|
---
Anarcoefemèrides
del 6 de novembre Esdeveniments
Capçalera
de Die Autonomie - Surt Die Autonomie: El 6 de novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer número del setmanari en llengua alemanya Die Autonomie. Anarchistisch-communistisches Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era l'òrgan d'expressió del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub «Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril Bell, Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek, Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin, John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau, Ivar Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef Schütz, Henri Sensine, Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre d'altres. A més del periòdic editaven pamflets i fullets que distribuïen per tota Alemanya. Es van publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de 1893. ***
Capçalera del primer número d'El Comunista - Surt El Comunista: El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l'anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d'agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. ***
Cartell
de l'acte - Xerrada sobre
Bakunin: El 6 de novembre de 1976 se celebra al Centre
Fraternal de Palafrugell
(Baix Empordà, Catalunya) una xerrada del professor
d'ètica i filosofia
llibertari Gerard Jacas Español sota el títol
«La obra de Bakunin a los 100
años de su muerte».
Naixements
Notícia de la detenció d'Elvire Chauveau apareguda en el diari L'Ordre de París del 7 de maig de 1891 - Elvire Chauveau:
El 6 de novembre de 1839 neix a Janville (Centre, França)
l'anarquista Arsène
Elvire Serrouin –també citada
erròniament Serroin–,
més coneguda com Elvire Chauveau, pel llinatge de son
company. Sos pares es
deien Charles François Serrouin, fuster, i Marie
Arsène Genty. Es guanyava la
vida com a modista fent sobretot arranjaments de roba per al
veïnatge. El 28 de
febrer de 1876 es casà amb el carreter Jules Benjamin Joseph
Chauveau. Son
company estava obligat a dormir a la feina i només el veia
els diumenges.
Encara que ella estava més polititzada que ell, la parella
assistí a les
reunions anarquistes i establí relacions amb les llibertaris
de Levallois-Perret
i de Clichy (Illa de França, França). L'1 de maig
de 1891 participà en
l'aldarull que tingué lloc a Clichy, on ella
portà la bandera negra. Detinguda
el 6 de maig d'aquell any al seu domicili del carrer Pocard de
Levallois-Perret,
restà empresonada preventivament dos mesos i finalment el
seu cas va ser
sobresegut. Es va fer càrrec de l'infant d'Henri Louis
Decamps (Dubois) quan aquest va ser
condemnat a
cinc anys de presó arran de l'afer del «Primer de
Maig de Clichy». Freqüentà
molt l'anarquista Émilie Dodot on treballava son company i
li portava menjar
quan aquest estava malalt. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia
de
Levallois-Perret ordenà el seu arrest i l'escorcoll de casa
seva sota
l'acusació d'«associació
criminal» i l'endemà la policia es
presentà al seu
domicili al número 119 del carrer Bois de Levallois-Perret,
però aquesta no va
trobar res d'incriminable. Detinguda, després de declarar-se
anarquista, el 3
de juliol de 1894 va ser tancada a la presó de Saint Lazare.
El 18 de juliol
d'aquell any el jutge d'instrucció la posà en
llibertat provisional. En 31
d'octubre de 1896 figurava en una llista d'anarquistes de la
regió parisenca i
també va ser inscrita en el llistat d'anarquistes
desapareguts i/o nòmades.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
Necrològica
d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic
parisenc Le
Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885 - Auguste Thomachot: El 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de novembre– de 1843 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Era fill del fuster Antoine Thomachot, proscrit de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), ciutat on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer fuster com son pare, fabricant de somiers i tapisser, el juliol de 1870 signà un manifest contra la guerra dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge de París, fou delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París (França). Després de la desfeta de la Comuna de París, amb son germà petit Claude, s'exiliaren a Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats «La Marmite Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on participaren Armand Audebert, François Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va durar poc. L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) «antiautoritària» que se celebrà a Ginebra, i, amb son germà i altres dos militants ginebrins, organitzà el míting de clausura de les sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i novembre de 1874 col·laborà el mensual llibertari ginebrí La Commune, que a partir del seu segon número va ser prohibit i continua sortint sota el subtítol Revue Socialiste. Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al número 145 del carrer Saint-Maur, al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudà Émile Gautier a organitzar els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va pertànyer al grup del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic anarquista Le Révolté, fundat per Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, que començà a aparèixer el 22 de febrer de 1879 a Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a París. Cap el 1878 es va casar amb Andrina Emma Thampuzy, amb qui tingué un infant. Malalt de mania persecutòria, Auguste Thomachot va ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i després al de Ville-Évrard (Néully-sur-Marne, Illa de França, França), on va morir el 31 de maig de 1885. ***
Foto policíaca d'Eugène Thiébaut (3 de març de 1894) - Eugène Thiébaut: El
6 de novembre de 1858 neix a Château-Salins (Lorena, França) l'anarquista
Eugène Thiébaut. Era fill natural de Catherine Thiébaut. Es guanyava la vida
treballant d'ensostrador. El 3 de març de 1894 va ser detingut amb altres sis
anarquistes de la regió parisenca (Joseph Ceaglio, Lucien Fétis, Georges Hébert,
Jacob-Jean Malher, Charles Parisis i Alexandre Rigolet), i el seu domicili, al número 84 del carrer de
Paris de Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) va ser escorcollat per
la policia. Detingut pel comissari de policia Martin, del barri Gaillon de
París, aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del
laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març de 1894 va ser
posat en llibertat. El 23 de novembre de 1896 es casà a Boulogne-Billancourt
amb la bugadera Victorine Villet i amb aquest matrimoni legitimaren son fill,
Eugène Alexandre Thiébaut, nascut el 2 de setembre de 1896 a la citada població.
Aleshores vivia al número 15 Rond Point Victor Hugo i sa companya era sa veïna,
ja que vivia al número 13 del mateix carrer. Eugène Thiébaut va morir el 16 de
febrer de 1909 al seu domicili, al número 10 del carrer de Paris, de
Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). ***
Cesare Stazi - Cesare Stazi: El 6 de novembre de 1862 neix a Fabriano (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquesta època entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això, és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia. Cesare Stazi va morir l'11 de gener de 1929 a Ancona (Marques, Itàlia). ***
Josep
Caixal Llauradó - Josep Caixal Llauradó: El 6 de novembre de 1892 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Antoni Caixal Llauradó. Sos pares es deien Andreu Caixal Miró, serraller, Carme Llauradó Solsona. Cambrer de professió, en 1921 s'afilià al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera realitzà gestions amb l'advocat Cañellas per aconseguir l'alliberament de Joan García Oliver, amb qui mantingué relacions durant un temps. El març de 1923, amb J. Roig, va ser nominat tresorer del Comitè Pro-Presos de Tarragona. Durant la Revolució va ser membre del Comitè de Propaganda i Cultura de la Federació Local de la CNT de Tarragona. El 22 d'octubre de 1936 va ser nomenat regidor del Consell Municipal de Tarragona. Delegat del Consell Comarcal de la CNT, el maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes. CNT». En aquests anys col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'enrolà en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i en Solidaritat Internacional Antifeixista. En 1955 es reuní amb sa filla Natalia a l'Argentina, integrant-se en el nucli confederal de la CNT de Rosario. Josep Caixal Llauradó va morir el 15 d'octubre de 1962 a Rosario (Santa Fe, Argentina). ***
Necrològica
de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1976
- Leonardo Rubio García: El 6 de novembre de 1895 neix a Fuentes de Ágreda (Soria, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Biscaia (País Basc)– l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio García. Sos pares es deien Nicolás Rubio i Francisca García. Des dels 14 anys milità en el moviment anarquista. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant la dictadura de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era a Caen (Baixa Normandia, França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa Olmo Yañez, vinculada també a la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment passà a París (França), on freqüentà Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i altres destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on milità en la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca minera de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals hagué de retornar a França. La policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce Barahona, Francisco Lafuente Ibañez i Antonio Hilera Álvarez, de la sucursal del Banc de Biscaia d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig de 1935. Posteriorment, amb sa família, s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf franquista, passà de bell nou a França, on fou reclòs en diversos camps de concentració. En 1946 s'establí a París (França), on formà part de la Federació Local de la CNT. En 1969 es traslladà a Besiers, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Leonardo García Rubio va morir el 13 de febrer de 1976 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva filla Azucena Rubio Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare, emmarcats en un cicle de commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se celebraren a Sestao. Leonardo Rubio García va morir el 13 de febrer de 1976 a l'Hospital Perréal de Besier (Llenguadoc, Occitània). ***
Antonio
Giannangeli
- Antonio
Giannangeli: El 6 de novembre –algunes fonts
citen el 16 de
novembre– de 1899 neix
a Secinaro (Abruços, Itàlia) l'anarquista,
sindicalista i propagandista
antifeixista Antonio Giannangeli. Sos pares es deien Domenico
Giannangeli i
Anna Livia Di Pietro. Pagès de professió, el
març de 1920 emigrà als Estats
Units i d'antuvi s'establí a Steubenville (Jefferson, Ohio,
EUA) i després a
Wheeling (Ohio, Virginia de l'Oest, EUA), on treballà de
miner. Autodidacte,
freqüentà els cercles anarcoindividualistes i es
dedicà, juntament amb altres
companys (Leonardo Anile, Angelo Giannangeli, Antonio Graziani, Ercole
Santilli, etc.), a la propaganda antifeixista a les mines de la zona.
