|
---
Anarcoefemèrides del 6 de juliol Esdeveniments
Full volant de l'acte - Míting
revolucionari: El 6 de juliol de 1889 se celebra a la Sala
Valentino de Nimes
(Llenguadoc, Occitània) un gran míting
revolucionari anarquista sota el títol
«Les élections législatives, la
révolution prochaine» (Les eleccions
legislatives, la revolució propera). L'acte va ser
organitzat per l'anarquista
Jean-Pierre Geay, que havia estat candidat abstencionista a les
eleccions
municipals del 6 de maig de 1888, i prengueren la paraula destacats
llibertaris
com ara Isidore Brunet, Sébastien Faure, Octave Jahn,
Alphonse Montant (Monat), Tricot i Spartacus Verdier,
entre altres oradors delegats de grups anarquistes occitans. En aquest
míting,
que s'obrí a crits de «Fora el govern! Visca
l'anarquia!», s'exhortà a
l'auditori, format per unes 700 persones, un centenar de les quals van
ser
dones, a no votar i a desertar del exèrcits i definiren els
candidats
electorals com a «xarlatans a la recerca de
carteres». L'endemà, a la mateixa
sala, se celebrà una gran vetllada familiar amb xerrada,
poesies, cants i
danses, tot amenitzat per una orquestra.  Naixements
Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894 - Joseph Hinaut: El
6 de juliol de 1863 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França)
l'anarquista
Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet.
Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine
Benoît.
Després de treballar de capeller com son pare i de fer el
servei militar en un
regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la
secció de tracció
mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de
París a Lió i al
Mediterrani (PLM) de l'estació de
Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou
un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels
companys de
portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta
època va fer propaganda
anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser
destinat
als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània), on continuà amb activitats
propagandístiques, venent Le
Père Peinard
i La Révolte
entre els companys. Estretament
vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes
policíacs,
va exposar teories violentes en una reunió anarquista a
Roanne (Forez,
Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a
Clarmont d'Alvèrnia,
parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per
por, li
va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de
mesos.
L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats
«À bas la Chambre!»
(Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat,
trobant-se
la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la
feina i,
deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya,
França), on milità en
el grup anarquista local. En aquesta època es
guanyà la vida recorrent les
localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que
feia propaganda
anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat
anarquista a les
eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont
d'Alvèrnia. Vivia
al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893
esdevingué gerent del
setmanari anarcocomunista de Dijon La
Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa
companya,
Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889,
participà activament en les seves
activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista
«Les Résolus», que es
reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes
al vespre. En
aquesta època mantingué relacions amb
Sébastien Faure, a qui albergava al seu
domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph
Tortelier. El 23 de febrer
de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en
rebel·lia a dos anys de presó i a
3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les
autoritats com a «injúries a
l'exèrcit i incitació als militars a la
desobediència». El 24 de maig de 1894
va fer una apel·lació, però no es va
presentar al judici, ja que havia fugit, i
la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i va
recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra
sota identitat falsa treballant
en diversos oficis. En aquesta estada suïssa,
mantingué relacions amb els grups
anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la
presó de Saint-Antoine
de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista
perillós», se li va
decretar l'expulsió de la Confederació
Helvètica. En arribar a França va ser detingut
pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial
d'Annemasse
(Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys
de presó de
l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de
1894 va ser
traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a
la penitenciaria
d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896
albergà al seu
domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent
de gira
propagandística. El seu últim domicili va ser al
número 212 del carrer Faubourg
Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va
morir el 27 d'abril de 1902 a
l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França). ***
Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894) - Odilon
Chaumelin: El 6 de juliol de 1870 neix al VI Districte de
París (França) el
periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste
François Chaumelin. Era fill
natural de Léonide Thérèse
Joséphine Gérard, propietària de
llibreria belga i
filla d'un professor de zootècnia, i de Léon
Marius Ernest Gaston Chaumelin,
enginyer civil que serà cap d'explotació de la
Companyia Universal del Canal
Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del
Ministeri de
Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita
Geneviève
Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879
al V
Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de
1889 s'allistà
voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a
Mans (País
del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22
d'abril de 1892 serví a
Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors
d'Àfrica, en la IV Companyia de
Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors.
Acabà la seva etapa
militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li
va ser
rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat
quatre dies
després. En aquests anys canvià sovint de
domicili a París i a Argenteuil (Illa
de França, França). El 28 d'abril de 1898
treballava de vigilant en el
sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de
França, França) i el 22
de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del
ferrocarril a La
Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya,
França). El 9 d'abril de 1904
treballava en la línia ferroviària de Xi'an
(Shaanxi, Xina). Odilon Chaumelin
va morir l'1 d'agost de 1904 a Xina. ***
Foto antropomètrica de Giovanni Baracchi - Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA). ***
Notícia
sobre el processament d'Albert Jacquart apareguda en el
periòdic La
Libre Parole del 28 d'octubre de 1909 - Albert Jacquart: El 6 de juliol de 1880 neix a Bassevelle (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Ernest Albert Jacquart. Era fill de Charles Achille Jacquart, carreter, i de Marie Eugénie Nolin. Es guanyava la vida treballant de xofer i d'obrer de l'automòbil i militava en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT). El maig de 1907 va ser un dels cent signants del cartell antimilitarista «Aux soldats» (Als soldats), però no va ser denunciat. El 15 de juliol de 1908 esclatà una gran baralla amb la policia al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al número 33 del carrer Guersant del XVII Districte de París, després d'haver aferrat en una vitrina un cartel contra el primer ministre francès Georges Clemenceau; inculpat amb Maurice Girard, va ser defensat pel Comitè de Defensa Social (CDS), per la Lliga dels Drets de l'Home i per diverses personalitats (René de Marmande, Anatole France, etc.). Jutjat, el 19 d'agost de 1908 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «cops i ferides al comissari de policia Kien de la caserna de Ternes». El 21 d'octubre d'aquell any el IX Tribunal Correccional d'Apel·lació reduí la pena a tres mesos de presó. A principis de gener de 1909 el CDS engegà la campanya «Un crim judicial» en suport dels acusats, que rebé el suport de nombrosos signats (Grégoire Banghart, Antoine Chassaing, Julien Churin, Henri Clergeot, François Coupat, Albert Dureau, Jules Grandjouan, Eugène Guillot, Laisné, René de Marmande, Eugène Peronnet i Aimé Ravard), i dies després, aquests mateixos, signaren el cartell «Aux magistrats indignes», que va ser publicat en el número del 30 de gener de 1909 de Les Temps Nouveaux. El 20 de gener de 1909 el CDS organitzà, amb el suport del Sindicat de Cotxer i Xofers, la primera manifestació amb automòbil de França, en la qual desfilaren 25 cotxes des de les Tuileries a la plaça de la República; els manifestants exhibiren pancartes («Affaire Girard-Jacquart, une infamie judiciaire», «Deux innocents condamnés») i tot llançant pamflets. El 3 de febrer de 1909, després de palesar-se les acusacions enganyoses de la policia, ambdós van ser posats en llibertat. Durant la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i participà en la seva campanya. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi» (Fora el Biribi»), imprès pel CDS per reclamar justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset». Els 16 signants van ser jutjats el 4 de juliol de 1910, però tots van ser absolts. L'agost de 1911 treballava d'obrer carrosser a l'empresa «Passerat & Radiguet», al número 127 del carrer Michel-Bizot del XII Districte de París. En aquesta època vivia, amb els germans anarquistes Alexandre Girard i Maurice Girard, al número 6 del carrer Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), i militava en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911 - Albert Goldschild:
El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París
(França) el propagandista anarquista, i després
comunista, Albert Goldschild.
Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de
comerç, i Mathilde
Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean
Goldschild (Goldsky), i es
guanyava la vida com a empleat públic (secretari
tècnic) a la Societat
Fiduciària de Control i de Revisió del IX
Districte de París, organisme del
qual arribà a ser director general honorari. En aquesta
època vivia al carrer Grange
aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors
del Club Anarquista
Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà
el seu manifest,
juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé),
Henry Combes, Eugène
Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud
i Pierre Ruff;
aquest grup s'integrà en la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de
desembre de 1911 portà a terme la xerrada
contradictòria «L'impuissance
parlamentaire» (La impotència
parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa
de França, França), organitzada pel Grup
d'Estudis Socials (GES) i el CAC.
Entre març i maig de 1912 formà part del
Comitè Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i
sindicalistes
revolucionaris, que portà a terme una campanya
abstencionista per a les
eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del
Comitè de
l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els
militants anarquistes empresonats i
les seves famílies, impulsat per la FCA i que
ajuntà una quarantena de
comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de
1912 i
el febrer de 1913 participà en la redacció de la
revista mensual parisenca Le
Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera
de 1913,
reemplaçà Léon Jahane com a secretari
de la comissió encarregada d'organitzar
el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar
entre el 15 i el 17
d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió,
designada el 12 d'abril de 1913
en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc
militants més d'aquesta
organització (François Cuisse, Robert
Guérard, Ernest Labrousse, Henri
Lemonnier i André Schneider). En 1914
col·laborà, amb Édouard Boudot,
Charles
Bedouet i altres, en la revista Le Réveil
Anarchiste, que es publicà a
Les Lilas (Illa de França, França).
També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i
de «Les Amis du Libertaire».
En aquesta època vivia al
número 2 del carrer Palestine de París. Durant la
Gran Guerra el desembre de
1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a
Anglaterra.
De bell nou a França, participà amb
René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky),
Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell,
Henriette
Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a
començament de 1917, de la
revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations,
publicació de la qual
va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va
ser
finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a
peu, on resta fins a
la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es
casà al VI Districte de
París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra
s'adherí al Partit
Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment
milità en
la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert,
col·laborant en la
revista sindicalista revolucionària La
Révolution Prolétarienne. El 19
de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René
Arcos, Jean-Richard Bloch,
Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine
i
Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a
França d'Henri Guilbeaux,
aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran
Guerra.
Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH),
organització de la qual
presidí la seva VI Secció de París
entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de
juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de
l'LDH, celebrat a Ieras (Provença,
Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la
Comissió de Control
Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol
de 1936 assistí
següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon
(Borgonya, França), i en el
qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys
col·laborà en Cahiers
des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació
col·laborà a partir de setembre de
1940 en la Resistència («França
Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril
de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió
Regional de Depuració
de París. En aquesta època s'afilià un
temps al Partit Comunista Francès (PCF).
Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la
Unió Europea de
Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment
Federalista Europeu (MFE),
celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste
(Friül), va ser nomenat
membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir,
el 7 de juny de
1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI
Districte de París. Albert
Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de
París
(França). ***
Foto
policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937) - Augusto
Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni
Valdarno (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien
Ferdinando Bianchini
i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la
«Ferriera de Valdarno» (Ferreria de
Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles
subversius de la localitat. Era membre
del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la
Unió Anarquista de Valdarno
(UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del
Comitè de
Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921
va ser
fitxat per la Direcció General de la Seguretat
Pública, juntament amb altres
companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello
Manzecchi),
com a «element perillosíssim». Detingut
per la seva participació en els
enfrontaments armats del 23 de març de 1921,
restà empresonat del 24 de març al
28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va
negar haver
disparat des de la finestra –en el pas d'accés
intern de la seva casa s'havia
format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual
es van
apostar subversius armats no identificats. No obstant això,
durant el judici,
defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va
ser
absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot
feixista. En
1922 emigrà clandestinament a França i
s'instal·la a Roanne (Roine-Alps,
França), on treballà de mecànic i
participà activament en les activitats de
l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre
de Frontera», en retornà a
Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat
durant tres anys,
primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a
Pisticci (Basilicata, Itàlia).
Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i
1943, provinents de
la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes
especialment. El 15
d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats
polítiques després de la II Guerra Mundial i
desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció. ***
Necrològica
de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979 - Josep Andreu Fontcuberta: El 6 de juliol de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista. ***
Notícia
orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el
periòdic parisenc Le Libertaire del 2
de febrer de 1949 - Gaston Rauzier:
El 6 de juliol de 1900 neix a Rumans
(Valentinès,
Delfinat, Occitània)
l'anarquista Gaston
Joseph Rauzier. Sos pares es deien Gaston Salomon
Rauzier, cafeter, i
Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer
vitícola i milità en el
període d'entreguerres a Sant Gèli
(Provença, Occitània), on vivia amb sa mare
al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La
Calotte, Le
Libertaire, etc.) i presidí freqüentment
reunions publiques anarquistes. En
1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de
Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El
2 de febrer de 1940
s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria
Núm. 159 de Toló (Provença,
Occitània). Sembla que posteriorment milità en el
Partit Comunista Francès
(PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc,
Occitània). ***
Tomasz Pilarski - Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson, Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el «líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer), òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de «desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa. ***
Miquel
Paronella Furquet - Miquel Paronella Furquet: El 6 de juliol de 1905 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills. ***
Jesús
Guillén Bertolín, Mariano Aguayo Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni
Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez i Pedro Moñino Zaragoza en cadira
de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín - Marina Monllor
Rodríguez: El 6 de juliol de 1928 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista
Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge també citat Montllor.
Filla
d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia Rossend
Monllor, mecànic afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT),
i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys, sa
mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés a l'escola
regularment.
Son pare es tornà a casar amb una vídua que portava quatre infants. En
plena
guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de
Madrid on
vivien, sa família s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1939,
amb el
triomf franquista, passà a França amb un comboi d'infants on sa
madrastra feia
de cuinera, instal·lant-se en una colònia infantil a prop de París.
Quan l'Ocupació
alemanya de França, son pare pogué sortir del camp de concentració
d'Argelers i
amb sa família passà a viure a Bordeus (Aquitània, Occitània), on van
estar-se
els pares, els quatre fills i les quatre filles en una habitació
d'hotel.
Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de feina. A la capital
francesa
conegué en les Joventuts Llibertàries el fotògraf anarcosindicalista
Mariano
Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants,
Rubén i
Minerva. Treballà de costurera i milità en la CNT, a més de formar part
durant
cinc anys del grup teatral «Mosaicos Españoles», muntant pel Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson,
aprengué de
manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del
moviment
llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però també va fer servir la
fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces,
batejos, etc.).
En els anys noranta, després que son company hagués patit un atac
d'hemiplegia
en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de tenir-ne cura, alhora
que havia
de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va morir en 1994. Un cop
vídua, al
seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà trobades de
memòria
històrica amb companys llibertaris. En 2018 participà com a oradora a
París en
els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats per
l'«Associació
24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per Rafael
Maestre Marín
en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento Libertario Español(2021).
Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de 2024 a la
Residència de la Tercera Edat «Baptiste Pams»
d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord), on residia. Mariano Aguayo Morán
(1922-1994)
Defuncions
Foto
policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894) -
Nicolas Catty: El
6 de juliol de 1921 mor a
París (França)
l'anarquista
Pierre François Nicolas Catty.
Havia nascut el 6 de
desembre de 1850 a Fressenneville (Picardia,
França). Sos pares es deien
François Catty i Marguerite
Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville
(Picardia, França) i una germana seva
monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893
aparegué com a anarquista en diferents
llistats de la policia de París (França), on
vivia. Es guanyava la vida fent de
mecànic i de serraller pel seu compte en una
fàbrica de bicicletes que tenia
muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de
París. Tingué com a obrer
l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de
presó
arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i
decidí fer-se
càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena.
El 10 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la
Grande-Rue de Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), sota la inculpació
d'«associació
criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res
d'interès. Fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell
mateix dia 10 de març
pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a
la cel·la, on
passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat. Després d'aquest
empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes
de Le
Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i,
rebutjat per tots
els patrons als quals es va presentar, no trobà feina.
Gairebé en la
indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a
Brussel·les
(Bèlgica), però la policia d'aquest
país li va comunicar que, com a membre
d'«associació criminal» a
França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de
setembre
de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el
país.
S'instal·là al número 27 del carrer
Brunet de París, on visqué amb sa companya
Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui
acabà divorciant-se. El
seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de
desembre de
1894. En aquesta època vivia al número 4 del
carrer Nord de Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va
ser detingut, juntament amb 14
companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a
l'assalt, al
pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de
febrer de 1909,
després de cinc anys de temptatives, presentà a
Fressenneville un «pany
inviolable» de la seva invenció. Al final de sa
vida habitava al número 160 del
carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de
França, França). Nicolas Catty
va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de
París (França). ***
Gino Del Guasta - Gino Del Guasta:
El 6 de juliol de 1940 mor a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge
anarquista i
anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro
Zeffiro Bianco Del Guasta, que va
fer servir els pseudònims L.
Froment
i Fremio Silvani. Havia nascut el
14
de setembre de 1875 a Pisa (Toscana, Itàlia). Sos pares es
deien Emilio Del
Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment
polític seguidor
de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893
col·laborà en el periòdic
pisà La Giovine Italia. Rivista
mazziniana
d'arte, letteratura, politica e sociologia.
Després de conèixer Pietro Gori
i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment
anarquista. Durant els diversos
governs del president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti,
col·laborà assíduament no
només en la premsa local sinó també en
els periòdics
anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il
Libertario, de La Spezia, o Il
Grido
della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre
1905 i 1906, en Il Pensiero, de
Roma. El seu anarquisme
és del tipus socialista pacifista, amb una forta
influència de
l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme
cristià de Lev
Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica
amb Libero Trancredi sobre el
tema de «l'individualisme i el societarisme», on
remarcà el seu pensament
contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada
en la pisana Precursor. Rivista quindicinale
anarchica
d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el
camp poètic i
artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes
s'iniciaven amb la
lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant
reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu
la Toscana. Membre de
l'Associació Racionalista, dirigí la
redacció del seu periòdic Il
Razionalista, que es publicà entre
1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del
periòdic
anticlerical pisà Satana,
en el qual
publicà una correspondència amorosa amb una monja
anomenada Sor Paola, on
exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la
germana alhora que es
lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents
a fusionar
l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908
col·laborà en La Pietra
Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de
Gènova, i
participà activament en el moviment vaguístic de
Parma (Emília-Romanya,
Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb
Virgilio Salvatore Mazzoni i
Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de
l'assassinat de
Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i
el 26 de desembre d'aquell
any assistí al Congrés dels Anarquistes de la
Toscana. Entre 1910 i 1920
col·laborà assíduament en el setmanari
L'Avvenire
Anarchico. El gener de 1911 formà part del
Comitè per a l'Homenatge a
Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents
publicacions en
honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir.
Entre
1912 i 1913 col·laborà en el periòdic
anticlerical pisà Il Prete.
Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme
llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà
l'opuscle
antimilitarista Gli orrori della guerra
alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats.
Doctor a la
Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el
setembre de 1918 promogué la
revista medicocientífica La
Terapia
Italiana, després Italia
Medica,
que va ser estampada a la impremta anarquista
«Germinal!». En aquests anys, a
més de publicacions anarquistes,
col·laborà en nombroses revistes
mèdiques. El
juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació
Racionalista de Pisa la conferència
Da Gesù di Nazareth e Francisco
Ferrer.
En aquesta època continuà col·laborant
en la premsa llibertària, especialment
en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni
Roig i de
l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi
mística que el portà a
convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa
proposà
al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos
esborrat del registre
d'anarquistes subversius ja que «portava una vida
exemplar» i per la seva «malaltia
greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre
ells Discorsi (1903), Inno
alla libertà (1905), L'anarchismo
non è morto né mai morrà. Risposta
a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il
nido libero
(1907), Commemorazione di Giosuè Carducci.
Discorso tenuto in Val di
Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907
(1909), I figli del
dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza
in Pisa (1912), Discorso
inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte
(Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre
spuntano gli astri.
