---

Anarcoefemèrides del 6 de maig

Esdeveniments

Capçalera de "Los Desheredados"

Capçalera de Los Desheredados

- Surt Los Desheredados: El 6 de maig de 1882 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número del setmanari Los Desheredados. Órgano de todos los que aman la verdad y el bien. D'antuvi lligat al Cercle Cooperatiu Recreatiu de Sabadell i a la Federació Local de Societats Obreres, de tendència republicana federal i lliurepensadora, va ser dirigit per l'exsacerdot José Hernández Ardieta, per Enric Trias i pel ceramista republicanofederal anarquitzant Marià Burguès Serra. A partir de juliol de 1884 en fou director el mestre anarquista José López Montegro, el qual li donarà una orientació plenament anarcocol·lectivista. A partir del número 119, del 6 de setembre de 1883, portarà el subtítol «Periódico defensor de la Federació Española de Trabajadores» i a partir del número 131, del 28 de novembre de 1884, el subtítol serà «Periódico anárquico colectivista». En 1883 va tenir lloc la primera vaga a Sabadell («La Vaga de les Set Setmanes»), que acabà amb la intervenció del sometent, la derrota dels vaguistes i el tancament de la seu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), a més de diverses multes a aquest periòdic. Entre juliol i agost de 1883 interrompí la publicació i el març de 1885 López Montenegro va ser detingut. Tingué un marcat caràcter anticlerical i laïcista i alguns articles es publicaren en català. Trobem articles de Teresa Claramunt, Joan Cusidó, Antonio García, Juan Guarro y Elías, Piotr Kropotkin, Fernando Laffont, Anselmo Lorenzo, Baldomero Milà, José Nakens, Navarro Murillo, Federico Oliver, Orfeo, Gabriel Peig i León Tochis, entre d'altres. En sortiren 235 números, l'últim el 26 de novembre de 1886. Reaparegué el 26 d'abril de 1890 i tragué nou números.

***

Capçalera d'"Il Vespro Anarchico"

Capçalera d'Il Vespro Anarchico

- Surt Il Vespro Anarchico: El 6 de maig de 1921 surt a Collesano (Palerm, Sicília) el primer número del periòdic Il Vespro Anarchico. Quindicinale degli anarchici siciliani (El Vespre Anarquista. Quinzenal dels anarquistes sicilians). N'eren responsables i principals redactors Paolo Schicchi, Gabriele Pappalardo, Ruggero Chiarini i Antonino Napolitano, que el dirigí, i hi van col·laborar Ignazio Buttitta, Roberto Elia, Gaspare Cannone, Ilario Margarita, Raffaele Frugis, G. Cianciolo i Gigi Damiani, entre d'altres. Aquesta publicació, partidària del sector antiorganitzador del moviment anarquista, analitzà la pujada del feixisme, denuncià l'autoritarisme de la Unió Soviètica, avisà sobre la creixent influència de la Màfia a Palerm, s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents sicilians i criticà les il·lusions legalistes i parlamentaristes dels socialistes, entre altres temes. Tirava uns 10.000 exemplars. Finalment, després de diverses persecucions i segrests, el 15 d'octubre de 1923 va ser prohibit per ordre directa de Benito Mussolini arran d'un article d'Schicchi que incriminava la magistratura –l'últim número havia sortit el 28 de setembre d'aquell any– i aquest va ser detingut a Collesano i processat per dos delictes, un per vilipendi a la religió i altre per incitació a la desobediència a la llei i a l'odi de classe, però Schicchi va ser absolt de les dues acusacions.

***

Patrulla de Control

Patrulla de Control

- Tercer dia dels Fets de Maig: El dijous 6 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), atenent les indicacions de les organitzacions sindicals, molts treballadors, no implicats ni políticament ni ideològicament amb cap bàndol, van acudir als seus respectius llocs de feina; però, llevat dels establiments de queviures, no es va fer feina a cap banda. Durant les primeres hores del dia la calma va ser total, però devers el migdia es reemprengueren les escaramusses, molt intenses al carrer de les Corts, la Via Laietana, des de la plaça Urquinaona fins a Correus, i a altres zones menys neuràlgiques, però no tant com al llarg dels dies anteriors. Aquest dia es va donar la particularitat de la presència de pacos, tiradors furtius i solitaris, al marge de qualsevol grup ideològic, els quals feien la seva particular i personal guerra aprofitant el desgavell i la confusió general. A tres quarts de cinc de la tarda el president Companys va parlar per la ràdio comunicant a la població que el general Pozas, cap de la Quarta Divisió, concentrava totes les funcions de Defensa a Catalunya, amb la qual cosa reconeixia la pèrdua total del poder militar de la Generalitat. A mitja tarda, a l'edifici de Governació, el nou conseller, Martí Feced, prengué possessió de la Conselleria de Seguretat Interior, en substitució d'Artemi Aiguader. El nou conseller va nomenar director general d'Administració Local Antoni Soler, del seu mateix partit; de fet, serà l'únic nomenament important, perquè tota la resta de poders de la Conselleria havia passat a mans del Govern central. El batlle accidental de Barcelona, Hilari Salvador, va rebre els periodistes a migdia, i sense parlar dels fets esdevinguts, va fer notar simplement «el perfecte funcionament dels serveis sanitaris a l'hora de recollir ferits i cadàvers». La UGT va realitzar aquella tarda una reunió extraordinària i va nomenar nou secretari general a José del Barrio; en aquesta mateixa reunió va acordar expulsar de la UGT els dirigents del POUM: «Considerant que l'anomenat Partit Obrer d'Unificació Marxista ha estat l'organització impulsora del moviment contrarevolucionari d'aquests dies... i tenint en compte també que l'anomenat POUM no s'ha col·locat al costat del Govern legítim de la Generalitat ni ha desautoritzat aquells militants dels seus que participen en el moviment subversiu, el Comitè de Catalunya de la UGT acorda, per unanimitat, que siguin expulsats immediatament de la dita organització sindical tots els dirigents del POUM...». A dos quarts de dotze del vespre, des dels micròfons oficials instal·lats a la Conselleria de Seguretat Interior, es va radiar la següent nota: «Les Patrulles de Control, d'acord amb les organitzacions que les integren, han determinat sumar-se al Govern legítim de la Generalitat i s'han posat a la disposició del delegat del Govern central, tinent coronel Arrando, per actuar segons les seves orientacions i aconseguir el triomf de la causa antifeixista.» Això volia dir que l'única força vertaderament organitzada entre els amotinats, les Patrulles de Control, aquest cos de policia sorgit de la Revolució de juliol, donava la seva acció per vençuda, era més que una adhesió, una rendició –un mes més tard, el 6 de juny, les Patrulles de Control seran definitivament dissoltes.

***

"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)

"Som un grupuscle" (Plaça Denfert-Rochereau. París, 6 de maig de 1968)

- París (06-05-08): El 6 de maig de 1968 gairebé unànimement els 600.000 estudiants de França se sumen a la crida de vaga general. A París, de bon dematí, es produeixen topades entre estudiants i policia. La nit abans, el general De Gaulle havia donat instruccions al ministre de l'Interior, Christian Fouchet: «De cedir, ni parlar-ne.». Per primer cop es difonen pamflets cridant a la solidaritat obrera i s'insisteix força en la formació de Comitès d'Acció. A migdia es realitza un acte a la Facultat de Ciències de Jussieu i a continuació una gran manifestació per la riba dreta del Sena fins a la porta de l'edifici on es troba reunida la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de la Universitat de Nanterre que ha de jutjat Cohn-Bendit i la resta de companys. Els set acusats es presenten davant la Comissió amb el puny alçat i cantant La Internacional. La Comissió es reserva el dret de deliberar a l'endemà. A la tarda, 10.000 estudiants al crit de «Som un grupuscle», arriben al Barri Llatí. La policia intervé provocant les primeres topades violentes, especialment a la plaça Maubert, on l'enfrontament –vertadera guerra de posicions—dura hores. Mitjançant circulars s'explica la tàctica de defensa contra la policia i l'estratègia general de les manifestacions, que resulta de gran eficàcia. A les 18.30 hores, després d'una reunió-assemblea a Denfert-Rochereau, una columna, que augmenta sense cessar, arriba fins a Saint-Germain-des-Près, on poden comptar-se uns 20.000 manifestants. Allà, la policia carrega. Es construeix la primera barricada amb llambordes (pavés) i cotxes capgirats; els manifestants es defensen contra la brutalitat policíaca que utilitza, per primer cop, àcid diluït a les autobombes i gas asfixiant, letal en dosis elevades. Els estudiants aprofiten el seu coneixement del terreny. Disposen d'enllaços motoritzats que controlen els desplaçaments de la policia. A imitació dels estudiants japonesos, adopten el pas gimnàstic acompanyat de crits, que permeten canviar ràpidament de direcció per desorientar l'adversari. Escamots d'estudiants s'organitzen en nombre creixent. S'estableixen cadenes d'aprovisionament de projectils, còctels molotov, etc. La població, solidària amb els estudiants, ofereix tota mena d'ajuda. Enfront de l'eficàcia d'aquests mètodes, la policia es veu desbordada i impotent. Cap al tard, Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, mitjançant un missatge radiofònic, insisteix que l'agitació que sacseja París no té res a veure amb el que va passar a Berlín, Roma o Madrid. Mentrestant, continuen els combats: els ferits oficialment sumen 805 i més de 400 detinguts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Juan Serrano Oteiza

Juan Serrano Oteiza

- Juan Serrano Oteiza: El 6 de maig de 1837 neix a Madrid (Espanya) el propagandista anarquista Juan Serrano Oteiza. Ventaller de professió, com son pare, va arribar a ser jurista, encara que no es segur que fos notari com afirmen molts. Ben aviat es va dedicar a la literatura de combat i va participar en moviments subversius, com ara la perseguida societat «La Velada» i els disturbis de 1866, que el van portar al bandejament (València i Barcelona). Sembla que va començar lluitant en les files republicanes federals abans de passar-se a l'anarquisme i va ser secretari del Foment de les Arts en 1865. Va ingressar en 1869 en la Federació madrilenya de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on va defensar les tesis bakuninistes. En 1872, amb González Morago i altres, va fundar El Condenado i més tard va crear a Madrid El Orden. Va exercir una enorme influència sobre el marit de sa filla Esperanza, Ricardo Mella Cea. Entre 1882 i 1885 va representar la Federació madrilenya en diversos congressos (Sevilla, Madrid, València), destacant la seva presència en el de 1882 on va defensar el col·lectivisme i el legalisme enfront de l'anarcocomunisme extremista andalús. Va escriure molt, sobretot teatre, i va ser el promotor de la Revista Social, vertader portaveu de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), des del 1881, mantenint les tesis favorables al manteniment de l'organització obrera en la legalitat, fins al 1884 quan el periòdic va passar a Sans per les discrepàncies entre Serrano i Francesc Tomàs i Oliver, per una banda, i Pedrote i Daza per altra. Segons Serrano la societat futura havia de fundar-se en la autonomia, el pacte, la federació i la propietat col·lectiva. Va col·laborar en la premsa literària, jurídica i llibertària, com ara Anuario del Legislador Español, El Condenado, La Fraternidad, Gaceta de Registradores y Notarios, El Orden, Revista general de legislación y jurisprudencia, La Silba, La Voz de la Juventud –que dirigí–, etc. És autor de Cuadros sociales, Cupido sin alas, Dos mujeres –comèdia estrenada a Úbeda–, Historia de unas mujeres, Miserias de la riqueza, Odios políticos, El poeta y el mundo, La Quinta, Quien bien te quiere, El problema constituyente (1873), El pecado de Caín (1878), Diccionario de la jurisprudencia administrativa, hipotecaria y notarial (1880), Almanaque para 1883. Biblioteca del proletariado (1882), Moral del progreso o la religión natural (1884), Pensativo (1885), etc. Juan Serrano Oteiza va morir el 26 de març de 1886 a Madrid (Espanya).