Aquestes
activitats implicaren la seva vigilància per agents del
consolat italià de
Baltimore (Maryland, EUA) i la seva inscripció com a
«anarquista perillós» en
el registre de fronteres. Fins i tot els membres de sa
família que restaren a
Itàlia van ser controlats per part de la comissaria de
carrabiners local i en
1931 escorcollaren la casa familiar a la recerca d'armes i escrits
subversius. En
1932 era membre, sota el nom de Tony
Angelo, del grup anarquista antifeixista d'Steubenville.
Antonio
Giannangeli va morir, amb un altre company antifeixista, l'11 de
novembre de
1933 a resultes d'un accident automobilístic al barri de
Warwood de Wheeling
(Ohio, Virginia de l'Oest, EUA) quan era traslladat amb
ambulància al North
Wheeling Hospital i va ser enterrat a l'Union Cemetery d'Steubenville
(Jefferson, Ohia, EUA). Antonio
Giannangeli (1899-1933) ***
Emili
Vivas Blanco - Emili Vivas Blanco: El 6 de novembre de 1901 neix a València (València, País Valencià) el periodista anarquista i anarcosindicalista Emili Vivas Blanco –també citat erròniament Vives. Sos pares es deien Josep Vivas i Dolors Blanco. En 1919 va ser processat amb cinc companys per fets esdevinguts el març d'aquell any durant la vaga de «La Candadenca». Durant els anys vint emigrà als Estats Units. S'instal·là a Lorain (Ohio, EUA), on amb Jordi Vidal dirigí entre 1926 i 1928 la publicació anarcoindividualista Algo –un full fet amb multicopista editat a Cleveland i del qual sortiren vuit números. En aquesta època va fer amistat amb Joseph Litwak i Lena Smith. Durant la campanya en defensa de Sacco i Vanzetti va ser empresonat juntament amb sa companya. De bell nou a la Península, milità en el sector trentista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. El juny de 1932 va ser nomenat secretari de l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona i, a partir del gener de 1933, milità en la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), organització creada dins de la CNT i que s'oposava a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El maig de 1933 va ser nomenat membre del Comitè de Relacions dels Sindicats d'Oposició de la CNT, amb Ángel Pestaña, Josep Robusté, Camil Piñón, Baptista Marco, Ricard Fornells, Josep Olivo, Francisco Arín i Juan López. El 13 de desembre de 1933 signà a Barcelona, amb Agustí Gibanel, en representació d'FSL, el manifest de creació de l'Aliança Obrera. En aquesta època col·laborà en el periòdic Cultura Llibertària (1931-1933), òrgan de la tendència trentista. Durant els anys bèl·lics exercí de secretari del Sindicat de Periodistes de València i fou secretari de redacció de Fragua Social, passant després a fer de corresponsal a Barcelona d'aquest periòdic anarcosindicalista valencià. L'agost de 1937 va ser detingut sota l'acusació d'haver publicat en Fragua Social notes anònimes injurioses contra el director general de Seguretat, imputació de la qual es desmarcà. En acabar la guerra creuà els Pirineus i amb l'ocupació nazi va ser un dels primers en afegir-se a la resistència a la zona del Rosselló i del Llenguadoc. Detingut per les autoritats de Vichy, va ser empresonat uns mesos a Tolosa. L'estiu de 1943 va ser detingut a Perpinyà per la Gestapo. En 1944 es trobava tancat a la presó parisenca de Fresnes (Illa de França). Després de l'Alliberament, col·laborà en la publicació Exilio (1944-1947). El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT en l'Exili com a delegat de Perpinyà. Amb l'excisió de la CNT, defensà les tesis reformistes, col·laboracionistes o possibilistes. En 1946 va ser nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals. En 1954 a Tolosa participà en el Ple del Subcomitè Nacional de la CNT. Entre 1956 i 1957 exercí a Tolosa de vicesecretari del Subcomitè Nacional confederal, encapçalat per Ramón Liarte Viu. Entre 1956 i 1958 també dirigí el periòdic España Libre. Els seus últims anys els passà a Perpinyà amb sa companya Amparo Muñoz. Emili Vivas Blanco va morir el 19 d'agost de 1961 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Santiago
Berrar Laplaza - Santiago Berrar
Laplaza: El 6 de novembre de 1902 neix a
Castejón de Valdejasa (Saragossa,
Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Santiago
Berrar Laplaza,
conegut com El Maño. Sa
mare va morir
als pocs dies del part d'alguna infecció i va ser surat per
una veïna del poble
fins que son pare es tornà a casar i la madrastra
cuidà els tres germans de la
família. Sortí del seu poble natal per fer el
servei militar com a soldat del
Batalló de Caçadors d'Àfrica
Núm. 18, de la I Companyia, establert a Tafersit
(Melilla; actualment pertanyent a Driouch, Marroc), i, per millorar la
seva
situació, signà per tres anys l'allistament a la
Legió, participant en accions
bèl·liques a la zona. Un cop llicenciat,
s'instal·là a Barcelona (Catalunya),
on vivia son germà José Berrar Laplaza, que
treballava de portuari. Visqué a
les «Cases Barates» de Can Tunis del barri d'Horta
i treballà de descarregador
al moll, especialment carbó. En aquesta època
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1930, per repartir fulls
clandestins
on es feia una crida a la vaga general en solidaritat amb els obrers
madrilenys,
va ser empresonat. També va ser va ser tancat per participar
en la vaga general
de maig de 1933, aquesta vegada al vaixell-presó Manuel Arnús, i posteriorment
per prendre part en la vaga de
tramvies de juliol de 1934. Era el soci 164 de
l'Organització Sanitària Obrera
(OSO) del seu barri. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936,
marxà al
front amb la Columna «Los Aguiluchos» i l'octubre
d'aquell any va ser ferit. Després
de la seva convalescència a Barcelona, s'afilià a
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i s'integrà en les Patrulles de
Control, pertanyent, com a
delegat, als Comitès de Coordinació i
Informació (antics Comitès de Defensa).
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
amb sa companya, Concepción
Collado Díaz, i sos dos infants, però la
família va ser separada i ella i els
infants acabaren retornant a l'Espanya franquista. Mentrestant, ell va
ser
internat en diversos camps de concentració, com ara el
d'Argelers i el castell
de Cotlliure. Més tard va ser traslladat al nord
d'Àfrica i reclòs al camp de
concentració de Djelfa (Algèria). En 1943,
després de l'alliberament del camp
per les tropes aliades, s'integrà en la 361A Companyia
«Pioneers» l'exèrcit
britànic,
formada íntegrament per espanyols, i lluità
contra els nazis a Tunísia. En 1944
va ser desmobilitzat a Glasgow (Escòcia). Després
de la II Guerra Mundial
s'establí a Coventry (West Midlands, Anglaterra), on
treballà en la indústria i
s'ajuntà amb una vídua de guerra que tenia dos
nins i una nina. Santiago Berrar
Laplaza va morir en data indeterminada a Coventry (West Midlands,
Anglaterra). Santiago Berrar Laplaza (1902-?) ***
François
Diana al seu taller - François Diana: El 6 de novembre de 1903 neix al barri de Saint Mauront de Marsella (Provença, Occitània) el pintor anarquista, i després comunista, François Michel Diana. Sos pares, d'origen italià, es deien Michel Diana, obrer soldador a la indústria naval nascut a Sassari (Sardenya), i Catherina Allasia (Marie), jornalera i nascuda a França. Formà part de nombrosos grups artístics marsellesos d'abans de la Gran Guerra i compartí el seu primer taller amb Léon Cadenel, Antoine Serra i Louis Toncini. Entre 1918 i 1925, amb una interrupció entre 1922 i 1923 per fer el servei militar, estudià a l'Escola de Belles Arts de Marsella. El febrer de 1922 va ser controlat per la policia per la seva assídua assistència a les reunions de la Unió Anarquista (UA) i de les Joventuts Anarquistes, i aquest mateix any estudiava esperanto a la Borsa del Treball de Marsella. En aquesta època treballava d'electricista i de pintor en la construcció i vivia amb sos pares al número 159 del bulevard National de Marsella. El 12 de febrer de 1927 es casà a Marsella amb Yvonne Paimpec. En 1929 va fer la seva primera exposició al Saló dels Artistes de Provença i en 1934 a la Galeria Detaille. En 1936 participà en el Saló de Provença i exposà a la Galeria Alex Jouvène. Formà part dels grups «Pintors Proletaris» i «Pintors del Poble», corrents artístiques formades per joves plàstics inspirats en el món obrer, els paisatges industrials i les lluites socials. S'integrà en cercles comunistes, formant part de l'Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris (AEAR), secció francesa de la Unió Internacional d'Escriptores Revolucionaris (UIER). El març de 1936, amb altres artistes (Léon Cadenel, Antoine Serra, Jean Tognetti, Louis Toncini, etc.), participà en la creació de la «Maison de Culture» de Marsella, al número 68 del carrer Sainte, seu de l'AEAR, que comptà amb el suport de destacats escriptors (Louis Aragon, Jean Giono, André Malraux, Paul Vaillant-Couturier, etc.). En 1938 continuava fitxat com a anarquista i freqüentà antifeixistes italians refugiats. Mobilitzat en un regiment de Caçadors Alpins, entre 1939 i 1944 hagué de deixar la pintura. Entre maig i juny de 1943 exposà a la Galeria Alex Jouvène de Marsella. El 17 de juliol de 1945 es casà a Marsella amb Jacqueline Renée Lasseurre. En la postguerra continuà pintant alguns dels seus temes preferits (vaixells, drassanes, descarregadors, estibadors, grues, immobles, cafès, cotxes, indústries, xemeneies, etc.), alhora que dibuixa les lluites socials de la seva època, i participà en les activitats (conferències, debats, assessorament sindical, etc.) de la Unió d'Arts Plàstiques (UAP). En aquests anys va ser un dels principals animadors del corrent pictòric de la «Rive-Neuve» i dels pintors del Péano, taverna marsellesa regentada pels germans Péano al Vieux-Port on es reunien artistes, periodistes i intel·lectuals. Ocupà un taller, al número 12 del Quai de Rive-Neuve, que abans havia estat d'altres artistes (Pierre Girieud, Alfred Lombard i Jacques Thévenet), on visqué i pintà fins a la seva mort. Entre 1946 i 1973 fou professor de pintura de l'Escola de Belles Arts de Marsella, on molts alumnes seus destacaren (Paul Allé, Pierre Ledda, André Mariani, Joseph Stamboulian, Pierre Trofimoff, Thérèse d'Urzo, Jean-Marie Zazzi, etc.). El maig de 1949 signà, amb altres destacats artistes (Léger, Picasso, Milhaud, Saint-Saëns, etc.), un manifest en suport al pintor André Fougeron, processat per haver dibuixat un cartell