|
---
Anarcoefemèrides del 6 d'abril Esdeveniments
Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època - Crema de guillotines a
París: El 6 d'abril de 1871, durant
la Comuna de
París (França), el 137è
batalló de la
Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que
havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre
de Justícia, des
del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la
plaça de
l'ajuntament del XI districte, i sota
l’estàtua de Voltaire –el defensor de
Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són
cremades davant d'una
gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de
mort». Henri Rochefort va
declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de
«tallar els caps sinó d'obrir
les intel·ligències». Caldrà
esperar més d'un segle perquè
François Mitterrand,
com a president de la República, aboleixi la pena de mort en
1981 i enviï
aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys
després de la
crema, el 6 d'abril de 1996, els Amics de la Commune faran
cendres una maqueta
de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense
l'estàtua de Voltaire que va
desaparèixer durant l'ocupació nazi. ***
Pietro Gori en plena al·locució - Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d'abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l'anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l'odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l'ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l'advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l'arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s'ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista. ***
Cartell
de l'acte - Concert de
Fabrizio De André: El 6 d'abril de 1982 se
celebra al Teatro Politeama Giuseppe
Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia) un concert de Fabrizio De
André (Faber),
organitzat pel Cercle Cultural Anarquista (CCA) de Carrara en suport de
la
premsa llibertària. Aquest cantautor anarquista va ser
acompanyat pel grup
«Tempi Duri» (Marco Bisotto, Cristiano De
André, Carlo Facchini i Loby Carlo
Pimazzoni) i pels músics i compositors Mark Harris, Lele
Melotti, Pier
Michelatti, Mauro Pagani, Claudi Pascoli, Maurizio Preti i Toni Soranno.
Naixements
Gustave Jeanneret, fotografiat per Victor Attinger, al seu jardí a Cressier (ca. 1900) - Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art. ***
Foto
policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894) - Ludwig Heilmann:
El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera,
Confederació Germànica;
actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i
propagandista
anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz
Hämmerli.
Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana
(Vaud, Suïssa). Segons la policia, es
trobava entre els «anarquistes més
exaltats» i en relacions directes amb els
grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de
distribuir la premsa
d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el
seu domicili, al número
13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos
fullets, publicacions
i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per
Johann Most i que distribuïa, a més
de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va
decretar
l'expulsió de la Confederació
Helvètica per les seves activitats llibertàries,
juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner,
Brilitzki, Daschner,
Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard,
Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter
i
Zahradniczek). Passà a França, però a
començament de la dècada dels noranta
també va ser expulsat del país gal i es
refugià a Londres (Anglaterra). En 1894
el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per
la
policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la
data i el lloc de la seva defunció. ***
Georges Darien retratat per Métivet -
Georges Darien: El
6 d'abril –oficialment el
7 d'abril– de 1862 neix al VII Districte de
París (França)
l'escriptor
anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut
com Georges
Darien. Fill d'una família protestant,
sos pares es deien Honoré Charles Émile
Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise
Chatel. Durant la Comuna de
París es
va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869
perdé sa mare (Françoise
Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise
Antoinette
Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme.
Després d'un
batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per
fugir d'aquest
ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II
Esquadró de Transports.
Però com la seva personalitat no estava feta per suportar
les baixeses i les
mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant
un
tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I
Companyia Disciplinària de
Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou
alliberat després de cinc anys de
servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons
africans (Biribi),
experiència que el marcarà per a tota la vida.
Quan tornà a París, va trencar
definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va
començar a freqüentar els
cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de
l'Odéon, va començar
a escriure els records de les seves experiències tunisianes.
En 1888, l'editor
Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi,
que havia
estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo
escandalós. Poc després,
en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la
repressió de la
Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel
mateix editor el 28 de
desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine
i una nova
edició de la seva primera obra sota el títol Biribi,
discipline militaire.
L'èxit d'aquesta nova edició és tan
gran que el govern de la República decideix
suprimir oficialment les companyies disciplinàries de
sapadors, encara que les
restablirà més tard sota el nom de
«batallons disciplinaris», però el
Ministeri
de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició
popular de l'obra.
Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons,
adaptació
teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que
resultarà tot un escàndol
per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no
li pagava els drets
d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un
contracte
amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li
rebutjarà el manuscrit de L'Ogre
davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible
publicació. El llibre, una dura crítica a
l'escriptor antisemita Edourard
Drumont, serà publicat el març de 1891 per
Genonceaus sota el títol Les
Pharisiens. Gràcies a la publicació
d'aquest llibre farà amistat amb
l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després,
començarà a col·laborar en
el periòdic anarquista L'En Dehors, de
Zo d'Axa –destaca la publicació
de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de
setembre de 1891. A partir de
novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche,
que
es publicarà amb il·lustracions de Toulouse
Lautrec, Valloton, Ibels, Willette
i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la
República, Sadi Carnot,
el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que
desencadenarà una forta
repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no
tenir-ne ni cinc,
l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir
de França i es refugià a
Anglaterra, després de viure un temps a
Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden
(Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes
francesos en l'exili
i, gràcies a que parla amb fluïdesa
l'anglès, també participa en els grups
llibertaris britànics. En aquesta època
descobreix el món de delinqüència
(lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors,
polítics corruptes,
etc.), que li servirà d'inspiració per al seu
proper llibre, Le voleur,
que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi,
i
que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa
una mena
d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única
solució per a la humanitat passa
per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara
que criticarà el
cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota
pseudònims
transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898,
després d'haver
estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol
l'obra L'ami de
l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de
París. En 1900 publicà
una obra força dura, La belle France, on
critica durament i violentament
la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera
versió de L'Épaulette
va ser refusada per La Revue Blanche sota el
pretext que es tractava
simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà
restar a Anglaterra i
no tornarà a França com van fer
gairebé la resta de companys. En 1903, Émile
Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista
per preparar el
Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per
a l'any següent i,
encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el
periòdic
anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on
criticarà tothom (burgesos,
revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals,
socialistes, etc.). El juny de 1904
formarà part de la delegació francesa al congres
antimilitarista d'Amsterdam,
on destacarà per les seves invectives gens ni mica
pacífiques. En aquesta època
esclatà una dura polèmica amb Malato, qui
l'insultà de valent, controvèrsia que
fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple,
s'estimà
més suprimir la publicació que haver d'intervenir
en la disputa. En 1904, fart
dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca
Everett el llibre Gottlieb
Krumm. Made in England, escrit directament en
anglès i on també criticarà
la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà
finalment a França L'Épaulette,
novel·la marcadament antibel·licista i on
repassarà els escàndols del
militarisme francès des de l'afer Boulanger a la
matança de Fourmies. Aquest
any també retornarà finalment a França
i ho farà acompanyat de Suzanne, una
anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906
escriurà l'obra
teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant
la nit abans de Waterloo. També
estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi,
sobre els batallons
africans. Altres obres dramàtiques, com
l'adaptació de Le voleur, Le
pain du Bon Dieu o La viande à feu,
seran refusades per tots els
directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic
anarquista Terre Libre i
el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical
dels Artistes Dramàtics. Una
de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny
de 1910, bombardeja
amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera
i cantar La Internacional
durant una representació de Tosca. En
aquesta època creà la branca
francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les
idees de l'economista
nord-americà Henry Georges i finançada per
l'empresari Joseph Fels, i l'1 de
juliol de 1911 sortí el primer número del seu
òrgan d'expressió, Revue de
l'Impôt Unique.
Després del
fracàs en les eleccions municipals de 1912
d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca
francesa
desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va
morir i ell encara
aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de
tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es
casà al VI Districte de París amb l'empleada de
comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis
Latuile. Georges Darien va morir
el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI
Districte de
París
(França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la
reedició de Le voleur i
dos anys després amb la de Bas les coeurs!
En 2002 Valia Gréau publicà
l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et
l'anarchisme littéraire. ***
- André Mounier: El 6 d'abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l'anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L'Agrònom. Fill d'un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s'instal·la a la colònia llibertària «L'Essai», més coneguda com a Colònia d'Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L'Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l'Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l'octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l'Audiència de les Ardenes l'absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d'Aiglemont (1906). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Erich Mühsam (ca. 1928) - Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn –13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria. ***
