|
---
Anarcoefemèrides del 6 d'octubre Esdeveniments
Capçalera de L'Associazione - Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de
1889 surt a Niça (País
Niçard, Occitània) el primer número
del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione.
Periodico settimanale. Publicat en italià per la
colònia anarquista
italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la
gerència la portava
Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi).
El
novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a
Niça, encalçat per
la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren
els següents
números del periòdic a partir del quatre. En les
seves pàgines advocà per la
creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari
(PSAR). En sortiren 7
números, l'últim el 23 de gener de 1890.
Malatesta edità quatre publicacions en
la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello
(Niça, 1889), La politica
parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra
contadini
(Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo
(Londres, 1890). ***
Un exemplar de La Feuille - Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artista àcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa. ***
Cartell
de la conferència de Madeleine Pelletier
[placard.ficedl.info] - Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol «La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel «Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. ***
Membres
de la Columna Durruti a Bujaraloz - Ple
Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se
celebra a Bujaraloz (Saragossa,
Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la
«Columna Durruti», el Ple
Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional
d'Aragó, Rioja i
Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Assistiren 174
representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del
Comitè
Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals
(«Columna Durruti»,
«Roja y Negra», «Los
Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer»,
etc.), a més de
nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els
màxims
representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio
Jover, Antonio
Ortiz Cristóbal
Aldabaldetrecu, Julián Merino,
etc. La convocatòria d'aquesta important reunió
corregué a càrrec de Francisco
Carreño,
Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la
posició a adoptar
sobre una hipotètica col·laboració amb
els
òrgans de govern republicans o sobre
la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells
Regionals
de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de
Defensa que
exerciria de govern central i així poder sustentar de manera
segura les
conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren
la
necessitat de
crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA),
però
les diferències es
manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves
competències.
Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació
d'un
poder civil
que garantís als aragonesos la gestió de la
reraguarda i
la direcció de la
guerra enfront de les intromissions de les milícies
acantonades
a les comarques,
és a dir, un nou òrgan que tingués
competències absolutes en tots els àmbits
–justícia,
obres públiques, indústria, agricultura,
propaganda,
transports, ordre públic, sanitat,
educació, economia i guerra–
(«Comandament
Únic»), els representants de les columnes,
per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA
tingués
poder de decisió
en qüestions bèl·liques. Curiosament
destacats
militants, com Máximo Franco o
Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que
portés la
coordinació militar. La posició defensada per les
columnes, malgrat fos
minoritària, s'imposà i el nou òrgan
nasqué
sense un departament dedicat a la
guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del
Departament de
Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més
altres dues
decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la
Generalitat hauria
d'haver dos representants del CRDA i es creà
també un
Comitè de Guerra de les
forces militars al front d'Aragó, que assumia la
responsabilitat
del moviment
de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es
decidiren en una
reunió del Comitè Regional de la CNT a
Alcanyís.
Es fixà provisionalment la
seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set
departaments (Agricultura;
Economia i Abastaments; Informació i Propaganda;
Instrucció Pública; Justícia i
Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç),
que
assignaren en la seva
totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la
incorporació
de dos representants
de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant
dels partits
republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La
presidència del
CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista
Joaquín Ascaso
Budría. ***
Cartell
de Le Monde
Libertaire (1977) - Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent! ***
Cartell
de l'exposició - Exposició
«La
premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»:
Entre el 6 i el 19 d'octubre
de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors
del CSIC, al carrer Hospital de
Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa
llibertària de clandestinitat (1939-1975)»,
organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP)
d'aquesta ciutat i amb la
col·laboració del Centre Superior
d'Investigacions Científiques (CSIC) i del
Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La
mostra arreplegà un bon
recull de publicacions llibertàries que es van editar
clandestinament durant el
franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8
d'octubre es realitzà
la conferència-debat «La clandestinitat
llibertària durant els anys 60. La
lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de
Octavio Alberola, Ariane Grasnac,
Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el
debat-col·loqui «La
clandestinitat llibertària durant els anys 40 i
50», a càrrec de Manel Aisa i
Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada
posteriorment, entre el 10 i el
19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El
Micalet» de València
(País Valencià), enquadrada en les X Jornades
Llibertàries de la Confederació
General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de
gener i el 8 de març de
2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer
Llibertari 2009».
Naixements
Foto policíaca de François Loutrel (1 de març de 1894) - François Loutrel:
El 6 d'octubre de 1857 neix a
Batignolles, actualment pertany al XVII Districte de París
(França), l'anarquista
François Philéas Loutrel. Era fill dels jornalers
Désiré Jean
Baptiste Loutrel i Marie Anne Merckling. El 18 de setembre de 1880 es
casà al
XV Districte de París amb Luce Claire Després, de
qui acabà enviudant. En
aquesta època treballava de jornaler i vivia al
número 155 del carrer
Saint-Charles de París. L'1 de març de 1894 feia
feina de conserge al número 19
del carrer Alphonse de París; detingut en una agafada amb 22
anarquistes més,
el seu domicili escorcollat, fitxat aquell mateix dia en el registre
antropomètric del laboratori policíac parisenc
d'Alphonse Bertillon i processat
per «associació criminal»; el 7 de
març de 1894 va ser posat en llibertat. En
1896 treballava de descarregador. Durant la nit del 19 al 20 de
març de 1896,
un tal Pierre Huchard, torner metal·lúrgic,
arribà begut al seu domicili i cap
a la mitja nit va caure al Sena des del pont Mirabeau; segons la
policia, André
Désiré Loutrel, carreter i nebot de
François Loutrel, li donà un cop de
bastó i
el llança al riu. Durant l'interrogatori, André
Loutrel acusà son oncle de
complicitat i va ser detingut i tancat durant set mesos preventivament.
