|
---
Anarcoefemèrides del 6 de desembre Esdeveniments
Portada d'un número de Der Areme Teufel - Surt Der Arme Teufel: El 6 de desembre de 1884 surt a Detroit (Michigan, EUA) el primer número del periòdic en llengua alemanya Der Arme Teufel (El Pobre Diable). D'antuvi publicat i dirigit per Robert Reitzel, a partir de març de 1899, després de la mort d'aquest, en serà responsable Martin Drescher. Sortí com a publicació lliurepensadora i de crítica religiosa, però progressivament esdevingué llibertària fins el número 583 (1 de febrer de 1886) quan es declarà obertament anarquista, però sempre fora de qualsevol corrent teòrica. Nombrosos números (86, 88, 93, 100, 104 i 107) del periòdic van ser prohibits. Hi van col·laborar Karl Henckell, John Henry Mackay, Christian Wagner, Lev Tolstoi, Adolf Ehrenberg, Franz Held, Eduard Fern, Georg Herwegh, entre d'altres. Es donà una especial importància a la literatura i molts d'articles es tragueren d'altres publicacions, com ara Gesellschaft, Zeit, Die Zukunft, Magazin für Literatur, Simplicissimus, etc. Es van publicar 822 números, en 16 volums, l'últim número el 6 de setembre de 1900. Martin Drescher edità dues publicacions successores Wolfsaugen, ein Blatt für freie Geister (1900) i Der Zigeuner (1902). El maig de 1902 en tornà a sortir la capçalera Der Arme Teufel a Berlín (Imperi Alemany), editada per Albert Weidner i Erich Mühsam. ***
Convocatòria
de les conferències publicada en el periòdic de
Roubaix La
Cravache del 28 de novembre de 1897 -
Conferències de
Faure: El 6, 9 i 14 de desembre de 1897
l'intel·lectual i propagandista
anarquista Sébastien Faure fa a la Sala Dominique Rousseau
de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) tres conferències sobre filosofia
llibertària a benefici dels periòdics
anarquistes La Cravache, de Roubaix, i Le
Libertaire, de París. A
l'acte, organitzat per La Cravache, van ser
convidats el conseller
general Eugène Motte, el fabricant Théodore
Vienne i els advocats Chattelyn, Dhellemme,
Ruffelet i Wibaux, a més d'altres personatges
polítics i religiosos
(republicans, radicals democratacristians, catòlics, etc.),
per a portar la
contradicció de l'exposat per Faure, però,
evidentment, no es presentaren. A
més d'aquestes tres conferències
públiques contradictòries, Faure va una altra,
també pública i contradictòria, l'11
de desembre a la Sala Dominique Rousseau titulada
«L'iniquité politique et morale», i a
més a més conferències privades als
grups
anarquistes i altres de públiques a diverses poblacions de
la regió. ***
Fortalesa de Trakai (Vílnius) - Atemptat de Tokar: El 6 de desembre de 1909 a Vílnius (Imperi Rus) –actualment Lituània– el jueu anarquista rus Moishe Tokar intenta assassinar Sergei Hershelman, comandant militar de la fortalesa de Vílnius. Tokar s'havia guanyat a pols un nom en el moviment anarquista rus. Després de fugir de la detenció per la policia a Varsòvia, en 1907, amb documentació falsa, es refugià a París i després a Londres, on entrà en el grup llibertari de Judith Goodman i Rudolf Rocker. De bell nou a París amb la intenció de marxar a Rússia, entrà en contacte amb un grup anarcoil·legalista amb el qual orquestrà un pla per robar un banc, però traït per un company, el grup fou detingut. Gràcies a la intercessió del president Georges Clemenceau, els anarquistes en comptes de ser empresonats foren comminats a l'exili. Tokar retornà a Londres, on va romandre gairebé un any, fins que, sabedor de les cruels tortures que patien els presos polítics a Vílnius, decidí atemptar contra el seu responsable. El gener de 1909 passà la frontera de l'Imperi Rus a través de Lodz. El 6 de desembre d'aquell any disparà contra Hershelmen quan aquest passava en el seu carruatge, però resultà il·lès, encara que el general Fenga que l'acompanyava caigué ferit. El 13 de gener de 1910 Tokar fou condemnat a mort per l'atemptat. Uns quants dies abans de la seva execució, Moishe Tokar es calà foc amb la parafina de la llàntia de la seva cel·la i morí poc després a causa de les ferides. ***
Obrer bananer - Massacre de Ciénaga: El 6 de desembre de 1928, a Ciénaga (Magdalena, Colòmbia), tropes de l'Exèrcit Nacional Colombià dispararen sobre una concentració pacífica de milers de vaguistes, matant més de mil treballadors. El 12 de novembre de 1928 havia esclatat la vaga massiva a la zona bananera de Ciénaga, Santa Marta, Aracataca, Fundación i Pivijay, al departament colombià del Magdalena, de la qual serà un dels dirigents principals el militant anarcosindicalista Raúl Eduardo Mahecha. Més de 25.000 treballadors de les plantacions es van negar a tallar les bananes produïdes per a la companyia multinacional nord-americana United Fruit Company i per productors nacionals sota contracte de la companyia, sinó acceptaven les seves reivindicacions: assegurança obligatòria, reparació per accidents de feina, habitacions higièniques i descans dominical remunerat, augment del 50% dels jornals, supressió dels comisariatos (economats on estaven obligats a comprar els obrers), eliminació de les bestretes mitjançant vals, pagament setmanal, abolició dels contractistes, millora del servei hospitalari. Malgrat la pressió, la multinacional i els seus treballadors no van aconseguir un acord col·lectiu. La United Fruit Company va arribar a controlar el 80% de la indústria bananera mundial i va constituir al Carib un vast imperi de gairebé 1.400.000 hectàrees de terra, 70.000 d'elles sembrades de bananes; milers de quilòmetres de ferrocarrils i cables de telègraf; una flota de uns cent vaixells i una força laboral de 150.000 homes, que recol·lectaven anualment 65 milions de raïms per a l'exportació. Per acabar amb la vaga, el govern conservador de Miguel Abadía Méndez va ordenar la militarització de la regió, declarant l'Estat de setge, i va nomenar com a cap civil i militar de la zona el tristament famós general Carlos Cortés Vargas. La nit del 5 de desembre els vaguistes es van concentrar a Ciénaga per de bon matí marxar cap a Santa Marta a exigir a les autoritats que obliguessin la multinacional a signar un acord. Milers d'obrers es van concentrar a la plaça de l'estació de ferrocarril i a l'1.30 de la matinada del 6 de desembre de 1928, alhora que un capità llegia el decret que ordenava els vaguistes dispersar-se, les metralladores dispararen contra la multitud emmudint els crits de «Visca Colòmbia Lliure!». Encara que el govern va fer el possible per amagar-lo –oficialment van morir «nou revoltosos comunistes»–, van ser assassinades unes 1.500 persones (homes, dones i infants); moltes van ser executades durant els dies posteriors i va haver centenars de detencions, de les quals més de 60 van acabar en consells de guerra. El terror es va instaurar a la regió: els oficials i soldats assalten, violen i roben; empresonen civils exigint-los diners si volen ser alliberats; imposen multes, cobren impostos, envien a treballs forçats, rematen els ferits, torturen i assassinen. El caos arribarà a proporcions tan enormes que fins i tot serà condemnat per diversos polítics lliberals i conservadors i pel propi cònsol nord-americà de Santa Marta. ***
Capçalera del primer número de Lotta Anarchica - Surt Lotta Anarchica: El 6 de desembre de 1929 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Lotta Anarchica. Organo quindicinale del Comitato Provvisorio per il riallacciamento delle force comuniste-anarchiche. Arran de la transformació del grup «Pensiero e Volontà» en Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Comunista Anarquista de Pròfugs Italians) esdevindrà el seu òrgan d'expressió i portarà dos subtítols més: «Organo quindicinale dei gruppi comunisti anarchici aderenti all'Unione Anarchica Italiana» i «Organo quindicinale dell'Unione Comunista Anarchica». Dirigida per Leonida Mastrodicasa (Numitore), en seran gerents Jean Rebeyron i Alban Fontan i hi col·laboraran Bernardo Cremoni i Camillo Berneri, entre d'altres. El número del 6 d'agost de 1932 estarà dedicat a Errico Malatesta. En sortiren 35 números, l'últim el 3 de novembre de 1933. Aquesta publicació quinzenal tingué una important difusió clandestina arreu d'Itàlia. ***
La Casa del Poble de Palma - Míting a Palma: El 6 de desembre de 1931 la Federació Local de Sindicats Únics celebra a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) un míting per protestar «contra el despotisme imperant en la patronal de Palma». S'intentà la participació de totes les societats obreres, però només fou un míting dels anarcosindicalistes i dels comunistes. Els oradors foren: Joan Gelabert, Bartomeu Albertí i Pere Vanrell, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en nom, respectivament, del Sindicat del Transport, de Gas i Electricitat i dels carreters; i Joan Cañellas, Aurora Picornell i Antoni Ambròs, comunistes, en nom dels sindicats de la Construcció, de les Sastresses i de la Corda. Els oradors tingueren uns temes fixos: els anarcosindicalistes, la denúncia de la república i l'assenyalament que l'ofensiva patronal era una mostra més de l'oposició entre el treball i el capital; els comunistes, a més d'això, la necessitat del «front únic revolucionari» –els comunistes, però, en el seu òrgan d'expressió (Nuestra Palabra), feien crides a l'ocupació de la Federació Local de Sindicats Únics, i insistien en la necessitat que els dirigents anarcosindicalistes dimitissin. En el míting s'aprovà, a més, donar quatre dies de temps al governadors per a la solució dels conflictes pendents i la dissolució del Sindicat Catòlic del moll; després, en manifestació, els assistents anaren al Govern Civil i una comissió presentà les demandes. El míting mostrà que, malgrat els forts atacs contra els «anarcoreformistes» els comunistes no havien pensat encara a retirar-se de la CNT. ***
