 10 infants. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. El 10 de desembre de 1919 es va casa a Bex (Vaud, Suïssa) amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 al seu domicili de Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. ***
Necrològica
de Josep Ferrer Ferreres apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de març de 1968 -
Josep Ferrer
Ferreres: El 6 de març de 1893 neix a Morella
(Els Ports, País Valencià)
l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ferrer Ferreres. Sos pares es
deien
Felip Ferrer i Magdalena Ferreres. Milità en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i acabà exiliat. Establert a Privas,
milità en la Federació Local
de La Vòuta-Privas de la CNT. Sa companya fou Julia Prats.
Josep Ferrer
Ferreres va morir el 27 de novembre de 1967 al seu domicili de Privas
(Roine-Alps, França) i va ser enterrat l'endemà
al cementiri d'aquesta
localitat. ***
Necrològica
de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 d'octubre de 1989 -
Ramon Huguet
Cañelles: El 6 de març de 1897 neix
a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Huguet
Cañelles. Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme
Cañelles. Pagès
de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat
de Llobregat (Baix Llobregat,
Catalunya) on milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa,
organitzà des
del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al
Prat de Llobregat. Va
ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou
un dels
responsables de la col·lectivitat agrícola local.
Sa companya, Josefina Rofes, dirigí
en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del
Prat de Llobregat. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de
Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet
Cañelles va morir el 3
d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena,
Occitània). ***
- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix al XIII Districte de París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jules Louis Jeanson. Sos pares es deien Jules Jean Baptiste Jeanson, professor, i Marie Perret, barretaire de senyores. En 1917, després de diverses petites feines, entrà a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. El 16 de juny de 1928 es casà al I Districte de París amb l'artista dramàtica Germaine Marie Ernestine Debo, de qui es va separar el 2 de febrer de 1962 a París. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per «provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (L'Aurore, Le Canard Enchainé, Combat, Le Crapouillot) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). El 31 de gener de 1967 es casà a Équemauville amb Marcienne Odette Vaudrey. Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 al seu domicili d'Équemauville (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Onofrio
Lodovici - Onofrio Lodovici: El 6 de març –algunes fonts citen el 6 de juliol– de 1904 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Onofrio Lodovici, conegut com Ange i Angelo. Sos pares es deien Ciro Lodovici i Teresa Colonnelli. Mecànic de professió, fou membre del Circolo Giovanile Nazionalista (CGN, Cercle Juvenil Nacionalista) de Carrara. Participà en la «Marxa sobre Roma» i, després de la fusió entre els nacionalistes i els feixistes, s'afilià al Partit Nacional Feixista (PNF). El 15 de novembre de 1922 emigrà sense documentació a França per qüestions laborals i s'establí a Marsella (Provença, Occitània) amb un cosí de son pare. A França treballà de manobre. En 1924 retornà a Itàlia per a fer el servei militar i l'any següent passà novament a Marsella. En 1925 romangué una temporada a Bèlgica. Aconseguí l'estatus de refugiat polític. El juny de 1934 es casa a Toló (Provença, Occitània) amb Lina Del Papa, germana del destacat anarquista Romualdo Del Papa, amb qui tingué un fill, i s'acostà a les idees llibertàries. Els serveis d'intel·ligència italians informaren que freqüentà Adolbo Barattoni, Italo Faridoni i altres subversius perillosos i va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres, en el butlletí de busca i cerca amb l'ordre de detenció i, fins i tot, en la llista de «subversius terroristes». També formà part del cercle al voltant del grup «Giustizia e Libertà». El 25 de juliol de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en el Grup Internacional de la «Columna Durruti». L'11 de setembre de 1936 va ser ferit al pit i a la cara a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) i va perdre un ull. Un cop guarit, va ser trasllat a la 144 Brigada Mixta com a capità instructor. En 1937 prengué la nacionalitat espanyola i en 1939 passà a França. Segons altres fonts, en 1937 passà a França i a Toló aconseguí una modesta pensió per la greu invalidesa que havia adquirit al front d'Aragó i milità activament en el grup «Giuventù Libertaria» (Joventut Llibertària) d'aquesta ciutat, essent fitxat el 14 de juny de 1937 per la Prefectura de Policia de Massa (Toscana, Itàlia). Sembla que en aquesta època va treballar de comptable a «Coopérateus du Midi» a Le Sanha (Provença, Occitània). Manifestà la seva indignació pel tractament que les autoritats franceses havien reservat als exiliats de la guerra d'Espanya i per aquest fet va ser detingut l'11 de febrer de 1939 i condemnat el 27 de febrer a sis mesos de presó per «infracció del decret d'expulsió», però com a refugiat polític es pogué beneficiar d'una pròrroga. Després d'un temps al Fort Sainte-Catherine de Toló, el 28 de maig de 1940 va ser internat al camp de vigilància especial de Vernet (primer a la «Secció C. Veterans d'Espanya» i després a la «Secció dels Vells del Sector B, barraca 4»). El desembre de 1940 va demanar asil polític a Mèxic. A finals de 1941 encara hi estava tancat al camp de concentració de Vernet, juntament amb altres «milicians rojos», com ara Antonio Conte, Francesco Foti, Lino Marega, etc. El 25 d'abril de 1942 signà el seu rebuig de ser repatriat a Itàlia. El maig d'aquell any va ser portat a Tolosa (Llenguadoc, Itàlia), on un metge especialista li va implantar un ull de vidre. El 2 de juliol de 1942, durant una feina voluntària, aconseguí evadir-se del camp de concentració de Vernet i el 7 de juliol es va presentar al pas fronterer de Ponte San Luigi de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser detingut. Interrogat a Massa (Toscana, Itàlia), el 18 de juliol de 1942 confessà només haver conegut a Espanya antifeixistes francesos i espanyols i d'haver trobat al camp de Vernet només son cunyat Romualdo Del Papa, l'anarquista Antonio Scroglieri i el comunista Giuseppe Iacopini. També declarà que mai no havia tingut idees subversives i que només circumstàncies especials l'havien portat a lluitar en la guerra d'Espanya i sempre sense convicció i sense entusiasme. El 22 d'agost de 1942 se li va assignar confinament i va ser deportat per un període de tres anys a la colònia penitenciària de l'illa de Ventotene. Caigut el feixisme, va ser enviat com molts d'altres anarquistes (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.) al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on pogué fugir el 6 de setembre de 1943. Retornà a Carrara i prengué part, sota el nom de guerra Ange i Angelo, en la lluita antifeixista d'alliberament, on arribà al grau de capità. Formà part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) i l'abril de 1945 va ser nomenat, amb els anarquistes Romualdo Del Papa i Ismaele Macchiarini, membre de la Junta Provisional de Govern, òrgan de gestió municipal format per organitzacions antifeixistes i sindicals. Durant la postguerra reprengué les seves activitats anarquistes, participant en la reorganització del moviment llibertari. Onofrio Lodovici va morir el 27 d'octubre de 1987 a Carrara (Toscana, Itàlia). ***
Eugeni