Armando Borghi - Armando Borghi: El 6 d'abril de 1882 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi. Fill d'una família de modests recursos econòmics, sos pares es deien Domenico Borghi i Antonia Ortolani. Son pare, periodista i sindicalista, fou un internacionalista que com tants altres de la seva generació havia passat del republicanisme de Giuseppe Mazzini a l'anarquisme de Mikhail Bakunin, i fou un bon amic d'Andrea Costa, abans que aquests fos elegit diputat. Sota la influència de sa família i dels companys i amics de son pare, i de la seva ciutat natal, important bastió del moviment anarquista italià, Armando Borghi començà a militar de ben jovenet. La seva primera educació política vingué gràcies a la lectura de llibres, fullets, periòdics internacionalistes i anarquistes que son pare guardava en un vell armari. També va rebre llibres i periòdics de Serafino Mazzotti, vell internacionalista i amic íntim de Bakunin. A més de tot això, especial importància tingué per a la seva formació la lectura del setmanal anarquista L'Agitazione, fundat per Errico Malatesta en 1897 a Ancona (Marques, Itàlia), i on es feia avinent la polèmica entre l'anarquisme i el socialisme marxista i la «desviació» de l'anarcoindividualisme i el revisionisme parlamentarista de Francesco Saverio Merlino; la influència malatestiana en el seu pensament fou fonamental. En 1898, quan només tenia 16 anys, per a veure en persona Malatesta i sentir-lo parlar, es va escapar de casa i marxà cap a Ancona, on pogué assistir al procés que contra ell s'havia engegat. Aquest mateix any, prengué part en el «Motí per al pa» que tingué lloc, ben igual que a moltes altres ciutats italianes, a Castel Bolognese, assaltant fleques i llançant pedres a la policia, juntament amb una multitud desesperada i afamagada. Després d'aquests fets, fugint dels carrabiners, marxà cap a Imola i Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on es traslladà definitivament poc temps després fins i tot amb els pares. Entrà a treballar de rentaplats en una taverna de mala mort i completà els estudis d'electricista que ja havia acabat a la Universitat Popular. En 1900, arran del regicidi de Gaetano Bresci, després d'haver-se manifestat públicament a favor d'aquest, hagué de refugiar-se durant una temporada als camps de la seva regió natal. El març de 1901, aprofitant el nou clima instaurat pel govern liberal de Giuseppe Zanardelli i Giovanni Giolitti, retornà a Bolonya i ràpidament esdevingué un dels màxims exponents del moviment anarquista d'Emília-Romanya, reorganitzant un vertader grup anarquista a Bolonya. Dotat d'unes notables qualitats d'oratòria, començà a parlar en reunions i participà en manifestacions arreu de la regió. Activament implicat en el moviment antimilitarista, en 1902 va ser detingut, juntament amb Mammolo Zamboni, Primo Proni i Gaetano Bagnarola, per haver incitat a la deserció els reclutes en una manifestació. Fou la primera d'una llarga sèrie d'ordres de busca i cerca, detencions, processos, condemnes i empresonaments, destinats a repetir-se gairebé durant tota l'època del govern de Giolitti. L'abril de 1903 parlà per primera vegada davant un públic de milers de persones al Gioco del Pallone de Bolonya, durant una manifestació contra la despesa militar. El 23 d'octubre de 1905 protagonitzà una espectacular fugida quan era traslladat cap a la presó de Faenza (Romanya, Itàlia) des de Castel Bolognese, després d'haver estat detingut la nit anterior durant les enèrgiques protestes contra el delegat del Partit Socialista de Castell Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri di Cesena. El maig de 1906 va ser cridat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) per a dirigir el setmanari L'Aurora (1906-1907), fins aleshores redactat per Domenico Zavattero. En aquest periòdic, prenent com a punt de partida una conferència de Libero Tancredi realitzada a Ravenna, publicà, entre d'altes, una sèrie d'articles teòrics que edità en 1907 en fullet sota el títol Il nostro e l'altrui individualismo. En aquest text, de summa importància per conèixer la seva posició teòrica a començaments de segle, sosté que, malgrat considerar una extravagància l'anarcoindividualisme d'arrel stirneriana en el moviment anarquista, també pren distància de la temptativa de donar al moviment una estructura organitzativa estable i permanent, mantenint-se així dins de la tradició del comunisme anarquista antiorganitzatiu, aleshores majoritari dins del moviment anarquista italià; segons ell, cal saber harmonitzar l'acció individual amb l'acció organitzada col·lectivament. Rebutja la posició dels anarquistes organitzadors que porten a l'extrem el mètode organitzatiu, donant lloc a formes dogmàtiques i autoritàries; la diferència radicava en els mètodes de lluita, ja que l'objectiu final és el mateix, remarcant sempre la seva oposició a les concepcions anarcoindividualistes. Aquestes posicions es mantingueren en l'informe Gli anarchici di fronte all'individualismo stirneriano, que va ser enviat al Congrés Anarquista Nacional que se celebrà el juny de 1907 a Roma i que va ser publicat en el periòdic Il Pensiero. En aquesta època fou el promotor d'una petita editorial, la «Biblioteca Lux», encarregada de la publicació de fullets de propaganda i d'impresos antimilitaristes. En aquest any publicà el fullet Verso l'anarchia va la storia. El juliol de 1907 retornà a Bolonya i a l'any següent començà la seva tasca sindicalista, assumint el càrrec de secretari del Sindicat Provincial de la Construcció, corporació sindical autònoma de la Federació Nacional i de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), organitzacions controlades pel reformisme del Partit Socialista Italià (PSI). S'uní als sindicalistes revolucionaris per lluitar contra els reformistes que controlaven la Cambra del Treball, lluita que portarà el desembre de 1912 a l'escissió, amb el naixement a Bolonya d'una Cambra del Treball reformista separada de la Vella Cambra del Treball, encapçalada per sindicalistes i anarquistes. En aquests anys coincideix amb els sindicalistes revolucionaris en la seva crítica al socialisme reformista, en el suport a l'acció directa i en l'organització descentralitzada i federativa. Col·laborà en el primer número del setmanari romà L'Alleanza Libertaria (1908-1911). El setembre de 1909 va ser detingut a l'estació ferroviària de Brescia (Llombardia, Itàlia); després de ser apallissat durant tota la nit, va ser tancat a diverses presons italianes i finalment alliberat quan els rastres del «correctiu» havien desaparegut. En 1911 marxà cap a Piombino (Toscana, Itàlia) a fi i efecte d'ajudar els treballadors metal·lúrgics i la Cambra del Treball de la localitat involucrats en una dura disputa, i en tornà amb una altra denúncia. Col·laborà en L'Agitatore (1910-1913), de Bolonya, amb Domenico Zavattero, Maria Rygier, Giuseppe Sartini i altres. Per un article a favor d'Augusto Masetti, qui el 30 d'octubre de 1911 havia disparat el seu coronel en una caserna per protestar contra la guerra de Líbia, es va veure obligat a fugir del país per a no ser detingut. Restà durant un any a París, període decisiu per a la seva formació cultural i política. A la capital francesa esdevingué amic íntim de Felice Vezzani i freqüentà els cercles anarquistes dels grups editors de La Bataille Syndicaliste, Les Temps Nouveaux i Le Libertaire, entrant en contacte amb Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, James Guillaume, Émile Pouget i Amilcare Cipriani. Esdevingué un fervent admirador del sindicalisme francès, sobretot pel rebuig dels sindicats a subordinar-se a qualsevol partit. El juliol de 1912 marxà cap a Suïssa per a realitzar una sèrie de conferències (Lausana, San Gallo, Berna, Zuric, Lucerna, Ginebra), però el 14 de setembre va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i el 25 de setembre va ser expulsat per la seva propaganda antimilitarista; després d'una estada a Lió (Arpitània), el 6 d'octubre retornà a París. A finals de 1912, gràcies a una amnistia concedida el 9 de desembre pel govern per a celebrar la pau amb Turquia, retornà a Itàlia i reprengué la secretaria del Sindicat Provincial de la Construcció. S'adherí a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), creada en la seva absència en el Congrés Sindicalista celebrat entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 a Mòdena (Emília-Romanya), de la qual esdevingué propagandista. A començament de 1913, després d'un estada a la presó, publicà Fernand Pelloutier nel sindacalismo francese. E in Italia?, on reivindica ferventment el sindicalisme revolucionari pur. En el II Congrés de l'USI, celebrat entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 a Milà (Llombardia, Itàlia), presentà un important informe sobre la vaga general, on explicà aspectes teòrics sobre el tema juntament amb la seva experiència de la vaga general milanesa que havia tingut lloc l'agost i de la qual va ser un dels seus protagonistes. La seva companya, Anella Fabbri, obrera tipogràfica, en 1914 li donà un fill qui portà per nom Comunardo –en 1918 una sentència del Tribunal de Bolonya li canvià el nom pel de Patrizio. En aquesta època, s'implicà a fons en la campanya de suport a Masetti. El juny de 1914 participà activament en els fets de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja) a Bolonya, Imola i Faenza, intentant capgirar la vaga general en moviment insurreccional. Aconseguí fugir de la detenció i va ser nomenat secretari general d'un Comitè Nacional Pro Ferroviaris amb seu a Bolonya. Amb l'esclat de la Gran Guerra, la unió entre partits i organitzacions esquerranes portada a terme el juny anterior es va trencar i fins i tot sindicalistes revolucionaris prengueren posicions intervencionistes. En el Congrés Nacional de l'USI, celebrat entre el 13 i el 14 de setembre de 1914, es mostrà contrari a la guerra i s'oposà a les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris. Al final de la discussió, s'acceptà l'opinió d'Alberto Meschi, contrari a la intervenció, i el vell grup dirigent repudiat presentà la dimissió. En els mesos següents, els intervencionistes de l'USI de Milà i de la Cambra del Treball de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) sortiren de l'USI i crearen la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). La nova majoria de l'USI, en la qual els anarquistes juguen un paper determinant, traslladà la seu nacional a Bolonya i el nomenà secretari general de l'organització. Com que el periòdic L'Internazionale havia quedat a mans de la Cambra del Treball de Parma, creà el nou periòdic Guerra di Classe, dirigit i redactat gairebé tot per ell, i el converteix en el nou òrgan d'expressió nacional de l'USI. El novembre de 1914 va ser detingut pels fets de la «Settimana Rossa» i només va ser alliberat el gener de 1915 gràcies a una amnistia. Durant 1915 es traslladà una breu temporada a Mòdena i després a Piacenza (Emília-Romanya), per encarregar-se dels sindicats i de la Cambra del Treball, sense deixar de lluitar contra la guerra i contra la influència dels seguidors d'Alceste De Ambris i del seu intervencionisme. L'abril de 1916 les autoritats italianes li van decretar la residència obligatòria a les poblacions toscanes de Florència i d'Impruneta. El juny de 1916 prengué part en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà a Florència, decisiu en el procés de reorganització del moviment. Cap a finals de 1916, després d'un llarg patiment, morí de tuberculosi sa companya. Posteriorment de Caporetto (Friül) es autoritats van traslladar la seva residència obligatòria a Isernia (Molise, Itàlia). Durant tot el temps que mantingué la residència obligatòria pogué mantenir contactes amb l'USI i el moviment anarquista, primer a través d'alguns ferroviaris i després mitjançant Virgilia D'Andrea, que esdevingué la seva companya de vida i de lluita. Ambdós, amb el petit Comunardo, emmalaltiren de la grip espanyola i estigueren a punt de morir, però aconseguiren guarir-se gràcies els companys i la família dels propietaris de la casa on romanien. El desembre de 1918, en acabar la Gran Guerra, la residència obligatòria va ser revocada. Després d'una gira propagandística, es traslladà a Florència i el gener de 1919 a Bolonya. El final de la I Guerra Mundial s'obrí un període extremadament convuls i dramàtic al país, caracteritzat per gairebé dos anys de disturbis i de vagues que donaven la sensació que la revolució proletària era imminent, seguits per altres dos anys de creixent reacció feixista, que abocaren a l'ascens al poder de Benito Mussolini. En aquest període, gràcies a la seva doble qualitat de destacat militant anarquista i de secretari de l'USI, esdevindrà un protagonista de primer pla en l'escena política italiana. Durant el «Biennio Rosso» (Bienni Roig) totes les organitzacions del moviment obrer, des dels sindicats als partits, passant pel moviment anarquista, creixeran de manera espectacular. L'USI, la qual en 1913 tenia uns 100.000 afiliats, a finals de 1919 en passava els 300.000, i estava destinada a créixer en els anys successius. També els anarquistes incrementaren notablement les seves files, reorganitzant-se en federacions provincials i regionals i, després del Congrés de Florència d'abril de 1919, en la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). Molts superiors numèricament parlant són, però, els afiliats a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i al Partit Socialista Italià (PSI). En mig del debat sobre la necessitat o no d'unir-se orgànicament els moviments socialista i anarquista, el desembre de 1918 s'oposa a la iniciativa de fusió entre l'USI i la CGdL i proposa com a alternativa la dissolució dels sindicats i la convocatòria d'una nova central sindical, creant un nou organisme elegit des de la base, però la CGdL rebutjà la proposta. L'abril de 1919, després de l'incendi de la seu del periòdic Avanti! a mans dels feixistes, proposà la formació d'un comitè revolucionari format per cinc membres en representació de l'USI, de la CGdL, de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Com a mesura de precaució abans de la vaga general del 21 de juliol de 1919, va ser detingut amb tot el Comitè Central de l'USI. El III Congrés de l'USI, celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma, prestà una especial atenció als Consells de Fàbrica, als quals es va adherí amb el seu aval, que garantia l'esperit revolucionari del moviment torinès. La seu central de l'USI es traslladà a Milà i ell amb ella. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 destacà en el Congrés de Bolonya de la UAI, fent costat Maurizio Garino, capdavanter dels Consells de Fàbrica, contra la desconfiança de nombrosos companys. També es diferenciava del parer majoritari quan es mostrà favorable a una eventual adhesió a la III Internacional en cas que l'USI fos convidada a participar-hi, sobretot quan ja des del camp anarquista, des de feia temps, es començava a denunciar la involució autoritària que prenia la Revolució russa. Aquest «entusiasme bolxevic» va ser durament criticat per alguns sectors llibertaris. Col·laborà amb el diari Umanità Nova i sostingué, des de la seva columna de Guerra di Classe, una polèmica amb Amadeo Bordiga i Il Soviet. L'estiu de 1920 tingué l'oportunitat de viatjar a Rússia per prendre part en el Congrés Constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR). El 22 de juliol partí amb documentació falsa i, després d'un viatge tortuós, arribà el 14 d'agost a Sant Petersburg, quan el congrés havia acabat feia una setmana. Participà a títol informatiu en reunions del Comitè de l'ISR que s'acabava de crear, però dissentí parcialment del que va veure. Conegué Grigori Zinóviev, Mikhail Tomski i Lenin, però també l'anarcobolxevic Victor Serge i Piotr Kropotkin, amdós crítics amb la direcció que ha pres la revolució. Una baralla amb Nikolái Bujarin el deixà clar que calia no adherir-se a l'ISR. Quan tornava cap a Itàlia, li arribà la notícia del moviment d'ocupació de fàbriques i accelerà quan pogué el seu retorn, arribant el 16 de setembre de 1920 a Verona (Vèneto, Itàlia), però quan el moviment arribava a la seva fi. Mantingué reunions a Milà, Sestri i Verona, incitant els obrers a no abandonar els centres de producció. En nom de l'USI rebutjà, a diferència dels socialistes, la proposta governamental d'un representant en la Comissió de Control Obrer. El 12 d'octubre de 1920 va ser detingut, executant una ordre de busca i cerca emesa el 20 de juliol. Poc després van ser detinguts altres 20 militants anarquistes, entre ells Malatesta, Luigi Fabbri i Giuseppe Sartini, i acusats tots de «conspiració contra l'Estat», «associació de malfactors» i violació de la llibertat de premsa i de paraula. Després de la protesta popular, tots van ser alliberats llevat de Borghi, Malatesta i Corrado Quaglino, que restaren empresonats. Com que el procés s'alenteix, proposat per ell, engegaren una vaga de fam. En mig d'un marc de