***

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim "L'Indépendent Rémois" del 15 de gener de 1901

Notícia de la defunció d'Alcide Gabreau apareguda en el diari de Reim L'Indépendent Rémois del 15 de gener de 1901

- Alcide Gabreau: El 6 de maig de 1854 neix a Hauviné (Ardenes, França) l'anarquista Alcide Anselme Gabreau. Sos pares es deien Anselme Alphonse Gabreau, teixidor, i Marie Catherine Belsamie Simon, modista. Es guanyà la vida treballant de sabater a domicili i llogant habitacions moblades a Reims. La policia el controlà com a assistent a les reunions anarquistes. El 10 d'abril de 1891 allotjà a casa seva, al número 28 del carrer Telliers de Reims, el conferenciant anarquista Auguste Courtois (Liard-Coutois) i l'insubmís llibertari Boutrois (Pas d'errour), membre de la redacció de Le Père Peinard; va inscriure el primer, però no va registrar el segon i va ser processat per no haver enviat la notificació de Courtois a la Prefectura de Policia i haver negligit d'inscriure Boutrois. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 29 de març de 1892. El 17 de febrer de 1894 rebé la visita de l'anarquista Paul Eugène Demazure, de qui es queixà de no haver rebut els cartells i fullets anarquistes que havia demanat. Segons la policia, després cessà de freqüentar les reunions anarquistes i els antics companys. A principis de segle va ser proposat per a esborrat de la llista d'anarquistes a controlar. Estava casat amb Marie Françoise Stéphanie Thilloy, amb qui tingué dos infants. Membre de la Magistratura del Treball al final de sa vida, Alcide Gabreau va morir el 12 de gener de 1901 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Retrat de Giuseppe Scarlatti

Retrat de Giuseppe Scarlatti

- Giuseppe Scarlatti: El 6 de maig de 1854 neix el pagès anarquista i internacionalista Giuseppe Scarlatti. Membre de l'Associació Internacional del Treball (AIT) bakuninista, en 1878 fou detingut i jutjat per «conspiració» l'any següent amb altres internacionalistes, com ara Francesco Pezzi,  restant empresonat fins al gener de 1880. En 1904 creà, amb el suport de Maria Luisa Minguzzi, Francesco Pezzi i altres, el Comitè de Socors a les Víctimes Polítiques, organització que funcionà fins al 1906. En 1909 publicà a Florència el llibre L'Internazionale dei lavoratori e l'agitatore Carlo Cafiero. Reminiscenze storico-sociali del contadino G. Scarlatti ex galeotto politico, amb un prefaci de Francesco Saverio Merlino. Giuseppe Scarlatti va morir el 30 de gener de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Charlotte Wilson (ca. 1974)

Charlotte Wilson (ca. 1874)

- Charlotte Wilson: El 6 de maig de 1854 neix a Kemerton (Worcestershire, Anglaterra) la fabiana, anarquista i feminista Charlotte Mary Martin, més coneguda com Charlotte Wilson. Filla única d'una família benestant, sos pares es deien Robert Spencer Martin, metge membre del Col·legi Reial de Cirurgians d'Anglaterra, i Clementina Susannah Davies, nascuda en una influent família evangèlica. Educada a casa, quan tenia 15 anys va ser enviat durant tres anys en règim d'internat al «Cheltenham Ladies' College» de Chelternham (Gloucestershire, Anglaterra), on va rebre una exquisida educació. En 1873 entrà a estudiar al «Newnham College», centre d'ensenyament superior per a dones de la Universitat de Cambridge, a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), fundat dos anys abans, formant part així de les primeres angleses que pogueren accedir als estudis universitaris. Va ser en aquests anys en els quals va descobrir les idees progressistes, que li van fer abandonar definitivament la religió, encara que mai no va abandonar els valors evangèlics que li van ser conculcats en la seva infància (amor al proïsme, caritat, vida virtuosa, servei a la comunitat, etc.). El 21 de setembre de 1876 es casà amb son cossí Arthur Wilson, agent de borsa, i la parella s'instal·là al barri benestant d'Hampstead de Londres (Anglaterra), on ella es consagrà a les obres de caritat i activitats educatives. En 1883 es va veure molt afectada per l'anomenat «Procés dels 66», causa judicial que va implicar el processament de 66 anarquistes a Lió (Forez, Arpitània), que li va permetre conèixer el pensament de Piotr Kropotkin, un dels jutjats. Aquest mateix any es va definir com a «socialista anarquista», destacant del seu socialisme llibertari, a més dels aspectes polítics i econòmics, la dimensió ètica. En 1884 la parella decidí deixar de banda la vida burgesa que portava i adoptar una «vida simple», instal·lant-se en una casa de camp, Wyldes Farm, al barri de Barnet de Londres (Anglaterra), on portaren una mena de vida molt austera en tots els sentits (habitatge, roba, règim alimentari, maneres, etc.), com a primera passa per a una reforma moral imprescindible cap el socialisme. En 1884 s'integrà en la «Fabian Society» (FS, Societat Fabiana) i en la «Social Democratic Federation» (SDF, Federació Social-Demòcrata), els dos principals grups de l'anomenada «renovació socialista». El desembre de 1884 entrà a formar part del comitè executiu de l'FS, on va ser la seva ànima amb Edith Nesbit. Entre 1884 i 1886 participà activament en els debats doctrinals i sobre estratègia que es donaren en el si del fabianisme, defensant la tendència anarquista. En 1886 redactà la part sobre anarquisme del quart fullet de l'FS (Fabian Tracts, Nº 4. What Socialism Is). El seu socialisme anarquista s'oposava a la tendència anarcocol·lectivista, que considerava com al «somni d'una regulació científica de la indústria», i advocava per una «espontaneïtat» en l'organització social que lluités contra les tendències opressives de tota autoritat reguladora. Va crear, amb Emma Brooke, l'«Hampstead Historic Society» (Societat Històrica d'Hampstead), amb la finalitat d'estudiar les obres de Karl Marx, aleshores mal coneguda al Regne Unit, i de Pierre-Joseph Proudhon, participant en els debats radicals i socialistes de diverses tendències, sobretot els fabians (Edith Nesbit, George Bernard Shaw, Beatrice Webb, Sidney Webb, etc.), però també representants de l'economia neoclàssica d'aleshores (Francis Ysidro Edgeworth, etc.) i intel·lectuals en general (Belfort Bax, Annie Besant, Hubert Bland, Ford Madox Brown, Edward Carpenter, Havelock Ellis, Frank Podmore, Edward Pease, Syney Olivier, Karl Pearson, Olive Schreiner, Graham Wallas, etc.). L'abril de 1887 dimití de comitè executiu de l'SF, quan aquesta organització es decidí pel socialisme col·lectivista, i els fabians es decantaren per l'estratègia parlamentària («gradualisme»), deixant de banda la via revolucionària. Fora de l'SF, es consagrà al moviment anarquista i amb Agnes Herny participà en les activitats de les comunitats de refugiats polítics de tots els països establerta a Londres. Va ser una de les primeres a comentar el treball del nihilista i populista rus Serguéi Mijáilovich Kravchinski (Serguéi Stepniak), fent d'intermediària entre els exiliats antitsaristes i els seus defensors sorgits en els cercles progressistes londinencs. Amb Karl Pearson, Serguéi Stepniak i Wilfrid Voynich, creà la «Society of Friends of Russian Freedom» (SFRF, Societat d'Amics per a una Rússia Lliure). A partir de març de 1885, amb Henry Seymour, publicà el primer periòdic anarquista d'Anglaterra, The Anarchist, i ambdós fundaren l'«English Anarchist Cicle» (EAC, Cercle Anarquista Anglès). Quan Piotr Kropotkin va sortir de la presó en 1886, el va convidar a instal·lar-se a Londres, però la col·laboració entre Kropotkin, Seymour i Wilson durà poc per qüestions polítiques. Piotr Kropotkin i ella fundaren el «Freedom Group», petit grup d'intel·lectuals anarquistes, acostats a la «Socialist League» (SL, Lliga Socialista) encapçalada per William Morris, que va publicar a partir de 1886 el periòdic Freedom, on ella ocupà les funcions d'editorialista, redactora en cap, editora i tresorera, i on col·laboraren destacats intel·lectuals anarquistes (Jean Grave, Dyer D. Lum, Errico Malatesta, Louise Michel, etc.). En 1888 publicà Work, obra que va ser atribuïda durant molts d'anys a Piotr Kropotkin. En aquests anys va fer nombroses conferències i va publicar fullets defensant els principis llibertaris. En 1893, quan l'onada atemptats anarquistes i la repressió desencadenada, publicà el fullet Anarchism and Outrage. En 1895, per qüestions de salut, dimití del càrrec de redactora en cap de Freedom i es dedicà a activitats militants menys controvertides. En aquesta època funda «Hampstead Heath», grup de protecció de la landa d'Hampstead, i encoratjà les classes obreres i mitjanes a viure plegades al barri d'Hampstead Garden Suburb. En 1906 s'instal·là amb son company a la zona d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra). En aquests anys retornà a la militància llibertària, però des del camp feminista, integrant-se en la «Women's Industrial Council (WIC, Consell de Treballadores Industrials), en la «Women's Local Government Society» i en la «Women's Freedom League». En el anys d'abans de la Gran Guerra jugà un important paper en el moviment feminista internacional i assistí a nombrosos congressos arreu d'Europa. Des de 1908 havia retornat a l'SF i amb Maud Pamber Reeves fundà el «Fabien Women's Grup» (FWG, Grup de Dones Fabianes), del qual assumí la secretaria, i on reivindicà els drets polítics de les dones i el reconeixements dels seus drets socials. Participà en investigacions sobre la situació política i social de les dones angleses, al marge del seu origen social o professional, promogudes pel WIC i l'FWG. Entre 1911 i 1915 de bell nou formà part del comitè executiu de l'SF i en 1911 participà en les negociacions entre aquesta organització i l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent). En 1912 publicà amb Helen Blagg el fullet Women and Prisons. Quan esclatà la Gran Guerra es retirà de la lluita política i participa en obres de beneficència destinades als soldats, fet pel qual va ser condecorada amb la Medalla de l'Ordre de l'Imperi Britànic. En 1932, quan va morir son company, quedà a cura de son nebot i ambdós s'instal·laren als EUA. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques com ara The Anarchist, Fabian Tracts, Freedom, Justice, The Practical Socialist, Present Day, To-Day, etc. Charlotte Wilson va morir el 28 d'abril de 1944 a Irvington-on-Hudson (Nova York, EUA). En 2000 Nicolas Walter va publicar un recull dels seus textos sota el títol Anarchist Essays.