Gurnés Bou - Eugeni Gurnés Bou: El 6 de març de 1907 neix a Veïnat de Creu de Serra de Llagostera (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Eugeni Gurnés Bou. Sos pares es deien Joan Gurnés Mestres, llaurador, i Ramona Bou Morera. Xofer de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 27 de març de 1933 es casà amb Carme Mascort Busquets, amb qui tindrà tres infants. Quan la Revolució, entre el novembre de 1936 i febrer de 1937 fou alcalde-president del Consell Municipal de Llagostera. Amb el triomf franquista passà a França, però l'octubre de 1940 retornà a Catalunya pensant que no se li podia retreure res de la seva actuació durant els anys bèl·lics. Detingut per les autoritats feixistes, va ser acusat sense cap prova de l'assassinat de quatre capellans a Llagostera i el febrer de 1943 va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Eugeni Gurnés Bou va ser afusellat el 7 de maig de 1943 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya). El certificat oficial de defunció cita com a causa de la mort «colapse cardíac». A començament del segle XXI sa filla Rosa Gurnés Mascort i sa néta Maria Eugènia Riera Gurnés, amb el suport del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Llagostera, interposaren un recurs per obtenir la revisió del procés i l'anulació de la sentència de son pare argumentant que no se li podia condemnar per «rebel·lió» ja que justament el que havia fet era defensar el règim legítim contra una «rebel·lió feixista». Aquestes demandes de revisió van ser rebutjades en 2004 per la Sala Militar del Tribunal Suprem i en 2006 pel Tribunal Constitucional espanyols. El febrer de 2007 el recurs va ser finalment acceptat a tràmit pel Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg, essent així el primer cas de revisió d'un afusellat pel franquisme. Eugeni
Gurnés Bou (1907-1943) ***
Necrològica
de Ramón Royo Alfonso apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 21 de gener de 1986 - Ramón Royo Alfonso: El 6 de març de 1907 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Víctor Royo Alfonso. Sos pares es deien Francisco Royo i Justa Alfonso. Començà a militar en l'adolescència en el moviment llibertari i durant la guerra contra el feixisme ocupà càrrecs de responsabilitat en les milícies confederals. L'estiu de 1937, quan la reacció estalinista contrarevolucionària, va ser detingut per les tropes comunistes. En 1938 la Federació Regional de la Indústria del Paper i de les Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va publicar a València (València, País Valencia) el llibre ¡Donostia! Estampas de la sublevación militar en los cuarteles del barrio de Loyola (San Sebastián). Drama histórico en un prólogo y siete estampas, dividido en dos jornadas. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Retornà clandestinament a la Península per participar en la lluita antifranquista, però va ser detingut, jutjat i condemnat a una llarga pena de presó de la qual purgà set anys a la Presó Model i al penal de Burgos (Castella, Espanya). Un cop lliure retornà clandestinament a França, on continuà militant en la CNT de Perpinyà. Sa companya fou América María Seral Sierra. Després de patir una embòlia cerebral que el deixà molt disminuït, Ramón Royo Alfonso va morir el 24 d'octubre de 1985 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Madeleine Lamberet i son company Georges Balkanski fotografiats per George Makari (Eus, 1980) - Madeleine Lamberet: El 6 de març de 1908 neix a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París (França)– la pintora, dissenyadora i gravadora anarquista Madeleine Suzanne Jacqueline Lamberet. Filla d'una família de lliurepensadors, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor de trens de la Companyia de Ferrocarrils París-Lió-Mediterrani, i Florence Marie Adolphine Lesne, i una germana seva fou la historiadora llibertària Renée Lamberet. De nina es va apassionar pel dibuix i per la pintura i va entrar a estudiar a l'Escola d'Arts Decoratives de París, especialitzant-se en gravat. Aprengué als tallers de grans artistes, com ara Signac, Vuillard i Maurice Denis. En 1929 va exposar els seus quadres al Saló de Tardor, al costat de Picasso, Bonnard i altres destacats artistes. En aquests anys descobrí els Pirineus i des d'Andorra es dedicava a fer excursions retratant els paisatges i els habitants. En 1934 compartí el Premi Blumenthal. El novembre de 1936 assistirà amb el seu marit, delegat de la Federació Anarquista Comunista Búlgara, a un congrés de la CNT-FAI en plena Revolució espanyola, on realitzarà nombrosos retrats de militants llibertaris. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i participà activament en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu òrgan d'expressió SIA. A partir de 1937 començà a treballar com a professora de dibuix a les escoles elementals parisenques, lloc de feina que ocupà fins a la seva jubilació en 1969. Arran de la Retirada de febrer de 1939 ajudà amb sa germana Renée els refugiats internats als camps de concentració, especialment al de Perthus i de Bram. Durant l'ocupació, els seus coneixements del gravat resultaren eficaços per a la resistència i formà part del taller de falsificació de documents muntat per Laureano Cerrada. En 1947 viatjà a Bulgària per servir d'enllaç entre els companys búlgars exiliats i els de l'interior, especialment amb l'historiador anarquista Georgi Grigorov. En 1948 Grigorov fugí de Bulgària i aconseguí arribar a finals de 1949 a França, on esdevingué company de Madeleine i milità en el moviment anarquista francès sota el nom de Georges Balkanski. En aquesta època participà activament en les activitats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la Unió dels Anarquistes Búlgars en l'Exili (UABE) i en el moviment llibertari espanyol. En els anys setanta els seus quadres decoraren la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del carrer Vignoles de París i durant la llarga vaga de la neteja del metro parisenc, portada pel Sindicat de Neteja de la CNT Francesa, donà nombroses obres solidàriament. A la mort de sa germana Renée en 1980 s'ocupà de traslladar els seus importants arxius a l'Institut d'Història Social (IHS) de París. Entre el 19 de juny i el 26 de juliol de 1998 l'associació «Amis de Madeleine Lamberet», amb el suport de la CNT Francesa, va realitzar una exposició de les seves obres dibuixades durant la Revolució espanyola a l'«Espai Louise Michel» de París i va editar-ne, amb el suport de CNT-AIT, el catàleg, on podem veure retrats de Carricondo, Peiret, Juan Albós, Ramon Liarte, Bernat Pou, Segundo Martínez, García Oliver, Martínez Alconchel, Pedro Cortez, Daniel Cuevas, Mariano Vázquez, Ignacio de la Fuente, Virgilio Garrido, Aurora, Augusto Galera, Renée Lamberet, Ramon Porte, Gironella, Francisco Giner, Quantin de los Baños, Marín, Pedro Herrera, Grigorio Oliva, Pedro Biendicho, Tuneu, etc. Madeleine Lamberet va morir el 9 de maig de 1999 al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i fou incinerada cinc dies després. ***
Francisco Hiraldo Aguilar - Francisco Hiraldo Aguilar: El 6 de març de 1911 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hiraldo Aguilar, també conegut sota el pseudònim Francisco Díaz Villaescusa. Son pare i son germà José també van ser llibertaris. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Jerez i a Arcos de la Frontera. Va ser un dels fundadors i animadors del Sindicat Camperol de Jédula i destacà en les assemblees i com a orador. Quan l'aixecament feixista de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Arcos. Com a milicià va combatre a Ubrique i s'allistà a les milícies de Pedro López Calle, lluitant a Grazalema i a la serralada de Ronda. Fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola de Rincón de la Victoria fins a la caiguda de Màlaga. Més tard, després d'un temps per Almeria, s'enrolà a València en la 81 Brigada Confederal, amb la qual fou nomenat tinent després de la batalla de Terol, integrant-se en el seu grup anomenat «Los Incontrolables», amb Eliseu Pons Torres, Vicente Balaguer i els germans Zenón i José Granell, i formà part de les Joventuts Llibertàries i del Sindicat de Camperols de Segorbe. Amb el triomf feixista fou detingut i fou tancat al camp de concentració de Màlaga. Després passà a les presons de Màlaga, de Ronda –on fou condemnat a mort, pena que després fou commutada per 30 anys de tancament–, novament de Màlaga i del Puerto de Santa María. Un cop alliberat, s'integrà en la CNT clandestina i en la guerrilla de Bernabé López Calle. Quan la lluità s'apagava passà a Bilbao i a Madrid i, finalment, passà a França. Al país gal continuà la militància en la CNT d'Oullins, al costat de son germà José, destacant en les activitats culturals i encarregant-se del servei de llibreria. En 2000 vivia a les Illes Balears. Trobem col·laboracions seves en Espoir. ***
Luis
Gallego Ponce - Luis Gallego
Ponce: El 6 de març de 1917 neix a
Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Gallego Ponce,
conegut com
Luis Gallego Ponce de León.