Després
d'un judici celebrat el 24 d'agost a l'Audiència del Sena,
l'11 de novembre de
1896 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena i son
nebot condemnat a
cinc anys de treballs forçats. Aquest cas va ser debatut en
la premsa i fins i
tot el parlament tractà la qüestió de
l'ús i abús de la presó preventiva. Al
final de sa vida tenia la residència a Issy-les-Moulineaux
(Illa de França,
França). François Loutrel va morir el 30 de maig
de 1932 a l'Hospital Laënnec
del VII Districte de París (França). ***
Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1883 - Benoît Morel:
El 6 d'octubre
–algunes font citen erròniament el 6 de
novembre– de
1861 neix a Le Guérillon (Saint-Laurent-d'Oingt, Roine-Alps,
Arpitània)
l'ebenista anarquista Benoît Morel. Sos pares es deien
Jean-Claude Morel, conreador, i Jeanne-Marie Tomelier. Quan feia poc
que havia
estat condemnat a
dos mesos de presó per haver reproduït una
convocatòria de manifestació per commemorar
els fets de La Ricamarie del 16 de juny de 1869, el 7 d'agost de 1883
va ser
jutjat per l'Audiència del Roine, juntament amb Louis
Chautant, com a gerent del
petit full revolucionari anarquista de Lió
(Arpitània) La Lutte (de
l'1 d'abril al 5 d'agost de 1883), sota l'acusació de
«provocació a l'assassinat, a l'incendi i al
pillatge», i condemnat en absència
l'endemà a dos anys de presó i a 3.000 francs de
multa. Establert a París
(França), en 1889 vivia al número 21 del carrer
Lamarck i era secretari del
Comitè de Socors a les Familiars i Detinguts
Polítics, el tresorer del qual era
Gabriel Cabot (L'Argument). En
aquesta època col·laborava en el
periòdic parisenc Le Ça
Ira (1888-1889), fundat per Constant Martin. El 6 de
març de
1894 va ser detingut, juntament amb altres 15 companys i dues
companyes, en una
agafada policíaca a l'establiment del mercader de vins
anarquista Louis Duprat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Foto
policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894) - Henri Dumont: El 6 d'octubre de 1864 neix a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Héloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut. Al final de sa vida estava domiciliat a Chelles (Illa de França, França). Sa companya fou Blanche Geneviève Fusil. Henri Dumont va morir el 26 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 1943 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França). ***
Notícia
sobre Anna Bernadou apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 8 de gener de 1899 - Anna Bernadou: El
6 d'octubre de 1871 neix a Montalban (Guiena, Occitània)
l'anarquista Marie
Anna Bernadou –algunes fonts citen erròniament el
llinatge com Bernardou.
Era filla de Jean Bernadou, jardiner, i de Jeanne Alis,
domèstica. Es guanyava
la vida treballant de modista. Es casà amb l'anarquista
Pierre Narcisse. En els
anys noranta, amb son company, formà part del grup
anarquista «Les Vengeurs» de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), que havia estat creat en
1886. En un informe
policíac de 1893 va ser qualificada com anarquista molt
perillosa, exaltada i
capaç de cometre actes violents. En ple «Cas
Dreyfus», en una reunió
contradictòria celebrada el desembre de 1898 a la Sala
Pré-Catelan de Tolosa,
amb destacats intel·lectuals (Octave Mirbeau, Francis de
Pressensé i Pierre
Quillard), que va ser atacada per un grup antisemita, ella, durant els
enfrontaments,
arrabassà la bandera francesa de les mans d'un
antidreyfusard i la va trepitjar
mentre plovien cadires i bastonades. El 2 de juny de 1899 va ser
condemnada a
Tolosa per «ultratges». El setembre de 1905 amb son
company s'instal·là a
l'escola llibertaria «La Ruche», fundada per
Sébastien Faure a Rambouillet
(Illa de França, França). En 1911
retornà a Tolosa, després d'haver estats
acomiadats de «La Ruche» quan Sébastien
Faure es va assabentar que ella tenia
el costum d'assotar amb una vara les cuixes dels infants que rondaven
el
galliner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Attilio Sassi - Attilio Sassi: El
6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna
(Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut
en una modesta família bolonyesa, on son
pare analfabet, Luigi Sassi, era militant internacionalista fortament
influenciat
per
figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani, i sa mare es deia Anna
Lucia Selva. Paleta de professió, en 1895 Attilio
emigrà al Brasil on d'antuvi treballà
a Belo Horizonte i després a les mines de
manganès de Minais Girais i de
llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la
lectura d'Arturo
Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb
nombrosos immigrants
italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i
participà activament en
l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola.
Els informes policíacs
d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat,
força intel·ligent i de
discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia
Coraluci, amb qui va tenir
cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907
romangué
com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant
els sindicats
locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions
amb Luigi Fabbri i Errico
Malatesta, formant part del grup «Amilcare
Cipriani» d'Imola. En aquesta època
col·laborà en diverses publicacions
llibertàries, com ara Il Pungolo, La
Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat
per propaganda anticlerical,
va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la
Confederazione Generale del
Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el
corrent del sindicalisme
revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola.
Participà
en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en
1912 en la fundació de la
Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu
d'Itàlia, la seva
activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola,
Crevalcore i Piacenza,
on prengué part en la «Setmana Roja» i
formà part del comitè de suport als
anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan
esclatà la
Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista,
col·laborant en La Voce
Proletaria, Guerra di Classe i Volontà,
i enfrontant-se fins
i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant
la postguerra
contribuí al desenvolupament de la USI, sempre
sotmès a vigilància policíaca i
empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la
fuga de desertors
cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a
Florència, amb altres companys (Armando
Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i
Torquato
Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es
decidí imprimir un manifest
dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista
i
adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de
1917, amb Borghi,
s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En
substitució d'Enrico
Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la
USI per
representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué,
després d'una vaga
d'11 setmanes al crit de «Les mines per als
miners», la jornada de sis hores i
mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a
aconseguir aquesta
conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el
Bienni
Roig participà en un míting juntament amb Errico
Malatesta i envià una carta al
president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti
amenaçant-lo
d'engegar una vaga general si el Govern italià
bloquegés el subministrament de
paper per al diari anarquista milanès Umanità
Nova. El 23 de març de
1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els
patrons i els
feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció
de la Societat
Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el
procés judicial,
Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors
a diverses penes
fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures
condicions carceràries i
sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i
Portolongone), en 1925 va ser
alliberat per un indult, però tres anys més tard
va ser confinat a l'illa de
Ponça, pena que finalment va ser commutada per una
amonestació. Sempre vigilat
fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva
relació amb
antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945
contribuí a
la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del
Lavoro (CGIL,
Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat
secretari de la Federazione
Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de
Minaires i
Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i
l'acció directa. Amb
Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la
Cambra del Treball reunit a
Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el
sindicalista, aleshores
comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel
sector
anarcosindicalista. No obstant això, sempre
manifestà el seu rebuig al
comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim
discurs en el IV Congrés de la
CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a
Roma
(Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de
la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), realitzant el
parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de
Caviglia posà el seu
nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio
Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio
Sassi detto
Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957). ***
Necrològica
de Ramón Radigales Gombau apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 12 de
juliol de 1981 - Ramón Radigales Gombau: El 6 d'octubre de 1884 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Gombau. Sos pares es deien Miguel Radigales i Martina Gombau. A finals dels anys 1890 començà a participar en les lluites socials d'Aragó i de Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1915, amb altres companys, fundà a Esplucs una cooperativa de consum i de producció que permetia la venda directa de les verdures i de les fruites sense intermediaris. En 1917 aquesta cooperativa, sota la repressió, va deixar de funcionar. Aquest mateix any de 1917 morí sa companya i restà amb quatre infants menors de vuit anys que mantenir. Durant la guerra i la revolució participà activament en el col·lectivitat d'Esplucs fins a l'ofensiva franquista de 1938, havent de refugiar-se a Catalunya. En 1939, quan acabà la guerra, retornà a Esplucs i hagué de patir tota mena de vexacions i persecucions, a més del boicot de la patronal que li negava la feina. Enviudà de Josefa Eras Soler. Fugint de la repressió, a mitjans dels anys quaranta emigrà clandestinament a França, amb sa filla i dos néts. S'instal·là a Florença, on milità en la Federació Local de la CNT. En l'exili tingué com a companya Emilia Bastida Fontán. Ramón Radigales Gombau va morir el 21 d'abril de 1981 al seu domicili de Florença (Llenguadoc, Occitània). ***
Bruno
Carreras Villanueva (1939) - Bruno Carreras
Villanueva: El 6 d'octubre de 1889 neix a La Puebla de
Alfindén (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bruno
Carreras Villanueva.