Poesie ad una monaca (1914), Lettere
amorose a Suor Paola
(1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia
(1914), Discorso
inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli
infortuni
del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi»
la sera del 10 ottobre 1915
(1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei
lavoratori d'alabastro (1919), Visioni
d'arte e di bellezza in
Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati
(1930), Medicina
d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici
(1932), etc. ***
Necrològica
de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic
parisenc Solidaridad
Obrera del 2 d'agost de 1957 - Melitó Ferrer Batrin: El 6 de juliol de 1957 mor a Estrasburg (Alsàcia, França) l'anarcosindicalista Melitó Jaume Josep Ferrer Batrin. Havia nascut el 8 d'abril de 1898 al Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya). Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin Capdevila. En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou delegat de Callús, del Sindicat d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació Local de Manresa de la CNT al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a Sabadell (Vallès Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la seva Federació Local de la CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a l'Hospital Civil d'Estrasburg (Alsàcia, França). ***
Notícia
de la detenció d'Alphonse Comberousse publicada en el diari
tolosà Le
Sud-Ouest del 13 de juny de 1891 - Alphonse Comberousse: El 6 de juliol de 1960 mor a Le Rocher (Annoisin-Chatelans, Delfinat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Comberousse, conegut com Joseph Comte i Ravachol. Havia nascut el 21 de setembre de 1869 a La Grive (Bourgoin-Jallieu, Delfinat, Arpitània). Sos pares es deien Benoît Comberousse, pedraire, i Julie Bonin, domèstica. El 18 d'octubre de 1890 organitzà i presidí una conferència contradictòria al casino de Bourgoin-Jallieu amb Paul Bernard i Octave Jahn d'oradors. El gener de 1891 fundà, amb Cusset, el grup anarquista «Les Vengeurs Grivois» de La Grive. Després de ser acomiadat de la fàbrica de La Grive on treballava, s'instal·là a Vienne (Delfinat, Arpitània). En un informe policíac de març de 1891 el comissari de policia de Bourgoin-Jallieu assenyalà que semblava que el grup s'havia dissolt. El 18 d'abril de 1891 la policia li va decomissar cartells i manifests anarquistes. A resultes de l'explosió d'un cartutx de dinamita a la fàbrica de drap Bouvier de Vienne l'11 de juny d'aquell any, va ser detingut amb altres set anarquistes, entre ells una dona, i empresonat preventivament. En sortir de la presó marxà cap a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a la recerca de feina. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània) i quan es creà el periòdic anarcocomunista L'Insurgé en 1893 en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir dos mesos després. En les eleccions legislatives de 1893 presentà la seva candidatura abstencionista per a la V Circumscripció de Lió. Arran de la bomba que explotà a la comissaria del carrer de Bons-Enfants de París del 8 de novembre de 1892, s'ordenà l'escorcoll de 102 militants de Lió el 20 de novembre i al seu domicili es trobaren periòdic, fullets i correspondència. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat arran d'una gran operació policíaca estatal a resultes de l'atemptat d'Aguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa i se li va trobar un paquet amb fullets de Charles Malato, però aquest opuscle (Les travailleurs des villes aux travailleurs des champs) es tractava de la reimpressió d'un text que mai no havia estat perseguit i que circulava lliurement, i, a més a més, el paquet no havia estat obert i per tant no podia ser acusat de distribució del propaganda; no obstant tot això, no va ser posat el llibertat fins el 22 de gener i després de patir quatre interrogatoris. Va ser novament detingut en una operació policíaca esdevinguda entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 i tancat tres dies a la presó de Saint-Paul; el 15 de març el Tribunal d'Apel·lació de Lió l'acusà, juntament amb altres companys (Jean Boget, Léon Jacomme i Napoléon Lombard), d'injúries a l'exèrcit. El 23 maig de 1894 va ser declarat no culpable en el judici, però els altres tres companys van ser condemnats a diferents penes. En 1895 formava part de la Cambra Sindical de Sabaters, però sembla que no hi va ser molt actiu. El desembre de 1895 treballava de venedor ambulant de teles a Lió. En un informe de maig de 1896 es deia que es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina i vivia al domicili del sabater anarquista Marius Adrien Blain, al número 1 del carrer Pradier, a més d'estar relacionat amb altres llibertaris, com ara Toussaint Bordat. El juny de 1896 vivia amb una dona al número 7 del passeig Malbuisseau de Ginebra. L'octubre de 1896, de bell nou a Lió, marxà cap a Alger (Algèria), on va arribar el 8 d'octubre de 1896, i on treballà de pintor de la construcció per a l'empresa Petit, al carrer de Constantina. A Alger freqüentà l'anarquista Jules Xixonnet. Malat de febres, retornà el 5 de novembre de 1896 a Lió i s'instal·là a casa de sos pares. Es va declarar contrari, ben igual que en 1893, a la manifestació del Primer de Maig de 1897. L'abril de 1898 va ser detingut amb Plantelin a Vienne. Entre 1901 i 1902 participà en el grup anarquista «Germinal». L'estiu de 1901 signà el manifest «Guerre à la guerre». El gener de 1904 va ser esborrat del llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades i vivia al número 35 del carrer Imbert Colomés de Lió. El 26 de gener de 1907 es casà a Bourgoin-Jallieu amb la teixidora alemanya Anne Muller. En aquesta època treballava en la construcció i vivia al I Districte de Lió. Alphonse Comberousse va morir el 6 de juliol de 1960 al seu domicili de Le Rocher (Annoisin-Chatelans, Delfinat, Arpitània). ***
Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny La Época del 18 de novembre de 1935 - Jesús Tobes Cibrián: El 6 de juliol de 1960 mor a França l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Havia nascut el 5 de febrer de 1897 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. ***
Necrològica
de Mateo Latorre Cinto apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 d'octubre de 1966 - Mateo Latorre Cinto: El 6 de juliol de 1966 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Martín Mateo Latorre Cinto –el seu segon llinatge a vegades citat erròniament com Pinto–, conegut com El de Ayerbe. Havia nascut l'11 de desembre de 1889 –algunes fonts citen erròniament el 13 de desembre de 1890– a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien José Latorre Abad i María Cinto Sarasa. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Ayerbe, va ser tancat a la presó d'Osca arran de la insurrecció de desembre de 1933 i el gener de 1934 condemnat a 10 mesos de presó per un delicte de «conspiració per a la sedició». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Tolosa de la CNT. Em 1958 col·laborà econòmicament en la campanya de suport als desertors refugiats al Marroc promoguda pel Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Francisca Teller. Mateo Latorre Cinto va morir el 6 de juliol de 1966 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), a conseqüència de les ferides patides arran de ser atropellat per un automòbil, i fou enterrat dos dies després. ***
Enrico
Travaglio