Sos
pares es deien
Miguel Gallego Fernández i Dolores Ponce Guirón.
Poc després de
néixer, sa família es traslladà
a Màlaga. Quan encara era adolescent, amb sos germans Manuel
i Salvador i amb
Antonio García Álvarez (El
Chofer),
formà part del grup fundador de les Joventuts
Llibertàries de Màlaga. Obrer
ebenista, milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari. L'11 d'abril de 1934, quan feia
el
servei militar a la Marina, a resultes d'un enfrontament amb la policia
durant
una vaga de taxis el 29 de març d'aquell any, va se
detingut, amb altres
companys (Antonio García Álvarez, Miguel Molina
Salado, José Pareja Rodríguez, etc.);
acusat de la mort d'Eugenio Martín Rodríguez,
membre de la Guàrdia d'Assalt,
finalment va ser absolt en el judici que se celebrà el 18 de
maig de 1934. Lluità
contra el cop militar feixista de juliol de 1936 i restà a
Màlaga fins que la
ciutat va ser pressa per l'exèrcit franquista el febrer de
1937. Milicià en la
Columna «La que siempre rayó»,
lluità a Antequera (Màlaga, Andalusia, Espanya).
Evacuat cap a Almeria (Andalusia, Espanya), va combatre als fronts
d'Almeria i
de Madrid. També va participar en nombrosos
mítings i col·laborà en la premsa
llibertària.
En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat pels feixistes i va
romandre
alguns anys empresonat. Un cop lliure, fou agent d'enllaç
amb els grups
guerrillers andalusos i assumí diferents responsabilitat en
la CNT clandestina local
i regional. El setembre de 1942, son germà major Manuel
Gallego Ponce de León,
militant llibertari membre de la guerrilla, va se assassinat pel maquis
comunista. L'octubre de 1943 va ser nomenat secretari del
Comitè Regional d'Andalusia
de la CNT. En 1946 fou membre del Comitè Provincial de
Màlaga de la CNT, amb José
Rodríguez i Antonio Cano. Detingut i torturat en diferents
ocasions,
especialment el desembre de 1946, acabà exiliant-se, primer
a Casablanca
(Marroc), on es va reunir amb sa companya Carmen i sos infants, i
després a
França. Visqué al departament occità
de l'Arieja, on son fill Luis va morir
ofegat, i després es traslladà a Marsella
(Provença, Occitània), on fou un dels
responsables de la Federació Local i de la
Comissió de Relacions de la CNT en
l'exili. Assistí a nombroses reunions orgàniques,
com ara el Ple Nacional de
Sindicats de la CNT en l'exili que se celebrà a Vierzon
(Centre, França) en
1959. Va col·laborar en nombroses publicacions, com Boletín Interno, Le Combat
Syndicalista, España
fuera de España,
Espoir, Nervio,
etc. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en el primer trimestre
de 1977
retornà amb sa companya a Màlaga i
s'instal·là a la barriada de San
Andrés. En
aquesta època participà en la
reconstrucció de la CNT local i regional. El
juliol de 1977 participà en un míting a Dos
Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Publicà unes Cortas
biografías
i deixà inèdita l'obra Las
juventudes
libertarias en Málaga (1936-1939). El seu
testimoni va ser recollit en el
documental Guerrilleros. 13 testimonios
de la resistencia armada al franquismo (1978) de Bartomeu
Vila Sala i Mercè
Conesa González. Luis Gallego Ponce va morir d'un
càncer de pulmó el 28 d'abril
de 1979 a l'Hospital Civil de Màlaga
(Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri de San Rafael
d'aquesta
població. Luis Gallego Ponce
(1917-1979) ***
Necrològica
de Miguel Flores Franco apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 16 de novembre de 1993 - Miguel Flores Franco: El 6 de març de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Flores Franco. Sos pares es deien Miguel Flores i Josefina Franco. Quan era molt jove entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i s'afilià al Sindicat de la Construcció de Madrid (Espanya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament de la dècada dels trenta, durant la II República espanyola, va ser condemnat a presó per la seva militància llibertària. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en les milícies confederals. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, jutjat i condemnat a presó. En 1975 participà activament en la reconstitució de la CNT de Madrid i s'afilià al Sindicat de la Indústria Química. Malalt de càncer, Miguel Flores Franco va morir el 17 d'octubre de 1993 a la residència de la tercera edat «Gran Residencia» de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri Sud de Carabanchel de Madrid. ***
- Ateo Garemi: El 6 de març de 1921 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) –Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.–, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) –cos paramilitar de l'Itàlia feixista–, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arle (Provença, Occitània) existeix un carrer dedicat a la seva memòria. ***
Manuel
Teresa Asla - Manuel Teresa Asla: El 6 de març de 1941 neix a Baiona (Lapurdi, País Basc) l'anarcosindicalista Manuel Felipe Teresa Asla. Sos pares es deien Antonio Teresa i Leonides Asla. En 1976 s'instal·là a Madrid i participà en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou un dels fundadors del Sindicat de Telefònica de la CNT de Madrid i participà activament en els seus comitès. Amb l'escissió cenetista passà a militar en el Sindicat de Transports i Telecomunicacions de la Confederació General del Treball (CGT) madrilenya, on ocupà càrrecs de responsabilitat en la Confederació Territorial de Madrid-Castella-La Mancha-Extremadura i del Sindicat Federal de Telefònica, i en 1997 fou secretari general de la CGT de Madrid. També fou membre de la Fundació Salvador Seguí (FSS). Un cop jubilat de la seva professió d'empleat de Telefònica, estudià art i arqueologia. A començaments de 2013, a causa del tabaquisme, se li va diagnosticar un càncer de pulmó, però es negà al tractament quimioteràpic. Manuel Teresa Asla va morir el 15 de juny de 2012 al seu domicili de Madrid (Espanya) i va ser incinerat. Deixà companya (Montse) i cinc fills. ***
Alexandre
Skirda - Alexandre Skirda:
El 6 de
març de 1942 neix a l'Hospital
d'Houdan (Illa de França, França)
l'historiador, traductor, llibreter
i militant anarquista Dimitri Broslavsky –qui a partir del 9
de juny de 1969
prengué el nom legal de Dominique Brevan–, conegut com Alexandre
Skirda o Alex Skirda. Sos pares,
immigrants residents a Adainville
(Illa de França, França), és deien
Georges Broslavsky, nascut a Khàrkiv (Ucraïna),
taxista, i Élisabeth Rodionoff, nascuda a Pskov
(Rússia). En 1961 cofundà, amb
Roland Biard, el Grup d'Estudis i d'Acció Anarquista (GEAA).
Sembla que
participà en les activitats dels Grups d'Acció
Revolucionària contra la Guerra d'Algèria.