disturbis arreu d'Itàlia, la protesta creix i el 24 de març de 1921 l'esclat d'una bomba col·locada per un grup anarquista al Teatre Diana de Milà provoca una matança. Aquesta feta va ser condemnada immediatament per Malatesta i Borghi, però l'atemptat es va convertir en un magnífic pretext per a represàlies i detencions, marcant la fi de la campanya en favor dels presos. El 26 de juliol de 1921 començà el judici, defensat per Francesco Saverio Merlino. Gràcies a la brillant autodefensa de Malatesta i de Borghi, van ser absolts. En sortir de la presó trobà un clima polític radicalment distint, protagonitzat per les actuacions dels escamots feixistes i per l'obligació del moviment obrer a defensar-se. Un nou element de l'escena política italiana havia nascut el 21 de gener de 1921, el Partit Comunista d'Itàlia (PCdI), sorgit en ple conflicte ideològic entre anarquistes i comunistes, especialment sobre l'avaluació de la Revolució bolxevic, i en plena discussió sobre el paper que els sindicats havien de jugar en el procés revolucionari i la seva relació amb el Partit. Mentre era a la presó, el juliol de 1921, una delegació de l'USI signà a Moscou un document d'unitat amb els comunistes i d'adhesió a l'ISR, només amb la condició de mantenir-se independent de la Internacional Comunista. Borghi rebutjà la gestió d'aquesta delegació i anul·là l'adhesió a l'ISR. Poc després, durant el III Congrés Nacional de la UAI, celebrat entre l'1 i el 4 de novembre de 1921 a Ancona, relatà les seves impressions sobre Rússia, sostenint que la revolució s'havia transformat en una dictadura dels capitosts del Partit comunista. La polèmica interna dins de l'USI va anar en augment, posant en risc fins i tot l'existència d'aquesta organització. Després del Consell General d'octubre de 1921, on aconseguí una victòria parcial al mantenir l'adhesió condicional a l'ISR, dimití com a secretari de l'USI i fou substituït per Alibrando Giovannetti. D'aquesta manera esperava apaivagar el clima de tensió dins de l'organització i evitar així una escissió, tenint alhora les mans més lliures per a participar en conferències i debats de controvèrsia amb els comunistes. En el IV Congrés de l'USI, celebrat entre el 10 i el 13 de març de 1922 a Roma, el corrent favorable a l'ISR, encapçalat per Nicola Vecchi i Giuseppe Di Vittorio, es va veure en minoria respecte al corrent encapçalat per Borghi, Alibrando Giovannetti i Carlo Nencini, que condemnava oficialment l'ISR i la política comunista. De fet, l'USI, es dividí en dues seccions. En el fullet Anarchismo e sindicalismo, que estampa el text d'una conferència celebrada el 3 d'abril de 1922 a Roma, Borghi exposa clarament la seva posició; després de refermar-se en els principis antiautoritaris i antiestatistes, condemna el bolxevisme i el comunisme, ratificant l'absoluta independència del sindicat a tots els moviments polítics, fins i tot la UAI. L'última decisió important com a dirigent de l'USI fou l'adhesió d'aquesta en l'Aliança del Treball, fundada el febrer de 1922 com a iniciativa d'un grup d'anarquistes i de republicans romans, i a la qual se sumaren totes les organitzacions obreres, exceptuant les controlades pels comunistes. Entre el 16 i el 18 de juny participà a Berlín en la Conferència preparatòria del futur congrés fundacional de la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT), formant part de la seva organització amb Rudolf Rocker, Ángel Pestaña, Albert Jensen i Alexander Shapiro. Poc després, entre el 26 de juny i l'1 de juliol, participà en el Congrés de Sant-Etiève (Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i en el qual mantingué una duríssima topada amb el delegat rus Lozowsky. La derrota de la vaga proclamada per a l'1 d'agost de 1922 marcà la desfeta del moviment obrer i obrí el camí per a la conquesta del poder pel feixisme. Poc després de la «Marxa sobre Roma», s'exilià amb D'Andrea a Berlín (Alemanya), on entre el 25 de desembre de 1922 i el 2 de gener de 1923 tingué lloc el Congrés Constitutiu d'una nova AIT, d'orientació anarcosindicalista i llibertària, i de la qual va ser un dels seus màxims defensors. El seu exili durarà més de vint anys. A Berlín freqüentà exiliats anarquistes d'arreu del món, sobretot russos (Alexander Berkman, Emma Goldman, Alexander Shapiro, Volin, etc.), i es dedicà activament a l'organització de l'AIT, representant aquesta organització a París (Farnça), en 1922; a Santarém (Alentejo, Portugal), en 1924; Amsterdam (Països Baixos), en 1925; i després a Madrid (Espanya), sempre atacant tant el feixisme com el comunisme. Col·laborà amb Rudolf Rocker en la redacció del periòdic Der Syndicalist. L'estiu de 1923 es traslladà amb Virgila D'Andrea a París, on visqué de treballs ocasionals i s'adherí al Grup «Pietro Gori», format per sindicalistes de l'USI residents a la capital gal·la, com ara Alberto Meschi, Amleto Fantozzi, Angelo Diatallevi, Erasmo Abate, Remo i Silvio Franchini, Amedeo Roccheggiani, Raniero Cecili i altres; també col·laborà amb La Voce del Profugo, fundat per Meschi. En 1924 publicà L'Italia tra due Crispi. Cause e conseguenze di una rivoluzione mancata, on reconstrueix els esdeveniments del «Bienni Rosso» i fa un balanç de les accions de l'esquerra durant aquells anys. La seva principal preocupació és la de reorganitzar el moviment anarquista, tot superant les diferències entre individualistes, antiorganitzadors i organitzadors, i mantenint-lo fora de qualsevol aliança, sobretot amb els comunistes. També posà en guàrdia el moviment de l'anomenada «Avantguarda Garibaldi», distanciant-se dels anarquistes que es deixaren atrapar per la provocació de Ricciotti Garibaldi, nebot del general, que en una acord secret amb el govern feixista proposà l'organització d'una expedició armada a Itàlia per a comprometre el major nombre d'antifeixistes possible; aquest incident suposà un dur cop per a la credibilitat de tot el moviment llibertari italià exiliat a França, i fou una font de polèmica que durà molts d'anys. Pel que feia el «Front Únic Proletari», estava en desacord amb Malatesta, del qual era favorable, ja que segons ell no salvaguardava l'autonomia del moviment anarquista. L'octubre de 1926, convidat pel periòdic sindicalista Il Proletario, de Nova York (Nova York, EUA), per a fer una gira de conferències, deixà París i marxà cap els Estats Units via Canadà. En 1928 el va seguir sa companya D'Andrea i, en 1932, son fill Comunardo (Nardo). Trobà que la majoria dels immigrants italians simpatitzaven amb el feixisme i que el moviment anarquista italià a l'exili estava força desorganitzat. Encara que establert a Nova York, viatjà a diferents Estats fent innombrables conferències intentant reorganitzar el moviment i palesant el veritable rostre del feixisme. Entaulà una estreta relació amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari, publicat a Newark (Nova York, EUA), de tendència antiorganitzativa. Esdevingué cada cop més crític amb el sindicalisme i es mostrà contrari a qualsevol aliança, ja fos amb l'antifeixisme democràtic, ja fos amb els comunistes, com palesà en Gli anarchici e le alleanze antifasciste (1927), i es mostrà en desacord amb el corrent del grup editor d'Il Martello, encapçalat per Carlo Tresca, partidari de l'Aliança Antifeixista d'Amèrica del Nord, «front únic» format per anarquistes, socialistes, comunistes i republicans. En 1927 publicà Mussolini in camicia, que fou força polèmic, tingué una gran difusió i fou traduït a diversos idiomes. La policia italiana demanà des de la seva arribada als EUA la seva detenció i deportació, i l'Ambaixada italiana pressionà constantment les autoritats nord-americanes. L'1 de juny de 1927 va ser detingut per primer cop durant la campanya de suport als militants italoamericans Sacco i Vanzetti i portat a Ellis Island, però, gràcies a la creació d'un «Comitè Pro Borghi», va ser posat en llibertat sota fiança de 2.500 dòlars. Pogué visitar Bartolomeo Vanzetti a la presó de Charleston i Nicola Sacco a la de Dedham. El 6 d'abril de 1930 aconseguí fugir de la detenció durant una conferència contradictòria amb el socialista Vincenzo Vacirca a la Sala de la Cooper Union de Nova York, però un jove anarquista, Carlo Mazzola, va ser mort i altre, Salvatore Velluci, ferit greument. A partir d'aquest moment, hagué de viure clandestinament sota el nom fals de Miraglia. Durant anys, la seva activitat política s'hagué de limitar a la publicació sota pseudònim (Vattelapesca, Armando Vattelapesca, Etimo Vero, Girarrosto, Ihgrob, Il Ciabattino Ribelle, Biarmando, etc.) d'articles, especialment contra el feixisme, i a un cicle de converses setmanals al Cercle de Brooklyn. L'11 de maig de 1933 Virgilia D'Andrea morí per un tumor, deixant-lo en la desesperació. Acceptà l'oferta d'hospitalitat de la família formada per Charles Ciulla, Caterina D'Amico i sos quatre infants; parella aquesta que militava en el grup anarquista del Booklyn Sud de Nova York. En 1933 publicà un dels seus textos més notables, Errico Malatesta in 60 anni di lotte anarchiche. Per la seva arriscada posició política, s'estimà més no participar directament en la Guerra Civil espanyola, encara que la policia italiana diu que va ser present entre el 3 d'abril i el 13 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya). Son fill sí que partí cap a Espanya i s'enrolà en les Brigades Internacionals. En 1939 publicà els fullets Contro gli intrighi massonici nel campo rivoluzionario i Il tramonto di Bacunin? En 1940, arran de la Llei de Registre d'Estrangers, hagué de sortir de la clandestinitat i el 30 de novembre va ser detingut i empresonat en una cel·la d'Ellis Island que hagué de compartir amb alguns feixistes. Gràcies a la intervenció dels germans Walter i Arturo Toscanini i de Gaetano Savemini, amics personals seus, va ser alliberat quatre mesos després sota una fiança de 5.000 dòlars. En 1942 publicà l'obra dramàtica Due bozzetti contro il fascismo. El juliol de 1944 intentà sense èxit retornar a Itàlia esgrimint una antiga ordre de deportació, però va ser rebutjada per les autoritats americanes. L'octubre de 1945, quan la guerra havia acabat feia uns mesos, aconseguí embarcar-se. En arribar, trobà una situació política molt diferent a la de l'època prefeixista i participà activament en la reconstrucció del moviment anarquista, organitzant congressos i reunions i publicant articles i fullets. En 1946 publicà Colloqui con Kropotkine su l'anarchia i aquest mateix any portà a terme una intensa campanya contra l'Assemblea Constituent de la República Italiana i contra la intromissió de l'Església en la política italiana. Entre el 29 i el 30 de setembre de 1946 prengué part en el Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Bolonya. El 29 de desembre de 1946 tingué un accident automobilístic a Ravenna i resultà ferit al cap i amb una costella rompuda, veient-se obligat a romandre unes setmanes a l'hospital de la ciutat. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, juntament amb Pio Turroni i en representació de L'Aurora, al II Congrés de la FAI celebrat a Bolonya. Després de la mort de Malatesta, Luigi Fabbri i Camillo Berneri, Borghi restava com a un dels militants amb més prestigi de l'anarquisme italià. Es dedicà especialment a la propaganda oral, amb nombroses reunions i conferències, sovint debats contradictoris, a petites poblacions o a grans ciutats d'arreu de la península italiana. Les seves posicions polítiques, de denúncia de l'aliança socialista-comunista i en una postguerra on la participació política s'havia canalitzat mitjançant els partits de massa, troben força resistència. Les seves posicions antiorganitzatives, fruit del seu pas pels Estats Units, s'havien accentuat i s'oposà tant a la reconstitució de l'USI, com a la inclusió de normes vinculants en els estatuts de la Federació Anarquista Italiana (FAI); per demostrar les seves tesis, posà com a exemple el que havia succeït durant la Revolució espanyola i la desviació política i burocràtica que s'hi va donar. Amb Pio Turroni, Attilio Bazzocchi, Gigi Damiani, Italo Garinei i altres, s'acostà cada cop més al grup editor de L'Adunata dei Refrattari. En 1948 retornà als Estats Units, on restà fins el 1953. En 1949 publicà Conferma anarchica. Due anni in Italia, testimoni del seu pensament en aquests anys. Retornà definitivament a Itàlia i arribà a temps per a participar en el V Congrés de la FAI, que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Lazio, Itàlia), on aconseguí que s'aprovés la seva ponència sobre «Bases fonamentals de l'anarquisme», les quals es reafirmen en els principis de l'antiautoritarisme i l'oposició contra els governs dels dos imperis (capitalista i comunista), essent nomenat director de Umanità Nova. En 1954 publicà, amb un prefaci de Gaetano Salvamini, el seu llibre de memòries, Mezzo secolo di anarchia (1898-1945), considerat com el més reeixit dels seus textos. Col·laborà, sempre amb peces memorialístiques, en Il Mondo i Il Ponte. Després de fer costat els insurgents de la Revolució hongaresa de 1956, la seva ferma oposició de col·laborar amb els comunistes es va veure atenuada, sobretot arran dels fets de Reggio Emilia del 7 de juliol de 1960, quan cinc obrers comunistes van ser assassinats per la policia durant una manifestació sindical. En 1962, després de l'intent de desembarcament d'elements anticastristes amb el suport de les autoritats nord-americanes a Bahía de Cochinos (Cuba), passà a defensar el règim castrista, fet pel qual va ser acusat de «filocumunisme» per una gran part del moviment anarquista. Durant el Congrés Nacional de la FAI, celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia), s'acceptà la seva posició de denúncia de la involució totalitària del castrisme, tot rebutjant la política nord-americana. En 1964 es reobrí la polèmica, arran d'un nou atac al règim castrista promogut per un grup d'anarquistes cubans i al qual negà tot crèdit. En aquesta època intentà frenar la temptativa de donar una estructura organitzativa a la FAI, que implicava un «Pacte Associatiu» amb normes vinculants per als grups federats. En el Congrés Nacional de la FA, celebrat entre el 27 i el 29 de maig de 1965 a Bolonya, rebé fortes crítiques sobre la seva gestió del periòdic Umanità Nova. Durant el Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia), celebrat entre el 31 d'octubre i el 5 de novembre de 1965, la tesi del «Pacte Associatiu» s'imposà, en contrast amb les seves posicions i del seu grup. Després d'això, deixà la direcció de Umanità Nova, que prengué Mario Mantovani i Umberto Marzocchi, i es retirà de la militància orgànica. Donà el seu suport al grup dissident del «Pacte Associatiu» de la FAI, que creà el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA) i que, de fet, va crear una escissió. En 1966 Vittorio Emiliani publicà una antologia del seus escrits biogràfics sota el títol Vivere da anarchici. Després d'una llarga malaltia, Armando Borghi va morir el 21 d'abril de 1968 a Roma (Itàlia) i fou enterrat, per voluntat seva, a Castel Bolognese. A finals de 1973 es va crear a la seva població natal la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», que conserva des de 1982 el seu arxiu, i que ha contribuït a mantenir viva la seva memòria. Armando Borghi (1882-1968) ***