- Enrico Travaglio: El 6 de juliol de 1968 mor a San Francisco (Califòrnia, EUA) el periodista, impressor, editor i propagandista anarquista Enrico Travaglio, també conegut com Henry Travaglio o Eugene Travaglio (Gene). Havia nascut el 2 de setembre de 1876 a Monza (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Giovanni Travaglio, enginyer de renom que va ser nomenat cavaller per la regna Victòria per la seva participació en la guerra de Crimea, i Giuseppina Alberti, filla d'una família benestant milanesa. Passà amb sa família la seva infantesa a Milà (Llombardia, Itàlia). Son pare era molt temps fora de la llar i sa mare fugí amb son amant, el periodista republicà radical Cesare Crespi, primer a Escòcia i després a Nova York (Nova York, EUA), deixant Enrico a Itàlia. En 1885, quan tenia nou anys, es reuní amb sa mare, el seu amant i sa germana petita, Nina, a Staten Island (Nova York, EUA). En 1890 tots s'establiren a San Francisco (Califòrnia, EUA) i assistí a l'Escola Primària per a Nins «George Washington», al barri italià de la ciutat. Quan tenia 14 anys entrà com a grumet de mariner en un vaixell de vela al Pacífic, però va desertar a Sibèria després que el capità del vaixell disparés contra un veler de la tripulació i l'obligués a encobrir l'assassinat, negant-se a signar el quadern de bitàcola. Volia creuar el país i visitar Lev Tolstoi, però no aconseguí arribar-hi. No obstant això, trobà feina en l'equip de l'Expedició Geodèsica Internacional que navegava pel riu xinès Iang-Tsé, on va conèixer un deixeble del geògraf anarquista Élisée Reclus, que el va introduir en el pensament llibertari. Posteriorment va fer altres viatges, a Alaska, al voltants del cap d'Hornos, etc. Quan en 1894 retornà a San Francisco, ja convertit en un anarquista convençut, sa mare havia mort i son company Cesare Crespi, després d'haver fet amistat amb Gaetano Bresci, també es decantà pel moviment llibertari. Amb Cesare Crespi fundà el setmanari Secolo Nuovo, la primera publicació anarquista de la Costa Oest nord-americana, que durà fins al gran terratrèmol de Sant Francisco de 1906. També amb Cesare Crespi, l'1 de març de 1900, creà a San Francisco (Califòrnia, EUA) La Protesta Umana. Periodico settimanale dell'anarchismo, revista mensual més intel·lectual de teoria anarquista i literària acostada a les posicions antiorganitzadores i antifederalistes de Giuseppe Ciancabilla, que publicà pocs números. Posteriorment intentà transformar La Protesta Umana en un suplement literari i sociològic del periòdic L'Aurora, que dirigia Ciancabilla, però el projecte fracassà sembla que per motius econòmics. A principis de 1901 es va traslladar a Spring Valley (Illinois, EUA), on Ciancabilla havia portat la redacció de L'Aurora, per intentar de bell nou materialitzar el projecte, però tampoc no reeixí. Aquest mateix any s'establí a Chicago (Illinois EUA), on aprengué l'ofici d'impressor, arribant a ser un caixista de primera categoria. En aquesta ciutat conegué sa primera companya, Frances (Frankie), que havia estat casada anteriorment i tenia tres infants, i amb qui tingué tres nines en comú. En aquesta època ajudà a compondre el periòdic anarquista Free Society. An Advocate of Communal Life and Individual Sovereignty, d'Abe Isaak, al domicili del qual visqué un temps. El 7 de setembre de 1901 va ser detingut, amb altres companys (Jay Fox, Emma Goldman, Hippolyte Havel, Abe i Mary Isaak, Julia Mechanic, Clemens Pfuetzner, Martin Rasnick, Michael Roz, Alfred Schneider, etc.), a Chicago arran de l'atemptat mortal de l'anarquista Leon Czolgosz contra el president dels Estats Units William McKinley del dia anterior, però va ser ràpidament alliberat. El febrer de 1902 fundà a Chicago amb Ciancabilla la nova La Protesta Umana. Rivista mensile di scienze sociali, arte e letteratura. En aquesta publicació, eclíptica i positivista, es poden trobar discussions ideològiques, poesies, literatura i sociologia, sempre relacionada amb els grups antiorganitzadors italians (Il Grido della Folla, Giovanni Baldazzi, Nella Giacomelli, Oberdan Gigli, etc.). El 1903 el periòdic i els seus dos editors es traslladaren a San Francisco, on comptà amb el suport dels anarquistes francesos del grup «Germinal», però La Protesta Humana deixà de publicar-se després de la mort de Ciancabilla (16 de setembre de 1904) –l'últim número fou el 23 de l'1 d'octubre de 1904. En 1904 també fundà, amb Samuel Mintz, The Petrel. An Anarchist-Communist Periodical. Segons la policia, en 1905 publicà a San Francisco un «manifest anarquista» titulat 29 luglio, lloant el regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci cinc anys abans. També segons la policia, en vistes a un possible viatge aquell any de la Reina Mare d'Anglaterra als EUA, havia manifestat la idea d'«imitar Bresci», pensant per una banda que no li quedava més d'un any de vida i per altra sentir-se malvist pels companys després de la mort de Ciancabilla, ja que a final de la vida d'aquest havien tingut desavinences. Malgrat les disposicions de vigilància preses sobre la seva persona per la policia, en 1906 les autoritats consulars italianes no tenien notícies seves i des de 1911 va ser donat com a desaparegut. Els intents de recerca es repetiren any rere anys sense cap resultat i en 1933 va ser inscrit en el registre dels «subversius terroristes». El cert és que el gran terratrèmol de 1906 destruí el seu taller d'impremta de San Francisco i s'instal·là a Stockton (San Joaquín, Califòrnia, EUA), sota el nom d'Eugene Travaglio (Gene Travaglio). A Stockton conegué sa segona companya, Juliette Verrel, i publicà, amb A. L. Cole, a partir del 26 de maig de 1906, el periòdic bilingüe (anglès i italià) La Terra. Organo del Popolo, destinat als treballadors del camp de la zona. Cap el 1910 es traslladà amb sa companya a Portland (Oregon, EUA), on treballà de supervisor al taller d'impremta del periòdic The Pacific Monthly, dirigit per Charles Erskine Scott Wood. Poc després s'instal·là a Tacoma (Pierce, Washington, EUA), on treballà de supervisor en un taller d'impremta dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i edità el periòdic Why? A Bulletin of Free Inquiry (1913-1914). A Tacoma conegué Sam Hammersmark i molts wobblies, i al seu domicili residí una temporada William C. Owen. En aquesta època visità amb freqüència la colònia anarquista «Home Colony», on aprengué l'esperanto –en 1966 va escriure uns records sobre el seu pas per la colònia sota el títol Trials of a Noble Experiment. Més tard es traslladà a Seattle (Washington, EUA), on muntà una petita impremta («Olympic Press») i en 1922 edità el periòdic The Dawn. A Journal of Free Expression. A Seattle conegué en 1924 sa tercera companya, Esther Hartz, amb qui tingué un fill, Dalny. A Seattle va fer bona amistat amb Harvey O'Connor, que publicava el periòdic obrer The Record. Entre 1925 i 1926 visqué a Sausalito (Marin, Califòrnia, EUA) i posteriorment s'instal·là amb sa companya a San Francisco. En aquesta època freqüentà la parella Matthew Schmidt (Schmidty) i Beth Livermore, i altres companys anarquistes, com ara Vincenzo Ferrero (John the Cook), Red Jones (Jonesie), Angelo Luca i Domenico Sallitto (Dominick Sallitto). Profundament antibolxevic, trencà amb els companys que es feren comunistes. En 1932 publicà a Geyserville (Sonoma, Califòrnia, EUA) el periòdic The Geyserville Press. En 1939 les autoritats consulars italianes renovaren les circulars de recerca i la seva fitxa es va actualitzar fins a finals de 1941. Enrico Travaglio va morir el 6 de juliol de 1968 a San Francisco (Califòrnia, EUA); incinerat, les seves cendres s'escamparen a la mar. ***
Necrològica
de Federico Lezcano Presmanes apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969 - Federico Lezcano Presmanes: El 6 de juliol de 1969 mor a Pau (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Federico Lezcano Presmanes –el primer llinatge a vegades citat erròniament Lescano. Havia nascut el 23 de març de 1907 a Setién (Marina de Cudeyo, Cantàbria, Espanya). Sos pares es deien Emilio Lezcano i Bernardina Presmanes. De molt jove emigrà buscant feina, sembla, a França i retornà a la Península poc abans de la dictadura de Primo de Rivera. Decidí novament emigrar i s'establí a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i s'introduí en el moviment anarquista. El juliol de 1936, arran del cop militar feixista, retornà a la Península i s'enrolà en una batalló de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Greument ferit, va ser evacuat amb ambulància durant la Retirada i ingressat en un hospital de Lió (Arpitània). Un any després va se donat d'alta i s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Pau. Sa companya fou Rosa Freire Bello. Arran d'un accident, va ser ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on després de vuit dies en coma, va ser traslladat a Pau per morir al seu domicili. ***
Necrològica
de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975 - Josep Rojo Pegueroles: El 6 de juliol de 1975 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Havia nascut el 29 de febrer de 1904 a Alcover (Alt Camp, Catalunya). Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès. Josep Rojo Pegueroles va morir el 6 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Alexandre Sapoundjiev - Alexandre Sapoundjiev: El 6 de juliol de 1975 mor a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Havia nascut el 18 de febrer de 1893 a Bulgària. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, sempre restarà un infatigable militant. ***
Necrològica
de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 19 d'octubre de 1969 - Ciriaco Puyo Manero: El 6 de juliol de 1977 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra. ***