Anagrama de l'AIT - Congrés Extraordinari de l'AIT de París: Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) porta a terme un congrés extraordinari a París (França) per analitzar el procés revolucionari realitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) emmarcat en la Guerra Civil espanyola i molt especialment l'excepcional fet de l'entrada d'aquesta organització anarcosindicalista en els governs republicans i analitzar els «Fets de Maig» de 1937. Els delegats cenetistes (Josep Xena Torrent, David Antona Domínguez, Horacio Martínez Prieto i Mariano Rodríguez Vázquez) i Helmut Rüdiger –que presentà un «informe secret» on defensava la necessitat de subordinar tota l'acció, tota la teoria i tots els principis cenetistes en favor de la unitat antifeixista, com a única garantia de guanyar la guerra– volgueren justificar l'«anarquisme pragmàtic», mentre Pierre Besnard, secretari de l'AIT, defensava la posició ortodoxa, acusant la CNT de claudicant davant els interessos de la burgesia, fet que amenaçava la unitat del proletariat mundial. La confusió creada per la col·laboració cenetista amb el govern era un fet gravíssim i el secretari generala sol·licità la baixa de la CNT de l'AIT, ja que, entre altres coses, no respectava els principis de la Internacional i perquè gairebé no havia cotitzat des del seu ingrés en l'AIT. La resposta de la CNT fou demanar a les seccions el relleu del secretari general i substituir-lo per altre amb una «visió més àmplia de les coses i menys dogmàtic». La CNT no fou censurada en el congrés ja que era molt més poderosa que la resta d'organitzacions sindicals (SAC sueca, CGT portuguesa, CGTSR francesa, NSV holandesa, USI italiana, CGT xilena, FAAUD alemanya, grups anarcosindicalistes belgues, la Federació Anarquista i els grups anarcosindicalistes polonesos i la FORA argentina): l'AIT sense la CNT no era res. Finalment, el secretari general fou substituït per un de nou que residís a Espanya. Es dóna la paradoxa que l'«informe secret» –«secret» perquè si els estalinistes russos i espanyols arribaven a conèixer la cega determinació de la CNT a sotmetre's a la unitat antifeixista a qualsevol preu, aquesta corria el risc de convertir-se en un titella a mans dels seus rivals– de Rüdiger fou traduït i publicat com a fullet divulgatiu (El anarcosindicalismo en la Revolución española) pel Comitè Nacional de la CNT en 1938. ***
Cartell
del congrés - I
Congrés
d'Hermenèutica Llibertària: Entre el
6 i el 7 de desembre de 2007 se celebra a
l'Escola de Periodisme de la Universitat de Santiago de Xile (Xile) el
I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest congrés va ser organitzat pel mateix
alumnat de la Universidad de Santiago de Chile (USACH) i
tingué com a objectiu
estudiar, en un marc de discussió, anàlisi i
convergència multidisciplinària,
el concepte d'anarquisme, i diversos conceptes al voltant de
l'anarquisme (autonomia,
autogestió, acció directa, solidaritat, etc.),
des de diversos punts de vista (filosòfic,
científic, intel·lectual, acadèmic,
pedagògic, social, vital, etc.). Va estar
obert a individualitats i a grups de persones de diferents
àmbits (cultural,
artístic, polític, periodístic,
editorial, comercial, etc.). Hi van ser ponents
destacats intel·lectuals, com ara Pablo Abufom Silva,
Marcela Alarcón, Juan
Alegría Licuime, Daniel Barret, José Luis Barril,
Nelson Bobadilla R., Felipe
Cárcamo, Christian Castro Bekios, Darío
Covarrubias, Ernesto Fehuerhake, Ángel
Morales Figueroa, Nelson Osorio Tejada, José Palma, Adriana
Palomera, Sergio
Pereira Poza, Carlos Pérez Soto, Philipe Pimentel de Resende
Silva, Alejandra
Pinto, Jorge Rodríguez S., Marcelo Sandoval Vargas, Juan
Manuel Silva, Bruno
Sommer Catalán, Cristóbal Tabilo
Vásquez, Felipe Tombolini, Javier Velasco
Villegas, etc.; i van participar diversos col·lectius, com
ara Acción Directa,
Colectivo Cristiano Esperanza Libertaria, Columna Negra, Indymedia
Santiago,
etc. I Congrés
d'Hermenèutica Llibertària (6 i 7 de desembre de
2007)
Naixements
Charles Perron (esquerra) amb Bakunin (1866) - Charles Perron: El 6 de desembre de 1837 neix a Le Petit-Saconnex, suburbi de Ginebra (Ginebra, Suïssa), el propagandista bakuninista, cartògraf i membre de la Internacional Charles-Eugène Perron. Descendent d'una família savoiana emigrada a Suïssa durant el segle XVIII, era fill d'un pintor d'esmalts i futur director d'hospital. Seguirà les passes de son pare, estudiant a les escoles d'art de Ginebra, fent cursos amb el pintor Barthélémy Benn i seguint la carrera artística. Quan tenia uns 20 anys va marxar a Rússia on residirà durant cinc anys. De tornada a Suïssa va treballar com a pintor d'esmalts i retocador de fotografia. Va freqüentar els cercles socialistes de Ginebra i es va adherir a la secció ginebrina de la Internacional (AIT). Durant la segona meitat dels anys 60 va estar tan íntimament lligat a Bakunin que va instal·lar-se prop de Vevey, a la vora del llac Léman superior i després a Ginebra, sempre al costat de Bakunin. Del 9 al 12 de setembre de 1867 va assistir al primer congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. En setembre de 1868 va ser un dels delegats suïssos en el Congrés de l'AIT de Brussel·les. En el segon congrés de la Pau a Berna, en 1868, formant part de la minoria que s'escindeix i crea l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista. Després del congrés de la Federació Francesa de l'AIT (gener de 1869) va fundar i dirigir el periòdic L'Egalité, responsabilitat que cedirà més a Paul Robin. El desembre de 1869, en una estada a París, coneixerà Élisée Reclus. Perron durà la correspondència amb el Consell General de l'AIT a Londres per intentar que l'Aliança sigui acceptada com a secció de la Internacional. En juny de 1871, per possibilitar la fuga de communards parisencs, va obtenir cert nombre de passaports, que Adhémar Schwitzguébel portarà a París; gràcies a això, André Léo podrà refugiar-se a Suïssa. En 1872 va deixar Suïssa durant tres anys i va treballar de cartògraf. En 1876 va assistir com a delegat de la secció de Vevey al Vuitè Congrés de la Internacional. El 18 de març de 1877 va participar a Berna en la manifestació de commemoració de la Comuna de París que acabarà amb aldarulls amb la policia. Col·laborarà tot seguit al costat d'Élisée Reclus en la redacció de Travailleur, i treballarà com a cartògraf en la monumental obra d'Élisée Reclus La Nouvelle Géographie Universelle. Després farà feina a la Biblioteca Pública i Universitària de Ginebra i més tard es va convertir en conservador del Dipòsit de Plans d'aquesta ciutat. En 1898 Reclus li va proposar un càrrec a l'Institut Geogràfic de la Universitat Nova de Brussel·les, però mai no en va prendre possessió. En 1900 va guanyar el Gran Premi de l'Exposició Universal de París per una maqueta d'escaiola del relleu de Suïssa realitzada a partir de fotografies aèries. Charles Perron va morir el 7 de març de 1909 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), d'una grip fulminant que se l'emportarà en només un dia. ***
Foto
policíaca de Nicolas Catty (10 de març de 1894) -
Nicolas Catty: El
6 de desembre de 1850 neix a Fressenneville (Picardia,
França) l'anarquista
Pierre François Nicolas Catty. Sos pares es deien
François Catty i Marguerite
Watre. Un germà seu era capellà a Abbeville
(Picardia, França) i una germana seva
monja a la regió parisenca. Entre 1891 i 1893
aparegué com a anarquista en diferents
llistats de la policia de París (França), on
vivia. Es guanyava la vida fent de
mecànic i de serraller pel seu compte en una
fàbrica de bicicletes que tenia
muntada al número 6 bis del carrer Pergolèse de
París. Tingué com a obrer
l'anarquista Henri Decamps, que en 1891 va ser condemnat a cinc anys de
presó
arran d'un enfrontament amb la policia a Clichy-Levallois, i
decidí fer-se
càrrec d'una filla seva de 17 mesos mentre purgava la pena.
El 10 de març de
1894 va ser detingut al seu domicili, al número 61 de la
Grande-Rue de Le
Pré-Saint-Gervais (Illa de França,
França), sota la inculpació
d'«associació
criminal», i en l'escorcoll de casa seva no es va trobar res
d'interès. Fitxat
en el registre antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse
Bertillon, va ser enviat a la presó. Interrogat aquell
mateix dia 10 de març
pel jutge d'instrucció Henri Meyer, va ser enviat novament a
la cel·la, on
passà 26 dies. El 4 d'abril de 1894 va ser posat en
llibertat. Després d'aquest
empresonament, va ser acomiadat de la fàbrica de bicicletes
de Le
Pré-Saint-Gervais on aleshores treballava amb sa companya i,
rebutjat per tots
els patrons als quals es va presentar, no trobà feina.
