|
---
Anarcoefemèrides del 6 de setembre Esdeveniments
Convocatòria de l'acte - Míting de les JJ.
LL.: El 6 de setembre de 1936 se celebra al Teatre Victòria de Lleida (Segrià,
Catalunya) un gran míting de les Joventuts Llibertàries, amb el suport de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquest acte, organitzat pel Comitè Local
de les Joventuts Llibertàries, van intervenir Cèsar Broto Villegas, Diego
Franco Cazorla (Amador Franco), Ramón Liarte Viu, Harmonia Miró i Josep
Peirats Valls. Aquest míting va ser radiat.
Naixements
Antonio Cavalazzi -
Antonio
Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo
(Emília-Romanya, Itàlia) el
propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer
servir
els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante
Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al
segon grau de l'escola
primària i després es va formar
políticament escoltant conferències i llegint
textos
de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es
decantà pel moviment
llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les
autoritats. En
1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni
Marzetti
i altres joves, creà, dins el si del Partit
Republicà de Lugo, el grup Giovani
Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar
periòdics i opuscles
revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis
repressius, va ser jutjat
amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys,
pel
Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota
l'acusació d'haver constituït
una «associació criminal»,
però els més joves van ser absolts per la seva
curta
edat. L'any
següent, arran de
l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco
Crispi de les Lleis
314, 315 i 316 «d'excepció
antianarquistes», patí arrests domiciliaris,
primer
a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les
illes Tremiti, on, amb
contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren
de madurar la seva
formació cultural i política. En 1900, per evitar
una condemna de tres anys de
presó, passà a Suïssa. Visqué
un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on
desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les
seves primeres tasques
periodístiques, col·laborant ocasionalment en la
publicació francesa Lo Scalpellino.
En 1901 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la
fundació d'Il Risveglio,
publicació en la qual col·laborà
regularment sota els
pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la
seva secció habitual «Brevi Note» d'Il
Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern
Crispi i la
monarquia italiana, provocà un incident
diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb
la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna;
Alemanya
concilià en el conflicte, amb la promesa per part de
Suïssa de proclamar una
llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de
l'expulsió perquè la
policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi
Bertoni, però pocs
mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902,
va ser expulsat de
Suïssa amb centenars de companys.
S'instal·là a París
(França), on exercí la
seva professió de barber, militant activament n el Sindicats
de Barbers,
col·laborant assíduament en el
periòdic Coiffeur
i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt
agitat. En
aquesta època continuà col·laborant en
Il
Risveglio. Convidat pels companys nord-americans,
deixà París i emigrà a
Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani
en la redacció de Cronaca
Sovversiva. Entre molts
d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest
periòdic una detallada crònica
del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a
Paterson (Nova
Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector
tèxtil de 1902. Substituí
Galleani en la redacció de Cronaca
Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires
propagandístiques
arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant en
Cronaca Sovversiva quan la seva seu
es traslladà a Lynn
(Massachusetts, EUA). Traduí del francès a
l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio
non esiste! Dodici prove della
inesistenza di Dio. Per mor de la influència de
Galleani, passà de «sindicalista
anarquista» a «anarquista
antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20
mesos
ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on
morí el juliol
de 1915 després de tres mesos d'agonia. ***
Foto
antropomètrica de Georgi Gogelia (7 de juliol de 1914) -
Georgi Gogelia: El
6 de setembre de 1878 neix a Ozurgeti (Gúria,
Geòrgia, Imperi Rus; actualment
Geòrgia) l'anarquista i anarcosindicalista Giorgi Ilitx
Gogelia, conegut de diferents
maneres (Georgi Goguelia, Georges Goguélia, K. Gogelia, Victor
Gogeliani,
K. Iliahvili Orgueiani, K. I. Illiashvili, Komando
Gogelia, etc.) i que va fer servir nombrosos
pseudònims (Bâton,
Iliatswilli, Orgueiani,
etc.). Fill d'una família benestant, en 1897,
després de fer estudis al Seminari
Teològic de Kutaissi (Imerètia,
Geòrgia, Imperi Rus; actualment Geòrgia),
emigrà a França, on estudià agronomia
a Lió (Arpitània). Després es
traslladà a
Suïssa, on el 18 de març de 1899 es
diplomà a l'Escola Cantonal d'Agricultura
de Lausana (Vaud, Suïssa). El 5 d'abril de 1901
participà en una manifestació
d'estudiants russos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) durant la qual
enderrocaren
l'escut tsarista col·locat a la façana del
consolat rus, el qual va ser
trepitjat pels congregats i després llançat al
riu Roine, causant un gran
escàndol en la premsa local. En aquesta època
vivia al número 12 del carrer
Grand Bureau de Ginebra. L'octubre de 1903 es graduà en
ciències físiques i
naturals a la Universitat de Ginebra. En 1903 fundà a
Ginebra el grup
anarquista «Khleb i Volia» (Pa i Llibertat), que
publicà, entre agost de 1903 i
novembre de 1905, 24 números dels periòdic
mensual Khleb i Volia, ajudat per