Josep
Viadiu Valls (20 abril 1938) [IISH] - Josep Viadiu
Valls: El 6 d'abril de 1890 neix a Igualada (Anoia,
Catalunya), en una família
benestant, el propagandista anarquista i anarcosindicalista Josep Joan
Enric
Viadiu Valls, conegut sota diversos pseudònims (Juan d'Agramunt, Pep
del Noia,
Buelna, Hermes,
etc.). Sos pares es deien Josep Viadiu Valls, blanquer, i
Teresa Valls Roca, i tingué dos germans petits,
Victòria i Joan. Quan tenia 10
anys sa mare morí d'una aturada cardíaca i tres
mesos i mig després son pare es
tornà a casar, amb Concepció Mussons Codina,
madrastra amb la qual no
s'avingué. Considerat «ingovernable»,
immediatament va ser enviat a Barcelona
(Catalunya) per treballar i ho va fer en diferents feines (blanquer,
fideuer, oficinista,
xarlatà de cafè, viatjant, venedor de llibres,
jugador de cartes, etc.), vivint
plenament la bohèmia barcelonina. Cap el 1908 va ser
empresonat per primer cop
i en 1909 participà en la «Setmana
Tràgica», fet pel qual va haver de fugir i
s'exilià un temps a Masamet (Llenguadoc,
Occitània). Lerrouxista d'antuvi, a
Igualada freqüentà el Centre Radical i al
març de 1913 va ser elegit secretari
de la junta d'aquest, càrrec en el qual va ser reelegit el
febrer de 1914. A la
tardor d'aquest anys s'instal·là a Barcelona i el
gener de 1915 fou un dels
promotors de la vaga de blanquers d'Igualada en demanda de la jornada
de vuit
hores, que durà 15 dies. En aquesta època,
després d'introduir-se en la tertúlia
confederal del Cafè Espanyol del Paral·lel de
Barcelona i de fer amistat amb
destacats llibertaris (Hermós Plaja, Eusebi
Carbó, Francisco Cardenal, José Ortega,
Rafael Vidiella, Jordi Arquer, Amadeu Bernardó, Joan
Peiró, Agustí Castellà,
Salvador Seguí, etc.), abandonà el republicanisme
i abraçà l'anarquisme i
l'anarcosindicalisme, afiliant-se a la Confederació Nacional
del Treball (CNT)
i començant a col·laborar en Solidaridad
Obrera. Participà activament en el moviment
revolucionari que tingué lloc entre
el 13 i el 18 d'agost de 1917, formant par del comitè de
vaga de la CNT, amb
Salvador Seguí, Francisco Miranda, Tomás Herreros
i altres; amb el seu fracàs,
fugí de la detenció amagant-se uns quants mesos a
la casa de Joan Peiró a
Badalona. En 1918 assistí al Congrés Nacional del
Ram de la Pell, que se celebrà
al Poblenou de Barcelona i, amb Antoni Arbonés, va ser
enviat per la CNT a
Mallorca (Illes Balears) per preparar la vaga general i per a tal cosa
s'entrevistà amb Joan March Ordinas. Entre el 28 de juny i
l'1 de juliol de
1918 assistí, com a representant i secretari de la
Federació Nacional dels
Blanquers, al Congrés de la Confederació Regional
del Treball (CRT) de
Catalunya («Congrés de Sants»), que se
celebrà a l'Ateneu Racionalista de Sants
(Barcelona) i es mostrà partidari del Sindicat
Únic. En aquesta època, en una
gira de propaganda, conegué la militant anarquista Llibertat
Ròdenas, que
esdevindrà sa companya i amb la qual tindrà tres
fills (Armand, Hèctor i
Ismael). El 24 de novembre de 1918 parlà en el
míting commemoratiu de la
Revolució russa que se celebrà al Teatre del Bosc
de Barcelona. Entre finals de
1918 i començaments de 1919, amb Francisco Botella, Josep
Bois, Pere Massoni, José
Gil Ballester i altres, realitzà una gira
propagandística per Andalusia, i
també per Catalunya (Tarragona, Igualada, etc.), per a
explicar la nova
estructura orgànica confederal sorgida arran del
Congrés de Sants. El setembre
de 1919 fou un dels promotors de la Unió de les Professions
Liberals. En aquest
1919 passà a treballar com a corrector de La
Vanguardia. En 1920 viatjà a Bilbao (Biscaia,
País Basc) per tractar amb la
Unió General del Treball (UGT) el tema del pacte sindical.
Detingut amb altres
destacats militants anarquistes, el 30 de novembre de 1920 va ser
deportat a la
fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). En
1922 va fer
reaparèixer el periòdic Solidaridad
Obrera a València. L'11 de juny d'aquest any
assistí a la Conferència
Nacional de Saragossa de la CNT, amb la qual s'arrenglerà
amb el sector moderat
de l'anarcosindicalisme, amb Salvador Seguí,
Ángel Pestaña i Joan Peiró. En
1925 treballava com a corrector en l'editorial alemanya
«Rudolf Mosse Ibérica»,
on també feia feina l'anarcosindicalista Pere Foix,
però en 1926 l'editorial va
fer fallida. En aquest any de 1925 traduí el llibre de
Gabriel Alomar
Villalonga La pena de muerte. En
1926
formà part, amb Vicente Botella i Camil
Piñón, per part de la CNT, del Comitè
Revolucionari que coordinà l'aixecament de Prats de
Molló contra la dictadura
de Primo de Rivera. Fou un dels signants de l'anomenat
«Manifest d'Intel·ligència
Republicana», que fou publicat el 2 de maig de 1930 en el
periòdic L'Opinió.
Entre el novembre i el
desembre de 1930 col·laborà, quan el govern
suspengué Solidaridad Obrera,
sota el pseudònim de Juan
d'Agramunt, en el setmanari Acción,
òrgan dels sindicalistes del grup
«Solidaridad», constituït
com a tendència dins de la CNT per contrarestar la
influència de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI); no obstant això,
l'agost de 1931 es negà a signar el
«Manifest Trentista». Durant els anys republicans
col·laborà en El
Sembrador i en Combate,
òrgan dels anomenats «Sindicats
d'Oposició». Durant la
Guerra Civil destacà com a orador en mítings i
conferències. El novembre de
1936 va ser nomenat membre del Comitè de Controls d'Empreses
Col·lectivitzades
de la Primera Regió i en 1938 dirigí Solidaridad
Obrera, en substitució de Jacinto Toryho. Quan el
triomf franquista era un
fet, ell i sa companya van ser dels últims a creuar els
Pirineus. Passa uns
mesos al camp d'internament de la platja de l'Aigual de Sant
Cebrià de Rosselló
(Catalunya Nord). Després marxà a
París, on visqué amb Joan Peiró. A
Bordeus
(Aquitània, Occitània) es reuní amb sa
companya i el 2 de desembre de 1939
salpà a bord del paquebot La Salle
cap a Ciudad Trujillo (República Dominicana).
Després d'un parell d'anys
treballant en l'experiència agrícola
d'«El Tamarindo», de San Juan de la
Maguana (Santo Domingo, República Dominicana), on
emmalaltí i malvisqué, i
d'una estada fugaç a l'Havana (Cuba), en 1942
s'instal·là a la ciutat de Mèxic
(Mèxic). Mentrestant, els seus fills Armand i
Hèctor, van morir en el setge de
Leningrad, lluitant contra els nazis. Per guanyar-se la vida,
regentà un quiosc
de llibres i després entrà a fer feina com a
corrector en la Unió Tipogràfica
Editorial Hispano Americana (UTEHA), on també
col·laborà en la redacció del Diccionario Enciclopédico
(1950). En
l'exili mexicà dirigí Solidaridad
Obrera
(1942), publicació en la qual
col·laborà posteriorment, i a partir del gener de
1945 dirigí Estudios Sociales,
a més
de publicar la «Biblioteca de Estudios Sociales»,
amb més de 30 títols en 1945.
A partir de 1944 dirigí l'edició mexicana de Tierra y Libertad i a partir dels anys
seixanta tornà a dirigir Solidaridad
Obrera. A començament dels
seixanta passà a treballar als «Talleres
Gráficos de la Nación», la societat
cooperativa que havia creat el president mexicà
Lázaro Cárdenas, on es jubilà
amb 75 anys. Trobat articles seus en nombroses publicacions
llibertàries, com
ara Acción, Acción Sindical, Acracia,
Catalunya, Cenit,
CNT, Combate,
Le Combat Syndicaliste, Cultura
Proletaria, Espoir-CNT, Estudios Sociales, Frente
Libertario, Fructidor,
Horizontes, Igualada
Radical, Juventud
Libre, Lucha Obrera, Mañana, El
Sembrador, Solidaridad
Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, El
Trabajo, Umbral, etc.
És
autor d'Un hombre de acción
(ca.
1927), Salvador Seguí
(«Noy del Sucre»).
El hombre y sus ideas (1930), Figuras
de la Revolución Española. Salvador
Seguí, Noy del Sucre (1950), Chronology
of the Spanish civil war and its
origins (1972), Breve historia de
la
CNT (1991, amb Josep Peirats). Josep Viadiu Valls va morir el
23 de
desembre de 1973 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Josep
Viadiu Valls
(1890-1973) ***
Necrològica
de Manuel Segú Duran apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de setembre de 1980 - Manuel Segú Duran: El 6 d'abril de 1892 neix a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Baptista Segú Duran. Era fill de Manuel Segú Pedrola, llaurador, i de Raimona Duran Masip. Quan era molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball del seu poble. Després de participar durant la Revolució en el moviment col·lectivista, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de l'Alliberament milità en la Federació Local de Las Cabanas i de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Manuel Segú Duran va morir el 10 d'agost de 1980 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat civilment al cementiri d'Ussat (Llenguadoc, Occitània), ciutat on feia anys residia. ***
Jean-Paul
Monteil (ca. 1930) - Jean-Paul Monteil: El 6 d'abril de 1900 neix a Neda (Llemosí, Occitània) l'electricista, corrector d'impremta i escriptor de cançons anarquistes Antoine Julien Jean-Paul Monteil. Sos pares es deien Jean Baptiste Monteil, vinyater, i Marie Catherine Magal. Després de fer estudis clàssics a l'institut de Llemotges (Llemosí, Occitània) s'especialitzà en electricitat i aquesta fou la seva professió fins 1950. Alhora, començà la seva carrera d'autor de cançons a París (França). El 25 de novembre de 1922 es casà al V Districte de París amb la costurera i cantant Marguerite Langlade (Jeanne Langlade) i amb ella participà en el grup de poetes i cançonetistes revolucionaris anomenat «La Muse Rouge» (La Musa Roja), i en 1926, després de la jubilació de Clovis Poirier (Clovis), n'esdevingué el secretari. Va escriure les lletres de nombroses cançons socials, les quals van ser interpretades per colles de cantaires, a cabarets i en gales i festes populars d'entreguerres. La major part d'aquestes cançons es van publicar en els periòdics del grup, com ara La Muse Rouge, del que fou redactor en cap, i Nos Chansons, o van ser editades en petit format sobretot per l'editorial de Marguerite Greyval, on també treballava. A més de les seves cançons revolucionàries i pacifistes (Chanson de liberté, Debout camarades!, La Guerre, etc.), amb música de Cloërec-Maupas, també va escriure romances i cançons ballables. En 1931, juntament amb la majoria de cançonetistes de «La Muse Rouge», rebutjà entrar en la Federació del Teatre Obrer Francès (FTOF), d'obediència comunista, fet que provocà la ruptura amb al Partit Comunista Francès (PCF), el qual demanà als seus militants el boicot a «La Muse Rouge» i no assistir a les seves actuacions, no comprar les seves publicacions i no organitzar cap acte públic amb els seus membres. Aquest fet provoca una gran caiguda en els ingressos d'aquesta organització, que es va veure obligada a deixar de publicar partitures. No obstant això, continuà participant en gales de tota mena d'organitzacions (anarquistes, socialistes, sindicalistes, pacifistes, etc.). També acompanyà Victor Méric en les seves gires propagandístiques per un «pacifisme integral» organitzades per la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1933 va escriure, amb Louis Loréal, un himne per a aquest moviment, Patrie humaine, en memòria de Méric. El 14 d'abril de 1934 fundà, amb Roland Noget, Cantaret i altres companys, la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS). El 10 de novembre de 1934 portà a terme una reunió pública contradictòria a l'Ajuntament d'Amiens (Picardia, França) organitzada per la LIAPS. El 27 de maig de 1936 participà, en nom de la LIPAPS, en un gran acte per l'amnistia total, per la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) repressives i pel respecte del dret d'asil, que se celebrà a la Sala Wagram de París. Entre 1931 i 1939 col·laborà en Le Libertaire i La Patrie Humaine, i, després de la II Guerra Mundial, en Ce qu'il faut dire i Le Monde Libertaire. En 1939 va ser mobilitzat i, pels seus coneixements en electrònica (giroscopis, reparació de talls de cables, etc.), destinat en aplicacions militars. El juny de 1940 hagué de restar a París i fou destinat a l'Associació dels Obrers en Instruments de Precisió, on treballà durant tota l'Ocupació i alguns anys després. En el moment de l'Alliberament va escriure la cançó La Liberté est revenue. Entre 1950 i 1965 treballà com a corrector d'impremta i tingué temps per continuar amb les seva tasca d'autor i editor de cançons. En 1951 preparà i prologà la nova edició de La chanson d'un gars qu'a mal tourné, del cantautor anarquista Gaston Couté. Va fer costat nombroses orquestres de ball del seu Llemosí natal. Jean-Paul Monteil va morir el 13 de gener de 1983 al seu domicili de Chavagnac (Meusac, Llemosí, Occitània). ***
Necrològica
de Celestino Soria Lafuente apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 de març de 1971 - Celestino Soria
Lafuente: El 6 d'abril de 1900 neix a Vallecas (Madrid,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Celestino Soria Lafuente –el segon
llinatge també citat erròniament La
Fuente. Sos pares es deien Bonifacio
Soria i Leonor Lafuente. Quan tenia 19 anys emigrà a
Vilanova i la Geltrú
(Garraf, Catalunya), on començà a treballar de
ferroviari als tallers de la «Compañia
de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de
Ferrocarrils MZA) i a
militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Posteriorment entrà a
formar part de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El febrer de 1932 va ser
elegit secretari de la Junta de la Subsecció Local de la
Federació Nacional de
la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20
de gener de 1934, arran de
l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, va ser jutjat per un
Tribunal
d'Urgència acusat de tinença de materials per a
la fabricació d'explosius, però
finalment el seu cas va ser sobresegut. En 1936
col·laborà en Solidaridad
Obrera. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià al front d'Aragó. Ferit, va
ser enviat a rereguarda, on ocupà càrrecs de
responsabilitat a Vilanova i la
Geltrú, en el Comitè Nacional de l'FNIF i en les
col·lectivitats. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
reclòs al camp de concentració
d'Argelers. Posteriorment passà per una Companyia de
Treballadors Estrangeres
(CTE) per a realitzar feines agrícoles. Després
de la II Guerra Mundial
s'establí amb sa companya Josefina Martínez i sos
fills a Albi (Llenguadoc,
Occitània), on treballà, sobretot, a la
fàbrica de producció de raió
tèxtil «La
Viscose». Ocupà en diferents ocasions la
secretaria de la Federació Local
d'Albi de la CNT. En 1965, poc abans de jubilar-se, una
paràlisi atacà el seu
cos i el deixà invàlid la resta de sa vida.