Sos pares es deien Felipe Carreras i Cipriana Villanueva. Ebenista de
professió, en setembre de 1908 va ser detingut amb altres
companys per haver
boicotejat uns actes religiosos a Saragossa amb motiu d'una
peregrinació a la
Basílica del Pilar. En 1919 es traslladà a
Santander (Cantàbria, Espanya), on
treballà al taller d'ebenisteria Restegui i
milità en el Sindicat de la Fusta
de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a
ser el president de
la Federació Local de Santander d'aquest sindicat. Segons
alguns, fou delegat
al II Congrés de la CNT («Congrés de la
Comèdia»), que se celebrà entre el 10 i
el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Fou membre del grup anarquista
«Nuevo
Rumbo» de Santander i el març de 1920 va fer un
míting en el seu nom a
Torrelavega (Cantabria, Espanya). El 8 d'agost de 1920 va fer un
míting a Santander,
amb Emilio Rodríguez Julio Roig i Eduardo Romeral, en suport
de la vaga de la
Companyia Transatlàntica. El 5 de setembre de 1920,
també en suport d'aquesta
vaga, va fer un nou míting a Santander amb Galó
Díez Fernández i Hilario San
Miguel. El 11 de febrer de 1921 va ser detingut a Santander amb altres
sis
companys; empresonats governativament, no van ser alliberats fins el 20
de
setembre d'aquell any. El 15 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb
altres
companys, a Santander per «associació
il·lícita» i
«estafa» (recaptació de
quotes sindicals), però finalment la fiscalia
retirà els càrrecs el maig
d'aquell any. El novembre de 1922 participà en un
míting a Santander i en 1923
era responsable des de Santander del Comitè de Relacions
Anarquistes de la Regional
Nord. El febrer de 1923 participà en la campanya pro
amnistia, intervenint, com
a delegat del Comitè Nacional de la CNT, en un
míting a la Corunya (la Corunya,
Galicia) i el març d'aquell any en un mític pro
presos socials al teatre
Tamberlick de Vigo (Pontevedra, Galícia). Per tota aquesta
activitat, el març
de 1923 va ser detingut. El 21 d'abril de 1923 representà
Santander en el
Congrés Regional de la Confederació Regional del
Treball del Nord (CRTN) de la
CNT. El 30 de maig de 1923 participà en un míting
a Santander amb Joan Peiró
Belis i Ángel Pestaña
Núñez. El 28 de desembre de 1923 va ser detingut
amb
Ángel Iturbide per un suposat complot
hispanolusità i va ser alliberat l'1 de
febrer de 1924. Finalment, en 1924, a causa de la repressió
de la dictadura de
Primo de Rivera, s'exilià a França, on
participà en el Congrés Anarquista de
l'Haÿ-les-Roses (Illa de França,
França), formà part de Comitè
Pro-Presos i
freqüentà la Llibreria Social Internacional de
París. Entre 1927 i 1928 fou
secretari del Comitè Nacional de la CNT a París,
en estret contacte amb els
conspiradors encapçalats per José
Sánchez Guerra y Martínez. En 1927
col·laborà
en Acción Obrera i entre
1928 i 1930
en ¡Despertad!. El gener
de 1928
participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso
Abadía, Joaquín
Cortés Olivares, Buenaventura Durruti Domínguez,
etc.) en una assemblea de
grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la
intenció
de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el
19 de febrer
següent. El 16 de juny de 1928 representà els
exiliats a França en el clandestí
Ple Nacional de la CNT que se celebrà a Barcelona i en
retornar a França va ser
detingut i empresonat sota l'acusació de
falsificació de documents. Secretari
dels Quadres Sindicals des treballadores refugiats a França,
el setembre de
1930 participà en el Comitè de Quadres Sindicals.
Amb la proclamació de la II
República espanyola retornà a la
Península i ocupà càrrecs de
responsabilitat
en la CNT. Posteriorment passà a formar part del Partit
Sindicalista (PS).
Durant la guerra civil, entre el 22 de novembre de 1936 i el 12 de juny
de 1937,
va ser nomenat comissari general de Madrid i representà el
PS en el Comitè
Provincial d'Investigació Pública.
Formà part de les madrilenyes «Txeca de
Fomento» i «Txeca de Bellas Artes». En
1939, amb el triomf franquista, passà a
França i l'agost d'aquell any s'exilià a
Mèxic. En 1947 era secretari de l'Agrupació
de la CNT i administrador de CNT.
Entre
1956 i 1966 fou vocal del comitè de l'Agrupació
de Militants de la CNT,
favorable a la fusió amb la socialista Unió
General de Treballadors (UGT) i al cincpuntisme.
Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
de Pere Rexach Paramon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'abril de 1968 - Pere Rexach Paramon: El 6 d'octubre de 1891 neix en un lloc indeterminat de la Península Ibèrica l'anarcosindicalista Pere Rexach Paramon. Sos pares es deien Bartomeu Rexach i Rosa Paramon. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1967 es retirà a la residència de jubilats «La Garenne» de Souppes-sur-Loing. Pere Rexach Paramon patí el 3 de novembre de 1967 una crisi cardíaca i fou traslladat a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França), on morí el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1967. ***
Foto policíaca d'Aldo Fiamberti (1937) - Aldo Fiamberti: El
6 d'octubre de 1900 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador
antifeixista Aldo Fiamberti, que va fer servir diversos pseudònims (Carlo
Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Era fill de Ferdinando
Fiamberti, cap tècnic de l'Arsenal Marítim de La Spezia (Ligúria, Itàlia), i
d'Albina Rolla. Es guanyà la vida treballant en diverses feines (conductor
d'automòbil, mariner, etc.). Membre dels grups de combats contra els escamots
feixistes, l'11 de juny de 1922 va ser condemnat a 10 dies de detenció per
«crits sediciosos». Aquell mateix any, després d'haver-se enfrontat durament a
grups feixistes i sota la sospita d'haver llençat bombes contra ells, passà a
França. S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va romandre fins a
finals de 1927, moment en el qual es traslladà a Oliolas (Provença, Occitània),
on continuà amb la propaganda llibertària i contra el règim de Benito
Mussolini. El 13 de setembre de 1928 va ser inscrit en el registre de la
policia de fronteres amb ordre de detenció. Posteriorment es decretà la seva
expulsió de França. En 1934 restà, sota nom fals (Carlos Podesta), 10
mesos a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) treballant de manobre i freqüentant els
cercles i companys llibertaris (Giuseppe Pasotti, Ernesto Tamburini, etc.), tot
vivint al domicili de l'anarquista Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer
Hirondelle. L'agost de 1936 va ser detingut a Cervera de la Marenda (Rosselló,
Catalunya Nord), juntament amb Sergio Sabbatini, quan volien creuar els
Pirineus; jutjat, va ser condemnat a final de mes a sis mesos de presó pel
Tribunal de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «incompliment del decret
d'expulsió» i «agitació política» –Sabbattini va ser condemnat per la mateixa
raó. Un cop lliure, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la «Secció
Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, i després en la
153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola,
participant en diversos combats al front d'Aragó (Tardienta, Almudèver, El Carrascal
de Huesca). El 30 d'agost de 1937 retornà a França per Portbou i el 8 de
setembre arribà a París, on va ser acollit al domicili de la família de la seva
companya, l'obrera fabril Marthe Blanchon (Marthe Flamine), al número 38
del carrer Claude-Velfaux. El 2 d'octubre de 1937 va ser detingut com a sospitós
d'implicació en un atemptat amb dinamita contra les oficines de la Confederació
General de la Patronal Francesa (CGPF), al carrer Presbourg del barri parisenc
de l'Étoile, esdevingut l'11 de setembre anterior; declarà la seva innocència, rebutjant
els càrrecs i negant-se a declarar sense un advocat. Comptà amb el suport de
diverses organitzacions, com ara Federació Anarquista (FA), Le Libertaire,
el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) o la
Lliga dels Drets de l'Home. Després d'uns mesos de detenció a la presó parisenca
de La Santé, i demostrant-se que l'atemptat era obra d'un escamot feixista, el
seu cas va ser sobresegut i va ser posat en llibertat, però novament va ser
detingut per «incompliment del decret d'expulsió» i condemnat l'1 de desembre
de 1937 pel XIV Tribunal Correccional a sis mesos de presó. Posat en llibertat
condicional el 18 de gener de 1938, va romandre a París amb Tintino Persio Rasi
i Spartado Rolla i posteriorment s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) sota
diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti).
Cap a mitjans de 1938, demanà asil polític a Mèxic amb l'aval de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI), que demanà a la Confederació de Treballadors de
Mèxic (CTM) l'ajut per a la seva entrada al país i la d'altres companys
anarquistes (Renano Chiappini, Giuseppe Pasotti, Ezio Taddei, etc.) que havien
lluitat en la Revolució espanyola. No obstant aquestes gestions, l'asil polític
va ser denegat i va restar a Tolosa de Llenguadoc, on en 1940 encara hi romania.
En aquesta època, el seu nom va ser inscrit en un llistat d'«anarquistes
perillosos», juntament amb altres companys (Umberto Ceccotti, Raniero Cecili, Enea
Del Papa, Pietro Fantazzini, Roberto Stanchi, etc.), enviada per les autoritats
feixistes italianes a la policia nazi d'ocupació. A partir d'aquí es va perdre
el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El seu nom
apareix en una placa instal·lada en 2014 a Arcola dedicada als voluntaris d'aquesta
població que lluitaren en la guerra d'Espanya. ***
Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930) - Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres. ***
Luca Bregliano - Luca Bregliano: El
6 d'octubre de 1901 neix a Ospedaletti (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista Luca
Pierre Bregliano, conegut com Luc
Bregliano. En els anys vint ja el trobem expatriat a Marsella
(Provença,
Occitània), on formà part del moviment anarquista
amb altres companys, com ara
Giovanni Dupuy, Giulio Bacconi i Sabatino Gambetti. A
començament dels anys
trenta entrà en el grup Action Libertaire (AL) de Marsella,
organitzat, entre
d'altres, per Martial Desmoulins. En 1934 ingressà en el
grup «Aurora» (Angelo
Girelli, Edoardo Angeli, Celso Persici, Marcello Cicero, etc.), adherit
a la
Federació Anarquista del Sud-est. El 20 de maig de 1934
participà en una reunió
anarquista amb altres companys (Giulio Bacconi, Marcello
Cicero, Angelo Girelli, Rodomonte Nesi,
Lanciotto Persico, Senofonte Pisani, etc.),
trobada
que fou reportada per la policia. Durant els anys del Front Popular
formà part
de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i en
1937 va ser nomenat secretari
de la Joventut Anarquista de Marsella. En aquests anys
col·laborà en diferents
periòdics anarquistes, com ara La
Voix
Libertaire i Le Combat Syndicaliste,
òrgan de la Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària
(CGTSR). El seu nom figurava en el registre dels anarquistes a vigilar
per les
autoritats de Marsella. En 1938 formà part d'un nou grup
format per una dotzena
de membres, sobretot antics militants del grup
«Germinal», que actuava sota el
nom de «Les Anarquistes de Provence» i que es
mostrà en desacord amb les
posicions adoptades per la Unió Anarquista (UA).
Després de la II Guerra
Mundial fou membre de la Federació Anarquista (FA) i de la
19 Unió Regional de
la Confederació Nacional del Treball de França
(CNTF), de la qual fou primer
tresorer i, a partir de 1952, secretari. Entre el 19 i el 23 de juliol
de 1953
participà com a delegat en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que se celebrà a Puteaux (Illa de
França, França). En 1958 respongué
l'enquesta patrocinada per Le Monde
Libertaire sobre el referèndum constitucional, que
fou publicada el
setembre d'aquell any sota el títol Les
anarchistes et le référendum. Enquête
du «Monde libertaire». A més
dels
citats periòdics, trobem articles seus en Le
Libertaire, Le Monde Libertaire
i
Bulletin Intérior de la FAP.