pacifista. També el maig de 1949 formà part de l'exposició d'art francès contemporani, dins del marc del Congrés de la Pau, que se celebrà al Cercle Colonel-Fabien de Marsella. El juny de 1950 preparà, amb Louis Roc, l'exposició «L'Art au service de la Paix», organitzada per l'UAP. Entre maig i juny de 1951 participà en l'exposició de la nova associació «Perspectives», que promogué artistes progressistes i compromesos sota l'eslògan «Contribució de la Provença a l'elaboració d'un nou realisme francès». El març de 1952 exposà al VII Saló de l'UAP. Un cop jubilat el desembre de 1973, es dedicà a formar joves artistes (Pierre Ledda, Mario Passarelli, Joseph Stamboulian, Jean-Marie Zazzi, etc.). Gran viatger, per trobar inspiració artística, recorregué diversos països (Alemanya, Espanya i Itàlia) i, a partir de 1965, va fer estades a Bretanya i a Còrsega. Amb Paul Baille i Louis Roc, viatjà a l'URSS, d'on retornà absolutament decebut i crític cap el règim soviètic, allunyant-se totalment del comunisme. En 1971 participà en l'exposició «100 artistes de Provence» al Museu Cantini de Marsella. Obra seva es troba dipositada a diferents centres marsellesos (Museu de Belles Arts, Museu Cantini, Museu d'Història, etc.) i a museus de diferents ciutats (Bordeus, Narbona, Moscou, etc.). François Diana va morir el 16 de maig de 1993 a l'Hospital Vert Coteau del XII Districte de Marsella (Provença, Occitània) i les seves cendres van ser escampades a la Mediterrània. Del 9 al 19 de desembre de 2014 es realitzà l'exposició retrospectiva de la seva obra «François Diana, des Peintres Prolétariens aux Peintres de Rive Neuve» a l'Espace Bontemps de Gardana (Provença, Occitània), moment en el qual Michel Tailland publicà una monografia amb el mateix títol, i entre el 18 de juny i el 2 d'octubre de 2016 altra sota el títol «François Diana, du Peano à la Provence», al Museu Edgar Mélik de Cabriés (Provença, Occitània). Entre el 23 de juny i el 29 de setembre de 2018 se celebrà una exposició sota el títol «François Diana, un coloriste engagé» al Museu de Cassis (Provença, Occitània). ***
Necrològica
de Francisco Morales Salar apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 28 de maig de 1991 - Francisco
Morales Salar: El 6 de
novembre –algunes fonts citen
erròniament el 8 de novembre–
de 1903 neix a
Ulea (Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Morales Salar. Sos pares es deien
Segundo Morales
Rodríguez,
bracer, i María Salar Benavente. En 1939, amb el triomf
franquista,
passà a França i va
ser internat en diversos camps de concentració. Durant
l'ocupació, va ser
enviat pels alemanys a treballar per a l'empresa Ford, d'antuvi, a
Normandia i,
després, a diverses obres del «Mur de
l'Atlàntic». Després de la II Guerra
Mundial aconseguí portar sa companya i sos fills de la
Península i s'instal·là
a Mauguòu (Llenguadoc, Occitània). Fou membre de
la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA) de Montpeller. Francisco Morales Salar va morir el
30
d'abril de
1991 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al
cementiri de
Mauguòu. ***
Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà - Ramon Casals Orriols: El 6 de novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Trinitat Antoni Casals Orriols, més conegut com Ramonet Xic, un dels màxims representants del moviment llibertari del Berguedà. Fou el fill més gran de tres germans d'una família obrera: son pare, Tomàs Casals Marginet, treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica dels Francesos) i sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11 anys sa mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se a fer feina a fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal Badó, en 1926 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fruit dels contactes amb vells militants que va conèixer a la fàbrica Asensio (El Canal). Aquest compromís, que es decantà per un anarquisme tolstoià i seguidor de Fermín Salvochea, que caracteritzà la seva actitud revolucionària pacífica i racional, es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes de l'època. En 1927 conegué Josep Corbella Suñé, amb qui travà una gran amistat. El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre patrons i obrers de l'Alt Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de vuit hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del Ministeri de Treball. Participà activament a la vaga del tèxtil de les darreries dels anys vint que va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de l'empresa de la colònia Rosal. Més tard fou readmès, però per solidaritat vers els companys acomiadats, no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu, però a Berga durà un més gràcies a la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats, després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb altres companys, reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la clandestinitat i del qual va ser secretari fins al març de 1938, llevat dels períodes que hagué de lluitar als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses reunions amb la patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de la revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any, fou tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de Barcelona. En aquesta època fou corresponsal de la premsa llibertària al Berguedà, com ara El Luchador i La Revista Blanca. En 1934 va participar en la creació de les Joventuts Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren fins al 1936. El 18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre l'aixecament feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia Civil, però sense conseqüències. També col·laborà en la creació de la «Unión de Hermanos Proletarios», el 19 de juliol en record dels «Fets d'Astúries», i encapçalà el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de persones expertes en art, impedí la crema de les esglésies berguedanes. El 25 de juliol de 1936 es creà oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual formà part. L'endemà participà en la creació de les Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a les execucions sumàries fou titllat de «feixista» per determinats sectors extremistes i per aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de 1936 marxà al front com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual acabà com a encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta columna lluità als voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de 1937 assistí a València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un congrés dels voluntaris de la Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la militarització; encara que ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els fronts. El 22 de març de 1937 entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al març de 1938, on també formà part de la Comissió de Proveïments, arribà a ser conseller de Proveïments, i entrà en la Comissió Municipal de Refugiats. Com a tasques d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el conseller de Governació de la Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca de recursos econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el març de 1938, hagué d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit Republicà, antiga Columna Terra i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres. D'antuvi en la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en acabar la guerra, com a encarregat d'enllaços. Durant «La Retirada», el febrer de 1939 es refugià a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Agde, Sant Cebrià, el Vernet i Noé. Després s'enrolà en les companyies de treballadors, de les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros) i Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra s'establí a Le Mas-d'Azil, com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que mantingué fins els últims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà diversos càrrecs orgànics: responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de l'Arieja en comicis de l'exili –assistí al Congrés de París de maig de 1945 i al Ple del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa d'octubre de 1947–, etc. També milità en diverses organitzacions llibertàries d'exiliats, com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on col·laborà assíduament en el seu butlletí. El 27 de maig de 1953 es casà a Berga amb Àngela Augé Riu. A causa de la seva popularitat a Berga, va rebre la petició d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que rebutjà sense contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta relació amb el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols va morir el 24 d'abril de 2001 a la residència «Centre Joseph Sauvy» d'Er (Alta Cerdanya, Catalunya Nord), on vivia des del 1997. Ramon Casals Orriols (1908-2001) ***
María Bruguera Pérez - María Bruguera Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); sa mare es deia Elisa Pérez i son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral «Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura. María Bruguera Pérez (1915- 1992) ***
Pedro
Palacín Mirada (1943) -
Pedro Palacín
Mirada: El 6
de novembre –algunes
fonts citen el 3 de novembre–
de 1915 neix a Estopanyà (Ribagorça, Franja de
Ponent) l'anarquista
i anarcosindicalista Pedro Palacín Mirada, també
conegut com Pierre Palacin
Mirada.
Fill d'una família
pagesa, sos pares es deien Francisco Palacín
Baldellón i
Carmen Mirada Beldellón. Analfabet, es guanyà la
vida
treballant de
pagès. Arran del cop militar
feixista de juliol de 1936, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i formà part del Comitè Revolucionari de la
població. Posteriorment s'integrà
en la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, on va romandre fins el final de la
guerra amb el grau de
sergent del IV Batalló de la 121 Brigada Mixta de la citada
divisió. Al front
d'Aragó aprengué a llegir i a escriure. El 10 de
febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus per
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya).
El 18 de febrer va ser internat en una bòbila abandonada de
Maseras
(Llenguadoc, Occitània) i setmanes després va ser
traslladat al camp de concentració
de Vernet, on havien estat internats els excombatents de la 26
Divisió.