Celestino Soria Lafuente va morir
el 14 de gener de 1971 al seu domicili d'Albi (Llenguadoc,
Occitània). ***
Retrat
de José María Martínez
Sánchez (1937) - José
María Martínez
Sánchez: El 6 d'abril de 1901 neix a Xest (Foia de
Bunyol, País Valencià)
l'anarcosindicalista José María
Martínez
Sánchez. Era fill de
José Martínez Morell i de Carmen
Sánchez León. A començament
de la dècada dels anys vint creuà amb dos
companys els Pirineus per a veure món, treballant a Oleta
(Conflent, Catalunya
Nord) en la conservació de la línia
fèrria Perpinyà-La Guingueta d'Ix, i
visitant Avinyó (Provença, Occitània),
però ben aviat el grup retornà al País
Valencià. Més tard emigrà a l'Havana
(Cuba), on conegué una al·lota, María,
que
esdevingué sa companya i amb qui tingué un
infant, Elías. Sense recursos,
retornà a la Península anys després
amb el suport de l'ambaixada espanyola.
Estudià enginyeria mecànica electricista per
correspondència, treballà als Alts
Forns de Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià)
i milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Després
s'instal·là a Igualada (Anoia, Catalunya),
on li va sorprendre l'aixecament feixista de juliol de 1936.
Col·laborà en les
tasques revolucionàries, com ara tècnic d'una
central elèctrica, dirigir una
granja avícola, ser regidor d'Economia i Finances de
l'Ajuntament d'Igualada o
ser vicepresident del Comitè d'Enllaç Comarcal
entre la CNT i la Unió General
dels Treballadors (UGT) el maig de 1938. En 1937 va fer una
conferència a
Igualada i entre aquest any i 1938 col·laborà en
el Butlletí CNT-FAI
d'Igualada. En 1939, amb el triomf franquista, va
ser detingut i empresonat. Anys després recobrà
la llibertat i visqué com
pogué. Després d'un temps a València,
s'instal·là definitivament a Xest. La
mort de sa companya i de son fill el deixà molt abatut.
José María
Martínez Sánchez va morir
d'insuficiència cardíaca el 12 'abril de 1978
al seu domicili de Xest (Foia de Bunyol, País
Valencià) i va ser
enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut] - Margaret Michaelis: El 6 d'abril de 1902 neix a Dzieditz (Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia) la fotògrafa anarquista Margarethe Gross, coneguda com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit. Nascuda en una família liberal jueva integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos germans Lotte i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i al famós Estudi d'Ora. Després de treballar en estudis fotogràfics de Viena i Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove arqueòleg anarquista Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de Berlín restaurant les antiguitats de l'Orient Pròxim, amb qui compartirà sa vida sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari), branca cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a més de ser amic de Durruti arran del seu exili berlinès en 1928. Entre 1922 i 1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu propi laboratori Fotogross, just fins a l'ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves conviccions anarquistes i de les seves activitats culturals, a més de ser jueva, és detinguda el març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels nazis. Alliberada en novembre de 1933 fuig il·legalment d'Alemanya i s'exilia a Barcelona, ciutat que coneixia d'ençà d'una visita que va realitzar en 1932, i s'instal·la juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del carrer Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se separarà en 1934 i es divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri de Justícia de Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d'aquesta ciutat, mentre ella es dedica amb la seva inseparable leica a donar testimoni de tot allò que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona (Foto-Studio, al carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a República Argentina 218). En 1935 realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i també acompanyarà l'arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui farà una bona col·lecció de fotografies de les seves obres, a Andalusia, publicant les fotos d'aquest viatge en AC. La figura de Margaret Michaelis abraça aspectes molt diversos. Els problemes de l'avantguarda dels anys de la República a Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a fotògrafa, com en l'arquitectura del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC) –durant una temporada va tenir el seu estudi en un edifici de Sert– que va ser un dels objectius principals dels seus reportatges, publicats en la revista AC, òrgan d'expressió del GATCPAC. Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l'Estat espanyol; les seves fotografies del Barri xino barcelonès descobreixen tota una estratègia urbanística i política d'aquesta avantguarda a la qual pertanyia, a més de contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos de Barcelona –el Barri xino era també famós per la novel·la de gènere de l'època– tenen als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada dins del corrent de fotografia d'avantguarda: fotoreportatge, fotografia dirigida, nova visió, etc., sense oblidar la fotografia més costumista, expressament pensada com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges del Xino, fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen una visió molt personal de la degradació del barri: retrata edificis insalubres (patis interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics, prostitutes, gitanos, jugadors de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals, etc.) i sobretot aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i que moltes vegades va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un compromís vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va publicar en un bon grapat de revistes (D'ací i d'allà, Crónica, Mundo Gráfico, Nova Ibèria, SIAS, Armas y Letras) va quedar en l'anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a llibertària, només creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar també a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, publicant fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants per a l'època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o la visita d'Emma Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la situació que es vivia aleshores. A finals de 1937, després de la detenció de Rudolf Michaelis a la Porta de l'Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona –Rudolf es alliberat el febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en l'exèrcit republicà–, i s'instal·la a París. Més tard marxarà a Bielsko (Polònia), on es trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on fotografiarà el gueto jueu). Després aconseguirà un permís de feina al Regne Unit en el servei domèstic i s'instal·larà a Londres, on també treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on crearà, a Sidney, un estudi fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats d'artistes i d'escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de vista. Va fer de secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana de Yehudi Menuhim, en una organització per a la investigació social a Sidney. En 1960 es casa amb el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a Melbourne per treballar junts al seu negoci d'emmarcaments, cosa que li permet practicar el dibuix i la pintura. En aquest anys s'interessarà per la psicologia de Jung i pel budisme. Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16 d'octubre de 1985 a Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any després els seus fons documentals seran donats a l'Australian National Gallery sota el nom d'«Arxiu Michaelis-Sachs». Margaret Michaelis (1902-1985) ***
Fritz
Benner (1946) - Fritz Benner: El 6 d'abril de 1906 neix a Solingen (Renània del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fritz Benner. Entre 1927 i 1928, amb sos germans Willi i Eugen (August), s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) de Wuppertal. També ajudà a organitzar els grups d'acció «Die Schwarzen Scharen» (Els Escamots Negres), que s'enfrontaven als carrers amb les bandes nazis organitzades. El maig de 1933 va ser detingut per la Schutzstaffel (SS), juntament amb sos germans i son pare, sota l'acusació d'organitzar una vaga a l'empresa Cosman-Villbrandt & Zehnder on treballava. L'agost d'aquell any va ser internat al camp de concentració de Börgermoor i el setembre de 1933 va ser traslladat al camp de Oranienburg, on conegué l'intel·lectual anarquista Erich Müsham. El febrer de 1934 va ser transferit al camp de Lichtenburg, on romangué fins a començaments d'abril. Un cop lliure s'afegí als nuclis de la FAU clandestins, centrant-se en la recaptació de diners per als presos i en l'edició i distribució de propaganda. En 1935 s'exilià a Holanda i s'establí a Amsterdam, on s'adherí al grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització on militaven anarcosindicalistes de la FAUD exiliats, amb extrets contactes en l'interior d'Alemanya. Amb l'esclat de la Revolució espanyola el juliol de 1936, marxà a Barcelona (Catalunya), juntament amb son company Helmut Kirschey. Participà activament en les activitats de la DAS i s'enrolà en la Columna Durruti. Al front se li agreujà una malaltia al pulmó que havia contret als camps nazis i després d'un temps en un sanatori retornà a primera línia. En 1938, fugint de la persecució estalinista, abandonà la Península en direcció a Suècia. Des de Dinamarca hagué de retornà a França, ja que la seva documentació no va ser reconeguda, i als Països Baixos els companys li lliuraren un passaport holandès amb el qual pogué entrar a Suècia. Poc després va ser detingut acusat de falsificació de passaport i fou tancat tres mesos, sempre sota l'amenaça d'extradició. A Suècia comptà amb el suport de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), ja que no tenia permís de treball i estava en constant vigilància policíaca. En 1940, a petició de la policia política nazi, va ser novament detingut i internat per les autoritats sueques sota l'acusació de sabotatge a bucs alemanys. Amb el suport de la SAC i del seu periòdic Arbetaren i a una vaga de fam, aconseguí sortí en llibertat després de quatre mesos d'empresonament. En 1943 aconseguí el permís de residència i de treball. Amb el temps es casà amb una sueca i hi tingué dos fills. En 1949 retornà a Wuppertal, on col·laborà amb Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes per la Llibertat). Poc després retornà a Suècia. Fritz Benner va morir l'11 de novembre de 1966 a Estocolm (Suècia). ***
Foto
policíaca de Dino Gori - Dino Gori: El 6 d'abril de 1906 –altres fonts citen el 20 d'abril de 1904– neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Dino Gori. Exiliat a França, hi treballà de paleta i de pintor de brotxa. El 17 de maig de 1930 es casà amb Alice Superina a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). El 26 de desembre de 1934 se li va decretar l'expulsió, però el juliol de 1935 obtingué una pròrroga renovable i passà a viure amb son pare Alfredo i son germà Libertario a Fontenay-sous-Bois. Després de la II Guerra Mundial, retornà a Pistoia i participà en la reorganització del moviment llibertari. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 representà, amb Egisto Gori, Alfredo Gori, Tito Eschini, Mario Eschini i Ezio Domenichini, la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Pistoia en el Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat al Teatre Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Martín Navarro Zamora apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 31 de juliol de 1966 - Martín Navarro
Zamora: El 6 d'abril de 1906 –algunes fonts
citen erròniament el 10 d'abril de
1902– neix a Carboneras (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Martín Navarro Zamora. Sos pares es deien Martín
Navarro i Luisa Zamora. Es
guanyava la vida treballant de mosso a les mines de ferro de la Serrata
del seu
poble i s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1917
participà en la primera vaga de la zona. Anys
després emigrà a França a la
recerca de feina, però retornà a Carboneras.