***

Notícia de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 9 de maig de 1891

Notícia de l'expulsió de Jean-Joachim Kreuzfeld apareguda en el periòdic parisenc La Presse del 9 de maig de 1891

- Jean-Joachim Kreuzfeld: El 6 de maig de 1868 neix a Neuhof (Mecklenburg, Confederació d'Alemanya del Nord; actualment Fulda, Hesse, Alemanya) l'anarquista Jean-Joachim Kreuzfeld. Es guanyava la vida fent de terrissaire i de fumista. El març de 1891 va ser arrestat uns dies a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per haver pertorbat una conferència religiosa del pastor antisemita alemany Adolf Stoecker. Arran d'un violent discurs pronunciat durant la manifestació del Primer de Maig de 1891 incitant a la revolta, va ser expulsat del cantó de Ginebra, juntament amb Niquet, Mignot i Mari. L'agost de 1891 arribà a Dijon (Borgonya, França) i mantingué una estreta correspondència amb anarquistes ginebrins destacats. L'abril de 1892 un informe policíac el definia com a «molt perillós» i «a expulsar sense pietat». El maig de 1892 se li va decretar l'expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc "Le Petit Parisien" del 7 de novembre de 1911

Notícia de la detenció de Fernand Julian apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 7 de novembre de 1911

- Fernand Julian: El 6 de maig de 1877 neix a Generargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i cooperativista Fernand Julian. Fill d'una família de calvinistes camisards, son pare (Adrien Auguste Julian), illetrat i obrer agrícola, s'havia passat al catolicisme, encara que estava casat amb una protestant (Marie Anne André). Mosso en una granja, Fernand Julian deixà sa família i, després de treballar en diferents feines, en 1897 entrà com a soldat en el III Regiment de Cavalleria Pesant de Línia acantonat a Niça (País Niçard, Occitània). Suportà de mala manera l'exèrcit, esdevingué antimilitarista i desertà, però l'estiu de 1898 va ser detingut i jutjat en consell de guerra. En 1903 s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) i entrà a fer feina a l'asil d'alienats Saint-Pierre. En aquesta època freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1905 portà la bandera que encapçalà el seguici fúnebre que acompanyà les despulles de Louise Michel fins a l'estació marsellesa. El 20 de març de 1906 es casà amb Clémentine Latrémolière, empleada com ell a l'asil Saint-Pierre, i la parella s'instal·là a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França) i amb tres cunyats treballà per a l'empresa sorrera Léneru. Després, amb un de sos cunyats, marxà cap les Boques del Roine per treballar a Pòrt Sant Loïs (Provença, Occitània) per a l'empresa Bourgeois, membre de la Societat de les Sorreres del Sena. A mitjans de juny de 1908 recol·lectà diners a Pòrt Sant Loïs per als obrers de la sorra de Draveil-Vigneux (Illa de França, França) en vaga. Quan a començament de la tardor de 1908 la feina en la seva obra acabà, retornà a Vigneux i esdevingué, en substitució de Jacques Ribault, secretari de la XXXII Secció del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena. A partir d'abril de 1909 l'agitació obrera es desencadena a Draveil i el 5 de juliol, arran d'una baralla entre vaguistes i esquirols a la pedrera Lavollay, s'interposà i tres dies després va ser detingut amb Édouard Ricordeau sota l'acusació d'haver apallissat un capatàs. De fet, es posà en lloc del seu company Roppart, que corria el risc de ser enviat als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). El 23 de juliol de 1909 va ser condemnat a 12 mesos de presó i son company Ricordeau a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència als departaments francesos del Sena i del Sena i Oise. La pena va ser confirmada el 4 de setembre de 1909 pel Tribunal d'Apel·lació i a ambdós se li va sumar una prohibició de residència de cinc anys. El 6 d'abril de 1910, en sortir de la presó, va ser aclamat per 1.200 obrers. Immediatament va ser nomenat secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i passà a viure a Draveil –la pena de prohibició de residència havia estat suspesa el 5 de març de 1910 per ordre d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès. Quan Joseph Caillaux arribà a la presidència del Consell de Ministres, l'11 de juliol de 1911 reactivà la prohibició de residència i l'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 6 de novembre de 1911 va ser detingut a Viry-Châtillon (Illa de França, França) quan feia costat la vaga dels enguixadors de Sena i Oise i el 24 de novembre va ser condemnat a tres setmanes de presó per «infracció a la prohibició de residència» i a 16 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària», beneficiant-se d'una gràcia el 26 de juliol de 1912. Sense feina, en 1913 creà una petita empresa, «Els Puisatiers Professionnels» (Els Pouaters Professionals), i participà en la fundació de la Ciutat Cooperativa «Paris-Jardin» de Draveil, on es construí ell mateix la seva casa. Durant la Gran Guerra treballà en una fàbrica i en 1915 va ser mobilitzar com a infermer militar a Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1921 participà en la «reconquista revolucionària» de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT), on amb Maurice Forget, ambdós del sector minoritari, van ser elegits membres del comitè de la citada federació. En el congrés de la CGT, celebrat entre el 16 i el 21 de maig de 1921 a Dijon (Borgonya, França), els revolucionaris aconseguiren la majoria i va ser reelegit com a membre de la comissió executiva. El juliol de 1921 representà el Sindicat de Pedraires en Gres de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França) en el Congrés Confederal de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat al Congrés de la CGTU de Saint-Etiève (Arpitània) i s'enquadrà en la tendència de Pierre Besnard. En 1923 encara estava inscrit en el llistat departamental d'anarquistes de Sena i Oise i figurava com a director d'una cooperativa a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). El juny de 1923, quan era secretari del Sindicat de la Construcció de la CGTU, va fer costat la vaga dels terrelloners de l'empresa Jardin, que treballaven en la línia fèrria París-Orleans. En 1927 va caure malalt. Fernand Julian va morir el 10 de desembre de 1927 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França). Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i Fernand Édouard Julian (1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la resistència durant l'ocupació alemanya.

***

Foto policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)

Foto policíaca de Francesc Alabert Berga (1914)

- Francesc Alabert Berga: El 6 de maig de 1884 neix a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Francesc Alabert Berga –a vegades citat el seu primer llinatge com Albert. Sos pares es deien Francesc Alabert i Zoa Berga. Desertor en dues ocasions de l'exèrcit, el 15 d'abril de 1914, des de Pamplona (Navarra), arribà a França. Instal·lat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), treballà de sabater al barri de La Chaussée du Vernet d'aquesta ciutat. El maig de 1916 el seu nom figura com «anarquista militant i antimilitarista» en un informe departamental d'anarquistes establer per la policia ferroviària de fronteres francesa i on es cita que entre els seus amics llibertaris tenia Vert, Berna i Moltó. Retornà a la Península en data indeterminada. L'11 d'octubre de 1934 va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, juntament amb Antonio García Ortega i Máximo Sánchez García, per la sostracció d'armes del Parc d'Artilleria i condemnat a sis mesos i un dia d'arrest per «tinença il·lícita d'armes». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc "Les Temps Nouveaux" del 3 de juny de 1911

Notícia del processament d'Eugénie Attinost publicat en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 de juny de 1911

- Eugénie Attinost: El 6 de maig de 1884 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'antimilitarista i militant anarquista Eugénie Julia Attinost. Era filla natural de la domèstica Ernestine Eugénie Hue i son pare, l'ajustador Jules Léon Victor Attinost, la reconegué dos dies després, essent legitimada pel matrimoni de la parella celebrat el 19 de juliol de 1884 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). En 1898 obtingué una beca de l'Estat per a fer els estudis primaris superiors. El 27 de setembre de 1902 es casà a Puteaux (Illa de França, França) amb Ludovic Mercier, amb qui va tenir una filla cap el 1904 i de qui es va divorciar. Entre 1910 i 1911 fou membre de l Grup d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball. L'octubre de 1910, durant una vaga de serrallers, signà, amb altres companys (Auguste Alignier, Marie Alliot, Édouard Boudot, Fayard, Forget, Henri Louviot i Noblet), un cartell antimilitarista aferrat a Puteaux que reproduïa passatges del Manuel du soldat, de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 va ser processada per «provocació de militars a la desobediència» i jutjada per l'Audiència del Sena amb sos companys i companya, però va ser absolta, mentre Édouard Boudot va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Esdevingué companya d'Édouard Boudot, amb qui visqué entre el gener i l'abril de 1912 a Courbevoie (Illa de França, França). Va escriure un article contra la lluita pel dret al vot de les dones, que va ser publicat en Le Réveil Anarchiste del 16 de maig de 1914. En 1933, ja separada d'Édouard Boudot, vivia al número 33 del carrer Saint-Lambert del XV Districte de París. Segons informes policíacs, havia deixat de militar i freqüentava els bordells. Eugénie Attinost va morir el 17 d'abril de 1969 a la Residència «Champs Fleuris» de Gisors (Alta Normandia, França).

***

François Jouhet

François Jouhet

- François Jouhet: El 6 de maig de 1893 neix a l'Hospici de la Maternitat de Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) l'antimilitarista i anarquista François Jouhet. Sos pares es deien Jean Jouhet, mestre d'obres en la construcció, i Joséphine Alexandrine Trépoz. Es guanyà la vida treballant d'obrer en una fàbrica de trefilatge de diamants. Fitxat com a «anarquista», fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) de Trévoux. Durant la Gran Guerra va ser greument ferit, va perdre l'ús d'un membre i aconseguí una invalidesa del 75 per cent. En 1922 s'instal·là a Lió (Arpitània), on la policia el fitxà com a «propagandista antimilitarista» El desembre de 1930 es casà a Lió i el setembre de 1928 s'establí en una granja aïllada de Murs (Provença, Occitània), on treballà de pagès, criant conills i fent de cisteller. En 1928 fou candidat antiparlamentari a les eleccions legislatives. Inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, el març de 1940 mantingué, segons informes policíacs, correspondència amb un objector de consciència tancat a Avinyó (Provença, Occitània). El maig de 1940, per ordre del prefecte departamental de la Valclusa, va ser internat al camp de concentració de Chabanet, a Privàs (Vivarès, Occitània), del qual fou alliberat el juliol de 1940, però se li va assignar la residència obligatòria vigilada a Murs. Durant la primavera de 1941 va ser esborrat del «Carnet B», ja que segons el prefecte de Valclusa portava una vida tranquil·la i no feia propaganda. Durant l'Ocupació avituallà els grups de la Resistència i del maquis que actuaven per les muntanyes de la zona. En els anys cinquanta estava subscrit a la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Sa companya fou Geneviève Joséphine Valentin, de qui enviudà. François Jouhet va morir el 13 de febrer de 1974 al seu domicili de Murs (Provença, Occitània).

***

Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)

Gustavo Cochet realitzant el retrat de la futura poetessa Beatriz Vignoli (1966)

- Gustavo Cochet: El 6 de maig de 1894 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquesta època Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.