Luca
Bregliano va morir en 1967 o 1968 a Marsella (Provença,
Occitània). ***
Jean Souvenance (1943) - Jean Souvenance: El 6 d'octubre de 1903 neix a Antrain (Bretanya) l'escriptor, dramaturg, pacifista, lliurepensador i llibertari Serge-Louis Grégoire, més conegut com Jean Souvenance. Sos pares es deien Louis-Théophile-Jules Grégoire, escrivà del Jutjat de Pau del cantó d'Antrain, i Marie-Marcelline Guy Gilot. Va estudiar secundària a Saint-Brieuc (Bretanya). Va guanyar-se la vida com a cap d'oficina de la Prefectura de Morbihan. El 28 de juny de 1939 es casà a Saint-Brieuc amb Adam Châteleine. Va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes i anticlericals (Le Semeur, La Voix Libertaire, L'Idée Libre, L'Unique, Ce qu'il faut dire, Défense de l'homme). Com a militant pacifista va fundar, amb Léo Lambert, la Unió Internacional de les Joventuts Pacifistes; va ser membre del Comitè Director de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau; i, després de la II Guerra Mundial, va fundar el Partit Pacifista Internacionalista (PPI). Va obtenir un càrrec a Saint-Brieuc i s'hi va instal·lar, fent una gran amistat amb l'escriptor socialista Louis Guilloux. Va presidir la Libre Pensée de Côtes-du-Nord (Bretanya) fins a la seva mort. És autor de nombrosos llibres, fullets i peces teatrals, com ara Amour d'enfance (1926), Comment elles se donnent: quelques-unes parmi d’innombrables (1930), Alger (1931), Louis Grégoire, artiste-peintre (1872-1928) (1931), Réformé 100 pour 100: tragique histoire d’un ancien poli (1931), Le livre de l’adieu (1932), Anthologie des écrivains pacifistes (1933 i 1937, dos toms), Un Matricule? Non! Un homme (1934), Rammler, héros méconnu (1935), Jours sombres: tristes souvenirs de la vie militaire (1935), A travers l'Europe centrale: souvenirs et impressions de voyage (1936) (1938), Retour d’Italie fasciste (1938), Vengeance féminine: théâtre (1940), Frères inférieurs (1943), Lettres sur l’Islam (1944), Pour un Parti Pacifiste Internationaliste, PPI (1945), Médaillons: notes sur Espé de Metz (1870-1937) et L. Barbedette (1890-1942) (1945), Pour elle (1945), Ce qui fut (1946), Fraternité (1947), La muflerie en guerre (1948), Les hommes déculottés (1952), Rêves et combats (1961), entre altres. La seva última companya fou Madeleine Adam. Jean Souvenance va morir el 25 de desembre de 1962 al seu domicili de Tertre Aubé de Saint-Brieuc (Bretanya). Un grup de la Federació Anarquista francesa va prendre, en 2003, per nom «Jean Souvenance». ***
Diego
Caparrós Pérez - Diego Caparrós Pérez: El 6 d'octubre de 1907 neix a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Caparrós Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Sos pares es deien Francisco Caparrós i Concepción Pérez. Emigrà a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. S'establí a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i treballà a les mines de carbó. Milità en la CNT i en 1948 era membre de la Comissió de Relacions de la barriada del Prat Vermell de Barcelona en l'exili. Diego Caparrós Pérez va morir el 9 d'octubre de 1994 a Vedène (Provença, Occitània). Son germà José Caparrós Pérez també va ser militant anarcosindicalista. ***
Joseph
Péron (dreta) amb Garaté (Toto) durant la guerra
d'Espanya (1936) - Joseph Péron: El 6
d'octubre de 1911 neix a Trélazé (País
del
Loira, França) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifeixista Joseph Péron.
Sos
pares es deien Jean Louis Péron, carreter, i Marie Jeanne
Lofficial.
A partir d'agost de 1924
treballà a la pedrera de la Grand'Maison de
Trélazé com a obrer pissarrenc
especialitzat a esberlar la pissarra i a partir d'abril de 1930 a la
pedrera de
l'Heritage. Estava afiliat al Sindicat de Pissarrencs de la
Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El
21
de maig de 1932 es casà a Trélazé amb
Odette
Aureal, de qui es divorcià el 30 de novembre de 1954.
L'octubre de 1936, amb
son company Garaté (Toto),
marxà cap
a Espanya per lluitar contra el feixisme. Després de fer
instrucció a la
«Caserna Bakunin» de Barcelona (Catalunya), va ser
enviat com a milicià de la
«Columna Durruti» al front d'Aragó, on
va ser ferit a la galta. De bell nou a
França, un cop guarit intentà retornar a la
Península, però hagué de renunciar-hi
per la pressió familiar. Després del seu
compromís amb la Revolució espanyola,
les empreses pissarrenques no el tornaren a contractar. El febrer de
1937 s'establí
a Angers (País del Loira, França), on
treballà a la fàbrica Bessonneau. En 1937
va ser nomenat tresorer adjunt del Sindicat Intercorporatiu de la CGTSR
d'Angers, però no arribar a ocupar el càrrec ja
que el maig de 1938 el procurador
rebutjà els estatuts del sindicat. Quan
esclatà la II Guerra Mundial va caure presoner al Somme i va
ser internat al
camp de concentració, sembla, de Saleux (Picardia,
França), d'on aconseguí
evadir-se. Després de la guerra, coherentment amb el seu
pensament anarquista,
rebutjà reclamar el carnet i la medalla dels evadits.
Després de la II Guerra
Mundial treballà de ferroviari a Angers i a partir de 1948
milità en el
Sindicat de Ferroviaris de Força Obrera (FO). La seva última feina va ser de peó de camins. Joseph
Péron va morir el 12
d'octubre de 1957 al seu domicili de La Maraîchère
de Trélazé (País del Loira,
França). ***
Victor
Simal (juny de 2009) - Victor Simal: El
6 d'octubre de 1944 neix al I Districte de París
(França) l'escriptor, poeta,
documentalista i militant anarquista, ecologista i antifranquista
Victorioso
Universo Saturno Simal, conegut com Victor
Simal.
Era fill de Víctor Simal i de Maria Vilanova. Sos pares,
refugiats catalans, participaren en la
Resistència i en
acabar la II Guerra Mundial s'establiren a Normandia, on treballaren de
fotògrafs.
Aprengué l'ofici familiar i
s'instal·là de fotògraf a
París. El 10 d'abril de 1965 es casà a
Déville-lès-Rouen (Alta Normandia,
França) amb
Assumpció Constantina Roda, de qui es va divorciar el 24 de
març de 1981 a Perpinyà(Rosselló,
Catalunya Nord). En 1974 s'establí a
Catalunya Nord i entrà en contacte amb els cercles
llibertaris de la zona,
participant en diferents lluites (antinuclear, insubmissió,
antifranquisme,
etc.). Va ser el fundador del Moviment Ecologista Català
(MEC). El 4 de febrer
de 1978 va ser detingut amb tres companys per la Guàrdia
Civil a la frontera
francoespanyola. Torturat durant 72 hores, va ser jutjat per activitats
antifranquistes i condemnat a nou mesos de presó, que
purgà a la Presó Model de
Barcelona (Catalunya) i d'Alcalá de Henares (Madrid,
Castella, Espanya). Membre
de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), després de
diversos motins i
tres vagues de fam, el novembre de 1978 va ser posat en llibertat sota
fiança.
En 1983 retornà a París, on treballà
18 anys en la cadena M6 com a periodista i
cameràman. L'agost de 1989 viatjà a la
Península com a cameràman per a cobrir
la visita de Joan Pau II i
va ser
detingut per la policia a Santiago de Compostel·la (La
Corunya, Galícia), ja que
estava acusat d'un delicte de «tinença
d'explosius»; després de tres mesos de
presó preventiva, va ser absolt en el judici. En 1997
obrí i gestionà un
restaurant a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord). Fou
redactor durant més de
deu anys del periòdic La Semaine
du
Roussillon, especialment amb cròniques
culinàries. En 2013 el seu testimoni
va ser recollit per Joni D. en el llibre Grups
Autònoms. Una crònica armada de la
transacció democràtica. En 2016 va fer
el documental Hommage à La Nueve
24 août
2016 i en 2021 estrenà el seu reportatge Amis, dessous la cendre, on
explicà les seves experiències de
reclòs
a la Presó Model de Barcelona. Malalt de covid-19, Victor
Simal va morir el 17
de maig de 2022 al Centre Mèdic «Les Patios
d'Argent» de l'Alzina Rodona d'Arles
(Vallespir, Catalunya Nord). ***
Armand
García Pons - Armand García
Pons: El 6
d'octubre de 1950 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, pintor
i videoartista anarquista Armand García Pons, conegut en la
clandestinitat com Ernest
i artísticament com Armand Pons o Armandpons.