Comunista llibertari, milità posteriorment en la
Unió dels Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC). En 1965, amb Roland Biard i altres companys,
s'arribà al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa), amb el
projecte de crear
un CIRA a París, però aquesta empresa no
reeixí. Entre maig i juny de 1968 fou
un dels atiadors de l'ocupació de la Facultat de Censier de
París i fou membre
del Moviment Comunista Llibertari (MCL), que s'acabava de fundar al
voltant de
Georges Fontenis i de Daniel Guérin. A finals dels anys
seixanta fou membre del
parisenc «Grup Kronstadt» de l'MCL. En 1971, arran
del fracàs de les
negociacions de fusió entre l'MCL i
l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), entrà a formar part de l'ORA, amb sa germana Natacha,
Roland Biard i
Daniel Guérin. Va ser membre de la comissió del
periòdic Front
Libertaire de
Luttes de Classes,
de l'ORA, on en 1971 publicà les seves traduccions de
textos i de documents de Piotr Arshinov, Nèstor
Makhnò, Efim Yartchouk, la
insurrecció de Kronstad i sobre la «Plataforma
Arshinov». També va traduir al
francès assaigs del llibertari polonès Jan Waclav
Makhaïski, com ara Le
socialisme des intellectuels. Critique des capitalistes du savoir. Dimití
de l'ORA, organització que el va acusar de ser un militant
més teòric que
pràctic i a partir d'aquell moment es dedicà als
seus estudis històrics. Es destinà
a preservar la memòria de militants anarquistes (Marcel
Body, André Bösiger,
Nèstor Makhnò, Nikola Txorbadieff, etc.) i
col·laborà amb els documentals de
Bernard Baissat. Es guanyà la vida com a llibreter venent
llibres de segona en
una de les casetes del Sena. En els últims anys de sa vida
amplià els seus
estudis a la història general de Rússia. Trobem
textos seus en nombroses
publicacions periòdiques, com ara Autogestion, Bulletin de la Commission
Idéologique Union des Groupes Anarchistes Communistes.
Région parisienne, Bulletin Intérieur de
l'Union des Groupes
Anarchistes Communistes,
Cahiers de
l'Humanisme Libertaire,
Continuos
le debat, Documents Rouge et Noir, La Feuille, Front
Libertaire de Luttes de Classes, IRL, Le Monde Libertaire, Noir,
Occitanie
Libertaire, Spartacus, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Kronstadt
1921. Prolétariat contre bolchevisme (1972), Nestor
Makhno, le cosaque de l'anarchie (1982), Les Cosaques de la
liberté.
Nestor Makhno et la guerre civile russe (1985), Autonomie individuelle
et force collective. Les anarchistes et l'organitzation de Proudhon
à nos jours
(1987), Nestor
Makhno, le cosaque libertaire (1888-1934). La guerre civile
en Ukraine (1917-1921)
(1999 i 2005), Les
anarchistes russes, les
soviets et la Révolution de 1917 (2000), La Traite des Slaves.
L'esclavage
des Blancs du VIIIe au XVIIIe siècle (2010), Kronstadt 1921.
Prolétariat
contre dictature communiste (2012), Les Russies inconnues (2014), Kronstadt
1921. Soviets libres contre dictature de parti (2017), Un plagiat
«scientifique».
Le copié-collé de Marx (2019), Nestor Makhno. La lutte pour les
soviets
libres en Ukraine (1917-1921) (2020), entre d'altres.
També va traduir
obres de teatre de Vladímir Maiakovski i de Vsevolod
Vichnevski. Al final de sa
vida va perdre la visió d'un ull a resultes d'una
operació. El seu últim domicili
va ser al número 5 de Cité Joly de l'XI Districte
de París. Malalt de càncer, Alexandre
Skirda va morir el 23 de desembre de 2020 a la Clínica
Jeanne Garnier del XV
Districte de París (França); incinerat el 31 de
desembre al cementiri parisenc
de Père-Lachaise, amb la presència de sa germana,
d'amics i de militants de
diverses organitzacions (Edicions Spartacus, Federació
Anarquista, «Noir et
Rouge», etc.), les seves cendres s'hi dipositaren al
columbari.
Defuncions
Felipe
Arrieta Ochoa - Felipe Arrieta Ochoa: El 6 de març de 1937 és assassinat a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra) l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Havia nascut el 20 de setembre de 1912 a Allo (Estella, Navarra). Sos pares es deien Ventura Arrieta i Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta era membre de l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Allo, on aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la presó de Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament amb Martín Goñi Íbero, el 6 de març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra). El 21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament amb altres 29 assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral del Parlament de Navarra. ***
D'esquerra
a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i
Abdal·lah (criat del
xerif Xaraf). Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de
l'ambaixada
italiana al Caire) i el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)
-
Enrico Insabato: El
6 de març
de 1963 mor el metge i
anarquista, i després socialista, confident
policíac, orientalista, diplomàtic,
espia i feixista, Enrico Insabato.
Havia nascut el 21 de
setembre de 1878 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Sos pares es deien Michele Insabato,
ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va
poder continuar els
estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de
Veterinària i sembla que també
assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A
partir de 1897 es
declarà anarquista, any en el qual participà en
una polèmica amb Errico
Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione,
on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora,
segons les tesis de
Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la
voluntat
i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li
contestà fent-lo observar
les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A
començament de
1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico
Rabitti,
crearen el periòdic bolonyès La
Libertà,
del qual només van editar quatre números. Aquesta
publicació, probablement
finançada per l'advocat socialista Giuseppe
Barbanti-Brodano, que havia
abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident
policíac,
mantingué una forta polèmica amb el socialista
Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver
tingut un èxit polític fonamentat en
l'oportunisme. En aquesta època es
distancià de l'anarquisme i s'acostà al
socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del
socialismo
contemporaneo. Cap
l'agost de 1900 es traslladà amb sa
companya a París (França). Un cop
arribà Ennio Belelli a la capital francesa la
primavera de 1901, ambdós es llançaren a
l'espionatge sistemàtic dels cercles
anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio
Corio, Felice
Vezzani, etc.), però també els francesos
(Sébastien Faure). Així nasqueren els
confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport
del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat
italià de
Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en
cap bolonyès Vincenzo Neri,
amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta
xarxa d'espionatge. El
duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu
intent d'identificar els
eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta
amb els anarquistes
parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment
llibertari
internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians
residents
als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli
va ser enviat a
Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De
tota manera, mentre Belelli
és espia per a viure, ja que no tenia cap
professió, tot i que oficialment
figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra
solució existencial i
es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la
Universitat de
París. A París conegué el pintor
anarquista John Gustav Agelii (Ivan
Aguéli). El desembre de 1902
obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va
traslladar al Cairo
(Egipte), on participà en el I Congrés
Internacional Italià de Medicina, i
l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina
colonial. A Egipte,
encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior
italià i en contacte
directe amb el president italià Giovanni Giolitti,
deixà d'espiar els cercles
anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el
marc dels esforços italians
destinats a captivar l'opinió pública
islàmica per tal de facilitar la conquesta
de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat
del govern per al
seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb
les confraries sufís
senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el
suport de
l'orientalista René Guénon. En 1903
col·laborà en Lux! i
entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista
italoàrab Il Commercio Italiano.
Entre 1904 i 1910
publicà el setmanari bilingüe italià i
àrab Il
Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan
Aguéli i René Guénon, i que, com
què
no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per
tot l'Imperi Otomà.