Posteriorment va ser internat al camp de concentració de
Sètfonts, d'on,
gràcies a la intervenció d'una criada natural del
seu poble que treballava per un
procurador socialista de Castellnou d'Arri (Llenguadoc,
Occitània), pogué sortir-ne
i ser contractat com a obrer agrícola. S'establí
definitivament a Castellnou
d'Arri, on es va casar amb Victorina Albós. Finalment
demanà i
aconseguí la nacionalitat francesa.
Restà fidel al pensament llibertari. En 1968
viatjà visità sa família a la
Península. Pedro Palacín Mirada va morir el 28 de
setembre de 2001 a l'Hospital Purpan de Tolosa
(Llenguadoc, Occitània). ***
Carles Vidal Pasanau - Carles Vidal Pasanau:
El 6 de novembre –algunes fonts citen
erròniament el 4 de novembre–
de 1917 neix a Sarrià (Barcelona, Catalunya)
l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Carles Francesc Guillem Vidal Pasanau
–a vegades citat erròniament Passanau.
Sos pares es deien
Bonaventura Vidal Tort, carboner
anarcosindicalista, i Altèria Pasanau Pentinat. De ben
jovent freqüentà la família
llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients
anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia
de l'Hospitalet regentada per
Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista,
s'exilià a França. En
1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la
coordinació de la
Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè
Regional de Catalunya de
la CNT. Amb José López Penedo i altres,
s'integrà en el grup «Los Novatos» del
maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté
Llopart (El Quico). Xofer
mecànic de professió i lligat als grups
d'acció,
un automòbil Citroën del qual era propietari va ser
identificat durant la nit
del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de
productes químics «Rhône
Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de
Lió (Arpitània), fet que el va
obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949
participà a Barcelona, amb
Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia
Fleringan, José López Penedo i
Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la
Brigada
Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquest
últim no es trobà al cotxe
atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de
Joventuts del
districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer
Antonio Norte
Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front
de Joventuts resultà ferit.
El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de
novembre d'aquell
any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra
Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del
Cos
General de Policia. Carles Vidal Passanau va ser afusellat el 4 de
febrer de
1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José
López Penedo, i enterrat al
Fossar de la Pedrera del
cementiri de Montjuïc de la capital catalana. Carles Vidal Pasanau (1917-1950) ***
Enric
Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000) - Enric Melich
Gutiérrez: El 6 de novembre de 1925 neix a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Enric
Melich
Gutiérrez, més conegut com Henri
Mélich.
Sos pares es deien Enric Melich Rodes, traginer anarcosindicalista, i
Francisca Gutiérrez Díaz. La seva
infantesa la
passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès) i els
anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant
Joan Despí (Baix Llobregat). Quan
el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els
Pirineus amb sa
família i va ser enviat a un refugi a Pena
d'Agenés (Aquitània, Occitània).
Després treballà com a llenyataire als boscos de
l'alta vall de l'Aude. En
1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel
González, col·laborà en una xarxa
d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap
a Andorra. En 1944,
i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean
Robert» dels Franctiradors
i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude,
sota el
nom de Caporal Sanz. Acabada la II
Guerra Mundial, participà en els diversos intents
d'alliberar la Península des
de les comarques gironines («Operació
RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar
fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb
Mora de
Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on
treballà en una llibreria. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en 1953,
arran de la reconstitució de la Federació
Anarquista (FA) participà en el grup
de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg),
René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre
d'altres. A
finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la
Comissió
de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), el
secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i
1963
participà activament en les accions de Defensa Interior (DI)
contra el
franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo
Ibérico al Midi i en 1974 creà
a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un
atemptat dos anys després. Després
de les diverses excisions que patí el moviment llibertari,
s'integrà en els
Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels
editors
de la revista Acción
Anarcosindicalista
de Barcelona, participant en la reorganització de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la
publicació d'autors
llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva
Senda). Participà amb el
seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos
españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i
2003) i els
documentals Vivir de pie. Las guerras de
Cipriano Mera (2009) i Boira Negra
(2009). El 16 de maig de 2009 participà en
l'«Homenatge a la Catalunya
revolucionària» que es celebrà al
cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de
2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment
llibertari contra el feixisme i
per la revolució social», dins les jornades sobre
el «75 aniversari de la
Revolució del 36» que se celebraren a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya). Fou membre del «Grup
pro
revisió del procés Granado-Delgado i de
suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres
Libres i Nueva Senda.
Sa companya fou Hermínia Agustí. Enric Melich
Gutiérrez va morir el 7 de juliol de 2021 al seu domicili de
Pontellà (Rosselló, Catalunya Nord). Enric Melich Gutiérrez (1925-2021) ***
Toma
Bebić fotografiat per Boris Kragić - Toma Bebić: El 6 de novembre de 1935 neix a Split (Dalmàcia, Croàcia, Regne de Iugoslàvia; actual Croàcia) l'artista multidisciplinari (músic, cantautor, actor, pintor, escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Durant sa vida treballà en els oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una escola, contramestre, mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de l'equip de futbol HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik, etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata- bum, etc.) i un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el primer premi del Festival de Música Internacional de Solingen (Düsseldorf, Renània del Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És autor dels discos Volite se ljudožderi (1975) i Oya Noya... (1980). Toma Bebić va morir el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia, Croàcia, República Federal Socialista de Iugoslàvia; actual Croàcia) de càncer de pulmó. Deixà molta obra inèdita. ***
José
Gran López (Blacky) - José Gran López: El 6 de novembre de 1940 neix a Monòver (Vinalopó Mitjà, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista José Gran López, més conegut com Blaki. Sos pares es deien Francisco Gran, obrer sabater anarquista, i Juana López. Després d'una fugaç participació amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Fuego» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Formà part de la Federació Local d'Elda de la CNT i jugà un paper important en la CNT del País Valencià, assistint com a delegat a diversos plens nacionals. Durant cinc anys formà part com a secretari del Comitè Peninsular de la FAI i participà en esdeveniments llibertaris arreu d'Europa (Alemanya, França, Regne Unit, Portugal, etc.). En 2009 va fer la conferència «El movimiento macknovista de 1918 en Ucrania» a Alcoi i aquest mateix any participà en una jornada llibertària a Albatera (Baix Segura, País Valencià). En 2010 fou delegat per Elda al Congrés de la CNT. Sa companya fou Carmen Corbí Jover, amb qui tingué quatre infants. Després de vuit anys malalt, José Gran López va morir el 25 de juny de 2016 a l'Hospital General Universitari d'Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Campo Alto d'aquesta població.
Defuncions
Jehan-Rictus -
Jehan-Rictus: El 6 de novembre de 1933
mor a París (França) el poeta
llibertari Gabriel Randon de Saint Amand, més conegut com Jehan-Rictus. Havia nascut el 21 de setembre
–algunes fonts citen erròniament altres
dates–
de 1867 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França).
Fill natural d'Adine Gabrielle Randon de Saint Amand
–nodrissa i filla
d'una
criada britànica i del seu amo, un militar
retirat– i de
Mandé Delplanque –de
qui no se sap res llevat que era professor de
gimnàstica–;
cap dels dos
reconegué la criatura. Passà la seva
infància entre el Regne Unit i França i va
expressar-se en angles, principalment, i en francès. A
finals de 1873, quan
tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar.
Mare i fill es van
instal·lar a París, i Adine Randon, durant un
temps, va fer de figurant al
Théâtre des Variétés i a
l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà
malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat
d'estudis i el
posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà
definitivament sa mare i
comença una vida de misèria treballant en
constants feines mal pagades
(repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.).
Apassionat per la
poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la
bohèmia de
Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886,
sense recursos, es
veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887
publicà els seus
primers poemes en Le Mirliton, la revista
d'Aristide Bruant, i en altres
revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i
hospitalitzat al
sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda
del poeta José María
de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena.
Després trobarà diverses
feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat.
En una d'aquestes oficines
coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà
una gran amistat. En 1891 entra
en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors
més
violents i compon Élégie de la dynamite.
Amb Saint-Pol Roux participarà
en el moviment literari del magnificisme i esbossa
el poema La dame
de proue. En 1892 treballà en L'imposteur,
novel·la de propaganda
anarquista que narra el retorn de Crist a la França de
l'època; la novel·la mai
no serà acabada, però servirà d'idea
per al poema més conegut de l'autor: Le
revenant. Després començarà
a fer de periodista i publicà articles en Alliance
Nationale, fent servir el pseudònim J.
Rictus. En 1894 organitzà els
primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts
d'Arcourt que
resultaren un fracàs total. En 1895 comença a
utilitzar els octosíl·labs en
llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest
estil compondrà
aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions
de promenade. Mancat
de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els
seus poemes al
cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent
servir el pseudònim de Jehan
Rictus –més tard, insistirà
que el seu
nom s'escrigui Jehan-Rictus,
amb un guionet. En 1897 publicarà la primera
edició de Soliloques du pauvre,
que conté el poema Le revenant, i que
ràpidament s'exhaureix i és
immediatament reeditat. En aquest any també
començarà les seves recitacions al
cabaret «Chat Noir», que duraran fins al
1901.També farà recitals en dinars i
actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de
setembre de
1898 començarà a escriure el seu diari
íntim (Journal de bord), que quan
mori tindrà més de 30.000 pàgines. En
aquesta època i fins al 1908 tindrà com a
amant una modista, Cilou. En 1900
publicarà Doléances. Nouveaux
Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys
després Cantilènes du
malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de
renovar el
repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903
sortirà l'edició definitiva
de Soliloques du pauvre, amb 110
il·lustracions d'Steinlen, i també
publicarà el pamflet Un bluff
littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905
estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi
férié, ou le numéro
gagant i l'any següent s'edita la seva
novel·la autobiogràfica Fil-de-fer.