Era fill natural de
Lluís García
Brik i de Maria Pons Altimira. En 1974 s'integrà en la
lluita clandestina anarquista
a Barcelona (Catalunya), especialitzant-se en materials explosius. Com
a membre
de la llibertària Organització de Lluita Armada
(OLLA), participà activament en
sabotatges amb explosius a la Península i a
França. En aquesta època mantingué
estrets contactes amb altres grups de lluita armada europeus. El 7 de
juny de
1977 va ser detingut, juntament amb altres companys (José
Cerreda Ramos, Ignace
Congosto i Jean-Paul Nuñez), en un pis franc, al
número 32 del carrer Clé del V
Districte de París (França), amb un important
arsenal d'armes i explosius. El
febrer de 1984 va ser detingut, juntament amb sa companya Maria
Assumpta
Casellas Rosell a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) i
tancat a la presó de
Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya). El 4 de setembre de 1984
s'inaugurà a
«La Caixa» de Barcelona l'exposició de
pintures i dibuixos «Carabanchel: Peau Blanche»
i no se li va autoritzar assistir-hi. La seva última etapa
visqué a Horta
d'Avinyó (Avinyó, Bages, Catalunya), amb sa
companya, la botiguera Àngels
Goenaga, i participà activament en les activitats de la
residència d'artistes
Cal Gras d'Avinyó. Armand García Pons va morir el
4 de juny de 2020 a Manresa
(Bages, Catalunya) i va ser enterrat a Ripoll (Ripollès,
Catalunya).
Defuncions
Afusellament de Paulí Pallàs segons La Campana de Gràcia - Paulí Pallàs Latorre: El 6 d'octubre de 1893 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Paulí Pallàs i Latorre. Havia nascut l'1 de desembre de 1862 a Cambrils (Baix Camp, Catalunya). Sos pares es deien Pasqual Pallàs, picapedrer de Maella (Matarranya, Franja de Ponent), i Francesca Latorre. Va tenir una infància molt dura i va aprendre l'ofici de caixista, convertint-se en un gran lector i un convençut anarquista. Va viatjar molt per França i Itàlia. A l'Argentina va conèixer Errico Malatesta amb qui va viatjar fins a la Patagònia. Va residir a Rosario, on va obtenir fama de culte i instruït; com a anarcocomunista va fer mítings a l'Argentina i se celebra molt el de l'1 de maig de 1890 a Rosario. Segons alguns historiadors, l'1 de maig de 1891 va llançar una bomba al teatre Alcántara de Rio de Janeiro (Brasil). Perseguit, va tornar a Barcelona, on va retrobar Malatesta que acabava d'arribar. Com no va trobar feina, va comprar una màquina de cosir i va fer feines per a una fàbrica tèxtil. En aquella època va pertànyer al grup anarquista barceloní «Benvenuto Salud», del qual formaven part Manuel Archs Solanelles i Pere Marbà. El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya) va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Va impressionar la gran enteresa amb la qual va suportar l'execució i els periòdics anarquistes de l'època (La Controversia, El Oprimido, La Revancha), es van fer ressò de la seva figura. Va justificar la seva acció contra Martínez de Campos en considerar que era una ofensa contra la humanitat nomenar-lo capità general de Catalunya. Una carta seva autobiogràfica escrita el 3 d'octubre de 1893 va ser publicada un dia després de la seva mort en el periòdic El País. Com a fet paradoxal es va donar la circumstància que després de l'execució de Pallàs, el cruel general Martínez Anido va protegir especialment sa família de Pallàs: va posar sa companya, Àngela Vallès Climent, a fer feina de cuinera a ca seva i va protegir son fill durant tota sa vida, que va acabar sent un destacat militant del Sindicat Lliure. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona. Paulí Pallàs Latorre (1862-1893) ***
Carranque
de Ríos durant la promoció de la seva primera
novel·la (1934) - Andrés Carranque de Ríos: El 6 d'octubre de 1936 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i actor cinematogràfic anarquista Andrés Carranque de Ríos. Havia nascut el 25 d'abril de 1902 a Madrid (Espanya). Fou el fill major d'una família humil nombrosa d'origen manxec formada per 14 germans, dels quals només sobrevisqueren la meitat, que vivia a la zona del rastro madrileny. Son pare, Juan de Mata Carranque, era el porter de l'Escorxador Municipal de Madrid i sa mare, Custodia Ríos del Campo, cosia a casa per encàrrec. Gairebé no va anar a l'escola i quan tenia sis anys començà a vendre diaris pel carrer per ajudar sa família. Quan va fer els 13 anys entrà com a model a l'Escola de Belles Arts i poc després d'aprenent en una ebenisteria. En aquesta època fundà, amb Ramón J. Sender i altres, el grup anarquista «Spartacus». L'agost de 1917 participà activament en la vaga general revolucionària i en l'assalt de les botigues de queviures, fet pel qual va ser tancat a la presó Model de Moncloa, moment que aprofità per escriure poemes. En aquests anys viatjà freqüentment amb sa mare per pobles de la Manxa (Almagro, Daimiel, etc.). En 1918 abandonà la llar familiar i va fer de tot per tot –peó miner i envernissador a Bilbao, descarregador del moll a Santander, etc.– i s'embarcà en un vaixell mercant fent-se passar per fogoner, però quan va ser descobert fou abandonat a Anvers (Flandes), on va fer d'estibador portuari. Fent de rodamón per París (França) va ser empresonat i en 1920 retornà a la Península. Després d'un temps per Sant Sebastià passant misèries, regressà a Madrid. Arran de l'assassinat del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, el 8 de març de 1921 a Madrid, a mans d'un escamot anarquista, imprimí i repartí un manifest subversiu on justificava la seva «execució» i feia una crida a la lluita armada; per aquest fet hagué de fugir i va ser detingut a Fuengirola per la Guàrdia Civil –mentre es banyava nu a la platja– i empresonat a Màlaga i després a la presó Model de Madrid mig any, mesos que dedicà a la lectura. Un cop en llibertat provisional, entre 1922 i 1923 visqué a París, on treballà d'envernissador amb el suport d'amics anarquistes. A la capital francesa començà a interessar-se per la literatura (François Villon, Paul Verlaine, etc.), freqüentant biblioteques i museus. De bell nou a Madrid, intentà viure de les lletres, publicant un llibre de poemes misticoàcrates, Nómada (1923), editat pel ouataire anarquista Miguel Pérez Ferrero i del qual només es van vendre cinc exemplars. Entre 1923 i 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, va fer el servei militar, primer en Artilleria i després a les oficines del Govern Militar, experiència que li resultà força dura. Després va fer un munt de feinetes a Madrid i a diversos pobles castellans (paleta, rajoler, venedor ambulant de navalles i