***

Otello Gaggi

Otello Gaggi

- Otello Gaggi: El 6 de maig de 1896 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Otello Gaggi. Sos pares es deien Silvio Gaggi, obrer metal·lúrgic, i Adele Rossi. Tercer fill d'una família de quatre, de ben jove restà orfe de mare i no pogué fer més que els estudis elementals, posant-se a fer feina com a obrer soldador. En 1911 participà en el moviment antimilitarista contrari a l'expedició imperialista de Líbia. Quan esclatà la Gran Guerra, participà en diverses accions antimilitaristes promogudes pel «Comitè de Suport a Augusto Masetti», anarquista antimilitarista aleshores empresonat, promogut per la Lliga Metal·lúrgica i els miners de Castelnuovo dei Sabioni. El desembre de 1915 va ser mobilitzat com a soldat del 35 d'Infanteria i enviat al front, però desertà; detingut, va ser condemnat a dos anys de presó i reenviat el març de 1916 als camps de batalla. Desertà en diferents ocasions, sempre refusant obeir les ordres, i va ser condemnat a un total de 12 anys de presó. L'agost de 1917 va ser expulsat de l'Exèrcit i el febrer de 1919 amnistiat. Un cop lliure retornà a San Giovanni Valdarno, on milità en el Sindicat de Minaires de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i s'integrà en els grups antifeixistes i en els escamots de defensa anarquistes que actuaren durant el «Bienni Roig» (1919-1920). El 23 de març de 1921 a l'avinguda Vittorio Emanuele de San Giovanni Valdarno s'enfrontà amb altres companys contra un escamot feixista del qual feriren nou camises negres i en mataren un. Aquesta acció provocà la insurrecció dels miners de la conca del Val d'Arno, en la qual hi participà, i que implicà la mort de l'enginyer Agostino Longhi. Detingut per aquests fets, va ser inculpat de l'homicidi i d'incendi voluntari. Jutjat amb altres 75 companys, el 14 de juliol de 1923 va ser condemnat per l'Audiència d'Arezzo per «conspiració armada premeditada» a 30 anys de presó, a una forta multa (165,60 lires) i a tres anys de vigilància. Però mentre esperava aquest judici, el 6 de juny de 1921 aconseguí fugir en una evasió en massa de la presó i, després d'un temps de clandestinitat a San Marino, pogué embarcar en un vaixell soviètic i arribar a Odessa (Ucraïna, aleshores una república de l'URSS). El novembre de 1922 va ser detingut a Bakú per motius polítics; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó que purgà a Cheljabinsk. Un cop lliure s'instal·là a Novorossisk amb sa companya Marsaide, ciutadana soviètica i funcionària del Comissariat del Poble per a Afers Exteriors, i sa filla Lilina. Cap al 1928 s'establí a Moscou, on hi residien entre cent i dos-cents refugiats italians, la major part comunistes, i on aconseguí una feina de porter a l'ambaixada de l'Argentina i de l'Uruguai. Constantment vigilat per la policia secreta soviètica, freqüentà el Club Internacional del carrer Petrovka. Sense feina i en situació econòmica desesperada, establí contactes amb l'ambaixada italiana per intentar la repatriació alhora que estudiava fugir cap a la Xina. En 1932 trobà una petita feina a l'Hotel Lux de Moscou. El 16 de gener de 1933 participà en una reunió al marge del Komintern de militants italians refugiats a diverses ciutats (Moscou, Kiev i Odessa) al Club Internacional on va manifestar el seu desig de ser repatriat i el rebuig de prendre la nacionalitat soviètica com havien suggerit alguns companys, com ara Giuseppe Sensi; per aquestes declaracions va ser denunciat per un militant italià al responsable comunista Luigi Longo. En aquesta situació sa companya morí deixant-li sa filla, però aviat es va fer amb una nova companya, N. M. Lakhtina (Tamara), que sembla ser era una agent de la policia política soviètica. La nit del 28 de desembre de 1934 va ser detingut a Moscou amb nou companys italians i un d'altra nacionalitat. El Club Internacional fou clausurat per ser considerat un «cau d'espies». Després de ser interrogat i torturat per agents estalinistes a la comissaria de Lubianka, «confessà» ser membre d'un grup «contrarevolucionari trotskista» i de mantenir correspondència amb anarquistes europeus. Jutjat el 4 de març de 1935 amb altres companys (Bellusich, Bernetich, Biondini, Calligaris i Martelli) per un tribunal militar soviètic, el 3 de gener de 1936 va ser condemnat a tres anys de deportació a Sibèria per «activitats contrarevolucionàries» i traslladat a Iarensk (Arkhànguelsk, Rússia) per treballar en una mina. L'estiu de 1935 el «Comitè Internacional contra la Repressió Antiproletària a Rússia», amb seu a Brussel·les (Bèlgica), engegà una campanya per al seu alliberament i el d'altres deportats (Calligaris, Sandomirski, Askarov, Andreiev, etc) i l'anarcopacifista Hem Day promogué una recaptació de fons per al seu favor i per a les víctimes del comunisme –les autoritats soviètiques li van fer arribar només 10 dòlars. El 15 d'agost de 1936, des del seu aïllament siberià, dirigí una carta a la Secció Italiana de la III Internacional on demanava poder marxar a lluitar a la guerra d'Espanya, sol·licitud que va ser apadrinada des de la Península per Joaquín Ascaso, delegat de milícies a Casp; Emilienne Morin, delegada de la Columna Durruti; i Alfonso de Miguel, delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta sol·licitud mai no va tenir resposta. Després va ser traslladat a Semipalatinsk –actual Semei (Kazahkstan). El 29 de juliol de 1937 va ser novament processat per repartir propaganda antisoviètica als presos i des d'aquest moment se'n deixà de rebre notícies seves. En 1944 Victor Serge dirigí una carta al dirigent comunista Palmiro Togliatti, aleshores ministre de Justícia sense cartera d'Itàlia, demanant per la seva situació, però no aconseguí cap resposta. Molts anys després, amb l'obertura dels arxius soviètics, es va saber que Otello Gaggi va morir el 31 de maig de 1945 al gulag. El 20 de novembre de 1954 la Sala d'Apel·lació de Florència revocà l'ordre de crida i cerca seva ja que els delictes havien prescrit i l'estiu de 1956 va ser «rehabilitat» per les autoritats soviètiques. En 1992 Giorgio Sacchetti publicà Otello Gaggi. Vittima del fascismo dello stalinismo.

Otello Gaggi (1896-1945)

***

Necrològica de Miguel Jiménez-Herrero Gargallo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 15 de febrer de 1983

Necrològica de Miguel Jiménez-Herrero Gargallo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Miguel Jiménez-Herrero Gargallo: El 6 de maig –segons algunes fonts erròniament el 5 d'abril o el 5 de maig– de 1899 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Jiménez-Herrero Gargallo. Sos pares es deien Miguel Jiménez-Herrero i Mónica Gargallo. Impressor de professió, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera formar part del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a Blanes (La Selva, Catalunya) el periòdic El Productor. En 1923 va ser nomenat secretari del Comitè Nacional de la Federació de Grups Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el 24 i el 25 de juliol 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebrada a València (València, País Valencià), on obrí la sessió inaugural presentant un informe de gestió sobre l'activitat reorganitzadora que havia portat ha terme. Entre 1927 i 1928 col·laborà en la revista Prismas, publicada a Besiers (Llenguadoc, Occitània), òrgan oficiós dels anarquistes espanyols establerts a França, i des d'on defensà la necessitat que els anarquistes s'afiliessin a la CNT amb la finalitat d'eliminar el «desviacionisme» sindicalista i anarcosindicalista. El desembre de 1928 fou un dels responsables del grup «Solidaridad», iniciativa engegada per Ángel Pestaña Núñez per tal de reagrupar tots els sectors confederals sense distinció. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad, Prismas, El Productor, El Sembrador, Solidaridad Obrera, El Vidrio, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. En 1935 fou un dels redactors del periòdic barceloní Liberación. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, treballava com a mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri del Carmel de Barcelona. Després marxà cap a Aragó i entre octubre i desembre de 1936 fou conseller d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, i el desembre de 1936 passà a ocupar la secretaria de la Delegació i Presidència del Consell d'Aragó, fins a la seva dissolució manu militari per les tropes de la reacció comunista encapçalades per Enrique Líster Forján el juliol de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí primer a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després a París. A França fou un dels majors representants de la tendència «apolítica» del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, enfrontada a l'anomenada tendència «circumstancialista» o «política». En aquests anys col·laborà en Atalaya, CNT, Espoir, Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill, Miguel Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les Joventuts Llibertàries. Miguel Jiménez-Herrero Gargallo va morir el 13 de gener de 1983 al seu domicili d'Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) d'una crisi cardíaca.

***

Gabriel Buades Pons

Gabriel Buades Pons

- Gabriel Buades Pons: El 6 de maig de 1903 neix a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Era fill d'una família nombrosa pagesa, de can Sot –ell era el tercer de set germans–, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc –una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta –ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure– i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà –fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo– en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta, Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol– de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938). El 20 de febrer de 2020 s'inaugurà a la Sala de Vidre del Claustre de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició «Gabriel Buades i Pons 81903-1938). Compromís llibertari» en la seva memòria.

Gabriel Buades Pons (1903-1938)

***

Alfonso Domínguez Navasal

Alfonso Domínguez Navasal

- Alfonso Domínguez Navasal: El 6 de maig de 1906 neix a Siresa (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso Domínguez Navasal –el segon llinatge també citat Navasol–, que va fer servir el pseudònim Máximo Sirio. Carrabiner de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 col·laborà en Solidaritat Obrera. El març de 1936 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona (Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, es presentà voluntari com a milicià en la «Columna Ortiz». L'agost de 1936 assistí, com a un dels responsables de la «Columna Ortiz», a l'assemblea de milicians celebrat al cinema Goya d'Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Fins al 28 d'agost de 1936 fou delegat del sector d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya), moment en el qual passà al Consell d'Obrers i Soldats. El gener de 1937 era membre de la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de la CNT de Barcelona. En aquesta època, sota el pseudònim Máximo Sirio, col·laborà en Fructidor i en Nuevo Aragón. Fins a febrer de 1937, presidí els Comitès de Carrabiners i posteriorment, fins a desembre d'aquell any, fou comissari de Sanitat de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Fins a maig de 1938, fou membre de la Secció de Coordinació del Comitè Regional de la CNT. Després de passar per l'Estat Major de la 25 Divisió, durant la primavera de 1938 tenia el grau de tinent d'Infanteria de la Secció d'Intel·ligència de l'Estat Major de la 24 Divisió, ambdues divisions comandades per Antonio Ortiz Ramírez, i també era Comissari Sanitari d'aquesta darrera. El 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Valeriano Gordo Pulido, Emilio Máñez Zaragoza, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto Santaflorentina López de Oñate  i Martín Terrer Andrés), passà a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint de la repressió estalinista, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II Buró de la Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i després a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Rodés (Roergue, Guiena, Occitània). Aconseguí emigrar a Llatinoamèrica i en 1943 residia a Panamà (Panamà) i col·laborava en el periòdic Unidad. En 1944 publicà a Bogotà (Colòmbia), on residia, el llibre Hacia la libertad y la luz. Establert a Mèxic, en 1947 militava en el grup anarquista «Salvochea» de la Regional Andalusa i era membre de l'«Agrupació de CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» de l'Interior. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alfonso Domínguez Navasal (1906)

***

Mercier Vega, a la dreta, amb Antonio Giménez, al centre amb un capell, a Siétamo, enquadrats en el Grup Internacional de la Columna Durruti (Fotograma de la pel·lícula "Los Aguiluchos de la FAI")

Mercier Vega, a la dreta, amb Antonio Giménez, al centre amb un capell, a Siétamo, enquadrats en el Grup Internacional de la Columna Durruti (Fotograma de la pel·lícula Los Aguiluchos de la FAI)