sa companya, Lydia Ikonnikova,
llicenciada en medicina en 1901 a Lausana (Vaud, Suïssa), i
Maria Korn (Goldsmith). Algunes
còpies d'aquesta
publicació, impresa pel tipògraf anarquista
Émile Held, al número 49 del carrer
Carouge de Ginebra, van ser distribuïts clandestinament per
Polònia i Ucraïna pel
grup anarquista «Borba» (La Lluita) de Białystok
(Podlàquia, Imperi rus; actual
Polònia), que comptava una dotzena de membre i que copiava a
mà articles i
textos que s'escampaven fins a Odessa i els Urals. El grup
«Khleb i Volia»
també publicà fullets de Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, a més de
traduccions al rus de textos de destacats anarquistes (Jean Grave,
Errico
Malatesta, Élisée Reclus, Varlam Cherkezishvili,
etc.). Amb Luigi Bertoni i altres,
en 1903 participà en la campanya de protesta per la
detenció del revolucionari Vladimir
Burtsev. L'abril de 1904 assistí a una reunió del
Partit dels Socialistes de
Geòrgia, on hi havia un nombrós grup
d'anarcocomunistes, i el desembre d'aquell
any, com a representant del grup «Khleb i Volia»,
fou present en una reunió de
grups anarquistes celebrada a Londres (Anglaterra). En 1905
publicà un text seu
en forma de fullet sobre els «Màrtirs de
Chicago». Tenint com a model la
Confederació General del Treball (CGT) francesa,
«Khleb i Volia» reivindicà el
sindicalisme revolucionari i la creació a l'Imperi Rus de
sindicats i borses
del treball. La policia de ginebrina el tenia controlat com a
«cap del Partit polític
georgià». Quan esclatà la
Revolució Russa de 1905 marxà clandestinament cap
a
Geòrgia i després d'un temps retornà a
Europa. En 1912 s'ocupà d'un número
especial pel setantè aniversari de Piotr Kropotkin. Poc
abans de l'esclat de la
Gran Guerra, vivia amb sa companya Lydia
Ikonnikova a París
(França), al número 44 del carrer Boulangers,
i militava en el Grup Anarquista Comunista Rus, que comptava amb una
cinquantena de membres. En aquesta època
col·laborava en el periòdic
anarcosindicalista rus Golos Truda,
que s'editava des de 1911 als EUA i al Canadà. En 1914 fou
un dels oradors,
juntament amb altres (Sébastien Faure, Maria Korn, Nicolas
Rogadaeff, Georges
Yvetot i Zabrezhnev), d'un míting commemoratiu del centenari
del naixement de
Mikhail Bakunin. Quan esclata la Gran Guerra, va ser detingut, ben
igual que
una desena d'anarquistes estrangers, i expulsat de França.
En 1916 era membre
del Grup Anarquista Comunista de Ginebra i condemnà els
signataris del
«Manifest dels Setze» qualificant-los
d'«anarcopatriotes». Amb Iuda Grossman (Roshchin) publicà el
periòdic dels grups
anarcocomunistes de Zuric (Zuric, Suïssa) i l'únic
número del periòdic ginebrí Put'k
Svobode (maig de 1917). Quan
esclatà la Revolució Russa retornà al
Caucas i a Sant Petersburg, on continuà
defensant les idees anarcosindicalistes. En 1918
col·laborà en Golos
Anartkhista. L'agost de 1920, en una carta enviada per Lydia
Ikonnikova a
l'anarquista Luigi Bertoni, notificava que estava invàlid.
Malalt de
tuberculosi des de feia temps, Georgi Goguelia va morir
el 21 de
desembre de 1924 en un hospital psiquiàtric de Tbilissi
(República Socialista
Soviètica de Geòrgia, URSS; actualment
Geòrgia) i va ser enterrat al Panteó de
Dibude del cementiri d'aquesta població, dedicat a
personatges il·lustres. ***
Jules Durand - Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral, Boulevard Durand sobre el personatge. ***
Manuel Pérez Feliu - Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat –vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat el 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts. Manuel Pérez Feliu (1892-1940)
***
Notícia
de la detenció d'Eugenio Valdenebro García
apareguda en el diari valencià Las Provincias de
l'11 de novembre de 1934 - Eugenio
Valdenebro García: El 6 de setembre de
1905 neix a Berlanga de Duero
(Sòria, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio
Valdenebro García. Sos pares es deien
Antolín Valdenebro Abad, llaurador, i Basilisa
García Hernando.
Emigrà a Catalunya amb sa companya
Luisa Lozano Rodrigo i s'instal·là a
la barriada de l'Horta de Barcelona, on milità en el
Sindicat de Productes
Químics de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El juny de 1932, amb
Julián Gil, va fer una subscripció de suport al
periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona quan aquest va ser perseguit per
les autoritats republicanes. Durant la vaga general de novembre de 1934
va ser
detingut, amb Santiago Casaluenga, i empresonat. El desembre de 1935 va
ser
tancat, amb altres vuitanta militants llibertaris, al
vaixell-presó Manuel
Arnús, ancorat al port de
Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. D'antuvi milità a
les poblacions aquitanes de Lengon i Bordeus. Durant
l'ocupació nazi va ser
detingut a Bordeus i obligat a treballar en feines dures, a causa de
les quals
l'esclataren les oïdes. Després de la II Guerra
Mundial milità a Fumel
(Aquitània, Occitània) i, a partir dels anys
cinquanta, a Drancy (Illa de França,
França), on va pertànyer, fins a la seva mort, al
Sindicat d'Oficis Diversos de
la CNT en l'exili. Durant els anys cinquanta formà part d'un
grup anarquista integrat
per destacats militants (Diego Camacho, Joan Ferrer, Ildefonso
González, Juan
Jiménez, etc.). El 13 d'abril de 1969, amb Tomás
Marcellán Martínez, fou el
representant de la CNT en l'exili en la inauguració del
monument a la memòria
dels 35.000 republicans espanyols (resistents, soldats, deportats)
morts durant
la II Guerra Mundial erigit al cementiri parisenc de
Père-Lachaise gràcies a
una subscripció de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP), el secretari de la qual era Josep Ester Borràs.
Durant els anys
setanta col·laborà en Le
Combat
Syndicaliste i fou un dels corresponsals i
distribuïdors a França del
periòdic mexicà Tierra
y Libertad. El
seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu
llibre Der kurze Sommer der Anarchie.