Gairebé en la
indigència, finalment va ser contractat per un tal Belot a
Brussel·les
(Bèlgica), però la policia d'aquest
país li va comunicar que, com a membre
d'«associació criminal» a
França, no podia restar a Bèlgica i el 15 de
setembre
de 1894 se li va comunicar que tenia 24 hores per abandonar el
país.
S'instal·là al número 27 del carrer
Brunet de París, on visqué amb sa companya
Alphonsine, amb qui tingué un nin i una nina i amb qui
acabà divorciant-se. El
seu nom figura en el recull d'anarquistes de la policia del 31 de
desembre de
1894. En aquesta època vivia al número 4 del
carrer Nord de Neuilly-sur-Seine
(Illa de França, França). L'11 d'abril de 1906 va
ser detingut, juntament amb 14
companys, arran d'una vaga a Fressenneville, que donà lloc a
l'assalt, al
pillatge i a l'incendi del domicili d'un patró. El 21 de
febrer de 1909,
després de cinc anys de temptatives, presentà a
Fressenneville un «pany
inviolable» de la seva invenció. Al final de sa
vida habitava al número 160 del
carrer Président Wilson de Levallois-Perret (Illa de
França, França). Nicolas Catty
va morir el 6 de juliol de 1921 a l'Hospital Beaujon de
París (França). ***
Notícia
orgànica de Baptiste Martenot publicada en el
periòdic parisenc Les Temps Nouveaux
del 9 de juiol de 1904 -
Jean-Baptiste
Martenot: El 6 de desembre de 1858 neix a Beaune
(Borgonya, França) el poeta i
cançonetista anarquista Jean-Baptiste Martenot, que
signà a vegades Bautiste
Martenot. Sos pares es deien Claude Martenot, sabater, i
Claudine Guyonnet.
Va romandre internat a l'abadia cistercenca de Cîteaux, a
Saint-Nicolas-lès-Cîteaux
(Borgonya, França), fins als 18 anys. Es guanyava la vida
treballant d'ajustador
mecànic i era constantment acomiadat de la feina per les
seves idees
anarquistes violentes. A Dijon (Borgonya, França) va ser
condemnat en diverses
ocasions i es dedicava a recitar poemes i cantar tonades anarquistes
als clients
dels cabarets que freqüentava. El 29 de març de
1891, després d'intentar
provocar una vaga a la fàbrica de Dijon on treballava,
retornà a Beaune. En
1892 la policia de Dijon el va inscriure en un llistat d'anarquistes de
la ciutat.
A Montalban (Guiena, Occitània) es dedicà a
difondre la premsa anarquista (Le
Père Peinard i La Révolte)
i va ser fitxat com a «anarquista
perillós». En les eleccions legislatives
celebrades entre el 20 d'agost i el 3
de setembre de 1893, un tal Martenot, obrer mecànic,
s'integrà en «Les Indépendants
d'Agen» (Aquitània, Occitània) i
publicà nombrosos manifests anarquistes.
Candidat «formal» anarquista, recomanà
l'abstenció i es dedicà a combatre la
candidatura del «republicà radical»
Philippe Dauzon, diputat del districte
d'Agen, que tenia el suport del periòdic La
Dépêche de Toulouse,
seguint-lo en les seves reunions i criticant el seu programa
«radical» (llibertat
d'associació i reforma dels imposts), tot exposant les seves
pròpies idees
anarquistes. En aquestes accions solia anar acompanyat d'altres
anarquistes (Chavinier,
Costes, Murat, etc.) i vivia amb una dona que venia pels carrers
cançons contra
el diputat Dauzon. Un mes abans d'aquestes eleccions deixà
Agen i marxà cap a
Bordeus (Aquitània, Occitània). El 14 de novembre
de 1893 envià una cançó seva
(La dynamite) al periòdic
lionès L'Insurgé,
però no va ser publicada
per mor la seva violència. En 1894 s'instal·la a
Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia,
Occitània). Entre 1896 i 1901
col·laborà amb poemes i cançons en el
periòdic Le
Libertaire, signant a vegades Bautiste Martenot.
Va ser gerent del
periòdic Quotidien. Organe de revendication
ouvrière, el redactor del
qual fou Sébastien Faure, i que va ser publicat entre el 26
de maig de 1901 i
el 15 de març de 1902 a Lió. Pel seu
càrrec en aquesta publicació, va ser
condemnat per l'Audiència del Roine a tres mesos de
presó per un delicte de
premsa. El diari La Tribune Cettoise del 6 de
setembre de 1902 li va
publicar el poema Aux decadents, que havia estat
publicat l'any anterior
en Le Libertaire. Refugiat a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), l'octubre de
1902, en el marc de la gran vaga general de Ginebra, es va decretar la
seva
expulsió i va ser posat a la frontera francesa. A finals
d'abril de 1903 va ser
detingut a Lió. En 1904 era membre del grup anarquista
«Germinal» de Lió i el
gener d'aquell any signà, amb altres companys, un manifest
de solidaritat per
protestar contra les detencions d'Anne Couturier i Henri Fabre. El
juliol de
1904 organitzà cursos de castellà pel Grup d'Art
Social de Lió al cafè Bordat
de la ciutat. A causa de la diversitat geogràfica citada i
del fet que aparegui
a les fonts citat també com Baptiste Martenot,
Bautiste Martenot
o simplement Martenot, fa que es pugui pensar que
es tracti de persones
diferents. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció. En 1969 el grup
musical Les Quatre Barbus enregistraren la seva
cançó La dynamite en el
seu àlbum Chansons anarchistes i en 1996
també el grup belga anarcopunk René
Binamé en el seu disc 71.86.21.36. ***
Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894) - Charles-Nicolas Piéri: El 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 6 de novembre– de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri –el seu llinatge també citat com Pierry. Era fill natural de la jornalera Marie Zélima Hartemann i va ser reconegut el 8 de maig de 1871 per son pare Charles Marie Piéri, i finalment legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de maig de 1873 a Bar-le-Duc. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la «Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. ***
George Ballard (ca. 1917) - George Ballard: El 6 de desembre de 1888 –algunes fonts citen 1883– neix a Ledbury (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra) el dissenyador industrial i propagandista anarquista George Powell Ballard, també conegut com George Barrett. Fill d'una família benestant, després de fer els estudis a la Cathedral High School d'Hereford (Herefordshire, West Midlands, Anglaterra), va fer enginyeria, especialitzant-se en el disseny industrial. Ben dotat per al periodisme, la poesia i l'oratòria, en aquesta època s'adherí a la Federació Socialista de Bristol (Anglaterra) i ben aviat s'oposà al parlamentarisme. A començament de 1908 va fer la conferència «Anarchy and socialism», que causà un cert enrenou en la citada organització política. A partir d'aquesta data participà activament en el desenvolupament del moviment llibertari a Bristol. Després de casar-se amb Edith Oxley, filla d'un responsable socialista de Bristol, s'instal·là a Londres (Anglaterra). A partir de 1910 col·laborà amb la revista anarquista Freedom i, amb Ambrose Barker, fou un dels membres més actius del grup anarquista del barri londinenc de Walthamstow, destacant com a orador i escriptor. Sota el nom de George Barret participà, després de la seva feina, totes les tardes de la setmana en els mítings que es feien als carrers de Londres. L'abril de 1910 trobà feina a Glasgow (Escòcia), però de manera regular hi anava a Londres per a dirigir el setmanari Freedom, càrrec al qual finalment renuncià en 1935. Amb John Paton i el ferroviari Dominic, fundà el grup anarquista de Glasgow, que es reunia al Clarion Club, i participà, amb el suport de John McAra d'Edinbourg (Escòcia), en innombrables mítings de carrer. En 1911 es mostrà especialment actiu en el moviment de solidaritat amb la vaga dels mariners i fou detingut i processat arran d'enfrontaments amb els esquirols. Durant la campanya antianarquista engegada arran de l'assalt policíac de gener de 1911 de la casa de Sydney Street de Londres, perdé la feina; inscrit en la «llista negra» patronal, es guanyà la vida escrivint articles sobre enginyeria per a la premsa especialitzada. Encara que continuava col·laborant amb Freedom, gràcies al suport financer de George Davison, fundà el seu propi periòdic, The Anarchist, que publicà 34 números a Glasgow entre l'1 de maig de 1912 i 1913, any en el qual deixà de publicar-se per qüestions econòmiques. Durant els anys prebèl·lics fundà nombrosos Workers' Freedom Groups i realitzà, moltes vegades amb George Davison, nombroses gires propagandístiques a Escòcia i a Gran Bretanya. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va escriure el fullet The last war, publicat pel grup «Freedom» de Bristol i del qual es van distribuir 10.000 exemplars abans de ser prohibit. També fou un dels signants, amb altres destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Charles Malato, Victor Dave, etc.), del «Manifest internacional contra la guerra». En 1915 publicà The anarchist revolution, fullet del qual es van fer nombroses reedicions. Quan el govern britànic prohibí el periòdic que James Connoly publicava a Dublin, el grup anarquista de Glasgow s'encarregà de la seva impressió i de la seva introducció clandestina a Irlanda. La policia, sabedora d'aquest fet, realitzà nombrosos escorcolls en diverses seus de periòdics anarquistes, inclosa la impremta londinenca de Freedom, però mai no troba la impremta buscada. En 1921 s'editaren les seves Objections to anarchism. George Ballard va morir el 7 de gener de 1917 a Torquay (Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) a resultes d'una tuberculosi que havia contret durant una gira propagandística en 1913 després de viatjar en ple hivern amb la seva motocicleta. ***