En 1905 publicà Per la diffusione
dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta
activitat
políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan,
de bell nou a Bolonya, es va
matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En
1909 publicà, amb
Alexander Ular, Der erlöschende
Halbmond.
Türkische Enthüllungen i en 1910 La
responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi.
En 1911 retornà al
Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de
l'impacte de la Guerra
de Líbia sobre la opinió pública
egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri
d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà).
Durant el mandat del
president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919),
treballà en qüestions referents
a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva
independència del règim bolxevic. En
1918 publicà Gli
Abaditi del Gebel
Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des
alliés. L'Islam mystique
et schismatique. Le problème du Khalifat.
Durant els anys vint el
trobem com a organitzador de les lligues pageses
a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat
del Partit dei Contadini
d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i
l'any següent
retornà al Vèneto, on s'adherí al
feixisme, esdevenint consultor del govern de
Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En
1929 publicà Italia e Ucraina.
Conferenza tenuta al
Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938
publicà L'Ucraina. Popolazione ed
economia i
aquest mateix any col·laborà en Le
Caucase. Organe de la pensée nationale
indépendante. En 1940
col·laborà en
la revista Albania i en 1941
publicà L'Islâm vivente
nel nuovo ordine mondiale.
Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina.
Terra del pane (1941). Després de 1943
entrà en les files de la Democràcia
Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci.
En 1950
publicà La collaborazione
italo-araba e
il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per
la
comunità mediterranea i va ser nomenat president
del Centre Mediterrani. En
aquesta època dirigí la revista L'Avenire
arabo. En 1951
col·laborà en les revistes Idea
i Affrica i fou secretari de la
Unió Nacional
d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb
G. Alliata, G.
Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics
d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952
i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions
Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat
director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut
per a l'Orient de Roma. Després
d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març
de 1963. ***
Nota
necrològica de Ramón Ponce Macías
apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
d'abril de 1971 - Ramón Ponce Macías: El 6 de març de 1971 mor a París (França) l'anarcosindicalista Ramón Mariano Ponce Macías –algunes fonts citen erròniament el seu nom com Luis. Havia nascut el 8 de desembre de 1910 neix a Medina del Campo (Valladolid, Castella, Espanya). Sos pares es deien Dionisio Ponce Pérez i Ramona Macías Giménez. En 1927 s'establí a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Exiliat a França, acabà establint-se al XX Districte de París i milità en la CNT. Sa companya fou Petra Yague. Ramón Ponce Macías va morir el 6 de març de 1971 a l'Hospital Laënnec de París (França). ***
Necrològica de Manuel Calafell Galí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974 - Manuel Calafell
Galí: El 6 de març de 1974 mor a
Lesinhan de las Corbièras
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Manuel Calafell Galí –els
seus llinatges a vegades citat
erròniament com Calafet
i Galy–, conegut com Cala. Havia nascut el 26 de febrer de
1898 a Manresa
(Bages, Catalunya). Sos pares es
deien Pere Calafell i
Elionor Galí. S'afilià a
les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona
(Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
En els anys vint va
ser delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Posteriorment s'establí
a Vic (Osona, Catalunya), on organitzà la CNT i fou membre
del seu comitè
local, desenvolupant una intensa campanya de mítings a la
comarca (Vic, Tona,
Centelles, etc.), alguns al costat de Joan Peiró Belis. En
1930 encapçala la
comissió que organitzà l'Associació
Obrera de Vic i treballà en la seva
comissió de cultura. Va ser delegat a la
Conferència Regional de Catalunya
celebrada entre maig i juny de 1931. Entre 1931 i 1933
dirigí el setmanari Sembrar,
òrgan de la CNT d'Osona i el
Ripollès, on va publicar molts editorials i
cròniques. També envià
col·laboracions a Solidaridad
Obrera.
En 1933 abandonà la direcció del setmanari quan
ell s'integrà en els Sindicats
d'Oposició de la CNT de tendència trentista.
El març de 1936, quan els Sindicats d'Oposició
confederals de la comarca
d'Osona es reintegraren a la CNT, en retornà. Arran del cop
militar feixista,
l'octubre de 1936 va ser nomenat conseller municipal de Vic en
representació de
la CNT, encapçalant el Comitè de
Proveïments. Establí una «Cuina
Col·lectiva»,
abastí les cases de beneficència,
organitzà col·lectes per al front i per als
hospitals de sang, regular els preus, planificà,
controlà i incrementà i
millorà la producció, creant una Granja
Avícola Municipal, aprofitant els horts
i els ramats dels convents, gestionant exitosament la Granja de
l'Escorial. El
9 de setembre de 1936 creà, per coordinar la comarca
(Centelles, L'Esquirol,
Manlleu i Roda), el Comitè Comarcal de Proveïments.
Aquest 1936 representà la
comarca d'Osona en el Consell Provincial de Proveïments. Quan
el sector de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va ser apartat
de l'Ajuntament de Vic arran
dels «Fets de Maig» de 1937, en quedà
com a cap de la CNT dins del consistori i
el 19 de gener de 1938 entrà a formar part de la
Comissió de Govern. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
internat al camp de
concentració de Bram. L'octubre de 1941 el Tribunal de
Responsabilitats
Polítiques franquista el va condemnar «a la
pèrdua total de béns, a la
inhabilitació absoluta perpètua i l'estranyament
perpetu del territori
espanyol». Posteriorment passà a treballar en una
fàbrica de pastes a Lesinhan
de las Corbièras, on després de la II Guerra
Mundial va ser un dels
organitzadors de la Federació Local de la CNT i de la qual
va ser nomenat
secretari. Sa companya fou Nativitat Palau. Sempre confederal, Manuel
Calafell
Galí va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili de Lesinhan de las Corbièras
(Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat aquell mateix dia
al cementiri
d'aquesta localitat. ***
Necrològica d'Asunción González Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juny de 1974 -
Asunción González
Pardo: El 6 de març de 1974 mor a Londres
(Anglaterra) l'anarcosindicalista
Asunción González Pardo, també
coneguda com Asunción
Salgado, pel llinatge de son company. Havia nascut el 12 de
setembre de
1889 en un poble de Lugo (Galícia). En 1917
començà a militar en el moviment
llibertari. Companya del militant anarquista Manuel Salgado Moreira, a
qui
havia conegut molt jove, emigrà a Madrid (Espanya), on
regentà un petit forn i
pastisseria, que compaginava amb l'ajuda dels companys perseguits o en
fuita.
Milità en la Regional del Centre de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
El març de 1939, amb el triomf franquista, mentre que son
company pogué
exiliar-se, ella restà a Madrid i pogué arribar a
la seva localitat natal, però
un comissari vingut de Madrid amb dos agents la va detenir. Traslladada
a la
capital de l'Estat, va ser interrogada a la seu de la
Direcció General de Seguretat
i internada a la Presó de Dones. Restà nou anys i
mig tancada entre Madrid i
Barcelona (Catalunya) sense mai no haver estat jutjada. En 1949 va ser
posada
en llibertat condicional cinc setmanes abans del seu judici,
però va ser
advertida per un infiltrat que havia ordre de detenir-la de bell nou i
prengué
un tren cap a Sant Sebastià (Guipuscoa, País
Basc), on durant la nit els
companys la passaren a l'altra banda del riu Bidasoa. Restà
dos mesos a França
abans d'obtenir la possibilitat d'emigrar cap el Regne Unit per a
trobar-se amb
son company i son fill. En l'exili milità en el nucli de la
CNT de Londres.