Buenaventura
Durrutis Leben und Tod (1971) Eugenio Valdenebro va morir el
2 de desembre
de 1991 al seu domicili de Sant Joan Lohitzune (Lapurdi,
País Basc), mentre
passava una
temporada a casa sa filla Paquita i son gendre Daniel. Va ser incinerat
a Pau
(Aquitània, Occitània) i les seves cendres
dipositades el 13 de desembre de
1991 a la tomba de sa companya Luisa Lozano Rodrigo, al cementiri de La
Courneuve
(Illa de
França, França). Eugenio Valdenebro García
(1905-1991) ***
André Arru (dreta) amb un company txec (1942) - André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Gaston Saulière, més conegut com André Arru. Sos pares es deien Louis Saulière, empleat comercial, i Gabrielle Boirie, modista. En 1914 sa mare es va instal·lar a París (França) per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar son fill als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra (adoptat per l'Estat el 4 de març de 1919). Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. El 7 de gener de 1937 es casà amb Colette Tilleux, de qui es va divorciar el 16 de juny de 1948. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. L'1 de desembre de 1953 es casà a Marsella amb Simone Élise Lucie Ratour, de qui es va divorciar el 15 de març de 1960. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. Sa companya fou Sylvie Élisabeth Sabine Knoerr. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 al seu domicili del X Districte de Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Germinal
Concordia -
Germinal
Concordia: El 6 de setembre de 1913 neix a Mombaruzzo
(Piemont, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista Germinale Concordia,
més conegut com Germinal Concordia
i que va fer servir diversos
pseudònims (Michele, Germinal, Piccolo
Lenin). Sos pares es deien Giuseppe Concordia i Tesbite
Benente. Després d'estudiar fins el cinquè grau,
son pare el va obligar a
interrompre la seva educació reglada, però ell la
continuà de manera
autodidacta. Fugint de l'autoritarisme de son pare,
s'establí a la zona de la Lomellina
(Llombardia, Itàlia) i finalment troba feina a fabrica Caser
de Pavia
(Llombardia, Itàlia), fins que es va veure obligat a passar
a la clandestinitat
per la seva lluita antifeixista. Atret per l'obra d'Errico Malatesta i
de Karl
Marx, mantingué correspondència amb el
filòsof Benedetto Croce. A partir del 8
de setembre de 1943, arran de l'Armistici i de l'anunci de desarmament
dels
soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi,
s'integrà, amb altres companys (Armando
Castelli, Piero Pesci, Armando Rossi Racagni, etc.) en la lluita
clandestina
d'alliberament sota el nom de Michele,
destacant com a organitzador de grups partisans. Les formacions per ell
organitzades, febles i en constant conflicte amb els grups comunistes,
acabaren
integrant-se amb el grup anarquista dirigit per Mario Orazio Perelli i
Antonio
Pietropaolo. Entre setembre i novembre de 1943 participà,
amb els germans
Brioschi, en la batalla de San Martino. Amb el socialista Corrado
Bonfantini
mantingué contactes secrets amb jerarques feixistes, com ara
el prefecte de la
Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) Alberto
Bettini, el prefecte de Milà Mario
Bassi i el general Niccolò Nicchiarelli, que volien
distanciar-se dels líders
de la República Social Italiana. La finalitat d'aquests
contactes, fortament
criticats pel Comitato di Liberazione Nazionale Alta Italia (CLNAI,
Comitè
d'Alliberament Nacional de l'Alta Itàlia), era afavorir una
insurrecció
socialista abans de l'arribada dels aliats, guanyant així
una major
possibilitat de maniobra i, alhora, aconseguir la llibertat de companys
presoners, la infiltració de companys en llocs clau en les
files enemigues i
l'obtenció de subministraments d'armes. De fet, molts presos
van ser
alliberats, com a ara l'octubre de 1944 els detinguts de la coneguda
«Banda
Koch» a Milà. Participà activament en
la Lliga dels Consells Revolucionaris, la
qual publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el
periòdic Rivoluzione, i
en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda.
També fou un dels principals
organitzadors de les I i II Brigada Comunista Llibertària
«Bruzzi-Malatesta»
que operà a Milà, a Oltrepò Pavese i
altres indrets alpins, i de la qual va ser
un dels seus comandants. El 2 de març de 1945 va ser
detingut i tancat,
juntament amb a
Antonio Pietropaolo, a
la presó de Sant Vittore. El 24 d'abril d'aquell any fou un
dels organitzadors
de la revolta dels presos que s'hi produí.
Després de la caiguda del
nazifeixisme participà activament en la Federació
Comunista Llibertària (FCL)
de Milà i fou un dels organitzadors del Congrés
Interregional Comunista
Llibertari de l'Alta Itàlia, que se celebrà entre
el 23 i el 25 de juny de 1945
a Milà. Entre el 15 i 19 de setembre de 1945
assistí a Carrara (Toscana,
Itàlia) al congrés fundacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), on
defensà les tesis reformistes. En aquesta època
col·laborà en Il
Comunista Libertario. Mentrestant,
dins la Federació Comunista Llibertària Llombarda
(FCLL) s'accentuà la divisió
entre els comunistes llibertaris (Germinal Concordia, Mario Orazio
Perelli,
Antonio Pietropaolo, etc.) i els «anarquistes
intransigents» (Ugo Fedeli, Mario
Mantovani, etc.). El gener de 1946 participà en la
redacció de les anomenades
«Tesis de Milà», document
polític obertament reformista que proposava
transformar el moviment llibertari en un vertader partit
polític per a
participar en els processos electorals i esdevenir la tercera
força entre la
reacció i els grups socialistes i comunistes. A finals de
gener i principis de
febrer de 1946 es consumà la divisió i, amb Carlo
Andreoni, Mario Orazio Perelli,
Antonio Pietropaolo i altres, creà la Federació
Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera. En 1946
publicà L'ora
libertaria i en 1947 col·laborà en L'Internazionale.