Sense sortida al seu poble, emigrà
a Catalunya, on treballà en diverses pedreres i finalment a
les mines bagenques
de Súria i de Sallent. Participà activament en
les lluites revolucionàries dels
anys trenta, especialment en l'aixecament revolucionari de 1933. A les
mines de
Súria (Bages, Catalunya) va ser delegat del grup anarquista
«Sin Fronteras» i lluità
en els enfrontaments de maig de 1931 contra la Guàrdia
Civil, quan la direcció
de la mina va rebutjar reconèixer el Sindicat
Únic de Miners de la CNT, i també
en les vagues de les conques mineres de gener de 1932 a les poblacions
bagenques de Súria i de Sallent i de Fígols
(Berguedà, Catalunya). En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat en diversos camps de
concentració. Després de la II Guerra Mundial
s'establí a Llemotges, on treballà
d'obrer especialitzat i milità en la Federació
Local de la CNT. Sa companya fou
María Zamora. Malalt, Martín Navarro Zamora va
morir el 7 de maig –algunes fonts
citen erròniament el 2 de maig– de 1966 al seu
domicili de Llemotges (Llemosí,
Occitània) i va ser enterrat dos dies després al
cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Josep Canudas Sirera apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 28 d'abril de 1963 - Josep Canudas Sirera:
El 6 d'abril de 1909 neix a Ribes de
Freser (Ripollès, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep Canudas Sirera. Sos pares es deien
Domènec Canudas i
Carme Sirera. Després d'estudiar
a l'escola de la
Colònia Vidal de Puig-reig (Berguedà, Catalunya),
població on vivia, començà a
militar molt jove en les Joventuts Llibertàries de Barcelona
(Catalunya). Durant
la Revolució participà en diversos
comitès i lluità com a soldat al front
d'Aragó, participant en la batalla de l'Ebre. En 1939, amb
el triomf
franquista, passà a França i va ser internat en
diversos camps de concentració.
Després de passar per les Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE), en 1943
entrà clandestinament a la Península amb un grup,
però va ser ràpidament
detingut. Empresonat, va ser jutjat i condemnat a treballs
forçats en una
batalló de treballadors a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Mesos després
aconseguí evadir-se amb un company i, a peu durant la nit,
pogué passar els
Pirineus. Novament internat en un camp de concentració
francès, va ser enviat a
una CTE, de la qual es va evadir en 1944 per a integrar-se en el
maquis.
L'octubre de 1944 s'establí a Marsella, on
treballà d'estibador al moll i
milità en la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Josep Canudas Sirera va morir el 5 de març de 1963 al seu
domicili de
Marsella
(Provença, Occitània) d'un
atac de cor fulminant. ***
José Ego-Aguirre, ja ancià, amb un company - José Ego-Aguirre: El 6 d'abril de 1913 neix a Tacna (Tacna, Perú) el militant anarquista José Ricardo Ego-Aguirre Aranibar, també conegut com El Ego, Don Ego o El Canciller. Des de molt jove va militar en el moviment anarquista, treballant com a obrer a la regió de la pampa salnitrera i després en el coure xilè (Atacama, Chuquicamata, La Loa, etc.). Fou company dels anarquistes Juan Parra, de Santiago de Xile, i Miguel Tascón, d'Espanya. Milità en les Joventuts Llibertàries de Xile i començà a publicar articles en la premsa anarquista. Amb un grup de companys forma el grup «Pascual i Buto» a la zona nord de Xile, en reivindicació de dos companys que compliren 10 anys de presó i mai no foren jutjats –la poetessa xilena Gabriela Mistral publicà un fullet en defensa d'aquests dos companys. Després, a Santiago, participà en les activitats de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile, assistí a un congrés d'aquesta organització sindical com a delegat de la zona nord xilena i n'arribarà a ser secretari de Comunicacions. Fou delegat sindical de La Disputada durant molts anys. Durant la dècada dels trenta formarà part del grup «Francisco Ascaso» i en arribar el vaixell «Winnipeg» a Valparaíso carregat d'exiliats de la Guerra Civil espanyola, prendrà contacte amb anarquistes peninsulars, francesos i italians que havien lluitat als fronts de batalla contra el feixisme. Juntament amb un grup d'aquests exiliats, formarà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Xile, adherida al corrent de l'«anarquisme específic». A La Legua, amb els germans fusters Cordero, formà part del grup «Tierra y Libertad» i edità el periòdic del mateix nom. Durant la seva llarga vida va mantenir correspondència amb innombrables anarquistes de parla hispana i per aquest fet rebé el malnom d'El Canciller. En 1981, en plena dictadura militar, fou detingut amb un grup de 17 estudiants de secundària amb els quals tenia una reunió per crear un grup anarquista. Un cop alliberat, en 1982, juntament amb altres companys (Roberto Torres, Oscar Ortiz, etc.) fundà la revista Hombre y Sociedad, primer publicació llibertària editada durant la dictadura. En 1984 la revista aconseguí un local i es convertí en centre de reunions anarquista, però a finals dels vuitanta a resultes del referèndum convocat per la continuïtat o sortida de la dictadura militar d'Agusto Pinochet, el grup caurà en discussions internes que precipitaran el seu final. L'octubre de 1997 la revista Hombre y Sociedad sortí de bell nou represa per un grup de joves, però durà poc. En aquest any participà en un congrés que pretenia crear una organització anarquista a Xile. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a la pintura, a l'edició del periòdic de notícies llibertàries Amor y Acracia i a la militància en el grup «Movimiento Libertario Joaquín Murieta», que nasqué marxista i que gràcies a ell derivà a l'anarquisme. José Ego-Aguirre va morir el 15 de desembre de 2002, víctima d'un càncer als pulmons, a l'Hospital Regional de Temuco (Araucània, Xile) i les seves despulles foren enterrades a Pillánlelbun (Araucània, Xile). ***
Portada de Las aguas del Atlántico (1953) - Julio Patán Gutiérrez: El 6 d'abril de 1914 neix a Matallana de Torío (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julio Patán Gutiérrez. Sos pares es deien Toribio Patán Gutiérrez, militant anarquista que acabà afusellat pel feixisme el juliol de 1936, i Vicenta Gutiérrez. Va anar molt poc a l'escola, però agafà cultura de manera autodidacta. En 1920 conegué Buenaventura Durruti, aleshores agitador en una vaga a Matallana. Obrer de la construcció, a partir de la proclamació de la II República en 1931 col·laborà en la premsa llibertària. Durant els anys republicans, sense ser miner, milità en el Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la lleonesa La Valcueva, en el qual desenvolupà càrrec orgànics, i fou molt amic de Laurentino Tejerina Marcos. En aquesta època treballà de paleta en la construcció de la sucrera de Lleó. Participà activament en l'aixecament anarquista del desembre de 1933 i fou detingut una curta temporada. L'octubre de 1934 fou detingut a Nava (Astúries) i fou empresonat a Valladolid fins al febrer de 1936. Un cop lliure treballà a La Veguellina de Cepeda (Lleó). En 1936 va prestar el seu testimoni per a l'elaboració del llibre de Manuel Villar (Ignotus) La represión de octubre (Asturias-León 1934). El juliol de 1936 intervingué en l'assalt de les casernes de Gijón. A finals de 1936 formà part de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Cármenes (Lleó), organitzacions a les quals representà en diversos plens comarcals. A Busdongo fou redactor d'Iskra i participà en diversos actes de propaganda, amb Jacinto Rueda Pérez, fins la caiguda d'Astúries a mans de les tropes franquistes. Instal·lat a València, durant un temps formà part de la redacció de Joventud Libre (1938). Després marxà a Barcelona i va combatre en la 24 Divisió fins al final de la guerra. En 1939 passà els Pirineus i per fugir de les dificultats el novembre d'aquell any s'enrolà en l'Exèrcit francès. El juliol de 1940, després de la victòria nazi, fou desmobilitzat. Durant l'ocupació visqué com pogué. Amb l'Alliberament s'instal·là a Marmande, on presidí la Junta Española de Liberación (JEL) de la localitat i fou secretari de la Federació Local de la CNT en l'Exili. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París i fou nomenat secretari d'Organització. Després marxà a Tolosa de Llenguadoc on fou nomenat en el Ple de Regionals d'agost de 1946 secretari de Jurídica del Comitè Nacional de l'MLE i de la CNT de l'Exili, càrrec que exercí durant el Congrés de l'any següent. En 1947 fou el responsable de l'edició del butlletí Internacional Juvenil Anarquista, editat a Tolosa de Llenguadoc. En 1953 publicà Las aguas del Atlántico, amb pròleg de Josep Peirats Valls. En 1955 i en 1966 formà part de la Comissió de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou responsable de la Secció de Solidaritat de la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc. A partir de 1968, com a secretari de la Federació Local de Tolosa, amb Vicente Tudela, edità El Luchador (1968-1976), que provocà tensions amb el sector Esgleas-Montseny del moviment llibertari de l'Exili. En 1973 fou expulsat de la FAI i de la Federació Local de Balma de la CNT. A partir de 1974 formà part del grup editor de Frente Libertario, activitat que abandonà en 1976. En 1977 es jubilà de la seva feina de paleta i s'establí a Blanhac. Després realitzà diversos viatges a la Península. Trobem textos seus en Acracia, Anarres, Cenit, CNT, Espoir, Iskra, Juventud Libre, El Luchador, Ruta, Solidaridad, Solidaridad Obrera, etc. Julio Patán Gutierrez va morir el 22 de novembre de 2003 al seu domicili de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Torío al pas de la seva vila natal. Sa companya fou la militant confederal Petra Leonisa Fuertes Blanco –citada Blasco erròniament en algunes fonts. Son germà, Gerardo Patán Gutiérrez, també fou militant anarquista i participà en el moviment clandestí llibertari durant el franquisme. ***
Henri
Frossard - Henri Frossard: El
6 d'abril de 1915 neix a Brognard (Franc Comtat,
Arpitània) el poeta, escriptor,
editor, pedagog, esperantista, sindicalista i llibertari Henri Albert
Ulysse
Frossard. Sos pares es deien François Ulysse
Émilie Frossard, fotògraf, i
Berthe Marie Lecomte. Després de fer els estudis primaris,
va fer cursos
complementaris a Audincourt (Franc Comtat, Arpitània). Entre
1932 i 1935
estudià a l'Escola Normal de Mestres de Besançon
(Franc Comtat, Arpitània). Milità
en la Federació Unitària de l'Ensenyament i,
després del Congrés d'Angers (País
del Loira, França), en el Syndicat National des Instituteurs
(SNI, Sindicat
Nacional de Mestres), exercint en diferents ocasions de delegat als
congressos d'aquesta
organització. També va ser membre dels
«Amis de l'École
Émancipée». El setembre
de 1938 es casà a Saumur (País del Loira,
França) amb Camille Bouët, filla dels
militants sindicalistes revolucionaris i pacifistes Louis
Bouët i Gabrielle
Dechézelles, i amb qui va tenir dos infants.
Treballà de mestre amb sa companya
a Arcey (Franc Comtat, Arpitània) i el desembre de 1940 van
ser traslladats a
les Landes per «propaganda comunista» i ella
cessada. Esperantista autodidacte,
esdevingué membre de la Unió d'Esperantistes de
l'Ensenyament (UEE) i de la Sennacieca
Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional). En 1948
ensenyà esperanto
a l'Escola Esperantista d'Estiu de La Rochelle (Poitou-Charentes,
França). Col·laborà
amb professors esperantistes de Tòquio en el
llibre-àlbum La France,
especialment dissenyat per a infants. A més d'aquestes
activitats, va fer de conferenciant i d'animador cultural. En 1949, amb
Fernand
Henry, coedità la revista de la societat
«Écrivains et Artistes du Peuple» Faubourgs, la novel·la Le fleuve i un recull de poemes La route. En 1958 guanyà el
Premi «Louis
Pergaud» per la seva novel·la Anatholia.
Secretari del jurat de «L'Amitié par le
Livre», en 1960 n'esdevingué secretari.
Des de 1962 va ser director del Col·legi de Blamont (Franc
Comtat, Arpitània). Membre
de l'associació «Amis de Louis
Bouët», en 1973 treballà en
l'edició i la
difusió del llibre Trente ans de
combat
d'aquest autor. Col·laborà en diverses
publicacions pedagògiques i llibertàries
com ara L'École
Émancipée, L'Éducateur,
Faubourgs, Le
Monde
Libertaire, Le Musée du
Soir, L'Unique, etc.
Altres obres seves són L'impasse
du Laquet (1963), Il a suffi d'un
moulin (1966), En
Franche-Comté avec Louis Pergaud
(1967), Aspe la fleurie (1968), Georges Marconnet, peintre du
pays de
Montbéliard (1968), Au
pays de
Louis Pergaud (1970), Jean-Marc et
l'espérance (1970), Je
m'appelle Colinet (1972), La proclamation
(1974), Voyage autor de
Jean Giono (1976), Pour cause de printemps
(1977), Ladite horloge
(1981) i La source des fées (1986).