- Louis Mercier Vega: El 6 de maig de 1914 neix a Brussel·les (Bèlgica) el militant anarquista i anarcosindicalista, propagandista, periodista i pensador llibertari Charles Cortvrint, més conegut sota els pseudònims Louis Mercier Vega, Luis Mercier Vega, Charles Ridel, Carlo Manni, Santiago Parane i altres. A l'edat de 16 anys va començar a militar en el moviment anarquista belga, després de freqüentar la llibreria de l'anarquista Hem Day, i es va fer insubmís al servei militar de la mà del refractari rus Nicolas Lazarévitx. Instal·lat a París, s'adherirà a la Unió Anarquista, de la qual serà delegat al congrés d'Orleans en 1933. Amb els seus amics de la Joventut Anarquista Comunista, Mercier Vega serà un ardent defensor del comunisme llibertari i de l'organització anarquista. En maig de 1936 va participar en el congrés de Saragossa de la CNT. Partidari del desenvolupament dels grups de fàbrica, serà particularment actiu a la regió parisenca durant les vagues amb ocupació de juny de 1936. Amb Charles Carpentier marxarà el juliol de 1936 a participar en la Revolució espanyola i fundaran el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Aragó, on retrobarà Simone Weil que ja coneixia del moviment d'ocupacions de fàbriques. El 17 d'octubre de 1936, però, a Perdiguero, el seu grup es veurà delmat per la cavalleria marroquina. Escàpols, tornaran a França i organitzaran mítings de suport a l'Espanya revolucionària, però, per mor de diversos desacords sobre el moviment d'ocupacions de fàbriques i sobre la Revolució espanyola, deixaran la Unió Anarquista el novembre de 1937. Louis Mercier Vega marxarà a Bèlgica a finals de 1939, amb Hem Day, i després embarcarà a Anvers cap a Sud-amèrica (Argentina i Xile). Més tard passarà, amb passaport xilè –a nom de Luis Mercier Vega, nascut el 4 de maig de 1914 a Santiago de Xile (Xile), a Brazzaville (Àfrica), on el 26 de juny de 1942 s'enrolarà en les Forces Franceses Lliures. Desmobilitzat l'octubre de 1945, a Grenoble es casarà i esdevindrà redactor de Dauphiné Libéré. De 1946 a 1949 col·laborarà regularment en La Révolution Prolétarienne i en Le Libertaire sota els pseudònims Damashki, Santiago Parane i L'Itinérant. A començaments dels anys 50 s'adherirà als Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura, organització internacional d'intel·lectuals antiautoritaris profundament anticomunista; per mor d'aquest fet tant Santiago Carrillo com Frederica Montseny acusaren Mercier Vega de ser un agent de la CIA. En 1958 crearà la Comissió Internacional d'Enllaç Obrer –xarxa de llibertaris i de sindicalistes revolucionaris del diferents països. A més de col·laborar en la premsa llibertària i en l'edició de nombroses revistes, com ara Révision (1938, amb Marie-Louise Berneri), Aportes (revista trilingüe, de 1966 a 1972), Interrogations (1974), és autor de nombrosos llibres, com ara Les anarchistes face à la technocratie (1950), Pourquoi et comment se bat la Hongrie ouvrière (1957), Présence du syndicalisme libertaire (1958), Cuba, révolution et contre-révolution (1962), Mécanismes du pouvoir en Amérique latine (1967), La technique du contre-Etat: Les guérillas en Amérique du Sud (1968), L'anarchisme hier et aujourd'hui (1970), L'increvable anarchisme (1970), Autopsie de Peron: bilan du péronisme (1974), Les ouvriers de Saint-Nazaire (1976), La chevauchée anonyme (1978), La révolution par l'État (1978), Anarcho-syndicalisme et syndicalisme révolutionnaire (1978), Les nouveaux patrons (1979), En route pour Saragosse avec la colonne Durruti (1997, pòstum), etc. No va ser el mateix després de la mort en 1973 de sa companya de vida i d'acció des de 1953, Eliane Romana Casserini, amb qui vivia al número 7 del carrer Michodière del II Districte de París i després al carrer Valenciennes del X Districte. Louis Mercier Vega va morir, amb el nom de la documentació xilena que havia adquirit l'octubre de 1940 de Luis Mercier Vega, el 20 de novembre de 1977 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) després de suïcidar-se a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Part del seu arxiu radica al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa).

***

Eulàlia (esquerra) i Maria Pajerols Casals

Eulàlia (esquerra) i Maria Pajerols Casals

- Eulàlia Pajerols Casals: El 6 de maig de 1919 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarquista Eulàlia Pajerols Casals, coneguda com Laieta. Era filla dels militants llibertaris Lluís Pajerols Mascorell i Josefa Casals Ballús. Teixidora de professió, ajudà durant la guerra civil en la col·lectivitat i, sense afiliar-se, en les joventuts llibertàries. En 1939, amb sa germana Maria, s'exilià i passà per diversos refugis (Suïssa, Maîche, Besançon) i pel camp de concentració d'Argelers. Davant el risc de ser deportades cap a Alemanya, retornaren a la Península. Patiren repressió a València (València, País Valencià) i finalment s'establiren a les localitats catalanes de Terrassa i Barcelona. S'uní amb el militant anarcosindicalista Emili Vilardaga Peralba, participant en la lluita clandestina antifranquista, especialment amb el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, fins el novembre de 1953, quan passà a França amb la seva gran amiga Antònia Fontanillas Borràs. Eulàlia Pajerols Casals va morir l'1 de gener de 2004 a Dreux (Centre, França).

***

Fermín Pujol Araus després de la batalla de Châtel-sur-Moselle

Fermín Pujol Araus després de la batalla de Châtel-sur-Moselle

- Fermín Pujol Araus: El 6 de maig de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Fermín Manuel José Pujol Araus –algunes fonts citen erròniament com a nom vertader el de José Nadal Artigas. Sos pares es deien Constantino Pujol Alastruey, comerciant de roba a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), i Andrea Araus Ruiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà, a disgust de sa família, en la «Columna Durruti» i després passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on fou responsable polític d'una brigada. En 1937 va ser ferit a Montenegrillo, front de Madrid (Espanya). El 17 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) a França amb la 26 Divisió i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Sis mesos després aconseguí fugir amb son germà Constantino Pujol Araus (Constant) i altres companys. Arribà a Lió (Arpitània) i a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) treballà en una mina de carbó. Quan esclatà la II Guerra Mundial, per evitar ser mobilitzat, embarcà amb alguns companys al Marroc. A Casablanca va ser detingut per les autoritats franceses i obligat a allistar-se en la Legió Estrangera a Algèria. Quan l'armistici del 22 de juny de 1940 es trobava a Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) i, amb altres companys, desertà portant-se l'armament. Després de gairebé un mes fugint i de recórrer 4.000 quilòmetres a peu, a Brazzaville (Congo, Àfrica Equatorial Francesa) s'integrà en l'exèrcit de la França Lliure, amb el qual lluità al Sudan, a Síria, al Líban i sobretot a la batalla de Bir-Hakeim (Líbia) enquadrat en la XIII Brigada Mitja de la Legió Estrangera, on hi havia molts espanyols, destacant-se en la defensa de la retirada del VIII Exèrcit britànic. Després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, desertà i s'integrà en el Cos Franc d'Àfrica, batalló irregular format per 3.000 homes comandat pel coronel Joseph Putz, exmembre de les Brigades Internacionals en la guerra civil espanyola. Entre el desembre de 1942 i el 7 de maig de 1943 combaté contra el Deutsches Afrikakorps (DAK, Cos Alemany d'Àfrica) d'Erwin Rommel a Tunísia. Un cop dissolta la unitat, s'integrà, juntament amb nombrosos espanyols, com a sergent en la III Secció de la II Divisió Blindada (II DB) organitzada pel general Philippe Leclerc de Hauteclocque. Després d'un temps d'instrucció a Sabrata (Líbia) i Témara (Marroc), va ser traslladat a Anglaterra. Participà amb la IX Companyia (La Nueve; de 160 homes, 146 eren exiliats espanyols) de la II DB el 8 d'agost de 1944 en el desembarcament de Normandia i en les lluites durant quatre dies amb la IX Divisió Panzer a Écouché (Normandia, França), on resultà ferit al cap i son germà Constant mort. Posteriorment, el 24 d'agost de 1944, fou dels primers membres de les forces aliades que penetraren amb el capità Raymond Dronne al París insurgent. Més tard va fer la campanya d'Alsàcia –ferit a Châtel-sur-Moselle (Lorena, França)–, amb l'alliberament d'Estrasburg, i d'Alemanya, de Munic (Baviera, Alemanya) fins al «Niu de l'Àguila» d'Adolf Hitler a Berchtesgaden (Baviera, Alemanya). Condecorat amb la Creu de Guerra amb Palmes, el juliol de 1945 va ser desmobilitzat, després d'haver rebutjat anar a lluitar amb la II DB a la guerra d'Indoxina –«Els indoxinesos no m'havien fet res», declarà. Instal·lat a París, treballà a la fàbrica Renaul-Billancourt. Tractat de «poc estranger» per un capatàs, li va trencar una pala al cap; convocat per la direcció, i gràcies a la intervenció d'un cap de personal, exmembre de la II DB, només va ser canviat de taller i continuà durant 30 anys treballant a la casa Renault. Casat amb Amalia Almazán Díaz, amb qui tingué una filla que va morir amb quatre anys, pensà retornar a la Península en 1978, després de la mort del dictador Francisco Franco, però finalment restà a França, ja que l'Espanya d'aleshores res tenia a veure amb l'Espanya que ell havia conegut. Un cop jubilat, s'establí amb sa companya a Argentré (Països del Loira, França). Fermín Pujol Araus va morir el 24 de juny de 1998 al Centre Mèdic de La Fontaine au Bac de Le Bignon-du-Maine (Països del Loira, França). El seu testimoni va ser recollit per Evelyn Mesquida en el llibre La Nueve. Los españoles que liberaron París (2008), posteriorment traduït al francès.

Fermín Pujol Araus (1919-1998)

***

Adela García Murillo (Granada, 1 de maig de 2011)

Adela García Murillo (Granada, 1 de maig de 2011)

- Adela García Murillo: El 6 de maig de 1920 neix a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Adela García Murillo. Sos pares es deien Manuel García i Rosario Murillo. Durant la guerra civil, quan la «Columna Maroto», encapçalada per Francisco Maroto del Ojo, entrà a Güéjar Sierra, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la postguerra, juntament amb son cunyat José Barcojo i altres militants, ajudà la guerrilla llibertària i participà en la reorganització clandestina de la CNT a Granada. Detinguda arran d'una delació, va ser tancada durant 10 anys a la presó de dones. En sortir de la garjola es dedicà a la reorganització confederal a la ciutat de Granada. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reaparició de la CNT granadina. En aquests anys vivia al barri obrer del Zaidín de Granada. Adela García Murillo va morir el 27 de gener de 2012 a l'Hospital Clínic de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Giuseppe Ruzza