Allunyat de l'anarquisme, fundà en 1950 el Partit Comunista
Nacional Italià
(PCNI), seguidor de les tesis del mariscal Josip Broz Tito, partit
polític el
qual, el maig de 1951, amb altres formacions revolucionàries
(Ordine Nuovo, Controcorrente,
Centro per una Nuova Sintesi Socialista, Alleanza degli Uomini Liberi,
etc.),
coordinades per Mario Mariani i Bruno Rizzi, intentaren donar vida al
Moviment
d'Unitat Proletària (MUP), que, per mor de l'ostracisme del
Partit Comunista
Italià (PCI), tingué una curta vida. En aquests
anys, fou el principal animador
de la revista La Comune i, entre
els
anys cinquanta i seixanta, del setmanari Tempi
Moderni. En els anys successius va crear l'editorial
Italpress,
especialitzada en difondre la dissidència
política que es donava als països
comunistes. Molt acostat a les posicions de Bruno Rizzi, la seva
activitat
teoricopolítica es mantindrà al llarg dels anys
seixanta i setanta. El 4
d'abril de 1975 redactà un balanç
històric sobre les seves experiències en la
lluita partisana sota el títol Saggio
relazione storica sulle brigate Bruzzi-Malatesta. Germinal
Concordia va
morir el 13 de novembre de 1980 a Milà (Llombardia,
Itàlia). Germinal Concordia
(1913-1980) ***
Benito Milla - Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1918 –algunes fonts citen erròniament 1916– neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Sos pares es deien Benito Milla Martínez, sabater, i Francisca Navarro Montilla. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquesta època va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales, Deslinde, Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina –entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància, «Monte Ávila Editores», així com «Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa, Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Malalt de càncer, Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 a la Clínica Tres Torres de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català. Benito Milla Navarro (1918-1987) ***
Antonio
Marfil Aranda - Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre «La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna, Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta, Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.
Defuncions
Necrològica de Joaquim Ros apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera aparegut el 8 de setembre de 1932 -
Joaquim Ros: El 6
de setembre de 1932 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Joaquim
Ros. Militant del Sindicat Ferroviari de Martorell (Baix Llobregat,
Catalunya)
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballava
als Ferrocarrils
Catalans. El 6 de setembre de 1932 va morir electrocutat en accident
laboral al
barri de La Bordeta de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat tres
dies després
al cementiri de Martorell.
Notícia de la condemna de Nicasio López Fidalgo apareguda en el diari El Eco de Santiago del 24 de desembre de 1924 - Nicasio López Fidalgo: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Nicasio López Fidalgo. Havia nascut a Ferrol (la Corunya, Galícia). El 3 de setembre de 1921 va ser tancat a la presó de Ferrol acusat, amb Celestino Cordero Gómez, Antonio Orosa Fraguela i José Salido Beceiro (en rebel·lia), d'haver atemptat, en el marc d'una vaga de treballadors portuaris, el 15 de juliol de 1921 contra Nicasio Pérez Moreno, president de l'Associació Patronal de Ferrol, vicecònsol de Portugal i regidor de l'Ajuntament de Ferrol, que va morir aquella mateixa nit. Jutjat a partir del 15 de desembre de 1924, va ser condemnat el 23 de desembre a cadena perpètua, al pagament de les despeses i a abonar una indemnització de 20.000 pessetes als hereus de la víctima. Internat al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), en 1931 va ser alliberat gràcies a l'amnistia que seguí a la proclamació de la II República espanyola. Després va militar en el Sindicat de la Indústria Naval de Ferrol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou delegat al Ple de Regionals que se celebrà l'agost de 1932 a Ferrol. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 col·laborà en la edició del periòdic Brazo y Cerebro (1935-1936) de la Corunya, òrgan de la FAI i de les Joventuts Llibertàries. Es resistí als carrers al cop militar feixista de juliol de 1936, però s'hagué d'amagar amb Manuel Ardao Iglesias, altre membre del Sindicat de la Indústria Naval. Tots dos van ser detinguts per una delació. Nicasio López Fidalgo va ser afusellat sense cap judici, juntament amb Manuel Ardao Iglesias, el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (la Corunya, Galícia). ***
Notícia
sobre la mort de Modesto Senra Martínez apareguda en el
periòdic murcià El Liberal del 31
d'octubre de 1936 - Modesto Senra Martínez: El 6 de setembre de 1936 és afusellat a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Modesto Senra Martínez. Havia nascut cap el 1882 –altres fonts citen cap el 1899– a Cariño (La Corunya, Galicia). Fuster de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut en els fets revolucionaris d'octubre de 1934 a Cariño. Capturat arran del cop militar feixista de juliol de 1936, Modesto Senra Martínez va ser afusellat el 6 de setembre de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). Casat, deixà cinc orfes. ***
Pedra «Stolperstein» en memòria de Florián Ibáñez Marín - Florián Ibáñez
Marín: El 6 de setembre de 1941 mor a Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista
i anarcosindicalista Florián Ibáñez Marín, conegut com El Negus. Havia
nascut el 27 de març de 1903 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Fill d'una
família humil, aprengué l'ofici de sabater. Després d'un temps a Elx (Baix
Vinalopó, País Valencià), s'instal·là a Barcelona (Catalunya), al barri de Can
Baró, amb visqué amb sa germana Josefa Ibáñez Marín i treballà de sabater amb
son cunyat Antonio Sarrió Muñoz. En 1926 va ser cridat a files però no es va
presentar. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar de juliol de 1936
participà en les lluites al carrer. Després combaté com a milicià al front
d'Aragó en la III Centúria del X Grup («Los Leones») de la «Columna Ortiz».