El seu últim domicili va ser
a Villa Ur Alde, a Bidarte (Lapurdi, Iparralde, País Basc).
Henri Frossard va
morir l'11 de juliol de 1995 a la Clínica Grancher Cyrano de
Kanbo (Lapurdi, Iparralde,
País Basc). ***
Roberto
Giménez Ferrer - Roberto Giménez
Ferrer: El 6 d'abril de 1915 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Roberto
Giménez Ferrer.
Milità en les Joventuts Llibertàries i en la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona. Quan la guerra va combatre en l'Exèrcit
Popular de la II
República espanyola; ferit, patí
l'amputació del braç esquerre. En 1939, amb el
triomf franquista, va ser detingut. Interrogat i apallissat a Burgos
(Castella,
Espanya) durant una desena de dies, va ser traslladat a Barcelona.
Jutjat, va
ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per un
llarg empresonament.
Una desena d'anys després va ser alliberat i
passà a França, on continuà
militant en la CNT de l'exili. A partir de 1954 fou membre de la Lliga
de
Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya en l'Exili
(LMIGEE). Roberto Giménez
Ferrer va morir el 3 de març de 1964 a París
(França) a conseqüència de les
seqüeles de les tortures que tingueren com a
conseqüència l'oblació d'un
pulmó.
Deixà esposa i tres fills. Roberto Giménez Ferrer (1915-1964) ***
Joaqín
Dieste Ramos en el documental Otro futuro - Joaquín Dieste
Ramos: El 6 d'abril de 1919 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquín Dieste
Ramos. Sos pares es deien Francisco Dieste Rodellar i Valera Ramos
Pueyo. Quan era molt
jove entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa.
Després de lluitar durant
la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Durant
l'Ocupació participà en la Resistència
amb el maquis de Glières (Roine-Alps, França),
enquadrat en la Secció «Ebro». El
març de 1944 pogué escapar de la mort durant
l'ofensiva alemanya contra aquest maquis. Després de la II
Guerra Mundial s'instal·là
a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc,
Occitània), on milità en la CNT en el exili.
Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol),
fundada
en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). El seu
testimoni va
ser recollit en el documental de Richard Prost Otro
futuro (1998). Joaquín Dieste Ramos va morir el 18
de novembre
de 2000 a l'Hospital d'Astuga (Llenguadoc,
Occitània) i el seu cos va ser donat
a la ciència. ***
Necrològia
d'Aurora Pascual Pujol apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 27 de juny de 1989 - Aurora Pascual Pujol:
El 6 d'abril de 1922 neix a la
Serra d'Almos
(Tivissa, Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista
Aurora Pascual
Pujol, també coneguda com Aurora
Domènech,
pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Frederic Pascual
Masip, llaurador, i Elionor Pujol Margalef. En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a
França amb sa mare i ses germanes. D'antuvi
residí en un «refugi» a
Ròca-sadola
(Llenguadoc, Occitània) i, a partir de 1940, a
Bazoches-en-Dunois (Centre,
França), on es reuní amb son pare.
Després de l'avanç alemany, tota la
família
es traslladà a Duns les Places (Borgonya,
França). Quan l'Alliberament es trobava
a París (França), on en 1945 conegué
l'anarcosindicalista Jaume Domènech Borrel
que havia retornat de la deportació d'Alemanya i es casaren
l'any següent. La
parella visqué a París fins l'any 1981, quan
s'instal·là a Morellàs (Vallespir,
Catalunya Nord). Aurora Pascual Pujol va morir el 14 de
març de 1989 a Sant Joan Pladecorts (Vallespir, Catalunya
Nord) ***
Eduardo
Prieto Marcos - Eduardo Prieto Marcos:
El 6 d'abril de 1929 neix al barri de Chamberí de
Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Eduardo Prieto Marcos. Sos pares
es deien Manuel Prieto, pintor decorador, i Marcelina Marcos, emigrats
d'Astúries i de Castella respectivament. Estudià
les primeres lletres a Lleó
(Castella, Espanya) i després a l'escola de Los Campos de
Gijón (Astúries,
Espanya). Amb 11 anys entrà a treballar de grum al Casino de
la Unión de Gijón.
El 7 de juny de 1943, després de falsificar la data de
naixement per a acomplir
els requisits de contractació, començà
a fer feina a la fàbrica de vidres «La
Industria». A mitjans de 1949 començà a
treballar de miner a la conca
asturiana, als pous Maria Luisa i El Fondón. Posteriorment
treballà en la
construcció a Gijón. El 15 d'octubre de 1949 es
casà amb Ángeles Carril. Entre
1951 i 1953 va fer el servei militar al Regiment Núm. 10 de
Sapadors de Melilla
i a Sidi Ifni. Un cop llicenciat treballà de pintor en la
construcció a Gijón
i, a partir de 1957, a l'empresa de pintures «Eugenio
& Hermanos». En 1961
entrà a treballar en «Construcciones y Montajes
SA» (CYMSA), a Sama de Langreo
(Astúries, Espanya) i en 1962 en la Societat Industrial
Asturiana Santa Bárbara
(SIA) de Gijón. Cap el 1968 s'afilià a la
clandestina Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Astúries i mantingué un estret
contacte amb els militants
històrics José Manuel Fernández
Cabrijano i Aquilino Moral Menéndez. En aquests
anys del franquisme formà part del moviment
Democràcia Socialista Asturiana
(DSA) i de les Comunes Revolucionàries d'Acció
Socialista (CRAS). Treballador
de l'Empresa Nacional Siderúrgica D'Espanya Societat
Anònima (ENSIDESA), milità
en el Sindicat del Metall i participà activament en la
reconstrucció de la CNT.
En 1974 va ser nomenat per primera vegada secretari de la Regional
d'Astúries.
El 26 d'agost de 1976 parlà, amb Ramón
Álvarez Palomo, Manuel Fernández
Cabricano, José Luis García Rúa i
Aquilino Moral Menéndez, en el míting
confederal de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya).
També, en representació
dels sindicats asturians, intervingué el 27 de
març de 1977 en el míting
madrileny de Sant Sebastián de los Reyes. En 1977 fou
secretari de la CNT
asturiana i assistí a diversos plens nacionals de regionals.
També en aquest
1977 jugà un paper clau en la vaga de la
construcció asturiana, que afectà
30.000 famílies durant cent dies. Després de
divisió produïda en el V Congrés
de la CNT, s'arrenglerà amb els escindits i va ser nomenat,
en el Ple del 13 de
març de 1982 celebrat a Gijón
(Astúries, Espanya), secretari del Comitè
Regional de la CNT asturiana. Va fer costat l'alcaldia de
Gijón encapçalada per
José Manuel Palacio Álvarez (1979-1987), per la
Federació Socialista Asturiana
(FSA) del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), en la qual fins i
tot
s'integrà. L'agost de 1988 va ser reelegit secretari
regional de la Confederació
General del Treball (CGT) d'Astúries, càrrec que
mantingué fins 1991, quan va
ser substituït per Mariano Rodríguez. En els anys
noranta formà part d'Unidad
Gijonesa (UG), partit pel qual es va presentar a les eleccions
municipals de
1995 i autonòmiques de 1999. Formà part per la
CGT del comitè d'empresa
d'ENSIDESA, empresa en la qual es va jubilar.
Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques, com ara Acción
Libertaria i Sindicalismo.
Eduardo Prieto Marcos va morir, després de patir una llarga
malaltia, el 20 de
desembre de 2016 a Gijón (Astúries, Espanya) i va
ser incinerat dos dies
després al Tanatori de Cabueñes d'aquesta
població. En 2018 son fill José
Manuel Prieto Carril publicà la biografia Eduardo
Prieto. Retazos de un sindicalista, en la historia reciente de la
Asturias
libertaria. Eduardo Prieto Marcos (1929-2016)
Defuncions
Necrològica de Lluís Aldana Compta publicada en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 12 de juny de 1938 - Lluís Aldana Compta:
El 6 d'abril de 1938 cau abatut a
Castelló de Farfanya (La Noguera, Catalunya)
l'anarcosindicalista Lluís Aldana
Compta. Havia nascut el 12 de febrer de 1914 a Madrid (Espanya). En
1931
s'afilià a la Secció de Barbers del Sindicat
d'Higiene de Barcelona (Catalunya)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on
ocupà càrrecs de
responsabilitat en la junta del seu sindicat en diferents ocasions.
Després
d'haver participat en els combats de juliol de 1936 contra l'aixecament
feixista, fou voluntari en la «Columna Durruti». El
juliol de 1937, després de
la militarització de les milícies, va ser nomenat
comissari de Companyia, i
posteriorment de Batalló, del 546 Batalló de la
137 Brigada Mixta de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola, amb el qual
lluità en diferents combats
al front d'Aragó (Las Crucetas, Paleñino, Tamarit
de Llitera, Castelló de
Farfanya i Alfarràs). Lluís Aldana Compta va
morir en acció de guerra el 6
d'abril –algunes fonts citen el 8 d'abril– de 1938
a Castelló de Farfanya (La
Noguera, Catalunya). ***
Notícia de l'expulsió de Raoul Paponneau apareguda en el periòdic Le Travailleur de Lot-et-Garonne del 17 de juliol de 1926 - Raoul Paponneau:
El
6 d'abril de 1967 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista, i
després comunista, Raoul Paponneau. Havia nascut el 31 de
desembre de 1893 a Marmanda (Aquitània, Occitània). Era
fill de Pierre Charles Eloi Paponneau,
empleat en dels Ferrocarrils del Migdia, i de Françoise
Noëmi Busquet,
domèstica, residents a Bordeus (Aquitània,
Occitània). Electricista de professió,
milità abans de la Gran Guerra en el grup anarquista de Bordeus.
Instal·lat a
Marmanda, a partir dels anys vint s'acostà al Partit Comunista -
Secció
Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC), però mantenint
contactes amb
el moviment llibertari. El gener de 1922 ja era secretari de la
Secció Comunista
de Marmande i com a tal parlà el 29 de gener, juntament amb el
secretari
federal del Partit, en un míting celebrat a Vilanuèva de
Duràs (Aquitània,
Occitània). El 20 de febrer de 1922 organitzà una
conferència de Maurice
Pfister (Fister), de la Unió Anarquista (UA), de gira propagandística
per la regió. Membre de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) de
Marmande, va ser un dels organitzadors el març de 1922 de la Secció de Layrac
(Aquitània, Occitània) d'aquesta organització. Des de 1924 fou membre del
comitè de redacció del periòdic comunista Le Travailleur de Lot-et-Garonne
i va ser un dels signants de «Le paysan révolté». S'encarregà de la corresponsalia
de la edició regional de L'Humanité.
Segons la Prefectura de Policia,
era un militant força influent i fou membre del Consell Federal;
no obstant
això, va ser marginat, per mor de les divergències amb
Jean Renaud, per a les
eleccions legislatives de 1924. En aquesta època vivia a Melhan
(Aquitània,
Occitània). Henri Thoumazeau el substituí en la
secretaria de la Secció Comunista
de Marmanda. El 20 de juny de 1926 va ser expulsat del PC-SFIC per la
seva
«actitud anticomunista». La seva repercussió
política minvà un cop jubilat. Sa companya fou
François Julia Bonnemaison.
Raoul Paponneau va morir el 6 d'abril de 1967 a l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Oriol Solé Sugranyes detingut pels gendarmes després de fugar-se de la pesó de Perpinyà -
Oriol Solé Sugranyes: El 6 d'abril de 1976
mor al
bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra)
l'activista revolucionari català d'ideologia marxista
radical i anarquista que
va formar part del Movimento Ibérico de
Liberación (MIL) de tendència
llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor.
Havia nascut el 4 de gener de
1948 a Barcelona (Catalunya). Nascut en una família
benestant d'11 germans, era fill de Lluís Solé
Sabarís, geòleg, geògraf i pedagog, i
de
Concepció Sugranyes de Franch. De professió
tipògraf, havia militat en el
Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de
Barcelona (SDEUB). Quan
el 9 de març de 1966 es va celebrar l'Assemblea constitutiva
de l'SDEUB al saló
d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià, la policia,
després
d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part dels 500 assistents,
entre
ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després,
però l'acció policíaca
va passar a la història de l'antifranquisme amb el
nom de «la
Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts
Comunistes de Catalunya
(JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya
Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i
condemnat
a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic
(TOP), sota l'acusació de
propaganda il·legal i associació
il·lícita, purgant la pena a Jaén.