Joan García Oliver (París, 1974) - Joan García Oliver: El 6 de juliol de 1980 mor a Guadalajara (Jalisco, Mèxic) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver. Havia nascut el 20 de gener de 1902 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Fill d'una família d'obrers tèxtils; son pare, Josep García Alba, de Xàtiva, paleta de professió, i sa mare, Antònia Oliver Figueres –el certificat de defunció cita Español de segon llinatge matern–, de Reus, era pagesa, i ambdós treballaven 11 hores diàries a la Fabril Algodonera (El Vapor Nou) de Reus. Quan tenia 11 anys, un cop acabat el període d'escolarització, començà a fer feina a la Casa Lluís Quer, empresa de distribució vinícola, i, després, d'aprenent de cuiner i de cambrer a Reus i Tarragona, el seu ofici més freqüent. En 1917 marxà a Barcelona en busca de feina, on visqué la vaga general d'aquell any i va fer de cambrer a l'Hotel Jardí de la plaça del Pi. Durant la primavera de 1918 treballà a la Colònia Puig de Montserrat. En 1919 s'afilià a la Societat de Cambrers «L'Aliança», acostada a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Després s'introduí en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes i participà en la fundació del Sindicat de Cambrers de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la seva federació. En aquesta època s'integrà en el «Grupo Regeneración» (Rico, Bover, Romà, Pons, Alberich), al qual representà en la Federació Local de Grups Anarquistes Bandera Negra. Després d'un temps tancat a la presó Model de Barcelona –on conegué destacats militants anarquistes, com ara Ramon Archs Serra, Llibert Callejas, Tomás Herreros, els germans Playans, Suñer, etc.– arran d'una vaga, en 1920 marxà a Reus comissionat per la CNT per a crear Sindicats Únics al Baix Camp i organitzar grups d'acció. En contacte amb Ramon Archs, aconseguí diners d'Evarist Fàbregues, important empresari reusenc, per comprar la moto amb la qual s'atemptarà posteriorment contra el president del Govern espanyol Eduardo Dato a Madrid –també va aixecar el mapa de l'edifici de la Presidència de Govern per preparar l'acció. Durant la primavera de 1921 va fer-se càrrec del Comitè Provincial de Tarragona i a finals d'any va ser empresonat. A partir de 1922 participà en la creació a Barcelona del grup d'acció «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Ricard Sanz, Gregorio Jover, etc.) i participarà en nombroses accions, a més d'editar la revista Crisol. Aquest mateix any assistí en representació de Reus a la Conferència de Saragossa i a la reunió de Les Planes d'Hostoles, on demanà l'assalt al poder i criticà durament el reformisme de Salvador Seguí, alhora que les passava magres econòmicament per València i el Barcelonès. En 1923 representà Reus en el Ple Regional de Catalunya de la CNT. En aquesta època s'enfrontà al Comitè Nacional cenetista, poc inclinat a convocar la vaga general demanada pels grups anarquistes. Assabentat que José Luis Laguía, del Sindicat Lliure, sospitós d'haver preparat l'atemptat contra Salvador Seguí, s'amaga a Manresa, el 6 d'abril de 1923 el tiroteja al bar Alhambra de la ciutat; Laguía sortí il·lès, però els seus tres guardaespatlles caigueren ferits. Per aquest fet fou jutjat i condemnat en rebel·lia el 23 d'octubre d'aquell any juntament amb els reusencs Joan Figueres i Francesc Roig, ambdós del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa. A partir d'aquest fet, el grup «Los Solidarios» decideix deixar d'enfrontar-se directament amb els pistolers del Sindicat Lliure i preparar allò que García Oliver denominarà «Gimnàstica revolucionària», començant per recaptar fons per a preparar la revolució. El 7 d'agost de 1923 participà en l'atracament de la Fonda de França i l'endemà en el de l'Empresa Arrendatària de Contribucions del carrer d'Avinyó de Barcelona. El maig de 1924 assistí al Ple confederal de Sabadell. Poc després va ser detingut i passarà un any tancat al penal de Burgos. En sortí de la presó, marxà a França. A París treballà d'envernissador i, amb un grup format per Alfonso Miguel, Arroyo, Pérez Combina i «Los Solidarios», decideix preparar un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que fou abandonat per inhibició dels fuorusciti (exiliats polítics) italians, i altre contra Alfons XIII el juliol de 1925, que l'obligà a amagar-se amb l'ajuda de Aurelio Fernández i Manuel Pérez. Després residí una curta estada de temps a Brussel·les (Bèlgica) amb Aurelio Fernández. El maig de 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella, que abandonà quan la seva proposta de pacte amb el dirigent catalanista Francesc Macià fou rebutjada –amb el temps negà aquest intent de pacte. A finals d'octubre de 1926 va anar a parar a Pamplona, fou detingut per la Guàrdia Civil i empresonat a Tafalla (Navarra), després de fracassar la temptativa de Prats de Molló i gairebé al mateix temps que la policia va descobrir l'anomenat «Complot de Vallecas». Jutjat per un «intent frustrat de regicidi», fou condemnat el desembre de 1928 a 10 anys de presó i tancat al penal de Burgos. En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat. El Primer de Maig d'aquell any participà activament en la manifestació convocada sota el lema «1 de Maig. Festa internacional de la gimnàstica revolucionària» davant el Palau de Belles Arts i que marxà fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, realitzant dures arengues revolucionàries on reivindicava que la República es transformés en un «règim sindical» i que acabarà amb forts enfrontaments amb la policia quan els manifestants intentaren assaltar el Palau de la Generalitat. En aquesta època, com a secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'enfrontarà amb la Cambra de la Propietat Immobiliària catalana per l'augment del preu dels lloguers i la carestia de l'habitatge. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 defensarà la revolució i combaté les federacions nacionals d'indústria en el Congrés del Conservatori a Madrid de la CNT, on fou delegat per Alforja, Duesaigües, Reus, Riudecols i Riudecanyes. El 2 d'agost de 1931 participà en l'assemblea popular celebrada al Saló de Belles Arts de Barcelona on es va debatre la repressió del governador civil Anguera de Sojo contra els obrers catalans, que omplien la presó Model. L'octubre d'aquest any entrà com a redactor del periòdic Solidaridad Obrera, on escriurà fins a la seva clausura en 1934. El 30 de novembre de 1931 fou detingut, però va ser alliberat poc després. El 27 de desembre parlà en un míting amb Durruti, Arturo Parera i Josep Corbella al Gran Kursal de Manresa. A petició del Comitè Regional de Catalunya de la CNT s'encarregà de formar part del grup organitzador de la insurrecció anarquista de gener de 1932, on es proclamà el comunisme llibertari a diversos pobles de la conca minera de l'Alt Llobregat i per aquest fet fou detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 10 de març de 1932 signà, des de la presó i juntament amb la majoria dels reclosos cenetistes, la resposta contra el «Manifest Trentista», tot demanant l'expulsió de la CNT d'Ángel Pestaña i de la resta de signants d'aquest document. El maig de 1932 fou alliberat i participà en una gira de mítings arreu de Catalunya. El 20 de setembre d'aquell any fou de bell nou detingut en una batuda policíaca al Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona. Com a membre del Comitè Revolucionari, fou un dels organitzadors de la vaga general de ferroviaris de caràcter insurreccional que es declarà el 8 de gener de 1933, fel pel qual fou detingut immediatament, a més de durament apallissat amb Gregorio Jover i altres –la mare de Joan García Oliver morir de l'esglai en saber que son fill estava mig mort a la Jefatura Superior de Policía de Barcelona. Restà empresonat fins pocs dies abans de les eleccions de novembre d'aquell any. En aquesta època, amb antics companys de «Los Solidarios», crearà el grup «Nosotros», que no s'integrà en la FAI fins a ben entrat 1934. A causa de les contínues clausures del periòdic Solidaridad Obrera, marxà a Madrid durant els mesos d'abril a juny de 1934 per, des de la publicació CNT, llançar una campanya de denúncia per les arbitrarietats de les mesures governatives catalanes, alhora que demanà la llibertat dels presos i l'amnistia. El febrer de 1936, amb els companys del grup «Nosotros», formà part del Comitè de Defensa Confederal de Catalunya i realitzà nombrosos mítings arreu del país (Barcelona, Granollers, Montcada, Lleida, Vic i Igualada). El maig de 1936 assistí com a delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil al Congrés de Saragossa, on defensà la reincorporació a la CNT dels Sindicats