Giuseppe Ruzza

- Giuseppe Ruzza: El 6 de maig de 1923 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Ruzza, conegut com Beppe i que va fer servir els pseudònims Vincenzo Della Valle i Ciò Digo. Sos pares es deien Angelo Ruzza i Caterina Vianello. Estudià en un col·legi dirigit per religiosos, però en 1939 va ser expulsat per rebel. En 1940, amb altres joves rebecs d'Adria, fundà el grup antifeixista «Gioventù Italia Libera» (Joventut Itàlia Lliure), que principalment distribueix pamflets i realitza pintades a la ciutat contra Benito Mussolini i el règim feixista. Es guanyava la vida fent de sastre. Durant la primavera de 1943 va ser cridat a files i fou destinat a Ístria. El setembre de 1943 retornà a casa i va ser enrolat per la feixista República Social Italiana (RSI), però es va negar i es va fer partisà, sota el nom de guerra de Ciò Digo, actuant a la província de Udine (Friül). Capturat en data imprecisa, va ser reclòs a la presó «Paolotti» de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Posteriorment va ser traslladat provisionalment a Novara (Piemont, Itàlia) mentre esperava ser enviat a un camp de treball alemany. El juny de 1944, amb dos companys, aconseguí fugir i, després d'alguns dies de viatge, arribà a Borgosesia (Piemont, Itàlia) quan els escamots partisans estaven preparant l'ocupació de tota la Valsesia (Piemont, Itàlia). Integrat en la Brigada Garibaldi «Giuseppe Osella» i després en la Brigada Garibaldi «Strisciante Musati», sempre sota el comandament de Cino Moscatelli, participà en les lluites contra les tropes nazi feixistes, especialment durant la primavera de 1945, quan totes les formacions partisanes de la Valsesia atacaren alhora Varallo, Borgosesia, Romagnano i Fara. El 15 de març de 1945, a Romagnano, lluità contra una guarnició feixista de l'X MAS, que acabà rendint-se. En aquesta època conegué Delfina Stefanuto, correu partisana que actuava a Valsesia i a Valdossola, zones frontereres amb Suïssa utilitzades, fins i tot després de la guerra, per al pas clandestí, que esdevingué sa companya per a la resta de sa vida. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Gattinara (Piemont, Itàlia), on continuà amb la seva feina de sastre i militant en el moviment anarquista. En aquests anys mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Dino Fontana, realitzant un intensa propaganda llibertària a la Valsesia. El juliol de 1948, arran de l'atemptat contra Palmiro Togliatti, ocupà, juntament amb altres anarquistes de la zona, la fàbrica «Ceramica Pozzi» de Gattinara, enfrontant-se, amb les armes a la mà, amb un destacament de carrabiners; per evitar la detenció, fugí a França, amb Giuseppe Marola (Pino Marola), on restà gairebé 40 dies, i un cop es calmà l'ambient retornà a Itàlia. Durant els anys cinquanta fou un dels organitzadors dels campaments anarquistes internacionals, que se celebraren a Bedizzano, Marina di Carrara i Cecina. Entre 1953 i 1954 imprimí i distribuí el periòdic anarquista ciclostilat Voce Anarchica. Per la seva intensa tasca llibertària va ser posat sota vigilància com a «individu perillós per a l'ordre democràtic de l'Estat» i el 10 de febrer de 1953 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) a nou mesos de reclusió militar per «instigació pública contínua de militars a la desobediència a les lleis». El 27 de juny de 1953 va ser multat per un jutge de Vercelli (Piemont, Itàlia) a 1.000 lires per haver distribuït un periòdic sense peu d'impremta. Entre el 28 i el 29 de juny de 1953 assistí, en representació del grup anarquista de Gattinara, al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). Entre 1954 i 1955 va ser condemnat en diverses ocasions per haver distribuït manifests sense autorització, per repartir premsa clandestina i per insultar a les Forces Armades. També va ser detingut en diverses ocasions per activitats de contraban a la zona fronterera amb Suïssa. Va fer costat sa companya quan ocupà la fàbrica tèxtil on treballava i de la qual havia estat acomiadada per haver difós entre els obrers la notícia d'una imminent reestructuració de l'empresa i la consegüent reducció de plantilla entre els treballadors empleats. Solidari amb la lluita dels anarquistes espanyols contra el règim de Francisco Franco, el 15 de gener de 1957 va ser detingut sota la sospita d'haver participat en un robatori a un banc de Villanova Monferrato (Piemont, Itàlia) per part d'aquests exiliats espanyols per al finançament de les seves activitats i per aquest motiu, el 12 d'abril de 1960, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Torí (Piemont, Itàlia) a quatre anys i sis mesos de reclusió i a pagar una multa de 110.000 lires. Un cop lliure l'abril de 1964, retornà a Gattinara i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquista a través de la premsa. El setembre de 1968 assistí al Congrés Internacional de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI. El març de 1969 va ser detingut sota l'acusació d'haver organitzat i instigat un atemptat, comès per un grup de joves anarquistes, contra la prefectura de policia de Vercelli (Piemont, Itàlia). L'octubre de 1978 engegà la publicació, sempre en ciclostil, del periòdic L'Agitatore, especialitzat en la contrainformació sobre les presons i en solidaritat amb els companys detinguts; aquesta publicació passà a ser editada pel Cercle Llibertari «L. A. Scribante» de Gattinara, que havia creat amb sa companya, quan, el 17 de setembre de 1983, va ser detingut, juntament amb Delfina, sota la imputació de «participació en la banda armada denominada Comunisti Organizzati per la Liberazione Proletaria» (COLP, Comunistes Organitzats per l'Alliberament Proletari), per haver «organitzat una vasta xarxa de vincles subversius», especialment amb els grups Prima Linea, Autonomia Operaia i Azione Rivoluzionaria, i per haver «utilitzat la seva màquina d'escriure per a fer un pamflet de caràcter subversiu». Malgrat la seva avançada edat i la precarietat de la seva salut, ambdós van ser empresonats a l'espera de judici i ell només va ser alliberat el juliol de 1984, quan la detenció va ser substituïda per arrest domiciliari. El 24 d'octubre de 1984, l'Audiència de Torí l'absolgué per manca de proves, però sa companya Delfina Stefanuto va ser condemnada a tres anys i sis mesos de presó, sentència que va ser substituïda per arrest domiciliari. Giuseppe Ruzza va morir el 2 de gener de 2003 a Gattinara (Piemont, Itàlia).

***

Paul Zilsel, amb el micròfon, en una acció a la Case Western Reserve University de Cleveland (Ohio, EUA) en 1969

Paul Zilsel, amb el micròfon, en una acció a la Case Western Reserve University de Cleveland (Ohio, EUA) en 1969

- Paul Zilsel: El 6 de maig de 1923 neix a Viena (Àustria) el físic teòric, d'antuvi comunista, i, més tard, militant anarquista i pacifista Paul Rudolph Zilsel. Son pare, Edgar Zilsel, va ser un reconegut historiador i sociòleg de la ciència, membre del Cercle de Viena i professor de la Universitat Popular de la capital austríaca; sa mare, Ella, ensenyava anglès i literatura alemanya. En 1938, quan l'anexió nazi del país, fou enviat al Regne Unit amb altres infants i joves jueus. Finalment, ell i sos pares aconseguiren en 1939 l'estatut de refugiats polítics als Estats Units, però la resta de sa família fou assassinada a la Xoà. Després d'obtenir la llicenciatura al College of Charleston (Carolina del Sud, EUA) i de fer un màster a Wisconsin, en 1948 es doctorà en física teòrica a la Universitat de Yale (New Haven, Connecticut, EUA) i ensenyà durant molts d'anys a diferents universitats i institucions científiques (EUA, Canadà i Israel); amb el temps, la seva teoria sobre l'heli superfluid i la teoria de partícules assolí gran reputació. Amb altres estudiants i professors (Byron Thorwell Darling, Paul Zilsel, Daniel Fine, Theodore S. Polumbaum, Arthur L. Levy, Harold T. Woerner, Jr., etc.) formà un grup comunista que actuava a la Universitat de Yale. Activista social valent, durant els anys del maccarthisme i la «cacera de bruixes» es va negar a declarar davant el House Un-American Activities Committee (HUAC, Comitè d'Activitats Antinord-americanes), presentant els seus arguments de defensa de manera contundent. Va ser catalogat per les autoritats nord-americanes com a membre del Communist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA) i del Socialist Workers Party (SWP, Partit Socialista dels Treballadors). Durant els anys de les lluites civils i les manifestacions contra les guerres colonials nord-americanes, va ser detingut en nombroses ocasions. Més tard es decantà pel pensament anarquista i fou militant dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i del United Front for Political Defense(UFPD, Front Unit per a la Defensa Política). Com a pacifista milità en la International Jewish Peace Union (IJPU, Unió Internacional Pacifista Jueva) i formà part diferents Equips de Manteniment de la Pau que viatjaven als països en conflicte per apaivagar les tensions, especialment a Palestina, mantenint sempre una posició força crítica amb la Seattle Jewish Federation (SJF, Federació Jueva de Seattle), partidària de l'ocupació israeliana de Palestina. Va fer costat The George Jackson Brigade, grup revolucionari que actuava a Seattle (Washington, EUA) i que prengué el seu nom en homenatge a George Jackson, membre dels Black Panther (Panteres Negres) empresonat. Promotor de diferents iniciatives referents al món del llibre (Red & Black Books, Books-to-Prisoners Project, etc.), el 30 de juliol de 1973 cofundà a Seattle amb altres militants (Bruce Huebel, Jo Maynes, Ruth Sabiers, Mark Kent, etc.) la llibreria llibertària Left Bank Books (Banc de Llibres Esquerrans). Políglota, a més de la física va saber gaudir d'altres disciplines (música, art, literatura, etc.). En 1998, arran d'un traumatisme cranial greu del qual mai no es va recuperar, s'instal·là a Gibsons. Paul Zilsel va morir el 27 de maig de 2006 a Gibsons (Colúmbia Britànica, Canadà).

Paul Zilsel (1923-2006)

***

Ludovic Marcos

Ludovic Marcos

- Ludovic Marcos: El 6 de maig de 1951 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista, francmaçó i historiador de la maçoneria Lucinia Marcos, més conegut com Ludovic Marcos o simplement com Ludo. Fill d'una família de militants llibertaris espanyols exiliats, sos pares es deien Volga Marcos Calvo i Maria Verges. Durant la seva etapa escolar canvià el nom de Lucinia a Ludovic. El 24 de maig de 1969 es casà a Rueil-Malmaison (Illa de França, França) amb Chantal Yvonne Andrée Boucher. A començament dels anys setanta fou un dels animadors de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) del departament d'Alts del Sena (Illa de França, França) i del grup de Nanterre (Illa de França, França). També fou un dels responsables de la Unió Departamental de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Fou delegat en diferents congressos i plens de l'ORA i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Front Libertaire, de la qual sa companya Chantal Boucher fou una de les administradores després d'haver substituït en el càrrec Daniel Weinberger el març de 1972. En 1974 s'instal·là amb sa companya a Sant Marçal (Llenguadoc, Occitània) i milità en el grup de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de l'ORA. Posteriorment va ser elegit alcalde de Sant Marçal i abandonà la militància. En aquesta època aprengué l'ofici de paleta enrajolador i treballà en el sector de la construcció. En 1980 freqüentà «L'Espace du Possible», comunitat experimental propera a Royan (Poitou-Charentes, França). Posteriorment s'establí a Nantes (Bretanya), on reprengué els estudis. Llicenciat en història, va ser nomenat professor agregat d'aquesta disciplina i exercí fins el 2013 a l'Institut Clemenceau de Nantes. El 6 de gener de 1982 es divorcià de Chantal Boucher i el 10 de setembre de 1986 es casà a Nantes amb Nicole Madeleine Marie Morvan. El 13 de maig de 1982 s'inicià en la francmaçoneria en la lògia parisenca «La Pierre Angulaire» i a Nantes s'integrà en la lògia «Des Arts et de l'Amitié». Va participar en la creació de tallers, va fer conferències, va comissionar exposicions i va escriure llibres històrics sobre el Ritus Francès maçònic. A partir de 1997 assumí el càrrec de conservador del Museu de la Francmaçoneria de París del Gran Orient de França, destacant els seus valors pedagògics. Entre 1998 i 1999 va ser Gran Mestre Adjunt del Gran Orient de França. Participà activament en el revifament de les «Ordres de Saviesa» del Ritus Francès i en 1999 fou un dels principals integradors del Ritus de Memphis-Misraïm en el Gran Orient de França. Entre les seves obres podem destacar Splendeurs maçonniques. Parcours initiatique à travers les loges (2003, amb altres), La franc-maçonnerie. De l'art royal à la citoyenneté républicaine (2003, amb altres), Gran livre illustré du patrimoine maçonnique (2011), Histoire illustrée du Rite Français (2012), Histoire du Rite Français au XIXème siègle (2012), Histoire du Rite Français au XVIIIème siègle (2013), Les ordres de sagesse du rite français. Au coeur de la franc-maçonnerie libérale, de Lumières au XXIè siècle (2015, amb Cécile Révauger), 230 ans de l'agrégation du Rite Français au GOdF (2016), A la découverte des temples maçòniques de France (2017, amb Ronan Loaëc). Ludovic Marcos va morir el 9 de febrer de 2018 a la seu del Gran Orient de França, al VI Districte de Marsella (Provença, Occitània), d'una crisi cardíaca mentre pronunciava una conferència. El 24 d'agost de 2018 es va crear a Rouen (Alta Normandia, França) l'associació maçònica «Les Amies et le Amis de Ludovic Marcos» (AMILUDO) per a reivindicar la seva memòria.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Henry David Thoreau fotografiat per E. S. Dunshee (agost de 1861)