Quan va
sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué
hacer? i
posteriorment va col·laborar en la revista Nuestra Clase,
portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar
ideològicament
cap a posicions lligades a l'autonomia obrera i a l'anarquisme i va
entrar en
contacte amb els grups més radicals del moviment obrer de
començaments dels
anys setanta. En aquesta època es relaciona amb els obrers
José Antonio Díaz i
Manolo Murcia, que procedia de la JOC; ambdós havien
protagonitzat l'escissió
en Comissions Obreres i van ser els impulsors de les Plataformes, per
convertir-se més tard en el nucli obrer d'enllaç
amb el MIL. El setembre de
1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la seva
participació en un
acte de protesta contra l'anomenat «Procés de
Burgos», acte que es va celebrar
al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va militar en els cercles
llibertaris espanyols i portuguesos de l'emigració, i va
col·laborar en la
constitució del MIL, després d'entrar en contacte
amb els joves llibertaris
francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan, aquest
últim fundador del
grup Action Directe. El 25 de març de 1971 va ser detingut
per la policia quan
intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i Vicente
Sánchez amb un
cotxe robat; portaven una pistola automàtica i propaganda
del MIL (l'edició
impresa a Tolosa de Boicot
elecciones sindicales).
Oriol fou condemnat a
nou mesos i empresonat a França; pogué fugir de
la presó de Perpinyà l'agost de
1971, però serà capturat a prop de la frontera
espanyola i ja no sortirà de la
garjola fins al juny 1972. El setembre de 1973 va tornar a ser detingut
juntament amb Josep Lluís Pons Llobet després
d'atracar una sucursal de «La
Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24 de juliol de 1974 va ser
condemnat per un
consell de guerra franquista a 48 anys de presó. Tancat a la
presó de Segòvia,
ja no en sortiria fins al 5 d'abril de 1976, quan va participar en
l'espectacular evasió de la citada presó amb un
grup de 29 presos polítics, 24
d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat),
després de cavar un túnel a
través del col·lector d'aigües fecals.
L'endemà de la fugida, a les 11 del matí, fou
mort d'un tret a l'esquena per la
Guàrdia Civil al bosc de Lapirutxi (Burguete, Navarra), quan
intentava arribar
a la frontera francoespanyola; va ser l'únic mort de
l'evasió. L'octubre de
2003 es va restaurar l'estela funerària que recorda aquell
fatídic episodi,
perquè una que hi havia abans havia quedat destrossada pel
pas del temps; s'hi
pot llegir: «Utopia - Llibertat -
Il·lusió - Anarquia - Ideals. Oriol
Solé
Sugranyes (4.1.1948 - 6.4.1976)». El 9 d'abril de 2005 va ser
col·locada una
placa d'homenatge a Capellades (Barcelona), poble d'on era
veí Oriol Solé. Ada Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui, 22-02-06) Sergi Rosés Cordovilla: «La recuperació d'Oriol Solé Sugranyes» (Avui, 12-04-06) ***
Emmett Grogan - Emmett Grogan: El 6 d'abril de 1978 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'activista anarquista Eugene Leo Michael Emmett Grogan, més conegut com Emmett Grogan. Havia nascut el 28 de novembre de 1944 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de fer l'educació secundària a Brooklyn, estudià un any a la Universitat de Duke (Durham, Carolina del Nord, EUA) i més tard, en acabar el servei militar, s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). En la seva autobiografia Ringolevio. A life played for keeps (1972) diu que Kenny Wisdom, el nom que pren a l'obra, va marxar a Europa fugint que la Màfia i que hi restà uns anys, però és una de les seves moltes boutades, per això és difícil de discernir la veritat de la invenció en el seu relat. El setembre de 1966 fundà a San Francisco, amb Peter Coyote, Peter Berg i membres del grup de «teatre de guerrilla» i «improvisacional» San Francisco Mime Troupe del barri de Haigt-Ashbury (Billy Murcott, Roberto La Morticella, Butcher Brooks, etc.), el moviment contracultural llibertari Digger (The Diggers, Els Cavadors), que prendrà el nom «Free City Collective» (Col·lectiu Ciutat Lliure) i «Free Family» (Família Lliure) i que publicarà el periòdic Free City Newsletter. El nom de Diggers l'agafaren el grupuscle cristià revolucionari comunalista creat per Gerrard Winstanley a Anglaterra en 1649. Els diggers van tenir molt de ressò sobretot en el repartiment de menjar als necessitats de la zona de Panhandle, al Golden Gate Park de San Francisco, i ajudaren amb la creació de «Free Stores» (Botigues Lliures) centenars d'adolescents que arribaven a la ciutat sense un cèntim cridats pel somni hippie. Quan a principis de 1968 el col·lectiu Digger es dissolgué, retornà a Nova York, on començà a escriure la seva autobiografia. Casat amb l'actriu quebequesa Louise LaTraverse, hi tingué un fill (Max). En 1977 publicà la novel·la policíaca Final Score. Emmett Grogan va ser trobat mort el 6 d'abril de 1978 en un vagó del metro de Nova York, víctima d'un atac de cor possiblement induït pel seu consum crònic d'heroïna. Amic de Bob Dylan, aquest li dedicà pòstumament l'àlbum Street Legal. ***
Notícia
de la mort de Ferenc Szücs aparaguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'11 de juny de 1979 - Ferenc Szücs: El 6 d'abril de 1979 mor a Budapest (Hongria) l'anarcopacifista Ferenc Szücs, també conegut per les seves transcripció al francès i al castellà François Szücs i Francisco Szucs, respectivament, i que va fer servir diversos pseudònims (Thomas Rezigl, Thomas Razygl, Rezyk, Rezik, etc.). Havia nascut cap el 1909 a Hongria. En 1924 emigrà a París (França) i en els anys trenta milità en la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP). Sota el pseudònim Thomas Rezyk, col·laborà en La Patrie Humaine i en Le Barrage. En aquests anys freqüentà Sébastien Faure, Georges Bidault, Ernest Juin (E. Armand), Fernand Planche i Han Ryner, especialment, i tingué trobades amb Nestor Makhno i Camillo Berneri. El febrer de 1936 retornà a Budapest i perdé el contacte amb els antics companys. A començament de la dècada dels setanta, en reprengué la relació, especialment amb Pierre-Valentin Berthier, qui el va visitar, com també ho va fer Hugo Rolland en 1974. En 1973, en una visita a París per assistir a un congrés anarquista celebrat a Château-du-Loir (País del Loira, França), renovà especialment la seva amistat amb Jeanne Humbert i Robert Jospin. Realitzà nombrosos viatges i mantingué una important correspondència (Félix Álvarez Ferreras, Umberto Marzocchi, José Muñoz Congost, Marie-Christine Mikhaïlo, Pierre-Valentin Berthier, Gaston Leval, Alfred Lepape, Louis Simon, Georges Balkanski, Marcos Alcón Selma, Fuseko Herayami, etc.). Sota el pseudònim de Thomas Rezigl, col·laborà en diferents periòdics llibertaris internacionals, com ara Tierra y Libertad (Mèxic) i Espoir (Tolosa de Llenguadoc), i en les edicions de «La Escuela Moderna» (Calgary). Tot sol i aïllat, cada any Fernand Planche li enviava des de Nova Caledònia un saquet de petxines perquè les pogués vendre i així sobreviure. Durant sa vida no cessà de denunciar el règim comunista i deixà alguns textos inèdits, com ara una història inconclusa d'Hongria des de 1945. Son fill Tommy Szücs, nascut cap el 1953, emigrà a Suïssa i cap el 1975 al Canadà, i modificà el seu llinatge per Ryner, en homenatge a Han Ryner. Ferenc Szücs va morir el 6 d'abril de 1979 en un hospital de Budapest (Hongria) després de patir mesos una malaltia que el deixà paralitzat i una intervenció quirúrgica. ***
Necrològica
de Víctor Santidrián García apareguda
en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
juny de 1994 - Víctor
Santidrián García:
El 6 d'abril
de
1994 mor a Hendaia (Lapurdi, País Basc)
l'anarquista i anarcosindicalista Víctor
Santidrián García. Havia nascut el 26 d'agost de
1904 –algunes fonts citen
erròniament 1905– a Padilla de Abajo (Burgos,
Castella,
Espanya). Sos pares es deien Pabrlo
Santidrián i Saturnina García. Emigrà
amb sa
família a
Reinosa (Cantàbria, Espanya) i molt jove s'afilià
a la Confederació Nacional
del Treball (CNT), guanyant-se la vida fent de paleta. Més
tard s'instal·là a
Mataporquera (Valdeolea, Cantàbria, Espanya), on
conegué sa futura companya,
Felicidad González, amb qui tingué tres filles i
un fill. Quan el cop militar
feixista de juliol de 1936 es trobava hospitalitzat arran d'una
operació
d'úlcera, fet pel qual no es va poder enrolar com a
milicià. Quan la caiguda del
front nord durant la tardor de 1937, aconseguí ser evacuat
per mar i arribar a
Barcelona (Catalunya), on s'integrà en una unitat militar
controlada per la
CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i fou internat en
diversos camps de concentració. Entretant, sa companya, que
no pogué passar a
França, va ser detinguda i empresonada durant sis anys a
Pamplona (Navarra) i
no pogué creuar els Pirineus amb sos infants fins a
començaments de 1950.
Després de la II Guerra Mundial, Santidrián
s'instal·là a Solhac (Llenguadoc,
Occitània), on fou un dels organitzadors de la
Federació Local de la CNT. En
1947 fou delegat de Solhac al Congrés de la CNT i del
Moviment Llibertari Espanyol
(MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. En 1960
s'instal·là amb sa família
a Vilhèra (Aquitània, Occitània), on
continuà militant en la CNT local, en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA). Amb la jubilació es consagrà a la seva
passió, l'escultura i l'Art Brut,
adornant el seu domicili del carrer Paul Toulet de Vilhèra
amb nombroses
escultures de ciment ornamentades amb petxines, molt visitades pels
turistes i
que cridaren l'atenció de diversos mitjans de
comunicació. A partir de 1980
quedà paralitzat de les cames i en 1986 morí sa
companya. Es traslladà a viure
amb una de ses filles a Hendaia. Víctor
Santidrián García va morir el 6 d'abril
–algunes fonts citen erròniament el 4
d'abril– de
1994 al seu domicili d'Hendaia (Lapurdi, País Basc). ***
Felipe
Díez Sada - Felipe Díez Sada: El 6 d'abril de 2001 mor a Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) el mestre i pintor anarquista i anarcosindicalista Felipe Díez Sada –els llinatges sovint citats de diferents maneres (Díaz, Pada, etc.). Havia nascut el 6 de juny de 1913 a Terrer (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Díez Rebollar, jornaler, i Nicolasa Sada Fuentes. Emigrat a Manresa (Bages, Catalunya), milità en la Junta del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta població. Participà activament en les activitats de l'Ateneu Cultural Popular de Manresa i en 1933 substituí el pedagog anarquista José Alberola Navarro com a mestre i director de la seva Escola Racionalista. El 6 d'octubre de 1934 va ser detingut i l'escola tancada uns mesos. El juliol de 1935 va rebre el títol de mestre a l'Escola Normal del Magisteri Primari de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà milicià en la «Columna Durruti» i passà per les Milícies de la Cultura. Presidí el Consell de la Nova Escola Unificada (CENU) de la delegació comarcal del Bages i entre el 19 d'octubre de 1936 i el 8 de gener de 1937, data en la qual presentà la dimissió, fou regidor del Consell Municipal de Manresa, integrant-se en els departaments de Cultura i de Sanitat. El 7 de novembre de 1936 va ser nomenat president del Departament de Proveïments al Front del Consell Municipal de Manresa. Fou membre del grup anarquista «Silencio», format per militants de la Secció de Mestres del Sindicat de Professions Liberals de la CNT i que a començament de 1937 va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Amb l'ocupació nazi va ser detingut i, després d'un temps en un camp de concentració francès i a l'Stalag IX A de Ziegenhain (Renània-Palatinat, Alemanya), va ser deportat el 26 d'abril de 1941 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.506. Posteriorment va ser enviat a Steyr (Alta Àustria, Àustria) i el 23 de gener de 1945 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), on va romandre fins a l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial s'establí a París (França) i es dedicà a la pintura. A l'exili col·laborà en Hispania, òrgan de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), i en Umbral. Entre l'1 i el 15 de febrer de 1951 participà en la I Exposició de Pintors, Escultors i Ceramistes de l'Associació d'Artistes i Intel·lectuals Espanyols a França que se celebrà a la Galeria La Boétie de París. El 12 d'agost de 1954 adquirí la nacionalitat francesa. Posteriorment muntà un taller a Montalbà del Castell (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), que encara existeix i on es conserva la seva obra, caracteritzada per representar l'«Espanya Negra» (els actes de fe, la massa, les processons, els presos, les prostitutes, les supersticions, les natures mortes, etc.). Algunes de les seves obres van ser censurades a França. En els anys seixanta ja no militava en el moviment llibertari. Fou amic de Pau Casals Defilló i de Pablo Ruiz Picasso. Felipe Díez Sada va morir el 6 d'abril de 2001 a l'Hospital de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França). ---
|
![Josep Viadiu Valls (20 abril 1938) [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/viadiu/viadiu01.jpg "Josep Viadiu Valls (20 abril 1938) [IISH]")
![Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]](http://www.estelnegre.org/documents/michaelis/michaelis21.jpg "Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]")
![[05/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/04]") |
|
![[07/04]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/04]") |
|
|
| Actualització: 12-04-24 |