d'Oposició, que durant l'anterior Congrés de Madrid s'havien separat de l'organització anarcosindicalista, en nom de la unitat sindical, alhora que exposà tesis sobre comunisme llibertari. El maig de 1936 va fer un míting, amb Torres i Frederica Montseny, a Sevilla. En aquesta època defensà la creació d'una organització paramilitar per lluitar contra una possible insurrecció feixista, opinió contrària a la de Durruti, partidari de la formació de guerrilles. El 19 de juliol de 1936, durant els enfrontaments contra els militars insurgents, dirigí l'assalt a la Universitat de Barcelona, on s'havien parapetat tropes en els primers moments de l'aixecament. L'endemà, juntament amb Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet), secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Jacinto Toryho, director de Solidaridad Obrera, va confiscà en nom de la CNT de l'edifici del Foment Nacional de la Via Laietana barcelonina, nova seu de l'organització anarcosindicalista («Casa CNT-FAI»). Immediatament després fou nomenat secretari del Departament de Guerra del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i, en un Ple Regional catalana defensà «anar a per totes», que alguns anomenaren «dictadura anarquista», opinió que no fou assumida per la CNT. Intervingué en la creació de l'Escola Popular de Guerra i en l'Escola de Militants; també organitzà la Columna «Los Aguiluchos», amb la qual lluità a Aragó durant els mesos de juliol i d'agost. El 10 d'agost de 1936 parlà en el primer míting després del triomf revolucionari al Teatre Olímpia de la Ronda de Sant Pau barcelonina, juntament amb Francisco Isgleas i Marianet. Després assumí importants càrrecs a la reraguarda, com ara la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya. El novembre de 1936 acceptà formar part del govern de Francisco Largo Caballero i es va fer càrrec del Ministeri de Justícia. Arran dels «Fets de Maig de 1937», viatjà a Barcelona per intentar calmar els ànims i immediatament dimitirà del govern com la resta de ministres cenetistes. El 28 de juny de 1937 fou nomenat Conseller de Serveis Públics de la Generalitat de Catalunya, càrrec que no acceptà com tampoc cap dels companys cenetistes. Aquell mateix estiu, entrarà a formar part de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, enfront de Juan Negrín López i els seus sequaços estalinistes. En 1937 publicà els discursos i conferències Dos meses de actuación en el Ministerio de Justicia, El fascismo internacional y la guerra antifascista española i Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia. Durant aquesta època assistí als plens de regionals d'abril de 1937, a l'extraordinari de maig i, amb caràcter informatiu, al de setembre de 1937 –on formà part de la ponència que redactà un dictamen «liquidacionista» i suggerí la redacció d'un manifest als vells militants per fer-los comprendre la necessitat d'adaptar-se als nous temps– i s'integrà en el Comitè Executiu CNT-FAI-FIJL d'abril de 1938. A finals de 1938 intentà organitzar la defensa de Barcelona, però el projecte fou un fracàs. El 27 de gener de 1939 creuà els Pirineus –el 3 de febrer va retornar a Catalunya per contactar amb el Comitè Nacional de la CNT i intentar organitzar el pas de militants anarcosindicalistes a França– i a París fou nomenat vocal del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després, amb el suport del sindicat anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i del Servei als Refugiats Espanyols (SERE), es traslladà a Suècia. Durant la seva estada al país nòrdic es dedicà a mantenir correspondència (Jover, García Vivancos, Domènech, etc.) i a proposar la creació del Partit Obrer del Treball (POT), projecte que no reeixí. En 1940 marxà a Mèxic via Moscou, Vladivostok i Estats Units. Establert al país asteca des del gener de 1941, continuà amb les seves activitats confederals, defensant la unitat republicana antifranquista, posició que provocà una escissió en la CNT de Mèxic. També estigué interessant en la participació en el Govern republicà en l'Exili de Giral. En aquests anys es guanyà la vida, patint penúries econòmiques, treballant com a representant de l'empresa química Imperial Chemical Industries (ICI). Amb la reunificació confederal durant els anys seixanta, tornà a Europa per ocupar un lloc de responsabilitat en Defensa Interior (DI), però l'abandonà aviat convençut de la seva poca eficàcia. El 19 de gener de 1964 morí en accident automobilístic son únic fill Joan i en 1968 ell mateix fou atropellat per una moto conduïda per un oficial del Departament de Trànsit de Léon (Guanajuato, Mèxic) que el deixà gravíssim, fets que el deixaren força desolat. En morir el dictador Franco es negà a cobrar la pensió de ministre si no li pagaven els endarreriments. En 1978 publicà en Ruedo Ibérico les seves famoses i polèmiques memòries sota el títol El eco de los pasos. Durant sa vida va publicar articles en nombrosos periòdics anarquistes, com ara CNT, Fructidor, Libre-Studio, El Luchador, Tierra y Libertad, etc. Sa companya fou Pilar Álvarez Celada. Joan García Oliver va morir el 6 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1980 a Guadalajara (Jalisco, Mèxic) i va ser enterrat al cementiri de Colonias de Zapopan (Jalisco, Mèxic). Joan García Oliver (1902-1980) ***
Ernesto Bonomini - Ernesto Bonomini: El 6 de juliol de 1986 mor a Miami (Florida, EUA) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. Havia nascut el 18 de març de 1903 a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) i de ben jovenet es va interessar per les idees socialistes, esdevenint un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes –més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry. ***
René Lochu - René Lochu: El 6 de juliol de 1989 mor a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Théodore Alcide Lochu. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a la Caserna d'Artilleria de Vannes (Bretanya). Sos pares es deien François Louis Pierre Lochu, ferrador guarnicioner de ferradures del 35 Regiment d'Artilleria, i Marie Marguerite Le Brun, cantinera. Es guanyà la vida com a sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. El 14 de maig de 1923 es casà a Vannes amb Anna Françoise Marie Lepelhuenne (Nanette). És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Les étrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). René Lochu va morir, alguns mesos després que sa companya Nanette, el 6 de juliol de 1989 a l'Hospital Chubert de Vannes (Bretanya). Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Nikola Txorbadieff - Nikola Txorbadieff: El 6 de juliol de 1994 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Havia nascut el 23 d'octubre de 1900 –encara que oficialment l'1 de març de 1900– a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la «Librairie Internationale» i en l'edició de La Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per a La Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdic Notre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revista Iztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel. ***
Marcos Alcón Selma al seu despatx de la Secretaria de la Junta de Seguretat (Barcelona, 1937) - Marcos Alcón Selma: El 6 de juliol de 1997 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. Havia nascut el 10 d'abril de 1902 a Barcelona (Catalunya). A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic. Marcos Alcón Selma (1902-1997) ***
Pietro
Valpreda - Pietro Valpreda: El 6 de juliol de 2002 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Havia nascut el 29 d'agost de 1933 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares, petits comerciants, es deien Emilio Valpreda i Ele Lovati. Començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del «Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador «Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el «Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de «Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001), La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones. ***
Roland
Breton - Roland Breton: El
6 de juliol de
2016 mor a Pertús (Provença,
Occitània) el geògraf,
geolingüista i militant llibertari
i
sindicalista, i després socialista, Roland Adrien
Jean Jules-Louis
Breton. Havia nascut l'1
de novembre de 1931 al XVI Districte de París
(França). Fill d'una
família esquerrana, son avi, Jules-Louis Breton, i son pare,
André Robert Émile Breton,
havien estat diputats socialistes; sa mare es deien Raymonde Juliette
Noëlle Delbeuf. Va fer els estudis primaris i
secundaris a
París i a Saint-Amand-Montrond (Centre, França).