Henry David Thoreau fotografiat per E. S. Dunshee (agost de 1861)

- Henry David Thoreau: El 6 de maig de 1862 mor a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagandista de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut com Henry David Thoreau. Havia nascut el 12 de juliol de 1817 a Concord (Massachusetts, EUA). Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern, Jean Thoreau, havia nascut a Jersey (Illes Anglonormandes) i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» en la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts, EUA) i en 1821 es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA), on es va inscriure a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia a Concord. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. En 1835 va descobrir la filosofia transcendentalista (Ralph Waldo Emerson, Margaret Fuller, Louisa May Alcott, etc.) abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En 1837, acabat els estudis, començà a ensenyar en una escola primària de Canton (Norfolk, Massachusetts, EUA) i com a professor en una escola pública a Concord, on presentà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins a 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York, EUA), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudià i aprecià la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li va permetre d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden; or, Life in the Woods. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine, EUA), història que explicarà en el seu llibre The Maine Woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A Week on the Concord and Merrimack Rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (Nou Hampshire, Nova Anglaterra, EUA) en 1839. Mancat d'editorial, Emerson l'encoratja a publicar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicitat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeutà Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen va morir a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplí de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal Tints, The Sucession of Trees, Wild Apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor & Fields» publicà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A Yankee in Canada, Cape Cob i The Maine Woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A Plea for Captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li atacà després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement: «No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural dels nostres dies.

***

Jean-Louis Chambon

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 6 de maig de 1915 mor a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Havia nascut el 3 de març de 1879 a Gouise (Alvèrnia, Occitània). Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Errico Malatesta i Antonio Gagliardi (Saint Imier, 1922)

Errico Malatesta i Antonio Gagliardi (Saint Imier, 1922)

- Antonio Gagliardi: El 6 de maig de 1927 mor a Bellinzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Havia nascut el 15 de maig de 1866 a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa). Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti –que els associà al seu negoci– i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la «Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquesta època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

Antonio Gagliardi (1866-1927)

***

Alfred Marpaux

Alfred Marpaux

- Alfred Marpaux: El 6 de maig de 1934 mor a Dijon (Borgnoya, França) el militant federalista, sindicalista, cooperativista i, després, «socialista possibilista» de Borgonya i del Franc Comptat Alfred Eugène Marpaux. Havia nascut el 15 de novembre de 1862 a Champagnole (Franc Comptat, Arpitània). Sos pares es deien Sidoine Florestan Marpaux, sastre, i Marie Alvina Routy. Establert a Dijon com a tipògraf, s'adherí al Sindicat de Tipògrafs, pel qual assistí entre el 25 i el 27 de juny de 1894 a Lió com a delegat al III Congrés de les Borses de Treball. Prengué part en el desenvolupament de les cooperatives de Dijon i de Saint-Claude. Influenciat per les idees de Proudhon, de Bakunin i de Benoît Malon, reivindicà un «socialisme integral» farcit de les idees llibertàries que havien fonamentat la Federació del Jura. Creà i animà el «Grup Tipogràfic d'Estudis Socials». Després va participar en la creació de la Federació de l'Est del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane, que reivindica un «socialisme possibilista» que s'allunya de les idees anarquistes ja que participa en els eleccions. En 1894 participà activament en les campanyes de suport a Dreyfus. En maig de 1896 fou elegit regidor a Dijon i, com a primer adjunt a l'alcaldia, participà en nombroses realitzacions socials, com ara la caixa de resistència, residència de retir, assistència mèdica gratuïta, cantines escolars (gratuïtes pels més pobres), etc. En el Congrés Socialista de París de 1899, lluità contra el sectarisme i es pronuncià a favor del federalisme comunal. Després del fracàs de les eleccions municipals de 1900, abandonà Dijon i s'establí a l'Ain on dirigí una impremta cooperativa. Malalt, continuarà la seva militància des de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) fins a la seva mort, , el 6 de maig de 1934 al seu domicili de Dijon (Borgnoya, França). És autor de nombrosos articles en la premsa socialista (Les annales de la jeunesse laïque, etc.) i de diverses llibrets i fullets, com ara Le droit au travail, étude sur la journée de 8 heures (1890), Le socialisme au conseil municipal. Le chômage (1892), L'évolution naturelle et l'évolution sociale (1894), De la reconstitution du vignoble par l'association, conséquences de l'association viticole (1900), La foi de nos pères d'après les traditions et légendes franc-comtoises (1903), etc. El pensament d'Alfred Marpaux representa una síntesi entre els vells utopistes, l'anarquisme, el marxisme, el socialisme, els lliurepensadors i el radicalisme. A Dijon existeix un carrer amb el seu nom.

***

Foto policíaca de Claudius Bazin (11 de març de 1894)

Foto policíaca de Claudius Bazin (11 de març de 1894)

- Claudius Bazin: El 6 de maig de 1942 mor a París (França) l'anarquista Claudius Bazin, conegut com César. Havia nascut el 13 d'agost de 1858 a Surjoux (Savoia, Arpitània; actualment Surjoux-Lhopital, Savoia, Arpitània). Era fill de Jean-Marie Bazin, empleat als ferrocarrils, i Marie Catherine Perre, i tingué germans més petits (Étienne, Ferdinand, etc.). Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a París (França). En 1889 era portaveu del grup anarquista «L'Autonomie» del Faubourg de Saint-Antoine i sota el nom de César Bazin col·laborà en el periòdic L'Égalité. Participà en els preparatius de la manifestació del Primer de Maig de 1890 i va ser acusat per les autoritats de ser l'autor d'uns cartells van ser impresos per son germà Ferdinand André Bazin. Dies previs a la citada manifestació, segons la policia, explicà a uns amics que son germà Ferdinand s'havia encarregat del transport d'una capsa de 200 quilos de dinamita, cosa normal ja que treballava de conductor en la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), que transportava regularment grans quantitats d'explosius des de la fàbrica de Lió on es fabricaven. Aquesta informació arribà a la policia i 30 d'abril de 1890 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, la policia el va posar en llibertat ja que no trobà res a casa seva que el pogués incriminar. De tota manera la policia pensà que els explosius podien haver estat amagats al domicili de son germà Ferdinand Bazin i també el va detenir, essent alliberat posteriorment perquè en l'escorcoll de casa seva res de sospitós se'n trobà. L'abril de 1892 Claudius Bazin era membre del Grup Internacional, que es reunia tots els diumenges a la tarda a la Sala Horel del carrer Aumaine. En aquesta època figurava en un llistat d'anarquistes de la policia i vivia al número 105 del carrer Charenton del XII Districte de París. El 6 de maig de 1893 assistí a un míting celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Temple, on es concentraren unes tres-centes persones. L'1 d'octubre de 1893 assistí a un míting de la Lliga dels Antipatriotes celebrat a la Sala Commerce. El 2 d'octubre de 1893 participà en una reunió anarquista al domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del carrer Haies, on s'anuncià que Amédée Denéchère havia de rebre pròximament cartells de Londres (Anglaterra). El 17 d'octubre de 1893 un confident policíac informà que es realitzaven reunions privades al domicili de Bazin per organitzar manifestacions antipatriòtiques. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 26 de desembe de 1893. L'11 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat el 29 de març. En 1896 era secretari del grup anarquista «Les Malfaiteurs du Faubourg Saint-Antoine». Durant la primavera de 1896 tingué la intenció de publicar l'opuscle anarcoindividualista Bulletin des Malfaiteurs, que no sabem si al final va ser imprès. El 18 de març de 1899 es casà al XII Districte de París amb la modista, i sembla que cosina seva, Geneviève Plissonnier; en aquesta època continuava treballant de mecànic ajustador i vivint al número 105 del carrer Charenton. Claudius Bazin va morir el 6 de maig de 1942 al seu domicili, al número 39 del Cours de Vincennes, del XX Districte de París (França).

***

Necrològica de Ricardo Gordián Tejedor apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de setembre de 1962

Necrològica de Ricardo Gordián Tejedor apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de setembre de 1962

- Ricardo Gordián Tejedor: El 6 de maig de 1962 mor a Valparaíso (Valparaíso, Xile) l'anarcosindicalista Ricardo Gordián Tejedor. Entre 1930 i 1932 fou secretari del Sindicat del Transport de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en aquests anys va ser empresonat en diverses ocasions. En 1936 fou un dels organitzadors de la col·lectivització del metro barceloní. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Milità en la Federació Local de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i el maig de 1953 emigrà a Xile amb sa companya i sos quatre infants, on milità en el nucli confederal xilè. En 1962 col·laborà en Espoir. Ricardo Gordián Tejedor va morir el 6 de maig de 1962 a Valparaíso (Valparaíso, Xile) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Playa Ancha d'aquesta localitat.

***

Necrològica d'Abilio Vallejo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 6 d'agost de 1967

Necrològica d'Abilio Vallejo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 d'agost de 1967

- Abilio Vallejo: El 6 de maig de 1967 mor a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Abilio Vallejo. Havia nascut en 1915 a Barruelo de Santullán (Palència, Castella, Espanya). Quan era molt jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regional d'Astúries, Lleó i Palència. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies i posteriorment en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1937 va caure presoner quan la caiguda del front Nord, però va aconseguir fugir i arribar a Terol (Aragó, Espanya), on s'integrà de bell nou al front, lluitant fins a la caiguda de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Agde, Barcarès, Argelers). El gener de 1940 va ser enviat amb una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les mines de La Grand Comba. Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència i en el maquis, jugant un paper important en l'organització del sector de La Madeleine. Després de la II Guerra Mundial reprengué les seves activitats a la mina i milità en la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. Pare de quatre nines i un nin, Abilio Vallejo va morir el 6 de maig de 1967 en un accident laboral a la mina Laval de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen "Le Combat Syndicaliste" del 16 de setembre de 1971

Necrològica de José Sender Fau publicada en el periòdic parisen Le Combat Syndicaliste del 16 de setembre de 1971

- José Sender Fau: El 6 de maig de 1971 mor a Riam (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista José Sender Fau. Havia nascut l'1 de desembre de 1914 a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Gregorio Sender i Francisca Fau. Emigrà de ben jovenet a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità com a milicià en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») i fou ferit en combat. El febrer de 1929, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs en diversos camps de concentració. Detingut pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) durant quatre anys. Després de l'alliberament del camp en 1945, retornà a França i s'instal·là a Riam, on treballà a la fàbrica de pneumàtics Michelin i milità activament en la CNT local. Sa companya fou Luisa Salas. José Sender Fau va morir el 6 de maig de 1971 al seu domicili de Riam (Alvèrnia, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT.