En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La
frousse i Les
petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa
de minsa inspiració i tot
just publicarà articles alimentaris en revistes i
treballarà en Bel enfant,
que només es publicarà integrament
després de la seva mort. En 1910 publicarà
en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette
au beurre
poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma,
Idylle o el
poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914
sortirà el seu segon gran recull
de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant
tindrà una filla, que,
seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En
aquests anys freqüentarà el
cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb
Guillaume Apollinaire i Max Jacob.
Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força
nacionalistes, alhora que la seva
poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses
combatents. A partir de
1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions
a diaris i de la correspondència,
i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor,
de recitals i
d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió
d'Honor i l'any següent
enregistrà cinc textos seus i participà en
programes radiofònics. Jehan-Rictus
va morir en una hora indeterminada durant la nit del 6 al 7 de novembre
de 1933
al seu domicili del XVIII Districte de París
(França) i com que no havia cap
hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius,
que es troben
dipositats a la Biblioteca Nacional de França. Jehan-Rictus (1867-1933) ***
Pietro
Garavini - Pietro Garavini:
El 6 de novembre de 1933 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Pietro Garavini, conegut com Piràt.
Havia
nascut el 8 de desembre de 1869 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia). Sos pares
es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera.
Només va
fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver
passat pel Partit Socialista
Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista.
Son germà Antonio [Ansèna]
(1872-1936), també anarquista,
personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força
descomunal i que es va
veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a
finals de segle,
on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre.
Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva
taverna en lloc de
reunió del moviment anarquista local. En 1892
s'inscriví en el Cercle d'Estudis
Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes,
republicans i
anarquistes, però el va abandonà amb una desena
de militants anarquistes en
solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a
l'autoritat» i
expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la
línia
reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més
radicals. Va ser
acusat per la policia de la decapitació d'una
estàtua de la Mare de Déu de
l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de
1893 en ocasió de
la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical
més important a
Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la
Romanya. Probablement,
però, aquest episodi va ser realitzat per un grup
autònom al moviment
anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893
van ser
jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de
Castel
Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i
Michele
Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22
d'octubre de 1893 van
ser definitivament absolts en una apel·lació al
Tribunal de Ravenna. El 31 de
maig de 1894 va prendre part en una manifestació de
solidaritat amb els
socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes dels
Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per
aquest fet,
juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de
1894 va ser
condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa
per «incitació a
delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la
Llei del 19 de juliol de
1894, però la Comissió Provincial
rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell
any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel
Bolognese –Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Vincenzo Lama (Bosca)– pel
delicte
d'«associació per a delinquir»,
però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per
manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el
procés d'Ancona
contra Errico Malates i altres companys per
«associació de malfactors»
publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione.
El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés
a anarquistes d'Ancona per
«associació sediciosa». Rebé
i difongué periòdics anarquistes italians i
subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia
del Popolo; La Questione Sociale,
de Paterson; Pro Croati, de
Gènova; L'Internazionale,
de Londres; Germinal, d'Ancona;
etc.). El 23 de
setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat
després de l'assassinat
del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano
Bresci, va ser
detingut i acusat per «associació per a
delinquir» com a un dels membres del Grup
Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt
l'autoritat; però,
una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional
i posteriorment el
Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el
segle XX mantingué les seves idees
polítiques, però reduí la seva
militància activa, substituït pel seu fill petit
Nello –son fill major Simone (Cino)
també tingué algunes simpaties
llibertàries i patí un any de confinament. El
setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de
l'atemptat
contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore
Muti a Ravenna, juntament amb
una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la
província de Ravenna. El mes següent, segons un
informe del comissari, va ser
definit com «element perillós per a la seguretat
de l'Estat». L'agost de 1928
va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no
ser considerat com a
perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va
morir el 6 de novembre de
1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). ***
Joaquín
Martínez Pausa - Joaquín
Martínez
Pausa: El 6 de novembre de
1936 és assassinat a Ollacarizqueta-Juslapeña
(Navarra) l'anarcosindicalista
Joaquín Martínez Pausa. Havia nascut el 5 de
març de 1918 a Sartaguda
(Navarra). Sos pares es deien
Agapito Martínez i Juana Pausa. Es
guanyava la vida com a jornaler al seu poble natal i estava afiliat a
la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Capturat pels
feixistes l'agost de
1936 i tancat al Fort de Sant Cristòbal de Berriobeiti
(Pamplona, Navarra),
Joaquín Martínez Pausa va ser afusellat
extrajudicialment el 6 de novembre de
1936 a Ollacarizqueta-Juslapeña (Navarra) –algunes
fonts citen el 17 de desembre
de 1936 a Pamplona (Navarra). ***
Martín
Castán del Val
- Martín Castán del Val: El 6 de novembre de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Martín Epifanio Castán del Val. Havia nascut el 8 d'abril de 1908 a Sarinyena (Osca, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Joaquín Castán Guallar, jornaler, i Ángela del Val Sierra. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Barcarès. Posteriorment va ser integrat la IV Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la Savoia. Altres fonts apunten que es va presentar voluntari en un regiment estranger arran de la declaració de guerra contra els alemanys. Durant la primavera de 1940 va caure presoners dels nazis i va ser deportat a Alemanya. Després d'un temps a l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), sota la matrícula 87.676, el 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Àlta Àustria, Àustria) sota la matrícula 5.465. El 29 de març de 1941 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen sota la matrícula 11.236. Martín Castán del Val va morir el 6 de novembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria). ***
Vicente
Gil Franco fotografiat per Robert Villain al seu taller (1958) - Vicente Gil
Franco: El 6 de
novembre de 1959 mor a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais,
França) el pintor,
escultor i ceramista llibertari Vicente Gil Franco. Havia nascut el 25
de febrer de 1898 a Barcelona
(Catalunya). Fill d'una
família de
modests comerciants fruiters, sos pares es deien Liberato Gil i Josefa
Franco. Ben aviat es mostrà atret per
la pintura i el
dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de
València (País Valencià) i a
Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys,
després de la mort
de son pare, aprofitant la verema, passà a França
i s'instal·là a París i
després al nord del país (Cambrai, Douai,
Valenciennes, etc.), on va fer feina
de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
perfeccionà la seva tècnica
escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb
l'estudiant de medicina Robert
Vrasse, veí del seu taller i futur metge
estomatòleg reputat, i en 1926 aquest
el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de
Boulogne-sur-Mer,
on restà tres mesos i conegué el pintor Georges
Griois. Posteriorment muntà el
seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret
i escenes de la vida dels
pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del
Museu d'Art
Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan
esclatà la Revolució espanyola,
retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari
d'Educació Nacional, posant-se
al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una
sèrie de
targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els
combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat
pel pintor Francisco de
Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos,
quadres i gravats
postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de
febrer de 1937
inaugurà l'«Exposició d'Art
Revolucionari de Gil Franco» a la Sala
d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona,
formada per més de
cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de
juny d'aquest
any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo
Cardona, una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada
pel Sindicat Únic
d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Aquest
mateix 1937 exposà, al costat del Guernica
de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de
l'Exposició Internacional d'Arts i
Tècniques de París. En 1938 retornà a
França i entre maig i juliol d'aquest any
exposà, sota el nom de «L'Espagne
Martyre» i amb el suport del Socors
Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la
Sala
dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de
París. S'instal·là a
Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part
de les obres
realitzades a la Península van ser destruïdes el
maig de 1940 durant un
bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit
en dues ocasions per les
autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943
s'instal·là amb sa companya
Georgette Germaine Maria Therry a Clairvaux Les Claravalliens
(Ville-sous-la-Ferté,
Champagne-Ardenes, França) –abans
havia estat casat amb Pierrette Pont, de qui es va divorciar–, on nasqué la major
dels seus infants, Catherine,
futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944
formà part de la Unió d'Intel·lectuals
Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del
baríton Roger Bourdin,
residí a Franconville (Illa de França,
França). Durant aquest període
treballà
poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors
dels camps de
concentració, que el Museu d'Art Modern de París
adquirí anys més tard. En 1947
retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una
reeixida exposició. Des
d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats,
baixos relleus i
ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i
participant en la Biennal
de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va
morir el 6 de
novembre de 1959 al seu domicili de Boulogne-sur-Mer
(Nord-Pas-de-Calais,
França). Una plaça
d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent
museus, com
ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art
Modern,
de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de
Ceràmica de Desvres. Vicente Gil Franco (1898-1959) ***
Manuel Buenacasa (1960) - Manuel Buenacasa Tomeo: El 6 de novembre de 1964 mor a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Buenacasa Tomeo, però sempre va fer servir el nom de Manuel. Havia nascut el 7 de juliol de 1886 a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares es deien Antonio Buenacasa Navarro, jornaler, i Silveria Tomeo Montañes En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda –altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc– ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants –on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.– i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia –congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera –on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo–, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera. Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964) ***
Jorge
Campelo - Jorge Campelo:
El 6 de novembre de 1966 mor l'anarquista Jorge Campelo. Havia nascut
el 17 de
juny de 1882 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Es
guanyà la vida
primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori
i comptable. En
1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra
en una propietat
agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el
març de 1923 es realitzà el congrés
de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). També visqué a Cartaxo
(Santarém, Portugal). En 1925
s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les
comunes de vida i de treball, amb António
Gonçalves Correia i Carlos Nobre,
comprà un terreny i fundà en 1927 la
«Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra,
Lisboa,
Portugal). Quan a l'any següent la comuna
desaparegué per desavinences entre
els participants, dividí el terreny en lots, un per a les
Joventuts
Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do
Operário», un per a les Joventuts
Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a
Mário de Oliveira.