Esdevingué sorda i gairebé cega, patint una
paràlisi provocada per una artritis
no guarida a la presó. Asunción
González Pardo va morir el 6 de març de 1974 a
Londres (Anglaterra) i va ser incinerada el 13 de març. Manuel Salgado Moreira (1899-1967) ***
Necrològica
d'Andrés Granero Morcillo apareguda en el
periòdic parisenc Frente Libertario
de maig de 1974 -
Andrés Granero
Morcillo: El 6 de març de 1974 mor a Oceja
(Alta Cerdanya, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista Andrés Granero Morcillo. Havia nascut
el 25 de juliol de
1907 a Lucainena de las Torres (Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares
es
deien Antonio Granero i Antonia Morcillo. Quan era adolescent
s'establí a Catalunya
i començà a treballar a les mines de potassa de
Súria (Bages, Catalunya) i a
militar en el moviment llibertari. Després de la triomf del
franquisme,
participà activament en la clandestinitat confederal,
però, fugint de la
repressió, acabà passant a França, on
encara patí els camps de concentració.
Treballà
de miner a Fontpedrosa (Conflent, Catalunya Nord) i
participà en nombroses missions
d'enllaç entre el moviment llibertari de l'exili i de
l'interior. Sa companya
fou Maria Concepció Amigó, amb qui
tingué un infant. Malalt de silicosi, Andrés
Granero Morcillo va morir el 6 de març de 1974 al seu
domicili d'Oceja (Alta
Cerdanya, Catalunya Nord). ***
Necrològica
d'Eduardo Silva Olivero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 22 de juny de 1975 - Eduardo Silva Olivero:
El 6 de març de 1975 mor a Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània)
l'anarcosindicalista Eduardo Silva Olivero. Havia nascut el 14 de
desembre de 1899 a Constantina
(Sevilla,
Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ronaldo Silva i Mercedes
Olivero. Milità des de l'adolescència
en al Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Constantina. Després del cop militar
feixista de juliol de
1936 aconseguí embarcar-se clandestinament en un vaixell
anglès amb destinació
a Orà (Algèria) i dos dies després
embarcà cap a zona republicana. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Briva la
Galharda de la CNT. Sa companya fou María Natividad Vallejo.
Eduardo Silva Olivero va morir el 6 de març –algunes fonts citen
erròniament el 16 de març–
de 1975 al seu domicili de Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània). ***
Gaspare
Mancuso -
Gaspare Mancuso: El
6 de març de 1983 mor a Torí (Piemont,
Itàlia) l'editor, traductor, militant
anarquista i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano.
Havia nascut el 23 de febrer de 1923 a Palerm (Sicília). Sos
pares es deien
Rosario Mancuso i Rosaria Simonetti. Cap als anys trenta es
traslladà amb sa
família a Gènova (Ligúria,
Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de
servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser
llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any
al Partit Socialista Italià
(PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat
amb comunistes i
entrà a formar part del Partit Comunista Italià
(PCI). Després d'assistir a les
primeres reunions del partit, quedà totalment decebut.
Posteriorment freqüentà
el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria,
Itàlia), llegí els
clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Pietro Gori, Errico
Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari.
Després milità en el
moviment anarquista genovès, formant part dels
«Gruppi Riuniti Anarchici»
(Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic
juvenil Inquietudine,
amb Bruno De Lucchi (Bruno), Fedi, Elio Parodi,
Arrigo Repetto, Aldo
Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Gaetano
Busico i
Bruno De Lucchi, fou l'autor d'un assalt armat
propagandístic amb explosiu
contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta
acció tingué com a
objectiu cridar l'atenció sobre la difícil
situació dels presos polítics a
Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco.
Els dos
processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes
anarquistes a
Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de
1950, van ser seguits
de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a
denunciar el
règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts
intel·lectuals i
antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny;
l'historiador
Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la
«Columna Ascaso» a
Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario
Angeloni; els
llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i
resistent
antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat
va ser
enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats
posà al seu servici
els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto
Monteverde,
Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato
Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta
umana. In difesa degli
anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi
svoltisi a
Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos
d'Emilio Grassini,
Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello
Bianconi,
Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi,
Gaspare
Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment
a una
lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i
seixanta
continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en
defensa dels presos
polítics a l'Espanya franquista, i mantingué
estrets contactes amb l'emigració
llibertària vinculada a la Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1961
assistí al Congrés de Reunificació la
CNT celebrat a Llemotges (Llemosí,
Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta
milità en la Secció Italiana
de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a
França per Raymond Beaulaton (Souriant),
i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del
seu òrgan d'expressió a
Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di
collegamento della
Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué
correspondència amb nombroses
personalitats de la cultura i de la política (Raymond
Beaulaton, Aurelio
Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco
Leggio,
Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni,
etc.), i molt
especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis.
També observà un
estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No
Violent per la Pau».
Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli
amici di Eugenio Relgis
i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i
publicà diverses obres de
Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il
canto della macchina
(c. 1964), Cosmometapolis (196?), La
letteratura, l'arte e la guerra
(1968), Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo
(1969), La
giovane Europa unita (1969), Umanitarismo ed
eugenesia (1969), Han
Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le
amicizie di Mirón
(197?), Mirón il sordo. Voci in sordina
(1975) i Il pensiero libero
(1980). També traduí obres de Léo H.
Herscovici. El març de 1972 edità un
únic
número del periòdic Libero Accordo.