Necrològica
de Salvador Reina Barriga apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
de l'11 de juny de 1985 - Salvador Reina Barriga: El 6 de desembre de 1893 neix a Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Setenil de las Bodegas (Cadis, Andalusia, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Reina Barriga. Sos pares es deien Cristóbal Reina i María Josefa Barriga. En 1922 treballava d'electricista i era membre del grup anarquista «Voluntad». Posteriorment entrà a treballar als ferrocarrils. El setembre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera, va ser detingut i tancat 15 dies. Un cop lliure s'establí a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya), on, amb Ordoñez i altres companys, publicà el periòdic Orientació, del qual fou administrador. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut i reclòs al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya). Durant l'hivern de 1941 participà en el Ple Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a la cel·la número 67 i en el qual participaren, entre d'altres, Miguel Cebrián Escarpán, Rafael Cuesta Pastor, Cristóbal Palacín Rodríguez, Antonio Ramos Palomares, Diego Rangel Valenzuela, Antonio Rivas, Carlos Soriano i Carlos Zimmerman; en el curs d'aquest ple s'adoptaren acords destinats a reorganitzar el sindicat i a incrementar la lluita clandestina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, en 1978 milità en la Federació Local d'Utrera de la CNT i col·laborà en el periòdic La Verdad del Campesino (1978) i en la revista barcelonina Ideas-Orto. Salvador Reina Barriga va morir el 9 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 17 de febrer– de 1985 a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. ***
Necrològica
de Serafín Bueno Marín apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 29 de
gener de 1991 -
Serafín Bueno
Marín: El 6 de desembre de 1901 neix a
Morés (Saragossa, Aragón, Espanya)
l'anarcosindicalista Serafín Bueno Marín. Sos
pares es deien Manuel Bueno i Segunda Marín. Fou un
dels fundadors de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa
(Aragó, Espanya). Militant
del Sindicat del Ram de la Fusta de la CNT de Saragossa, el
març de 1931 formà
part, amb Marcelino Esteban i Nicolás Grasa, de la
Comissió Pro-Cultura
d'aquest sindicat, i l'agost d'aquell any del seu Comitè
Pro-Presos. El
novembre de 1931 pertanyia al Sindicat d'Indústries del
Cotxe i de l'Automòbil
de la CNT de Saragossa, del qual va ser nomenat delegat per al
Comitè
Pro-Presos. Quan el cop militar de juliol de 1936 i la caiguda de la
ciutat a
mans feixistes, aconseguí amagar-se durant un any i
posteriorment passar a zona
republicana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França i va ser
internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació, sembla que per
actuacions lligades a la Resistència, el 24 de maig de 1944
va ser deportat pels
alemanys al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg,
Alemanya) i posteriorment
enviat als camps de Fallersleben i de Wöbbelin, d'on va ser
alliberat el 2 de
maig de 1945 per les tropes aliades. Repatriat a França, es
va instal·lar a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on continuà
militant en la CNT en l'exili. Durant
una temporada administrà el setmanari CNT.
Més tard s'establí a Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord), on va ser nomenat
administrador de la seva Federació Local de la CNT i
encarregat del Servei de
Premsa, i a Sant Esteve del Monestir (Rosselló, Catalunya
Nord), on el febrer
de 1976 va ser nomenat president i tresorer del Comitè
Departamental dels
Pirineus Orientals de la Federació Espanyola de Deportats i
d'Internats
Polítics (FEDIP), al costat de Leandro Pey (vicepresident),
Juan Legaz
(secretari), José Ruano (secretari adjunt) i Antonio
Sánchez i Antonio Velasco
(vocals). També milità en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). En els
seus últims anys fou administrador del Sindicat d'Oficis
Diversos de Sant
Esteve del Monestir. Sa companya fou Carmen Prats. Serafín
Bueno Marín va morir
el 17 de desembre –algunes fonts citen
erròniament el 18 de desembre– de 1990 a l'Hospital de Perpinyà
(Rosselló,
Catalunya Nord), a
conseqüència d'una desgraciada caiguda al
seu domicili de Sant Esteve del Monestir,
i fou
incinerat dos dies després a
Canet (Rosselló, Catalunya Nord). ***
Adolfo
Ballano Bueno fotografiat per Simón Flechine (Semo) a
Mèxic (ca. 1950) - Adolfo Ballano
Bueno: El 6 de desembre de 1903 neix a Morata de
Jiloca (Saragossa,
Aragó,
Espanya) l'escriptor,
actor
i crític cinematogràfic anarquista i
anarcosindicalista Adolfo Ballano Bueno –el
primer llinatge a vegades citat erròniament de diverses
maneres (Vallano,
Vallado, etc.).
Sos pares es deien José Ballano Blasc, jornaler,
Gregoria Bueno Gracia.
Fonamentalment va fer feina de cambrer, però
també moltes altres (teixidor,
espardenyer, lampista, electricista, oficinista, publicista, forner,
director
d'una oficina cinematogràfica, etc.), i arribà a
tenir una gran cultura de
manera autodidacta. Militant del Confederació Nacional del
Treball (CNT), el
desembre de 1919 fou delegat al II Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia)
celebrat a Madrid (Espanya) i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922
delegat de
la CNT de Vilassar de Dalt (Maresme, Catalunya) a la
Conferència de Sindicats
Únics de de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrada
a Blanes (Selva, Catalunya). En 1922 el periòdic Cultura Obrera de Palma (Mallorca, Illes
Balears) li va editar el llibret
Almas fuertes o Amor y libertad, que
abans hi havia estat publicat en lliuraments. El 7 de juliol de 1923 va
ser
detingut amb una pistola i dos carregadors i va ser empresonat; un cop
lliure,
l'agost d'aquell mateix any, va ser novament detingut per la seva
participació
en un robatori a mà armada a la Fonda del Ferrocarril. El
novembre de 1923 va
ser requerit per les autoritats militars per al seu allistament,
però no es va
presentar; el febrer de 1924 va ser declarat pròfug.
Col·laborador del grup
anarquista «Los Solidarios» –segons
alguns intervingué en l'assalt al Banc
d'Espanya de Gijón (Astúries, Espanya) de l'1 de
setembre de 1923–, va ser detingut
el 24 de març de 1924 a Barcelona (Catalunya) juntament amb
Aurelio Fernández
Sánchez. Militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), a finals dels ans
vint formà part del grup anarquista «Sol y
Vida», editor de les revistes Ética
(1927-1928) i Iniciales
(1929-1936). També formà part del grup anarquista
«Nosotros». En 1931 va fer la
conferència «Responsabilidad de la
juventud». Entre l'1 de desembre de 1931
i el març de 1932 dirigí la revista cultural
anarquista Ágora. Cartelera del
Nuevo Tiempo, que
publicà també
llibres, com ara Fantasmas, de Benigno Bejarano
Domínguez.
Formà part, amb Mateo Santos Cantero, com a vocal, de la
junta directiva de
l'Agrupació Cinematogràfica Espanyola (ACE),
constituïda el 24 d'abril de 1932
a l'Ateneu de les Corts de Barcelona, i de la qual fou cap de la seva
Comissió
de Propaganda i redactor del seu butlletí. Com a membre de
l'Agrupació
d'Estudis Superiors de Barcelona, el 10 de juny de 1933
intervingué en una
vetllada a l'Ateneu Racionalista de La Torrassa de Barcelona. El 12
d'agost de
1933 intervingué, amb Manuel Gallego Valldecillas, Pedro
Campón Rodríguez, William
Lamb (Guillermo Lamb o El Inglés) i Ángel
Lescarboura Santos (Les), de qui era
molt amic, en l'assalt
al cafè «Oro del Rhin» de Barcelona, on
Ballano treballava de cambrer.
Detingut, va ser empresonat a Barcelona, Ocaña i
Alcalá de Henares. El 12 de
desembre de 1933 participà en una gran fuga de 58 presos
socials a la Presó Model
de Barcelona i en la qual resultà ferit; a més
d'una pistola, se li va trobar
un quadern on narrava, de manera detallada i novel·lesca,
els detalls de la
fugida. El 28 de desembre de 1933 va ser jutjat per aquests fets i
condemnat a
dos anys de presó per tinença
il·lícita d'armes. L'abril de 1934 va ser jutjat
per «injúries a l'autoritat» per un
article publicat en ¡Rebelión!.
El 26 de juny de 1936 va ser jutjat per l'atracament
del cafè «Oro del Rhin» i l'1 de juliol
d'aquell any va ser condemnat a quatre
mesos i un dia de presó i a una multa de 50.000 pessetes per
temptativa de
robatori i alliberat. Durant la guerra civil fou delegat general
d'Investigació
de la «Columna Durruti», s'encarregà amb
Pedro Campón Rodríguez d'organitzar un
Sindicat d'Oficis Diversos a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó,
Espanya) de la CNT
i formà part de la primera redacció del
periòdic El Frente.