Posteriorment s'integrà en el Cos de Carrabiners i exercí en les Patrulles de Control.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser integrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Detingut per la Gestapo, va ser enviat,
sota la matrícula 80.164, el 5 d'abril de 1941 a l'Stalag XVII A de Kaisersteinbruch
(Bruckneudorf, Neusiedl am See, Burgenland, Àustria). El 7 d'abril de 1941 va
ser tancat, sota la matrícula 4.709, al camp de concentració de Mauthausen
(Alta Àustria, Àustria). El 21 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula
12.331, a Gusen. Florián Ibáñez Marín va morir el 6 de setembre de 1941 al camp
de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). El 9 de maig de 2014 la
Fundació Salvador Seguí col·locà una en el seu homenatge al lloc que fou el seu
domicili, al número 23 del carrer Josep Serrano, del barri de Can Baró de
Barcelona. El 2 de juny de 2022 es col·locà en aquest mateix lloc una pedra
«Stolperstein» en el seu record. ***
Julia Romera Yañez - Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Julia Romera Yañez. Havia nascut el 15 de març de 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, sos pares es deien Francisco Romera Rodríguez, miner, i Matilde Yañez Pérez. L'octubre de 1918, a conseqüència de l'epidèmia de grip, sos pares van morir amb una diferència de tres dies. Sa germana gran María va quedar a càrrec dels avis materns a Cartagena i ella amb els avis paterns a Mazarrón. En 1921, davant la pèrdua de feina, sa família va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava d'obrera teixidora a les «Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va allistar voluntària en la «Columna Ortiz» i es va responsabilitzar del periòdic Aurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona (Barcelonès, Catalunya) que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els «auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts de Barcelona (Catalunya) i fou enterrada al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Des de 2002 existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva. En 2015 es realitzà una exposició en el seu homenatge i des de 2017 un carrer de Santa Coloma de Gramenet porta el seu nom. ***
Lucien Descaves - Lucien Descaves: El 6 de setembre de 1949 mor a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Alexandre Descaves. Havia nascut el 18 de març de 1861 al XIV Districte de París (França). Sos pares es deien Alphonse Louis Descaves, gravador, i Marie Louise Hélène Château. El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdic Grenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per «injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurorequan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. Vídu de Élisabeth Célestine Embocheur, el 24 de novembre de 1898 es casà al X Districte de París amb a parisenca Marie Pauline Berthe Lancelot. En aquesta època vivia al número 129 del boulevard Brune. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la «Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors, Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution, L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux, Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste, Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària –La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.–, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais. Altres obres seves són La Teigne (1886) –on farà un homenatge a son pare, gravador en talla dolça–, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres. En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. Lucien Descaves va morir el 6 de setembre de 1949 al seu domicili, al número 82 del carrer Michel Ange, del XVI Districte de París (França). El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Francesco Prevosto - Francesco Prevosto: El 6 de setembre de 1960 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Havia nascut el 19 de setembre de 1892 a Santhià (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles «subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per «violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP). ***
Notícia
de la detenció de Joseph Unger apareguda en el diari
d'Amiens Le
Progrés de la Somme de l'11 de setembre de 1911 - Joseph Unger: El 6
de setembre de 1963 mor a
Anet (Centre, França)
l'anarquista Joseph
Eugène Onésime Unger, també conegut
com Joseph
Émile Unger. Havia nascut l'1
de febrer de 1885 a Lespinoy (Pas-de-Calais, França). Era fill natural de la jornalera Eude
Florine Alphonsine Hanse
i l'infant va ser legitimat amb el seu matrimoni amb Eugène
Charles Unger,
celebrat el 13 d'octubre de 1885 a Lespinoy. El 28 d'agost de 1909 es
casà amb
Angeline Deguisne. Ajustador a la Companyia de Ferrocarrils del Nord,
va ser
acomiadat durant una vaga de ferroviaris. Quan treballava als
ferrocarrils
conegué l'anarquista Barthélémy
Baraille. Posteriorment va fer de firaire a
París (França), on vivia al número 285
del carrer Clichy. Durant la tardor de
1909 s'establí a Amiens (Picardia, França) i va
ser inscrit per la policia en
les llistes d'anarquistes del departament del Somme. En 1911 vivia al
número 5
de la plaça Louis-Dewailly d'Amiens. L'11 de setembre de
1911 va ser condemnat
Pel Tribunal Correccional d'Amiens a dos mesos de presó
sense llibertat provisional
per «ultratge de paraula i violències»
arran d'una manifestació contra
l'encariment de la vida celebrada dos dies abans. En 1912 vivia al
número 6 del
carrer Saint-Leu d'Amiens. El 30 de març de 1912 va ser
detingut a Amiens per a
ser interrogat sobre la seva amistat amb l'anarquista
Barthélémy Baraille,
membre de la «Banda Bonnot». Joseph Unger va morir
el 6 de setembre de 1963 a
Anet (Centre, França). ***
Foto
policíaca de Terzilio Aiacci - Terzilio Aiacci:
El
6 de setembre de 1974 mor a La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista,
anarcosindicalista i lluitador antifeixista Terzilio Aiacci
–el seu nom a
vegades citat d'altres maneres (Tercilio, Tersilio, Tersillo,
Tertilio,
etc.). Havia nascut el 16 de gener de 1896 a Cavriglia (Toscana,
Itàlia). Sos pares es deien Angiolo Aiacci, miner, i Maria
Faustina
Pierazzi.