tabac, fent subscripcions de revistes «porta a porta», lector d'auques ambulant, mànager de boxa del seu germà Juan de Mata, model de nus a l'Escola de Belles Arts, etc.). En aquesta època conegué Eugenia Castañer (Ena o Enina), dona liberal i amb fort caràcter que esdevingué sa companya. Després s'introduí en el món del cinema, mut aleshores, de la mà de la penya de cineastes «Los Caimanes» i arribà a ser un actor de cert renom, protagonitzant en 1927 la surrealista i futurista Al Hollywood madrileño, amb Estanislao María de Aguirre, guió de Pío Baroja i dirigida per Nemesio M. Sobrevila –actualment desapareguda. En 1928 participà en la pel·lícula Zalacaín el aventurero, dirigida per Francisco Camacho, oportunitat que aprofità per conèixer personalment Baroja. En 1929 treballà en la pel·lícula La del Soto del Parral, de León Artola, i en El héroe de Cascorro, d'Emilio Bautista. Entre 1930 i 1931 visqué novament a París amb l'objectiu d'obrir-se a noves perspectives com a actor de doblatge en el cinema sonor als estudis de Joinville de la Paramount, coneixent l'escriptor Jean Cassou i fent amistat amb el poeta surrealista René Crevel. Decebut per la manca de contractes cinematogràfics, es lliurà a la literatura, passant privacions de tota casta –es diu que es guanyava la vida com a gigoló a Madrid i Barcelona. En 1934 l'editorial Espasa li va fer un contracte i li publicà la seva primera novel·la, Uno, prologada per Pío Baroja –que el va nomenà «golfante», qualificatiu que no va agradar al prologat–, que havia escrit dos anys abans sota la influència dels escriptors russos (Dostoievski, Krupin, Andreiev, Gladkov, Gogol, Txékhov, etc.) i que va ser traduïda al rus immediatament. En 1935 viatjà a París amb la delegació espanyola al I Congrés Internacional per a la Defensa de la Cultura com a corresponsal del periòdic Heraldo de Madrid. Aquest mateix any publicà la seva segona novel·la, La vida difícil, i l'any següent Cinematógrafo, crítica esteticosocial novel·lada amb fortes influències dostoievskianes. La seva obra, de clars tons barojians, és marcadament antiretòrica i realista, dirigida i protagonitzada per a les classes menys afavorides (obrers, presos, anarquistes, nihilistes, etc.) i força revolucionària i crítica. A més de les tres novel·les citades publicà contes i relats breus: Un astrónomo (1924), En invierno (1933), En la cárcel (1933), El método (1933), Los primeros pasos (1933), De la vida del señor Etcétera (1933), Los trabajadores (1933), Gente joven (1934), De tres a cinco de la madrugada (1934), El señor director (1935), Y el sol sale (1935), etc. Publicà (articles, contes, poemes, etc.) en nombroses publicacions periòdiques, com Ahora, Bidasoa, Ciudad, España, Estampa, Heraldo de Madrid, Línea, Nuevo Mundo, La Pantalla, Tensor, ¡¡Tierra!!, La Voz, etc. Ándres Carranque de Ríos va morir el 6 d'octubre de 1936 a Madrid (Espanya) a conseqüència d'un càncer d'estómac. Pòstumament, en 1998, es publicaren les seves obres completes editades per José Luis Fortea. En 2006 Asís Lazcano publicà La sombra del anarquista, biografia novel·lada de l'escriptor. ***
Luis
Castillejo Villar - Luis Castillejo Villar: El 6 d'octubre de 1936 és afusellat davant els murs de la fortalesa militar del Monte Hacho (Ceuta, Nord d'Àfrica) el destacant militant anarcosindicalista Luis Castillejo Villar. Electricista de professió, treballava per a una empresa d'enllumenat. Durant els anys vint fou un dels militant més importants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ceuta i amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la consegüent reorganització del moviment anarcosindicalista la seva figura sobresortí especialment. Durant els anys de la II República espanyola es distinguí com a orador en mítings i fou detingut en diverses ocasions durant reivindicacions obreres. El juny de 1935 fou un dels organitzadors del Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña l'abril de 1933, i del qual fou president. Fou un dels principals organitzadors dels actes del Primer de Maig de 1936. El 17 de juliol de 1936, en les primeres hores de l'aixecament, fou detingut pels insurgents feixistes. Les autoritats militars muntaren un macrojudici amb cinquanta militants ceutins (anarcosindicalistes, socialistes i uns pocs comunistes), entre els quals posaren de relleu Castillejo com a cap de turc, i tots sota l'acusació d'«adhesió a la rebel·lió». El macrojudici es dividí en quatre consells de guerra (16, 17 i 19 de setembre i 3 de novembre de 1936) a la Caserna de Sanitat del Rebellin i com a resultat van ser afusellades 26 persones i la resta foren condemnades a llargues penes de presó. ***
Faustino
Gil Calvo a la fira de Villalpando - Faustino Gil
Calvo:
El 6 d'octubre de 1936 és assassinat a
Zamora (Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Faustino Gil Calvo. Havia nascut el 14 de
març de 1914 a
Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Sos pares es deien Faustino
Gil del Hoyo, jornaler, i Victoria Calvo Rodríguez. Jornaler
de
professió, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 14 de setembre
de 1936 va ser capturat pels feixistes, jutjat en consell de guerra i
condemnat a mort
sota
l'acusació d'haver-se resistit a l'aixecament franquista.
Faustino Gil Calvo va
ser afusellat el 6 d'octubre de 1936 al cementiri municipal de Zamora
(Castella,
Espanya) juntament amb cinc persones més (Belisario
García Barbero, Lázaro
García Barbero, Román Mansilla
Fernández, Joaquín Salgado Matías i
Francisco de
la Torre García). ***
Gaetano Trigari - Gaetano Trigari: El 6 d'octubre de 1957 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Havia nascut el 10 d'octubre de 1895 a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. ***
Necrològica
de Sylvain Wisner apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 d'octubre de 1966 - Sylvain Wisner: El
6 d'octubre de 1966 mor a Ieras (Provença,
Occitània) l'escriptor anarquista
Sylvain Wisner. Havia nascut cap el 1900 a Romania. Perseguit per la
seva
lluita contra el govern d'Ion Antonescu i la monarquia de Carles II de
Romania,
hagué de fugir del país i a
començament dels anys trenta es refugià a l'Estat
espanyol.
D'antuvi s'instal·là a València
(País Valencià) i posteriorment a Barcelona
(Catalunya). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
s'enrolà com a
milicià en una columna de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i participà
en diversos combats, especialment a Siétamo (Osca,
Aragó, Espanya). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i en
1941 va ser deportat a Algèria.