***

Joan Pinos Molinas

Joan Pinos Molinas

- Joan Pinós Molinas: El 6 de maig de 1974 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Marià Pere Pinós Molinas. Havia nascut el 19 de desembre de 1908 a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Pinós Maymí, llaurador, i Dolors Molinas Batlle. Treballava en una fàbrica de taps de suro de Palafrugell i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Era cunyat de l'anarcosindicalista Pere Pey Sardà. Representà Palafrugell en el Ple Regional de la CNT de març de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració de Vernet i de Sètfonts. Sortí del camp per a treballar com a obrer agrícola a granges de la regió. Posteriorment s'instal·là a Borionac de Mirandòl (Llenguadoc, Occitània), on, sense renunciar a les seves conviccions llibertàries, deixà de militar. Sa companya fou Rosa Bosch. Joan Pinós Molinas va morir el 6 de maig de 1974 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Pinós Molinas (1908-1974)

***

Pierre-Valentin Berthier

Pierre-Valentin Berthier

- Pierre-Valentin Berthier: El 6 de maig de 2012 mor a Bagnolet (Illa de França, França) el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i pacifista Pierre-Valentin Berthier. Havia nascut el 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1911 a Issoudun (Centre, França). Sos pares es deien Eugène Arthur Berthier, blanquer, i Angèle Ernestine Abrioux. Abans d'aconseguir el títol de secundària, abandonà els estudis per a no enfrontar-se a un consell de disciplina que l'amenaçava amb l'expulsió. Entre 1926 i 1936 treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a Issoudun. En 1932 fundà una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de passada per París (França), participà en el llançament del periòdic de Fernand Planche La Conquête du Pain (1934-1935). En 1932 va ser processat arran d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de consciència, va ser detingut i empresonat, encara que malalt, va ser alliberat poc després. En 1936 esdevingué periodista, treballant com a corresponsal local per al diari d'Issoudun Le Département de l'Indre; aquest curiós periòdic fou liberal durant la II Guerra Mundial, col·laborador amb el Govern de Vichy sota l'Ocupació sota el nom de Le Département, i comunista després de l'Alliberament sota el nom de La Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola, organitzà a Issoudun un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que tingué com a orador Aristide Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva militància anarquista, però mantingué correspondència amb destacats membres del moviment llibertari (Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne, etc.) i amb companys de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En 1940 refugià Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de concentració. En 1940 conegué Suzanne Detalle, amb qui es casà en 1945 a Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El setembre de 1951 va ser acomiadat de la redacció de La Marseillaise du Berry i substituït per un militant comunista, i, gràcies Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a corrector a les impremtes parisenques «Lang» i «La Renaissance». Tres mesos després passà a fer feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956. Membre de l'autònom Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de març de 1953 va ser admès en el Sindicat dels Correctors de París i treballà en diferents periòdics de la capital francesa, com ara Le Monde a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu amic Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors. Entre el 2 d'agost i el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent d'una llibreria que havia comprat Rémy Désiré, un amic seu de la infància. Durant la tardor de 1952, amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la Salle des Sociétés Savantes de París. Cap el 1952 participà amb una nota setmanal en el periòdic La République du Centre, d'Orleans (Centre, França). També va escriure en el setmanari de la CNT en l'exili Espoir i publicà reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.)  en diversos periòdics. A partir del gener de 1957 treballà en Le Monde, on fou titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva jubilació el 31 d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en l'edició del llibre E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime, René Dumont, Théodore Monod, Léo Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet, Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. Com a escriptor publicà diferents poemaris i diverses novel·les, i la seva obra va ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels Coopérateurs en 1958 per la seva obra On a tué M. Système (1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre diferents matèries de la llengua francesa i col·laborà en qüestions lingüístiques en la revista Letre(s), òrgan de l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de la Llengua Francesa (ASSELAF). Per la seva obra La cité dans le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant la guerra, va ser guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida col·laborà en multitud de publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix pour 1934, La Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire, Ce Qu'il faut Dire, Le Clameur, La Conquête du Pain, Contre-Courant, Le Contre Poison, C.P.C.A., Défense de l'Homme, L'En-Dehors, L'Homme et la Vie, Le Libertaire, Liberté, Le Monde Libertaire, La Nouvelle Idéale, La Patrie Humaine, Pensée et Action, Le Réfractaire, La Rue, Le Semeur de Normandie, Les Sources Libres, Terre Libre, L'Union Pacifiste, L'Unique, La Voix Libertaire, La Voie de la Paix, etc. És autor de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues sous les gaz! (1933), Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs plébéiens (1936), La glaive émoussé (1937), Gaston Couté, la vérité et la légende (1936, 1958 i 1980), Le Spectre (1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant derrière le grillage (1956), On a tué M. Système (1957), Plume de canard. Souvenirs d'un journaliste (1957), Le Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957), L'enfant des ombres (1957), Défense de parler au chauffeur! Scène de la vie populaire (1957), Un mariage à Sainte-Miche. Scène de la vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay. Scène de la vie populaire (1958), La Forme blanche. La tragédie de Frédéric Sauvage (1958), Les Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le régime de l'État français (1959), La passion de l'Olympe (1980), Durolle au pays des couteliers (1986), Le Député d'Igrée-sur-Thiache. Récit populaire d'une carrière politique (1993), À la recherche de la laïcité égarée (1995), De la famille (1995), Individualisme et socialisme. La synthèse indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002), La cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme libertaire (2006) i La citadelle de Kouang-Si (sd) entre d'altres. També preparà el manuscrit de les Mémoires de Maurice Vandamme (Mauricius), dipositades a l'Institut Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline Beaudet publicà Rencontre avec Pierre-Valentin Berthier, court récit d’une vie et de rencontres d'un anarchiste individualiste. Centenari, Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la Clínica de La Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes d'una embòlia pulmonar sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves cendres al panteó familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier inaugurà un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es realitzà una exposició sobre la seva vida i obra a La Médiathèque d'aquesta població.

Pierre-Valentin Berthier (1911-2012)

***

Bernard Pensiot

Bernard Pensiot

- Bernard Pensiot: El 6 de maig de 2018 mor a L'Abergement-de-Varey (Roine-Alps, França) l'anarquista i anarcosindicalista Bernard Dominique Pensiot. Havia nascut l'1 de juny de 1948 a Paray-le-Monial (Borgonya, França). Sos pares es deien Roger Eugène Pensiot i Marie Lucie Maillet. En 1971, després de llegir Le Monde Libertaire, s'adherí a París (França) al Grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). En 1973 abandonà París i s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballa en el seu ofici de paleta i de mesurador en una empresa de construcció i fou delegat de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1974, amb l'insubmís Patrick Gervasoni, desplegà una pancarta («Non à toutes les armées», No a tots els exèrcits) des del campanar de la catedral de San Joan de Perpinyà; detingut per aquest fet, va ser condemnat a tres mesos de presó amb llibertat provisional i son company va ser condemnat a tres mesos de presó i 45 de llibertat provisional. A Perpinyà participà activament en el suport al moviment llibertari espanyol en els anys finals del franquisme, especialment amb el grup editor del periòdic Frente Libertario, passant material de propaganda, diners, armes i militants –de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del Movimento Ibérico de Liberación (MIL), dels  Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI) i dels Grups Autònoms Llibertaris (GAL)– a través de la frontera, sovint en companyia d'Esteve Ballester i d'Enric Melich Gutiérrez. Entre 1975 i 1976 col·laborà en Acción Anarcosindicalista. El 31 de juliol de 1977 assistí a la manifestació antinuclear de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Delfinat, Arpitània). En 1978 va ser detingut a Barcelona (Catalunya) –amb altres companys francesos (Isabelle Loeb, Oscar Magro i Victor Simal) i amb Josep Palau, secretari de la CNT de Manlleu (Osona, Catalunya)– en una agafada contra els cercles llibertaris, i va ser torturat i empresonat durant vuit mesos a la Presó Model de Barcelona. Membre de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i del Comitè Anti Repressió (CAR), participà en un motí i en dues temptatives d'evasió. A resultes d'una vaga de fam de 28 dies i de pagar una fiança de 10.000 pessetes, va ser expulsat del país cap a França. A Perpinyà participà en totes les lluites (antimilitarista, feminista, antinuclear, ràdios pirates, etc.) i animà un sindicat d'interins del sector de la construcció. Entre el 14 i el 15 d'abril de 1979 intervingué en la II Conferència Nacional Anarcosindicalista que se celebrà a Lió (Arpitània). En 1981 fou un dels fundadors de la ràdio lliure anarquista de Perpinyà «Radio du Fond de la Ville», participà en les accions contra el cop d'Estat de Wojciech Jaruzelski a Polònia i assistí al Càmping Internacional que se celebrà a Le Bourdigou (Torrelles de la Salanca, Rosselló, Catalunya Nord). En 1984, amb altres militants del Grup «Puig Antich» de la FA, animà el Comitè Anti Feixista (CAF). En 1986 s'establí amb sa companya Nicole a Lió, on s'adherí al Col·lectiu Utilitari Lionès (CUL) del barri de la Croix-Rousse on vivia. Posteriorment s'uní al Comitè de Suport als Insubmisos, participà en les mobilitzacions de protesta contra la visita del papa Joan Pau II i va fer costat el moviment d'okupacions del barri de la Croix-Rousse. En 1990 entrà a formar part del grup anarquista de Lió de la FA, encarregant-se especialment de la Llibreria «La Plume Noire». En els anys posteriors participà activament en les activitats dels grups de la Unió Local de la FA i en el programa radiofònic «Idées Noires» de Radio Canut. A finals dels anys noranta va ser durant dos anys, amb altres companys lionesos, membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire. Entre l'1 i el 4 de novembre de 1995 assistí al Col·loqui Nacional sobre l'Anarquisme que se celebra a Perpinyà organitzat pel Grup «Puig Antich» i participà en la publicació de les seves actes L'Anarchisme, images et réalités. Actes du colloque de Perpignan, 1er au 4 novembre 1995 (1996). En 2003 fou un dels atiadors de l'organització de la protesta contra la reunió del G8 que se celebrà a Évian-les-Bains, formant part de la Convergència de Lluites Anti Autoritàries i Anticapitalistes Contra el G8 (CLAAACG8) i del «Village Alternatif, Anticapitaliste et Antiguerres» (VAAAG) a Annemasse. El juny de 2004, en el marc d'una dimissió col·lectiva de grups de Lió, abandonà la FA i s'adherí un temps a la Coordinadora de Grups Anarquistes (CGA), restant com a president de l'Associació «La Plume Noire». Cap el 2008, després de la seva jubilació professional, s'establí a L'Abergement-de-Varey, on participà, segons els postulats del «municipalisme llibertari» en l'ajuntament de la població. En la seva última època, milità en el Col·lectiu Llibertari de l'Ain (CLA), en el Col·lectiu «Les Joyeux» i fou delegat a L'Abergement-de-Varey del Syndicat du Traitement des Eaux d'Ambérieu et Son Agglomération (STEASA). Bernard Pensiot va morir el 6 de maig de 2018 a L'Abergement-de-Varey (Roine-Alps, França) d'una crisis cardíaca quan circulava amb bicicleta i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Bernard Pensiot (1948-2018)

---

[05/05]

Anarcoefemèrides

[07/05]

Escriu-nos


Actualització: 06-05-24