En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es
distribuí entre els militants i
les seves famílies i l'indret serví com a lloc de
reunió, d'entrenament militar
per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus
perseguits
durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una
«Escola Nova». ***
Necrològica
de Tomasa Ramírez apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 14 d'abril de 1968 - Tomasa Ramírez: El 6 de novembre de 1967 mor a Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Tomasa Ramírez. Havia nascut el 21 de desembre de 1893 a San Salvador (El Salvador). De pare desconegut, sa mare es deia Concepción Ramírez. Milità a la Federació Local de Calonge (Baix Empordà, Catalunya), població on residia juntament amb son company, l'anarcosindicalista Tomàs Villaseca (o Vilaseca). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i la parella s'establí a Santa Coloma de Tuïr, on treballà com a obrera agrícola i militant en la Federació Local de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). Tomasa Ramírez va morir el 6 de novembre de 1967 al seu domicili de Santa Coloma de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Foto
policíaca d'Italo Garinei (1923) - Italo Garinei: El
6 de novembre de
1970 mor a Treviso (Vèneto, Itàlia) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Italo Garinei. Havia nascut el 18 de desembre de
1886 a Pisa
(Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Garinei i
Concetta Bellatalla. De ben jovenet i fins al 1915,
milità en el sector
llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part
de la
Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil
Socialista). A partir
del 1906 col·laborà en la premsa socialista
revolucionària, com ara Sempre
Avanti, La Guerra Sociale,
L'Internazionale,
La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període
prebèl·lic participà activament en el
moviment antimilitarista des del sector
més intransigent del Partit Socialista Italià
(PSI), partidari del sindicalisme
i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu
sector reformista. Quan es
traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per
motius d'estudi, es decantà definitivament
pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la
seva tasca periodística,
col·laborant en Umanità
Nova. El 29
de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a
l'Institut Politècnic de
Torí. Després fou cridat a files i enviat al
front, arribant a aconseguir el
grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo
Giovanile
Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista),
esdevenint
un dels seus militants més actius. Durant el
«Bienni Roig» formà part del
moviment dels consells obrers de fàbriques i fou
l'enllaç entre el grup
d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el
grup
editor de L'Ordine Nuovo (Antonio
Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El
24
d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb
Giovanni Diodà,
delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un
congrés
regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els
anys més durs dels
feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes
controls
als quals es va veure sotmès, sobretot perquè
estava sota sospita de ser un
enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat
això, en 1944
publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante
Armanetti, alguns números del
periòdic clandestí Era
Nuova. En
acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves
col·laboracions en la premsa
llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i
el 19 de
setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino,
de la
Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el
Congrés de Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre
1951 i 1968 publicà
amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys
seixanta retornà a la Toscana.
Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965,
gràcies al qual la Federació
Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions
anarquistes més
potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio
Turroni i altres destacats
anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que
acusà la FAI de ser una
organització excessivament centralitzada i
burocràtica i promogué, durant el
congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la
creació del Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Publicà alguns números
únics de la publicació Iniziativa
Anarchica. Portavoce congressuale
i en la primavera de 1966 reprengué la publicació
de Seme Anarchico. En aquests anys
de finals dels seixanta, amb Renzo
Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme
toscà. Fou amic
personal d'Errico Malatesta. Documentació seva
(«Fons Italo Garinei») es
conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa. ***
Henri
Jeanson - Henri Jeanson: El 6 de novembre de 1970 mor a Équemauville (Baixa Normandia, França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jules Louis Jeanson. Havia nascut el 6 de març de 1900 al XIII Districte de París (França). Sos pares es deien Jules Jean Baptiste Jeanson, professor, i Marie Perret, barretaire de senyores. En 1917, després de diverses petites feines, entrà a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. El 16 de juny de 1928 es casà al I Districte de París amb l'artista dramàtica Germaine Marie Ernestine Debo, de qui es va separar el 2 de febrer de 1962 a París. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per «provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (L'Aurore, Le Canard Enchainé, Combat, Le Crapouillot) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). El 31 de gener de 1967 es casà a Équemauville amb Marcienne Odette Vaudrey. Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 al seu domicili d'Équemauville (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població. ***
José
Penido Iglesias - José Penido Iglesias: El 6 de novembre de 1970 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Penido Iglesias. Havia nascut el 12 de febrer de 1894 –algunes fonts citen erròniament el 13 de febrer de 1895– a Conxo (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia). Emigrà a Amèrica amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on nasqué sa filla Olga en 1927, començà a militar en el sindicalisme i per aquest motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península, s'instal·là d'antuvi a Santander i després a Gijón, on treballà, com a Cuba, de taxista. Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de practicant a la Universitat de Santiago de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a l'Institut de Malalties Venèries de Gijón. Durant els anys de la II República espanyola, estigué afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana) i després entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Astúries. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón (Astúries, Espanya), on formà part del grup «Tierra», que s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant petits hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón. La seva relació amb els metges de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el judici que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936 s'incorporà com a voluntari al Batalló 219, també anomenat «Batalló Galícia», del qual va ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a Astúries (batalla d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de 1937 era cap del Batalló 19 («Batalló Astúries»). Participà en l'assemblea de l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de 1937 al Cinema Roxy de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita. Durant la primavera de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de l'Exèrcit d'Astúries. Quan la zona nord de la Península caigué a mans feixistes, aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid, on va ser nomenat major de milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es posà al front de la V Divisió de l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes fonts, encapçalà també la «Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al camp de concentració d'Albatera, on treballà a la infermeria i des d'on pogué establir contactes amb la militància amb la intenció de reorganitzar la CNT. El juliol de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli i el març de 1940 a la de Gijón, on va ser condemnat el maig d'aquell any a 12 anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la presó de Alfaro i encara passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat, el març de 1943 començà a participar en la reorganització del moviment llibertari clandestí a Gijón i La Felguera, des del sector «col·laboracionista» o «possibilista», tot aprofitant la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar sospites. Ocupà càrrecs orgànics d'importància, com ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco Ponzán Vidal. L'1 de gener de 1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto Rueda Pérez i Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió orgànica, i tots tres van ser interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, però van ser alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945, en representació del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple Regional del Nord que se celebrà a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març de 1946 al Ple Nacional de la CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en substitució de Manuel Vicario. Des de Barcelona passà a França clandestinament. Com a delegat del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior, mantingué relacions amb la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). El desembre de 1947 intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la ponència sobre relacions amb la Unió General de Treballadors (UGT). En 1948 acceptà com a estratègia la restauració borbònica i alguns el titllaren d'«anarcomonàrquic». Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro Castro, formà part del Comitè Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el butlletí Solidaridad. A començament dels anys cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas treballà d'infermer en un hospital psiquiàtric i després es va fer representant de la multinacional alemanya de fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956 era president del Centre Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell Directiu de la «Hermandad Gallega» de Veneçuela. En 1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest any retornà a la Península. El novembre de 1966 s'instal·là a Madrid amb sa filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de 1970 a Madrid (Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Acción, CNT i Exilio. ***
Giuseppe Fancello al dispensari després d'haver estat apallissat per la turba al lloc de l'assassinat -
Giuseppe Fancello: El 6 de novembre de 1972
mor a Cagliari (Sardenya). Havia nascut el 2
de febrer de 1896 a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista
Giuseppe
Fancello, també conegut per la seva transcripció
en francès Joseph Fancella.
Sos pares es deien Salvatore Fancello i Francesca Chiriu (o Chissu).
Fill d'una
família pagesa, mai no va anar a l'escola. Quan era
adolescent, entrà a formar
part del moviment llibertari –segons alguns entrà
en contacte amb l'anarquisme
ja en l'exili. Es guanyà la vida treballant de miner.
Contrari a la intervenció
italiana en la Gran Guerra, va ser cridat a files després de
la declaració de
guerra contra l'Imperi Austrohongarès i enviat a
Líbia. Va ser en aquest moment
que aprengué a llegir i a escriure. Detingut
després de desertar, el 3 de
setembre de 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó pel
Tribuna Militar de
Trípoli. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de
setembre de 1919, fugí l'any
següent clandestinament a França.
S'instal·là a La Madrague Ville de Marsella
(Provença, Occitània) amb sa companya, Giovanna
Maria Zirolia, i son fill. Es
guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933
aconseguí la
naturalització francesa. En aquests anys milità
en l'«Athénée Libertaire» de
Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de
Provença (FAP). També
difongué la premsa llibertària i
recaptà fons en favor de les víctimes
polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en
plena agitació post electoral i
durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll,
matà a trets a
l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona
portuària de Marsella, el
feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un
escamot de
membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel
prestigiós
advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24
d'abril
de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de
Provença a 20 anys de treball
forçats, a 10 anys de residència controlada i la
nacionalitat francesa li fou
revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social
(CDS) en el seu suport, animat
per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres, que recaptaren
16.000
francs per a la seva defensa. L'agost de 1939 va ser traslladat a la
presó de
Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a
Fontevraud-l'Abbaye (País del
Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es
beneficià d'una remesa de pena de
cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament
son únic fill morí.