Fill d'una família de miners anarquistes, son
germà petit Aurelio Aiacci també
va ser militant. Des que va ser infant treballà a les
galeries de les mines de
lignit i només va fer l'escola elemental. Va ser el
responsable local de
l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Arran de
l'aixecament
insurreccional del 23 de març de 1921 dels miners de la
conca del Val d'Arno,
on s'ocupà la direcció de la mina de Castelnuovo
dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana,
Itàlia), s'incendiaren les oficines i l'enginyer Agostino
Longhi resultà mort,
va ser condemnat el 13 de juliol de 1923 per l'Audiència
d'Arezzo a 10 anys de
presó, pena que va ser commutada posteriorment a sis anys.
En 1927 va ser posat
en llibertat i, amb un passaport conjunt per motius laborals expedit a
diversos
treballadors del seu poble, passà a França. En
1929 vivia a Caubilhargues (Llenguadoc,
Occitània), on treballava en una destil·leria.
Posteriorment s'establí a Alèst
(Llenguadoc, Occitània), on hi havia un important nucli
d'exiliats anarquistes
italians. En 1936 mantingué correspondència amb
Camillo Berneri i vivia al número
13 de carrer Saint Jean d'Alèst. Son germà
Aurelio Aiacci es va reunir amb ell
i ambdós partiren a lluitar a la guerra d'Espanya. L'11 de
setembre de 1936 –algunes
fonts citen altres dates, com ara el 26 d'agost o el 25
d'octubre–, amb son
germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli,
Gualtiero Livi, Alessandro
Maffei, Pasquale Migliorini i Adolfo Pintucci), creuà els
Pirineus. El 22 de
desembre de 1936 s'enrolà a Barcelona (Catalunya) en la
Secció Italiana de la
«Columna Ascaso» i va ser enviat gairebé
immediatament a Monte Pelado, al front
d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). El 7 d'abril de 1937 va ser greument
ferit a Carrascal (Osca, Aragó, Espanya) i son
germà resultà mort. El 29 de
gener de 1938 encara es trobava ingressat a l'hospital militar de
Barcelona. Buscat
per l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA,
Organització per la Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme), el 6
d'octubre de 1938 va ser inscrit com a «comunista»
en el registre de la policia
de fronteres amb l'ordre de detenció i en el llistat de
subversius residents a
l'estranger. Terzilio Aiacci va morir el 6 de setembre de 1974 al seu domicili de La
Grand Comba
(Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts erròniament diuen que va
morir durant la guerra
d'Espanya, però el deuen confondre amb son germà. ***
Necrològica
de Georges Crinière apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 6 d'octubre de 1977 -
Georges Crinière:
El 6 de setembre de 1977 mor a Vouvray-sur-Loir
(País del Loira, França) l'anarcosindicalista
Georges
Maurice Paul Crinière. Havia nascut el 30 de setembre de
1921 a
Ermont (Illa de França, França). Sos pares es deien Maurice Victor Auguste
Crinière, carreter, i Juliette Émilienne Marie
Décamps, modista. Durant
l'ocupació
nazi va ser internat en un camp de concentració a prop de
Bordeus (Aquitània,
Occitània). Aconseguí fugir-ne i
visqué sota una falsa identitat. Després de la
II Guerra Mundial milità en la Federació
Anarquista (FA) i en la Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) a Fronconville (Illa de
França, França) de
la qual encara n'era membre en 1960. En 1973 s'establí a
Vouvray amb sa anciana
mare. En aquesta època milità en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA),
de la qual en 1974 era secretari pel departament de Sarthe, i de
l'Alliança
Obrera Anarquista (AOA) d'Angers (País del Loira,
França). En 1975 abandonà
l'AOA i era secretari de la CNTF de Sarthe. Malalt, Georges
Crinière va morir,
després d'un mes d'agonia, el 6 de setembre de 1977
a Vouvray-sur-Loir
(País del Loira, França) –algunes
fonts citen erròniament l'1 de
setembre– i va
ser
enterrat al cementiri d'aquesta localitat. René Alexandre es
va fer càrrec de
sa mare. ***
Titta
Foti -
Titta Foti: El 6
de setembre de 1978 mor a Siderno (Calàbria,
Itàlia) l'escriptor, poeta,
dramaturg, periodista i propagandista anarquista Giovambattista Foti,
conegut
com Titta Foti. Havia nascut el 8
de
novembre de 1912 a Siderno (Calàbria, Itàlia).
Fill d'una família petit burgesa,
sos pares es deien Giuseppe Foti i Angiolina Diano. Sa mare va morir
poc
després del part i va ser criat per una madrastra. No va fer
estudis regulars i
tingué una educació gairebé
autodidacta. Ben aviat la seva «passió»
pel joc es
va manifestar i amb ella la necessitat compulsiva de tenir diners, fet
que el va
portar a accions desafortunades (venda de béns familiars) i
a actes il·legals
(contraban de petroli). En els anys anteriors a la guerra
començà la seva
activitat periodística com a reporter esportiu per a diaris
locals. En aquesta
època va escriure la seva obra teatral Pido
la palabra, sobre la guerra d'Espanya. En 1942 va ser cridat
a files i
enviat a Ancona (Marques, Itàlia). A partir de juliol de
1943 s'acostà al
moviment anarquista i a començament de 1945
col·laborà en L'Agitazione
i Umanità Nova,
per als quals signà tots els editorials.