Gaspare Mancuso va morir el 6 de
març de 1983 a Torí (Piemont, Itàlia)
i fou enterrat al Cementiri Monumental
d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència,
manuscrits i mecanoscrits
(escrits, conferències, lliçons i discursos), i
materials de treball, a més
d'una important col·lecció de
periòdics espanyols i francesos– va ser donat al
Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el
diposità en 1993 a la Biblioteca
Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia). ***
Joan Reverter Nolla (ca. 1925) - Joan Reverter Nolla: El 6 de març de 1989 mor a Caors (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Baptista Josep Reverter i Nolla –el segon llinatge a vegades citat erròniament Molla. Havia nascut el 14 de juliol de 1901 a Alcanar (Montsià, Catalunya). Sos pares es deien Joan Baptista Reverter Redon i Josefina Nolla Gil. Al seu poble natal era conegut com Lo Verd. De família benestant, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Amposta (Montsià, Catalunya), on era conegut com El Canareu, i durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià. Dedicà els diners d'una herència a fundar i mantenir la revista en llengua castellana Prismas, editada, amb Joachim Puech, a Besiers (Llenguadoc, Occitània), i de la qual sortí una vintena de números. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i es dedicà a la reorganització confederal a les terres del Baix Ebre. Entre el 2 i el 4 d'agost de 1931 representà els 450 afiliats al Sindicat de Pagesos d'Amposta al Ple Regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). En 1932 va fer un míting a Cervera (Segarra, Catalunya) i fou director del setmanari d'Amposta El Explotado (1932-1933). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontà a l'estratègia trentista i el 10 de maig de 1933 va ser detingut, amb set companys, i empresonat a la presó de Pilatos de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Ajudà nombrosos companys buscats per les autoritats i amagà Juan Domínguez a l'illa de Buda, a la desembocadura de l'Ebre. A Barcelona (Catalunya), entre el 5 i el 13 de març de 1933, representà el Sindicat de Pagesos d'Amposta i els 120 afiliats al Sindicat Únic de Treballadors de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya. El gener de 1934, com a director d'El Explotado, va ser detingut «per desacatament a l'autoritat» i multat amb 5.000 pessetes. En aquests anys també col·laborà en Solidaridad Obrera i en La Revista Blanca. Milicià durant la guerra, participà en els combats de Muniesa (Terol, Aragó, Espanya) i va ser ferit en la primera batalla de Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). Posteriorment participà activament en l'organització econòmica d'Amposta. A partir de novembre de 1936, després de la dissolució del Comitè Antifeixista, presidí el Consell Municipal ampostí i redactà els estatuts de la Col·lectivitat Agrícola –aquests incloïen el pagament d'un salari, que es rebria íntegrament en cas de malaltia, i la gratuïtat dels medicaments. La Col·lectivitat Agrícola d'Amposta, de la qual va ser secretari i en la qual també participà Joaquim Dragó, s'encarregà de la producció d'arròs, de llet, de lleixiu, de guix i d'ous de la granja avícola «Roja y Negra». També creà una moneda local, ratificada davant notari, vàlida a tota Tarragona i dipositada en un banc tarragoní. El febrer de 1937, intervingué, amb Ramon Porté Dalmau, Josep Viadiu Valls i Francisco Carreño Villar, en la gira propagandística per terres catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers) en favor de la Federació Regional Pagesa de la CNT. L'11 de febrer de 1938 va fer a Amposta la conferència «Responsabilidad y conciencia». El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'instal·là a Cabassut (Sent Progèt, Llenguadoc, Occitània) i després de l'escissió confederal formà part de la tendència «col·laboracionista». Més tard s'establí a Caors i representà la Federació Local de la CNT d'aquesta població en nombrosos congressos i reunions. Durant els anys setanta formà part de la tendència lligada al periòdic Frente Libertario. En l'exili col·laborà en diverses publicacions, com ara Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Pilar Miquel Ramos. Joan Reverter Nolla va morir el 6 de març de 1989 a l'Hospital de Caors (Llenguadoc, Occitània). Joan Reverter Nolla (1901-1989) ***
Léo Campion fotografiat per Jean Weber - Léo Campion: El 6 de març de 1992 mor a París (França) l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léon Louis Octave Campion, més conegut com Léo Campion. Havia nascut el 24 de març de 1905 al barri de Montmartre del XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Octave Émile Désiré Campion, empleat comptable d'origen belga, i Émilie Clémence Jouant, parisenca. Va fer estudis a Montlhéry (Illa de França, França). En 1923 s'instal·là a Brussel·les (Bèlgica), on va fer amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu (Hem Day), qui el va introduir en la francmaçoneria. Retornà a França, però, per mor de la seva nacionalitat belga, va ser expulsat arran d'una campanya orquestrada per «L'Action Française». Va fer una sòlida amistat amb Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, aleshores refugiats a Brussel·les –en 1930 va publicar a Brussel·les el llibre Ascaso et Durruti. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevingué secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la War Resisters Internacional (WRI, Internacional de Resistents a la Guerra) i del Comitè per l'Objecció de Consciència, torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet pel qual va ser jutjat el 19 de juliol de 1933, moment en el qual Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei; va ser condemnat a 18 mesos de presó, però va sortir aviat de la presó. En 1935 publicà Réflexions sur la violence. En aquesta època col·laborà en el periòdic Le Semeur contre tous les tyrans. En 1936 publicà Zo d'Axa, assaig biogràfic sobre aquest anarquista. Durant l'Ocupació, torna a París però, fitxat com a objector de consciència, va ser internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure col·laborà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial va triomfar a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista (FA) i sempre va fer costat el moviment llibertari. El 4 de desembre de 1956 es casà al VIII Districte de París amb Jeanne Louise Matie Closon. Va ser també autor d'algunes obres humorístiques, com ara Le Petit Campion Illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon, Les anarchistes dans la Franç-maçonnerie, Le drapeau noir, l'équerre et le compas, etc.). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 al Centre Mèdic Jeanne-Garnier del XV Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion». Léo Campion (1905-1992) ***
Jean
Meckert - Jean Meckert: El 6 de març de 1995 mor a Vaux-sur-Lunain (Illa de França, França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Havia nascut el 24 de novembre de 1910 al X Districte de París (França). Sos pares es deien Auguste François Meckert, empleat de comerç, i Justine Jeanne Marie Duret. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. El 23 d'octubre de 1932 es casà al XX Districte de París amb Marie Louise Leonie Mallion. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regiment és immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més «americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció «Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre, Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. L'11 de març de 1954 es casà al VI Districte de París amb Simonne Thérèse Gabrielle Clemence Lepourry. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la seva última obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 6 de març de 1995 a Vaux-sur-Lunain (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista. ***
Ralph