En 1951 va ser alliberat i, sembla que després d'un temps a
Lió (Arpitània), retornà
a la seva població natal,on continuà participant
en el moviment anarquista a la
regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de
novembre de 1972 a
l'hospital de Cagliari (Sardenya). Giuseppe Fancello
(1896-1972) ***
Necrològica
de Francisco Álvarez Carranza apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 18 de
desembre de 1977 - Francisco Álvarez
Carranza: El 6 de novembre
de 1977 mor a Montluçon (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània)
l'anarcosindicalista Francisco Álvarez Carranza. Havia
nascut el 16 de desembre de 1895 a Madrid
(Espanya). Sos pares
es deien Ramón
Álvarez i Carmen Carranza. Milità en la
Secció de Pintors del Sindicat de la
Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936, el novembre d'aquell any
s'integrà en
el «Batallón España Libre»,
la Columna Confederal encapçalada per Cipriano Mera
Sanz, i després en la «Comuna España
Libre». Exiliat a França, va se un dels
fundadors de la Federació Local de la CNT de
Montluçon. Sa companya fou Manuela
Rivera. Francisco Álvarez Carranza va morir el 6 de novembre
de 1977 al seu
domicili de Montluçon (Borbonès,
Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat dos
dies després. ***
Gonzalo
Atienza Díez
- Gonzalo Atienza Díez: El 6 de novembre de 1979 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –erròniament el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Havia nascut el 6 de juny de 1904 a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya). Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz, Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat. Gonzalo Atienz Díez va morir el 6 de novembre de 1979 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montacada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). ***
Berthe
Fabert i Eugène Guillot (1960)
[Col·lecció Charles Tella] -
Berthe Fabert: El
6 de novembre de 1983 mor a Meaux
(Illa de
França,
França) la
militant anarquista i anarcosindicalista Berthe
Suzanne Fabert, també
coneguda com Berthe Fabert-Guillot. Havia nascut el 29
de setembre de 1895 a Meaux (Illa de
França,
França).
Sos pares es deien Georges Fabert, pintor de cotxes, i Alexandrine
Alexandre.
Durant els anys vint va ser la companya del destacat anarquista Severin
Férandel amb qui porta, fins el 1928 quan la parella va ser
substituïda per Nicolas
Faucier, la Llibreria Internacional Anarquista, al carrer des Prairies
de París
(França). En 1927 fou la responsable de les subscripcions i
de la tresoreria de
la nova època del periòdic en llengua castellana Acción, publicat a
París entre desembre de 1927 i gener de 1928, i
que va ser prohibit des del seu primer número arran de la
publicació d'un
article fent una crida a l'assassinat dels sobirans espanyols.
Després de la
marxa cap a Mèxic de Férandel, es
lligà sentimentalment al militant anarquista
espanyol Francisco Ascaso Abadía, aleshores refugiat a
França, i s'instal·la
amb ell a Lió (Arpitània). Després de
l'expulsió d'Ascaso, marxà amb ell cap a
Alemanya i a Brussel·les (Bèlgica), on restaren
fins el 1931, any que la
parella es traslladà a Catalunya arran de la
proclamació de la II República
espanyola. Després de la mort d'Ascaso el juliol de 1936
durant la resposta
armada contra l'aixecament feixista a Barcelona (Catalunya),
conegué a la
capital catalana l'objector de consciència
francès Eugène Léon Guillot (Jacques
Salies),
qui esdevingué son nou
company. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, la parella
retornà a
França. El 15 de març de 1939, arran d'un
escorcoll a la seu de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), va ser interrogada per la policia:
aleshores
viva amb sa germana al número 170 del carrer de
París de Vincennes (Illa de
França, França) i la policia la
qualificà com a «secretària de
relacions
internacionals a Barcelona». En aquesta època
s'encarregà de procurar
documentació falsa als refugiats espanyols, com ara
José García Tella i
família. Durant la II Guerra Mundial, visqué amb
son company sota falsa
identitat a causa de la insubmissió d'Eugène
Guillot i perquè estaven buscats
per la policia. Després de l'Alliberament, milità
a París i fou una de les
animadores del grup anarquista «Amis de Sébastien
Faure». La parella vivia al
número 9 de la plaça Émile Landrin de
París, on ella treballava de conserge. El 22 de maig de 1962
es
casà al XVII Districte de París amb
Eugène
Guillot.
Quan arribà a la jubilació, les autoritats
cessaren de perseguir-la i la
parella s'establí a Esbly (Illa de
França, França), alhora que
regularitzaren la seva situació matrimonial. En 1978,
després de la mort de son
company, es retirà a la Llar de Jubilats d'Orgemont de
Meaux.
Berthe Fabert va morir el 6 de novembre de 1983 al Gran Hospital de
l'Est Francilien de Meaux
(Illa de
França,
França). ***
José
Caparrós Pérez - José
Caparrós
Pérez: El 6 de novembre de 1991 mor a Barcelona
(Catalunya)
l'anarcosindicalista José Caparrós
Pérez, membre de la família coneguda com Los Lobones. Havia nascut el 25 d'abril
de 1916 a
Cuevas del Almanzora, també conegut com Cuevas
de Vera,
(Almeria, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Francisco
Caparrós i Concepción Pérez.
Emigrà a
Catalunya, on treballà de
paleta. En 1934 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan la
guerra civil fou milità en el Comitè de Fronteres
de Puigcerdà (Baixa Cerdanya,
Catalunya). L'agost de 1937, mobilitzat per la seva quinta,
marxà allistat en
la 73 Brigada Mixta cap al front de Còrdova (Andalusia,
Espanya). El 21 d'abril
de 1938 va ser capturat pels feixistes al front de Tortosa (Baix Ebre,
Catalunya) i traslladat al camp de concentració d'Aranda de
Duero (Burgos,
Castella, Espanya). Posteriorment passà per la
Presó Central de Burgos i més
tard per la Presó Provincial de Saragossa (Aragó,
Espanya). Jutjat en consell
de guerra el 31 de maig de 1940 a Girona (Gironès,
Catalunya), va ser condemnat
a mort, pena que va ser commutada l'1 de desembre de 1942 per 12 anys i
un dia
de reclusió menor. Sortí en llibertat condicional
el 4 de febrer de 1943. José Caparrós
Pérez va
morir el 6 de novembre de 1991 a Barcelona (Catalunya) i va ser
enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat. Son
germà Diego Caparrós Pérez
també va ser militant confederal. ***
Necrològica
de David González Alba apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 24 de desembre de 1991 - David González
Alba: El 6 de novembre de 1991 mor a Ivry-sur-Seine (Illa
de França, França)
l'anarcosindicalista David González Alba, que va fer servir
el pseudònim Un Gallego de
París.
Havia nascut el 21 de desembre de
1909 a San Xoán del Río (Ourense,
Galícia). Sos
pares es deien Avelino González i Flora Alba. Quan
l'aixecament
feixista de
juliol de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya), on
participà
en els combats
de carrer. Posteriorment s'integrà en una unitat confederal,
que
amb la
militarització de les milícies passà a
ser la 26
Divisió de l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Combaté als fronts
d'Aragó, de Madrid,
d'Extremadura i del Llevant peninsular. En 1939, al final de la guerra,
intentà
ser evacuat des del port d'Alacant, però va ser fet presoner
per
les tropes
franquistes i internat als camps de concentració alacantins
de
Los Almendros i
Albatera, i a altres centres de càstig. Aconseguí
evadir-se i passar a França.
Per evitar ser repatriat a l'Espanya franquista, s'enrolà en
la
Legió
estrangera, on restà durant tota la II Guerra Mundial. En
acabar
el conflicte
bèl·lic va ser desmobilitzat. A Casablanca
(Marroc)
participà en l'organització
del Nucli de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
d'Àfrica del Nord.