Entre octubre de 1936 i juny de 1937 s'ocupà del
departament de Justícia i Ordre Públic del
Consell de Defensa d'Aragó a Fraga (Baix
Cinca, Franja de Ponent); el gener de 1937, ja a Casp (Saragossa,
Aragó,
Espanya), la vicepresidència de la Junta de Seguretat
d'Aragó i el juliol de
1937 la Conselleria d'Informació i Propaganda,
encarregant-se directament del
seu Gabinet de Cinema. Després de l'ofensiva
contrarevolucionària de les tropes
comunistes d'Enrique Líster Forján a
l'Aragó i la dissolució del Consell de
Defensa d'Aragó, va ser empresonat a Casp. Traslladat a
Barcelona, el gener de
1939 va ser alliberat del seu empresonament per un grup de les
Joventuts
Llibertàries. El febrer d'aquell any, quan el triomf
franquista era un fet,
passà a França. L'octubre de 1942
s'exilià a Mèxic. A la Ciutat de Mèxic
treballà en el grup teatral del «Club
España», ensenyà
interpretació i direcció
teatral en una escola d'actors que creà a la «Casa
de España» (Escuela
Dramática de México), i intervingué
com a actor en nombroses pel·lícules, com
ara La diosa arrodillada (1943), Cristóbal Colón
(1946) i Asesinato en los estudios
(1947). En
aquesta època la seva militància passà
a un segon pla. En 1946 prologà el
llibre de Miguel Giménez Igualada Más
allá del dolor. Amic de Felipe Camino Galicia de
la Rosa (León Felipe), ja
abans de l'exili –el 20
de març de 1937 li va organitzar un homenatge a Barcelona
durant la seva visita
a Catalunya–, en 1963 ordenà i publicà
les seves Obras Completas i va
escriure diversos assaigs sobre aquest poeta.
També fou molt amic de Senya Fléchine, a qui
considerava «el Dostoievski de la
fotografia moderna mexicana». Destacà com a
articulista i escriptor i podem
trobar textos seus en nombroses publicacions, com ara Acción
Social Obrera, Ágora,
Alba Roja, La
Antorcha, Azor, Cultura Obrera, Estudios,
Ética, Generación
Consciente, Hoy, Iniciales,
Inquietudes, Luz,
La Novela Cinegráfica,
Nuevo Aragón, Panorama del Teatro en Mexico, Popular
Film, Orbe, Primer Plano, El
Productor,
¡Rebelión!, Redención, Revista
de América,
La Revista Blanca, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tierra y Libertad,
La Última
Hora, Voluntad, etc.
Adolfo Ballano Bueno va morir el 21 de juny de 1985 a Álvaro
Obregón (Mèxic, Mèxic). Adolfo Ballano Bueno (1905-1985) ***
Membres
de la colònia llibertària d'Aymare - Antonio Riu Solanellas: El 6 de desembre de 1903 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Riu Solanellas –el segon llinatge citat erròniament en algunes fonts com Solanillas. Sos pares es deien Jose Riu Miralbés i Antonia Solanellas Iban. En 1923, amb altres tres companys, es va fer insubmís per no anar a la guerra del Marroc i passà a França, on restà vuit anys. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i participà immediatament en la reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i en la creació d'un ateneu, tot al seu poble natal d'Esplucs, encarregant-se especialment en la premsa anarquista. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, formà part del Comitè Revolucionari d'Esplucs i participà en l'experiència col·lectivitzadora. L'agost de 1937 fou detingut per la reacció estalinista de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i tancat a Montsó (Osca, Aragó, Espanya). Quan les tropes franquistes s'acostaven, pogué fugir de la garjola amb altres presos, dos dies abans de l'entrada a Montsó dels feixistes, gràcies a un bombardeig. De bell nou a Esplucs, amb el suport de sis companys, organitzà l'evacuació cap a Catalunya de 60 famílies que corrien el risc de ser afusellades pels feixistes. En acabar la guerra s'exilià a França i acabà internat al camp de concentració d'Argelers, on, gràcies al fet que coneixia el francès, serví d'intèrpret. Després s'instal·là un temps a la colònia agrícola d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània) organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) per acollir en una propietat de 120 hectàrees els companys ancians, malalts o mutilats de guerra. En 1944 s'establí amb sa companya María del Rosario Elbaile Périz i família a Florença per fer de pagès autònom i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Antonio Riu Solanellas va morir el 21 d'octubre de 1991 a l'Hospital de Florença (Gascunya, Occitània). Son germà, Salvador Riu Solanellas, també va ser un destacat militant anarcosindicalista. ***
Necrològica
de Josep Vila Expósito apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de març de 1979
- Josep Vila Expósito: El 6 de desembre de 1911 neix a Sant Jaume de Llierca (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Vila Expósito. Sos pares es deien Joan Vila i Bonaventura Expósito. Pagès de professió, quan era adolescent s'afilià al Sindicat de la Terra de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i participà activament en els conflictes sindicals de la comarca durant els anys republicans. Mobilitzat durant la guerra civil, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Va ser enviat a treballar a la presa de Gnioure, als Pirineus, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Instal·lat a Arnhac (Llenguadoc, Occitània), s'integrà en la Resistència i en el maquis de la zona. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Local de Tarascon (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Serafina Farès. Josep Vila Expósito va morir el 17 de maig de 1978 a la Residència de Jubilats de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 17 de juny de 1978 a Arnhac (Llenguadoc, Occitània). ***
Josep Fortuny Ferrer - Josep Fortuny Ferrer: El 6 de desembre de 1919 neix a Vilallonga del Camp (Tarragonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fortuny Ferrer. Son pare es deia Lluis Fortuny, obrer de fàbrica anarcosindicalista, i sa mare era catòlica. Quan tenia 11 anys, després d'aprendre el castellà, deixà l'escola i durant dos anys va fer d'aprenent de serrador a Reus (Baix Camp, Catalunya) i de ben jovenet s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Assabentat del cop feixista, durant la nit del 19 al 20 de juliol de 1936, amb un grup de companys, serrà l'espasa triomfant de l'estàtua de Reus del general Joan Prim Prats, comandat de la campanya del Marroc. Dies després, el 30 de juliol, va ser ferit en un peu durant un combat a la ciutat. Encara convalescent, es presentà com a milicià voluntari en la III Companyia del III Batalló de la 118 Brigada Mixta de la 25 Divisió del XXII Cos de l'Exèrcit republicà (antiga «Columna Ortiz») i combaté a Azuara, Herrera de los Navarros, Fuendetodos i Belchite, al front d'Aragó. Després de la caiguda de Terol, retornà a casa seva amb dos companys confederals, però immediatament va ser mobilitzat i, després de dos mesos de formació militar en artilleria de muntanya, enviat al front d'Aragó. Encarregat d'un gran canó Schneider muntat sobre rails, va ser promocionat a sergent. A finals de 1938, desertà de la seva unitat amb altres companys a prop de Figueres, però va ser detingut i tancat al castell d'aquella localitat. Jutjat en consell de guerra per «abandó del seu destí i del material de guerra», va ser condemnat a mort; però, per la seva curta edat, fou agraciat. Amb el triomf franquista creuà la frontera per Portbou i fou internat a diversos camps de concentració (Argelers, Agde, Bram i Setfonts). L'estiu de 1940 fou enviat pel Govern de Vichy a un Grup de Treballadors Estrangers (GTE) per fer feina a les torberes de l'altiplà de Millevaches (Llemosí, Occitània), a les localitats d'Aus Gletons i de Sent Merd las Aussinas. En 1943 establí contactes amb els maquis del grup local dels Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans), participant en accions de sabotatge, sobretot en l'obstrucció de carreteres. A partir de l'1 de juny de 1944 va ser mobilitzat en la 2364 Companyia FTP que agrupava resistents armats de la zona l'altiplà de Millevaches. A finals de setembre de 1944 va ser desmobilitzat del GTE i de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Després de l'Alliberament continuà treballant com a obrer agrícola a Peròls de Vesera (Llemosí, Occitània). A començaments dels anys cinquanta s'establí a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà en diversos oficis (paleta, descarregador, carboner, serrabigaire, contrabandista) abans de retornar al Llemosí, on conegué Juliette, sa futura companya. Fidel al seu pensament llibertari mai no es casà i mai no demanà la ciutadania francesa. Només viatjà a Catalunya en una única ocasió. Després de la mort de Juliette en 2004, freqüentà la «Maison Communale», que el batejà «Casa del Poble», que els joves havien muntat a Tarnac (Llemosí, Occitània). En aquesta època vivia a Razel, llogaret de Peròls de Vesera. En 2004 el seu testimoni va ser recollit per Paul Estrade i publicat en el llibre col·lectiu Les forçats espagnols des GTE de la Corrèze (1940-1944). El seu últim domicli fou a Pèira Levada (Llemosí, Occitània). Josep Fortuny Ferrer va morir el 2 d'agost de 2011 al Centre Hospitalari Haute-Corrèze d'Ussel (Llemosí, Occitània) –algunes fonts citen erròniament 4 d'agost de 2011 a Pèira Levada– i fou enterrat cinc dies després a Peròls de Vasera (Llemosí, Occitània). En 2011 declaracions seves van ser introduïdes en el documental Emilio, el eco de otros pasos, d'Enric Miró, dedicat a l'exmilicià de la «Columna Sur Ebro» Emilio Marco. ***
Julio
Reyero González (2010) -
Julio Reyero
González: El 6 de desembre de 1975 neix a
Valladolid (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Julio Reyero González. A
partir de 1994 milita
en el grup anarquista «Amor y Rabia», editor d'una
revista del mateix nom, i en
1997 s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Valladolid. El
desembre de 2000 assistí com a observador al XXI
Congrés de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Granada (Andalusia,
Espanya).