Participà, com a membre del grup
anarquista «Malatesta» de Perugia
(Úmbria, Itàlia), de la Federació
Anarquista
de les Marques (FAM) i de la Federació Comunista
Llibertària (FCL), en el I
Congrés de la Federació Anarquista Italiana
(FAI), celebrat el setembre de 1945
a Carrara (Toscana, Itàlia). Durant dos anys d'intensa
militància, desenvolupà
una frenètica activitat propagandística a les
Marques i a Emília-Romanya. Destacat
orador, les seves conferències i les seves xerrades
contradictòries sobre temes
diversos (anticlericalisme, actualitat política, etc.)
suscitaren la
participació d'un públic molt ampli i tingueren
un gran protagonisme a la
premsa anarquista d'aleshores (L'Adunata
dei Refrattari, L'Aurora,
Volontà, etc.). Destacada
és les discussions
públiques que va tenir en aquesta època amb els
sacerdots Primo Mazzolari i
Lombardi (Il Megafono di Dio). En
1945 publicà Macerie. Fabula
(obra
reeditada en 2014) i a finals d'aquell any creà a Ancona amb
el dramaturg
Giorgio Albertazzi, a qui va salvar de ser afusellat pels partisans per
la seva
participació en la República de Salò,
la companyia teatral anarquista
«Agitazione», que treballava textos de diferents
autors (Leonid Andréiev,
Pietro Gori, etc.), i que va estrenar la seva obra Pido
la palabra a Terni (Úmbria, Itàlia). En
aquesta època també
començà a col·laborar amb el
periòdic anarquista nord-americà L'Adunata
dei Refrattari. En 1946 publicà
la seva novel·la autobiogràfica Albatros.
Romanzo di un ribelle (reeditada
en 2020). Entre el 17 i
el 18 de març de 1946 participà en el
Congrés Nacional de la FAI que se celebrà
a Florència (Toscana, Itàlia), però
l'estiu d'aquell any de cop i volta es
trencà la seva relació amb el moviment
anarquista. Les causes d'aquesta ruptura
a hores d'ara encara es desconeixen; segons uns per qüestions
ideològiques,
segons uns altres per qüestions personals relacionades amb
dones, segons altres
per problemes econòmics causats per la seva
«passió» pel pòquer. El cas
és que
en el número de l'11 d'agost de 1946 d'Umanità
Nova Ugo Fedeli signà un breu comunicat sobre el
«Cas Foti»: «La FAI fa
saber a tots els companys d'Itàlia i de l'estranger que
Titta Foti no es pot
considerar un company». Ell sempre es va declarar anarquista
i després d'aquest
afer retornà autoexiliat a la seva població
natal. En 1948 es casà amb
Antonietta Diano, amb qui va tenir dues filles. Durant els anys
següents i en
la dècada dels cinquanta col·laborant en
diferents publicacions periòdiques (La
Fiera Letteraria, La Giustizia,
Paese Sera, Reppublica,
L'Umanità, etc.). Els
seus creixents
deutes de joc el van obligar a vendre la majoria de les propietats
familiars. En
els anys posteriors continuà amb la seva activitat com a
escriptor i periodista,
fundant, en 1956, i dirigint, fins 1973, el setmanari Il
Gazzettino del Jonio, que es convertí en una
autèntica escola de
periodisme (Moisé Asta, Osvaldo Bevilacqua, Pasquino Crupi,
Enzo De Virgilio,
Sharo Gambino, Luigi Malafarina, Franco Martelli, Rocco Ritorto,
Salvatore G.
Santagata, etc.). Il Gazzettino del Jonio
va haver de tancar a causa dels deutes de joc del seu director, que va
caure en
la misèria més absoluta, i només va
poder sobreviure gràcies a l'ajuda
econòmica d'alguns amics. Giovambattista Foti va morir el 6
de setembre –algunes
fonts citen el 16 de setembre– de 1978 a Siderno
(Calàbria, Itàlia). Deixà nombrosos
textos inèdits (Colui che non fu
uno
scrittore, Cristo sulle barricate.
Dramma in tre atti, I Zigareschi.
Romanzo, etc.). En 1991 Alfredo Salerni publicà
l'assaig biogràfic Titta Foti. ***
Maurice
Frot (dreta) i Paul Castanier (Popol) - Maurice Frot: El 6 de setembre de 2004 mor a Brunoy (Illa de França, França) l'escriptor i cantautor llibertari Maurice Jean Paul Frot. Havia nascut el 30 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'abril– de 1928 a La Sala (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Marcel Frédéric Frot, ferrador i ferrer, i Rose Jeanne Dauzou. Després de passar quatre anys en un internat educatiu durant l'Ocupació i de participar al final de la guerra en la Resistència, quan tenia 17 anys s'enrolà en l'exèrcit de l'aire com a paracaigudista i va ser destinat amb el cos expedicionari a la guerra d'Indoxina, on va romandre fins el 1948. L'abril de 1949 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord - Pas de Calais) amb Raymonde Jeanne Faucher, amb qui es va divorciar en 1992. En 1950 abandonà l'exèrcit i, després d'un temps fent de pescador a Islàndia, treballà com a cap de vendes en una empresa de contraplacat. En 1956 conegué el cantautor anarquista Léo Ferré i esdevingué son amic. La seva experiència indoxinesa li va servir per a escriure Le roi des rats (1965), amb prefaci de Léo Ferré, i Nibergue (1969), que obtingué el Premi Eugène Dabid de Novel·la Populista en 1970. Després d'un temps fent d'impressor, fins al 1973 fou el secretari i l'administrador de Léo Ferré, qui el va introduir en el moviment llibertari. Participà regularment en les activitats del grup anarquista «Louise Michel», animat per Maurice Joyeux, qui en 1971 li va fer el prefaci del seu llibre Mutinerie à Montluc. En aquesta època publicà articles en la revista cultural anarquista La Rue i en Le Monde Libertaire. El juny de 1973 va renyir amb Léo Ferré i la seva col·laboració acabà, una amistat que no es renovà vertaderament fins al final de la vida de Ferré. En 1975, amb l'antic pianista de Léo Ferré, Paul Castanier, que també s'havia barallat amb Ferré, muntà a Marsella (Provença, Occitània) la peça de teatre social Le Vide-Ordures, segons l'obra del poeta africà Pierre Jean Oswald, que tocà al Teatre Toursky de Marsella sota les direccions musical de Richard Martin i escènica de Franck Andron. En 1975 publicà el disc Meillant chate Frot i dos anys després Mangiamerda. Durant els anys