Repatriat més tard a França,
s'instal·là a
París, on continuà militant en la
CNT. Col·laborà en la premsa de l'exili sota el
pseudònim Un Gallego de
París. Malalt, David González Alba va
morir el 6 de
novembre de 1991 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de
França,
França) i va ser incinerat vuit dies després al
cementiri parisenc de
Père-Lachaise. ***
Propaganda
d'un acte de Marciano Sigüenza Cañas publicada en
el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 4 de maig de 1961 - Marciano Sigüenza Cañas: El 6 de novembre de 2001 mor a Villiers-le-Bel (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marciano Sigüenza Cañas. Havia nascut el 9 d'agost de 1920 a Atanzón (Guadalajara, Castella, Espanya). Sos pares es deien Andrés Sigüenza i Trifana Cañas. Emigrà a Madrid (Espanya) i des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En el Ple clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de juliol de 1944 celebrat a Jarama, va ser nomenat vicesecretari i responsable d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL, de tendència «col·laboracionista», encapçalat per Manuel Amil Barcia. A finals dels anys quaranta s'exilià a França. A partir de 1949 col·laborà en España Libre, òrgan de la tendència «col·laboracionista» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1961 va fer una conferència a Estrasburg. L'agost de 1973 en el Ple Intercontinental de Marsella fou nomenat secretari general de la CNT en l'Exili, càrrec del qual dimití el gener de 1975. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península. En 1979 participà en el cicle de xerrades i debats «La CNT davant les eleccions legislatives i municipals», organitzat per la CNT de Móstoles. En 1982 va se nomenat secretari del Sindicat Tèxtil de la CNT de Madrid i en 1983 secretari de Relacions Exteriors del Comitè Nacional de la CNT, sota el secretariat d'Antonio Pérez Canales. En 1987 exercí de director del periòdic mensual confederal CNT. Destacà com a orador en mítings a França i a la Península i trobem col·laboracions seves en diferents publicacions llibertàries, com ara Apeadero, CNT, España Libre, Proa, Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou Françoise Marie Lepeigneux, de qui es va divorciar. El seu últim domicili va ser al XVII Districte de París. Marciano Sigüenza Cañas va morir el 6 de novembre de 2001 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França) i fou enterrat civilment a la seva població natal. ***
Membres de la Columan Durruti - Antonio Faro Sánchez: El 6 de novembre de 2003 mor a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Faro Sánchez. Havia nascut el 3 d'abril de 1916 a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) –algunes fonts citen erròniament Esplucs (Llitera, Franja de Ponent). Sos pares es deien Antonio Faro i Francisca Sánchez. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya Purificación Martínez Blasco i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro Sánchez va morir el 6 de novembre de 2003 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). ***
Georges Éperon fotografiat per Daniel Kuenzi - Georges Éperon: El
6 de novembre de 2012 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Georges
Éperon. Havia nascut en 1922 a Lausana (Vaud, Suïssa). Fill natural sense pares,
va ser recollit a cases d'acollida des del seu naixement. Entre 1922 i 1931
visqué amb una dona que s'encarregava de tenir infants a Thierrens (Vaud,
Suïssa) i entre 1931 i 1933, amb nou anys, es va veure obligat a treballar amb
una família pagesa de peó de granja a Corbeyrier (Vaud, Suïssa), on patí
maltractaments. Entre 1933 i 1938 va estar reclòs a l'orfenat de Vufflens-la-Ville
(Vaud, Suïssa) i entre 1938 i 1942 va fer feina amb una família camperola a
Mathod (Vaud, Suïssa). Quan tenia 20 anys s'establí a Ginebra, on visqué com
pogué amb feinetes. Rebec a qualsevol forma d'autoritat (Església, Exèrcit,
patrons, etc.), restà empresonat tres mesos per negar-se a acomplir les
obligacions militars. Freqüentà els menjadors populars i conegué l'anarquista Luigi
Bertoni, que el va introduir en els cercles llibertaris i a la seva biblioteca,
apassionant-se per la literatura àcrata. Lluità tant contra els feixistes de
Georges Oltramere com contra els comunistes de Léon Nicole. Es guanyà la vida
com a pintor artesà, treballant per a diverses iniciatives culturals
(llibreries, teatres, televisió, etc.). Col·laborà al ginebrí Théâtre de
Carauge i a la televisió de la suïssa romanda. El setembre de 1972 participà en
el centenari de la Internacional suïssa que se celebrà a Saint-Imier (Berna,
Suïssa). Considerava l'anarquisme com una forma de vida. El seu testimoni va
ser recollit per Pierre Avvanzino, Geneviève Heller i Cécile Lacharme en el
llibre Enfance sacrifiée. Témoignages d'enfants placés entre 1930 et 1970
(2005). Després d'un temps a l'Hospital Trois-Chêne de Thônex (Ginebra,
Suïssa), Georges Éperon va morir el 6 de novembre de 2012 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). ***
Serge
Mahé - Serge Mahé: El 6 de novembre de 2012 mor a Le Bas Langâtre (Herbignac, Bro Naoned, Bretanya) el pedagog i militant anarquista i anarcosindicalista Serge Mahé. Havia nascut el 14 de juliol de 1931 al barri de Penhoët de Saint-Nazaire (Bro Naoned, Bretanya). Nét d'obrers de les drassanes de Saint-Nazaire, sos pares, mestres, es deien Joseph Mahé i Marie Georgette Eugénie Roussel. Es va veure fortament influenciat per les vagues de 1936 en el sector naval i per son oncle, treballador a les drassanes, que el va introduir en la militància. Seguí les passes de sos pares i es va fer mestre laic, alhora que milità en el Syndicat National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors), adherit a la Federació de l'Educació Nacional (FEN); posteriorment formà part de la tendència revolucionària Escola Emancipada (EE), de la qual va ser membre del seu Consell Sindical. Fou membre del grup anarquista «Fernand Pelloutier» de Nantes (País del Loira, França). A començament dels anys seixanta, fou un dels creadors, amb Alexandre Hébert i Joachim Salaméro, del butlletí L'Anarcho-syndicaliste, que s'edità a Nantes entre el 14 de gener de 1961 i el desembre de 1973, sota el títol L'Anarcho, i del qual fou el principal redactor. Entre 1962 i 1970 milità en la Union des Anarcho-Syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), que agrupava sobretot militants de la Confederació General del Treball (CGT) – Força Obrera (FO). En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire. En 1970, després de la dissolució de l'UAS, i del fracàs de la nova agrupació Alliance Syndicaliste Révolutionnaire et Anarcho-Syndicaliste (ASRAS, Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista), el grup «Fernand Pelloutier» publicà el butlletí Anarcho-syndicalisme, que sortí a Nantes entre maig de 1972 i abril de 1974, abans de reconstituir l'UAS i reprendre la publicació de L'Anarcho-syndicaliste l'octubre de 1975, publicació que encara s'edita, i de la qual va ser l'administrador amb Alexandre Hébert i Claude Rouyer. Aquesta nova UAS i el seu butlletí van estar fortament influenciats per les tesis trotskistes de Pierre Broussel (Pierre Lambert), i de la seva Organització Comunista Internacionalista (OCI), i del Partit dels Treballadors (PT). Entre febrer de 1988 i desembre de 2003, edità La Lettre Anarchiste, que publicà 30 números sobre diversos temes. L'estiu de 1992 fundà amb altres companys (Christophe Benavides, Frédéric Giraud, Jean Hédou, Sylviane Hochard, Fabrice Le Restif, Laurent Segalan, Jacques Tallec) l'Aliança dels Sindicalistes Anarquistes (ASA), que durà uns quatre anys. En 2000 participà en la redacció de l'obra Des anarchistes dans la lutte des classes, publicat per l'UAS. Fou un dels signataris, en 2004, amb Alexandre Hébert i Marc Prévotel, de la «Crida als laics per a la defensa i la promoció de la Llei de 1905», la qual redactà. Durant molts anys fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. És autor de Propriété et mondialisation (1999), Le parfum de l'églantine. Nouvelles (2002), La contre-révolution permanente (2005, selecció de textos) i Une saison en Acratie (2012, text intern). Sa companya fou Marie Louise Le Brun. Serge Mahé va morir el 6 de novembre de 2012 al seu domicili de Le Bas Langâtre (Herbignac, Bro Naoned, Bretanya). ***
Sam
Mbah fotografiat per Tracey Morgan - Sam Mbah: El 6
de novembre de 2014 mor a Enugu (Enugu, Nigèria)
l'escriptor, advocat i activista anarquista Sam
Mbah.
Havia nascut en 1963 a Enugu (Enugu, Nigèria).
Estudià a la Universitat de
Lagos (Lagos, Nigèria), on entrà en contacte amb
el moviment llibertari. Milità
activament en l'Awareness League (AL, Lliga de la
Consciència), organització
anarquista i anarcosindicalista creada en 1991 i que
s'adherí l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) en 1996, i de la qual va ser el
seu
portaveu. Amb els seus companys de l'AL resistí el
règim de la junta militar
que governà el seu país entre 1893 i 1999. En
1998 va fer una gira d'informació
arreu dels Estats Units amb el suport dels grups Neither East Nor
West-NYC
(NENW-NYC, Ni Orient ni Occident - Ciutat de Nova York) i Workers
Solidarity
Alliance (WSA, Aliança de Solidaritat dels Treballadors).
Així mateix, fou
membre de la secció sud-africana de la WSA i com a tal va
fer una crida per a
la creació d'una Pan-African Anarchist Conference (PAAC,
Congrés Anarquista
Panafricà) a Sud-Àfrica, que inclogués
tots els africans de la diàspora. També
formà part del grup Tropical Watch (TW, Rellotge Tropical),
grup ecologista
especialitzat en temes de desenvolupament sostenible,
protecció mediambiental i
corrupció industrial i governamental. Es guanyava la vida
com a corresponsal de
Lagos per al diari Daily Star
d'Enegu. Els seus assaigs tracten sobre corrupció,
política, drets humans, medi
ambient, antropologia i anarquisme En
1997 publicà, amb I. E. Igariwey, el llibre African
Anarchism. The History of a Movement, que va ser
traduït al castellà en
2000 sota el títol África
rebelde.
Comunalismo y anarquismo en Nigeria i en 2002 a
l'italià com Africa Ribelle.
Società senza stato. Le
prospettive libertarie. A començaments de 2014 se
li va diagnosticar una
malaltia al cor i posteriorment hagué de ser traslladat
d'urgència a un
hospital on va morir poc després, el 6 de novembre de 2014. ---
|
![Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]](http://www.estelnegre.org/documents/fabert/fabert02.jpg "Berthe Fabert i Eugène Guillot (1960) [Col·lecció Charles Tella]")
![[05/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/11]") |
|
![[07/11]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/11]") |
|
|
| Actualització: 06-11-24 |