En 2001 entrà a treballar en la RENFE i
s'instal·là a Madrid (Espanya),
militant en el Sindicat de Transport de la CNT de la ciutat. En 2002
s'integrà
en el grup anarquista «Albatros», adherit a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Entre l'1 i el 3 de novembre de 2002 assistí com a
delegat al XI Congrés
de la CNT celebrat a Perlora (Carreño, Astúries,
Espanya). Posteriorment,
durant tres anys, es formà i treballà com a
maquinista ferroviari a Catalunya (Barcelona
i Tarragona). Destacat conferenciant crític de la
religió i tot el que implica
(relacions Església-Estat, caritat eclesiàstica,
poder econòmic esglésies,
etc.), en 2008 va ser denunciat per l'arquebisbat de Toledo (Castella,
Espanya)
arran de la conferència «Fundamentos, actitudes y
comportamientos de una
organización criminal: la Iglesia
católica», organitzada per la CNT el 27 de
juny d'aquell any, querella que finalment va ser arxivada. De bell nou
a
Madrid, entre 2010 i 2011 va ser secretari d'Organització
del Sindicat de
Transports de la CNT madrilenya. El 4 de novembre de 2010 va ser un
dels
oradors, amb altres intel·lectuals (Leo Bassi, Gonzalo
Puente Ojea, etc.), en el
míting contra la visita del papa de l'Església
catòlica Joseph Ratzinger (Benet
XVI) celebrat a la plaça de Sant Jaume de
Barcelona. Entre el 4 i el 8 de
desembre de 2010 fou delegat al X Congrés de la CNT celebrat
a Còrdova
(Andalusia, Espanya). També va ser delegat al XXV
Congrés de l'AIT, celebrat
entre el 6 i el 8 de desembre de 2013 a València
(València, País Valencià).
Portà
la investigació del documental Ouróboros.
La espiral de la pobreza,
estrenat en 2015, dirigit per Rafael Fuentes del Toro i
finançat per
«Albatros», on es reivindica la solidaritat enfront
de la caritat religiosa i
l'assistència estatal. És habitual de les
Jornades de Lliure Pensament i dels
«Otoños Libertarios» celebrats a Madrid.
Podem trobar col·laboracions seves en
diferents publicacions anarquistes i mitjans alternatius, com ara Acción
Directa, Amor y Rabia, La
Aurora Intermitente, CNT, Estudios,
Exarchia, El Salto, Tierra
y Libertad, Todo por Hacer,
etc. És autor del fullet de la seva conferència Iglesia
y anticlericalisme en
los procesos revolucionarios del siglo XX en España
(2011) i d'Anarquismo
frente a los nacionalismes (2018, amb altres).
Defuncions
António José Ávila - António José Ávila: El 6 de desembre de 1923 mor a l'Hospital de São José de Lisboa (Portugal) l'anarquista António José Ávila, també citat com António José de Ávila o António José D'Ávila. Havia nascut cap el 1853 a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, Açores). Aficionat a les arts plàstiques des d'infant, es traslladà a Lisboa (Portugal), subvencionat per una senyora espanyola admiradora del seu entusiasme, per estudiar a l'Escola de Belles Arts, però poc després la dama es va penedir i deixà abandonat el jove a la seva sort. Després va fer feina de pintor decoratiu a Lisboa (Palácio das Necessidades, Palau Nacional d'Ajuda, etc.), a edificis municipals d'Elvas (Portalegre, Alentejo, Portugal) i al Palácio Sotto Maior de Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal). Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més eminents de la seva època. En 1866 conegué Élisée Reclus quan aquest viatjà a Lisboa. En 1882 s'instal·là a Beja (Alentejo, Portugal), on treballà de pintor decorador, col·laborà en l'organització del moviment obrer local i fundà una escola diürna per infants i nocturna per adults. A Elvas, entusiasmat pel mètode pedagògic de João de Deus Ramos, organitzà una escola nocturna per a adults, adoptant com a llibre de lectura A Anarquia d'Errico Malatesta. Per aquest motiu va ser detingut i tancat a la presó de Limoeiro de Lisboa. L'agost de 1907, després de l'atemptat amb bomba al carrer de Santo António d'Estrela de Lisboa, va ser empresonat al Quartel dos Lóios de la capital portuguesa amb l'andalús Miguel Díaz Córdoba (Miguel Córdoba), Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes (O Norte). Arran del Regicidi de Lisboa de l'1 de febrer de 1908, el 24 de maig d'aquell any va ser reclòs a la caserna de la Guàrdia Municipal juntament amb Miguel Díaz Córdoba, Adão Duarte, Augusto Machado i Constantino Mendes –Carlos Cid aconseguí fugir. A la presó conegué destacats militants, com ara José Bacelar, João Borges, João Caldeira, Sebastião Eugénio, António Evaristo, José de Jesus Gabriel, José do Vale, etc. Republicans i anarquistes protestaren per aquest fet, ja que els tres res tenien a veure amb l'atemptat i finalment van ser alliberats per manca de proves. En 1908, amb destacats militants (Miguel Díaz Córdoba, Jorge Coutinho, Hilário Marques, Pinto Quartim, etc.), creà el Grup de Propaganda Social (GPS), entitat creada per llançar i fer costat el periòdic A Greve. Diario operario da manhã. En 1914 va participar en la Conferència Anarquista de Lisboa, on destacà amb Emílio Costa en les tasques organitzatives. Quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels primers a mostrar el seu desacord amb la posició aliadòfila de Piotr Kropotkin. En aquesta època, quan les mobilitzacions contra la carestia de la vida, va ser detingut per la Guàrdia Republicana en una reunió, apallissat brutalment i empresonat al Forte da Serra de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). Entusiasta d'antuvi amb la Revolució russa, mostrà les seves crítiques al bolxevisme i a la dictadura sobre el proletariat. En els seus articles en la premsa llibertària (A Batalha, A Greve, etc.), defensà l'anarquisme teòric i pràctic («anarquia per l'exemple»). Ja gran, en 1923 assistí al Congrés Anarquista d'Alenquer (Lisboa, Portugal), amb António Altavila, Adriano Botelho, Luna de Carvalho, José Carlos de Sousa, Augusto Carlos Rodrigues i militants del grup «O Semeador» on militava. Durant sa vida visqué un temps a París (França) i a Espanya, i conegué Jean Grave, Piotr Kropotkin, Anselmo Lorenzo i Errico Malatesta. António José Ávila va morir el 6 de desembre de 1923 a l'Hospital de São José de Lisboa (Portugal) i fou enterrat al cementiri d'Alto de São João d'aquesta ciutat, amb la presència multitudinària de membres de la Unió Anarquista (UA), de les Joventuts Sindicalistes, del Sindicat Únic de la Construcció Civil i de la Federació Comunal de Lisboa. Cap el 1924 un grup d'amics publicaren la biografia Antonio José d'Avila. A virtude é o mais alto predicado do pensador. ***
Billo Zeledón -
Billo Zeledón: El
6 de desembre de 1949 mor a Esparza (Esparza, Puntarenas, Costa Rica)
el
periodista, poeta, escriptor i intel·lectual anarquista, i
després polític,
José María Pedro Zeledón y Brenes, que
va fer servir els pseudònims Billo
Zeledón, Billo
i Merlín. Havia
nascut el 27 d'abril de 1877 a San José (Costa Rica). Sos
pares es deien Hilario
Zeledón i Concepción Brenes. Sa mare
morí en el part i son pare quan ell era
molt petit i, orfe, va ser criat amb molt poc recursos per dues ties,
germanes
de son pare. Després de fer els estudis primaris a San
José, només va poder
estudiar el primer any de secundària al Liceu de Costa Rica,
on conegué Joaquín
García Monge i Vicente Sáenz Rojas, i ben aviat
es posar a fer feina.
Posteriorment estudià comptabilitat, on adquirí
coneixements que li van
permetre poder opositar a càrrecs importants en
l'administració. En 1892
començà a treballar com a escrivent en la Cort
Suprema de Justícia, fet que
l'ajudà en la seva formació
periodística. S'inicià en la política
militant en
el Partit Independent Democràtic (PID). Els seus primers
articles aparegueren el
1898 en El Diarito i
després, fins el
1948, va escriure en tots els periòdics i revistes
importants de Costa Rica (Colección
Eos, La Linterna, Pandemonium, San
Selerín, etc.).
En aquests anys col·laborà en publicacions
anarquistes, com
ara Algo, La
Aurora, Cultura, Hoja Obrera, La
Ilustración Obrera,
Sanción,
Vida Socialista i Vida
y Verdad. El 24 de desembre de 1899
es casà amb la seva cosina Ester Venegas Zeledón,
amb qui tingué cinc infants.
En 1901 va ser nomenat administrador de La
Prensa Libre i en 1901 adquirí el
periòdic El Fígaro;
també fundà i dirigí el
periòdic humorístic La
Linterna. Quan tenia 27 anys
participà, sota el pseudònim Labrador,
en el concurso per a posar lletra a l'Himne Nacional de Costa Rica, la
musica
del qual va ser composta per Manuel María
Gutiérrez, aconseguint el primer
premi i és la lletra amb la qual es canta l'himne des de
1903 a les escoles.
Entre 1904 i 1905 defensà el professor Roberto Brenes
Mesén que era atacat per
l'Església Catòlica que l'acusava
d'«ateu, "xilenoide" i anarquista»
per explicar les teories de l'evolució darwinistes al
Colegio San Agustín de
Heredia. Entre el 15 de gener de 1911 i 30 de juny de 1914
dirigí, amb Anselmo
Lorenzo Asperilla, i col·laborà en la revista
anarquista Renovación.