A partir de 1951, quan era
estudiant a l'Institut d'Estudis Polítics de
París, milità en el Grup
«Kronstadt» de la Federació Anarquista
(FA) del V i VI Districtes de París,
participant en activitats del Grup «Socialisme ou
Barbarie». Entre 1951 i 1956
fou membre de la Federació d'Albergs de Joventut, i
recorregué tota Europa.
Entre 1952 i 1955 fou membre de la redacció del setmanari Le Libertaire, aleshores òrgan
de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), on col·laborà sota
diversos pseudònims. En 1956 s'oposà a la
tendència animada per Georges Fontenis dins la FCL i
participà en la redacció
del Mémorandum du Groupe «Kronstadt»,
on es denunciaven les pràctiques poc anarquistes de la FCL.
S'integrà en els
Grups Anarquistes d'Acció Revolucionaris (GAAR) i
participà activament en la
revista Noir et Rouge.
Després
d'estudiar a l'Institut d'Estudis Polítics, va fer Geografia
i Història a la
Sorbona. El 24 de gener de 1957 es casà al XVI Districte de
París amb Nicole Simone Hourcq, amb qui
tingué dues filles i dos
fills. L'agost de 1958 es negà a combatre a
Algèria i es declarà insubmís,
exiliant-se a l'Índia, on va fer d'ensenyant i
d'investigador a la Universitat
de Ranchi (Jharkhand, Índia). En 1959, quan era a Calcuta
(Índia) aconseguí que
fos llicenciat i pogué retornar a França. En 1960
va ser nomenat conseller
cultural adjunt a Varsòvia (Polònia), on
visqué el «comunisme real». Poliglota
i estudiós de les llengües, parlà
regularment l'alemany, l'anglès, el castellà,
l'italià, el llatí, el rus i el
sànscrit. Encara que en 1960 s'afilià al Partit
Socialista Unificat (PSU) i en 1974 al Partit Socialista (PS),
restà proper al
moviment anarquista tota la seva vida. Durant els anys seixanta va
col·laborar
en Le Monde Libertaire i en Noir et Rouge i milità en la
Unió dels
Grups Comunistes-Anarquistes (UGAC) de la FA. Amb Daniel
Guérin redactà el
manifest del PSU per l'autogestió Pour
un
nouveau départ vers le socialisme dans la liberté.
Com a sindicalista
milità en la Federació de l'Educació
Nacional (FEN) i en la tendència «École
Émancipée», participant en la seva
revista. Entre 1961 i 1963 va fer de
professor a l'Institut Masculí de Gap (Delfinat,
Arpitània). El 2 de desembre
de 1962 fou un dels oradors, amb Joachim Salamero i René
Keravis, d'un míting
de suport al poble espanyol celebrat a la Borsa del Treball de Grenoble
(Delfinat, Arpitània). Entre 1975 i 1987 treballà
a Camerun i recorregué el Sàhara
amb camió i amb autobús amb una de ses filles. De
bell nou a França, en 1991 va
ser nomenat professor de Geografia a la Universitat París
VIII (Vicennes-Saint
Denis). Posteriorment s'establí a Venèla
(Provença, Occitània) i ensenyà a la
Universitat d'Ais de Provença fins al 1994, any de la seva
jubilació. A Ais de
Provença participà en les activitats del
«Grup Francisco Ferrer» de la Libre
Pensée, organitzant conferències amb l'anarquista
espanyol Jaume Serra. Fou
membre del Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA,
Centre
Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella
(Provença, Occitània)
i animà nombroses xerrades –sobre
Élisée Reclus (1989), sobre ètnies
(1998),
sobre l'atles de llengües (2004), etc. Entre 1997 i 2005
col·laborà en la
revista anarquista Réfractions.
Les
seves investigacions geogràfiques s'han centrant en les
llengües i en les
ètnies, defensant acarnissadament la diversitat cultural,
les llengües minoritàries
i els pobles oprimits, i el seu tema centra d'estudi en
geolingüística es
consagrà en la noció d'ètnia i de la
dinàmica de les comunitats
etnolingüístiques, creant el terme
«etnopolítica». Entre les seves obres
podem
destacar Les langues de l'Inde depuis
l'Indépendance
(1964), Les provinces et les ethnies de l'Inde
(1970), La
population du Bangladesh (1972), Atlas
géographique
des langues et des ethnies de l'Inde et du Subcontinent (1976),
Géographie des langues
(1976), Géographie du
français et de la francité en louisianne
(1979), Les
ethnies (1981), Géographie
des civilisations (1987), Atlas
Administratif des Langues Nationales du Cameroun (1991),
Montagnards d'Afrique Noire. Les Hommes de la
Pierre et du Mil (1993), L'ethnopolitique
(1995), Du langage aux langues (1997,
amb Ranka
Bijeljac), Peuples et États. L'impossible
équation?
(1998), Atlas of the
Languages and Ethnic Communities of South Asia (1998), Atlas
des langues
du monde (2003), Horizons et frontières
de l'esprit. Comprendre le
multiculturalisme (2006) i Atlas des
minorités dans le monde (2008).
També va fer l'epíleg
de la reedició
de 2006 del llibre de Maurice Dommanget Histoire du drapeau
rouge i el
prefaci a la reedició de 2007 del llibre d'Ernest Renan Qu'est-ce
qu'une
nation?
Els últims
anys de sa vida
patí la malaltia d'Alzheimer i visqué a la
Residència Caire-val de Ronha (Provença,
Occitània). Roland Breton va
morir el 6 de juliol de
2016 al Centre Hospitalari Pays d'Aix de Pertús
(Provença,
Occitània). ---
|
![[05/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/07]") |
|
![[07/07]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/07]") |
|
|
| Actualització: 17-07-24 |