setanta organitzà nombroses gales de suport als grups llibertaris, a Amnesty Internacional, al Partit Socialista Unificat (PSU) i a periòdics com Libération, amb el qual va col·laborar amb articles, i Politique Hebdo. També fou animador del col·lectiu d'artistes «Écoute s'il pleut». En 1977 fundà, amb Daniel Colling i Alain Meilland, el festival musical «Le Printemps de Bourges», que va codirigir fins al 2003. També en 1977 publicà el llibre Le dernier Mandrin, amb Jean-Baptiste Buisson, germà d'Émile Buisson, qui de manera novel·lada presentà els anys de bandidatge de l'antic «enemic públic núm. 1» i denuncià la pena de mort que li va ser aplicada a Émile Buisson el 28 de febrer de 1956 a la presó parisenca de la Santé. Dins del festival «Le Printemps de Bourges» va escriure dos espectacles musicals amb Alain Meilland. En 1978 a Bourges (Centre, França) muntà Les Travailleurs de la Nuit, espectacle musical en homenatge a l'anarquista desvalisador Marius Jacob, i aquest mateix any publicà el disc Le dissident. En 1979 sortí el seu disc L'Arlequin, l'ordinateur et le petit lapin. També és autor d'uns records de joventut, Le tombeau des jaloux (2000), i d'una biografia de Léo Ferré, Je ne suis pas Léo Ferré (2001, reeditada en 2008 com Léo Ferré, comme si j'vous disais). Maurice Frot va morir el 6 de setembre de 2004 a l'Hospital de Brunoy (Illa de França, França) d'una embòlia pulmonar. ***
Raimunda
Gómez Pous (2007) - Raimunda Gómez Pous: El 6 de setembre de 2008 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Raimunda Gómez Pous, coneguda com Mundeta. Havia nascut el 5 de setembre de 1924 a la Pobla de Claramunt (Anoia, Catalunya). Sos pares es deien Fulgencio Gómez Mora i Teresa Pous. Filla d'una família llibertària, quan esclatà la guerra civil vivia amb sa família a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan la població va caure a mans franquistes, son pare i sa germana major (Carmen Gómez Pous), destacats militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), passaren a zona republicana i sa mare va ser empresonada com a represàlia, veient-se Raimunda obligada a cuidar ella sola sa germana petita. En 1939, amb el triomf franquista, restà a la Península, però en 1941 creuà a peu clandestinament la frontera i es va reunir amb sa família a Vic de Sòs (País de Foix, Occitània). Durant l'Ocupació participà en la Resistència i contribuí a la reconstitució de les Joventuts Llibertàries en l'exili. Amb son company, l'anarcosindicalista Jerónimo Marey Jodra, amb qui tingué una filla (Placer Marey Gómez), s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en l'Ateneu Llibertari d'aquesta població. Raimunda Gómez Pous va morir el 6 de setembre de 2008 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). ***
Joan
Claramunt Vilamajó - Joan Claramunt Vilamajó: El 6 de setembre de 2009 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat erròniament com Claramount. Havia nascut el 18 de gener de 1911 a Albesa (Noguera, Catalunya). Sos pares es deien Josep Claramunt Segura i Teresa Vilamajó Fulla. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 6 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 7 de setembre– de 2009 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). ***
Juan
Cerón González - Juan Cerón
González: El 6 de setembre de 2016 mor a
Saint-Benoît-La-Forêt (Centre, França) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan
Cerón González. Havia nascut el 30 d'agost de 1919 a Os de
Civís (Les Valls de Valira, Alt
Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Salvador Cerón,
carrabiner membre de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i Juana González. Va
créixer a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). En 1936 feia d'aprenent de
mecànic a la
Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord) i era secretari de les
Joventuts
Llibertàries de Llívia (Baixa Cerdanya,
Catalunya). Des del començament de la
Revolució espanyola i fins els enfrontaments de maig de 1937
contra la reacció
estalinista, va fer d'enllaç entre el Comitè de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i la FAI de Puigcerdà i els comitès
francesos de suport al
moviment llibertari espanyol. En 1938 s'enrolà en el Cos de
Carrabiners a
València (València, País
Valencià) i va ser enviat com a ajudant mecànic
de
transports a diverses poblacions peninsulars (Barcelona,
Jaén i Guadalajara). En
1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a Guadalajara
(Castella,
Espanya), però aconseguí evadir-se aviat a Terol
(Aragó, Espanya) i passar a
França, on fou internat a diversos camps de
concentració (Sant Cebrià,
Barcarès, Vernet i Sètfonts). Posteriorment va
ser enviat en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a An Oriant (Bretanya).
Després de la II Guerra
Mundial s'establí a Chinon (Centre, França), on
continuà militant en la CNT de
l'exili. Autor de nombrosos poemes, col·laborà en
diverses capçaleres de la
premsa llibertària de l'exili (Espoir,
Cenit, El Pensador, etc.), així com de
la premsa en llengua francesa (L'Affranchi, L'Anarcho du Val, Le
Libertaire,
etc.). Durant els anys noranta fou membre del Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Marsella (Provença,
Occitània), on va deixà
diversos testimonis de la seva trajectòria per la
Península i per França. En
1998 va fer costat econòmicament la
«Fundació Anselmo Lorenzo» i en 1999
col·laborà en el llibre de Federico Gargallo Edo La raison douloureuse. Sa companya fou
Amélie Marie Hélène
Méchard. Juan Cerón
González va morir el 6 de setembre de 2016 al Centre
Hospitalari de Chinon, a
Saint-Benoît-La- Forêt (Centre, França). --- |
![[05/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/09]") |
|
![[07/09]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/09]") |
|
|
| Actualització: 06-09-23 |