Sociología, arte, ciencia, pedagogía racionalista,
de
San José, i que s'estampà en la impremta de
Ricard Falcó Major; en aquesta
publicació tingué una secció fixa,
«Conversemos», i en les seves
col·laboracions destaquen poemes, comentaris
bibliogràfics i textos doctrinaris
sobre l'Estat, la política, la religió i
l'educació, deixant palès les
influències que tingué
d'Élisée Reclus i de Francesc Ferrer i
Guàrdia. En 1912 fundà,
amb altres companys (Omar Dengo Guerrero, Joaquín
García Monge, Carmen Lyra,
Ricard Falcó Major, etc.) l'anarquista Centre d'Estudis
Socials «Germinal», que
prestava molta importància a l'educació com a
mitjà de canvi revolucionari. El
seu primer poemari fou Musa nueva. Cantos
de vida (1907) i després va escriure dos llibres
de versos per a infants, Jardín
para niños (1916) i Alma
infantil. Versos para niños (1928).
Els seus poemaris Campo de Batalla
i Germinal van ser cremats abans de
publicar-se. Es guanyà la vida treballant com a comptable en
diverses
institucions i empreses particulars. Entre 1914 i 1917
dirigí la Impremta
Nacional i entre 1917 i 1924 fou l'administrador de l'apotecaria
«Botica
Francesa». Quan la dictadura dels germans Tinoco Granados
(1917-1919) va ser
perseguit, hagué de romandre ocult una temporada,
fundà el periòdic d'oposició
al règim Costa Rica, que
va ser
destruït per la policia, i passà un temps a Nova
York (Nova York, EUA). En 1920
va ser elegit diputat suplent al Congrés i en 1923 va ser
nomenat secretari
general del Partit Reformista (PR). El salari que rebé
d'aquestes institucions
els destinà a ajudar en les despeses de dues escoles del
centre de la ciutat de
San José, una d'elles l'escola «Julia
Lang». Entre 1924 i 1936 treballà
d'auditor de la Municipalitat de San José. Entre 1925 i 1936
fou directiu del
Banc Nacional d'Assegurances i entre 1936 i 1940 va ser auditor en la
Inspecció
d'Hospitals del Consell Superior de Salubritat. En 1940
s'instal·là a
Puntarenas, on treballà com a auditor de la Companyia
Tonyinera fins 1944. En
1945 milità en el Partit Social Demòcrata (PSD).
Entre 1946 va ser nomenat
secretari general de l'Hospital San Juan de Dios, càrrec que
mantingué fins el
1949. En 1948, quan la Guerra Civil, va ser detingut, maltractat i
empresonat.
En 1949 va fer costat el Partit Unió Nacional (PUN) i
representà aquest partit
en l'Assemblea Nacional Constituent de Costa Rica, encara que poc
després, l'11
d'octubre d'aquell any, renuncià al càrrec. En
aquesta època la seva salut ja
era delicada i hagué de retirar-se a la seva finca
«La Pastora» a Esparza
(Esparza, Puntarenas, Costa Rica), on morí el 6 de desembre
de 1949. Fou
enterrat l'endemà i els funerals tingueren lloc a San
José. El 14 de novembre
de 1977 l'Assemblea Legislativa el declarà
Benemèrit de la Pàtria, com a autor
de l'Himne Nacional i per ocupar un lloc preferent entre els ciutadans
de Costa
Rica. En 1979 es va publicar pòstumament la seva antologia Poesía y prosa escogidas. En
2003 Cristina Zeledón Lizano publicà
la biografia Labrador de ideales.
Semblanza de José María Zeledón (Billo).
Moltes escoles públiques de Costa
Rica porten el seu nom. ***
Necrològica
de Ramón Gálvez Fuentes apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20 de
febrer de 1966 - Ramón Gálvez Fuentes: El 6 de desembre de 1965 mor a Tànger (Marroc) l'anarquista i anarcosindicalista Ramón Gálvez Fuentes. Havia nascut cap el 1901 –algunes fonts citen cap el 1886– a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Ramón Gálvez i Dionisia Fuentes. Paleta de professió, emigrà a Ceuta (Nord d'Àfrica), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup anarquista «Pedro Kropotkin», juntament amb Antonio García Arquero i Luis Manzanete Flores, ambdós executats posteriorment per les tropes franquistes. Vivia al número 7 del carrer Pavía de Ceuta. Setmanes abans del cop militar feixista de juliol de 1936, s'establí a Tànger (Marroc), on continuà militant en el Sindicat Únic de la CNT d'aquesta població fins a la dissolució del nucli confederal. Malalt, Ramón Gálvez va morir el 6 de desembre de 1965 a Tànger (Marroc) a conseqüència de les lesions patides durant un atracament uns mesos abans.
Rose Pesotta en una
convenció de l'ILGWV (1965) - Rose Pesotta: El 6 de desembre de 1965 mor a Miami (Florida, EUA) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Havia nascut el 20 de novembre de 1896 a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) en una família de comerciants jueus de grans. Ja des de petita llegia el periòdic anarquista Norodnaya Volya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses «Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquista The Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola, i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer. ***
Necrològica
de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de febrer de 1969 -
Florenci Puig Simon: El
6 de desembre de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes
fonts citen el segon llinatge com Simó. Havia nascut el 14 de març de
1895 a
Gironella
(Berguedà, Catalunya). Sos pares es deien Joan Puig i Dolors
Simon. Milità en el Sindicat
Fabril i Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També
treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Posteriorment
visqué a Vilalièr (Llenguadoc,
Occitània) i milità en la Federació
Local de Carcassona de la CNT. Florenci
Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de
1968 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània). ***
Taiji Yamaga - Taiji Yamaga: El 6 de desembre de 1970 mor a Tòquio (Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Havia nascut el 26 de juny de 1892 a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó). Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort propagant el moviment anarquista japonès. ***
Josep
Larroca Vendrell
- Josep Larroca Vendrell: El 6 de desembre de 1974 mor al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Larroca Vendrell, conegut com Lo Manco. Havia nascut el 7 de març de 1899 a Lleida (Segrià, Catalunya). Sos pares es deien Domènec Larroca i Mercè Vendrell. Ferroviari de professió –s'encarregava d'enganxar els vagons a l'Estació de Ferrocarril de Lleida–, durant els anys republicans fou un dels membres destacats de la Secció de Ferroviaris de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), adscrita a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). Entre el 18 d'agost i el 28 d'octubre de 1936 presidí, al Palau de la Paeria, el primer Tribunal de Justícia Popular de Lleida, tribunal revolucionari del qual també formaren part Domingo Blanco, Francisco Clavero, José Lecea, Francesc Pelegrí Garriga, Agustí Martí i Jordi Pons Argilès, entre d'altres, i que va dictar, sense cap garantia processal, 145 penes de mort. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. El 4 de gener de 1942 va ser detingut i, acusat de pertànyer a la Resistència, internat al camp de càstig de Vernet i, després d'un temps reclòs a Bordeus (Aquitània, Occitània), el 30 de juny de 1944 deportat amb la matrícula 94.228, juntament amb 402 persones més, amb l'anomenat «Tren Fantasma», al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), on arribà el 28 d'agost. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i residí al Pertús. Josep Larroca Vendrell va morir el 6 de desembre de 1974 al seu domicili del Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser enterrat amb les banderes de la CNT i de la FEDIP. ***
Necrològica
de José Javierre Rivas apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 19 d'abril de 1983 - José Javierre Rivas: El 6 de desembre de 1982 mor a L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Javierre Rivas. Havia nascut el 27 de juliol de 1905 a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent). Sos pares es deien Francisco Javierre i Ramona Rivas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats contra la Guàrdia Civil i va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Saidí. Formà part de les col·lectivitats locals i després dels fet de maig de 1937 i de l'atac a les col·lectivitats aragoneses per les tropes estalinistes contrarevolucionàries d'Enrique Líster Forján, va ser empresonat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Vernet. Posteriorment s'establí a la zona i el maig de 1945 va ser nomenat delegat de la Federació Local de Mirapeis (Llenguadoc, Occitània) de la CNT al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili celebrat a París (França). Sa companya fou Asunción Solans. José Javierre Rivas va morir el 6 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de desembre– de 1982 al seu domicili de L'Avelhanet (País d'Olmes, Llenguadoc, Occitània). ***
Necrològica
de Lorenzo Landeira Ramírez apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 19 de
febrer de 1985 - Lorenzo Landeira
Ramírez: El 6 de desembre
de 1984 mor a Dreux (Centre,
França) l'anarcosindicalista
Lorenzo Landeira Ramírez –algunes fonts citen
erròniament el segon llinatge Ramil.
Havia nascut el 24 de febrer de 1918 a Madrid
(Espanya).
Sos pares es deien José Landeira
i Dolores Ramírez. Lluità contra el feixisme en
la guerra i en 1939, amb el
triomf franquista, s'exilià a França.