En 1948 publicà l'assaig L'Algérie
dans
l'impasse. Démission de la France, on
denuncià les malifetes del
colonialisme francès. Quan la guerra d'Algèria,
va ser repatriat a França. Ja
gran i malalt, es va retirar a la llar d'avis Beau Séjour
d'Ieras, on morí poc
mesos després. ***
Necrològica
de Salvador Cuello Penadés apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 15 de gener de 1970 - Salvador Cuello
Penadés: El 6 d'octubre de 1969 mor a Roanne
(Roine-Alps,
França) l'anarcosindicalista Salvador Cuello
Penadés,
conegut com El Chato. Havia nascut
el 15 de juny de 1899 a Barcelona
(Catalunya) –algunes fonts
citen erròniament Múrcia (Espanya).
Sos pares es
deien Salvador Cuello i Maria del Roser Penadés.
Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i lluità contra el
feixisme en la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Exiliat, milita en
la CNT de Roanne. Sa companya fou Carme Puig. Salvador Cuello
Penadés va morir
el 6 d'octubre de 1969 al seu domicili de Roanne (Roine-Alps,
França) i va ser
enterrat l'endemà. Son germà Josep Maria Cuello
Penadés també fou militant
anarcosindicalista. ***
Necrològica
d'Orencio Bosque Andrés apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 12 de desembre de 1971 - Orencio Bosque Andrés: El 6 d'octubre de 1971 mor a Fontréal (Moissac, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Orencio Bosque Andrés. Havia nascut el 15 de gener de 1897 a Maella (Matarranya, Franja de Ponent). Sos pares es deien Orencio Bosque i Joaquina Andrés. Petit propietari de terra, en 1932, amb son cosí Emilio Bosque Bondía, son germà Ernesto Bosque Andrés i altres companys, fundà la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. El maig de 1936 fou delegat pel Sindicat Únic de Maella al Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) de la CNT. Quan la Revolució va ser secretari del Comitè Revolucionari del seu poble i va posar les seves terres al servei de la col·lectivitat local. En 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera. El 24 de juliol de 1937 presidí l'assemblea de la Federació Comarcal de Col·lectivitats que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). En 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària estalinista encapçalada per Enrique Líster Forján, son germà Ernesto va ser assassinat pels comunistes. Malgrat tot, aconseguí mantenir l'activitat de la col·lectivitat fins al trencament del front d'Aragó en 1938. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili a la zona de Moissac i fou membre de la Regional d'Aragó, Rioja i Navarra. Malalt des de feia temps, Orencio Bosque Andrés va morir el 6 d'octubre de 1971 al seu domicili de Fontréal (Moissac, Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Pilar Llop) i descendència. ***
Notícia
sobre Paul Lavaur apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del
23 de setembre de 1937 - Paul Lavaur: El
6 d'octubre de 1971 mor a Alès (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista Paul Pierre
Lavaur. Havia nascut l'1 d'abril de 1895 al barri de Brésis
d'Alès (Llenguadoc,
Occitània). Sos pares es deien Louis Cyprien Lavaur, empleat
de comerç, i Marie
Fabrègue. Es guanyava la vida treballant de miner. Militant
del grup anarquista
d'Alès, a finals dels anys vint va ser en diferents ocasions
president de
diverses conferències anarquistes que es celebraren a
Alès, com ara la de Jules
Chazoff (febrer de 1926), Nicolas Lazarévitch (gener de
1928) o Sébastien Faure
(abril de 1929). En aquesta època estigué en
relació amb André Prudhommeaux de
Nimes (Llenguadoc, Occitània). Segons la policia,
s'encarregava de «reclutar»
militants per a la Unió Anarquista (UA). En 1934 era membre
del grup d'Alès de
l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió de
Migdia (ALARM), el secretari
del qual era Paul Prade, i rebia al seu domicili, al número
9 del carrer de la Cavalerie
d'Alès, periòdics i impresos llibertaris. En 1937
era secretari del grup
anarquista d'Alès de l'UA i col·laborava
regularment en el seu òrgan
d'expressió Le Libertaire.
En 1938
vivia de firaire d'objectes de merceria i cada setmana
distribuïa una vintena
d'exemplars de Le Libertaire. El 13
de juny de 1940 el II Tribunal de la XV Regió de Marsella
(Provença, Occitània)
el condemnà a dos anys de presó i a 2.000 francs
de multa per
«intrigues anarquistes». El febrer de
1942 el jutge d'instrucció d'Alès
emeté una ordre de detenció contra ell, son
germà Raoul Lavaur i altres militants anarquistes de la
regió, però ell restà
introbable. Paul Lavaur va morir el 6 d'octubre de 1971 al Centre
Hospitalari Alès-Cévennes
d'Alès (Llenguadoc,
Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Ayora Cortés apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 7 de
desembre de 1980 - Francisco Ayora Cortés: El 6 d'octubre de 1980 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Francisco Ayora Cortés. Havia nascut cap el 1908 a Jarque de la Val (Terol, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Des de l'Ocupació formà part de la Confederació Nacional del Treball (CNT), reorganitzada clandestinament a la Provença, i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT del barri marsellès de Saint-Henri des de la seva constitució. ***
Ramon
Tena Edo
-
Ramon Tena Edo: El
6 d'octubre de 1980 mor a Marians (Soanyes, Conflent, Catalunya Nord)
l'anarcosindicalista
i resistent antifeixista Ramon Tena Edo, conegut sota diversos
pseudònims (Félix,
Julián, Ramón,
etc.).
Havia nascut el 7 de desembre de 1911 a Vistabella del Maestrat
(Alcalatén,
País Valencià). Sos pares es deien Gregorio Tena
i Rosa Edo. Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), visqué a
Mosquerola (Terol, Aragó,
Espanya) amb sa companya Miguela Campos Julián. Durant la
guerra civil lluità
en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola
i en la postguerra formà
part, com a agent d'enllaç, dels 17 i 23 Sectors de
l'Agrupació Guerrillera de
Llevant (AGL). L'abril de 1948 desertà de l'AGL aterrit pe
l'actitud del
comunista Jesús Caellas Aymerich (Carlos),
qui portava una campanya de depuració i
d'execució dels militants llibertaris
dins de l'AGL, i aconseguí passar a França.
Instal·lat a Oleta (Conflent,
Catalunya Nord), treballà de miner al Pas de les Cases i a
les mines de ferro
d'Escoms (Nyer, Conflent, Catalunya Nord). A començament
dels anys cinquanta sa
companya es pogué reunir amb ell. Ramon Tena Edo va morir el
6 d'octubre de
1980 a Marians (Soanyes, Conflent, Catalunya Nord) i mai no va retornar
a la
Península. ---
|
![Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/conferenciapelletier1920.jpg "Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]")
![[05/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/10]") |
|
![[07/10]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/10]") |
|
|
| Actualització: 12-10-24 |