Rumney fotografiat per F. Diato-Rolland - Ralph Rumney: El 6 de març de 2002 mor a Manòsca (Provença, Occitània) el pintor i escriptor situacionista i antimilitarista llibertari Ralph Brainerd Rumney, conegut com Le Consul. Havia nascut el 5 de juny de 1934 a Newcastle upon Tyne (Tyne and Wear, Anglaterra). Sos pares es deien Ralph Rumney i Olive Edith Brooks. Quan tenia dos anys, es traslladà amb sa família a Halifax (West Yorkshire, Anglaterra), on son pare, fill d'un miner del carbó i pastor anglicà, va ser destinat com a vicari. Després de passar per diversos internats, els quals odiava, fins el 1952 assistí a l'Escola d'Art de Halifax. Fugint del servei militar, en 1952 va anar a París (França), on visqué la bohèmia i on va ser batejat amb el pseudònim de Le Consul, en referència al personatge del llibre de Malcolm Lowry Under the volcano. Fins el 1955 anà i vingué entre França i Itàlia, visitant de tant en tant Londres, on fundà l'efímera revista artística Other Voices. En 1955 realitzà la seva primera exposició individual a Trieste (Friül) i un any després una altra a la Galeria Apollinaire de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1956 exposà per primer cop a Anglaterra a la New Vision Centre Gallery, galeria no comercial compromesa amb l'art gestual internacional, amb obres marcadament influenciades pel budisme zen, l'inconscient col·lectiu teoritzat per Carl Jung, l'expressionisme abstracte i el surrealisme. El 28 de juliol de 1957 fundà a Cosio di Arroscia (Ligúria, Itàlia) la London Psychogeographical Association (LPA, Associació Psicogeogràfica de Londres), de la qual va ser l'únic membre; aquesta «associació», creada ad hoc, es va fusionar immediatament amb l'Internacional Letrista (IL) i el Moviment Internacional per un Bauhaus Imaginista (MIBI) per a crear, amb Giuseppe Pinot-Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Walter Olmo, Michèle Bernstein, Asger Jorn i Guy Debord, l'Internacional Situacionista (IS). Vuit mesos més tard, el març de 1958, abandonà l'IS per no haver redactat un informe psicogeogràfic sobre Venècia com s'havia promès. En 1958 es casà amb la pintora Pegeen Vail Guggenheim, filla de la col·leccionista d'art Peggy Guggenheim, que havia conegut un any abans en una exposició de Francis Bacon a Londres, i amb qui tingué un fill, Sandro Rumney, que esdevindrà un marxant d'art molt reconegut. En 1959 la parella s'instal·là al carrer Dragon de París i després a l'illa parisenca de Saint-Louis. Amb greus problemes de depressió, Pegeen Vail va morir en 1967 d'una sobredosi de barbitúrics. Quan va ser injustificadament acusat per sa sogra de l'assassinat de la seva esposa, hagué de fugir i sort que pogué trobar asil a la clínica psiquiàtrica de La Borde (Cour-Cheverny, Centre, França), on el seu amic Félix Guattari el refugià. Un any després es va anar a Londres, on, sense diners, va treballar com a telefonista bilingüe. Més tard va fer classes a les escoles d'art de Canterbury i de Winchester, abans de retornar a França. En 1974 es casà amb Michèle Jeanne Geneviève Berstein, excompanya de Guy Debord, però la parella es divorcià posteriorment. Objector de consciència durant tota sa vida, Ralph Rumney fou un nòmada (Londres, París, Milà, Venècia, Linosa, etc.) durant la major part de la seva existència, veient aquesta com a una aventura permanent i una experiència bohèmia sense fi, passant, d'un dia per l'altra, de la pobresa més absoluta, al luxe més desmesurat. Durant sa vida es va veure fortament influenciat per nombrosos pensadors i escriptors, com ara el marquès de Sade, Arthur Rimbaud, Isidore Ducasse (Lautréamont), E. P. Thompson, Stefan Themerson, Georges Bataille, Yves Klein, Henri Michaux, William Burroughs o Jean Baudrillard. En 1989 la Tate Gallery de Londres va comprar el seu quadre The change (1957), on es pot veure actualment. En aquest mateix any de 1908 s'instal·là a Manòsca. En 1999 es va publicar el llibre Le Consul, resultat d'una llarga entrevista realitzada per Gérad Berreby, i en 2001 publicà, amb Allan Woods, The map is not the territory. Ralph Rumney va morir de càncer el 6 de març de 2002 al seu domicili de Manòsca (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Pòstumament es publicà la seva obra The Leaning Tower of Venice. Ralph Rumney (1934-2002) ***
Isabel
Escudero Ríos (Lisboa, 2004) - Isabel Escudero Ríos: El 6 de març de 2017 mor a Madrid (Espanya). Havia nascut el 19 de maig de 1941 –algunes fonts citen erròniament 1944– a Quintana de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) la professora, poetessa, cinèfila i assagista anarquista Isabel Escudero Ríos. Filla d'una família d'intel·lectuals, sos pares es deien Antonio Escudero i Isabel Ríos. Després d'estudiar secundària a l'Institut Zurbarán de Badajoz, en els anys seixanta va fer els estudis superiors a la Universitat Complutense de Madrid, on es doctorà en psicologia i filosofia –la seva tesi fou Percepción del entorno físico y social. Representación de la casa (1989)–, i exercí de professora a la Facultat de Ciències d'aquesta universitat i posteriorment de l'assignatura de Psicodidàctica a la Facultat d'Educació de la UNED. Participà activament en esdeveniments culturals organitzats pel moviment llibertari, sobretot de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels Ateneus Llibertaris, com ara conferències a Puerto Real (1992), a l'Exposició Internacional sobre Anarquisme de Barcelona (1993), a l'Ateneu de Madrid (1994), a les Jornades Culturals del Congrés de la CNT celebrat a Granada (1995), a l'Associació Antipatriarcal de Madrid (1995), a l'Ateneu de Granada (1998), a les Jornades Llibertàries de Màlaga (2000), etc. Son company fou el pensador i intel·lectual anarquista Agustín García Calvo, amb qui col·laborà estretament. Entre 1989 i 2015 fou membre del consell de direcció de la revista Archipiélago. A més de conrear la poesia, en les seves facetes compositiva i recitativa, va escriure lletres per a cançons. Va fer nombrosos recitals poètics amb Agustín García Calvo, Amancio Prada Prada, Chicho Sánchez Ferlosio, Miguel Ángel Pons Pereda-Velasco (Miguel Ángel Velasco) i altres, i entre 1975 i 1985 animà infinitat de tertúlies literàries (Café La Aurora, La Mandrágora, La Manuela, Elígeme, etc.). Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com A Distancia, Archipiélago, El Ateneo, Caminar Conociendo, CNT, Diario 16, Epsilon, Estación Poesía, Icaria, El Mundo, Primeras Noticias, Revista de Filología Francesa, Shangrila, Suma, Sur Express, Thélème, etc. També va fer crítica cinematogràfica en revistes especialitzades (Cinema 2001, Cinema 2002, Banda Aparte, etc.) i assaigs, com Digo yo. Ensayos y cavilaciones (1997). Entre les seves publicacions trobem Coser y cantar (1984 i 1994), Razón común = Razón poética (1984), Percepción del entorno físico y social en los niños (1991), Poemas (1993), El niño preescolar en el hogar (1994), Contra el Hombre (1996, amb Agustín García Calvo), Cancionero didáctico. Cántame y cuéntame (1997), ¿Quién dice no? En torno a la anarquía (1999, amb Agustín García Calvo), El verdadero fundamentalismo. Las mujeres y el dinero (1999), Cifra y aroma. El día menos pensado (2002 i 2008), Fiat umbra (2008), Gorrión, migajas... (2008), Las artes del lenguaje (2009, amb altres), Nunca se sabe (2010), Tratamiento y aplicación de las artes en las diversas áreas del conocimiento (2010, amb altres), Condiciones de luna. Copias y juegos de lengua, ritmo y razón (2013), Las artes del lenguaje. Lengua, comunicación y educación (2013, amb altres), Alfileres. Coplas libertarias (2016), Tinta robada (2018, pòstum), etc. Isabel Escudero Ríos va morir d'una malaltia fulminant el 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 7 de març– de 2017 a Madrid (Espanya) i va ser incinerada al Cementeri Municipal de Santa Ana de Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). ***
Claudio
Maraia -
Claudio Maraia: El 6 de març de 2017 mor a Ragusa
(Sicília) l'anarquista
i antimilitarista Claudio
Maraia. Havia nascut en 1954. Es guanyava la vida treballant de
conductor de
ferrocarril i de tramvia a l'Azienda Siciliana Trasporti (AST, Empresa
de Transport
Siciliana). En 1999, després de passar per «Lotta
Continua» (LC, Lluita Contínua)
de Caltanissetta (Sicília) i pel «Partito della
Rifondazzione Comunista» (PRC, Partit
de la Refundació Comunista), entrà a formar part
del moviment llibertari.
Milità activament en el Grup Anarquista de Ragusa i en el
Comitato di Base «No MUOS»
–grup creat per lluitar contra el sistema d'antenes militars
nord-americà (MUOS)
instal·lat a Sicília–, a més
de ser un dels pilars de Sicilia Libertaria
i de les edicions d'aquest periòdic. Claudio Maraia va morir
sobtadament
d'isquèmia el 6 de març de 2017 a Ragusa
(Sicília); l'endemà va ser tenir lloc
un funeral laic a Ragusa, amb una gran presència
policíaca, i el 9 de març va
ser incinerat a Messina (Sicília) –havia estat un
dels fundadors de la Socrem
(Societat per la Cremació) siciliana–,
també amb una forta presència de membres
de la Divisione Investigazioni Generali e Operazioni Speciali (DIGOS,
Divisió
General d'Investigacions i Operacions Especials) de la Prefectura de
Policia de
Ragusa; les seves cendres van ser escampades a la mar
mediterrània el 24 de
març. ---
|
![[05/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/03]") |
|
![[07/03]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/03]") |
|
|
| Actualització: 06-03-24 |