Després de viure per diversos zones de
França, s'establí a Dreux, on milità
en la Federació Local de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Lorenzo Landeira Ramírez va
morir el 6 de desembre
de 1984 al Sanatorium des Bas Buissons de Dreux (Centre,
França), poc després
d'haver realitzat un viatge a la Península. ***
Necrològica
de Francisco Martín Muñoz apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 5 de
febrer de 1985 - Francisco Martín Muñoz: El 6 de desembre de 1984 mor a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Martín Muñoz. Havia nascut cap el 1907 a Zumarraga (Guipúscoa, País Basc). Sos pares es deien Marcos Martín i Casimira Muñoz. En 1936 ocupava la secretaria de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya). Va fer la guerra civil primer com a milicià en una columna confederal i després en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1938 era capità d'Infanteria en un centre d'instrucció militar madrileny. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner a mans de les tropes feixistes i va ser empresonat uns anys. Un cop en llibertat provisional, participà en la clandestinitat llibertària i ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT de Madrid. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. En 1976, quan la reconstrucció confederal, va ser membre del Sindicat de Jubilats i de Pensionistes de la CNT madrilenya. Francisco Martín Muñoz va morir d'una crisi cardíaca el 6 de desembre de 1984 al seu domicili de Madrid (Espanya) després d'haver participat en una assemblea del Sindicat de Jubilats i de Pensionistes. ***
Nota
necrològica de Nicolás Tsovanis apareguda en el
periòdic de Buenos Aires El Libertario de
març de 1990 -
Nicolás Tsovanis:
El 6 de desembre de 1989 mor a Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina)
l'anarquista Nicolás Tsovanis. Havia nascut cap el 1904 a
Kosmas (Arcàdia,
Peloponès, Grècia). En 1925 emigrà a
l'Argentina. Propagandista anarquista,
participà activament en agrupacions i òrgans
d'expressió llibertaris de la zona
de Buenos Aires. Amant dels llibres i del teatre. ***
Hugo
Andrés Cores Pérez - Hugo Cores Pérez: El 6 de desembre de 2006 mor a Montevideo (Uruguai) el professor, historiador, periodista i militant sindicalista i llibertari, i després polític marxista, Hugo Andrés Cores Pérez. Havia nascut el 7 de novembre de 1937 al barri de Villa Crespo de Buenos Aires (Argentina). Fill de pares uruguaians comunistes, es crià a Montevideo. Després d'estudiar a l'«Escuela España» i a l'Institut Alfredo Vásquez Acevedo (IAVA), va fer la carrera d'història a l'Institut de Professors Artigas de Montevideo. En aquests anys d'estudiant milità en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), de la qual va arribar a ser secretari general. L'octubre de 1956 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU). Va anar apartant-se de mica en mica del moviment llibertari en fer costat la Revolució cubana. Formà part de l'Associació d'Empleats Bancaris de l'Uruguai (AEBU), de la qual presidí el Sector de la Banca Oficial, i fou un dels fundadors en 1964 de la Convenció Nacional de Treballadors (CNT), la qual presidí entre 1969 i 1971. En 1968 fou un dels fundadors de Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 23 de setembre de 1969 i el 23 d'abril de 1971 va ser detingut en el marc de les «Mesures Ràpides de Seguretat». Quan el cop militar del 27 de juny de 1973 participà en la vaga general que contra aquest aixecament es portà a terme. Amb l'adveniment de la dictadura militar s'exilià a Buenos Aires (Argentina). Amb altres membres de la FAU i de la ROE (León Duarte, Gerardo Gatti, etc.), fundà en 1975 l'«anarcomarxista» Partit per la Victòria del Poble (PVP). El 14 d'abril de 1975, durant el govern d'Isabel Martínez de Perón i en el marc de l'anomenada «Operació Còndor», va ser segrestat a Buenos Aires per les forces armades argentines i va romandre 20 dies desaparegut i sotmès a tortura fins que, gràcies a la pressió internacional, la seva situació va ser legalitzada i restà empresonat nou mesos al Penal de Sierra Chica (Olavarría, Buenos Aires, Argentina). Expulsat de l'Argentina, visqué a París (França), on denuncià davant el Tribunal Internacional sobre Crims de Guerra («Tribunal Russell») les tortures que havia patit. En 1977 signà, juntament amb José Díaz, Enrique Erro i Enrique Rodríguez, un manifest per a la creació d'un Front Antidictatorial amb la finalitat d'unir totes les forces de l'exili uruguaià contra la dictadura. A principis de 1978 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), d'on va treballar activament contra la dictadura uruguaiana. Aquest mateix any va fer una crida als periodistes denunciant l'anomenat «Segrest dels uruguaians» o «Cas del segrest de Porto Alegre», alertant de la detenció il·legal, amb la complicitat dels serveis secrets brasilers, dels dos activistes uruguaians Lilián Celiberti i Universindo Díaz, fet que salvà la vida de la parella. Cap a finals de 1983 retornà a l'Argentina i el 31 de desembre de 1984, després de la caiguda de la dictadura, passà a viure a l'Uruguai. Entre 1989 i 1994 fou diputat pel Moviment de Participació Popular (MPP), que formà part del Front Ampli (FA), i posteriorment secretari polític de l'aleshores president del FA i després president de la República Oriental de l'Uruguai, Tabaré Ramón Vázquez Rosas. L'abril de 1991 patí un atemptat amb bomba que destruí el seu automòbil i provocà danys importants al seu domicili. Durant aquests anys sempre lluità contra la impunitat dels crims del terrorisme d'Estat. Fou secretari de l'«Instituto Raíces y Caminos de América Latina y el Caribe» i col·laborà amb el Centre de Documentació dels Moviments Armats (CeDeMa). Com a periodista col·laborà en La República i Compañero, entre d'altres publicacions, i fou autor de diversos llibres d'història contemporània de l'Uruguai i sobre els moviments socials, com ara El 68 uruguayo (1984 i 1997), Aporte a la historia del movimiento obrero uruguayo (1989), La lucha de los gremios solidarios (1947-1952). Neo-batllismo, protesta social y Fuerzas Armadas (1989), Uruguay hacia la dictadura, (1968-1973). La ofensiva de la derecha, la resistencia popular y los errores de la izquierda (1999), Luchas obreras en los 50 y la unidad sindical (1999) i Memorias de la Resistencia (2002), entre d'altres. Durant l'última època de sa vida fou secretari general del PVP. Hugo Cores Pérez va morir el 6 de desembre de 2006 d'un ictus cerebral a Montevideo (Uruguay) i va ser enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. En 2007 Sara Méndez i Raúl Olivera publicaren l'antologia de textos Hugo Cores. La memoria combatiente. ***
Antonio
Cardella -
Antonio Cardella:
El 6 de desembre de 2017 mor a Palerm (Sicília)
l'economista, periodista i
escriptor anarquista Antonio Cardella. Havia nascut el 17 de
març de 1930 a
Palerm (Sicília). A començament de la
dècada dels cinquanta entrà a formar part
de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou corresponsal
d'Indoxina del setmanari
romà Il Mondo, dirigit
per Mario
Pannunzio. En 1956 es trobava a Budapest (Hongria) en el moment de la
invasió
soviètica i s'uní als revolucionaris. Durant un
temps ajudà els miners
d'Astúries (Espanya) en la seva lluita antifranquista. Quan
el procés
descolonitzador, va fer costat el Front de Libération
Nationale (FLN, Front
d'Alliberament Nacional) d'Algèria. Fou un dels fundadors
del cercle cultural
«65 A» de Palerm i defensà els companys
injustament acusats de l'atemptat de la
Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà
(Llombardia, Itàlia) –ell mateix
va ser detingut i fou amic de Giuseppe Pinelli. Per encàrrec
de la FAI,
contribuí a la creació del Comitè
Político-Jurídic de Defensa, que
treballà amb
el Socors Roig Militant de Dario Fo i Franca Rame, amb la FAI, amb
Lluita
Contínua i amb la periodista Camilla Cederna de L'Espresso en la defensa dels perseguits.
A finals dels anys
seixanta fou un dels fundadors del grup anarquista «Nestor
Mackhno» de Palerm,
adherit a la FAI, de la Federació Anarquista de Palerm (FAP)
i del Grup
Anarquista «Alfonso Failla». També
formà part de la Comissió de
Correspondència
de la FAI, de la Comissió de Relacions de la Internacional
de Federacions
Anarquistes (CRIFA) i del Comitè Anarquista de Defensa
(CAD). Durant sa vida
col·laborà en diferents publicacions
polítiques i socials (Il Piede e
l'Orma, etc.) i dirigí l'editorial «Il
Vespro». Melòman
consumat, fou directiu de l'Associació Siciliana
«Amici della Musica». També
fou un estudiós de les tradicions populars, publicant en
2002 el llibre Santi, riti e leggende del
popolo siciliano.
Especialitzat en la cuina i la gastronomia de la seva terra,
és autor de
nombrosos obres de referència sobre el tema, com ara Sicila e le isole in bocca (1981), La cucina delle regione d'Italia. Sicilia e isole
(1989), Sicilia in bocca (2004) i I sapori di Sicilia (2007). Entre 1967 i
1974 col·laborà en Umanità
Nova i
entre 2001 i 2014 en A Rivista.
També
col·laborà en L'Agitazione
del Sud i L'Internazionale.
Publicà els assaigs
biogràfics L'anarchismo di Elio
Vittorini
(1967 i 2017) i Carlo Cassola.
Conversazione su una cultura compromessa, militarismo e conformismo
intellettuale al servizio del regime (1977). En 2005, amb
Ludovico Fenech,
publicà Anni senza tregua. Per una
storia
della Federazione anarchica italiana dal 1970 al 1980. En
2008 col·laborà
en l'obra col·lectiva Alla prova
del
Sessantotto. L'anarchismo internazionale al Congresso di Carrara.
En 2012
publicà, amb Alberto La Via, Angelo Tirrito i Salvo Vaccaro,
l'assaig Il buco nero del capitalismo.
Critica della
politica e prospettive libertarie. Antonio Cardella va morir
el 6 de
desembre de 2017 a Palerm (Sicília) i va ser incinerat
l'endemà al cementiri del
Rotoli d'aquesta població. El 10 de febrer de 2018 se li va
retre un sentit
homenatge a l'antiga església de San Mattia dei Crociferi,
al barri de Kalsa de
Palerm. ---
|
![[05/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa1.gif "[05/12]") |
|
![[07/12]](http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/diversos/fletxa2.gif "[07/12]") |
|
|
| Actualització: 06-12-23 |